revista de les entitats solidàries de mollet del vallèssetembre de 2003 � núm. 2

Cinco Pinos(Nicaragua)

(pàg. 4)

Iraq (pàg. 6)

Kosovo iAfganistan

(pàg. 8)

Entrevistaa MarinaRossell(pàg. 12)

Chepén (Perú)(pàg. 5)

Equador(pàg. 7)

Galícia(pàg. 10)

Bòsnia(pàg. 9)

ONG a Mollet(pàg. 13-19)

manifest

2

Manifest de les entitats solidàries de Mollet

Treballem per la dignitat de

totes les persones i de les

seves cultureses entitats solidàries de Mollet, associacions formades per ciutadans voluntaris iciutadanes voluntàries, fa temps que fem projectes de cooperació al desenvolupa-ment, a quatre dels cinc continents del món i campanyes de sensibilització, quecol·laborem en serveis socials a la nostra ciutat: la finalitat d’aquestes entitats éstreballar i defensar la dignitat de totes les persones i les seves cultures.

D’acord amb la Declaració Universal dels Drets Humans, el Conveni Europeu per a laProtecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals i la Carta SocialEuropea ens comprometem a continuar treballant a través de les accionssegüents:

� LA CULTURA DE LA PAU, perquè rebutgem la violència en totes lesseves formes (inclosa la d’estat) i practiquem la no-violència activaa través de campanyes destinades a la promoció i a la defensa dela pau, la llibertat, la democràcia, la convivència i el conjunt delsdrets humans.� ELS PROJECTES DE DESENVOLUPAMENT que han de contribuir

a satisfer equitativament les necessitats bàsiques de tots elséssers humans al nord i al sud, i a dignificar la vida de les per-sones mitjançant processos decidits de forma participativa isense imposicions.� LES ACCIONS I MESURES A FAVOR DE LA INTEGRACIÓ SOCIAL

de la població immigrada, sense cap forma d’exclusió de lespersones que estan construint la nova societat, producte de lafusió i convivència de cultures.� LES CAMPANYES DE SENSIBILITZACIÓ que fomenten els

valors de solidaritat, cooperació, diversitat cultural i lingüísti-ca, i eduquen valors democràtics de pau i no violència.� LA DEFENSA DE LA IDENTITAT DELS POBLES desplaçats, i el res-

pecte de la seva història, dels seus costums i de les seves cultures.

Per tot això, demanem al conjunt de la ciutadania de Mollet quecol·labori amb els nostres projectes, que participi en les nostres cam-panyes de sensibilització i que protagonitzi els nostres espais de volunta-riat; perquè promovem una participació ciutadana oberta a tots els ciuta-dans i totes les ciutadanes i a totes les associacions i entitats de la ciutat.

L

presentació

3

m plau presentar-vos un nou núme-

ro de la revista MOSAIC, que inicia la Quinzena

de la Solidaritat de Mollet.

En aquest número hem volgut que diferents homes

i dones de la nostra ciutat ens expliquin la seva

experiència quan han anat de brigadistes a països

com Nicaragua, Perú, Equador, Bòsnia, Sàhara…

i com els ha impactat el que han vist. Col·lectius d’immigrants ens

expliquen el què ha suposat per a ells formar part de Mollet i tam-

bé oferim una extensa entrevista amb la cantant Marina Rossell,

que va estar a l’Iraq pocs dies abans que la coalició angloameri-

cana envaís el país. Finalment, hem plantejat a diverses associa-

cions que ens comentin un article de la Carta europea de salva-

guarda dels drets humans a la ciutat i de la Declaració universal

dels drets humans, relacionat amb la seva tasca.

Mollet ha demostrat a bastament que és una ciutat solidària amb

les persones necessitades i amb les situacions crítiques (recordem,

per exemple, que enguany, un grup de voluntaris van anar a Galí-

cia a treure chapapote). Són moltes les entitats que treballen per-

què la justícia, la pau i l’educació siguin cada cop més, patrimo-

ni de tothom i no només d’una minoria. Aquest darrer any hem

viscut intensament la nostra solidaritat amb el poble iraquià i ens

hem manifestat als carrers contra aquesta i totes les guerres del

món. Milions de persones hem dit no a un model de funciona-

ment. El nostre desig és que, en un pas endavant, cerquem alter-

natives per promoure la justícia, la pau i el comerç mundial en

un nou marc de desenvolupament on la llibertat no estigui ren-

yida amb el creixement econòmic i el benestar de les persones que

poblem els cinc continents sigui el nostre objectiu final.

No defallim!

Montserrat Tura i Camafreita

Alcaldessa

Edició: Ajuntament de Mollet del Vallès

Disseny gràfic i maquetació: Laia Bosch

(Servei Municipal d’Arts Gràfiques)

Fotografies: Entitats solidàries de Mollet i brigadistes

Correcció de textos: Consorci de Normalització Lingüística (CNL)

Dipòsit Legal: B-38.634-02

E

no sólo trabaja realmente a favor de lasclases populares si trabaja con ellas,discutiendo acerca de sus sueños, susdeseos, sus frustraciones, sus miedos,sus alegrías.”

L’any passat, amb el desig d’enfortir l’agermanamententre les comunitats de San Caralampio de Cinco Pinosi la de Sant Vicenç de Mollet, una brigada de 6 personesde la parròquia, vam decidir abandonar les nostres peti-tes realitats i fer una estada d’un mes aCinco Pinos amb un doble objectiu: defer conèixer el treball pastoral que es feiaa la parròquia del municipi i, per l’altra,observar i intentar comprendre una rea-litat concreta, la d’unes quantes persones,la d’unes quantes comunitats rurals.

La gent a Cinco Pinos ens va acolliramb els braços oberts. Els nicaragüencssón gent humil, però a la vegada alegre iplena de vida. El panorama social, en lanostra arribada, ens va suposar un xoc: for-mes de poligàmia institucionalitzades,joves abocats a l’alcohol per a la manca detreball i d’oferta cultural i d’oci, malnu-trició infantil, estancament generalitzat,pietisme religiós, resignació social, absen-tisme escolar, sistema sanitari precari... Laveritat és que Nicaragua és un país moltpobre. Després d’Haití és el país més pobred’Amèrica Central, amb la qual cosa vampoder palpar mancances a tots els àmbits:econòmic, social, educatiu...

Les nostres tasques es van centrar aconèixer les activitats que feien a l’àmbitpastoral, fer un estudi-recerca sobre l’ab-sentisme escolar a la zona i visitar les 17comunitats de Cinco Pinos i altres nuclisurbans, amb la finalitat d’ intentar conèi-xer i compartir més de prop la fe i les for-mes de vida dels nicaragüencs. En aquestmes de treball diari ens vam adonar quela gent allà té una visió molt diferent del’església, que compten amb un gran pro-tagonisme dels laics i que els joves conei-xen millor la Bíblia que nosaltres, però elsmanca aquest compromís real amb lasocietat. De ruta itinerant per les comu-nitats també vam poder observar que mol-tes no disposaven de llum ni d’aigua pota-ble, i que molta gent vivia en condicionsinfrahumanes, sense tenir les necessitatsbàsiques cobertes.

L’estada a Cinco Pinos ens va ajudar aser més conscients de tot el que tenim i sermés sesibles envers els temes de pobresa iexclusió social. A partir del vincle d’amis-

tat i de solidaritat, hem organitzat, des de la brigada col·lec-tes, tómboles, reunions setmanals, pregàries, col·loquis...i,sobretot, els hem ofert el nostre suport espiritual per talque es mantingui sempre viva la flama que vam compar-tir junts.

Joves de la Parròquia de Sant Vicenç de Mollet

Més informació: www.molletvalles.net/Cinco_pinos/

4

Brigada a San Juan de Cinco Pinos (Nicaragua)

“U

amèricabrigadista

5

amèricabrigadista

iuen que, a vegades, si tens sort, hi ha un fetde la teva vida que determina el teu camí. Ami m’ha passat. Jo era una jove de 25 anys quehavia estudiat dret i treballava donant classesd’FP a l’escola Cia. de Maria de Mollet del

Vallès. Portava una vida “normal”: donava classes, sortiade festa, tenia molts amics, vivia amb moltes comoditats icrec que, fins i tot, creia que era feliç. L’estiu de 1995 la Cia.de Maria em va oferir la possibilitat d’anar a un camp detreball de Chepén, a Perú, i la idea em va atreure. Una vega-da a Chepén, les vivències van ser molt fortes, sobretot quanveies, dones maltractades, nens desnudrits, nens sense aten-ció mèdica, homes que no reconeixien la paternitat delsseus fills, dones desamparades. Una rècula d’injustícies ide vulneració de drets humans que clamaven al cel.

Tot això, tot el viscut aquell estiu, em va fer tornar alnovembre de 1996, conjuntament amb una companya(Lucia Rodrigo), per muntar una Defensoria del nen i dela dona, on poguessin reclamar els seus drets, on la donai el nen es sentissin protegits… Així va néixer la Defenso-ría Parroquial Lestonnac (DPL).

Vaig treballar en aquesta institució durant quatre anys.Vam treballar molt dur: atenció jurídica, atenció psicolò-gica, centre de nens treballadors, formació en dretshumans, promotors de salut, atenció mèdica primària…Quina experiència!, quina sort vaig tenir de poder treba-llar allà, de poder aprendre de la gent de Chepén, sobre-tot d’aquelles dones que, soles, criaven als seus fills i llui-taven per sobreviure.

Aquests anys em van canviar la vida…van marcar elmeu camí, van canviar les meves prioritats a la vida. Vaigaprendre a plorar per la crua realitat, a lluitar per la Justí-cia, a omplir de sentit la paraula Solidaritat.

Ara treballo a una ONGD, Fundació Internacional deSolidaritat Companyia de Maria, és un mitjà per seguirlluitant; una lluita diferent. Més tranquil·la però igual decompromesa.

Espero una filla, la Mireia, i vull per a ella un mónmillor; un món que necessita el nostre compromís, el com-promís de tots. Jo em sento compromesa i això omple lameva vida.

Lucía Rodrigo i Míriam BerenguerFundació Solidaritat Companyia de Maria-Lestonnac

Més informació:www.molletvalles.net/ongweb/index.htmwww.fisc-ongd/catalunya

La fundació de la Defensoría popular

de Chepén (Perú)

D

àsia

6

i ha circumstàncies a la vida, que modifiquenel nostre futur. És el que em va passar desprésdel viatge a l’Iraq l’any passat. Hi vaig anar,conscient que ho tenien molt malament; un

cop allà, vaig constatar que la realitat superava qualsevolsituació imaginada. L’horror existia. Es col·locava en el cosd’una nena que moria de leucèmia a causa dels bombar-dejos dels aliats l’any 1991 amb urani empobrit. L’horrorexistia a la cara d’una mare que ens suplicava que com-préssim antibiòtics per al seu fill que moria d’una bestialinfecció. Molts horrors, massa. Vaig tornar amb l’horrorreflectit a la mirada.

A partir de llavors, davant de tanta impotència viscu-da, vaig decidir que explicaria el que havia vist arreu on

pogués. I, a fe que ho vaig fer: en ràdios i televisions, dia-ris i revistes, escoles, centres culturals o biblioteques… Hohe fet i, malgrat explicar tantes vegades les mateixes histò-ries, cada cop se’m posava un nus al coll quan revivia lescoses que explicava. I, de nou, el malson.

Estar uns dies amb la gent de l’Iraq m’ha fet més cons-cient que hem de globalitzar la lluita per la justícia i la pauarreu del món. L’Iraq va ser deslliurat de Sadam Huseinamb sang i foc. Els invasors i els seus ajudants no parlen dela sobirania del poble iraquià, ni del respecte a la seva volun-tat. L’Iraq no és un país lliure; és un país ocupat.

Glòria Arimon i VenturaMés informació: www.fundacioperlapau.org/iraq/

HUn viatge a l’Iraq

urant els mesos de març i abril de 2000, mot-xilla a l’esquena, vaig emprendre el meu viat-ge a l’Equador. Sola, amb dos números detelèfons a l’agenda, d’amigues, i la guia del

Trotamundos.Per què a l’Equador ? M’agraden els territoris petits,

em moc millor en les distàncies curtes. Però allò que vaser determinat va ser: per una banda, la seva poliformeorografia, així com la seva pluralitat ètnica i, per una altra,el procés social pel qual estava passant. Em refereixo alprocés de canvi econòmicsocial, que implicava el queconeixem com a procés de dolarització de la moneda equa-toriana, el sucre, i que va provocar el ràpid empobriment

de la població, amb una devaluació de la moneda en lessegüents proporcions: 1 dòlar = 7.000 sucres abans la dola-rització, 1 dòlar = 25.000 sucres després, amb la dolarit-zació. Cal esmentar que aquesta devaluació es produeixen el període d’un mes i que va provocar la revolta de generdel 2000 dels indígenes i la destitució del presidentJ. Mahuad, malgrat que el procés va continuar amb el noupresident A. Novoa.

En primer lloc, vaig tenir l’oportunitat de conèixer i dia-logar amb dones indígenes, integrants d’una associació demares solteres a la província Imbabura, en un poblet ano-menat Peguche, així com amb un home, crioll o mestís,enginyer agrònom, que treballava en un projecte de pro-

DEquador en les portes del temps

àsiabrigadista

àsiaamèricabrigadista

7

tecció de la selva amazònica, en territori de l’Amazònia delsud…També, vaig parlar amb la dona que em va acollir acasa seva a Quito, filòsofa, escriptora, coordinadora i mes-tra en un projecte d’alfabetització, subvencionat per l’UEper a dones indígenes en la regió de Bolívar, concretamenta Guaranda. Em va cridar l’atenció que projectes diferents,i persones diferents coincidissin en un mateix punt a l’ho-ra d’analitzar el paper de les ONG del “primer món”en rela-ció amb les del “segon”. Em refereixo a la condició de sub-sidiari de les segones en relació amb les primeres.

En síntesi, m’explicàvem que els ajusts, econòmics ihumans, es condicionen segons projectes dissenyats desdels els països emissors, països del nord, sense tenir encompte que són ells, el homes i dones equatorians, quiviuen, qui treballen, qui coneixen la realitat, així com lesnecessitats i prioritats del territori i de la seva població, elsqui ho haurien de fer, i que de fet tenen projectes dissen-yats, projectes que ens la majoria de casos no són tingutsen compte . Em deien que aquest fet dificultava la seva tas-

ca a l’hora de maximitzar beneficis, i que en algunes oca-sions generava conflicte entre col·laboradors.

Cal destacar que la meva condició de viatgera, no pasmembre de cap organització humanitària, juntament ambel fet de tenir una llengua comuna, va fer possible la comu-nicació sincera, sense por a possibles represàlies econòmi-ques i de col·laboració. La meva reflexió intenta respondrea la pregunta. Primer, quina és la causa que aquests país,amb petroli, primer exportador en plàtans al món, s’em-pobreixi de tal forma que gairebé un milió dels dotze queel componen, es veuen obligats a emigrar? De quina mane-ra estem contribuint nosaltres, com a país que forma partde l’anomenat món desenvolupat i com a país vinculathistòricament, culturalment i econòmicament a Llatino-amèrica en aquest procés d’empobriment ?

No ens enganyem. Es parla de corrupció política, noho nego, però n’hi ha com a d’altres països del món (bus-co nom a les lleis a mida del president Berlusconi peresquivar la justícia, avui, aquí a Europa, en el paradigma

de la democràcia). La principalcausa de l’empobriment econò-mic de la població a l’Equadorrespon al neocolonialisme delsEUA i d’Espanya. La producció,les finances, la cultura, etc, estanal servei de l’especulació capita-lista dels països rics, la qual técom a condició per a la sevaexistència, la destrucció de lesformes de vida autòctones (calrecordar que l’Equador té unahistòria de 9.000 anys ac) i laimposició de formes organitza-tives, entre les quals destaquen,el xantatge polític i l’explotacióde la seva població.

Amb tot, animo a qualsevolviatgera/e intrèpid a visitar aquestmeravellós país andí. Això sí, dei-xant-se a casa la seva visió de paísric, sense prepotència ni judicispreestablerts.

Agnès Galdón

amèricabrigadista

aig néixer l’any 1972 a l’Hospital de Mollet.La meva infantesa i joventut va transcorreigualment, doncs, pels carrers del nostre poble.L’any 1989 vaig començar els meus estudis

d’enginyeria, i que vam portar a Mataró. També, per aquellsanys, vaig anar canviant progressivament el meu àmbit d’ac-tuació social a Mollet per traslladar-lo a Barcelona, en elmarc dels moviments estudiantils universitaris i en l’òrbi-ta del Consell Nacional de Joventut de Catalunya. Final-ment, l’any 1995 vaig marxar de Mollet, primer per anar aviure a Brussel·les, i després a Barcelona, començant a tre-ballar professionalment. Així i tot, el meu vincle amb Mollets’ha mantingut al llarg dels anys, la resta de la meva famí-lia viu a Mollet, i també gràcies a algun projecte engegatconjuntament amb l’Ajuntament a Kosovo.

Finalment, l’any 2000, vaig rebre una oferta de la Mis-sió de Nacions Unides a Kosovo, UNMIK, per incorpo-rar-me com a assessor al Departament de Reconstrucciódel Ministeri d’Economia, de l’acabada de formar l’Ad-ministració Transitòria de Kosovo. A Kosovo hi vaigromandre fins a l’estiu de l’any 2002, en què arran de l’i-nici del procés de reconstrucció d’Afganistan, vaig rebreuna oferta del Banc Asiàtic de Desenvolupament, a Mani-la, les Filipines, per entrar a formar part del Departamentd’Estratègies i Polítiques, com a especialista en situacionspost-conflicte. Així doncs, l’octubre de 2002 vaig tornarun cop més a moure les meves poques pertinences per ins-tal·lar-me a Manila, on encara hi resideixo avui.

A Kosovo, el més gratificant però, fou veure les riallesdels nens jugant pels carrers, en un intent per recuperarel temps perdut de dret a una vida normal i plena. Almenysaquesta afirmació es vàlida per als nens de la comunitatalbanokosovar, perquè tot i la presencia internacional aKosovo, el drama seguia present dia a dia en els enclausserbis, petites bosses de població sèrbia que no va voler

marxar, i que han d’estar permanentment protegits perles tropes de l’OTAN dels sectors més extremistes de lasocietat Albano-kosovar, incapaços de perdonar i mirarenvers el futur.

Kosovo era, doncs, en general, un centre de renaixe-ment, després de l’època obscura del dictador Milosevic.Tenia nombrosos problemes, però sobretot, tenia ple d’es-perança, almenys per a una part important de la pobla-ció. Les restes visibles del conflicte són les que més aviates van poder reconstruir. No ha estat el mateix per als efec-tes més personals de la guerra. La població encara sofreixels símptomes posttraumàtics causats per l’horror, un copmés, de la guerra.

Actualment estic treballant al Banc Asiàtic de Desen-volupament (ADB), Organització Internacional amb seua Manila, Filipines, que treballa per reduir la pobresa imillorar les condicions de vida dels països en vies de desen-volupament d’Àsia i del Pacífic. A l’ADB, sóc el que ano-menem un especialista en planificació i polítiques, dinsdel Departament d’Estratègia i Planificació Política. Encerta forma, aquest Departament és el cervell de canvi del’organització i lidera el procés d’elaboració de noves polí-tiques, com les d’anticorrupció o d’assistència de païsosamb emergències, o de l’adaptació d’estàndards i d’acordsamb altres institucions, com ara els acords referents a laconsecució dels Objectius de desenvolupament del Mil·leni,iniciativa liderada per la ONU en la lluita per la reduccióde la pobresa.

Però no ens enganyem. Només cal mirar una mica mésenllà per veure misèria i injustícia a tan sols unes passesde casa nostra.

I és que cal estar en guàrdia permanentment, dia reredia, perquè aquesta autoimmunització no esdevinguipermanent, com passa a certs responsables públics i d’em-preses privades. Hem de recordar, per un moment

8

V

Compromís amb el desenvolupament

de Kosovo i d’Afganistan

euràsiabrigadista

9

ÀFRICA

l record que conservo de Bòsnia i del temps quehi vaig viure és com el d’una imatge en blanc inegre. Una d’aquelles pel·lícules antigues que pro-jectaven al cinema Ateneu de Mollet ja fa mil anys.

Però de la guerra de Bòsnia no fa tant de temps. I a vega-des sembla que la immediatesa d’aquest món tan canviantens faci perdre de vista els records i les tragèdies del darrerfi de segle: Bòsnia, la guerra del Golf, Kosovo, Congo.

L’esclat de la guerra de Bòsnia va coincidir amb elsmoments d’esplendor olímpic de la ciutat de Barcelona,llavors, jo treballava a l’Ajuntament de Barcelona i col·labo-rava amb la Olimpíada Cultural. Les notícies que arriba-ven de Bòsnia eren confuses, imatges i noticies d’una cruel-tat excepcional. Un bon dia, sense més protocol ni prea-vís, es va presentar a Barcelona, l’alcalde Sarajevo, el Sr.Hasanvegovic es deia, sinó recordo malament, i la casua-litat va fer que la primera entrevista la tingués amb mi desde el meu lloc d’assessor tècnic a la Regidoria de RelacionsCíviques. La seva demanda tot un crit d’alerta i unademanda d’auxili per fer front a la barbàrie que esclatavaen ple cor d’Europa.

Com sempre les víctimes eren els més febles, vells,infants, dones. Explicava situacions que feien posar elspèls de punta i que van commoure a l’alcalde PasqualMaragall.

En aquell moment, en plena efervescència olímpica, esva haver d’improvisar una crida a les associacions, tam-poc existien les ONGs que hi ha ara als municipis, al governde la Generalitat i d’aquesta forma es va mobilitzar la sen-sibilitat col·lectiva per a poder proveir els primers com-bois. El suport de Catalunya va ser contundent, i tothom,en la mesura de les seves possibilitats, va contribuir perregularitzar un corredor humanitari i donar auxili a lesvíctimes de la guerra. No era gens fàcil, salvar les duanes,els controls i les parts en conflicte.

La guerra de Bòsnia va ser llarga, cruel, i fora de qual-sevol norma de guerra convencional. Les famílies de tra-dició islàmica van ser les que amb més rigor patiren lesconseqüències: morts, ferits, exiliats.

A Bòsnia jo vaig arribar-hi un cop signats els acords deDayton i vaig viure-hi fins al 1998.

Els acords de pau permetien l’entrada de ONG, la cre-ació d’agències i el retorn de refugiats dels diversos païsosd’Europa. Barcelona, va obrir a l’empara del Consell d’Eu-ropa una organització humanitària, la ADL de Barcelona-Sarajevo, que es definia com a centre neutral, mediador ifacilitador de la reconstrucció del país i de la reconstruc-ció— de la societat civil.

En aquell moment, les imatges de la barbàrie eren pre-sents a les façanes, ciutats precioses, autentiques merave-

Compromís en la reconstrucció

civil de BòsniaE

almenys, el conjunt del món en què vivim, i just després,posar-se a treballar perquè tingui una possibilitat més demillorar. I això és el que fem les persones d’aquest noucol·lectiu professional del desenvolupament i la solida-ritat: posar un granet més de sorra en el procés de soli-daritat amb els altres pobles, de la mateixa forma que elsciutadans del meu poble, Mollet, poden fer-ho mitjançant

accions locals o col·laboracions en les nombroses cam-panyes que col·lectius locals, associacions o la societatcivil en general, fan any rere any. I que no acabi en l’o-blit. Hi ha molt per fer.

Jordi Capdevila GurreraMés informació: www.un.org i www.adb.org

brigadista

europabrigadista

l dimecres 13 de novembre de 2002 i els mesossegüents serà un període tristament recordatper tos els gallecs i tots aquells que s’estimen elmar. El Prestige, un petroler carregat de fuel i

17 mariners a bord va tenir un accident quan es trobavaa uns 52 km. de la costa del cap de Finisterre. En l’assa-bentar-me de l’accident, vaig pensar “no, una altra vega-da no”. Em va venir a la memòria la trista estampa del vai-xell de càrrega Mar Egeo al davant de la Torre d’Hèrcu-les encallat, ferint de mort a una costa que estava plena devida.

I és que no han estat els únics abocaments greus queha patit la costa gallega en els darrers anys. El 1976 unpetrolier, l’Urquiola, va vessar 100.000 tones de cru a l’en-trada del port de la Corunya.

Davant de tota aquesta “mala sort” els gallecs van dirprou. Davant de la ineficàcia de l’Administració estatal iautonòmica, que negaven la magnitud de la catàstrofe,van ser els ajuntaments, les confraries de pescadors i lesplataformes ciutadanes les que des d’un primer momentvan assumir la feina de netejar les platges i el mar.

Al mateix temps que la marea de fuel s’estenia per latristament coneguda “Costa da Morte”, una marea devoluntaris s’afanyaven a posar-se en contacte amb les con-fraries i els ajuntaments per oferir-los ajuda.

Com a entitat formada per emigrants gallecs, la Irman-dade A Nosa Galiza de Mollet del Vallès també va voler

Voluntaris amb GalíciaE

10

lles com per exemple Mostar, havien estat escenari de car-nisseries aferrissades.

De fet, l’any 1997 moltes ONG i organitzacions huma-nitàries catalanes començaven a tenir una presencia sig-nificativa en l’ajut a les víctimes i en accions de recons-trucció de la societat civil. Cal entendre que res era sen-zill. D’una banda els bosnians despertaven d’una guerra ientraven en un model societat que tampoc compreniendel tot, el pas d’una economia i un regim socialista de pre-guerra a una economia de lliure mercat i una organitza-ció de la societat civil ben diferent de com havia estat finsaleshores.

Fruit d’aquest treball i visites a la zona es va poder cre-ar i consolidar una xarxa d’associacions catalanes que nor-malitzaren el suport i implicaren contraparts locals en lesseves accions. La llista d’organitzacions, com l’Ajunta-ment de Mollet del Vallès, que es van sentir identificadesamb les víctimes es inesgotable i el valor del que varenaportar és un intangible difícil de quantificar en estrictestermes econòmics.

La presència d’associacions internacionals va signifi-car reforçar i impulsar els esforços de joves bosnians detotes les tradicions, croats, serbis i islàmics, per trencar lespors que uns i altres es tenien, i vèncer el ressentiment.

L’intent era dotar-se d’organitzacions locals, per un futurmillor, en pau. Destacava Nesto Vice, associació de jovesbosnians que comptava amb el suport del Consell d’Eu-ropa. Era una iniciativa que va sorgir d’un periodista català,Carles Bosch, que al seu retorn a Barcelona va trobar prousuports per emprendre aquesta idea. Durant un temps ides de Sarajevo, em vaig dedicar a promoure Nesto Vise,(en bosnià significa Més enllà), entre els grups de joves,tant de la República Srpska com de la Federació croata-musulmana.

De mica en mica es va anar normalitzant la vida asso-ciativa i així es van anar formalitzant convenis amb diver-sos països i organitzacions europees, de tota mena: medi-ques, universitàries, drets humans, etc...com anècdotafinal, podria dir que una antena parabòlica i el Barça vancontribuir també a la normalització ciutadana. Així gentque durant la guerra havien estat en bàndols diferents ofins hi tot enfrontats, es van poder aplegar a la mateixataula per a constituir la Penya Blaugrana de Sarajevo ical remarcar el suport del senyor Emili Creus de Molleten aquest fet.

Sabastià MayolMés informació: www.ohr.int i www.bcn.es

àsiabrigadista

europabrigadista

europabrigadista

aportar el seu gra de sorra per pal·liar les greus conse-qüències d’aquest desastre. Les setmanes posteriors a l’ac-cident la Irmandade va rebre moltes mostres de suport ide solidaritat per part d’entitats i de ciutadans de Mollet.La Irmandade va col·laborar participant en tota mena d’ac-tes on la nostra presència era un reclam per recaptar dinersdestinats a les víctimes d’aquella catàstrofe ja fos, a Molleto a qualsevol altra localitat. També vam organitzar unamanifestació i un festival on van participar moltes enti-tats de Mollet i els diners recaptats van anar destinats a laconfraria de Carnota.

Però, sens dubte, l’acte del qual estem més orgullososva ser el de l’organització d’un viatge de voluntaris pernetejar les platges de la Costa da Morte. Ajudats per l’A-juntament de Mollet del Vallès i per l’empresa d’autobu-sos Sagales, es va poder organitzar una expedició de 42voluntaris a la localitat de Carnota. Aquest grup de volun-taris estava format conjuntament per socis de la Irman-dade i altres entitats de solidaritat de Mollet, així com perciutadans de Mollet i de la resta de la comarca.

Vam sortir el divendres 21 de febrer a mitja tarda desde la seu social de la Irmandade A Nosa Galiza, i desprésde passar la nit a la carretera i creuar tot Espanya, arribà-rem a Carnota. Vam treballar el dissabte i el matí del diu-menge a les platges de Lira; vam estar amb la gent de lalocalitat i vam poder escoltar com estaven d’enfadats, dedesanimats.

Vam tornar la matinada del dilluns 24 de febrer i algunsdels voluntaris van baixar de l’autocar i se’n van anar direc-tament al seus llocs de treball, després de passar-se 17 horesde viatge en autobús.

A la tristament coneguda realitat de les platges plenesde fuel, els voluntaris vam poder constatar un altre espec-

tacle que no ens mostraven les imatges de la televisió. Ladestrucció de platges i zones de vegetació costaneres dedifícil accés on s’han hagut d’habilitar pistes per tal depoder accedir amb més comoditat amb els camions i lesexcavadores. El desastre ecològic no només afecta les plat-ges, sinó tota la línia de la costa. Les cales amagades a par-tir d’ara ja no ho seran tant, i aquelles zones que s’havienconservat verges a causa de la seva inaccessibilitat s’hanperdut per sempre.

També vam veure com tota la feina del dia anteriorquedava arrasada per les marees i com una platja que eldia anterior havia estat netejada tornava a estar envaïdade “galetes” al matí següent. També vam comprovar comaquest fet, dia rere dia, setmana rere setmana queia ine-xorablement sobre l’ànim de la gent del mar. Podríem dirque els habitants de la “Costa da Morte” se senten una micacom aquell rei grec anomenat Sísif, que va ser condemnata arrossegar fins al cim d’una muntanya una gran pedra ique un cop arribat al seu destí aquesta queia rodolant finsa la plana, dia rere dia, fins a l’eternitat.

D’ aquest viatge vaig treure una conclusió molt clara:hem de lluitar per tal que els beneficis d’uns quants, espe-cialment de les grans companyies, i dels grans governs, noperjudiquin la col·lectivitat. Que el bé comú sigui mésimportant que els interessos de companyies privades. Aixònomés es podrà portar a terme mitjançant les entitats desolidaritat que actuen com a conscienciadores i educa-dores, i actuen per una societat molt més justa.

Eva Maria Pazos JiménezSòcia d’Irmandade a Nosa Galiza

Més informació: www.nuncamais.orgi www.dicoruna.es/municipios/Carnota

11

12

X. G.: Des de la teva perspectiva, és possible una sortidapacífica al conflicte del Sàhara?

M. R.: Uf, jo no se si és possible, però sí que crec queés desitjable. S’han de posar tots els esforços màxims i total’ajuda internacional amb el suport de tothom. En fi, aquestés un moment molt convuls del món, en que hi ha moltsconflictes en un estat límit. Venim d’una guerra, la guerrad’Iraq, i el poble sahrauí ha viscut una conflicte i ningúdesitja una guerra més. La guerra és sofriment innecessa-ri i la guerra comença igual que acaba amb la pau. Noméssense guerra es pot tenir pau.

X. G.: Has estat activa contra el nou model mundial, diri-git per Estats Units, que no ha tingut cap problema a atacarl’Iraq amb unes excuses no confirmades encara. Com recordesla teva experiència a l’Iraq i la campanya mediàtica posterior?

M. R.: Recordo haver sentit una tristesa nova que nohavia sentit mai abans. La meva estada allà va ser d’ob-servació, de coneixença , de convivència amb gent; ambalgunes persones he coincidit desprès. Com la Badia; unadona que va passar la guerra allà, que va ser la nostra tra-ductora i ara ha tornat a Madrid. He conegut gent extra-ordinària a l’Iraq amb una capacitat de resistència admi-rable. He conegut gent del poble i de Bagdad que és moltadmirable. Aquesta és la gran sort que he tingut de conèi-xer gent extraordinària en aquest viatge.

A part, també he conegut un poble que ja no existeixperquè en menys d’un mes hi van haver bombardejos,atrocitats que la població de Bagdad no esperava. Ells noesperaven tanta brutalitat, ja que la guerra anterior delGolf va ser més suau.

La meva estada a l’Iraq va ser una experiència extra-ordinària, amb tots els matisos que té la paraula extraor-dinària.

X. G.: Què és per a tu la solidaritat?M. R.: És un acte “d’egoisme”, perquè és una cosa que

em fa sentir bé a mi. És una droga que recomano absolu-tament a tothom, perquè quedes enganxada, et porta aquíi allà. Trobo, que aquesta paraula està molt gastada i quecaldria buscar-ne una altra.

X. G.: Quina paraula proposaries tu?M. R.: No sé, cal ser generós, buscar punts d’agerma-

nament amb els altres pobles i amb altres persones, inter-canvi, circulació de cultures. En definitiva, la solidaritat ésuna cosa meravellosa que et fa sentir bé i que la recoma-no a tothom.

X. G.: Diuen que qui canta els seus mals espanta, per quèet serveix cantar?

M. R.: Per començar, cantar és un acte com una catar-si. Intento transmetre tot el que puc quan faig un concert.Busco provocar una petita catarsi en les persones que m’es-colten i transmetre emoció, alegria, amor... Estar una esto-na bé i sortir del concert amb un alguna cosa al cor queabans no tenia.

X. G.: Podríem dir que la teva música és de fusió i mes-tissa?

M. R.: No ho sé. Jo diria que intenta ser una músicad’emoció. Tot això sí. Jo vull commoure i commoure ésun munt de coses. La fusió, de vegades, és una etiqueta ijo diria que és més una música d’emoció i l’emoció està amolts llocs.

X. G.: Si poguessis demanar tres desitjos per al món a unallàntia trobada, per exemple als deserts del Sàhara o de l’I-raq, què li demanaries?

M. R.:: Primer pau, no només per als pobles sinó pera cadascú de nosaltres. Segon, aigua i , finalment, el tercerdesig és una mica de tot, que és molt.

Xavier Gálvez és periodista a Mollet Comunicació, s.l.

Més informació: marina@marinarossell.com

entrevistamarina rossell

Entrevista a

Marina RossellMarina Rossell va néixer a la Gornal, a la comarca

del Penedès, terra de vi, un any d’una gran nevada,

segons diu ella mateixa. Començà la seva trajectò-

ria músical professional l’any 1976. Ha actuat a

París, a Moscou, a Sudamèrica, al Magrib, o a Bag-

dad, en plena crisi, en solidaritat amb el poble ira-

quià, en qualitat de membre de la Plataforma de

Dones Artistes contra la Violència de Gènere. El seu

interès per qüestions socials l’ha dut a Bòsnia, Chia-

pas, o interessar-se pels immigrants tancats a l’es-

glésia del Pi, a Barcelona, durant setmanes. La seva

veu sempre s’ha mostrat públicament crítica amb les

injustícies socials.

13

article 25.1 de la Declaració dels DretsHumans diu que “Tota persona té dret a unnivell de vida que asseguri, per a ell i la sevafamília, la salut i el benestar, especialment

quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica ials serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat encas d’atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altramanca de mitjans de subsistència independent de la sevavoluntat”. Davant d’això l’Associació Catalana d’Amics delPoble Sahrauí, des de diferents associacions locals i comar-cals, portem a terme un conjunt d’activitats per fer possi-ble aquest dret universal en les persones del poble sahrauí.

Treballem per poder oferir revisions mèdiques gra-tuïtes, en els centres de l’Institut Català de la Salut, i exhaus-tives revisions dentals, amb la col·laboració de centre pri-

vats, als nens i nenes que vénen amb el projecte de colò-nies d’estiu. També treballem durant tot l’any en diferentsprojectes, com del pis de malalts de Montornès per a l’a-colliment de persones adultes necessitades d’intervencionsquirúrgiques i tractaments hospitalaris, amb el finança-ment de diferents ajuntaments, com el de Mollet del Vallès.Cal apuntar que també gestionem pisos en les mateixescondicions per a nens i nenes a Sabadell i Granollers, toti que primer fem el possible per trobar-los famílies aco-llidores on es garanteix una millor atenció i l’estimacióque es mereixen.

Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí-MolletMés informació: www.sahara-acaps.org iwww.molletvalles.net/ongweb/index.htm

Salut i benestar per a tothom

L’

rimero quiero saludar a todos los lectores quelean esta publicación.

Soy de Senegal. Desde el año 1997 estoy enMollet, lugar donde me siento bien desde el pri-

mer día. Después de haber vivido en diferentes países deEuropa, vine a Barcelona, y más tarde conocí a quien es hoymi mujer, que vivía en Mollet. También tenemos un niñoque disfruta mucho de todos los parques que hay en esta ciu-dad.

Mi visión de cómo estoy en Mollet y con los molletenseses que estoy bien, veo una pequeña ciudad, que con el tiem-po mejora. Donde reina una tranquilidad y una toleranciahacia la gente donde cada vez hay más mezcla de culturas queenriquece a los molletenses a conocer y ver un poco más allá.

M. FathyAsociación Senegaleses y Gambianos

PCarta d’un senegalès molletà

associació catalana d’amics del poble sahrauí-molletong

associació de senegalesos i gambians de mollet

esprés de llegir l’article 23 de la Declaració Uni-versal dels Drets Humans (1948), així com l’ar-ticle XIV de la Carta Europea de Salvaguardadels Drets Humans a la Ciutat (2000), i com

a persones emigrades ens passen pel cap algunes reflexions.Ambdues declaracions parlen dels drets de les perso-

nes i dels ciutadans a l’hora de treballar, perquè s’ofereixien condicions equitatives; del salari, perquè tothom rebiel mateix i perquè aquest salari pugui garantir al treballa-dor i a la seva família una existència d’acord amb la dig-

nitat humana. És aquesta la realitat que ens envolta? Podemaccedir en igualtat de condicions a la mateixa feina? Rebemels mateixos salaris? Podem viure dignament amb les nos-tre famílies?

Creiem que aquesta realitat està molt llunyana ara perara. Començant per les innu - merables dificultats de regu-larització de la nostra situació (enduriment de les lleis, len- titud en la tramitació de documents...), que, en la majorpart dels casos, són la causa principal que ens impedeixaccedir a aquesta igualtat laboral. Això ens obliga a treba -llar, quan podem, de forma il·legal, provocant els abusos,per part d’alguns empresaris, tant pel que fa al temps tre-ballat, les condicions de treball com pel que fa al salari per-cebut. I la nostra dignitat com a persones?

14

ongassociació cinco pinos poble germà

i féssim la pregunta què és allò que recorda del’agermanament amb Cinco Pinos dels últimstemps a qualsevol ciutadà o ciutadana deMollet, probablement respondria la campan-

ya que iniciàrem al final de 1998 per reconstruir els habi-tatges de veïns i veïnes de San Juan de Cinco Pinos, arrande l’huracà Mitch.

La campanya que tots els ciutadans i ciutadanes de Molletva servir per donar suport i va aconseguir que els ciutadansi ciutadanes de Cinco Pinos no es sentissin tan sols a l’ho-ra d’enfrontar-se a la reconstrucció del seu poble. Ara el mésimportant és que els nostres veïns i veïnes coneguin els resul-tats d’aquella campanya i el que suposà per a l’associació iper a la seva forma de treball en cooperació internacional.

Aquest concepte, solidaritat, tan denostat últimamenti de mal ús per a alguns i algunes, per nosaltres significauna forma de treball dirigida a ajudar al nostre poble germàa assolir fites i objectius encaminats a l’autonomia com amunicipi i per tant, a l’autonomia dels seus ciutadans i ciu-tadanes com a individus i com a col·lectiu. I això passà enel seu moment per garantir, després d’un huracà que hodevastà tot, uns mínims d’infraestructures que calia ree-dificar per tornar a començar de nou. Així que es va pro-jectar reconstruir, com a primera acció, tots els habitatges.

Totes les famílies de San Juan de Cinco Pinos i les sevescomunitats tenen l’habitatge reconstruït per ells i ellesmateixos seguint uns cànons de construcció semblant(cases de maó, amb patí al darrere).

I és ara quan ens toca difondre la nostra tasca, quan lavolem transmetre aquesta als nostres veïns i veïnes, a aquellsi aquelles que no pateixen huracans, sequera, atur desor-bitat, manca d’ensenyament, etc. La nostra tasca és garan-tir un habitatge digne en una situació justa als ciutadans iciutadanes de Cinco Pinos, però també recordar que el tre-ball també s’ha de fer aquí, al nostre municipi. La coope-ració que desenvolupa l’Associació Cinco Pinos PobleGermà és entesa com una via de retroalimentació. Nopodem promoure polítiques a 10.000 quilometres de

distància encaminades a assolir una vida digna ijusta per a les veïnes i veïns de Cinco Pinos senserespondre a les polítiques que es promouen a casanostra, on el dret a l’habitatge s’assoleix mitjançantuna hipoteca per a tota la vida, salvaguardant aixíels interessos de bancs i immobiliàries, situacióque es dóna amb la complicitat de les administra-

cions que són incapaces de promoure polítiques que garan-teixin l’accés universal a l’habitatge sense distincions.

La Declaració Universal dels Drets Humans en el seuarticle 25.1 diu:

“Tota persona té dret a un nivell de vida adequat queli asseguri, així com a la seva família , la salut i el benestar,i en especial l’alimentació, el vestit, l’habitatge, l’assistèn-cia mèdica,i els serveis socials necessaris; tenen així mateixdret, a les assegurances en cas d’atur, malaltia, invalidesa,viduïtat, vellesa o altres casos de pèrdua dels seus mitjansde subsistència per circumstàncies independents de la sevavoluntat.”

Cal, doncs, que les administracions vetllin i garantei-xin el seu compliment.

Associació Cinco Pinos Poble GermàMés informació:www.molletvalles.net/ongweb/index.htm iwww.molletvalles.net/Cinco_pinos/

L’habitatge, un dret a assolir

S

D

alamo

Dret al treball

Els qui hem optat per abandonar els nostres països, noho hem fet per gust. Ho hem fet forçats per situacionssocials, polítiques i econòmiques que no ens permetien acce-dir a aquest drets. Ho hem fet perquè tenim la conviccióque això és just i efectivament tenim aquest drets (malau-radament no en els nostres països), malgrat que això supo-si renunciar a veure durant molt de temps les nostres famí-lies, els nostres amics i la terra en que hem nascut i viscut.

No volem drets a canvi de res. Volem aportar el nostreesforç, el nostre coneixement, el nostre treball, i contribuir,

no només a fer possible que la ciutat o el país que ens acullestigui orgullós de nosaltres, també volem que les nostresfamílies, els nostres amics i els nostres països puguin sen-tir-se igualment orgullosos d’uns ciutadans que un dia esvan veure obligats a marxar, i que han de fer tot el possibleper que aquests drets que nosaltres hem trobat aquí, tam-bé els puguin trobar allà, i només per la senzilla raó que sónDRETS HUMANS.

Asociación Latinoamericana de Mollet

ongasociación latinoamericana de mollet

article IV de la Carta Europea de Salvaguar-da dels Drets Humans a la Ciutat estableixla necessitat de protegir els col·lectius i ciu-tadans més vulnerables. Per Càritas-Molletaquest compromís amb les persones més

vulnerables de la nostra ciutat és la raó del nostre treballamb l’objectiu del qual es fa una tasca d’assistència i de pro-moció de les persones i famílies necessitades, captar recur-sos econòmics i humans, fomentant la comunicació de bénsi el voluntariat social, denunciant les injustícies socials, isensibilitzant la comunitat cristiana en la caritat i justícia.

A més, Caritas pren una compromís per facilitar la inte-gració i la cohesió social de Mollet del Vallès a través delprojecte Tadamon (projecte que pretén aconseguir la inte-gració intercultural i el diàleg entre persones de diferents

països, especialment entre dones), o el projecte MaternInfantil (projecte que pretén donar suport pediàtric, faci-litar aliments infantils i llibres de text), i la col·laboracióestreta amb els Serveis Socials municipals en diferents casosde famílies amb problemes socials.

Amb tot això, Caritas-Mollet s’implica a fons en la pro-tecció de les persones més vulnerables i fa possible, comdiu el preàmbul de la Carta Europea de Salvaguarda delsDrets Humans a la Ciutat, que al segle XXI hi hagi unavoluntat per integrar el lligam social, de forma durable,dins de l’espai públic i sota el principi de la igualtat.

Caritas-MolletMés informació: www.caritasbcn.orgwww.molletvalles.net/ongweb/index.htmwww.molletvalles.net/ongweb/index.htm

Els col·lectius més vulnerables

L’

càritas

rticle 22 de la Declaració Universal dels DretsHumans- Tota persona membre de la socie-tat, té dret a la seguretat social; té facultatd’obtenir la satisfacció dels drets econòmics;

socials i culturals indispensables a la seva dignitat i al lliu-re desenvolupament de la seva responsabilitat, per l’esforçnacional i la cooperació internacional, segons l’organit-zació i els recursos de cada país.

El sistema de cooperació internacional busca com a fitaúltima la consecució de processos que garanteixin el desen-volupament humà de les comunitats i dels pobles arreudel món, així com el respecte pels drets humans. La idea

bàsica de desenvolupament humà té molts aspectes encomú amb les preocupacions expressades per la Declara-ció dels Drets Humans.

La promoció del desenvolupament humà i l’exercicidels drets humans comparteixen, en molts sentits, unamotivació comuna i reflecteixen un compromís fona-mental amb el foment de la llibertat, el benestar i la dig-nitat de les persones en totes les societats. Gran part dela lluita dels organismes, ja siguin governamentals o no,per assolir aquests reptes es canalitza mitjançant la posa-da en marxa de tots aquells mecanismes que acompan-yen el sistema de Cooperació Internacional (projectes de

A

Dret a la seguretatsocial i a la coope-

ració internacional

15

creu roja

ada dia al matí, ens aixequem, llevem els nos-tres fills i els portem a l’escola. A vegades ensenfadem amb ells, perquè encara tenen son,no volen esmorzar, no tenen cap pressa…, i

ens posem nerviosos, de vegades alcem la veu...Segurament que mentre fem aquest acte tant quotidià

per a nosaltres, no ens plantegem que hi ha molts pares imares que no poden tenir aquesta satisfacció, perquè lesseves circumstàncies econòmiques no els ho permeten.

Estem parlant del Tibet, on hi ha molts nens que no sa-ben què és anar a l’escola. Han nascut de famílies tan pobresque gairebé no poden donar-los ni menjar. Molts són orfes,ja que molts pares moren de malalties o en accidents.

Viuen en zones remotes a on per arribar-hi podem

trigar dos o més dies amb cavall, i en llocstant aïllats l’assistència mèdica és extrema-dament difícil.

A vegades utilitzen un mitjà de transportque els resulta força econòmic, però molt arris-cat. Aprofiten quan tallen arbres i carreguen elstroncs en camions i pugen al darrere, però elque passa és que les carreteres no són gairebones, i de vegades els camions bolquen i posenles vides d’aquestes pobres persones en un greuperill. Així nens es queden orfes, i difícilmentpoden viure si no és amb alguna ajuda.

ROKPA els ofereix aquesta ajuda i per aixòva crear l’any 1998 l’orfenat de Sershul, on ara hi ha 27 nensi 23 nenes d’una edat compresa entre els 7 i els 15 anys.

La zona de Sershul es troba a una altitud de 4.200metres sobre el nivell del mar. Compren una superfície de25.000 quilòmetres quadrats. El districte de Sershul té 22pobles y uns 60.000 habitants, aproximadament. En aques-ta zona hi viuen principalment famílies nòmades aboca-des a una gran pobresa, amb grans dificultats per causadels desastres naturals y la climatologia. Només el 18%del nens i nenes està escolaritzat.

Quan el Dr. Àkong Tulku Rinpotxé, president funda-dor de ROKPA visita aquestes zones, alguns pares li supli-quen que per favor s’endugui els seus fills a l’escola, per-què saben molt bé que és la única oportunitat que elspoden donar de tenir un millor futur, d’aprendre a llegiri escriure en la seva llengua i tenir l’oportunitat de seguirestudiant per poder ajudar altres nens que es poden tro-bar com ells, o poder ampliar els seus estudis en diferentsàrees. Si volen també podran estudiar medicina tibetana,que és un altre dels projectes que ROKPA patrocina, etc.

Des que es va inaugurar aquest orfenat el nombre denens i nenes ha augmentat gràcies a les subvencions idonacions privaded. Aprofitem l’avinentesa per a agraira totes les institucions que col·laboren amb les seves sub-vencions i a tots aquells i aquelles que amb les seves dona-cions privades ho fan possible.

Fundació Rokpa-MolletMés informació: www.rokpa.orgwww.molletvalles.net/ongweb/index.htm

El dret de lainfància a l’assistènciaespecial

16

ongcreu roja

desenvolupament, campanyes de sensibilització, educa-ció per la pau i valors, etc.); és així com la CooperacióInternacional es converteix en un mitjà per assolir el res-pecte als drets humans i la promoció d’un desenvolupa-ment humà.

L’objectiu dels drets humans i el desenvolupament humàés garantir les llibertats fonamentals. Els drets humansexpressen la idea atrevida que totes les persones mereixenacords socials que les protegeixen dels pitjors abusos i pri-vacions, i que assegurin la llibertat per a una vida digna.

El desenvolupament humà, alhora, és un procés demillora de les capacitats humanes, per ampliar les elec-cions i les oportunitats, de manera que totes les personespuguin portar una vida de respecte i valors. Quan la coo-peració internacional i el respecte dels drets humans avan-cen junts, es reforcen l’un a l’altre, amplien les capacitats

de les persones i protegeixen els seus drets i les llibertatsfonamentals. D’aquesta forma, el dret a la CooperacióInternacional comporta una perspectiva dinàmica de l’e-xercici dels drets humans a llarg termini.

L’eradicació de la pobresa és un repte primordial delsdrets humans del segle XXI. Un nivell de vida acceptable,una nutrició suficient, atenció sanitària, educació, un tre-ball en condicions dignes i la protecció en front les desgrà-cies no són tan sols objectius de les intervencions de desen-volupament que es porten a terme, sinó també l’exerciciple dels drets de les persones, famílies i comunitats queviuen arreu del món.

Àrea de Cooperació InternacionalCreu Roja a Catalunya

Més informació: www.creuroja.org

C

fundació rokpa-mollet

17

ongfundació solidaritat companyia de maria-lestonnac

article II de la Carta Europea de Salva-guarda dels Drets Humans a la Ciutat ésrefereix a la igualtat de drets i a la no dis-criminació (per color, edat, sexe, opció

sexual, llengua, religió, opinió política, origen nacional osocial o nivell d’ingressos) de cap persona que visqui a lanostra ciutat, independentment de la seva nacionalitat.

El FISC (Fundació Internacional de Solidaritat Com-panyia de Maria) està en total acord amb aquest article jaque aquest és un dels objectius principals d’aquesta orga-nització. La seva principal actuació a la ciutat és l’educa-ció i la sensibilització, sobretot amb els alumnes del Col·legiLestonnac, envers la solidaritat amb el tercer i quart mónque pateix pobresa, exclusió i discriminació. Ho fem permitjà d’exposicions sobre els immigrants, finançant pro-jectes de desenvolupament, educant en la igualtat i la soli-daritat, i fent la gran festa de la solidaritat cada dos anys.

L’article VII de la Carta Europea de Salvaguarda delsDrets Humans a la Ciutat expressa el desig que els serveispúblics siguin més propers a tots els ciutadans i eficaços.També fa esment al repartiment de les competències entreles diferents administracions.

El FISC desenvolupa l’objectiu d’aquest article, no aMollet on no es veu la necessitat, sinó en països del tercermón amb l’exemple de la Defensoria Parroquial Leston-

nac de Chepén, Perú, des d’on s’intenta que les diferentsadministracions actuïn correctament amb els que més honecessiten, sobretot els infants i les dones.

Fundació Solidaritat Companyia de Maria-LestonnacMés informació: www.fisc-ongd.org/catalunyawww.molletvalles.net/ongweb/index.htm

Lluita per la igualtat de drets i la no discriminació

L’

ra fa un any, en el marc d’aquest Mosaicd’Entitats solidàries de Mollet, manifestavemel nostre compromís de Treballar per la dig-nitat de totes les persones i de les seves cultu-

res. Malgrat els desagradables aconteixements que ens hatocat viure seguirem treballant cap a un món més humà.

Hi ha fets que no depenen de nosaltres. Sempre tin-drem un límit que ens aboca a fracassos, a errors, a defec-tes. Sempre necessitarem menjar per a créixer i viure, sem-pre necessitarem l’aire per a respirar. Són fets. Però hi hamoltes coses que sí depenen de la nostra llibertat. És natu-ral que l’home estigui subjecte a l’esforç per a aprendre iper a treballar, és natural que estigui subjecte a la set i a lafam..., però no és natural que passi fam o set quan totesaquestes necessitats poden ésser satisfetes en un món capaç

i tècnicament desenvolupat. No és natural que hi hagimancança de llibertat i de justícia, no és natural que elpoder de decisió estigui reservat a unes poques mans, noés natural que un estigui fart de coses supèrflues quan fal-ta a molts el més necessari, no és natural que faltin esco-les ni que neixin infants sense futur.

Justícia i Pau de Mollet fa costat a totes aquelles ini-ciatives que, en la nostra ciutat, es proposin per a desen-volupar un món on no hi hagi llàgrimes innecessàries.Perquè pensem que aquest món, lliure i fraternal, és pos-sible. Només cal que el vulguem, només cal que ens esfor-cem una mica cada dia, i no pas per fer grans coses, sinósimplement deixar nèixer el que tots portem a dins.

Un món de fraternitat on tots els homes i dones tin-guin cabuda, un món de fraternitat on ens sentim solida-

A

Cap a un món en harmonia. Dret a un nivell de vida

digne

justícia i pau

18

ongjustícia i pau

ull un futur” era la resposta majo-ritària dels candidats a la qüestiósobre per què volien entrar en elcentre de formació professionalCEFAVIHAR de Blangoua. Els qui

coneix una professió té més possibilitats de trobar feina. Isi coneix noves tècniques pot desenvolupar i fer progressarel seu lloc de treball.

L’home coneix, descobreix, es comunica. El que un sap,li pot servir a ell, i pot servir als altres. Així la humanitatha anant acomodant la realitat a benefici seu. Hem des-cobert com conservar el foc, domesticar els animals, cul-tivar els camps, utilitzem la roda, fem pous, construïmhabitacles. Molts descobriments han facilitat la vida de lespersones: un pou dóna accés fàcil a l’aigua; una vacunaevita malalties; una carreta estalvia carregar l’esquena; l’a-gricultura i els animals domesticats asseguren una ali-mentació continuada.

Aquests descobriments i la seva aplicació va començaramb la humanitat, i no han parat mai. El contacte entre elspobles ha fet que el que un sabia, fos la roda, la pólvora, fercotxes o neveres passés als altres, i tots se’n beneficiessin.Ara, des de fa molts anys, vivim una gran revolució tec-nològica que ens ha canviat molt la forma de viure.

Però no a tothom. Això no existeix encara en moltesregions del món, a Àfrica sobretot. L’electricitat per exem-ple, el motor d’aquest canvi no ha arribat a la majoria deles cases o poblacions. Rentadores, planxes, neveres, ven-tiladors, televisions són realitats pels qui viuen al nord i a

V

El dret a l’educació tècnica professional“

ris els uns dels altres, un món on cada cosa i cada proble-ma el sentim com a nostre, un món on no girem l’esque-na al germà. Cal posar amor en la vida pública i en la pri-vada. Cal posar amor en tot.

Ningú, cap persona ni societat, no pot privar un homedels seus béns ni del seu treball. Els béns de la terra hanestat destinats a l’ús de tots els homes. Ningú té dret a apro-piar-se’ls de manera exclusiva, dominadora i acumulati-va. Són de la comunitat.

Enfront d’aquest món lliure i fraternal s’aixeca el poder,el poder econòmic, el poder polític i el poder ideològic. Lanostra tasca és la de lluitar contra aquest poder en mansd’uns pocs, cada vegada més pocs. Cal oposar-s’hi, del con-trari ens tornarem cada vegada més agressius i més neurò-tics. Sóm consciència, no poder.

Un dels camins més eficaços per a aconseguir un mónmés humà és l’educació. És la millor inversió econòmicaque pot fer el govern d’un poble, l’educació dels ciutadans.És el camí pacífic per eliminar tota ignorància, tota violèn-cia i tota guerra. Cal educar l’home per fer-lo home. Caleducar l’home, per fer-lo cívic, ciutadà conscient, dialo-gant, tolerant i solidari. Aquestes són les bases per a la pau,l’harmonia dels homes, el convenciment de les conscièn-cies.

És possible que Mollet sigui una ciutat educadora? Non’hi ha prou en acceptar teòricament uns principis, cal prac-ticar un estil de vida determinat. En la vida quotidiana dels

pobles i ciutats l’educació es fa per osmosi, per contacte. Enuna atmosfera enrarida es fa més difícil determinats com-portaments socials. Diàleg i convivència. Aquests són dosvalors democràtics de gran importància cívica.

Justícia i Pau-Mollet del VallèsMés informació: www.pangea.org/juspauwww.molletvalles.net/ongweb/index.htm

associació mollet 100% camerun

19

ongassociació mollet 100% camerun

les ciutats, i sobre tot al centre de les ciutats. La resta, llàn-ties de petroli, planxes a carbó, ventiladors “manuals”. Elaliments, amb el calor, duren poc. L’aigua potable, inexis-tent; la insalubritat una realitat comuna. Els més petits sónels qui més la pateixen.

Tot això només pot canviar des de la base, educant, fentdescobrir altres formes d’organitzar-se, de progressar. Sen-se obligar a canviar els sistemes tradicionals de viure i rela-cionar-se, en el que tenen de bo. Formar, donar a conèixerles tecnologies, els sistemes de fabricació, per fer la vida mésfàcil. El que es bo per a nosaltres, pot ser bo per als altres.

Si l’electricitat és part de la realitat, és bo que tots enpuguin gaudir. Si les lleis de la mecànica són universals, ésbo que tots les puguin conèixer i facilitar les tasques. Si les

lleis de la medicina i la biologia es van descobrint, és boestalviar patiments inútils i deficiències, donant ràpid elque a nosaltres ens ha portat segles d’investigació.

Ensenyar a llegir i a escriure és molt important. Ensen-yar a fabricar llits, reparar cotxes, instal·lar circuits, soldarportes, fer informes amb l’ordinador, fer la comptabilitat,aprofitar els recursos agrícoles, treure un sa rendiment alsanimals domèstics, a més de ser molt important, pot ferpoden construir un futur, donar de menjar i facilitar lescondicions de vida.

Mossèn Miquel Àngel Pérez, Mollet 100% CamerunMés informació:www.molletvalles.net/ongweb/index.htm

vui dia encara no està estès el dret universala una educació de qualitat per a tothom.Sembla increïble, però és la realitat. Amb l’a-venç tecnològic, científic i econòmic que la

humanitat ha experimentat, no s’ha sabut eradicar lapobresa, la fam ni l’analfabetisme.

Segons la UNESCO, al món hi ha més de 115 milionsd’infants sense escolaritzar i uns 860 d’adults analfabets.Es calcula que la despesa militar mundial és d’uns 860.000milions d’euros. També s’ha calculat que amb només 6.000milions d’ , és a dir, amb un 1,3% de la despesa militar,o amb menys del que costarà apagar l’incendi dels pousde petroli del sud de l’Iraq; es garantiria l’educació primà-ria per a tothom per a tot es planeta.

L’abril de 2002 els països membres del Fons MonetariInternacional i del Banc Mundial van llançar un ambicióspla dirigit a fer efectiva l’educació bàsica universal per al’any 2015. Un any més tard, diverses ONG han iniciat unacampanya denunciant la deixadesa per part dels païsosdonants, en un moment en que tot sembla indicar que elspaïsos receptors de l’ajuda satisfan els requisits demanats.

Només dos exemples:L’abril d’aquest any encara no se sabia d’on sortirien

els 400 milions de dòlars necessaris per implementar elsset primers plans que s’havien aprovat el novembre de2002. Paradoxalment, es calcula que a la invasió d’Irak esvan llençar uns 800 míssils tomahawk a un cost d’un miliód’euros la unitat.

L’empresa Halliburton, de la qual va ser director DickCheney, l’actual vice-president dels EUA, cobrarà 7.000milions d’euros per apagar els incendis. Aquesta empre-sa va ser investigada per l’oficina de comptabilitat del Con-grés dels EUA i va descobrir que en la seva participació enla reconstrucció del Balcans va inflar els preus: va cobrar

85,98 euros per placa de contraxapat, quan el seu valorera de 14.06 dòlars.

És evident que hi ha recursos perquè l’educació uni-versal gratuïta i de qualitat sigui una realitat, però cal uncanvi profund en la manera de veure les coses i afrontarles possibles solucions. Començant pel govern espanyol,hi ha altres prioritats i sovint s’incompleixen compromi-sos adquirits.

Per a eradicar la fam i la ignorància al món es necessitaun cert canvi de mentalitat i de valors. La ciutadania hau-ríem de ser conscients d’això i actuar en conseqüència.

Mestres per BòsniaMés informació: www.mestresxbosnia.orgwww.molletvalles.net/ongweb/index.htm

A

Quins canvis són necessaris perquè el dret universal a l’educació sigui realitat?

mestres x bòsnia

coneixlesONGde Mollet i col·labora-hi!

ACAPS-Mollet promou la solidaritat catalanaenvers el poble saharià i impulsa projecteshumanitaris per millorar les condicions de vidaals campaments de refugiats saharians.Seu social: C/ Francesc Macià, 18, 1r 2a.Tel. 620 911 929.

Creu Roja és una institució universal que actua enels camps de la cooperació internacional, laprotecció del medi ambient i la participació enactivitats de serveis socials, de socors i d’emergència,amb l’objectiu principal d’ajudar les persones mésvulnerables. Seu social: Gaietà Ventalló, 60. Tel.93 544 53 56.

Fundació ROKPA és una organització benèficamundial que treballa per millorar la qualitatde vida del món en vies de desenvolupamenti del món desenvolupat. Seu social: C/ AntòniaCanet, 16, 3r 1a, 59. Tel. 93 579 22 08.

Fundació Internacional Companyia de Maria-Lestonnac treballa des de 1976 per eradicarla pobresa dels anomenats Tercer i Quart mónsi educar per a la solidartat i la fraternitat entreels pobles. Seu social: Rambla de Balmes, 15-21. Tel. 93 570 68 88.

Justícia i Pau-Mollet treballa per la sensibilitzaciói conscienciació de la nostra societat sobre lescondicions de vida inhumanes que afecten a lamajor part de les persones del món. Seu social:parròquia Sant Vicenç. Pl. de l’Església, 1.Tel. 93 593 00 69.

Associació Cinco Pinos Poble Germà treballaper la dinamització de l’agermanament solidarientre Mollet del Vallès i el poble nicaragüencde San Juan de Cinco Pinos. Seu social: C/ Fran-cesc Macià, 18, 1r, 2a. Tel. 93 593 29 51.

Associació de la Comunitat Musulmana deMollet i comarca té l’objectiu de promoure idifondre la cultura islàmica entre els seusassociats i totes les persones interessades de lanostra ciutat. Seu social: C/ Sant Ramon, 59.Tel. 93 579 10 73.

ASSOCIACIÓDE LA COMUNITAT

MUSULMANADE MOLLETDEL VALLÈS

La Coordinadora d’AMPA de les escolespúbliques dinamitza iniciatives i activitats deles AMPA de les escoles públiques de la ciutaten diferents àmbits educatius i socials, com lasolidaritat. Seu social: C/Magallanes, 20, 1r 1a.Tel. 93 570 53 43.

Càritas-Mollet és una institució de l’EsglésiaCatòlica que expressa la sol.licitud per als pobresi marginats de la nostra societat a través detasques d’assistència, sensibilització i voluntariatsocial. Seu social: parròquia Sant Vicenç. Pl. del’Església, 1. Tel. 93 593 00 69.

Associació Llatinoamericana de Mollet(ALAMO) dóna ajuda humanitària i suportlaboral, educatiu, sanitari, d’habitatge,cultural, social, esportiu i lúdic als seusassociats; i col.labora en les activitats deciutat a través de la difusió de les sevescultures d’origen. Seu social: C/ FrancescLayret, 23. Tel. 616 715 427 Mollet 100% Camerun trebal la pel

desenvolupament del nivell de vida social ihumઠde la comunitat de la missió catòlica deMakary Blangoua al nord de Camerun. Seusocial: parròquia Sant Vicenç. Pl. de l’Església, 1.Tel. 93 593 00 69.

Mestres X Bòsnia-Mollet és una ONG sense capànim de lucre, formada per persones quevulguin dedicar part del seu temps en projectesde col.laboració amb diferents institucionsrelacionades amb el món de l’educació (escoles,instituts, ONG, etc…) dels Balcans.Tel. 93 573 01 73.

Hi col·labora:

xarxa de municipis