Narrativa actual amb algunes veus de dona

Montserrat RoigBarcelona, 1946-1991. Narradora i periodista, es va iniciar

literàriament a finals dels seixanta. Autora compromesa amb la cultura catalana i amb el

feminisme, Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen (Premi

Víctor Català 1970), li va valer la inclusió, ja el 1971, en La generació literària dels 70, Llengües a les quals ha estat traduïda la seva

obraAlemany, anglès, búlgar, castellà, francès, hebreu, hongarès, italià, neerlandès, portuguès, rus, suec

Investigació i divulgació: Els catalans als camps nazis. 1977  Narrativa/novel.la: Molta roba i poc sabó. 1970 El cant de la joventut. , 1989 Digues que m'estimes encara que sigui mentida. , 1991 Un pensament de sal, un pessic de pebre : dietari obert (1990-1991). 1992 Diari d'uns anys (1975-1981). 2011 Ramona, adéu!. 1972 El temps de les cireres.1977 L'hora violeta. 1980 L'òpera quotidiana. 1985 La veu melodiosa. 1987

Digues que m’estimes encara que sigui mentidaEl llimoner hi era i prou. Com tantes coses que veiem, davant de les quals passem de llarg

sense adonar-nos que les retenim, sense pensar que les estem retenint per utilitzar-les després. El llimoner no va ser així. L’altre, el literari, havia esdevingut un símbol. Jo vivia tancada, com he dit, en un pati voltat de cases altes, enclaustrada sota una volta de cel blau o ennuvolat, sempre el mateix retall de cel, inamovible. Allò que desvetllava la meva imaginació era el carrer, perquè m’estava prohibit. Allí els nens eren lliures, vivien entre els gossos i els arbres, amb els genolls plens de crostes, jugaven a aventis, s’estossinaven i malparlaven. Quan vaig començar a anar sola per Barcelona, el meu carrer va deixar de ser misteriós. Aleshores el misteri era dins la ciutat, amb la seva grandesa, amb els seus barris on, qui sap, hi havia gent que vivia com li donava la gana. Les paraules dels adults em servien per a imaginar la prohibició. Alguna cosa de semblant passa amb l’amor i en l’amor hi ha molta literatura

I m’havien prohibit jugar al carrer perquè això era cosa de nens ordinaris i maleducats. L’Eixample, als anys de la postguerra, era un barri de senyors que maldaven per mantenir-se incommovibles davant el canvi de les coses i el temps. Els fills dels senyors de l’Eixample havien fugit cap la part alta de Barcelona, on hi havia dues cambres de bany, escala de servei, i algunes habitacions duien nom anglès: hall, office, living. A l’Eixample, s’hi van quedar els professionals, els qui no saberen surar després de la guerra, alguns rendistes i les vídues dels antics fabricants del tèxtil. Moltes d’aquestes senyores van haver de sobreviure —i encara ho fan— amb vitalicis més aviat rònecs, les butxaques escurades però el senyoriu fins al canyet. Era un barri ple de senyores Miralpeix, un dels personatges que més estimo, i que no hi ha manera que se’m mori. Potser perquè el senyoriu, encara que vagi canviant de llenguatge i de formes, és etern.

Montserrat Roig, Digues que m’estimes encara que sigui mentida. ROIG, Montserrat. Digues que m’estimes encara que sigui mentida. Barcelona: Edicions 62, 1981, p. 48.

Carme Riera  (Palma, 1948)

Narradora, guionista i assagista. Doctora en Filologia hispànica Exerceix de professora universitària. Autora d'una obra rica en referents cultes i

populars, ha utilitzat des del seu primer recull de contes 

Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) la parla col·loquial mallorquina amb destresa i sense prejudicis.

Guardonada, entre d'altres, amb el premis Prudenci Bertrana de novel·la, 1980 per Una primavera per a Domenico Guarini; el Ramon Llull, 1989 per Joc de miralls; el Josep Pla, 1994 per Dins el darrer blau, novel·la històrica.

http://www.escriptors.cat/autors/rierac/pagina.php?id_sec=1372

Als motius que m'impulsen a escriure, s'hi superposa sempre, amb obsessiva claredat, una imatge, la imatge d'una nina (d'una nena, com es diu en català de Barcelona) amb trunyelles i ulls tristos, que mirava la mar llunyana des d'una finestra, d'una casa gran i buida del barri vell de Ciutat de Mallorca. La imatge d'aquella nena que rebutjava paorosa els miralls perquè no era guapa com la seva mare, i sí lletja com el seu pare, torna a omplir ara la meva retina: no juga, mira com juguen els seus germans al jardí de casa, des del balcó de la cambra de l'àvia, la senyora àvia, a la qual escolta gairebé tot el dia explicar velles històries d'un passat familiar, ranci i esbucat. Històries d'amor amb luxes i passions incontrolables, fins i tot de raptes, històries que desboquen la fantasia de la nena, i la impulsen a fabular-ne de semblants. La nena trista que rebutja els miralls perquè té por de veure's reflectida amb el bigoti que gasta el seu pare, comença a escriure als vuit o nou anys variants de les històries que li explica l'àvia, i pretén fins i tot, per tal de no enfrontar-se directament amb l'home negre que totes les setmanes interroga rere les petites retxilleres de l'odiós confessionari, confessar-se per escrit. Només d'aquesta manera, escamotejant la presència, se sent capacitada per vèncer la seva timidesa infinita i, fins i tot, per diluir entre les ratlles de la cal·ligrafia, les possibles culpes. Diguem-ne que el full en blanc li serveix com a mirall, com el mirall que rebutja, perquè en el full en blanc s'hi sent afavorida i fins i tot gratificada.

No negaré que sent força tendresa, molta més que quan érem la mateixa, per aquella nena que vaig ser, en les vivències de la qual s'expliquen, en part, els motius que m'impulsen a escriure. Ara sé per què vaig començar a escriure, i que fou per culpa de l'àvia, en primer lloc, incitada per la seva capacitat de contar històries, i en segon lloc, perquè l'escriptura em servia per foragitar els fantasmes i sobretot per explicar-me el món, per conèixer la realitat que m'envoltava i clarificar-la. Després, a aquests motius fonamentals, s'hi han anat afegint uns altres; escric, ben segur, perquè no puc evitar-ho, no em puc sostreure la necessitat de fabular, d'imaginar alternatives a la realitat, a l'entorn, a tot allò que tenc a l'abast.Copyright © 1998 Carme Riera i Institució de les Lletres Catalanes.

http://carmemiquel.com/autora/

La Marina Baixa . A ciutat de València ha transcorregut la major part de la seua vida. La seua activitat literària és un complement al treball d'ensenyant, que ha exercit durant mésde trenta-vuit anys, i a l'activisme social desenvolupat no només en àmbits pedagògics i educatius, sinó també en àmbits mediambientals, culturals i cívics en general.

Pel que fa a la seua obra, a més de la novel·la "d'adults" ha conreat altres gèneres. La influència de la seua professió en la literatura es veu reflectida en els seus llibres infantils i juvenils, mentre que les reflexions i anàlisis polítics i socials són exposats, sobretot, en els assaigs juvenils —A cau d'orella. Cartes a Roser i Murmuris i crits. Cartes a Mireia) dedicats a les seues filles— i en els articles que publica periòdicament a la premsa.

Carme Miquel (1945)

Ser dona (Levante EMV. 3 març, 2006)Ser dona, a març de 2006, és formar part de la meitat de la humanitat que ha aconseguit superar la desigualtat de drets i d'opcions a la que ens havia sotmés durant segles un poder patriarcal, un món masculí dominador. Però també és viure encara la invisibilitat darrere d'una burka, darrere de moltes burkes físiques i mentals. És viure encara el sotmetiment i la vexació.Ser dona, a març de 2006, és compromís amb el canvi de situacions i de mentalitats i és treballar per un món millor. És transmetre valors de pau i viure la tendresa. Però, malauradament, també és haver-se adaptat a uns estereotips de poder masculí i estar compartint els valors del poder subjugador.Ser dona és sofrir una violència específica per voler ser lliure en una societat en canvi, que a molts homes desorienta i rebel·la perquè qüestiona la primacia masculina i el seu paper dominador. És ser víctima del crim de gènere, del qui mata perquè creu que ha perdut la seua possessió.Ser dona és haver recorregut un llarg camí cap a la igualtat i la llibertat, un llarg camí de creixement personal i de transformació. És haver guanyat unes fites i poder transmetre el goig d'haver-ho aconseguit. I és, alhora, trobar-se a l'inici d'un camí que encara es preveu difícil, és solidaritzar-se amb les companyes agredides, és sofrir al costat de les maltractades, de les ignorades, de les amagades, de les alienades, de les vençudes. Ser dona a març de 2006, és viure un món de llums i d'ombres, de somriures i de plors.Ser dona, és saber que juntament amb els homes, podem exercir una acció coeducadora que potencie una manera de viure que prime l'estima, la col.laboració i la resolució pacífica dels conflictes per damunt de l'odi, la competitivitat i la violència. Ser dona, és aconseguir que homes i dones mirem el món d'una altra manera.

Carme

Miquel

Isabel-Clara Simó (Alcoi, comarca de l'Alcoià, 1943). Escriptora i periodista. Ha creat en els seus contes i novel·les uns personatges complexos que mantenen relacions conflictives,

La Nati (1991)Raquel (1992), Històries perverses (1992)

T'imagines la vida sense ell?(2000). La salvatge.1993, Dones (1997) recull de relats objecte d'una adaptació

cinematogràfica, l'any 2000. L'home que volava en el trapezi (2002)Recopilació dels articles al diari Avui, amb el títol d'En legítima defensa. Còmplices, l'obra teatral portada a l'escena per Pep Cortès.

L'any 2001 li és atorgat el premi Andròmina de narrativa pel llibre Hum... Rita!: L'home que ensumava dones i el 2004 el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians en la seva modalitat d'assaig, per En legítima defensa.

Isabel-Clara Simó. Avui, 4 d'octubre de 2005

Què fem quan algú se'ns adreça en castellà? Canviem de llengua. Quan algú fa servir el castellà en una reunió catalanoparlant? Canviem de llengua. Quan ens diuen que hi ha present un estranger? Canviem de llengua. Si algú se'ns adreça en castellà? Canviem de llengua. Això s'anomena "submissió lingüística", i ho hem après dels altres parlants. Diuen que si insistim, som uns maleducats; que la comunicació és el que compta, i que, per tant, la llengua més forta és la més útil; que la llengua catalana és per a ús intern, però no podem "obligar" els altres a entendre la nostra llengua.

Una bona part d'aquests prejudicis lingüístics són fruit de la ignorància o de la falta de reflexió; una altra part és fruit de la mala fe. Hores d'ara encara és freqüent sentir a dir que "en castellano nos entendemos todos"; o "canvia tu de llengua que jo no penso canviar la meva"; o que l'obligació escolar del català és un atemptat contra la llibertat, però la del castellà, no.

Aquestes coses les ha analitzades el professor de psicologia de la Universitat de València, Ferran Suay, que va crear uns tallers de l'espai lingüístic personal que han funcionat diverses vegades al País Valencià i unes quantes al Principat, per iniciativa de la CAL (Coordinadora d'Associacions per la Llengua) i d'Òmnium Cultural. Els objectius d'aquests tallers és dotar de recursos psicològics el parlant per no canviar arbitràriament i automàtica de llengua. Cal evolucionar i adoptar posicions lingüístiques menys rutinàries, tot i que sovint ens insulten com si el català fos ofensiu. Insulten els que, ai senyor, a ells mateixos es diuen tolerants.

Maria Barbal

1949. Novel·lista i professora de secundària. les primeres narracions tenen un marcat amor a la terra, a l'

univers rural, però amb una mirada crítica. (Pedra de tartera , 1985), Mel i metzines, 1990) i Càmfora , 1992)

Reculls de contes: La mort de Teresa (1986) i Ulleres de Sol (1994)

Darrerament escriu una narrativa més urbana: Carrer Bolívia (1999), Bella edat (2003), País íntim 2005) i Emma (2008). Escriu també narrativa juvenil i una obra

de teatre, L'helicòpter (2000).

Diversos premis la confirmen com una de les

“escriptures” més netes i intenses de la seua generació.

ParaulesCap alegria no podia fer-te feliç.Cada família té la seva manera de parlar i els seus silencis, d’acord, però la veritat, no sé què esperaves de mi.Em vas criar amb l’ànima discreta, just havia de servir per donar-me forma, com l’aire bufat que tensa el globus. Sens dubte perquè no prengués mal. Tu sabies massa d’agulles burxant que en un no res fan feina. Havia de saludar i donar les gràcies; a fora, no havia de fer-me veure, ai si cridava l’atenció!Molt aviat jo vaig tibar amunt per sortir volant. Devia ser molt petita, encara passava les nits al llit de barres dins del dormitori. Aquella cambra al pis antic, el del terrat, resplendeix. La llum que, a través dels vidres del balcó i de les cortines llises, espetega al mirall de l’armari és encara dintre meu. De la finestra de davant del capçal, també se’n recollia claror.Abans d’acotxar-me, em feies resar les oracions. «Àngel de la guarda, dolça companyia, no em deixéssiu sol, que si no, cauria, àngel de la guarda, de nit i de dia»...Un vespre el pare era al dormitori quan em posaves a dormir. Em vaig embalar de tal manera repetint les teves paraules que a l’instant ja havia acabat de resar. Al pensament guardo el so de cascada del seu riure. Em sembla tenir davant la persona jove tal com l’he vist en una fotografia, els cabells ondulats, i vestit amb una samarreta imperi blanca d’on sobresurten unes espatlles musculades d’home fort i prim, braços colrats. En ple instant de sorpresa, tu li vas girar la mirada, la que es dirigia severa cap a mi, sense encertar una rèplica. Tots dos et vam guanyar en el nostre acord, segurament per primer cop.Potser esperaves miracles. http://www.vilaweb.cat/www/lletres/llibre?llibre=1634607

• 2010: XXXIX premi Andròmina de narrativa

• 2012: PREMI DE CREACIÓ LITERÀRIA de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

“Les diferents trames que recorren aquesta obra coral se'ns presenten amb continus salts temporals, que fragmenten la trama tot dosificant-ne sàviament la informació. I per damunt de tot, està la seua poeticitat, la delicadesa en l'exploració dels sentiments, el treball sobre el llenguatge i les veus narratives, que no defalleix en cap moment. Resulta inevitable, en aquest sentit, el record de Mercè Rodoreda”

• http://www.diarioinformacion.com/arte-letras/2011/07/19/univers-femeni/1143911.html

Raquel Ricart Leal

Amb veu de dona“Un motiu per a la reflexió: segons dades de la secció

valenciana de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC),(…), de les trenta-tres obres de narrativa en la nostra llengua publicades el 2009, tan sols quatre (AZ, de Núria Cadenes, El cos deshabitat, d'Esperança Camps, El desordre de les dames, de Pepa Guardiola, i La visita del vent, d'Andrea Robles, pseudònim conjunt de Gregorio Royo i Maite Enrique) eren signades per dones (…) Durant uns altres exercicis la proporció tampoc no era molt més assumible: vint-i-un a quatre, el 2008.(…) Ací, però, l'escletxa adopta proporcions d’abisme.” htttp://cultura.elpais.com/cultura/2010/10/21/actualidad/1287612006_850215.html

Núria Cadenes (Barcelona, 1970) 

"Sembla difícil que en aquestes circumstàncies surtin a la llum veus invisibilitzades. En cas de precarietat extrema, els homes tenen menys difícil emergir", argumenta. I s'encomana al motiu més obvi, però també més plausible, de la sobrecàrrega de tasques sobre les dones. Amb conseqüències: "Les problemàtiques de les dones les tracten les dones. No exclusivament, però més. Per això és important donar visibilitat a les plomes que ens poden oferir aquest punt de vista", afig, tot i que combat també la idea que homes i dones escriuen amb el xip del blau i del rosa incorporat.

Isabel-Clara Simó (Alcoi, 1943), 

"Hi ha dos tipus de dones escriptores: les que escriuen des dels ulls de dona, i tenen dret a fer-ho, i les que fan cas de la Virginia Wolf",

"En tot cas, si hi ha un registre femení, jo no l'he trobat. El que es perd amb el desequilibri són valors literaris, perquè hi ha una part de la població que no s'ha dedicat a escriure narrativa. L'eclosió de la novel·la no tingué dones. És un misteri tan misteriós com la irrupció d'una generació magnífica", 

Gemma Pasqual (Almoines, 1967)

"sembla que les coses han canviat molt en aquest camp des dels inicis. Ara la major part d'aquest gènere s'escriu amb ploma de dona, també al País Valencià. Però, tal com ens adverteix Adela Turín, cal que les persones que editen, escriuen i il·lustren sàpien que per al futur de les nenes és important poder reconéixer-se en personatges positius, que deixen d'identificar-les amb la ignorància, la frivolitat, la malignitat i la ximpleria". 

http://www.gemmapasqual.cat/

Esperança Camps (Ciutadella, 1964)"Sempre he tingut molts dubtes que això sigui

efectiu, que separar la literatura per sexes tingui cap valor. Em sembla que en aquest punt del partit no és bo parlar de dona i literatura. Si volem normalitzar la situació hauríem de parlar de literatura, de la bona i de la dolenta", argumenta. Com tampoc no li fa el pes acotar l'anàlisi a un territori concret. "Si tanques el focus i mires només el mapa del País Valencià, és cert, n'hi ha poques, però jo em nego a ser una dona narradora al País Valencià. Tal vegada demà me'n aniré a viure a Vancouver i continuaré sent una escriptora en català"  

Àngels Moreno (Gandia, 1939

Les dones de la meua generació, en general, teníem menys accés a la cultura, fins i tot en les classes socials més altes. Sé, perquè he pogut comprovar-ho en diverses xarrades i trobades, que hi ha moltes dones de la meua generació frustrades per no haver pogut desenvolupar la seua vocació literària. Les coses han canviat moltíssim, però jo no conec les raons per què continuen havent-hi tan poques dones escriptores",

"Pel que fa a les conseqüències, si hi ha poques veus de dona és lògic que prevalga el que conten els homes i la seua visió és més aviat distorsionada".

 Dolors Jimeno (València, 1954)

 "Primer de tot, tenir els problemes de les dones, en forma de reconeixent social i manca de suport familiar. Segon, els problemes de la nostra literatura: una Generalitat illetrada, manca de recursos i de promoció en biblioteques públiques, etcètera. Finalment, hi ha el problema de la llengua: es llig majoritàriament en castellà i no es considera el català com a llengua pròpia o, almenys, de prestigi".