la ciutat És amable - … · la ciutat És amable (...per a uns pollet, per a altres una fera...)...
TRANSCRIPT
1 Eduard Ramírez
LA CIUTAT ÉS AMABLE (...per a uns pollet, per a altres una fera...)
Eduard Ramírez
2 Eduard Ramírez
“El llamp governa l’univers” Heràclit: (DK-64) “Life ain't always easy but she always keeps me satisfied We've had our share of quarrels but they don’t last too long Through every situation this love will keep us strong And i don’t mind whatever future has in store Life ain’t always easy but who could ask for more We got a special family growing by degrees We roll with all the punches. my woman stands by me” John Mayall: I don’t mind “I mai més fer-te il·lusions: la cicatriu és la tendència” Sebastià Alzamora: XXVIII (La part visible)
3 Eduard Ramírez
ponts a València
D’una solemnitat
de pedres ben antigues
els ponts solemnes,
punt escàpol al bell mig
de les intuïcions.
D’una solemnitat prou lluny
d’avalots i ones expansives
de la ciutat cremant;
muda al trasbals dels budells,
davant la brasa encesa al pit.
Segurs entre solsides
que m’enlluernen enderrocs.
Vianant quotidià
de mil travessades de pont,
Sant Josep, Serrans, Trinitat...
Somnis violents desperten noms
mirant el nostre paradís,
ara vidres esparsos
entre avinenteses
d’oblit imperdonable
i encara, encara el fum.
Així els ponts, peus fan peus,
miratge de turistes
que som
de l’asfalt.
4 Eduard Ramírez
1: Beceroles de dissidència
“Porte buides les butxaques i he vingut per oferir-te el meu present. De primer tens el meu temps de segon els meus acords i de postre saps que tens la meua pell amerada d’esperança per tornar a aquesta casa. El vent del matí que bressola la roba les parets són de gel quan no estàs. Una foto, un intent de poema La taula parada t’espera a dinar. No tinc res per regalar-te la batalla està perduda entre els papers però saps que si caus t’alce i si caic véns i m’abraces i un a l’altre ens protegim d’aquest infern.” Vertigen: Intent de poema “El poeta resa per l’ànima del desertor desconegut” Tadeus Rósewicz: Els desertors
5 Eduard Ramírez
món 3
No hi ha món
si els nostres ulls
no s’obrin cada dia.
No s’envolen les hores
si no fem de les mans
papallones del canvi,
si no trobem a l’abast
més riures esgarrats.
Busquem el tast voraç
de les curiositats,
les mirades i els indicis...
Tremolem els equilibris,
ull viu, no afluixe el desig,
i cada dia tornem
al principi de la fi.
6 Eduard Ramírez
sargantana Al peu de l’escala
la sargantana em fa recompte
dels bandejaments acumulats, esvaïts,
que caminen fent àlgebra pel meu cos
i la seua dubtosa transcendència.
Som amics d’una vellesa
massa innocent, feta a córrer
davant pedres i mirades d’uniforme,
enfront de papers d’acomiadament.
Obstinadament muda, sempre armada
amb una bateria de cues
malfiades, la sargantana i jo
busquem la deriva de vehemències
i deserts, semàfors en roig,
fins aquesta matinada
de la vellesa il·legalment immigrada.
7 Eduard Ramírez
tanques
Horaris de museu i de parròquia,
portes grans tanquen jardins
i sancions breus assetgen bars.
Eh, a veure les butxaques..., què hi dus?
Cues, controls, semàfors.
Les grues gegants, els regles
redueixen l’espai comú
en la virtualitat
d’estrenes emblemàtiques,
sangoneres que volen
el teu tràfec ben mut.
Tsss, un món ideal et pot xafar,
no bades, és l’ordre sobre ciutat.
8 Eduard Ramírez
ombres
Uns fanals de carretera
donen l’accés al tumult
suau i a frec dels corrents
anònims de la ciutat.
Tornem d’enlloc en concret,
havíem eixit lleugers
d’objectius i de padrins
i ara ens amaguen els llums.
Orelles amunt i alerta,
massa temps de tot, o quasi,
de cercar carrers i perdre’s
alimares de gairó...
Hi ha, per sobre dels fanals
núvols que oculten estels;
diluïts com gossos d’ombra,
travessem nets al descuit
places grogues que abandonen
els coloms tan vanitosos,
i el rovell del cansament.
Salconduits sense segell:
ocupats a sobreviure
traurem cap a tot arreu.
9 Eduard Ramírez
la trena
Prole d’orígens derrotats
som poca-roba i poble pla,
juguem amb pegats masegats,
amb colzes i genolls ferits,
fem temps al pati, calculem
límits, guaitem bocamolls i guàrdies.
Confinats, ens estalviem
el vostre llard cofoi d’honors...
I si algú vos busca les vores,
sí senyor, de fora o per dins,
no ens mireu que no som ningú:
no hem vist passar res, no sabem
qui pot haver-vos arruixat
amb els seus pixums ressentits.
Compartim les vitalitats
d’airecel i racons de barri.
Ací brindem perquè hem vingut
de dies i segles incerts,
d’un país amb els nervis fràgils,
parim braços a voluntat,
peus i uns ulls lluents com la brasa...
Acumulem les incerteses,
de fa alguns segles que trenem
uns països fràgils: ausades.
10 Eduard Ramírez
conflicte 4
Ambicions rudimentàries
d’esquena a estranys comptes de mèrits,
i riscos a grapats, volàtils,
perduts als vostres càlculs d’èxit.
Saps equilibris inestables,
agressivitats vulnerables,
i mous alguns respectes sords
sense fer mica llum ni fum.
Mentre els bajoques imaginen
homenatges i aplaudiments,
mantinc una alerta silent,
de cadira cara a les portes,
hereva de bronca i pel·lícules.
Amb l’atzar de llegir a taula
fins que una emoció a glopades
duga arrapades sense fitxa,
i assalte els ulls amb deix absent.
Ciutat ampla que evita xocs,
hem viscut envoltats d’espurnes
dispostes a volar futurs:
no cal xafar cables pelats
però, si ha de passar que passe,
jo vull trobar el bocamoll...
Diuen que sap bones històries.
11 Eduard Ramírez
escèptic 1
Ser escèptic pot ser una resposta
elegant davant la perplexitat,
una actitud a favor de conviure,
vacuna tendra d’accés als oblits.
Sabedor que els agradosos plaers
devasten resistències i seny,
i assolen dolçament mentre t’escalfen,
igual cossos, prèdiques o narcòtics.
I eixa merda dels salvats pel perdó:
és clar que ens calen perdons, mes no ens curen.
No accepte les certeses però tinc
milanta enemics i sols una vida...
12 Eduard Ramírez
informatiu
La pantalla de casa ens escup
una persona arraulida en terra,
desconeguda i reconeguda:
rep colps d’uns altres vestits amb casc,
escut, proteccions, uniforme
i garrot, fúria de garrot.
Massa coneguts de tan idèntics.
És hora de dinar o sopar,
i un udol sord, fosc, travessa els ossos.
Una veu calmosa de robot
explica que han hagut de respondre
davant tantes provocacions:
per la seguretat de tothom
ells s’han vist obligats a intervindre.
Vol dir que no veiem un atac
dispar, tenaç, brut, contra el proïsme,
que són llums de colors allunyats
d’un món casual, vedat i escàpol.
Seguretat, carrera i garrot,
han hagut de respondre, ens explica...
“obligats a intervindre”..., ai i tant!
No ens podem sentir estalvis quan
el llenguatge toca la corneta:
tururut, tururut, tururut.
13 Eduard Ramírez
viaranys
Abocat al corrent nu del viure
sense guia, missió o sirena,
mancat de tota vocació:
dubtar més a cada pas, si calen.
Sense ofici, doncs, ni benefici,
ni sentir tampoc massa la pèrdua,
al cas del canvi, sorprès, en marxa,
potser desficiós, potser sí,
el rampell actiu del nervi troba
la mà pacient, cames i veu.
De vegades, gelat d’intempèries,
atzucacs aparents, personals;
mai enyorós de les llars d’uns altres,
ja s’ho faran, cadascú destria.
Un mapa esborrat que obri mil plans
de fer, entre pols i romaní,
un cabdell de sendes sense nucs...
Com els viaranys de cent arrugues,
un relleu propi en deu cicatrius,
com somriure i fer meu el refresc.
14 Eduard Ramírez
alegre dissidència
Sabem la tendra consigna
que fa niu en cada pell.
Cultivem-nos la carícia,
promovem-nos dissidents,
i en guanyar les confiances
renovem la resistència.
A les taules i als cantons
els nostres ulls sempre parlen
un llenguatge ensenyat
pel fluir tenaç del mar.
No és cosa de cap rampell
ni tampoc d’una promesa:
imaginem des del solc,
sargim i trenem els dits,
esperem durant la marxa.
I ens retrobarem, és clar,
en cada lluita diària
per a bastir l’alegria.
15 Eduard Ramírez
cançó de l’esprai a Núria, posem per cas
He conegut el teu nom
pintat als murets del riu,
com una remor sonava.
Vaig conéixer el teu nom
molt temps abans de trobar-te
en un bar de ciutat vella,
o potser et vaig sentir
explicar vida i presons
en alguna llibreria.
Al món uniforme i brut
per l’esprai de les pintades
ens sabem acompanyats.
He conegut el teu nom
com un crit de resistència,
lliure i tenaç, somrient...
Poc perspicaç, ignorant,
he tardat prou a saber
que el teu nom ho era de molts,
de tants com gotes de pluja
calen per fer terra molla
l’esquerp pas, assedegat.
16 Eduard Ramírez
Venim de fondes tempestes
i ens retrobem en saó,
germans en la dissidència.
17 Eduard Ramírez
cicatrius
Sense disfresses, ni reis ni princeses,
sense cap decorat, només parracs,
sense trucs ni cap gana de plegar.
Les cicatrius i els fills ens alliberen
del dret a quasi totes les febleses.
18 Eduard Ramírez
2: Ramírez i els altres
“Todo lo que digáis que somos, lo somos y aún peor. Nos vendimos por un caramelo al mejor postor. Sabemos quien se ha meado en tu copa de helado (...) Nos harán una estatua en el parque donde caguen los pájaros” Ilegales: Todo lo que digáis que somos
“empenyien, clavaven cops de puny, colzades i puntades de peu, punxaven, tustaven, abraçaven, pessigaven, estiraven, cridaven, reien, xisclaven i cantaven, i mentre els observava em vaig dir que créixer en realitat consisteix a afluixar el ritme. (...) — No sé què faria sense tu. — Estaries la mar de bé —vaig dir jo.”
Siri Hustvedt: Allò que vaig estimar
19 Eduard Ramírez
23-F
Una antiga nit de febrer
els tancs passaven vora riu,
per davant de casa, vinguts
en ordre alié des de Bétera;
els pares provaven amb bromes
de salvar cledes infantils,
però veïns i records foscos
feien solsir cada rutina:
demà sense escola, i veurem...
Abans la ràdio en el cotxe
rebentava pobres certeses,
mentre unes pors buscaven caus
i lladraven els llops voluntaris...
La llar era l’únic present
d’afectes amb claror elèctrica.
Lluny del nostre petit món, altres
fan i desfan jocs amb paranys.
Què en sabíem? N’hem aprés res?
Coses que passen i han passat...
Sort l’amor rebut, la tendresa
abans dels arxius i fronteres,
el fil d’aram que ens ha estrafet
tants dibuixos del propi nom.
20 Eduard Ramírez
pèrdues
He conegut gent
amb fortes tendències
a llançar-se al buit,
i allí rebolcar-se.
Persones massa febles,
desorientades,
tenaces percaçaven
abstruses ruïnes.
Llàstima dels suïcides,
dels heroïnòmans,
dels tarats obcecats,
indignes, esclafats.
Humilitat, prudència,
mesura, valor...
Els consells amb pessetes,
això bé que ho saps...
I llàstima també
dels que s’acomoden,
miserables, entre
les molletes dels
linxaments.
Ja no sé dir-ne si tanta.
21 Eduard Ramírez
Malva-rosa
Les vacances, veus quina cosa
deliciosa, no cal dir...
Que no són platges ni viatges,
ni dents alegres de les xiques
amb biquini i pells de colors...
Cels purs, els excepcionals
cartells plens de brill setinat,
i aquella ànsia ritual
d’exagerar massa el desig,
mentre se’ns escolen els gestos
delicats, tast fresc i espontani,
sense parar atenció
al bitllet en dansa entre dents
ni a la petita impaciència
en cues sense expectativa,
ni al floc caigut davant semàfors,
les galtes emocionades
de qui llig al mateix vagó...
L’abandó moderat a les
meues obsessions, això
són vacances d’anar pel món,
enmig l’etern present de brega...
Boires sense finançament.
22 Eduard Ramírez
creences
Amb l’enlluernament previ al naufragi
un brill de fusta sense rumb ni braç...
Les drogues devastaren aquell grup
musical i algun dels seus components:
tampoc és cap relat original.
La vida és ben estranya, de pas tort,
meravella pel barranc i esperança,
com un colp de vent, d’humor o de mar
que aporta raons en cada tornada.
Passats molts anys, travesses una porta
d’un bar casual, imprevist, d’un dia
inhòspit i et trobes de cara —bona,
d’ulls, color i carn recuperats, neta—
un nàufrag qualsevol ressuscitat.
Hi ha bacs i foscors de pou sense fons,
volantins, clots i grapats de metzines:
aborrona el goig nou de l’abraçada
escèptica, però franca escalfor
vital, increïblement actual.
Un visat ben estrany i sorprenent,
fang i tarquim per damunt dels turmells,
alhora un sol que n’esquartera el pòsit...
I en espolsar els camals només queda
la creença implacable en la intempèrie.
23 Eduard Ramírez
ciutat carícia
Potser el millor passar
fa un tast reconciliat
d’impulsos i moviment,
com ara la primavera.
Mentre la poqueta nit
encara serva claror
i la ciutat m’acarona
entre belleses pausades.
Els carrers exhalen basques
després de tensar-se al sol
edificis, cel i dones
mostren l’encís, nous delers.
Llavors la ciutat pessiga
amb atractiu natural
evident, dolç i salobre,
que amb tanta vida s’escola.
La solque damunt la moto
tan carnal i indefugible,
i el rellent fresc que em regala
dins la camisa el repòs.
De sobte entendre’n la clau,
orfe de tu sols faria
fums perduts, pols escampada.
Protegit de les sirenes
m’ofegaria pansit
sense guaitar tremolors,
24 Eduard Ramírez
el vol etern de la gasa
d’un vestit de colors vius,
que em gira els ulls i m’encanta
en aquell instant exacte
quan derrape l’accident...
Manyac casual, l’asfalt.
25 Eduard Ramírez
formigó
Una nit d’hivern amable a Mestalla
batega senzilla la part oculta
dels tràfecs sempre urgents, de cada dia.
La massa inconnexa d’estranys reunits
al voltant d’un joc, l’escut i la dèria.
A la vora del seient que m’acull
una parella comenta, murmura
jugades i errors, connectats tots dos
a un transistor discrepen, ara exclamen,
ella li diu: calla, tranquil... I riuen.
Silents es miren i es besen als llavis
mentre algun locutor anodí els narra:
“talla Albelda, la rep Banega i buscaaa,
el València mou el mig del camp...”.
Ara no li poden parar esment
perquè som al descans, l’eixida que
ventila el cap estabornit, món íntim...
Guanyem; i el temps s’escola net de deures.
Hi hagué una colla del vell bar Torino,
Cubells, Mundo, Puchades, Claramunt,
imaginats i tan familiars.
El pas viu per la grada em va ensenyar
a empeltar mil històries comunes,
que podem arrelar en formigó.
26 Eduard Ramírez
Pell i nervis colrats a colps de sort
i de sobte, la vida pren color,
accelera com intuïció,
com brisa de mar o uns ulls d’aventura:
“corre Mata, per Silva, Silva a Villa...”,
i tornem a entrar, a muntons, en l’àrea.
27 Eduard Ramírez
poètica vital
per Poesia per la revolta, Ca Revolta i la seua gent
Érem una colla de poetes
amb més art de raval que acadèmia,
a l’aguait d’un entorn de paraula
des dels somnis de got i espardenya.
Versos de brega, d’estels de barri
dins la ciutat viva que ens nodreix,
i uns altres també sabien rimar
internament els alexandrins:
formalitats que amaguen volcans,
lletra en rampell, deliris d’absenta.
Diu l’informe secret: “marginals,
parlen massa però no s’entén”.
Mentrestant la vida de carrers
masegats, amb colors i xiquets,
servia dubtes, servia colps,
agusava l’ull al goig de plaça,
les mans com eina d’obra comuna.
Estimes del dia a dia, netes,
per gents i paisatges, el país,
deixen petges i tonalitats,
mai sabrem si fa profit, són gotes
de vida clara que encara ho és.
28 Eduard Ramírez
plor
Ara és, mentre guie el volant del cotxe,
com més m’estime que m’aborde el plor
amb l’onada suau que se m’imposa.
No trobe intimitat més adient
que quan circule entre masses urbanes
i els carrers esdevenen avingudes,
en acabant autopistes disperses
que amb ulls negats intuïsc més que hi guipe.
Cosa de pau, no patisc gemecs ni ànsia,
boquege l’ofec, solt em deixe dur
per l’ona d’una mar sense murmuris.
La ment de fum pels qui no tornaran
ni arribaran a vindre, ja és fotut
però vaig tranquil, amb mos d’incertesa,
colps de vent assumits com els senyals
d’un trànsit constant, estrany, que ens engul.
Com un pessic que la pell m’aborrona,
ferides o brosta de cicatrius,
com l’eco que cap més cosa serà,
com una onada que com ve se’n torna.
El plor fa net, m’esporga, gens de boira,
la tristor vessa i sols queda salobre,
que no em marxa del cap ni un bri de vida,
del seu vigor i la seua exigència.
Tant per fer plegats, tant desig i fam...
29 Eduard Ramírez
I arribat onsevulla frene, aparque,
em fregue els ulls, el front, els dits recorren
galtes reblanides, bufe i sospire.
Ature llums i motor. Prenc la clau:
sóc un altre, el nàufrag que torna viu.
30 Eduard Ramírez
al tema
Si voleu col·laborar
imagineu un concert,
preferiblement de rock.
Hi ha el cadafal o tarima.
Hi ha és clar, també el grup que canta.
I allà baix, guaitant, el públic.
M’has vist, per allí passàvem.
No cal ara imaginar:
d’allà som, i els admirem.
Ho saps i no t’hi aconformes,
indecís, traspaperat.
Ni saps cantar ni tocar
però el teu cabet no para.
No en saps res, però imagines.
Anys després t’acull l’arena
d’una altra platja del mar.
Respires, crema la pell.
Somrius, sí, contra el trellat,
contra la por, la tristesa,
i amb l’escenari solsit
totes les ganes confuses,
tota la mar, de maragda...
Els ulls plens, la panxa buida.
31 Eduard Ramírez
nuc
Amb l’aigua fresca com amb bonys de l’ús,
ja ho saps, on va la corda va el poal.
Certs al lligam d’una soga ben grossa,
quan l’aspror del tacte és només llindar
de la fermesa que creix amb milanta
cordills entrelligats que s’hi confonen,
des d’una força antiga i reiterada,
conreada per l’encís i el vigor
on les fulles tenaces de l’espart.
La pell desvanida, ben a la vora,
des d’allí pouem, amb ressons profunds
i el dring viu d’un somriure, d’aquells ulls,
cos de delit, nus del recer present,
la corda masegada que fem créixer…
32 Eduard Ramírez
sense mapa
Amb Jaume Monzó
No sé com dir-t’ho, que no ho has vist mai?
De sobte una ona, també els ulls de serp
i l’ambient boirós que guanya pes...
El vertigen primer de sentir buit.
Potser rebre un corrent d’aire calent,
potser enlairar-se al bell somriure
i durar cada moment tot de núvols,
o embullar-se entre matolls i cadires.
Potser no dir adéu ni sóc ni res
o dansar avall com la fulla seca.
Potser, no ho sé, qui ho sap?, només ser brisa.
Ho entens o no? Clar, jo t’he vist allí...
Ahir sense mapa, hui camals bruts.
Ara, no em vulgues apuntar culpable
per les diversions que té estimar.
33 Eduard Ramírez
les meues botes
Al començament m’unflaven els peus
i costava traure-les i poder
respirar entre rojors refregades.
Això imagine, tan flexible com
el cuir és la memòria desada.
El fet és que caminem junts d’ençà
molts anys, carrers i trens, escales i
avingudes, de fum, vida i veïns.
Amunt i avall sense saber eixir
de la ciutat, tan meua com d’uns altres
amb qui compartisc un ésser abstracte,
una humanitat esbossada i mil
semàfors, ni país ni món ni llengua.
Tinc igual, no m’han de dir el camí.
Les meues botes, fan les cames eina
que desbrossa horitzons i encara em dreça
quan cau l’ànima als peus, quan no puc fer-me
raó dels embolics, de tantes ombres.
Sense esmunyir ni promoure enemics,
ni reis ni cacics, els n’escup l’empremta
de pell negra que em sosté uns ulls i mans,
les urpes i els meus esclops entre el fang.
Fer-me via amb pas íntim i agraït,
tants clots i bassals, llarg temps d’esvorancs...
Els viaranys perduts que m’han marcat,
ara ressons als barris de València,
34 Eduard Ramírez
enredrada als meus budells, viscut sense
cap meta, cap guany, cap descans llevat
d’aquest recer de motors i de núvols.
Les botes que em retornen els carrers,
l’espai que ens hem trobat sense explicar-lo.
35 Eduard Ramírez
llir entre cards Humans fins a la ràbia,
i en acabant la calma,
delers obstinats
i també les tanques.
Companya d’esperances
d’una estima humana,
la nostra, imperfecta,
delirant en l’esclat,
a voltes remoguda mar.
L’aigua bruta a l’albelló.
Com qualsevol portem
alguna esgarrapada
i guardem tresors:
els ulls que m’encisen,
la mà que m’aguanta,
la veu que em somriu i em resol.
Lliri entre cards,
preciós i fràgil,
rosella que rebrota arreu
de camps improbables...
No sobreviurem entre flors,
potser sí en el teixit
embullat de les arrels.
36 Eduard Ramírez
farcits
Guiar el cotxe descalç en tornar
dels dies lluminosos de la mar,
dibuixar les nostres paraules netes
amb la simple textura del desig.
Retrobar el dring dels nostres carrers,
farcits d’estesa d’ombres matisades.
Capbussats en salobre, relaxats,
des de pells enceses i ulls ben menuts,
vessats de món: finestres abaixades
porten l’aire a glops...
Colps de vida i llum!
37 Eduard Ramírez
3: Tu parla per tu
“Totes les portes semblaven tancades, totes les nostres paraules s’extingien en la nit, i vam plorar la tragèdia, vam lamentar l’estratègia i vam plorar fins que ens en vam avorrir. Que no som víctimes de cap malefici ni la nostra feblesa és la marca del destí, s’obri la veda dels somnis, sobre la pols i la cendra hem dibuixat el camí a seguir. (...) Vull dir-te a l’orella: dóna’m la mà. Vull dir-te a l’orella: dóna’m la mà. Hem decidit que sí, que ens movem en xarxa, posa’t en marxa...” La Gossa Sorda: Dóna’m la mà
“Que no em parlen de l’Home, abstracció hipostasiada que per a res no m’aprofita. Que cadascú em parle d’ell mateix, del món a través seu, i potser aprendré alguna cosa d’ell i també de mi, del món que jo contemple i visc en companyia.”
Enric Sòria: 5-II-1985 (Mentre parlem)
38 Eduard Ramírez
espardenya
Hi ha un futur, sí, del tot desconegut.
L’economista sorprés per la crisi
i l’estrateg sense pair derrotes:
l’aspirant badoc a fer d’home-rei,
tot ple de presumpció rabiüda,
sabrà com acusar aus pelegrines.
Cal no afanyar-se tampoc al menyspreu,
els poetes sabem prompte el fracàs
i encara així maldem, folls vanitosos,
a l’encalç dels capricis de la llum.
La clepsidra del temps nostrat barreja
desídia i mania amb sorra i vents,
cal manobrar, avançar, repensar:
que renegar ens ajude a insistir.
Mentrestant, que el dubte no done excusa
ni amagatall a paors ni a ruïnes:
pas a pas descabdellar-ne el relat.
L’esperança és espardenya i camí,
i créixer incerts el guany que s’escola.
39 Eduard Ramírez
sospites
Sospite que fer-se passar
per nihilista és com pertànyer
al club de golf, tramoia i luxe
per a senyorets i altres tristos.
Companyies ben deplorables,
culpables d’alt avorriment
i buidor de séquia amb plàstics,
enyor de rius malbaratats.
Sovint no trobe alternativa
ni albire horitzó d’esperança,
potser confús o maldormit,
però per què t’importaria?
Ensinistre els ulls amb vesprades
d’ombres creixents que obrin clivells
entre les tanques i bardisses:
encuriosit només, aire.
Estels muts que del fred titil·len
i algun alé calent devora,
compartim somriure entre l’herba,
i a l’endemà ningú ho sabrà.
40 Eduard Ramírez
avaluació a l’Ovidi M., agraït
Sóc, si de cas, mig artista.
No tan bo com l’artesà,
ni tan llepat ni estirat
com el goig ben adulat.
Prou amb la meitat d’artista
per a no encaixar gens bé
en el vostre arranjament
ni horaris ni intencions.
No sóc cap geni que no
puga pactar, reciclar,
deixar-se fer una mica,
sols és mandra, la mania...
Aquella de no llepar,
de no empassar-me-la a gust,
segons com, perquè i de qui...
Sense mèrit ni ideal.
Només mig artista a mig
camí de fer l’esguard mig
avesat a mirar lluny:
llépol d’altre tast més dolç.
41 Eduard Ramírez
sobre de sucre
Un home com cal
ha de saber sempre
quan convé fugir.
Bandejar equips,
renegar banderes,
espolsar la grava
dels arraps, i córrer
descampats avant,
i allargar la boira...
Fer supervivent,
permet sospitar
que tastar els guanys
fa un pitjor relat...
Algun bon record
de llar i la cendra...
Més valen parracs,
més val intempèrie
que inquietants trones:
pobra la victòria
que exigeix honors...
I el teu sacrifici.
42 Eduard Ramírez
poètica nutritiva
Feliç menjava amb els dits
sense patir, si calia,
amb cada tast l’esclat bròfec
que ressonava en el mos:
la mort, la pau, moltes lluites.
Amb els ulls ben reposats
mastegava el meu entorn
mentre preguntes descloses
ventilaven pols mentals.
Comptava els dits desvagat
i encara puc recordar
que l’afer de digerir
sempre és pràctic i ben meu.
Mastegava a fons la vida,
les pedres com les llentilles,
sense enredrar amb excuses
fils de bajoca engolits...
Si és com cal, rebre’n pessics
de memòries arrapades:
si, encara, me’n queden ganes.
43 Eduard Ramírez
escèptic 3
Els errors brollen bocins escampats,
tomben farses, prove d’esmunyir-los,
i no hi ha mans! Odie els xarlatans,
malfie de grans revolucions:
m’apunte abans als avalots que a cap
ortodòxia, ni que siga bona.
No sóc del tambor ni de la bandera,
si vols consignes vés a pastar fang,
tan sols transite armat d’un sac de dubtes...
El paradís m’és igual de contrari
que el carrisquejar de dents dels inferns.
Cada recompte és provisional:
on trobe sabates faig la trinxera,
on trobe companys descobrim nous guals
i als carrers d’allau ressons de les séquies,
la pau és un somni de cansament.
Estat civil? Dispost a la batalla.
44 Eduard Ramírez
regraciament
En intuir la bellesa, sobtat
al pas de qualsevol tasca o rutina,
entre més gent o sense altres mirades,
la troballa provoca un gest tolit,
atarantat, desarmat, innocent.
Guaita abatut amb guspires de brisa,
sentiment esponerós i nit muda,
amb tacte càlid d’un resum frugal.
Potser sóc jaç, set d’esponja, un pou,
plànol esgarrat, raucar de granotes:
En deixondir-me poc després vindrà
l’agraïment silent de l’ull furtiu,
la calma del deure fet i el somriure,
que ara acarona dolç un record d’ambre.
45 Eduard Ramírez
ensenyança
Des del tarannà irat, visceral,
he topat amb una saviesa
com un tossal erosionat,
un llenguatge clar de la terra,
de cosa modesta en l’univers.
Tot el foc dels meus tossuts queixals
fa fum d’encenalls, cremor de sang,
si no encerte a covar brasilada
que m’anime la brega tenaç,
l’alegria constant d’un bosc propi.
També entendre per fi el poema.
La flama d’un vers que pot negar
la nit sencera i amagar la mort,
i assedegat copsar les brevetats
de les febres dolces del passar.
Cal teixir abans de la rosada
una nova pell entre tenebres,
una lluita llarga sembra els anys,
com anunci d’averany: més dies...
Cercar flaires, plançons de sorpresa.
46 Eduard Ramírez
anònims
Diu la remor d’un remolí:
“La ciutat era violenta
com la fam de la meua espenta”.
Sempre és igual, algú coneix
un altre que potser sabrà...
D’acord, avisa si de cas.
No patisques gens. Ok. Gràcies...
Tries ser obstacle o canal,
som anònims i ens coneixem,
fem la tropa sense uniforme,
sospitem dels oficials
mentre els bocamolls porten brill,
són fites, són fars, no són res...
Prou, tu mateix hi veus el fet
vulnerable, fred, massa fràgil,
i en l’ombra fem l’ullet de vent:
toca sembrar, no mirem pèl.
47 Eduard Ramírez
mind the gap
Quin gran savi underground parla sota
Londres, veu d’un infinit rosari
d’obrir portes i gaudir la vida,
ací i allà, barris i oceans.
Mind the gap, senzillament alerta
davant dels arraps i d’altres bacs...
Sense escandall el final arriba
mancat d’avís, túnels o migdia,
defallit o presa de cacera:
tema d’escolàstica barata...
Al capdavall la natura és córrer,
guanyar espais de tacte i seguir
amb un deixant buit de bromera,
de balanceig d’oblits i repòs
entre estacions, entre fronteres
que no encaixen de tan arrogants:
quan podem fem moviment continu,
botem i fluïm, clivells i abismes,
l’àgil entrenament sense alarma.
48 Eduard Ramírez
testament
El pla és senzill, fer els 100 anys
ben complits abans de tancar.
No puc donar-ne garantia,
natural, d’assolir la fita.
I en previsió vos en parle,
dels vostres “massa animalades”,
“amb això que tenia, no
parava esment”, “mira que jo
li ho deia de fa anys”..., resum:
el burro sempre torna al solc.
Fareu el que voldreu, és clar,
i ja no n’hauré de dir res.
No importa tant tindre raó
entre enyor i panxes, rialles
i pocs cabells, “no som ningú”
dirà algú, clar, vés a saber...
Estalvieu, doncs, testaments:
bona fartera i millor glop,
cadascú parle per ell, ara,
com és d’amable seguir viu.
49 Eduard Ramírez
pròrroga
Els caramulls són miratges
sempre fugaços al mos.
Vivim endins de la pròrroga,
amb la intensa espenta quan
saps que el temps és curt, se’n va
corrents per suar tristeses
i esmunyir l’ofec, l’incert
que ens acompanya voraç.
No és cap càstig, és la selva
particular on fem via,
tastem viaranys de pròrroga...
Cantar textures rugoses
sembrar i viure a mans plenes,
potser arribar sencers,
laxos, a la remuntada.
50 Eduard Ramírez
amabilitat
Corre a la dula i riu, vine
a esgarrar certificats
dels esclavatges diaris,
no per llançar-los enlaire
com ens manava l’esclat:
per alenar l’aire lliure,
subvertir i reciclar.
Aquest repte arrepleguem:
del verí traure’n conreu,
llaurar l’oratge dubtós,
treballar-ne algun profit.
De l’hostilitat urbana
fer brollar ciutats amables.
51 Eduard Ramírez
terròs
Sovint València m’ofereix
una llum crua de fort contrast,
uns encontorns nítids, descarats.
L’horta antiga de Godella acull
el tast concret de terra als meus peus,
i el tros explica ritmes humans
més encara que dóna menjar.
Remoure, cavar, femar, dreçar
cavallons ben alts, plantar, regar...
La carena de la Calderona
que tanca l’horitzó fins la mar
i a l’altra banda murs de ciutat,
tan absorbent de conflicte i goig.
Amb tenacitat ací i allà,
posar a prova cada feblesa,
desbrossar, ficar canyes, suar,
no baixar la cara a les ferides,
rebentar-me les faves, tornar
fotut, cansat, no prou derrotat.
Esporgar i empeltar, per mi i pels
meus companys, d’adés i ara, ataülle
el cel tan llarg, campanars i núvols,
acarone les tiges i fulles,
espere, sempre agraint més mans,
i continue cap al final.
Alçar-se, remugar, alenar
52 Eduard Ramírez
i desfer, entre els dits, un terròs.
53 Eduard Ramírez
taula ponts a València ............................................................... 4 1: Beceroles de dissidència món 3 ................................................................................. 6 sargantana .......................................................................... 7 tanques ............................................................................... 8 ombres ............................................................................... 9 la trena ............................................................................... 10 conflicte 4 ......................................................................... 11 escèptic 1 .......................................................................... 12 informatiu ......................................................................... 13 viaranys ............................................................................. 14 alegre dissidència ............................................................. 15 cançó de l’esprai .............................................................. 16 cicatrius ............................................................................. 18 2: Ramírez i els altres 23-F ................................................................................... 20 pèrdues .............................................................................. 21 Malva-rosa ........................................................................ 22 creences ............................................................................. 23 ciutat carícia ...................................................................... 24 formigó ............................................................................. 26 poètica vital ...................................................................... 28 plor .................................................................................... 29 nuc ..................................................................................... 31 sense mapa ........................................................................ 32 les meues botes ................................................................ 33 llir entre cards ................................................................... 35 farcits ................................................................................. 36 3: Tu parla per tu espardenya ........................................................................ 37 sospites ............................................................................. 38 avaluació ........................................................................... 39 sobre de sucre .................................................................. 40 poètica nutritiva ............................................................... 41 escèptic 3 .......................................................................... 42 regraciament ..................................................................... 43 ensenyança ....................................................................... 44 anònims ............................................................................ 45 mind the gap .................................................................... 46 testament .......................................................................... 47 pròrroga ............................................................................ 48 amabilitat .......................................................................... 49 terròs ................................................................................. 50
54 Eduard Ramírez
“M’aïllaran, dient que m’he aïllat, diran o diuen que ja sóc acabat.
No pense pas donar-me per guanyat. Mentre com jo no m’empasse la porga
d’aquells que creuen que tot està tan clar.”
Ovidi Montllor (“Autocrítica i crítica”)