MÚSICA INDÍGENA AFRICANA

ÀFRICAÉs el tercer continent més gran del planeta. El continent té

una superfície total del 22% del total de la super-fície terrestre.

Àfrica és àmpliament considerada per la comunitat científica com l'origen del humans i del grup dels homínids.

Àfrica ve del llatí i es refereix a la terra dels "afer", que diuen que era una tribu berber. Altres diuen que és una evolució d'una paraula fenícia per a dir "pols“, i uns altres afirmen que és una corrupció d'una expressió llatina que volia dir "amb molt de sol".

Està situat entre els 17 °30´ W, on es troba el cap Verd (Senegal); els 51 °25´ E, on hi ha el cap Hafun (Somàlia); els 37 °20´ N, al cap Blanc (Tunísia); i els 34 °50´ S, on es troba el cap Agulhas (Sudàfrica). Limita al nord amb la mar Mediterrà- nia, a l'est amb la mar Roja, a l'est i al sud amb l‘oceà Índic i a l'oest amb l‘oceà Atlàntic. Està unit a Àsia per mitjà de l'istme de Suez, i separat d‘Eu- ropa per l‘estret de Gibraltar. Excepte l'entrant que forma el golf de Guinea, no té accidents importants al litoral. Comprèn, entre d'altres, les illes de Madagascar, les Canàries, Cap Verd, Socotra, Zanzíbar, la Reunió i les Comores, per citar només les illes i els arxipèlags majors.

SITUACIÓ GEOGRÀFICA

L'Àfrica és un continent amb una història que es pot dividir en tres períodes principals: el corresponent a la prehistòria i les primeres civilitzacions, amb l'auge d‘Egipte; els imperis tribals posteriors i l'època marcada per la colonització europea i la posterior independència. Àfrica és el bressol de la humanitat, allà va sorgir el gènere Homo que va donar lloc a l’espècie humana. El segon gran període, que a- barça fins al segle XIX, està marcat per una gran diversi- tat de cultures, que van formar imperis hegemònics a la seva zona d'influència. Els europeus havien usat l'À- frica com a font de matèries primeres i esclaus per a Amè- rica durant tota l'Edat Moderna però a partir del se- gle XIX comença, amb l‘imperialisme, la veritable colo- nització de l’Àfrica, amb el traçat de fronteres arbitràries que són la font de conflictes encara no resolts. La descolonització va deixar països independents amb futurs desiguals. Molts d'ells tenen una forta dependència de l'ajuda exterior pel seu baix nivell de desenvolupament, amb fam i corrupció interna. La petjada de les cultures colonials, especialment la britànica i la francesa, és ben patent en la majoria d'Estats. Diversos intents d'unir les voluntats comunes (el panafricanisme) no han aconseguit eliminar la rivalitat entre antigues ètnies.

SITUACIÓ HISTÒRICA

La música africana ha estat portada pels seus músics a tots els llocs del món, especialment a Europa i Amèrica, sorgint d'aquests contactes, estils tan rellevants per a la música actual com el blues, el jazz, el reggae, el country, la música cubana i llatina en general, etc. Els griots eren músics, historiadors i cantants que transmetien el seu art de generació a generació, i des de l'Edat Mitjana, van ser els cronistes oficials d'aquesta cultura, per això van crear un suport musical i s'acompanyaven d'instruments que s'adaptaven als llenguatges i ritmes utilitzats. Además de los griots, encontramos en esta amplia zona las llamadas tribus tamborileras, que tienen una gran importancia en la música tradicional africana. En aquest país la música está íntimament lligada al llenguatge parlat.

Actualment, un gran nombre d'artistes han jugat un paper decisiu en la difusió del pop

africà, l'afro-rock, i dels autèntics llenguatges musicals africans en occident,

posant les bases per a un major coneixement de la tradició musical africana.

UTILITAT DE LA MÚSICA

INSTRUMENTS MÉS

IMPORTANTS

El djembé és un instrument de percussió, concre-tament de la família dels instruments membra-nòfons. L'instrument va néixer a l'antic ImperiMandinga, aproximadament entre les localitatsde Bamako (Mali) i Kankan (Guinea), des d'aquí va migrar posteriorment a Senegal, Cos-ta d'Ivori i Burkina Faso, formant part integral de la música i las tradicions de la zona. Es creu que aquesta dispersió del djembé es va produir durant el segle I d.C. per les migracions dels Numu que eren (i encara són) ferrers professionals, considerats guardians de certs poders. Ells s'encarregaven de fabricar les màscares Komo, realitzar la circumcisió i l'ablació dels adolescents, per marcar el seu pas a l'edat adulta, tant com d'esculpir i tocar els djembés.

EL DJEMBÉ

El mizwad és un tipus de gaita utilitzat a Tunísia. L'instrument consisteix en una bossa de pell amb un doble grall, que acaben en dues banyes de vaca.

MÍZWAD

El shekere o calabash és un instrument de percussió que consisteix en una carbassa assecada amb una xarxa amb pedretes que la recobreix. A tot arreu del continent ho diuen de formes diferents, com el lilolo, axatse (en Ghana), i chequere. Sol utilitzar-se molt en la música hausa en Nigèria. El shekere està fet de les menudes carabasses que creixen sobre la terra. La forma de la carabassa determina el so de l'instrument. Un shekere es fa assecant la carabassa durant diversos mesos, llavors es lleven la polpa i les llavors. Després que és fregat, el treball dels comptes són afegides, així com el color. L'instrument és usat tradicionalment, encara que també s'utilitza per a la música popular. Quan es toca és sacsejat i/o colpejat contra les mans.

SHEKERE

El sistre, també anomenat sistrum, denomina un antic instrument musical, en forma de cercle, o de ferradura, que contenia platerets metàl·lics, enfilats en unes varetes, que es feien sonar agitant-los.El sistre es considera un instrument de percussió de la família dels idiòfons, en la gamma d'indirectament percudits, o sacsejats, com les maraques, les castanyoles o els cascavells. De fet, és un sonall, com els dels nadons.

Era molt utilitzat en les festes religioses de l'antic Egipte, d'on el van copiar els romans. És considerat un atribut important de la deessa Hathor, tot i que també se'l relaciona amb les deesses Bat i Bastet.

Avui encara es conserven exemplars, representacions c ceràmiques i jeroglífiques d'aquest instrument a diversos museus, com el Museu Arqueològic Nacional d'Espanya, el Museu Britànic, el Louvre, etc.

SISTRE

Un tambor de marc és un tambor que té una única membrana subjectada per sistemes diversos a un marc quasi sempre circular consistent en un cèrcol sovint de fusta d'un diàmetre més gran que la seva profunditat. La membrana pot estarfeta de pell (és així en la gran majoria de tam-bors tradicionals) o d'algun material manufac-turat. Alguns especímens tenen algun giny que en permet l'afinació o si més no la tensió regula-ble de la membrana.És el tipus de tambor més antic, i se'n troben exem-ples en moltes cultures i llocs. Possiblement tinguin

el seu origen a l'Oest d'Àsia, tot i que no es descarta la poligènesi. El seu ús a Europa està datat en temps de l'imperi romà. Posteriorment arribaren de nou amb els àrabs. La similitud dels noms dels tambors de marc de diverses zones de cultura islàmica sembla acreditar una història comuna de tots aquests instruments emparentats.

TAMBOR DE MARC

DISSENY: Sergi Orenes, Josep Mº Torras, Xavi Vergés, Enric Almagro i Enric Ribot.

Producció: Enric Ribot.