Open access, accés obert al coneixement

Xavier Lasauca i Cisa, responsable de Gestió del Coneixement i Sistemes d’Informació en R+D de la Direcció General de Recerca (Generalitat de Catalunya)

La finalitat del moviment open access (OA) o moviment pel lliure accés a la informació científica és aconseguir que els treballs de recerca de qualsevol disciplina siguin accessibles gratuïtament des de la xarxa, sobre la base que els resultats de la recerca finançada amb diners públics han de ser de domini públic.

Imatge: http://open-access.org.uk

Actualment, per tal d’accedir a la recerca finançada amb fons públics hem de pagar per duplicat: primer per dur a terme la recerca i després per l’accés a les subscripcions a les publicacions científiques, que són substancialment cares. Les universitats es gasten globalment unes quantitats molt elevades en les subscripcions anuals a aquestes publicacions (que poden arribar a costar 25.000 dòlars l’any, o centenars de dòlars un sol número), que a més exigeixen als autors la cessió total a l’editor dels seus drets.

En aquest sentit, cal tenir en compte que el preu que cal pagar per accedir a la informació de notícies dels mitjans digitals (95 euros per accedir a un diari com l’Ara durant tot un any i descarregar tot el que es vulgui sense restriccions) és molt inferior al preu que cobren els editors de revistes científiques per descarregar un sol article: Elsevier, $31.50; Springer, €34.95; Wiley-Blackwell, $42.

D’aquests exemples, el cas d’Elsevier, l’editorial de publicacions acadèmiques més gran del món, és especialmente revelador: l’any 2012 va obtenir un benefici aproximat de gairebé mil milions d’euros a partir d’un producte creat per autors que no cobren res per la seva feina. A més, Elsevier obliga les universitats a adquirir les revistes en grans paquets (no es poden subscriure a una revista concreta) i dóna suport a projectes de llei americans com SOPA o PIPA, tremendament restrictius pel que fa a la capacitat d’accés lliure a la informaciò. Per tot plegat, un matemátic britànic, Tim Gowers, va obrir una página web (The Cost of Knowledge) des de la qual feia una crida a no publicar ni participar com a revisor de les revistes d’Elsevier. A aquest manifest ja s’han adherit més de 13.200 persones, i l’any passat va ser el desencadenant de l’anomenada primavera acadèmica, esperonada per alguns mitjans britànics com ara The Guardian.

El moviment d’accés obert s’inicia amb la carta oberta, publicada a la Public Library of Science (PLoS) i signada per més de 30.000 científics, que sol·licitava als editors acadèmics que publiquessin els articles en accés obert un cop transcorreguts sis mesos des de la seva publicació, i demanava als investigadors que no publiquessin en aquelles revistes que no subscrivissin la declaració. Una altra fita destacada en el desenvolupament és la reconeguda i adoptada internacionalment Berlin Declaration on Open Access to Knowledge in the Sciences and Humanities (2003).

La necessitat de promoure la difusió de la recerca i la docència en el context de la societat del coneixement i el web 2.0 han permès que sorgís i es consolidés aquest moviment, que advoca per fomentar l’accés permanent, gratuït i sense restriccions als continguts científics i acadèmics amb l’objectiu d’afavorir la visibilitat, difusió i socialització del coneixement. Peter Suber, el director del Harvard Open Access Project, es fa ressò, en una página web de lectura molt recomanable, dels avantatges de l’accés obert per als lectors, els autors, els professors i estudiants, les biblioteques, les universitats, les revistes i editorials, les agències de finançament, els governs i la ciutadania. A més, amb l’accés obert les empreses podrien comercialitzar els seus projectes fins i tot dos anys abans del que poden fer-ho actualment amb sistemes de difusió no oberts, i permetria una certa igualtat entre les pimes i les grans empreses. Gràcies a l’obertura del coneixement s’han aconseguit avenços com ara el projecte Genoma Humà o el descobriment de nous gens de la malaltia d’Alzheimer.

Actualment, les universitats americanes com la Universitat de Princeton, Harvard o el MIT són capdavanteres en l’aplicació de polítiques favorables a l’accés obert. D’acord amb aquestes polítiques, s’intenta evitar que el personal investigador cedeixi els drets d’autoria als editors de les publicacions, llevat de casos excepcionals, i s’encoratja el personal a publicar els seus articles en repositoris d’accés obert com ara arXiv.org.

Des de les pàgines de Nature també podem llegir mostres de suport a l’accés obert, amb la complicitat d’entitats científiques internacionals como ara la

UNESCO, l’Open CourseWare Consortium, la secció de ciència de CreativeCommons, la League of European Research Universities o la Confederació de Repositoris d’Accés Obert (COAR), a més del suport explícit des del seu bloc de la vicepresidenta de la Comissió Europea, Neelie Kroes.

Precisament l’estiu de l’any passat la Comissió Europea va publicar tot un seguit de recomanacions que tenen per objectiu permetre l’accés obert a la recerca finançada amb fons europeus en el marc del pla Horizon 2020, al qual destinarà 87.000 milions d’euros en 7 anys. La Comissió recomana als estats membres que adoptin un plantejament semblant respecte dels resultats de la recerca finançada pels plans estatals. L'objectiu és que el 60% dels articles sobre recerca finançada amb fons públics europeus es pugui consultar lliurement l’any 2016. Tot plegat s’inscriu en el marc de l’Agenda Digital per a Europa (que estableix una ambiciosa política de dades obertes) i la Unió per la Innovació, que dóna suport a l’accés obert com a element essencial per a la construcció de l’Espai Europeu de Recerca.

També el passat estiu el govern britànic va posar fil a l’agulla pel que fa a aquesta qüestió, i va decidir que, en el termini de dos anys, tots els articles científics que hagin estat subvencionats amb diners públics hauran de ser accessibles gratuïtament via internet, tot seguint les recomanacions de Informe Finch. Aquesta decisió, però, no ha estat exempta de polèmica, atès que hi ha dues posibles vies al lliure accés, l’anomenada “via daurada” (publicar en revistes d’accés obert) i la “via verda” (publicar en revistes per subscripció i, al cap d’un temps, publicació en un repositori obert per a tothom). El govern britànic, per exemple, ha optat per la “via daurada”, però amb una negociació posterior entre universitats i editorials sobre el preu que caldrà pagar a conseqüència del canvi de model.

Accés a altres articles relacionats amb l’accés obert publicats en el bloc de l’autor

(Aquest article està basat en l’anotació publicada per l’autor en el bloc de la Xarxa d’Innovació Pública el 05/09/2012, i ha estat actualitzat el dia 12/02/2013)