la mirada il·lustrada...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases...

35
LA MIRADA IL·LUSTRADA Museu Nacional & EINA: 26 reportatges gràfics del museu

Upload: others

Post on 20-Apr-2020

1 views

Category:

Documents


0 download

TRANSCRIPT

Page 1: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

LA MIRADA

IL·LUSTRADA Museu Nacional & EINA:

26 reportatges gràfics del museu

Page 2: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

LA MIRADA

IL·LUSTRADA Museu Nacional & EINA:

26 reportatges gràfics del museu

Ángela A lca lá , Anna Apar ic io , Luis Baut is t a , A lex is Camacho,Marta Castro, Roser Cussó, Bárbara de la Garza , Carola Esteve,Mar Estragués , Laura Fernández , Danie l l a Ferret t i , Ju l ie t a Gutnisky,Melisa López, Claudia Maldonado, Rita Martín, Gisela Navarro, Flavia Nicoletti, Feder ica Pavan , I t z i ar Repáraz , Mar ta Robledi l lo , Dídac Rocho, Johanna Se l lén , I r ina S l imobich , Xènia Sor igué , André Ste fanin i , Mique l Tura.

Page 3: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

LA MIRADA

IL·LUSTRADA Museu Nacional & EINA:

26 reportatges gràfics del museu

De l’01/11/2015 al 30/11/2015Espai educArt, Museu NacionalDirecció editorial: Philip Stanton

Textos: Pepe Serra, Oriol Pibernat, Philip Stanton Fotos: Daniella Ferretti, Blanca Fullana Il·lustració de portada: © Laura Fernández Arquisola Disseny gràfic: Stanton StudioImpressió: Tormiq Coordinació alumnes: Daniella Ferretti Coordinació Museu Nacional: Maria León Comunicació EINA: Blanca Fullana Comunicació Museu Nacional: Núria Perales

www.eina.cat

EINA, Centre Universitari de Disseny i Art Museu Nacional d’Art de Catalunya

www.museunacional.cat

Passeig Santa Eulàlia 2508017 Barcelona

Parc de Montjuïc08038 Barcelona

Page 4: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

54

La M i rada Il·lustrada: Museu NacionalSens dubte els primers dibuixos es deurien fer per evocar l’aparença d’alguna cosa absent. Encara que aviat es va entendre que un dibuix podia sobreviure l’objecte representat. Ens agrada veure les sales del Museu Nacional d’Art de Catalunya plenes de dibuixants que recreen absències, modelen amb els seus traços no només l’ànima de vegades oblidada de l’objecte artístic, sinó de tots aquells que passegem o hi treballem entre les seves parets. D’això es tractava quan vam iniciar les converses amb EINA i el professor Philip Stanton. Es tractava d’obrir les portes del museu i deixar que els estudiants esbossessin als seus quaderns de camp el que moltes vegades l’ull despistat no sap veure. Fins i tot els que passem hores confinats al museu, hem minvat la nostra capacitat de veure. El dibuix, per fortuna, ens permet tornar a mirar.

EINA, centre de referència en la creació i el disseny, ha sabut concernir històricament la ciutat, els seus carrers, la gent, els models socials, els artistes, les vivències. Volíem veure el Museu Nacional a través de la mirada d’EINA.

El resultat és un conjunt de sketches i escenes de la vida quotidiana del museu, dels seus visitants, dels qui hi treballem, els racons arquitectònics, les singularitats, les frases perdudes, les narracions ínfimes, els instants de vida que s’escolen per les escletxes. El dibuix és un instrument infinit a les mans adequades, i el resultat final dels alumnes d’EINA, una petita mostra del qual ara presentem, ha sobrepassat amb escreix les nostres expectatives.

Vull agrair de manera especial l’entusiasme d’EINA, de Philip, dels seus talentosos alumnes, que han transcendit els murs del museu i ens han ajudat de nou a veure. Sens dubte, i en això el Museu Nacional adquireix un compromís públic, ens esforçarem a establir vincles perennes amb tothom que ens ajudi a mirar.

Pepe Serra, director del Museu Nacional d’Art de Catalunya

Sin duda los primeros dibujos debieron hacerse para evocar la apariencia de algo ausente. Aunque pronto se entendió que un dibujo podía sobrevivir al objeto representado. Nos gusta ver las salas del Museu Nacional d’Art de Catalunya llenas de dibujantes que recrean ausencias, moldean con sus trazos no sólo el alma a veces olvidada del objeto artístico, sino de todos los que paseamos o trabajamos entre sus paredes. De eso se trataba cuando iniciamos las conversaciones con EINA y el profesor Philip Stanton. Se trataba de abrir las puertas del museo y dejar que los estudiantes esbozaran en sus cuadernos de campo lo que muchas veces el ojo despistado no sabe ver. Incluso los que pasamos horas confinados en el museo, hemos menguado nuestra capacidad de ver. El dibujo, por fortuna, nos permite volver a mirar.

EINA, centro de referencia en la creación y el diseño, ha sabido concernirse históricamente con la ciudad, con sus calles, gentes, modelos sociales, con los artistas, las vivencias. Queríamos ver el Museu Nacional a través de la mirada de EINA.

El resultado es un conjunto de sketches y escenas de la vida cotidiana del museo, de sus visitantes, de los que trabajamos en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios. El dibujo es un instrumento infinito en las manos adecuadas, y el resultado final de los alumnos de EINA, del que ahora presentamos una pequeña muestra, ha sobrepasado con creces nuestras expectativas.

Quiero agradecer de manera especial el entusiasmo de EINA, de Philip, de sus talentosos alumnos, que han trascendido los muros del museo y nos han ayudado de nuevo a ver. Sin duda, y en eso el Museu Nacional adquiere un compromiso público, nos esforzaremos en establecer vínculos perennes con todos aquellos que nos ayuden a mirar.

No doubt the first drawings should have been done to evoke the appearance of something absent. But soon it was understood that a picture could survive the object represented. We like to see the rooms of Museu Nacional d’Art de Catalunya filled with artists who recreate absences; molding with each stroke, not only the sometimes forgotten soul of the art object, but also that of all of those who transit or work within its walls. That is what started our conversations with EINA and professor Philip Stanton. It was about opening the doors to the museum and letting students outline in their notebooks that, which often the distracted eye is not trained to detect. Even those of us who spend hours confined in the museum, have diminished our ability to see. The drawing, fortunately, allows us to look again and regard.

EINA, a reference center in the field of creation and design, has historically been in dialogue, concerned with the city, with its streets, people, social models, artists and experiences. We wanted to behold the Museu Nacional through the eyes of EINA.

The result is a set of sketches and scenes of everyday life of the museum, its visitors, us who work here, its architectural corners, its singularities, missed sentences, trifling stories, moments of life that slip in the chinks... The drawing is an infi-nite tool when it’s in the right hands, and the final result by students of EINA, a small sample of which we present today, has far exceeded our expectations.

I want to especially thank the enthusiasm of EINA, of Philip and of their talented students, who have transcended the walls of the museum, and helped us to newly catch sight. Certainly, and here the Museu Nacional acquires a public commitment, we will strive to establish perennial links with all those who help us look see.

Pepe Serra, director del Museu Nacional d’Art de Catalunya

Pepe Serra, director of the Museu Nacional d’Art de Catalunya

Page 5: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

Pensar el museo únicamente como un edificio monumental que alberga unas colecciones de valor patrimonial es sin duda, una idea periclitada. Hoy entendemos el museo como el resultado de una pluralidad de intenciones, de miradas y de experiencias que protagonizan tanto los que lo administran como los que lo visitan. De hecho, la mirada exterior adquiere cada día que pasa más relevancia en la vida del museo, lo que va mucho más allá de las cifras de visitantes con las que algunas veces -quizás demasiadas- la política cultural evalúa la rentabilidad de las asignaciones presupuestarias.

Por supuesto, la vocación pública y formativa son supuestos ineludibles de la misión de un museo, pero no todo se acaba en la cantidad de público visitante, ni siquiera en las condiciones de calidad en que se ofrece la recepción de obras y discursos museográficos. “Ir al museo” implica también maneras de vivir el entorno urbano y arquitectónico, propicia formas de concurrencia y sociabilidad específicas y valida una práctica cultural en la que se hace inseparable el acceso al conocimiento, la abundancia de ocio masivo o el disfrute individual y compartido. Trasladarse a un museo resulta hoy un tipo de experiencia difícilmente clasificable en la que se mezclan expectativas intelectuales con ganas de pasar el rato, miradas atentas y distraídas, atracción por el arte y por las cosas banales... No necesariamente prima una jerarquía de intenciones y, en todo caso, la combinación de éstas es tan heterogénea como lo es el tráfico de personas y la profusión de estímulos.

La colección de dibujos que presentan los participantes de la Diplomatura de postgrado de Ilustración creativa y técnicas de comunicación visual de EINA aparece como una especie de prospección etnográfica de esta realidad. A sus méritos técnicos y creativos de realización, se suma la capacidad de captar la diversidad de personas y situaciones que conforman la cotidianidad del museo, incorporando esa confluencia de vulgaridad y poesía que desprenden las escenas que construimos cuando no nos damos cuenta de ello. Así, las ilustraciones son el resultado de miradas sin prejuicios que registran, con encuadres insospechados, los comportamientos menos canónicos que cabe esperar en un museo, o prestan atención sobre “otros” focos de interés que no pasan necesariamente por las obras. De esta manera, estos trabajos operan como reportajes de este nuevo territorio ambiguo que, entre lo sagrado y lo profano, ocupan los museos hoy en día.

Desde EINA debemos celebrar la audacia y el entusiasmo con el que Pepe Serra, director del Museu Nacional, y el equipo del museo han incentivado y favorecido esta iniciativa, que ahora se convierte en exposición y publicación. Una colección de estas características es un ejemplo muy notable del abanico de posibilidades que se abre de cara a la confluencia entre los jóvenes creadores y el mundo del patrimonio, en el espacio común de la contemporaneidad.

Thinking of a museum only as a monumental building that houses a series of collections of valuable heritage is certainly an idea that has become outmoded. Today we understand a museum as the result of a plurality of intentions, views and experiences featuring, both those who administer and those who visit it. In fact, the outside vision becomes more important in the life of museums each passing day, going far beyond from the relevance of the numbers of visitors -which perhaps too often- is the sole factor contemplated by the cultural policy that evaluates the profitability of budgetary allocations.

Of course, the public vocation and education are essential assumptions of the mission of a museum, but it does not all end in the number of visitors, not even in the terms of quality offered in the reception of the museum’s works and discourses. “Going to a museum” also implies ways of living the urban and architectonic environment, fostering specific forms of audience and sociability and validating a cultural practice that is inseparable of aspects such as: the access to knowledge, the competition to mass-market leisure or the individual and shared enjoyment. Going to a museum today, is a kind of experience that is difficult to classify; a hybrid of the intellectual expectations, the wanting to hang gaze distracted, or the “simple” attraction for art and trivial things... Not necessarily a premium hierarchy of intentions and, in any case, the combination of such being as heterogeneous as it is the movement of surrounding people and the profusion of stimuli.

The collection of drawings presented by the participating students of the Postgraduate Diploma in Creative Illustration and Visual Communication Techniques at EINA, appears as a kind of ethnographic exploration of this reality. To its technical merits and creative realization, is added the ability to capture the diversity of people and situations that make of everyday life in the museum, an immix of vulgarity and poetry scenes, spontaneously created by all characters unaware. Thus, the illustrations are the result of unprejudiced eyes that record, under unexpected frames, the less canonical behavior you would expect in a museum, paying attention to “other” focus of interest, not necessarily the art works. In this sense, these graphic pieces operate as reports of this new ambiguous territory, between the sacred and the profane, that museums occupy today.

From EINA we celebrate the courage and the enthusiasm with which Pepe Serra, director of the Museu Nacional, and the museum staff have encouraged and supported this initiative, now becoming an exhibition and a publication. A co-operation of these characteristics is a notable example of the range of possibilities that opens towards the junction between young artists and the common space and patrimony that is the world of the contemporary.

Oriol Pibernat, director de EINA, Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

Oriol Pibernat, director of EINA, Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

76

La M i rada Il·lustrada: EINAPensar el museu únicament com un edifici monumental que acull unes col·leccions de valor patrimonial és, sens dubte, una idea periclitada. Avui entenem el museu com el resultat d’una pluralitat d’intencions, de mirades i d’experiències que protagonitzen tant els que l’administren com els que el visiten. De fet, la mirada exterior adquireix cada dia que passa més rellevància en la vida del museu, cosa que va molt més enllà de les xifres de visitants amb les que algunes vegades -potser massa- la política cultural avalua la rendibilitat de les assignacions pressupostàries.

Per descomptat, la vocació pública i formativa són supòsits ineludibles de la missió d’un museu, però no tot s’acaba en la quantitat de públic visitant, ni tan sols en les condicions de qualitat en què s’ofereix la recepció d’obres i discursos museogràfics. “Anar al museu” implica també maneres de viure l’entorn urbà i arquitectònic, propicia formes de concurrència i sociabilitat específiques i valida una pràctica cultural en la qual es fa indestriable l’accés al coneixement, l’abundància d’oci massiu o el gaudi individual i compartit. Anar al museu resulta ara un tipus d’experiència difícilment classificable on es barregen expectatives intel·lectuals amb ganes de passar l’estona, mirades atentes i distretes, atracció per l’art i per les coses banals... No necessàriament prima una jerarquia d’intencions i, en tot cas, la combinació d’aquestes és tan heterogènia com ho és el trànsit de persones i la profusió d’estímuls.

La col·lecció de dibuixos que presenten els participants en la Diplomatura de postgrau d’Il· lustració creativa i tècniques de comunicació visual d’EINA apareix com una mena de prospecció etnogràfica d’aquesta realitat. Als seus mèrits tècnics i creatius de realització s’hi suma la capacitat de captar la diversitat de persones i situacions que conformen la quotidianitat del museu, amb aquest aiguabarreig de vulgaritat i poesia que desprenen les escenes que construïm sense adonar-nos-en.

Així, les il·lustracions són el resultat de mirades sense prejudicis que enregistren, amb enquadraments insospitats, els comportaments menys canònics que cal esperar en un museu, o paren atenció sobre “altres” focus d’interès que no passen necessàriament per les obres. D’aquesta manera, aquests treballs operen com a reportatges d’aquest nou territori ambigu que, entre el sagrat i el profà, ocupen ara els museus.

Des d’EINA hem de celebrar l’audàcia i l’entusiasme amb el qual Pepe Serra, director del Museu Nacional, i l’equip del museu han incentivat i afavorit aquesta iniciativa que ara esdevé exposició i publicació. Una col·laboració d’aquestes característiques és un exemple molt notable del ventall de possibilitats que s’obre de cara a la confluència entre els joves creadors i el món del patrimoni en l’espai comú de la contemporaneïtat.

Oriol Pibernat, director d’EINA, Centre Universitari de Disseny i Art de Barcelona

Page 6: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

98

La M i rada Il·lustrada: CONTEXTA finals de 1999, els directors d’EINA, Centre Universitari de Disseny i Art, em van donar l’encàrrec de dissenyar, coordinar i ser un dels professors del Postgrau d’Il· lustració Creativa. El 2014 iniciàvem la quinzena edició del programa.

Algunes de les característiques del programa són: només s’accepten 26 alumnes per curs (de més de 100 candidats a l’any), prèvia presentació i acceptació de portfoli; una orientació centrada en la recerca de la veu visual personal de cada alumne, i alhora un enfocament molt professional. Des de la direcció vam buscar acords i col·laboracions professionals amb empreses, publicacions i institucions perquè els alumnes poguessin realitzar projectes reals i/o participar en concursos i premis de prestigi.

Cada any, dins de la secció d’Il·lustració per a Premsa que imparteixo com a professor, realitzem un projecte de reportatge, on els alumnes han de buscar una història periodística d’interès general i explicar-la a través d’imatges i textos en seqüència. Aquest curs 2014-15, gràcies al Museu Nacional d’Art de Catalunya i al seu director Pepe Serra, hem pogut unificar els projectes al voltant d’un leitmotiv comú: el Museu Nacional.

Els alumnes del passat curs venien des de l’Argentina, Bolívia, Brasil, Xile, Itàlia, Mèxic, Suècia i diversos indrets de tot l’estat: Andalusia, València, Catalunya i el País Basc. Els seus reportatges representen una mirada il·lustrada, darrere dels bastidors, creada amb enfocaments personals però buscant una comunicació transversal. A través d’aquests micro-documentals dibuixats, la riquesa i singularitat del Museu Nacional es dóna a conèixer a un públic més ampli.

Durant l’octubre i novembre de l’any passat, 26 joves il·lustradors d’EINA van tenir la sort d’explorar a fons el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Aquests són els resultats.

Philip Stanton, Professor i Coordinador de la Diplomatura de postgrau d’Il· lustració creativa i tècniques de comunicació visual

A finales de 1999, los directores de EINA, Centre Universitari de Disseny i Art, me dieron el encargo de diseñar, coordinar y ser uno de los profesores del Postgrado de Ilustración Creativa. En 2014 iniciábamos la decimoquinta edición del programa.

Algunas de las características del programa son: sólo se aceptan 26 alumnos por curso (de entre más de 100 candidatos al año) previa presentación y aceptación de un portafolio; una orientación centrada en la búsqueda de una voz visual personal, propia de cada alumno, y a la vez un enfoque muy profesional. Desde la dirección buscamos acuerdos y colaboraciones profesionales con empresas, publicaciones e instituciones para que los alumnos pudieran realizar proyectos reales y/o participar en concursos y premios de prestigio.

Cada año, dentro de la sección de Ilustración para Prensa que imparto como profesor, realizamos un proyecto de reportaje, donde los alumnos deben buscar una historia periodística de interés general y contarla a través de imágenes y textos en secuencia. Este curso 2014-15, gracias al Museu Nacional d’Art de Catalunya y su director Pepe Serra, hemos podido unificar los proyectos en torno a un leitmotiv común: el Museu Nacional.

Los alumnos del pasado curso venían de Argentina, Bolivia, Brasil, Chile, Italia, México, Suecia y de diversos lugares de España: Andalucía, Valencia, Cataluña y el País Vasco. Sus reportajes representan una mirada ilustrada, detrás de los bastidores, creada con enfoques personales pero buscando una comunicación transversal. A través de estos micro-documentales dibujados, la riqueza y singularidad del Museu Nacional se da a conocer a un público más amplio.

En octubre y noviembre del año pasado, 26 jóvenes ilustradores de EINA tuvieron la suerte de explorar a fondo el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Estos son los resultados.

In late 1999 the directors of EINA, Centre Universitari de Disseny i Art, granted me the opportunity to design, coordinate and teach the Postgraduate Diploma in Creative Illustration. In 2014 we began the 15th edition of the program.

Some features of this program are: only 26 students per class (over 100 candidates per year), prior presentation and approval of a portfolio and an orientation which focuses on helping each student pursue their own personal visual voice, while at the same time emphasizing a very professional approach. From the start, we sought to establish agreements and partnerships with companies and professionals, publications and institutions so that students could participate in real projects and in contests and prestigious awards.

Each year, in the section Press Illustration that I teach, students receive a reportage assignment where they must seek a newsworthy story, of interest to the general public and express it through pictures and texts in sequence. This year, thanks to the Museu Nacional d’Art de Catalunya and its director Pepe Serra, we have unified projects around a common leitmotif: the Museu Nacional.

Students of last year came from Argentina, Bolivia, Brazil, Chile, Italy, Mexico, Sweden and also several areas in Spain: Andalusia, Valencia, Catalonia and the Basque Country. Their stories represent an enlightened look backstage, which, though created from personal creative approaches, seek a transversal communication with their potential audience. Through these unique illustrated micro-documentaries, both the singularity and visual wealth of the Museu Nacional are revealed for a wider audience.

In October and November last year 26 young illustrators from EINA were lucky enough to fully explore the Museu Nacional d’Art de Catalunya. These are the results.

Philip Stanton, Profesor y Coordinador de la Diplomatura de postgrado de Ilustración creativa y técnicas de comunicación visual

Philip Stanton, Professor & Coordinator of the Postgraduate Diploma in Creative Illustration & Visual Communication Techniques

Page 7: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

LA MIRADA

IL·LUSTRADA Els projectesLos proyectosThe projects

Page 8: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

12 13

“Aquí arriba tienes Barcelona a tus pies”

Allí arriba trata sobre una zona menos conocida y explotada del museo, su terraza. Con un acceso bastante escondido y complicado, esta zona del museo recibe menos visitantes de los que merece, pues a parte de una arquitectura imponente, guarda unas increíbles vistas de la ciudad.

Ángela Alcalá behance.net/angylala [email protected]

Allí arriba

Page 9: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

14 15

“Honey don’t you think this would look very nice in our living room?”

Un museu sense públic que el visiti, és un museu mort. Tanta importància tenen les obres exposades com les persones que les observen. Per això el meu projecte del Museu Nacional és una espècie de retrat sobre què passa durant aquesta relació entre obra i visitant. Una orella als comentaris espontanis de la gent. Comentaris que d’alguna manera ens permeten conèixer una mica més qui són aquests visitants i què veuen en les obres, en què es fixen, què els crida l’atenció, i per què no, aprendre coses que no sabies anteriorment. Ha sigut una experiència curiosa, interessant i inclús un pèl difícil, ja que apropar-te a la gent per poder sentir què diuen i no intimidar-los és més complicat del que sembla, i més si no es tracta d’un bar de tapes. La veritat és que m’ho he passat molt bé fent d’espia ;)

Anna Aparicio annafalco.com [email protected]

Reflexions i reaccions davant les obres del Museu Nacional

Page 10: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

16 17

“... Lo que más sorprendía era su capacidad servicial, se ligaba a todos los chavales que quería”

El reportaje surgió de la inquietud de querer trabajar con las esculturas que se encuentran dentro y fuera del espacio del Museu Nacional. La intención era combinar lo estático de la esculturas con el dinamismo de los turistas que visitan el museo. Fue un ejercicio interesante conocer los diferentes tipos de personas que visitan el museo y jugar con las poses de las esculturas que pudieran reflejar las conductas observadas.

Luis Bautista behance.net/[email protected]

Esculturas vivientes

Page 11: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

18 19

“La sensación fue extraña, una mezcla entre admiración por su obra y de desconcierto”

El proyecto de Lo que no vimos tiene como figura principal la búsqueda. El hecho de buscar, investigar y encontrar por casualidad se convierte aquí en el protagonista. La figura sobre la que gira esta búsqueda es la del fotógrafo Antoni Arissa. Arissa es el bisabuelo de mi pareja, y esa cercanía hizo que me interesara aún más por la obra de un artista prácticamente desconocido hasta ahora por el gran público. Esta es la historia de cómo poco a poco se ha recuperado el legado de Antoni Arissa.

Alexis Camacho cargocollective.com/[email protected]

Lo que no vimos

Page 12: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

20 21

“Miradas petrificadas en el tiempo, somos todo y a la vez no somos nada”

A kilómetros de distancia es para mí un viaje de observación y reflexión en lo más interior de uno mismo. Cuando nos encargaron este proyecto pasaba por un momento delicado de mi vida. Hacer un reportaje ilustrado sobre un museo de tal importancia se me hacía una montaña, no había por dónde empezar. Estuve dudando sobre la temática del reportaje, la cambié varias veces. Pasaba las tardes paseándome entre sus salas para encontrar la inspiración, incluso empecé a entrevistar a visitantes del museo, pero todo me parecía frío, lejano, impersonal... De aquí el título de este proyecto. Hasta que me di cuenta que tantas horas en aquel espacio me ayudaban a sacar aquello que llevaba dentro. Encontraba paralelismos entre mis pensamientos y lo que mis ojos observaban. Transformé aquello que inicialmente me parecía impersonal en algo profundamente personal. Se convirtió en mi propia terapia.

Marta Castro martacastro.net [email protected]

A kilómetros de distancia

Page 13: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

22 23

“Un viatge virtual per vuit segles d’història”

Un viatge virtual per vuit segles d’història. La col· lecció d’art medieval del Museu Nacional és prou important com per dedicar-li un monogràfic sencer, però el que es tracta en aquest reportatge és el que més em va cridar l’atenció: l’estació virtual. Es tracta d’una reconstrucció en 3D d’un pòrtic escultòric molt rellevant del romànic, un lloc on els visitants poden veure com les noves tecnologies poden adaptar-se per donar servei a la cultura. El reportatge és una reflexió dels avantatges i desavantatges que comporta una aproximació virtual d’una peça artística de fa més de vuit segles i que no es troba al museu.

Roser Cussó behance.net/[email protected]

Romànic en 3D

LA LLAVOR DE LA COLLECCIO

La col·lecció d’art romànic del MNAC és, sens dubte, una de les més completes de tot el museu. El fons romànic es va anar formant i enriquint fruit d’un procés molt llarg. Un moment clau en aquest sentit és el 1919, en què la Junta de Museus inicià la tasca d’arrencament i trasllat de pintures murals romàniques des de les valls pirinenques a Barcelona.

Un EXEMPLE MOLT CONEGUTÉs el cas dels frescos de l’absis de Sant Climent de Taüll que van ser arrencats i transportats a Barcelona el 1920. Un esdeveniment que no va deixar indiferent els veïns de la zona que van veure amb certa reticència com en el seu lloc hi instal·laven una còpia el 1960.

EXPERIENCIA 3 DLa sala de romànic és sovint una secció amb poca afluència de públic. Per pal·liar la distàn-cia física amb els espectadors, i potser també la distància històrica, s’ha creat una estació interactiva.

Es tracta d’una reconstrucció virtual del pòrtic de Santa Maria de Ripoll on el visitant, mit-jançant unes ulleres 3D i una pantalla tàctil pot descobrir els detalls d’aquest emblema del romànic. Paradoxalment, a l’església de Sant Climent de Taüll també hi ha una projecció 3D per simular les pintures que es van arrencar.

Sens dubte, és una proposta que ens qüestiona moltes coses, però sobretot ens fa reflexionar sobre quins són els avantatges i inconvenients del fet que les tecnologies del segle XXI es po-sin a l’abast de l’art romànic del segle XII.

Veure-ho amb ulleres 3 DVeiem l’obra descontextualitzada, en un entorn geogràfic que no li pertoca i separat del conjunt escultòric de l’església.

Al ser virtual, no tenim una emoció directa cap a l’obra ja que sabem que no és real

Tamateix, al ser virtual, es poden fer hipòtesis i recreacions visuals que no afecten l’obra original.

Com qualsevol reproducció visual és accessible a qualsevol lloc del món, per tant, permet obrir el patrimoni romànic català a la resta del món.

Pot tenir una finalitat didàctica, ja que es poden apropar alguns elements i figures concretes per tal de fixar l’atenció de l’espectador.

VEURE-HO EN DIRECTE

L’obra es manté in situ, per tant, tenim davant els nostres ulls vuit segles d’història.

Això ens permet entendre en un sentit més complert la seva relació amb els altres elements escultòrics de l’església de Santa Maria de Ripoll.

El veiem a escala i amb el material que està creat, alhora, però, no el podem traslladar per ser exposat a diferents museus.

Tenir un producte cultural d’alta qualitat en el seu context original és un reclam turístic per dinamitzar la població i la comarca.

Realitat o virtual?

IN SITU

Potser el debat còpia-original no té un guanyador final, però sens dubte el visitant del MNAC entén millor l’obra d’art in situ, encara que només sigui una recreació de com devia ser l’església a l’Edat Mitjana.

Page 14: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

24 25

“¡Qué guai! ¿Puedo tomarle una foto?”

Quería una historia que contar y pensé que hablando con las personas que cuidan las salas del museo podía encontrar cosas interesantes. Me encontré con ellos mismos, descubrí personas especiales y amables que se tomaron la molestia de platicar y compartir lo que hacen conmigo. Caí en cuenta que esas también eran historias que merecían ser contadas.

Bárbara de la Garza facebook.com/barbarailustra [email protected]

Controlando e informando

Page 15: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

26 27

“¿Por qué llevas la pegatina en la frente? ¡Porque mola!”

Mi proyecto nace de un cruce de casualidades. Sentía cierto interés en hablar de los carteles modernistas, y en ese momento encontré a dos estudiantes de primer curso de bellas artes. Coincidió que aquellas chicas habían consumido sustancias antes de entrar, así que les pedí que formaran parte de mi reportaje. El resultado fue una recopilación de las impresiones de las chicas, vistas desde un punto de vista antropológico y en compañía de una pequeña hada verde.

Carola Esteve [email protected]

Verde visión

Page 16: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

28 29

“Fem de tot... Podem tenir nens a les deu del matí i patrocinadors a les dotze. Som una mica com actors”

Explicar el museu

L’any passat vaig passar alguns matins al costat dels educadors del Museu Nacional, acompanyant-los al llarg de la seva rutina diària. Rutina que coneixia molt bé ja que jo mateixa estava treballant des de feina uns quants anys en un altre museu d’art important de la ciutat. L’objectiu del meu seguiment era realitzar un retrat d’aquestes persones misterioses capaces d’explicar el museu a nens de tres anys, adolescents, joves, adults, universitaris, persones amb diversitat funcional o discapacitat intel· lectual, inversors, crítics d’art i col·leccionistes.

Mar Estragués [email protected]

Page 17: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

30 31

“La historia se hace visible, los tiempos convergen y todo queda en la memoria”

Un viaje entre épocas en pocos metros, así es el Museu Nacional. Todas éstas se suceden y se entrecruzan, no existirían unas sin otras, en ellas se crea una sintonía entre el espacio-tiempo de tensiones sugerentes, dramáticas y profundas, convirtiendo el museo en una máquina que nos transporta a un universo repleto de conexiones.

Laura Fernández [email protected]

Tensiones

Page 18: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

32 33

“¡Inventemos un animal híbrido! ... El águila-vaca-leopardo-toro”

En mis primeras visitas al Museu Nacional, recorriendo las salas de arte románico, llamaron mucho mi atención sus demonios y dragones atemorizantes pero a la vez casi caricaturescos, generalmente luchando contra los hombres o seres angelicales. Poco a poco fui descubriendo muchos nuevos animales y seres híbridos fascinantes. Es así como comencé a indagar un poco sobre el bestiario del románico y hacer un registro de dibujos de éste. Luego me di cuenta que el bestiario estaba presente en distintas actividades del museo para los niños y fue así como un domingo de noviembre me apunté al Baile del Bestiario, un recorrido para los niños lleno de estímulos, música y colores. Mi reportaje ilustrado es entonces una doble mirada al bestiario: desde un registro personal hasta el mundo de los niños y la imaginación.

Daniella Ferretti [email protected]

Lección animal

Page 19: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

34 35

“Según Lonely Planet, el Museu Nacional se encuentra en el puesto número1de los mejores lugares para dormir la siesta en Barcelona”

El proyecto surgió después de visitar este museo en particular y tener el recuerdo de haber visitado varios museos en mi vida, y observar que la gente aprovecha siempre las instalaciones de éstos para poder descansar un poco. La mayoría de la gente que visita los museos son turistas, y éstos por lo general tienen jornadas agotadoras, donde visitan exhaustivamente las ciudades con muy poco tiempo, pero a la vez no se quieren perder de nada, lo cual hace que se abrumen. Y por ende, buscan cualquier lugar en donde puedan relajarse por unos minutos antes de seguir con sus tours de locura. Ni hablar si el lugar tiene sillones cómodos y wifi como los tiene el Museu Nacional. Fue así como me pasé varios días observando las actitudes de las personas que visitan el museo y se tomaban el tiempo entre sala y sala (a veces en las mismas salas) para tranquilizarse y relajarse en la comodidad del Museu Nacional.

Julieta Gutnisky [email protected]

Museu Nacional, como en casa

Page 20: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

36 37

“Las horas pueden pasar muy rápidas o muy lentas. A veces... tienen la mirada perdida y la mente ocupada”

Son las 10:00 h de la mañana de un día de noviembre en el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Hora de apertura. Empiezan a entrar visitantes, mayoritariamente turistas. Los trabajadores acaban de empezar sus jornadas laborales y ya están en sus puestos de trabajo. El museo no cerrará hasta ocho horas más tarde. Un tiempo bastante largo que se percibe de forma muy diferente para un asistente de sala: las horas pueden pasar muy rápidas o muy lentas. Hay días en los que el número de visitantes es elevado, otros apenas nadie. Aunque haya visitantes en las salas, no les aseguran que el tiempo se vaya a pasar más rápido. Normalmente pocos les preguntan algo. Si lo hacen, suele ser en la sala de Arte Medieval: ¡la conservación de los frescos es todo un misterio! Como a todos, les vigilan las cámaras de seguridad. A veces miran el reloj constantemente, o tienen la mirada perdidad y la mente ocupada. Hablan entre ellos o se entretienen con el móvil, y cambian de sala de exposición cada hora. Son asistentes de sala.

Melisa López [email protected]

Horas

10:05h 10:15h 10:16h

10:25h 10:59h 11:00h

11:10h 11:15h 11:30h

11:33h 12:00h 12:01h

12:02h 12:35h 13:00h

13:25h 13:25h 13:58h

10:05h 10:15h 10:16h

10:25h 10:59h 11:00h

11:10h 11:15h 11:30h

11:33h 12:00h 12:01h

12:02h 12:35h 13:00h

13:25h 13:25h 13:58h

- ¡Qué sueño! - se escucha.- Y me pone “buenos días”, y me dice “ya, ya, y no bien?” Y entonces antes de eso yo iba practicando.- ¡Eso es alemán Mónica! Tú di “guten taj”.- Lo más divertido es que me lo ha escrito en un papelito de éstos, y lo primero que leo es… ¡pero qué coño es esto! ¿por ésto? Es su consejo… y sigo leyendo “filet de terne-ra es muy bueno”.- Le voy a preguntar que cómo es la frase “¿Qué haces esta noche chato?”

14:15h

14:19h

15:15h

16:00h

16:15h 17:00h

17:45h

Page 21: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

38 39

“Los demonios encontrados en los cuadros, los seres y costumbres que llevo en mi cabeza, todo tiene un porqué”

El título se refiere a la búsqueda de relación entre el arte del medievo con la cultura latente en Bolivia. Comenzó como una linda aventura, paseando por las salas del Museu Nacional para reconstruir imágenes e ir relacionando con algo que conozco y vivo, como es mi cultura.

Claudia Maldonado [email protected]

Entre demonios, seres y costumbres

Page 22: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

40 41

“Just en entrar al museu, a mà esquerra i molt mal senyalitzat, vaig veure alguna indicació que em portava cap a una terrassa”

Después de dar unas cuantas vueltas al museo, descubrí unas escaleras que me llevaban a una gran terraza. Una terraza que daba la vuelta al Museu Nacional, una terraza con unas magníficas vistas de Barcelona, un lugar poco conocido, poco transitado y donde nunca hay demasiada gente. Un lugar tranquilo donde gozar de la arquitectura modernista del museo, con toque moderno. Un lugar, sin duda, único. Decidí dedicarle un reportaje.

Rita Martín [email protected]

La Terrassa

Page 23: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

42 43

“...yo sabía que no encontraría muchas artistas mujeres, pero 4 son demasiado pocas”

Decidí el tema de mi reportaje sabiendo que encontraría lo que buscaba: una desigual proporción entre artistas hombres y artistas mujeres. La historia no nos ha tratado igual, pero suponiendo que la sociedad avanza (aunque por lo visto a pasos demasiado lentos) creí que la diferencia sería esperanzadora. Sin documentarme previamente para vivir la sorpresa de ir encontrándome con obras de arte hechas por mujeres, mi primer día dibujando fue delatador: iba a encontrar muy pocas. Tras días dibujando y hablando con la gente, encontré tan solo cuatro artistas mujeres que casi pasan desapercibidas por los visitantes. Con este trabajo he pretendido rendirles tributo y de paso remover alguna conciencia. La historia no cambiará sola, tenemos que empujarla si queremos ser justos.

Gisela Navarro [email protected]

Tras ellas

Page 24: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

44 45

“...El museo, para los niños y los no tan niños, es un espacio donde nuestra imaginación vuela...”

“¿Qué le pasará por la cabeza a un niño delante de las grandes obras de arte de la humanidad?” Un reportaje siempre empieza con una pregunta y la búsqueda de la respuesta: ésta fue la mía. He querido transmitir las experiencias que viven los niños cuando van al museo. Observar lo que hacen, cómo se comportan, si se aburren o están interesados en lo que les rodea; investigar lo que piensan de las obras, cómo las interpretan, cuales les llaman más la atención o les impresionan más y por qué; y a través de las entrevistas comprender sus visiones del arte. Un reportaje sobre el museo desde el punto de vista de los más pequeños. Un paseo por el Museu Nacional con ojos de niño.

Flavia Nicoletti facebook.com/[email protected]

Con ojos de niño

Page 25: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

46 47

“Cada año casi 635.000 personas visitan el Museu Nacional. El 7% son italianos”

Este proyecto ha nacido mientras estaba caminando por la salas del Museu Nacional y escuchaba personas hablando mi idioma, el italiano. Pensé en dibujar a la gente de mi país y algunas de las reacciones de esta parte de público delante de las obras del museo.La intención ha sido estudiar y enseñar algunos de los comportamientos más comunes, en algunos casos divertidos, de los italianos que visitan el museo.

Federica Pavan facebook.com/[email protected]

Un italo-día enel Museu Nacional

Page 26: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

48 49

Un museo es un mundo por descubrir. Cada uno tiene su propia visión. El Museu Nacional es un lugar de contrastes: una selva llena de color se encuentra con un desierto de tranquilidad e historia bajo un mismo techo.En este reportaje recorremos las salas y pasillos del Museu Nacional, vemos su flora y su fauna, sus obras y sus personas. Pasamos por distintas zonas, conocemos sus historias y dejamos que la gente que las visita o trabaja allí nos dé también su propia visión del museo. Nos adentramos en un paraje lleno de cultura y vida. Recorremos, observamos y vivimos una experiencia única.

Itziar Repáraz www.facebook.com/Izzo-ilustration [email protected]

Fauna y f loradel Museu Nacional

“Nos acercamos despacio y con cautela para no asustar a dos ejemplares de COTORRUS JUBILATUS que disfrutan de un café”

Page 27: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

50 51

“Nadie puede decirte cómo vivir una exposición, cada uno es libre de escoger cualquiera de los caminos”

Museu Nacional al habla es un reportaje que tiene como protagonistas las audioguías. Dependiendo de la persona, del museo, de la exposición... éstas tienen una función muy diferente. Hay usos muy diferentes, personas que las necesitan para conocer cada minúsculo detalle, personas que creen que es un gasto inútil, turistas que necesitan cogerlas para poder corroborar que han estado allí... ¿Son útiles, aburridas, informativas, indispensables, innecesarias? Qué más da, las audioguías, en definitiva, son los teléfonos parlantes del museo.

Marta Robledillo [email protected]

Museu Nacional al habla

Page 28: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

52 53

“...Aquesta senyora és la meva besàvia.” “...Ja ho sé, ho dius cada cop que venim”

En Joan i la Concepció són dos avis que visiten regularment el Museu Nacional.Gaudeixen visitant les sales d’art modern i, tot i que ja ho han vist tot nombroses vegades, es prenen el temps per veure-ho tot i comentar la jugada obra a obra. La seva predilecció per les sales d’art modern ve donada pel sentiment de relació amb l’època. Els seus lligams a moltes obres arriba al punt de tenir un retrat de la besàvia de la Concepció a les parets del Museu Nacional. Evidentment, aquest fet és comentat per la Concepció cada vegada que hi passa pel davant . Aquest reportatge és una visita al museu amb dos visitants entranyables els quals tenen anècdotes per emplenar pàgines i pàgines.

Dídac Rocho [email protected]

Els avis del Museu Nacional

Page 29: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

54 55

“This is the best spot in the world to play.It’s hard though. Today I got fined”

During the project discovering Museu Nacional it was impossible to not discover “Ramblin Daan”. A folk music player on tour that had made the entrance of Museu Nacional his stage and work place. The visitors entering or leaving the museum or having a coffee while watching the view listen to his songs or folk music covers.

Johanna Sellén [email protected]

Ramblin Daan

1.jpg6.jpg

2 and 3 .jpg

4 and 5 .jpg

Page 30: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

56 57

“Este nuevo museo es participativo, el público es el protagonista principal”

Hace tiempo que el modelo de museo pasivo es caduco, no es acorde con la sociedad actual, saturada de información e imágenes. Este nuevo museo es participativo, el público es el protagonista principal. Debe generar un valor añadido al modelo anterior, donde decidas qué ver o no, sin atiborrarte de información. Un centro de intercambio de opiniones, donde el visitante sea el crítico. Un lugar donde poder realizar actividades, eventos, talleres... Los arquitectos Daniel Crespo, Sander Laudy y Xavier Milanés son tres de los miembros organizadores de Construint a la Sala, una asociación sin ánimo de lucro que lleva a cabo un taller gratuito de arquitectura para niños desde 2007. Se inspira en el holandés “Bowen in the Beurs” que ahora es conocido como “Archkidz”. Aproximadamente se reúnen 600 niños y niñas de diferentes colegios para construir una maqueta con materiales reutilizados siguiendo la temática que propongan cada año. La de éste es “Refugios del Mundo”.

Irina Slimobich behance.net/[email protected]

Construint a la Sala

Page 31: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

58 59

“Fa gràcia. En Picasso molt dolgut i trist, però no li fa res anar-se’n amb la noia d’en Casagemas”

Aquest reportatge està enfocat en buscar el diàleg entre autor (artista) i visitant. Donar a conèixer la història del pintor i poeta català als visitants i de tal forma buscar les reaccions d’aquests en el moment d’assabentar-se de la seva tràgica història. Aquest jove que va aca-bar amb la seva vida disparant-se un tret en un bar de París va marcar grans pintors com el seu amic Picasso, la mort del qual el va obsessionar tant que va marcar un abans i un després en la seva obra.

Xènia Sorigué cargocollective.com/[email protected]

Revivint Casagemas

Page 32: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

60 61

“Creo que las escaleras son como obras de arte, son un vehículo, un camino hacia otra atmósfera”

Creo que las escaleras son como obras de arte, son un vehículo, un camino hacia otra atmósfera, es el mismo sentimiento que el arte puede proporcionar. Además, las escaleras del Museu Nacional generan un gran impacto a primera vista, por su belleza y dimensión. Mi objetivo fue retratar la ruta donde llevan estas escaleras, la expectativa que cada paso genera en la gente, de cómo serán los detalles más pequeños del museo y de sus obras.

André Stefanini cargocollective.com/[email protected]

Camino de los peldaños

Page 33: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

62 63

“És un luxe poder disposar d’un espai públic de 1600m2. Ballarins o no, una visita obligatòria del terra a la cúpula!”

El Museu Nacional ja no és el que era...Des de fa temps el Museu Nacional d’Art de Catalunya proposa que el centre sigui un espai obert on diferents activitats hi tinguin cabuda, un espai divers i cultural, però sobretot viu. Així, per exemple, cada 2 mesos acull músics i apassionats del swing a la Sala Oval. Tot això és possible gràcies a les ganes i a la feina dels encarregats dels Museu Nacional i de les diferents associacions que hi participen. Un espectacle en què val la pena participar!

Miquel Tura behance.com/[email protected]

Swing al Museu Nacional

Page 34: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

64

LA MIRADA ILUSTRADA

Esta publicación recoge las miradas al Museu Nacional d’Art de Catalunya de 26 jóvenes ilustradores de EINA. Son miradas tiernas, irónicas, críticas o reivindicativas que han puesto el foco sobre aspectos del museo tan dispares como la comodidad de los sofás, la visita frecuente de una pareja de ancianos, las clases de swing en la Sala Oval, o el número de mujeres artistas en la colección.

Los reportajes quizás os han provocado una sonrisa, os han permitido percataros de detalles que os habían pasado inadvertidos o, incluso, os han incomodado, pero seguro que ninguno de ellos os ha dejado indiferente. Ese es precisamente el espíritu del proyecto que ha unido a EINA y al Museu Nacional: demostrar que no hay un punto de vista único sobre el museo, sino que hay tantos y tan diferentes como personas lo visitan. Y nada mejor para constatarlo que hacerlo a través de la mirada de los jóvenes creadores.

THE ILLUSTRATED VIEW

This publication contains the views of the Museu Nacional d’Art de Catalunya of 26 young illustrators from EINA. They are tender, ironic, critical or protesting views that have shone the spotlight on aspects of the museum as diverse as the comfort of the sofas, an elderly couple’s frequent visits, the swing dance classes in the Oval Hall or the number of women artists in the collection.

The reports may have made you smile, they may have reminded you of details that you had previously overlooked, they may even have made you feel embarrassed, but none of them can have failed to move you.This is precisely the spirit of the project that has united EINA and the Museu Nacional: to show that there is no one single point of view about the museum; they are as many and as varied as the people that visit it. And what better way to see this than through the eyes of these young creators.

Page 35: LA MIRADA IL·LUSTRADA...en él, los rincones arquitectónicos, las singularidades, las frases perdidas, las narraciones ínfimas, los instantes de vida que se cuelan en los resquicios

LA MIRADA IL· LUSTRADA

Aquesta publicació recull les mirades al Museu Nacional d’Art de Catalunya de 26 joves il·lustradors d’EINA. Són mirades tendres, iròniques, crítiques o reivindicatives que han posat el focus sobre aspectes del museu tan dispars com la comoditat dels sofàs, la visita freqüent d’una parella d’avis, les classes de swing a la Sala Oval o el nombre de dones artistes a la col·lecció.

Els reportatges potser us han arrencat un somriure, us han fet adonar de detalls que us havien passat desapercebuts o, fins i tot, us han incomodat, però segur que cap d’ells us ha deixat indiferent. Aquest és justament l’esperit del projecte que ha unit EINA i el Museu Nacional: demostrar que no hi ha un únic punt de vista sobre el museu, sinó que n’hi ha tants i tan diversos com persones que el visiten. I res millor per constatar-ho que fer-ho a través de la mirada dels joves creadors.