Full informatiu de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau

http://tgnapau.blogspot.com tgnapau@tarragona.tinet.org

núm. 119 juliol 2011

El 9 de juliol se celebra el Dia Internacional per a la Destrucció de les Armes.Existeixen més de 640 milions d'armes lleugeres al món i cada any es fabriquen 8 milions més.

Dissabte 11 de juny antimilitaristes van acampar en les instal·lacions mi-litars de Sant Gregorio a Saragossa. L'acampadaxlapau va ocupar la base militar durant més d'una hora per demanar una pau real ja.

EL PRESSUPOST MILITAR,PER A INVERSIONS SOCIALS !

Manifestació 19-JLliurament col·lectiu de declaracions d'O.F. 18-J

COMPROMETEU-VOS

Stéphane Hessel

Stéphane Hessel llança un nou crit: 'Comprometeu-vos!' L'escriptor publica un nou llibre en què insta els 'indignats' d'arreu del món a fer un pas més enllà. "Comprometre's significa obrir-se al món que ens envolta. Suposa dir, en contra del determinisme històric, que hi ha alguna cosa per inventar. És el contrari del derrotisme i la resignació". Aquest cop, però, el diplomàtic no publica un manifest, sinó una sèrie d'entrevistes amb el jove activista Gilles Vanderpooten en què demana un pas més als indignats: el compromís per canviar les coses. "No n'hi ha prou amb indignar-se davant la injustícia del món, com si es tractés d'un vast panorama... La injustícia es presenta davant la meva porta, ara, de manera immediata", diu Héssel en el nou volum. Al pròleg, els autors s'adrecen als "amics dels pobles d'Espanya" i els anima a seguir el corrent dels països de la riba sud del Mediterrani, "que ens demostren que els pobles poden agrupar-se, indignar-se i donar resposta a una situació que no els convé".En el pròleg, Hessel carrega contra "l'atur i la precarietat laboral" dels joves, contra "la incertesa que angoixa milions de treballadors i famílies", contra la posada en qüestió de les "conquestes socials adquirides al llarg de les últimes dècades", contra "l'especulació immobi-liària desenfrenada" i contra "els escàndols de corrupció". Segons Hessel i Vanderpooten, aquests són els cinc principals problemes de l'Estat davant els quals s'ha d'adquirir el compromís.

ISBN: 9788497102056Edita: Ediciones Destino, S.A.

Reconeixement-NoComercial-CompartirIgual 2.5 EspanyaSou lliure de: copiar, distribuir i comunicar públicament l'obra i fer-ne obres derivades Amb les condicions següents:

Reconeixement. Heu de reconèixer els crèdits de l'obra de la manera especificada per l'autor o el llicenciador. Citant la procedènciaNo comercial. No podeu utilizar aquesta obra per a finalitats comercials.Compartir amb la mateixa llicència. Si altereu o transformeu aquesta obra, o en genereu obres derivades, només podeu distribuir l'obra generada amb una llicència idèntica a aquesta.

"Paraules per la Pau", publicació de la Coordinadora Tarragona Patrimoni de la PauD.L.: T-1274-2005Equip de redacció i edició: Coordinadora Tarragona Patrimoni de la Pau. Coordinació i maquetació: Equip R A. La redacció del full no es responsabilitza de l'opinió dels col·laboradors.

pàgina 2 Materials per la pau núm. 119 juliol 2011

Materials per la pau Amadeo López

Per contactar amb la Coordinadora ens podeu trobar:cada primer diumenge de mes a Paraules per la Pau

cada dilluns, a les 20h, a Rambla Nova, 97-2nenviant un email a tgnapau@tarragona.tinet.org

http://tgnapau.blogspot.comal Facebook: tarragona patrimoni de la pau

Aprofitem aquest espai per fer ressò de la propera Trobada Internacional de Dones de Negre contra la Guerra. La trobada està oberta a aquelles dones que tinguin interès en compartir una setmana debatent i reflexionant sobre com el militarisme afecta a les vides de les dones.

COSSOS I TERRITORIS SENSE GUERRES NI VIOLÈNCIESXV TROBADA INTERNACIONAL DE DONES DE NEGREdel 15 al 20 d'agost 2011Bogotà - Colòmbia

A l'Àfrica, Àsia, Amèrica i Orient Mitjà aproximadament hi ha 28 conflictes armats, entre els quals 19 d’ells tenen ja més de vint anys de durada. A Colòmbia el conflicte armat ja porta més de 40 anys. En el marc d’aquest escenari de guerra, les violències contra les dones s’han exacerbat, ja que han estat apropiats els seus cossos, la seva capacitat reproductiva i productiva, els seus pensaments i la seva sexualitat per part dels guerrers. No obstant això, la violència generalitzada contra les dones no només es presenta en temps de guerra i/o conflictes armats, sinó que també està present en contextos d’aparent pau, com es demostra a El Salvador, Guate-mala o Sèrbia.

Avui dia les dones i les organitzacions de dones seguei-xen sent perseguides, amenaça-des i patint un gran nombre de violències. Tot això ha fet que organitzacions de dones de diferents països expressin el seu NO rotund contra les guerres, els militarismes i les violències.

Aquest any, a Colòmbia i per primera vegada en un país llati-noamericà, prop de 80 dones de negre internacionals provinents d'Israel, Palestina, Itàlia, Espan-ya, Sèrbia, Índia, Bèlgica, Tuní-sia, Nepal, Estats Units o Uruguai, entre d’altres, així com 150 dones representants de la Ruta Pacífica i d’altres organit-zacions, ens donarem cita per analitzar els efectes de la guerra, els militarismes i l’armamentis-

me en les dones i la població civil, així com visibilitzar i concretar accions de resistència de les dones contra la guerra.La Trobada contempla conferències, tallers, plenàries i altres acti-vitats paral•leles. Els temes que guiaran les discussions són:- L’oposició a la militarització de la seguretat nacional i internacio-nal.- Perspectives feministes dels conflictes i guerres actuals.- Praxi transformativa de les dones davant les dificultats. - La violència i l’opressió sexual.- Portar als responsables de crims de guerra i de crims contra les dones davant la justícia.- Els desafiaments per a les Dones de Negre.

El preu d’inscripció és de 300 € i inclou l’allotjament de 5 nits així com esmorzar i dinar. El desplaçament des dels diferents indrets al lloc on es realitza la trobada corre a càrrec de cada participant.Per qualsevol altra cosa, el contacte és:

RUTA PACIFICA DE LES DONESCarrera 35 No 53a - 86 Bogotà, Colòmbia.Tel: (57 + 1) 2 229.145 - (57 +1) 2 229.146mujeresdenegro@rutapacifica.org.co www.encuentromujeresdenegro.org

pàgina 3 Paraules... núm. 119 juliol 2011

XV Trobada Internacionalde Dones de Negre

Pilar Palacio

pàgina 4 Actualitat núm. 119 juliol 2011

En arribar a Barcelona anem cap a la Ciutadella; som més de 70 persones i el parc esta tancat i barrat. Es veuen mossos per tot arreu, estan tancats dins del parc. Em recordava a la reunió del G-8 de Gènova on varen tancar el casc antic de la ciutat i la policia feia ratzies a la part de fora perseguint als manifestans.

Entre els de #acampadatgn comentem la nostra preocupació sobre rebre per part de la policia perquè hi ha poca gent. De sobte se sent molt de xibarri i molta gent aplaudint i cridant, ens expliquen que esta arribant una columna d'un barri. M’im-pregna l’emoció: columnes des dels barris? Sí, es veu que les assemblees de barri venen fent manifestació i pel camí es van sumant amb altres assemblees. Les columnes són entre 500 i dos mil persones, destaquen pel nombre les què venen de Sants,

on ve també la gent del Baix Llobregat i la que ve de Nou Barris.

Mentre van arribant les columnes em trobo amb el Raimundo Viejo, i parlem una estoneta. Em comenta la seva situació laboral a la UPF on l'any passat li varen reduïr un 25% i aquest any un 47% el salari. També comentem el fet que hagin tancat avui el parc de la Ciutadella i com es protegeix el govern de la Generalitat per aprovar les retallades i la llei òmnibus. Recorda que quan va viure a Suïssa va estar xerrant amb una dona al bar de l’estació i després sapigué que era la presidenta de la Confederació (portava seguretat i era molt accessible). Ens qüestionarem si les actituts dels representans polítics d’aquest País venen donades per la dictadura fran-quista.

Són ja les 10 de la nit i diuen que hi ha preparada una assemblea amb xerrada inclosa. Al principi xerren l'Arcadi Oliveres, la Miren Etxezarreta i un membre de la comissió que ha treballat la llei òmnibus.

Al final de l’assemblea un jove proposa portar materials a les portes per tal de dificultar la seva obertura. Ens dividim entre les dues portes que es volen bloquejar (la del zoo queda completament lliure). Veiem el parc ple de mossos i policies locals (espaiats cada 20 metres). Menys mal que estan dins de la reixa i les portes bloquejades. Perquè alguns d’ells insultaven als manifestans amb frases com “guarros, perroflautas, …”.

Ara ja són les 2 de la nit i a les 7 hem d'estar llevats, així que busquem un racó a la gespa i anem a dormir.

15J: retallant la democràcia Marc del Jesús

Els de la kale borroka en plena acció i com sempre els mossos sense identificar

Pel matí a l'arribar a la porta assignada a prop de l'estació de Sants ens diuen que estan carregant al carrer Wellington i que un grup vagi cap allà. Durant les primeres hores aquest avís es repetirà 4 o 5 vegades. Sembla ser que els mossos s'han obert un camí a cops de porra per a que els parlamentaris puguin entrar. Mentrestant, als mitjans, la Rahola crida pels “matins” d’atac a la democràcia, el Mas diu que això no es pot permetre, i diuen que Artur Mas ha hagut d'entrar en helicopter perquè els manifestants es tiraven davant del cotxe oficial. A nosaltres un helicòpter ens sobrevola i els periodistes ens diuen que hi han altercats però no els deixen anar, estan acor-donats pels mossos d’esquadra, la gent del meu costat rep trucades; per la tele ens estan deixant verds, diuen que ja no tenim recolzament.

Quan marxo cap a l’estació de tren, em trobo amb els de TV3 i els pregunto pel company que ha sigut pegat, era d’una subcon-trata de TV3, no el coneixen però diuen que ell esta bé però la camera ha quedat destrossada. Pujo al tren tot cansat, obro els ulls de nou i estic creuant el Fran-

colí, merda m’he passat de Tarragona i ara em toca baixar a Port Aventura i esperar un tren de tornada. Quan arribo a casa estic derrotat. Lo pitjor encara està per venir. L’endemà amb totes les portades dels mitjans de comunicació m’indigno encara més; si jo hi era i no vaig veure

res de res... Segur que les imatges no eren d'un plató de TV? Estavem rodejats de poli-cies, com es que va poder passar allò? Tots els mitjans tenen els mateixos titulars; ni El Punt es salva. Tenim molta feina a fer, i la farem poc a poc però sense aturar-nos.

pàgina 5 Actualitat núm. 119 juliol 2011

El passat 15 de juny la Mònica i el Josep Maria decidiren casar-se. Però, com no podia ser d'una altra manera, la boda no va ser convencional. Un dimecres de lluna plena, eclipse i moltes sorpreses!

En un entorn privilegiat, deci-diren fer la celebració a la platja de l'Arrabassada; convidats i banyistes pogueren gaudir de les paraules de la parella i d'un magnífic discurs del Jordi.

I què vam fer els i les de la Coordi? Doncs amb la dignitat que vam poder, vam versionar per a l'ocasió la cançó “Qual-sevol nit pot sortir el sol” del Si-sa.

Després de la cerimònia vam sopar, beure, riure, parlar, i uns quants vam acabar cantant unes cançons a la platja i fent el primer bany nocturn de la temporada.

Què més es pot demanar? Res! Molta felicitat, alegria i molts petons per la Mònica i el Josep Maria!

Molta felicitat i alegria! Marc Suanes

El 30 de maig de 1984, poc després que Pujol fos investit per segona vegada president de la Generalitat, el seu llavors principal adversari, Raimon *Obiols,

primer secretari del PSC, va ser agredit amb objectes, cops i insults quan sortia de l'edifici de la cambra legislativa. Altres dirigents socialistes van ser

esbroncats i increpats pel mateix grup.

pàgina 6 Conflictes "oblidats" núm. 119 juliol 2011

pàgina 7 Crònica núm. 119 juliol 2011

“Arde la calle al sol de poniente…” A molts us sonarà aquesta cançó de Radio Futura. Aquí inevitablement faig servir el símil per a parlar de les places, dels indignats, perquè el més important d’aquest moviment és que ha esdevingut una escola d’activistes. Una experiència de pedagogia política de primer ordre amb gent jove, majori-tàriament, i sense passat polític. Quan em demanen si serveixen d’alguna cosa les acampades, jo responc que sí, principalment per als acampats. Els coneixements adquirits, les pràctiques assemblearies, els afectes, les comunicacions que es generen, les persones que es coneixen... tot això forma part de l’escola de calor humà. I no oblidem que la visualització de la indignació, la recuperació d’espais comuns, la pressió política exercida i la metodolo-gia utilitzada, no sols serveixen per a denunciar una situació sinó que també s’usa per a demanar un nou marc democrà-tic de convivència (el que tenim ja està esgotat) on tothom es senti representat i on tothom pugui participar, un nou marc social per a desenvolupar-se individual i col•lectivament.

Però amb el Parlament hem topat! El 15 de juny, en una acció pacífica de bloqueig al Parlament de Catalunya, es desferma el contraatac de les forces de l’ordre, tot al•legant defensa de la democràcia i autoerigint-se en únics repre-sentants del poble. És més fàcil criminalitzar que escoltar i molt més fàcil fer veure que els causants del problema són els que demanen solucions en lloc de fer autocrítica i reconèixer la seva part, voluminosa per cert, de culpabilitat en la generació dels problemes i la seva inefi-càcia per a resoldre’ls. Els polí-tics s’esfereeixen en veure peril-

lar el seu estatus, ja que es posa en qüestió el sistema parla-mentari per ser poc represen-tatiu, gens participatiu i estar manipulat amb la connivència dels mitjans de comunicació i dels lobbies més poderosos. Aquest sistema fa que legisli i governi una formació política només votada pel 20% de la població de Catalunya. Per a qui governen? En funció de quins interessos legislen? Quins criteris apliquen per a retallar drets socials? Ens podem fer moltes preguntes que posen en qüestió la representativitat del Parlament. Per què costa tant tirar endavant una ILP? Per què quan arriba al Parlament se la passen pel forro? Per què no es poden organitzar referèndums sobre qüestions importants? Per què hi ha tant pocs mecanismes de participació i control?Fer front a aquestes preguntes, i moltes més que em deixo, no és plat del seu gust. Potser per això després del dia 15 varem veure com tots els polítics tancaven files i exhibien un discurs gairebé monolític i els principals mitjans de comunica-ció el repetien com a lloros ensinistrats. Violents, anti6tema, terroristes, kale borroka, batalla campal i fins i tot cop d’estat i segrest de la democràcia. Aquestes eren algunes de les perles que deixaven anar. Qui és el violent? Què és la violència?La definició de violència diu

que és una conducta hu-mana que provoca dolor i sofriment. Doncs parlem de la violència, del tanca-ment de plantes als hos-pitals, de la retirada d’ajuts, de desnonaments, de càrregues policials in-discriminades, de pensar primer en bancs i caixes que en les persones, de la despesa militar, dels ERO, de les cues als bancs d’aliments, de les perso-nes que remenen les

escombraries, de les oficines de l’atur, dels que treballen tot el dia per a guanyar 625€, dels tancaments de fàbriques... parlem de violència i de vio-lents? O si volen podem parlar d’Emilio Botín, ciutadà exem-plar, i la seva família que seran investigats per l’Audiència Naci-onal per un delicte de frau fiscal. El senyor Botín té fons al Private Bank Suisse, dels que no ha declarat IRPF, i aquest banc ni tan sols és del grup Santander. Aquesta notícia del comportament exemplar de la família Botín, gran amic de la Casa Real, surt en lletra petita als diaris, els titulars i les lletres grans es reserven per als “violents”.

Per això podem seguir parlant de violència i de cop d’estat si volen, ja que el poder ha estat arrabassat al poble i està en mans d’una autoerigida aris-tocràcia política i econòmica, que no sorgeix a través del mèrit precisament.

“Hace falta valor, hace falta valor...” per tenir la cara tan dura. Els que provoquen dolor i patiment donen lliçons de moral i els que s’atorguen una representativitat que els hi permet fer i desfer, afegir i retallar sense buscar el con-sens, sense consultar al poble (gràcies a uns mecanismes de participació insuficients i obsolets) donen lliçons de democràcia.

Pau GomisEscuela de calor

Manifest "Paraules per la Pau"Des de 1997, si més no, Tarragona ve acollint regularment en el seu port vaixells militars de l'OTAN i de la VIa Flota dels EUA, sense cap control sobre el seu tipus d'armament i amb la possibilitat que alguns siguin de pro-pulsió nuclear. Joan Miquel Nadal i Lluís Badia, en aquell moment, alcalde de la ciutat i President de l'Autoritat Portuària, respectivament, van liderar una campanya, que va incloure gestions amb autoritats militars a Washington i a Madrid, per tal que Tarragona esdevin-gués seu logística dels vaixells de la VIa Flota dels EUA. En aquell moment l’equip de govern de l’Ajuntament, que va mostrar el seu suport a la campanya, estava format per representants de CiU i del PSC. Els arguments per impulsar la campanya es van basar en suposats beneficis econòmics per a la ciutat. Posteriorment els arguments han donat pas a d'altres que ens presenten els

vaixells de guerra com a garants de suposades operacions "humanitàries". Més recentment, uns i altres fan refe-rència a "obligacions derivades de con-venis bilaterals entre Estats". Abans que els atemptats de l’11-S justifiquessin l’adopció de “mesures de seguretat” i restriccions de les llibertats civils, els arguments esmentats es van barrejar amb l'espectacle de veure màquines flotants sofisticades o comèdies propa-gandístiques sobre voluntariosos marins-que fan tasques socials. Finalment, l'experiència dramàtica de pobles opri-mits com l'iraquià i l'afganès - convertits en víctimes de "danys col•laterals"- mostra la crua realitat i fa caure la disfressa: els vaixells i els seus tripulants no són més que eines de matar. Les escales que fan les embarcacions estan considerades de rutina, utilitzant els serveis portuaris per aprovisionament i per fer les reparacions que consideraven adients, a banda d'operacions més opaques que, clar està, no transcendei-xen. En aquest sentit, i com a exemple, ens hem assabentat de transports de

tropes utilitzant port i aeroport del Camp de Tarragona, maniobres militars amb instal•lació de campaments en el port i transports militars amb tren i, com no, de la visita constant de vaixells de guerra provinents de l’Iraq. La presència dels vaixells de la VI Flota dels EUA i de l'OTAN no ens agrada pel que suposa de militarització de la ciutat; per la nostra disposició a viure sense la protecció dels armaments; perquè no creiem en la força per a vèncer sinó més aviat en el diàleg per a convèncer; i per la manca d'informació i el secretisme inherent a la lògica militar que, a més, comporten riscos importants per a la població. Pensem que la Pau i la seguretat dels nostres familiars, amics i veïns són massa importants per deixar-les en mans dels polítics professionals que sovint només es preocupen d'aconseguir quotes de poder per posar al serveis dels seus interessos personals o de grup. Si creus que tens alguna cosa a dir vine cada primer diumenge de mes a les 12h a la Plaça de la Font a PPaarraauulleess ppeerr llaa PPaauu

Corria l’any 1930 quan el Mahatma Gandhi iniciava l’ano-menada Ruta de la Sal, un recorregut de 400 quilòmetres caminant per l'Índia colonial que acabava a la costa per agafar un bocí de sal, un més dels gestos gandhians que posava dels nervis als britànics i que minvava la seva pretesa fortalesa imperial.

Ve a lloc aquesta història perquè podria ser un bon paral•lelisme amb el conjunt de marxes que s’han iniciat aquest mes de juny al llarg de l’estat espanyol i que confluiran a Madrid a finals de juliol. També ho podrien ser altres tipus de columnes, que no són aquestes les primeres, però crec que esdevenen millor amb la filoso-fia ghandiana del moviment 15-M.

Aquella marxa la va començar en Ghandi quan des del seu partit es començaven a cansar de la inutilitat de la seva lluita de rueca i vagues de fam, de veure com la independència no arribava. Una acció simbòlica però que podia ser una desobe-diència col•lectiva i massiva, un gest fàcil de fer, compromès i a

la vegada summament injust com era el càrrec econòmic que gravava sobre la sal l’imperi britànic, en aquell cas de l'India als anys 30 del segle passat.

En aquest cas la ruta acabarà a la meseta, lluny del mar, però la guspira està encesa i dins dels moments d’incertesa de per on petarà tot això faig una aposta sobre una proposta que fa algun temps que es realitza, de forma decidida en el gest i tímida en l’extensió, a l’estat espanyol.

Evitar l’embargament i el robatori de cases per part dels bancs i entitats de crèdits que, després d’haver enganyat i estafat, volen fer negocis amb

les restes de les persones que s’han quedat sense feina, gràcies a les seves inversions faraòniques i capacitat especula-dora. És fàcil, tan fàcil com ajuntar-se les veïnes i veïns de la família extorsionada davant de la porta el dia que vinguin a fer efectiu l’embargament. Qu-ants més millor: avui és una família, demà poden ser uns altres o nosaltres mateixes. Suport mutu, gest fàcil de fer, injustícia a combatre, desobe-diència activa i col•lectiva. La vivenda tan necessària com la sal, ara que els diners no es guanyen dels salaris sinó de l’especulació pura i dura.

Trenquem la por, cridem les nostres necessitats, demanem suport, donem-lo, s’acaba la vida de pastel que el capita-lisme ens ha dit que existeix. Per cert, els poderosos, que ja coneixen el camí, han començat a posar peatges a aquests viatgers. Fa uns dies s’anun-ciaven les primeres multes als que van impedir, pacíficament of course, entrar a l’execució d’un embargament. Són ells els que tenen por, som més… No deixem de caminar, no estem soles.

pàgina 8 - La contraportada

La memòria invisible

núm. 119 juliol 2011

Toni Álvarez

La ruta de la sal