picot17a:ordenat 10/10/11 9:54 página...

el picot negre

Notícies del Parc

Flora

Fauna

Recerca

Viure al parc

Itineraris

Llegendes i tradicions

Entrevista

pàgines 3, 4 i 5

La flora fúngica dels avetsdel Parc Natural

del Cadí-Moixeró (1a part)Agrupació Micològica Berguedana

Javier Bometón i Ignacio Portapàgines 6, 7 i 8

L’orellut alpí(Plecotus macrobullaris

Kuzyakin, 1965)Xavier Puig i Montserrat

i Carles Flaquerpàgines 9 i 10

El retorn del llop a CatalunyaGabriel Lampreave Altarriba

pàgines 11, 12, 13, 14, 15, 16 i 17

Desenvolupament ruralen la banda occidental

del Parc Naturaldel Cadí-Moixeró.

Nous horitzons turísticsJaume Pifarré

pàgina 18

Recorregut de recercageològica, mineralògica

i minera per les comarquesdel Berguedà

i de la Cerdanya (2a part)Josep M. Mata-Perelló

pàgines 19, 20 i 21

Concurs de contes breus“Amigues i amics del

Pedraforca”Categories A i C

pàgines 22, 23, 24 i 25

Els bessons de Cal Fanxicó,impulsors del Concurs

de gossos d’aturaJordi Pardinillapàgines 26 i 27

el picotnegre

revista informativadel PARC NATURALdel CADÍ-MOIXERÓ

juny 2011número 17

picot17A:ordenat 10/10/11 9:54 Página 1

Han passat ja 6 mesos d’aquest any 2011 i és unbon moment per fer un breu balanç de com haanat aquest primer mig any. Un semestre marcatpel canvi de Govern i per les dificultats pressupos-tàries a escala general que també afecten elsparcs, que de moment només disposen d’una partdel pressupost previst. Això no impedeix quesiguin moltes les actuacions realitzades i les queestan en marxa o es preveu executar fins a finalsd’any. En aquest aspecte, la Brigada deManteniment és una peça clau per a l’execució deles obres de millora i manteniment, sovint sol·lici-tades pels ajuntaments, bàsiques per a la bonaimatge i funcionament del parc. Sense oblidar totala resta d’equip de gestió, que amb el seu esforç

fa possible assolir els objectius del parc de pre-servació dels valors naturals i de suport a la

població local. Equip que el juny passat esva veure minvat amb la jubilació del

conductor de la brigada, en ManelGarcia, qui durant més de 37 anys hatreballat a diferents zones deCatalunya, i especialment en el parcnatural, i ha contribuït a preservar-ne

edita: Parc Natural del Cadí-Moixeró

fotografies: Arxiu del Parc Natural del Cadí-Moixeró / Arxiu del’Associació d’Amigues i Amics del Pedradorca / Javier Bometón /Carles Flaquer / Gabriel Lampreave / Associació SOURS / JaumePifarré / Josep Ma Mata-Perelló / Jordi Pardinilla / Arxiu del’Ajuntament de Castellar de n’Hug / Richard Martín

fotografia portada:Mirador de Gósol

Arxiu del Parc Natural del Cadí-Moixeró

fotografies contraportada:Orellut alpí (Plecotus macrobullaris)

Carles FlaquerRastre de llop (Canis lupus)

Gabriel LampreaveSanta Maria de les Peces

Richard Martín

disseny i maquetació: Digital Bullet, SL. Antoni Casals

impressió: Impremta Boixader, SCP

dipòsit legal: B-27066-03

els valors naturals i a millorar infraestructures pera visitants, ramaders i administracions. Cal felici-tar en Manel per aquesta llarga trajectòria profes-sional i pel seu treball i companyonia. La malanotícia és que aquesta vacant per jubilació no s’hacobert, amb la qual cosa el parc perd la quartapersona en cinc anys. Una tendència que caldriarevertir en el futur pròxim si es vol potenciar el tre-ball que el parc fa en benefici del territori.

Aquests mesos han estat plens d’activitats, comara preparar propostes d’actuació a l’espera del’aprovació dels pressupostos de la Generalitat;dur a terme les diferents activitats trimestrals;condicionar el parc per a la campanya d’estiu tantpel que fa a l’acollida de visitants com a la preven-ció d’incendis; respondre queixes, consultes isol·licituds d’informació; fer treballs de manteni-ment urgent de pistes forestals o senders, i moltesd’altres realitzades.

Cal destacar l’aprovació de dues actuacions demillora d’accessibilitat per a persones amb disca-pacitat física als miradors dels Orris, a Bagà, i delcap del Ras, a Bellver, gràcies al suport de l’ObraSocial de La Caixa. Aquestes obres es duran aterme amb la participació de persones amb pro-blemes d’integració laboral. També s’està implan-tant la senyalització de dos nous itineraris denatura, l’un dedicat a la flora medicinal i aromàti-ca, a Tuixent, i l’altre a la marmota, a Guardiola deBerguedà. D’altres obres esperen el finançamentper iniciar-se.

Els seguiments de la flora i fauna del parc s’hanvist també influïts per la manca de concreció delpressupost. Amb tot, s’han anat realitzant dife-rents seguiments, a càrrec dels agents rurals, elstècnics del parc i voluntaris i especialistes de launiversitat, tot i que amb un esforç menor enversanys anteriors. Pel que fa al llop, la darrera infor-mació correspon a un rastre a la neu, associat aun excrement identificat genèticament de llop, tro-bat el desembre passat a Guils de Cerdanya.

Finalment, cal destacar la primavera i l’estiu plu-josos que estem tenint i que fan de la passejadaper aquestes valls una experiència inoblidable,amb el magnífic espectacle de verdor de què esgaudeix passejant per tots 17 municipis del parc.

Editorial

Jordi García Petitdirector


juny 2011número 17

2el picot negre


El 25 de gener passat, va tenir lloc la recepcióde les obres de reforma de la Casa en Coll, anti-ga casa forestal situada a la carretera de la Seud’Urgell a Tuixent. Mitjançant aquestes obres,s’ha transformat una planta de la casa forestalen un Centre d’Estudis de Muntanya perquèestudiants universitaris i investigadors puguindisposar d’un centre d’acollida a peu de muntan-ya; d’aquesta manera, es pretén estrènyer el lli-gam del Parc Natural amb les universitats i elscentres de recerca del món forestal.

Es preveu que aquest equipament doni servei aequips de recerca que vulguin aprofundir en elconeixement del Parc Natural del Cadí-Moixeró,el Parc Natural de l’Alt Pirineu i d’altres espaisnaturals propers.

Les obres, que s’han fet a la planta semisote-rrada de la casa, han consistit a condicionar la

casa amb espais per a un laboratori, una sala-cuina-menjador, un dormitori gran amb capacitatper a setze persones, un dormitori petit pera quatre persones i tres banys (un per a homes,un per a dones i un bany adaptat), ambuna capacitat total d’allotjament de vint perso-nes.

Actualment, s’està pendent de l’arribada delmobiliari per a la posada en funcionament delcentre. Així mateix, el projecte consta d’unasegona fase en què es pretén condicionar laplanta baixa de l’edifici amb una sala polivalent,un punt d’atenció al públic, despatxos i un cen-tre de documentació; tot i que aquesta faseno es podrà executar fins que no hi hagidisponibilitat pressupostària.

A fi de millorar la prevenció d’incendis forestalsal Parc, s’han tallat una vintena de pins al voltantde la bassa de sota el coll de Pallers, a Estana(Montellà i Martinet). D’aquesta manera, la bassapermetrà carregar als helicòpters en cas d’in-cendi, ja que fins ara no els era possible.L’actuació s’ha dut a terme mitjançant la brigada

del Parc i amb la col·laboració de l’AssociacióProtectora de Disminuïts Psíquics del Berguedà.

A part d’aquesta actuació, durant els mesos dejuny i juliol es durà a terme el manteniment de lavegetació de les àrees de lleure perquè complei-xin la normativa del Decret 64/1995, de preven-ció d’incendis.

Prevenció d’incendis: adaptació de la bassa del coll de Pallersper a helicòpters

La brigada del Parc Natural ha condicionat dosmiradors, un al municipi de Vallcebre i l’altre aGósol, davant l’ermita del Roser. L’actuació s’hadut a terme en col·laboració amb l’Ajuntamenten el cas de Gósol i amb el Consorci de Turismede l’Alt Berguedà en el cas de Vallcebre, el qualha subministrat la fusta utilitzada.

Al mirador de Vallcebre, les obres han consistita col·locar una barana de fusta tractada i a deli-mitar la zona d’aparcament respecte de la zonade vianants amb uns pilars de fusta que sobre-

surten uns 50 cm i estan separatsentre si 1 m per impedir el pas delcotxes.

Al mirador de Gósol, es va des-brossar i esplanar el marge de davantde l’ermita del Roser, s’hi va refer unmur i finalment s’hi va col·locar una bara-na de fusta tractada.

A banda, també s’ha col·locat un cartell de teu-lada al mirador de Maçaners, condicionat l’anypassat.

Dos nous miradors al Parc

Noticies

Fotografies:De dalt a baixCasa en CollLaboratori de Casa en CollMirador de VallcebreBassa del coll de Pallers,a EstanaArxiu del Parc Naturaldel Cadí-Moixeró

/


juny 2011número 17

3el picot negre

Obres del Centre d’Estudis de Muntanya de Casa en Coll


En una actuació amb un doble vessant (paisat-gístic i de suport a la ramaderia extensiva), s’han

anivellat i revestit amb pedra de la zona, ambterminació rústica, 5 abeuradors a la zona

de Pradell (municipi de la Vansa iFórnols), cosa que n’ha millorat la fun-

cionalitat i la integració en el paisatge.A més, per donar suport a l’activitat ramadera

tradicional, també s’han reparat els abeuradorsdel coll de Bauma a Gisclareny i els de Moixeróa la muntanya de Riu.

Revestiment amb pedra dels abeuradors de Pradell

En el marc d’un projecte europeutransfronterer d’abast pirinenc(Gallipyr), enguany el Parc Naturalcomença una actuació consistent a

“visualitzar” aquelles tanques rama-deres permanents de major impacte

sobre les poblacions d’aus i altres espè-cies de fauna, protegides o cinegètiques, a

fi d’evitar-hi xocs.Tal com mostra l’esquema adjunt, l’actuació

consisteix a fer més evidents els filats d’aques-

tes tanques mitjançant la col·locació en elsdiversos fils d’unes petites plaquetes de plàsticamb una combinació de colors que els fa moltmés visibles. D’aquesta manera, els animals elsveuen més fàcilment i es redueixen les morts percol·lisió, principalment d’espècies com el gall fero la perdiu xerra de muntanya. Cal tenir encompte que les morts d’exemplars d’aquestesespècies motivades per aquestes estructures potarribar a ser el 60% del total de la mortalitat.

Visualització de tanques ramaderes

Mitjançant la col·laboració del Museu de lesTrementinaires de Tuixent, s’ha condicionat unaruta per conèixer les plantes medicinals d’aquestmunicipi. Aquesta ruta consta d’un itineraridurant el qual es van trobant cartells (59 en total)amb el nom i les propietats de les plantes quepodem veure pel camí.

Per completar l’oferta de lleure naturalista,s’han adquirit i plantat els arbres de l’arborètumdels Planells del Sastró, on podem conèixer mésd’una trentena d’arbres i arbusts autòctons del’indret. Les obres per adequar aquest arborètumes van poder dur a terme mitjançant una sub-venció del Parc l’any 2010.

Ruta de les plantes medicinals de Tuixent i arborètum delsPlanells del Sastró

La 3a Mostra d’Arquitectura de les Terres deLleida, organitzada per la Demarcació de Lleidadel Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, ha acor-dat seleccionar com a edifici de nova planta d’úspúblic a destacar en el conjunt de les comarquesde Lleida el Centre d’Interpretació de Flora, deTuixent, del Parc Natural del Cadí-Moixeró, pro-mogut pel Departament d’Agricultura,Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural.

Aquest premi confirma l’encert en el dissenyarquitectònic d’aquest edifici, elaborat pelsarquitectes Roger Jornet, Roberto Aparicio iSílvia Ollé, que, gràcies a l’estructura i els mate-rials emprats, s’integra plenament en l’entornrural de la població de Tuixent i rodalia, amb ellímit del Parc Natural a pocs metres. També des-taca la bona feina de l’empresa que ha executatels treballs de construcció, Infraestructures deMuntanya, SL.

Premi al Centre d’Interpretació de Flora de Tuixent


juny 2011número 17

4el picot negre

Fotografies:Arxiu del Parc Naturaldel Cadí-Moixeró

Noticies/


L’Associació Amigues i Amics del Pedraforca,amb la col·laboració del Parc Natural del Cadí-Moixeró i l’Ajuntament de Saldes, va organitzarun concurs de contes. La idea va néixer durant elrecull de fitxes adreçades als responsables delsgrups que fan campaments als voltants delPedraforca. Aquestes fitxes pretenen donar totun seguit d’eines als monitors per facilitar ladescoberta de l’entorn. Les fitxes adreçades alsmés petits, es va considerar interessant que fos-sin acompanyades de contes que ajudessin adespertar el seu interès. A partir d’aquí,l’Associació va decidir convocar aquestconcurs, que, a més, havia d’ajudar adifondre l’estimació i el respecteenvers la natura. El contingut delscontes havia d’estar relacionat ambla història, el paisatge, la natura, lesllegendes i l’activitat humana a l’entorn delPedraforca. S’hi van presentar 27 contes, distri-buïts en les tres categories proposades: grup A,fins als 12 anys; grup B, dels 13 als 16 anys igrup C, a partir dels 17 anys.

El veredicte del jurat, format per professionalsdel món dels contes infantils, la pedagogia, laliteratura, la natura i l’ensenyament, es va ferpúblic el passat 23 d’abril, a la Sala de Plens del’Ajuntament de Saldes. Els contes guanyadorsper categoria van ser:

Grup A1r premi - La pedra màgica del

Pedraforca, de Maria Torrella Rovira(Avià)

Finalista – L’esperit delPedraforca, de Rosa Moles Cabot(Avià)

Finalista – Tornem a creure en lamàgia i els bruixes, d’ElisabetEspinosa Villanueva (Berga)

Grup B1r premi – La muntanya fumejant,

de Laura Serrano Bazaga(Barcelona)

Finalista – Pedraforca, de LauraNúñez Bañuls (Barcelona)Finalista – Tres boles de neu, de

Núria Prat Corominas (Bagà)

Grup C1r premi – Un polsim de màgia, de MireiaGorchs i Boixadera (Puig-reig)

Finalista – Elis, Elis...!, de Marta Teixidó i Abril(Barcelona)

Finalista – Pedraforca, pedraforca, de MartaEsmarats Bigas (Vic)

L’acte de lliurament de premis va concloureamb la lectura dels tres contes premiats, per partdels autors.

El concurs de contes breus Amigues i Amics del Pedraforca ja téguanyadors

Noticies/

Fotografies:Acte de lliurament de premisdel Concurs de Contes i el car-tellArxiu de l’Associaciód’Amigues i Amicsdel Pedraforca

Aquests primers mesos de l’any no han propor-cionat cap nova informació sobre llops al Parc irodalies. La darrera dada és un rastre a la neu iun excrement associat que van ser trobats aGuils de Cerdanya. Cal destacar, però, l’atac dellop a unes ovelles ocorregut al municipi deCastellterçol, al Vallès Oriental.

Al Parc, continuen mentrestant les reunions i elsuport als ramaders mitjançant la instal·lació de

senyals d’informació sobre presència de gossosprotectors a la muntanya, la col·locació d’unatanca al corral sota la font Cerdana, la instal·lacióde dues casetes perquè hi dormin els pastors aCerneres i a Font Terrers i d’altres actuacionsdutes a terme per la brigada. També s’han dut aterme actuacions de divulgació i educacióambiental sobre el llop, amb el suport del mate-rial didàctic L’Udol.

Novetats del seguiment del llop


juny 2011número 17

5el picot negre

Els contes guanyadorses publicaran en aquest (17)i en el proper butlletí (18),

per a fer-ne difusió.


Aquest article pretén donar a conèixer certescaracterístiques de les avetoses del Parc Naturaldel Cadí-Moixeró amb la idea de sensibilitzar lagent perquè sigui més curosa a l’hora de preser-var aquests espais tan crítics. En el Parc delCadi-Moixeró, com a la major part d’Europa, lesavetoses estan formades per una sola espècied’aquest gènere, que és l’Abies alba. A diferèn-cia dels pins, els avets es caracteritzen perquèles pinyes no es desprenen dels arbres sinó quees desfan sense caure. Si hom frega entre les

mans algunes fulles d’avet, podrà copsar-hiuna agradable olor de mandarina.

Les avetoses del Parc Natural delCadí-Moixeró se situen tant en el ves-sant nord com sud del parc, al vol-tant dels 1.400-1.800 metres, tot ique es poden enfilar una mica més,en un estadi bioclimàtic principal-ment subalpí. Les avetoses ocupen572,25 ha del parc i representen

l’1,39% de la seva extensió. No és unhàbitat escàs, però tot i així cal tenir-

hi una especial consideració, ja que lesconíferes més abundants són el pi roig

(Pinus sylvestris) i el pi negre (Pinus uncina-ta).

En altres indrets de clima més atlàntic, l’avetcomparteix estatge amb el faig i formen comuni-tats vegetals de boscos mixtos categoritzats perl’HIC (Hàbitats d’Interès Comunitari) com a hàbi-tats d’interès a protegir. Aquesta comunitat gai-rebé no es dóna en el parc, on sembla que faig il’avet vagin per separat i tot just coincideixin.

Per donar a conèixer algunes de les especifici-tats d’aquestes avetoses, volem difondre altresorganismes que hi cohabiten i amb qui intercan-vien substàncies a fi de guanyar competitivitatenfront d’altres organismes. La majoria delsarbres dels boscos europeus estan en simbiosi

amb fongs ectomicorrízics. Exactament no esconeix tot el que envolta aquesta simbiosi, peròsí se sap que els arbres tenen més facilitat decaptació de nutrients i més capacitat d’absorbiraigua del terreny, a més de millorar la sevacapacitat de resistència, mentre que el fong(organisme heteròtrof, sense capacitat de sinte-titzar el seu aliment) rep aliment sintetitzat perl’arbre.

Aquesta simbiosi és específicaen alguns casos, és a dir, que hiha diferents espècies de fongsque només s’associen a unarbre concret, o d’altres quetenen la seva preferència tot i noser específics al 100%.

Els fongs que presentem pre-tenen ser un exemple d’aquestsfongs específics o preferents deles avetoses del Parc Natural delCadí Moixeró. N’hi ha molts mésdels descrits, però els exposatssón els més representatius quel’Agrupació MicològicaBerguedana (AMB) ha trobat iestudiat en els darrers 20 anysen aquests hàbitats, i que pre-tén seguir estudiant. Qui vulguicol·laborar en l’estudi de la biocenosi d’aquestshàbitats crítics del Parc Natural del Cadí-Moixerópot contactar amb l’Agrupació MicològicaBerguedana –AMB– al correu:[email protected].

Lactarius salmonicolorLactarius salmonicolor (pinetell d’avet) és un

bolet freqüent que fructifica exclusivament sotal’Abies alba. És un dels primers bolets de llet ata-ronjada en aparèixer i fructifica durant tot l’estiufins a començar la tardor.

Agrupació MicològicaBerguedanaJavier Bometón,Ignacio Porta

Fotografia:Exemplar d’avet (Abies alba)Arxiu del Parc Naturaldel Cadí-Moixeró


juny 2011número 17

6el picot negre

Flora

La flora fúngica dels avetsdel Parc Natural del Cadí-Moixeró

La flora fúngica dels avets del Parc Natural delCadí-Moixeró (1a part)


El seu barret mesura entre 6 i 14 cm de diàme-tre; és d’un color rosa ataronjat (salmonat). Laseva superfície és glabra amb unes zones con-cèntriques una mica més fosques que envoltenel barret, de vegades poc evidents. De jove, elbarret és convex, després aplanat i en la madu-resa en forma d’embut. El seu marge és involut,cargolat cap a l’interior de les làmines. Les làmi-nes atapeïdes arriben fins al peu (adnates), i sónuna mica més clares que el color del barret. Lacama és cilíndrica, d’un color de taronja clar devegades una mica blanquinós amb unes fosse-tes ataronjades arreu del peu (escrobiculada). Lacarn és compacta i de color ataronjat, i exsudaun làtex de color taronja salmonat, poc abun-dant. L’olor és suau, desagradable quan enve-lleix, i el sabor amargant.

El pinetell d’avet pertany al gènere Lactarius,bolets que exsuden llet. Es pot confondre ambaltres espècies com ara Lactarius deliciosus(pinetell). És el que s’hi assembla més de tots,amb barret i làtex ataronjat, i comparteixen hàbi-tat en boscos mixtos de coníferes de muntanya,tot i que creix principalment sota pins. Lactariussanguifluus (rovelló), de barret amb tonalitatsvinoses i làtex també de color vinós, creix enpinedes preferentment mediterrànies, i ésmenys abundant en boscos de muntanya.Lactarius semisanguifluus presenta tonalitatsverdoses al barret; el seu làtex és primer ataron-jat i després d’un temps vira a vinós. Creix enboscos de Pinus sylvestris (pi roig). Lactariusquieticolor és un rovelló que creix sota pins enboscos d’alta muntanya , amb el barret d’un ata-ronjat violaci i de tons més esmorteïts i pàl·lids.

Lactarius intermediusLactarius intermedius és un altre bolet del

gènere Lactarius (que exsuden llet). És un fonghabitual que surt a la tardor en boscos d’avetssols o amb faig.

Pot arribar a fer-se força gran. Mesura entre 6 i20 cm de diàmetre; de jove és pla convex iamb l’edat es deprimeix (adquireix formad’embut). La seva cutícula és de colorgroc ocraci i no és zonada. Les seveslàmines són decurrents (baixen pelpeu) i atapeïdes, de color cremarosat. El peu és curt, de color groc iescrobiculat (com moltes espèciesdel gènere Lactarius). La carn éscompacta, pàl·lida i vira a groc quanla talles. La seva llet és abundant ide color blanc, i vira a groc citrí encontacte amb l’aire. L’olor és agrada-ble.Lactarius intermedius és molt semblant a

Lactarius scrobiculatus; se’n diferencia perquèla seva mida encara és major, el seu barret észonat (línees concèntriques més fosques en elbarret), en el peu les fossetes són més abun-dants i marcades, i la llet és de color groc.

Ramaria largentiiRamaria largentii és un fong que pertany al

grup que popularment s’anomena peus de rata.D’un bonic groc ataronjat, creix principalment enboscos de coníferes de muntanya sota avets(Abies alba) i pícees (Picea abies), des de finalsd’estiu i durant la tardor.

Mesura entre 8 i 20 cm d’amplada i té unaspecte de corall marí. Les ramificacions


juny 2011número 17

7el picot negre

Flora


Fotografies:A l’esquerra, Lactarius salmo-nicolorA la dreta, Lactarius interme-diusJavier Bometón


comencen prop de la base i es divideixen en lapart superior formant angles oberts. La base ésblanquinosa i les ramificacions són de color sal-monat amb l’àpex (la punta) de les branques ata-

ronjades, sobretot quan el bolet és jove. Lacarn és blanquinosa en la base i groga en

les ramificacions. La seva olor és pocevident. És un bolet freqüent dins elparc.

Les espècies del gènere Ramariasón molt difícils d’identificar sensel’ajut de reactius i microscòpia. Hiha espècies que són molt tòxiquescom ara Ramaria formosa (peu de

rata bord), amb ramificacions decolor salmonat amb les puntes gro-

gues. La intoxicació amb aquest boletprodueix problemes gastrointestinals

severs. Cal evitar consumir peus de rata pelsefectes purgants de moltes de les seves espè-cies.

Rhizopogon rocabrunaeRhizopogon rocabrunae és un bolet més aviat

rar que creix en boscos d’avets o de pins a la pri-mavera i forma grups generalment de diversosindividus. Pertany a l’ordre dels gasteromicets,les espores dels quals maduren en l’interior delbolet (gleva) protegides per un embolcall decèl·lules (peridi) que es trenca en madurar lesespores per alliberar-les.

És un bolet semihipogeu, d’entre 2 i 6 cm dediàmetre, que creix parcialment enterrat, d’un

vistós color ataronjat amb reflexos vermellosos,brunenc en madurar, de forma globosa o subglo-bosa. El seu peridi és gruixut i d’aspecte granu-lós, amb cordons micelians (arrels primes adhe-rides a la base del bolet). La seva gleva, d’aspec-te esponjós, és blanca al principi del desenvolu-pament i acaba sent de color bru fosc quanmaduren les espores; té una olor forta, commetàl·lica.

Alguns bolets del mateix gènere s’hi assem-blen, com ara Rhizophogon roseolus, de colorrosa a brunenc vermellós, que normalment creixsota pins encara que esporàdicament també surten avets. A diferència de Rhizopogon rocabru-nae, té la gleva de groguenc olivaci a bru olivaciquan madura. Les espècies d’aquest gènere esconeixen popularment amb el nom de fetjó.

Caloscypha fulgensCaloscipha fulgens és un bolet semblant a una

cassoleta, d’un bonic color ataronjat. Creix a laprimavera exclusivament sota Abies alba, enterreny calcari. És una espècie difícil de trobarals nostres boscos i s’hauria de protegir per laseva raresa.

El seu ascoma (nom de la fructificació delsfongs de la classe dels ascomicets en els qualsles cèl·lules reproductores resten dins un ele-ment en forma de sac fins a la seva maduració)mesura entre 2 i 6 cm de diàmetre. El seu recep-tacle és globós al començament, després enforma de copa i finalment estès, generalmentsense peu encara que de vegades en pot pre-sentar un de rudimentari. De colors molt llam-pants, és groc viu quan és jove i amb l’edatpassa a ataronjat i s’embruta de taques verd bla-voses, sobretot quan el manipules. La seva carnés prima, de consistència fràgil i tacte cerós. Laseva olor és dèbil.

Pel seu color ataronjat, es podria confondreamb Aleuria aurantia (cassoleta taronja), però laseva carn no es taca de verd blavós amb lamanipulació, i creix a la tardor.

(continuarà en el proper butlletí)

Flora



juny 2011número 17

8el picot negre

Fotografies:A l’esquerra, Ramaria largentiiA la dreta, a dalt, Rhizopogonrocabrunae, i a sota,Caloscypha fulgensJavier Bometón


Quan parlem de ratpenats, parlem d’un grupd’animals molt desconegut, del qual encara estroben noves espècies (actualment, unes 1.200arreu del món). A Catalunya, el desconeixementsobre aquest grup és major que a la resta

d’Europa, i recentment s’han anat descobrintnoves espècies fins a arribar a les 29 que hi hacitades. La darrera espècie de ratpenat trobadaa Catalunya ha estat l’orellut alpí. Estem parlant,doncs, d’una espècie molt desconeguda quesembla trobar-se exclusivament a l’estatge alpí.

L’orellut alpí va ser descrit originalment comuna subespècie de l’orellut daurat (Plecotus auri-tus) a partir d’animals del Caucas l’any 1965, iha estat acceptat molt recentment com a espè-cie arran dels estudis basats en la seqüenciaciód’ADN. L’àrea de distribució coneguda de l’espè-cie abasta l’arc muntanyós que va del Caucasfins als Pirineus, passant per les muntanyes delTaurus, Pindos, Alps Dinàrics i Alps.

Es tracta d’un animal pertanyent al llinatge del’orellut daurat, morfomètricament similar aaquest però de dimensions lleugerament majorsi amb el tragus proporcionalment més llarg. Eltret més característic és el coixinet triangularque presenten al centre del llavi inferior. La colo-ració general és més clara que la dels seus con-gèneres, sobretot pel que fa al pelatge ventral,que arriba a ser gairebé blanc en alguns indivi-dus. La pigmentació, però, no pot emprar-se coma criteri únic per a la identificació, ja que algunsexemplars presenten tonalitats més fosques(vegeu imatge).

L’any 2003, es va identificar per pri-mer cop un petit nucli poblacional del’espècie als Pirineus, al ParcNacional d’Ordesa, i hi havia unacita de l’any 1998 a la Val d’Aran(anterior, per tant, a la descripció del’espècie) que va ser identificadal’any 2009 com a orellut alpí. Desd’aleshores, s’ha trobat en altreslocalitats, com Andorra i el Ripollès,sempre a gran altitud, entre 1.800 i 2.800metres.

El rang altitudinal pel qual es mou l’espècievaria segons les diferents regions geogràfiques;els individus de la població occidental són elsmés vinculats als estatges altimontans. Lapoblació pirinenca sembla cenyir-se als estatgessubalpí i alpí, i s’ha pogut constatar que esmouen pels prats alpins a escassos centímetresdel sòl durant el període d’activitat nocturna,molt probablement a la cerca dels artròpodesque configuren la seva dieta. En aquest sentit,cal precisar que encara no hi ha estudis especí-fics que permetin conèixer amb més exactitud latipologia de preses que selecciona, l’àrea vital oels hàbitats que explota.

fauna

L’orellut alpí(Plecotus macrobullaris)


juny 2011número 17

9el picot negre

Xavier Puig i Montserrati Carles Flaquer

BiòlegsÀrea d’InvestigacióMuseu de Granollers.Ciències naturals

Fotografia:Exemplar capturat l’any 2009en una petita cova del Ripollèssituada a 2.200 metres d’alti-tud. L’aparença general, a dife-rència de l’orellut daurat, ésmolt clara, amb el ventre moltblanquinós i el tragus moltllarg.Carles Flaquer

L’orellut alpí (Plecotus macrobullaris Kuzyakin, 1965)cria al Parc Natural del Cadí-Moixeró


Com que se sospitava que el PN del Cadí-Moixeró podia albergar alguna població d’aques-ta espècie, durant l’any 2010 es va dur a termeuna campanya intensiva en hàbitats seleccio-nats com a més idonis. Només van caldre 3 nitsde treball per capturar una femella alletant d’o-rellut alpí al Cadí. L’animal va ser mesurat, pesati alliberat en minuts sense aplicar-hi cap tipus demarcatge. Com era previsible, la femella va sercapturada en espais oberts per sobre del llindaron hi ha arbres.

A banda de confirmar la gran biodiversitat defauna i concretament de quiròpters o ratpenatsque presenta el parc natural, l’orellut alpí potesdevenir un bioindicador de l’estat de conser-

vació de prats alpins i/o pastures de l’estat-ge subalpí i alpí. Un animal que viu en

condicions tan extremes també potdonar informació sobre l’efecte delcanvi climàtic al seu ecosistema i al’entorn en general.

Els pròxims anys s’espera obtenirmés informació sobre l’estat de lespoblacions al PN del Cadí-Moixeró il’ús que fan de l’hàbitat. Es desco-

neix si hivernen a més de 2.000metres, com s’ha observat en altres

llocs, i quin tipus de refugis fan servirper criar. Tampoc no se sap si les pobla-

cions són grans o petites. Les dades ques’obtinguin han de servir als gestors per tenirmés arguments sobre com preservar una espè-cie considerada en perill d’extinció a l’esborranydel Catàleg de fauna amenaçada de Catalunya.

Bibliografia 1. Arribas, O., Presencia del orejudo alpino

Plecotus macrobullaris Kuzyakin, 1965 en elPirineo catalán (Lleida). Galemys, 2009. 21(1): p.78-81.

2. Dietz, C. D., O. V. Helversen, and D. Nill, Batsof Britain, Europe and Northwest Africa. 2009,London: A. & C. Black. 400 p.

3. Flaquer, C., et al., Revisión y aportación dedatos sobre quirópteros de Cataluña: propuestade libro rojo. Galemys, 2010. In press.

4. Garin, I., et al., Presence of Plecotus macro-bullaris (Chiroptera: Vespertilionidae) in thePyrenees. Acta Chiropterologica, 2003. 5(2): p.243-250.

5. Kiefer, A. and A. Veith, A new species of long-eared bat from Europe (Chiroptera:Vespertilionidae). Myotis, 2001. 39: p. 5-16.

6. Mayer, F., C. Dietz, and A. Kiefer, Molecularspecies identification boosts bat diversity.Frontiers in Zoology, 2007. 4(4): p.doi:10.1186/1742-9994-4-4.

7. Spitzenberger, F., E. Haring, and N. Tvrtkovic,Plecotus microdontus (Mammalia:Vespertilionidae), a new bat species fromAustria. Natura Croatica, 2002. 11(1): p. 1-18.

8. Spitzenberger, F., P.P. Strelkov, and E. Haring,Morphology and mitochondrial DNA sequencesshow that Plecotus alpinus Kiefer & Veith, 2002and Plecotus microdontus Spitzenberger, 2002are synonyms of Plecotus macrobullarisKuzjakin, 1965. Natura Croatica, 2003. 12(2): p.39-53.

9. Spitzenberger, F., et al., A preliminary revi-sion of the genus Plecotus (Chiroptera,Vespertilionidae) based on genetic and morpho-logical results. Zoologica Scripta, 2006. 35(3): p.187-230.


juny 2011número 17

10el picot negre

fauna

L’orellut alpí(Plecotus macrobullaris)

Fotografia:El petit coixinet triangular quepresenta l’espècie al centre delllavi inferior és un dels tretsmorfològics més característics.Exemplar capturat l’any 2009 alcoll d’Ordino (Andorra)Carles Flaquer


Evolució històricaSegons les dades de què hom disposa, es pot

afirmar que antigament el llop (Canis lupus) erapresent a pràcticament tot el territori deCatalunya. Així, es tenen dades de la seva pre-sència des del litoral fins a ambients montans ifins i tot alpins. Malauradament, hi ha molt pocainformació històrica completa de la major partdel territori. Les últimes dades de llop aCatalunya tampoc no estan contrastades ambdocuments, i la informació que se’n té prové detestimonis orals. Per tant, no sempre s’han pogutcontrastar, però sembla que se situarien alPrepirineu de Lleida, algunes zones del Ripollès il’extrem sud de Catalunya, a la zona dels Ports.L’extinció a casa nostra, cal situar-la dins la pri-mera meitat del segle XX.

El retornA partir d’aquest moment, les poblacions més

properes se situen en el quadrant NO de lapenínsula Ibèrica i en els Apenins Italians. Al’Estat espanyol, es produeix una lenta recupera-ció frenada pel fet que, al nord del Duero, és unaespècie cinegètica i perseguida sovint. Els llopsarriben al País Basc, Navarra, Osca, Terol iConca, on veuen frenada la seva expansió. Pertant, la via d’entrada al Pirineu i al sistema Ibèricno ha reeixit fins avui.

En canvi, a Itàlia i França el llop és una espècieprotegida. A Itàlia, s’estén vers el nord pels

Apenins i entra als Alps francesos (any 1992).L’any 1999, es reconeix la seva presència alsPirineus francesos, i se’n troben indicis positiusfins a l’actualitat a diferents zones com el Carlit,Madres i el Canigó.

A Catalunya, les primeres queixes per part deramaders provenen de la zona del Cadí i són de1997. Hi ha observacions diverses, es visitenalguns atacs i es recullen mostres que restencongelades per manca encara de protocols d’ac-tuació. Finalment, a finals de l’any 2003, se’n potcomprovar la presència mitjançant l’anàlisid’ADN en un excrement (Servei de GenèticaMolecular de l’UAB).

El llop a Catalunya El 12 de febrer de 2004, la

Generalitat de Catalunya reconeix elretorn del llop a Catalunya. A partird’aquest moment, es crea un equipde seguiment a tot el territori catalài s’analitzen totes les mostres queestaven congelades. El primer positiuresulta ser de l’any 2000 (els ramadersja denunciaven atacs des de l’any 1997).Per tant, podem pensar que des de 1997 finsa 2010 el llop ha estat present a Catalunya d’unamanera estable, tot i que hi ha períodes d’algunsmesos de durada en què no ha estat detectat.

El retorn del llop a CatalunyaRecerca

El retorn del llop a Catalunya

Gabriel LampreaveAltarriba

Cos d’Agents Rurals

Fotografies:A l’esquerra, massísdel PedraforcaA la dreta, llop al CadíGabriel Lampreave


juny 2011número 17

11el picot negre


Hi ha una clara relació entre els llops delPrincipat i els de la Catalunya nord. A Catalunya,aquest cànid ha estat detectat principalment enl’eix del Cadí-Moixeró-collada de Tosses, tot ique en els darrers anys també se’n tenen dadesa l’extrem septentrional del Ripollès i a la zonadel Port del Comte. Hi ha dades a d’altres zonesde Catalunya, tot i que són aïllades, i no sempres’han pogut comprovar i contrastar. Entre lesmés fidedignes, hi ha les incursions al Moianès(sovint de durada curta) els anys 2002, 2003 i2004, d’altres més recents a les Guilleries-Montseny (2007) i finalment la confirmacióaquesta vegada ja científica d’una nova incursióal Moianès a finals de 2010 - començaments de

2011.

D’on vénen?Que els llops poden fer desplaça-

ments extraordinaris, ho demostrenanimals radiomarcats que han fetmoviments de més de 1.000 quilò-metres (Escandinàvia i Nord-amèri-ca).A casa nostra, la genètica ha confir-

mat les dades de l’altra banda de lafrontera. La nova generació de llops pre-

sents a Catalunya prové de les poblacionsitalofranceses dels Alps marítims i no de les

poblacions ibèriques, com també podia pensar-se.

La individualització genètica de les mostres hademostrat que els llops han arribat al Pirineuprovinents dels Alps. Així, tenim 3 llops masclesque s’han detectat als dos massissos. El primerva ser localitzat l’any 1997 a la zona del Vésubie-Tinée (Alps del Sud) i després a l’any 2000 va serdetectat a Catalunya, concretament al Cadí. Unaltre llop va ser identificat l’any 2002 a Queyras(Alps) i l’any 2003 al Carlit (Pirineus orientalsfrancesos). Finalment, un tercer llop va serdetectat l’any 2006 a l’Haute Tinée (Alps del Sud)i l’any 2007 novament al Carlit.

Hem de tenir-ne por?Malgrat haver-hi una població de 2.000-2.500

individus a l’Estat espanyol, en els últims centanys no hi ha constància de cap atac contrastata persones a tota la zona amb llops de la penín-sula Ibèrica. Contràriament, hi ha hagut forçacasos d’interaccions amb altres animals comsenglars, cérvols, etc., o fins i tot l’anomenatmillor amic de l’home, el gos, amb greus conse-qüències per a les persones. El llop té una poratàvica als humans i per tant sempre els defuigquan en detecta la presència. Així doncs, és clarque no hem de tenir por dels llops, però sí tenir-los respecte com a tots els animals salvatges.Fins i tot una bestiola tan petita com una abella,quan se sent amenaçada, es regira i pica.

Fotografia:Excrements de llopGabriel Lampreave

Recerca



juny 2011número 17

12el picot negre


Danys a la ramaderia: comprovació,programa de suport al ramader imesures de prevenció

Com és habitual en aquesta espècie, el llop hagenerat danys entre els ramats. Entre els anys1997 i 2003, no hi va haver un seguiment tanestricte, en part pel fet que la seva presència esva anar sospitant progressivament. Totes lesdades es refereixen al Cadí. Segons els rama-ders, 557 caps de bestiar van ser morts enaquest període (una mitjana de 80/any). Calrecordar que es tracta de danys no comprovats,però també que no s’havien adoptat mesures perevitar-los. A partir de 2004, s’inicien les mesuresde prevenció i es comproven tots els atacs peresbrinar-ne l’autoria (gos o llop). Entre els anys2004 i 2010, s’han comprovat 40 atacs positiusde llop amb un balanç de 85 caps de bestiarafectats. En el mateix període i en la mateixazona, s’han comprovat també 14 atacs de gosamb un balanç de 236 caps de bestiar afectats,la qual cosa evidencia la problemàtica dels gos-sos al medi natural, i que sovint s’imputen al llopdanys produïts per aquests animals. Cal esmen-tar que aquests 14 atacs no són tots els causatsen la zona per gossos, sinó aquells en què elramader ha demanat la comprovació perquè noen sabia l’autoria. Hi ha hagut més casos que nos’han inclòs a la llista perquè el ramader haviavist els gossos causants i ja no n’havia demanatla verificació.

La comprovació dels danys ha estat un elementmolt important a tenir en compte perquè inicial-ment totes les pèrdues que patien els ramaders,les imputaven al llop. Quan es van començar acomprovar, es va copsar que, com ja se suposa-va, un dels problemes més greus pel que fa alsdanys eren els gossos. El problema és realmentgreu, i més si es té en compte que aquests gos-sos no eren ferals sinó que tots tenien amo.Quasi cap d’ells anava identificat amb el xipcorresponent i les poques hores que passaven a

casa resultaven ser totalmentinofensius. A moltes zones rurals,és habitual no tenir els gossos gairecontrolats i com a conseqüènciaaquests animals, o els seus descen-dents, moltes vegades ronden per lesmuntanyes fent el que volen. En altrescasos, es tracta de gossos d’excursionis-tes o passejants que es descontrolen i sur-ten contra el ramat.

Quan s’identifica que el causant de l’atac alramat és un gos, el ramader no rep cap compen-sació de l’Administració. Segons la llei, el gos hade tenir un amo que n’ha de ser el responsable,però, si el gos no va identificat, quasi mai no ensurt el responsable i el ramader no cobra el dany.Aquests gossos no identificats passen a ser clas-sificats com a animals abandonats i són compe-tència municipal. Capturar aquests animals noacostuma a ser fàcil, perquè poden passar set-manes senceres sense deixar-se veure, i quanho fan quasi mai no es poden agafar.


juny 2011número 17

13el picot negre

Fotografia:El Quim, pastor de Gósol i el seugos, BingoGabriel Lampreave

Recerca



Per millorar la cohabitació ramader-llop, es vaendegar l’anomenat Programa de suport alramader. Algunes de les actuacions que s’handut a terme són:

- Assistència ràpida en cas d’atac i ajut alramader en tot allò que calgui (trasllat d’animalsferits, localització d’animals perduts, etc.). Eltelèfon d’avís és el de control central dels AgentsRurals, operatiu 24 h els 365 dies de l’any.

- Reunions periòdiques amb els ramaders(dues l’any). S’hi dóna tota la informació que esté de l’espècie al ramader i es discuteixen lesnecessitats i millores per dur a terme la sevaactivitat. Aquesta transparència i relació és indis-pensable si es vol comptar amb la confiança del

ramader.- Mitjançant la línia d’ajuts a la ramade-ria del Servei de Parcs, s’han aconse-

guit els materials necessaris perconstruir tancats elèctrics mòbils iper fer millores com arainstal·lacions d’abeuradors, arren-jament de pistes i fonts,instal·lacions de pasos canadencs,etc.- També es van facilitar dues case-

tes de fusta que s’instal·len i s’enreti-ren cada any perquè els pastors que,

amb el llop, han de tornar a dormir al cos-tat del ramat puguin fer-ho més confortable-

ment. Igualment, es va construir un corral fix queva ser cedit als ramaders tant d’oví com de bovíper poder tancar les ovelles a la nit i els vedells

més petits les primeres setmanes. També es vaadquirir material per fer altres tancats elèctricsmòbils que cada estiu s’han anat cedint a dife-rents zones quan s’ha detectat la presència delllop a prop. Igualment, en aquestes zones denova aparició, també ràpidament s’ha fet jaalguna reunió amb els ramaders per iniciar elcontacte, donar-los suport i començar a prepararel nou escenari amb el llop.

Com a mesures de prevenció, s’han implemen-tat:

- El tancament de les ovelles durant la nit- L’ús de gossos de protecció de ramat Quant al tancament de les ovelles, ja s’ha trac-

tat força en l’apartat anterior. El mètode empratsón els tancats elèctrics amb un resultatexcel·lent. Fins avui, s’ha demostrat un sistemamolt eficient per reduir els atacs nocturns delllop.

L’altre mètode ha estat la utilització de gossosde protecció de ramat. Ha calgut tornar a recu-perar aquest gos i tornar a reeducar el ramaderen el seu ús. També ha demostrat que és un sis-tema molt bo, però aquí cal la implicació delramader. La raça de gos triada va ser el munta-nya dels Pirineus. El gos es lliura al ramader ales 8 setmanes de vida. Els cadells es donenesterilitzats per evitar situacions “conflictives”quan l’animal estigui en zel i també que prolife-rin cadells creuats que puguin quedar al camp iacabar generant més problemes al bestiar queevitant-los.

Recerca



juny 2011número 17

14el picot negre

Fotografies:A l’esquerra, pas canadencA la dreta, cabana de fusta, quees munta i es retira cada any.Arxiu del Parc Naturaldel Cadí-Moixeró


El més important sens dubte és que des del pri-mer dia el gos només tingui contacte amb lesovelles i el ramader, i no amb d’altres gossos ipersones. D’aquesta manera, s’estableix ja unlligam de per vida entre el gos i el ramat. Com totprocés d’aprenentage, cal paciència i implicacióper part del ramader, sobretot durant el primerany. Passat aquest període, el gos funciona pràc-ticament sol. Com a mètode de prevenció ésmolt eficaç, ja que evita qualsevol mena d’atac,no només de llops, també de gossos, guilles, etc.Com ens ha dit algun ramader, un bon gos deprotecció no té preu.

Els únics problemes que s’han detectat amb elsgossos fins avui han estat amb interaccions ambpersones que s’han apropat massa als ramats.En aquest apartat, cal fer una tasca de difusióentre la gent perquè sàpiguen com comportar-sequan hi ha un ramat amb un gos de protecció. Nos’hauria d’entrar mai al mig del ramat; s’hauriade vorejar a una certa distància, i, si el gos s’a-costa bordant, mai fer qualsevol senyal d’ame-naça. La millor opció és retirar-nos i apartar-nosuns metres; el gos tornarà amb el ramat i s’obli-darà de la nostra presència. Qualsevol senyal ogest d’amenaça pot ser vist pel gos com unintent d’atac i pot tenir resposta per part seva. Si,contràriament, ens apartem del ramat i sortimdel que el gos considera l’entorn de seguretat al

voltant del bestiar, ens ignorarà totalment i nomostrarà cap mena d’agressivitat.

El seguiment del llopLes principals línies d’actuacions dutes a terme

en el seguiment del llop són:- Comprovació de possibles indicis i/o obser-vacions, fent un esforç més gran en les zoneson es generen més dades.- Realització d’itineraris a l’hivern per a lalocalització de rastres. Actualment, hi ha al’entorn de 50-60 itineraris definits per inten-tar localitzar rastres. Les comarques on esrealitzen són l’Alt Urgell, la Cerdanya, elSolsonès, el Berguedà, el Ripollès i els dosPallars i l’Alta Ribagorça (aquests darrersconjuntament per a la detecció de l’ósbru). A més, sempre que és possiblesón fets simultàniament amb elscol·legues francesos, amb la qualcosa la zona prospectada encaraés més gran.- Realització d’aguaits per inten-tar fer observacions.- Trampeig fotogràfic.- Sessions d’udol provocat.- Coordinació transfronterera, unifi-cació de metodologies i simultaneïtaten el seguiment.

15el picot negre


juny 2011número 17

Fotografia:A sobre, petja de llopAl costat, buscant rastresGabriel Lampreave

Recerca



GenèticaEl nombre de llops detectats només es pot

establir mitjançant l’anàlisi de l’ADN dels excre-ments, els pèls o les mostres d’orina i per lespossibles observacions o rastres simultanis. Finsavui, s’han recollit 69 mostres positives de llop acasa nostra i totes amb l’haplotip de la poblacióitalofrancesa. Quant al nombre d’exemplars, elsresultats de la individualització de les mostresindica la presència com a mínim de 13 animalsdiferents en aquesta dècada. Hi ha llops quenomés s’han detectat un any i d’altres que apa-reixen i desapareixen. El nombre màxim de llopsdiferents detectats al mateix any s’ha donat l’any

2008 i ha estat de 5 llops. Val a dir que es con-sideren 11 anys de presència de llop conti-

nuada. Cal remarcar també que totsaquests llops són mascles, tret d’una

mostra de 2008 que pertany a unafemella. Fins avui, no hi ha evidèn-cies de reproducció en territoricatalà i el nucli poblacional no sem-bla progressar amb facilitat. Val adir també que els resultats indiquenque una part important dels indivi-

dus es mou a ambdues bandes de lafrontera.L’any 2010 també s’ha localitzat el pri-

mer llop que ha mort a Catalunya des delseu retorn. Es tracta d’un animal trobat a l’Alt

Urgell. Un cop individualitzat, hem vist que és un

mascle que havíem detectat per primera vegadael 10 de gener de 2007. En tots aquests anys,vam recollir 17 mostres d’aquest animal. Totesvan ser recollides dins el límit del PN del Cadí, enuna àrea (MPC) de 146 km2 (extrems a 26,2km).

Activitats d’educació ambientalDurant tots aquests anys, també s’ha fet un

esforç molt gran en tasques d’educació ambien-tal. Destaca sobretot el projecte d’educacióambiental sobre el llop anomenat “l’udol”, pro-mogut pel Parc Natural del Cadí-Moixeró mateix,que ha acostat el món del llop a molts infants deles escoles de l’àmbit del parc. També calesmentar les activitats de dinamització turísticaa l’entorn del llop promogudes amb el ConsorciTurístic del Berguedà i alguns municipis del Parc.Igualment, es van celebrar unes jornades sobrecoexistència de gran fauna i ramaderia a Saldes(2009). També s’han fet moltes xerrades, confe-rències, cursos, etc., a entitats, casals, escoles,universitats, etc. per donar a conèixer una visióreal de què són els llops i què suposa tenir-ne.


juny 2011número 17

16el picot negre

Gràfic:Individualització de les mostresgenètiques de llop a Catalunya

Fotografia:Taller: l’udol del llopAssociació SOURS

Recerca



El futurLa gestió d’aquesta espècie és enormement

complexa en tots els llocs on habita. Què passa-rà en el futur amb el llop a Catalunya? Pel queestem veient fins ara, sembla que en poden arri-bar més. No sabem quan arribaran i fins i tot nopodem afirmar amb tota seguretat per on hofaran. Però cal tenir preparat aquest nou escena-ri i s’ha de treballar molt fermament amb el sec-tor ramader, ja que no pot ser aquest sector solqui suporti els perjudicis de tenir llops. Cal explo-rar noves possibilitats a l’entorn del llop: a lazona de la serra de la Culebra (Zamora), on hi hauna important població de llops, s’estima que elsingressos directes i indirectes derivats del turis-me per observar-los són d’uns 6 milions d’eurosanuals.

Massa sovint posem adjectius humans als ani-mals. El llop no és ni bo ni dolent, és un animalsalvatge més. Amb el llop, els sistemes naturalsrecuperen un element clau que els mancava.

Aquests sistemes són com un tren-claclosques format per moltespeces. Si en falta una, el trenclacos-ques no es pot completar. Massasovint, els humans movem i alteremaquestes peces i provoquem canvis quemoltes vegades ni havíem imaginat quepodien passar, i oblidem que no som resmés que una peça més d’aquest trencaclosquesi no la mà que les encaixa.

Segurament, la majoria estem a favor dedefensar els lleons a l’Àfrica, els tigres a l’Àsia oels ossos polars a l’Àrtic. Ara hem de poderaconseguir que el llop també tingui un lloc acasa nostra. El camí que caldrà recórrer no seràfàcil. Però el llop ha estat capaç de donar el pri-mer pas, el més difícil, que és arribar aquí. Aratoca a tothom, ramaders, caçadors, ecologistes,administracions... demostrar el nostre grau demaduresa i capacitat de diàleg per arribar aacords i aconseguir que el llop tingui un futur ales nostres muntanyes sense perjudicar ningú.

Recerca



juny 2011número 17

17el picot negre

Fotografia:El llop, al CadíGabriel Lampreave


De vegades, ens sembla que són prou coneguts elsatractius naturals, culturals i turístics d’aquests muni-cipis que integren la banda més occidental del Parc ique pertanyen, principalment, a les comarques deLleida. Sovint, però, passen desapercebuts per unamanca genèrica de dinamització turística en elspobles de la zona i de la comarca, que, a més, esveuen a l’ombra d’altres indrets amb molt més nom imolta més identificació popular. Per exemple, tothomconeix el Prat de Cadí o el Prat d’Aguiló, però noconeix el Boscalt, el Goleró i l’entorn de Sant Salvador,entre d’altres.

L’extrem més occidental de la imponent serraladadel Cadí és el cap de la Fesa. L’Orri i la Torreta de

Cadí són les talaies i els miradors més impres-sionants del Pirineu, de l’Urgellet, de les

Terres de Ponent i del Pedraforca. No obs-tant això, estan condicionats per unamancança d’accessos més transitables id’altres estructures fixes, com ara algunrefugi de muntanya, que permetés unacostament a l’inici de les activitats, i ala vegada, que donés aixopluc i un puntde seguretat a la muntanya. Des de fa

uns anys es treballa, juntament amb elsgestors del Parc, per millorar algunes d’a-

questes situacions: En el turó Galliner s’hafet, junt amb l’Ajuntament d’Alàs, un agrada-

ble i destacat mirador de les aus.Fa poc temps, s’ha posat en marxa una empresa

d’activitats i de turisme en el territori, concretament,en el poble d’Alàs (carrer del Nord s/n, a l’Era de CalPujol), que és la porta principal al Parc d’aquesta regiómés occidental. És en ple Urgellet, no gens lluny de laSeu d’Urgell. Aquesta empresa inclou dues marques:Cadíner-Turisme Actiu, i Cadíbike-Turisme i Ciclisme.

Sota la marca Cadíbike es troba una empresa denova creació especialitzada en turisme autoguiat, tanten bicicleta de muntanya com de carretera. Ofereix totel ventall de serveis complementaris que podennecessitar els ciclistes per a les seves estades: El ser-vei de reserves, el de transport d’equipatges, el deguies i el d’un petit autotaller. Es defineixen uns pro-ductes estrella bàsics, però també hi ha la possibilitatd’adaptar-se a d’altres propostes, itineraris o rutescom la Volta al Cadí-Moixeró per carretera, la ruta Tres

Nacions, la Transpirenaica en bicicleta tot terreny(BTT), entre d’altres, segons les peticions dels particu-lars o de les agències. Destaquen com a productesturístics més innovadors, la ruta Trinxat BTT, la rutaTrinxat Exprés BTT i la Volta al Cadí-Moixeró.

Sota la marca Cadíner hi ha una empresa de novacreació especialitzada en turisme autoguiat de sende-risme, de rutes, de tresc (trekking) o d’ascensions.Ofereix tot el ventall de serveis complementaris quepoden necessitar els senderistes en les seves esta-des: El servei de reserves, el de transport d’equipat-ges, el de guies i el de lloguer de material o altres ser-veis complementaris. Es defineixen uns productesestrella bàsics, però també hi ha la possibilitat d’adap-tar-se a d’altres propostes, itineraris, rutes o ascen-sions a cims tant a la serralada del Cadí com a lesmuntanyes veïnes, segons les peticions dels particu-lars o de les agències. Els productes més destacatssón:

1. La ruta Integral Cadí-Cadíner, que recull la clàs-sica excursió per la cresta i la cara nord del Cadí en 2dies o 2 etapes i amb el suport del refugi de Pratd’Aguiló. En el primer dia o en la primera etapa, es vades del cap de la Fesa fins al Comabona, i el segon diao la segona etapa transcorre des de Prat d’Aguiló aEstana.

2. La ruta dels Estanys Amagats és una ruta desenderisme d’alta muntanya circular entre una xarxade refugis: El refugi de Malniu, el de l’Illa, el delsEstanys de la Pera, el de Cap del Rec i el de Cal PereSidro. Aquest itinerari proposa la descoberta de la partde l’Alta Cerdanya a l’entorn de la Reserva Nacionalde Caça de la Cerdanya–Alt Urgell, i es complementaamb la part alta de la vall del Madriu a Andorra.www.rutadelsestanysamagats.com.

Altres serveis que s’ofereixen són: Guies de muntan-ya, de senderisme i d’ascensions; guies i acompan-yants d’esquí i de raquetes de neu; guies d’escalada,de vies ferrades i de barrancs; tallers i acompanya-ments d’activitats d’aventura, de natura, de fauna,d’observació ornitològica (bird watching); lloguer ivenda de complements, i taller de bicicletes i materialde muntanya.

Per a més informació podeu visitar la pàgina webwww.cadiner.info.

Desenvolupament rural en la banda occidental del Parc Naturaldel Cadí-Moixeró. Nous horitzons turístics.


juny 2011número 17

18el picot negre

Jaume PifarréCadíbike- Cadíner

Fotografies:De dalt a baix:Grup de senderistes a Prat deCadí i sortida de BTTJaume Pifarré

Mirador del Turó GallinerArxiu del Parc Naturaldel Cadí-Moixeró

Viure al Parc


Parada 4Coveta de l’estret de Rigoreixer (Rigoreixer,

terme municipal de Bagà, comarca delBerguedà). (Full 255)

Des de la parada anterior, cal fer un petit reco-rregut, per tal d’arribar fins a l’indret on es trobaaquesta aturada. Aquest recorregut és d’uns0’250 Km, aproximadament.

En aquest breu recorregut,es van trobant inicialmentels materials esmentats a laparada anterior. Més enda-vant s’han trobant unsnivells carbonatats que per-tanyen al cretàcic, i desprésuns altres on ara som, quesón del triàsic (delMuschelkalk).

En aquest lloc hi ha unacova, amb abundant pre-sència de calcita. La covaes relaciona amb una frac-

tura inclinada que talla als nivells carbonatats.En relació amb la falla es fa clarament palès uninteressant mirall de falla, amb unes estries bendefinides.

Parada 5Mina de barita de la Bòfia (terme municipal

de Bagà, comarca del Berguedà). (Full 216)Des de la parada anterior, caldrà continuar cap

amunt, per la carretera que condueix cap a collde Pal i cap al límit provincial. En arribar cap alsvoltants del km 16, caldrà agafar un camí perl’esquerra de la carretera. Aquest camí, enmenys de 0’5 km, ens condueix cap a les anti-gues mines de baritina. Així, des de la parada

anterior, s’haurà efectuat un recorregutproper als 14 km.

Les mines es relacionen amb unamineralització associada a un paleo-carst, al qual rebleix. Aquest anticcarst es localitza sobre un aflora-ment de nivells carbonatats deldevonià, i es fa força palès. Entreels minerals presents, cal feresment de la baritina, el mineralmés abundant del jaciment beneficiata través de diferents èpoques.

D’altra banda, cal fer també esment de lapresència d’abundants minerals de coure,com: calcopirita i coures grisos (fonamental-ment de la tetraedrita); així com dels seusminerals d’alteració: atzurita i malaquita.D’altra banda, també es troben altres minerals,com: anquerita, calcita, dolomita i quars (moltben cristal·litzat).

També cal fer esment de la presència d’un inte-ressant carst actual, desenvolupat sobre lesmateixes calcàries del devonià. Així, per sobre dela mina, es poden veure uns magnífics canonsd’esfondrament. En conjunt, aquest indret cons-titueix un interessant punt del nostre patrimoniminer i geològic.


juny 2011número 17

19el picot negre

Itineraris

Recorregut de recerca geològica,mineralògica i minera per les comar-ques del Berguedà i de la Cerdanya

Dr. Josep M. Mata-PerellóDepartament d’EnginyeriaMinera i Recursos NaturalsUniversitat Politècnica deCatalunya

Fotografies:A l’esquerra, el carst de la Bòfiade BagàLa falla i la coveta, a la dretaJosep M. Mata-Perelló

Recorregut de recerca geològica, mineralògica i mineraper les comarques del Berguedà i de la Cerdanya:Des de Guardiola de Berguedà, a la Bòfia de Bagà, a coll de Pal i a la Tosa (2a part)


Parada 6Mines de manganès de la Tosa d’Alp(termes d’Alp i Bagà, comarques del

Berguedà i de la Cerdanya). (Full 255)Des de la parada anterior, caldràcontinuar cap amunt, per la carrete-ra que condueix cap a coll de Pal.En arribar-hi, ens caldrà continuarper un camí, a peu. Aquest camí vacarenejant fins a arribar a les imme-

diacions de les mines de manganèsde la Tosa d’Alp. En realitat s’arriba a

un collet situat per sobre de les mines.En arribar a les mines farem una nova

aturada. Així, des de la parada anterior fins acoll de Pal haurem recorregut uns 5 km, i des-prés 1 hora i mitja a peu fins a arribar a lesmines.

En tot aquest recorregut, s’han anat trobant elsmaterials paleozoics del devonià i del carbonífer,amb un clar predomini del primer, de naturalesacalcària, i constituint els cims més elevats de lazona.

En aquest indret, hi ha unes interessants mine-ralitzacions de rebliment de cavitats d’origencàrstic, les quals es localitzen sobre afloramentscarbonatades del devonià. Aquestes cavitats sónfonamentalment manganesíferes, i entre elsminerals de manganès es troben els òxids

següents: pirolusita, birnessita, todoroquita ipsilomelana. També hi ha els carbonats, ambmanganocalcita i rodocrosita.

D’altra banda, amb els ante-riors també hi ha abundantsminerals de ferro. Així, cal feresment dels següents: goethita(limonítica), hematites i sideri-ta. També hi ha minerals decoure, fonamentalment ambmalaquita.

Parada 7 - condicionalMines de manganès de la Tosa de Das,

(terme de Das, comarca de la Cerdanya). (Full255)

Des de la parada anterior, caldrà retornaramunt del collet (per on hem arribat des de collde Pal), tot i així, hi ha la possibilitat de fer uncurt recorregut anant cap al nord. Ben aviat, amenys d’1 km, es trobaran les mines de Das, onpodem fer una nova aturada.

En aquest recorregut, hem tornat a trobar elsmaterials esmentats a l’aturada anterior. I, tan-mateix, haurem trobat unes mineralitzacionsforça similars a les acabades de veure a lesmines anteriors.

Fotografia:Massís de la TosaArxiu del Parc Naturaldel Cadí-Moixeró

BaritinaExtret del llibre Guia d’identi-ficació de minerals (PaïsosCatalans i d’altres), de JosepM. Mata i Perelló i JoaquimSanz i Balagué


juny 2011número 17

20el picot negre

itineraris

Recorregut de recerca geològica,mineralògica i minera per les comar-

ques del Berguedà i de la Cerdanya


Parada 8 - condicionalCarregador de la Mina de manganès de laTosa d’Alp, (terme municipal d’Alp, comarca dela Cerdanya). (Full 216)

Des de la parada anterior, caldrà tornar a collde Pal. En arribar-hi, ens caldrà continuar pelcamí de terra que baixa cap a la Cerdanya, capa la Molina i cap a la Masella. En arribar a la cruï-lla amb el camí que baixa de la Tossa d´Alp, deles instal·lacions d’esquí, ens caldrà fer una novaaturada, la darrera de l’itinerari, a uns 6 km del’anterior.

En aquest recorregut hem anat trobant aflora-ments dels materials carbonatats del devonià,els quals formen part del mantell del Cadí.Precisament, aquests són els materials que hi haa l’indret de l’aturada.

En aquest lloc, hi ha el carre-gador de les antigues mines demanganès de la Tossa d’Alp.Forma part del nostre patrimoniminer.

Dintre del carregador, encaraés possible trobar-hi bonesmostres dels minerals de man-ganès, especialment de pirolu-sita, molt abundant. Aquesta ésextraordinàriament brillant, fet

que no acostuma a succeir.

En aquest indret finalitza el recorregut del’itinerari.

BibliografiaGUIMERÀ, J. et alii (1992). Geologia (II), Història

Natural dels Països Catalans. Vol. 2, 547 pàg.Enciclopèdia Catalana, SA. Barcelona

MASACHS, V. et alii (1981). Itineraris Geològics:Anoia, Bages, Berguedà i Solsonès. Centre d’EstudisGeològics de Manresa. Caixa d’Estalvis de Manresa.Manresa

MATA-PERELLÓ, J.M. (1984). “Els minerals delBerguedà”. revista Xaragall, núm. 3, 38 pàg. Manresa

MATA-PERELLÓ, J.M. (1991). Els Minerals deCatalunya. Arxius de la Secció de Ciències de l’Institutd´Estudis Catalans. Vol. 47, 545 pàgines. Barcelona

MATA-PERELLÓ, J.M. (1995). Selecció d’itinerarisgeològics per les comarques del Bages, Berguedà,Solsonès i Alt Urgell. Inèdit. 215 pàgines, Manresa

MATA-PERELLÓ, J.M. (1996). Recerca geològica imineralògica per la comarca del Berguedà: des deGuardiola de Berguedà a la Pobla de Lillet i a Castellarde n’Hug. Inèdit, 12 pàgines. Manresa

MATA-PERELLÓ, J.M. (1999). “Recorregut de recer-ca mineralògica I minera per les comarques delBerguedà i de la Cerdanya: des de Berga a Bellverde Cerdanya pel Coll de Pal, Algeps,” sèrie B,núm. 142, 10 pàgines. Manresa

MATA-PERELLÓ, J.M. (2000).“Recorregut de recerca mineralògica iminera per la comarca del Berguedà:des de Berga a Fumanya, Vallcebre i alColl de Pal”. Inèdit,11 pàg. Manresa

MATA-PERELLÓ, J.M. (2005).“Recorregut de recerca geològica,mineralògica i minera per les comar-ques del Berguedà i de la Cerdanya: desde Berga a Sant Corneli, Fumanya,Vallcebre, al Coll de Pal i a la Tossa d’Alp”.Inèdit. 10 pàg. Manresa

MATA-PERELLÓ, J.M. (2007). “Recorregut derecerca geològica, mineralògica i minera per lescomarques del Berguedà i de la Cerdanya: des deGuardiola de Berguedà a Coll de Pal i a la Tossad’Alp”. Inèdit, 7 pàgines

MATA-PERELLÓ, J.M. i FONT SOLDEVILA, J. (1995).Itinerari geològic i mineralògic pel Berguedà. ApuntsEUPM, 78 pàg. Barcelona

MATA-PERELLÓ, J.M. i SANZ BALAGUÉ, J. (1991).Guia de determinació dels minerals. Països Catalans ialtres. Edicions Parcir. Manresa

RIBA ARDERIU, O. et alii (1976). Geografia Física delsPaïsos Catalans. Editorial Ketres. Barcelona.


juny 2011número 17

21el picot negre

Itineraris

Recorregut de recerca geològica,mineralògica i minera per les comar-ques del Berguedà i de la Cerdanya

Fotografia:PirolusitaExtret del llibre Guia d’identi-ficació de minerals (PaïsosCatalans i d’altres), de JosepM. Mata i Perelló i JoaquimSanz i Balagué


Era un dia d’estiu. La finca de Cal Mianet esta-va envoltada d’animals, i és que el veí, en Perico,s’havia tornat a deixar la reixa dels animalsoberta. Els meus pares, en Constantí i laCarolina, estaven fets unes mules perquè ja erala cinquena vegada que la deixava oberta. Elsmeus pares són pagesos de tota la vida i fan unsformatges boníssims amb la llet de les cabres iles ovelles.

Jo em dic Carlota, i, si per casualitat no heuendevinat on visc, ara us ho dic: visc en unpoblet d’alta muntanya anomenat Saldes.

El poble de Saldes és petit, més o menys téuns 326 habitants, i és a 1.215 metres d’al-

titud. El meu dia preferit és dijous, i noendevinareu per què? Doncs perquè és

el dia del mercat!!! Quan hi ha escolano puc anar-hi, però si pogués m’es-caparia i l’aniria a visitar.

De vegades, la mare em fa anar acomprar el tall i la fruita a ca laSeverina. M’agrada molt anar-hi,però el cistell em pesa una mica. Quan és festa, sortim amb els amics

a jugar a la plaça. Un dia vam anard’excursió al Pedraforca, i ara us expli-

caré què va passar.

Quan érem, més o menys, a mig camí, ens vamaturar per fer un mos; de cop, vam sentir un ani-mal que cridava, tots teníem molta por, però enJoan, l’expert en animals, va dir que era un isardpetit que estava ferit i per això cridava. Jo vaigdir que l’anéssim a buscar, però la Maria, la“tiquis-miquis” de la colla, va començar a dir:

I si ens perdem? I si prenem mal?I si... Prou!!, vaig dir jo, anem a buscar-lo.La Mireia, mentre buscava, va trobar una pedra

amb forma de cor, i com que és molt presumidase la va quedar sense dir res. Quan vam havertrobat l’isard i érem davant seu mirant-li la feri-da, va dir:

- Marxeu! Les bruixes ens trobaran! Les bruixessón dolentes!

Ens vam quedar de pasta de moniato, perquèera la primera vegada que sentíem xerrar unisard. Nosaltres li vam dir:

Les bruixes no existeixen! Però ell va començara explicar una llegenda que deia: quan ja és fosc,les bruixes surten a buscar persones per a con-vertir-les en esclaves seves. Amb la por al cos,vam marxar correntscom una bala, amb l’i-sard a coll.

Quan vam arribar acasa, vam curar l’isard iens va continuar expli-cant...

- Diu la llegenda queun bruixot de fiar va feruna pedra amb formade cor que, si la posa-ves al capdamunt delPedraforca, les bruixesdesapareixerien, peròelles se’n van assaben-tar, la van robar i la vanllençar al bosc.

Tot aquest temps la gent l’ha anada buscant, iningú no l’ha poguda trobar. La Mireia, moltespantada, va dir:

- Jo l’he trobada! Mireu...Nosaltres li vam dir:- Però per què no ens n’has dit res...!!!L’endemà al matí, caminant molt de pressa,

vam anar a posar la pedra al Pedraforca. Així quela vam deixar a terra, un estol de bruixes va sor-tir volant cap al cel, i, com més s’anaven enlai-rant, vèiem al seu voltant un polsim lluminós detots colors. S’anaven convertint en estrelles.

Des d’aquell dia, cada cop que mirem el cel denit, veiem unes estrelles corrent amunt i avallcom si anessin enfilades damunt les sevesescombres.

La pedra màgica del Pedraforca. Categoria A

Maria Torrella RoviraAvià1r Premi Categoria A

Fotografia:Sant Martí de Saldesi PedraforcaArxiu del Parc Naturaldel Cadí-Moixeró

LLegendesi tradicions

Concurs de contes breus“Amigues i Amics del Pedraforca”


juny 2011número 17

22el picot negre


Hola, diari! Torno a ser jo, l’Anna. Tu ja saps quesempre he sigut una mica poruga, especialmentamb la foscor. Fa pocs dies que he tornat decolònies, i li he explicat a la mare que, des de lla-vors, sóc capaç de dormir tota la nit senseencendre cap llum. Tot i que ha pogut compro-var-ho en primera persona, no ha cregut la meva

història... El pare simplement ha somrigut i elmeu germà Jordi diu que els aires del Pedraforcam’han ajudat a ser més valenta però alhoram’han omplert el cap de pardals... En canvi, tusempre em creus; sé que no va ser un somni it’explicaré en poques línies per què n’estic con-vençuda. Tot va començar la setmana passa-da...

Jo no volia anar de colònies perquè no sé dor-mir sense el meu llum amb forma de conill quem’acompanya cada nit. Però vaig fer el cor fort ifinalment em vaig decidir a pujar a l’autobúsamb tots els companys de l’escola. Després demolts revolts, per fi vam arribar a Saldes.

El Pedraforca era allà, impactant, tal com ensl’havia ensenyat la senyoreta Rosa. Me’l vaig

ben mirar i vaig continuar pensant que, a parermeu, semblava més aviat dos amics abraçant-se, amb un vestit verd que els tapava els peus.Això sí, era molt més alt del que havia imaginat!

El dia va passar molt de pressa i de seguida esva fer l’hora d’anar a dormir. La senyoreta ens vafer un petó a tots i va tancar el llum. Com desit-java el meu conill! Sense que ningú em veiés,vaig agafar el lot de la meva motxilla i el vaigobrir a sota dels llençols. Uf, que bé, ara em sen-tia millor! Al cap de poca estona, es va fer ungran silenci... Tothom ja devia dormir. Quan ja emcomençava a venir la son, vaig sentir un petitsoroll a fora i algú que somicava. Qui deviaser? Com que tenia el lot, vaig aixecar-me a poc a poc i vaig espiar per lafinestra que donava al jardí. Era unanena! Però no pas de la nostra esco-la. Qui devia ser? Sigil·losamentvaig sortir de l’habitació i vaig tra-vessar el menjador fins a arribar ala porta principal. Vaig estar de sort,perquè no era tancada amb clau...Vaig agafar aire i, sense pensar-m’higaire, vaig sortir a l’exterior. La nenaencara era allà: asseguda a terra, ambuna cama estirada. Mig plorava. Duia uncasquet ben estrany. Encara no entenc per quèho vaig fer, però m’hi vaig acostar...

- Hola! Què et passa?, li vaig preguntar tot fluixet.La nena es va aixecar d’una revolada i va esca-

par-se darrera d’uns arbres. - Espera!!! –vaig cridar–. Només vull saber si et

puc ajudar! No m’agrada veure plorar ningú... Em va mirar de reüll, sense saber què dir... Altre

cop vaig ser jo qui va parlar. - Em dic Anna. He vingut de colònies amb els

meus amics i avui dormim en aquesta casa. - Hola, Anna. Jo sóc l’Aïko –va respondre mig

avergonyida. - Quin nom tan estrany! No l’havia sentit mai.

Tu també has vingut d’excursió?

Un polsim de màgia. Categoria CLLegendesi tradicions



juny 2011número 17

23el picot negre

Mireia Gorchs i BoixaderaPuig-reig1r Premi Categoria C

Fotografia:Pedraforca des de SaldesArxiu del Parc Natural delCadí-Moixeró


- No, jo visc aquí.. a prop. Ens hem escapat ajugar amb el meu germà gran; jo he badat i uncop de vent m’ha fet caure aquí. He perdut lameva bota i ara no puc tornar a casa.

- Jo porto sabates de recanvi –vaig exclamartota contenta-. Potser et poden anar bé!

- No, només puc tornar si trobo la meva bota.Són les meves sabates les que em fan volar iarribar fins a casa.

- Voles? Que sàpiga jo, només volen els ocells...i els avions! –vaig dir fent-me l’entesa.

- Mira, no sé si t’ho hauria de dir... –va contes-tar temorosa-. La mare sempre em diu que no hoexpliqui... que... que... som bruixes!

- Bruixes? Sort que era fosc i no devia veurecom la meva cara empal·lidia de mica en

mica. - Sí, bruixes! No cal que posis aques-ta cara de pomes agres! No sé perquè ens teniu tanta por. Som nosal-tres qui sempre ens hem d’anaramagant de tots vosaltres... –varespondre mig enfadada. - Com pots veure la meva cara

amb aquesta nit tan fosca? –li vaigpreguntar sorpresa. - Els meus ulls estan adaptats a

viure en la foscor i a dormir quan el solllueix de valent.

- Potser és per això que els grans pensenque no existiu! Perquè no us veuen mai!

- La meva iaia explica que, temps enrere, lanostra família va estar a punt de desaparèixer i,

per aquest motiu, hem de saber guardar béaquest secret. Només així podrem continuar fentla nostra feina molts més anys –va dir tota orgu-llosa.

– Feina? Que potser treballeu, les bruixes?–vaig demanar jo encuriosida.

– És clar que sí, ximpleta!! –va respondre som-rient-. Nosaltres som qui cada dia encenem elsestels que il·luminen el Pedraforca, qui elaborempocions amb herbes i pells seques per guarir elsnostres amics i qui vetllem perquè aquesta mun-tanya mantingui el seu encant, perquè continuïessent màgica!

– I qui són els vostres amics? –vaig demanaramb incredulitat.

– Els isards, els cabirols, les lle-bres, els ratpenats... tothom quifa del Pedraforca casa seva.

– Així, aquesta nit, tu i jo,podem ser amigues, oi? Perquèavui dormo a la vostra terra.

Això va fer riure l’Aïko devalent. Em va mirar amb tendre-sa i complicitat. Es va acostar ala meva cara, fins que els nostresnassos es van tocar i em va ferun petó d’esquimal! Vaig estar orgullosa de mimateixa, perquè no vaig tenir por, sinó ben alcontrari. Em va inundar un sentiment profundd’alegria per l’amistat que havíem iniciat just enaquell instant. Jo també li vaig somriure i vamquedar en silenci durant uns segons... Llavors,va ser l’Aïko qui va trencar-lo:



Fotografies:A la part superior, llebreAl costat, a l’esquerra,isards al Pedraforcai a la dreta, cabirolArxiu del Parc Naturaldel Cadí-Moixeró


juny 2011número 17

24el picot negre


– Si som amigues, em podràs ajudar a tornar acasa? Avui la mare em renyarà de valent... Hemarxat sense dir-li res i, a sobre, he perdut lameva bota...

– I on és casa teva? – Veus les dues forques? Just al mig és on

acostumem a jugar amb els meus germans igermanes, i, si pugessis, veuries que hi ha unesroques punxegudes. Allà, en una d’elles, hi ha unpetit forat, on ens esmunyim per dormir-hi...

– Us feu petites? –vaig demanar-li amb curio-sitat.

– És clar, és la nostra manera d’amagar-nos ide poder continuar vivint en aquest bonic indret.

Vaig alçar el cap i vaig mirar el cel que ensenvoltava. De sobte, vaig abraçar l’Aïko tot dient-li:

– Mira darrere teu! És allà, penjada d’un bran-quilló!

– Què hi veus, Anna? – La teva bota!!! Quan t’ha caigut deu haver

quedat atrapada dalt d’aquell arbre! A través del meu lot, vaig veure la seva cara de

felicitat! Va enfilar-se com si res dalt de l’arbre iva recollir la seva sabata.

– T’estaré sempre agraïda! M’has salvat!Estava molt preocupada...

– Estic contenta d’haver-te pogut ajudar –vaigrespondre amb sinceritat.

– Em sap greu, però hauria de marxar, és tard...–va dir l’Aïko amb to seriós.

L’Aïko va notar la meva decepció i de seguidava continuar:

– Creus en la màgia? –va preguntar-me-. Parala mà –va dir molt decidida.

Va ficar-se la mà a la butxaca i va llançar unspolsims daurats sobre el meu palmell. Tot seguit,va agafar-me fort amb la seva mà i em va dir:

– Són polsims d’estels del Pedraforca. La sevallum t’acompanyarà avui i sempre més.Quan tu vulguis, tanca els ulls i ajunta lesmans. El record de la nostra amistatt’acompanyarà i et donarà la confian-ça necessària en cada moment.

La vaig creure fermament i quanva apartar la seva mà, unes llàgri-mes em van humitejar els ulls.Només vaig ser capaç de dir:

– Gràcies, Aïko!– Gràcies a tu, Anna –va dir-.

Sempre et recordaré. I, quan tornis peraquí, només has d’alçar la teva mà benamunt. Jo podré veure els teus polsimsdes d’allà dalt i baixaré per retrobar-nos.

Es va calçar la bota, va llançar-me un petó ambla mà i en pocs segons va desaparèixer. Crec queno va veure com li feia adéu...

Vaig entrar a l’habitació i vaig adormir-me totseguit. Des d’aquella nit sento que he canviat,sóc més valenta. I és per aquest motiu que notinc cap dubte que la màgia del Pedraforca i laforça de l’amistat existeixen...

Tu em creus, oi, diari?

Nota: El conte “La muntanya fumejant”, 1rpremi de la categoria B, de Laura SerranoBazaga (Barcelona) es publicarà en el properbutlletí




juny 2011número 17

25el picot negre


Els Fanxicó. Els Fanxicó de Castellar de n’Hug. Bona,aquesta. Algú, que els coneix força millor que jo,m’havia alertat abans d’anar-los a entrevistar: “portauna llibreta amb molts fulls!!”. No m’enredava.Anècdotes, experiències, històries, i totes explicadescom si les experimentéssiu en aquell mateix moment.Bo. Quin parell de dos! El Pepet i el Joanet. ElsArmengou Casals. Bessons, a més. Em diu la Montse,filla del Josep, quan surto per la porta, acabada laconversa: “jo ja li dic al pare que hauria d’escriure unllibre amb totes les coses que ha viscut i sap, de l’ex-periència d’haver-les hagut de fer sense que ningú li

ho ensenyés”. Crec que ja ho he dit en algunaaltra ocasió. Perdem una generació de savis, la

veritat. M’agrada molt sentir a parlar la nos-tra gent gran, gent que ha lluitat com pocs

i que s’ha espavilat a base d’errors, d’en-giny i de constància. Gent que ha patitmolt i que, malgrat tot, no ha perdutgens l’humor (d’humor, a Can Fanxicó,en van sobrats). I que saben, sabenmoltes coses i ningú no els les dema-na. Sí. Segur que la Wikipèdia i Google

ajuden molt, però hi ha vida més enllà del’ordinador. Els discs durs de gent com els

Fanxicó es perdran irremeiablement. Persort, ni que sigui de forma modesta, aquesta

publicació, com fan o han fet altres mitjans,intenta precisament recollir aquesta informació a

través de les seves pàgines.He volgut començar l’entrevista parlant del Parc

Natural del Cadí-Moixeró, de la institució, de la sevagestió, de la seva vinculació al territori, i hem perdutun temps preciós ja que no n’hem parlat ni poc nimolt. Bé. De fet, menys que més. A la tercera vegada,havent fet la pregunta de maneres diferents, la res-posta del Pepet m’ha servit per deixar-hi d’insistir: ”elParc? De fet, no m’interessa gaire”. Doncs, vinga,passem pàgina que es fa tard. Abans també li he sen-tit a dir: “sempre se’ns ha portat molt bé”. Molt bé,doncs. Apa. Recollit queda.

Ens hem trobat, hem quedat per fer la xerrada, ambel Josep i el Joan a la Fonda Fanxicó (diuen que l’es-tabliment hoteler més antic de Catalunya). Els bes-

sons, quan surti publicada l’entrevista, ja hauran fetels 81 anys (per pocs dies, eh!). Nascuts a Castellarde n’Hug (vés a saber on perquè en aquells temps, devegades, en qualsevol prat ja n’hi havia prou, diuentots dos mentre riuen de valent), tenen arrels a lapoblació de l’Alt Berguedà des de generacions ante-riors. Bé. La padrina, que quedi clar, era d’Osseja (i sivolen bons formatges, comprint-los a França i no aAndorra, afegeix el Josep). Bé. Només recullo aquestsprimers fragments de l’entrevista en el seu format,gairebé original, perquè puguin copsar com va anar latrobada. Entre afegitons i comentaris i, sobretot, rientmolt.

Què han fet i a què s’han dedicat els Fanxicó, però?El Joanet ha treballat de pastor 71 anys, la qual cosavol dir que amb 9 anys menava el ramat per les pas-tures de la zona. Ramat seu idels altres. De vegades, ambmés de 1.000 caps de bes-tiar, diu. El Pepet, també pas-tor, ha fet un xic de tot, entrehostaler, carnisser i d’altres.D’això se’n diu, avui, diversi-ficar el negoci. Doncs bé. ElPepet ja ho feia fa més de 50anys.

De la trobada amb elsFanxicó ha quedat clar queconeixen l’últim racó delterme municipal, i molt mésenllà, gràcies a la feina quehan fet tants anys. De fet, el Pepet m’explicava unaanècdota de guardes forestals (valga’m Déu! Alsguardes forestals i als veterinaris, els deuen xiular lesorelles amb els Fanxicó a prop) mentre mirava el seugermà quan es referia a indrets: que si els cóms deMeranges, que no són de Meranges, malgrat que se’ndiuen, però són de Castellar; que si Erols, que si laMuga; que si el coll de la Rafa; que si... oi? oi?, lirequeria al Joanet. I aquest feia que sí amb el cap.

Estant en aquesta fase de l’entrevista, entra el filldel Pepet per la porta, que també es diu Josep, emmira, es posa a riure i diu: “encara ets aquí?”. Com hosap.

Els bessons de Cal Fanxicó, impulsors del concurs de gossos d’atura:

"tots els boits n’encerten una” Personatge

Els bessons de Cal Franxicó

Redacció:Jordi Pardinilla

Fotografies:Vista de Castellar de n’HugArxiu del Parc Natural delCadí-MoixeróEls germans Franxicó, a laporta de casaJordi Pardinilla


juny 2011número 17

26el picot negre


I, sense voler-ho, els Fanxicó han passat de parlardel terme municipal, de la geografia més local i delspastors, i la caça i... ah! Cacen?, els demano. La mira-da de tots dos, alhora, amb els ulls de sorpresos perla pregunta, m’ha fet riure. “Som caçadors de tota lavida”, diuen, com gairebé ofesos. Un nou filó a l’en-trevista, abans de parlar del concurs de gossos d’atu-ra. “Hem caçat de tot. Llebres, guatlles, senglars, per-dius...”, explica el Joan. Els interrogo sobre les possi-bilitats actuals de caça a la zona. “Abans, molt més.Ara només anem al senglar. I ho saps? Ho saps perquè no hi ha animals? Vols que t’ho expliqui? Jo t’hodiré, perquè aquests que són tècnics, aquests caça-dors experts, no en saben res d’això. Deien que elscaçadors la farien perdre, la caça. Mentida. Jo ja hohe dit als guardes però no volen fer-ne cas (han tor-nat a sortir els guardes, penso). Hi ha una plaga depapallones que es mengen les flors del roure i no esfan aglans. Ja portem anys així. Sense aglans, a lesbestioles no els queda menjar i desapareix la fauna. Iuna altra cosa: abans, el bestiar mort es deixava a lamuntanya, i des de fa uns anys no és permès (bé, arael nou govern vol posar ordre en aquest sentit).

Els dos germans s’han dedicat tants anys a menarbestiar que saben molt més que no pas expliquen.Saben remeis i pràctiques casolanes que porten solu-cions a la glossopeda (quan n’hi havia, és clar), perexemple. O són capaços de curar la pota trencadad’un gos, amb un parell de canyes i fent-li fer molt derepòs. Ja m’imagino que ho fan d’altres (i, és clar, elsveterinaris que han fet carrera), però sentint-los par-lar reconec que sento una certa admiració per aques-tes persones a qui la pràctica ha dut a parlar ambtotal autoritat sobre la matèria. Volen un exemple queem va acabar de deixar estabornit? Diu, el Josep, queun any molt dur de glossopeda (és febre aftosa), enquè no hi havia qui n’aturés la transmissió, va acon-seguir que del seu ramat només morís una ovella...bé, potser dues, com a molt! Com?, pregunto amb laboca oberta de pam i mig. “Aquesta malaltia s’enco-mana amb facilitat, per contacte, i l’alletament delsxais n’és una causa important. Bé. Doncs ens vamdedicar a donar-los sopes a cadascuna de les cries,amb un porró, fins a tenir-les ben fartes. Això repre-sentava molta feina, és clar, però els xais van salvar-se”.

La continuïtat de la feina de pastor a Catalunya deuestar garantida, malgrat que hi hagi cada dia menysramats, amb l’escola de pastors del Pallars. Feia pocs

dies que m’havia trobat un pastor de Bagà aPuigcerdà, en vam estar parlant i amb la mirada m’hova dir tot (és a dir... que no li feia gaire confiança, l’es-cola). Així que ara, a l’entrevista, qui millor que elsFanxicó, pastors de tota la vida, per saber-ne l’opinió.A la pregunta, aquesta va ser la resposta: “quinaburricada” (textual). Ho sento, però em vaig posar ariure sense parar, i ells també. Em va venir al cap eldiputat Tardà a la cambra espanyola dient allò de:“perdoneu, però algú ho havia de dir”.

M’agradaria haver reflectit en aquestes línies l’esto-na agradable que vaig passar amb els Fanxicó. Haviade marxar, però no trobava el moment d’alçar-me dela taula. Vam parlar de moltes més coses. Del contra-ban (protagonista, el Josep, fa ja un temps, en un pro-grama a TV3), del turisme, dels beneficis que ha por-tat a Castellar de n’Hug i, fins i tot, de la calefacciódels carrers (un altre motiu de riures cons-tants), que es posa en marxa per fondre laneu a l’hivern a Castellar. Com diu elJoanet, “des que tenim l’Orriols d’alcalde,les fonts ragen molt més”.

Abans de deixar-ho estar, havíem deparlar, obligatòriament, del concurs degossos d’atura. En Joanet, especial-ment, i el seu germà en van ser elsimpulsors. “Mai no m’hauria imaginatque el concurs agafaria aquesta vola-da”, diu el Joan. “Mira. Tots els boitsn’encerten una”, remata el Josep. Allò queva començar com a prova local, com a tro-bada de pastors en un concurs innocent i amis-tós, ha esdevingut un referent amb els anys. L’anyvinent, si no m’equivoco, farà el 50è aniversari. Elsmateixos Armengou estan al quadre d’honor de laprova com a guanyadors, en diferents anys.

I la cosa ens ha portat a parlar de com ha canviat lavida en aquest temps, en aquests anys. Els canvistecnològics que han comportat, en principi, mésbenestar i més qualitat de vida. Hi estan tots dos d’a-cord, en el fet que la vida ha canviat notablement.Però troben a faltar la tranquil·litat i el ritme pausat dela vida. Troben a faltar l’encaixada de mans per sege-llar i tancar un pacte, el valor de la paraula donada.Ara, per a qualsevol gestió, calen els papers perdavant i la gestió del notari, “ja que avui no et pots fiarde ningú”, afirma el Josep. No discutirem amb elsFanxicó. Segur que tenen raó (o ragó, que és com hopronuncien els Fanxicó).

Personatge

Els bessons de Cal Franxicó


juny 2011número 17

27el picot negre

Fotografies:A dalt, concurs de gossos d'atu-ra, l'any 2000Arxiu de l’Ajuntamentde Castellar de n’Hug

A sota, els bessons FranxicóJordi Pardinilla


Els colors del parc

Parc Natural del Cadí-MoixeróTelèfon: 93 824 41 51 - Fax 93 824 43 12C/ de la Vinya, 1. 08695 BAGÀa/e: [email protected]/parcs/cadi

28el picot negre


juny 2011número 17


picot17a:ordenat 10/10/11 9:54 página...

Documents