mòdul i

Processos,institucions iintegració Gemma Sala P08/12014/02213

© FUOC • P08/12014/02213 Processos, institucions i integració

Índex

Introducció.................................................................................................. 5

Objectius....................................................................................................... 7

1. Processos i institucions.................................................................... 9

1.1. Perspectives no institucionals ..................................................... 9

1.2. Institucionalisme clàssic ............................................................. 11

1.3. Neoinstitucionalisme .................................................................. 12

1.3.1. Neoinstitucionalisme, estabilitat i integració ................ 14

2. Integració............................................................................................. 17

2.1. Problemes en les societats plurals ............................................... 17

2.2. Solucions tradicionals: assimilació, independència, neteja

ètnica, genocidi ........................................................................... 19

2.2.1. Assimilació ..................................................................... 20

2.2.2. Secessió ........................................................................... 21

2.2.3. Neteja ètnica i genocidi ................................................. 23

2.3. Solucions contemporànies: l'enginyeria institucional ................ 24

Activitats...................................................................................................... 27

© FUOC • P08/12014/02213 5 Processos, institucions i integració

Introducció

Aquest mòdul inverteix els termes del títol de l'assignatura i els presenta del

més general al més concret, per tal de posar en relleu la relació que mantenen

entre ells. Els processos�polítics són l'objecte d'estudi de la ciència política

en general, que es dedica a analitzar els factors que determinen els processos

polítics. L'esforç per trobar les causes que expliquen el desenvolupament de

la vida política ha conduït els politòlegs a plantejar-se el paper que hi tenen

les institucions. Les institucions�s'entenen com un conjunt de regles i pràc-

tiques que canalitzen la vida política i que, per tant, en determinen el resul-

tat. Des d'aquesta perspectiva, les característiques institucionals d'un sistema

polític expliquen els fenòmens polítics. L'enfocament institucional s'ha apli-

cat especialment en l'anàlisi dels processos d'integració política. Es considera

que la integració s'assoleix amb determinades institucions polítiques. Per tal

d'integrar els diversos grups socials que conviuen en una mateixa unitat esta-

tal, cal establir mecanismes institucionals que en garanteixin la supervivència

i que permetin de satisfer-ne els interessos.

La interacció entre processos i institucions emmarca l'estudi de la inte-

gració política.

L'estudi dels processos d'integració consisteix en l'anàlisi de les condicions que

permeten la convivència de grups socials diferenciats en una mateixa unitat

política. La crisi de l'estat nació –és a dir, la manca de correspondència entre

la unitat estatal i la unitat cultural posada en relleu pel sorgiment de naciona-

lismes perifèrics arreu del món– ha despertat la necessitat de trobar noves fór-

mules que facin compatible la unitat territorial amb la diversitat cultural. La

recerca d'un nou paradigma d'organització política s'ha centrat predominant-

ment en el paper de les institucions polítiques, especialment en el federalisme.

Des d'aquesta perspectiva, es considera que, en la mesura que les estructures

federals estableixen l'autonomia dels diferents grups socials i alhora estimulen

la participació i la col·laboració entre ells, el federalisme garanteix en darrera

instància la integració i, per tant, l'estabilitat, del sistema polític.

La rellevància que es tendeix a donar als factors institucionals en la integració

política, situa l'estudi d'aquesta en el centre d'un dels debats més destacats de

les ciències socials, entorn del paper de les institucions en la vida política. Si

bé la influència de les institucions en els processos polítics no es qüestiona,

cal establir fins on arriba aquesta influència. Els defensors de la perspectiva

institucionalista se centren en la capacitat explicativa de l'entramat instituci-


onal, mentre que altres autors la combinen amb l'efecte de factors no institu-

cionals, i encara d'altres consideren que institucions i processos s'afecten (o

s'expliquen) mútuament.

Així, doncs, els estudis sobre integració tendeixen a confiar en la capacitat de

les institucions per a modular i dirigir els processos polítics.


Objectius

1. Definir i presentar la relació entre els tres conceptes que donen nom a

l'assignatura: processos, institucions i integració.

2. Estudiar les diferents perspectives analítiques dels processos polítics i el

paper que atorguen a les institucions.

3. Analitzar els problemes que troben les societats plurals i el tractament que

se'ls ha donat al llarg del temps.


1. Processos i institucions

La ciència política es dedica a l'estudi dels processos relacionats amb l'exercici

del poder polític. La pregunta "milionària" és quins són els factors que influ-

eixen en la política. Cada perspectiva analítica dóna respostes diferents. Men-

tre que alguns se centren en el paper d'individus o de grups, i els seus valors

o prioritats, en els desenvolupaments polítics, la perspectiva institucional (o

neoinstitucional, com veurem més endavant) en què es fixa aquesta assigna-

tura subratlla el paper de les institucions polítiques. L'entramat institucional

estableix les regles del joc polític i, en la mesura que permet certes actuacions

i hi obliga, mentre que en prohibeix d'altres, afavoreix certs resultats sobre al-

tres. Així, doncs, es considera que els esdeveniments polítics no són fruit dels

interessos d'individus o grups, sinó de les possibilitats que l'entramat institu-

cional ofereix per a assolir-los.

En aquest sentit, l'enfocament institucional nega o limita el caràcter volunta-

rista que assumeixen altres perspectives. Aquest apartat esbossa algunes de les

perspectives analítiques més importants i el paper que donen a les institucions

en l'explicació dels fenòmens polítics.

La ciència política es dedica a estudiar els factors que determinen la vida

política. Mentre que alguns consideren que es deriva de la voluntat dels

actors polítics, altres creuen que les institucions delimiten el marc de

possibles resultats.

1.1. Perspectives no institucionals

Hi ha enfocaments analítics que donen explicacions diferents dels processos

polítics:

• Conductisme

La perspectiva conductista, també anomenada behaviorisme, troba que els

esdeveniments polítics són el resultat de la suma de comportaments indi-

viduals. Cada�persona�és�un�actor�polític�i�les�preferències�agregades�de

cada�una�d'elles�determinen�els�successos�polítics. Així, doncs, la polí-

tica és conseqüència dels valors, les opinions, les actituds i els interessos

individuals, i del comportament que se'n deriva. És a dir, aquesta perspec-

tiva parteix de comportaments micro per a explicar processos macro.

El conductisme sorgeix en els anys cinquanta, en un moment d'aflorament

de les teories sobre la democràcia que situen l'individu en la base de la

legitimitat de les decisions polítiques. Així, doncs, els valors i les prioritats

individuals determinen el vot dels electors; la suma d'aquests vots deter-

Bibliografia

Un dels estudis conductistesclàssics és d'Angus�Campbelli altres (1960). The AmericanVoter. Nova York: Wiley.


mina les majories governants i les polítiques que se'n deriven. De la ma-

teixa manera, les opinions i preferències de les persones involucrades en

qualsevol procés de presa de decisions o acció col·lectiva n'expliquen el

resultat.

Aquesta perspectiva també és fruit del desenvolupament de tècniques

d'investigació inexistents fins a aleshores i de la voluntat de convertir la

recerca política en una tasca científica. L'explicació de la realitat políti-

ca a partir de la suma de comportaments individuals requereix tècniques

que permetin la recol·lecció de dades micro, a partir d'un nombre extens

d'unitats individuals, i la seva agregació en un resultat macro. Així, doncs,

el desenvolupament de les tècniques estadístiques dóna lloc al conduc-

tisme, ja que per primera vegada es tenen a l'abast les eines de recollida

de dades necessàries i les regles per a inferir comportaments agregats. És

precisament a l'escola de Michigan, pionera en el mètode estadístic, on el

conductisme va ser més fructífer.

Una derivació del behaviorisme és el que altres autors anomenen contex-

tualisme. Els valors culturals o socials compartits, generats per factors cul-

turals, econòmics o de classe, expliquen el funcionament de la vida políti-

ca. Com el conductisme clàssic, la unitat d'anàlisi encara és l'individu i les

seves actituds. Però aquestes actituds no deriven de voluntats individuals,

sinó de les creences i les pràctiques socials compartides.

Bibliografia

Un exemple recent de con-textualisme és Robert�D.Putnam (1993). Making De-mocracy Work: Civic Traditionsin Modern Italy. Princeton:Princeton University Press[traduït al català].

• Elitisme

Les teories elitistes parteixen de la idea que les societats modernes estan

governades per minories o classes selectes dins la societat. El poder polí-

tic està concentrat en les mans d'una elit social i/o econòmica, compos-

ta per un nombre reduït de persones amb interessos afins. Així,�doncs,

els�fenòmens�polítics�són�el�resultat�de�les�decisions�d'aquesta�oligar-

quia. Aquesta perspectiva qüestiona les assumpcions de les teories demo-

cràtiques i els fonaments del liberalisme polític –la representativitat dels

governants, el control de l'electorat sobre aquests governants, les garanties

contra la tirania i la protecció de l'autonomia individual.

Aquesta perspectiva no es basa només en l'observació que els governants

són un nombre de persones reduït en comparació amb la xifra de gover-

nats. Alhora considera que els càrrecs polítics estan estrictament limitats

als membres de grups socials determinats –normalment les elits econòmi-

ques– i que les seves decisions no reflecteixen els interessos de la majoria

de ciutadans, sinó els seus o els del grup al qual pertanyen.

L'elitisme es remunta al segle XIX i principi del XX, i engloba autors com

Pareto, Mosca, Michels i Mills, i els marxistes en les seves diferents accep-

cions. Però no és fins als anys cinquanta quan sorgeixen les primeres anà-

Bibliografia

Hunter,�Floyd�(1953). Com-munity Power Structure. Cha-pel Hill: University of NorthCarolina Press.


lisis empíriques centrades en el procés de presa de decisions en unitats de

govern municipals, enteses com a microunitats polítiques que reproduei-

xen els processos que tenen lloc a qualsevol altra escala. Com en el cas del

conductisme, aquesta mena d'anàlisi deu l'existència al desenvolupament

de les tècniques de recollida de dades i a la voluntat de comprovar cientí-

ficament el valor d'aquestes teories.

• Pluralisme

La perspectiva pluralista sorgeix com a reacció als estudis elitistes. Com-

parteix amb l'elitisme el fet que només una minoria de ciutadans tenen

control sobre la vida política, però considera que aquest control no està

concentrat en una elit o grup social determinat. El poder canvia de mans

segons la política pública que es discuteix en cada moment i la mobilit-

zació de grups d'interès que desperta. Les�decisions�polítiques� i�el�seu

desenvolupament� són�el� resultat�de� la� interacció�entre�els�diferents

interessos�entorn�de�cada�política�determinada,�i�de�l'èxit�dels�grups

que�els�mobilitzen�o�del�compromís�entre�tots�ells. Per tant, no és sem-

pre la mateixa elit la que determina els resultats polítics, sinó els represen-

tants dels interessos que cada decisió política desperta. En definitiva, les

decisions polítiques no les pren una elit concentrada, sinó una minoria

dispersa, plural.

La participació de grups socials diversos amb interessos diferenciats en ca-

da decisió política porta els pluralistes a caracteritzar el procés democràtic

com una poliarquia. Si bé els pluralistes reconeixen que no tots els electors

tenen la mateixa influència sobre el procés polític, aquest procés tampoc

no és el resultat dels interessos d'una oligarquia. Aquest enfocament ofe-

reix una visió sobre el funcionament de la democràcia menys pessimista

que l'elitista, però no tan ingènua com la conductista.

El principal exponent d'aquesta teoria des d'un punt de vista empíric és

Robert A. Dahl, tot i que els plantejaments normatius i hipotètics ja esta-

ven presents en els manuscrits de Madison i de Jefferson sobre els perills

que la Constitució dels Estats Units havia de resoldre.

Tots aquests processos, però, comparteixen una de les concepcions de la cièn-

cia política tradicional: la vida política és el resultat de la voluntat i dels in-

teressos dels individus que participen en les decisions polítiques. El context

institucional i les regles del joc polític que estableix no tenen lloc en la vida

política.

1.2. Institucionalisme clàssic

Els primers estudis de les institucions polítiques són normalment de caràcter

descriptiu. Miren d'identificar i comparar els procediments formals amb què

es desenvolupa l'activitat política amb el propòsit de determinar les fonts de

legitimitat i d'autoritat dels actors polítics, però no els seus efectes. Estudien

com�es�duu�a� terme� la�vida�política, però no intenten d'explicar-la o de

trobar els factors que la causen. Des d'aquesta perspectiva proliferen les anàlisis

Bibliografia

Dahl,�R.A. (1961). Who Go-verns? New Haven: Yale Uni-versity Press.Hamilton,�A.;�Jay,�J.;�Madi-son,�J.�[1787] (1987). The Fe-deralist Papers. 20. [Traduït alcastellà: El federalista (1943).Mèxic: Fondo de CulturaEconómica.]


sobre constitucions, la sobirania parlamentària, l'estat de dret, els diferents

models de separació de poders, l'estructura de l'administració i les funcions

dels governs, de les assemblees legislatives i dels tribunals.

Aquest enfocament no es fixa en l'efecte de l'entramat institucional en la vi-

da política. Li nega agència política. Només reconeix els poders formalment

atribuïts a les institucions i en passa per alt la capacitat de modular i dirigir

els processos polítics o de generar efectes més enllà dels reconeguts estatutàri-

ament. Les característiques institucionals es perceben com a conseqüència, i

no com a causa, de processos polítics. Així, doncs, es fixa en les circumstàncies

històriques o el legat que han donat lloc al desenvolupament de certes insti-

tucions en determinats sistemes polítics, però no para atenció a la voluntat

que es persegueix amb la implementació de certes regles i procediments o els

efectes que tenen.

La finalitat d'aquesta perspectiva és de tipus normatiu. La preocupació fona-

mental que mou les descripcions pròpies de l'institucionalisme clàssic con-

sisteix a garantir el "bon govern". La seva bondat i les característiques de

l'estructura institucional que l'assoleixen estan predefinides normativament,

a priori. Així, doncs, no es tracta de comprovar el funcionament empíric de

les institucions polítiques, sinó d'avaluar si es corresponen amb les estructures

predefinides com a desitjables per al bon funcionament de la política.

1.3. Neoinstitucionalisme

La perspectiva neoinstitucional considera que l'estructura institucional en què

té lloc la política en determina els resultats. Les institucions polítiques són

el conjunt de normes i de procediments formals i informals que canalitzen

els processos polítics i, en darrera instància, en determinen el resultat. De la

mateixa manera que el canal d'un riu determina el camí pel qual baixa l'aigua,

les institucions polítiques determinen la trajectòria de la política.

Reflexió

Lectura obligatòria: J.G.�March�i�J.P.�Olsen (1984). "The New Institucionalism: Organi-zational Factors in Political Life". American Political Science Review, vol. 78, núm. 3.

[Aquesta lectura és la primera manifestació del neoinstitucionalisme. Des d'aleshores,aquest enfocament ha desenvolupat certes divisions dins la mateixa perspectiva, però enaquest article es posen en relleu les premisses bàsiques d'aquest enfocament i les teorieso perspectives contra les quals reaccionen.]

Institucionalisme clàssic

Es pot dir quel'institucionalisme clàssic nos'adreça a oferir respostes ala pregunta de quins són elsfactors que influeixen en elsfenòmens polítics. Per això, enmoltes ocasions, aquests estu-dis no es consideren ciènciapolítica, sinó que recauen endisciplines o branques del dretcom el dret constitucional, o eldret processal.


Les institucions polítiques influeixen en els resultats polítics fonamen-

talment de tres maneres:

1) Defineixen les qüestions que tenen cabuda en l'arena política i les

que en queden fora.

2) Afecten els interessos individuals i la manera d'assolir-los.

3) Determinen qui participa en les decisions polítiques.

Les�regles�i�els�procediments�institucionals�organitzen�la�vida�política

Aquesta organització defineix la realitat social i política, els problemes que

confronta i el ventall de possibles solucions, mentre que n'exclou d'altres.

Les constitucions, les lleis, els contractes o les regles de procediment establei-

xen la legitimitat de certes accions polítiques, mentre que altres es conside-

ren il·legítimes o no es consideren en absolut. Així, doncs, les regles del joc

polític deixen algunes alternatives polítiques fora de l'àmbit de possibles op-

cions, abans d'arribar a l'arena política i tot. En aquest sentit, les institucions

polítiques són gatekeepers (porters, agents que donen entrada i sortida als afers

polítics).

Les�institucions�afecten�i�modulen�les�preferències�dels�actors�polítics

D'una banda, els grups i individus que participen en la vida política aprenen

les normes d'aquestes organitzacions i s'hi adapten, sovint sense qüestionar-

les. En fer-ho, restringeixen la vida política al ventall d'opcions possibles, i

perpetuen l'exclusió de certes alternatives. De l'altra, les institucions generen

incentius i premien certes preferències i actuacions sobre d'altres. Es considera,

doncs, que els actors polítics, com a ens racionals, trien l'opció més eficient.

En altres paraules, comprometen la seva voluntat a l'opció més viable tenint

en compte les condicions institucionals. Sigui com sigui, les persones no esta-

bleixen les seves preferències independentment del marc institucional en què

les han de perseguir.

Les�institucions�polítiques�determinen�els�recursos�dels�actors�polítics

Així, doncs, no solament defineixen l'àmbit de possibles decisions i les pre-

ferències dels actors polítics, sinó que a més determinen qui participa en els

processos polítics. Les regles i els procediments generen una distribució desi-

gual de poder que estableix qui té accés a les decisions polítiques. Aquestes

decisions determinen les condicions necessàries per a formar part del procés

de presa de decisions, i el paper de la posició social, l'estatus econòmic o la

reputació política en aquestes decisions.


Aquesta perspectiva assenyala que les institucions introdueixen biaixos en els

processos polítics que n'afecten el resultat. Així, doncs, cal entendre l'entramat

institucional com un dels factors que expliquen la política. No són només

l'entorn en què té lloc la política, sinó que també en causen els resultats.

D'aquesta manera, el neoinstitucionalisme introdueix les institucions dins el

camp propi de la ciència política: el d'explicar les causes dels fenòmens polí-

tics. El�seu�propòsit�és�formular�una�teoria�positiva�sobre�la�política�que

tingui�en�compte�el�paper�de�les�institucions.

El neoinstitucionalisme sorgeix en els anys vuitanta com a reacció contra les

perspectives no institucionals i contra l'institucionalisme clàssic, tot i que al-

hora n'incorpora alguns dels elements i preocupacions. Com el conductisme,

l'elitisme i el pluralisme, aquest enfocament fa llum sobre els factors que afec-

ten la vida política. Vol entendre les causes dels processos polítics, però en po-

sar èmfasi en el paper de les institucions com a variable explicativa dels fenò-

mens polítics, abandona l'orientació individualista i voluntarista de la política

d'aquestes teories. L'individu no forma les seves preferències i les persegueix

de manera autònoma. Per contra, les seves actuacions es defineixen segons

les relacions i estructures en què es troben. Així, doncs, des de la perspecti-

va neoinstitucional, les decisions polítiques i les preferències individuals són

endògenes al sistema polític. Si bé alguns institucionalistes neguen per com-

plet el paper de l'individu en la formació de preferències i en els resultats de

la política, altres atribueixen als individus certa capacitat d'elecció, tot i que

restringida pel marc institucional.

De l'institucionalisme clàssic, el neoinstitucionalisme incorpora l'interès per

l'estudi de les institucions polítiques. Si més no, la seva actitud positivista con-

trasta amb el caràcter normatiu del estudis institucionals clàssics. Mentre que

el neoinstitucionalisme vol establir principis generals sobre el funcionament

de la política a partir d'observacions empíriques, els estudis institucionals clàs-

sics es dediquen a descriure el funcionament de les institucions per a contras-

tar-les amb les característiques d'un model ideal.

El neoinstitucionalisme és una perspectiva analítica de caràcter positi-

vista, que recupera l'estudi de les institucions per situar-les com a fac-

tor explicatiu dels fenòmens polítics. Aquesta perspectiva trenca amb

la tradició normativa de l'institucionalisme clàssic, i amb el caràcter vo-

luntarista i individualista de les teories no institucionals.

1.3.1. Neoinstitucionalisme, estabilitat i integració

La perspectiva neoinstitucional considera que les institucions tendeixen a

aportar estabilitat�al sistema polític. D'acord am les premisses esmentades més

amunt, les institucions polítiques estableixen les regles del joc polític. Els ac-

tors polítics les aprenen i adapten les seves demandes al procés polític establert


institucionalment, fins al punt que les donen per descomptades. Quan emer-

geixen noves situacions o problemes, els actors els adrecen per defecte amb les

regles existents. D'aquesta manera, les regles i els procediments institucionals

aporten ordre, estabilitat i predictibilitat a la vida política. Alguns autors asse-

nyalen que les institucions estableixen una "lògica del que és apropiat" (logic of

appropriateness), en referència a aquesta tendència d'adequar situacions noves

a paràmetres i normes preexistents.

Altres institucionalistes consideren que les institucions aporten estabilitat, ja

que incentiven els actors polítics a comportar-se de certes maneres, a perse-

guir certes preferències sobre d'altres. Aquest vessant del neoinstitucionalisme

confereix certa capacitat de decisió i autonomia als grups i individus que par-

ticipen en la política. Com a ens racionals, trien seguir la trajectòria institucio-

nal establerta que els beneficiï més eficaçment. En aquest cas no segueixen les

normes pel fet de donar-les per descomptades, sinó perquè els resulten útils.

Els permeten d'assolir els interessos d'una manera més eficient que no pas al-

tres alternatives institucionals. En canvi, el resultat és el mateix. Els actors tri-

en el seu comportament entre les opcions que preestableix el sistema polític,

de manera que li donen estabilitat.

Les institucions polítiques aporten estabilitat al sistema polític perquè

tendeixen a adaptar les demandes dels actors polítics al ventall de pos-

sibilitats preestablertes.

La mateixa lògica s'aplica als processos d'integració�política. L'enfocament ne-

oinstitucional ha estat particularment utilitzat per a explicar l'èxit o el fracàs

dels processos d'integració en societats plurals. L'emergència de demandes na-

cionalistes perifèriques, les reivindicacions independentistes, les pràctiques de

grups terroristes secessionistes, o qualsevol altra mena de protesta social per

part de minories territorials es considera resultat d'un conjunt d'institucions

ineficients, incapaces d'oferir mecanismes d'expressió als interessos de cada

grup social, o de reduir aquests interessos als preestablerts institucionalment.

Aquestes reivindicacions polítiques sorgeixen perquè les institucions no han

sabut donar cabuda o limitar els interessos dels diferents grups socials.

La interpretació oposada d'aquesta teoria implica que la integració política es

pot assolir a partir d'institucions que la fomentin. En conèixer l'impacte de

les institucions en la política, podem intuir a priori quines institucions són les

més adients per a obtenir certs resultats polítics. Per tal d'assolir la integració

de diferents grups socials en un mateix territori estatal, cal garantir la super-

vivència dels grups minoritaris i que els permetin de satisfer els interessos.

Si l'estructura institucional estableix mecanismes que canalitzen les deman-

des de cada grup social, i incentius a la col·laboració i a la participació en el

conjunt del sistema polític, aquests grups acceptaran les regles del joc polític,

en comptes de qüestionar-lo. La implicació fonamental d'aquest enfocament


teòric és que la�integració�dels�diferents�grups�socials�es�pot�dissenyar�a

priori. Una reforma institucional planejada, adreçada a establir les divisions

i els enllaços pertinents entre els diferents segments de la societat, dóna lloc

a una societat integrada.

L'aplicació del neoinstitucionalisme en l'estudi de la integració i de

l'estabilitat dels sistemes polítics obre les portes al camp del disseny o

de l'enginyeria institucional. De ser una perspectiva explicativa passa a

ser predictiva.


2. Integració

Aquest apartat introdueix el tema del curs, la integració política, i presenta

la rellevància de l'enfocament neoinstitucional en el seu estudi. En primer

lloc, defineix els problemes que les societats plurals confronten per posar en

relleu algunes de les dificultats en assolir la integració política en aquests con-

textos. En segon lloc, s'estudien algunes de les solucions i respostes tradicio-

nals a la diversitat social. En tercer lloc, es presenten les premisses bàsiques de

l'enginyeria o disseny institucional, considerada actualment l'estratègia més

eficaç en compatibilitzar unitat i diversitat en societats plurals.

2.1. Problemes en les societats plurals

Una societat plural és la que està dividida en diversos grups culturals, religio-

sos, ètnics i lingüístics diferenciats. Els membres d'aquestes societats tendeixen

a identificar-se principalment amb un grup determinat, no pas amb el conjunt

de la societat. Si bé algunes definicions posen en relleu la diferenciació i espe-

cialització econòmica de cada grup, en la incomunicació relativa entre ells, o

en l'existència d'estructures o sistemes socials diferenciats en cada grup i in-

compatibles entre si, totes coincideixen a assenyalar la manca o insuficiència

de valors compartits i d'una "voluntat general" com a trets característics de les

societats plurals.

És un fet comprovat que els sistemes polítics en societats heterogènies acos-

tumen a ser més inestables. Cal, doncs, analitzar si les divergències culturals

en un mateix espai estatal causen aquesta inestabilitat. Hi�ha�alguna�raó�per

creure�que�les�societats�dividides�culturalment�estan�condemnades�o�ten-

deixen�en�gran�mesura�al�conflicte?�Quines condicions expliquen aquesta

tendència? Els estudis sobre conflictes ètnics i culturals es divideixen en els

següents:

1) Els que posen en relleu el domini de certs grups sobre altres i els greuges

comparatius de recursos i poder entre grups socials.

Relacions de predomini, domini i greuge cultural

Gran part dels estudis sobre conflicte polític en societats plurals consideren que les tesisde l'estat nació aplicades a societats plurals engendren la inestabilitat política, ja que esbasen en la prevalència i reconeixement de certs grups culturals sobre d'altres. El modeld'estat nació que va sorgir al segle XIX comporta l'exaltació dels trets culturals, històricsi simbòlics d'una societat com a justificació del seu caràcter estatal. Al mateix temps, lacorrespondència entre nació i estat desperta un sentiment de greuge en les comunitatsamb trets diferencials que no s'identifiquen amb els de l'estat, i la seva voluntat d'establirestructures estatals pròpies entorn de les seves idiosincràsies. Aquestes comunitats subes-tatals tendeixen a desestabilitzar i a qüestionar el sistema polític en què estan immerses.Així, doncs, el nacionalisme del segle XIX, basat en la identificació entre estat i nació, hadonat lloc als nacionalismes perifèrics del segle XX que, tot i tenir finalitats idèntiques,posen en crisi l'existència d'aquell model d'estat nació.


El model de l'estat nació només pot ser estable en societats monoculturals, en què lapoblació comparteix els mateixos referents culturals utilitzats per l'estat per a legitimarla seva existència. En societats culturalment heterogènies, l'estat nació està destinat afracassar, ja que la seva existència implica el reconeixement d'uns valors culturals com afonament de l'estructura estatal i la negació d'aquest reconeixement a altres comunitatsdins el mateix territori. És a dir, un model que predica "un estat, una nació" no pot serestable quan l'estat engloba dos o més grups nacionals. Així, doncs, les mateixes premissesdel model de l'estat nació n'engendren el fracàs.

2) Els que se centren en els interessos econòmics i polítics que generen el

conflicte ètnic.

Competència de recursos i interessos econòmics

Els estudis sobre conflictes en societats multiculturals posen en relleu el paper d'interessoseconòmics i la competició per recursos entre grups culturals diferenciats. Entre aquestsestudis hi ha els següents:

a) Els que consideren que la lluita entre grups ètnics és el resultat de la modernització.

b) Els que creuen que aquesta lluita resulta del capitalisme.

Modernització

D'una banda, la tesi de la modernització, principalment representada per Karl W.Deutsch, sustenta la idea que el canvi d'una societat tradicional a una moderna represen-ta un procés de mobilització social. Aquesta mobilització consisteix en la substitució depatrons de comportament antics per altres de nous, com ara l'exposició a mitjans de co-municació nous i de masses, el canvi residencial del món rural a l'urbà i l'especialitzacióocupacional predominantment no agrícola, entre altres canvis que trenquen amb elsmodes de vida tradicionals. En aquest procés es genera el conflicte entre grups ètnics oculturals diferenciats. Aquest és el resultat d'una mena de competició entre els diferentsgrups socials per a assolir nivells més alts en el procés de mobilització social cap als nouspatrons de la modernitat. Cada grup mira de garantir per si mateix els beneficis de lamodernitat i de fomentar alhora els vincles culturals, ètnics o tribals per tal de generarsuport per als seus interessos i minimitzar les incerteses en un moment de canvi.

Les elits de cada grup social organitzen suport col·lectiu amb el propòsit d'avançar laseva posició en la competició per a assolir els beneficis de la modernitat. Es consideraque els grups ètnics, culturals, lingüístics i religiosos subsisteixen en gran part per la sevacapacitat d'extreure béns i serveis del sector modern, amb els quals satisfan les demandesdels seus membres. En la mesura que les elits proporcionen els beneficis de la modernitatals seus membres, en guanyen el suport i la lleialtat.

Així, doncs, el procés de mobilització social cap a la modernitat significa que els diferentsgrups socials competeixen pels mateixos béns; tenen la mateixa finalitat i interessos.Aleshores, el conflicte entre els diferents grups no es deu tant a les diferències en termesde cultura, valors o aspiracions com a la similitud dels seus interessos i objectius.

Capitalisme

Les perspectives neomarxistes entenen el conflicte en societats plurals com a resultat deles forces del capitalisme. La solidaritat i la filiació de cada grup social entorn de tretsculturals és un mecanisme més de dominació de la classe treballadora. La retòrica cultu-ral o ètnica forma part de la ideologia que s'adreça a mantenir els patrons d'explotaciódel mode de producció, que encobreix els interessos de classe i impedeix a la classe tre-balladora realitzar-se com a grup propi i assolir els seus interessos. Així, doncs, el sorgi-ment d'identitats culturals i el conflicte entre ells no és més que una manera d'evitar lasublevació de les classes treballadores –de distreure-les o enganyar-les– i de garantir elsinteressos de les classes dirigents. Com en la teoria de la modernització, aquesta explica-ció del conflicte ètnic també confia en el paper d'una elit (en aquest cas, la burgesia) enla definició dels valors, interessos i les altres característiques del grup ètnic o cultural, ien la mobilització de suport per a aquests grups.

Bibliografia�suggerida

Sobre la modernització:

Deutsch,�K.W.�(1961). "Social Mobilization and Political Development". AmericanPolitical Science Review (núm. 55, pàg. 493-514).


Bates,�R.H.�(1974). "Modern Competition and Modernization in ContemporaryAfrica". Comparative Contemporary Studies (núm. 6, pàg. 457-484).

Una explicació més elaborada de les perspectives marxistes sobre el conflicte èt-nic es troba a Donald�L.�Horowitz (1985). Ethnic Groups in Conflict (capítol 3).Berkeley: University of California Press.

Resulta evident que les teories sobre el conflicte en societats plurals parteixen

d'assumpcions diferents:

• D'una banda, les teories sobre el domini cultural propi de l'estat nació

es basen en la incompatibilitat� i�confrontació dels valors culturals de

certs grups sobre d'altres, mentre que les teories de la modernització i les

neomarxistes entenen el conflicte com a resultat d'una lluita d'interessos

de cara a acaparar el màxim nombre de recursos possible.

• D'altra banda, la perspectiva�de�la�prevalència i el greuge�cultural consi-

dera que són els valors i les concepcions compartides en cada grup les que

en mobilitzen les reivindicacions, mentre que les teories centrades en in-

teressos i recursos posen en relleu el paper de les elits polítiques en aques-

ta mobilització. A més, la primera perspectiva considera que els diferents

grups socials entren en conflicte en defensa de valors i maneres d'entendre

la realitat oposades, mentre que la segona considera que és precisament

la competència en assolir els mateixos objectius i maximitzar els recursos

limitats entre els diferents grups el que genera el conflicte en societats plu-

rals.

Assumpcions de les dues principals perspectives teòriques sobre elconflicte en societats plurals

Caracterís-tiques

Teories basades en el pre-domini o greuge cultural

Teories basades en la competicióper recursos i l'interès econòmic

Causa delconflicte

Valors, símbols, pràctiques, identitatsculturals diferenciades i incompati-bles.

Competició per a l'obtenció de recur-sos escassos i per a assolir interessoseconòmics compartits.

Mobilització Població en general Elits polítiques

Objectius Prevalència dels valors culturals pro-pis en un espai estatal determinat.

Assoliment de la satisfacció dels in-teressos econòmics i polítics.

2.2. Solucions tradicionals: assimilació, independència, neteja

ètnica, genocidi

Les perspectives teòriques de l'apartat anterior assenyalen la persistència del

conflicte en societats plurals i les dificultats per a trobar-hi una solució. Els

teòrics de la modernització i els que se centren en l'interès econòmic conside-

ren que com més semblants siguin els objectius dels diferents grups socials,


més fort i persistent és el conflicte. Els del domini cultural consideren que els

sistemes polítics en societats plurals estan destinats al domini d'un grup o a

la seva destrucció.

En la pràctica, les solucions més freqüents al conflicte entre grups socials dife-

renciats sembla que proven totes dues teories. Tant l'assimilació cultural com

la secessió o independència política, la neteja ètnica i el genocidi posen en

relleu la incapacitat de trobar mecanismes amb els quals pugui conviure la

diferència.

2.2.1. Assimilació

Tradicionalment, els estudis sobre els processos d'assimilació han estat duts a

terme per sociòlegs i s'han centrat en els casos de països com els Estats Units

o Israel. En tots dos casos, la diversitat de grups culturals deriva de processos

d'immigració de gran escala i ha estat erosionada o substituïda per la seva

incorporació a una nova cultura paraigua amb què tots s'identifiquen. Aquest

procés és el que sovint s'anomena melting pot, en el qual els diferents grups

s'acullen a una nova identitat formada a partir de característiques compartides

–com ser jueu en el cas d'Israel– o recreades –com el famós American way of life–

i en què els trets diferencials de cada un es dissolen i/o subsisteixen només com

a identitats secundàries. Aquesta mena de processos d'assimilació s'entenen

com a processos de fusió d'identitats.

Citació

"L'assimilació és un procés de fusió en què les persones i els grups adquireixen les memò-ries, els sentiments, les actituds d'altres persones i grups i, en compartir l'experiència i lahistòria, s'incorporen a un món cultural compartit".

Robert Park i Ernest Burgess

No tots els processos d'assimilació tenen les mateixes característiques que

les dels casos americà i israelià. Una de les formes tradicionals d'assimilació

consisteix a imposar la identitat d'un grup predominant als grups perifèrics.

Aquest tipus d'assimilació es coneix com a incorporació. Es busca un com-

portament uniforme a partir de la imposició de les pràctiques, creences i sig-

nificats del grup predominant. En aquests casos no es tracta de subratllar el

que és comú, sinó de prohibir, estigmatitzar i, finalment, fer desaparèixer la

diferència. L'assimilació no comporta la supeditació de les pràctiques i els va-

lors de les cultures perifèriques, sinó el seu abandonament. Es perceben com a

incompatibles. Aquesta mena de processos d'integració són més comuns que

els anteriors, ja que en la majoria d'estats la diversitat cultural no prové de

la immigració, sinó de conquestes, matrimonis, colonitzacions o annexions

històriques que normalment impliquen una jerarquia cultural o econòmica.


L'assimilació representa la incorporació dels diferents grups socials a

una cultura dominant derivada de trets compartits, creats o imposats.

Aquest procés només aporta integració si cada grup social entén aquesta

nova cultura com a pròpia.

Per tal que l'assimilació, d'un tipus o un altre, aporti la integració i l'estabilitat

que es volen, cal que tingui èxit. És a dir, la mera imposició de certs símbols i

pràctiques, i la prohibició d'altres, no garanteix integració. La nova identitat,

tant si és compartida com creada o imposada, ha de penetrar en la mentalitat

de tots els individus i grups socials. Cada un l'ha d'entendre com a pròpia. Una

política d'assimilació fallida, incapaç d'aglutinar tots els grups socials entorn

de referències culturals compartides, tendeix a assolir els resultats oposats als

que es buscaven. En aquests casos, l'oposició a la cultura dominant tendeix a

la desestabilització del sistema polític.

2.2.2. Secessió

La secessió implica la divisió d'una unitat política en dos o més estats inde-

pendents, de manera que cada un englobi (i sovint representi) una nova ma-

joria cultural. D'una banda, aquesta solució al conflicte ètnic requereix que els

diferents grups culturals estiguin concentrats geogràficament o que identifi-

quin i reclamin un cert territori com a propi. De l'altra, la secessió comporta la

creació de nous estats nacionals. Els moviments independentistes tendeixen

a sorgir o a justificar-se a partir de la manca de legitimitat d'un estat nació

amb la voluntat de formar-ne de nous. Així, doncs, en la mesura que els nous

estats nacionals no siguin perfectament homogenis, reprodueixen el conflicte

de què volien sortir en el seu mateix territori.

L'estudi del secessionisme se centra en l'anàlisi de les causes del sorgiment de

demandes independentistes per part de determinats grups ètnics, i en l'estudi

dels factors que determinen l'èxit o el fracàs d'aquestes reivindicacions en as-

solir la independència. Tot i que la literatura dóna explicacions molt diverses

a totes dues qüestions, en general es pot dir que es considera que les demandes

secessionistes tenen l'origen en la política interna, en la interacció i en la dinà-

mica que s'estableix entre els grups culturals en conflicte que conviuen en un

mateix estat. En canvi, l'èxit dels resultats està determinat en gran mesura per

condicions externes, d'àmbit internacional, per l'equilibri d'interessos, forces

i oportunitats més enllà de l'estat en qüestió.

Les reivindicacions� secessionistes� i/o� separatistes� són les manifestacions

més visibles de l'existència d'un conflicte irresolt entre grups socials. La di-

ferència entre secessionisme i separatisme consisteix en el fet que si bé les pri-

meres reclamen la independència del territori d'una minoria cultural, les sego-

nes aspiren només a quotes de representació i autonomia més elevades, sense

posar en dubte la unitat del territori. Tot i això, una mateixa minoria cultural


acostuma a alterar les seves reivindicacions i reclama la independència o sola-

ment més autonomia, segons el lideratge del moviment, la seva capacitat de

negociar amb les forces polítiques de l'estat de què es vol separar i l'oportunitat

política i el context de cada moment determinat.

Cada explicació del conflicte en societats plurals troba causes diferents

del sorgiment de reivindicacions nacionalistes. Tot i això, totes són força

dèbils quan es comproven empíricament.

Les explicacions a l'aparició de demandes secessionistes varien segons

l'enfocament que s'utilitzi per a entendre les causes de l'origen del conflicte

polític en societats plurals:

• El paper del predomini de certs valors culturals

Les perspectives que posen en relleu el paper del predomini de certs valors

culturals sobre altres entenen que les demandes secessionistes o autono-

mistes sorgeixen de la marginació i de les restriccions sobre determinats

grups socials. Aquesta perspectiva implica que tots els grups culturals mi-

noritaris, no predominants en l'esfera estatal, haurien de presentar reivin-

dicacions nacionalistes. Evidentment resulta fàcil descartar aquesta teoria,

ja que en la pràctica s'observa que moltes minories culturals no són inde-

pendentistes i que estan integrades en la unitat estatal i tot. Si bé es poden

trobar moviments que propugnen una identitat pròpia, les reivindicacions

nacionalistes són molt escasses i poc reconegudes.

Exemple

És el cas de la minoria ioruba aNigèria, els berbers a Algèria ofins i tot els valencians a Espa-nya.

• El conflicte ètnic com a fruit del conflicte d'interessos

La interpretació del conflicte ètnic com a fruit del conflicte d'interessos i de

la competència per a acaparar recursos acostuma a entendre l'emergència

de demandes secessionistes com el resultat de l'anàlisi de costos i beneficis

de pertànyer a una entitat nacional determinada per part de la minoria

cultural. Des d'aquest punt de vista, si la pertinença a una unitat territorial

superior comporta beneficis econòmics o polítics per a la minoria, aquesta

minoria no reclamarà la independència. En canvi, si formar part d'aquest

estat no és eficient, el grup social mobilitzarà els seus trets culturals especí-

fics per tal de justificar reivindicacions nacionals que aportarien nous be-

neficis, tant si és la independència com un grau d'autonomia política més

elevat dins del mateix estat. A diferència de la perspectiva anterior, aquest

enfocament permet de justificar el fet que determinats grups culturals mi-

noritaris no presenten demandes nacionalistes. Tot i això, aquesta anàli-

si tampoc no es pot mantenir quan es comprova amb evidència empíri-

ca. Tots els grups culturalment diferenciats amb recursos superiors als de

l'estat del qual formen part no presenten necessàriament reivindicacions

nacionalistes –com és el cas dels betéké a Gabon, o sense anar més lluny

de les Illes Balears a Espanya–, ni les regions culturalment diferenciades

però amb recursos econòmics escassos no acaten sistemàticament el siste-

Exemple

És el cas del sud del Sudan,dels musulmans del Txad ide les Filipines, dels kurds al'Iraq i, sense anar tan lluny,d'Irlanda del Nord i, fins ara,del Quebec i del País Basc.


ma polític en què es troben –com és el cas del Quebec al Canadà–. Així,

doncs, sembla que les minories culturals no actuen sempre segons el que

es podria considerar tradicionalment el seu propi interès.

Pel que fa a les possibilitats que un moviment independentista assoleixi

els seus objectius, en general són escasses. La majoria dels moviments in-

dependentistes no assoleixen mai els seus objectius. La fortalesa d'un mo-

viment secessionista i les possibilitats que assoleixi les seves finalitats de-

penen de diversos factors, però els més determinant són dos:

– El reconeixement internacional del dret de secessió de determinats ter-

ritoris, com és el cas de les secessions en estats colonials després de la

Segona Guerra Mundial.

– Els recursos de la minoria territorial en moments clau de la formació

i consolidació de l'estat –com exemplifiquen els casos de l'escissió de

Txecoslovàquia, i del Pakistan respecte de l'Índia, en tots dos casos en

moments en què l'estat de què formaven part passa per una transició

política de gran magnitud.

2.2.3. Neteja ètnica i genocidi

La neteja ètnica i el genocidi consisteixen a expulsar i assassinar, respectiva-

ment, les minories culturals dins el territori nacional.

Com en l'assimilació, el propòsit d'aquestes tècniques és assolir una societat

homogènia. En contrast amb aquesta societat, l'estratègia per a fer desaparèixer

la pluralitat cultural d'un territori en els casos de neteja ètnica i de genocidi no

s'adreça contra les pràctiques i les creences d'una certa minoria cultural, sinó

contra les mateixes persones que les practiquen.

L'èxit d'aquestes respostes en la diversitat ètnica d'un territori és molt escàs, ja

que requereixen la desaparició completa de qualsevol exponent de la cultura

agredida. De fet, no hi ha cap cas en l'era moderna en què aquestes mesures

hagin assolit la integració o pacificació de l'estat. Si aquestes minories perduren

o ressorgeixen, el conflicte reapareix. Fins i tot en els casos en què l'expulsió

o l'extermini són complets, el conflicte es reprodueix a escala internacional.

Així, doncs, aquestes tècniques són irracionals fins i tot des del punt de vista

de l'eficiència dels seus resultats. Les perspectives teòriques que expliquen el

comportament humà en termes de costos i beneficis tenen una gran dificultat

a l'hora d'explicar-les.

Conflicte entre grupsètnics

Aquesta mena de respostes alconflicte entre grups ètnics esremunten a segles enrere, comés el cas de l'expulsió de ju-eus i musulmans de la penín-sula Ibèrica al segle XVI pelsreis catòlics, però es repeteixassíduament fins a l'actualitat.Els casos més visibles sónl'exterminació jueva pels nazisa l'Alemanya dels anys trentai quaranta, la dels hutus pelstutsis a Ruanda i la de bosniansper serbis a l'ex-Iugoslàvia enla primera meitat dels noranta.


La neteja ètnica i el genocidi miren d'assolir l'homogeneïtat ètnica del

territori estatal. La manca de casos en què aquestes pràctiques hagin

donat lloc a les societats monoculturals estables a què aspiren dificulta

l'explicació de les motivacions per les quals es posen en pràctica.

Aquestes maneres de respondre al conflicte ètnic impliquen una guerra civil i,

sens dubte, la manca de democràcia. Tot i això, alguns règims reconeguts com

a democràcies han trobat noves maneres de dur a terme pràctiques similars.

2.3. Solucions contemporànies: l'enginyeria institucional

Com a reacció a la inviabilitat, irracionalitat, indesitjabilitat i fracàs de les so-

lucions anteriors, la majoria dels sistemes democràtics actuals miren de sufocar

o prevenir el conflicte ètnic mitjançant la reforma i el disseny institucional. Es

considera que unes institucions dedicades a establir mecanismes d'expressió,

cooperació i negociació entre els diferents grups socials minimitzen les proba-

bilitats de conflicte i en maximitzen la integració en una mateixa estructura

estatal. Aquesta estratègia d'integració és el que s'anomena enginyeria instituci-

onal, i la seva premissa fonamental és que la representació i la comunicació

entre els diferents grups socials canalitzen el conflicte polític, ja que configu-

ren mecanismes preestablerts de negociació entre les diferents parts.

Aquesta perspectiva contrasta en quatre aspectes fonamentals amb les soluci-

ons tradicionals al conflicte en societats plurals:

• L'assimilació, la neteja ètnica, el genocidi i la independència són diferents

estratègies per a abolir la diferència. Totes semblen compartir la premissa

que només les societats homogènies són viables. En canvi, per primer cop

l'enginyeria institucional intenta de compatibilitzar l'heterogeneïtat amb

la integració.

• En segon lloc, les solucions tradicionals no proposen mecanismes que es-

tabilitzin el conflicte ètnic, sinó que només miren d'evitar-lo. En contrast,

la solució institucional proposa crear unes condicions en què el conflicte

formi part del mateix funcionament de la política, de manera que si escla-

ta hi hagi mecanismes previstos per a resoldre'l.

• Les solucions de l'apartat anterior tendeixen a augmentar el conflicte entre

grups socials, ja que es basen en l'antagonisme entre ells i en la necessitat

de desfer-se l'un de l'altre. Aquestes condicions generen una competició

entre grups per a la seva pròpia supervivència i perpetuen el conflicte. El

disseny institucional no sempre té èxit, ja que intenta de controlar totes les

variables a priori. Si més no, no genera sospites d'incrementar o perpetuar

el conflicte.

Camps de refugiats

La creació de camps de refu-giats que concentren mino-ries ètniques és la forma ca-da vegada més comuna ambquè els sistemes polítics demo-cràtics regulen i controlen lesonades immigratòries de re-fugiats de guerra o de crisiseconòmiques d'altres països.Una nova versió de neteja èt-nica, sens dubte la més re-cent, en un país amb pràcti-ques democràtiques, és la cre-ma d'habitatges de palestinsduta a terme per l'exèrcit israe-lià en territoris ocupats durantels darrers mesos del 2001 i elprincipi del 2002.


• L'assumpció fonamental del disseny institucional és que les fonts de con-

flicte es poden preveure i resoldre abans que aparegui, o bé que les insti-

tucions poden aplacar el conflicte on ja ha sorgit. En canvi, les altres so-

lucions parteixen de situacions donades.

La solució al conflicte ètnic mitjançant el disseny institucional comporta la

prevalència de l'enfocament neoinstitucional en l'estudi de la integració polí-

tica. Els mòduls següents estudien i avaluen el paper que aquesta perspectiva

assigna al federalisme i a les institucions de què es compon en la integració

política de les societats plurals, i en particular se centra en el cas d'Espanya.

Reflexió

Lectura obligatòria:�David�Lai-tin (1995). "Transitions to De-mocracy and Territorial Inte-grity". A: Adam Preworski (ed.)Sustainable Democracy. NovaYork: Cambridge UniversityPress.


Activitats

1. Llegiu l'article de James G. March i Johan P. Olsen ("El nuevo institucionalismo: factoresorganizativos de la vida política", Zona Abierta, 63/64, Madrid, 1993) i contesteu les pre-guntes següents:• Quines són les crítiques dels autors a l'institucionalisme clàssic?• Quina és la seva proposta analítica?• Quins són els elements fonamentals del seu model interpretatiu de la realitat política?

Quins són els seus supòsits teòrics, les seves intencions?• En general, quin paper té el concepte de racionalitat dels diferents actors polítics en

la proposta neoinstitucional?2. Llegiu l'article de David Laitin ("Transicions a la democràcia i integritat territorial", a

diversos autors, Sustainable Democracy, Cambridge, Cambridge University Press, 1995)i feu els exercicis que s'hi proposen:• Quines són les característiques de les crítiques que desenvolupa l'autor a les perspec-

tives essencialistes del conflicte ètnic?• Quina és la seva proposta? Quins són els supòsits metodològics en què es basa?• Segons l'autor, quines són les institucions més importants per a reduir el conflicte

ètnic? Per què? Quins casos històrics confirmen la vostra resposta?• Poseu un exemple polític d'actualitat amb el qual s'especifiquin el paper que fan les

promeses i les amenaces per reduir el conflicte "ètnic" o, en general, el conflicte polí-tic.

mòdul i

Documents