Si plou, el diumenge és menys diumenge. Si plou no es pot sortir a jugar fora.

Si plou una mica no passa res, però si plou tot el cap de setmana sense

parar ni un moment la mare es posa de mal humor i se’n recorda del meu

armari desendreçat.

“Mireia, t’has d’endreçar l’armari!”

“Mireia, t’has d’endreçar l’armari!!”

“Mireia, t’has d’endreçar l’armari!!!”

“Mireia, t’has d’endreçar…”

L’armari, ja ho sé! La mare només pensa en el meu armari, quan està de mal

humor! Trobo que és injust: com que el meu armari és meu, suposo que el

puc tenir tan desendreçat com vulgui. I , a més a més, endreçar-lo fa

mandra. Només ho faig quan estic molt però molt i molt avorrida i no tinc res

millor per fer , i quan la mare està molt però molt i molt enfadada… com

aquell diumenge a la tarda. O sigui que m’hi vaig posar. No em quedava cap

més remei!

El portasol em va caure als peus tan bon punt vaig obrir la porta, com si

m’hagués estat esperant. Una pilota vermella, llisa, dura i brillant, de la mida

d’una taronja petita o una mandarina grossa .La veritat: em va fer mal. Vaig

pensar una paraulota, però no la vaig dir (mai no s’han de dir paraulotes!), i

em vaig ajupir a recollir-la. De seguida vaig notar que no era una pilota

qualsevol. De fet, no ho era, una pilota, de cap manera , però jo això encara

no ho sabia…

Pesava molt i desprenia una caloreta suau. Li vaig donar una volta, i a la

banda de darrera vaig veure que hi havia un botó petit i un foradet amb

lletres al voltant. Les lletres deien: “The sun is IN”.

A l’escola fem anglès, i per això sé que vol dir “IN”. També sé què vol dir

“sun”, però sobretot sé què vol dir “IN”, que és el contrari de “OFF”, diu la

nostra “teacher”. O sigui que vaig pensar que la piloteta aquella estava

engegada, i que per això la notava tèbia. I feia un sorollet estrany, que

semblava música però no ho era. Més aviat recordava el soroll de la platja a

l’estiu. Però com que no vaig trobar la manera de pujar el volum, no ho puc

assegurar.

A casa som molt de reciclar i d’estalviar energia, i per això em renyen sempre

si em deixo encès el llum del lavabo. O sigui que vaig pensar que el primer

que calia fer era apagar la piloteta i després tornar-la a desar dins l’armari,

però més cap al fons, perquè no tornés a caure . I vaig prémer el botó petit.

Però allò no es va apagar, al contrari: va brunzir més fort, va escalfar-se

encara més, i les lletres van canviar.

The sun is OFF, posava ara, i l’OFF era de color daurat.

I llavors…

I llavors la Mireia va agafar la pilota i li va ensenyar a la seva mare. La mare

amb cara de sorpresa va exclamar:

-Quant de temps sense veure la meva “magic ball”! On l´has trobat?-li

preguntà la mare.

- Magic ball”? Quin nom més divertit! Doncs estava al meu armari, mare.

Com funciona aquesta “magic ball”?- va preguntar la Mireia.

-Aquesta pilota me la va regalar la teva besàvia abans de morir i em va

explicar que era una pilota especial que havia de tenir molta cura. I saps per

què?

- No, no tinc ni idea mare- Va respondre la Mireia.

- Aquesta pilota té un poder especial: pot emmagatzemar records...- li va

contestar la mare.

-Records, quins records?-li va preguntar la

Mireia.

-Han de ser records bonics que tinguis!-

contestà la mare.

-I de qui són els dos records que hi ha ara a la

pilota?-preguntà la Mireia.

-Quins records?-preguntà la mare.

-Un és del sol i l’altre, del soroll de la platja.- contestà la Mireia.

-Ah! Aquests records són meus de quan era petita i vaig estar vivint a

Londres. Ja saps que el meu pare, es a dir, el teu avi treballava de

comerciant i havia de viatjar molt per motius de feina. Per tant, tota la família

viatjàvem amb ell per diferents països. Quan vam arribar a Londres ens vam

trobar amb una ciutat molt gran on feia sempre molt de fred i hi havia motla

boira. Cada dos per tres es posava a ploure. Jo em sentia trista amb aquell

clima tan fred, no podíem sortir al carrer a jugar. Així doncs, vaig pensar en

fer servir la pilota de la teva besàvia. Com allà plovia cada dia vaig ficar dins

la meva “magic ball” els meus records del sol i de la platja de Barcelona.

D'aquesta manera, cada cop que em sentia trista per la pluja podia sentir

l'escalfor i l'alegria d'un dia de sol a la platja. Ara Mireia, la pilota és teva i

podràs ficar els teus records- li va dir la mare.

Llavors la Mireia no sabia quins records posar dins la Màgic Ball. Van passar

uns dies i quan la Mireia va anar a buscar la Màgic Ball...

-ahhhhhhhhhh!!!!!!!! La Màgic Ball no funciona!!!!!- va cridar la Mireia.

En aquell moment els cabells de la Mireia es van posar de punta, els ulls li

van sortir com als dibuixos animats i la boca era tan gran com un cocodril.

-Què li pot passar?-va pensar la Mireia.

En aquell moment es va donar compte que la Màgic Ball no tenia energia.

-Buaaaaaaaaa,buaaaaaaa, mamaaaaaà...la Màgic Ball no funciona!!!!-va

cridar la Mireia.

-Què passa filla?- va dir la mare.

-La Màgic Ball no té energia!- va exclamar la Mireia

-Com és això? Què l’has deixat encesa?- va preguntar la mare.

-Sí, es que no em vaig donar compte.....ayyyy,buaaaaa!!!!!!

-No et preocupis filla, jo tinc un cargador màgic...el posem i...soluciona’t!

-Bé!, visca!- va exclamar la Mireia.

La mare va posar a carregar la Màgic Ball i una vegada carregat es va donar

compte que a la Màgic Ball ja no hi eren els records que la mare va posar

quan era petita.

-I ara que hi farem?- va preguntar la Mireia.

-No et preocupis filla. El primer cap de setmana que faci bon temps anirem a

la platja i així podràs ficar nous records del sol i el soroll de la platja. Què et

sembla?- va dir la mare.

-Molt bé!!!! Ets la millor mare del món!!!- va exclamar la Mireia.

I així van fer. El primer cap de setmana, que va fer bon temps, la Mireia i la

seva mare van anar a la platja. Ho van passar pipa i per fi, la Mireia va poder

ficar nous records seus d’aquell dia a la platja i així els dies de pluja podria

sentir i escoltar els records d’aquell dia tan divertit amb la seva mare a la

platja.

FI