Prou muntatgespolicíacs!

Al poblat d’Oventic, a Xiapes, per primer cops’escolta la veu del caragol. És el xiu-xiu dela comunitat que ressona a la nostra oïda. Ales seves voltes, el caragol hi reviu la veu detothom. Escolta.

La primera paraula en serà l’anunci de lajunta de govern que haurà de manar obeint,en escoltar la veu del poble. Després desentir la transmissió de les paraules delsotscomandant Marcos, el comandant Davidassenyala amb claredat les línies quedibuixen les característiques de l’autonomia.

A la comunitat autònoma tothom gaudeixdels mateixos drets, siguin indis, mestissoso criolls, encara que pertanyin a altrescomunitats. En nom de la comandància,David proclama l’abolició de tots els retens idels passos controlats: llibertat absoluta decomunicació. Les juntes de govern seran lesencarregades de garantir la lliure circulacióals territoris autònoms. Aqueixa és laresposta a les amenaces de confinament ide repressió. Enfront de la coacció, noméshi cap el refermament de la pròpia llibertat.

La comandanta Esther fa èmfasi en laigualtat de les dones davant els barons alterritori de les comunitats autònomes. Elcomandant Tacho confirma el dret delscamperols a la terra, «la nostra mare», i alsseus productes.

Pels corredors del caragol bufa l’alè del’amistat; és el vent de la renovació de lavida.

Les juntes de govern de les autonomiessegueixen l’únic principi de la democràciareal: manar obeint.

La funció n’és arribar a traduir ennormes les conductes de les comunitats,segons l’esperit dels acords de San Andrés.Són legals; s’atenen a la Constitució de laRepública i responen a la voluntat lliure deles comunitats. La tasca n’és triple.

Primer: educació. Les comunitatsautònomes asseguren les escolessecundàries, que ja funcionen gratuïtamentsufragades per les comunitats: educació enl’ensenyament dels fonaments de la ciènciaamb el respecte a la pròpia cultura.

Segon: salut. En els límits que en marcala situació d’extrema pobresa, les juntescomunitàries procuraran assegurar lescondicions que protegeixin i fomentin lasalut pública.

Tercer: equitat. En manar obeint, lesjuntes de govern garanteixen un ordre en elque la reparació reemplaça el càstig i lasolidaritat en el treball comunitari al profitindividual. L’exercici dels valors comunssubstitueix el conflicte.

Les juntes de govern tenen per tascaescoltar els de sota i actuar en el seu nom.

El portaveu de l’EZLN, el sotscomandantMarcos, oposa clarament la funció degovernar de la de dominar: «Els exèrcits hand’usar-se per a defensar, no per a dominar.»És el repte de la pau que resguardal’autonomia.

El caragol xiuxiueja a l’oïda que altrasocietat és possible. La veu n’és la veu de lajustícia. A través d’ella parla la dignitat d’unpoble.

Luis VilloroLa Jornada (13-8-03)

La veu del caragol

OKUPASA. Gestoria d’OkupacióImmobiliària. A la fi una oficina que et dónatota la informació i tots els contactes perquètu també puguis okupar, clau en mà i per laporta gran... O fent-ho tu mateix amb ajudadels nostres tècnics i de les nostresacurades eines.

Punxa la bombolla immobiliària ambOKUP ASA i preoc upa’t només de triar lescortines. Cases sense gent? Gents sensecasa?

Farts que el rellotge cutre del capital ensmarqui les hores i els minuts de les nostresvides és imprescindible que donem un copde timó revolucionari i ens organitzem perno seguir hipotecant les nostres vides altipus d’interès que vulguin els sequaços delcapital.

L’okupació, maleïts reformistes, no potseguir essent una qüestió de folklore urbà:no es tracta de construir ni un, ni dos, ni milcentres culturals alternatius i guais on tot fillde postmodern es munti el seu concertet oel seu grupet, pet, pet. Cal fer de l’okupacióuna esmolada eina que se situï al’avantguarda de la lluita contra la misèriaquotidiana que ens infligeix el capital. I, onn’hi ha major misèria que en el tema del’habitatge?: necessitat i dret ineludible que

acaba (o comença) per xuclar el 60% delsingressos del proletariat.

Com fer-ho?, es demana la desunidamassa: doncs, amb OKUPASA!

OKUPASA és una iniciativa per posaren contacte gent sense casa amb grups deveïns i veïnes, xarxes antiespeculació icases sense gent en general. Okupar per aviure i per a reviure, per a anar a dormir totsels vespres o per a organitzar unaguarderia-koljovs per als camaradespetitons...

Companys... No afluixeu!

Sabotatge contra el capitalpassant-s’ho pipa

www.sindominio.net/fiambrera/sccpp/index.htm

OKUPASAGESTORIA D’OKUPACIÓ IMMOBILIÀRIA

Cases sense gent? Gents sense casa?

«I'm Mumia Abu-Jamal, from Philladelphia».«I'm Francesc Arnau i Arias, fromBarcelona". Amb els punys tancats i lesmanilles posades entra el locutori. Recolzael punys als vidres blindats i espera que tufacis el mateix. És un home molt alt i fort.Vestit amb una mena de granota demecànic de color taronja. Fins al final, quanens donarà l'esquena per marxar —arequeriment del carceller— al cap d'unesquatre hores, no li podrem veure les tresgrans lletres que en porta pintades aldarrere: «DOC» (Department ofCorrections). I també al final, quan les hipodré veure, pensaré que no sé de quèl'han de corregir aquest home. I quinacorrecció seria, aplicar-li la pena de mort? Iquè va fer malament Mumia, aquell dia de1981, mentre treballava de taxista aFiladèlfia i va acudir al carrer número 13,cantonada amb Locust St., on la policia litenia parada una trampa?

Allà van matar dos ocells d'un sol tret.Va morir el policia Faulkner —que era unenviat especial, amb la missió d'infiltrar-seen la màfia policíaca local— i van detenirMumia, també ferit de mort, amb l'acusaciód'haver disparat contra Faulkner. I això enuna època que es podien comptar amb elsdits d'una mà, els taxistes de Filadèlfia queno portessin pistola. I a més, mai no es vafer una prova de balística, per investigar si labala havia sortit de la pistola de Mumia...

Però la policia de Filadèlfia no voljustícia. Vol revenja. I per això exigeixen quela sentència es compleixi ja, sense mésexplicacions, ni investigacions, nicontemplacions... Tant se’n dóna queaquest home s'estigui declarant innocentdes del primer moment. Tant se’n dóna queun altre home s'hagi confessat culpabled'haver mort el mateix policia. Tant se’ndóna que Mumia no hagi matat ningú. N'hi

ha prou amb el seu passat de militant delgrup Panteres Negres. N'hi ha prou amb elfet que ara sigui membre de l’organitzaciórevolucionària MOVE, per fer-lo matar. I amés a més és negre. I a més a més portarastes...

Avui m'acompanyen a la visita lasenyora Pam Àfrica i el senyor Mario Hardy.Ens tenen en un locutori extremadamentpetit. Amb prou feines hi caben duespersones assegudes, però na Pam entra isurt. Aprofita per parlar també amb un altrepresoner, un home molt jove, originarid'Haití, que un dia, ja fa anys, va ser víctimad'un abús policíac monstruós: els policies livan trencar la finestra del cotxe, el vanarrencar cap a fora, per la mateixa finestra, ili van començar a pegar d'una manerasalvatge, disposats a matar-lo a cops. Quanell se'n va adonar, que anava cap a unamort irremissible, va fer el que va poder: liva arrabassar la pistola a un dels policies iva disparar. Dos policies van morir. Resultat:ara també és al corredor de la mort de lapresó de SCI Greene, al costat de Mumia,perquè com que els policies eren blancs i ellnegre, el tribunal va donar per bona laversió dels policies. I ni parlar-ne, delegítima defensa...

«Barcelona, Spain... Catalonia?» «Ah!Vosaltres sou com els bascos, eh? El mateixproblema que a Puerto Rico, oi?» I se situaimmediatament. Aquesta facilitat que té pera situar-se em seguirà impressionant duranttota l'entrevista. «Trenta milions depersones es van comptabilitzar oficialment,en les manifestacions de tot el món contra laguerra d'Iraq. Però Bush i els seus generalsno en van fer cap cas. És clar que nomésson com titelles de les multinacionals... ColinPowell, Dick Cheney, Donald Rumsfeld... Ideien que buscaven armes de destrucció enmassa... Ara ja sabem que tot és mentida,

MUMIA ABU-JAMAL ALFrancesc Arnau i Arias, corresponsal de Kontra-Infos als EUA, ens relatal'entrevista que va mantenir amb Mumia Abu-Jamal durant la recent visita que li vafer al corredor de la mort de la presó de Filadèlfia (Pennsilvània).

però la gent no reacciona... Han estat moltbé les manifestacions per intentar aturar laguerra, molt bé que a Barcelona es fes lamanifestació més gran d'Europa, però aras'hauria de tornar a sortir al carrer. Seguimtenint els mateixos motius!

És indignant de veure com el Sistemafabrica les sevespròpies històries, perenganyar la gent.Aquest Colby Bryan,perquè és una estrelladel bàsquet i li handonat relleu, amb tot elsuport dels media, araresulta que al final lireconeixeran com si fosun mèrit, això de seracusat d'haver abusatd'una menor...! I hi haqui ho troba interessant,tot això...! I ArnoldSchwartzenneger, queara el volen fergovernador deCalifòrnia. Quinavergonya per a aquestpaís...!

I dius que el partit d'Aznar ha tornat aguanyar les eleccions? Deu estar moltmalament, el vostre país. No? Igual que elnostre! Com pot ser que, havent despertattanta oposició amb la seva postura a favorde la guerra, ara tornin a guanyar? És clar,són coses del Sistema. D'això en diuendemocràcia...! Us recordeu d'aquellspersonatges de còmic de quan érem petits?Doncs això és Bush. El dolent més clar quemai no havíem conegut. I, quan va guanyarles eleccions, alguns ja ens ho pensàvem,això. Que faria guerres, destrucció... Ialguns, a més de pensar-ho ho vam dir i hovam escriure: de seguida ens van dirradicals, des de molts cantons...

I la cultura? La nostra cultura? La culturaés una arma! I sempre ens la volen prendre.I si no poden, intenten de comprar-la. Tot hovolen comprar i vendre. I, de vegades hoaconsegueixen. Ho compren per a fer-ho

malbé. Ho van intentar amb el jazz. Desprésamb el reggae, ara amb el hip-hop. Aquestmoviment cultural va començar d'unamanera molt combativa. I no només amb lamúsica, sinó també amb la manera devestir, d’anar pel món... Han agafat els raps ihan intentat de pervertir-los, amb la

introducció de lletresindignes pel que és ivol representar unrap...»

He notat queMumia es queixa unamica del fet quealguna gent ha oblidatque existeix el correunormal, amb això del'Internet, el paper i elllapis. I que també escontinua podent trucarper telèfon, i sentir laveu de les persones. Iaixò ell ho sap molt bé.Coneix el valor de lescomunicacions. Ell,pres, que com tantes itantes persones

preses, en té limitades les trucades que potfer. Les cartes que pot escriure... Criticamolt l'alcalde de Filadèlfia, John Street,negre com ell, que durant la campanyaelectoral va prometre que es preocupariaper tal que se li hi fes un judici just, a Mumia—i als altres presos dels MOVE—, i que araja ni en parla. Que se li han de fermanifestacions davant de l'Ajuntament,perquè comenci a reaccionar. I ni així... EnMario i na Pam el posen al dia de les últimesnovetats en el seu cercle d'amics iconeguts... La setmana passada va moriruna filla dels Baraka, un matrimoni amicseu, d'una seixantena d'anys. La noia eralesbiana i vivia amb la seva companya almateix pis que una altra filla, que estavacasada amb un tipus que només feia queabusar d'ella fins que li va dir prou... Aquellpaio va marxar, però va tornar durant la nitamb una pistola i, com que no va trobar laseva exesposa, va matar les altres dues

CORREDOR DE LA MORT

dones... De moment, l'actuació de la policiaés més aviat tèbia. No troben l'assassí,encara que al dia següent va ser vist pelscarrers del voltant, intentant de vendre laroba de les persones que havia matat... Amés, els policies que van anar a la casa percomençar les investigacions, van fer unscomentaris d'allò més provocatius: «Suposoque ara demanaran la pena de mort perl'assassí!» «Aquí qui mereix la pena de mortés el Sistema, ningú més...» Aquesta fou laresposta de la mare. Ni més ni menys.Aquests últims anys s'han sentit històriessemblants entre famílies de gent militant.Sembla que forma part de l'actuació de lamàfia policíaca aquesta manera d'infiltrarpersones miserables entre certes famílies,per desfer-les, perquè alguna cosa semblanthavien intentat amb els MOVE...

En situacions extremes, les coses són oblanques o negres. Alguna persona corrent,que va aconseguir mantenir les idees clares,després d'haver perdut un familiar a lesTorres Bessones, va reaccionar igual: «Elsúnics culpables de l'esfondrament de lestorres són els qui han dissenyat la políticaexterior dels EUA tots aquests anys. Han fetpatir massa gent.» En Mario feia set o vuitanys que no veia en Mumia. Des que el vancanviar de presó l’última vegada. I surten aparlar de tot: de quan ell era petit a Santiagode Cuba, —abans d'emigrar cap els EstatsUnits—, i els seus pares el van treure del'escola de les monges catòliques, perquè elmaltractaven, fins i tot físicament. Elscarcellers passen i repassen per fora dellocutori. Tant els que estan del cantó de lesvisites com els de dintre. Gairebé totssomriuen quan els mires. Sembla que sónles instruccions que tenen. En entrar a lapresó, ens han donat una mena deformularis, on ens pregunten la nostra opiniósobre el tracte rebut. I una de les preguntesque volen que contestem és si els carcellersens han semblat prou educats... Cap denosaltres (Pam, Mario i jo) no vàremcomplimentar cap formulari a la sortida,naturalment. Era empalagós de veritat, elcarceller que ens va fer la revisió corporal,

amb el detector antidrogues: que havia vistel meu passaport, que d'on venia jo...,s'esforçava en donar-nos conversa. Queaquests detectors són molt enganyosos,que ell ja ho sap, això. Que, de vegades,per haver conduït un cotxe, sona l’alarma, siel volant l'ha tocat abans un fumador detabac... «Eh tu! Alerta!, que passa unafemella negra i dos mascles blancs, perveure en Jamal», sentim com un carceller lidiu a l'altre, d'una manera molt impersonal.No és que ens vulguin faltar al respecte. Ésque son així, els carcellers. Igual que els quiens han escorcollat el cotxe, en arribar al’aparcament de la presó. Entre efectius idesganats. Molt educats. Prenent nota detot. Mirant i regirant. Molt conscients que,quan ens pregunten si portem armes de foc,només ho fan per formulisme, que tot plegatnomés és per molestar, per fer-nos notarque ara ens endinsem en el seu terreny...,encara més. Al final, la motxilla grossa queportem, ni la toca. Amb la qual cosa quedaclar que podríem portar canons i bombes adins, que ni se n’assabentarien..., que no éstant important, perquè, deuen de pensar,ells sempre en tindrien més que nosaltresd'aquest tipus de coses.

Em crida l'atenció que Mumia, que estàmolt al cas de la problemàtica a la PenínsulaIbèrica, se sorprengui davant de lesexplicacions que en Mario li fa sobre elmoviment de resistència a les illes Hawaii.En Mario ha estat per allà fent campanyapels MOVE i pel mateix Mumia, aprofitantels desplaçaments que li ocasiona la sevafeina en defensa dels objectors deconsciència. És una feina força interessant,que li subvencionen els quàquers. Ensexplica que a Hawaii, al marge del llocparadisíac per fer vacances els potentats, lapoblació autòctona està patint totes lesmisèries d'una veritable ocupació militar.Igual que passava fins fa molt poc, a l’illa deVieques (Puerto Rico); allà fan assaigs ambtotes les armes que els sembla i a toteshores, i destrueixen tota aquella part de lanatura que no els és imprescindible per a laseva indústria turística. Però hi ha tot un

sector de població que rebutja frontalment lapotència ocupant: es neguen a fer servir elsbitllets de dòlar nord-americans i faninsubmissió civil a totes les normes que elsvénen de fora. Per això, la repressió hi ésmolt forta i només molt rarament els mitjansde comunicació en parlen, al continent. Enacabar aquesta explicació, a Mumia li faltatemps per demanar que, si trobem algunllibre de la història política de les Hawaii, lienviem.

En Mumia va prenent nota, mentalment,dels múltiples compromisos que had'assumir per fer articles periodístics ienviar-los a tota la gent que els hi demana,per publicar-los en tota mena de butlletinsalternatius i no tant alternatius. Totes lestranscripcions de les converses en aquestslocutoris són fetes a base de memòria,perquè està rigorosament prohibit introduirni llapis ni paper.

També li explico que vaig assistir aaquella reunió, a Staten Island, amb elsveïns preocupats per la desaparició del'hospital. I s'indigna i em diu que ja se sap,que l’Església catòlica, propietària delsterrenys i del mateix hospital, ja ha fet altresvegades jugades semblants: tancal'establiment, l'enderroca i ven els terrenys auna immobiliària, perquè això li representauna operació financera més rendible.«L'Església catòlica és una multinacionalmés. I això des de fa mes de dos mil anys».En parlar d'aquest tema, algú recorda queara en Mumia està preparant un altre llibre,precisament sobre les religions i el seu anticpaper en la manipulació de les persones iles poblacions senceres.

No ens en podem estar de parlar delproblema de l'energia elèctrica, a Nova Yorki a les altres capitals ianquis i canadenques.Mumia ens pregunta com ha reaccionat lagent. Nosaltres li expliquem les nostrespròpies experiències, perquè jo a Filadèlfiatambé vaig tenir ocasió de patir-ho unamica. Així, els meus amics em van explicarque la falta de llum, sobretot a la nit, vadespertar un cert sentit de la solidaritat entrepersones que, tot i ser veïnes, des de feia

anys amb prou feines s'havien dirigit laparaula en comptades ocasions. I això perqüestions molt pragmàtiques, deconvivència. «Doncs potser faria falta quel'energia elèctrica marxés més sovint, si aixòha de significar que augmenti la solidaritatentre la població nord-americana... A més,no ens mereixem altra cosa. Al cap i a la fi,això és el mateix que els bombardeigs hanprovocat a Bagdad: a més de la mort, hanprovocat als supervivents manca de llum,d'aigua..., i no només per unes hores, comaquí...»

En acomiadar-se és quan em diu: «I perallà, que no es desanimi ningú. Que tots elsimperis han caigut. Recordeu l'Imperi romà,l'Imperi espanyol, l'Imperi britànic.. I aratambé caurà l'Imperi USA... I l'Aznar i el seurègim... els farem caure entre tots...!»Aquesta presència d'ànim ens impressionasobretot a en Mario i a mi. Na Pam ja coneixmolt bé en Mumia, perquè gairebé cada mestenen entrevista, i de vegades més sovint, siels esdeveniments ho fan necessari.

I allà s'ha quedat, el presonercondemnat a mort, i les autoritats judicials,que ara no saben què fer i tenen por de«moure fitxa». Poden canviar-li la pena demort per la cadena perpètua. Podenreconèixer-li el dret a un nou judici, on estinguin en compte totes les proves que envan ser ignorades maliciosament en elprimer. O poden mantenir-li la pena demort...

A la sortida, obrim un butlletí que es veuque circula per totes les presons dePennsilvània. Es veu que el fa gent de bonavoluntat..., més o menys. En el númerocorresponent al mes d'agost, publiquen lallista dels 23 presos de Pennsilvània que fanel seu aniversari aquest mes i que estancondemnats a mort... Cada mes publiquenuna llista igual, fins que al desembre hauransortit tots: 239, en total, (234 homes i cincdones; 148 de negres, 73 de blancs, 16d’hispans i dos d’asiàtics)... Si és que totscontinuen vius...

Francesc Arnau i Arias,corresponsal de Kontra-Infos als EUA

MUMIA ABU-JAMAL AL CORREDOR DE LA MORT

dones... De moment, l'actuació de la policiaés més aviat tèbia. No troben l'assassí,encara que al dia següent va ser vist pelscarrers del voltant, intentant de vendre laroba de les persones que havia matat... Amés, els policies que van anar a la casa percomençar les investigacions, van fer unscomentaris d'allò més provocatius: «Suposoque ara demanaran la pena de mort perl'assassí!» «Aquí qui mereix la pena de mortés el Sistema, ningú més...» Aquesta fou laresposta de la mare. Ni més ni menys.Aquests últims anys s'han sentit històriessemblants entre famílies de gent militant.Sembla que forma part de l'actuació de lamàfia policíaca aquesta manera d'infiltrarpersones miserables entre certes famílies,per desfer-les, perquè alguna cosa semblanthavien intentat amb els MOVE...

En situacions extremes, les coses són oblanques o negres. Alguna persona corrent,que va aconseguir mantenir les idees clares,després d'haver perdut un familiar a lesTorres Bessones, va reaccionar igual: «Elsúnics culpables de l'esfondrament de lestorres són els qui han dissenyat la políticaexterior dels EUA tots aquests anys. Han fetpatir massa gent.» En Mario feia set o vuitanys que no veia en Mumia. Des que el vancanviar de presó l’última vegada. I surten aparlar de tot: de quan ell era petit a Santiagode Cuba, —abans d'emigrar cap els EstatsUnits—, i els seus pares el van treure del'escola de les monges catòliques, perquè elmaltractaven, fins i tot físicament. Elscarcellers passen i repassen per fora dellocutori. Tant els que estan del cantó de lesvisites com els de dintre. Gairebé totssomriuen quan els mires. Sembla que sónles instruccions que tenen. En entrar a lapresó, ens han donat una mena deformularis, on ens pregunten la nostra opiniósobre el tracte rebut. I una de les preguntesque volen que contestem és si els carcellersens han semblat prou educats... Cap denosaltres (Pam, Mario i jo) no vàremcomplimentar cap formulari a la sortida,naturalment. Era empalagós de veritat, elcarceller que ens va fer la revisió corporal,

amb el detector antidrogues: que havia vistel meu passaport, que d'on venia jo...,s'esforçava en donar-nos conversa. Queaquests detectors són molt enganyosos,que ell ja ho sap, això. Que, de vegades,per haver conduït un cotxe, sona l’alarma, siel volant l'ha tocat abans un fumador detabac... «Eh tu! Alerta!, que passa unafemella negra i dos mascles blancs, perveure en Jamal», sentim com un carceller lidiu a l'altre, d'una manera molt impersonal.No és que ens vulguin faltar al respecte. Ésque son així, els carcellers. Igual que els quiens han escorcollat el cotxe, en arribar al’aparcament de la presó. Entre efectius idesganats. Molt educats. Prenent nota detot. Mirant i regirant. Molt conscients que,quan ens pregunten si portem armes de foc,només ho fan per formulisme, que tot plegatnomés és per molestar, per fer-nos notarque ara ens endinsem en el seu terreny...,encara més. Al final, la motxilla grossa queportem, ni la toca. Amb la qual cosa quedaclar que podríem portar canons i bombes adins, que ni se n’assabentarien..., que no éstant important, perquè, deuen de pensar,ells sempre en tindrien més que nosaltresd'aquest tipus de coses.

Em crida l'atenció que Mumia, que estàmolt al cas de la problemàtica a la PenínsulaIbèrica, se sorprengui davant de lesexplicacions que en Mario li fa sobre elmoviment de resistència a les illes Hawaii.En Mario ha estat per allà fent campanyapels MOVE i pel mateix Mumia, aprofitantels desplaçaments que li ocasiona la sevafeina en defensa dels objectors deconsciència. És una feina força interessant,que li subvencionen els quàquers. Ensexplica que a Hawaii, al marge del llocparadisíac per fer vacances els potentats, lapoblació autòctona està patint totes lesmisèries d'una veritable ocupació militar.Igual que passava fins fa molt poc, a l’illa deVieques (Puerto Rico); allà fan assaigs ambtotes les armes que els sembla i a toteshores, i destrueixen tota aquella part de lanatura que no els és imprescindible per a laseva indústria turística. Però hi ha tot un

sector de població que rebutja frontalment lapotència ocupant: es neguen a fer servir elsbitllets de dòlar nord-americans i faninsubmissió civil a totes les normes que elsvénen de fora. Per això, la repressió hi ésmolt forta i només molt rarament els mitjansde comunicació en parlen, al continent. Enacabar aquesta explicació, a Mumia li faltatemps per demanar que, si trobem algunllibre de la història política de les Hawaii, lienviem.

En Mumia va prenent nota, mentalment,dels múltiples compromisos que had'assumir per fer articles periodístics ienviar-los a tota la gent que els hi demana,per publicar-los en tota mena de butlletinsalternatius i no tant alternatius. Totes lestranscripcions de les converses en aquestslocutoris són fetes a base de memòria,perquè està rigorosament prohibit introduirni llapis ni paper.

També li explico que vaig assistir aaquella reunió, a Staten Island, amb elsveïns preocupats per la desaparició del'hospital. I s'indigna i em diu que ja se sap,que l’Església catòlica, propietària delsterrenys i del mateix hospital, ja ha fet altresvegades jugades semblants: tancal'establiment, l'enderroca i ven els terrenys auna immobiliària, perquè això li representauna operació financera més rendible.«L'Església catòlica és una multinacionalmés. I això des de fa mes de dos mil anys».En parlar d'aquest tema, algú recorda queara en Mumia està preparant un altre llibre,precisament sobre les religions i el seu anticpaper en la manipulació de les persones iles poblacions senceres.

No ens en podem estar de parlar delproblema de l'energia elèctrica, a Nova Yorki a les altres capitals ianquis i canadenques.Mumia ens pregunta com ha reaccionat lagent. Nosaltres li expliquem les nostrespròpies experiències, perquè jo a Filadèlfiatambé vaig tenir ocasió de patir-ho unamica. Així, els meus amics em van explicarque la falta de llum, sobretot a la nit, vadespertar un cert sentit de la solidaritat entrepersones que, tot i ser veïnes, des de feia

anys amb prou feines s'havien dirigit laparaula en comptades ocasions. I això perqüestions molt pragmàtiques, deconvivència. «Doncs potser faria falta quel'energia elèctrica marxés més sovint, si aixòha de significar que augmenti la solidaritatentre la població nord-americana... A més,no ens mereixem altra cosa. Al cap i a la fi,això és el mateix que els bombardeigs hanprovocat a Bagdad: a més de la mort, hanprovocat als supervivents manca de llum,d'aigua..., i no només per unes hores, comaquí...»

En acomiadar-se és quan em diu: «I perallà, que no es desanimi ningú. Que tots elsimperis han caigut. Recordeu l'Imperi romà,l'Imperi espanyol, l'Imperi britànic.. I aratambé caurà l'Imperi USA... I l'Aznar i el seurègim... els farem caure entre tots...!»Aquesta presència d'ànim ens impressionasobretot a en Mario i a mi. Na Pam ja coneixmolt bé en Mumia, perquè gairebé cada mestenen entrevista, i de vegades més sovint, siels esdeveniments ho fan necessari.

I allà s'ha quedat, el presonercondemnat a mort, i les autoritats judicials,que ara no saben què fer i tenen por de«moure fitxa». Poden canviar-li la pena demort per la cadena perpètua. Podenreconèixer-li el dret a un nou judici, on estinguin en compte totes les proves que envan ser ignorades maliciosament en elprimer. O poden mantenir-li la pena demort...

A la sortida, obrim un butlletí que es veuque circula per totes les presons dePennsilvània. Es veu que el fa gent de bonavoluntat..., més o menys. En el númerocorresponent al mes d'agost, publiquen lallista dels 23 presos de Pennsilvània que fanel seu aniversari aquest mes i que estancondemnats a mort... Cada mes publiquenuna llista igual, fins que al desembre hauransortit tots: 239, en total, (234 homes i cincdones; 148 de negres, 73 de blancs, 16d’hispans i dos d’asiàtics)... Si és que totscontinuen vius...

Francesc Arnau i Arias,corresponsal de Kontra-Infos als EUA

MUMIA ABU-JAMAL AL CORREDOR DE LA MORT

Encara que GeorgeOrwell va demostrarser un excel·lentanalista del seu temps iva saber anticipar lesprincipalscaracterístiques del’immediat futur al quela humanitat semblavaabocat, no va poderendevinar que arribariaun dia que el llinatgeBlair amb el que va serbatejat i al que va enrenunciar en favord’Orwell, el nom d’unriu de la comarca on enva transcórrer lainfantesa, seria un delsmés odiats pelsantibel·licistes decomençament deltercer mil·lenni.

Tampoc no va poder pre veure que laseva voluntat de què no se li escriguessinbiografies seria tantes vegades incomplida.De fet, Orwell, de qui ara se’n commemorael centenari del naixement, se’n va convertirpoc temps després de morir el 1950, als 47anys, en un autor d’inusitat èxit, fins el puntde ser l’escriptor anglès del segle XX mésllegit. En 1984, el seu any emblemàtic, unaallau de bibliografia orwelliana va desbordarles impremtes, i els estudis crítics ibiografies no han cessat d’aparèixer.

La biografia de Meyers és un text sobri,escrupolosament documentat, on l’autorposa especial cura a l’hora de tractar elstemes més obscurs i difícils de la vidad’Orwell: els seus anys de policia imperial aBirmània, la llista d’intel·lectuals companys

de viatges delscomunistes que vaconfeccionar, els babausútils dels suposatsprogressisme totalitari, ila tòrrida personalitat dela seva vídua imarmessora. «Ma vidaha estat gairebé semprefotuda, però en certssentits interessant.», vaescriure Orwell. La partde sa vida fotuda és perals lectors el mésinteressant, i allò que pera ell interessant resultaaclaridor i lúcid per alsque s’acosten als seusllibres.

Hitchens, per la sevabanda, ha confeccionatun estudi crític. Més amicde la polèmica i del

debat, aprofita la figura de l’autord’Homenatge a Catalunya per contrastar lesposicions de bona part dels intel·lectuals del’època. I és que la vida i l’obra d’Orwellserveix de pedra de toc amb la que mesurarles posicions polítiques d’aquells que vanviure l’eclosió i l’ascens del totalitarisme, enles seves dues vessants, i que la major partde les vegades no van aconseguir o no vanvoler d’entendre el que tan diàfanamenthavia comprès Orwell després de la sevaexperiència en la guerra i revolucióespanyola.

Resulta especialment interessant elrepàs, en el doble sentit de la paraula, queHitchens dóna als intel·lectuals britànicscomunistes que tant van criticar Orwell. AixíDeutscher, Raymond Williams, E. P.

RECORDANT ORWELLLA IMPORTÀNCIA D’ANOMENAR-SE BLAIR

HITCHENS, Christopher: La victoria de Orwell. Emecé. Barcelona, 2003.MEYERS, Jeffrey: Orwell, la conciencia de una generación. Vergara.Barcelona, 2002.

RECORDANT ORWELL

CHOMSKY LÚCIDAcaba de sortir al carrer un nou llibre de Noam Chomsky [Dues hores de lucidesa : conversesamb Denis Robert i Weronika Zarachowicz. Edicions 62. Barcelona, 2003]. Es tracta, aquest pic,de la transcripció d’una llarga entrevista realitzada a Chomsky a Siena, el novembre de 1999,pels periodistes abans esmentats i publicada en francès l’any 2001. El llibre, per les sevescaracterístiques, és fàcil de llegir, resumeix els “models” –que no «teories»– de Chomsky idivulga el pensament sobre un munt de temes diversos del lingüista llibertari. Alguns dels temesque tracta aquest llibre: el paper dels intel·lectuals; les «indústries de l’adoctrinament» (els medisde desinformació i propaganda); el Poder, els poders i els seus centres; el Capitalisme i el seusistema econòmic; la Democràcia, la Revolució i l’Anarquisme; la política exterior nord-americanai l’Imperialisme; etc. Molt interessant és la importància que Chomsky dóna al «sentit comú» –nous recorda això la «raó comuna» garciacalviana?– i la seva lluita contra l’Estat [«El rol de l’Estatés aquest: fer per manera que els rics esdevinguin encara més rics.»]. En definitiva un llibre queinteressa tant als seguidors de Chomsky com als que encara desconeixen les idees d’aquest,com ell es defineix, «desemmascarador de mentides i falsedats».

I com a mostra resposta de Chomsky a la pregunta: «Es continua definint com aanarquista?»

«L’anarquia inclou moltes coses diferents. Però herència directa del liberalisme clàssic, que malda peel capitalisme. Aquests corrents anarquistes intenten pd’ajudar la gent a multiplicar els fruits de la llibertat.

Els anarquistes sempre han estats fidels a un prinjerarquia ha de ser revisada i ha de demostrar que tvalen. Això també és vàlid per a les relacions entre pdel treball o entre estats. Cal identificar totes les forme

N’hi ha que tenen una raó de ser. Per exemple, lede naturalesa autoritària. Però tota forma d’autoritail·legítima i tenim dret a fer-la caure. Això és cert individuals fins a les relacions internacionals. A pareanarquista és aquesta. Prové directament de les lluite

Thompson... són contravinguts per Hitchens,per a qui Orwell tenia raó mentre queaquells no feien més que ensenyar el llautósoviètic. Aquesta és una de les victòriesd’Orwell.

Però on Orwell ha tingut tota la raó, almarge de debats amb detractors opolèmiques literàries, ha estat en ladenúncia del llenguatge del poder; ell parladel Big Brother, on la mentida és veritat, lahistòria un discurs alterat constantmentsegons criteris de dominació i l’eufemismeaixecat a tòpic i creença. La boca del BigBrother és la que pronuncia avui aqueixoseufemismes de «danys col·laterals»,

«guerra preventiva», «bombes intel·ligents»,«ajuda humanitària», «error humà»...

Finalment, la victòria d’Orwell és la sevaactualitat per pensar i denunciar lesatrocitats del poder i no perdre’s en la selvade les seves màscares. «El pecat degairebé tots els esquerrans des de 1933 enendavant», escriu Orwell, «consisteix en quèhan volgut ser antifeixistes sense serantiautoritaris.» Segueix essent cert irecomanable el consell que va donar el seuamic Arthur Koestler que ens apliquem i hifem extensiu: «Aferra’t a Orwell, el mai no etfallarà.»

Ignasi de Llorens

dins de l’anarquia hi ha un corrent que ésr defensar la llibertat i la democràcia contraroposar formes d’organització susceptibles

cipi fonamental: tota forma d’autoritat o deé una raó de ser. Les autojustificacions noares i fills, entre homes i dones, en el móns d’autoritat i comminar-les a justificar-se.s relaciones entre una mare i el seu fill sónt que no pugui trobar una raó de ser ésen tots els àmbits, des de les relacionesr meu, l’aportació essencial del pensaments populars, del segle de les llums.»

Una nova onada repressiva ha tornat a copejarel moviment anarquista des de començamentsde juliol i per segona vegada a la ciutat deValència. El 7 de juliol van ser detingudes duespersones, Edu i Amanda. L’endemà, a les 9del matí, va començar l’escorcoll de l’AteneuLlibertari del Cabanyal. Més tard escorcollarenla casa d’Eduard, portant-se 14 capses dematerial, segons la premsa. A les 10 del matí,s’hi produïa una tercera detenció a Líria, unpoble al costat de València, segrestant Jordi,un jove de 25 anys. A les 15 hores, un quartcop, que es produïa aquesta vegada sobreMiquel Àngel, que es detingut a les portes deca sa mare, a Benimaclet. De moment, Edu iAmanda en segueixen detinguts aplicant-los lallei antiterrorista (de tres a cinc diesincomunicats, interrogatoris constants, tortures,humiliacions...), ja que, segons la premsaaddicta al poder, Amanda s’ha declaratculpable de l’enviament d’un sobre bomba.

A les 17.30 del 8 de juliol es vanconcentrar un mig centenar de persones alMiquelet, zona cèntrica valenciana, on es vandesplegar diverses pancartes. Una des de daltel Miquelet, exigint la llibertat dels anarquistesdetinguts, i altres dues als peus. També es vanrepartir octavetes informant a la gent de lasituació en la que es troba sumit el movimentanarquista valencià.

Sobre les 23 hores del mateix dia, cincencaputxats entren a la casa de Jordi il'escorcollen, portant-se material. El cas ésportat al número 1 de l’Audiència Nacional. Alsquatre companys se’ls acusava de la cartabomba que va esclatar a Correus el 25 d’abrilpassat, causant lesions a quatre treballadors idanys materials diversos. També volienencolomar-los l’incendi d’una excavadora, lacrema d’un caixer i el sabotatge amb artefactesincendiaris en un telepizza, una immobiliària il’Institut de Formació Professional delCabanyal. J. Cotino declarava que lesinvestigacions policíaques apuntaven versl’acusació d’Amanda i Edu, com a principalsinterventors, i a Jordi i Miquel Àngel, com aintegrants d’aqueixes famoses organitzacionsanarcoclandestines que compareixen tant enles seves acusacions.

Jordi va ser alliberat al final d’aquellamateixa setmana, descartant-lo del cas, aixícom a Miquel Àngel, que va ser posat enllibertat el dia 12 de juliol després de declarar al’Audiència Nacional.

Senyor Cotino, ni els teus paquets bomba,ni el dolor que ens causa el segrest delsnostres companys, ni la repressió als carrers,ni la teva pinta de fatxenda, no aturaran res! Nide València, ni d’enlloc desapareixerem, ni enscallarem i, ni molt menys, restarem quietsenfronts dels abusos de poder que ja portemsuportant tants anys. Ni la tristesa de lesvostres presons, ni la repressió de les vostresporres, res no ho aconseguirà.

Nosaltres ja sabem al que ens enfrontem ino ens fa por, perquè, per nosaltres, lluitar pelsnostres somnis és l’únic que ens queda.

Segons informava en un primer moment lapolicia als advocats, els tres al·lots estavenincomunicats a la Direcció Superior de Policiade València assistint-los només un misserd’ofici, ja que els seus advocats propis nopodien visitar-los.

Les acusacions que es formulen des de laDelegació de Govern i des del Ministeri del’Interior van dirigides a crear alarma social i acol·locar l’opinió pública en una posturacontrària i de desconfiança vers qualsevolpersona o moviment que es qüestioni el mónen el que vivim.

Què està passant? Per què es criminalitzad’aquesta manera la joventut i els movimentscrítics a la «democràcia» (que de democràciatenen ben poc i cada cop menys)? És que elGovern ens demana la nostra opinió quanbombardeja Iraq, destrueix la natura i elsnostres barris per especular i enriquir-se?Tenen alguna relació les actituds cada vegadamés autoritàries i feixistes de les classesdirigents, amb la repressió cada pic major quepateix qualsevol que s’oposi als seusinteressos?

Per la llibertat, mort a l’Estat!

Si en toquen a un,ens toquen a tots!

La màfia repressiva copejade bell nou València

Què és el Col·lectiu Antirepressiu?El Col·lectiu Antirepressiu és una formacióque s’encarrega de denunciar qualsevolactivitat de l’Estat que es considerirepressiva enfront dels moviments socials,així com de donar suport a les personesvíctimes d’aquestes actuacions.

Quan es forma?Arran dels muntatges policíacs i judicialsesdevinguts a València i com aconseqüència del desallotjament del CentreSocial de Malas Pulgas.

Com es finança?Amb l’organització de xerrades, concerts,vendes (propaganda, beguda, menjar) o dequalsevol activitat que surti de lesassemblees i sota el consens delsintegrants.

Què é s la caixa de resistència?Són uns doblers fixos que, amb caràcterd’inamovibles, van augmentant tot realitzantles activitats abans esmentades.

En què es destinen els doblers?En la realització de pancartes, cartells,comunicats de premsa, material de difusió...La caixa de resistència va destinada apossibles despeses d’advocats, tràmitsjudicials, pagament de multes, etc.

Com establir contacte amb nosaltres?Ho pots fer tant per e-mail

(mallorcantirepressiva@yahoo.com)com passant pel local de la CNT de Palma

(Palau Reial, 9, 2on)els dimarts alternants

a partir de les 19 hores.

Col·lectiu Antirepressiu

L O C A L :Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

P E R M A N È N C I E S :De dilluns a divendresde 19 a 22 hores

T E L È F O N : ( 9 7 1 ) 7 1 9 1 0 2 F A X : ( 9 7 1 ) 7 1 6 3 9 1 E - M A I L :

estelnegre@nodo50.org C O R R E S P O N D È N C I A :

Apartat de correus 156607080 Ciutat de MallorcaIlles Balears ATENEU LLIBERTARI ESTEL NEGRE

ANTI ©: Si t’interessa piratejar alguna cosa d’aquest butlletí, no te’ntallis! Això sí, no t’oblidis si és possible de citar-ne la font d’informació.

L’Ateneu Llibertari Estel Negre només es responsabilitza dels articlessense firma o dels signats expressament per aquest col·lectiu. Les altrescol·laboracions, personals o de grups, signades amb noms reals oficticis, són responsabilitat exclusiva dels seus autors.

LLEGEIX, AJUDA I DIFON EL BUTLLETÍ ESTEL NEGRE: Això que tens a lesmans no és cap objecte de consum. Si ja l’has llegit, no el llancis, passa’la algun o alguna col·lega. També us hi podeu subscriure per 12 númerosfent-nos arribar 6 € (o 12 € si voleu fer una subscripció de suport) inosaltres us enviarem el butlletí a ca vostra.

———————————————————————————————————

A S S E M B L E E SAteneu Llibertari Estel Negre: dijous a les 20.30 hores a l’Ateneu———————————————————————————————————

CNT-AIT: dimarts a les 20.30 hores a l ’Ateneu==============================================================U N A F O R M A D E C O L · L A B O R A REl Butlletí Estel Negre és obert a tothom. Desitgem i volem que tots i totes hi

col·laboreu amb articles, notícies, comentaris, dibuixos, etc.,i també en la seva distribució i difusió. Enrotlleu-vos-hi!

==============================================================A L T R A F O R M A D E C O L · L A B O R A RAmb aquest butlletí, i amb l’Ateneu en general, hi podeu col·laborar d’unaforma econòmica, imprescindible per al seu funcionament, ingressant les

quantitats que vulgueu en el compte corrent de La Caixa número2100-0150-66-0103123620.

Sabem que aquestes retxes seran ben acollides,per la qual cosa us adonem les gràcies per endavant. Salut!

L O C A L :Palau Reial, 9, 2on (Ciutat)

P E R M A N È N C I E S :De dilluns a divendresde 19 a 22 hores

T E L È F O N : ( 9 7 1 ) 7 1 9 1 0 2 F A X : ( 9 7 1 ) 7 1 6 3 9 1 E - M A I L :

estelnegre@nodo50.org C O R R E S P O N D È N C I A :

Apartat de correus 156607080 Ciutat de MallorcaIlles Balears