quima jaume amb motiu de l'homenatge organitzat el 2003

ÀlbumQuima Jaume

1

Quima Jaume va ser una po-eta cadaquesenca de soca-rel. Laseva poètica gira envers un uni-vers mític «el seu Cadaqués na-tal», on va néixer i morir (1934-1993) –tot i que també va viurea Barcelona i un curt període detemps a París– i que potenciamitjançant una bona dosi d’hu-manisme i de classicisme medi-terrani en tota la seva obra.

Cadaqués no era per a ella no-més un univers simbòlic sinó realalhora. És el seu paisatge nadiu,aquell en el qual va passar tota lainfantesa i part de la joventut:«De crits joiosos per carrers i pla-ces / vam omplir els jorns llu-nyans de la infantesa. / Sentimencara el remoreig del mar / vorales platges amb un munt de sor-ra». Una infantesa plena de crea-tivitat que la poeta va viure inten-sament, sempre en contacte ambla natura, pescant, llevant palan-gres amb el seu pare, com recor-da la seva germana bessona. Elpoema «Garlandes no acabades»de l’últim llibre ens dóna mostrauna altra vegada «d’aquells infantsinvictes, coronats. / Folls de vidacorríem pels sembrats / curullsde flors que ens fornien garlan-des / tendres i / fresques / comsomnis d’infants».

De família de pescadors, Qui-ma Jaume no solament va contemplar el mar sinó que enva viure intensament la força i el risc. El seu pare, nascuten una altra vila marinera, Alcúdia, va iniciar les bessones–Quima i Esperança– en tots els secrets de la mar: sortiena tirar les xarxes al bons temps, a llevar-les a la matinada...S’emportava les bessones i junts, altres vegades també ambel germà, vivien tot el procés de la pesca. La poeta semprees va sentir molt estimada pels pares pels qui sentia un pro-

fund afecte i admiració. No erenpersones del món de la culturaperò la seva sensibilitat i bondateren tan exquisides que van dei-xar en la poeta una empremtahumana i afectiva tan importantque molts són els poemes en quès’hi troba reflectida. A més, lesdedicatòries dels llibres en sónuna bona mostra. En el primer,El temps passa a Cadaqués ens diu:«Als meus pares, que són absents,a qui recordo amb tendresa perla seva infinita bondat». En el se-gon, Pels camins remorosos de la mar,trobem també: «A vosaltres en-cara». El tercer llibre va ser pòs-tum i per tant no hi va poder po-sar dedicatòria.

La poesia publicada de Qui-ma Jaume és una poesia de ma-duresa: el reflex d’una riquesainterior, d’un esperit inquiet queva mostrar ja en la creativitat delsjocs d’infantesa i que anava a larecerca de l’absolut, del trans-cendent. Una inquietud que, jun-tament amb un elevat grau d’au-toexigència, la va portar a realit-zar una experiència mística en unmonestir de clausura i que pos-teriorment va trobar un canalidoni en la poesia. Una poesiaperò, que no tenia una voluntatmetafísica sinó molt humana,volgudament comunicativa com

expressava ella mateixa: «Jo entenc la poesia com un cap-bussar-se dintre de l’ànima humana i les seves imatgesinteriors. Amb aquest procés recuperes els records del’oblit. Et comuniques a través de la paraula i et serveixper conèixer-te millor. Amb tot, considero la meva poesiacom molt comunicativa, m’agrada que digui alguna cosa aqui la llegeix».

ROSA ARDID

INTRODUCCIÓA LA PERSONA I L’OBRA

INTRODUCCIÓA LA PERSONA I L’OBRA

Coordinació: Rosa Ardid© de les autores i autorsTiratge: 500 exemplars

Dipòsit legal: B-9.678-03Disseny i realització: InsòlitImpressió: La Impremta Ecològica

Edita:

Amb la col·laboració de:

PÒRTIC

S’han donat molts casos d’escriptors iartistes plàstics vinculats a Cadaqués: en-tre els poetes catalans, cal recordar CarlesRiba i sobretot Rosa Leveroni, que hireposa. Quima Jaume, però, no ha estatuna escriptora lligada a Cadaqués, sinó unacadaquesenca de soca-rel, per llinatge,família i afecte. I és també, perquè la sevaobra és vivent, una autèntica poeta –i es-pero que concordareu amb mi quan haureullegit aquest llibre, que aplega els seus tresreculls.

Començà d’escriure i de publicar en laseva època de maduresa, la qual cosa no ésgaire freqüent pel que fa a l’escriptura; enl’edició hi entren molts factors externs.Llegint els títols dels poemes, abans d’en-dinsar-nos en una coneixença vers a vers,podem adonar-nos com, certament, aques-ta maduresa vital influeix en la veu poètica:sovintegen denominacions relacionadesamb les darreres estacions de l’any: tardor/ tardorenc silenci / tardorenc amor / araque és tard / mar d’hivern / ferits pel temps;fins i tot un poema dedicat a la primaveraduu l’adjectiu de grisa: grisa primavera. Unaaltra gran part dels noms indica la relacióamb el mar, una mar molt concreta, que éssempre la de Cadaqués; ho és fins i tot quanl’autora vol evocar els escenaris grecs, delmar Egeu, però sempre el seu record tor-na a «aquell port tan petit».

Si aprofundim tan sols una mica, darreraels títols, si no ens limitem a esflorar-los comels seus ocells migratoris l’aigua del mar, sinóque hi cerquem les escates d’argent dels seusversos, la poeta, que clares vegades éshermètica, ens lliurarà generosament elsseus secrets. Aleshores ens adonem que elprimer llibre –El temps passa a Cadaqués–d’aquest volum, dedicat al pare i a la maremorts, tan estimats i recordats, és tot ellimpregnat d’enyorança pel pas del temps,nostàlgia que més endavant s’accentua i escalma alhora, com veurem. Enyor de la in-fantesa –«castells d’infants»–, de l’amor que

3

Les dues germanes bessones, l’Esperança i la Quima en una excursió al camp

passa –«amor fugisser»–, de les absènciesferidores –«capvespre», «Portlligat sensetu»–. Però Quima Jaume, persona vital, pro-fundament amant de la vida i de la naturale-sa, se sentia atreta per l’alegria, i per aixòl’antítesi, el contrast fondo, és la forma in-terior de molts dels poemes, contrast ex-pressat nítidament amb paraules marines:gavines, ocells joiosos, badia, sol fort del mig-dia / xiprers, temporal, erm, desembre...

Amb el contrast i la fal·làcia patètica, quefa del mar còmplice dels seus sentiments.Quima elabora el seu mite personal, unCadaqués íntim, profund, simbòlic i real al-hora, emblema de la vida, arrel dels somnis,port de partença i d’arribada. Mite propi demolts poetes: penso, per no fugir de laMediterrània, en la Sicília de Salvatore Qua-simodo –que no és, d’altra banda, cap in-fluència en la poètica que comento. El seuCadaqués se separa dels clixés turístics –nocaldria dir-ho– i fins i tot la veu lírica defuigels noms locals, amb molt poques excep-cions, atès el to íntim i simbòlic, humana-ment universals, dels poemes. D’aquestavoluntat de l’autora de cercar allò universal através d’un referent simbòlic molt concret,ja en dóna una pista l’emplaçament del pri-mer llibre, amb dues citacions de Joan Vinyolii de Vicenzo Cardarelli. No em sembla aven-turat pensar que la poeta se sentia força iden-tificada, tot i el seu vitalisme –que implicariaalgun matís– amb aquest «autoretrat dedominant melangia», que és com qualificaGiansiro Ferrata la lírica de l’italià, anava adir de l’etrusc. Al costat d’aquest caient tocatd’enyorança, cal esmentar l’encert en l’ex-pressió de l’amor i de l’emoció suscitada perla música. M’interessa de remarcar aquestsegon aspecte, perquè la literatura catala-na, amb poques i brillants excepcions, noha estat gaire decantada a la música com atema. Corelli en el primer recull, Glucken el segon –Pels camins remorosos de la mar–i Bach a Del temps i dels somnis, el llibrepòstum, són els autors triats, o imposatsper la mateixa bellesa: «Tendríssima llitde flors, brancatges nus sense niu, / veler

feliç dormint al port de la bonança; / em-bat tempestuós fent trontollar la barca, / or-feu, amore mio et segueixo constant.»

«Gluck» ens ve a trobar cap al mig delsegon aplec de Quima Jaume, que va serguardonat amb el Premi Carles Riba de1989. En una lectura superficial, podriasemblar un llibre no tan íntim, menys per-sonal. Aviat, però, ens caldrà matisar i rec-tificar i tot aquesta primera ullada. És veri-tat que en uns poemes concrets del capítol«Humanitats» s’hi detecten clares influèn-cies; són, però, molt pocs. En els altres enstrobem de vegades amb homenatges explí-cits a escriptors com Salvador Espriu o Mar-guerite Yourcenar, i aleshores l’autora cer-ca volgudament un reflex de llur to. Si noés aquest el cas, encara que Quima no s’ama-ga de les seves lectures, les ha filtrades ambla seva sensibilitat peculiar, i el seu llunyàressò no apaga de cap manera la veu perso-nal. Aquesta veu, sola, amb accents moltpurs, és la que escoltem amb greu emoció a«Ocells migratoris», «Absents», «T’ajudaràel ponent», i els bells «Mar d’hiverns»,«Després de molts adéus»...

Ja en els últims poemes d’El temps passaa Cadaqués l’autora havia substituït molt so-vint la primera persona –el jo o el nosal-tres– per la segona, i aquesta forma seràla dominant al recull segon, fins i tot, doncs,adoptarà el diàleg per dirigir-se a ella ma-teixa. El contrast, en canvi, hi és atenuat,podríem dir que la poeta ha canviat l’an-gle per una línia més corba, més sinuosa,com si ja hagués aconseguit com avançava,aquest equilibri, aquesta «sàvia harmoniadels contraris» que al·ludeix en el primerpoema, «Percaço el mot».

La veu lírica s’ha fet més conscient d’ellamateixa, com ho palesen «Orfebre» i «Re-dempció», ultra el poema suara esmentat.La paraula ens redimeix de solituds, a pa-rer de Quima Jaume, i ens obre, doncs, unaporta a l’esperança, exactament a «un grà-cil fil daurat per l’esperança», del bellíssim«Mar d’hivern». El fil daurat, «aquest raigde claror» era la matèria de l’italià Alessan-

dro Parrochi –que potser l’autora no co-neixia– «aquell fil de claror / que unifica elsencisos i en fa intensa / percepció de grà-cia». Aquet fil daurat, després de moltsmeandres, de moltes volades «d’ocells mi-gratoris / cercant càlides estances», desprésde moltes enyorances arraulides en els ver-sos, la poeta l’ha sabut descobrir i oferir-nos-el. en això, en bona part, rau la pedrade toc de la poesia, fer claror daurada d’allòque vaga «en reflexos entre les moltes /construccions de l’ombra».

Alguna vegada aquest fil daurat, per unsbreus instants, es torna un raig enlluerna-dor entre els versos, de vegades més om-brívols, del tercer recull, el que tanca l’obraque la mort va estroncar. La clou, però,amb plenitud perquè en una colla de poe-mes de Del temps i dels somnis, hi brilla pura laresplendor de la poesia, semblant a la del’amor: «Passa l’amor com un llampec pelcel, / efímera claror que el cor deleja».

Al meu entendre, el tercer, inèdit finsara, és el millor dels tres llibres, com a con-junt: el més personal, el més profund, eldotat d’imatges més suggeridores. Represen-ta, alhora, un llibre molt coherent, en el qualles experiències, les reflexions, les lectures iels sentiments han pres una textura que elsuneix, «han agafat solatge», com diu ella, iuna coloració i un aroma els fa reconeixe-dors i, a la seva manera, únics, com un bon vi.Allò que, una mossa ingènuament encara,anomenava humanitas en Els camins remorososde la mar, ho ha esdevingut de debò. No éscasual que el tema pregon de l’harmonia,sovint dels contraris, o bé d’una paraula en-tre el brogit, sigui un dels dominants, al cos-tat de la reflexió sobre els eterns referentslírics: el temps, l’amor, la mort, la infantesa.

Quima Jaume fa viva, a la poesia, aquellasapienza greca de Giorgio Colli, que NarcísAragay ha posat a l’abast dels que no somprofessionals de la filosofia: «El mateix pre-sent és un record com a estructura base detot el nostre món representatiu, car el co-neixement és fet de records, objectes, pa-raules, l’origen dels quals es troba en el pas-

4

sat. Aquest present que judiquen viu, tantles coses com els colors, formes, paraules,idees, es reclouen a través del flux irrever-sible de la consciència cap al passat».

Per això en la poesia de Quima Jaume,el temps s’agermana adés amb l’amor, adésamb la mort, adés, i sovint, amb el mar. Peraixò aquell subtil i penetrant enyor d’unainfantesa acompanyada «d’olor de marina-da», de barques, de blanques cases, peròtambé dels rituals cristians i acolorits de laginesta de Corpus, dels Tres Reis de l’Epi-fania, es resol sovint en l’acceptació aquie-tada i viva alhora de cada instant. Aquellsinfants. «invictes, / coronats» d’un dels mi-llors poemes –«Garlandes no acabades» maino han mort en el seu cor, encara que sesentin «ferits pel temps». Han viscut in-tensament el temps de primavera i el d’es-tiu, i n’ha pouat una «reserva natural perno morir de fred». I així podem esperar,sense fremir de por, l’arribada de l’hivern,quan els arbres es tornen una flama, quanla tardor triomfa perquè «La natura té lleis./ El cor no en té, viatger entre fulles».

Ara, justament quan ja sotjava la mort, laprimavera ja no és grisa, és plena de colordamunt el verd de l’herba tendríssima. Noes mereix, la poetessa, el retret de Rilke;no és plany, canta: «Catifa de l’amor, altagarriga / on sols les ales de l’ocell ferit /malden per escapar d’un vell enyor».

Canta, i escolta una i una altra vegada lamúsica de Bach. No gaire lluny, les remorsdel carrer, si escriu a Barcelona, l’alè de lamarinada o l’udol del mestral, si ho fa aCadaqués, mentre Pení es torna violeta. Imés a la vora, els llibres encara no llegits,l’amistat, l’amor, el record nimbat de cla-ror dels qui reposen al cementiri platejatd’oliveres. Hi ha recança, és cert, però l’au-tora la remou amb un gest de coratge: «Noseria millor fer com el cigne, / cantar altiusquan s’acosta la mort?».

Potser encara ho ignorava. Però això erajustament el que feia.

MARIA ÀNGELS ANGLADA

Pròleg a Poesia Completa, Ed. Columna

5

La Rosa Ardid, la Montserrat Sánchez,la Quima i l’Esperança (foto Marta Milà)

Quima Jaume, Àngels Grasses, Josep Maria Llompart, l’alcalde Miquel Figueres,Montserrat Abelló i Maria-Mercè Marçal, en un homenatge a Clementina Arderiu

celebrat a Cadaqués la tardor de 1989 en el Centenari del seu naixement

QÜESTIONARI PROUST

La poetessa va néixer a Cadaqués el 20

d’abril de 1934. És filla d’en Tomeu i la

Mercè, una família de pescadors de gran

categoria moral i humana, però sense pos-

sibilitats econòmiques per fer estudiar la

noia, que ja des de petita manifestava un

caràcter inquiet i una gran curiositat per

aprendre. Als 27 anys fa una estada a París,

on roman tres anys i estudia francès. Allí té

la possibilitat d’obrir-se en un ambient cos-

mopolita que li ofereix una ampla visió del

món. En tornar de París s’instal·la a

Barcelona on portarà a terme, per fi, els

seus desitjos d’estudiar: fa el batxillerat i la

carrera de Filologia Catalana per la Uni-

versitat de Barcelona, i en acabar exerceix

de professora de llengua i literatura catala-

nes en un institut d’FP. Al mateix temps,

forma part de la Comissió Permanent de

Cultura de l’Ajuntament de Cadaqués. Un

fet insòlit és la seva vocació tardana d’es-

criptora. Als 51 anys, sorprèn amb l’apari-

ció del seu primer llibre de poemes: El temps

passa a Cadaqués, editat per l’editorial Co-

lumna. Des de llavors, ha continuat publi-

cant poemes en diverses revistes. D’ella di-

gué Àlex Susanna, arran d’uns poemes

publicats a la revista Serra d’Or: Amb El

temps passa a Cadaqués, un llibre de poemes,

ara fa uns mesos va donar-se a conèixer una

nova autora a casa nostra: Quima Jaume. Val

a dir que aquest llibre –a diferència de tants

altres de poesia– no ha passat desaperce-

but, i ha obtingut un ressò prou ràpid entre

el públic. Què és allò que el singularitza en

el context de la poesia catalana d’avui? Un

total allunyament de qualsevol moda i una

absoluta fidelitat als ecos del seu món inte-

rior i al paisatge que l’envolta.»

Al cap de tres anys d’aquest primer lli-

bre, és a dir el 1989, guanya el premi de

poesia Carles Riba amb un llibre titulat

Pels camins remorosos de la mar. Aquest fet li

ha donat una certa popularitat. Quima

Jaume té molt clar el que significa la poe-

sia per a ella i la defineix així: Jo entenc

la poesia com un capbussar-se dintre de

l’ànima humana, i les seves imatges interi-

ors. Amb aquest procés recuperes els re-

cords de l’oblit. Et comuniques a través de

la paraula i et serveix per conèixer-te

millor. Amb tot, considero la meva poesia

com molt comunicativa, m’agrada que di-

gui alguna cosa a qui la llegeix.»

–El principal tret del meu caràcter?–La propensió al dubte i la sinceritat.

–La qualitat que prefereixo en un home?–La humanitat.

–La qualitat que prefereixo en una dona?–El mateix.

–Allò que més estimo en els amics?–La confiança mútua. Si ho són de veri-

tat, els defectes i les virtuts.

–El meu principal defecte?–La impaciència.

–La meva ocupació preferida?–Llegir, escriure i escoltar música.

–El meu somni de benestar?–No l’he pensat.

–Quina seria la meva pitjor desgràcia?–Prefereixo no pensar-hi.

–Què voldria ser?–El que sóc.

–On desitjaria viure?–Mentre treballo, a Barcelona, després,

a Cadaqués.

–Quin color prefereixo?–El blau.

–Quina flor prefereixo?–La ginesta.

–Quin ocell prefereixo?–El pit-roig.

–Els meus autors preferits en prosa?–M. Àngels Anglada, M. A. Riera, Mer-

cè Rodoreda, Marguerite Yourcenar,(Bertran Russel, Maria Zambrano, A.Marí.... perquè m’agrada la filosofia il’assaig per damunt de la ficció).

–Els poetes preferits?–M’agraden molt els poetes italians

perquè tenen una poesia molt hu-mana, com per exemples: Saba, Un-garetti, Montale i Cardarelli. TambéRainer M. Rilke, Fernando Pessoa,Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, NarcísComadira... i molts altres.

6

–Els herois de ficció?–Orfeu.

–Les meves heroïnes de ficció preferides?–Cassandra.

–Els meus compositors preferits?–Henry Purcell, Gluck, Albinoni, Co-

relli.

–Els pintors predilectes?–Els impressionistes francesos.

–Els meus herois de la vida real?–No en tinc cap.

–Les meves heroïnes històriques?–No en tinc cap.

–Els noms que prefereixo?–Mercè, Laia, Bernat.

–Que detesto més que res?–La hipocresia i la injustícia.

–Quins caràcters històrics menyspreo més?–Els dictadors.

–Quin fet militar admiro més?–Cap.

–Quina reforma admiro més?–La que portés a terme una veritable

justícia social.

–Quins dons naturals voldria tenir?–Intel·ligència.

–Com m’agradaria morir?–Acceptant la mort com a conseqüèn-

cia d’una vida humana i plenamentviscuda.

–Estat present del meu esperit?–Inquiet.

–Fets que m’inspiren més indulgència?–Totes les febleses humanes.

–El meu lema?–Ser indulgent amb mi mateixa i amb

els altres.

NARCÍS BAGUÉ I BOADA

Setmanari de l’Alt Empordà25 de juliol de 1990

7

El pintor Joan Josep Tharrats i Quima Jaume durant la presentació a Cadaquésdel llibre El temps passa a Cadaqués

A VOLTESCAL CANVIAR DE RUTA

Al bell mig de l’existència es pre-senta la necessitat ineludible –és unaimposició espiritual– de fer una anàlisidel pelegrinatge realitzat, tal com ex-plica, entre d’altres, el Dant. Jaume,Yourcenar i Zambrano van aturar-semés d’un cop abans de reprendre elcamí. Les ajudà força la música, el mésgran lenitiu contra l’adversitat i contrala incertesa, aquesta última és gran po-lidora de l’ànima. La música de les esfe-res, segons la tradició pitagòrica, facili-ta la unió amb la vida còsmica; el papermitjancer de la música en qualsevolmoment cabdal de la vida permet ator-gar-li un sentit de totalitat. La músicaés una de les poques maneres d’accedira l’àmbit del que es considera sagrat.

Un altre tipus de pentagrama re-quereix els «crits joiosos per carrers iplaces» dels infants; el sentit que téaquest poema de Quima Jaume és el delsorígens, el dels principis i mutacions del’experiència:

CASTELLS D’INFANTS

De crits joiosos per carrers i placesvam omplir els jorns llunyans de la

[infantesa.Sentim encara el remoreig del marvora les platges amb un munt de sorra.Fèiem castells on tancàvem els somnis.Ones suaus, amb dolces embranzides,ens convidaven a refer de noula nostra tendra i bella arquitectura.Érem novells artífexs d’un demàsota l’escalf d’un fort sol de migdia.

La idea que els destins es poden re-conduir ja apareix en aquest convit a«refer de nou» els castells de sorra, elscastells de la vida passada, a dreçar elscamins que ens condueixen implacables

vers la biografia espiritual de cadascú,sense aturall, amb la convicció i la resis-tència de la primera cèl·lula. Encaras’explicita més en el poema «Emprem-tes d’amor», on la tolerància, com end’altres poemes, s’eixampla i pren sen-tit. És del de Quima Jaume un parlaramb l’ànima i alhora amb qui llegeix, uncomunicar-se fàcil i pregon, un anardirectament a la intel·ligència de quisotja els canvis de ruta:

El temps no passa inútilment.El camí és llarg i no passempre recte. A voltes calcanviar de ruta, i a cadacontrada podem trobar nous paisatges,

[no sempre del totnítids, però el gest fidelque conferim a cada mudaens dóna la certesa queno hi ha certeses.Quan vegem el sol que va capa ponent, deixant enreretanta llum i ombra, no enstanquem a l’estança dels recordsni vulguem perseguir ombres,ni la pols cerquem en el llargrastre que enrere hem deixat totfent camí, perquè al capdamuntde tantes rutes, enmig de vellsarbres eixorcs, sols l’empremtade l’amor caldrà buscar-hi, ientendre que el gest fidelque hem conferit a cada mudaens dóna la certesa queno hi ha certeses.

De cop i volta la poeta modificaaquesta manera de pensar oberta i es-perançada i s’adona que la vida tambéés, al marge de la llum i l’ombra jungui-nianes, decepció: és «Laberint», comes titula el proper poema:

No pots desfer aquest embull tan foscque el seu anar i venir pels camins deldubte et provoca sense remissió.

No es pot servir fidelment tants senyorsadversos. És lenta la mort de quiha perdut el duel abans de començar-lo.Mentre et dilueixes pels viaranysincerts dels sentiments i dius que ésblau el cel, i que la nit no és fosca,esdevindrà tal volta la tempesta,i et caldrà cercar aixopluc dins unabalma contrària, d’on no podràssortir-ne més. I, allí, sols hi tindràcabuda el desamor.

Aquests poemes pertanyen al recullEl temps passa a Cadaqués, editat el 1986amb pròleg de Marta Pessarrodona i de-dicat als pares «que són absents». Aquestllibre poua en el «mite personal, unCadaqués íntim, profund, simbòlic i realalhora», com molt bé ha definit MariaÀngels Anglada al «Pòrtic» de Poesia com-pleta, editat pòstumament el 1993.

El segon llibre, Pels camins remorososde la mar (1989), que va obtenir el pre-mi Carles Riba i era prologat per MariaAurèlia Capmany, tracta de la melangiade l’amor, de la Mediterrània i del mónclàssic: aprofundeix en el vessant hu-manístic en la línia de Marguerite Your-cenar. I en el tercer poemari, Del tempsi dels somnis, inclòs a Poesia completa,cristal·litzen els temes predilectes del’autora: el pas del temps, la set d’abso-lut, la natura, els records d’infantesabarrejats amb els de maduresa, i l’amora la música i a Cadaqués. Tres llibres quecondensen l’itinerari vital i poètic deQuima Jaume, d’una poeta que es vaabocar de jove al misticisme, la vida con-templativa i l’ascetisme.

És la mateixa passió que després alli-berarà des de la meditació i la maduresaa l’hora d’escriure i de viure. Un do-nar-se que abastava també els amics iles amigues, i la fidelitat al propi camíespiritual, així com el desig de contri-buir a fer un món més habitable mit-jançant l’educació de la quitxalla i elsadolescents.

8

Aquesta arrel de misticisme esdevin-drà en el camp literari un panteismetraspassat per la llum de l’aurora i de lamúsica. Així, en «Oratori», hi ha unacitació de María Zambrano: «La músicaes la diosa que sirve a la memoria. La músicanació para vencer el tiempo y la muerte, suseguidora.»

ORATORI

Fa temps que callen veus de somnis.La immediatesa ens venç.Amunt i avall pel rostde mil banalitatsofegant la finor de tot misteri.

És en la fosca,quan l’Oratori irromp.

–Magnífic Bach!– qui recomponvitralls de la memòria.L’efluvi dels records va dibuixantles nits llargues d’insomnien la vila gloriosa;les flames de les llàntiesvigilant els dormentstan morts com jo, com el desig.Insistents cants de gallsem ferien la nit i l’alba que s’avançava.

Que lluny de tu, que fràgils els amors!Estilitzats xiprers m’atreien la mirada.Entre el cel i la terra, la memòria.No fou Tales de Miletqui va morir aquí?Sí, la calor, la sufocant calor!M’esforçava per veure’l.La lluita, l’ardidesa,i jo mortal recordant immortals.

Avança l’Oratori, vitrall de clarobscur.

Tu a prop meu com un jutge implacable.La manca de desig, una condemna,agreujava el dolor de la feblesa.Efímeres passions, precàries!Preguntes molt banals:per què moren joves els amants?

9

Ernesta Sala i Quima Jaume passejant per la Platja Gran de Cadaqués

Entre la nit i l’alba,les llànties i els dorments,la sufocant calor.Per què vas sucumbir, savi de Milet?El vol i l’aterratge, és que van sempre

[junts?

Deixo Olímpia, la vila gloriosa,faig nous camins, Corint m’esperai Pau a la memòria:la primera caiguda,la brida et va fallar.La llum un altre cop,la força del misteri.Veieres l’Invisible,les coses inoïdes tu sentires.Fou tal volta un poema,quan l’ànima despertà?

En el vitrall, que avui Bach recompon,Tales i Pau brillen com aus d’alçada.

Cercava el vol per defugir la terra,el vostre m’espantava.Un primari desig em perseguia.

Entre el cel i la terrala memòria.

La llàntia i els dorments,i jo vetllant la nit més llarga:flama apagada, consciènciad’un present,i el plor per un passat dins d’un jardíde flors i sols ardents.

No seria millor fer com el cigne,cantar altius quan s’acosta la mort?

(Del temps i dels somnis)

El to elegíac de Jaume representaun triple homenatge a la poesia, la mú-sica i la transcendència de la mort, desde la plenitud de la vida. Anglada endestaca «l’emoció suscitada per la mú-sica». I és ben cert que els tres poema-ris traspuen música: Corelli, Gluck iBach hi són convocats expressament.

Com diu Maria Aurèlia Capmany enel pròleg de Pels camins remorosos de lamar: «Quima Jaume quan comença a es-criure ja sap escriure. Per a ella la llen-gua no ha estat únicament un vehicled’emoció, de rancúnia o d’alegria o declam per la bellesa». I afegeix Capmanyque aquest llibre crida l’atenció perquè«és la reflexió sobre la poesia, potserdiríem millor la descoberta d’un nou va-lor de les paraules. Les paraules, [...] llam-peguejants paraules, que ella, l’estudio-sa, ha trobat, no esgoten la seva funcióen el fet de dir allò que diuen. Mar, sor-ra, vent, mirada, ulls, tacte, no expli-quen únicament alguna cosa que hemanomenat real, són a més a més una al-tra cosa; es lliguen, s’encadenen, posse-ïdores [...] d’una música profunda, queles empeny i les arremolina, com si uses-sin també una força íntima».

La forma d’escriure de Quima Jaumeés reflexiva, no escrivia a raig com és tanavinent a la poesia, sinó que elaboravacada vers fins al final: això denota la cons-ciència d’escriure, tanmateix necessària.Marguerite Yourcenar, en canvi, es dei-xava amarar «de deliri» i feia servir gai-rebé l’escriptura automàtica, malgrat quetambé demostra austeritat a l’hora d’es-criure i és feliç d’arrabassar paraules queli resulten sobreres. En els quaderns denotes de les Memòries d’Adrià diu: «Fer-ho encara millor. Refer-ho. Retocar im-perceptiblement el text retocat. «És ami mateix que em corregeixo, deia Ye-ats, quan corregeixo les meves obres»».I a Amb els ulls oberts afegeix: «Provo d’eli-minar tot el que no és essencial, de nocedir a l’ornament, com ho feia en lameva joventut. En aquell temps, creiaque calia arrodonir la frase. Ara buscomés aviat les frases més nítides, les imat-ges més simples, sense intentar ser ori-ginal a tot preu. D’altra banda, no in-tento res; és així».

Una citació de Yourcenar en elpoema «Guardareu el record» de Deltemps i dels somnis esdevé una declara-ció quasi ontològica: «Els éssers imper-fectes s’agiten i s’acoblen per tal decompletar-se, però les coses puramentbelles són solitàries com el dolor del’home».

NEUS AGUADO

Fragment del llibre Memòria de l’aigua.Onze escriptores i el seu món

Ed. Proa, pàg. 125-131

10

QUIMA JAUME O QUAN ELMÓN ES QUEDA SENSE DÉUS

Després de rellegir l’obra completade Quima Jaume, tres llibres publicatsentre 1986 i 1993 (aquest últim pòs-tum), no em sembla casual que la citaque obre el seu primer llibre sigui deJoan Vinyoli, perquè amb Joan Vinyolicomparteix alguna cosa més que la pèr-dua de les creences religioses, tema tanimportant en la construcció del discurspoètic de Quima Jaume. I és que lesobres d’ambdós neixen d’una forta ten-sió interior, que s’expressa a travésd’anècdotes quotidianes i elements dela vida que, a força d’ésser repetits, ar-riben a convertir-se en símbols d’unagran complexitat (mars, fulles, vents,llunes...). A tots dos, a més, els uneixun posicionament proper a l’estoïcis-me, que revela una visió serena d’unviure que mira de front a la mort, i queen aquest mirar va esgranant, més enllàd’una enyorança pel desaparegut, lesexperiències d’una vida moral íntima,contradictòria, punyent i rica. Si béen el cas de Quima Jaume, allò que enVinyoli fóra un pessimisme d’arrel, ésen ella un vitalisme d’arrel: en defini-tiva, la mateixa botella que mentre queen l’un és mig buida, en l’altra és migplena. Són obres bastides entorn delrecord, (el vinyolià «De memòries visc»,o el jaumenc «record, insistent»), enles quals el poeta és un animal nostàl-gic, un hereu de la nostàlgia dels Ro-màntics pels móns desapareguts.

Parlava de tensió creativa. La tensiós’origina entre dos caps d’una mateixacorda que s’allunyen estirats en sentitsoposats i porten un mateix instint, i unavibració peculiar. Els dos caps són la vidai la mort, la presència i l’absència, larealitat i el somni. La veu de QuimaJaume vibra plena de malenconia en-tre aquests dos pols, anat de l’un a l’al-tre, buscant amb enyor un absolut que

11

Museu Municipal de Cadaqués. Homenatge a Quima Jaume (abril de 1990).Amb Firmo Ferrer, Dolors Miquel, Quima Jaume, Miquel Figueras,

Francesc Boada, Victòria Monegal i Àlex Susanna

s’assembla al mar on limiten, per onnaveguen o es capbussen els seus ver-sos. La veu de la poeta ens arriba enplena maduresa: Quima Jaume comen-ça a publicar passats ja els cinquanta anys,havent dut una vida, si més no peculiardintre del panorama literari català i queajuda a entendre la raó de la seva pulsiópoètica: empesa de ben jove per unaforta espiritualitat, propera al misticis-me, ingressa en règim de clausura enun monestir benedictí, per sortir-netres anys més tard, i marxar, poc des-prés, a un París on es congriava la revoltacultural del 68. El xoc devia ser formi-dable, el pas de la clausura a l’ambientextraordinàriament idealista i liberald’aquells anys, juntament amb un amorapassionat, confessat en alguns poemes(«Un vieux cartier» o «Adagio») degue-ren conformar moltes de les vivènciesque la van dur a la pèrdua de la fe catò-lica, i a la seva búsqueda poètica i vitaldel misteri i de l’absolut. Per a aquestanaturalesa somiadora, i al mateix tempsterriblement realista en aquest mirarde front el pas del temps i la mort,aquesta pèrdua de fe que surt insistent-ment al llarg dels seu poemes, va sig-nificar entrar en un nou món real,desprovist de déus i d’explicacions, quees contraposava fatalment a aquell mónon tot era explicat a través del cato-licisme: el món de la seva infantesa iprimera joventut, el món de Cadaqués,on havia viscut amb els seus pares. Ja enel seu primer llibre, en el poema «Con-certo grosso pour la Nuit de Noël», com-para la fe perduda a «un estel que s’haesvaït» i en el mateix llibre al poema«Un estel sense llum» afirma que «esva apagar per sempre». Per a una natu-ralesa enyorada, mística, pràctica i vita-lista, aquesta pèrdua de fe, era unapèrdua de sentit que l’empenyia a unabúsqueda interior que la reconciliés ambun món que s’enduia éssers i amors capa l’oblit o el silenci. És aquesta búsqueda

espiritual, l’eix vertebrador de la sevaobra, que es pot resseguir al llarg delsseus dos llibres publicats en vida, El tempspassa a Cadaqués i Pels camins remorosos dela mar i que acaba resolent-se en Deltemps i dels somnis, el seu llibre pòstum.

Fent-li costat, hi trobem dos temesmolt vinculats: L’un, la tensió amorosa,mai del tot resolta en l’interior de Qui-ma, que se’ns revela en aquest aspecte,com una somiadora que prefereix el besimaginat al bes donat o els amors que nos’han dut a terme o s’han acabat aviat,(vegi’s «Marxares a temps» o el kavafiàpoema «Guardareu el dolor»); i tambécom una dona a qui resulta difícil d’ac-ceptar fins i tot en els seus epígons, unamor real de vellesa que surt en el seullibre pòstum a poemes com «T’has en-filat com l’heura», «Dorm», o «El teupas». L’altre tema és l’absència i el silen-ci, úniques presències eternes de les exis-tències passades i remotes o dels amorsperduts, i constatació irrevocable de lainexorabilitat de les lleis de la Natura,sotmeses a un passar i fluir irrecuperabledel temps. Són precisament l’absència iel silenci, els qui dirigeixen l’atenció dela poeta cap a la Natura més material.Les muntanyes, la mar, les cases, el cel,el vent... són qui li porten aquestesabsències, els testimonis irrefutables detantes vides. No per res el seu primerllibre es titula El temps passa a Cadaqués,perquè a tots els seus llibres, amb unespoques excepcions que fan referència ala seva estada parisenca o als seus viatgesper Grècia i Portugal, Cadaqués és, poè-ticament, el lloc escollit, la natura triadaper a explicar la seva particular búsque-da de l’absolut, des d’un ateisme alta-ment espiritual que no es conforma ambdesproveir la vida i els elements de re-ligiositat, del somni de l’absolut. Unanatura que apareix vacil·lant i màgicacom una ombra xinesa ja al primerpoema del llibre, «Capvespre»; unanatura que és vista com «espais buits»

que torben fondament Quima, la qualsembla trobar lenitius en la música o enla lectura d’altres poetes, activitats quequalifica amb adjectius com màgic, qua-si diví, i a les quals arriba a assimilarparaules tan catòliques com «combre-gar», com el «Amb tu he combregat,aquesta nit, poeta» que dedica a NarcísComadira.

El trasvassament dels termes pura-ment religiosos a altres àmbits es dónaplenament en el seu segon llibre. Aquí,amb una ràbia continguda i serena cri-tica el missatge mort-resurrecció delcristianisme, en un magnífic poema«Pasqua», on parla de la crueltat de lanatura i de la fragilitat de la vida huma-na, comparada a les «tiges més fràgilsde les flors». És també en aquest llibreon l’anada a Grècia li serveix per refle-xionar sobre les religions desapare-gudes, en un seguit de poemes, que con-traposen l’efímera religió a una naturaeterna i on s’adona de la importànciade la paraula que queda més enllà deles creences. L’Estel apagat del seu pri-mer llibre, continua poblant el cel deCadaqués. Però és ja al poema «A l’En-torn del Pení» on Quima comença adeïficar una natura que veu majestàti-ca, aquest Pení, on la religió antiga noarribarà («Mags d’Orient / que no arri-baran») on «llunes mudants» giravol-ten el «massís estàtic» marcant el tempsfugaç. I també en el poema que dónatítol al recull i clou el llibre, on la cons-trucció del passat es basteix sobre undels elements de la natura, el mar: «Bas-teix el teu casal d’absències / pels ca-mins remorosos de la mar». La Naturaés en aquest llibre ja l’espai d’espiri-tualització religiosa, gairebé màgica.

Al seu llibre pòstum, enllestit un anyabans de la seva malaltia i posteriormort, aquesta natura que apareixia coma ombra xinesa en el primer recull,adquireix una consistència tel·lúrica,còsmica, religiosa, definitiva i incontes-

12

table. Més a prop de la dualitat delsantics déus grecs que en ells mateixosposseïen el bé i el mal, que del mani-queisme dels déus catòlics. Així a «Morl’estiu», la natura és un cel gegant ques’accelera i «ens pren i ens mena on novolem anar»; en canvi a Portlligat, lamateixa natura li torna els seus absents,benèvola i plàcida. L’estel que s’haviaapagat en els dos primers reculls brillaara novament, després d’una passadatramuntanal, on els estels li retornenles mirades dels seus absents i els seussomnis. Quima Jaume afirma ja que «elsnostres aliats / són les forces tel·lúri-ques» i talment com si es tractés dedéus, de morts o de fantasmes, les con-voca en poemes com Forces Tel·lúriqueso Ginesta. En aquest aspecte la Natura,com a dadora de mort, s’imposa al saberi el ridiculitza: «Ho haurem d’oblidartot, / serà com si no haguéssim aprèsres». L’antiga religió ha estat substituïdaper la natura: «els nostres aliats són lesforces tel·lúriques», és per això que es-criu el poema «Temps hem signat unatreva», encara que s’adona que la subs-titució feta no és tampoc definitiva:«Bandegem uns déus / per adorar-ned’altres / i així ordim enyors d’absolut».És per això que trobem altre cop «Elstres reis», entornant-se’n, enfilant no-vament el massís del Pení, unint pre-sent i passat en el somieig poètic, cosaque li fa preguntar-se: «Té falles lamemòria?» Aquesta invasió del somnila fa dubtar de la realitat a poemes com«Preludi d’Hivern», on es pregunta «siés certa o no la vida que hem viscut». Labúsqueda iniciada en el seu primerllibre, motivada per la mort dels seus(«La vostra mort va ser el primer pas /per a pensar-la») s’ha acabat, obrint unanova escletxa, la dels límits entre la llumi l’ombra, entre la realitat i els somnis.

DOLORS MIQUEL

Avui, 30 de gener de 2003

13

La Quima Jaume al seu apartament a Cadaqués

QUIMA JAUME,DEU ANYS D’ABSÈNCIA

El trenta de gener d’enguany fa deuanys de la mort de Quima Jaume, poetanascuda l’any 1934 a Cadaqués, vila onpassà la seva infantesa i joventut, i que esconvertí, més tard, en paisatge real isimbòlic, gairebé mític, de bona part dela seva poesia. Una poesia estrictament isenzillament humana a la recerca de l’ab-solut, tema que, alhora, en genera d’al-tres –l’amor, la mort, el temps, la soli-tud, els absents…– desplegats al llarg detots els seus llibres amb intensitat i ambla profunditat d’una indagació sincera idespullada. Aquest camí de recerca capa l’essencialitat s’inicià, d’alguna maneraquan, als vint-i-quatre anys, QuimaJaume ingressa, en règim de clausura, almonestir benedictí de Sant Pere de lesPuelles, al barri de Sarrià de Barcelona;la seva inquietud personal, però, la duu aabandonar la vida monàstica, i així, l’any1961 marxa cap a París on hi descobreixl’agitada vida cultural de la capital fran-cesa i que aleshores exercia, també, decapital del món. Aquesta descoberta se-ria decisiva per a la futura poeta que, deretorn a Barcelona, es llicencià en Filo-logia Catalana i es dedicà, fins als darrersanys de la seva vida, a l’exercici de la do-cència. Si bé des de ben jove QuimaJaume s’havia sentit atreta per la pràcti-ca de la poesia, no va ser fins l’any 1986que publicà el seu primer llibre de poe-mes, El temps passa a Cadaqués, impulsadaper l’encoratjament de dues amigues,Rosa Leveroni i Anna M. Dalí. Tres anysdesprés li arribà, amb el premi CarlesRiba que obtingué pel seu llibre Pels ca-mins remorosos de la mar, el reconeixe-ment a la seva qualitat poètica; qualitatque es deixà assaborir, dissortadament,tan sols amb un tercer i darrer llibre,Del temps i dels somnis, publicat ja pòstu-mament, en 1993, dins el volum de laPoesia Completa.

Un dels aspectes que m’agradariaressaltar en aquests papers que no volenser altra cosa que una reflexió sobre lapoesia de Quima Jaume és, precisa-ment, la seva qualitat humana, la quali-tat del subjecte poètic de presentar-sedes d’un terreny estrictament humà,despullat de tota retòrica supèrflua. Éspotser aquesta determinada conscièn-cia de ser en el món que permet al lec-tor d’endinsar-se a la seva poesia totfent un acte de reconeixement; en elsentit de reconèixer-s’hi ell mateixcom a subjecte, de descobrir que és da-vant d’una poesia que li parla d’estatsde l’ànima que li són comuns i que re-coneix, també, com a propis. És així quepodem parlar de la poesia de QuimaJaume com d’un vast diàleg. El diàlegque estableix la poeta amb els seus ab-sents, els més propers i els més llunyans;i, a la vegada, el diàleg del lector amb lapoeta. Una poesia, en definitiva, que,per aquesta mena de «comunió amb elsmorts», fa presents unes veus que cap-bussen el lector cap a un continum cul-tural i humà que viu més enllà del temps.És en aquest sentit que la poesia deQuima Jaume se m’ha presentat comuna mena de receptacle, com una granpetxina on s’hi contenen veus en cons-tant diàleg, les veus dels morts més pro-pers, però també les veus poètiques delsclàssics que l’han acaronada, els antics iels contemporanis; és així que la poeta,com a consciència lingüística que és, estroba immersa en una suposada eter-nitat sincrònica quan diu «No sé si tincmil anys, o si sóc un nadó» (de «Temps,hem signat una treva», dins Del temps idels somnis).

Quima Jaume és Cadaqués i Cadaquésla seva arcàdia, l’indret màgic on con-flueixen veus diverses, les de Rosa Le-veroni i Anna M. Dalí; o el mateix Riba,i una mica més avall, en el port selvàtic,Foix. I més avall, encara, però seguintla mateixa costa i el mateix mar, Sinera

i el caminant Espriu. I tants d’altres:Yourcenar, Kavafis, Heràclit, Plató,Electra…: «Som una arrel del temps,som saba vella i nova; / (…)En el caientd’aquesta tarda plàcida, / ressonen din-tre meu atàvics anys d’oracles. (…) (De«Delfos», dins Pels camins remorosos de lamar). I tots bressolats pel Mediterrani,el mar que podem interpretar com elsímbol de la infantesa: «Fèiem castellson tancàvem els somnis / ones suaus ambdolces embranzides, / ens convidaven afer de nou / la nostra bella i tendra ar-quitectura.» (De «Castells d’infants»,dins El temps passa a Cadaqués); una in-fantesa que és també la de la civilitzacióoccidental, la de Grècia, el mític para-dís perdut. Un espai de síntesi de con-traris –entre raó i follia, entre espiri-tualitat i sensualitat…– en consonàn-cia perfecta amb la poesia de QuimaJaume que podem entendre, també,com la recerca constant d’equilibri en-tre somni i realitat, entre temps i eter-nitat, entre presència i absència, entrememòria i oblit, entre idea i aparença.

Quima Jaume, que manifestà en al-guna ocasió el seu gust per l’assaig i lafilosofia més que per la ficció mateixa,és una autora madura quan entra pú-blicament a l’escena literària, en tantque té cinquanta-dos anys quan publicael seu primer llibre de poemes, peròmadura, sobretot, perquè transmet allector tota una experiència viscuda, unaexperiència de la realitat que és a par-tir del llenguatge, gràcies al qual es per-cep la mesura humana i mitjançant elqual s’assoleix la salvació, la comuniódel jo amb la natura, la presència delsabsents. L’atansament a l’abstracció.Potser per això la seva poesia és tan pro-pera a la música, com podem constar-ho en el seguit de poemes en què hi fareferència.

Ja en el primer llibre, El temps passaa Cadaqués, però sobretot a Pels caminsremorosos de la mar i al volum pòstum

14

Del temps i dels somnis, ens trobem ambuna poesia que s’obre a la reflexió so-bre el decurs de l’existència humana,sobre la vida mateixa, en un procésd’interiorització: «Hora de capvesprevora mar. / Hora de calma i de repòs, /d’aixoplugar-nos dins nostre / i retro-bar tot allò que hem perdut pel camí, /sota un sol xafogós de migdia.» (De«Capvespre», dins El temps passa aCadaqués). Aquesta reflexió es projec-ta com una recerca constant, com laque menà Ulisses mar enllà; una menade viatge que dibuixa, en el conjuntdels tres llibres, el ritme mateix de lesones: des del moment àlgid, de màxi-ma ascensió, fins l’alliberament de totala seva energia esmicolant-se damuntla sorra, recapitulant, tot seguit, es-perant la nova embranzida, el nou im-puls ascendent, en un cicle perpetuque es debat entre l’eufòria –«Entrela nit i l’alba serpenteges / camins finsarribar als cims més purs, / on la mentlliure retroba la llum, i descobreix lahumanal Natura» (…) – i el sotrac del’elegia; la constatació del pas deltemps, el record i el dolor de l’absèn-cia, l’evidència de la contradicció, eldesamor: «ajaguda a la platja de l’oblit/ has vist l’onada morint sola contra /la roca vella, gastada pel temps. La tevasang és un vaivé d’onades, / malgrat lalentitud del seu circuit. / Has cercatamb neguit l’inabastable, / i el mar t’haestat fidel durant l’estiu. / Ara bufa elllevant, mals averanys; / defugen lesgavines el seu mar. / No hi ha estancesperennes. / Defuig l’inabastable.»(«Defuig l’inabastable» dins Pels caminsremorosos de la mar). Malgrat aquestaaparent defallença, la poeta se sap,però, salvada per la paraula, aquestaparaula carregada de realitat, de veri-tat instal·lada en el món, entre les apa-rences: «Tu pots encara assenyalar ambel dit / una finestra oberta a l’horitzó,/ on veles blanques es lliuren al vent. /

15

A la Piazza Navona de Roma, el 1991

A la Vila Adriana, Tivoli, el 1991

Tu pots demostrar que és el verb quesalva / l’home, que el redimeix, no depecats, / sinó de solituds.» (De «Re-dempció», dins Pels camins remorosos dela mar). És, per tant, la paraula, la poe-sia, qui fa possible el retrobament ori-ginari, l’instant meravellós, el momentbenigne en què el temps esdevé laidentitat de passat, present i futur ha-bitant-se mútuament. La materialitza-ció de tot això és el poema: «Consoldel plor i el cant justificat / és el poe-ma avui, ahir, demà, / present noméson convergeix la història / de tu, lec-

tor, de mi. (De «Hi ha rovell», dins Deltemps i dels somnis).

La poesia de Quima Jaume, massaaviat estroncada per una mort pre-matura, és una veu solidària, humana,–«Jo em reconenc en cada petja hu-mana»–, que des del reconeixementde la pròpia finitud i del constant fluirdel temps –«No torna cap instant arepetir-se»– s’eleva cap a l’espai ha-bitat per tantes veus amigues, al mar-ge dels segles on, com en els versos deFoix, «el temps és u i pel meu ordredura».

Ben segur que Quima Jaume enshauria regalat d’altres poemes on hi re-coneixeríem tants i tants anhels, però,com en un dels versos de «Preludi d’hi-vern», del llibre Del temps i dels somnisallò tan sols pensat mai no es pot perdre,i, en aquest sentit, la seva poesia, purpensament, ens la fa reviure més enllàde la mort: «Estimo el bes, no pas elque és donat / sinó aquell pensat quemai pots perdre.»

MARTA NADAL

Serra d’Or, núm. 517. Gener de 2003

16

EMPREMTES D’AMOR

El temps no passa inútilment.El camí és llarg i no passempre recte. A voltes calcanviar de ruta, i a cadacontrada podem trobar nouspaisatges, no sempre del totnítids, però el gest fidelque conferim a cada mudaens dóna la certesa queno hi ha certeses.Quan vegem el sol que va capa ponent, deixant enreratanta llum i ombra, no enstanquem a l’estança dels recordsni vulguem perseguir ombres,ni la pols cerquem en el llargrastre que enrera hem deixat totfent camí, perquè al capdamuntde tantes rutes, enmig de vellsarbres eixorcs, sols l’empremtade l’amor caldrà buscar-hi, ientendre que el gest fidelque hem conferit a cada mudaens dóna la certesa queno hi ha certeses.

El temps passa a Cadaqués

17

Roma, 1991

PORTLLIGAT SENSE TU

A Rosa Leveroni

Damunt la tanca blanca cau la tarda,mentre les veles van vinclant-se suausen l’aigua muda i tèbia d’aquest Port.Ni un remoreig de rems, ni un rés

[mormolaaquest mar que embellia els teus somnis.El teu petit refugi resta clos,i serà en va l’esperad’un somriure endolcitpel teu cor de poeta.Lliscaran endolades les albesdins del Port,sense el dringar amorósde les teves paraules.Caldrà cercar a ponent el lleuger vold’una gavina blanca que estimaves,i cobrir-nos de pauamb un esguard amic dalt del pujol,on, mogudes pel vent,onegen argentades oliveresembolcallant la teva pau profunda.


S’HA FET GRAN L’ESTANÇA

Vindràs, Amor, per envair l’estançaque s’ha fet gran i marca les distànciesentre parets i cambres que són amples.Amor,

sents el vaivé del mar besant la platjaen l’etern començar sense fallença,com va polint els còdols amb el frec,metamorfosi suau feta amb amor.I mira

el mar vestit de tan variats colors,seguint el cel que sempre té al damunt.I aquell illot, redós de les gavinesque en to festiu cercant alguna menjafan capbussons al mar que les acull.Amor,

sé que han passat els anys i, a l’altra riba,el temporal assetja la travessa.Pren el vaixell, aquell que no té porde temporals del nord ni vents del sud,i, si amb ell véns, recobrarà l’estançala seva mida exacta.


AMOR FUGISSER

Jo et veig, amor, i et perdopels revolts del camí.Ets dolç i m’afalagues,però a voltes m’esgarrapesi em portes el veríd’enyors i de desitjosdifícils de guarir.

Els temps passa a Cadaqués

18

NO A L’OBLIT

En el tombant de la tarda,rera els vidres entelats pel fredde la cambra on jauen els records,jo sento i veig intactes les petjadesque deixaren els teus passos.No vull que pels caminsfoscos de l’oblites perdin aquells motsque proferíem iaquells que restarentremolant, sense ser dits.No vull que res es perdiper sempre en el no-res.


19

Durant el seu viatge a Itàlia de l’any 1991, a les termes de Caracalla

OCELLS MIGRATORIS

Has mort tantes vegades arraulidaa l’alba densa, opaca, de l’amor!Com ocells migratorisanem d’ací d’allàcercant estances càlides.T’endinses vers l’enigma de les coses,t’embriaga el misteri de l’obscuri perds el gust benèvol de les hores.

I el traç que et porta a omplirel buit de tants paperses fon amb la impossible meravellade trobar la mesura del desig.

Pels camins remorosos de la mar

DARRERE EL FINESTRAL

Darrere el finestral dels anys, tan ample,albiro camps d’espigues verdejant,malgrat l’estiu que fa temps ha passat.No ha madurat el blat de la saviesaens manca encara tant i tant de pa!

En els bancals emboscats de silencishi ha ceps arrenglerats sense raïms,deixant mancats de most els cors

[dels homes.

Al fons, dalt les muntanyes, les congesteseternes, sempre iguals,han esquifit les deus on no hem begutla cristal·lina aiguad’eterns desitjos sempre insatisfets.

I ens veig cercant, vora la platja, plenade fòtils, que el llevant enverinatha amuntegat sense pudor ni amor,els entranyables noms que vam escriuresobre la sorra fina, un diaventurós en què el mar era serè.

No tinguem por, dins l’esvoranc pregon.


TAN SOLS HUMÀ

Vas abeurar-te al pou de l’absolutenmig d’un bosc frondós sense contagis.Tot indulgent desig era ofegatper contemplar tan sols tot l’infinit,el pur, el sense nom.L’espès brancatge també et tapa el cel.Àvid el cor, en plena primavera,de tanta saba que a l’entorn fluïa,el vas aquietar bevent d’un calze.Fou el misteri, l’òrfic cant que amb tunasqué en despuntar amb força l’alba.Davallares després al negre Hades,perquè l’amor castiga els qui ha alçatel vol sense mesura.I, finalment, et va salvar la mar,n’acceptares el teu remot origen.El seu flux i reflux et retornàa la platja, on obrires els teus braçosper recollir-ne tempestes, bonances.El cel se’t féu llunyà.Selene i Hèlios restaren enllàdel teu novell destí.


20

DES DE CAP SÚNION

Des de cap Súnion, la llum morentm’emporta a l’altre cap, on els meus morts,enduts per una parca,dintre de naus, sense ser concavades,dormen profundament.

Evoco els vostres noms, de lluny, ben baixperquè res no es pertorbi a l’entorn meu.Els déus d’aquesta mar que ara contemplono foren pas els vostres.Vàreu ser dòcils al destí del cel,d’un cel que no entenguéreu.Esfellonit us assetjà el llevanti el vent del nord també moltes vegades.Éreu Petits i Grans per rebel·lar-vosa l’escomesa ingrata de cap déu.

Egeu, submergit dins la mar,no recobrà Teseu.Jo esperaré, prop del salobre,on tendrament us pensaré tothora.


21

Quima Jaume al seu estudi

A L’ESTIL D’ALBERTO CAEIRO

Qui ho ha dit que haig de comprendreles coses, diu el poeta.Les coses passen perquè passen,i l’amor també, igual que elles.Per què esbrinar principi i fi?Cal resseguir sens treva algun camí,no ens podem aturar al mig d’un bosci que vingui la nit a acompanyar-nos.la lluna volta, minva, creixi es fa rodona.L’estiu que mor prepara un altre estiu.El tren que marxa nord enllàretorna sempre al punt de la partença.Neixen les flors i l’endemà fineixen,tornen a néixer perquè és bo que els

[cicles s’acompleixin.I és bo que res sigui sempre igualperò que torni allò que és bo.Jo em reconec en el bé i en el mal,perquè tothom és així: igual, divers;

[astut, ingenu;covard, ardit; petit i gran; savi, ignorant;tendre i esquerp; bo i dolent.

Jo em reconec en cada petja humana.


CAFÈ DA MARTINO

El Tejo molt a prop,el sento acompanyant la veuque amb deliri de vidaes submergia per fondàries humanes.

El teu cor dilatat encabiaels golfs, els mars i els oceans.La teva nau fendiales aigües irreals de tots els somnistan reals com els insomnis.

«Oda marítima», «Desassossec»...únic filat llançatdins l’abisme de la vida.

Eres u i diverscom el dolor dels homes,com un camí fressatper una i per mil petges.


ABSENTS

Us estimen, absents, perquè sou purs.Sou com la neu davallant per muntanyes,fertilitzant els camps orcs d’altres temps.Sou l’or dins el gresol purificat pel foc.I, ara, viviu sens màcula dins nostre.

No sabreu mai de la terra ubèrrima,de la collita, que amb escreix doneu,perquè el reialme d’ombra que us

[envoltaus allunya per semprede la pàl·lida llum que posseïm.

Heu traspassat el llindar del silenci.Cap mot ens és sobrer.Tota impuresa jau dins de l’estàtic llacd’un temps que us va aturar.

Ens heu fornit el somni de l’eteri,si tornàveu, absents, seríeu massa pursper viure a recer nostre.


22

ARA QUE ÉS TARD

Ara que és tard, i en el recer d’hivernescalfa poc el sol,en l’horitzó dibuixes, sempre damunt del mar,la imatge deliciosa d’abundosos oratges.

Ara que és tard, és hora d’inventari.Quin gruix, el llibre de la vida!Del rellotge de sol l’ombra aturada,no en sents la més petita angoixa.

Cap recança: estava previst.Tots els reductesde fosca són llum dels teus actes.


23

Quima Jaume al seu estudi

MIRA’M ALS ULLS

Mira’m als ulls sense por dels espillsque et mostraran el solc per altres mars.Mira’m als ulls i et parlaran d’aquellprimer llibant que va amarrar la barca.

Un jorn l’abandonàrem, era vella?Ens envaí nostàlgia d’altres mars,ens atrapà el vertigen de tempestes.Sentim dels ports, encara, els drings dels

[gotsque defugint l’oblit perdien albes.

Mira’m als ulls, veuràs la placidesad’aquest retorn al port de la bonança.Ara refem amb gest molt clar i precísels vells contorns d’aquesta lluna nova,que sobre el mar dibuixa finamentel punt exacte on vam deixar la barca.


MAR D’HIVERN

Lluny de l’encís fugisser de l’estiu,perduts els somnis entre el cant dels grills,mires, avui, aquesta mar d’hivern.

Un temporal somou totes les barquesque amb gest passiu donen la proa al Sud,demà potser miraran cap al Nord.

No et capfiquis pels temps que giravoltaentorn de l’infinit,Més enllà d’aquest temps, què hi ha?

[no res,més temps que no et caldrà.

Deixa lliscar dins dels teus ulls vençutsun gràcil fil daurat per l’esperança.Bé saps que ets caminanti et calen esguards nítidsper descobrir la màgia de l’incert.

No et cansis de mirar aquest mar[d’hivern

i llegeix-ne els seus signes.


PRELUDI DE L’HIVERN

Es frágil lo real y es inconstante,también su ley el cambio, infatigable.

O. PAZ

Vindrà l’hivern, aquest amic temut.Caldrà pensar en treure les flassadesfetes de llanes càlides d’antany.

L’estiu, el sol, l’amor són fugissers,perduren sols al fons de la memòria,reserva natural per no morir de fred.

Recorro el bosc i em porta al laberint.Roures immensos em semblen fantasmes.No trobo la sortida. El verd i el grocm’atreuen la mirada.Contrast de vida i mort.Es resisteix el verd, triomfa el groc,la natura té lleis.El cor no en té, viatger entre fulles,es resisteix a perdre la tendresa.

Estimo el bes, no pas el que és donatsinó aquell pensat que mai pots perdre.El somni m’ha atrapat!Vull que l’hivern em retorni el misteride saber que en un full blanc com la neusempre hi podrem escriure noms perduts,recobrar espais on l’amor ens prengué,on ens desaprengué.

Tancar després els ullsi el full sense sabersi és certa o no la vida que hem viscut.

Del temps i dels somnis

24

DORM

Dorm,mentre vetllo el teu sonamb un poema que maino t’escriuré.

Dorm,perquè l nitpropicia fantasmesi jo somio vel·leïtats.

Dorm,et necessito com l’ona el mari com el mar la platja.Altrament,

on fóra el meu límit?


25

A la casa pairal de Cadaqués, el 1990

ORATORI

La música es la diosa que sirve a lamemoria. La música nació para vencerel tiempo y la muerte, su seguidora.

M. ZAMBRANO

Fa temps que callen veus de somnis.La immediatesa ens venç.Amunt i avall pel rostde mil banalitatsofegant la finor de tot misteri.

És en la fosca,quan l’Oratori irromp.

–Magnífic Bach!– qui recomponvitralls de la memòria.L’efluvi dels records va dibuixantles nits llargues d’insomnien la vila gloriosa;les flames de les llàntiesvigilant els dormentstan morts com jo, com el desig.Insistents cants de gallsem ferien la nit i l’alba que s’avançava.

Que lluny de tu, que fràgils els amors!Estilitzats xiprers m’atreien la mirada.

26

Entre el cel i la terra, la memòria.No fou Tales de Miletqui va morir aquí?Sí, la calor, la sufocant calor!M’esforçava per veure’l.La lluita, l’ardidesa,i jo mortal recordant immortals.

Avança l’Oratori, vitrall de clarobscur.

Tu a prop meu com un jutge implacable.La manca de desig, una condemna,agreujava el dolor de la feblesa.Efímeres passions, precàries!Preguntes molt banals:per què moren joves els amants?

Entre la nit i l’alba,les llànties i els dorments,la sufocant calor.Per què vas sucumbir, savi de Milet?El vol i l’aterratge, és que van sempre

[junts?

Deixo Olímpia, la vila gloriosa,faig nous camins, Corint m’esperai Pau a la memòria:la primera caiguda,

la brida et va fallar.La llum un altre cop,la força del misteri.Veieres l’Invisible,les coses inoïdes tu sentires.Fou tal volta un poema,quan l’ànima despertà?

En el vitrall, que avui Bach recompon,Tales i Pau brillen com aus d’alçada.

Cercava el vol per defugir la terra,el vostre m’espantava.Un primari desig em perseguia.

Entre el cel i la terrala memòria.

La llàntia i els dorments,i jo vetllant la nit més llarga:flama apagada, consciènciad’un present,i el plor per un passat dins d’un jardíde flors i sols ardents.

No seria millor fer com el cigne,cantar altius quan s’acosta la mort?


Aquest àlbum s’ha editat

amb motiu de l’homenatge a

QUIMA JAUME

organitzat pel Centre Català del PEN Club

el 20 de febrer de 2003.

quima jaume amb motiu de l'homenatge organitzat el 2003

Documents