nacionalismes

A mitjan segle XIX apareix un nou fenomen en el panorama

musical europeu que consisteix en la recuperació de les

músiques típiques de cada país, el folklore.

Per una vegada des de la música “culta” se li dóna importància

a la música del poble, la música popular.

Aquest estil és causat, entre d’altres coses, per la reacció

política nacionalista després de l’intent napoleònic d’unir tota

Europa.

A cada país, per tant, la música nacionalista és molt diferent.

introducció.

característiques de la música folkòrica.

La música popular és diferent de la múscia “culta” per diferents motius:

És producte d’autors anònims i no pertany a cap època en concret.

Es transmet per tradició oral. Normalment no està escrita, i per això hi ha moltes versions i cadascú la pot interpretar a la seva manera.

El ritme i la melodia tenen un paper molt més important que no pas l’harmonia.

Ús dels modes i escales antigues.

La música nacionalista agafa aquestes melodies simples pròpies de cada país i les adapta a la música culta. És per això que la música nacionalista és molt variada:

Música russa Música escandinava

Música espanyola Música txeca

música russa.

“No solament vull conèixer el poble, em vull agermanar amb ell”

Això és el que compositors com Mussorgski o Glinka pensaven, donar finalment la paraula al poble, que havia estat oprimit des de sempre. Els autors russos es guien, en la música cantada, pels accents de la llengua, l’essència d’una música russa.

Hem d’esmentar el Grup dels Cinc, format per Mussorgski, Balakirev, Cui, Borodin i Rimski-Korsakov, que tenien un tarannà revolucionari molt marcat: “Mori l’academisme del conservatori! Fora el colonialisme musical de l’òpera italiana! Visca els cants i els balls populars russos!”

Mussorgski Balakirev Cui Glinka

enllaços.

El vol del borinot, Rimski Korsakov

Dansa polovtsiana, Alexander Borodin

Una nit a la muntanya pelada, Modest Mussorgski

música escandinava.

Noruega va tenir el seu desenvolupament musical gràcies a Edvard Grieg (1843-1907).

Finlàndia, que al final del segle XIX encara estava dominada per Rússia va comptar amb la figura de Jean Sibelius (1865-1957), que va compondre una peça titulada Finlàndia, amb una intenció clarament reivindicativa.

Per als països escandinaus el nacionalisme és molt important perquè fins llavors quasi bé no havien tingut respresentació coneguda en la música culta.

Jaen Sibelius Edvard Grieg

enllaços.

Mort de l’Ase (Peer Gynt), Edvard Grieg

Finlandia, Jaen Sibelius

El nacionalisme va arribar més tard a Espanya que a altres països europeus. Va començar amb Felip Pedrell, que va comprendre la importància que tenia la música tradicional i va realitzar una investigació musical a tota Espanya, recopilant molts cants i balls.

També pianistes catalans com Isaac Albéniz i Enric Granados, o el violinista navarrès Pablo Sarasate, han fet molt repertori nacionalista.

Per últim, Manuel de Falla, es troba entre el nacionalisme i noves tendències musicals que comencen al segle XX.

música espanyola.

Isaac Albéniz Manuel de Falla Felip Pedrell

enllaços.

Guitarreo, Felip Pedrell

Andaluza, Enric Granados

Sevilla, Isaac Albéniz

música txeca.

Els principals compositors de música nacionalista txeca són Bedrich Smetana i Antonin Dvórak.

Smetana va lluitar molt per Bohèmia, l’actual Rep. Txeca i Eslovàquia. Va fundar orquestres de músics txecs i va escriure moltes òperes en txec, basades en antigues llegendes de la seva terra, que incorporaven ritmes de balls tradicionals, com la polca. La seva obra més famosa és “La meva patria”, que inclou el famós “Moldava” (música descriptiva).

Es considera que Antonin Dvórak és el successor de Smetana. Dvórak va escriure nombroses obres i moltes òperes però pel que se’l coneix més és per la Simfonia del nou Món.

Smetana Dvórak

El moldava, Bedrich Smetana

Simfonia del nou Món, Antonin Dvórak

enllaços.