quadern de mÈxic - eulàlia lledó

Quad

ern

de M

èxic

Eulàl

ia Lle

dó C

unill

Eulàlia Lledó Cunill

QUADERN DE MÈXIC De chilanga a regiomontana

L’última setmana de novembre i la primera de desembre de 2013, l’au-tora va anar a Mèxic invitada pels tribunals electorals de la Ciutat de Mèxic i de Monterrey. Això va fer que sojornés en aquestes dues ciutats una intensa, assolellada i plena de ventures quinzena. El lli-bre que teniu a les mans recull les impressions d’aquesta tímida però meravellada aproximació i és un homenatge ple de gratitud a Mèxic i a l’estada.

A Mèxic DF. De moment, no em calen taxis. Estic més contenta que un gínjol amb

la meva flamant targeta de metro de plàstic recarregable. Cada viatge, amb tants transbords com vulgui, costa 3 pesos = 0,17 €! I el metro pas-sa rabent cada mig minut. És prou net, i el sistema de transbord, senzill.

Indiscutiblement, la divisa que agermana els conductors de pese-ros [autobusos urbans] és: «Abans mort que no que em passin». Això els obliga a anar a tota castanya, a engegar rabents, a passar d’una marxa a l’altra fent espantoses estrebades als enormes canvis, a pa-rar en sec i, sobretot, a agafar els revolts amb una mena de gosadia desimbolta i una mica derrapant. Malgrat això, sempre que vaig agafar un pesero, m’hi vaig sentir molt ben acompanyada i confortable, fins i tot quan no hi havia seient lliure i em tocava anar agafada (com una paparra: m’hi anava la vida) a la barra de prop de l’entrada, perquè el fet que vagin a tota bufa no implica que algun cop tanquin les portes; sempre les duen obertes de bat a bat. De tota manera, tant al metro com al pesero, gairebé sempre seia; si no hi havia lloc, algú me’l cedia. No vaig acabar d’escatir mai si era per vella o per blanca.

Eulàlia Lledó Cunill (Barcelona, 1952) és doctora en filologia romànica. Escriu bàsicament assaig. Fruit d’aquesta dedicació destaquen els volums La línia de flotació. Dietari intermitent (2009) i El fil dels dies (2009-2013). Publica habitualment al Huffington Post.

Amb la literatura com a centre i objectiu, té una notable obra escrita como a crítica i conferenciant. En aquesta editorial ha publicat Dona finestrera (1997), Dona balconera. A les penes, lli-breries (2007), Respuesta a sor Filotea de la Cruz. La hiperbólica fineza (2008), ha prologat el volum que aplega La verge dels set punyals i La veu perversa (1998), de Vernon Lee, i ha tingut cura de l’edició de Terra d’Elles (2002), de Charlotte Gilman.

Des de fa molts anys analitza els biaixos ideològics de la llengua en àmbits molt diversos. D’aquest quefer —després d’empassar-se sencer el diccionari normatiu i bona part del dic-cionari normatiu castellà, i sobreviure—, en són fills els estudis en profunditat: L’espai de les dones als diccionaris: silencis i presències (2005) o De mujeres y diccionarios. Evolución de lo femenino en la 22ª edición del DRAE (2004). El volum De llengua, diferència i context (2007) i el llibre digital, Manual de llengua per visibilitzar la presència femenina (2011), <http://www.beat.cat/manualdellengua/>, són dos concrecions clares del que l’autora pensa i sent sobre la llengua.

Un bon exponent i resum dels variats anàlisis de premsa que ha realitzat és Cambio lingüístico y prensa. Problemas, re-cursos y perspectivas (2013), publicat també per Laertes.

Altres títols

TERRA D’ELLESCharlotte Perkins Gilman

BESAR LA BRUIXAContes vells amb vestit nouEmma Donoghue

GARGANTUA I PANTAGRUELFrançois Rabelais

EL VIATGE A L’ESTRANGERF. Scott Fitzgerald

STRIPTEASE PER A INVIDENTSi altres narracionsEmili Olcina

HIVERN AL MONTSENYDiari d’un naturalistaMartí Boada i Juncà

DONA BALCONERAA les penes, llibreriesEulàlia Lledó

L’ANALFABETANarració autobiogràficaAgota Kristof

DONA FINESTRERAEscriptores com catedralsEulàlia Lledó

9 7 8 8 4 7 5 8 4 9 4 6 1

ISBN: 978-84-7584-946-1

Foto

: Mar

ia Ro

ig

35

coberta QUADERN DE MÈXIC.indd 1 28/04/2014 10:20:35

Índex

Prolegòmens . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

Metros i autobusos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17

Donar la mà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29

El llarg camí de señorita a doña . . . . . . . . . . . . . . 33

El personal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37

Converses filològiques ¡Se pochan tasas! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43

Dimarts 26 de novembre Del Zócalo a sor Juana Inés de la Cruz . . . . . . . . . 53

Dimecres 27 de novembre Coyoacán . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65

Dijous 28 de novembre La plaça Balderas i la Librería Nacional . . . . . . . . . . 71

Divendres 29 de novembre Del mercat de La Merced al Palacio de Bellas Artes . . 79

QUADERN DE MÈXIC.indd 9 28/04/2014 10:20:11

Índex

Prolegòmens . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

Metros i autobusos . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17

Donar la mà . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29

El llarg camí de señorita a doña . . . . . . . . . . . . . . 33

El personal . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 37

Converses filològiques ¡Se pochan tasas! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43

Dimarts 26 de novembre Del Zócalo a sor Juana Inés de la Cruz . . . . . . . . . 53

Dimecres 27 de novembre Coyoacán . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65

Dijous 28 de novembre La plaça Balderas i la Librería Nacional . . . . . . . . . . 71

Divendres 29 de novembre Del mercat de La Merced al Palacio de Bellas Artes . . 79


10 / Quadern de Mèxic

Dissabte 30 de novembre Teotihuacan . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 87

Diumenge 1 de desembre San Ángel . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99

Dilluns 2 de desembre Monterrey. San Pedro . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 107

Dimarts 3 de desembre Els petroglifs de Boca de Potrerillos . . . . . . . . . . . 111

Dimecres 4 de desembre Monterrey. El museu MARCO . . . . . . . . . . . . . . . 117

Dijous 5 de desembre La Huasteca. Les grutes de García . . . . . . . . . . . . 123

Divendres 6 de desembre El Cerro de Chipinque . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 131

Dissabte 7 de desembre Cap a casa. Monterrey - Mèxic DF - París - Barcelona . . . . . . . 135

Epíleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 139


Dimarts 26 De novembre Del Zócalo a sor Juana Inés de la Cruz

El primer dia a Mèxic DF, després d’una nit de no dor-mir gaire, decideixo desafiar el jet lag i me’n vaig al cen-tre històric. Va ser una jornada llarga i profitosa: no tan sols vaig conèixer els meus primers peseros i el metro, sinó que vaig veure i gaudir d’un munt de llocs i coses.



M’havien advertit de les masses de gent que cami-nen per tota ciutat, me les havien descrites com una massa amorfa amb la qual pots topar. La meva expe-riència, tot i que les masses són presents per tot, no és trobar-les tan amorfes. Sigui com sigui, pesero, metro, transbord i, finalment, baixo a la parada Zócalo del metro; just vaig encertar la que em deixava enmig de la plaça gegantina. Em disposava a entrar, doncs, en una primera massa; l’afluència de públic al metro que acabava d’abandonar així ho augurava. Pujo les últi-mes escales molt lentament, noto l’altitud.

Quan surto a la plaça no hi ha ningú, literalment ningú: tota la plaça està envoltada d’una sanefa ben es-pessa de polis de negre que miren cap a la calçada; no-més en veig les esquenes. Sorprenent. Quan, no sense una certa aprensió, travesso la fila per creuar el carrer, veig totes les pròtesis i armes que carreguen. Els apara-tosos cascs, les proteccions pectorals i les de les cames, també de negre rigorós, agermana cada element de la corrua amb un alebrije, aquests curiosos i agressius monstres de l’artesania tardana de Mèxic. En un pri-mer moment, eren de paper maixé i tenien ànima de bambú; ara són bàsicament de fusta i desmuntables, i així el turisme els pot comprar sense patir: emboliquen cada peça separadament i cap punxa no corre el perill de trencar-se. Estan també en franca sintonia amb tots els monstres, estàtues, figures, frisos, que es troben a les excavacions. Sembla que formin part d’un concurs per veure qui té més dents, més urpes, quin fa més por...


Eulàlia Lledó / 55

La plaça del Zócalo —és ben sabut— és grandio-sa, hi bado una estona. A dues passes hi ha el Templo Mayor. De seguida que hi entres i comences a passejar per les runes, abans d’entrar al museu, pots contemplar i esfereir-te amb les serps enormes que vigilen les restes de les piràmides i et pots interrogar sobre el sentit de tanta paret, de tant mur, fet a base de calaveres. De l’amor de Mèxic per tota mena d’ossos, fins i tot in-closos en els usos festius. Per pocs dies, la meva visita no s’ha escaigut durant la celebració de les festes que commemoren mortes i morts, i ja em sap greu, ja.

M’agrada molt la visita al Templo Mayor sota el sol de Mèxic. Disfruto també força al museu, ple de meravelles, on intento començar a familiaritzar-me amb la cultura mexicana; la volguda penombra que l’inunda contribueix, a més d’infondre calma, al fet que vegis millor els fabulosos i, de vegades, gegantins objectes que conté. Mentre el visito, no puc deixar de pensar que quina cultura més rara, aquesta cultura que glorifica la mort. Tots aquests personatges, dees, déus, plens de dents, fent ganyotes aterridores, armats de pròtesis i accessoris punxents i tallants. D’animals sempre rampants.

Un exemple: el magnífic i famós però alhora es-fereïdor relleu circular de Coyolxauhqui esquarte-rada que hi van trobar. El miraculós embaràs de la dea mare, Coatlicue, la va enfurir així com a la resta de quatre-cents fills (i filles?), i van decidir matar la mare. Dalt de la muntanya, Coyolxauhqui va parir



Huitzilopochtli, que desmembra sa germana i en tira els trossos muntanya avall (de passada elimina també els quatre-cents germans i germanes). En fi.

Com que hi ha guies de viatges boníssimes, em li-mitaré a recomanar molt la visita al museu, així com a passejar amb calma per l’exterior, a badar i a tirar enda-vant i enrere. Només explicaré una anècdota circums-tancial: dins el museu vaig coincidir amb una visita escolar i va ser impagable. Un mestre (dels graciosos) explicava les hipòtesis més agosarades com si estigues-sin absolutament comprovades i certificades (d’altra banda, res que no passi també aquí). Evidentment, es referia, amb gran cerimònia i pompa, a la seva com-panya com la maestra. Però el que em va fer realment enriolar va ser veure que per explicar i inculcar-los les pronunciacions correctes de llocs, mites i personatges, els pregava que no parlessin com els espanyols, que no mostressin la mateixa toixa incapacitat per pronunciar segons quins sons i combinacions de lletres. «Totes les oques tenen bec»; vaig pensar; o, per dir-ho amb l’es-panyol al qual es referia el mestre: Donde las dan, las toman o En todas partes cuecen habas.

Passo per la catedral, hi estaven fent missa, molta gent a totes les capelles. A fora, la música dels or-guenets de maneta no para ni un moment; l’olor de tortillas i tamales, tampoc. En un dels murs baixos del recinte que enclou el recinte de la catedral, con-cretament el del carrer República del Brasil, tot d’ho-mes amb expressius i pintorescos cartells s’ofereixen



La plaça del Zócalo —és ben sabut— és grandio-sa, hi bado una estona. A dues passes hi ha el Templo Mayor. De seguida que hi entres i comences a passejar per les runes, abans d’entrar al museu, pots contemplar i esfereir-te amb les serps enormes que vigilen les restes de les piràmides i et pots interrogar sobre el sentit de tanta paret, de tant mur, fet a base de calaveres. De l’amor de Mèxic per tota mena d’ossos, fins i tot in-closos en els usos festius. Per pocs dies, la meva visita no s’ha escaigut durant la celebració de les festes que commemoren mortes i morts, i ja em sap greu, ja.

M’agrada molt la visita al Templo Mayor sota el sol de Mèxic. Disfruto també força al museu, ple de meravelles, on intento començar a familiaritzar-me amb la cultura mexicana; la volguda penombra que l’inunda contribueix, a més d’infondre calma, al fet que vegis millor els fabulosos i, de vegades, gegantins objectes que conté. Mentre el visito, no puc deixar de pensar que quina cultura més rara, aquesta cultura que glorifica la mort. Tots aquests personatges, dees, déus, plens de dents, fent ganyotes aterridores, armats de pròtesis i accessoris punxents i tallants. D’animals sempre rampants.

Un exemple: el magnífic i famós però alhora es-fereïdor relleu circular de Coyolxauhqui esquarte-rada que hi van trobar. El miraculós embaràs de la dea mare, Coatlicue, la va enfurir així com a la resta de quatre-cents fills (i filles?), i van decidir matar la mare. Dalt de la muntanya, Coyolxauhqui va parir



Quan hi entro, tot el pati està circumdat per unes enormes banderes israelianes, viades de banderes me-xicanes. Aquell matí l’ha visitat Simon Peres, el pre-sident israelià, abans de viatjar cap a Guadalajara per assistir a la Fira Internacional del Llibre, i això (al marge de les freqüents manifestacions ciutadanes que tenen lloc al centre) explica finalment el misteri del desplegament policial de la plaça.

Tinc sort. Ja no hi quedava cap vestigi de la desfi-lada d’autoritats i després, no sense haver donat prè-viament unes quantes voltes abans d’encertar l’entra-da correcta, entro a l’enorme pati, tranquil a aquella hora del migdia tot i la profusió de policia i exèrcit, que —ho suposo— hi deu ser habitual. Bastants gru-pets visiten els murals de Diego Rivera. Molta oferta de visites gratuïtes guiades per part d’una gent silenciosa i atenta. Pujo les escales contemplant ja el primer mural: quantes vegades no l’hauré vist en fotos i llibres, en pel·lícules! Tot acaba arribant. No deixa de ser emocio-nant visitar, veure, alguna cosa que sabies que un dia o altre arribaries a veure. Els murals són una meravella que expliquen, meravellats, meravelloses històries, tot i que a voltes té sangonosos i força brutals episodis. Una bona visita. Travesso tot l’enorme pati per sortir per on he entrat, però els policies em fan tornar a travessar-lo tot una altra vegada...; se surt per una altra porta que dóna a l’ample i agradable carrer de la Moneda: gent, orguenets de maneta i olor de menjar.



per fer tot tipus de feina relacionada sobretot amb la construcció casolana. No vaig gosar fotografiar-los, i em sap greu perquè eren tota una lliçó d’imaginació i de bon ús de la llengua.

Segueixo el consell d’una amiga i me’n vaig a la llibreria Porrúa, del carrer de Donceles, també ben a prop del Zócalo. No deixo de passar, és clar, pel Co-legio Nacional, que hi és ben a prop, al carrer de Luis González Obregón, per adelitar-me en els seus patis; cap dona entre els quinze noms que el van fundar, i no justament perquè no hi hagués científiques o ar-tistes: Libertad por el saber (masculí); que em sento com a casa, vaja. La llibreria Porrúa és gran i està ben assortida, i, potser perquè surto de la catedral, hi en-tro amb un respecte gairebé religiós. Em sobta la gran quantitat de caixes que hi ha per pagar. Agafo l’as-censor i pujo al restaurant, on, a més de poder men-jar-hi o beure-hi alguna cosa, pots contemplar una bona part del centre de Mèxic DF, catedral i Templo Mayor inclosos. Molt rebé. Les llibreries mexicanes són una delícia i, almenys les grans, acostumen a tenir cafeteria o restaurant, on el sistema de propines hi és intactament vigent.

M’acosto al Palau Nacional; és tan a prop (tot i que a Mèxic DF les distàncies enganyen) que em sembla un crim no anar-hi. El palau es va construir al segle xvi sobre les ruïnes del palau de l’emperador asteca Moctezuma II; és a dir, la història i el procedi-ment de sempre.



Quan hi entro, tot el pati està circumdat per unes enormes banderes israelianes, viades de banderes me-xicanes. Aquell matí l’ha visitat Simon Peres, el pre-sident israelià, abans de viatjar cap a Guadalajara per assistir a la Fira Internacional del Llibre, i això (al marge de les freqüents manifestacions ciutadanes que tenen lloc al centre) explica finalment el misteri del desplegament policial de la plaça.

Tinc sort. Ja no hi quedava cap vestigi de la desfi-lada d’autoritats i després, no sense haver donat prè-viament unes quantes voltes abans d’encertar l’entra-da correcta, entro a l’enorme pati, tranquil a aquella hora del migdia tot i la profusió de policia i exèrcit, que —ho suposo— hi deu ser habitual. Bastants gru-pets visiten els murals de Diego Rivera. Molta oferta de visites gratuïtes guiades per part d’una gent silenciosa i atenta. Pujo les escales contemplant ja el primer mural: quantes vegades no l’hauré vist en fotos i llibres, en pel·lícules! Tot acaba arribant. No deixa de ser emocio-nant visitar, veure, alguna cosa que sabies que un dia o altre arribaries a veure. Els murals són una meravella que expliquen, meravellats, meravelloses històries, tot i que a voltes té sangonosos i força brutals episodis. Una bona visita. Travesso tot l’enorme pati per sortir per on he entrat, però els policies em fan tornar a travessar-lo tot una altra vegada...; se surt per una altra porta que dóna a l’ample i agradable carrer de la Moneda: gent, orguenets de maneta i olor de menjar.



amb les estampetes i els pets de monja que li donaven a més de la promesa de protecció mental!

Ho sento si una improbable lectora, si un hipotè-tic lector, esperava algun comentari sarcàstic centrat exclusivament en l’alcancía mexicana.

Sor Juana Inés de la Cruz

El matí ha donat per molt, però evidentment no me’n podia anar a casa, no podia tornar a l’hotel, sense retre homenatge a la immensa sor Juana Inés de la Cruz. Metro, transbord, baixo a l’estació d’Isabel la Católi-ca i cap a la Universidad del Claustro de Sor Juana, situada —és clar!— a l’exconvent de Sant Jeroni. És un edifici gran, gran, situat entre els carrers d’Isabel la Católica, San Jerónimo, Cinco de Febrero i José María Izazaga, que és per on hi vaig entrar. Hi vaig repetint mentalment les sàvies jaculatòries que m’ha ensenyat Meri Torras: Sor Juana Inés de la Cruz, dame tu luz / Juana de Asbaje, dame coraje..., a les quals afegeixo maldestrament perquè m’ajudi a encertar el camí i arribar-hi aviat: Sor Juana Inés, guía mis pies.

Abans d’entrar, i per prendre embranzida, em prenc una agua fresca en una mena de bar encantador. Una altra institució mexicana molt recomanable, la de les aguas frescas. Va ser, concretament, una agua de Jamaica, d’un delicat to vermell. Boníssima.

Curiosament, la Universitat es declara laica (i excel-lent). Sor Juana Inés de la Cruz ho impregna tot, cada



Catedral i dádivas

A la plaça del Zócalo (el sòcol reconvertit, atesa l’època de l’any, en una mena de verd con truncat en el llarg camí d’esdevenir arbre de Nadal), la catedral cau a tros-sos. Molts dels edificis del centre són ben torts: gangues de construir sobre una llacuna; quan ho albires des de dalt, ho veus molt bé. Hi entro i veig un gran cartell que, davant d’una taula on hi ha una llibreta d’espiral plena de noms de persones i un boli BIC, hi diu: Anota a tus difuntos y deposita tu donativo en la alcancía.

Com una magdalena, em retrotrau immediatament a Sant Pau del Camp, de Barcelona, església a la qual ma mare acudia —més puntualment i amb sentit pràc-tic i consciència del deure que, no pas amb devoció, penso— amb una enorme llista d’infants de la família i assimilats per dipositar-la allà perquè, a canvi d’uns determinats emoluments, el sant protegís tot el criatu-ram de qualsevol malaltia o tropell mental. De l’opinió que ma mare tenia del meu germà i de mi, n’és un clar exponent el fet que, malgrat que el sant només es comprometia a tenir cura del cervell (i les meninges, suposo) de criatures i menors, fins que es va morir, és a dir, quan ja érem ben grans, ens camuflava hàbilment a la llista, intercalant-nos per separat entre dos noms innocents; érem les dues úniques persones adultes amb qui ho feia. Quan va morir i el meu pare, empès per la lleialtat ho va continuar fent, com que jo l’hi acom-panyava, vaig tenir l’oportunitat de veure que també en això li era fidel. I no se n’anava poc content l’home



racó, cada pati, cada claustre; no hi fa res que, en el més gran, hi hagi una mena de sorollosa i expansiva fira de gastronomia. Hi deambulo com estabornida per l’emoció i l’alegria. Per aquí devia passar!, aquí potser meditava!, potser seia aquí per platicar amb la virreina mentre anava organitzant ja el sonet!

La seva presència també impregna tots els fullets de propaganda. La imatge cubista de la sor gairebé els ocupa de dalt a baix. En el que anuncia la llicenciatu-ra en escriptura creativa i literatura, hi consta aquesta citació extreta d’un Romance que va encapçalar amb aquestes paraules: Debió la Austeridad de acusarle tal vez el metro; y satisface con el poco tiempo que empleaba en escribir a la Señora Virreina las Pascuas:

[Y así,] pese a quien pesare,escribo, que es cosa recia,no importando que haya a quien le pese lo que no pesa.

El de la llicenciatura en gastronomia, tampoc no s’està de res i cita, de manera ben oportuna i adient, ni més ni menys que un fragment de la Respuesta a Sor Filotea de la Cruz:

Si Aristóteles hubiera guisado mucho más hubiera escrito.5

5. Eulàlia Lledó Cunill. Sor Juana Inés de la Cruz: La hi-perbólica fineza. Barcelona: Laertes, 2008, p. 96. Aprofito per fer una mica de publicitat, que prou que li cal, d’una versió assequible d’obra tan emblemàtica i important com la Respuesta a Sor Filotea de la Cruz.



A l’entrada de la Universitat, un immens cartell amb el retrat cubista de sor Juana Inés de la Cruz, feia publicitat picant l’ullet a l’autora: Cambiando de hábitos.

Passejo per patis i claustres en estat d’arrapament, com si levités. Contemplo i fotografio unes estàtues que realment no fan gaire justícia a la gènia. De sob-te, arribo al rovell de l’ou, una petita estança decorada amb una enorme signatura de l’escriptora no gaire ru-bricada, mobles de l’època (autèntics o apòcrifs, que, la veritat, tant me fa) i el retrat pintat per Miguel Cabrera, que tantes vegades he contemplat en llibres i revistes. M’hi adelito.

No trobo, però, la làpida. Miro i remiro, busco i rebusco. No em podria mirar mai més al mirall si no la trobés, i això m’esperona a anar al pati més extrem, recollit i petit: al dels gats. Finalment, torno enrere i pregunto a un senyor (señorito, tinc ganes de dir-li) que trobo en una mena de despatx prop de l’habitació de la rúbrica, el quadre i els mobles. Em diu que la là-pida és mòbil, que ja dec saber que és falsa, perquè en realitat no és enterrada allà, i que la traslladen segons els actes i les necessitats del moment. Me l’ensenya en una mena de quartet de mals endreços que hi ha prop d’una sala d’actes preciosa, plena de plafons amb frag-ments de la sor. M’indigno una mica, però respiro alleujada. Ja me’n puc anar tranquil·la.

Metro, pesero, hotel. Un dia de traca, amb traca fi-nal d’aquelles que no s’acaben mai. És tard al migdia, fa estona que ha passat l’hora de dinar. M’és comple-



racó, cada pati, cada claustre; no hi fa res que, en el més gran, hi hagi una mena de sorollosa i expansiva fira de gastronomia. Hi deambulo com estabornida per l’emoció i l’alegria. Per aquí devia passar!, aquí potser meditava!, potser seia aquí per platicar amb la virreina mentre anava organitzant ja el sonet!

La seva presència també impregna tots els fullets de propaganda. La imatge cubista de la sor gairebé els ocupa de dalt a baix. En el que anuncia la llicenciatu-ra en escriptura creativa i literatura, hi consta aquesta citació extreta d’un Romance que va encapçalar amb aquestes paraules: Debió la Austeridad de acusarle tal vez el metro; y satisface con el poco tiempo que empleaba en escribir a la Señora Virreina las Pascuas:

[Y así,] pese a quien pesare,escribo, que es cosa recia,no importando que haya a quien le pese lo que no pesa.

El de la llicenciatura en gastronomia, tampoc no s’està de res i cita, de manera ben oportuna i adient, ni més ni menys que un fragment de la Respuesta a Sor Filotea de la Cruz:

Si Aristóteles hubiera guisado mucho más hubiera escrito.5

5. Eulàlia Lledó Cunill. Sor Juana Inés de la Cruz: La hi-perbólica fineza. Barcelona: Laertes, 2008, p. 96. Aprofito per fer una mica de publicitat, que prou que li cal, d’una versió assequible d’obra tan emblemàtica i important com la Respuesta a Sor Filotea de la Cruz.



tament igual: les emocions i tanta novetat, també el jet lag —suposo—, m’han deixat exhausta, fins i tot em trobo malament. Caic estenallada al catre; penso que ja baixaré a sopar. Ja no em moc del llit fins l’endemà.


quadern de mÈxic - eulàlia lledó

Documents