Copisteria Castellà. Pujol, 40. MataróDip. Leg. B-29.290.2000

Av. Maresme, 8, 3r B08396 SANT CEBRIÀ DE VALLALTA

AMB EL SUPORT DE:

Notes

Rosa Mª MateuMaria CollMarta ColellMercè Salazar Fliquet

Col·laboradors:

Edita:

www.rutsenseh.comMaquetació:

El vi novell deCan Martilari

El vi novell ha arribat! Aquests dies enalgunes botigues podem veure una brancade pi sobre la portalada, signe que utilitzael comerciant per avisar a la clientela queja disposa de vi novell. El raïm ha fermentati s’acaba de posar l’aixeta a la bota. Lafruiteria Martilari de Sant Cebrià encarasegueix aquesta vella tradició.

El monestir de Sant Pol

El CESC us desitjabones festes de Nadal!

19Desembre del 2005

Reproducció d’una felicitació de Nadal del segle XIX. L’original es troba en el fons arxivístic del CESC.

n Narcís Bota, segurament, passaràa la història de Sant Cebrià de Vallaltacom un dels alcaldes més popularsque ha tingut el poble, malgrat ell,

sempre s’ha considerat pagès i no polític.Com ha estat el cas de molts santcebrianencs, Narcís Bota va arribar enaquesta contrada del Maresme seguint lespasses del seu germà Enric que, igual queell, es va veure obligat a deixar la masiafamiliar de Riudarenes i anar a la recercad’un lloc on guanyar-se la vida. “L’hereues va quedar amb la casa i els altres cincgermans ens vam haver d’espavilar, perquèal marxar, ni ens vam omplir la motxilla”,recorda en Narcís.Va arribar a Sant Cebrià aproximadamentl’any 1942 i de seguida va trobar feina aCan Castellà, també conegut com aCastallenet, l’última casa del poble. Tresanys més tard, es casava amb ConxitaBorrell i començava a treballar en unterrenys de Can Boter. “Mentre la terraestava sembrada treballava a jornal, peròa mida que es desendreçava l’agafava pelmeu compte. El primer any vaig fer centsaques de patates i, el següent, dues-centes, la meitat per l’amo, que va cobrarel mateix sense fer res, i l’altra meitat per

a mi”, encara explica amb orgull. Més tardva cultivar les terres de Can Cona,mantenint-se des d’aleshores semprevinculat a la terra.Però un dia, sense poder-s’hi negar, vanatorgar-li l’alcaldia. Ell mateix explica elnomenament: “les coses amb l’altre batlle,en Joanet de Can Bachs, no funcionaven,molta gent estava descontenta, per això,el governador civil va decidir fer una llistade noms i d’allí escollir-ne el futur alcalde.Mitjançant aquest mètode vaig convertir-me en alcalde, alguns dirien per sort,però per mi, va ser una desgràcia”. Elsanys de mandat, entre 1963 i 1969, vanser difícils: “a les reunions no m’hi sentiaa gust i, com que encara m’havia deguanyar el pa -perquè abans els càrrecspúblics no cobraven-, cada dia anava atreballar la terra, però, fins i tot allà, lagent em venia a veure per explicar-meels seus problemes”. Va presentar ladimissió tres vegades, fins que vaaconseguir que un altre fos escollit alcalde.Durant el seu mandat es realitzarenimportants coses pel poble: s’inicià larecollida d’escombraries, es posaresdesaigües i llums als carrers i s’organitzàla primera festa de la vellesa.

Tot just acabat de repartir el núm. 7 delsnostres fulls d’història, va arribar al nostreconeixement que la senyora RosaAlmuzara, directora de l’Arxiu Comarcal,havia fet una investigació paral·lela a lanostra.

Amb aquest estudi es podia concloureque les pr imi t ives col·lect iv i tatscorresponents als monestirs de Sant Poli de Sant Feliu de Guíxols estavenformades per cavallers i membres de lareligió copte.

Poema

Ajuntamentde Sant CebriàRegidoria de Cultura

La rama que us duem no és d’una isarda

selva, recer de llop i del senglar;hem collit molsa, bruc i galzeràdamunt la serra que al davant esguardael vostre campanar.

Nostres humils ofrenesíntimes són al vostre pur sentit;herbes i mates van d’aroma plenesdels pins infants que Vós heu beneït,serrells de les carenes.

Corones, no en servem; però, Gran Dama,

puix mireu decantada el vostre Fill,penseu que és en sa honor aquesta rama

i somrigueu al nostre do senzill.

I aquest jardí, tan nostre i vertader,que no fini al gener ni en cap gener.

Faci la nostra passa tota dolçaun fluix tresor de molsa;la cirera d’arboçemmeli el tast càndidament joiós,

del galzerà tot lleu la baia encesael cor il·lusioni fredeluc,i pugui embolcallar-nos la tristesauna fulla de bruc.

JOSEP CARNER

El jardídesembral

Narcís BotaNarcís Bota

Narcís Bota ila seva donaConxita Borell

El personatge

CESC CESC

l dia 17 de setembre, al Punt Jove,es va fer una conferència sobre “ElsSants Metges guaridors: SantCosme i Sant Damià”. I ,paral·lelament, es va parlar delsgoigs i es va inaugurar una exposiciósobre del fons documental del

CESC, on es mostraven textos d’aquestgènere. La conferència anava a càrrec deldoctor en Medicina Josep Ma. Vilarrasa iCoch, amb la col·laboració del senyor JoanCampabadal i Breu, de l’ associació Amicsdels Goigs, i amb l’assessorament de l’ArxiuComarcal de Mataró. El goig dels SantsMetges de Sant Cebrià va interessar moltaquests entesos, ja que es tractava d’un goigmolt ben construït i ben editat –la publicaciófou feta per Joseph Abadal, pare, un granimpressor mataroní del segle XVIII-. Aixòcontrasta amb el fet que el propietari del goigfos un poble petit, de pocs parroquians, enel moment en què fou imprès el text.

Probablement, els Sants Metges eren fillsde pares cristians, i nascuts en el si d’unafamília benestant d’Aràbia. Devien ser dosgermans bessons, i es dirigiren a Síria peraprofundir els seus coneixements mèdics:es diu que l’un era cirurgià i l’altre internista.

El doctor Josep Ma. Vilarrasa va anomenarels seus miracles, entre els quals destaca unfet molt curiós que presumiblement, si fosveritat, seria el primer transplantament d’unòrgan, en aquest cas d’una cama. El relatdeia que un cavaller europeu patia una greuinfecció a la cama, que li van amputar. En elseu lloc se li va posar una cama d’unapersona de raça negra. Això està recollit amolts retaules repartits per les esglésieseuropees, amb diferents versions moltcoincidents. La conferència va ser molt amenai didàctica.

Després el senyor Joan Campabadal vaparlar de l’estructura dels goigs, fixada peròsusceptible de patir alguna variació:aproximadament dotze estrofes de sis versos,entre les quals es va intercalant el refrany,que presenta una música diferent de la restadel poema. El goig neix de la cultura popular,però grans autors com Verdaguer han conreatel gènere imitant-ne l’estil, com al cèlebreVirolai a la Mare de Déu de Montserrat …Actualment encara se’n componen, i s’editenamb l’acompanyament musical: són unexemple d’aquestes noves creacions Goigsa llaor del pessebre de la Pau o Goigs allaor de Sant Jordi (2005). En la creació dels

nous textos se segueix una forma precisa,recollida al llibret Com haurien de ser elsgoigs.

Al llarg de la geografia catalana hi hadiversos goigs dedicats als Sants Metges,patrons d’aquest col·lectiu professional. Arabé, el goig de Sant Cebrià interessaespecialment per la qualitat de la seva edició,com ja hem esmentat; també provocacuriositat als amants dels goigs perquè hitroben semblances amb un goig molt antic,del qual se n’hauria fet una adaptació.

L’exposició, coordinada per Lluís Batista,recollia exemplars de goigs dedicats a SantCebrià i als Sants Metges, molt bencomentats. El Centre d’Estudis va editar uncatàleg que recull el material exposat, ambcomentaris de Lluís Parera i Maria Coll. Atall d’anècdota, i d’interès particular per aalgunes famílies, també s’hi recullen unsllistats de cantaires cebrianencs dels diferentsgoigs (del Roser, dels Sants Metges i de SantCebrià), des del 1915. Si no vau tenir ocasióde visitar l’exposició, val la pena adquiriraquest catàleg perquè informa a bastamentsobre el tema dels nostres goigs, d’interèspatrimonial.

UN GOIG,una virtut,l’expressiód’un poble

Per Mercè Salazar i Fliquet

l 7 de juliol ens vam tornar areunir. Ho vam fer al restaurantde Can Joan. Ningú no ho vadir, però tots ho vam pensar,p e r p r i m e r a ve g a d acelebravem un acte sense enLluís Montsant i precisament

ho fèiem en el restaurant del seu fill.En la casa on tantes vegades ens haviaacollit, on guardava i orgullosamentens mostrava fragments i peces derestes arqueològiques que havia pogutsalvar, on es confon la modernitat ambl’ancestral, on els cotxes dels clientssortegen i fan volar les aus de corralmentre aparquen.

Recordo una resposta sàvia a unade les meves preguntes:”comaconseguiu que les mongetes quedintan ben cuites i saboroses, sense quees desfacin?” Molt fàcil Mercè, emrespongué: -a base de paciència, foclent i moltes hores de cocció-.

M’oblidava de dir que ens vam reuniramb ocasió del sopar anual del CESC.Moltes cares conegudes, els amics desempre i per què no? Algunes caresnoves, cosa que demostra que som unaEntitat amb vida, un company ens deixa,però n’arriben d’altres amb il·lusió decompartir i esperem que també decol·laborar.

Voldria aprofundir en el sentit dela paraula col·laborar. Tenim socismeravellosos que ens aporten documentsi objectes per a enriquir el nostre Fons,que paguen religiosament les sevesquotes i venen any rere any als soparsque organitzem. El CESC, però tambénecessita col·laboracions personals,petites aportacions del vostre temps,necessita dels vostres coneixements i per

què no? També de les vostres idees, deles vostres il·lusions.

Voldria demanar-vos des d’aquí lavostra col·laboració i per a això tan solscal que passeu pel nostre local social oparar en Lluís Parera pel carrer i dir-lique esteu disposats a ajudar-lo; tanimportant és treure la pols d’un prestatgecom organitzar una exposició, tots hipodem aportar alguna cosa, tots somnecessaris!

El menú fou abundós com sempre enaquell acollidor menjador. A Can Joantreballen la brasa amb molta traça i lescostelles i butifarres aconsegueixen aquellpunt que mai aconseguim a les nostresbarbacoes. Per suposat no hi van faltarles mongetes que a mi tant m’agraden.

Parlàvem dels assistents i allà hi era elnostre President, recolzat per bona partde la seva nombrosa família, també enshi trobàvem la immensa majoria delssocis, així com un gran nombre desimpatitzants i una important representaciódel nostre Ajuntament, si no recordomalament en nombre superior a d’altresanys (en broma, vam dir que s’haguéspogut celebrar un Ple Municipal).

A la fi, postres, copes i l’esperat discursd’en Lluís Parera, home de gran tenacitatque ha aconseguit tot allò que avui tenim,que lluita per a mantenir-ho i engrandir-ho, a qui avui reconeixem mèrits, peròque no li donem excessiva importànciaperquè és viu. Dintre de molts anys -desitjo- quan ja no sigui entre nosaltres,la seva obra serà més valorada.

És una situació que es repeteix ambels grans homes que deixen la sevaemprempta i fan història.

Un sopar especialEl menú fou abundós com sempre en aquellacollidor menjador. A Can Joan treballen la brasaamb molta traça i les costelles i butifarresaconsegueixen aquell punt que mai aconseguima les nostres barbacoes. Per suposat no hi vanfaltar les mongetes que a mi tant m’agraden.

“L’exposició, coordinadaper Lluís Batista, recolliaexemplars de goigs dedicatsa Sant Cebrià i als Sants Metges,molt ben comentats. El Centred’Estudis va editar un catàlegque recull el material exposat,amb comentaris deLluís Parera i Maria Coll.”

En un moment de la conferència. Autoritats i conferenciants a la sala d’exposicions del Punt Jove.

Per Rosa Mª Mateu