programa electoralparticipat 6.124 persones, hem aconseguit tenir el programa electoral amb més...

PROGRAMA ELECTORALEleccions municipals a barcelona · maig 2019

barcelonaescapital.cat

Carta del candidat a l’alcaldia

Un programa fet entre tots

Capitalitat i sobirania L’habitatge és capital Les polítiques socials són capitals L’educació és capital La mobilitat és capital L’urbanisme és capital L’economia és capital Ser una ciutat intel·ligent és capital La recerca i la innovació són capitals El medi ambient i la fauna urbana són capitals El turisme és capital La seguretat és capital La cultura és capital Una administració potent és capital L’esport és capital La política internacional és capital

SOM LA teva candidatura

3

4

7111524303946495358727579838890

95

pàg.

ÍNDEX

JORDI GRAUPERA EL MILLOR ALCALDE PER BARCELONA

Soc el Jordi Graupera i vull ser alcalde de Barcelona. Em presento perquè la política catalana necessita una alternativa i perquè Barcelona es juga els propers 30 anys en aquestes eleccions.

El 2016 el meu equip i jo vam tornar a posar el referèndum al centre del debat polític. El 2017 vam engegar el moviment #Empaperem quan els mitjans no volien publicitar els anuncis del primer d’Octubre. El 2018 vam fer les primàries més participatives de Barcelona, en les quals van votar més de 10.000 barcelonins. Aquest 26 de maig ens presentem per tornar a marcar l’agenda política de Barcelona i la resta del país.

Barcelona és Capital-Primàries és un moviment nou que té més de mil voluntaris registrats i un centenar de col·laboradors. Per superar el boicot informatiu hem engegat un crowdfunding que ens ha permès finançar la campanya.

Volem fer de Barcelona una gran capital global perquè els catalans puguin competir en igualtat de condicions amb els ciutadans de les nacions més avançades del món. Volem que Barcelona lideri el país i el porti cap a una cultura política més creativa, més dinàmica, menys cínica. La capital de Catalunya ha de representar millor les virtuts dels barcelonins. Hem d’alliberar la ciutat dels polítics que s’han rendit i se la imaginen petita i sotmesa, siguin d’una banda o de l’altra.

Ara tenim dues opcions: podem donar suport als partits de sempre, que ens aboquen a convertir-nos en una ciutat de províncies cada vegada més despersonalitzada i més servil, o podem fer-nos responsables de la història i del nostre futur d’una vegada. És l’hora de posar-nos a treballar perquè Barcelona torni a ser una de les ciutats on hi passen les coses més interessants del món.

Jordi Graupera

PàG. 4

UN PROGRAMA FET ENTRE TOTSA Barcelona és Capital-Primàries, des de l’inici, vam tenir clar que amb la filosofia de les primàries el programa l’havíem de fer entre tots. Només amb les aportacions de tothom podíem arribar el més lluny possible amb el màxim de coneixement.

D’aquesta manera, el programa s’ha fet amb la col·laboració dels candidats, els voluntaris i les associacions, amb 11 taules obertes amb la participació de gairebé 400 persones i amb 203 propostes i esmenes rebudes a través del web. De tot el procés, n’han sortit 380 propostes que han estat ratificades pel conjunt dels candidats de la llista.

380 propostes amb les quals pretenem arribar a tota la ciutat i donar-li el millor futur. Amb una perspectiva de 30 anys vista, hem pogut imaginar com ha de ser la Barcelona del futur i preveure totes aquelles passes necessàries per arribar-hi. Tot i la urgència dels problemes actuals de la ciutat, no ens podem permetre solucions temporals.

Al programa que segueix trobareu com destaquen sobretot tres àrees: capitalitat, medi ambient i recerca i innovació. És a dir, trobareu ràpidament quina Barcelona volem. Una Barcelona capital d’estat, on s’hi ha de viure i que sigui capdavantera en la transformació tecnològica. Alhora, hem detectat les transformacions urbanístiques i de mobilitat que ajudaran a aquests tres objectius; com també hem treballat les polítiques socials i d’habitatge necessàries perquè sigui cert que a Barcelona, tothom hi viu bé.

D’entre aquestes 380 propostes, se’n van seleccionar 100, per tal que la ciutadania triés quines havien de ser les nostres 10 prioritats de govern. Amb una votació electrònica que ha durat 3 dies i a la qual han participat 6.124 persones, hem aconseguit tenir el programa electoral amb més participació de la història de la ciutat.

PàG. 5

La votació s’ha articulat en 10 blocs de continguts, cada un dels quals tenia 10 opcions de propostes de les quals el votant només es podia escollir una opció. Així, aquestes han estat les propostes més votades:

1. capitalitat i sobiraniaAplicar les mesures proposades per l’Assemblea Nacional Catalana en l’àmbit de la política municipal: sobirania fiscal, aposta per empreses deslligades del poder polític i econòmic de l’Estat espanyol i afavorir el consum de proximitat.

2. habitatge i urbanismeHoritzó 115.000 habitatges de lloguer assequible, amb la implicació d’actors públics i privats.

3. polítiques socials i educacióAugment de les places en residències de dia i residències assistides als barris amb més demanda, amb models urbanístics de pacificació i proximitat de serveis socials.

4. mobilitat i qualitat de l’aireIncentivar la intermodalitat i deixar enrere l’ús de vehicles privats a través de models tarifaris integrats de tarifa plana, amb tarificació social i avançant cap a la gratuïtat.

5. turisme i economiaAprofundir en la persecució dels “pisos turístics” il·legals, i obligar a totes les plataformes d’intermediació a la vigilància del compliment de la legalitat.

6. cuitats intel·ligents, recerca i innovacióRecuperar els edificis i terrenys de l’Estat al front marítim per a la creació d’una xarxa de centres de recerca i innovació que faci de contrapès al monopoli turístic de la zona i visualitzi el conflicte amb l’ocupació per part de l’Estat Espanyol.

7. medi ambient i fauna urbanaCrear una oficina d’ajut a la transició energètica que es dediqui a impulsar, facilitar i multiplicar les iniciatives de canvi de model energètic i a assessor els ciutadans que vulguin fer el pas a les renovables.

8. seguretatImpulsar el Model Integrat de Policia Intel·ligent: basat en les noves tecnologies permetrà analitzar les reaccions policials a cada zona, ser més transparents i eficients, visualitzar problemes crònics, rendir comptes i treballar des de la proximitat.

9. cultura i esportsAbandonar el model de faraonisme i propaganda de grans equipaments culturals i apostar per detectar les mancances i necessitats concretes a cada barri.

10. participació i transparènciaIncorporar el referèndum com a eina normal de presa de decisions en polítiques de gran impacte a la ciutat, i treballar sobre el model d’experimentació-avaluació-referèndum per a prendre decisions col·lectives.

UN PROGRAMA FET ENTRE TOTS les 10 propostes més votades

ALLIBERA’T!

PàG. 7

CAPITALITAT I SOBIRANIALes següents propostes de capitalitat i sobirania fan referència als punts del programa que, de manera específica i estratègica, pretenen conquerir espais de llibertat a Barcelona i impulsar un canvi de cultura política que possibiliti la independència de Catalunya.

DIAGNOSIBarcelona és una ciutat ocupada per l’Estat espanyol, que parasita la seva energia natural amb la col·laboració històrica de les elits catalanes.

Les infraestructures són gestionades a distància i serveixen als interessos nacionals d’Espanya, igual que l’energia i les telecomunicacions, que estan dominades pels oligopolis de l’IBEX-35 en detriment de la gent i del teixit econòmic local. La cultura catalana, com a font d’energia vital, està abandonada i treballa sobre valors tòxics per a la llibertat de pensament i d’acció. L’ocupació material de sòl i edificis infrautilitzats condiciona l’estratègia urbanística i econòmica de la ciutat, i l’atrapa en una visió immobilista que és antiquada i ineficient.

L’Ajuntament de Barcelona no pot alliberar plenament la ciutat perquè no té la legitimitat per fer efectiva la independència de Catalunya. Tot i això, si actua amb coratge polític i institucional, el govern de la capital pot guanyar terreny a l’Estat en molts fronts que, fins ara, han estat abandonats per por, per mandra, per mediocritat i per interès personalista. Si el govern de Barcelona és capaç de plantar la bandera allà on ningú ha gosat plantar-la, es poden generar espais de sobirania i llibertat que serveixin per impulsar la ciutat en una direcció catalana i global que acabi catalitzant la independència.

CRÍTICAEn aquesta ciutat, darrere de tot allò que té valor sempre hi ha un català que ha pactat amb l’Estat perquè pugui explotar-ho a canvi d’afavorir l’eutanàsia de Catalunya i de la potència real de Barcelona. Des de fa quatre segles, els poders econòmics i polítics catalans que han dirigit la ciutat i el país han alimentat el seu vincle amb els estaments ocupadors per poder-ne viure.

Des del règim del 78, el pujolisme i el maragallisme van seguir teixint la cultura provinciana a través d’unes elits que actuaven per no molestar l’amo que els pagava. Els hereus que s’han gestat en aquestes velles estructures físiques i mentals, precisament perquè són part del problema, només han estat capaços de fer un simulacre de procés per a l’autodeterminació. A partir de la consulta d’Arenys d’Amunt, el seu sistema va quedar sobrepassat per la voluntat transformadora de la gent, que va decidir deixar de perseguir la pastanaga del catalanisme per poder assolir la independència.

Les següents propostes de capitalitat i sobirania fan referència als punts del programa que, de manera específica i estratègica, pretenen conquerir espais de llibertat a Barcelona i impulsar un canvi de cultura política que possibiliti la independència de Catalunya. Per defensar els drets i el benestar de tots els ciutadans, des de Barcelona és Capital explorarem totes les escletxes i capacitats competencials que té la ciutat sense por del conflicte amb l’Estat.

PàG. 8

Això és el que no han fet cap dels governs municipals fina ara, perquè sempre l’han concebuda petita i sotmesa. Nosaltres farem que actuï com una capital perquè ens faci més lliures i estiri tot el país.

PROPOSTES

Administració1. Desplegar totes les competències de la Carta Municipal i del Règim Especial de Barcelona de manera ambiciosa i sense defugir el conflicte amb les altres administracions.2. Iniciar els procediments per expropiar els béns patrimonials de l’Estat que estiguin infrautilitzats a favor de l’interès públic i social dels ciutadans de Barcelona.3. Fer efectiva la recuperació i el control de la Zona maritimoterrestre tal com contempla el BOE des del 2009, que obliga l’Estat a desafectar aquesta zona i a cedir-la gratuïtament a l’Ajuntament.4. Catalogar els immobles propietat de l’administració de l’Estat subjectes de desafectació per tal que l’Ajuntament exerceixi el dret d’alienació preferent que li correspon en virtut de la Carta Municipal5. Instar accions de responsabilitat patrimonial contra l’Estat en tant que legislador en tots aquells casos en què hagi causat a l’Ajuntament un perjudici econòmic o d’altre tipus com a conseqüència d’una llei declarada inconstitucional o contrària al Dret de la Unió Europea.6. Fer del català la llengua per defecte de les nostres institucions, sense excepcions. Ha de ser el punt de partida i l’entorn en què es desenvolupin totes les relacions municipals, internes i amb el ciutadà. S’exigirà també a les empreses contractistes de l’Ajuntament.

Acció estratègica7. Crear el protocol estratègic que definirà la contribució de l’Ajuntament a la defensa de la independència quan el Parlament, que és la institució que té l’autoritat per declarar-la de manera efectiva, decideixi de fer-ho. 8. Presentar periòdicament al ple de l’Ajuntament una moció per preguntar al Parlament quins plans té per fer efectiva la independència, com a mesura de pressió.9. Proposar al Ple de l’Ajuntament l’entrada de Barcelona a l’Assemblea de Municipis per la Independència.10. Aplicar les següents mesures proposades per l’Assemblea Nacional Catalana en l’àmbit de la política municipal:

Impulsar la sobirania fiscal: pagar els impostos, les taxes i altres tributs directament a l’Agència Tributària Catalana.

Apostar per empreses deslligades del poder polític i econòmic de l’Estat espanyol, seguint el camí ja iniciat per la ciutadania.

Afavorir el consum de proximitat, per tal de crear riquesa per a les empreses locals i beneficiar el medi ambient.

CAPITALITAT I SOBIRANIA

PàG. 9

11. Exercir valentia institucional per reduir el poder dels ministeris i els oligopolis espanyols en aquelles fundacions o organitzacions en què hi tingui participació l’Ajuntament, com per exemple el MACBA, el Mobile World Capital o el Consorci de la Zona Franca.12. Diversificar el sistema de comptes i actius bancaris de l’Ajuntament, obrint-lo a entitats financeres europees i transcontinentals per evitar l’exposició de les finances i inversions municipals als riscos derivats de la inestabilitat i l’arbitrarietat de la política espanyola.13. Reformular l’estructura i els plecs de condicions dels grans contractes de serveis públics amb l’objectiu de millorar la transparència i eficiència de la gestió i de trencar els actuals oligopolis espanyols.14. Desenvolupar estratègies i polítiques a favor de la recuperació de la cultura i la memòria nacional a Barcelona. Per exemple, recuperar el sentit nacional del Born Central Cultural i del Museu d’Història de la Ciutat.15. Revisió del nomenclàtor de la ciutat per tal d’erradicar-ne l’exaltació de la repressió i ocupació de Barcelona i Catalunya.

Urbanisme i infraestructures16. Obrir la xarxa de fibra òptica de l’Ajuntament a la ciutat. Aquesta infraestructura pública ha de ser una xarxa neutra que, en benefici dels ciutadans i de l’economia, pugui ser aprofitada de manera descentralitzada i des de la igualtat de condicions.17. Unir tot el front litoral, inclosa tota la xarxa de centres de recerca i innovació, amb una nova línia de tren lleuger que trenqui el monopoli de RENFE i descongestioni la xarxa ferroviària local.18. Emprendre iniciatives per augmentar la sobirania tecnològica dels ciutadans, de l’administració i de les seves relacions. Per exemple, explorar el potencial de la tecnologia de cadenes de blocs (blockchain) per desenvolupar un sistema de vot telemàtic descentralitzat i per tant protegit de la intervenció externa. 19. Estudiar les vies per assolir el màxim grau possible de sobirania energètica davant l’actual monopoli energètic protegit per l’Estat espanyol.20. Pressionar l’Autoritat del Port de Barcelona, controlada per l’Estat, perquè electrifiqui la seva infraestructura. Això ha de servir per garantir que els creuers i els vaixells de càrrega aturin els motors de combustió quan estan amarrats i que es connectin a aquesta xarxa elèctrica.21. Fer una anàlisi de les infraestructures crítiques de Barcelona per a la sobirania nacional.


PàG. 10


Acció internacional22. Crear amb voluntat de lideratge una xarxa de ciutats per a l’exercici del dret a l’autodeterminació. 23. Crear un comissionat d’afers internacionals per projectar i expandir el poder i la influència de Barcelona al món. 24. Establir una estratègia de diplomàcia pública en l’àmbit econòmic, científic, tecnològic i cultural per visualitzar el potencial global de la ciutat.25. Crear amb voluntat de lideratge una xarxa de ciutats de la Mediterrània Occidental amb l’objectiu d’enfortir els lligams entre els Països Catalans i Occitània en l’àmbit cultural, econòmic i geopolític.26. Exercir de lobby econòmic i polític davant els estats i la UE per tal que s’acabin les infraestructures pendents com per exemple l’últim tram de TGV de Narbona a Tolosa.27. Seguir directament les directives europees malgrat que aquestes no hagin estat incorporades en la legislació espanyola, atesos els incompliments constants de l’Estat en la transposició d’aquestes directives.

PàG. 11

L’habitatge és capitalEl preu de l’habitatge és una de les principals preocupacions dels barcelonins. Els preus estan expulsant gent de la ciutat. I la gent que hi pot viure dedica tants diners al lloguer o a la hipoteca que tota la resta de la vida, de la salut fins a la cultura, s’empobreix.

DIAGNOSI Actualment, no tothom que vol viure a Barcelona pot fer-ho, i veïns de tota la vida estan marxant perquè no s’ho poden pagar. L’encariment progressiu dels preus requereix polítiques contundents a curt termini i determinants a llarg termini.

Els barcelonins veuen els darrers anys com els seus lloguers pugen (en molts casos impedint-los pagar-ne el sobrecost) i com la compravenda és inassumible per la majoria de rendes. Per això, els barcelonins van suspendre la gestió de l’Ajuntament en relació amb l’habitatge amb un 4,2 al GESOP de maig del 2018. Tant és així que al baròmetre semestral de l’Ajuntament de maig del 2018, el 94,2% considera que Barcelona té un problema amb l’habitatge (molt greu, un 48%), i en el baròmetre del desembre de 2018 el 12,1% dels enquestats considera que l’accés a l’habitatge és el problema més greu a la ciutat (en total, el segon més greu, darrere de la inseguretat).

De fet, la ciutat de Barcelona té el preu de lloguer més alt de tota Catalunya i de l’Estat espanyol, tot i que el preu sembla haver-se estabilitzat entre 2017 i 2018 al voltant dels 13,4 €/m2. Alguns estudis consideren que això és així perquè la renda dels barcelonins ja no podria pagar cap increment més. El que és clar, però, és que cal revertir les tendències dels darrers anys i reduir el cost de l’habitatge per fer accessible viure a Barcelona a les rendes més baixes. Sobretot perquè tenim al endavant un repte com és que la ciutat atragui talent internacional que podria incrementar més els preus si no es preveuen polítiques per evitar-ho.

A més, encara que a Barcelona ara mateix no s’apugi, el preu del lloguer dels municipis de l’AMB se segueix incrementant (un 12,9% a Cornellà i un 9,9% a Santa Coloma, per exemple, segons l’INCASÒL, entre els primers trimestres de 2017 i 2018). Aquesta estabilització, per tant, no ha succeït als municipis de l’AMB, que segueixen veient com els preus del lloguer s’incrementen mes a mes. Si Barcelona no es responsabilitza dels preus dels seus habitatges, es perjudica el preu a tota l’AMB, a on s’ha de treballar per actuar de forma integral.

A més, el preu dels habitatges de compravenda de Barcelona està creixent i s’està apropant als nivells de la bombolla immobiliària, amb un preu que supera els 4.000 €/m2.

Ara mateix a Barcelona hi ha un parc públic d’habitatge de lloguer social de l’1,5% sobre el total d’habitatge de la ciutat, mentre a altres ciutats europees és molt major(París 17,2%, Amsterdam 48%, Berlín 30% i Viena 32%).

PàG. 12

Pel que fa a dades més concretes, a Barcelona es calcula que hi ha 14.000 locals buits, que no tenen sortida ara mateix al mercat comercial, sigui pel seu preu o per la seva rendibilitat.

Així mateix ens trobem que hi ha 68.489 dones i 21.076 homes de més de 65 anys que viuen sols, alguns d’ells en pisos sense accessibilitat. A més, el 31,6% d’habitatges de la ciutat no comptaven amb ascensor el 2016. Aquesta situació és habitual, per exemple, al barri de la Barceloneta.

A més a més, la relació burocràtica amb l’Ajuntament dificulta la resposta àgil a les emergències socials. Això, sumat als pocs pisos dels quals disposa l’Ajuntament dificulta greument l’atenció a les persones que viuen aquestes situacions. Assegurar que l’Ajuntament atén la ciutadania i li dona solucions en un termini breu de temps és essencial. Això es nota, per exemple, en la llista d’espera de pisos a la Taula d’emergència (442 expedients aprovats pendents de l’entrega d’algun pis, superant el temps d’espera, a vegades, en més d’un any) o en les gestions per aconseguir cedir un pis a la Borsa d’Habitatges de Lloguer.

CRÍTICA Tot i presentar-se com el partit garant de l’habitatge, el Govern municipal no ha fet cap aposta real per l’habitatge els darrers quatre anys, i és un problema que ve de lluny. Les propostes aprovades expulsen la responsabilitat de l’Ajuntament i no resolen realment el problema.

L’Ajuntament ha aprovat quatre mesures per combatre la problemàtica:

Construcció d’habitatge públic: han construït només 800 habitatges, quan en van prometre 4.000. Destinació del 30% de la nova construcció i de grans rehabilitacions sigui protegit amb previsió d’aconseguir uns 300-400 habitatges l’any. S’ha aprovat la mesura de forma irregular i serà insuficient.

L’Ajuntament també ha aprovat tenir un dret de tempteig i retracte amb els immobles o solars en venda de tota la ciutat, sense dotar aquesta mesura d’un pressupost suficient i sense tenir l’estructura administrativa necessària. Expropiar solars que faci més de dos anys que estiguin en desús. Mesura aplicable a partir del 2020 perquè actualment s’està fent un mapeig per identificar-los.

La construcció d’habitatge públic és completament insuficient. No és només una Crítica a l’Ajuntament actual, però és essencial encarar-ho amb valentia i consciència, prioritzant aquest àmbit en el pressupost municipal. Barcelona necessita situar-se als estàndards europeus en pisos de lloguer social i, per tant, cal dedicar urgentment els recursos necessaris per tenir un parc públic d’habitatge de lloguer suficient per als ciutadans de la ciutat.

L’habitatge és capital

PàG. 13

Pel que fa a la mesura del 30%, és evident que no resol la problemàtica. En primer lloc, perquè la seva aprovació no va anar acompanyada d’una moratòria i, per tant, s’han disparat les sol·licituds de llicències per a la construcció abans de la seva aprovació definitiva; construccions que escapen al requisit del 30%. Si a Barcelona es construeix poc, els propers anys es construirà encara menys perquè no s’ha regulat bé aquesta mesura. En segon lloc, si els càlculs optimistes de l’Ajuntament comptaven amb 400 habitatges protegits, que es preveuen improbables, aquesta quantitat no seria ni molt menys suficient ni incrementaria el parc públic de lloguer de forma determinant, per molt que s’ha publicitat com una gran solució. La col·laboració privada en la construcció d’habitatge públic és essencial, però s’ha d’aprovar de forma que tingui un resultat tangible. En tercer lloc, hi ha dubtes jurídics raonables per creure que aquesta regulació serà invalidada judicialment per irregularitats en la tramitació i, per tant, l’avaluació de la nova mesura demostrarà que ha estat completament ineficaç.

Respecte de l’aprovació del dret de tempteig i retracte a tota la ciutat, és evident que cal assegurar una partida pressupostària suficient per donar suport a aquesta mesura.

PROPOSTES

A curt termini28. Facilitar la tramitació simultània de llicències i permisos necessaris per a la construcció i/o rehabilitació d’edificis o habitatges.29. Avaluar les polítiques d’habitatge dels últims anys per a revertir els fracassos dels mandats anteriors i garantir-ne l’eficàcia i rendiment. 30. Reformular amb criteris quantitatius avaluables les adjudicacions de pisos de lloguer social per garantir-ne el funcionament eficaç.31. Acompanyament de les persones que sol·liciten els pisos de lloguer social, fins uns anys després de l’adjudicació del pis, de forma que l’atenció sempre sigui àgil i resolutiva. 32. Complir la llei d’habitatge respecte dels 10.052 pisos buits censats prioritzant la negociació per incorporar-los al mercat de lloguer i sancionant segons els supòsits de la llei. 33. Aprofitar al màxim els més de 14.000 locals buits de la ciutat com habitatges, sempre que se’ls pugui concedir la cèdula d’habitabilitat, a canvi d’incorporar-los a la Borsa d’Habitatges de Lloguer; alternativament, expropiar-ne l’ús per incorporar-los a la Mesa d’Emergència, potenciant la coordinació amb les entitats de la gent gran que demanden habitatges sense problemes d’accessibilitat.34. Atorgar ajudes a la rehabilitació a canvi d’incorporar l’edifici o el pis a la Borsa d’Habitatges de Lloguer i treballar per la seva publicitat. 35. Construcció d’habitatge de lloguer assequible a través de les cessions d’ús de solars municipals a cooperatives d’habitatge durant un termini de 75 anys. 36. Aprofundir en la tasca de les Oficines d’Habitatge dels districtes perquè coneguin els problemes de la ciutadania i la ciutadania conegui les solucions que tenen a l’abast, que s’han d’activar de forma àgil.


PàG. 14


A mitjà termini37. Coordinar des de l’Àrea Metropolitana les polítiques d’habitatge, anant més enllà de la col·laboració actual, per garantir l’accés a un habitatge digne en tot el seu territori i que el desenvolupament urbanístic respecti les singularitats dels barris, pobles i ciutats; això s’ha d’acompanyar de les polítiques de mobilitat necessàries.38. Identificar els grans tenidors d’habitatges de la ciutat per a negociar-hi la incorporació dels seus pisos a la Borsa d’Habitatges de Lloguer.39. Incentivar la incorporació d’habitatge privat a la Borsa d’Habitatges de Lloguer a través de mesures fiscals, la dotació pressupostària suficient i l’agilització dels tràmits necessaris.40. Incrementar els pisos disponibles per la Mesa d’emergència, buscant sobretot tenir habitatges de diferent tipologia per adaptar-los a les necessitats dels sol·licitants. 41. Impulsar una revolució administrativa a la regidoria d’habitatge, l’Institut Municipal d’Habitatge i el Consorci d’Habitatge de Barcelona per atendre i tramitar de forma àgil els expedients, especialment aquells de tramitació d’ajudes o els relacionats amb la Mesa d’emergència social.42. Aprofitar el dret de tempteig i retracte de l’Ajuntament a tota la ciutat per veure aquelles oportunitats on el seu exercici sigui econòmic i permeti donar habitatge assequible als barris on hi hagi més demanda.43. Finalitzar el Registre de solars sense edificar de la ciutat i analitzar les possibilitats d’adquisició d’aquells solars on sigui possible construir habitatge de lloguer assequible i, paral·lelament, incentivar la construcció en els altres.

A llarg termini44. Horitzó 115.000 habitatges de lloguer assequible, amb la implicació d’actors públics i privats i de tots els sectors afectats de la ciutat, per passar de l’1,5% actual a un 15-20% de mitjana europea, amb l’aplicació de totes les mesures descrites.

PàG. 15

les polítiques socials són capitalsCada col·lectiu de la ciutat necessita una aproximació diferent. Les necessitats de la població de Barcelona s’han d’encarar amb valentia i en col·laboració amb les entitats i els professionals que hi treballen diàriament.

DIAGNOSIUn 38% dels barcelonins considera que la situació de Barcelona ha empitjorat durant el darrer any. Els cinc problemes que més afecten als barcelonins són l’atur i les condicions de treball, l’encaix entre Catalunya i Espanya, l’accés a l’habitatge i els problemes econòmics. Tots aquests problemes, excepte el de l’encaix nacional, es poden solucionar amb polítiques socials potents.

Cada col·lectiu té les seves necessitats i les seves demandes i és precisament això el que s’ha de tenir en compte a l’hora de formular-ne les propostes.

Durant la infància i l’adolescència es requereix una xarxa de suport, no només des de l’educació formal i des de la família, sinó també mitjançant l’enfortiment de les xarxes de barri i de l’educació informal. S’ha de tenir molt en compte que és en aquest moment que l’infant se sentirà part de la comunitat, i en l’adolescència s’ha de continuar enfortint aquest vincle. Pel que fa a les polítiques de suport a gent gran, l’Ajuntament és el segon actor, per darrere de la Generalitat, però té molt de marge d’acció. L’atenció directa als domicilis de la gent gran és un mecanisme molt valuós, que fa que una persona que encara pot viure sola però que necessita ajuda, continuï connectat al barri i a la ciutat. Hem de tenir molt present que les energies han d’anar enfocades en aquestes solucions intermitges. Que només s’enviï a les residències a aquelles persones que són realment depenents. Un altre nínxol principal d’actuació de l’Ajuntament són els pisos tutelats, i s’ha de tenir en compte a l’hora de planificar la construcció i els usos dels habitatges.

Any rere any augmenta el nombre de persones que dormen al carrer. 956 persones, com a mínim, viuen al carrer a Barcelona. Això suposa un increment del 45% respecte fa 10 anys. Les estades de les persones que viuen al carrer cada cop són més llargues, i els motius són la crisi migratòria i la crisi econòmica. Els districtes amb més sense llar són Eixample (217), Ciutat Vella (210), Sants-Montjuïc (172) i Sant Martí (112). El model d’albergs està clarament sobrepassat, només n’hi ha tres i es troben molt lluny del centre: Av. Tibidabo, ajuntament de Nou Barris i Zona Franca.

La comunitat LGTBI+ porta molts anys lluitant per la seva visibilització i contra les discriminacions diàries que pateixen. Hi ha molta feina a fer des de les institucions per aconseguir visibilitzar la situació i donar suport a les famílies i a la comunitat LGTBI+ no només en un sentit mèdic, sinó també social. S’ha d’aconseguir tenir un cos molt extens de professionals que expliquin quins passos hi ha a seguir i quines dificultats es poden trobar. L’Ajuntament ha de posar a l’abast les eines que el col·lectiu LGTBI+ consideri necessàries.

PàG. 16

La discriminació de gènere que pateixen les dones continua vigent i potent. Les institucions han de donar els mecanismes per finalitzar la discriminació formal i informal que pateixen les dones. En aquest sentit, la interseccionalitat ha de ser la base de totes les polítiques que es formulin. Les dones són el 51% de la població, i per totes les responsabilitats de la llar i familiars que se’ls hi assignen, la seva manera de moure’s per la ciutat és diferent. Les dones caminen més i fan servir més el transport públic i els serveis socials i sanitaris. A més, la pobresa està feminitzada. Tots aquests aspectes s’han de tenir en compte cada cop que es pensa una política, perquè sinó, cada cop farem més complicat que es deslliguin dels rols i les tasques assignades per l’heteropatriarcat.

Pel que fa a les polítiques de salut, existeix un malestar crònic entre els professionals de la salut de la ciutat de Barcelona, especialment els metges. Un dels orígens d’aquest malestar prové de les retallades fetes entre el 2010 i el 2015. Aquestes retallades van afectar desproporcionadament l’atenció primària i tot i que el pressupost de sanitat des del 2015 ha anat incrementant, encara dista molt del pressupost del 2010. Aquest malestar, juntament amb l’elevada pressió assistencial en part deguda a l’envelliment poblacional i a la manca de capacitat d’autogestió per part dels metges, contribueixen a generar un entorn de treball desfavorable. A més a més, la implantació del nou model d’atenció urgent domiciliària a Barcelona es va efectuar de manera poc planificada, vulnerant els drets laborals dels metges d’atenció primària. Tot plegat ha desencadenat la vaga de professionals sanitaris d’atenció primària el passat novembre de 2018 i tot i els acords a què s’ha arribat, la situació encara no està resolta.

L’atenció sanitària de Barcelona ha de millorar especialment pel que fa als serveis d’urgències on, sobretot a l’hivern es produeixen situacions de saturació, i a les cures pal·liatives. També cal reduir la llista d’espera per ser atès per un especialista, així com tractar d’homogeneïtzar el temps d’espera segons criteris mèdics a totes les àrees de la ciutat.

Pel que fa al CAP Dr. Lluís Sayé (Raval Nord), està localitzat actualment a l’antic hospital de tuberculosos, en un edifici d’arquitectura racionalista declarat bé d’interès nacional. Aquest edifici no compleix les condicions mínimes d’accessibilitat, salubritat i seguretat per als pacients i professionals. És per tant urgent trobar una nova ubicació per aquest equipament. Els estudis fets per part dels tècnics de la conselleria de salut assenyalen que l’únic espai per a ubicar el nou CAP és la Capella de la Misericòrdia. Aquesta es troba cedida al MACBA des del 2013 i hi ha planificat fer-ne una ampliació del museu. Tot i això, la cessió es podia rescindir al cap de cinc anys si les obres de l’ampliació no havien començat, com així ha estat. La darrera opció plantejada és la construcció d’un nou edifici “cub” per a ubicar el CAP al cantó de l’edifici Meyer, que contribuiria a densificar el barri, i reduir-ne l’espai públic.

En relació amb el debat del dentista municipal, és evident que una mala salut bucodental té un impacte negatiu per a la salut i qualitat de vida de les persones, que va molt més enllà de l’estètica. Actualment, el sistema sanitari públic només dona cobertura a les extraccions dentàries. En salut bucodental la prevenció és fonamental i, per tant, caldria facilitar que tots els ciutadans tinguessin accés a una revisió odontològica anual. Tanmateix, prop del 60% dels ciutadans de Barcelona no ha visitat un dentista en el darrer any.

les polítiques socials són capitals

PàG. 17

Barcelona ja disposa del “Banc del Moviment”, un servei municipal que ofereix préstec de productes de suport a persones amb discapacitat que viuen a Barcelona. Aquest servei funciona en gran part gràcies a la participació de voluntaris i principalment a partir dels productes que els ciutadans decideixen donar. Aquests són principalment productes d’ortopèdia i no acostumen a incloure tecnologies de suport dedicades al control de l’entorn, l’accés a la tecnologia o a la comunicació. Existeixen altres models d’èxit en països com el Canadà, amb gran tradició en aquest àmbit, que es basen en una prescripció específica dels productes de suport que poden incrementar l’autonomia de la persona en cada cas, i en una anàlisi acurada de la funcionalitat, durabilitat i resistència d’aquests productes, que després repercuteix en la presa de decisions per a l’adquisició de nou material per als bancs. Més a prop tenim exemples com el que fa anys que funciona a Guipúscoa, i dins de Catalunya, iniciatives com la del Consell Comarcal d’Osona, la Garrotxa, el Ripollès, o el banc de productes de les Terres de l’Ebre, que estan obtenint bons resultats. Altres bancs existents són el de la Creu Roja i els d’associacions o fundacions específiques per algunes malalties com poden ser l’esclerosi múltiple o l’ELA.

En relació amb la recerca i la salut pública, la recerca biomèdica a Barcelona té un elevat prestigi, especialment la duta a terme en l’àmbit hospitalari. En canvi, en l’àmbit de l’atenció primària i de l’Agència de Salut Pública és menor. Pel fet de ser la porta d’entrada al sistema sanitari i estar en contacte amb altres agents socials, els centres d’atenció primària representen una oportunitat única per engegar programes d’intervenció social, prevenció i fer estudis epidemiològics. Actualment però la majoria de centres manquen dels mitjans per dur a terme aquesta recerca.

Finalment, és important el fet que la profilaxi pre-exposició (PrEP) ha demostrat reduir els nous casos de VIH en la població d’alt risc. Aquest s’ha d’indicar per part d’unitats especialitzades i requereix un control clínic i analític periòdic, i ha d’anar associat a altres mesures preventives, ja que no evita el contagi d’altres malalties de transmissió sexual. Actualment no està regularitzat aquest tractament al Sistema Nacional de Salut perquè la seva implantació és complexa, comporta costos sanitaris i suposa un repte logístic i organitzatiu. Però existeixen usuaris del tractament que l’adquireixen per altres vies i dels quals se’n fa seguiment des del sistema sanitari públic o bé d’organitzacions privades.

Pel que fa a les polítiques laborals, en els darrers quatre anys, la recuperació de llocs de treball a Barcelona des de la crisi econòmica s’ha estancat en comparació amb la resta de Catalunya. A més a més hi ha una alta incidència de temporalitat, que també afecta les empreses contractades per l’administració, i les condicions laborals en alguns sectors, com per exemple el de l’hostaleria, són pèssimes. Un cas manifest és el consum de metamfetamina per a suportar les llargues jornades laborals per part de treballadors de l’hosteleria. Tot i que s’ha reduït l’atur de llarga durada, continua havent-hi un número molt gran de persones en situació de vulnerabilitat laboral. La recuperació econòmica no s’està traduint en llocs de treball de qualitat per als barcelonins.


PàG. 18

críticaEn temes d’infància i d’adolescència no s’ha fet, des de l’actual Ajuntament, un atac diferenciat i dedicat per aquest col·lectiu. És obvi que millorar les condicions dels pares i dels entorns dels infants i adolescents tindrà un impacte positiu sobre la seva vida, però també s’han de formular i d’aplicar les polítiques que necessiten ells en concret, com a col·lectiu diferenciat de la resta.

L’Ajuntament té competències en matèria de gent gran, però s’amaguen darrere del discurs de la falta de competència i de mitjans per no esprémer les capacitats que té la institució per atacar el problema. L’Ajuntament espera les demandes de la Generalitat per actuar, en lloc de fer-ho de manera propositiva i de motus propi. El cos d’atenció directa als domicilis de la gent gran és de l’Ajuntament. Reforçar-lo és clau, i sempre acompanyat d’una sessió valenta de sòl municipal per la construcció de més places de residència de gent gran. En aquesta legislatura, ha continuat augmentant el nombre de gent sense sostre i, encara més greu, ha augmentat el temps que aquestes persones passen al carrer. El 60% de persones sense llar porten més d’un any dormint al carrer, i la mitjana és viure 3 anys i 4 mesos sense sostre. És una situació que requereix una solució contundent i unida entre l’Ajuntament i totes les entitats del sector. Durant aquests quatre anys però, la situació ja continuat empitjorant i ni tan sols s’ha avançat en el compliment dels compromisos fets al Pla de lluita contra el sensellarisme. El 71% de les persones sense llar es troben en una situació molt vulnerable, de manera que és urgent atacar amb valentia aquest problema.

Respecte del col·lectiu LGTBI+, la feina de l’actual Ajuntament ha estat molt positiva, i un bon inici del camí que s’ha de recórrer. El centre obert a Sant Antoni permet convertir aquell espai en un refugi on s’hi trobi tot el suport necessari, tant a nivell d’informació i de comunitat com jurídic i educacional.

Tot i que a nivell retòric aquest govern ha dit protegir i visibilitzar les dones, no hi ha hagut cap reforma visible i clara en aquest sentit. És més, no s’ha fet una revisió i un canvi extensiu dels reglaments anteriors per aplicar-hi la interseccionalitat sabent que la neutralitat de gènere a l’hora de formular una política no existeix. En un altre sentit, la il·luminació de molts carrers de la ciutat ha disminuït de forma destacada o fins i tot ha desaparegut. Això, que molts consideren anecdòtic, és un augment d’inseguretat brutal per les dones, que queden condemnades a tornar a casa amb por, ja que ni elles ni ningú altre pot veure clarament si algú les segueix o si hi ha algú amagat.

Pel que fa a les polítiques de salut, l’Ajuntament forma part del govern del Consorci Sanitari de Barcelona que gestiona la sanitat pública de la ciutat. Tot i que el finançament prové de la conselleria de Salut, l’Ajuntament té la capacitat i l’obligació d’avaluar com s’implementen les polítiques a la ciutat de Barcelona i també d’impulsar propostes. A més a més té la capacitat de cedir els espais necessaris per a instal·lar les infraestructures que siguin necessàries. La manca de propostes i de visió, més enllà de declaracions institucionals buides de contingut, han caracteritzat la política en salut els darrers anys a l’Ajuntament.


PàG. 19

En relació amb el cas del CAP Dr. Lluís Sayé (Raval Nord), en els darrers 4 anys, l’Ajuntament ha ajornat el debat fins al darrer any de legislatura, abandonant la seva responsabilitat política i deixant el problema en mans de l’activisme veïnal. La recollida de signatures per part dels veïns i dels professionals del centre d’atenció primària és el que ha dut a plantejar en el Ple de l’Ajuntament de Barcelona de rescindir la cessió de la Capella de la Misericòrdia. Donat que l’Ajuntament de Barcelona no ha aconseguit trobar els suports necessaris, ha decidit posposar la votació, i ha quedat el conflicte sense resoldre al final de la legislatura i s’ha convertit en motiu de pugna electoral.

Aquest mandat, des de l’Ajuntament de Barcelona s’ha implantat un dentista municipal per oferir tractaments a un preu més assequible. Aquest projecte però s’ha fet sense consens amb el Col·legi Oficial d’Odontòlegs i Estomatòlegs, els quals posen en dubte la seva viabilitat. A més a més, tal com està plantejat, la majoria de la població no tindrà accés a aquest servei per ser insuficient.

Pel que fa al Banc de Productes Municipal, hauria de comptar amb professionals que poguessin assessorar els usuaris i famílies per tal de maximitzar la funcionalitat. El banc no ha de dependre de les donacions dels ciutadans sinó que ha d’estar dotat d’un pressupost que permeti adquirir nous productes quan convingui. Pel que fa a la recerca i la salut pública, l’Ajuntament de Barcelona els darrers anys ha fet un ús interessat basat en criteris polítics tant de les dades de salut provinents de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, produint documents de baixa qualitat científica, com dels projectes que engega.

Finalment, l’Ajuntament de Barcelona té l’oportunitat d’ajudar logísticament les entitats públiques i privades que es dediquen al tractament i prevenció del VIH a la ciutat, i col·laborar amb la conselleria de Salut per facilitar-ne la implantació així com pressionar les institucions perquè la regularització de la profilaxi pre-exposició es faci com més ràpidament es pugui. Durant els darrers mandats l’Ajuntament no ha aprofitat aquesta oportunitat.

Pel que fa a les polítiques laborals, L’Ajuntament de Barcelona ha elaborat una guia de contractació pública social que dona recomanacions en matèria de contractació pública, però que no és un verdader codi regulador. Durant aquests darrers anys hi ha hagut una manca d’auditoria en la política de contractació de l’administració pública i les empreses subcontractades. En matèria d’identificació d’abusos laborals, l’Ajuntament ha pres una posició passiva, oferint assessorament laboral als afectats, però no participant en la persecució dels responsables d’aquests abusos. Una bona iniciativa ha estat el programa Làbora que té per objectiu afavorir la inserció laboral de persones en risc d’exclusió.


PàG. 20

PROPOStes

Infància i adolescència45. Donar suport a les entitats que treballen en Infància i Adolescència a la ciutat. A la majoria de territoris de Catalunya els Ajuntaments ofereixen suport als serveis públics que concerten amb la Generalitat, menys a Barcelona.46. Ludoteques: materials ben escollits, professionals ben formats, que puguin acompanyar els pares i les mares en la criança. Espais on es puguin establir i promocionar xarxes de confiança entre famílies, ja que cada vegada la família extensa és més reduïda i moltes de les famílies que venen no tenen xarxa que els acompanyi en la criança dels nens.47. Dotar de recursos els CDIAP perquè són els equips referents en la franja de 0 a 6 anys i puguin realment tenir una bona partida per a fer un bon programa planificat i estructurat de prevenció i detecció precoç, i suport i formació als professionals tant de les EB, com espais familiars, ludoteques, etc.48. Continuant amb la promoció de salut mental i benestar emocional: suport en els programes de suport als embarassos de risc (per dificultats detectades en el futur nadó, tant per situació familiar com personal).49. L’Ajuntament hi ha de donar suport i promocionar la coordinació amb les escoles de secundària i centres cívics, casals i esplais per garantir que la formació i la informació del personal és l’adequada.50. No competitivitat entre Administracions, prioritzant els ciutadans.51. Recuperar la Regidoria de Joventut.52. Fomentar la gestió associativa dels equipaments juvenils existents i futurs de la ciutat. 53. Garantir locals adequats i estables per als caus i esplais. 54. Fomentar i donar suport als programes de prevenció de la radicalització entre els joves.

Gent gran55. Augmentar el personal d’atenció directa en els domicilis de la gent gran per evitar que hagin d’anar-se’n de casa.56. Augment de les places en residències de dia i residències assistides en els barris amb més demanda en coherència amb les reformes urbanístiques a llarg termini amb models de pacificació i proximitat de serveis socials.57. Garantir d’accessibilitat de les persones grans a tota la xarxa de serveis municipals (lúdics, culturals, mercats, transports, ...), a més d’adaptar els possibles obstacles que puguin dificultar l’accessibilitat física d’aquestes persones.58. Estudiar la necessitat i la possibilitat de cedir sòl per a la construcció de residències de dia, residències assistides o habitatges tutelats.


PàG. 21

Polítiques de gènere59. Aplicar transversalment la perspectiva de gènere a totes les polítiques. Les dones són majoria a Barcelona i la seva càrrega de responsabilitats laborals i familiars fa que utilitzin molt més els serveis públics. 60. Revisar que les polítiques que s’apliquen actualment no perpetuen les desigualtats de gènere. 61. Dotar de recursos la GUB perquè pugui fer un millor seguiment de les denúncies per violència masclista, a partir d’una unitat d’investigació especialitzada en violència i assetjament masclistes.62. Tenir en compte les múltiples formes en què es manifesta la violència masclista i tenir un protocol clar per cadascuna d’elles.63. Vetllar per millorar la seguretat de les dones que tornen soles, fent més patrulles en llocs solitaris, augmentant la il·luminació i estudiant canvis puntuals en les rutes dels NitBus. 64. Fomentar la contractació de dones en llocs públics clàssicament en mans dels homes, com la GUB, els càrrecs informàtics o els conductors del Bus del barri.65. Tots els festivals i concerts que es facin a la ciutat hauran de comptar amb un protocol contra agressions masclistes.

LGTBI66. Fer ús dels centres LGTBI per fer proves ràpides i anònimes davant possibles contagis de malalties de transmissió sexual (MTS). Facilitar informació sobre les MTS, i potenciar-ne la prevenció.67. Col·laborar, formar i resoldre dubtes a les famílies, als professionals i als agents involucrats en l’educació de nens i adolescents.68. Facilitar que les famílies amb algun membre LGTBI puguin accedir a un servei dels centres LGTBI per saber com actuar, tant pares, com professors a les escoles davant d’un assetjament.69. Facilitar el procés de denúncia a la víctima i si cal ajudar-lo i fer seguiment del cas.

Sensellarisme70. Incrementar el número d’habitatge permanent adequat.71. Aconseguir més pisos zero apuntant a posar-ne un a cada barri on existeix el problema. 72. Modificar les operacions hivernals. No esperar que la temperatura baixi a 5 graus per obrir el servei d’emergència i tenir en compte la resta d’inclemències del temps.73. Permetre que els sensesostre i les persones desallotjades d’assentaments puguin entrar a la taula d’emergències, com ja passa amb les persones desnonades.74. Aplicar les propostes del Pla de lluita contra el sensellarisme de Barcelona amb els recursos necessaris.75. Augmentar la col·laboració amb les entitats, que actualment suporten gran part del sistema de suport a les persones sense llar.


PàG. 22

Assentaments76. Adaptar els serveis del programa Làbora al perfil de les persones que viuen en assentaments, que en molts casos són pràcticament analfabets, perquè puguin explotar allò que saben fer.77. Suspendre les multes derivades de la seva activitat d’economia informal prèvia a la regularització de la seva situació, cosa que es fa amb els sensesostre però no amb aquells que viuen en assentaments. 78. Formular un protocol diferenciat en els desallotjaments depenent de les circumstàncies personals (si tenen nacionalitat espanyola o europea, si van sols o en família, ...). Actualment, la normativa és massa rígida per la infinitat de particularitats que té cada cas, de manera que se’n dificulta molt l’adaptació.

Manters79. Crear una nova llicència de venda ambulant de forma que permeti una sortida legal i la convivència d’aquesta pràctica amb els petits comerços de la ciutat regulant-ne la distància entre els propis venedors i respecte dels comerços, i lluitant contra el producte d’imitació.

Menors no acompanyats80. Impulsar les infraestructures necessàries d’acord amb el que requereixi la Generalitat i la DGAIA.81. Impulsar un programa integral en col·laboració amb el món associatiu de la ciutat per tal que aquests joves participin activament del moviment associatiu i les activitats socioculturals desenvolupades pel sector

Polítiques de salut82. Promoure l’autogestió per part dels professionals sanitaris dels Centres d’Atenció Primària dins del sistema sanitari públic i universal. 83. Posar fi al col·lapse de les urgències, dins dels límits competencials de l’Ajuntament, dels hospitals i de les consultes dels centres d’atenció primària: A) Incrementant l’atenció a domicili de pacients institucionalitzats; B) Iniciant un programa de monitorització del tipus de consultes que es realitzen als serveis d’urgències/consultes urgents per tal de racionalitzar l’ús d’aquesta atenció i poder engegar programes d’educació sanitària específicament dirigits a tractar com i quan cal utilitzar els serveis sanitaris. 84. Reforçar el suport a les famílies i l’atenció sanitària relacionada amb les cures pal·liatives. 85. Treballar per tal de reduir el temps d’espera per a primeres visites al metge especialista, tenint en compte la seva urgència, dins dels límits competencials de l’Ajuntament. 86. Convertir el banc de productes de suport a persones amb discapacitat en un equipament professionalitzat i robust, amb ambició metropolitana, i convertir-lo en un referent europeu.87. Rescindir la cessió de la Capella de la Misericòrdia al MACBA per tal d’iniciar la construcció del nou CAP Raval Nord a la Capella de manera urgent.88. Transformar el dentista municipal en un centre de diagnòstic en salut bucodental que permeti posteriorment oferir tractament o bé el finançament necessari a aquelles persones amb rendes més baixes.


PàG. 23


89. Incentivar la integració dels centres d’atenció primària en grups de recerca biomèdica acreditats per tal d’augmentar la col·laboració en recerca entre hospitals i centres d’atenció primària dins del marc estratègic d’un programa amb aquest fi. 90. Promoure la recerca i educació sociosanitària d’hàbits saludables a tota la ciutadania, en especial atenció a les famílies i col·lectius vulnerables en col·laboració amb els centres d’atenció primària i hospitalària i altres agents socials (treball social, escoles i mercats). 91. Pressionar les institucions sanitàries i facilitar la implantació de la profilaxi pre-exposició al VIH dins del sistema sanitari públic, per exemple, cedint espais per fer-ho.92. Impulsar un estudi des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona en col·laboració amb centres de referència en malalties de transmissió sexual tant públics com privats, per tal d’avaluar l’impacte que té ara a la ciutat l’ús de la profilaxi pre-exposició.

Polítiques laborals93. Establir un codi de bones pràctiques (conjuntament amb sindicats i patronal) en l’àmbit de la contractació laboral, que inclogui major flexibilitat, afavoreixi la conciliació familiar i fugi de falses temporalitats. Auditar tota l’administració i el sector públic de l’Ajuntament de Barcelona per tal d’assegurar el compliment d’aquest codi. 94. Engegar una taula comuna amb patronal i petites empreses per implementar de manera acordada un incentiu que afavoreixi el compliment del codi de bones pràctiques també al sector privat. 95. En la contractació pública, prioritzar aquelles empreses cooperatives i/o aquelles que s’adhereixin al codi de bones pràctiques laborals. 96. Col·laborar amb la Conselleria de Treball per tal d’incrementar les inspeccions laborals en aquells sectors més vulnerables de la ciutat (per exemple, el de l’hosteleria). 97. Avaluar les polítiques dutes a terme per part del programa Làbora i ampliar-ne la capacitat per tal d’afavorir la inserció laboral de més persones amb risc d’exclusió social i laboral.

PàG. 24

l’educació és capitalles escoles bressol són capitalsL’escola bressol s’ocupa els anys més determinants de l’educació i, per això, ens centrem especialment en ampliar places i en flexibilitzar-ne els horaris per donar servei a més famílies.

DIAGNOSI Nombrosos estudis realitzats han demostrat que l’única manera de trencar amb el cicle de la pobresa s’aconsegueix per mitjà de l’educació precoç i de qualitat als infants de 0 a 3 anys. A diferència de la creença de que la igualtat d’oportunitats es dona exclusivament una vegada assolida l’educació primària bàsica i per mitjà de la subvenció de cursos d’estudis superiors, els estudis dels quals es parla a continuació demostren el contrari: l’educació́ i l’atenció rebuda en els tres primers anys de vida són primordials a l’hora de determinar el futur d’un infant. Són els primers tres anys de vida els que marcaran la diferència i permetran a l’infant poder trencar definitivament amb el cicle de la desigualtat.

Un sistema insuficient d’escoles bressol no té conseqüències únicament per l’infant, sinó també per la seva mare, qui en la majoria dels casos decideix deixar de treballar per fer-se càrrec del fill. En aquests casos, la dona pateix un risc més elevat d’exclusió social i de pobresa, ja que la feina domèstica que li pertoca no li és remunerada. En els casos en els que, a més a més, la renda de l’altre progenitor és molt baixa o la criança és monoparental, els riscos d’exclusió social són molt més elevats.

Actualment, Barcelona té 101 escoles bressol municipals. Per districtes, estan repartides de la següent manera: Ciutat Vella 8, Eixample 9, Gràcia 8, Horta-Guinardó 15, Les Corts 4, Nou Barris 13, Sant Andreu 10, Sant Martí 17, Sants-Montjuïc 11, Sarrià-Sant Gervasi 6.

Al districte de Sant Martí és on hi ha més alumnat, seguit d’Horta Guinardó i Nou Barris. Els que menys alumnes tenen són els districtes de les Corts i Sarrià-Sant Gervasi.

crítica La tarifa mínima mensual per una plaça a una escola bressol municipal són 50 euros, i la màxima mensual és de 395 euros, que cobreix el 55% del cost directe de funcionament, segons les dades de l’Ajuntament de Barcelona. Es paga durant 10 mesos, des del mes de setembre fins al juny. Els preus públics es calculen mitjançant la tarifació social, que té en compte la renda (segons uns llindars establerts) i el nombre de membres de la unitat familiar. El tram calculat serà vigent durant tot el curs escolar.

A nivell de finançament, a principis de l’any 2018 l’Ajuntament va enviar un requeriment a Ensenyament perquè els abonés els diners pendents de quatre cursos, la qual cosa significa la reclamació de 42 milions d’euros. Un acord entre Generalitat i Ajuntaments el 2010 establia que el cost de cada plaça es repartiria entre les famílies, l’Ajuntament i el Departament d’Ensenyament. Tot i això, l’Ajuntament manté que des de 2012 la Generalitat no ha posat la part que li pertocava per cada plaça (1.800 euros) i han mantingut les subvencions a les escoles bressol privades. El govern de la Generlitat va prometre el juny de 2018 que quan aprovessin uns nous pressupostos, tornarien a finançar les escoles bressol.

PàG. 25

Sobre el projecte educatiu de les EBM de Barcelona, el web de l’Ajuntament diu el següent: “Cadascuna de les escoles bressol municipals elabora el seu projecte educatiu, que valora les característiques del context on se situa el centre i que es concreta en un conjunt de decisions relatives a l’educació que es vol oferir als infants, sota les directrius generals marcades des de l’IMEB.”

Conseqüències de la tarifació, crítiques i plataformesAquesta nova tarifació significa que un terç de les famílies pagaran més patint un augment de fins a 105 euros mensuals, la qual cosa és una pujada superior al 36%. La plataforma Escola Bressol Municipal de tots i totes ho denuncia, i reclama que ningú pagui més de 289,3 euros mensuals, que era el que tenia tothom l’any passat (excepte aquells que tenien algun tipus de bonificació). Des d’aquesta plataforma diuen que això provocarà que els qui tenen més recursos marxaran dels centres municipals i generi segregacions dins dels mateixos barris.

Cal tenir en compte que dins de les famílies afectades per la pujada, n’hi ha unes 600 que durant el curs anterior no pagaven cap import i ara hauran de pagar 50 euros mensuals, pagats a través de la Targeta Barcelona Solidària de les famílies sota el llindar de la pobresa per comprar productes bàsics, de manera que la quota els resta part de l’ajuda.

Des de la FaPaC (l’agrupació de les AMPA catalanes) també es critica aquesta tarifació social, perquè “no pot ser pujar de manera tan forta unes tarifes per baixar-les a uns altres” (Xavier Olivella, de la FaPaC, en declaracions a Nació Digital). La plataforma no vol que hi hagi unes famílies perjudicades, a la vegada que consideren que s’ha de tendir a la gratuïtat. També es critica el fet que la renda familiar a partir de la qual es fan els càlculs per definir la mensualitat és la de l’any anterior, sense tenir en compte els possibles canvis en la renda familiar.

A més, la FaPaC calcula que invertint 2,1 milions d’euros anuals no s’haura d’incrementar la quota màxima, la qual cosa significa menys el 0,1% del pressupost municipal.

Reacció de l’ajuntamentDavant les crítiques i demandes de les plataformes de pares afectats per la nova tarifació, que asseguren que perjudica a la classe mitjana, l’Ajuntament diu que el sistema està calculat perquè ningú no destini més d’un 7,5% de la seva renda familiar a pagar l’escola bressol. L’equip de Barcelona en Comú ha aprovat una partida d’1,5 milions d’euros per revisar el seu sistema de tarifació social i estudiar una possible compensació a les famílies perjudicades.

L’Ajuntament està fent un replantejament de les escoles bressol municipals, i està estudiant de proposar una flexibilització dels horaris per adaptar-los millor al dia a dia de les famílies. Ja hi ha unes quantes escoles bressol que fan torns de matí i tarda obrint de 9 a 19h (com l’Aurora, al Raval), cosa que insisteixen que no significa que vulguin que l’infant es quedi 8 hores a l’escola bressol.

l’educació és capital

PàG. 26

També volen revisar el sistema de ràtios (sobre les quals no hi ha dades oficials, però sabent que el govern Trias les va establir en 8, 13 i 20 pels infants de 0, 1 i 2 anys), que volen adaptar a cada centre depenent de les necessitats sobre l’atenció en els alumnes, a més de la incorporació d’educadors socials. Per tenir una referència, les millors ràtios són les d’Islàndia, que tenen 7 alumnes per professor, i les pitjors són les de Mèxic i Xile amb 25 alumnes (segons les últimes dades oficials publicades, d’Eurostat el 2014). Tot i el debat que han obert l’Ajuntament per repensar les escoles bressol a Barcelona, han deixat molt clar que no pensen tocar la seva tarifació social tot i haver incorporat 1,5 milions d’euros més al pressupost de 2018.

propostes

A curt termini98. Política tarifària inclusiva. Ampliar i reformar els trams perquè s’adeqüin més a les circumstàncies familiars.99. Disminuir les ràtios educador-infant per situar-les, com a mínim, a nivells europeus.100. Augmentar la relació i el diàleg amb els pares dels infants, que cada escola bressol (EB) pugui crear l’ambient idoni per als infants en relació amb la seva llar. Creació d’una plantilla de mediadors culturals que puguin fer de mitjancers quan sigui necessari.101. Enfortir el rol del català des del primer contacte de l’infant amb el sistema educatiu, de manera que sigui la llengua de comunicació entre els infants tant a l’aula com a les estones de lleure. Oferir a la comunitat educativa la possibilitat i els mitjans per a poder adaptar estratègies integrals com les de les escoles de la Bressola de la Catalunya del Nord.102. Seguiment continuat de les polítiques aplicades perquè puguin modificar-se i millorar-se ràpidament.103. Aprenentatge continuat a partir de l’experiència dels professionals.104. Aplicació d’un sistema de contacontes d’acord amb el programa 30 million words.

A mitjà termini105. Augment de places als barris amb més demanda. 106. Adaptar els horaris de les EB a les necessitats familiars.107. Suport i formació a l’IMEB i al personal de les EB, tant en aspectes educatius com de salut mental i emocional, per a la promoció i millora de la salut mental i emocional dels alumnes i famílies, com dels mateixos professionals educatius.108. Oferir recursos als serveis d’atenció precoç de la ciutat perquè puguin incrementar i millorar els programes de detecció i prevenció de trastorns en el desenvolupament a les EB, ja que són els mateixos CDIAP amb els recursos propis qui ara mateix ho està portant a terme.

A llarg termini109. Barrejar infants de diferents nivells socioeconòmics.


PàG. 27

És necessari incrementar la presència política de l’Ajuntament en les decisions que pren el Consorci d’Educació de Barcelona i donar veu a la comunitat educativa. A més, cal enfortir el rol del català des del primer contacte de l’infant amb el sistema educatiu.

DIAGNOSI S’observa que el Consorci d’Educació de Barcelona (CEB) és una institució amb gran complexitat organitzativa, i és un model que no es repeteix en altres indrets de Catalunya. Es va crear en un moment sociopolític en què es pugnava, entre partits polítics, per parcel·les de poder o gestió de serveis de Barcelona.

A vegades es detecta que els serveis, en concret els de l’àrea d’Orientació i Educació Inclusiva, es poden superposar amb els del Departament d’Educació de la Generalitat. Es constata manca de coordinació real entre professionals de les dues institucions. Des del Consorci, sovint es mostren poc receptius a l’intercanvi de mètodes, procediments i enfocaments educatius que sens dubte revertirien en l’alumnat, els centres educatius i les famílies.

Actualment, a la pràctica, el CEB replica les funcions del Departament d’Educació, exclusivament per Barcelona, mentre que l’IMEB assumeix les funcions que més típicament depenen dels municipis en l’àmbit de l’educació. Tot i que el paper de l’Ajuntament dintre del Consorci no li permet aplicar directament les mesures que pretendria, és obligatori incidir-hi i pressionar per a dur a terme els canvis necessaris.

crítica A parer nostre, respecte a la gestió actual de les polítiques d’educació en el municipi de Barcelona, destaquen alguns punts crítics:

Possible duplicitat de serveis entre les dues institucions.

Dificultat en la coordinació entre professionals de les dues institucions.

Generació de serveis endogàmics quant a la selecció i contractació dels professionals.

El Consorci d’Educació, que no existeix a la resta de Catalunya, hauria de suposar algun valor afegit que actualment no es percep.

Manca de transparència en la gestió i la implementació dels recursos, tant al Consorci com a l’IMEB.

Manca d’objectivació, mesura de l’eficàcia i publicació dels resultats de molts dels programes que s’implementen en diferents centres educatius.

Dèficit en l’ensenyament d’altres idiomes, que es podria revertir mitjançant mesures de suport, aportades per l’Ajuntament.


PàG. 28

Pel que fa a l’ensenyament i ús del català, és la llengua que connecta Barcelona amb el millor que pot oferir de si mateixa, amb tot el que tenim de genuí i que ens permet brillar amb llum pròpia en el món. Més enllà d’orígens diversos i per personalíssimes que puguin ser les circumstàncies de cadascú, és la llengua que ens permet enfrontar-nos sense por als oligarques, espanyols i catalans, que la tenen sotmesa. Una capital forta necessita una llengua forta. Per això ha de ser la llengua forta a l’aula i al pati, la llengua que tothom s’esforça a parlar bé, la llengua que no cedeix i que ens fa lliures.

I, finalment, no ens podem permetre que una ciutat com Barcelona tingui un 35% de la població barcelonina amb un nivell baix o cap de coneixement competencial digital. El 80% de les persones “desconnectades” a internet ho són o bé per motius econòmics o per un nivell baix d’estudis. Està comprovat que el nivell d’estudis depèn de la renda. Per això, el baix domini d’internet se suma a aquestes desigualtats que ja existien prèviament al perfil socioeconòmic.

propostes

A curt termini110. Actualitzar les dades del web del CEB i l’IMEB, i garantir que es publiquin totes les ofertes de feina. 111. Conjuntament amb el Departament d’Educació, fer una anàlisi en profunditat dels avantatges i inconvenients que suposa el Consorci per Barcelona. Caldria valorar aspectes com les aportacions d’innovació o de qualitat del CEB que no aportin els serveis que presta la Generalitat, nombre de professionals i ràtios professional/usuari en cada recurs. 112. Revisió de l’eficàcia de programes específics que s’estan duent a terme a la ciutat de Barcelona, des de l’IMEB i el CEB i divulgar els que hagin permès mesurar millores significatives. 113. Enfortir el rol del català des del primer contacte de l’infant amb el sistema educatiu, de manera que sigui la llengua de comunicació entre els infants tant a l’aula com a les estones de lleure. Oferir a la comunitat educativa la possibilitat i els mitjans per poder adaptar estratègies integrals com les de les escoles de la Bressola de la Catalunya del Nord.

A mitjà termini114. Fer un procés participatiu amb la comunitat educativa de Barcelona per identificar i fer propostes al voltant dels elements de valor afegit que podria aportar el CEB. Debatre sobre iniciatives que s’estan duent a terme i sobre noves propostes: Hores de lliure lectura fora de l’horari escolar, activitats als patis en hores no lectives, reforços en comprensió lectora, redacció i matemàtiques a primària en horaris no lectius, patis més arbrats i amb menys formigó, entre altres. 115. Analitzar (també amb la participació del professorat) programes que s’estan duent a terme en d’altres municipis de Barcelona, com el projecte English Workshops o el Projecte Auxiliars de Conversa d’Anglès, de l’Ajuntament del Prat del Llobregat, així com altres programes similars d’altres llengües.


PàG. 29

A llarg termini116. Racionalitzar i maximitzar els beneficis del fet de disposar de recursos com el CEB i l’IMEB. 117. Oferir a la comunitat educativa els mitjans per promoure l’extensió i millora dels espais educatius exteriors, o altres models d’avantguarda, en consonància amb les tendències pedagògiques que potencien el desenvolupament cognitiu. 118. Posar en marxa un programa d’alfabetització digital per a la gent gran i per a aquells col·lectius en què la recerca mostri que existeix una escletxa. 119. Celebració del primer congrés d’educació tecnològica de Barcelona per la comunitat educativa: COM AFRONTAR EL REPTE QUE SUPOSA LA REVOLUCIÓ DIGITAL.


PàG. 30

la mobilitat és capitalEl trànsit i la circulació se situen com el quart problema més greu pels barcelonins en aquest últim semestre. Avaluant la implementació de les últimes polítiques de mobilitat, es troben greus mancances que marquen les oportunitats de millora i les fortaleses que Barcelona té per potenciar un bon sistema de transport, adient en el marc de sostenibilitat ambiental i benestar.

DIAGNOSI Valorant el baròmetre semestral de l’Ajuntament –fet entre el 2011 i el 2018–, la circulació i el trànsit es mantenen entre les principals preocupacions dels barcelonins, amb un increment que va des del 3,6% fins al 7,8% el 2016.

Cal no perdre de vista la rellevància que té la contaminació i el medi ambient per als barcelonins. Durant els últims vuit anys ha mantingut una tendència en creixement. Una de les nostres pretensions és donar èmfasi a la sinergia que hi ha entre medi ambient i circulació, per tal d’arribar a crear una mobilitat intel·ligent adaptada a les necessitats que van apareixent a Barcelona.

Si ens basem amb l’última Enquesta de Mobilitat en Dia Feiner (EMEF) 2017, els barcelonins puntuen la satisfacció que produeix l’ús dels diferents mitjans de transport en una escala del 0 al 10. La nota més favorable se l’emporta anar a peu, amb un 8,4; seguit de la bicicleta, amb un 8,3, i la moto amb un 8,1. Respecte del transport públic, el Tram de Barcelona és el més ben valorat, amb un 7,7. En segon lloc se situen els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya, amb una nota de 7,6; en tercer lloc al metro, amb un 7,3, i tot seguit el bus de TMB, amb un 7,2. El cotxe rep una valoració mitjana superior a la majoria dels mitjans de transport públic, amb un 7,6. L’altra cara de la moneda és Rodalies Renfe, que rep la puntuació més baixa amb un 6,7. El penúltim lloc l’ocupen Renfe Regional i el bus interurbà, tots dos amb un 6,8. Aquestes dades ens donen una visió genèrica però no extrapolable al 100%. Per aquest motiu, hem d’aconseguir que els mitjans com el metro, el bus o el bus interurbà arribin a una valoració excel·lent que representin una sinergia amb la mobilitat activa com és anar a peu o en bicicleta.

A Barcelona hi ha hagut un total de 4,7 milions de desplaçaments per dia laborable el 2017, que equivalen a 3,4 desplaçaments per persona diàriament. Concretament, la majoria dels desplaçaments de les persones residents a la ciutat (el 61,9%) es fa per motius personals mentre que el 38,1% restant per qüestions laborals. Segons l’estudi, els homes fan més desplaçaments per motius laborals en termes relatius, tot i que la tendència canvia pels motius acadèmics, ja que les dones són les que fan més desplaçaments per motius d’estudis.

PàG. 31

la mobilitat és capital

Per poder dur a terme les mesures adequades i efectives, que no caiguin en pressions sensacionalistes, hem de tenir en compte els tres tipus de desplaçaments que més utilitzen els barcelonins per moure’s per la ciutat. Segons l’Autoritat del Transport Metropolità, els tipus modes de desplaçament agregats en dies feiners l’any 2017 són:

Mobilitat activa (a peu, bicicleta, cadira de rodes i vehicle de mobilitat personal). Suposa el desplaçament majoritari pels ciutadans amb un 45,1%, en què anar a peu representa un 41,6%; desplaçar-se en bicicleta un 3,3%, i la resta de vehicles de mobilitat personal, un 0,2%. En aquest mode és rellevant que les dones es mouen caminant en major proporció que els homes (42,1%-33,2%).

Transport Públic amb un 34,5% (Autobús, Metro, Ferroviaris, resta de transport públic). El metro seria el primer mitjà amb un 14,8%, seguit per poca diferència de l’autobús amb un 13,5%. Les dones, en aquest cas, també es mouen en major proporció que els homes amb transport públic (24,7%-17,6%).

Vehicle Privat amb un 20,4% (cotxe com a conductor, com acompanyant, moto i furgoneta/camió). Són majoritàries les opcions del cotxe com a conductor amb un 10,4% i la moto amb un 7,6%. En el cas dels vehicles privats, els homes són qui es mouen en major proporció que les dones amb vehicle privat (46,3%-32,1%).

Aquestes dades d’intermodalitat globals ens donen una bona diagnosi general sobre la qual establir les línies estratègiques necessàries per respondre la demanda ciutadana. A més, també ens permeten avaluar fins a quin punt algunes de les mesures preses fins ara són o no eficients, per exemple, l’enorme proliferació de carrils bici, quan el seu ús no arriba al 4% de la mobilitat activa a Barcelona. Sense deixar de costat la bicicleta, s’han d’adaptar unes mesures integrals que també donin importància al transport públic.

A més de la intermodalitat, la congestió de vehicles suposa un dels majors problemes per l’afectació directa i enorme que té sobre el benestar dels ciutadans i la contaminació atmosfèrica i acústica. És necessari que les polítiques que es dirigeixen a aquest problema siguin contundents i tinguin efectes com abans millor, degut a la gravetat i a les conseqüències d’aquesta problemàtica.

Una ciutat de baixes emissions, per on circulin menys vehicles amb motors tèrmics, ha de ser també una ciutat on anar en bicicleta sigui fàcil per al conjunt de la població. Durant massa anys desplaçar-se en bicicleta per Barcelona era una heroïcitat, per la manca d’infraestructura ciclista (carrils, aparcaments, etc.) i la inseguretat que comportava. Afortunadament durant la darrera dècada els diferents governs municipals han fet créixer la xarxa de carrils bici fins a assolir els 200 km, el servei de Bicing ha tingut una excel·lent acceptació i cada dia es fan entre 150.000 i 200.000 desplaçaments en bicicleta. Malgrat les mancances d’aparcament segur, la qualitat millorable d’alguns carrils i els conflictes de convivència amb altres vehicles i vianants, els barcelonins i barcelonines estan adoptant la bicicleta de forma massiva.

PàG. 32


críticaSeguint les propostes, i el seu seguiment, establertes en el Pla de Mobilitat Urbana (2013-2018), el govern municipal ha demostrat ser ineficaç en la implementació de polítiques de mobilitat i incapaç de respondre les demandes nuclears de la ciutadania. Tot i tenir algunes propostes interessants i ben dirigides, el govern ha demostrat no tenir capacitat per implementar-les fins al final.

D’entre les mesures inconsistents implementades per l’Ajuntament aquesta passada legislatura es troben:

Augment de la xarxa de carrils bici. Tot i que s’han incrementat significativament els quilòmetres de carril bici a Barcelona, no s’ha tingut prou en compte la necessitat de connectar diferents barris i crear així una xarxa contínua de carrils bici que permeti moure’s de punta a punta de Barcelona sense haver de circular per la vorera o per la calçada. En concret, s’han invertit 32 milions de € i 150 km de carrils bici.

Reinversió en el Bus del Barri. Concretament, s’han invertit 1,3 milions de € per reprendre el servei d’autobús del barri cada dia de la setmana, inclosos diumenges i festius. En aquest cas, l’Ajuntament segueix sense donar un objectiu específic útil a aquest servei, que sense objectiu clar, està sobre finançat.

No s’ha pres cap compromís real per combatre un problema global com la contaminació atmosfèrica. Des de l’Ajuntament de Barcelona ja s’ha deixat clar que més enllà de l’incentiu per l’ús de la bicicleta i els vianants, no farà cap política pública real i efectiva per assolir una ciutat més sostenible ambientalment.

En termes generals, a mitjans de 2018, només s’ha executat un 53,3% de les mesures que s’inclouen en el Pla de Mobilitat Urbana. Segons les dades d’execució per blocs, s’han implementat un 69,9% de les mesures referides a la distribució urbana de mercaderies; un 68,4% de les mesures de mobilitat a peu; un 60,8% de les de bicicleta; un 46,2% de les mesures de transport privat i només un 42% de les mesures de transport públic.

Un altre inconvenient és el produït per la mobilitat en els accessos a la ciutat, on s’acostuma a produir una elevada concentració de vehicles privats, que entren a la ciutat i congestionen els carrers i el sistema de transport públic. Aquesta problemàtica s’explica, en gran part, per la manca d’alternatives eficients i reals per entrar i sortir de la ciutat a través de transport públic —incloent la connexió amb Rodalies o la xarxa d’autobusos interurbans—.

Tot i això, la crítica més activa es produeix, sense cap mena de dubte, en l’àmbit de la sostenibilitat ambiental, en què l’Ajuntament de Barcelona no ha estat a l’altura de la resta de ciutats europees, on 280 ciutats ja estan aplicant mesures de restricció del trànsit de manera directa, buscant un impacte real i a curt termini, en ciutats com Berlin, Londres, Milà o Estocolm.

PàG. 33


El govern Colau ha actuat de manera irresponsable no dotant suficientment de pressupost ni personal l’àmbit dedicat a la qualitat de l’aire. De fet, l’“Índice sobre Ciudades Sostenibles en materia de movilidad 2017”, elaborat per la consultoria Arcadis i el Centre d’Investigació Econòmica i Empresarial (CEBR) demostra que Barcelona es troba lluny de ser un referent en aquest aspecte, ja que no es troba ni entre les 20 millors ciutats seleccionades.

Al llarg d’aquesta legislatura hem vist també com no s’han posat en marxa els mecanismes necessaris per avaluar i controlar la implementació de polítiques públiques, com a mínim no fins al punt d’aconseguir un ús efectiu d’aquestes avaluacions.

Una altra línia estratègica important per la mobilitat a Barcelona és el que es coneix com a mobilitat intel·ligent, en la qual Barcelona ha avançat positivament en aspectes com la digitalització de les xarxes de transport i en la seva necessària adaptació a les persones amb mobilitat reduïda. Tot i això, l’agenda global obliga a sotmetre el servei de mobilitat a una actualització constant en l’aspecte tecnològic.

Malauradament, pel que fa a l’horari d’obertura del transport públic, se situa per sota de ciutats europees com Londres, que compta amb un horari de funcionament més ampli. De cara a l’eficiència i seguretat dels sistemes de mobilitat necessaris per facilitar el creixement i el desenvolupament empresarial, Barcelona també queda enrere en comparació amb altres ciutats com Zuric (2a) o París (3a).

Pel que fa a les polítiques en relació amb la bicicleta, la bicicleta encara no està present en l’imaginari de Barcelona i el vehicle privat rep un tracte de privilegi ja que té reservat el 60% de l’espai públic. Per cada aparcament de cotxe en superfície s’hi podrien aparcar fins a 8 bicicletes, i ben segur que disposar de més aparcaments i més segurs faria augmentar l’ús de la bicicleta en general, i especialment de la bicicleta elèctrica en barris de muntanya. La bicicleta ha de jugar també un paper clau en la distribució de l’última milla. Un tipus de logística que anirà en augment, molt associada a l’auge del comerç electrònic. Però la majoria dels carrils bici de Barcelona no són prou amples com per permetre la circulació de bicicletes de càrrega.

Cal resoldre de manera urgent les mancances de l’actual xarxa de carrils bici (cruïlles mal resoltes, amplada dels carrils, eliminar els carrils bidireccionals allà on no tinguin sentit, per exemple a l’Eixample, etc.) i invertir en la millora de la xarxa per fer-la més segura i homologable als estàndards dels països que ens porten dècades d’avantatge com Dinamarca o Holanda.

PàG. 34


propostesDes de Barcelona és Capital–Primàries creiem que la mobilitat a la ciutat de Barcelona ha d’adoptar, de manera definitòria i clara, l’enfocament transversal i holístic que mereix, com a sector vertebrador de la ciutat i de la mateixa manera que ho fan la resta de grans capitals europees. És per aquest motiu, que hem dividit les propostes de mobilitat en tres àmbits fonamentals: la sostenibilitat ambiental, la mobilitat intel·ligent i la intermodalitat.

Sostenibilitat ambiental120. Implementar un peatge de congestió amb una quota pigouviana tarificada pertinentment segons criteris socials, ambientals i comercials, emulant el model d’Estocolm, posar-lo en funcionament i un any després celebrar un referèndum —amb un debat públic de fons— per estabilitzar-lo o retirar-lo.121. Endreçar, integrar i ampliar la xarxa d’autobús interurbà amb la filosofia de la NXB però no necessàriament ortogonal. Fent-la eficient i ràpida mitjançant la introducció de carrils bus interurbans a les autovies d’entrada i sortida de Barcelona on l’ample dels carrils dels cotxes està sobredimensionada per la velocitat que han de portar i hi cabria un quart carril pel bus simplement ajustant l’ample del voral i la resta de carrils. Començant per la B-23 i la C-31 nord on ja hi ha estudis que en proven la viabilitat des del 2007. Impulsar des de l’ATM una terminal de bus interurbà que permeti la intermodalitat efectiva amb el transport públic urbà de Barcelona i faci innecessari l’ús del transport privat de combustió.122. Exigir a les empreses de transport de mercaderies, logística urbana i milla zero, la renovació de la flota cap a un parc vehicular sostenible (vehicles híbrids i/o elèctrics).123. Incentivar i facilitar la renovació del parc de vehicles privats cap a opcions elèctriques o híbrides, per exemple reforçant la xarxa pública de punts de recàrrega. 124. Frenar els incentius a la compra de vehicles privats de combustió, incrementant la quota potestativa municipal de l’Impost de Vehicles de Tracció Mecànica per turismes i motocicletes, passant de l’actual 1.8 fins al màxim legal de 2, mantenint la bonificació per a vehicles elèctrics i híbrids.125. Ajustar les tarifes d’aparcament regulat al potencial contaminant del vehicle, adequant-les a la incentivació de la mobilitat neta.126. En una primera fase, transformar totes les places d’aparcament públic en àrea verda excepte les que envolten els eixos comercials centrals dels barris, que seran àrees blaves. El pagament de l’àrea verda suposarà la gratuïtat del transport públic urbà en el període abonat per aparcament. Per fomentar el comerç i l’hosteleria, la càrrega i descàrrega seguirà sent gratuïta quan doni servei a aquests locals. 127. En una segona fase, eliminar progressivament les places d’aparcament dels vehicles privats en superfície (Àrea Verda i Àrea Blava), eliminant la demanda induïda a favor del transport privat que aquesta pràctica suposa, tot recuperant aquest espai per a ús de tota la ciutadania.

PàG. 35


Mobilitat intel·ligent128. Incorporar a Barcelona el Mobilitat és Servei (MéS) per incentivar la intermodalitat i deixar enrere l’ús de vehicles privats a través de models tarifaris integrats de tarifa plana, amb tarificació social i avançant cap a la gratuïtat. 129. Recopilació i ús eficient i ètic de dades, impulsant un sistema de Governança de dades, on se n’impulsi tant la publicitat com l’anonimat i protecció de la identitat de cada ciutadà. Totes les companyies de mobilitat que operin a Barcelona hauran de fer públiques les dades recollides pels seus sistemes de transport, respectant els criteris d’anonimitat, protecció de dades i governança ètica.130. Trencar el monopoli del taxi, obrint el mercat, sense deixar els taxistes en situació de vulnerabilitat. Rescatar les llicències a través d’una taxa específica d’un euro per viatge en taxis i VTC. Adaptar les llicències VTC als nous usos. Incentivar la innovació i la millora de la qualitat del servei. Evitar la precarització imposant mínims de contractació i formació als conductors, incloent un coneixement reglat del català. Tot nou vehicle que s’incorpori a aquest mercat haurà de ser un vehicle de zero emissions. 131. Impulsar el vehicle compartit elèctric adaptant el marc normatiu urbà perquè els cotxes compartits elèctrics siguin una alternativa real al vehicle de combustió privat a la ciutat, com passa amb les motos, les bicicletes o els patinets.132. Reajustar el marc regulador del patinet, la bicicleta i motocicleta elèctriques per flexibilitzar-lo i augmentar l’actual oferta, tractant els vehicles de mobilitat personal elèctrics com el futur de la mobilitat intraurbana de Barcelona. Començant amb programes pilot a zones delimitades de la ciutat per tal d’avaluar-ne les externalitats negatives i protegir la integritat de l’espai públic.133. Coordinar els semàfors amb els autobusos i els vehicles que ofereixen serveis d’emergència per facilitar-ne el trànsit.

Intermodalitat i oferta-demanda134. Establir una estratègia política amb un objectiu clar sobre el sector de la motocicleta, a través d’un Pla Estratègic de la Moto, que permeti aprofitar les externalitats positives que suposa aquest mode de transport, així com eliminar o apaivagar les externalitats negatives, com ara l’aparcament a les voreres, els accidents i la contaminació dels models de combustió.135. Les places d’autobús que circulen buides són diners i energia que malbaratem els barcelonins, i el bus ha de passar en el seu horari tant si la gent el fa servir com si va en cotxe. Experimentar amb escenaris de transport públic gratuït per tothom durant períodes temporals. Aquestes proves es farien a les línies d’autobús urbà que perden velocitat, freqüència (i sobretot demanda) pel fet que cada persona ha de pagar cada cop que hi entra. 136. Homogeneïtzar el mobiliari dels autobusos —màquines per pagar, seients per persones amb mobilitat reduïda (PMR), espais per cotxets, etc.— de tal manera que no suposi un problema per a les persones cegues conèixer els elements de cada autobús.137. Introduir en format pilot el servei de microautobús adaptat, porta a porta, exclusiu per les persones PMR, de tal manera que puguin fer trajectes que amb el servei d’autobús normal els suposarien massa problemes.

PàG. 36


138. Acabar d’implementar el model ortogonal d’autobusos, acabant de retirar les línies antigues que es puguin substituir, de tal manera que es pugui dedicar la majoria de la flota a les línies ortogonals, donant-los la freqüència de pas òptima per al seu bon funcionament.139. Desenvolupar una xarxa d’autobusos interurbana que cobreixi les necessitats d’entrada i sortida de la ciutat, amb un pacte entre tots els municipis de l’AMB liderat per Barcelona, o bé pactes bilaterals amb altres municipis, que es pugui anar estenent en el temps per tal de tenir una xarxa coherent, extensa i integrada. 140. Per adreçar la problemàtica de les estacions buides de Bicing a la part elevada de la ciutat i les estacions sobreocupades de la part més baixa de la ciutat, introduir un sistema de bonificacions per als usuaris que treguin una bicicleta d’una estació de la part baixa i la tornin a una estació de la part elevada. Una forma de regular aquesta bonificació seria: treure una bicicleta d’una estació plena i deixar-la a una estació gairebé buida bonifica. Aquest serà un programa pilot que s’ajustarà segons les conclusions extretes de la implementació temporal. 141. La Diagonal és un dels corredors de mobilitat més importants de la ciutat, i connecta Barcelona amb els dos pols de l’AMB. Fins ara, les solucions de transport privat continuen sent les més usades i efectives. Per canviar aquesta realitat, cap servei públic ha estat capaç d’oferir una solució efectiva. Tampoc el projecte del Tramvia amb el disseny actual i és el paradigma d’una acció política lenta, ineficient i capturada per la demagògia. Els defectes que pugui tenir la unió del Trambaix i el TramBesòs (cost, rigidesa de la infraestructura i transformació urbanística) es veuen compensats per les virtuts (capacitat, freqüència, pacificació i qualitat de l’aire). Les solucions alternatives fins ara proposades, com ara el bus elèctric, no pal·lien del tot els defectes atès que per tal d’acostar-se al rendiment del tramvia en freqüència i capacitat caldria la creació d’un carril segregat físicament, una transformació de la freqüència semafòrica i un desviament de les línies que actualment passen per la Diagonal. Tanmateix, aquest no és un debat d’absoluts sinó de costos i beneficis. Atesa la intensitat amb què els ciutadans barcelonins discrepen d’aquesta mesura i malgrat el nostre posicionament favorable a la unió, proposem la celebració d’un referèndum de pregunta binària —sí/no— sobre la unió dels trams durant el primer any de mandat després d’impulsar un debat públic informat amb un protagonisme igual de totes les posicions en disputa.142. Continuar estenent la xarxa de carrils bici i redissenyar els existents per establir amb claredat les artèries més importants de la ciutat, i connectar-les amb claredat.

Bicicleta143. Continuar estenent la xarxa de carrils bici i redissenyar els existents per fer-los segurs (desplaçar els carrils bici del mig del carrer als laterals, elevar-los uns centímetres respecte de la calçada -vorada d’obra-, fer-los més amples a les vies més transitades, etc.). 144. Establir amb claredat les vies principals de connexió de la ciutat per carril bici i a partir d’aquí donar cobertura capil·lar a tots els barris. 145. Prioritzar la inversió de la infraestructura per a la bicicleta, que és la més barata de totes les opcions de mobilitat i pels beneficis que aporta en termes de millora de la qualitat de l’aire i de guany d’espai per on caminar.

PàG. 37


146. Planificar les grans infraestructures tenint en compte que cal que incorporin de bon principi la mobilitat amb bicicleta i a peu (ara mateix són concebudes només per als vehicles privats i l’autobús, com per exemple ha passat a la plaça de les Glòries i la Sagrera).147. Actuar de forma urgent sobre les cruïlles mal resoltes de la xarxa de carrils bici, per exemple Diagonal/Passeig de Gràcia, Diagonal/Marina o Plaça Espanya.148. Ampliar el nombre d’aparcaments per a bicicleta en forma d’u, especialment en nodes importants de transport públic, com parades intermodals. Impulsar l’establiment d’aparcaments per a bicicleta en espais d’aparcament per a cotxes i habilitar espais municipals per fer-hi aparcaments per a bicicleta grans i segurs.149. Incentivar que les comunitats de veïns habilitin espais comuns per a l’aparcament per a bicicletes (p.e. a les sales de comptadors). 150. Augmentar l’amplada dels carrils bici per millorar la circulació i cohabitació entre bicicletes i patinets elèctrics, així com per permetre la circulació de bicis de càrrega per a la distribució de mercaderies.151. Reduir i deixar d’implantar carrils bici bidireccionals a l’Eixample, atès que resulta molt fàcil posar un carril a cada lateral; un en un sentit i l’altre en sentit contrari. 152. Senyalitzar les connexions metropolitanes i solucionar les inconnexions actuals entre municipis mitjançant un carril bici.153. Estudiar la viabilitat d’habilitar el carril de servei dels Túnels de Vallvidrera com a via ciclable que uneixi Barcelona amb el Vallès.

la jugadamestraets tu

PàG. 39

l’urbanisme és capitalBarcelona ha de ser capdavantera en els preceptes que defineixen l’urbs del segle XXI. L’arquitectura, la tecnologia i la natura han de vertebrar un projecte híbrid que en garanteixi l’autosuficiència i el compromís amb el medi ambient. Barcelona, com a metròpolis de barris, destaca pel fet d’estar conformada de molts centres, diferents nuclis d’intensitat i que gairebé sempre té presents cinc elements fàcilment identificables quan es camina d’un barri a un altre: un habitatge, una botiga, un arbre, un equipament i una oficina. En contra de l’homogeneïtat i la sectorització de la ciutat, Barcelona ha d’enfortir aquesta diversitat identitària, estendre-la i consolidar-la, garantir la idea de la proximitat i la igualtat de condicions i d’oportunitats arreu del seu territori.

DIAGNOSI L’urbanisme ha de ser un punt de partida estratègic per articular tots aquells elements que conformen la ciutat. La planificació de Barcelona ha de plantejar-se a diferents escales, partint de la més llunyana amb una mirada àmplia sobre el territori metropolità, passant per una escala intermèdia més estrictament urbana i finalitzant en l’escala humana de major concreció i atenció per al ciutadà.

Prenent com a referència l’Enquesta de Serveis Municipals de 2018, l’apartat de l’urbanisme no se situa entre un dels problemes més greus per als barcelonins en l’actualitat. Tanmateix, resulta difícil dissociar l’urbanisme d’altres temes que sí que són centrals entre les preocupacions de la ciutadania com per exemple: accés a l’habitatge, contaminació i medi ambient, transport, infraestructures i comunicacions, model de ciutat, aparcament, obres, etc.

Arran d’aquestes dades, és difícil establir una opinió generalitzada sobre el model urbanístic de Barcelona en el darrer mandat. Aquesta manca de conclusió rau en l’amplitud de l’espectre que abraça l’urbanisme i en les polítiques col·laterals que se’n deriven. Els resultats de l’Enquesta de Serveis Municipals del 2018 contrasten amb diferents entrebancs amb els quals ha hagut de lidiar el govern municipal i que responen directament a la gestió urbana que se n’ha fet de la ciutat. Aquestes contingències han estat constantment en la primera línia de l’actualitat municipal.

críticaL’actual consistori no ha encarat amb una voluntat decidida cap dels principals problemes urbanístics que arrossega Barcelona des de l’última dècada. Més enllà de no oferir solucions als conflictes, en alguns casos ha agreujat el conflicte. D’altra banda, les noves propostes en matèria urbana no han reeixit i han generat dubtes i escepticisme entre la ciutadania.

L’urbanisme de caràcter social no pot limitar-se a petites actuacions tàctiques o a les multiplicitats d’intervencions aïllades als barris. La pràctica basada a fer moltes accions urbanes d’escala molt reduïda vers grans actuacions és convencionalment errònia malgrat ser efectiva a nivell electoral. Cal afrontar projectes que impliquin canvis estructurals i de tendència sense dilatar-los innecessàriament.Un dels casos més patents, per la dimensió, els costos i les afectacions viàries que implica, és el de les Glòries. Es considera el centre geomètric de la ciutat i l’encreuament viari més important de Catalunya.

PàG. 40

l’urbanisme és capital

La seva darrera remodelació substitueix l’antic anell per túnels que canalitzen tota la circulació rodada mentre que en superfície s’està executant un gran parc amb nous habitatges i equipaments en el seu perímetre. L’actual consistori va decidir paralitzar les obres dels túnels de les noves obres quan ja estaven en marxa. Al·legaven xantatges de les constructores amb suposades comissions que finalment no es van demostrar. L’obra es va fragmentar entre diferents empreses, algunes de les quals eren les que ja hi participaven anteriorment, amb un cost extra d’1,7 milions. Tot plegat ha implicat un endarreriment i un sobrecost en les obres totalment innecessari fruit d’una pèssima gestió política.

Un altre cas similar per la seva dimensió i transcendència en la mobilitat de la ciutat és el de les Rondes. Tant la Ronda de Dalt com la Litoral constitueixen encara una muralla física que encercla Barcelona i genera àrees residuals exteriors. En aquest darrer mandat s’han plantejat solucions mancades d’una mirada a llarg termini que involucrés una comprensió del territori més extensa. Les obres per cobrir la Ronda de Dalt es van acordar el març de 2015 entre el govern de Trias i les associacions de veïns. Fins l’estiu de 2017 no es van executar les obres atès que l’equip de l’actual govern no aprovava el que va firmar l’anterior consistori. La proposta de Colau rebaixava el temps (inicialment de 19 anys) i el pressupost (56,5 milions menys del cost inicial) però s’allunyava de la proposta pactada amb els veïns. El cobriment parcial que s’està duent a terme finalment, sense soterrar cap tram, es preveu que durarà 10 mesos més. La Ronda de Dalt no absorbeix el volum actual de cotxes i és l’origen dels principals problemes de mobilitat que pateixen els barcelonins. D’altra banda, la Ronda Litoral és una reforma urbanística que penja del ministeri de Foment. L’actual consistori va paralitzar el desdoblament de la Ronda Litoral per discrepàncies amb l’increment de quatre carrils en un tram de 5,6 km per considerar que generarien un coll d’ampolla en una via per la qual circulen cada dia 108.000 vehicles.

En la mateixa línia d’inacció i manca de presa de decisions estructurals, també destaca el futur incert de la Sagrada Família. El Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC) va presentar al·legacions recentment a la Modificació del Pla General Metropolità per a l’ajust de qualificacions en el tram del carrer Provença corresponent a l’illa del temple de la Sagrada Família i al Pla Especial Urbanístic Integral del temple de la Sagrada Família. L’extensa àrea afectada, que va des del carrer Mallorca fins al carrer Aragó i que suposa més del 50% de dues illes de l’Eixample, fa més de 40 anys que està en un règim de transitorietat que afecta la vida dels barcelonins. La solució urbanística del conjunt monumental de la Sagrada Família ha de ser un motiu de debat proper a consensuar entre totes les parts implicades i que representa deixar de defugir la incertesa de la zona 17-6 existents entre Mallorca i Aragó.

En tots aquests casos ens trobem davant d’una política urbana basada en l’opacitat i el tacticisme. S’han menyspreat sistemàticament els projectes heretats per l’anterior govern sense tenir la capacitat ni la voluntat de millorar-los. L’ambigüitat en el discurs i l’especulació constant han estat una pràctica habitual en els darrers quatre anys a l’hora de pensar l’urbanisme de Barcelona. La manca d’una visió unitària i d’un projecte per la gran Barcelona s’ha traduït en una suma d’accions inconnexes que han aportat solucions temporals a problemàtiques que a mesura que passin els anys s’aniran accentuant.

PàG. 41


propostesBarcelona ha de liderar la transformació del model ja arcaic de la ciutat del segle XX envers la ciutat del segle XXI. En aquesta transició, l’ecologia i la sostenibilitat han de ser els eixos sobre els quals pivotin tots els canvis a incorporar. Barcelona, en tant que és capital, ha de ser el motor que impulsi la regeneració de tot el territori metropolità i català: renovació de teixits, transformació d’àrees obsoletes, preservació d’elements naturals, integració de noves infraestructures, revolució tecnològica, creació de nous eixos verds vertebradors i de serveis ecosistèmics. L’urbanisme s’ha de dissenyar a partir del comportament de les persones i alhora ser propositiu, transgressor i desafiar convencions profundament arrelades per suggerir noves formes de vida a la ciutat. Barcelona ha de ser una ciutat amb un urbanisme essencialment “creatiu” segons la definició de creativitat expressada pel filòsof i urbanista Richard Sennet: l’equilibri entre servir i al mateix temps desafiar a qui serveixes.

La nova planificació ha de centrar els seus esforços a resoldre els problemes amb l’escala d’estudi correcte, sent capaç de fragmentar la ciutat en petites unitats d’intensitat, com una constel·lació de centres de caràcter divers i garantir-ne la connectivitat ràpida i eficient. L’espai públic ha de guanyar pes i presència en la forma de repensar la ciutat en detriment del cotxe i les infraestructures per on circula.

A curt termini154. Protegir el patrimoni arquitectònic i la seva memòria històrica mitjançant un canvi normatiu que impliqui la revisió per part del Departament de Patrimoni de qualsevol edifici afectat independentment que s’inclogui al Catàleg de Patrimoni de la Ciutat de Barcelona mentre no s’actualitzi el catàleg. Conflictes com el de L’Alzina de Gràcia no haurien de succeir amb un catàleg actualitzat i una normativa que vetllés realment pel patrimoni. 155. Diversificar els usos i el disseny de l’espai públic fent extensible el model de ciutat mediterrània de Barcelona on sempre s’hi pot detectar un habitatge, una botiga, un arbre, un equipament i un lloc de feina. 156. Recuperar l’espai públic per al ciutadà com a protagonista minimitzant la seva mercantilització i privatització tot proposant un nou replanteig de l’ocupació de les terrasses a les voreres i places sense restar-ne espai. Barcelona, que té una forta identitat mediterrània, centra la comprensió del seu espai públic com a l’espai generador de relacions i d’intercanvi social. Cal posar el ciutadà al focus del disseny urbà perquè s’hi senti còmode amb més zones verdes, de repòs, de joc o simplement de trobada en detriment de l’explotació comercial de les vies públiques.157. Millorar el manteniment i la neteja dels carrers i dels espais enjardinats mitjançant més efectius que se’n cuidin i amb campanyes de conscienciació ciutadana. La imatge que transmet la ciutat és responsabilitat de tots els que l’habiten i per tant s’ha d’incentivar la seva preservació.158. Millorar l’accessibilitat i les condicions per als desplaçaments urbans de les persones amb dificultats de mobilitat. S’ha de garantir la seva mobilitat sense entrebancs ni barreres arquitectòniques. La planificació urbana ha d’integrar les necessitats i característiques dels col·lectius més vulnerables i vetllar perquè no tinguin cap impediment per moure’s arreu de la ciutat.

PàG. 42


159. Incrementar la xarxa d’enllumenat als carrers i atendre tots aquells punts conflictius en el disseny urbà que generin inseguretat. 160. Mixtificar els usos del 22@ i dotar-lo de noves promocions d’habitatge social. Aquesta zona del districte de Sant Martí destaca per concentrar nombroses seus d’empreses i per tant el seu ús és bàsicament d’oficines i del sector terciari. Cal farcir d’habitatge aquesta àrea, atès que disposa de solars buits o amb edificis malmesos i en desús. Cal dinamitzar el seu espai públic que actualment presenta una imatge molt contrastada dins i fora de l’horari laboral. El 22@ pot ser també un barri de proximitat i un nou lloc d’oportunitat habitacional.161. Relligar tota la línia de la costa amb un passeig marítim ininterromput i unitari i connectar-la amb les principals artèries viàries que transcorren en sentit perpendicular. Barcelona té encara diverses vies importants en sentit vertical que veuen frenada la seva continuïtat quan s’atansen al front marítim. És el cas, per exemple, del Passeig de la Zona Franca, la Rambla de Prim o el Passeig de Lluís Companys un cop desemboca a la Ciutadella. S’han de plantejar nous projectes urbanístics que els enllacin amb el passeig marítim i permetin una connexió, visual i vial, amb la línia de mar. En el darrer cas, el de la Ciutadella, s’ha de pensar en com superar l’obstacle que representa actualment l’Estació de França. 162. Posar en marxa el Pla de Barris després de l’incompliment per part de l’actual Consistori i donar-li continuïtat ampliant les zones d’actuació. Les intervencions en els barris més vulnerables i desafavorits no poden limitar-se a posar venes sobre ferides circumstancialment. S’hauran d’acompanyar d’un seguiment posterior i de noves fases de projecte que contemplin la millora dels espais circumdants plantejant un procés sempre obert, apte per anar-se actualitzant. 163. Trobar una solució definitiva per a les illes afectades adjacents a la Sagrada Família d’acord amb experts i veïns després de la negligència de l’Ajuntament, tenint en compte tots els interessos en joc: reubicar les famílies que viuen en els pisos afectats, endreçar l’entorn urbanístic, augmentar la zona verda, pacificar el trànsit i millorar la gestió dels fluxos turístics.

A mitjà termini164. Donar viabilitat al nou Pla Director Urbanístic i a la coordinació a nivell de planejament urbà de les diferents institucions supramunicipals. L’AMB, Barcelona Regional, Consorci de la Zona Franca, Consell comarcal barcelonès o la Diputació de Barcelona han de treballar els propers anys de forma conjunta i coordinada per assolir uns objectius comuns. La transparència en els seus processos i formes d’organització ha de ser una prioritat i han d’incorporar la supervisió i participació ciutadana. Barcelona ha d’assumir la capitalitat que representa respecte els 35 municipis restants de l’AMB i encapçalar polítiques urbanes que afavoreixin la solidaritat entre aquests municipis i la cohesió social arreu del territori metropolità. 165. Recuperar la integritat de la Zona Marítim-Terrestre fent efectiva la publicació del BOE de l’any 2009 que obligava a l’Estat a desafectar aquesta zona i cedir-la gratuïtament a l’Ajuntament. L’Estat Espanyol posseeix la ZMT des del 1923, en plena dictadura de Primo de Rivera. Barcelona ha de recuperar el control d’aquestes 72 hectàrees que recorren tot el front marítim si no vol continuar amb la incapacitat d’acció que té sobre molts edificis que s’aixequen en aquesta àrea i que són la façana de la ciutat al mar.

PàG. 43


166. Incentivar els projectes privats que s’atinguin a la normativa agilitzant i facilitant els tràmits corresponents alleugerint els processos burocràtics.167. Desenvolupar un model de ciutat que tendeixi a l’autosuficiència i que estigui compromesa amb el medi ambient.168. Renaturalitzar i escampar el verd per la ciutat atenent aquells barris on la seva presència és més escassa i generar una xarxa de corredors vers que connectin amb els principals espais enjardinats.169. Enjardinament d’espais construïts com façanes, cobertes i interiors d’illa en col·laboració amb el veïnat per a la seva implantació i conservació.170. Protegir i requalificar els espais no construïts als barris més densos per convertir-los en àrees verdes. En aquesta línia destaca el recent conflicte entre el CAP del Raval Nord i l’Arxiu del MACBA. No té cap sentit plantejar propostes al barri del Raval que contemplin noves construccions en els pocs espais lliures dels quals disposa. En teixit urbans consolidats i densos s’ha d’apostar per la rehabilitació i la disminució de sòl edificat. 171. Esponjar arreu de la ciutat i de l’àmbit metropolità els futurs equipaments tot evitant concentrar-los en àrees determinades. El centre de Barcelona no pot convertir-se en una àrea temàtica que concentri tota l’activitat turística i expulsi la ciutadania. 172. Desenvolupar el projecte de les noves Rambles i replantejar la fisonomia actual de Plaça Catalunya tot proposant un nou projecte que reordeni el trànsit d’autobusos al voltant de la Plaça i estudiï noves possibilitats al seu subsòl.173. Donar continuïtat al Programa Omplim de vida els carrers revisant el model implementat i incorporant correccions en consens amb l’opinió dels veïns de les Superilles existents. La implantació de les primeres Superilles, sobretot la del Poblenou, no ha comptat amb l’acceptació de la majoria dels veïns. Aquesta prova pilot es va plantejar i executar amb greus errors. Partint, no obstant, de l’assumpció que les premisses que pretenen aconseguir les Superilles són encertades, cal recollir els defectes de les existents per desenvolupar un nou model més efectiu i d’èxit contrastat abans de fer-lo extensiu.

A llarg termini174. Enderrocar les 3 barreres (riu Besós, Collserola i riu Llobregat) i recosir Barcelona amb la seva perifèria. La ciutat s’explica geogràficament de forma singular per la seva delimitació entre mar-muntanya i Llobregat-Besós. Es considera que després dels JJOO de 1992 es va aconseguir enderrocar la primera barrera i obrir Barcelona finalment de cara al mar. Per contra, encara en queden pendents les altres tres i enderrocar-les ha de ser l’aposta més valenta en la planificació futura de Barcelona.

El Besós: Actualment els barris tangents al traçat del riu Besós arrosseguen encara cert estigma de perifèria barcelonina que els manté allunyats de les principals inversions que es fan a la ciutat i aïllats dels nuclis de més activitat. Tota l’àrea que es desprèn dels marges del Besós és d’una gran riquesa en molts sentits. Per començar connecta amb les principals artèries viàries que entren i surten de Barcelona i en segon lloc té tot el potencial ecosistèmic i natural que ofereix un riu de la magnitud del Besós.

PàG. 44


Calen les inversions adequades per recosir els diferents teixits que ressegueixen el riu, des de Ciutat Meridiana, passant per Torre del Baró fins al Fòrum i connectar amb els municipis adjacents de l’altra llera. S’ha d’idear un nou programa que permeti el contacte entre totes les zones amb un disseny porós i acollidor que afavoreixi els fluxos des del centre fins al Besós i viceversa. Barcelona disposa encara de molt espais de qualitat per plantejar nous projectes d’habitatge. Cal aprendre de la nostra història recent i tenir molt present el model dels polígons per no repetir-lo mai més per assolir una major dignitat urbana en aquelles àrees que han romàs més marginades. Collserola i la Ronda de Dalt: L’obstacle de la muntanya i el recorregut que traça la Ronda de Dalt, paral·lel a les faldes de Collserola constitueixen una barrera actualment insalvable. Com a premisses, s’han de posar en primer pla del debat les obres que contemplin soterrar els trams que siguin tècnicament possibles de la Ronda que encara apareixen en superfície, disminuir significativament el seu trànsit i incorporar carrils per on hi circuli de forma segregada el transport públic. Els trams que per impossibilitat tècnica transcorren en superfície, s’han d’aïllar visualment i sonora per minimitzar el seu impacte entre els veïns. També seria lícit recuperar el projecte que contemplava 2 túnels mes a través de la serralada litoral barcelonina a més del de Vallvidrera. Un túnel més situat a l’alçada de Trinitat seria un factor de connectivitat clau amb la zona de l’interior de Catalunya. En un altre sentit, s’han d’aconseguir arrossegar totes les virtuts del Parc Natural de Collserola ciutat avall a través de la creació de corredors verds. S’ha d’implementar el sistema de portes que s’obrin des del basament de la muntanya i que renaturalitzin eixos urbans significatius en direcció al mar.

El Llobregat, el Morrot i la Zona Franca: Barcelona ha de fer una aposta en els propers anys que basculi també cap a la tercera barrera que encara empresona la ciutat, la que limita amb el Llobregat. L’estació ferroviària de mercaderies del Morrot és un punt estratègic per on s’ha de “trencar” aquest perímetre mental de Barcelona i expandir-se. El traçat de la Ronda Litoral i la ubicació del Port Logístic (propietat de l’Estat) són els principals obstacles que s’han superar. Aquest enclavament és vital per la seva connexió amb la Zona Franca, una de les àrees amb més possibilitats de desenvolupament a Barcelona. El planejament urbà de la ciutat ha de repensar com un futur nucli de nous habitatge, oficines i àrees verdes properes al mar i en coexistència amb l‘àrea productiva existent.

Cal preservar i potenciar els espais agrícoles del Llobregat i estendre’ls fins a la ciutat en conjunció amb l’emergència d’un nou barri que aculli la joventut de Barcelona i de l’Àrea Metropolitana i on s’instal·lin noves empreses i comerços. Hem de desterrar la visió industrial històrica de la Zona Franca i comprendre-la com un lloc d’oportunitat per als propers 30 anys a Barcelona.

PàG. 45


175. Desenvolupar nous models urbanístics als barris de “mar”: Barceloneta, Port vell, Mar Bella, Vil·la Olímpica, etc. centrats en habitatge.

La Barceloneta ha estat un barri controvertit els darrers anys arran del turisme i l’estat de degradació d’alguns dels seus edificis. Cal recuperar el barri per als seus veïns. D’altra banda, aquest nou model per a la Barceloneta, basat en un equilibri serè entre els residents i el turisme s’ha de fer extensiu a la zona del Port Vell. Actualment es trobà desproveït d’activitat ciutadana, en estat de decadència i explotat exclusivament per elits turístiques. S’ha de revitalitzar i estudiar noves connexions entre els Molls que estan en fase de recuperació i analitzar la seva accessibilitat des de Ciutat Vella, Ciutadella i Montjuïc.

Una altra zona que conforma la línia de la costa i susceptible de millorar en els propers anys és la de la Mar Bella, actualment una àrea de grans dimensions destinada a aparcament que no aporta res al paisatge del front marítim. S’han de projectar nous barris d’habitatge públic i privat, integrant nous edificis, amb l’alçada i la densitat adequada, per generar les sinèrgies necessàries que facin arribar els barris fins a primera línia de mar. Barcelona no pot comptar amb grans àrees residuals just a la porta de la Mediterrània i ha d’aprofitar amb intel·ligència aquestes qualitats territorials en favor de la seva ciutadania. 176. Promoure nous projectes a escala metropolitana que impliquin la col·laboració de diferents Consistoris i tinguin una repercussió transversal i unitària en el territori.177. Fer extensiu el projecte de les Glòries per donar continuïtat entre el Parc, la Meridiana i la Gran Via.178. Preservar el valor natural de Collserola i facilitar-ne l’accés des dels nuclis urbans més propers.

PàG. 46

l’economia és capitalLes polítiques de l’Ajuntament en matèria econòmica, a causa de l’enorme potencial transformador de la ciutat, són primordials per al futur de Barcelona i han de passar per millorar la relació entre el creixement econòmic i la seva repercussió en els ciutadans.

DIAGNOSI Hi ha una forta diferència entre la realitat econòmica de la ciutat i el seu potencial.

Enguany, Barcelona ha entrat en el rànquing de les 30 principals ciutats tecnològiques del món. La ciutat és la tercera millor en benestar i qualitat de vida i la cinquena en infraestructures, i en comparació amb la resta gaudeix de baixos costos en el lloguer d’espais de treball i de cotreball (coworking). Aquestes característiques fan que Barcelona parteixi d’una situació privilegiada per atraure talent global i sigui la capital de referència de la innovació tecnològica del sud d’Europa.

Tot i que la creació d’aquest ecosistema ha donat molts casos d’èxit, no és suficient perquè les iniciatives empresarials que s’han instal·lat a Barcelona segueixin a la ciutat un cop han passat la fase inicial i, per tant, necessiten un entorn més favorable per créixer. Necessitem crear les condicions adequades per combatre un problema que és crònic entre les pimes i ara també en les startups.

El 15,4% dels barcelonins considera l’atur com el primer i més greus dels problemes personals. És per això que les polítiques de l’Ajuntament en matèria econòmica, a causa de l’enorme potencial transformador de la ciutat, són primordials per al futur de Barcelona i han de passar per millorar la relació entre el creixement econòmic i la seva repercussió en els ciutadans.

críticaEl mandat de Colau demostra que no és una alcaldessa atenta a les noves iniciatives ni disposada a atraure oportunitats econòmiques a la ciutat.

L’economia de Barcelona té l’extraordinària capacitat per sobreviure males gestions per part de la seva administració, però sota el mandat d’Ada Colau, l’Ajuntament ha dut a terme una política econòmica basada en dogmes ideològics i sense tenir en compte les necessitats de l’economia local.

Les idees preconcebudes de l’alcaldessa i la seva negativa a obrir i modificar les propostes en funció de les necessitats de cada realitat concreta ha provocat situacions perjudicials per al benestar econòmic dels barcelonins.

Un bon exemple de la falta d’empatia de l’administració Colau és l’aplicació de les superilles. Tot i que la idea inicial va sorgir durant el mandat de Xavier Trias (Pla de Mobilitat Urbana 2013-2018), ha començat a ser aplicat sota la direcció d’Ada Colau. La idea parteix de la pacificació de zones enfocades a la circulació del cotxe, que és una bona premissa, la seva aplicació però no ha estat la més adequada i va ser articulada sense estudis previs sobre el possible impacte ambiental —i en especial econòmic— que podia suposar.

PàG. 47

l’economia és capital

L’alcaldessa tampoc ha sabut posar d’acord els diferents agents econòmics de la ciutat per trobar solucions de consens. La falta de capacitat per liderar el projecte econòmic de la ciutat no ha permès grans acords de ciutat, com en el cas dels horaris comercials. El fallit procés participatiu en què només va opinar el 0,09% dels barcelonins (4) i la seva negativa a modificar la seva postura, evidencien com el seu dogmatisme ideològic no li permet veure el fracàs de la gestió de la problemàtica.

Com es va veure durant la vaga del sector del taxi, aquesta incapacitat per encarar les situacions de conflicte del govern Colau no només comporta una administració ineficient sinó que també perjudica el petit comerç que ha de patir les conseqüències econòmiques de la mala gestió del dia a dia de l’Ajuntament.

propostes

A curt termini179. Elaborar un inventari d’espais de la ciutat per allotjar incubadores d’empreses i espais de treball compartit.180. Reforçar la relació entre els programes de formació professional amb aquest entorn tecnològic i d’innovació.181. Impulsar l’ús d’instruments de compra pública innovadora que promogui la participació d’empreses emergents (start-ups) als projectes de l’Administració.182. Fomentar la recerca i la innovació com a pràctica habitual de les grans empreses a partir d’establir vincles amb projectes empresarials de nova creació.183. Crear un consorci de promoció de l’activitat comercial de la ciutat que promogui la cooperació empresarial, la promoció i digitalització del comerç i que impulsi la formació.184. Introduir les cooperatives de consum en la dinamització dels mercats municipals.

A mitjà termini185. Millorar l’eficiència de la ciutat a l’hora de captar inversions. Entitats encarregades de captació estrangera directa com l’estatal ICEX o Barcelona Activa, amb un pressupost molt superior, aconsegueixen resultats molt per sota dels de la unitat de Trade&Investment d’Acció. 186. Redefinir Barcelona Activa perquè faci un pas endavant i ajudi les empreses a internacionalitzar-se.187. Dotar de les eines i coneixements necessaris perquè les petites empreses escalin i facin el pas de petit projecte a gran empresa.188. Acostar Barcelona Activa als barris i reforçar els lligams amb els diferents actors de la ciutat.189. Implementar marcs regulatoris provisionals o pilot, controlats i flexibles, que permetin l’experimentació durant la primera fase de desenvolupament dels projectes innovadors.

PàG. 48

l’economia és capital

A llarg termini190. Establir una estratègia de diplomàcia científica i tecnològica per visualitzar el potencial innovador de la ciutat.191. Generar relacions estratègiques amb centres de recerca i empreses internacionals. 192. Crear la figura de l’agregat científic, similar al que té l’ambaixada danesa a Silicon Valley.193. Promoure el paper de les empreses compromeses amb els valors democràtics.

PàG. 49

ser una ciutat intel·ligent és capitalBarcelona necessita urgentment una estratègia estructural d’innovació urbana que li permeti fer una metamorfosi cap a un model de ciutat intel·ligent, un que doni resposta i s’adapti eficientment a les necessitats dels ciutadans.

DIAGNOSI La irrupció de les grans metròpolis ha estat la clau de volta perquè el gruix de la nostra societat tingués l’oportunitat de progressar socialment i econòmicament. Tanmateix, aquest desenvolupament hiperbòlic urbà ha originat reptes globals que en l’actualitat qualsevol institució pública ha d’endreçar amb creativitat i responsabilitat. La vida de més de la meitat de la població mundial es concentra en nuclis urbans, els quals representen el 70% del consum energètic global i el 70% de les emissions de diòxid de carboni. Aquestes noves dinàmiques no han passat desapercebudes en els grans tractats i acords internacionals, que han establert com a objectiu principal assolir ciutats més inclusives, segures, resilients i sostenibles.

Barcelona té les peces clau per poder liderar aquests canvis i propulsar la qualitat de vida dels ciutadans a través de la innovació urbana. Així i tot, no té l’estratègia ecosistèmica necessària per fer-ho, no hi ha un engranatge que connecti les diferents peces. La deriva tecnològica dels anteriors governs municipals i el seu col·laboracionisme amb les empreses de l’IBEX-35, dificulta la prosperitat del teixit tecnològic local i redueix les possibilitats de Barcelona per millorar a través de la innovació urbana.

Els hubs tecnològics tiren però ho fan des de la inèrcia pròpia, no des d’una estratègia estructural impulsada des de l’Ajuntament. A més, la comunitat tecnològica de Barcelona no compta amb un banc de proves urbà on poder testar els productes i serveis innovadors i on es pugui avaluar el benestar que suposa per al ciutadà.

Si bé la ciutat té una bona musculatura d’empreses i institucions dedicades a la recerca i a la producció de tecnologies i sistemes intel·ligents, aquesta expertesa sovint està desconnectada entre ella i, a més, no té canals per entrar en contacte amb les necessitats detectades pels ciutadans i les associacions.

Els congressos tecnològics com el Mobile World Congress o l’Smart City Expo són una plataforma des d’on Barcelona podria exercir un rol de lideratge en l’àmbit internacional, però any rere any perd l’oportunitat de començar a ser-ho. Si bé comporta grans beneficis durant uns dies per certs sectors econòmics de la ciutat, la majoria dels esforços que s’han fet perquè la presència del congrés es transfereixi al sector tecnològic local i a la societat barcelonina, no han funcionat.

Barcelona necessita urgentment una estratègia estructural d’innovació urbana que li permeti fer una metamorfosi cap a un model de ciutat intel·ligent, un que doni resposta i s’adapti eficientment a les necessitats dels ciutadans.

PàG. 50

ser una ciutat intel·ligent és capital

críticaEls governs Colau i Trias no han desenvolupat un projecte integrat que permeti a Barcelona afrontar els reptes i aprofitar les oportunitats de la revolució tecnològica que hi haurà en les properes dècades. L’Ajuntament no té una estratègia sistèmica perquè la ciutat pugui passar de tenir una economia basada en els serveis a tenir-ne una de basada en la recerca i la innovació tecnològica.

Les iniciatives que s’han dut a terme estan desvinculades entre elles i sovint s’han desenvolupat al marge dels professionals i experts del sector. No hi ha hagut un interès per connectar els actors tecnològics de Barcelona i crear una xarxa entre els diferents nodes.

Ambdós governs han tingut una visió esbiaixada del concepte “ciutat intel·ligent”. No han abraçat la reformulació del concepte que s’està produint a nivell mundial, que vincula la intel·ligència d’una ciutat no només a la recaptació i gestió digital de dades sinó també a la seva capacitat d’innovar en la transició energètica, l’economia circular i la descentralització dels processos productius. A més, pel que fa a les dades generades pels sensors digitals, el govern Colau ha centrat el discurs en la necessitat de protegir la privacitat del ciutadà. La protecció de les dades és fonamental, però ha d’anar de bracet d’un augment de la transparència —les dades són del ciutadà i són una eina fonamental per fiscalitzar la tasca de govern— i, sobretot, d’un objectiu que en justifiqui la recollida.

En un escenari en què les startups tenen dificultats per consolidar-se i les pimes tecnològiques locals ho tenen difícil per competir amb les multinacionals, l’Ajuntament adjudica els contractes públics a grans empreses, sobretot espanyoles. De fet, els concursos sovint estan fets a mida perquè només puguin guanyar-los els poderosos. Cal donar a les pimes tecnològiques moltes més oportunitats d’accedir a la contractació pública.

La presa de decisions actual, basada en un model centralitzat i burocràtic, que es deu als interessos de les estructures de partits, no permet absorbir ni tampoc donar resposta a la complexitat de l’ecosistema urbà. El cost d’una planificació urbanística ineficient en una situació d’expansió massiva de les ciutats comporta indefectiblement a l’increment de les desigualtats, la marginalització dels barris perifèrics, la mobilitat ineficient, el descontrol de l’emissió de gasos i per tant una qualitat i una esperança de vida molt menor.

L’Ajuntament actual no ha invertit de forma substancial en dotar la seva gestió d’eines que sistematitzin la presa de decisions, a partir de la gran empremta digital que actualment genera la ciutat de Barcelona, i que accelerarien la reconversió cap a una ciutat de baixes emissions de carboni, resilient, descongestionada i amb una governança més participativa.

PàG. 51


propostes

A curt termini194. Crear un departament de ciutat intel·ligent —en el marc de l’institut de recerca urbà previst— que defineixi una estratègia estructural juntament amb els actors tecnològics locals la i que alhora incentivi i coordini les relacions entre aquest sector i el teixit associatiu.195. Redefinir contractació pública de l’Ajuntament per donar a les PIME i empreses emergents (start-ups) tecnològiques l’oportunitat real d’accedir-hi per deixar de beneficiar les grans empreses espanyoles.196. Obrir la fibra òptica de l’Ajuntament a la ciutat. Aquesta infraestructura pública ha de ser una xarxa neutra que, en benefici dels ciutadans, pugui ser aprofitada de manera descentralitzada i des de la igualtat de condicions.197. Estudiar els marcs regulatoris necessaris per a permetre el desenvolupament i la integració de tecnologies emergents com les cadenes de blocs (blockchain) i el vehicle autònom.198. Publicar tota la informació digital generada o gestionada per l’Ajuntament i promoure la reutilització d’aquestes dades, mitjançant una publicitat activa i un portal amb informació interconnectada i presentada de manera accessible i funcional. A més, aquesta plataforma ha d’estar connectada amb el sistema d’arxiu i gestió documental de l’Ajuntament.199. Emprendre iniciatives per augmentar la sobirania tecnològica dels ciutadans, de l’administració i de les seves relacions. Per exemple, explorar el potencial de la tecnologia de cadenes de blocs (blockchain) per desenvolupar un sistema de vot telemàtic descentralitzat i per tant impossible de boicotejar per part de l’Estat.

A mitjà termini200. Avaluar els resultats de l’estratègia del departament de ciutat intel·ligent per calibrar-la en totes les seves funcions i reorientar-ne les actuacions allà on calgui.201. Facilitar la realització de projectes pilot urbans per poder avaluar diverses solucions abans d’implementar-les i per augmentar la competitivitat de la innovació barcelonina i catalana.202. Crear una xarxa de nodes amb capacitat d’analitzar dades (estratègia de fog computing) instal·lats prop de sensors i altres dispositius ubicats al carrer per tal descentralitzar i optimitzar la gestió de la informació digital de la ciutat i millorar els serveis que se’n deriven.203. Enfortir el paper de Barcelona a les xarxes i projectes europeus de col·laboració que existeixen en l’àmbit de la ciutat intel·ligent, com ara l’SmartCity Tech i l’European Network of City Policy Labs.204. Redefinir el rol dels ateneus de fabricació comptant amb el lideratge del Fab Lab Barcelona, que és un model d’èxit a escala internacional i que té una visió estratègica alineada amb els nous models urbans, tecnològics i econòmics del segle XXI.205. Reformular la fundació Mobile World Capital perquè esdevingui un instrument funcional per impulsar la indústria, la infraestructura i la cultura tecnològica local i per aprofitar els congressos tecnològics que se celebren a la ciutat com una plataforma des d’on exercir un lideratge real.

PàG. 52


206. Utilitzar la realitat virtual i la realitat augmentada com a eines fonamentals per a la planificació urbanística, per promoure el turisme virtual del patrimoni arquitectònic i museístic de la ciutat i per dotar el zoo d’experiències immersives —en el marc de la reducció que preveiem en el nombre i diversitat de la fauna del zoo—.

A llarg termini207. Crear un banc de proves urbà a diversos barris de la ciutat, segons les necessitats econòmiques i de benestar, i les seves potencialitats, començant per la Barceloneta en usos de gestió del turisme, la seguretat i la qualitat de l’aire, que permeti testar el funcionament de noves tecnologies i de nous models energètics i productius i que alhora serveixi per regenerar un barri castigat pel turisme massiu.

PàG. 53

la recerca i la innovació són capitalSEn aquest escenari, ciutats com Barcelona són el paradigma d’un nínxol d’oportunitats, on s’hi concentren els grans reptes globals que haurem d’encarar. Barcelona té l’oportunitat singular d’esdevenir la capital de la recerca i la innovació per excel·lència, que lideri internacionalment aquests grans desafiaments.

DIAGNOSI Durant les últimes dècades, Catalunya i l’àrea metropolitana de Barcelona s’han convertit en un epicentre de la recerca i la innovació a Europa. Durant el període 2015-2017, hem escalat al segon lloc del rànquing de concessió d’ajuts de l’European Research Council (per milió d’habitants), i en l’última actualització del Nature Index, que quantifica la producció científica d’una ciutat o regió, Barcelona es posiciona núm. 34. Pel que fa a l’activitat empresarial, s’ha triplicat la inversió en empreses de nova creació només tenint en compte el sector de les ciències de la vida i la salut, cada cop gaudim d’una presència més notòria d’inversors internacionals, i les multinacionals aposten per Barcelona com a seu per als seus centres de recerca o tecnologia, com Amazon o Oracle.

Paral·lelament, no ens podem deslligar de la nova realitat urbana: el 55% de la població mundial viu actualment en ciutats, amb una projecció que escalarà fins al 68% el 2050, i el 80% del PBI global es genera en nuclis urbans. Aquesta realitat s’engloba dins un context d’intensa competitivitat global, marcat per un mercat dominat per les noves tecnologies. En l’àmbit europeu la resposta ha estat el nou pla Horizon Europe (2021-2027) que pretén incidir-hi mitjançant innovació i ciència oberta, reptes globals, innovació basada en objectius mesurables per fer més estreta la relació amb la ciutadania, i competitivitat industrial.

En aquest escenari, ciutats com Barcelona són el paradigma d’un nínxol d’oportunitats, on s’hi concentren els grans reptes globals que haurem d’encarar. Barcelona té l’oportunitat singular d’esdevenir la capital de la recerca i la innovació per excel·lència, que lideri internacionalment aquests grans desafiaments. Si aconseguim ser un imant del talent i el posicionem en el cor del model de ciutat, podem consolidar un motor de l’economia basat en la recerca i la innovació, generant un creixement econòmic sostenible, i que tingui un retorn immediat en la qualitat de vida dels ciutadans.

crítica L’Ajuntament actual, mancat d’iniciatives i de visió, no ha apostat per crear un nou model de ciutat allunyat del turisme massificat i que situï la recerca i la innovació en el centre de gravetat. El nou pla Barcelona Ciència, presentat l’estiu del 2018, evidencia l’actuació erràtica d’aquest mandat. Aquest pla descontextualitzat i d’última hora que creiem que serà incapaç de potenciar l’ecosistema de recerca i innovació, com també la seva internacionalització.

El reivindicat increment del 83% del pressupost destinat a ciència i investigació per aquest 2018/2019 implica 2.4M€, que són irrisoris en comparació amb els més de 9M€ anuals destinats a campanyes de publicitat que directament financen els mitjans de comunicació. Les estratègies de visualització com la biennal Ciutat i Ciència, malgrat comptar amb participacions de molt nivell, resulten ser exposicions anecdòtiques que no es tradueixen en una societat més informada, crítica i científicament conscienciada.

PàG. 54

la recerca i la innovació són capitalS

Altres iniciatives com el Premi Europeu de Ciència Hipàtia o les aliances amb el CERN per fomentar Arts i Ciència, resulten ser premis sense un prestigi de fons, o aliances que continuen oblidant els actors locals. Aquest pla també mostra com l’Ajuntament ha estat inepte a l’hora de donar visibilitat urbanística a aquest sector, tal com es manifesta amb l’aïllament dels centres científics de la Ciutadella. Finalment, l’Ajuntament no ha respectat compromisos europeus per la inclusió de la innovació com a base d’un creixement econòmic intel·ligent i sostenible a través d’accions com la Compra Pública d’Innovació (CPI). Aquesta mesura és un compromís de la UE en el marc del programa estructural Horizon 2020 per a un creixement intel·ligent, sostenible i inclusiu. La CPI hauria de ser el nexe que connectés tecnologia i innovació disruptiva amb clients o usuaris del sector públic que se’n poguessin beneficiar, fomentant una gestió municipal i uns serveis públics més eficients, així com un teixit productiu més competitiu. L’Ajuntament actual només referencia una experiència de CPI del 2014, el Barcelona Open Challenge, però no han presentat cap altre avenç en aquest sector. En aquest sentit, Barcelona Activa, l’entitat que podria muscular aquesta nova línia de contractació com també impulsar la transferència de coneixement cap activitat empresarial, no disposa ni dels recursos ni de l’autonomia per encapçalar aquesta funció.

propostesBarcelona és Capital vol posicionar la recerca i la innovació com a pilars d’un nou model de ciutat que ofereixi un creixement econòmic sostenible i que enriqueixi la qualitat de vida dels seus ciutadans. Sostenim que la ciutat ha d’explicar-se internacionalment mitjançant una trajectòria arrelada en la personalitat catalana com és la creativitat, la innovació i l’enginy. Ara mateix la ciutat disposa de les infraestructures, els centres de recerca i el factor humà per poder projectar aquest lideratge, però cal que aquest ecosistema es visualitzi en el mapa urbà i sigui part de la identitat de la ciutat. Les línies principals per assolir aquest objectiu consistiran en (i) una transformació urbanística i (ii) en accions institucionals encaminades a donar forma a aquest nou model econòmic basat en la innovació. La ciència i la innovació han de ser l’epicentre de la nostra societat si volem en el futur una ciutadania lliure, amb una qualitat de vida ascendent i que es faci aquelles preguntes encara per pensar.

A curt termini208. Impulsar i atraure el lideratge d’investigadors d’excel·lència. Crearem un programa de subvencions per investigadors finalistes d’ajuts de l’European Research Council (ERC). Es tracta d’un estrat d’investigadors que ja han hagut de superar uns filtres objectius de recerca d’excel·lència, que ens ajuden a fugir del nepotisme i el clientelisme d’altres panells d’avaluació municipals, i ens permet retornar com atraure talent científic.209. Implementar programes de compra pública d’innovació. L’aplicació d’aquest tipus de licitació posaria un mercat com la contractació pública a disposició d’un teixit empresarial basat en la innovació que necessitem muscular. També permetria anar més enllà del mercat controlat per les grans multinacionals tradicionals, a partir del desenvolupament de solucions més adaptades a les necessitats de la ciutat. Crearem departaments específics dins el consistori que explorin i s’avancin a les problemàtiques i els reptes de la ciutat i, a partir d’aquí, estableixin sinèrgies amb universitats, centres de recerca i el sector privat. Aquest programa requerirà donar suport en matèria reguladora

PàG. 55


i flexibilitat administrativa per afavorir la inclusió d’aquest tipus de d’empreses dins la contractació pública.210. Crear un nou programa municipal de transferència tecnològica. Cal donar suport a un programa específic de transferència tecnològica que sigui independent dels departaments de cada centre de recerca o universitat. Barcelona Activa no pren part en aquest salt de la recerca pública a l’activitat empresarial, i només es limita a dos programes anuals enfocats a l’aspecte comercial. Cal un servei legal per impulsar la protecció intel·lectual, protegir els beneficis de l’investigador i dinamitzar el contacte amb capital inversor privat, tal i com recomana l’últim informe Biocat.211. Promoure estímuls financers per emprenedors i inversors. Necessitem reivindicar a nivell estatal nous programes d’estímuls fiscals per atraure capital inversor privat. L’equiparació d’estratègies de deducció fiscals amb les d’altres països europeus o com el SEIS a UK és estrictament necessari, i beneficiaria empreses de nova creació d’alta tecnologia i biotecnològiques. 212. Incrementar la connectivitat dels centres de recerca. Crearem la Línia d’autobús de la Ciència, que permeti per primer cop la mobilitat entre els principals centres de recerca barcelonins.213. Definir un pla d’usos en recerca i innovació a la Zona Franca. El projecte BZ Barcelona Zona Innovació suposa la reconversió econòmica de 50 hectàrees fins fa poc ocupades per l’antiga fàbrica Seat. Tant la dimensió de l’espai disponible com el seu emplaçament el converteixen en un espai únic per a la implantació d’empreses innovadores. No obstant, la recent inauguració de la 3D Factory Incubator sense tenir en compte els centres de recerca i innovació locals és un exemple de com és de necessària una política municipal forta en aquest àmbit per a poder contrarestar els interessos estratègics de l’Estat Espanyol a Barcelona.

A aquest risc cal afegir-hi la sortida a concurs de 300.000 m2 propietat d’AENA al voltant de l’aeroport, motiu pel qual és necessari treballar en clau metropolitana i alhora no esquivar el conflicte amb l’Estat. Això inclou també l’aposta per sectors estratègics com l’energia verda, clau en la independència energètica i la lluita contra els oligopolis espanyols.214. Transformar urbanísticament el front litoral. Recuperació d’edificis emblemàtics situats entre les Drassanes i l’Estació de França actualment en desús o obsolets. La majoria d’aquests emplaçaments no tenen cap funció en profit de la ciutat més enllà de l’autoafirmació d’una autoritat que només es pot imposar a través de l’omnipresència.

La incorporació de part d’aquests edificis al parc de recerca de la ciutat permetria la creació un gran cinturó de centres de recerca i innovació a tot el front marítim des de la Zona Franca fins al Fòrum, fet que suposaria una pressió creixent contra la presència de l’Estat a la ciutat i un nou posicionament de la ciutat al món gràcies a la visibilització dels sectors econòmics més dinàmics en contraposició al turisme de masses.

L’Ajuntament pot explorar vies legals per a reclamar els edificis que porten anys buits i alhora aprofitar els plans d’expansió d’institucions privades del sector. Així mateix, l’acció exterior de l’Ajuntament hauria d’anar encaminada a atreure institucions internacionals de referència que dificultessin un boicot per part de l’Estat.

PàG. 56


215. Crear un nou programa estratègic de divulgació de la creació científica i adhesió ciutadana. La recerca i la innovació barcelonina han de ser part del capital creatiu estratègic de la ciutat. Necessitem explorar noves formes de comunicació i compromís amb la ciutadania que reivindiquin aquest capital com a part de la nostra identitat i del nostre progrés. Crearem un programa de col·laboració entre escoles de disseny, comunicació i art barcelonines, i centres de recerca i universitats, per la creació de campanyes de publicitat i divulgació científiques en el sistema de transport metropolità com també en les mateixes institucions científiques (anàleg al model CosmoCaixa) i altres centres culturals de la xarxa municipal. També promourem estades d’artistes en centres de recerca i universitats barcelonines per promoure sinèrgies creatives.216. Crear nous programes de diplomàcia científica i internacionalització. L’Ajuntament ha de trobar en el caràcter col·laboratiu i a interconnectivitat de la ciència i la innovació un aliat per projectar la seva acció exterior a través del paraigües BIST i en conjunció amb el SciTech Diplohub. Tenim una xarxa de professionals altament qualificats de formació barcelonina, dispersats per tot el món, que representen una immillorable primera presa de contacte internacional.

A mitjà termini217. Crear un fons públic o finançament públic per la innovació. Barcelona necessita un fons d’inversió que complementi el capital inversor privat, especialment en empreses de nova creació associades a alta tecnologia o en el sector de la salut (essencial durant el l’impàs cap a l’aplicació clínica). Aquest tipus de fons serà primordial per reforçar l’escalat de les empreses de nova creació, un dels principals esculls en el teixit empresarial de nova creació català. 218. Impulsar nous programes de permisos de treball i beques de captació de talent. Promourem a nivell estatal iniciatives que facilitin visats de treball per catalitzar el desenvolupament i consolidació d’empreses de nova creació a Barcelona. Exemples d’aquest tipus de programes els trobem a Israel, amb el Innovation Visas Program for Foreign Entrepreneurs, en què s’aprova l’estada d’emprenedors per un període de 24 mesos. També estudiarem un programa de beques de captació de talent que facilitin l’arribada de talent científic, personal d’alta qualificació i emprenendors.219. Transformar urbanísticament el Parc de la Ciutadella i la mobilitat de front marítim. Crear una nova línia metropolitana de tren lleuger. Malgrat la voluntat generalitzada de clausurar l’Estació de França al trànsit ferroviari, dues restriccions impossibiliten aquest projecte a curt termini: la presència del col·lector d’aigües pluvials i la xarxa de ferrocarril de Barcelona, que col·lapsaria si es prescindís de la seva platja de vies. D’altra banda, la voluntat de crear una xarxa de centres de recerca i innovació actualment mal comunicats o directament disgregats fa més necessària que mai la instal·lació d’una línia de tren lleuger pel front litoral, que alhora faria créixer la capacitat del transport públic metropolità, actualment estancada.220. Impulsar un canvi del model al 22@. Rehabilitació de Can Ricart i revitalització del Poblenou Nord. El model de concentració empresarial del 22@ ha conduït a la segregació i la destrucció incontrolada de patrimoni catalogat, a més d’un model d’innovació tecnològica que viu totalment d’esquenes a la ciutat. Aquest últim factor s’ha vist agreujat per la manca d’una política municipal d’innovació que fomenti l’aplicació de la tecnologia que es desenvolupa a Barcelona en benefici de

PàG. 57


la ciutat, sobretot d’aquelles tecnologies de ciutat intel·ligent que permetin una millor presa de decisions i una governança més propera als veïns.

La rehabilitació de Can Ricart ha de ser la prioritat principal en el procés de transformació urbanística del Poblenou Nord, la part més abandonada pel 22@. Vista la manca d’un projecte viable, seria un molt bon candidat per acollir un centre de Recerca en Innovació Urbana en col·laboració amb institucions de recerca internacionals que alhora participin en la rehabilitació del complex, ampliant així l’abast del laboratori d’innovació en mobilitat urbana de Ca l’Alier. Això permetria crear un nou epicentre científic capaç d’interactuar amb el nínxol d’empreses del 22@ i el teixit social del barri en la cerca de solucions tecnològiques a problemes concrets de la ciutat.

A llarg termini221. Crear un nou centre de recerca dedicat a la innovació urbana. Perquè Barcelona incorpori la innovació com l’eina cardinal que aporti solucions a les problemàtiques tranversals de la ciutat, cal una institució de recerca específica que busqui solucions innovadores a partir d’una sinèrgia fluida amb el sector públic i privat d’innovació local i internacional, i que alhora aprofiti el coneixement sorgit de les universitats, els col·legis professionals i les cambres empresarials. Un dels aspectes clau és que es superin limitacions com la compartimentació institucional, la burocràcia o aquesta contra-cultura vers el risc entroncada en l’ecosistema públic. Apostem per exemples com el New Urban Mechanics a Boston o Philadelphia, o el departament de City Science del MIT. Un possible emplaçament d’aquesta institució podria ser Can Ricart, al Poblenou. 222. Pacificar la Zona Universitària i explotar el potencial de la L9. La Zona Universitària, connectada amb Sants, l’Aeroport i en un futur amb la Sagrera, conté algunes de les principals institucions científiques i esportives de la ciutat i del país. No obstant, tres grans obstacles li impedeixen conformar un ecosistema ben interconnectat que en maximitzi el seu potencial creatiu: un urbanisme obsolet, l’Avinguda Diagonal i la caserna del Bruc.

PàG. 58

El medi ambient i la fauna urbana són capitals

la qualitat de l’aire és capitalLa contaminació atmosfèrica de les grans ciutats és el tabaquisme del segle XXI. I en el cas concret de Barcelona és una de les ciutats europees amb pitjor qualitat de l’aire. Per millorar la qualitat de l’aire que respirem cal abordar polítiques ambicioses en l’àmbit de la mobilitat i del model energètic.

DIAGNOSI Barcelona és una de les ciutats europees amb pitjor qualitat de l’aire, amb uns nivells de contaminació (de quantitat de partícules en suspensió) superiors a Milà, Berlín, Oslo i, fins i tot, a Nova York, Tòquio o Hong Kong. La pol·lució de Barcelona prové principalment dels milions de desplaçaments diaris amb vehicles motoritzats, especialment els vehicles dièsel més antics. Tanmateix, el trànsit també allibera partícules procedents de l’asfalt, els pneumàtics i els frens. A Barcelona, la mobilitat és la responsable del 60% d’emissions de NO2 i del 21% de PM10.

La Unió Europea marca un límit de 40 µg/m3 de partícules en suspensió i la recomanació de l’OMS és de no sobrepassar els 20 µg/m3, que és el límit legal també al Regne Unit i a diverses regions dels Estats Units, com Califòrnia. Això no obstant, el valor a Barcelona és de cinquanta-cinc.

A Barcelona, durant el període 2011-2015 es van produir un total de 76 superacions diàries dels 50 µg/m3, que representen una mitjana de 15-16 dies amb superacions a l’any. Segons el Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL), si el nivell de pol·lució baixés al límit marcat per la Unió Europea, s’evitarien 1.200 morts prematures per any a l’àrea metropolitana de Barcelona, un 4% de les actuals. Si s’assolís la recomanació de l’OMS, la xifra es triplicaria: 3.500 morts evitables, un 12%. En termes d’esperança de vida, augmentaria en 5 mesos amb els nivells de la UE, i 14 amb els de l’OMS.

Els efectes també serien molt importants pel que fa a les admissions hospitalàries per causes respiratòries i cardiovasculars i a les malalties pulmonars. Es calcula que la bronquitis aguda infantil es reduiria un 19% si es baixa al límit de la UE, i fins a un 50% amb els valors de l’OMS. I els atacs d’asma, tant d’adults com d’infants, baixarien un 4% (18.700 casos) i un 11% (54.000 casos) respectivament.

crítica Si bé és cert que hi ha fonts naturals de partícules, que no es poden controlar, com per exemple els núvols de pols sahariana, que la meteorologia de la ciutat juga un paper clau en la concentració de partícules a l’atmosfera, i que això condiciona fortament aquesta problemàtica, abordar el problema de forma eficaç passa necessàriament per reduir el nombre de vehicles que entren, surten i circulen per la ciutat i, alhora, garantir que aquests vehicles contaminin el mínim possible.Fins ara, gran part dels esforços s’han centrat en mesures que s’activen durant els episodis de màxima contaminació. Tanmateix, un cop s’està en situació d’alta contaminació, les mesures que s’implementin sabem que no baixaran molt els nivells de contaminació, ja que en aquests moments es depèn principalment de la climatologia.

PàG. 59


Si el que realment volem aconseguir és no arribar a situacions episòdiques el que cal fer és implementar els canvis estructurals necessaris per baixar els nivells de contaminació a la ciutat. I aquests canvis han d’anar especialment adreçats al vehicle privat, un sistema que representa el 26% dels desplaçaments que es fan a Barcelona però, en canvi, l’espai que es dedica a la seva circulació ocupa el 60% de l’espai de la ciutat.

propostes

A curt termini223. Implantar de forma correcta i decidida el model de superilles per reduir el trànsit, recuperar l’espai públic per a les persones i reduir la contaminació acústica. 224. Estudiar la ubicació de les estacions de la Xarxa de Vigilància i Previsió de la Contaminació Atmosfèrica (XVPCA) per tal que mesuri de forma fidedigna la qualitat de l’aire de la ciutat, i complementar la xarxa existent fent ús de sensors de baix cost. Millorar la quantitat i qualitat de les estacions de mesura de la qualitat de l’aire així com la informació que s’ofereix a la ciutadania sobre la qualitat de l’aire de la ciutat.225. Fer seguiment de la implantació de la xarxa ortogonal d’autobusos amb l’objectiu de millorar la freqüència de pas, també en cap de setmana, i la velocitat mitjana de circulació. 226. Establir l’obligatorietat d’utilitzar vehicles de zero emissions per a tota la corporació municipal, i de substitució progressiva de les flotes de vehicles, taxis i VTC per vehicles de zero emissions en el moment de la renovació o substitució. 227. Posar les mesures adequades per garantir el compliment del límit de velocitat de 50 km/h dins de la ciutat i de contaminació acústica, especialment de les motos de gran cilindrada i scooters amb tub trucat. A mitjà termini228. Posar a l’agenda l’obligació de fer la Distribució Urbana de Mercaderies amb vehicles elèctrics o híbrids.229. Fer un estudi a escala de ciutat per identificar i prioritzar les Zones Urbanes d’Atmosfera Protegida (ZUAP) que implementarem a escala de barri abans de la fi del mandat. 230. Un diumenge al mes, tancar el centre de Barcelona a cotxes i motos, seguint l’exemple de París.231. Promoure l’electrificació del port per poder connectar els creuers a la xarxa elèctrica mentre estan amarrats. 232. Descongestionar el centre urbà d’autobusos interurbans. 233. Afavorir l’entrada a la ciutat dels vehicles elèctrics o més nets mitjançant l’accés pels carrils BUS-VAO, tant a la C-31 des del Maresme o a la B-23 des del Baix Llobregat per tal de reduir el temps d’entrada a la ciutat i així incentivar la renovació del parc de vehicles emprat per les persones que treballen a Barcelona i viuen fora.

PàG. 60


A llarg termini234. Eliminar progressivament les places d’aparcament dels vehicles privats en superfície (Àrea Verda i Àrea Blava), eliminant la demanda induïda a favor del transport privat que aquesta pràctica suposa, tot recuperant aquest espai per a ús de tota la ciutadania.235. Treballar la visió d’una flota de vehicles elèctrics, autònoms i compartits que satisfacin les necessitats de mobilitat dels barcelonins i convertir Barcelona en un banc de proves internacional sobre la mobilitat del futur.

PàG. 61

la biodiversitat és capitalHem de naturalitzar la ciutat i fer-la amable amb la natura, enfortint els serveis ambientals que ens proporciona: benestar, salut, lluita contra el canvi climàtic, lluita contra espècies invasores, etc. Hem d’assolir una Barcelona més resilient i la naturalització n’és una estratègia imprescindible.

DIAGNOSI Pel que fa als espais verds ubicats a l’interior de la ciutat, Barcelona té menys de 7 m2 de zona verda per habitant, una dada molt per sota del mínim recomanat per la Unió Europea, de 15 m2. Aquestes dades confirmen el greu dèficit que Barcelona té en espais verds i zones enjardinades.D’altra banda, Barcelona compta amb força jardins i espais verds privats que complementen el verd públic. Tanmateix, molts d’aquests espais estan catalogats com a sòl urbanitzable, i per tant caldria valorar possibles figures jurídiques de protecció, ja que aquests espais estan a mercè de ser urbanitzats i sovint els trobem en barris on hi ha una greu mancança de verd públic.

El fet és que Barcelona és una ciutat que pràcticament ja ha edificat tot el sòl urbanitzable dins del seu terme municipal. El seu creixement doncs, depèn d’adquirir i exercir una política amb visió metropolitana i alhora posar a treballar les capacitats infrautilitzades dins del propi terme.

Una de les principals potencialitats de Barcelona per guanyar superfície verda passa per l’aprofitament de les cobertes i mitgeres dels edificis d’habitatges, d’oficines i d’equipaments, així com de les instal·lacions industrials i logístiques. A mode orientatiu, un estudi de l’Ajuntament de Barcelona conclou que la ciutat compta amb 100 ha de coberta viable per fer-hi cobertes verdes. Tanmateix, a les cobertes s’hi poden desenvolupar diferents usos:

Usos tradicionals (terrassa privada o comunitària, assecador de roba, solàrium, esbarjo, etc.)

Usos lúdics (terrasses d’oci, piscines, etc.)

Captació energètica (solar: tèrmica i fotovoltaica, minieòlica)

Captació hídrica (aigües pluvials)

Coberta verda (ornamental, aïllament tèrmic, retenció d’aigües d’escolament ifoment de la biodiversitat)

Coberta fèrtil (producció agrícola, aïllament tèrmic i retenció d’aigües d’escolament)

Cadascun d’aquests usos requereix inversió econòmica, té un potencial de mitigació de les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i de generació de nous llocs de treball, etc. Però alhora, també té unes barreres legals i/o culturals per a la seva implementació que han de ser detectades i esmenades.


PàG. 62

La coberta urbana fèrtil és una evolució de la coberta verda, que integra la producció hortícola intensiva en hivernacles com a estratègia d’aproximació i autosuficiència dels aliments a les ciutats. Passant d’un sistema de producció lineal a un sistema tancat de producció local, que garanteix productes frescos (amb mínim transport) i genera activitat en l’economia local, i que requereix pocs recursos per a la producció.

crítica Barcelona compta d’una superfície arbrada en via pública de les més importants d’Europa i, alhora, un dèficit d’espais verds i jardins que en alguns barris és molt preocupant. La majoria d’aquests espais verds i jardins tenen dimensions molt reduïdes, exceptuant la fina franja fronterera amb el Parc Natural de la serra de Collserola, un tresor verd de la ciutat.

Aquest dèficit de verd es veu agreujat perquè el verd privat tampoc té cap mena de protecció i posa en risc moltes àrees verdes que, tot i privades, juguen un paper fonamental en la trama verda de la ciutat, sovint omplint el dèficit de l’espai verd públic.Adequar les polítiques i pràctiques de foment del verd i la jardineria basades en la conservació de la biodiversitat, la racionalitat hídrica, l’adaptació a la contaminació i el canvi climàtic són reptes a assolir.

Actualment les zones enjardinades i espais verds tampoc compleixen una funció educativa o sensibilitzadora sobre la població. Aquest és un fet greu perquè no contribueix al respecte i acceptació de part de la ciutadania i no ajuda a la comprensió d’un dels reptes ambientals més importants del planeta com és la pèrdua de biodiversitat.

En clau més local, i en un context on les ciutats són i seran cada cop més vulnerables i dependents d’importacions d’energia, aigua i aliments, les cobertes s’erigeixen com una important font de recursos. Per això cal que Barcelona deixi de viure d’esquena a la seva cinquena façana: les cobertes.Tant els terrats dels edificis residencials, però especialment les cobertes més grans sobre edificis comercials, industrials o de l’administració s’han de posar a treballar per proveir energia, aigua i aliments a la ciutat.


PàG. 63

propostes

A curt termini236. De la coberta verda a la coberta fèrtil. Fomentar la producció hortícola com a estratègia per aproximar la producció d’aliments a la ciutat i contribuir a l’autosuficiència. L’Ajuntament farà de facilitador per tal que les comunitats de veïns implantin cobertes verdes i fèrtils. 237. Impulsar l’aprofitament públic i privat de les cobertes de la ciutat per a la producció energètica renovable, generar nous espais de trobada o de captació d’aigües pluvials.238. Enfortir el Pla del Verd i la Biodiversitat i l’ús de mesures i bones pràctiques en jardineria ecològica sense productes químics de síntesi com el glifosat del qual se n’ha prohibit l’ús a la ciutat.239. Aplicar un nou paisatgisme urbà que creï espais públics en relació i en consonància amb les dades mesurades i amb l’objectiu de disminuir la contaminació i mitigar el soroll i les illes de calor. Per fer-ho, fomentarem la col·laboració amb institucions que es dediquen a la recollida de dades sobre la contaminació i ampliarem la instal·lació de sensors de qualitat i a baix preu (cosa que avui ja és possible i que el govern actual no aprofita) per tota la ciutat.240. Fomentar l’Oficina de Ciència Ciutadana com a eina participativa per a l’estudi de la dinàmica de la biodiversitat a Barcelona.241. Fer l’inventari del verd privat i catalogar-lo per estudiar les possibles vies legals de protecció.242. Gestionar la biodiversitat des de la perspectiva del capital natural, tenint en compte els serveis ecosistèmics que proveeix la biodiversitat de la ciutat, del país i a escala global per gestionar-los i preservar-los. Per cada euro invertit es genera un retorn.243. Potenciar els esculls artificials per millorar la biodiversitat marina.

A mitjà i llarg termini244. Aprovar una ordenança perquè els edificis de nova planta, rehabilitats o sotmesos a un canvi d’ús integral tinguin cobertura de plantes i arbustos, o bé, panells solars.245. Fixar l’objectiu d’assolir 100 ha de cobertes i façanes verdes o fèrtils pel 2030.246. Situar l’índex de verd per ciutadà proper als 15 m2 per habitant.247. Aplicar fiscalitat inversa per aquelles persones, empreses i organitzacions que mantinguin i protegeixin el verd a la ciutat.248. Planificar els corredors biològics imprescindibles per la ciutat i dotar-los d’una protecció legal efectiva. Farem entrar Collserola a la ciutat perquè a Barcelona no hi falten parcs, hi falta natura.249. Convertir les ribes dels rius Besòs i Llobregat en espais verds i biodiversos i, alhora, recuperarem els deltes per fer-ne petites reserves naturals.250. Diversificar l’oferta de parcs a la ciutat amb models tant de gran com petita escala, per recuperar la tradició de l’eixida i incorporar estratègies d’arquitectura tàctica i parterres verds anticontaminació.


PàG. 64

FER FRONT A L’EMERGÈNCIA CLIMÀTICA és capitalEls propers quatre anys seran clau per adaptar la ciutat als grans canvis i fenòmens globals com el canvi climàtic, per apostar decididament per un model energètic 100% renovable, i liderar la transició cap a una Economia Circular oferint noves oportunitats al teixit econòmic i productiu de la ciutat, i millorant la seva competitivitat.

DIAGNOSI La lluita contra el canvi climàtic i la transformació del sistema energètic són desafiaments fonamentals en el camí cap a un futur sostenible per a les empreses, la societat i el medi ambient. L’Acord de París va enviar un senyal decisiu i global que l’inici de la transició cap a una economia pròspera i circular és inevitable i irreversible.El model lineal de producció i consum —conegut popularment com a model “d’un sol ús”— està basat en l’extracció de matèries primeres i el seu processat en béns de consum que tard o d’hora acaben esdevenint residus. Aquest model està mostrant senyals d’esgotament i té importants limitacions tant a l’entrada com a la sortida del procés que en comprometen la viabilitat futura. D’una banda la tendència a l’alça i la volatilitat dels preus de les matèries primeres posen en risc la base material sobre la qual produir nous béns, i d’altra banda, la generació de residus sòlids, aigües residuals i emissions de gasos amb efecte hivernacle amenacen les condicions d’habitabilitat del planeta.

En contraposició amb el model lineal, l’economia circular té com a objectiu principal preservar durant el màxim de temps el valor dels productes, components i materials dins de l’economia. L’aplicació de l’economia circular, per tant, requereix un canvi de visió tant empresarial com territorial i individual, repensant la manera de produir i consumir.

Fixem-nos en com ”d’un sol ús” és la nostra economia. L’any 2012, a la Unió Europea el total de reciclatge de materials i recuperació d’energia dels residus va rescatar només el 5% del valor de les matèries primeres, mentre que el 95% del valor material i energètic es va perdre després del primer cicle d’ús. En aquest context, el Paquet d’Economia Circular de la Comissió Europea impulsa estratègies d’economia circular de manera transversal, amb l’objectiu final de reforçar la competitivitat i resiliència de l’economia europea.

La Barcelona metropolitana ha de fer una transició cap a l’economia circular impulsada per la microgeneració distribuïda d’energies netes i renovables. Les empreses, les administracions, els centres de recerca, el tercer sector i la societat en general han de liderar l’adopció de conceptes de producció i consum ecoinnovadors, l’autogeneració energètica i aconseguir augmentar la competitivitat del territori al mateix temps que redueixen l’impacte ambiental.


PàG. 65

críticaEl repte de l’economia circular és enorme, com també ho és la urgència i la necessitat del canvi cap a models de producció i consum que ens facin menys dependents de la importació de matèries primeres i energia, així com minimitzar la generació de residus i emissions. Tan gran és el repte que requereix la implicació de tots els agents de l’economia, i en especial cal que el sector públic i el privat vagin alineats i comparteixin una visió comuna.

Durant el darrer mandat els perjudicis mutus entre Ajuntament i l’empresariat ha fet molt difícil teixir les necessàries complicitats per abordar reptes complexos. Tanmateix, a Barcelona i per extensió a l’Àrea i la Regió Metropolitana, existeix una potent iniciativa privada en diversos sectors (agroalimentari, tèxtil, envasos, manufacturer, etc.) que ja aposta per l’economia circular, però si li sumem l’impuls públic (incentivant, legislant per a la circularitat i educant) podem posicionar Barcelona com a referent europeu. Tenim tots els actius, coneixement i motivacions per avançar.

En l’àmbit de l’energia la proposta estrella del darrer mandat ha estat la comercialitzadora Barcelona Energia, alimentada principalment per electricitat procedent de la Planta de Valorització Energètica de Sant Adrià de Besòs, és a dir, procedent de la incineració de residus.

En el mercat ja hi ha centenars de comercialitzadores elèctriques, i l’únic sentit per crear-ne una de nova des de l’Ajuntament de Barcelona hauria de ser el d’abastir els equipaments municipals de forma més econòmica. La proposta realment transformadora seria en l’àmbit de la distribució, en el qual ENDESA és alhora propietària i gestora de la xarxa elèctrica. Cal iniciar el debat per separar la propietat de la gestió, i establir un model de propietat pública de la infraestructura.

propostes

A curt termini251. Crear una oficina d’ajut a la transició energètica que es dediqui a informar el públic en general (fent tasca de divulgació sobre els beneficis de la sobirania energètica), impulsar, facilitar i multiplicar les iniciatives de canvi de model energètic i assessorar els ciutadans que vulguin fer el pas a les renovables. 252. Simplificar els procediments administratius per autoritzar les instal·lacions solars tèrmiques i fotovoltaiques.253. Impulsar la capacitació professional d’instal·ladors solars.254. Impulsar mecanismes de facilitació de crèdit financer i/o beneficis fiscals per a particulars i comunitats de veïns que vulguin instal·lar placa solar fotovoltaica o tèrmica.255. Fer un diagnòstic dels fluxos materials i energètics a la ciutat per identificar oportunitats i definir accions prioritàries en economia circular.256. Visibilitzar les bones pràctiques ambientals existents entre les empreses i entitats de la ciutat


PàG. 66

per donar-les a conèixer i posicionar-les com a exemple.257. Donar suport i impulsar el Circular Economy Hotspot 2020 que se celebrarà a Barcelona, com a instrument de posicionament europeu de la ciutat en l’àmbit de l’economia circular.

A mitjà termini258. Elaborar un pressupost climàtic per a Barcelona. Els pressupostos climàtics mostren les mesures implementades o previstes per assolir els objectius climàtics de la ciutat i convertir-se en una ciutat baixa en carboni. Així com un pressupost ordinari té un límit màxim de quants diners es poden gastar, un pressupost climàtic mostra un límit màxim de gasos amb efecte d’hivernacle que es poden emetre.259. Obrir el debat sobre la titularitat de la xarxa de distribució elèctrica i estudiar les vies per passar a titularitat pública l’actual xarxa d’ENDESA i/o generar-ne una de pròpia desenvolupada a partir de les xarxes d’enllumenat públic, metro i tram.260. Impulsar un projecte emblemàtic de generació elèctrica renovable, desitjablement sota una forma cooperativa, com podria ser un aerogenerador de 5 MW a l’àmbit del Besòs.261. Feer pilots per instal·lar calderes de microgeneració de gas en interiors d’illa recuperats que puguin servir electricitat i calor per substituir calderes domèstiques.262. Transformar els polígons de la riba dreta del Besòs en un pol atractor d’activitat econòmica relacionada amb l’economia circular i el canvi climàtic, en connexió amb la ciutat, els centres de recerca del Besòs i les infraestructures ambientals de l’àmbit.263. Implantar sistemes de recollida de residus porta a porta i de pagament per generació. Cal superar una etapa de voluntarietat en la correcta separació en origen dels residus i transicionar cap a models de recollida, de gran èxit allà on s’han implantat, que trenquin l’anonimat i responsabilitzin cada llar de la quantitat i qualitat dels residus generats. 264. En la recollida selectiva d’envasos lleugers, Barcelona ha de prendre partit cap a sistemes que trenquin la voluntarietat actual de l’ús del contenidor groc i permetin avançar cap a sistemes que incentivin el retorn dels envasos lleugers (per exemple el Pfand [dipòsit] a Alemanya). Malgrat que la decisió sobre el model de reciclatge o reutilització d’envasos s’haurà de decidir a nivell català, Barcelona pot i ha de facilitar recursos, espais logístics i suport al petit comerç per tal d’afavorir la implantació de sistemes com el Sistema de Dipòsit Devolució i Retorn (SDDR) d’envasos que poden assolir recollides selectives per sobre del 95%. 265. Facilitar i potenciar la generació elèctrica renovable per part d’empreses i particulars. L’implementarem a tots els edificis municipals, i abandonarem els combustibles fòssils i nuclears de fissió el més aviat possible i obrirem la porta al 100% renovable. És una emergència.266. Promoure el tancament de la planta de valorització energètica del Besòs.

A llarg termini267. Fixar l’objectiu 2040 de ciutat lliure de combustibles fòssils (tant en els usos directes associats a la mobilitat i els usos tèrmics com els indirectes associats al consum elèctric) i de fissió nuclear.


PàG. 67

la conservació de la diversitat animal és capitalEn matèria de biodiversitat cal fer-se les preguntes adequades i amb l’ambició que una ciutat com Barcelona amb vocació de capital global ha de tenir. Si centrem el debat en “zoo sí/zoo no” ens empetitim. Si en canvi ens preguntem, quin paper ha de tenir Barcelona en la conservació de la biodiversitat? La resposta ens pot fer pensar en gran.

DIAGNOSI En matèria de biodiversitat cal fer-se les preguntes adequades i amb l’ambició que una ciutat com Barcelona amb vocació de capital global ha de tenir. Si centrem el debat en “zoo sí/zoo no” ens empetitim. Si en canvi ens preguntem, quin paper ha de tenir Barcelona en la conservació de la biodiversitat? La resposta ens pot fer pensar en gran.

El Zoo de Barcelona, com la majoria de zoos, ha evolucionat al llarg del darrer segle i ha passat de ser el “parc de les feres” amb animals en gàbies, a disposar d’instal·lacions que afavoreixen el benestar dels animals i en recreen els hàbitats. Amb mancances? Sí, segur. El recinte centenari de la Ciutadella és limitat i qualsevol reforma resulta milionària, però la conservació, la recerca i l’educació són ben presents al Zoo de Barcelona des de fa anys.

El repte del zoo és abandonar definitivament el passat de col·lecció victoriana d’espècies exòtiques per esdevenir un referent internacional en recerca i conservació de la biodiversitat també in situ, preservant els ecosistemes arreu del planeta. En aquest procés, el nom zoo pot jugar més en contra que a favor.

Com s’ha dit, el recinte de la Ciutadella queda petit i és antic. Però Barcelona té la capacitat de liderar els esforços per a la conservació de la biodiversitat del país, i cal entendre que es pot fer molt més per a la biodiversitat treballant de forma col·laborativa i integrada amb els centres de recuperació de fauna de Catalunya i també d’internacionals per tal d’evitar redundàncies i aprofitar l’especialització de les institucions de referència.

El desenvolupament sostenible de les grans ciutats no pot sols ésser mesurat pel seu creixement econòmic, sinó que s’ha de projectar a partir del seu capital humà, social, cultural i de forma rellevant, en el seu capital natural. El capital natural d’una ciutat, el qual inclou tot l’ecosistema de flora i fauna urbana, té un impacte directe en el benestar de la ciutadania però també en la sostenibilitat econòmica de la ciutat. Londres ha valorat el seus parcs en 91 bilions £: cada 1£ pública invertida en parcs es tradueix en un valor de 27£ per la ciutadania londinenca, i Londres aconsegueix evitar un cost anual de 950 M £ en despeses de salut mitjançant el manteniment i la inversió de zones enjardinades i parcs.

Barcelona, com a ciutat capital, ha de preguntar-se com donarà resposta a aquest canvi de paradigma i com vehicularà la seva ciutadania perquè reculli aquests nous reptes globals en la seva vida diària. Barcelona haurà de d’actuar en clau internacional, esdevenint la punta de llança per la conservació de la biodiversitat, i per això hem projectat en el nostre programa un nou centre de conservació de la biodiversitat que superi


PàG. 68

el marc mental del model de Zoo de Barcelona actual. L’acció institucional en clau internacional de Barcelona serà també imprescindible per preservar hàbitats naturals, per exemple impulsant programes d’oli de palma sostenible que es coordinin amb programes de conservació en el cas d’Orangutans ex i in-situ. Però la ciutat també ha de reconciliar-se amb la seva fauna urbana i amb una sensibilització de la seva ciutadania per fomentar-ne la convivència.

Barcelona té actualment una situació d’emergència en abandonaments de gats i especialment de gossos: des del 2013, els nivells de gossos recollits al carrer es mouen en una forquilla d’entre 1200 a 1500, i no s’han aconseguit baixat malgrat un augment del ritme de les adopcions gossos (1.116 aquest últim any 2018). Barcelona ha de donar resposta a aquesta emergència, amb un pla estratègic que coordini des de polítiques de seguretat i benestar, administració, fins a la pacificació veïnal i la sensibilització de la ciutadania.

críticaEl darrer mandat ha estat marcat per l’elaboració del nou Pla Estratègic del Zoo, que ha acabat sent un exemple paradigmàtic del colauisme. Un debat de despatxos, amb secretisme, i modificacions de darrera hora d’esquena a la ciutadania i a les mateixes entitats que havien participat de l’elaboració, aprovat a correcuita al darrer Ple i amb l’oposició frontal dels treballadors i desobeint el criteri d’experts internacionals com la UICN. L’ofec progressiu del govern Colau al Zoo de Barcelona l’ha portat a reduir de forma notable el nombre de visitants, i a augmentar els números vermells del darrer exercici. Reducció de visitants i deute, una pinça que collada pel nou Pla Estratègic, amenaça el futur del Zoo de Barcelona.

L’Ajuntament actual no té cap model estratègic en clau del nou paradigma de societats sostenibles i reconciliades amb el seu capital natural. Si desgranem aquesta emergència d’abandonaments de gossos, en primer lloc tenim un Centre d’Acollida d’Animals de Companyia de Barcelona (CAACB) amb unes instal·lacions encara pensades dins el marc mental d’una gossera i que no tenen com a finalitat el benestar dels animals i promoure’n la seva adopció o acollida. Les instal·lacions actuals es troben saturades, amb unes condicions que sols incrementen l’estrès dels animals recollits.

Aquesta situació s’agreuja amb una presència incrementada dels denominats “gossos potencialment perillosos” (GPP), els quals es corresponen a la majoria de gossos recollits, i pels quals les condicions de “gossera” del CAACB n’incrementa la seva agressivitat, i que es puguin produir sacrificis que haurien d’haver-se evitat, i en dificulten la seva adopció. Les noves instal·lacions que s’han projectat en el terme municipal de Montcada i Reixac encara estan lluny de ser una realitat.

Tanmateix, entenem que si el projecte, tot i gaudir d’un espai més adequat, segueix els preceptes del model “gossera” i no de “refugi”, i amb una gestió transparent i no amb l’opacitat actual, l’emergència actual no es resoldrà. El CAACB no pot gestionar-se sense rendir comptes a la seva ciutadania, ja que serà aquest vincle amb una societat crítica i sensibilitzada, amb el qual podrem abordar de forma coordinada aquesta situació. L’Ajuntament no ha dissenyat cap mesura per aplicar estratègies de control ètic dels GPP,


PàG. 69

com pot ser promoure l’esterilització i una lluita real contra la cria il·legal. Però aquestes fites seran impossibles de dur a terme sense una estratègia de seguretat integral, que vagi més enllà del model policial i criminal actual. La policia no té les instruccions adequades ni la formació per incidir en aquesta problemàtica. Finalment, la línia institucional de l’Ajuntament, amb un programa de sensibilització de l’adopció i l’acollida d’una eficàcia nul·la i amb un cost exorbitant són inacceptables. La sensibilització i la tasca pedagògica amb la ciutadania seran la clau de volta, i imprescindibles en una ciutat que busqui en el seu capital natural aquest camí cap a un model de sostenibilitat que ens hem proposat d’assolir.

propostes

A curt termini268. Implantar un sistema de gestió transparent del Centre d’Acollida d’Animals de Companyia de Barcelona (CAACB) per tal que les entitats col·laboradores i la ciutadania en general puguin conèixer les estadístiques d’entrades i sortides, de benestar animal, revisions veterinàries, etc. I alhora dotar el CAACB d’un comitè científic i ètic extern, renovat cada tres anys, i amb una alta participació d’experts internacionals. 269. Augmentar els controls de la Guàrdia Urbana per evitar la cria entre particulars i l’existència d’animals de companyia no censats o amb xip. 270. Iniciar campanyes de sensibilització sobre l’adopció i l’acollida d’animals de companyia, fugint de les campanyes actuals d’alt cost i baixa eficàcia. 271. Reduir en nombre i diversitat la fauna del zoo de Barcelona, prioritzant l’exclusió d’aquelles espècies que no estiguin amenaçades segons les llistes ofertes per la IUCN, aquelles per les qual la captivitat tingui un impacte negatiu en la seva qualitat de vida i que a la vegada puguin ser reintroduïdes de forma efectiva i segura en els seus hàbitats naturals. 272. La reducció del nombre i diversitat d’exemplars del zoo de Barcelona requeriran la incorporació d’altres eines que reforcin la tasca pedagògica i de conscienciació social sobre la biodiversitat. Per fer-ho possible creiem que la introducció de tècniques de realitat virtual tal com promou la iniciativa ciutadana ZOO XXI, com també altres zoos com el de Seattle o Toronto, oferiran una experiència d’immersió als ciutadans dels animals en el seu hàbitat natural.

A mitjà termini273. Tancar el dofinari que actualment forma part del recinte de la Ciutadella. L’ús de tranquil·litzants o una esperança de vida menor que s’ha observat en exemplars en captivitat en comparació amb aquells en el seu hàbitat natural, impossibiliten defensar la preservació d’aquest recinte. 274. Vincular la conservació d’espècies in situ amb els projectes de conservació ex situ per tal d’omplir de contingut la tasca actual del zoo. 275. Dotar el zoo d’una visió integral i no d’equipament a partir d’aprofundir en les sinergies i els acords de col·laboració amb els centres de recuperació de fauna de Catalunya i internacionals per


PàG. 70

tal d’evitar redundàncies i aprofitar l’especialització d’institucions de referència. 276. Apostar per un zoo de Barcelona que abandoni definitivament la visió victoriana de parc d’atraccions i que lideri aquesta transició final cap a un model d’excel·lència internacional en la recerca i la conservació de la biodiversitat. Per això és imprescindible sortir del paraigües de B:SM, i que s’estableixi un pla d’empresa i una estratègia per la conservació d’espècies pròpies que es trobin alineats amb els objectius proposats per les principals organitzacions internacionals com la UICN, la WAZA, l’EAZA i la IAZA. El rol de l’Ajuntament hauria de ser supervisar si els objectius i la tasca del zoo s’ha assolit mitjançant un comitè científico-ètic extern format per personalitats amb un carrera notòria en el món de la recerca i la bioètica, independents i renovats cada tres anys.

A llarg termini277. El nou model de zoo de Barcelona que proposem requereix, a llarg termini, de la recerca d’una nova ubicació que prioritzi la tasca de conservació, recerca i pedagogia i conscienciació social. Aquesta cerca requerirà un acord majoritari i amb participació de totes les parts implicades.


FEM FORAl’estat de

barcelona

PàG. 72

EL TURISME és capitalL’intercanvi cultural i d’idees que ha provocat el turisme al món, i Barcelona no n’és una excepció, el converteixen en un dels fenòmens culturals del segle. A sobre, a Barcelona, el seu importantíssim impacte econòmic el situa necessàriament en el centre del debat sobre el model de ciutat que volem dur a terme.

diagnosiL’intercanvi cultural i d’idees que ha provocat el turisme al món, i Barcelona no n’és una excepció, el converteixen en un dels fenòmens culturals del segle. A sobre, a Barcelona, el seu importantíssim impacte econòmic (representa un 12% del PIB de la ciutat i genera un 14% dels llocs de treball) el situa necessàriament en el centre del debat sobre el model de ciutat que volem dur a terme.

A banda, el turisme és un fenomen que preocupa els ciutadans de Barcelona, fins al punt que un 5% el considera el problema més important que té la ciutat. Aquesta preocupació es deu a problemàtiques reals causades pel turisme, particularment a la massificació i problemes de convivència en certes zones, i a la percepció del seu rol en la gentrificació dels barris. De fet, el 90% del turisme de Barcelona es concentra en el 15% de la ciutat.

Per tant la gestió del turisme, tant de l’enorme potencial transformador i econòmic com dels desequilibris que genera, és clau per al futur de la ciutat i ha de passar necessàriament per alinear el turisme amb els interessos estratègics de la ciutat i amb el benestar del ciutadà.

críticaAprofitant una preocupació real i justificada de molts barcelonins, el govern municipal ha fet del turisme l’ase dels cops dels problemes de Barcelona i ha creat una falsa dicotomia entre benestar dels ciutadans i interessos del turisme per crear un debat capciós que políticament el beneficia. En contraposició a aquesta lluita mediàtica, no ha combatut l’increment de turisme massiu i de poca qualitat, que genera problemes de convivència, i no ha apostat per altres tipus de turisme, com el de congressos o fires, de més valor afegit. Per fer això caldria entrar en un debat real i no simplista sobre model econòmic de la ciutat i deixar de fer propaganda.

La política del govern Colau centrada en l’estètica ens vol fer creure que té controlats els pisos turístics il·legals quan en realitat l’únic que ha passat és que l’empresa Airbnb voluntàriament ha cedit a l’Ajuntament la informació sobre els pisos que posen a la seva plataforma, fet que han utilitzat per demonitzar aquesta companyia mentre les altres operadores digitals de pisos turístics a Barcelona han rebut tota l’oferta il·legal de pisos turístics sense que el govern Colau hi faci res. El segrest de la política per part de l’estètica fa que Colau assenyali només les empreses disposades a seguir bones pràctiques, i incentiva per tant que totes les altres operin en el mercat il·legal.

Concretament, com a mesures estrella en contra del turisme, el govern municipal s’ha penjat la medalla de combatre el fenomen dels pisos turístics oblidant que l’anterior govern municipal ja va aprovar una moratòria que n’impedia la proliferació i ha aprovat un Pla d’Allotjament Turístics (el PEUAT), que si bé

PàG. 73

EL TURISME és capital

adreça la problemàtica de la saturació d’allotjaments turístics en certs districtes de la ciutat, es va fer amb presses i malament, i va generar noves problemàtiques i probablement també va causar un important perjudici a l’Ajuntament i a la ciutat en el futur.

propostesBarcelona és Capital proposa una transformació profunda del model turístic en línia amb la seva aposta per una transformació del model de ciutat guiada per la cultura, la ciència, l’urbanisme i la innovació. Aquestes són només algunes de les principals propostes concretes en matèria de turisme.

A curt termini278. Exigir a la Generalitat l’increment de la taxa turística, la cessió de la gestió i recaptació a l’Ajuntament, i la modificació de la regulació de manera que es pugui aplicar de manera heterogènia per barris, incrementant-se més en els barris amb major massificació.279. Aprofundiment en la persecució d’Habitatges d’Ús Turístic (HUTs) o “pisos turístics” il·legals –es calcula que actualment n’hi ha uns 10.000-, i particularment, obligar a totes les plataformes d’intermediació a la vigilància del compliment de la legalitat. 280. Nova moratòria en la concessió de llicències d’allotjaments turístics en cas que s’anul·lin parts significatives del PEUAT pels tribunals. 281. Programa de polítiques actives sobre els efectes del turisme en la convivència als barris de Ciutat Vella.282. Creació d’una app mòbil de gestió intel·ligent del turisme basada en les macrodades (Big Data) i el Fog Computing que eviti aglomeracions i ofereixi al turista alternatives i en temps real, a més d’una oferta més diversa i d’una mobilitat més sostenible.283. Regulació del lloguer de bicicletes a turistes, preservant les zones de vianants i els espais de gran afluència, i fomentant els models circulars i individuals ben connectats a la xarxa de carrils bici. Prohibició expressa del tuk-tuk i d’altres vehicles que impossibilitin la lliure circulació per les voreres i carrils bici.

A mitjà termini284. Revisió del pla general PEUAT: modificació dels punts potencialment il·legals del PEUAT i de punts que preocupen al sector i no incideixen en la reducció de la saturació d’alguns barris, particularment aquells que puguin provocar un empitjorament en la qualitat de l’oferta d’allotjament turístic.285. Estudiar mecanismes per l’explotació turística per part de particulars dels habitatges habituals en un número limitat de dies l’any, com fan altres països.286. Promoure l’esponjament dels equipaments d’interès de la ciutat i conseqüentment del turisme: posada en marxa d’equipaments d’interès global fora de les zones més saturades de forma coordinada amb l’Àrea Metropolitana, obertura regular al públic de patrimoni actualment tancat i promoció d’activitats i rutes alternatives a preus competitius.

PàG. 74

EL TURISME és capital

287. Oferta turística diferenciada que doni valor afegit a la ciutat: promoció dels elements genuïns i innovadors, fomentant la presència al carrer del producte local i el petit comerç, la contextualització històrica del patrimoni, a més de la reivindicació del prestigi del sector mitjançant segells de qualitat avalats per l’Ajuntament.288. Limitacions al turisme de grups: restricció progressiva dels serveis discrecionals d’autocar i convergència dels hàbits de transport del turista amb els del ciutadà, redimensionant el transport públic en els punts més concorreguts i adoptant una tarifació adaptada a les necessitats del turista i als costos que ocasiona.289. Aprofitar el nou concurs de licitació de l’operador privat del bus turístic per a racionalitzar-ne el servei: evitar solapaments, permetre la connexió intermodal, incorporació de punts d’interès alternatius i revisar l’impacte de la circulació i de l’emplaçament de les parades.

A llarg termini 290. Utilitzar l’urbanisme per a transformar el turisme de Barcelona i no a la inversa, posant al centre les places i els bulevards. Transformació de grans espais desaprofitats com a contrapès a la massificació turística de Ciutat Vella. Reurbanització de la plaça Catalunya i pacificació de carrers adjacents, i integració en clau verda de l’eix plaça Espanya, estació de Sants, parc de l’Espanya Industrial.291. Obertura i descongestió del barri de la Barceloneta cap a la Ciutadella i cap al Maremàgnum mitjançant una passarel·la retràctil aprofitant la reforma del Moll de Pescadors, fomentant alhora una revitalització del Maremàgnum amb una oferta atractiva d’oci i cultura. Possible emplaçament del futur museu Hermitage.

PàG. 75

la seguretat és capitalLa seguretat mai no és un fet aïllat que es pugui mesurar només en nombre de delictes i d’actes violents. La seguretat, i sobretot la percepció subjectiva de seguretat, són aspectes globals de la vida pública i privada. La seguretat inclou des de la il·luminació fins a l’habitatge o l’expectativa d’una xarxa de suport que eviti la caiguda lliure en moments de dificultat personal.

diagnosiLa seguretat a Barcelona s’ha degradat aquest mandat. També n’ha empitjorat la percepció: la gent de Barcelona se sent menys segura.

Els delictes s’han apujat un 20%, hi ha un increment del 25% de víctimes d’algun tipus de delicte i la inseguretat s’ha convertit en la primera preocupació dels barcelonins (més d’un 21%, segons el darrer baròmetre municipal). I, de fet, més del 60% dels barcelonins pensa que la ciutat ha empitjorat des d’un punt de vista global.

Si bé és cert que la seguretat i la sensació d’inseguretat s’han agreujat, cal remarcar que hi ha una gran diferència entre la percepció dels problemes amb llur vivència personal. Exemple: el 21% considera que la inseguretat és el problema més greu, però només el 8,6% el viu com un problema personal (diferència de -12,4%). En canvi, amb l’atur passa just el contrari; si bé només el 5,5% el considera com el problema més greu, el 15,4% el té com a problema personal més greu (diferència de +9,9%). Aquesta diferència ve donada, en part, per determinats discursos que han utilitzat, de forma irresponsable, la seguretat com a arma electoral. La política, a Barcelona, s’ha convertit en un problema de seguretat.

Arran del primer d’octubre, la relació entre la policia i la població, així com la relació entre la policia i el govern, també s’han anat degradant. La percepció que la Guàrdia Urbana de Barcelona ocupa un espai ideològic propi i que no està disposada a protegir els barcelonins de l’arbitrarietat de l’Estat i de la proliferació de grups feixistes, ni a defensar els seus drets col·lectius, costarà molt d’erradicar.

A Catalunya, i en particular a la seva capital, impera la idea que en qualsevol conflicte qui té la força i/o el suport dels poders de l’Estat, té l’avantatge. Les imatges de violència policial del 2017 van assolir l’objectiu de retornar la por al centre de la vida pública i privada, i també de baixar el llistó de la violència tolerable. La llibertat amb què col·lectius en vaga fan servir la violència, l’increment qualitatiu de la violència de les bandes criminals que operen a les zones turístiques, o la impunitat dels grups feixistes que ataquen individus que mostren la seva catalanitat de manera ostensible són el resultat de l’imperi de la llei del més fort.

La degradació crida més degradació. En els districtes amb forta presència turística hi ha hagut un increment tant dels actes d’incivisme com de la violència criminal. Són fets que van relacionats i que estan lligats a la sensació d’impunitat i descontrol. Al Raval la violència ha esdevingut un fet quotidià i habitual al carrer, a ulls de tothom. A la Barceloneta, la temporada de robatoris a turistes s’ha estès fora dels mesos més concorreguts, i ha incorporat bandes que fan ús de tècniques més agressives i que estan disposades a

PàG. 76

la seguretat és capital

enfrontar-se violentament a la policia. La migració dels narcopisos des de barris menys cèntrics i visibles de la ciutat, primer cap a Ciutat Vella i després cap a zones de Sant Antoni, l’Eixample i Sant Martí, ha evidenciat la llibertat amb què el tràfic de drogues fa i desfà a la capital europea on més cocaïna es consumeix, i on el consum de drogues i la prostitució s’han convertit en un reclam turístic.

Barcelona ha entrat en la lliga de ciutats objectiu del terrorisme gihadista. Malgrat el prestigi popular guanyat pel cos dels Mossos d’Esquadra després de l’atemptat de la Rambla del 17 d’agost del 2017, també s’ha consolidat la percepció encertada que la coordinació entre Mossos i Guàrdia Urbana pel que fa a terrorisme és pràcticament inexistent més enllà del que marquen els protocols formals perquè el govern municipal es desentén de les qüestions més espinoses relacionades amb la seguretat, cosa que alimenta la sensació d’inseguretat.

La seguretat mai no és un fet aïllat que es pugui mesurar només en nombre de delictes i d’actes violents. La seguretat, i sobretot la percepció subjectiva de seguretat, són aspectes globals de la vida pública i privada. La seguretat inclou des de la il·luminació fins a l’habitatge o l’expectativa d’una xarxa de suport que eviti la caiguda lliure en moments de dificultat personal.

La il·luminació serveix d’exemple per parlar de com l’urbanisme i la distribució social de la ciutat afecta la seguretat tant com de les polítiques de gènere. Una il·luminació deficient com la de Barcelona convida a la petita criminalitat i l’incivisme, però també a l’assetjament de dones que tornen o surten de casa de nit, de la feina o de lleure.

críticaColau no vol responsabilitats en termes de seguretat i minimitza les competències que té assignades com a garant de la seguretat dels ciutadans. El govern de Colau no ha estat capaç de dissenyar una estratègia de seguretat per a Barcelona. La feina de persones i entitats per elaborar el Pla d’Actuació Municipal (PAM) ha estat menystinguda i reduïda a tecnicismes i objectius genèrics. Durant aquests quatre anys les problemàtiques concretes de cada barri les han gestionat perfils tècnics poc resolutius. Colau ha desaprofitat voluntàriament els recursos existents i s’ha desentès de la gestió pràctica de la seguretat dels ciutadans.

Des de la mateixa administració no s’han atès les necessitats dels diferents cossos de la ciutat com ara els bombers o la mateixa Guàrdia Urbana, fet que ha empitjorat la relació entre l’Ajuntament i les direccions d’aquests cossos. Aquest deteriorament de les converses ha tingut com a conseqüència una pitjor gestió de la seguretat a la ciutat.

A més, hi ha una falta de recursos evident que està impedint les inversions necessàries i urgents com la convocatòria de noves places a la Guàrdia Urbana o una intervenció suficient en el manteniment del dia a dia del cos que fins ara no s’està produint i provoca, per exemple, deixadesa de les seus.

PàG. 77


Colau no ha fomentat una bona relació entre l’Ajuntament i la direcció de la GUB. L’Ajuntament en moltes ocasions ha preferit la retirada de la GUB per estalviar-se problemes i que la seva imatge pública no es vegi afectada. Els mossos investiguen però no acostumen a fer treball de camp a la ciutat i per tant, qualsevol retirada de la GUB crea conflictivitat i això acaba portant inseguretat i sensació de passivitat del cos policial.

A més, tot i l’increment dels policies de barri, aquests no tenen una funció ben determinada i acaba sent la millor manera d’avorrir agents de la GUB. Una molt mala decisió quan hi ha una manca d’efectius.A banda, destaquen entre els incompliments de les promeses electorals en l’àmbit de la seguretat la no construcció d’un nou parc de bombers de l’Eixample i la no coordinació de la Guàrdia Urbana amb els altres serveis públics de seguretat.

propostes

A curt termini:292. Publicar anualment una estratègia de seguretat integral de ciutat amb els objectius, mitjans i reptes essencials explicats de manera clara, breu, i fiscalitzable; que inclogui tots els àmbits de la seguretat humana, i no només la policial o criminal.293. Ampliar la capacitat d’acció de la Guàrdia Urbana, aprofitant que a la ciutat de Barcelona hi ha més agents de la Guàrdia Urbana que dels Mossos d’Esquadra. 294. Impulsar el Model Integrat de Policia Intel·ligent (MIPI). Un sistema basat en les noves tecnologies que ens permeti monitoritzar els canvis de cada zona i analitzar les reaccions policials amb l’objectiu de ser més transparents, millorar la nostra eficiència, visualitzar problemes crònics, aprofundir en la rendició de comptes i treballar des de la proximitat.295. Crear la unitat d’investigació de la Guàrdia Urbana perquè aquesta tasca no depengui únicament dels Mossos, aprofitant el seu coneixement de la ciutat. 296. Dotar més recursos a la millora dels equipaments. 297. Millorar la il·luminació dels carrers, estretament relacionada amb la reducció del crim i amb la sensació de seguretat. El disseny de la il·luminació ha de ser eficient i el mínim contaminant. 298. Aprofundir en la coordinació de la Guàrdia Urbana amb els altres serveis públics de seguretat, tant Mossos d’Esquadra com la policia portuària. 299. Construir un nou parc de bombers a l’Eixample, necessari per a garantir la seguretat del districte.300. Reforçar les unitats canines de la Guàrdia Urbana per a la detecció de drogues. 301. Impulsar noves convocatòries de places per augmentar el nombre d’efectius de la Guàrdia Urbana en els barris amb necessitats més urgents seguint la proporció de població i nombre d’incidències.

PàG. 78


A mitjà termini:302. Establir eines de coordinació real amb les diferents policies municipals de l’Àrea Metropolitana.303. Impulsar noves convocatòries de places per augmentar el nombre d’efectius de la Guàrdia Urbana, que incorpori el nou model de policia urbana integral.304. Tornar a introduir el nivell C1 de català com a requisit a les convocatòries.305. Determinar amb claredat les funcions de la policia de barri.306. Crear una nova unitat de la Guàrdia Urbana encarregada de mantenir la qualitat tecnològica del cos i d’estar amatent a les innovacions aplicables al sector policial i de la seguretat.307. Reforçar les unitats de mediació de la Guàrdia Urbana.

A llarg termini:308. Descentralitzar el model de seguretat i traslladar la diagnosi de les diferents problemàtiques als barris i districtes perquè l’Ajuntament pugui donar-hi resposta de forma més eficient.309. Augmentar esforços en la resolució dels conflictes convivencials que repercuteixen en la percepció de la seguretat.310. Impulsar la creació d’una entitat independent d’avaluació de polítiques públiques en l’àmbit de la seguretat311. Unificar les bases de dades del cos de la Guàrdia Urbana per facilitar l’accés a tota la informació necessària.312. Potenciar el paper de les PDA i afegir un nou programari que faciliti la gestió i la recerca.

PàG. 79

la cultura és capitalVolem recuperar un paradigma de llibertat a l’interior de l’àmbit cultural. Des de les institucions, volem estimular els artistes, creadors i agents culturals a reivindicar el dret i l’obligació de representar un espai completament lliure davant la societat.

diagnosiEls interessos de partit han condicionat la política cultural barcelonina dels últims quaranta anys. La cultura s’ha utilitzat com a instrument: com que la política ha defugit el conflicte, s’ha conduït als creadors a la despolitització i s’ha reduït el seu espai de llibertat.

A Barcelona, s’ha utilitzat el potencial cultural de la ciutat per a finalitats partidistes. S’ha volgut segregar la ciutat del país, presentant-la com una entitat desconnectada i negant-li la capitalitat.

La conseqüència d’això és la desaparició, ocultament o menyspreu d’obres i autors que no encaixaven amb el relat polític imperant, tant clàssics com contemporanis. Això ha provocat una instrumentalització cultural i la submissió de la cultura a la política de partit. S’ha conduït els creadors cap a la banalització cultural i cap a l’adscripció política buida de contingut.

Des del pujolisme i el maragallisme —els dos discursos culturals imperants— s’ha ordenat els productors culturals sota el seu signe polític. En funció dels interessos electorals del moment, s’han generat equipaments, recursos o càrrecs públics, i s’ha convertit la cultura en un instrument estètic de la política. El cas històric del TNC o el del MACBA en serien exemples clars. És a dir, s’ha convertit els artistes i les institucions culturals en instruments del relat polític.

Això ha propiciat que els agents culturals es transformin en elements decoratius de la política i ha generat un sistema basat en deutes de poder, que condueix a la mediocritat, la corrupció, la instrumentalització d’institucions, recursos, subvencions i ajudes sense exigències de resultats i sense aportar res a la societat.

críticaL’Ajuntament actual no té projecte cultural propi i el sector no ha estat prioritari per al consistori. La sensació d’abandonament s’ha fet present entre la gent del sector des del principi de la legislatura, amb la comissionada Berta Sureda. Això es tradueix en la manca d’idees i propostes, les absències polítiques en els esdeveniments culturals i la manca d’implicació i l’oblit de les problemàtiques amb les quals es troben els creadors.

El partit que governa l’Ajuntament va entregar posteriorment la regidoria de cultura al partit socialista, que ha controlat les polítiques culturals de la ciutat durant gairebé quaranta anys. Això es va traduir en la continuïtat de les polítiques clàssiques del socialisme: despesa en grans infraestructures amb partides milionàries de pressupost, com la projectada Casa de les lletres, acumulació de poder, repartiment de càrrecs i prebendes en funció de les afinitats ideològiques i no dels mèrits.

PàG. 80

la cultura és capital

L’Ajuntament ha usat la cultura com a instrument polític i l’ha intentat fer servir com a propaganda ideològica en els actes culturals. Això es demostra amb l’apropiació de debats pretesament plurals que s’han convertit en actes de transmissió ideològica, com es va fer evident en el Festival Ciutat oberta. Es vol posar la cultura al servei del govern i no a l’inrevés.

propostes

Polititzar els artistes, despolitizar els sous Volem aturar la instrumentalització cultural. Cal polititzar els artistes i despolititzar-ne els sous. La politització dels artistes ha de ser lliure i no ha de determinar la seva valoració pública ni la seva trajectòria. Polititzar vol dir afavorir, des de les institucions, la crítica i el conflicte que els últims quaranta anys de sous polititzats han amagat. Cal deixar de veure els artistes com a elements decoratius del sistema polític.

Des de l’Ajuntament, cal provocar la renovació de criteris culturals i propiciar una lectura més lliure d’aquests criteris. Cal donar valor al talent i al risc dels artistes.

LlibertatVolem recuperar un paradigma de llibertat a l’interior de l’àmbit cultural. Des de les institucions, volem estimular els artistes, creadors i agents culturals a reivindicar el dret i l’obligació de representar un espai completament lliure davant la societat.

Defensem la llibertat d’expressió i la llibertat de creació, combatent el discurs de l’ofensa com a defensa i de la correcció política coercitiva. Volem donar valor a la noció de risc que assumeixen els artistes. La política ha d’estimular la idea de risc.

Volem que els creadors siguin corresponsables del grau de llibertat cultural i de pensament de la societat, han de crear un espai de relacions que faci possible crear un ambient de llibertat. Els artistes s’han de fer preguntes difícils per fer el discurs més lliure.

CreadorsEls creadors han d’estar en el centre del discurs cultural. Volem que el pressupost cultural tingui com a prioritat els creadors, que són la baula més dèbil de la cadena. El capital econòmic de la cultura ha de quedar dins del sector. La precarietat artística és un dels elements més preocupants de l’àmbit cultural barceloní.

PàG. 81


A curt termini 313. Establir un sistema d’ajudes per pagar una part de la quota de lloguer als negocis particulars d’especial interès cultural per la ciutat. L’Ajuntament ha de crear un conjunt de beneficiaris: una llista per mèrits i trajectòria que estableixi el benefici cultural que el negoci inscrit aporta a la ciutat. L’ajuda ha de tenir incidència directa en la despesa fixa i ha de tenir en compte els elements estructurals del negoci: renda, ingressos, trajectòria de l’espai o aportació cultural a la ciutat.314. Crear un teatre municipal, que sigui itinerant i que doni projecció a les companyies municipals. Combinar l’oferta de teatre català amb un programa de companyies de teatre itinerant d’arreu del món que vinguin a fer estades a Barcelona, per potenciar la capitalitat cultural de la ciutat i l’intercanvi cultural.315. Cada biblioteca municipal paga el sou a un creador durant un any i el creador retorna la inversió amb talent. Un any de durada, sou mensual, retribució de l’artista a la biblioteca en diversos formats: xerrades, guies lectores, prescripció, entrega d’obra, organització d’actes. Elecció per part de comitès independents. Criteris culturals i socials en l’elecció: trajectòria, projecte creatiu concret, renda personal, fonts d’ingressos, ... És un exercici extensible a traductors, historiadors, investigadors culturals; i també a creadors de música, teatre i dansa. Es podria estendre en diversos equipaments municipals: centres cívics, auditoris, teatres i museus.316. Crear un sistema de programa de col·laboració entre creadors i escoles (retribuït per als creadors), on aquests puguin compartir i explicar la seva feina a partir d’activitats com recitals, clubs de lectura, presentacions de llibres, concerts o jocs de taula.317. Potenciar les fàbriques de creació, millorant la difusió de les seves activitats i la coordinació entre elles.318. Crear un servei propi de llengua a l’Ajuntament que vetlli pel bon ús del català. S’haurà de coordinar amb el Consorci de Normalització Lingüística i col·laborar amb el teixit associatiu que s’hi dedica. 319. Crear la Setmana del Cinema en Català. Barcelona establirà un acord amb cent ciutats del món per impulsar la setmana del cinema en català. Durant set dies es projectaran pel·lícules creades a Catalunya a diferents cinemes de cent ciutats diferents com a eina de promoció i difusió del cinema català i la creació de xarxa internacional de la indústria cinematogràfica.320. Crear el dia dels Jocs de Taula. Des de l’Ajuntament estendrem la cultura del joc presencial a l’escola, capacitant els mestres en l’ús correcte del joc de taula dins les activitats culturals com s’ha fet amb l’esport. Amb l’ajut i el compromís de la indústria de l’edició obrirem les biblioteques i els centres culturals municipals a la difusió de la cultura del joc de taula. Proposem la creació d’un dia dedicat als jocs de taula amb activitats per tota la ciutat enfocada a les famílies per difondre l’ús i el potencial cultural dels jocs de taula.

PàG. 82


A mitjà termini 321. Abandonar el model de faraonisme i propaganda de grans equipaments i apostar per detectar les mancances i necessitats concretes a cada barri. Cal donar facilitats a la relació entre creadors i equipaments, que necessiten una gestió més àgil, ràpida i menys burocràtica. Cal facilitar l’ús d’espais com sales de teatre i concerts, galeries o sales d’exposicions als creadors que en vulguin fer ús. 322. Cal potenciar i fer valdre el MNAC, un dels millors museus d’art romànic del món. Cal millorar els protocols de col·laboració publicoprivada entre museus i galeries. Cal millorar el transport fins al MNAC i la Fundació Miró per a potenciar-ne l’accés del públic. Proposem l’accés gratuït per als ciutadans de Barcelona als espais museístics municipals.323. Formar una coalició o consell per fomentar la transversalitat de la cultura catalana i difondre les seves arts en totes les disciplines. És una iniciativa territorial pensada des de Barcelona però que abasta els països catalans i té per objectius fomentar l’anàlisi de dades crítiques a l’interior d’un territori, vetllar pel finançament de la cultura davant dels estaments polítics, donar veu i vot dins els grans acords internacionals culturals.324. Potenciar els intercanvis culturals a tots els sectors, promocionant la internacionalització amb beques, estades i intercanvis, així com promocionant grans festivals literaris.

A llarg termini325. Hi ha un excés de concentració d’equipaments i propostes al centre de la ciutat i cal crear una xarxa que ampliï la zona cultural. Potenciar el moviment cultural entre barris i estendre la influència cultural de la ciutat cap a l’àrea metropolitana. Apostar per les relacions entre ciutats amb projectes conjunts.

PàG. 83

una administració potent és capitalL’Ajuntament de Barcelona s’ha d’obrir a la ciutadania amb transparència i participació, per ser capaç així de desenvolupar les seves capacitats al màxim.

diagnosiBarcelona té una singularitat especial gràcies a la seva capitalitat i al règim jurídic especial que li atorga la Carta Municipal. Això vol dir que l’Ajuntament gaudeix de competències que no tenen la resta d’ajuntaments del país, però n’hi ha moltes que encara no s’han desplegat amb tota la seva potencialitat per por d’entrar en conflicte tant amb l’administració estatal com amb l’administració catalana.

Pel que fa a transparència i participació, aquest mandat queda marcat, a nivell legal, per l’entrada en vigor de la Llei de Transparència, accés a la informació pública i bon govern del Parlament de Catalunya el primer de gener de 2016 i per l’aprovació per part de l’Ajuntament del Reglament de participació ciutadana.

A escala mediàtica, però, la legislatura queda marcada pel fracàs de la multiconsulta impulsada per diferents entitats civils sobre dues preguntes: “Està vostè d’acord amb què es canviï el nom de la Plaça d’Antonio López pel de Plaça d’Idrissa Diallo com un acte de reparació històrica?” i “Vol vostè que la gestió de l’aigua a Barcelona sigui pública i amb participació ciutadana?”. El Ple va rebutjar fer la multiconsulta el mes d’abril, i va rectificar el novembre. En qualsevol cas, la multiconsulta es farà sí o sí amb el nou govern. Queda marcada també per l’adaptació a la legislació de transparència, els informes favorables del Síndic de Greuges i el criteri sobre subvencions de grups municipals i les resolucions de la Comissió de Garantia del Dret d’Accés a la Informació Pública (GAIP). Especialment rellevant és l’atenció mediàtica que ha rebut l’incompliment de la Llei detectat per la GAIP per la no entrega de la informació relacionada amb les justificacions de les despeses dels grups municipals.

La participació en persona, s’organitza generalment a través dels Consells de barri i les audiències públiques, també sectorials. L’electrònica, a través de la plataforma, creada aquesta legislatura, decidim.barcelona, és completament insuficient.

A banda de l’Ajuntament, és important tenir en compte l’Àrea Metropolitana de Barcelona i com funciona en aquests àmbits. Una de les prioritats del Pla d’Actuació Metropolità 2015-2019 era, teòricament, millorar el grau de coneixement de l’AMB entre la població.

Pel que fa a la hisenda de l’Ajuntament, és un fet que no existeix un gran marge sota la legislació espanyola ni catalana. Tot i això, l’Ajuntament ha de trobar les escletxes que li permetin fer política també a través dels impostos, per exemple, per incentivar la transició energètica i lluitar contra el canvi climàtic. O, també, lluitar contra el frau fiscal, també existent en l’àmbit municipal, així com reclamar la gestió i recaptació d’impostos íntimament vinculats a l’activitat econòmica de la ciutat, com són l’impost sobre estades en establiments turístics i l’impost sobre habitatges buits.

PàG. 84

críticaL’Ajuntament de Barcelona funciona encara en molts aspectes amb unes dinàmiques franquistes que cap consistori s’ha atrevit a canviar. Els primers governs socialistes van consolidar un model d’administració que no ha sabut adaptar-se als nous corrents de governança i on la iniciativa política és frenada per unes estructures de poder intern alienes al rendiment de comptes i la transparència. Ni el govern de Xavier Trias ni el govern d’Ada Colau han estat capaços de democratitzar la maquinària de l’Ajuntament que compta amb uns excel·lents professionals sovint menystinguts per tots els colors polítics. Ada Colau va entrar a l’Ajuntament prometent obrir les portes del consistori. Han passat quatre anys i no només no ho ha fet sinó que ha recuperat velles estructures per incompetència i manca de valentia política, tot reduint la seva acció de govern a una gestualitat política que no té res a veure amb el potencial que Barcelona pot desplegar també a nivell jurídic i administratiu. L ’Ajuntament de Barcelona té prou capacitat organitzativa per convertir la ciutat en un bastió de llibertat i independència de l’afany recentralitzador de l’estat espanyol, que sempre ha volgut empetitir la capital de Catalunya per convertir-la en una ciutat de províncies al servei de Madrid.

Tot i que Barcelona en Comú va centrar la campanya en l’apoderament de la ciutadania i les sobiranies (energètiques, tecnològiques, participatives), els veïns de la ciutat no han pogut participar en les decisions de l’Ajuntament de forma especialment diferent dels anteriors governs. S’ha de tenir present que els processos participatius ja existien a la ciutat (tots recordem consultes fetes a Barcelona com la de la Diagonal); i que el gran actiu participatiu de Barcelona, les associacions, sempre han definit la nostra ciutat. Una de les grans apostes de l’Ajuntament, la plataforma Decidim Barcelona, creada aquest mandat, només la coneixen el 44,5% dels ciutadans i d’aquests només l’han utilitzat un 25,6%. L’aposta per la participació electrònica i a distància, tot i que benintencionada, necessita molt més per a ser decisiva i realment participativa.

A més, el Ple de l’Ajuntament, malgrat l’aprovació del Reglament de participació ciutadana, no ha permès que es fes la multiconsulta prevista el maig del 2018. La responsabilitat del govern per no haver controlat els termes de la votació és evident, i ara s’ha perdut més d’un any de participació a la ciutat. Però la principal crítica és l’ús que ha fet aquest govern de les multiconsultes i de la participació: aconseguir el suport del seu propi entorn. No és casualitat que una de les dues preguntes fos una proposta del programa electoral de Barcelona en Comú; ni és casualitat que una consulta proposada per Barcelona en Comú necessiti 2/3 del Ple però aquesta només pugui ser rebutjada per motius legals per la meitat del Ple. La participació no és real si no serveix, també, per fer oposició. Si només les entitats properes al govern se senten cridades a participar, no és participació: és clientelisme.

La manca de transparència de l’Ajuntament de Barcelona en relació amb l’ús que fan els grups municipals de les subvencions és manifesta. D’una banda, perquè l’acord al qual han arribat als finals del mandat permet que els grups municipals transfereixin quantitats de les subvencions sense major control que un conveni que afirmi que aquells diners no es destinaran a les finalitats prohibides per la llei. I, d’altra banda, perquè davant de la sol·licitud d’un ciutadà de rebre informació sobre les despeses concretes que fan els

una administració potent és capital

PàG. 85

grups amb les subvencions (incloses les factures de despesa), l’Ajuntament i els grups municipals s’han oposat a entregar aquesta informació, com es pot veure, per exemple, a la Resolució de la GAIP 243/2018. L’Ajuntament, de fet, per no complir les resolucions, les ha impugnades davant del Tribunal Superior de Justícia.

propostes

Desenvolupament de la Carta Municipal326. Revisar els consorcis en què l’Ajuntament participa amb altres administracions. Suspendre l’exercici de les competències de l’Ajuntament per mitjà del Consorci en qüestió si es determina que les altres administracions no compleixen amb les seves obligacions d’aportar-hi els recursos fixats, contemplar-ne la dissolució, si així es considera convenient, de conformitat amb la Carta Municipal. 327. Promoure la interconnexió de bases de dades amb les altres administracions, i especialment amb l’administració estatal, per tal que l’Ajuntament faciliti l’accés a les bonificacions tributàries a les persones que hi tinguin dret. 328. Instar accions de responsabilitat patrimonial contra l’Estat en tant que legislador en tots aquells casos en què s’hagi causat un perjudici econòmic o d’altra índole a l’Ajuntament com a conseqüència d’una llei declarada inconstitucional o contrària al Dret de la Unió Europea.329. Fer més eficients els serveis d’inspecció de l’Institut Municipal d’Hisenda, dotant-los de més recursos econòmics, humans i tècnics.330. Consolidar i unificar els criteris per a l’atorgament de permisos i llicències a tots els districtes i fer-los més senzills i accessibles per al ciutadà. 331. Catalogar els immobles propietat de l’administració de l’Estat subjectes de desafectació per tal que l’Ajuntament exerceixi el dret d’alienació preferent que li correspon en virtut de la Carta Municipal.332. Elaborar un estudi jurídic sobre el grau de desenvolupament de la Carta Municipal i el Règim Especial de Barcelona, promovent el desplegament de tots els àmbits competencials de manera ambiciosa i anant a buscar el conflicte amb les altres administracions en cas que sigui necessari. 333. Fomentar la mediació judicial, i en particular en aquells procediments en què l’Ajuntament de Barcelona en sigui part. 334. Valorar la creació d’un ens de mediació independent, en col·laboració amb els col·legis professionals, que tingui prou força perquè acabi sent una alternativa judicial mentre no es dugui a terme una reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial que permeti instaurar la justícia de proximitat prevista a la Carta Municipal i al Règim Especial de Barcelona. 335. Descentralitzar el finançament dels districtes, dotant-los de capacitat decisòria més enllà dels recursos que se’ls adjudiquen d’acord amb la Carta Municipal. 336. Impulsar pressupostos participatius als barris, per tal que els veïns i els actors implicats de cada àmbit puguin decidir les inversions prioritàries.


PàG. 86


337. Instar l’expropiació de béns patrimonials propietat de l’administració de l’Estat infrautilitzats a favor de beneficiaris que representin l’interès públic i social dels ciutadans de Barcelona.

Transparència338. Aprovar un nou acord de transparència de les aportacions econòmiques als grups municipals i la seva justificació, que obligui els partits, en cas de rebre’n part, a portar una comptabilitat separada de la seva despesa.339. Avaluar el compliment de les obligacions de publicitat activa de tot el sector públic de l’Ajuntament imposades per la Llei de transparència, i promoure l’increment d’aquestes obligacions.340. Integrar el portal de transparència i el sistema de gestió documental i arxius municipals.341. En el si de la candidatura, crear un apartat al web per tal de poder fer un seguiment del compliment del programa electoral, proposta a proposta, al llarg de tot el mandat.342. La representació de la candidatura al Ple municipal posarà a disposició de la ciutadania els seus drets reforçats d’accés a la informació pública de l’Ajuntament i el seu sector públic.

Participació343. Experimentar amb formes de democràcia directa en la presa de decisions del grup municipal de Barcelona és Capital–Primàries, avaluant-ne resultats i corregint el model per garantir la implicació popular. 344. Incorporar el referèndum com a eina normal de presa de decisions en polítiques de gran impacte a la ciutat, amb l’obertura de debats publicitats per l’Ajuntament que tinguin incidència real en la presa de decisions, i treballar sobre el model d’experimentació-avaluació-referèndum per a prendre decisions col·lectives.345. Difondre els canals de participació ciutadana (consells de barri, audiències, decidim.barcelona, els canals de queixes i suggeriments, …). 346. Promoure la iniciativa ciutadana a l’hora d’impulsar processos participatius, consultes i modificacions normatives, com a eina de fiscalització i de promoció d’alternatives a l’acció de Govern.347. Millorar els processos participatius millorant l’organització interna de l’Ajuntament, exigint sempre una fase deliberativa real, explicant el retorn de cada aportació i impulsant processos participatius que generin interès en la ciutadania.348. Promoure formes de participació adaptades a les necessitats i temps de cada persona perquè tothom se senti cridat a participar i pugui fer-ho de la millor forma.349. Transformar la plataforma decidim.barcelona per fer-la útil i atractiva, de manera que cada persona pugui detectar els processos participatius del seu interès tant geogràficament com temàticament, així com rebre periòdicament informació d’acord amb el seu perfil participatiu.350. La representació de la candidatura al Ple municipal posarà a disposició de la ciutadania la possibilitat de plantejar precs, preguntes i mocions als Plens, mentre alhora es fomentaran les vies previstes en el Reglament de participació. 351. Democratitzar l’Àrea Metropolitana, aplicant amb urgència mesures de transparència i participació per obrir-la a la ciutadania.

PàG. 87


Qualitat normativa352. Promoure la implantació efectiva de polítiques de millora de la regulació en els decrets i reglaments d’abast general aprovats per l’Ajuntament de Barcelona a través de mesures de control previ i a posteriori del seu impacte (memòries d’impacte, “test de pimes”, consultes prèvies als col·lectius afectats i avaluació posterior).353. Promoure la implantació efectiva de polítiques dirigides a la simplificació i reducció de càrregues administratives, varietat de normes i procediments, així com la multitud d’òrgans i organismes encarregats de la seva tramitació.354. Implantar l’elaboració i publicació d’un pla anual normatiu que garanteixi una regulació segons els principis de necessitat, eficàcia, proporcionalitat, seguretat jurídica i transparència.

Administració electrònica355. Fomentar la relació electrònica entre ciutadania i Ajuntament, acompanyant amb un programa específic d’atenció a aquelles persones que tenen un nivell baix o cap coneixement competencial digital.356. Millorar la carpeta del ciutadà per tal que es pugui conèixer l’estat de la tramitació de les sol·licituds i peticions presentades de manera actualitzada.357. Facilitar l’accés a la identificació electrònica per tal d’acostar la tramitació electrònica dels expedients a la ciutadania.358. Avançar cap a la tramitació electrònica de tots els tràmits del catàleg de l’Ajuntament de Barcelona i del seu sector públic.359. Garantir el dret de la ciutadania a què no se’ls requereixi documentació que ja consta a l’Ajuntament.

Hisenda local360. Exigir la transferència de la gestió i recaptació de l’impost sobre estades en establiments turístics i de l’impost sobre habitatges buits. 361. Aplicar coeficients de l’IBI que siguin progressius en funció del valor del pis, de cara a augmentar la progressivitat de l’impost. 362. Bonificar l’IBI als immobles que s’incorporin a la Borsa d’Habitatges de Lloguer 363. Exigir la transformació de l’Impost sobre Vehicles de Tracció Motora en un impost mediambiental.364. Garantir la transparència i publicació del pressupost executat al final de cada any.365. Revisar la transparència fiscal de l’Ajuntament per donar tota la informació necessària i acompanyar els ciutadans en la gestió tributària personal.366. Destinar els diners obtinguts de la lluita contra el frau fiscal a polítiques d’habitatge.367. Continuar treballant per fer de Barcelona una zona lliure de paradisos fiscals.

PàG. 88

l’esport és capitalL’ecosistema esportiu de la ciutat està molt distribuït pels barris i està fent un gran esforç d’integració i cohesió social. Alhora, Barcelona té un atractiu innegable per qualsevol mena d’esdeveniment internacional.

diagnosiL’ecosistema esportiu de la ciutat està molt distribuït pels barris i està fent un gran esforç d’integració i cohesió social. Sí que és veritat que el model d’esport al carrer no hi és a Barcelona, a banda de casos com la platja o la carretera de les aigües, i existeix el marge perquè torni a aparèixer. Ho hem de potenciar, l’esport ha de ser part de l’espai públic.

Destaca sobretot de Barcelona que compta amb un ecosistema de futbol de barri que és un actiu únic a Europa; els clubs de barri (l’Europa, la Unió Esportiva Sants, l’Escola Esportiva Guineueta, el Sant Andreu, el Canyelles, el Poble-sec, etc.) fan una feina indispensable d’integració, cohesió social i refinament de la qualitat del nostre esport. Existeix un desconeixement total per part de la població de l’existència d’aquests clubs i una manca de prestigi dels clubs que viuen al dia i bàsicament del fet que tenen escoles de futbol.

Es produeix un fet a Catalunya, amb equips de les mateixes categories que els clubs de Barcelona, que els perjudica. Hi ha equips que són els únics d’una població i, per tant, l’Ajuntament els pot subvencionar. Aquí, com que l’Ajuntament no es pot permetre subvencionar cadascun dels clubs de Barcelona, juguen en desigualtat de condicions.

A més a més, Barcelona ha de ser una potència en l’organització d’esdeveniments esportius. Té un atractiu innegable per qualsevol mena d’esdeveniment internacional i pot triar. Tenim un sistema de grans infraestructures que està bé i que et permet hostatjar grans esdeveniments, que també et donen un valor afegit. Signifiquen un cost molt baix i la mena de públic que atrauen és un públic cultural, perquè tracten la ciutat amb respecte.

críticaUn estudi encarregat per la Unió de Federacions Esportives de Catalunya a mitjans de 2018 va constatar que les entitats esportives de Barcelona eren particularment crítiques amb les polítiques del govern de Colau durant aquest mandat. Les entitats esportives suspenen la relació entre entitats i tècnics, les accions de promoció de l’esport per part de l’Ajuntament, els projectes amb projecció internacional o el suport específic a cada entitat, per posar alguns exemples. El Pla estratègic de l’Esport 2012-2022, que s’haurà de refer en el proper mandat, era desconegut pel 89% dels enquestats.

La situació en la qual operen els clubs de barri de la ciutat és de gran precarietat: els costos de manteniment, la gestió dels impostos municipals i la invisibilització de la seva activitat són llasts que arrosseguen des de fa mandats. L’Ajuntament tenia un programa de beques per pagar l’assegurança dels menors federats que va retirar. Això posa molts menors en dificultats, perquè com sabem, l’esport de barri és la primera frontera de la integració de moltes famílies que tenen problemes a casa.

PàG. 89

l’esport és capital

propostes

371. En el proper mandat s’ha d’aprovar el nou Pla Estratègic de l’Esport. És imperatiu implicar-hi tots els actors rellevants, des dels gestors públics fins als actors privats, amb especial èmfasi en el món associatiu esportiu que gestiona els equipaments públics per tal de pal·liar les carències estructurals que el teixit esportiu pateix des de fa dècades.372. L’Ajuntament iniciarà un Pla de millora de la situació dels clubs de barri de la ciutat en coordinació amb la seva base social. Específicament proposem la creació de la Copa de barris de Barcelona en consens amb la Federació Catalana de Futbol: una competició esportiva tant pels equips femenins com masculins només per a clubs de barri a celebrar al final de les lligues regulars que prestigiï la competició entre els clubs de la ciutat i que inclogui un premi econòmic pel guanyador prou quantiós perquè li permeti invertir en projectes no ordinaris i amb un reglament que impedeixi l’hegemonia permanent d’uns equips sobre els altres. El premi econòmic es finançarà implicant patrocinadors privats en l’organització de la copa. N’avaluarem l’èxit i l’impacte per tal d’explorar l’extensió del model a d’altres esports i categories.373. Potenciar el model de cogestió cívica dels equipaments esportius de titularitat municipal prioritzant els projectes de mitja durada que potenciïn la integració, la participació veïnal i la qualitat de la formació esportiva. Promoure la rehabilitació i millora de les instal·lacions cobertes de les entitats socio-esportives sense ànim de lucre dedicades a esports d’equip, com el bàsquet, l’handbol, i l’hoquei.374. Recuperar el programa de beques a l’activitat esportiva federada gestionat des dels Ajuntaments de districtes que garanteixi el pagament de les quotes a l’inici del curs escolar. Recuperar la línia de subvenció per a assegurances de menors federats que l’Ajuntament actual ha retirat.375. Impulsar l’esport femení des de les diverses institucions en les quals l’Ajuntament està implicat i promoure’l a tots els clubs locals.376. Potenciar des dels mitjans de titularitat pública la producció i la difusió en català de tornejos de e-sports.

PàG. 90

la política internacional és capitalBarcelona és una ciutat amb un potencial (cultural, econòmic, polític) immens i desaprofitat. El que podria ser el pol i centre de gravetat de l’oest del mediterrani es conforma a ser una mera ciutat gran, desconnectada de l’entorn i subordinada a un centre polític artificial com és Madrid.

diagnosiBarcelona és una ciutat amb un potencial (cultural, econòmic, polític) immens i desaprofitat. El que podria ser el pol i centre de gravetat de l’oest del mediterrani es conforma a ser una mera ciutat gran, desconnectada de l’entorn i subordinada a un centre polític artificial com és Madrid.

L’Ajuntament de Barcelona actualment manté relacions internacionals amb múltiples ciutats d’arreu del món, en el marc d’agermanaments, acords de cooperació bilaterals i acords de cooperació multilaterals. Els acords de cooperació més destacats són el que hi ha amb Milà (que dona importància a la cooperació en matèria de ciutat intel·ligent), amb París, Torí i Lesbos i Lampedusa (en matèria de refugiats). Hi ha dos acords multilaterals que podrien ser rellevants però que estan en desús: la Carta d’aliança (amb Gènova, Marsella i Lió) i l’Acord Triangular (amb Torí i Lió). Darrere aquests acords no hi ha cap estratègia global que els relligui ni objectius explícits, ni tampoc un seguiment o avaluació dels resultats assolits.

Barcelona té un potencial immens en el camp de la ciutat intel·ligent, on en molts aspectes és pionera i referent, però no per mèrit de l’Ajuntament. No hi ha una estratègia integral per donar sentit al potencial d’unes startups i una societat civil innovadora i creativa mitjançant uns objectius clars, per posar la tecnologia i les macrodades (Big Data) al servei del benestar del ciutadà i fer que Barcelona lideri la revolució de les ciutats intel·ligents de bracet de les ciutats més avançades en aquest àmbit.

críticaLa política de l’Ajuntament en matèria de relacions exteriors és inconnexa i no té un projecte per posar Barcelona al món i connectar-la amb l’entorn geogràfic i cultural, és a dir, no té una visió de conjunt sobre el potencial geopolític que les relacions amb determinades xarxes de ciutats tenen per a Barcelona i com podrien impactar en el dia a dia dels barcelonins.

La política actual és de continuisme amb el fals cosmopolitisme maragallià, que porta a la dilució del que fa que Barcelona sigui Barcelona: d’allò que li permet ser una ciutat culturalment forta i atractiva per als seus habitants i per als visitants. Buscar obrir-se al món sense tenir clar què som ni què podem oferir és una forma camuflada de provincianisme: el que és bo és el que hi ha a fora, i allò que tenim a dins no val la pena conservar-ho ni promoure-ho. En part per això s’han negligit les relacions amb les ciutats que podrien veure en Barcelona un referent i un líder; ciutats que per motius geogràfics i logístics, o històrics i culturals ens són properes i són susceptibles de formar una xarxa amb Barcelona com a pol dinamitzador: Perpinyà, Tolosa, Lió, Marsella, Nàpols, Gènova, etc.

El desenvolupament de les tecnologies, infraestructures i idees en l’àmbit de la ciutat intel·ligent, malgrat que és molt potent gràcies a la força empresarial, creativa i associativa de la nostra ciutat, queda limitat

PàG. 91

per la inacció de l’Ajuntament, que en lloc de ser la punta de llança en l’impuls del sector, es conforma a mirar-se les iniciatives que van apareixent des de la barrera, amb passivitat o reticència segons cada cas concret, i amb gairebé un sol focus d’actuació: la protecció de les dades (un àmbit d’actuació transversal que no ha de substituir les iniciatives, sinó més aviat acompanyar-les, per posar les macrodades al servei del ciutadà; com a eina de fiscalització del govern de la ciutat i com a instrument amb objectius d’abast social: pacificar el trànsit, reduir la contaminació, facilitar la transició energètica, etc.). No hi ha, en definitiva, ni voluntat ni visió estratègica sobre com fer de Barcelona una ciutat líder en l’àmbit de les ciutats intel·ligents.

L’Ajuntament negligeix el dret a l’autodeterminació, un àmbit en el qual Barcelona és clau i ha de tenir i fer discurs. Barcelona és l’única capital de nació sense estat del món on s’ha exercit el dret a l’autodeterminació en un referèndum vinculant amb resultat afirmatiu per la independència amb un 90% a favor del Sí. Aquest és un fet distintiu que ens situa en la posició de poder crear aliances amb altres ciutats en situacions similars i iniciar una conversa en l’arena de les ciutats del món sobre un tema que cap capital avui dia abandera.

Finalment, la transparència de l’Ajuntament respecte de les relacions internacionals és deficitària: a banda d’unes línies polítiques inespecífiques, el web de l’Ajuntament no ofereix informació detallada sobre els acords que se signen, el contingut, la durada, com se n’avaluarà l’impacte i, sobretot, les prioritats i l’estratègia que en justifica la signatura.

propostesDes de Barcelona és Capital-Primàries proposem una estratègia que tingui com a objectiu actualitzar el potencial que Barcelona té com a líder en tres xarxes de ciutats que formen el que anomenem la «Barcelonasfera»:

Líder del seu entorn geogràfic i cultural: Cal que Barcelona realitzi el potencial que podria tenir en el seu espai natural d’influència, que és l’oest del Mediterrani, en termes econòmics i culturals.

Líder en Ciutats Intel·ligents: Cal que Barcelona, com a ciutat amb capacitat per, d’una banda, ser un pol d’alta tecnologia, investigació i creativitat i, de l’altra, com a ciutat de tradició mercantil, liberal i cívica, acabi de conjugar aquests ingredients essencials dels quals ja disposa per acabar de florir com la ciutat intel·ligent líder que pot ser a nivell europeu i mundial.

Líder en l’exercici del dret a l’autodeterminació: Barcelona, com a ciutat capital de la nació sense Estat més gran d’Europa, i havent exercit el dret a l’autodeterminació al referèndum vinculant del Primer d’Octubre, ha de teixir aliances amb altres ciutats similars per tal de liderar una xarxa de ciutats per a l’autodeterminació a nivell global. Cap altra ciutat del món està en millor posició que Barcelona per a fer-ho.

la política internacional és capital

PàG. 92

A curt termini377. Crear un comissionat d’afers internacionals com el que tenen ciutats de referència en relacions exteriors com Nova York. Aquest comissionat tindrà l’objectiu de fer que Barcelona sigui influent en tots els sentits: científic i tecnològic, cultural, econòmic i geopolític. Una de les tasques del comissionat consistirà a fer diplomàcia científica, que és una de les eines més potents que avui tenen les ciutats per ser influents. Barcelona té un ecosistema del coneixement capdavanter, amb científics que lideren la recerca en el pla europeu i internacional. Juntament amb els catalans presents en centres i institucions multilaterals, són una oportunitat de primer ordre per posicionar la nostra ciència al món i treure’n rèdits geopolítics.En el marc d’aquest comissionat, a més, establirem tres xarxes de ciutats amb les quals a curt termini signarem acords concrets (explicitant-ne els objectius, l’estratègia global i la manera d’avaluar-ne l’impacte):378. Mediterrània occidental: amb Perpinyà, Tolosa i Marsella, per enfortir les relacions culturals i econòmiques amb la regió d’Occitània. L’acord també promourà la relació amb València i Palma, per començar a dotar de contingut l’Eurorregió Pirineus-Mediterrània que avui té una activitat anecdòtica i folklòrica. L’acord amb les alcaldies de totes aquestes ciutats inclourà mesures per dissoldre les fronteres en tot aquest espai de relacions natural; per fer lobby de cara als estats i a la UE; per fer de lobby econòmic i millorar la connexió ferroviària i aeroportuària.379. Ciutats intel·ligents: amb Copenhaguen, per avançar en l’objectiu d’esdevenir ciutats de producció local i residus zero el 2050, en el marc de la iniciativa Fab City Global, que sorgeix de Barcelona però que l’ajuntament no aprofita. Cal que l’ajuntament col·labori estretament amb el Fab Lab Barcelona de l’IAAC (Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya), una institució independent que lidera iniciatives de referència en urbanisme, arquitectura i ciutat intel·ligent a tot el món i que, amb l’impuls del govern de la ciutat, multiplicarà la força de Barcelona perquè esdevingui líder en contacte amb ciutats com Copenhaguen, Estocolm, Amsterdam, Londres i París.380. Autodeterminació: amb Anvers, en col·laboració amb l’ICEC (International Commission of European Citizens), que té una potent xarxa de contactes internacionals amb representants i institucions polítiques que treballen per a l’exercici i el respecte al dret i el mandat d’autodeterminació.Finalment, la transparència de l’Ajuntament respecte de les relacions internacionals és deficitària: a banda d’unes línies polítiques inespecífiques, el web de l’Ajuntament no ofereix informació detallada sobre els acords que se signen, el contingut, la durada, com se n’avaluarà l’impacte i, sobretot, les prioritats i l’estratègia que en justifica la signatura.

A mitjà terminiA mig termini, les xarxes de col·laboració de les ciutats de la «Barcelonasfera» començaran a funcionar en els tres eixos:381. Mediterrània occidental: La xarxa s’amplia a altres ciutats de l’àrea d’influència natural de Barcelona: Lió, Nàpols, Torí, Milà, Gènova i Palerm. Es posen en marxa mesures d’acostament cultural i reducció de distàncies: un passaport de cultura que permeti visitar els museus de cada ciutat de la xarxa a un preu especial; l’intercanvi d’espectacles i esdeveniments culturals (concerts,


PàG. 93

381. dansa, arts plàstiques, teatre). En l’àmbit econòmic es farà tasca de lobby (real, no retòric) i es farà pressió als estats i la UE perquè s’acabi de fer el tram de TGV de Narbona a Tolosa i perquè l’aeroport de referència dels nordcatalans i occitans sigui Barcelona. L’Eurorregió Pirineus-Mediterrània es concreta en relacions reals fomentades des de les capitals de les àrees que la integren (Barcelona, Tolosa, Montpeller, Palma).382. Ciutats Intel·ligents: La xarxa s’amplia a altres ciutats clau del Fab City Global com Amsterdam, Sacramento i Shenzhen. Les principals ciutat d’Occitània ja formen part d’aquesta iniciativa i això reforça la col·laboració amb l’àrea natural d’influència de Barcelona en diversos àmbits. Més enllà de la Fab City Global, es posaran en marxa acords amb Londres, París, Nova York, Estocolm i Oslo per avançar en altres aspectes clau de la ciutat intel·ligent: la transició energètica, la reducció de la contaminació, la pacificació del trànsit.383. Autodeterminació: La xarxa s’amplia a Edimburg, el Vènet, Montreal. Es fan reunions multilaterals i bilaterals, i una conferència anual de la qual ha de sortir un document d’actuacions vinculants que donin visibilitat a la xarxa com a lobby davant dels estats i davant la UE, i l’imapcte de la qual s’avaluarà de manera contínua.

A llarg terminiLes iniciatives que proposem a continuació permeten que Barcelona exerceixi com a líder en les tres àrees de la «Barcelonasfera». Barcelona és un poI dinamitzador i referent de la Mediterrània occidental, de les ciutats intel·ligents del món i de la defensa del dret i el mandat de l’autodeterminació: 384. Mediterrània occidental: Barcelona i les ciutats del seu espai natural de relacions estan ben connectades; tant geogràficament (per tren i aeroport) com a nivell de relació cultural i econòmica. L’aeroport i el port de Barcelona són de referència per als catalans del nord i dels occitans.Les capitals de l’Eurorregió Pirineus-Mediterrània tenen un full de ruta conjunt que es concreta en: mancomunació d’espectacles culturals, passaport cultural a totes les ciutats de l’eurorregió, presència de delegacions culturals catalanes a Tolosa i Montpeller. Tolosa torna a ser el port sec de Barcelona (funció que va deixar de fer fa pocs anys), i amb Barcelona comparteixen, més enllà de relacions econòmiques i culturals, també l’experiència i estratègia en prevenció de conflictes i cohesió social (Tolosa té reptes d’immigració i han començat a aplicar un pla de convivència basat en les arrels culturals occitanes).385. Ciutats intel·ligents: Barcelona, de bracet de ciutats com Copenhaguen, Estocolm, Amsterdam, Viena, entre d’altres, ha fet avenços reals en la transició energètica (amb un govern que fa de facilitador de la societat civil i empreses que volen generar la seva pròpia energia renovable al marge de la xarxa d’Endesa, hereva del monopoli franquista) i ha reduït la contaminació a estàndards que no amenacen la salut, millorant el transport públic, fomentant l’ús del vehicle compartit elèctric i millorant la infraestructura de la bici.El Big Data que generen les tecnologies urbanes intel·ligents es posa a disposició del ciutadà i al servei del seu benestar, no per afavorir les grans corporacions. Des d’aquesta posició, Barcelona és referència al seu espai de relacions naturals i posa la seva experiència al servei de les ciutats que en formen part, per millorar la seva influència geopolítica.


PàG. 94


386. Autodeterminació: Barcelona, que com a ciutat intel·ligent avançada (més neta, sostenible, feta per a vianants, centrada en el benestar del ciutadà) va de bracet de les principals ciutats del món i és punt de referència dins el seu espai de relacions natural, és un pol democratitzador que abandera l’exercici del dret a l’autodeterminació i explica al món que el mandat del Primer d’Octubre és vigent. Treballa conjuntament amb la resta de ciutats que integren la xarxa de capitals de nacions sense estat (en complicitat amb Edimburg, Montreal i Flandes, entre d’altres).per trencar les barreres de l’ocupació espanyola fent brillar el país amb una agenda pròpia i sense submissió a Madrid.

SOM LA TEVA CANDIDATURA

Jordi GrauperaGarcia-Milà

1

8

2

9

3

10

4

11

1815

13

20

27

34

41

25

32

39

23

30

37

22

29

36

17

5

12

1916

14

21

28

35

26

33

40

24

31

38

6 7

Sílvia Bonàs Guarch

Xavier Vidal Canyelles

Selene Zaragoza Úbeda

Enrica Picco

Joan ValeroHaro

Eulàlia Pascual Lagunas

Josep PuigBoix

Victòria Muns Marcos

Enric Porta Domènech

Esperança Valls Pujol

Núria de GispertCatalà

Mònica VidalDíez

Joan Baptista Fonollosa

Carles Domingo Díaz

Jaume Alcántara Aguilar

Clara Ponsatí Obiols

Cristina Barón Izquierdo

Antoni Carulla Guarner

Bernat CasanovaEsteve

Meritxell Rovira Clusellas

Borja Vilallongai Garcia

David Mitjavila Cucarella

David Folch Florez

Eugeni Rodoreda Novell

David Bultà Caldés

Carme CalvellMonturiol

Cristina Rúbies Bartolomé

Miquel Nadal Borràs

Ariadna Benet Monico

Núria GrauJoaquin

Roger Mallola Castillo

Teresa Vilardell Jové

Cristina Font Butxaca

Jordi OliverSolà

Diana Coromines i Calders

Adrià Alsinai Leal

Violeta Gracia Díaz

Àstrid BiergeSoto

Guillem López Sanz

Maria Vilai Redon

PROGRAMA ELECTORALEleccions municipals a barcelona · maig 2019

barcelonaescapital.cat

programa electoralparticipat 6.124 persones, hem aconseguit tenir el programa electoral amb més...

Documents