mapa de sÒls 1:25.000 del parc natural de la zona volcÀnica de …parcsnaturals.gencat.cat › web...

MAPA DE SÒLS 1:25.000 DEL PARC

NATURAL DE LA ZONA VOLCÀNICA DE

LA GARROTXA I LA PLANA AGRÍCOLA

DE LA VALL D'EN BAS

Data: DESEMBRE de 2010

Data: Desembre 2006

Autor: Marta Puiguriguer i Ferrando

Avda. Doctor Furest i Roca 17455 CALDES DE MALAVELLA

972 104077

[email protected]

MAPA DE SÒLS 1:25.000 DEL PARC NATURAL DE LA ZONA VOLCÀNICA DE LA GARROTXA I

LA PLANA AGRÍCOLA DE LA VALL D'EN BAS

Pàgina 2

MAPA DE SÒLS 1:25.000 DEL PARC NATURAL DE LA ZONA

VOLCÀNICA DE LA GARROTXA I LA PLANA AGRÍCOLA DE

LA VALL D'EN BAS

Equip de treball Autors:

Òscar Palou Teixidor Marta Puiguriguer Ferrando Jaume Boixadera Llobet Carmen Herrero Isern Col·laboradors

Juan Carlos Loaiza Sandra Torras Noguer Carles Buil

Laboratoris: Laboratori Polivalent de la Garrotxa Laboratori Agroalimentari del DARP de Cabrils (Barcelona) Departamento de Edafologia y Geologia de la Facultad de Biologia de la Universidad de La Laguna (Canarias). Data: Desembre de 2010



Pàgina 3

ÍNDEX

Pàgina

PRESENTACIÓ 5

1. INTRODUCCIÓ 7

2. COM UTILITZAR AQUEST TREBALL 8

3. DESCRIPCIÓ GENERAL DE LA ZONA

3.1. Localització de l'àrea cartografiada 13

3.2. Climatologia i clima del sòl 15

3.3. Vegetació 18

3.4. Poblament i usos actuals del sòl 23

3.5. Context geològic 25

3.6. Hidrologia 29

4. SÒLS

4.1. Introducció 31

4.2. Llegenda del mapa de sòls 32

4.2.1. Unitats Fisiogràfiques 33

4.2.2. Llistat de sèries definides 33

4.2.3. Llegenda de les unitats cartogràfiques 35

4.2.4. Descripció de les unitats cartogràfiques 38

5. FORMACIÓ DELS SÒLS

5.1. Factors formadors 40

5.2. Processos formadors 42

6. CLASSIFICACIÓ DE SÒLS

6.1. Famílies de sòls identificades 45

6.2. Classificació temptativa de les sèries 47

7. BIBLIOGRAFIA 49



Pàgina 4

ANNEXOS

EN UN DOSSIER ANNEX DE LA MEMÒRIA:

Annex I. Llegenda i descripció d'unitats cartogràfiques

Annex II. Descripció de les sèries i dels perfils tipus.

INSERTATS AL FINAL DE LA MEMÒRIA:

Annex III. Metodologia per l'estudi de sòls

1. Metodologia analítica emprada en les anàlisis de sòls

2. Criteris per descriure pedions, unitats cartogràfiques

3. Criteris per l'establiment de fases

4. Criteris d'avaluació

5. Notacions

Annex IV. Glossari

NOMÉS EN SUPORT DIGITAL:

Annex V. Descripció dels escandalls (aquest annex només es presenta en format

digital, no en suport paper)



Pàgina 5

PRESENTACIÓ

L'informe que es presenta constitueix un recull de totes les dades relacionades

amb el projecte de la cartografia de sòls, a escala 1:25.000, de del Parc Natural de la

Zona Volcànica de la Garrotxa i la plana agrícola de la Vall d'en Bas, a la comarca de la

Garrotxa.

A l‟any 1999 es van dur a terme els treballs de cartografia de sòls del Parc

Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (Palou i Boixadera, 1999). Posteriorment a

l‟any 2000 la cartografia va avançar cap a la plana agrícola de la Vall d‟en Bas (Palou i

Boixadera, 2000). Ambdues dins del context dels mapes de sòls a escala 1:25.000 de

Catalunya, elaborats fins al moment pel Departament d‟Agricultura, Alimentació i Acció

Rural de la Generalitat de Catalunya.

Al gener de l'any 2006 es va donar inici a l‟ampliació del mapa de sòls del Parc

Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa per adaptar-lo als límits administratius

actuals introduïts pels decrets D.261/2001, de 25 de setembre, d'ampliació dels límits del

Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa (PNZVG) i el D.58/2003, de 20 de

febrer, de modificació del Decret 261/2001. Ampliació que bàsicament incorpora els

municipis de Sant Feliu de Pallerols i Sant Aniol de Finestres. I per altra banda, es va

començar també la consolidació en una sola cobertura de la totalitat de cartografies de

sòls de la comarca de la Garrotxa que inclouen el PNZVG i l‟àrea agrícola de la Vall d‟en

Bas.

Per tal d'assumir aquest projecte de cartografia de sòls a escala 1:25.000 de la

de la zona d'ampliació del PNZVG i la franja limítrof amb el mapa de sòls de la Vall d‟en

Bas, es va signar un conveni entre els anteriors Departament d‟Agricultura, Alimentació i

Acció Rural i Departament de Medi Ambient i Habitatge.

Així doncs a l‟any 2006 es començà la cartografia de les zones per on s‟ha

ampliat el PNZVG a fi d'obtenir una sola cobertura unificada que inclogui els límits

actuals del PNZVG i la plana agrícola de la Vall d‟en Bas. Aquesta zona també es suma

la franja limítrof entre el PNZVG i la plana d‟en Bas a fi de tenir tot el territori unificat

sense buits cartogràfics.

Aquesta cartografia ha estat possible gràcies a un conveni de col·laboració

establert entre el Departament d‟Agricultura, Alimentació i Acció Rural de la Generalitat



Pàgina 6

de Catalunya i El Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa el qual ha permès

reunir els mitjans necessaris per desenvolupar-lo.

Aquest treball dóna resposta a la sol·licitud d‟oferta emesa pel Parc Natural de

la Zona Volcànica de la Garrotxa a l'empresa Axial. Geologia i Medi Ambient SL, la qual

ha dut a terme els treballs de camp que quedaven pendents, ha elaborat el mapa de sòls

final, a escala 1:25.000 a través d'una classificació dels sòls a nivell de Sèrie i ha

redactat el present informe.



Pàgina 7

1. INTRODUCCIÓ

Malgrat el paper que tothom reconeix al sòl en els processos que tenen lloc a la biosfera no es

disposa, hores d'ara, d'un grau de coneixement suficient del mateix com per poder afrontar els complexos

processos de gestió a que l'home del III mil·lenni es veu enfrontat.

Un primer pas d'aquest coneixement és saber de la distribució espacial de les propietats del sòl,

en especial d'aquelles que exerceixen un major control sobre els processos que tenen lloc en ells. Aquest

aspecte és abordat per la cartografia de sòls "clàssica" que té les seves arrels conceptuals en

Dockuchaev, Jenny i Fridland, entre altres, i que davant dels objectius de gestió plantejats en el mapa de

sòls del PNZVG ha calgut abordar a nivell detallat, constituint un primer pas fonamental per tirar-los

endavant. Hores d'ara en que enfrontem al sòl a tan diverses demandes, en molts casos contradictòries,

s'ha de fer un pas més enllà i anar a procediments de monitorització d'aquelles propietats del sòl que

poden modificar-se davant d'accions externes i portar a una degradació del sòl i de retruc dels sistemes

naturals o agraris; aquest seguiment o control de sòl requereix no obstant, un enfocament propi que es

complement i només es justifica si es té la base de cartografia de sòls adequada i que hores d'ara esta

només encetat adientment en uns pocs indrets, però caldrà abordar a nivell de país en un futur immediat.

Retornant a la cartografia de sòls del PNZVG aquesta s'ha realitzat a nivell detallat pel que fa a la

intensitat del treball de camp, el nivell taxonòmic utilitzat i l'escala del mapa. El document final obtingut és

doble, per una banda es té el tradicional producte paper amb la Memòria i el Mapa 1:25.000 sobre

ortofotomapa i per l'altre, una base de dades digital que en aquest cas estarà integrada dins del Projecte

Volcà amb Miramon i en part al GIS del Servei d'Agricultura del DAR.

La realització del treball ha estat possible gràcies a la col·laboració entre el Parc Natural de la

Zona Volcànica de la Garrotxa (Departament de Medi Ambient) i el Departament d'Agricultura, Ramaderia

i Pesca (Direcció General de Producció i Indústries Agroalimentàries) que vàrem establir un conveni per

tirar-lo endavant i integrar-lo dins de l'Inventari de Sòls de Catalunya (Mapa de Sòls 1:25.000). El

Laboratori Polivalent de la Garrotxa ha col·laborat de manera fonamental al dur a terme la majoria de les

analítiques.

La singularitat d'alguns dels sòls del PNZVG llargament coneguda a nivell dels estudiosos del

tema (Rodríguez et al., 1973; Bech et al. 1984; Porta et al. 1985, Pons, R. 1988), però també pels

productors locals (p.e. fesols de Santa Pau) ha estat hores d'ara quantificada entre altres aspectes en la

seva extensió a través d'aquest mapa l'enfocament pragmàtic combinant aspectes de recerca bàsica amb

un format que permeti l'ús de la cartografia amb múltiples finalitats; és per això que aquesta informació

s'ha interpretat amb diferents finalitats com un primer pas.

Jaume Boixadera, 1999



Pàgina 8

2. COM UTILITZAR AQUEST TREBALL

La cartografia de sòls posa a l'abast de l'usuari una informació que li ha de permetre conèixer

els sòls que apareixen a la zona i la seva distribució, així com orientar i fer prediccions sobre el

seu comportament sota determinades condicions.

El treball es presenta d'una banda en paper, com una cartografia tradicional, i per l'altre en

suport informàtic, amb el mapa de sòls, en format shapefile d'ESRI, la memòria en format

WINDWORD de Microsoft.

El treball que s‟està elaborat presenta la següent estructura: Mapa de Sòls, Memòria i Annexos

(figura 1). A continuació es descriu el contingut del treball segons les seves tres components

descrites.

Mapa de sòls

El mapa de sòls es presenta dibuixat sobre ortofotomapes a escala 1:25.000, si bé també es

disposa d‟una còpia del mapa en format digital georeferenciat, generat mitjançant el Sistema

d‟Informació Geogràfica Arc Info®.

Al mapa de sòls es representen les unitats cartogràfiques mitjançant un codi de dos dígits que

poden ser identificades a la llegenda del mapa, aquesta codificació es manté a tots els

documents. Per obtenir una descripció completa de les unitats cartogràfiques cal anar al capítol

4 de la memòria o a l'annex V, on es presenten les principals característiques físico-químiques.

En el cas que es vulgui aprofundir més cal recórrer a l‟Annex III de Descripció de Sèries, on es

pot consultar la descripció complerta del perfil tipus representatiu de cada sèrie .

La sistemàtica emprada es basa en els criteris del Soil Taxonomy System 2006 establerts pel

Soil Survey Service (USDA). L'elecció d'aquesta clau de classificació rau en el fet de que es

basa en caràcters observables o mesurables, donant prioritat als que tenen influència sobre el

creixement de les plantes, de manera que permet arribar a categories jeràrquiques de

classificació molt detallades: Ordres, Subordres, Grups, Subgrups, Famílies i Sèries (figura 2).

Els sòls de la Vall de Bianya s'han classificat fins al nivell de sèrie i s‟han diferenciat fases

segons el pendent general i la textura de l‟horitzó superficial.



Pàgina 9

Figura 1. Exemple d‟ús de la cartografia de sòls

PER SABER QUIN SÒL HI HA EN UN INDRET DETERMINAT

1. CAL BUSCAR EL SÍMBOL QUE EL REPRESENTA AL MAPA DE SÒLS (Codi de la unitat cartogràfica. Ex. Cb)

2. IDENTIFICAR AQUEST SÍMBOL A LA LLEGENDA DEL MAPA (indica la SÈRIE i les FASES de les UC). Nivell bàsic d‟informació

3. DESCRIPCIÓ DE LES PRINCIPALS CARACTERÍSTIQUES DE LES UNITATS CARTOGRÀFIQUES. Es localitzen a la

l‟ANNEX I a partir de l‟índex D‟UNITATS CARTOGRÀFIQUES. Nivell detallat d‟informació.

4. DESCRIPCIÓ DE LA SÈRIE DE SÒLS I DEL SEU PERFIL TIPUS. Es localitzen a l‟Annex II. Nivell complert

d‟informació.

Figura 2.

Característiques

de la sistemàtica

del Soil Taxonomy

System.

MAPA DE SÒLS

Cb

Ca

1

Llegenda d’Unitats Cartogràfiques

Cb. Codina, del 2 al 5% de pendent, franca. Sòls formats a

partir de materials detrítics terrígens de les terrasses fluvials

quaternàries de la riera de Bianya. Molt profunds. Ben

drenats. Textura moderadament fina. Contingut de carbonat

càlcic de baix a nul. Reacció moderadament bàsica. Pendent general

molt suau.

2

CAPÍTOL 4

Descripció de les UC. Ab: descripció detallada

de l'UC

MEMÒRIA

Índex d’Unitats

Cartogràfiques

Aa

Ab Ba ...

3

Descripció de les sèries de sòls i dels

perfils tipus

Sèrie Boscà

Sèrie Codina

....

ANNEX

4



Pàgina 10

S'ha emprat també la classificació segons la Base Referencial Mundial del Recurs Sòl (FAO,

ISSS, ISRIC, 2006) que es basa també en les característiques i els horitzons de diagnòstic.

La codificació de les unitats cartogràfiques consta de dos dígits que fan referència a la sèrie i a

la fase (figura 3.).

Ab

Sèrie o sèries a la que pertany la unitat

cartogràfica

Fases: pendent general, textura de l'horitzó

superficial, pedregositat i afloraments rocosos

Figura 3. Codificació de les unitats cartogràfiques.

A la llegenda les unitats cartogràfiques s‟han ordenat en base la unitat fisiogràfica, el material

originari, el pendent, la textura de l'horitzó superficial, la pedregositat i la presència

d'afloraments rocosos. Aquests paràmetres s'han tingut en compte per tal d‟afavorir una major

comprensió de l‟estructura de l‟edafopaisatge i de donar una informació complementària.

El mapa de sòls proporciona informació sobre els diferents sòls que apareixen en una àrea, les

seves característiques i distribució en el paisatge. Si es vol realitzar una consulta sobre els sòls

que hi ha en un determinat indret, el lector ha de localitzar l'àrea d'interès en el mapa de sòls i

comprovar quins codis la representen. Amb aquests codis cal adreçar-se a la llegenda de les

unitats cartogràfiques que s'adjunta amb el mapa i si es vol tenir més informació cal veure

l'Annex II. Descripció de les Sèries i dels Perfils Tipus.

El mapa de sòls està dissenyat per a ser consultat sobre ortofotomapa. Cada unitat cartogràfica

porta associada una base de dades que conté informació sobre els tipus de sòl i les seves

característiques principals (Figura 4):

Paràmetres de Codificació:

- Codi alfanumèric que identifica a la Unitat Cartogràfica.

Paràmetres de Caracterització General:

- Fisiografia.

- Material Originari.

Paràmetres de Classificació:

- Classificació Taxonòmica.

- Pedregositat Superficial.



Pàgina 11

- Afloraments Rocosos.

- Textura de l‟horitzó superficial.

- Pendent General.

Paràmetres avaluadors d’estimació directa:

- Classe Textural

- Profunditat Efectiva.

- Classe de Drenatge.

- Avaluació

Figura 4. Exemple de funcionament del Mapa de Sòls aplicat al Sistema d‟Informació Geogràfica Arc Gis

Memòria

La memòria s‟organitza en diferents apartats, en cada un d‟ells es descriu a grans trets la

següent informació:

Es contextualitza el treball.

Es descriuen els grans eixos del treball i el resultat final del producte que s‟ha elaborat.

Es fa una descripció del medi natural: localització de l‟àrea cartografiada, la

caracterització climàtica, geològica i de vegetació, els usos actuals del sòl i el

poblament. Aquesta informació és bàsica a l‟hora de conèixer el medi en el que es

desenvolupen els sòls.

Es presenten les principals característiques físico-químiques de les unitats

cartogràfiques, així com les seves aptituds d‟ús i maneig.



Pàgina 12

Es descriuen els factors i principals processos formadors de sòls.

Es presenta la classificació de sòls en unitats taxonòmiques.

S‟adjunta la relació de la bibliografia consultada

Annexos

El treball definitiu presentarà la següent relació d‟annexos:

Annex I. Llegenda d'unitats cartogràfiques, que acompanya a la mapa

Annex II. Descripció de les Sèries i dels Perfils Tipus

Annex III. Es descriu la metodologia per a l'estudi dels sòls que s'ha seguit i que és la

que ha proposat el DAR. També inclou la metodologia de prospecció i cartografia, la

metodologia analítica i els criteris de descripció d‟unitats cartogràfiques i Per últim es

llisten les notacions.

Annex IV. Glossari de termes claus per comprendre el contingut del mapa i els

documents associats

Annex V. Descripció d'escandalls (no es presenta en format paper, només digital)



Pàgina 13

3. DESCRIPCIÓ GENERAL DE LA ZONA

3.1. Localització de la zona d'estudi

L‟àrea cartografiada correspon a la totalitat de l‟àmbit del PNZVG, localitzat a la comarca de la

Garrotxa, al NE de Catalunya. Al territori inclòs dins els límits del PNZVG hi consten 11 termes

municipals: Santa Pau, Olot, Sant Joan les Fonts, Les Planes d'Hostoles, Sant Aniol de

Finestres, Sant Feliu de Pallerols, Les Preses, Mieres, Montagut de Fluvià, La Vall de Bianya i

Castellfollit de la Roca. D‟aquests Castellfollit de la Roca i Olot tenen tot el terme municipal dins

del perímetre del Parc Natural.

La superfície del PNZVG és de 15.000 ha de les que s‟han exclòs per a la cartografia les àrees

urbanes i urbanitzables i els afloraments, les explotacions mineres a cel obert o “grederes” i els

abocadors.

La cartografia de sòls incorporada a l'any 2010 correspon a 4.956,8 ha. Aquesta contempla les

àrees recollides a la modificació dels límits administratius del Parc Natural de la Zona Volcànica

de la Garrotxa, establerts pels decrets 261/2001, de 25 de setembre i 58/2003, de 20 de febrer,

i comprenen un total de 4.327,2 ha de les quals 524,4 ha corresponen a sòls agrícoles i 3802,8

ha a sòls forestals. Aquestes estan distribuïdes en tres zones de creixement administratiu del

parc (fig. 1, zones 1, 2, 4) emplaçades als municipis de Sant Feliu de Pallerols (2799ha), Sant

Aniol de Finestres (1143,3ha). Així mateix s'ha cartografiat una superfície de 629,6ha entre la

serra de Sant Valentí fins a l'àrea de Marboleny per tal d‟enllaçar els mapes de sòls de l‟àrea

agrícola de la Vall d‟en Bas amb el del PNZVG.

Aquesta cartogràfica es suma a la veïna àrea agrícola de la Vall d'en Bas, la qual correspon a

una superfície de 2.300 ha (la superfície de tot el municipi és de 9050 ha), que van ser

cartografiades a escala 1:25.000 a l'any 2000 (Boixadera&Palou, 2000), gràcies a un conveni

de col·laboració entre el DAAR, l‟Ajuntament de la Vall d‟en Bas i la Cooperativa de la Vall d‟en

Bas.



Pàgina 14

Figura 5. Àrea cartografiada. Inclou:

- PNZVG (límits definits a l'any 1985)

- Zona d'ampliació del PNZVG (en blau).

Zona 1: Sant Feliu de Pallerols.

Zona 2: Sant Aniol de Finestres.

Zona 3: Serres de Sant Valentí, el Corb i Marboleny

- Superfície agrícola de la Vall d'en Bas

Font: PLA ESPECIAL DEL PNZVG, 1989.

Figura 6. Superfície total cartografiada



Pàgina 15

3.2. Climatologia i clima del sòl

Les característiques orogràfiques del PNZVG crea unes condicions climàtiques particulars,

respecte al seu entorn més proper, fonamentades per la morfologia tancada de la cubeta d‟Olot

i l‟alçada de les cingleres que l‟envolten que redueixen les hores d‟insolació.

El clima es classifica com a MEDITERRANI DE MUNTANYA HUMIDA caracteritzat per

l‟elevada pluviometria fins i tot a l‟estiu que és l‟estació més seca. La influència mediterrània

proporciona un règim de temperatures suaus.

La temperatura mitja anual a Olot és de 12,4ºC, amb una oscil·lació tèrmica estiu/hivern de

13ºC. El mes més calorós és l‟agost amb temperatures màximes que poden superar els 30ºC,

amb una mitja de 19ºC. El mes de gener és quan es registren les temperatures més baixes,

tant absolutes com mitjanes (taula 1). Comparant els resultats de diferents estacions s‟observa

que la temperatura augmenta de la part oriental a l‟occidental de l‟àrea.

El risc de gelades a Olot es delimita entre la segona quinzena d'octubre i la primera de maig.

Es produeixen fenòmens d‟inversió tèrmica sobretot a la tardor i a l‟hivern.

MES Tm màx.

(ºC)

Tm mín.

(ºC)

Tm

(ºC)

T màx. abs.

(ºC)

T mín. abs.

(ºC)

Gener 11.4 -1.2 5.1 14.5 -5.2

Febrer 12.6 -0.5 5.9 16.9 -2.9

Març 15.3 1.3 8.3 20.3 -1.5

Abril 17.2 3.4 10.3 19.4 1.6

Maig 21.1 7.5 14.4 24.2 3.7

Juny 24.7 11.7 18.2 27.8 9.8

Juliol 29.4 14.3 21.9 32.2 12.1

Agost 28.7 14.3 21.5 31.6 13.3

Setembre 25.0 11.1 18.0 28.5 7.2

Octubre 20.1 7.3 13.7 22.5 4.2

Novembre 14.8 2.7 8.7 18.0 0.3

Desembre 12.2 0.2 6.1 13.3 -3.7

Anual 22.7 9.5 16.5 26.3 7.7

Taula 1. Temperatures màximes, mínimes, mitges, màximes mitges i mínimes mitges, mensuals

Balanç termomètric mensual (ºC). En base a les dades de l‟estació meteorològica oficial de la Vall d‟en

Bas INM núm. 338 E. Període 1982-1998. Font: Cooperativa de la Vall d‟en Bas.

Notacions: Tmmax: Temperatura mitja de màximes. Tmmin: Temperatura mitja de mínimes. Tm: Temperatura mitja.

Tmax: Temperatura màxima. Tmin: Temperatura mínima

La pluviometria anual és superior als 1.000mm en localitats com Olot, Sant Jaume de Llierca o

Sant Esteve d‟en Bas i propera a 900mm a Santa Pau o Sant Joan les Fonts. En qualsevol cas

sempre es supera els 850mm/any (taula 2). La distribució de les pluges és regular gairebé



Pàgina 16

durant tot l‟any. Els valors mínims de pluges es situa als mesos d‟hivern amb una precipitació

estacional mitja de 195 mm, l‟estació més humida és la primavera amb una precipitació mitja de

297 mm.

MES Precipitació (mm)

Gener 78.2

Febrer 51.0

Març 72.2

Abril 81.4

Maig 118.3

Juny 101.1

Juliol 70.6

Agost 102.6

Setembre 102.8

Octubre 94.2

Novembre 95.0

Desembre 91.2

Anual 1091

Taula 2. Precipitació mensual. Estació d‟Olot. Precipitació mensual (mm). En base a les dades de l‟estació

meteorològica oficial de la Vall d‟en Bas INM núm. 338 E. Període 1982-1998. Font: Cooperativa de la Vall

d‟en Bas.

Els vents són febles amb velocitat inferior als 5 km/h en 250 dies/any, predomina la

Tramuntana que entra de forma acanalada des de les direccions Nord, Nord-est i Nord-oest.

Altres vents d‟incidència a la zona són el Ponent, el Llevant i en menor freqüència el Migjorn

(figura 7).

Figura 7. Roses dels vents estacionals. Estació d‟Olot. Període 1821-1970. Font: M. de Bolòs i Capdevila.



Pàgina 17

Sota aquestes condicions climàtiques, les plantes disposen d‟aigua suficient durant la majoria

de mesos de l‟any, reduint-se moments de dèficit hídric al període de mitjans de juliol a finals

d‟agost. (Figura 8).

Figura 8. Diagrama ombrotèrmic. Estació d‟Olot. Període 1821-1970. Font: Elaboració pròpia a partir de

M. de Bolòs i Capdevila.Notacions: e: Evapotranspiració. P: Precipitació. Tm: Temperatura mitja.

Apareixen però una varietat de climes locals o topoclimes, en una reduïda extensió de pocs

quilòmetres quadrats, on petites elevacions del terreny acusen notables diferències climàtiques

(MALLARACH, J.M.; RIERA, M., 1981).

Clima del sòl:

El clima del sòl es caracteritza en base als règims d'humitat i temperatura definits pel

Departament d'Agricultura dels Estats Units d‟Amèrica (USDA).

El règim de temperatura del Parc Natural és el MÈSIC, que determina una temperatura del sòl

a l'àrea de control entre 8 i 15ºC i la diferència de temperatura mitja entre l‟estiu i l‟hivern a una

profunditat de 50cm es superior als 5ºC.

El règim d'humitat s'ha determinat com a ÙDIC. Que implica que almenys 6 de cada 10 anys, la

secció control no esta seca durant 90 dies acumulats per any. És un règim comú als sòls en

climes humits amb una bona distribució temporal de les pluges.



Pàgina 18

3.3. Vegetació

Els topoclimes del Parc Natural defineixen una gran diversitat de comunitats vegetals. Es

poden distingir comunitats típicament centreeuropees, on predominen els caducifolis,

principalment fagedes i rouredes, i comunitats mediterrànies composades bàsicament per

alzinars. Ambdues regions no es troben clarament separades, sinó que es disposen en

incisions o clapes aïllades d'una dins l'altra i en àrees de transició entre elles, que proporcionen

una gran diversitat florística. La proximitat als Pirineus i la diversitat de climes i substrats fan

que la zona sigui fitogeogràficament excepcional.

Els factors climàtics condicionen un paisatge ric en elements centreuropeus amb importants

penetracions mediterrànies, que determinen una destacable diversitat de paisatges vegetals.

La major part del territori pertany al domini de l'alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-

montanum), de la roureda de roure martinenc (Buxo-Quercetum pubescentis), que ocupa grans

extensions pot ésser substituïda per pinedes secundàries de pi roig i al domini de la fageda

(Fagion sylvaticae).

Fins als 900 - 1.000 metres hi ha un predomini dels paisatges mediterranis del domini de

l'alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) i dels alzinars calcícoles. La

singularitat d'aquest espai rau, però, en el fort contrast que té el paisatge vegetal a causa de la

incidència dels factors climàtics que determinen una notable diversitat de comunitats vegetals.

La important dissimetria dels vessants es tradueix en alzinars molt ben constituïts que

cobreixen els solells (Quercion ilicis) i en boscos submediterranis i euro-siberians a les obagues

i fondals humits -rouredes (Quercion pubescenti-petraeae), fagedes (Fagion sylvaticae),

pinedes de pi roig calcícoles.

Comunitats Forestals

El territori del Parc Natural és eminentment forestal cobrint gairebé un 61% del total de la qual

un 55% correspon a alzinars, un 16% a rouredes, un 14% a fagedes i un 8% a boscos de

ribera. (Memòria PNZVG, 1989). Es poden distingir sis dominis que defineixen la muntanya

mitjana humida:

Domini de la Fageda

Ocupa un 14.2% de la superfície del parc i juntament amb la roureda és la formació caducifòlia

més extensa (Memòria PNZVG, 1989).



Pàgina 19

Molt rica i diversa, representada per vàries associacions: les fagedes calcícoles ocupen els

vessants obacs de substrat calcari com la Serra del Corb i la Serra de Finestres. L‟associació

fageda amb boix (Buxo-Fagetum) és la més comuna a la regió i es situa als pendents, mentre

que en sòls profunds i planers es fa la fageda amb buixol o amb el·lèbor verd (Helleboro-

Fagetum). Una comunitat d‟especial interès és la fageda amb joliu (Scillo-Fagetum sylvaticae)

que només es localitza molt puntualment en algunes fondalades fresques ombrívoles de la

Serra del Corb, com ara prop de Can Valeri o de l‟Antiga (MARCH, S.; SALVAT, A., 1995)

Cal destacar la Fageda acidòfila amb Descàmpsia flexuosa (Luzulo-Fagetum sylvaticae) de

Can Jordà com a un dels boscos més importants del PNZVG i singulars per la baixa cota a la

que es troba i per desenvolupar-se sobre una colada de lava basàltica.

En aquesta comunitat els faig és pràcticament l‟únic representant arbori i el sotabosc és pobre,

desenvolupant-se només a les clarianes. S‟hi pot trobar Arç blanc (Crataegus monogyna),

Grèvol (Ilex aquifolium), Marxívol (Hellevorus viridis) o Viola de bosc (Viola silvestris).

Domini de l‟Alzinar muntanyenc

És el bosc que ocupa major extensió forestal al PNZVG.

L‟associació d‟alzinar muntanyenc (Quercetum mediterraneo-montanum) és la més difosa a la

zona i es situa des dels vessants ombrívols a les cotes baixes, fins als 1000m d‟alçada.

Es presenta com a bosc dens dominat per l‟alzina o de vegades amb alternància amb el roure

martinenc, amb un estrat herbaci més o menys desenvolupat.

La creació de clarianes permet el fort desenvolupament de bardisses amb romaguera (Rubus

ulmifolius) i roldor (Coriaria myrtifolia).

L‟alzinar de llavor és poc freqüent per l‟aprofitament silvícola tradicional de la zona.

Domini de la Roureda humida de Roure Pènol (Isopyro-Quercetum roboris)

Comunitat eurosiberiana que es situa a les planes, en sòls profunds humits i només de forma

residual, com a testimoni de la vegetació primitiva de les valls d‟Olot. Acostuma a ser una

comunitat mixta on apareix el Freixe (Fraxinus excelsius), Til·ler (Tilia cordata) i Om (Ulmus

minor).

L‟estrat arbustiu presenta espècies atlàntico-mediterrànies com el Grèvol (Ilex aquifolium),

Galzeran (Ruscus aculeatus), Avellaner (Corylus avellana), Arç blanc (Crataegus monogyna) i

Auró blanc (Acer campestris). Algunes de les àrees on aquest bosc es troba en millor estat de



Pàgina 20

conservació són a l‟Oest de la Font de Sant Roc i les fondalades al Sud del quilòmetre 2 de la

carretera d‟Olot a Santa Pau (MARCH, S.; SALVAT, A., 1995)

Domini de la Roureda submediterrània de Roure martinenc

Representa la formació arbòria caducifòlia més extensa després de l‟alzinar. Es localitza als

fons de vall on es produeix el fenomen de la inversió tèrmica i a les vessants de les muntanyes

occidentals, en contacte amb les rouredes de roure pènol.

L‟associació de Roureda de roure martinenc calcícola amb boix (Buxo-Quercetum pubescentis)

es situen a les parts altes de la vall del Fluvià amb un estrat arbustiu de boix (Buxus

sempervirens), auró (Acer monspessulatum), coronilla de bosc (Corinilla emerus) i altres.

Sobre materials volcànics del pla d‟Olot i rodalies creix l‟associació Roureda de roure martinenc

silicícola amb falguera aquilina (Pteridio-Quercetum pubescentis).

L‟explotació forestal ha propiciat la substitució del Roure martinenc per Pi roig (Pinus

sylvestris), Castanyer (Castanea sativa) o Trèmol (Populus tremula)

Sovint la degradació de les rouredes porta a la formació de boscos caducifolis mixtos

xeromesòfils (Quercion pubescenti-petraeae), constituïts per un estrat arbori dominat per vàries

espècies com el roure martinenc (Quercus pubescens), freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior),

auró (Acer campestris), blada (Acer opalus) o l‟avellaner (Corylus avellana), amb un estrat

arbustiu i herbaci submediterrani.

Domini del bosc de Ribera

Es manifesten a l‟entorn del riu Fluvià i en cursos més o menys continus com el Ser, el Sallent

o el Turonell.

A les àrees més pedregoses apareix l‟associació de salzeda amb sarga (Sapronario-Salicetum

purpurae), als terrenys propers als cursos d‟aigua es desenvolupa la salzeda amb gatell (Carici-

Salicetum catalaunicae) o en els sòls lleugerament per damunt del nivell d‟aigua la verneda

amb consolda (Lamio-Alnetum glutinosae).

Actualment són molt pocs els trams de riu amb vegetació de ribera ben constituïda que ha estat

substituïda per espècies exòtiques com el Platanus hybrida, Robinia pseudoacacia i Acer

negundo que han passat a ser les dominants. Per altra banda els boscos de ribera destruïts

han estat colonitzats per bardisses. La verneda és el principal bosc de ribera de la zona.



Pàgina 21

L‟avellanosa

Sovint es presenta com avellanosa amb falguera (Polysticho-coryletum avellanae) constituint

un bosc de ribera a la riera de Sant Iscle o el torrent de Rocanegra o a la base dels obacs

humits de Can Tià o el barranc de Matabous. Sol formar un bosc mixt on l‟avellaner és

dominant.

Comunitats Pratenses

La gran importància en superfície ocupada en un entorn eminentment forestal es deu a l‟acció

de l‟home, que ha fragmentat el territori obrint clarianes. No obstant els prats presenten una

gran riquesa florística. Podem diferenciar tres grans grups de prats.

Prats xeròfils o Xerobromion

Prats calcífugs associats a sòls desenvolupats sobre materials d‟origen volcànic.

Descrit com a HelianthemoFestucerum ovinae. Ocupa petites superfícies, sempre a les

vessants de roques volcàniques piroclàstiques vesiculars d‟alguns cons volcànics, com el Volcà

de l‟Estany o el Volcà de Santa Margarita. Està dominat per Festuca ovina i per espècies

pròpies de prats secs com Stachys recta, Dichantium ischaemum o Phleum phleoides i d‟altres

espècies acidòfiles com Agrostis tenui.

Prats mesòfils o Mesobromion

Prats calcícoles. L‟associació Euphrasio-Plantaginetum mediae és una comunitat molt extensa

als Pirineus i Prepirineus, que arriba empobrida a la Garrotxa, al ser una de les àrees extremes

de la seva distribució. Recobreix totalment el sòl amb espècies mesòfiles com el Galium verum

o la Centaurea jacea i aquelles resistent a la pastura com Plantago media, Carex caryophyllea

o Prunella laciniata.

Es localitza a les clarianes dels dominis dels boscos d‟alzina i caducifolis com els prats de

Ventós i Can Grau. És un bon prat de pastura.

Prats de l’Arrhenatherion

Ric en les espècies Holcus lanatus, Trifolium pratense, Dactylis glomerata, Taraxacum

officinale i Poa trivialis. Però el que caracteritza aquests prats és el paper destacat de les

espècies acidòfiles com Anthoxanthum odoratum, Polygala vulgaris i sobretot Agrostis tenuis.

És un prat típic de pastura a la zona i es pot localitzar a l‟altiplà de Batet, al bosc de Tosca o a

Can Tià.



Pàgina 22

Cultius

Al segle XVIII a Olot dominaven els conreus tradicionals mediterranis com el blat, la vinya i

l‟olivera (CANAL, J., 1989). Al segle passat els cultius dominants varen ser el blat, el blat de

moro, la patata, les hortalisses, el sègol, la civada, l‟ordi, i el fajol. Actualment l‟agricultura de la

zona és majoritàriament intensiva de sequer, orientada a la producció de farratges i cereals,

principalment blat de moro, blat, userda, patata i ordi.

Al fons de la vall es situen els camps de cultiu, els assentaments urbans i la indústria.

L‟estructura de les explotacions era, al 1972, clarament minifundista, amb un 20% de superfície

conreada i el 80% restant eren àrees de muntanya sense conrear, pastures i explotacions

forestals. Per altra banda, gairebé el 70% de les explotacions eren de menys de 5 ha (Pujiula &

Hernandez, 1995).

L‟ocupació i modelització del territori es manifesta més activa als fons de vall on es situen els

principals nuclis de població i industrials i les superfícies agrícoles més extenses. No obstant la

necessitat històrica de producció d‟aliments ha portat a la desforestació i abancalament de

vessants per a la introducció de cultius que han configurat un paisatge esglaonat característic

de moltes àrees muntanyoses de Catalunya. Actualment només queden actives per a l‟ús

agrícola les feixes situades en vessants de pendent general inferior al 20%, pel seu limitat

rendiment econòmic. Les principals àrees agrícoles es situen a les planes d‟Olot, Sant Cosme,

Sa Cot, Begudà i l‟altiplà de Batet.

La introducció del reg ha estat progressiva els darrers anys, inicialment amb pous i bombes

accionats per les preses i força dels tractors i recentment amb la implantació dels pivots.

La concentració parcel·lària de la Vall d‟en Bas remunta de l‟any 1963 quan s‟inicien les

primeres converses, però no és fins a l‟any 1972 que es va procedir al lliurament dels nous lots

de reemplaçament de les terres als agricultors. Va afectar 1842 ha de terres de conreu i 597

propietaris. Van entrar en la Concentració un total de 4.738 parcel·les, que finalment quedaren

reduïdes a 897. Les terres concentrades que es varen lliurar foren: 1.300 ha adjudicades als

mateixos propietaris, 542 de reemplaçament i 5 ha pel comú que varen servir per a construir

equipaments per a la vall, com l‟escola pública i la mateixa cooperativa.

.



Pàgina 23

3.4. Poblament i usos actuals del sòl

El primer document escrit en que s‟esmenta la ciutat d‟Olot data del 872-871, però hi ha

constància que l‟home ja hi vivia al Paleolític Inferior (CANAL, J. 1989).

Els municipis situats a les valls planes i amples generades per les emissions de lava basàltica

(Olot, Sant Joan les Fonts, Castellfollit de la Roca, Sant Jaume de Llierca, Sant Feliu de

Pallerols i Les Planes) concentren la major part de la població de la zona.

Els salts i petits sallents formats al curs rejovenit del riu Fluvià han estat aprofitats per a

l‟obtenció d‟energia hidràulica, que va permetre l‟establiment d‟una indústria principalment tèxtil,

molinera, paperera i d‟adobers, amb el conseqüent increment demogràfic a la zona. A finals del

S. XVIII amb la introducció de la màquina de vapor la indústria es desplaça de les lleres del riu

cap a zones de majors reserves d‟aigua, Olot passa a ser capdavantera en l‟activitat industrial,

essent el sector tèxtil el que adquireix un paper dominant. Ja entrat el S. XX s‟entra en una fase

recessiva de l‟activitat industrial a la zona, sobretot per la manca d‟estructures de comunicació,

de matèries primes i de recursos energètics. Aquest dèficits estructurals s‟estan esmerçant

actualment, destacant la indústria tèxtil, d‟embotits, arts gràfiques i metall (CANAL, J, 1989).

El poblament rural és dispers, només una quarta part de la pagesia viu agrupada en petits

nuclis i el transvasament de la població del sector primari al secundari ha comportat

l‟abandonament quasi total de les àrees situades per sobre dels 800m (MALLARCH, JM;

RIERA, M. 1981)

La població resident dins del perímetre del PNZVG és de 39.357 habitants (Pla Especial del

PNZVG, 1989).

Usos actuals del sòl

Els fons de vall amples i plans estan ocupats per assentaments urbans i per la indústria. Els

sòls destinats a l‟ús agrícola decreix pel creixement de la població urbana i dels polígons

industrials, essent actualment a Olot la majoria de les parcel·les cultivades d‟una extensió

inferior a 1ha (CANAL, J, 1989).

L‟ocupació i modelització del territori es manifesta mes activa als fons de vall on es situen els

principals nuclis de població i industrials i les superfícies agrícoles mes extenses. No obstant la

necessitat històrica de producció d‟aliments ha portat a la desforestació i abancalament de



Pàgina 24

vessants per a la introducció de cultius que han configurat un paisatge esglaonat característic

de moltes àrees muntanyoses de Catalunya. Actualment només queden actives per a l‟ús

agrícola les feixes situades en vessants de pendent general inferior al 20%, pel seu limitat

rendiment econòmic. Les principals àrees agrícoles es situen a les planes d‟Olot, Sant Cosme,

Sa Cot, Begudà i l‟altiplà de Batet.

La industrialització i el creixement dels nuclis poblacionals margina el desenvolupament

agrícola i la superfície conreable. A principis dels anys 70 una quarta part de la superfície del

terme municipal d‟Olot estava cultivada i un 3% de la població tenia com a activitat principal

l‟agricultura, actualment aquest paràmetres decreixen ràpidament (CANAL, J. 1989)



Pàgina 25

3.5. Context Geològic

El Parc Natural de la zona volcànica de la Garrotxa es troba situat a l‟extrem nord del Sistema

Transversal Català el qual, amb elevacions de fins a 1.500 metres i disposició allargada de

NW-SE, enllaça el massís dels Pirineus amb les serres costaneres Litoral i Pre-litoral, i separa

les planes de l‟Empordà, Pla de l‟Estany i Osona. El territori és de muntanya mitjana i s‟estén

des dels 200 m d‟altitud a Castellfollit de la Roca fins als 1.027 m del Puigsallança, punt

culminant de la serra de Finestres.

El PNZVG s'assenta damunt d'una zona tectònica accidentada per un conjunt de fractures que

individualitzen un conjunt de blocs enlairats, com són les serres del Corb-Finestres, Sant Julià

de Ramís o la serra de Xenacs, respecte d'una zona deprimida que es coneix com la cubeta

d'Olot, la qual correspon a una fossa tectònica en la que apareixen la major part dels cons

volcànics i de la colades de lava.

La zona volcànica està limitada a l‟est i a l‟oest per dues falles curvilínies de direccions

principals NW-SE, la primera anomenada falla de Banyoles o d‟Albanyà separa la plana

empordanesa i el Pla de l‟Estany dels relleus garrotxins orientals i la segona, la falla d‟Amer o

d‟Hostoles separa les serres de Les Guilleries-Cabrerés dels relleus de la baixa Garrotxa. Al

nord el límit el marca la falla inversa de Vallfogona.

El tret geològic més significatiu del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa ve definit

pel vulcanisme que, a partir de diverses manifestacions al llarg de l‟era quaternària, ha deixat

característiques empremtes en el modelat del paisatge a través de cons volcànics, colades de

lava i valls planeres.

La zona d'ampliació del PNZVG es contextualitza al marge de la cubeta olotina, i es conforma

per una conjunt muntanyós de poca alçada i morfologia suau, d'edat eocena, retallat pels

cursos fluvials que ofereixen zones més amples i planes.

El conjunt de materials aflorants en l‟àmbit del mapa està constituït per materials dels períodes

terciari i quaternari amb absència de materials paleozoics i mesozoics. Per ordre d'edats

aquests materials són: conglomerats, microconglomerats, calcàries, gresos, limolites i lutites,

pel que fa als materials més antic d'edat eocena (Terciari) i de travertins, basalts, piroclastos i

sediments terrígens no consolidats de mides diverses, pel que fa als materials recents d'edat

quaternària associats als règims del rius, dels torrents i de l'activitat volcànica.



Pàgina 26

3.5.1. Substrat Terciari

Format per alternances de roques sedimentàries marines i continentals: calcàries,

conglomerats, gresos, argiles i margues, constitueixen el basament de la zona volcànica i

afloren entre els materials quaternaris suprajacents allà on l‟erosió els ha deixat al descobert,

també conformen les serres que emmarquen la zona.

Aquests materials es van formar durant l‟època eocena, moment en que la Garrotxa ocupava el

llindar d‟una conca marina oberta cap al golf de Biscaia. Aquest ambient geodinàmic va

possibilitar l‟acumulació i formació de paquets de materials de diferents litologies en funció dels

canvis eustàtics que sofrien els nivells de les aigües marines. Períodes de transgressió marina

van propiciar a la formació de dipòsits carbonatats, i períodes de regressió van donar pas al

dipòsit de materials rogencs, com les sorres i les argiles. L‟Orogènia Alpina (des de l'Eocè fins

al Miocè) va sotmetre els materials a un règim compressiu, conseqüència de la subducció de la

subplaca Ibèrica sota l‟Euroasiàtica, que va plegar, fracturar i cavalcar els paquets

sedimentaris.

Les falles que es van generar van ser principalment inverses amb orientacions predominants

NE-SW, com la falla de Vallfogona que limita l‟Alta Garrotxa, de paisatge intrincat i abrupte, de

la Baixa Garrotxa o Pla d‟Olot, de relleus més suaus.

Els materials eocènics formen una complexa estratigrafia descrita per diversos autors. Les

unitats litoestratigràfiques que afloren en l‟àmbit del Parc Natural de les que es fan referència

són les que apareixen a la carta geològica de la Regió Volcànica d‟Olot, elaborada per JM:

Mallarach l‟any 1981. Aquestes són:

- Membre Puigsacalm inferior: format per gresos de granulometria fina, amb

intercalacions margoses. Aquests materials es van sedimentar a la part frontal d‟un

delta.

- Margues de Manlleu: unitat formada per gresos i gresos margosos de gra fi, sovint,

margues blaves i calcarenites bioclàstiques. Aquests materials s‟interpreten que es van

formar en un ambient de barres de badia.

- Formació Bellmunt: litològicament formada per conglomerats, gresos i lutites de colors

vermellosos amb passades de margues que presenten senyals de bioturbació en

alguns trams. Aquesta unitat s‟interpreta com pròpia de paleocanals d‟una sèrie



Pàgina 27

continental de tipus fluvio-torrencial que es van sedimentar en ambient de plana

al·luvial.

- Formació Bracons: formada per margues i gresos de color marró/ocre amb

granulometria variable. Presenta abundant fauna fòssil (nummulits i alveolines) i

senyals de bioturbació. S‟interpreta que aquesta formació es va sedimentar en un

ambient de prodelta i de front deltaic, amb certes influències mareals.

- Formació Vallfogona: formada per una alternança rítmica de margues ocres amb nivells

de gresos calcaris grisencs. Interpretats com dipòsits costaners que passen a l‟oest a

fàcies de turbidites, amb paleocanals procedents de l‟est. Aquesta unitat en alguns

punts passa a estar formada per nivells discontinus que alternen guixos amb argiles

roges o grises, materials formats en llacunes d‟àrees mareals (guixos de Vallfogona).

- Formació de Coubet: formada per alternances de margues, sorrenques i conglomerats

de potències variables. S‟interpreta que aquests dipòsits es van formar en la part frontal

d‟un delta amb influències mareals.

Els relleus eocens que tanquen la cubeta Olotina formen els punts més enlairats de la zona

amb alçades de fins a 1.100 m al Puigsallança. L‟alternança d‟estrats calcaris amb nivells més

tous de materials margosos i sorrencs accentua els processos d‟erosió diferencial creant uns

espedats característics a la zona, com la Serra del Corb-Finestres.

3.5.2. Substrat Quaternari

Representat per litologies sedimentàries i volcàniques.

- Les litologies quaternàries sedimentàries es divideixen en dues unitats: una formada per

materials detrítics: graves, sorres llims i argiles d‟orígens, al·luvial, col·luvial i lacustre, i l‟altra,

formada de travertins. Els dipòsits al·luvials formats per graves i sorres tenen pocs metres de

potència i es disposen propers als cursos fluvials. Els fluvio-torrencials i fluvio-lacustres

corresponen a dipòsits formats en conques endorreiques i a les terrasses fluvials, de matriu fina

amb nivells prims de clastos. Els col·luvials són dipòsits de vessant que es distribueixen al peu

dels relleus eocènics, formats generalment per una matriu fina amb clastos heteromètrics i

angulosos. Els fons de les valls presenten unes característiques de reompliment condicionades

pel barratge ocasionat pels corrents de lava, que obstrueixen els rius i desvien els seus cursos

en busca de materials pre-volcànis més tous per on circular amb més facilitat.



Pàgina 28

- Els materials quaternaris volcànics són de naturalesa bàsica (pobres en sílice) i estan

distribuïts en:

Basalts i basanites molt massives, que formen les colades de lava, emplaçades en els llits

fluvials o als seus marges. En ocasions aquestes laves poden obstruir els cursos dels rius

creant llacs de barratge, que posteriorment es van reblint de materials lacustres o de

sediments fluvials aportats pels propis rius, el cas més excepcional d'aquest procés es situa

a la Vall d'en Bas. A la Garrotxa aquestes antigues zones de mulladius han estat

dessecades per la mà de l‟home a fi de guanyar superfícies aptes pel conreu o la pastura.

Les colades de lava configuren també altiplans i es poden trobar emplaçades en els llits

fluvials o als seus marges. Poden assolir potències d‟1 m fins a més e 30 m, tot i que la

superposició de diverses colades pot construir potències de fins a 120 m com a l‟altiplà

basàltic de Batet

A la zona d'ampliació del PNZVG les colades apareixen a la zona on s'emplacen els

volcans de Sant Marc i Puig Roig, s'estenen fins al mateix nucli de Sant Feliu de Pallerols i

segueixen la vall que actualment defineix el torrent de Bastons, fins al volcà del Traiter.

Apareix també una segona colada de lava, procedent del volcà de les Medes que s'estén

d'Oest a Est.

Piroclastos: cendres, gredes, escòries i blocs, que formen els cons volcànics. Els edificis

volcànics es troben alineats seguint falles, la seva distribució els situa al fons de la plana,

adossats a les serres o a les carenes dels relleus pre-volcànics. Les dimensions dels cons

volcànics és variable, les alçades varien de 15 a 180m i els diàmetres de 40 a 400m, les

pendents dels flancs oscil·len de 22 a 24º. En la majoria dels cons és possible identificar un

únic cràter i poques vegades varis cràters, les morfologies dels cràters pot ser circular o bé

esbocada en forma de ferradura, per l‟emissió d‟una colada de lava al final de l‟erupció.

En el cas del sector àmbit de la zona d'ampliació els cons volcànics, que corresponen als

volcans de Sant Marc i el Puig Roig, els edificis estan emplaçats a les serres eocenes. És

difícil reconèixer el cràter d'aquests volcans, tot i que la seva morfologia cònica és fàcil de

reconèixer en el paisatge. Els mantells piroclàstics que es desenvolupen als marges dels

cons volcànics donen lloc a morfologies planes i molt fèrtils en les que apareixen sòls molt

vermells aprofitats per cultius de farratges.

L‟origen dels materials efusius rau en una recent activitat volcànica que es va manifestar al NE

de Catalunya, durant el neogen i el quaternari, dins d‟una tectònica extensiva que va actuar

durant les últimes fases de l‟Orogènia Alpina. La distensió que va afectar a la zona comportà un



Pàgina 29

aprimament de l‟escorça terrestre i la formació d‟un sistema de falles normals amb orientacions

NW-SE, com les falles d‟Amer i Albanyà. Aquest sistema de fractures va individualitzar els

materials en un sistema de blocs aixecats (horts), com el Cabrerès, i blocs enfonsats (fosses),

com la Cubeta Olotina.

Composició química dels materials volcànics:

Els magmes que donen lloc a aquest tipus de vulcanisme són essencialment de composició

bàsica (48 a 52% de SiO2), fet que indica que el seu ascens va ser ininterromput des de les

zones mantèl.liques fins la superfície. La composició de les laves d‟aquesta zona volcànica,

permet agrupar-les en dos conjunts: laves basàltiques i laves basanítiques, ambdues dins del

grup dels basalts alcalins, amb un elevat contingut de Na i K.

La mineralogia d‟aquestes roques basàltiques es ben simple, ja que en la majoria dels casos

només s‟observa la presència de petits fenocristalls d‟olivina, piroxens i plagiòclasi, dins d‟una

matriu parcialment vítria. Les roques de la Garrotxa són molt homogènies pel que fa al seu

contingut en elements majors i només el Ti, Ni, Co, Cr i terres rares mostren diferències

significatives d‟unes roques a les altres.

3.6. Hidrologia

Una bona part de la superfície del Parc Natural es troba a les capçaleres del riu Fluvià i del seu

afluent el Ser, llevat del sector sud on la zona és drenada per la xarxa hidrogràfica dels rius

Brugent i Llémena, afluents del riu Ter.

Els cursos fluvials dels rius Fluvià i del Brugent han estat sotmesos a forçats i sobtats

rejoveniments i s‟han vist modificats els traçats de les seves lleres, a causa de l‟activitat

volcànica. Repetides emissions de lava, espaiades en el temps per grans períodes de

tranquil·litat volcànica, van esguimbar-se a favor del pendent i van fluir encaixonades pel fons

de les valls a través dels llits fluvials. Les colades de lava, en alguns punts, van obstruir els

cursos dels rius creant veritables llacs de i creant fons de vall planers on s‟ha possibilitat

l‟acumulació de sediments d‟origen fluvio-torrencial i lacustre, en alguns casos de grans

dimensions, com a la Vall de Bianya, o menors com el cas del Pla de Sacot. Per aquest motiu

actualment encara es troben punts on es localitzen nivells freàtics molt alts i fins i tot

aiguamolls, com el Prat de la Plaça, Estanys de Can Jordà o Estanys de la Moixina.

Els perfils dels rius es van veure modificats i els corrents d‟aigua es van veure lateralment

desplaçats a fi d‟excavar nous llits fluvials, en busca de materials més tous, a les zones de



Pàgina 30

contacte entre els basalts i les roques sedimentàries eocèniques pre-volcàniques. Aquest

fenomen es avui observable al peu de les cingleres basàltiques, com la de Castellfollit de la

Roca, on l‟erosió dels rius han deixat al descobert talussos verticals que van reculant

paral·lelament per l‟enderroc i arrossegament de blocs riu avall. La repetició successiva

d‟aquest fenomen ha creat una xarxa de drenatge sinuosa i desplaçada als laterals de les valls.

La sobreposició de nombrosos corrents de lava a les valls de Batet ha configurant un altiplà

basàltic d‟alta permeabilitat on els cursos d‟aigua superficial són absents i la circulació hídrica

és subterrània. (MALLARACH, J.M; RIERA, M., 1981).

Finalment la modificació del perfil de la xarxa de drenatge ha facilitat la formació de cons de

dejecció que cobreixen en alguns punts els laterals de les planes en contacte amb els

vessants.



Pàgina 31

4. ELS SÒLS

En aquest apartat es desenvolupen tots aquells aspectes que descriuen els sòls de la zona,

així com mostra les eines per poder fer una lectura i interpretació del mapa i la llegenda

associada.

4.1. Introducció

L'objectiu fonamental d'un mapa de sòls es mostrar la distribució geogràfica dels sòls i

descriure les seves característiques per tal de poder fer prediccions sobre el seu

comportament.

La cartografia de sòls porta a dibuixar unes àrees amb un nivell d'homogeneïtat suficient per als

objectius previstos. Cadascuna de les àrees representades, delineacions de sòls, ve definida

per un traç que representa el límit entre diferents tipus de sòls i queda determinat amb major o

menor precisió en funció de l'escala del mapa.

En un mapa definim la unitat cartogràfica com el conjunt de totes les delineacions que

presenten la mateixa significació. Cada superfície o delineació que correspon a una mateixa

unitat cartogràfica ve identificada al mapa pel mateix símbol o codi.

La llegenda del mapa de sòls consisteix en una relació ordenada de les unitats cartogràfiques

que apareixen en el mapa. Aquesta relació s'ha estructurat per unitats fisiogràfiques que, al seu

torn, s'han subdividit per unitats geomorfològiques. Podem considerar, per tant, que la llegenda

és fisiogràfica i explicativa. Les unitats cartogràfiques emprades són consociacions, complexos

i àrees miscel·lànies. Cada unitat cartogràfica ve indicada al mapa i al text per lletres (Ab,

Fb...etc) que fan referència al tipus de sòls (unitats taxonòmiques) i a les diferents fases.

La unitat taxonòmica emprada és la Sèrie, que és el nivell taxonòmic més ric en informació i per

tant aquell a partir del que es poden fer el major nombre d'interpretacions de la informació dels

sòls. Les sèries s'han denominat amb noms locals, procedents de l'indret on han estat descrites

per primera vegada.

Els sòls dins d'una sèrie es diferencien en aspectes que afecten al maneig com son: la textura

superficial, el pendent, la pedregositat, la presència d'afloraments rocosos i el material originari,

aspectes tots ells recollits a nivell de fase i que configuren el nom de la unitat cartogràfica.



Pàgina 32

Atès que les unitats taxonòmiques han de tenir uns límits conceptuals precisos per poder ser

emprades, en delinear les unitats cartogràfiques s‟han d‟incloure altres sòls que no es troben

dins de l'interval de la unitat taxonòmica. Aquests sòls es denominen inclusions, les quals són

anomenades inclusions de sòls similars si la seva resposta al maneig no difereix de la del sòl

que dóna nom a la unitat, i inclusions de sòls dissemblants o contrastades si la resposta al

maneig és diferent.

4.2. Llegenda del mapa de sòls

La llegenda quedarà ordenada per unitat fisiogràfica, establertes en funció de la seva posició

relativa (de posicions més elevades a posicions més baixes), i unitats geomorfològiques

(divisòries, plataformes, vessants, terrasses, fons de vall...).

Dins d‟aquestes subdivisions s‟enumeraran en primer lloc les consociacions, relacionades en

funció de les limitacions que presenten (profunditat, elements grossos, textura...); a continuació

apareixeran els complexes, relacionats pel mateix criteri de limitacions i, finalment, les àrees

miscel·lànies.

La estructura de la llegenda és: - Epígraf. Ex Aa.

- Nom de la unitat cartogràfica: composat pel nom de la sèrie, la fase de textura superficial i la

fase de pendent

- Descripció: on es defineix la profunditat del sòl, la classe de drenatge i la classe textural. Així

mateix descriurà la posició geogràfica on es localitza, la textura superficial i les fases que

establertes per aquest mapa (pedregositat i afloraments rocosos).

Exemple: Aa. Sant Privat, franca, del 2 al 5% de pendent.

Són sòls profunds, ben drenats i de textura mitjana. S'han desenvolupat en posicions de fons pla, de pendent suau, presenten una textura superficial franca, lleugerament pedregosos i lleugerament rocosos. L'ús del sòl és per pastura.

Les fases que s'han considerat per confeccionar aquesta cartografia es descriuen a l'Annex I.

Metodologia per l'estudi de sòls

La llegenda s'ha ordenat per unitats fisiogràfiques i pels materials geològics que es localitzen

dins de cada una de les unitats fisiogràfiques. Dins d'aquestes subdivisions s'enumeren en

primer lloc les consociacions, relacionades en funció de les limitacions que presenten



Pàgina 33

(profunditat, elements grossos, textura, etc), a continuació apareixen els complexos, relacionats

pel mateix criteri de limitacions i, finalment les àrees miscel·lànies.

4.2.1. Unitats Fisiogràfiques

Es consideren unitats fisiogràfiques, aquelles àrees naturals del territori, de grans dimensions,

perfectament cartografiables a gran escala, amb continuïtat superficial, que presenten unes

característiques geomorfològiques pròpies i identificatives que les caracteritzen i diferencien de

la resta.

1. Sòls desenvolupats damunt del substrat eocè (gresos, calcàries, margues i

conglomerats)

2. Sòls desenvolupats damunt de dipòsits volcànics massius (basalts)

3. Sòls desenvolupats damunt de dipòsits volcànics vesiculars (piroclastos)

4. Sòls desenvolupats damunt de materials detrítics terrígens (dipòsits al·luvials,

col·luvials i lacustres)

4.2.2. Llistat de sèries definides

A l'àmbit de la zona volcànica i la plana agrícola de la Vall d'en Bas s'han definit un total de 37

sèries i 13 complexos

SÈRIES

Aiguanegra,

Andana

Batet,

Begudà,

Berenguer

Bisaroques

Boscà

Can Borrec

Can Gil

Can Jordà

Can Patxet,

Can Rubau

Carrilet,

Casanova,

Casica

Claperols

Clos



Pàgina 34

Codina

Croscat

Fageda

Feixa Sequer

Fluvià

La Tuta

Les Comes

Llopart

Paraire

Pascol

Plaça Ribera

Prat de la Plaça

Puig Jordà

Ridaura

Rocanegra

Safont

Sant Iscle

Sant Privat

Santa Margarita

Serrat

Taberner

Terrers

Torralles

Traiter

Xenacs

COMPLEXOS

Complex Les Comes i Xenacs, francoarenosa, de 35 a 45% de pendent

Complex Llopart i Casanova, francollimosa, de 11 a 20% de

Complex Sant Privat i Les Comes, francollimosa, del 36 al 45% de pendent

Complex Xenacs i Sant Privat, franca, del 36 al 45% de pendent

Complex Safont i Sant Privat, del 6 al 10 % de pendent

Complex Sant Privat i Casanova, francollimosa, del 2 al 10% de pendent

Complex Can Patxet i Batet, francoargilosa, del 2 al 5% de pendent

Complex Batet i Can Rubau, francollimosa, del 6 al 10% de pendent

Complex Plaça Ribera i Sant Iscle, franca, del 6 al 10% de pendent

Complex Rocanegra i Croscat, franca, del 36 al 45% de pendent



Pàgina 35

Complex Traiter i Bisaroques, franca, del 11 al 20% de pendent

Complex Can Gil i Prat de la Plaça, francoarenosa, del 21 al 45% de

pendent

Complex Serrat i Codina, franca, del 11 al 20% de pendent

4.2.3. Llegenda d'unitats cartogràfiques

La descripció de les unitats cartogràfiques es troba a l'annex V, que relaciona el mapa amb la

llegenda.

1. Sòls desenvolupats damunt del substrat eocè (gresos, calcàries, margues i conglomerats)

AA. Aiguanegra, francoargilosa, del 2 al 5% de pendent

AB. Aiguanegra, francollimosa, del 21 al 35% de pendent

BA. Casanova, francoarenosa, més del 11 al 20 % de pendent

BB. Casanova, franca, més del 45% de pendent

CA. Les Comes, franca, del 6 al 10% de pendent

CB. Les Comes, franca, del 11 al 20% de pendent

CC. Les Comes, francoargil·loarenosa, del 21 al 35% de pendent

CD. Les Comes, francoarenosa, del 36 al 45% de pendent

DA. Llopart, francoarenosa, del 11 al 20% de pendent

EA. Sant Privat, francolllimosa, del 6 al 20% de pendent.

EB. Sant Privat, francollimosa, del 11 al 20% de pendent

EC. Sant Privat, francollimosa, del 21 al 35% de pendent

FA. Xenacs, franca, del 10 al 20% de pendent

GA. Complex Les Comes i Xenacs, francoarenosa, de 35 a 45% de pendent

HA. Complex Llopart i Casanova, franca, de 35 a 45% de pendent

HB. Complex Llopart i Casanova, francollimosa, de 20 a 35% de pendent

HC. Complex Llopart i Casanova, francoarenosa, de 35 a 45% de pendent

IA. Complex Sant Privat i Les Comes, francollimosa, del 36 al 45% de pendent

JA. Complex Xenacs i Sant Privat, franca, del 36 al 45% de pendent

KA. Complex Safont i Sant Privat, del 6 al 10 % de pendent

KB. Complex Safont i Sant Privat, del 11 al 20 % de pendent

LA. Complex Sant Privat i Casanova, francollimosa, del 2 al 10% de pendent

LB. Complex Sant Privat i Casanova, francollimosa, del 11 al 20% de pendent

LC. Complex Sant Privat i Casanova, francollimosa, del 21 al 35% de pendent

LD. Complex Sant Privat i Casanova, francoarenosa, del 36 al 45% de pendent

2. Sòls desenvolupats damunt de dipòsits volcànics massius (basalts)



Pàgina 36

MA. Batet, francollimosa, del 11 al 20% de pendent

MB. Batet, francollimosa, del 21 al 35% de pendent

NA. Begudà, franca, menys del 2% de pendent

ÑA. Can Patxet, francoargilosa, del 11 al 20% de pendent

OA. Carrilet, franca, de 2 al 5% de pendent

PA. Plaça Ribera, franca, del 10 al 20% de pendent

PB. Plaça Ribera, franca, del 35 al 45% de pendent

QA. Sant Iscle, franca, de < 2% de pendent

QB. Sant Iscle, francollimosa, del 10 al 20% de pendent

RA. Complex Can Patxet i Batet, francoargilosa, del 2 al 5% de pendent

RB. Complex Can Patxet i Batet, francoargilosa, del 10 al 20 % de pendent

SA. Complex Batet i Can Rubau, francollimosa, del 6 al 10% de pendent

TA. Complex Fageda i Can Patxet, franca, del 2 al 5% de pendent

UA.Complex Plaça Ribera i Sant Iscle, franca, del 6 al 10% de pendent

UB Complex Plaça Ribera i Sant Iscle, franca, del 10 al 20% de pendent

UC Complex Plaça Ribera i Sant Iscle, franca, del 21 al 35% de pendent

3. Sòls desenvolupats damunt de dipòsits volcànics vesiculars (piroclastos)

VA. Bisaroques, franca, de < 2% de pendent

VB. Bisaroques, francoargilosa, del 11 al 20% de pendent

VC. Bisaroques, francollimosa, del 21-35% de pendent

WA. Can Borrec, francollimosa, del 2 al 5% de pendent

WB. Can Borrec, franca, del 11 al 20% de pendent

WC. Can Borrec, franca, del 21 al 35% de pendent

XA. Can Jordà, francoarenosa, del 2 al 5% de pendent

XB. Can Jordà, franca, del 21 al 35% de pendent

YA. Claperols, franca del 6 al 10% de pendent

ZA. Croscat, franca, del 2 al 5 de pendent

ZB. Croscat, francoarenosa, del 6 al 10% de pendent

Aa. La Tuta, francoarenosa, del 11 al 20% de pendent

Ba. Puig Jordà, francoarenosa, menys del 2% de pendent

Ca. Rocanegra, franca, del 6 al 10% de pendent

Cb. Rocanegra, franca, del 21 al 35% de pendent

Cc. Rocanegra, franca, del 35 al 45% de pendent

Da. Traiter, franca del 2 al 5% de pendent

Db. Traiter, franca del 6 al 10% de pendent

Dc. Traiter, franca del 21 al 35% de pendent



Pàgina 37

Ea. Santa Margarita, francoarenosa, del 6 al 10% de pendent

Eb. Santa Margarita, francoarenosa, del 21 al 25% de pendent

Ec. Santa Margarita, franca, del 36 al 45% de pendent

CaZA. Complex Rocanegra i Croscat, franca, del 36 al 45% de pendent

DaVB. Complex Traiter i Bisaroques, franca, del 11 al 20% de pendent

DaVC. Complex Traiter i Bisaroques, franca, del 21 al 35% de pendent

4. Sòls desenvolupats damunt de materials detrítics terrígens (dipòsits al·luvials,

col·luvials i lacustres)

Fa. Andana, francoarenosa, de



Pàgina 38

Sa. Taberner, francoargilosa, de < 2 al 5% de pendent

Sb. Taberner, francoargilosa, del 11 al 20% de pendent

Sc.Taberner, francollimosa, del 21 al 35% de pendent

Ta. Complex Can Gil i Prat de la Plaça, francoarenosa, del 21 al 45% de pendent

Ua. Complex Serrat i Codina, franca, del 11 al 20% de pendent

Ub. Complex Serrat i Codina, francoarenosa, del 2 al 5% de pendent

ÀREES MISCEL·LÀNIES:

L. Afloraments rocosos

M. Zones urbanitzades i urbanitzables

N. Zones fortament erosionades i explotacions mineres a cel obert

O. Abocadors

4.2.4. Descripció de les Unitats Cartogràfiques

Les unitats cartogràfiques (UC) són una representació simplificada de la realitat del terreny

sobre d'un mapa, corresponen a cada un dels polígons que apareixen al mapa. Cada una de

les UC delimitades en aquesta cartografia s'ha definit en base als escandalls i observacions de

camp. Aquest treball de camp ha permès establir unes relacions de com són els elements del

territori que relacionen sòl-geologia-paisatge i per tant construir un model d'organització i

distribució del sòls.

Es consideren les unitats cartogràfiques de sòls, des del punt de vista edafològic, com: àrees

naturals del terreny amb una topografia i uns sòls identificables i específics que es poden

expressar cartogràficament i descriure per uns paràmetres propis i concisos. És a dir, les UC

s‟han definit considerant principalment la relació entre els aspectes geològics, geomorfològics,

climàtics, paisatgístics i les unitats de sòls.

Al mapa, la UC està integrada pel conjunt de totes les delineacions de sòl que tenen la mateixa

significació. Sota aquest concepte cada superfície que correspongui a una mateixa UC vindrà

identificada en el mapa pel mateix símbol. La llegenda del mapa es construeix en base a la

llista ordenada de totes les UC que apareixen.

Per qüestions gràfiques i de prospecció no s‟ha representat cap unitat més petita de 5mm de

costat, ja que les superfícies menors no tenen representació i constitueixen una impuresa o

inclusió dins d‟una unitat cartografiada.



Pàgina 39

A la zona agrícola la unitat cartogràfica és la consociació, i a la zona forestal correspon al

complex, segons això les UC representades al mapa són consociacions i complexos.

Les consociacions, es determinen quan en una UC domina un sòl d'una unitat taxonòmica, que

és la que dóna nom. A més, dins d'aquesta UC també hi haurà altres sòls similars i, les

inclusions de sòls disimilars generalment no superen el 10%. Els complexos, es determinen

quan la UC està conformada per sòls disimilars distribuïts de forma imbricada de tal manera

que resulta impossible separar-los



Pàgina 40

5. FORMACIÓ DELS SÒLS

El sòl s‟entén com a la conseqüència de la interacció d'uns factors anomenats formadors o

edafogènics, tal i com queda expressat a l'equació de Jenny (1941) en la que s'estableix una

relació matemàtica entre els imputs o factors formadors i els ouputs o sòl segons s'estableix:

El sòl és un sistema natural, resultat de l‟acció d‟una sèrie de factors formadors: material

original, clima, geomorfologia, organismes vius i temps. En teoria, els valors que assoleixen

aquests factors en cada punt determinen el tipus de sòl, així com les seves característiques i

qualitats.

La variabilitat de sòls por explicar-se en base al canvi de valor dels factors formadors. La

problemàtica de l‟equació radica en que ha estat molt poques vegades resolta i sempre només

per un únic factor de l‟equació deixant constants la resta.

Per als sòls originats a partir de materials volcànics intuïm possible la resolució de la equació

en base al factor formador temps, establint el que s‟anomena una cronoseqüència.

En cartografia detallada de sòls l‟equació ens resulta molt útil alhora de construir models de

relació sòl-paisatge que serveixen, en principi, per a situar de forma temptativa els límits dels

sòls. Posteriorment aquests límits s‟han de validar en camp, mitjançant observacions

sistemàtiques que permeten confirmar o modificar els models. En aquest sentit alhora de

determinar les Unitats Cartogràfiques s‟han tingut en compte els factors Material Originari i

Geomorfologia o Fisiografia.

L‟efecte dels factors formadors es mostra a través dels processos formadors, els quals en

darrer terme seran els responsables de les característiques fisico-químiques del sòl.

5.1. Factors formadors

Material originari

El material originari és aquell a partir del qual s‟ha format el sòl, pel que no cal confondre el

terme amb el de roca mare o material subjacent.

Constitueix el factor mes rellevant al disposar d'un estrat litològic volcànic excepcional a la

Península Ibèrica.

Sòl=f {material originari, clima, geomorfologia, organismes vius, temps}



Pàgina 41

Es distingeixen dos grups de formacions litològiques les sedimentàries (margues, gresos,

conglomerats i calcàries) i les volcàniques (basàltiques piroclàstiques i massives) i els

processos d'erosió i acumulació que constitueixen els sediments quaternaris de litologia

heterogènia que hem anomenat materials detrítics terrígens.

El clima

Macroclimàticament es considera una àrea humida diferenciada totalment del clima de la resta

de l'àrea mediterrània a la que pertany, particularitat que accelera els processos edafogenètics i

evolutius del sòl. Cal tenir en compte però que existeixen substrats geològics molt antics, com

els relleus calcaris que són eocènics i que per tant alguns dels sòls que es desenvolupen sobre

aquests materials hauran estat sotmesos a condicions climàtiques canviants.

Geomorfologia

La variabilitat fisiogràfica determina en gran mesura la diversitat de sòls del PNZVG. Cal

contemplar en primer terme els processos erosius que comporten la pèrdua de materials a les

parts altes dels massissos muntanyosos amb pendents forts, localitzats sobretot als marges de

la cubeta i l'acumulació d'aquests en forma de col·luvis a les parts baixes amb trencament de

pendent.

Per altra banda l'acció de la xarxa de drenatge, interrompuda en bona part per l'aparició de les

formacions volcàniques, fa que s'acumulin materials fins en forma de sediments fluvio-

torrencials.

La xarxa de drenatge primària constituïda pels rius Fluvià i Ridaura porten materials procedents

de punts més allunyats i que s'acumulen als punts on la geomorfologia disminueix la capacitat

erosiva dels rius.

Actualment els processos estan molt esmorteïts per l‟acció de l‟home que ha construït bancals i

terrasses que estabilitzen els pendents i per les denses masses forestals que fixen el sòl. No

obstant aquest equilibri es alterable si es produeixen usos inadequats com ara la desforestació.

Un exemple pràctic el trobem a l‟anomenada “Muntanya Pelada”, al nord del terme municipal

d‟Olot on s‟observen incipients “Bad Lands”.

Organismes vius

Un dels principals organismes vius responsable en la gènesi de sòls és l'home, que ha actuat

durant segles i continua llur activitat modelant el paisatge. L'home ocupa el medi i el modifica

eliminant la vegetació natural, conreant del sòl, construint bancals, introduint sistemes de

drenatge artificial i reforestant.



Pàgina 42

Tot i que actualment l‟abancalament ha conduït a la estabilització del sòls, quan es van

construir es va passar prèviament per a l‟eliminació de les masses boscoses, amb efectes

erosius molt intensos que han cobert de sediments els fons de vall. Aquest és el motiu pel que

no es localitzen sòls desenvolupats sobre els sediments lacustres que conformaven la majoria

de cursos fluvials interromputs per colades basàltiques.

Dins la fauna subterrània cal tenir en compte l'activitat dels lumbrícids presents en densitats

importants en la majoria de sòls del parc.

Temps

La formació d'un sòl requereix del temps en que els factors formadors poden actuar. Aquest ha

estat més llarg en sòls calcaris situats en àrees geomorfològicament estables i menor en les

àrees d'acumulació de sediments fluvials. En un interval intermig de temps es troben els sòls

desenvolupats sobre materials volcànics.

5.2. Processos formadors

L'acció dels factors formadors condicionen totalment la gènesis i evolució d'un sòl. Les formes

per les quals l'evolució es duu a terme s'anomenen processos formadors i poden classificar-se

segons diversos criteris.

Considerant els fenòmens i components implicats als sòls de la Garrotxa, els processos

formadors naturals es poden agrupar en:

Transformacions dins del sòl:

Meteorització de les roques sedimentàries i volcàniques.

Oxidoreducció.

Hidratació de vidres volcànics i minerals primaris.

Addicions dintre del sòl:

Enfosquiment per acumulació de matèria orgànica.

Desenvolupament d‟estructura.

Translocacions:

Moviment de carbonats.

Moviment de guixos.

Moviment d‟argiles.

Pèrdua de components:



Pàgina 43

Erosió.

Neoformacions:

Neoformació d‟argiles.

I els processos formadors induïts per l‟acció de l‟home són:

Erosió-conservació de sòls.

Alteració de la disposició natural d‟horitzons i materials.

Destrucció d‟horitzons.

Destrucció de l'al·lofana.

6. CLASSIFICACIÓ DE SÒLS

La classificació dels sòls cartografiats s'ha realitzat en base al sistema desenvolupat als Estats

Units, anomenat Soil Taxonomy System (SSS, 2006.), actualment gestionat pel NRCS (Natural

Resources Conservation Service) del Departament d‟Agricultura dels Estats Units (USDA).

La classificació s‟ha realitzat al nivell de sèrie, que és la categoria més baixa i més rica en

informació del sistema de classificació Soil Taxonomy i, per tant, la més adient en una

cartografia detallada.

Les sèries es defineixen en base a característiques permanents del perfil i el seu ús permet, a

més de conèixer ràpidament les característiques més importants dels sòls, establir correlacions

amb altres sòls que es troben en unes condicions similars i transferir els coneixements sobre

l'aptitud a diferents escenaris de tipus de sòls similars.

Les sèries prenen el nom del lloc geogràfic on aquest tipus de sòl s'ha descrit per primer cop, o

bé el nom d'un indret on la sèrie sigui particularment predominant.

En aquesta cartografia s'han emprat un total de 37 sèries (inclou la zona del PNZVG i la plana

agrícola de la Vall d'en Bas). Amb aquestes sèries es representa la variabilitat edàfica de tota

l'àrea cartografiada. Algunes d'aquestes sèries, però, no apareixen en una superfície prou

amplia com per a ser cartografiades i, únicament, corresponen a inclusions dins de les unitats

cartogràfiques.

La classificació temptativa de les sèries apareix a l'apartat 6.2. A l'Annex 3 es troba una

descripció detallada de les sèries, així com del pedió representatiu de cadascuna d'elles.



Pàgina 44

Els sòls del PNZVG de la Garrotxa s'han classificat fins al nivell de SÈRIE amb quatre fases de

sèrie que comprenen la pedregositat superficial, els afloraments rocosos, la textura de l'horitzó

superficial i el pendent general.

El règim d‟humitat dels sòls s‟ha considerat ÚDIC (SSS, 1975) a partir del balanç hídric (Fig.

4.3.), en aquesta opinió coincideixen ANTUNEZ (1996), BECH et al (1984), ROQUERO et al

(1976), malgrat que caldria realitzar estudis específics per a caracteritzar-lo i que en

determinats punts són més secs, el que podria portar a pensar en un règim Ùstic. El règim de

temperatura de sòl s‟ha estimat MÈSIC, partint de la temperatura mitjana de l‟àrea de 12.4ºC

(Veure apartat 4.3. de la memòria).

S„han cartografiat un total de 54 Famílies pertanyents als ordres ANDISOLS, MOLLISOLS,

INCEPTISOLS, ENTISOLS i ALFISOLS.

Es destaca que no s‟ha identificat cap subgrup Aquic i tant sols tres subgrups Oxiaqüic de

reduïda extensió, malgrat les característiques geomorfològiques de la zona. En aquest sentit,

cal aclarir que segons els conceptes del Soil Taxonomy, introduïts els darrers anys i que

incorporen la versió emprada en aquest mapa (SSS, 2006), els Oxiaqüic només requereixen un

cert temps de saturació, en el sentit de potencial matricial (>1KPa) i no de manca d‟oxigen com

requerien les primeres versions.

Pel que fa a les diferents famílies cartografiades amb el sistema FAO (2006), el nombre és molt

més reduït, per les característiques del sistema. Segons la co

mapa de sÒls 1:25.000 del parc natural de la zona volcÀnica de …parcsnaturals.gencat.cat › web...

Documents