1

21/07/2013

Ajuntament de

Sarroca de Bellera

Sortida guiada d’identificació

de plantes útils

L’ aranyoner o arç negre és un arbust de fulla caduca de la família de les rosàcies.

Floreix cap al final de l ’hivern o principis de la primavera segons el clima amb flors

blanques que surten abans de les fulles.

Aranyoner (Prunus spinosa)

Els fruits de l’aranyoner, els aranyons, són esfèrics

i d’un centímetre de diàmetre aproximadament.

Són comestibles però molt astringents i tenen

gran quantitat de taní. El seu gust millora després

d’haver sofert l’acció d’una gelada. Se'n poden

fer melmelades i també es poden assecar

o confitar en vinagre. Aquests fruits són la base de l’elaboració del licor anomenat

patxaran. El procés es fa mitjançant la maceració en alcohol dels aranyons.

Ingredients per elaborar patxaran:

- Licor d’anís: 1litre

- Aranyons: 750 grams

- Café: 3 grans de café torrat

- Sucre: 40 grams

- Vainilla: 1 baina sencera

Prepraració:

- Rentar els aranyons i col·locar-los dins d’un recipient de vidre

- Afegir el licor d’anís

- També hi posem el sucre, els grans de café i la vainilla. Segons els gustos de

cadascú, hi ha qui també li afegeix una mica de canyella, unes 5 o 6 flors de

camamilla o una mica de pell de llimona o taronja.

- Tancar hermèticament el recipient, agitar-lo per que es barregin bé tots els

ingredients i guardar-ho en un lloc fresc, sec i fosc durant tres mesos, tenint en

compte que cada 2 o 3 setmanes s’ha d’anar bellugant.

- Passat aquest temps el pots filtrar i embotellar. Ho pots fer amb l’ajuda d’un

colador. Si vols ja te’l pots beure o deixar-lo reposar uns 30 dies més.

2

També anomenat cirerer de la Mare de Déu, cirerer de pastor, espinalb, albespí,

espinaler, garguller o gaurrer. El seu nom és una de les paraules més velles dels

Pirineus, les dues erres de la paraula gaurrer indiquen que té arrels basques –

íberes. Va bé per la hepatitis, el seu fruit ajuda a la seva recuperació. Consta

aprovat per la Comissió E del Ministeri de Sanitat alemany l’ús d’aquesta planta en

els casos d'insuficiència cardíaca, insuficiència coronària i bradicàrdia*.

Arç blanc (Crataegus monogyna)

No és útil en atacs aguts perquè té un efecte lent.

Té propietats farmacològiques:

- Cardiotònica i lleugerament diürètica: Es considera

que la seva acció regula la tensió arterial i en les

arítmies cardíaques.

- Sedant: Pot resultar útil per tractar l' insomni.

- Relaxant muscular i antiespasmòdica: També es podria

utilitzar en casos d’ansietat i nerviosisme que provoquen

símptomes com espasmes i tensió muscular.

Durant l’ús de preparats comercials amb

arç blanc, un petit nombre de pacients

avaluats va mostrar alguns efectes

adversos: fatiga, transpiració, nàusees i

erupció cutània a les mans, que van

desaparèixer un cop suspesa la

medicació.

VOCABULARI:

* Bradicàrdia Es defineix com una freqüència cardíaca en repòs inferior a 60 batecs per

minut, encara que poques vegades és simptomàtica fins que la taxa és inferior a 50 batecs/

min. Pot causar “atacs de cor” en alguns pacients o una aturada cardíaca, per que no pot

bombejar suficient oxigen al seu propi cor, causant símptomes com d’un atac de cor. A

vegades dóna lloc a desmais, manca d’alè i si és prou greu, la mort. 3

És una planta de la família de les compostes.

La Camamilla de Maó també rep altres noms

com: espernallac, camamilla groga, broida

femella, camamilla de la Mola ( a Maó),

herba de Sant Joan, botja de Sant Joan, flor

de Sant Joan, cordonet.

Usos populars: S’usava com a estomacal o

digestiva, prenent-la en infusió.

Camamilla de Maó (Santolina

chamaecyparissus)

També li han estat atribuïdes virtuts vulneràries*, antiespasmòdiques,

emmenagogues* i vermífugues*. També es feia servir per remeiar les llagues i

infeccions en general. Aquestos usos també s’aplicaven als animals, com ara a les

vaques.

VOCABULARI:

* Vulneràri/ -ària Que guareix les ferides. Un remei vulnerari. Medicament o planta medicinal

d’ús extern emprada per al tractament d’úlceres i ferides. El terme “vulnerari” deriva del llatí

“vulnus”, “vulneris”, que vol dir ferida o cop.

* Emmenagog/ -a: Que provoca o afavoreix l’aparició de la menstruació.

* Vermífug/ -a : Vermicida. Que mata els cucs. Dit del medicament que provoca l’expulsió

dels cucs o paràsits intestinals.

4

És una planta fabàcia pertanyent a la família

Leguminosidae, també es coneix amb el nom de

lot corniculat, lot banyut o banya de cabra.

És molt comuna a Europa, el nord d’Àfrica i Àsia,

però també es pot trobar als Estats Units,

Austràlia, Argentina i Xile. És una planta que

s’adapta molt bé a una gran diversitat de sòls.

Corona de rei (Lotus corniculatos)

L’abundant presència de tanins i flavonoides

confereixen a la planta propietats sedants,

antiespasmòdiques, cardiotòniques que permeten

ajudar en problemes neurovegetatius i de depressions

com l’ansietat, l' insomni, la taquicàrdia, les

palpitacions, les migranyes i el vertigen.

5

La manera de prendre aquestes flors és en forma d’infusions o xarops. No obstant,

però, l’ús tòpic d’aquesta herba medicinal té també propietats antiinflamatòries.

La seva toxicitat és baixa tot i que és aconsellable no donar dosificacions amb

contingut alcohòlic a nens menors de dos anys i a persones addictes a l’alcohol.

El Lotus és una planta que també s'utilitza molt per a

alimentació del bestiar en forma de farratges. És de

gran importància des del punt de vista de demanda de

llavors, ja que és una planta que s'adapta molt bé a una

gran diversitat de sòls. També s'utilitzava antigament

com a colorant degut al color groc tan viu de la corol·la.

També anomenada adsabra, rabet de gat,

cua de gat o l’herba de l'hemorroide. Els

seus usos més comuns són l’ antiinflamatori,

espasmolític lleu i antiulcerós perquè és bon

digestiu i és capaç de neutralitzar els àcids

gàstrics.

Cua de gat (Sideritis angustifolia)

També s’utilitza com a cicatritzant, antisèptic, antibacterià, antifúngic* i diürètic.

S’utilitza contra les gastritis, úlcera gastroduodenal, espasmes gastrointestinals,

enterocolitis, síndrome de l’intestí irritable, dispèpsies hiposecretores, meteorisme*,

cistitis*, urolitiasis, i adenoma benigne de pròstata.

6

Exteriorment s’utilitza per a curar conjuntivitis, blefaritis*,

estomatitis, otitis, sinusitis, vulvovaginitis, ferides,

contusions, cremades, dermatomicosis, èczemes i

inflamacions osteoarticulars.

VOCABULARI:

* Antifúngic Antifúngic o antimicòtic és un medicament que serveix per evitar el

desenvolupament dels fongs, els destrueix o atura el seu creixement i reproducció.

* Meteorisme És l’excés de gasos al tub digestiu i produeix sensació d’abdomen inflat i

espasmes.

* Cistitis És una inflamació gairebé sempre de la bufeta urinària. La condició afecta amb

més freqüència a les dones.

* Blefaritis És la inflamació del teixit que forma els marges de la parpella.

També anomenat espígol ver, espic, espígol

d’estiu, espigola, barballó o lavanda. L’espígol és

una herba mediterrània que floreix a l’estiu, a

partir del mes de juny. El seu origen és de l’oest

de la conca mediterrània i habita terrenys

calcaris, secs, pobres i solejats per poder florir

intensament de les muntanyes del Principat

Català i de la meitat septentrional del País

Valencià.

Espígol (Lavandula angustifolia)

També se l'anomena Lavandula angustifolia que ve

de ”lavo” que significa purificar. Popularment és

coneguda com espígol o lavanda.

Tradicionalment s’usa una infusió de flors com a

tranquil·litzant o inductor a la son.

S’obté l’oli essencial d’espígol i diversos perfums i

7

colònies. També s’utilitza per perfumar la roba fent una pinya amb les fulles

agrupades. La mel mono floral d’espígol que és així considerada, si la proporció

del seu pol·len dins la mostra de mel que s’analitza és suficient, és molt apreciada

i forma part de la mel de La Alcarria.

És un bon repel·lent de mosquits, en canvi atrau les papallones.

La lavandula spica és un arbust que s'ha de sembrar a la primavera, més

exactament a finals de maig. L'abonament ha de ser discret i limitat a un sol

subministrament a la tardor. S'ha de podar enèrgicament després de la floració

de juny i juliol. S'han de regar escassament, aconsellable una vegada per

setmana a l'estiu i cada 15 dies a l‘ hivern.

Aquesta és una planta amb diversos usos medicinals i

accions farmacològiques a causa de la seva composició

química. Els principis amargs de la seva arrel obren la

gana (acció aperitiva) i faciliten la digestió (acció

eupèptica o digestiva) estimulant la secreció de les

glàndules digestives. És per aquest motiu que aquests

agents químics són molt adequats en casos de gastritis

crònica, atonia gàstrica (estómac caigut), en les

indigestions i els vòmits.

Gençana Groga (Gentiana lutea)

Contribueix en el tractament de congestions hepàtiques i

de disquinèsies biliars. S’ha comprovat que és capaç de

destruir els protozoàrids causants del paludisme que

parapetin els glòbuls vermells de la sang i s’usa en

paludisme* resistent a la quinina, ja que es pot usar

juntament amb aquesta. També és un agent

immunostimulant, l’administració de la seva arrel estimula

la producció de leucòcits, de manera que es pensa que

pot tenir una acció favorable de la depressió immunitària

VOCABULARI:

* Paludisme: Malària Provinent del llatí palus – pantà - ) és una protozoosi de caràcter febril

produïda pel paràsit “Plasmodium” que s’encomana per picada del mosquit Anopheles

femella; els mascles no piquen ja que s’alimenten de vegetals. L’únic cas de contagi directe

entre humans és el d’una dona embarassada que transmet la infecció via trasplacentària al

fetus.

Plasmodium falciparum en sang

humana

Mosquit Anopheles albimanus,

alimentant-se sobre un braç humà

8

El ginebre comú o simplement ginebre, és una espècie del gènere Juniperus.

És originària de l’hemisferi nord i ocupa, incloent les seves subespècies, una gran

àrea des de la tundra a muntanyes al voltant dels 30 graus de latitud nord.

Adopta la forma d’arbre de fins a 10 metres d’alt o d’un arbust. Les fulles són

aciculars disposades en grups de tres i amb una banda clara única a la part

superior ( el càdec, que és una espècie semblant, té dues ratlles blanques en

comptes d’una).

Ginebre (Juniperus Communis)

Presenta, dioècia, és a dir, que hi ha plantes només amb

flors masculines que alliberen el pol·len durant el març i

l’abril i plantes només amb flors femenines. Aquestes

darreres són les que porten gàlbuls, estructures globulars

morfològicament semblants a una baia, i per tant llavors

que es troben en quantitats de 3 a 6 en cada gàlbul. Les

llavors són dispersades pels ocells en els seus excrements.

Els gàlbuls són molt astringents si es mengen

crus però assecats serveixen per a fer salses en

plats de carn. La ginebra i la beguda típica

d'Eslovàquia anomenada Borovička es fan

amb els gàlbuls del ginebre comú. També

a Finlàndia elaboren una cervesa, la sahti,

aromatitzada amb els fruits del ginebre.

9

De vegades es fa servir com a planta

ornamental. A Escandinàvia utilitzen la seva

fusta per emmagatzemar productes làctics

com mantega o formatge.

També coneguda com a pegamoscas i ungla de

gat. És una herba diürètica, antiinflamatòria de les

vies urinàries i depurativa.

Indicada en retencions d’orina, ascites*, nefritis*,

cistitis*, càlculs vesicals i renals, afeccions

reumàtiques i dermatitis.

Herba Melera (Ononis Natrix)

VOCABULARI

* Ascites També conegut, però poc emprat com hidroperitoneu o més antigament com

hidropesia abdominal. És una acumulació de líquid en la cavitat peritoneal.

* Nefritis És una inflamació dels nefrons en el ronyó. Etimològicament prové del grec antic:

nephro- , ronyó, i –itis, inflamació. El ronyó permet l’eliminació de certs residus tòxics i participa

en l’equilibri hidroelèctric i àcid –bàsic. En cas de nefritis les toxines que normalment haurien

de ser eliminades s’acumulen a la sang com també altres elements com la urea* i la

creatinina*.

* Urea La urea és un compost químic cristal·lí, incolor, de fórmula CO(NH2)2; el seu nom

sistemàtic és metandiamida.

* Creatinina Compost orgànic generat a partir de la degradació de la creatina ( que és

una substància que nodreix els músculs). És un subproducte del metabolisme normal dels

músculs que habitualment és produïda pel cos en una taxa molt constant (depenent de la

massa dels músculs), i normalment filtrada pels ronyons i excretada a la orina.

* Cistitis és una inflamació, gairebé sempre una infecció, de la bufeta urinària. La condició

afecta amb més freqüència les dones, però pot afectar a ambdós sexes i de totes les edats.

10

Les propietats medicinals d’aquesta planta són múltiples, és

antiinflamatòria, cicatritzant, vulneriana (contribueix a la

cicatrització de les ferides i a curar les contusions),

hemostàtica (cohibeix les hemorràgies per acció

vasoconstrictora o per l'aportació de factors coagulants),

antisèptica (destrueix els gèrmens o impedeix el seu

desenvolupament), colagoga (contrau la vesícula biliar

estimulant l'evacuació de la bilis), antiespasmòdica (relaxa

certs músculs adolorits, calma espasmes , convulsions i

afeccions nervioses) tonificant (exerceix una acció restaura-

Mileri en rama (Achillea millefolium)

Presa en infusió és beneficiosa per l’aparell digestiu, ja que

tonifica i augmenta la secreció dels sucs gàstrics i de la bilis. Es fa

servir en casos de gastritis crònica, digestions pesades, falta de

sucs gàstrics i per estimular la gana.

dora i fortificant sobre l’organisme) entre d’altres.

Es pot aplicar en forma de compreses sobre les ferides, llagues, sabañones,

úlceres, furóncols, clivelles, hemorroides (en aquest cas també en forma de rentats

i banys), acné, etc...

No s’ha de fer servir en cas de patir úlcera gastroduodenal precisament per

augmentar els sucs gàstrics. També es fa servir per regular els cicles menstruals

irregulars, aliviar els dolors i parar menstruacions excessives. La infusió es prepara

amb 2 culleradetes d’aquesta planta i es pren unes 3 o 4 tacetes diàries. El bany

es prepara amb una infusió de 30 o 40 gr. de planta per litre.

11

Es troba distribuïda àmpliament als Països Catalans. També es coneguda com a

herba de St. Joan, foradada, corassonillo o diablot.

El terme Hypericum ve del grec “hyperikon”, que significa per sobre d’una

aparició. Es diu “perfotatum” per que les glàndules d’oli situades a les fulles i als

sèpals donen a la planta un aspecte foradat. Antigament es creia que el nom feia

referència a les propietats que se li atribuïa de fer fugir els esperits dolents i a les

aparicions.

Pericó (Hypericum perforatum)

S’utilitza tota la planta des del punt de vista

medicinal però sobretot les fulles i les flors.

• Ús tòpic: És molt bon vulnerari, antiinflamatori,

cicatritzant i antisèptic per a traumatismes o cops,

ferides i cremades, de fet, vulgarment se li diu “oli de

cop” fins i tot hi ha una dita popular que diu: “Qui té

oli de pericó, no li cal metge ni doctor”.

• Ús intern: És molt bon antidiarreic, antiparasitari i diürètic. Té propietats

ansiolítiques, hipnòtic – sedants i antidepressives, això ha fet que l’anomenin com

a “Prozac natural”, i s’utilitza per l’ansietat, terrors nocturns i depressió lleu i/o

moderada.

12

Fulles transllúcides del Pericó

També anomenada cua de rata, grana de canari

o plantatge ample. Normalment viu en zones

nitrificades amb terres frescs, humits i profunds.

Creix millor que la major part de les plantes en

terres comprimits, i és abundant al costat de

camins, vores de la carretera, i altres àrees amb la

consolidació del terra freqüent. Es també comuna

en prats i cultius.

Plantatge (Plantago major)

VOCABULARI

* Mucílag És una glicoproteïna polar en forma de polímer que es produït per la majoria de les

plantes i alguns microorganismes. Aquestes molècules són d’una gran llargària i produeixen els

filaments causants de la viscositat tan característica d’aquestes substàncies. El mucílag té com

a principal funció ajudar a l'emmagatzematge d'aigua i afavorir així

la germinació de llavors, però també d'actuar com un espessidor de la membrana

cel·lular.

Degut als seus principis actius, el plantatge té

propietats astringents, expectorants i depuratives.

La riquesa en mucílags* de les llavors fa del

plantatge una herba apta per combatre el

restrenyiment. No obstant això, hi ha casos

d’obstrucció intestinal per l’ús de les llavors

d’aquesta planta si no s’acompanya amb aigua

abundant.

És un excel·lents expectorant que actua amb gran eficiència

per aclarir les afeccions de les vies respiratòries, tal com: afonia,

tos, ronquera, afeccions del coll, mucositats dels pulmons. Així

mateix, són útils les gàrgares fetes amb la infusió per reduir la

inflamació de la boca i del coll i també per alleujar les úlceres

bucals.

13

És un arbust de la família de les rosàcies i és

conegut vulgarment coma gavarrera, rosa

pendolina, rosa gavarrer o tapaculs, en

castellà (escaramujo).

El nom d’aquesta planta (Rosa canina L.),

prové de la semblança entre els seus agullons

i els ullals dels gossos. El fruit, anomenat

Rosa silvestre (Rosa Canina L.)

Tradicionalment s’ha utilitzat per la prevenció i disminució dels refredats comuns,

grip i dèficit de vitamina C, és a dir, símptomes gripals. També en alteracions renals

com oligúria, edemes i càlculs renals o urinaris, degut als seus possibles efectes

diürètics.

cinoròdom, és etimològicament una transcripció d’una paraula composta

d’origen grec (Kion + rhodon), que significa “roser caní”. Popularment era

coneguda amb aquest nom perquè sembla que s’utilitzava per a guarir la ràbia.

El fruit del roser silvestre té un efecte astringent, antidiarreic i diürètic. És vitamínic,

especialment aporta vitamina C. A més activa la circulació sanguínia i és un bon

receptor capil·lar. Les flors li confereixen una acció suaument laxant i millora a la

tònica general. I finalment, les fulles, actuen com a bons cicatritzants en ús extern.

14

És una planta anual del gènere satureja dins la família del romaní i la farigola, la

família lamiàcia.

La seva distribució originària és a la conca mediterrània oriental i a la del Mar

Negre però es cultiva a molts altres llocs.

A l’antiga Roma tenia molta demanda a causa dels poders afrodisíacs que se li

atribuïen.

Sajolida de jardí (Satureja

hortensis)

15

La sajolida de jardí se sol cultivar al costat de les

mongeteres, ja que repel·leix els escarabats que

s’alimenten de les fulles de la mongetera.

Les fulles seques és un dels components de les

anomenades herbes de Provença. Apreciada

com a condiment, les fulles fresques o seques,

especialment acompanyant mongetes, com a

ingredient de salses, amanides o truites, així com

en companyia de carn, aportant-los un gust

picant. Es fa servir molt en la gastronomia de

Bulgària.

Presenta tiges rectes verdes o de color

tirant a lila, llenyoses a la base. Les fulles

són sèssils, de linears a lanceolades,

punxegudes, de color verd fosc, i

lleugerament peludes, tenen glàndules

sebàcies. El període de floració és llarg,

s’estén de juliol a octubre.

Farigola, timó, timonet, tem, tomello, tomell. És un subarbust de la família de les

labiades. S’anomena “farigola” en part del català oriental, del llatí vulgar

ferricula, mentre que en català occidental i comarques limítrofes del oriental

s’anomena timó, del llatí culte thymus. A les balears se’n diu frígola i a Menorca

també tem. Tomello és més propi del País Valencià.

Timonet (Thymus vulgaris)

Els antics egipcis utilitzaven la farigola barrejada amb

altres ingredients per embalsamar els morts. A l'antiga

Grècia l'utilitzaven com a perfum durant els banys i la

cremaven com a encens als seus temples creient que la

farigola era una font de valor, és per això que també la

cremaven davant l'altar dels seus déus. Es pensava que

l'extensió de la farigola per Europa va ser gràcies

als romans, ja que l'utilitzaven per purificar els espais i

per donar una sabor aromàtic al formatge i als licors.

16

Durant l'Edat Mitjana, es posava sota els coixins per a

conciliar el son i protegir-se de malsons. En aquest període,

les dames brodaven la figura d'aquesta planta en les

vestidures dels cavallers i guerrers puix que es considerava

que donava valor al portador. La farigola també s'utilitzava

com a encens i es posava sobre els fèretres durant el

funeral perquè se suposava que assegurava el pas a la

pròxima vida.

També conegut com a serpol, hierba luna, salsa de pastor, serpillo, serpollo,

tomillo de monte, tomillo sanjuanero, orégano serpol, tomillo salsero, tomillo

silvestre.

Timonet de pastor (Thymus serpyllum)

17

Externament es fa servir en ferides i afeccions

cutànies i és normal fer servir la planta

aromàtica per fer banys antireumàtics i

relaxants musculars, Té propietats

antisèptiques i expectorants. El timonet és

una de les plantes més aromàtiques que

tenim al nostre voltant, i de les més estimades

pel seu gust.

Els usos que se li han donat a aquesta planta

aromàtica són similars a les de la farigola, encara

que els efectes d’aquesta són més suaus.

Per la seva composició està indicat per afeccions

de caràcter respiratori: constipats, grips, sinusitis,

faringitis i tos.

Es cull a la primavera quan està en flor, encara que es pot veure florida en altres

èpoques si hi ha calor i humitat suficients. Si n’heu de collir, recordeu tallar

branquetes d’aquí i d’allà, per no fer massa destrossa a una mateixa planta i

sobretot, no arranqueu l’arrel.

També s’utilitza en trastorns digestius com: inapetència, espasmes

gastrointestinals i en infeccions de les vies urinàries.

El trèvol comú o trèvol dels prats, també anomenat herba de la desfeta (Trifolium

pratense), és una planta herbàcia de la família de les fabàcies, del gènere

Trifolium. Es troba tant en zones de clima temperat com en zones d’alta

muntanya. Tot i que s’utilitza tota la planta per a extreure els seus principis actius,

la part més apreciada són les flors. Gràcies als seus usos medicinals (diürètic,

sedant, antiinflamatori i d’altres).

Trèvol (Trifolium pratense)

inflamats, adolorits o combatre la irritació que generen les afeccions oculars, com

la conjuntivitis.

El trèvol constitueix un expectorant útil en afeccions

respiratòries. Protegeix les mucoses de les vies

respiratòries i ajuda a expulsar la mucositat. També

regula la descompensació hormonal que es produeix

durant la menstruació i, especialment en la menopausa.

Posseeix propietats astringents i vulneràries que resulten

útils en el tractament de malalties de la pell com

èczemes, psoriasis o ferides que presenten dificultats en

la seva curació. També s’utilitza per a tractar els ulls

Al tenir propietats diürètiques suaus va bé per

tractar problemes com l’obesitat, o malalties

reumàtiques com l ’artritis o la gota.

Actualment s’està estudiant aquesta planta

com a recurs per combatre la malaltia del

càncer, sembla ser que la ginisteïna que conté

impedeix i fa disminuir els tumors cancerosos,

sobretot entre els fumadors.

18