magica llum

8/17/2019 Magica Llum

1/85


2/85

__________________________________________________________

_________________________________________________________

MÀGICA LLUMDANIEL FERRER I ESTEBAN

01/01/2010

AMB PRÒLEGS D’EN CESK FREIXASI DE L’ALFONS OLMO BORONAT

***

NOUS POEMES INÈDITSDE LA CAROLINA IBAC I VERDAGUER

***

JORDI GUARDANS AMB “LLUM BLANCA”TANCA EL CINQUÈ LLIBRE, POSTERIOR

AL CICLE DE LES BARREGES

***


3/85

Pròleg I -Per Cesk Freixas-

Ara que podem, encara, clavem la mirada als estels, arrosseguem les nits comsi fossin muntanyes, i trepitgem els carrers que han buidat per nosaltres. Ara quepodem, encara, desasfaltem avingudes i omplim de camins la ciutat, que hi ha unfar com una guia on s’estimben els somnis, on s’estimen els amants. Ara quepodem, encara, escoltem les veus, caminem, fem les passes curtes i llargues, tanse val, i caminem, enllà, caminem.

Ara que podem, encara, parlem de places plenes i poesia a cel obert, de lacultura sense rajoles i dels terrats sense barrets. Riurem mil vegades i encara ensfaltarà temps, amor, per aprendre que la vida també és aquell soroll, entre tren i

tren.Ara que podem, encara, netejarem les abraçades velles i comptarem les que ens

deurem. Perquè ens fa falta dignitat, i perquè ningú més que nosaltres ens donaràel que volem. Ara que podem, encara, brindarem a la salut dels anys, pelcompromís que et tinc, per la lluita que es pensa, pels teus ulls tancats. Ara quepodem, encara, escriurem a la pissarra alguna estrofa, Daniel. Perquè no podemperdre el contracte amb el canvi. Perquè el teu filtre ens salvarà del desastre. Eldesastre de la humanitat. Com la humanitat del desastre. Canviem l’ordre del

poder.

Escrivim-ho, ara que podem, encara.

Cesk Freixas, cantautor.


4/85

Pròleg II –Per Alfons Olmo Boronat-

Aquarian age; més enllà, més ací.

Sovint em ve el pensament que, a la vida, la que nosaltres portem, la quotidianavida, contínuament ens fan escollir entre coses que en realitat son indestriables.La gent del nostre voltant, proper o virtual, i fins i tot nosaltres mateixa, ensamenacem amb aquestes "entre l'espasa i la paret" i ens recordem constantment lapobresa del nostre pensament occidental, plagat de dicotomies, com si fos l’únicprisma per on mirar tot allò que ens rodeja i experimentem. D’altres vegades,sembla correcte i convenient -en aquesta llibertina, que no lliure, desgastada itrista post-modernitat- no haver de decidir allò que volem; millor no esforçar-se

per tirar endavant coses fonamentals i que en conformen la pròpia existència.Em semblen provocació i conseqüència, totes dues tendències, de la comoditat,

la satisfacció indulgent i la subtil dictadura amb què es mouen, com tentacles, elsparàmetres de l'actualitat.

Així doncs, davant allò que naturalment va unit, dissecció implacable, i front lanecessitat vital que tenim com a humans, la responsabilitat d’elegir i "lluitar per",se'ns seda per a que no "donem quefer".

En tot cas, aquestes dues forces giren entorn a un mateix punt, poden resoldreuna mateixa cosa, ser causa i efecte de la nostra incertesa absoluta: la buidorplena. És quan inconscientment, o no, "caminem per la corda fluixa", empentatsper totes dues corrents encerclades, cercant-nos en una espiral centrípeta idepressiva de la qual difícilment se'n surt.

Mentrestant, allò que considerem vida, pot arribar a esfumar-se abans del quepensem.

Aquesta és un privilegi que, tant com caduc, pot en paral·lel esdevindre etern,senzillament si la considerem meravella i l'espremem com es mereix.

No tot podem posar-ho "al mateix sac"; no de forma compulsiva, atarantada itossuda; aquesta voluntat és cosina-germana del "voler tindre-ho tot", i tot, a mésa més, classificadet. Així és com perdem el nord, ens allunyem de l’essència, iens desentrenem per quan realment hem de triar en el nostre recorregut, o quanhem d'unir en pro de l'ésser humà i allò que som en si, persones.


5/85

Actualment, quan el risc és un altre, ben distint al dels temps no massa passats,la carència sovint es tradueix en una malentesa solitud, que ens pot conduir aengabiar-nos, a coartar-nos dins la individualitat. Alhora aquests temps són diesen què molta gent es refugia ansiosament en presons farcides de

conservadurismes, materialismes, formalismes i convencions, renunciant anosaltres mateixos, poregosos del creixement intern, del canvi i de la llibertat. Iés en aquests temps que Daniel Ferrer encapçala un vaixell pintat tot ell decamins cap a la millora profunda i l'autonomia íntegra, sendes cap a l'eStimad'hom i cap als demés.

L’eStima, els valors, allò intangible, allò que depassa les fronteres queinterposem per intentar entendre, com llistons per salvar el riu de la realitat (ique, més que altra cosa, ens l'acaba emboirant), allò que ens permet navegar-hi,

que ens trasllada enllà de les negacions íntimes, arribant a l'altra banda, ondecidir el nostre propi camí; allò que, en definitiva, ens proposa la Màgica Llum,l'energia resviscolant. Tan sols cal capbussar-se en el moment, deixar-nos dur,amb el desig d'interpretar, el toc just (ni més ni menys), i filtrar tot l'ara desd'ACÍ. Molt conscients d’on som, la terra que trepitgem, per entendre la culturaque projecta, per saber escoltar i impulsar les seues revolucions i independències;atents a les emocions i els sentiments, a les experiències de vida: (ser part o tot elprocés) la passió que es condensa a unes brases, el vent que fa botar el foc, el cos

ample de l’incendi i les flames que l’escampen.Una llum que, com els grans tresors, trobem al més gran dels oceans, al bell

mig, entre la foscor i el desenlluernament.

Amb decisió la triem, a ella, entre la feminitat i la masculinitat, entre la cordurai la bogeria, aquesta cultura del consum que vol que triem entre els Beatles o elsStones, ciències o lletres, cançó d'autor o pop-rock, entre una bona cançó o unaaltra també certament bona, i què en direm de les infinites vestidures de

qualsevol tema musical?, estudies o treballes?, etc.Tantes i tantes coses que se'ns exigeix triar, posicionar-nos i, com no, també

se'ns obliga a destriar; s'acaba per despistar-nos i, finalment, se'ns amaga allò quefa nosa; la nostra societat té una actitud cruel constant, margina tot allò que no liconvé, i seria bo que prenguérem partit, responent amb actitud sincera i crítica.

Volem dansar en harmonia, fer amb una mà moviments sinuosos, ingràvids,que fluïsquen amb expressió enlairada, curvilínia, i amb l'altra un moviment

rítmic, contundent, lineal, enèrgic, convincent. Indistintament, amb les dosmans; volem ballar plegats.


6/85

La/el cantautor/a, qui té l'ofici de fer cançons, és poeta pels músics, músic pelspoetes i, en general, no acaba de ser cap cosa de les dues, és un altra cosa mésenllà, més ACÍ, tocant entre totes dues; com a una parella d'amants, que en sóntres persones: un/a, l’altre/a i la parella.

Daniel, juntament amb tots aquells que enlluernen des de la Màgica Llum, practiquen l'equilibri, l'osmosi, la sinergia, fan de vasos comunicants entrepintura i escriptura, entre poesia i sentiments, entre literatura i música. Aquestesfiltracions perennes del seu treball, de les seues inquietuds, confinen amb lescançons i amb l'obra plàstica; estan a la recerca de les essències humanes i sónmostra manifesta, mantell freàtic, d'aquest tarannà. L'escriptor-pintor que dibuixalletres, estrofes i tornades que ens circumden encisades; l'artista-poeta que escriumelodies que ens transporten a altres indrets i ens trasbalsen l'ànima.

Si foren cançons, per a mi contindrien una combinació desitjada: ambl'acústica, precisament construir la forÇa i, amb la base pop-rock, fer visibles lesdelicadeses.

I és des de sota que volem créixer, per dins de la llavor i acompanyant cadaelement; cada aspecte projectat, cada detall reforçat, portant-ho enllà de la pròpiamúsica i la seua literatura, entrellaçant acords i versos arboreScentment,...arrelats, ACÍ.

alfOnS Olmo Boronat


7/85

Llum dolça i nua

Torno, on no t’atures -no mai-dolça, enigmàtica i pura, nua,

mentre passen totes les calmes,entretant, no valen les paraules.

Despullem pàgines senceres,ens sincerem dins les estrelles,

volem alliberats, som llum pura.Descalcem les idees davant la porta,les deixem, penjades, com la roba.

Ens adormirem endins les cales,fent fondes les calades, ben alades,

calades de llum complerta i viva.

-A les andanes-

Al gener ja arriba, ara ja és nat,quan aquestes línies veuen la llum,molla, dins cada cervell, cada olla,

són dolces, sentides, senzilles.

-Tant viscudes, les vides, lliures-

Cal saber-se, sense absències,cal sentir-se, cal tenir-se, tant endins,tant valents, tant lliures, tant eterns,fem i desfem, el vel, el vol, vol dolç,

sol, camino sense passes, presses,

mai, no mai, mai prou cansades,per caminar de nou, renéixer,s’obren les portes cap als sols,

cap allà el nou vol, la terra,aterrem, sense idees,a les portes resten,

com llum dolça i nua.

Ara ens trobem, ara,el cel encenem.


8/85

Alquímia de màgica llum

Cal adormir-se,cal mirar-se, viure,

cal sentir-se, ben nus,cal caldre, cal, cal, cal,

calen les cales nues.

M’aturo pels marges,despullo les ales, lliures,les illes liles, sentides.

Quan caminem entre llums,màgiques, enigmàtiques, somni,

de vers, encès, enllà les albes,que despulles, ja somniades,

senzilles i tendres, alades.

Quan, entre els versos, ets,després de tot, un sol batec.

Cauen les paraules, sot de cau,

de pou, de ment, sentit ardent.

Són alquímies tant viscudes,són necessitats tant somniades,entre les tardes, tant esperades,

després dels vespres, després, el vers.

Som momentànies figures,

geomètriques, concèntriques,entre les mètriques esteses,a les ales dolces, de la llum.

Tendresa i estima, llum molla,alquímia sentida, dins el cos,dins la terra, som un sol “tot”.


9/85

Minerals sensorials

Més val el vol,d’un ocell estrany,

senzill i oníric,cíclic, esotèric.

-Críptic, obert als ulls,de les ànimes alliberades,senzilles llunes preuades-

Deslliurades a les albes,dolçament, ment a ment,

senzillament, sense presses,

sense masses calmes, eternes,per a fer infinit cada crit, humits,

cada besada alliberada, la ment sent.-Orgasme dolç, orgànic i místic-

“Alliberar”, dels verbs més emprats,deslliuro el mot per a ser-ho tot.

Cos i cor, minerals corporals,terra endins, la ment eterna,totes, dolces i humides, de tu.

Arribarem, entre bes i vent,vola el dol, el vell desconsol,

de sol a sol, volem lliures,somniem lliures.

Minerals sensorials,abans mai no sigui tard,al cos, a l’oïda, a la pell,brota la mel, a l’infern,

s’adorm l’estel, a la cala,a la nit de la matinada,

de la mirada, enamorada.


10/85

I mires, i sents, bategues, ja ets aquest meu son present,

la vela al vent, rumb cert,sense plagis, tots savis,totes àvies, ho sabies,

sàvies com la terra sola.

* * *

Drecera agraïda

Uns quants detalls de somni,unes quantes mirades esquives,

unes escriure i doncs, somriures.

A la plaça rodona del somni,repetint mots per assolir-los.

Caminen, nues, les muntanyes,des de l’horitzó, de la mirada,quan ningú ja no creu en tu...

...és quan comença, la tempesta,

la màgia, la tendresa, l’estima,complerta, el dolç embruix dissolt,el vent que empeny, el sol, la lluna,la capriciosa, forma... de les llunes,

els astres, del ser, la terra lliure,les passes ràpides, llunes,

tendres, dins les ales,que ens traspassen,

gegants, bategant,dins la lluna amant.

Ara que podem, una vegada més,més que una vida dolça, dolça vida,

les passes són dreceres agraïdes.


11/85

Decidim

Entre l’inici i el precipici,a les darreres formes del vers,

declinen universos totes juntes,filles diürnes, i nocturnes, nues,decidim vèncer, arribant a més,més que res, per a ser primers,

després de la teva passa,arribarà la meva passa,arribarà la seva, tendra,revolucionaria, endins,

allà les copes de la matinada.

Com una fada, alada,caminant deslliurada,

a les albes dolces,a les passes somniades.

Abans res fos conquerit,besant la ferida, endins,quan sento l’absència...

... del vers, i el bes...de la calma, el després.

* * *

Solitud de llum

A les ales de les nits,

a les de foc massís,entre cada part del pastís,tallant-lo, amb una mirada,tantes parts soles, estranyes,tantes parts acompanyades,no ve de gust menjar-les,sense ser acompanyades,

parany a parany,

repetint les frases,


12/85

les paraules,per no estar sol,

per no sentir-me mort.Arribarem allà on ens trobarem,passi el que passi, voli qui voli,som part de la terra, el dimoni.

El foc encès de la sang,cor de terra, lava matant,

les ànimes preses, estàtiques,que no troben llum sola.

Solitud de màgia retrobada,alada, enllà la plaça,

sentida, i tant estimada.

* * *

Sol que batega sol

Sense més mots al món,el batec batega sol,

el dol és el vol moll,les ales xopes, foses,

entre núvols taronges,estranyes franges llargues,que franquegen salvatges,

a les cales, calmades,dolces, alades, com cames,

entre natges, calces,regalimant el suc amant,

sol que batega sol,

sol solitari, sagitari,segregades misses sagrades,ara agrades, sempre agrades,

agregada a cada entrada,la llum sola és nocturna,

la llum de la lluna que plora,que s’adorm, al ritme del món.

Somni iniciàtic i negre,

d’altes banyes, corns torts,capricorn és el destí, el robí establí.


13/85

A les darreres tardes

A les calmes calmades,de les darreres calades,calen calades les ales.

Àlgebra aràbiga,dansa acrobàtica,

de bat a bat, oberta,la lletra primera,la lletra darrera.

S’obre a les llunes,com cal, calades sentides,com cal, tornar a somriure.Som on el sol ja s’adorm,

i s’adorm, solitari i trist,a les darreres tardes.

Sentides i alades, dolces,entre les mirades, nues,

les fades nocturnes,de les eres eternes,

a les fades silvestres,a les fonts dolces,

de les darreres passes.

Vol dolç -Després de la màgica llum, per al febrer del 2010-

(Previsualitzat el dia 8 de desembre del 2009)

Volen dolces, les darreres llums màgiques,després de les passes cansades i lliures,

alliberarem el ser i el bes darrer,

a la força dissolta, de llum molla,les barreges d’alquímies de màgies,aclapararen les capes subterrànies,a les andanes deslliurades, nues,mentre passen les llunes dolces,

abans de res, del bes primer,quan el vol dolç, vol voler,

vol volar, poder i voler volar,

i vola lliure cap el demà,


14/85

somniant, alliberats,entre llunes i illes lliures,

que passen, senzilles,entre veles llatines,

a les cales de les lletres,somniades, sentides, endins,

tantes vegades desitjades,les imatges de la nimfa nua,dels deliris de llum dolça,

el sentit de les coses,un cop barrejades, dissoltes,

passen a ser pensaments,entre ment i ment,

cor present.

* * *

Màgic somni de llum -Per Carolina Ibac i Verdaguer-

Les idees, compartides,són sincronismes sense mesura.Les estrelles, que ens il·luminen,

ens alliberen l’ànima pura.(Llum dolça i nua)

Calen les calbes brunesde sàvies àvies nues

que encenen bombetesde llums màgicament fetes(Alquímia de màgica llum)

Les egípcies troballesd’enigmàtics crípticssota la sorra mulladasón d’un passat críticd’amagatalls místics(Minerals sensorials)


15/85

Les tempestes del desert secFan dures les passes lentes

Fugim de l’àliga, del seu becCercant en el vent les dreceres

(Drecera agraïda)

I jo camino pas a pasSense presses, amb constància

Com les formigues anàrquiquesPrevisores a l’hivern del glaç.

(Decidim)

M’abrigo amb la llar de focProtegint-me del fred

Sentint-me tot solAmb el cor ben encès

(Solitud de llum)

Cerco el sol que camina tot solMés enllà de la lluna erràtica i divina

Els rajos són el camí cap el consolLa màgia, la llum i els somnis són vida.

(Sol que batega sol)

Darreres són les passes abans de jeureDarreres són les paraules abans de callarDarreres són les tardes abans del vespreDarreres són les lletres abans de pensar

(A les darreres tardes)

Darrer bes alliberat del serS’apropa la fita preditaEl somni ja no és potserEl demà ja és aquest dia.

(Vol dolç)

“El vol dolç arribarà al febrer del 2010.

El repte és, per a aquest gener, tres poemes diaris,

fins a arribar als noranta, per al segon mes de l’any”


16/85

Entre les terres oníriques

Entre les terres oníriques de les passes tranquil·les,arribarem a les cales profundes de les llunes diürnes,

senzilles, compartides, a les platges insubmises, soles,entre les diablesses tendres de les deesses eternes.

Dolça senzillesa de tenebres, i de sentides illes liles.

Illes adormides, senzilles,dolces, nues, entre els murs,

capaços de canviar-nos el món,senzillament, sense presses.compreses les línies esteses.

***

És un repte que ja assoliré,que ens anirem treballant,

quan tornen les veus sentides,dins les illes, sempre insubmises,

de vegades, als nous anys,

descobreixes, nua de temps,que la vida ens duu a la lluna.

Sentirem les veles senzilles,nues, entre els murs, durs,capaços de canviar el món,a les cales sentides, nues,

diürnes, nocturnes, soles, liles,

senzillament, sense presses,compromeses les línies estranyes,sentirem les veles senzilles,quan adormim cada somni,

senzillament, quan no entenen,ni la bellesa ni la tendresa, res,

quan adormim cada somni,quan creuen que la bellesa

només és sentida quan somniem.


17/85

I ens mirem, còmplices de tot,i seguim, malgrat tot, nus,

seguem les passes senzilles,tranquil·les, de les idees,elles, concretes, són llum,

d’aquesta màgica,que ara ens proclama.

Arribarem on neixen les tardes,Allà on declinem el vas,el bes, el senzill després.

quan somniem enllà del vers,de la calma del després.

Abans no aclareixi,

cada mar, cada onatge,sense deixalles, ones,

balenes, dofins i llums.

Som, del món, un sol perfum.

* * *

Com un pas capaç de tot

Com les teves ales lliures,com el teu somriure lliure,

com les ales sentides endins,així et sento ara mateix,pura màgica llum pura,

blanca com la lluna roja,

enllà les albades deslliurades,de mai sotmetre’ns, enllà,enllà les albes deslliurades,somniant, somnis dolços,que bé domines, senzilla,

a l’illa lila de la vida tendre,sense lleis ni marges, res,et despulles a les onades.


18/85

Sentides, a les places,del goig del sentiment,

tant dolçament, tendrament,sentiment dolç, de vol roent,

captives les ànsies, del nou estel.

* * *

Damunt de la meva pell

Originàries, les fades,imaginades i deslliurades,

són trobades, entre cel i mel,dins el camí cap als estels,

roents, seguim fent i refent.

Coordinades de vent, gel i glaç,descalç, amb el puny a la falç,

faig un petit descans, vora la llar.

El foc del lloc és al teu cor,desfulles els arbres amb els ulls,

els despulles, ja els fas eterns.

Mica en mica, la música s’endinsa,concreta i precisa, no, res a l’atzar.

Bar a bar, vessen cerveses, velles,sàvies, elles, no són cap frontera,

ni les herbes, tampoc les nimfes valentes,

encens el meu sexe amb la mirada,la teva fada és la meva fada.

Experimentant, sol, la poció,la raó, que arriba sense pressió,

cap impressió, només vol un vol lliure,vol de mel, vol dolç i etern, tendre,

suau i eròtic com el vent, calent,

dels teus llavis, damunt la meva pell.


19/85

Vol dolç (Segona part)

Com arriba la teva veu, de tardor,les fulles, dolces, ja no són mudes,caminant contra les albes lliures.

Mai, mai més, sentir-nos pell a pell,sense presons, de sol a sol, de son a son,

somni, precís i oníric, senzill i valent.

Ets el vent,el dolç momentquan tot és teu,

la teva veu.

Pensaments, de ment en ment,a contracorrent, tota la gent,

ja no segueix el ritme del cel.

Quan venen les veus al cervell, ja savis i bells, vells, eterns,

quan ells, aquells, eren rols sols,a les llunes solitàries, les albes,quan vas arribar, ja d’hora,

quan abans de les albes,quan abans dels somnis,turqueses, s’endinsaven,entre somnis i camins.

* * *

Allà les tardes

Tant endins de tu,tant endins de mi,dolç embruix, així,entre mirada i verí,

dins el vers marí,d’ahir a la nit,


20/85

quan tornaves, alada,al dolç embruix, sí,

de la dansa enigmàtica,abans de les albades,

erets dolça, somniada,abans de res, de tot,

allà on l’univers creix,i neix, dansa embruixada.Abans de tot, abans de res,

quan el somni tot just comença, ja no hi haurà ni fi, tampoc final,

quan arribes a les albes, a les tardes,quan ja no t’amagues,

abans els mags,les magues.

Dolces... i enigmàtiques,entre carrerons i places,

allà les tardes.

* * *

Cap pas sap el que ha passat

Caminem per les costes,passejant astres, cels,

quan caminem, estèrils,passen els planetes,a l’entrada del goig.

Caminen entre mines,savis esperits lliures,abans que tot marxi,sense voler canviar.

Quan caminem, mina a mina,quan m’animes, i jo t’animo.


21/85

Amb tota la força desbocada,passen, cansades, les ales,

quan ja mai no bades, beses,basses plenes de flors.

D’olor d’or, la mort,forats i ossos a la pell,

després de tu, d’ella, d’ell,al cel del teu univers.

Cap pas sap el que ha passat.

* * *

Rastafari

De ben petits ja sentim,la verdor del fum, tant endins,

inhalem l’aire de la verge maria.

La llum roja brilla, a l’habitació,dels somnis de revolució, legalització,

més enllà de les places dels infants.

Quan inhalem i exhalem,l’herba alta, com puja...

Bones ones, em sones,com les rodones formes,

de les sentides ales,

quan endevinem mirades.

-La mirada, nua, a la tarda,enllà, als jardins de les places-

Vespre de tornades alades,com un sol vol dolç,

dolçament,

volant ment,cor i sentiment.


22/85

On arribar

Com alliberar places,onatges, ventades,

a les albes, les andanes,donades, a dones sàvies.

Acabem d’arribar,dolces volades,

sentides, a la lluna,que s’ho olora,passada la nit,

allà al parc,al passeig sagrat.

Quan alliberem murs,portals, somnis,

bruns i turqueses,de mel i de nata,

com un dolça nua,com una lluna fosca.

De les nits profundes,de les tombes caòtiques.

Enllà les ales.

* * *

Començar

Llençar, unificar, versar,estrelles resten, alliberen,

ritmes i versos, a les albes,de les ones humides,

entre natges,quan camines,

dins el suc, el gust.

La lluna impacient,en un sol vers rogent.


23/85

Fragància, del vers,del primer, del darrer,de les tardes tendres,

de les jerarquies enderrocades.

Antigues, les albes, ens són les ales,quan t’endinses, dolça i humida, a les fades.

Començar, recomençar, una manera de mai acabar,quan, de fet, tot comença dins d’un mateix, tot ja neix.

* * *

Tots conxorxats

Tornen les torxes, a l’immensa nit,tornen, tomb a tomb, és l’acabament.

De principi a final, de carrer en carrer,fanal a fanal, ball de bastons sense acabar.

Cop a cop, mental, aneu torturant,estimant, però, sempre estimant...

Potser que l’amor no entengui...De llibertat, i doncs,no som pas cadenes,no som pas lligats,

lliurement, esperem, just el moment, per volar.

I confondre la unitat amb la massa,és massa, és massa, del tot capgirada,

però... és el que hi ha,però... és que no hi ha demà.I aquest demà acabarà,I, al teu costat, llibertat,I, al meu costat, llibertat.Lliures, d’escollir, lliures,per a decidir, no mentir,

ocultant-nos, darrera menhirs,

ser, sentir, somniar, eterns,i doncs, sempre presents,estimant-nos eternament, lliurement.


24/85

No vull despertar, massa tard

I desperto, malgrat no ho vulgui,i m’aixeco, no hi ha alternativa,aquí sóc, sense partida, sortida.

Voldria quedar-me al pou, ben sol,enfonsar-me al mar de la mirada,i sentir que a sota hi ha la calma,i que la mà subterrània és l’arma.

Mà a mà, el què passa, quan passa.

És l’atac, l’atracament de l’ànima,

d’ànima, a ànima, dóna’m la mà.

Creia que no hi havia més avall,creia que no podria caure més,i tot i així, el món passa, passa.

Sempre trencant el gel,sempre decidint primer,

per més que espero un pas,sempre l’acabo per fer.

Vicis incisius, concisos, precisos,preciosos, oberts, a la ment.

Pur sentiment, despertant,ara ja és massa, és massa tard.

Com ases, a les places,acudim a farmàcies,

abans de passejar pel bosc...I entendre l’arrel, la tija... I l’olor.


25/85

Les llunes daurades

Són al límit dels somnis,són on som, allà on vols,

on vola el dol, llum de lluna,

mai abans, mai després... Ara!

Ara, encara, més encara,ara, ara més, sí, ja, ja ho sé,

que tu ja ho ets, tu,ho has estat mai?

Les paraules vomiten somnis,

vomiten instants somniats,alats, perquè jo no sóc tu,ni tu tampoc ets jo... Som dos,

dos sols, partits, pel mig... Sentits,per tants ulls, per tantes ments,presents, atentes, canvis latents.

Quan alliberem el roig, el negre,el verd i el vermell, el cel rogent,mar i guitzes, de les llunes grises,del contrast entre negres i blancs,als cràters característics i místics,

mestratge, tatuatge d’astres,tacte a les ales, lliurades,

a les darreres passes estranyes,quan sembla que no hi ha cases,

més enllà de les mirades hospitalàries,que fan i refan tantes llunes, tantes tardes.

I es desfan, les esteles ancestrals del polsim dels anys,quan encara no hi ha paranys, dins els pous de la nit,

endins de les silvestres salvatges que tenim com a ànimes.

Dolçament, eternament, la fada i la nimfa,esperen, adormides, un alè de vides, de llum,

anhel senzill de savieses compartides, sentides,per tantes veus de llenya que fan un foc de segles.


26/85

I ja no hi són: Ni bruixes, ni nimfes, tampoc fades,i ja no hi són, i ploren druides, al límit de la sort,

al límit de la mort, als límits dels paratges absolts.

Ja no, no hi són, i són somniades, les ales, les albades,entretant, quan fa tant temps que no calen les paraules,quan cauen, dins les cales, desitjades, travessant llunes,

travessant muntanyes, versant, entre tants anys, pocs anys,estranys, afanys, entre llum i fang, eterns... I constants.

Ara les llunes daurades són les més somniades,de mugró a mugró, de melic a melic, mirant-te, mirant-me.

Masses vegades donades? (...)

masses besades, lliures? (...)

No, no mai, no mai, mai és massa,sempre cercant el punt just: La mirada.

Em vas creure, ara ja no,em vaig esperar, ara ja no,ara jo no, ara tu no, no, no.

No, no, no, no... Tot era il·lusió,tot tenia la seva arrel, la llavor,semblava que tot era ja dissolt,i arriba el primer, el darrer vol,

tant dolç, que el volia, com vull el sol,que ja dansa, sense òrbites ni adreces,

sense més miratges, tots junts, salvatges.

Ara som a l’altre cantó, al altre costat,ara tot ja és nat, som somni, somniat,

som el no anomenat, som inèrcia constant,si t’apropes m’allunyo, quan m’apropo, no hi ets.

Com pols separats, per la mateixa terra,com extrems dissolts sense nom ni manera,

sense lloc ni frontera, sense llum eterna.


27/85

Voltem per l’espai, lliures, voltem alliberats,no més mentides, mai més caçats, empresonats,

mai més tancats al cau, a la cova, allà on podrim:

Les ànsies i l’amor, la tendresa i la passió,amb dignitat extrema, de trens tramats,

dins les llargues esperes, a estacions soles,a avingudes volgudes, per les busques soles,

dins rellotges de sorra humida, obstruïda.Aturo el temps, no vull sentir més laments,

la situació permet entreveure trams oblidats,ens situem arreu del món, sense voler res més,

que ser, que sentir-nos, quan tot sigui nat,de nou nat, com un any nou, alliberat.

Neix la màgica llum, parim noves rimes,i no, no volem mentides, mai més mentides,

totes, tant sentides, són insubmises, tant lluïdes,per liles veles llatines, que blanquegen l’horitzó,

on som blancs, blancs... purs, purs, purs...

No tornis més, no hi siguis més,

hi ets? hi dorms? hi vius?On sóc quan ja no queda res?On s’adormen les passes senzilles?On camino quan no vols camins?

No caldrà amagar-nos, explicar-nos, ja no haurem de dir allò que creiem,

allò que no creiem, ja no, no més, mai,per sort ja no hi ets, no hi seràs,

ens farà menys mal, menys mal.No m’esperis més, ja no, no depenc, ja no depens, independència assolida,

compartida, individu a individu, viu la vida,viu la vida i es respira, abans del poblat,

quan la llum s’alliberi, seré alliberat.I si m’estimes, deixa’m, fes-te lliure,

i si de veritat m’odies, estima’t,

estima’l, estima’m, mima’ns,


28/85

allibera l’odi i la por, som d’or,d’argent i de terra, minerals,

com som, com érem, així serem.

Mentre, mes a mes, arribem arreu,arribem on es despullen les ones,allà on som, si ja no som lliures,allà on serem, si ja no ens veiem,

ni jo a tu, ni ella a ell, ja ho saps... Vola el vent,

dolç moment, tendre i valent.

Fes-te feliç, avui és el teu dia,com ho va ser ahir, com ho serà demà,

demanarem un rem al remer de la balsa,demanarem un rumb a qui rota el temps,

al qui fa rutllar les rotllanes de pau,al bosc els esperits s’alliberaran,

serem la pau universal,el tendre diamant,

ales i llums amants,amatòries formes,

les de les llunes molles,

les de les llums màgiques,vertebra totes les frases,

vertebra els silencis,vertebra la veu,

aquest lleu moment,somriu, quan vulguis,

i doncs, ja sóc tot teu.M’arriba endins, el teu somriure,m’arriba a l’ànima, tant viva,mà a mà aconseguim el dia,

aconseguim la nit, cada migdia...I a mitjanit, torna al món lliure.

Ara ja ho saps, no estem pas sols,

ara ja ho saps, no em vull amagar,


29/85

vull brotar lliure, enllà de tot,de tothom, de tu, d’ella,d’ell, de tot el demés,

animat o inanimat,imantat o separat,el destí l’escrius,

a cada pas,a cada somni.

Turquesa és el color,la llum ja és d’or,la revolta volta,creix, reneix,com l’herba,

t’estimaré sempre.

-I estimo com mai no he estimat-

Fa com el peix,mossegant-se,cua i extrems,escames i cel,

mentre fuig-amor-del reflex,de llunes,lluentes,

daurades...i nues.


30/85

No tenim nom (Per Carolina Ibac)

Sense jo, tu ets.Sense so, t’entenc.

Sense gos, vigilarem.Sense bord, no cal paper.

Sense cor, et sento present.Sense sol, la nit ens fa atents.Sense món, estaríem absents.

Sense dol, fugim del patiment.Sense to, la veu no diria res més.

Sense pou, no arribaria el turment.Sense poc, més i massa infinitament.Sense soc, acceleraríem eternament.

Sense son, del somni mai despertem.Sense vol, no alçaríem les ales al vent.Sense toc, la porta no estaria pendent.

Sense bloc, tot serien miques candents.Sense sou, ens preocuparíem més i més.

Sense no, tot d’afirmacions s’anirien fent.Sense por, viuríem la màgica llum fervent.

Sense nom, sobre la mateixa línea caminem.

Sense plors, camins secs correrien pel meu ser.Sense bou, sol faria el burro del pessebre vivent.


31/85

No sé estar amb tu sense estimar-te

No en sé, és superior a mi,perquè així ho vull, i no puc,no puc pas allunyar el desig.

Vull seguir aquí, amb tu,ben a prop de mi,per tornar a sentir.

Quan varem ser port,passeig, mar, sentiment,

varem obrir les ales al vent,i, potser per tot això,ara som un sol món.

I ser-hi dins no és prou,

i sentir l’amor com un pouno em dóna masses sortides,

sort que tu ja no ets jo,si ho fossis, més senzill,

més endins, estimant-nos.És una sort, patiria el doble,o el triple, sort que no ets jo,

ni jo sóc tu, i tot canvia,

excepte el que sentim.I no es representa,ni de bon tros,

al contrari,no ens sentim.

Ja no hi ha el mim a mim,tampoc el frec a frec,

no podem endinsar-nos,

ja nus de tot, a l’encís,prenyat d’esperes.Si tornes,

jo sempre seré,a dins, ben endins,d’aquella manera,que només sé jo,

et tornaré a fer meva.


32/85

Els cabrons

Cabregen barreges banals,bacanals, somnis anals,d’aquells que dormen,fent sang, pressionant.

Entre els clàxons, eixos,motors de fums espessos.

Entre les passes carregades,entre la dolça promesa nua,

entre la dansa iniciàtica i pura,amb l’error roent passes les nits.

I a la tarda, a les aules,

paraules profundes,males intencions,intents intensos.

Paraules sentidesi paraules versades,entre places alades,sense democràcies.

I ara que seus al meu costat,et diria coses que no han acabat,ara que anem obrint noves portes,l’amor que tant hem anat cercant,es torna passatge, al número 666,quan endevinem totes les dades,totes les dates, la numerologia,mai estranya, de la missa rara,

que el sacerdot dotà amb la mà,mentre la passa pel front de l’adolescent,mentre baixa les ànsies, al terra, verge bruna,

que, entre llàgrimes de plaer, t’entregues al cel,al vent, en un sol moment, capaç de canviar-ho tot.

Sí, masses cabrons sense banyes, masses muntanyes,entre la mar i les mirades, masses passes cansades,

masses cròniques nues, dins les albes alades.

Ara ja no queden més instantànies,tot es pren forma estranya,després de tot, som calma.


33/85

Foll al poblat

Com un boig a la ciutat,volta, al terrat enterrat,

més mort que no pas viu,sentint el caliu, hivern captiu.

De vegades s’amaga, vila d’atzars,de vegades brota, broda, despertar.

Arribarem arreu, dolça harmonia,arribem arreu, dolça veu sentida.

Només hi ha una manera

que mai més no em castiguis,acceptant la meva decisió, jo ja he acceptat la teva,

a contra cor, i no, no hi ha...

Ningú amb burro o sense,per pujar-s’hi, o baixar-hi...

No hi ha tornada al món,

volem més enllà de tot.

Arribarem arreu, dolça harmonia,arribarem arreu, màgia adormida.

Som incompatibles de tant com ens semblem,som del tot diferents, amb tant com tenim en comú,per tu és més senzill fer cas als qui no són dins meu,

per tu és molt més senzill creure en les males veus,en les males llengües, que es vesteixen, de bones,de bates blanques i netes, i a dins, ben corcats.

Carques, corcats, entre diagnòstics i comiats,tant de bo les herbes no es capsulessin mai.

Sembla que tenen l’exclusivitat,

amb l’edat i els anys, la història,deixant de banda els druides,les druïdesses, les coneixences,


34/85


35/85

I tu no deixaràs de caminar, jo tampoc, pots estar-ne segura,tant m’és tota la resta, el demés,a més a més, sóc un sol després,

una lluna que camina, diürna,a les darreries de les tardes,quan ja no bades, no bado,que cadascú esculli, lliure.

I no, no era així,el vell somni

no era pas així.

* * *

Sublim, subliminar, per qui el vulgui

Per qui vulgui anar més enllà,per qui no es vulgui ancorar,

per qui voli lliure com el demà.Per qui vulgui descansar,

per qui s’alliberi del passat,

per aquell qui vulgui despertar.Per a tothom qui ho vulgui buscar,missatges preliminars, predisposats,sublims i subliminars, enllà la mar.

Ningú no cerca, ningú no busca,i tothom ho troba, només de mirar.

Enllaçant el llaç amb el llaç,dolç embruix, de dolça falç.

Cala turquesa, somni d’ulls,de mirada certa, sincera i certa.Mar magnètica, dolça llum,el vol mulla el cos, tendresa.

I més ben igual...Si perdo tot el guanyat,

si ja no em quedo amb res.

Viu seré, m’alliberaré.


36/85

Vicis i plaers

No hi ha edats,ni límits, ni estats,

no hi ha res, res més,tot és nítid, ben clar.

Per això ja no escric,ni visc, no sento, tampoc,ni oloro, la teva absència,

no tasto, ja ho saps,tampoc toco, res.

Perquè m’inspires,

quan res no negues,quan res no m’amagues.

La terra té el què té,tothom hi troba un lloc,un gest, un brot, la mel,seré viu, a la tija sola,que deixa suc espès,

a les ales roents,de la llum sola,dolça, nua,desitjada.

Alada,ara,sí,

i més,

al després,per arribar a més,i doncs? Som el cel,som el vent... Etern.

Tothom troba, a la terra,allò que li cal, ja sigui...

Per seguir, sorgir, o morir,viure lliure, o encadenat,

sentir la mirada del gos,o bé del gat, a l’anonimat.


37/85

I no valen les amenaces,tampoc val l’espasa o la paret,

de fet, som lliures, somni fet... I refet,de llum turquesa i de mel, a granel.

* * *

Ja no queda res

Només el ser, el primer,tant sols queda això mateix,

un nexe, pur i clar, del demà.

A més, resta el primer bes,

ja no queda res més,ni la lluita, la força.

L’ànima transmet,en directe, la llum,anuncia les albes,aquella que no ve

ja arribarà després.

I sorgirem, i doncs,ara, ara mateix,l’univers neix,

i creix, sí,amb tu,

ara que no,ara que no hi ets.

Anunciem l’alba del primer vers,aquell que ara no ve, vindrà després,i sorgirem, i doncs, ara és el moment.

Una vegada darrera d’una altre,i encara alguna vegada més.


38/85

Mai no s’aturen les passes,camines entre els paratges,de memòries i frases rares,estranyes, dins les cales,

dins les calades,profundes,de la llumdel fum.

-Perfum, d’olors i llums-

La teva forçaés la teva veu.

-Ja res resta al peu de la creu-

I ja no queda res.“Oh, no! Res més!”

-Tot és al vers-

* * *

Resta la tendresa

Pura, sola, dissolta, resta la terra,enigmàtica i bruixa, tant oberta.

Resta la tendresa, si no hi ha res,res més, només ser, no, res més,

ja no hi ha res més, només ser.

Res més, només el ser, sí,el ser primer, el darrer,la dolçor extrema, pura.

La claror, l’escalfor,un sol, sol, fet d’or.

Es fonen els ulls,de mel, senzillament.


39/85

Es fon la mel, etern moment,és fon en un instant de cel,

amb el blau turquesa, ja no quedarà res,

no res, mai més.

M’aturo abans no sigui tard,i camino, ara ja ho sabré,

el perquè, tot és fet,és just el moment,

altre vegada,de la fada amagada.

Somnis íntims, senzills,humils, a les illes humides,

i m’aturo, ara ja és......massa d’hora...

És just el moment,la terra mai no mor,

es fondrà amb l’amor,d’aquell sol, tot sol,

tant sol, bru, dolç.

Vola el dol, el sol,vola qui vol el vol dolç,

i doncs, vola el somni sol.

És la sort, també, com no?La dissort o la sort de la mort,

de la vida en calma, ben plena,de la dolçor senzilla, i pura.

Resta la tendresa, eterna,és per allà, on passem,és per allà, on anem.

Resten les passes,

de la dolçor feta vers.


40/85

Amb una paraula,amb un sol verb,serem capaços,

de tot, encara més,mentre somniem,i som un sol gest.

Aquest, aquest,que ara s’omple,de vida i mort,

de tendresa i joc,abans no trobi el lloc,algun voltor estrany,

que passa, trist,

entre any i any,mentre fugim del món,mentre fugim dels ulls,

abans no arribis,molla de llum,

amb l’olla als ulls,abans s’escapi la son,

del somni, tant sol.

Tendresa,ara que ja no,

ara que ja no som.ni l’ombra erràtica,

d’un sol vol,ben dolç.

Tendresa, i mira’t,als ulls dels qui no hi són.


41/85

A la boca, ara de nou

T’adorms a les cales,a les escales, a les tardes,

t’adorms a la nit, al meu pit.

A la joia dels dies de mineral estrany,mentre passen els anys, els afanys.

Per la comissura dels llavis,rogents, de foc, de sang,

ardents i radiants, batec cert.

T’adorms i brota la mel,

me la aniré prenent,ara sí, directament,

de traç en traç, viscuda,arreu del teu cos, dissolts.

Baixa, per la teva cara,cap als teus pits, adormits,baixa, pel ventre, al melic,

la mel baixa, baixa, baixa...I fa una bassa, al cau umbilical,com cal, segueix baixant, baixant...

Fins al niu de vellut pur i pelut,que s’obre i em mira,humiteja la llengua,

amb mel, dolçor i sexe,

s’omple de mel, interior,la tastes, la sents,a la boca, de nou.


42/85

Quan t’atures

Passen les imatges,carregades de nits pures,dolces, endins les places,a la lluna, nit ben nova.

-A la vorera dels somnis-

Camines, encara ara,camines, entre mines,sentides, adormides.

Dins la terra, al subsòl,

camines, alliberat,també de la sort,

del món, en un sol segon.

S’omple de nit de llum,mentre camines, lliure de sol.

Solament, un sol moment,

solament, un sol sentiment.

I de tant en tant, entretant,caminarem ben alliberats.

Ningú no té res a fer,i tu ja t’has aturat.

Allà on brota la mar.


43/85

Somni a somni, som el sol

Caminem, mirem, mimem,dolces, harmonioses, pures,

dolces i nues, continues.

La sincronia em va portantdes de terres marines, al prat,a la vall, a la plana interior,on els teus ulls, com fars,

m’il·luminen el camí al mar,i dolçament som la justa mesura,

quan visquem junts, serà més senzill.

Dormim, agafats de la mà.Dormim, ja res no serà fàcil.

Dormim, abans no sigui massa tard.

Arribarem allà, on cal despertar,arribarem, ja ben nus de tot,al mateix lloc, on som el sol.

Somni a somni, com un nou vol.

* * *

M’agrada sentir-te

Sento que ja no et sento,m’agrada sentir-te, sento...

Solitud... De sol a sol, mà a mà,sento els somriures del demà,abans de tot, abans de res.

Som el bes primer, el darrer,som una sola via, un sol carrer.

Ja som el ser, els sentits,

del vers, que ja desperta,i s’alimenta, la mel despertes,serem lliures, sinó, desesperes.


44/85

I m’agrada sentir-te, així,lliure i valent, sense sermó,sense obligació, sense res,

res més, m’agrades, m’agrada, ja ho saps, així, així mateix.

* * *

Un temps etern que es fa instant present

Quan aturem les ales al vent,quan ja no tenim més por,quan tot és pur i no mors.

Quan no moro, ara de nou,m’enamoro, dins els llençols,mentre no vens, ja no vinc.

Mentre ens estimem, senzills,entre la memòria i el present,

entre la llum i el dolç moment.

De juny a abril a la pell,de juliol a desembre,serem un sol moment.

Per arribar encara més lluny,ara tot es transforma, transfigura,

som una paraula nova, una de vella,

una parella d’éssers, ben sols.

Éssers nus, que ballem,per les passes del temps.

Ara de nou, un sol moment.


45/85

Molla, als ulls de la vida

Diuen que no hi ha mal que no dugui bé,i és per això que, després de morts,

ja no viurem mai, no, mai més.

És el bé de viure, deixar de fer-ho,és el bé de la terra, sentir-nos,

és el mal de la vida, viure,és el bé de la mort, no sentir.

No patir, entre terra i cel,per l’avui o l’ahir.

Entre mar i vent, vol dolç,vol etern, la paraula, el vers.

I somric, ja és prou greu,sabem que res és com és,

sabem que tot s’amaga, ara,entre la bruixa i la fada,anem despullant onades.

Som un sol nu a la mar sola,som una sola mar als ulls humits,als llavis, i dins del pit, del teu pit,

del ventre, a dintre, entre tu i la mel,instant que ja és etern, turquesa al vent.

Tenim un sol destí,

carregat d’esperança,de llum, molla, als ulls.

De la vida, de la vida,sentida, dins la llum viva,

del teu somni, del meu somni,tant obert al món moll del camí,d’una existència que vertebra...

Un dolç embruix i la llarga espera.


46/85

Obres els ulls

Obres els ulls,res no serà senzill,

obres els ulls,al món, nou,al gel del sol.

Glaçat el calçat,hivern dels atzars.

Cauen les cales, soles,cauen i no s’aturen,

sentides, a les ferides,tant endins, que “fliparies”.

És “flipant”, barreja antiga,el suposat destí té secrets,

té indrets, al llarg dels somnis.al llarg dels somnis... Eterns!!!

Obres els ulls, en un sol moment,el vent et du a la cala del record,entre ella i tu, un sol món, un so, un nord.

Guarim-nos de tot,de tot, de tot...


47/85

Volta la bola

Volta la bola,amb melic delicat.

S’estén, tendre llum,als paratges estranys.

S’allunya, a la platja,trempant, el tacte, dolç.

Omplo el vas d’absències,l’absenta quedà lluny.

T’allunyes, m’allunyo, ja som a un sol pas.

Faig l’amor, al record,mentre volta la bola,que ens farà vibrar.

El desig mai no és un somni,

per assolir la llum, seguirem,caminant, dolços... I valents.

* * *

S’encén la paraula

S’encén la paraula, entre horitzons,

plàcids, a la mirada, ets el meu somni,la poció justa de la història, allà on anar,a parar, si un dia ens cal fer-ho, sentir-ho.

I no vull desconfiar, de la llum darrera,la primera era un orgasme de barreges.

Aquest segon temps, aquest instant de la història,

és un moment clau, on anar a trobar-nos, ja nus...


48/85

...Allà on et despulles, sense xarxes,sense res que ens pugui sorprendre...

I aquesta carta oberta té la certesa de ser,per ella mateixa, una sola deessa.

Un mirall de pau i llum, màgiques,que s’estirin els versos, per a veure’ns,

complerts, assentir, sentir, somniar.

Revolucionar-nos, en ple cicle,en un canvi de guions, de guies,

per a sentir, de nou, la màgia de la llum.

Aquestes pàgines seran prosaiques,per bé que el vers s’estira força.

Serà per la poesia dolça,inclosa, a la prosa,feta sense pressa,

ara, després de mesos,i setmanes, nues.

Que entraven, pam a pam,pas a pas, a la llum més reveladora,

al far, a un desert daurat, ones càlides.

* * *

Esguard

Quan passen les eines,esmolem bé el cor,

clavant la llunaal cervell més bell,

mentre guaitem estels,a la màgia de la llum del vent,

quan encara no ens queda moviment,

i batega ment i ment, a contracorrent,mentre marxen les ànsies adormides,


49/85

dins les fades senzilles i sentides,de les misses mig dites, insubmises,entre la gent adormida, als oratoris,horari laboral de migdia a mitjanit.

I apareix el tracte amb la ambició,un diable mig bruixa i mig fada,a les entranyes del bosc màgic,

àlgid, com un cabró sorgit de la nit,entre crit i crit, ben endins la matinada,

alada, com una lila fada, somniada,allà, a les estrelles, ben verges,blanques i pures, com la llum.

Un dolç embruix de llum màgica,un vol dolç, d’una deessa sola,

entre les places de les llunes nues,de les platges sentides, tant endins.

Hi ha una copa per a la última dama,entre l’art d’estimar i les tendreses,serem alliberats, darrera la finestra.

Entre astre i astre, cada estrella,entre ella i la donzella, dansa vella.

Esotèric encanteri, fet de rierols,de dolmens i màgies, mai erràtiques,

queden ben lluny les selves somniades,plenes de tiges i arbres, de plantes i esbarzers.

Entre les terres somniades, allà les places,enllà les albes, sempre estimades,abans res sigui com dèiem, ja fets.


50/85

Sents el sentiment

El centre del món cau molt lluny,a un pou, profund, fet de pols.

Les pedres del camí són a les mines,insubmises, entre missal i missal,entre pany i cadenats, als calaixos.

Arribes, de sobte, ja res serà senzill,més aviat al contrari, tot serà dit.

Anomenat, el món s’omple de queixals,de dents, de fetge i sang, som a un sol pas.

Sents el sentiment, el sents a flor de pell,quan potser somnies, en dies foscos,els teus malsons mai es fan realitat,

cercant aixopluc, dins els astres.

Les teves llàgrimes són les mines,quan arribes, entre sang i robí,

a la pell del meu pergamí.

I de sobte, la llum, la lluna,astres i estrelles, paraules,calentes, càlides i eternes.

Quan som potser la imatge,al mirall de la memòria,

en nom de la pau,mai més la guerra,serem el sol que batega,

la llum dolça que ens mira nua,encara que no fem cap pas enllà,

quan tu confies, jo confio,quan el cor batega lliure,i mai saps quan arriba,

la lluna verge, llum estesa,abans de les adolescències,quan senties les absències,


51/85

abans de les acrobàcies, plàcides,de les llàgrimes als llagrimalls, de la lluna,

quan encara no sabíem de la música a les idees,abans ja res fos adquirit, encara que,

entretant, les paraules eren deslliurades.

Quan no somniàvem, encara caminàvem,potser cercàvem, o trobàvem, entre la nit,els somnis difunts i els malsons viscuts,vivents, entre tantes tardes, tantes veus.

I creus, i lluites, i sures, nedes, bategues.

Ets la vela lleugera de la meva nit, tal i com era,

i així desfullo les tiges, de les plantes sentides,i bec el batec, com un licor fet de mel,

com un sol estel, de somni encès,mentre res és... I tot neix.

Sents el sentiment, a flor de pell.

Somnien les danses de les dunes dolces,

a les places harmonioses, de les deesses roges,a les cales brunes, dels ulls turqueses,de les més belles princeses,fetes les llunes, d’estrelles.

* * *

Llum de la lluna

Entre veles llatines i ales a les cantines,teixeixen de blau marí totes les algues,cristallines, antigues i llatines, sentides,

nues llunes liles, tranquil·les i destinadesa passar per els nostres ulls plens de llum.

Mullem el vers darrer, el primer, fem-lo junts,

entreguem-nos a les imatges més sentides,bategades entre portes obertes a les nits,

a tots i cadascun dels dies, sentits, endins.


52/85

Aquesta llum de lluna és nocturna i diürna,sense distincions horàries, pròpies o foranies,les nostres ànimes van encendre un sol sol,

la seva llum és la de la foscor, la més brillant.

Llum de lluna, màgica llum dissolta, mai sola,

sentida, com la de la mar, com antiga dansa,vertebra els cossos adormits dins els destins.

Llum de camins, llums de llunes, tendres i humides,de danses on les fades mai no ens seran estranyesi esgarraparan amb fura i traça… Cos, cor, ànima.

Entranyes estranyes d’animals i estranys afanys,ara que podem encara, quan els versos brotaven…

“No hi hauria prou amb quatre dites,per a les coses més belles i petites,amb dues ales de foc quasi humides

amb quatre camins de gel i llumsno faríem res per aturar l’imprevisible.I anirem més lluny dels mars i marges,

més enllà d’oceans on la pau fa la calma…”

…Ara, amb la llum de la nit barrejadadespullo les instantànies formes d’onades,donades, com a dones llunàtiques de llum,

mai esclaves del passat, de l’instant, el futur,res que ens esclavitzi, allà dins el bressol, i la lluna,

que després de les hores dolces, és la màgia,que encén les faroles, de la ment astral, sentiment,

de tenir-te, passades les llunes negres i obscures,les mentides, els enganys i les renúncies, llibertat,de triar màgia enlloc d’atzar, de jocs ocults, sols,allà on el joc de daus era color de vida, sentida.

Com giravolts sols es queden els dies, sentint-te,nua, i per dintre, instant de màgia que em muda,entre musa i musa, entre fada i nimfa, el món.


53/85

De tot arreu ens arriba, la flaire de l’esperit lliure,la pell que transpira, el perfum de l’embruix dolç,

la saviesa compartida, a les ales de foc, suau,sentit, entre nit i nit, a les passes dels matins.

I dormim, morim, una nit més, absència feta,

concreta, de la meravella que vetlla, lliure,a les portes de la llibertat, sentida endins,viscuda, com una promesa encara per fer,com un seguit de llunes, a les nits, sòlides,humides i dissoltes, mentre soltes, solto,

la llum de la alot, foradada, de mil colors,calidoscopi de la força d’una lluna esbocada.

* * *

Llum del sol

Fem la llum del sol junts, nus,arriben les ones telefòniques,

a les afòniques rimes de la ment,

mentre aturem o no aturem el ser,de res serviria el raser del futur

si junts no aconseguíssim la tarda,l’alba a les mirades deslliurades,

suaven tinta els pensadors,al port i a les platges del sí,

del per sempre, per després…

Tenir-te i no tenir-te, ara sí,et sento plena, la teva miradadesprés de la lluna turquesa,és la llum del teu vers encès.

Llum del sol on, plegats, el sol s’adorm.


54/85

Llum al món

Llum al món, origen d’un sol vol,d’un sol sol, d’una duna antiga,durada i desèrtica, fada eterna.

Llum al món, de diables esotèrics,entreveient les passes ja exhaustes,

de les nimfes enigmàtiques, i tendres,que segueixen, complertes, a les cales,a les cartes, d’arcans salvatges, savis,

com avis avisats d’allò imprevisible,que el món s’encarrega d’ocultar.

Llum al món, llum als nous horitzons,als nous mons, que s’ho miren, nus,

sense fer soroll, sense sentir-nos sols,quan la solitud arriba a besar el somni,i creiem que tot s’atura, tot es limita,

delimitant les línies ocultes i críptiques,d’una terra, d’un planeta, que somnia,la terra té un somni… Lluitem amb ella!

La llum de la terra, del món, ens espera.

* * *

El món mut

Cegues, les terres, volen lliures,somnien en una trobada nua,mentre camina, la terra, sola.

Al munt de les mentides nues,

que amaguen realitats oníriques,passen els segons, sense voler.


55/85

Em mullo de nit, de somnis endins,em mulles els dies, entranya viva,que ets al mirall, mirant el món.

Món mut, paisatge de cendra,el foc es va apagar, mirant-te.

I ara les mirades, al matí, cafè,són passatgeres, pels diaris, sols.

Un món mut, un món sense llum,sense hores fosques, res, ànima,pura i dolça, harmònica i pura,senzilla i sentida, dins la veu.

Parla, tu que pots encara, parla,explica en quatre paraules el vent,

la ventada de mots sense lloc ni món.

Passaran les passes i no seràs tu,i no, tampoc no seré pas jo, no,

serem el món que no parla, calla,mut es manté, enllà les albades.

Deslliurades són les caminades alades,per elles passo mentre el món volta,entre tomb i tomb, és un sol instant,

que ara ve a trobar-nos… Mirant-nos,parlant-nos amb els ulls, la ment, sí,sense que ens calguin les paraules.

Jo són ben deslliurades, a les cales,a les platges del sentiment valent,d’emprendre cada moment etern,

com passa la lluna, mirant nou sol,sol mut i cec, sec, per la sequeraque et deixa el cor sol d’esperes.

I mentre entreveiem les mentidespassen les cortines, totes les vides,

sense deixar veure el fons de la sala,


56/85

que es veu lliure al mirall de l’entrada,i creu que el món ja parla, es rebel·la,

sense saber ben bé si ara és l’hora,però fugint del mutisme criptològic.

Acaben les línies de fantasia lumínica,

acaben mentre el món ja ens parla,de tu, de mi, de totes les albades.

Ara és el moment de veure l’albada,senzillament anunciada, a la mirada,

a la teva mirada feta de segles i màgia, ja mai més serem l’ombra dels paisatge,

som aquesta part de la història certa,

que xerra, escriu, descriu, dins el niu,on els dos cossos joves, ara s’estimen.

Oh, bressol de verds i taronges, liles,terra sentida i ja tant compartida,formem part de tu, i tu de la vida.

No callis, no et moris, el sol espera,la lluna s’ho mira, fent l’amor lliure,

amb el melic et besa el somriure,el sol cau, l’amor creix, i neix…L’horitzó que parla, a la mirada.

Turquesa és el somni, màgia onírica,somniem fins al final de tots els dies.

Parla, terra, llum de lluna, de sol,d’astres, xerra, món mut, sincera’t.

El món s’omple de mots esotèrics,eròtics, estètics, simètrics, el sol,

el sol mai sol, la lluna, sense llum,els teus ulls, sense mirades, nues,la teva veu, que sento, tant lluny,que ja no, que ja no vull, allunyar,llunes sentides, tant viscudes, no,

ja no vull, escoltar si no estimem,versar si no caminem, callar, ai, no,


57/85

callar si no ets la trobada més alada,que vola lliure amb mi, enllà les ments,enllà els pensament, brotant deslliurada.

Ara mira, somriu, senzilla, màgica, viva,el teu somni és el meu somni, llum meva,

la teva llum és la meva lluna, la terra,la terra crida per a ser sentida.

Batega, ens parla, entranyes rares,que trenquen, esquerden, estimen,

entre el timó i el timoner, vers darrer.

Som on el somni mai no s’adorm,

la terra muda ja ha trencat silenci,i les veles llatines ara parlen soles,amb sirenes de solituds profundes.

Mai no dorm sola, la lluna dolça,dorm amb tu, ben endins la llum,

que és el teu cos, és el teu cor.

Ja nus, i muts, de tot, som el cor.

* * *

Llum a les fosques

Llum a les fosques, així,de cop i volta, la foscor,

les ombres lluminoses,que passegen pel jardí,abans que arribi la nit,quan el sol s’alça, nu,

brotant lliure i ben dolç,traçant universos al vers,després de la llum nova,màgica, a les fosques.


58/85

Llum de la ciutat

Llum de ciutat a la mirada perduda,perduren les ànimes foses a la nit,quan l’esperit creix, ciutat endins,quan camines pels bassals de llum,

declines el pas, callant a tantes veus,i t’encantes amb les faroles del demà,quan abans la llum brotava dins la mel,detenim el temps, tenim tots els vents,somniem, eterns, de volta a la teulada,

taula a taula, s’instal·la llum a la façana,entre el traç segur de la llum tant viva,entre la falç d’or que brilla al calder,

com un mirall cert, de l’instant primer.* * *

Llum de la marCom la llum de la mar, sola,entre el mirar i el sentir, nua,la mar respira llunes diürnes,que s’endinsen a la llum sola,

com l’ona, del blau núvol marí,intens pergamí, destí a destí,

paral·leles vies, dins les vides,tómbola enigmàtica d’atzars,compresos entre l’absurd tort,

d’una tornada, d’andana anada,donada a les dones que donen dol,

que acostumen a ser la mar i condol,el consol que mai no arriba amb el sol,

lluna d’astres, farcida de màgia, de llum,mulla’m cadascun del parell d’ulls, nus,

plens d’aigua i de màgia, creient-hi,veient-ho, sentint-ho, dansa lliure,

mentre seguim somniant, pas a pas,saps? La llum de la mar és una dansa,

és un ball d’onades, de muntanyes,

totes les llums es relacionen…Elles mateixes són parelles, nues.


59/85

Llum de la multitud

Llum de multitud sentida, endinsada,encisada, la fada cerca entre onades,

escoltades, les sirenes, no ens ofeguen,dins d’elles, entre totes elles, fades nues,

et tornes peix, i creix l’univers, a la mirada,de fada nua i amagada, vers silent, somniat,

mai amagat, entre gat i gat, gata a gata,agafes de la gent el posat potser oposat,

o t’oposes a les suposicions, abans les accions,o potser no vols jugar a fet i amagar, sols, sí,

adormint-nos a les branques, branquilló a branca,pell de llum llunàtica als ulls de la gent que passa,

que mira, que sent, que dibuixa sons de color,a la lluentor de l’or de les façanes riques de por,de plor, de lluita d’oposats i contraris, mirades,

deslliurades, passes que no deixen passar,passes accelerades sense ahir, tampoc demà,

que desxifren les llunes ocultes i asimètriques,com si les mètriques haguessin de ser certes.

Llum de multitud a les portes obertes de la màgia,quan encara és massa d’hora per una nova idea,potser massa tard i ara s’escola entre el cervell,

mentre vessa pels descosits mel de llimona dolça.

Llum de multitud entre escenes africanes i franceses,entre aràbigues i afganeses, diabòliques trampes,a les llars del coure envellit i oxidat de ginebra.

Allà on s’escura un curt fil de paper, mai moll,com un llom d’un llibre d’escriptures nues,segures, atractives, sentides, a les nits,amatòries són les hores sentides, nues,

sabíem com saber, o potser no ho sabíem,el cert és que creixíem sense pensar-ho gens,i arribàvem allà on no arriben les llunes nues,si no es vesteixen i surten disparades al futur.


60/85


61/85

Llum de pujols crepusculars,de cúpules, nues, de dolçors,transparents aires, com vents,saviesa entesa, sentida, plena,com la llum de la muntanya,valenta, deixant cos i ànima,

pell i estels, deixant via làctia,univers entès, estudiat, complex,

de savieses compartides per àvies,sàvies, sabies com tornar i véns.

I el nostre caminar, ara de nou,és un dolç encant de veu i cant,

encantades són les mirades nues,

les mirades subterrànies i nocturnes,o les ensopegades de ginesta als ulls,els matolls, les aus i els bassals, rius,llacs, destins silvestres, mai domats.

I els dogmes de fe que fa la gent,i tantes paraules, tanta velocitat,

la llum de la pressa passada per alt,

el salt, el salt desbocat de cada allau,entre les nues formes sentides del sol.

Volta el món, muntanya de lluna i dol,el vent remuga, paraules mai dites abans,podria callar, no dir-te pas res més, saps?

Encara que les albes em tornen a tu.

I ara que el món gira cap on no es pot,cap on el sol no es pon, cap a la mar,la llum és més oberta, es pot veure tot,i si t’hi fixes bé hi ha un cos de dona,

un cos de dona jove, de liles ales,

és una fada que ve a portar-nos,en forma d’una vida sense ensurts,una sola sort, feta de trèvols d’or,

com bols on hi dipositarem el vol…


62/85

De la dolça trobada, de l’alada lluita,de les passes que passem encara ara,

que podem encara, quan el temps no passa.

Llum d’alberg, de tenda de campanya,de caseta de fusta florida pels anys,

entre escales de cargol, de fusta vella,corcades per uns segles que fan estralls.

Treballem, a cantó i cantó d’elles,elles, estrelles de pedra i sorra,

de terra i molsa, de bolets i pins,de destins, camins, dolços, a la fi.

* * *Llum de la solitud

Llum amb el sol, lluna de llum,mulles la meva nit amb fura,tendresa sentida de les hores,

dissoltes, mai soles, soltes, nues,fosques, clares, sentides, viscudes,

quan ja no t’allunyes, no t’allunyes,i gaudeixes, ho encercles, amb pau.

Lluna de llum solitària desperta de nou,passen segles sense saber de la màgia,

després de tot, són imatges deslliurades.i dansen alades, les fades, caminades,quan sentir-se sol no és més que dol,si tu no vols, no et saps, no et sents,i pateix, pateix el desig que ja creix,potser només per això, ja farem via,serem la calma despullada dels dies.

Llum de solitud, allà on alliberem el ser,de res ens val cap raser, ésser proper,sincer, de cel sencer, complert, i nu.

Sola, nua, sol, nu, el sol la lluna,i tu, i jo, totes i tots, ja som un,

un de ben sol, tots, tots, a l’hora,


63/85

ja som una llum més, brillant-nos,estimant-nos, llum de solitud,viscuda amb la multitud, sola,que s’escola, s’escola, endins,

endins, de la mateixa gola, molla,que empassa les passes passades,

i besen les onades, sàvies entranyes,quan danses, obres i desarmes, les ales,salades, a les places, per fi deslliurades.

Llum de solitud i que tots siguem companys,acompanyant-nos al llarg dels anys, estranys,

propers, llunyans, veïns, nounats, infants,avis, àvies, solitud a les velles escales,

a les façanes trencades, llunes estàtiques.

Llum de solitud i un bon motiu per trobar-nos,i que despullin les fades les imatges donades,quan les dones d’aigua eren la justa mirada,després de ja no quedaran versos per anar-hi,

plora el plor i mor el dol, adormim el cant antic,el vers precís, la calma de les onades, totes, ara.

Llum de puresa, encesa, màgica, sense presses,sense més barreges, sense més impaciències,encara que sembli mentida només hi ha vida,als ulls de tota aquesta gent que tant estima.

Solitud, de taüt en taüt, de llaüt en llaüt,solitud de sols, de sords, de muts, de nits,

d’incògnites, de secrets, de veritats,mentides, sortides erràtiques,que no cerquen, entre la llum,

la solitud justa de la nit immensa.

Brotem lliures, més enllà de les finestres,de sentir-nos sols en el món, o ser-hi, sempre,

en companyia de l’amor, i de la lluna,

serem el ser, al raser de la mirada,dolça i alada, donada a les onades.


64/85

Llum de solitud, quan ens obrim al futur,solitud abans de néixer, i després de morir,

o no, i tots junts farem el vent l la llum,mullarem el front dels qui s’encenen,

pur foc, roig i clar, que ens deixa portar,per aquestes ànsies, de no sentir-nos mai sols.

Solitud, oh, no, solitud de la llum sola.

* * *

Llum de foc bategant

Llum dissolta dins una bassa de nit,que es manté entre l’aigua i el cel,descendent directe dins el dilema,d’un foc que fa llenya, o fa focs,

d’artifici, entre art i ofici, ben vius.

Foc al cor, batega el ser de nit,que fa llum de foguera a la ment,pur sentit i sentiment, cos a cos,

sóc, amb tu, aquest batec d’ales,sóc, després del teu, l’únic camí.

Batec a batec, llum a llum, màgica,encenem cada mirada, amb la mà,somriure ple com l’oceà, endinsat,

saltant tantes vegades a la llum,i sorgint tantes vegades de la nit,

hem volat deslliurats per les places,per les cales, per les muntanyes,ben lliures, sentint la màgica llum.


65/85

Llum del poblat

Llum de finestres obertes i sol als ulls,de les terrasses internes del poblat nu,

del poblat transparent als ulls del druida,pas no s’ho estudia, es guia per la soledat,d’un cor desterrat, a les mines dels oblits,de totes aquelles coses que no farà més,

de totes aquelles coses que cal eliminar després,quan ja tot neix i reneix, creix, entre llum i mel.

Llum al poblat, flaire de pastís de maduixes,baixen les bruixes, sota la llum de la farola,

que s’ancora a la porta de la lluna molla,nova, que creix, amb força, sense aturar-se.

No moren les calaveres a les places romanes,s’escapen pel món com monedes soterrades,entre terra i terra, enterrades, desenterrament,de cor, cos, ànima, ment, sensació, sentiment,mor en vida, sentida, tant humida, per dintre.

I llum a la casa, a la casa de cada ànima,que, mà a mà, amb la lluna enamorada,

és una fada, mai més amagada, que dansa,i dansa, dansa, dansa, a les mans enamorades.

Llum al poblat, a la llar de les idees establertes,per elles mateixes, elles soles, i eternes, nues,

i despulles les terrasses per a descobrir terrissa,

som eriçons de mar que fem imatges nues,diürnes, nocturnes… Llum arreu dels poblats.


66/85

Llum dels versos

Versos encesos, al cor de la llum,escriuen les línies nues de la nit,

mentre escoltes el batec del pitdel somni adquirit, a dins la lluna,que es dibuixa, diürna, nocturna,dins les ales de foc de la passió.

Absoluta certesa, tenir-te plena,adormint-me, dins la mina del sol,

que camina, sense massa rumb,cap allà on la lluna ja és d’or,

i el mineral de les teves llàgrimes,són rimes acrobàtiques, pedres,precises i precioses, sentides,tant endins, tant endins, nus,

tant propers, tant propers, sols,i ben arran de la multitud, nua,

i sentint-te entre aquestes línies,i brotant lliure, abans de la mort.

La vida es tomba al pas de la llum,és torta la imatge de la tendresa,

despullada, com la fada amagada.

Llum de versos, llums encesos,mirades que vertebren el verb,

l’univers versàtil, del vèrtex nu.

Despullem el plor i la pell, serens,llum de versos encesos, i res més.

Res més, res més a dir o anomenar,els noms es perden entre el xerrar,

entre els ulls senzills de la matinada.


67/85

Matinen els tints rojos i negres del sol,descolorit, acolorit, entre llunes i nits,llum de versos encesos, ara que dorms,ara que somniem, desperts i be atents,a la metzina d’un bressol que ja jeu,

allà, a les nuvoloses esteles dels vols.

I volen lliures, també les nimfes, senzilles,les més belles de les illes, tant infinites,tant distintes, entre fulles i tinta, tempta,el tremp, la trempera, tramuntana eterna.

Llum de versos al vent de les mirades lliures,mai nos sabrem com començava la barreja,

encara les llums són estranys afanys, mentals.Cap presó ens matarà, hem escapat de totes,llum als versos, estesos, del passat o el futur,

fins al final infinit de fisonomies antigues i suaus,que no es dissolen, dins una mescla mesclada,a les àncores i les bitàcoles del diable poeta.

Som on es despulla un sol vers, estès a l’univers.

* * *

Quan camines sense ales

Quan sembla que la nit es desvetlla,quan passen ràpides les ones lentes,on els enigmes s’omplen de carícies,encara ara, que la llum ens proclama,

i clama, a la calma de les cales, nues,passades, entre carrerons somniats,

entre passos passats molt abans.Entre les terres i els escrits, crits,

que ceguen la mirada més perduda.


68/85

Abans de les ones alliberades, nues,senzillament, ment a ment, cap a cap,poc a poc, després de tot, sentint-nos,tint a tint, vers a vers, ser res, el raser,

res més enllà, allà on les ones es despullen,de pell a pell, llavi a llavi, savis avis sentits,dit a dit, mà a mà, encaixades alades nues.

Quan camines pels paratges de la memòria,quan encara no passen les passes cansades,

somniem més enllà de les albes deslliurades,de vers en vers, encès, sencer, de llum en llum.

Mullem els llavis d’ulls intensos, penetrants, tous,

com una maduixa dolça, sense dol, sense consol,entre sol i sol, a contracorrent del món, els dos sols.

Quan camines sense ales les coses ja no passen,han estat aturades a les albes senzilles i suaus,

entre les aus, entre les places subconscient, bru,seré, ser i vers, al cel turquesa de la teva pell.

Llum amb llum, mullant el llavi de l’ull blau i roig,

entre les rajoles de les cases desocupades, soles,quan les passes caminen sense masses calmes,

sense masses presses, senties les liles illes, així,sentides, quan sents somnis propers, senzills, nus,com les albes deslliurades, despullades i sentides.

Ja no hi ha masses paraules entre les fades ocultes,entre els ulls turqueses de les plàcides perversions,

els deliris dels somnis, sense masses presses, sols,entre tantes terres sense portes obertes, al poble,quan una porta es tanca una de nova s’obre, així,

entre places i portals, entre els ports sentits endins,

dintre, entre el tren i l’art, tàntrics antics tètrics i nus,s’alliberen els sentiments, de ment en ment, somrient,rient, entenent, entre tants terrats, enterrats ben vius,

i passes per les places de les memòries enceses i nues,

quan despulles un sol vers per veure’l roent i valent.


69/85

Paraules i mots nus, sense les pàgines negres, blanques,quan t’imagines les imatges dolces, humides, de les nits,sempre que somniem, dins els nius oberts del cor roent,quan entre els carrers de les passes es tornen de llum,

i mullen les cales alliberades, allà a les illes liles, sentides,quan el cos és el cor, quan, a la mà, el roc és un tros,de sort, entre les portes obertes de les cales esteses.

Hi ha màgia als ulls de la llum, de les tendreses nues,quan escoltem la música, místicament, univers encès,sempre que alliberem el primer i el darrer bes, el vers.

Quan camines sense ales els somnis proclames,encens totes les flames, les guspires estimades,

entre fades i druides, entre màgies i ritmes,música a les paraules, astres a les imatges.

Quan camines sense ales, albes alliberades.


70/85

Màgica llum

Quan més ens cal, arriba la sort,volta la terra, espirals eterns,que broten deslliurats, nus,a les darreres portes del sol,

quan encara no hi ha res al mónper a les tortes voltes esquives,que transiten solitàries i lliures.

Arriba, quan més ens cal, la llum,la màgia dels dies que transiten,entre les paraules mai sentides,

pressentides, a les illes liles,

l’ales sinuoses, deslliurades,quan encara no entreveiem…

La veu entre la veu, que mira,que sent, quan batega, i dorm.

Arriba, quan més ens cal, el fanal,la llum erràtica de les vides tortes,les dolces harmonies de les fades,

de les nits tranquil·les, a la tarda,a la mirada d’un hivern indomable.

Lluita i revolució, estels de passió,agradable solució, per veure món,

de llums arreu, arreu del món,de la terra, que sent i batega,

per nosaltres, ànimes d’animals.

Enlairem un sol gest, el primer,a les darreres portes del ser,quan ja no quedi res més,

i s’alci el sol amb la mirada.

Som fada i estel, hora bruixa,dolç embruix, de nit diürna,

arriba, arriba la lluna màgica,

quan més ens calia, feia falta,aquesta mirada que tens, feta,

penetrant-me, m’arriba la màgia.


71/85

Has arribat, el més preuat, amor etern,has arribat, mai faràs del cel l’infern,seràs llum blava, taronja, ben rodona,una ona, la dona, lluna i astres, alada.

I ets fada, embruix de bruixa i bruixot,dins bombolles de sabó, que esclaten,i dansen, enllà les albes, ben lliures.

Arribes, quan em cal, vers exacte,mil·limètric, simètric, mimètic i lliure,

sentida, viscuda, dins la pluja,de mots, de rialles, de la tarda,

immensa, de mar eterna, i dolça.

Salada, fent de mirades les cales,que s’adormen, dins de les onades,

deslliurades, com fades alades nues.

Arriben les imatges d’un passat difús,concretes són les línies de les llums,

il·luminen les mines esperits lliures.Arriba ara, quan més ens cal, la llum.

I acaba ara, ara que podem encara,

i torna, la màgica llum, per sempre, per ara.


72/85

Pateix sola (Per Carolina Ibac)

L’estrella s’havia perdut en el camí.la pròpia llum havia estat robada.

les seves ales arrencades.la seva vida empresonada.

filla de la natura, pura.un dia despertà,

il·lusió.Amor.Desig.

Comprensió.Al·lucinacions?

Flors i violes foses

consumides en els versos xopsde llàgrimes soles sense consol, dol.

La lluita no és gens fàcil, costa amunt.promeses de futur, tot un munt, lluny.

s’arronsa en si mateixa, tanca els punys.No depèn d’ella, mai depèn d’ella, merda.

voltes i tornes, poques i moltes, soltes i potes

tot allà, mesclat, sense sentit, rodejat, sense molsa.Negre endins, sense llum màgica, sola.Violí sense cordes, mut.

Ben tossut,cabut.

Sense esma.Hores grises llises,

lentes, pacients fermes.

I la tristor la desespera, cega.No veu més enllà, només el dolor, ara.Arrugues al front, llàgrimes a la cara, rara.

I es pregunta si tot té solució encara?El temps amb segons d’or que passen

curen ferides d’ahir que saneni les d’avui, demà seran sanades

experiències de cicatrius curades.

Pensaments i anhels inevitables,pateix sola, dona.


73/85

Cada vegada som més a prop

Si no hi som ja,si no ho sentim,si no ho veiem,

som món somniat.Cada vegada som més a prop,

cada vegada més junts, al somni,som llum translúcida, transparent,

aire i vent, ja hi som, no caldrà patir més.Cada vegada som més a prop del que calia,

del que ens mancava, de la força extrema i nua,som a un sol tram, si el tram no som nosaltres,

si aquest instant que resta per arribar-hi

no és la part trencada que ara fusionem.Som fusió, fricció, acció i reacció,

ja hi som i aquesta certesa ens marca,ens té posseïts, possessió de la passió,

pel somni i el desig, parits, per parts iguals,sentint tant endins la força oberta al món lliure.

la porta que tot ho contempla, el món sencer, el vers,versàtils són els tàctils instants de tocar-nos i no tocar-nos.

Quan la realitat onírica és nua i sentida és quan comença el cant,cantades les tornades es vertebren en danses, de vers a vers,l’univers és aquell raser on tot es bressola, dins una illa sola,

dins una passió mai sentida que ara mateix vivim, junts.La vida podria ser aquella part de la història mai sentida,

però no ho és, no només la sentim sinó que la fem,fem cerimònies diürnes, matineres, somni ferm.

Fem i refem frases i dates, dades i contrades,

trams inhòspits de tendresa infinita,finits són els moments foscos,la buidor del passat oblidat,

que de tant en tantens mira per mirarper veure que som,

ara, ara mateix,que sentim,

cada vegadasom més a prop,si no hi som ja.


74/85

Hi ha coses que no canvien mai

Coses que són cossos encesos com versosque s’obren al món de les paraules,

que em tenen sense pensar-ho.voldria alliberar-me del llibre,

de l’illa, mai de la llibertat,hi ha coses que no canvien mai.

Coses que són cossos encesos com versos,que es tanquen a les antigues frases,

que s’enllacen mentre passen,dins les dolces places,

les més alades,no canvien mai.

Hi ha coses que no canvien mai,per més que ho volguéssim,som polsim similar a l’aire,aquella fragància, essencial,aquella breu guspira d’amor,

neix al teu cor, l’espora eterna.Dansa alliberat el pol·len negre,

entre les pàgines blanques, s’escampa,

hi ha coses que no canvien mai.Creuen vèrtebres obertes,enceses, quasi concretes,creuen làmines escrites,

pàgines dibuixades,creuen creus trencades,s’estenen per les planes,

obertes als ulls de la mirada,

quan no hi ha límits ni xarxes.No m’anul·les, no em mates,no em deixes com una jugada,no em mires amb falsa mirada,

no em parles amb falses paraulesi el què dic és només el que xerro,

i el que somnio és tant sols l’imaginat,voldria fer realitat el somni passional,

ja ho saps, hi ha coses que no canvien mai.esteses les ales ja mai més hi haurà senyals.


75/85

Les senyals i els símbols complexes són els nexes

Complexos eixos que aixequen qualsevol ànim,m’animes les mines insubmises, la llum dels dies,aquelles foscors que duem tant endins, dins el cor,ben aferrades al cos, deixant-nos ben buits i sols,sols, en un passat que ja es va oblidant, estimem,estimem, aquest vers d’ales esteses, aquest somni,la drecera encesa i complerta, la llum ve a veure’t,

ve a veure’t i la vius, ve a veure’m, ja la vivim.Les senyals són som símbols que ja no caldran,tant obertes com són als ulls del demà somniat,

que ja es va fent real, entre el somni i el desig adquirit.Tindrem les mans, tindrem el desig, tindrem l’avui,

el que ara ens anima l’ànim i matina, entre la nit muda.som un sol mos, la terra ens menjarà, ens engolirà,

la seva gola és profunda, és gran, és tant llarga com l’engany,tant estesa com la fam, tant oberta com una senyal, és el bé, el mal.Trobarem versos encesos que navegaran les aigües fosques i clares,trobarem frases i notícies, trobarem imatges reals i també fictícies,trobarem que el món s’obre als nostres ulls com una sabia tornada,

alada, dins la dolça plaça, dins l’eterna, màgica ala: Morera somniada.

Som somni, somni innat, som somni somniat, som món no, som present,futur, som aquesta part del passat que ja se’n torna al món més desitjat,passió i foc, desig, tornada, esteses les ales, lluitant pel nou vol.

No hi ha tornada al món que volem i no ho volem d’altre manera,no hi ha tornada, ja és ben viu i la necessitat d’enlairar el vers

així reclama la calma, cala a cala, enceses les brases,sentint la cendra eterna de les mans esteses.Som desig i coordenades, som cor i marge,

cabra marga de mar orgànic, gens pensat,ni jutjat, som la sitja assetjada, si no ens veiem,som la vela estesa dins una matinada oberta,dins una mirada adolescent de mil cels i vent,

fura encesa, lluita ancestre, ventre melós, dolç,som melindroses i harmonioses mirades herboses,bullint i sentint, tant endins, el ser i la cerimònia,com nominals mòmies, histriòniques cròniques,

potser som aquell descens a les profunditats,aquell comiat, aquella força de la benvinguda.


76/85

Sols som món

Sols som món,piràmides nítides,

som mimoses illes sentides,som el món, ton nom, mon nom,

món immutable, mutable, estrany,en un estany de tètriques sales esteses,

obertes i secretes, extretes de les mètriques,estètiques i profundes, dins la teva veu pensada,som un sol món, tant sols som un univers etern,

som un sol vers encès, etern i fidel, sempre atent,atentes les antenes són ales obertes i concretes,som concèntriques i mimètiques, anàrquiques,

sorgides de les paraules, dins les aules,són estranyes les frases de la farsa,en elles les garses són animades,

són animals com ho som nosaltres,versos, entre els altres i vosaltres.

Vola el màgic vol vertebrador,somnien en or les passes cansades,

entre les mirades esquives de les tardes,

somniaves encara en una nina trencada,somniaves en vèrtebres enceses dins el cos.sóc un mos encès de foc, una lluna de llum,

mulla aquest acte amb un ritual nascut de la nit,i tindrem el marges encesos dins al tardor,i tindrem l’estiu dins els ulls de la mirada,

alada, entre les momentànies imatges,com un viatge de lletres submergit.

Doncs sols som un món, àlgid,àlgebra ancestral, dins el món anal,a les darreries, entre les ries ga

magica llum

Documents