Panteó de Roma

Títol: Panteó.Autor: desconegut.Cronologia: 118-128.Tipologia: temple.Materials: formigó,

granit, maó, marbre i fusta.

Estil: romà imperial.Localització: Camp de

Mart (Roma).

Fitxa tècnica

Obra de la mateixa època

Domus Aurea(64-104)

Context

La construcció inicial del Panteó la va dur a terme, l’any 27 a. C., Agripa, un general i polític romà que va arribar a ser ministre i gendre de l’emperador August. L’any 80 un incendi va destruir el temple gairebé del tot; va ser restaurat per Domicià i reconstruït per Adrià entre el 118 i el 128. Tot i que no se sap del cert, l’arquitecte de la reconstrucció potser Apol.lodor de Damasc. La cúpula gegantina del Panteó és l’obra més reeixida de l’enginyeria romana, perquè és un gran repte que porta al límit la resistència dels materials.

Descripció formal

L’edifici s’obre a la plaça a través d’una pronaos o pòrtic octàstil amb quatre parells de columnes d’ordre corinti monolítiques de granit, que sostenen un entaulament llis, amb la inscripció del temple d’Agripa, coronat per un frontó triangular.

Darrere d’aquest enorme pòrtic s’aixeca el cos de transició que s’acobla al tambor que sosté la cúpula hemisfèrica de la cel·la. Sense el revestiment de marbre, el tambor mostra la tècnica de construcció romana a base de morter (opus cementicum) i maó (opus latericium). Sobre el tambor s’aixeca la cúpula coronada per un òcul de gairebé 9 m de diàmetre que serveix alhora per a la il·luminació i la ventilació.

Les línies d’imposta delimiten tres pisos d’arcs de maó, la funció de descàrrega dels quals reverteix en els contraforts integrats al mur que, al seu torn, distribueixen el pes dels vuit pilars interns repartits per la planta de la cel·la. S’accedeix a la cel·la a través d’unes portes de bronze gegantines, flanquejades per dos nínxols o concavitats que tanquen les naus laterals.

La cel·la és un espai circular amb un mur obert a diverses capelles i fornícules intercalades, i un àtic amb finestres cobertes amb gelosies sobre el qual descansa la cúpula que, amb una altura de 43 m, dóna grandiositat a l’espai gràcies als cassetons, que es van empetitint a mesura que s’apropen a l’òcul zenital.

Entorn i integració urbanística

En origen, el Panteó havia d’estar envoltat d’una plaça porticada que només hauria permès veure el pòrtic d’entrada, però aquest projecte mai no es va dur a terme. Situat al cor de la Roma actual, la seva integració a l’entorn urbanístic és total malgrat les seves dimensions, perquè no supera l’altura dels edificis contigus i les seves proporcions s’adeqüen perfectament a l’espai de la plaça que acull.

Funció, contingut i significat

El Panteó era un temple dedicat a tots els déus de l’Olimp, tal com es deriva del significat del seu nom en grec: pan és “tot” i theos és “déu”. L’interior era una representació de la cosmologia romana. Els set absis estaven consagrats a les set divinitats celestes (el Sol, la Lluna, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn), i la gran cúpula simbolitzava la volta celeste que, segons els romans, cobria la Terra a manera de cúpula . L’òcul central és la representació del Sol. Concebut per ser un espai d’unió entre l’home i la divinitat, l’emperador Adrià també el va utilitzar com a tribunal públic. El 609, el papa Bonifaci IV el va consagrar com a església (Santa Maria dels Màrtirs) i al segle XVII l’escultor italià Bernini en va aprofitar el bronze que revestia la cúpula per fer el baldaquí de Sant Pere del Vaticà. A l'interior del Panteó es troben les tombes de nombrosos reis d'Itàlia i multitud d'obres d'art. El personatge més conegut que es troba enterrat en el Panteó és sens dubte el pintor i arquitecte renaixentista Rafael.

Models i influències

Els temples circulars i l’ús de la cúpula com a sistema de coberta no van ser una invenció romana. A Grècia hi ha el thólos, mentre que l’arc, la volta i la cúpula ja eren coneguts als mons mesopotàmics i micènic, i van ser utilitzats amb un nivell de perfecció pel poble etrusc. La transcendència de la cúpula del Panteó en l’arquitectura occidental ha estat enorme. Brunelleschi la va estudiar per a la construcció de la cúpula del Duomo de Florència, i, entre molts altres, també va servir de model a Bramante (San Pietro in Montorio), Miquel Àngel (cúpula de la basílica de Sant Pere), Bernini (col·legiata de Santa Maria Assunta, a Ariccia) i Palladio (Villa Capra de Vicenza).