rambling through · cevagraf, s.c.c.l. praga, 22-24 · pol. ind. cova solera ... ta una pòlissa...

RAMBLING THROUGH...TERCERA ÈPOCA ANY XLINÚM. 445 MARÇ - ABRIL 2009

Director en funcions:

ANTONI PORTELA

Comitè de Redacció:

JOAN ASTORMARTA CALVETJOSEP MANUEL RICART

Edita:

COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICSDE CATALUNYA

Òrgan de difusió de:

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICSDE CATALUNYA

Redacció:

Av. Portal de l’Àngel, 24, 1r08002 BarcelonaTel.: 93 317 92 49Telefax: 93 317 92 99e-mail: [email protected]: quimics.cat

Maquetació i creació arxiu PDF:

Joan Astor

Realització gràfica:

Cevagraf, S.C.C.L.Praga, 22-24 · Pol. Ind. Cova Solera08191 RubíTel.: 93 586 11 45e-mail: [email protected]

Publicitat:

Gecap S. L. - Ricard PiquéTel. 93 459 33 30

Dipòsit Legal: B-14.622 -1969ISSN 1577-4600Nombre d’exemplars: 4.000

NPQ no es responsabilitza de lesopinions expressades en elsarticles signats

a arribat a les meves mans un llibre titulat Ramblingthrough Science and Technology escrit i editat pel pro-fessor Octave Levenspiel el 2007. Estic convençut quedurant els seus passejos per les Rambles deBarcelona durant les diverses estades que va dur a

terme es va anar gestant l’utilitzar el verb anglés to ramble per do-nar títol a aquestes personalíssimes (levenspianes) reflexions so-bre Ciència i Tecnologia.

El professor Octave Levenspiel (actualment Professor Emèrit enel Departament d’Enginyeria Química de la Universitat Estatal d’Ore-gón a EUA) ha estat i continua sent un mestre, i tots els que ensdediquem a l’Enginyeria Química hem estat deixebles dels seus lli-bres, conferències, seminaris, etc.

El 1962 –acabat d’encunyar el paradigma Chemical Reaction En-gineering en un Simposi de 1958– va publicar el seu extraordinarillibre de text amb aqueix mateix títol: CRE, i que ha estat traduït amoltíssims idiomes. Posteriorment vaig tenir ocasió de conèixer-li enun Simposi el 1971 a Toulouse sobre Fluïdització.

Durant els anys 70 i 80 va visitar Barcelona diverses vegades ambmotiu de xerrades i conferències i vaig tenir l’ocasió personal de traduirper a Editorial Reverté S.A. tres dels seus últims llibres: ChemicalReactor Omnibook, Chemical Reactor Minibook i Engineering Flowand Heat Exchange.

Estic convençut que la seva personal manera d’ensenyar ambexemples tremendament simpàtics i anecdòtics ens ha influït a tots iparticularment als que estem en el Departament d’Enginyeria Quími-ca de la Universitat de Barcelona. No és casualitat que seguint elsseus passos de parlar –entre altres– del jove enginyer John Cala-mity, nosaltres creàrem Pep Balanços, Juanito Vàlvula, etc., perso-natges dels nostres problemes.

Així mateix diria que el professor Claudi Mans –pare d’algunsd’aquests personatges esmentats– en la línia levenspiana apuntadaens està delectant amb rambleos sobre les truites cremades, les eti-quetes, les vaques esfèriques... és a dir sobre la Química Quotidiana.

Llegiu aquests llibres i passejareu agradablement (rambleareu) através de la Ciència i la Tecnologia.

José CostaDegà CQC

President AQCPORTADA: Finestra.Fotografia: Joan Astor.

NPQ 445 • març-abril 2009 3

editorial

4 NPQ 445 • març-abril 2009

juntes i sumari

SERVEISDEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

Escola de Graduats Químicsde Catalunya

• Cursos postgrau.

Borsa de Treball

• Rep i cursa peticions laborals per alsnostres col·legiats.

Borsa de Serveis

• Ofereix el servei de col·legiats.

Publicacions

• NPQ.

• Química e Industria.

Serveis Professionals

• Visat de projectes. Certificacions.

• Defensa jurídica professional.

• Peritatges legals.

Serveis d’Assistència

• Assessoria jurídica i laboral.

• Assistència mèdica. El Col·legi té subscri-ta una pòlissa amb Mutua Madrileña.

• Assegurances.

– Mutualidad General de Previsión Socialde los Químicos Españoles.

– Eurogestió bcn. El Col·legi disposa delsserveis d’una corredoria d’assegurancesque pot orientar-vos i subscriure lespòlisses que desitgeu.

Serveis Financers

• Proporcionen als col·legiats avantatgesexcepcionals en les seves gestions finan-ceres a través de les següents entitats:

– Caixa d’Enginyers.

– Tecnocrèdit - Banc Sabadell.

Si voleu més informació truqueu a lasecretaria del Col·legi

COL·LEGI DE QUÍMICSDE CATALUNYA

Degà: José Costa.

Vicedegans: 1r Alfredo Vara.2n Emilio Tijero.3r Joan Mata.

Secretari: Agustí Agustí.

Vicesecretari: Aureli Calvet.

Tresorer: Joan Llorens.

Vocals: Xavier Albort, M. Glòria Aguilera,Joan Bertrán, Jordi Bonet, Carme Borés,Francisco José España, Santiago Esplugas,Sebastià Estrades, Enrique Julve, AnnaLlobet, Claudi Mans, Juan Carlos Montoro,Enrique Morillas, Roger Palau, JosepManuel Ricart, Pascual Segura, Alfred Vara,Jaume Vilarrasa, Josep M. Viñas, ÀngelYagüe.

EDITORIAL

Rambling through... .................................................................... 3

COL·LABORACIONS

Ara mateix .................................................................................. 5

Una travessa d’Europa en bicicleta (i III) ................................... 7

Un viaje a la Grecia continental:breve historia y tradiciones ................................................. 15

Història de l’ensenyament de la químicaa la Universitat de Barcelona .............................................. 22

Els experts opinen .................................................................... 29

Històries per matar l’aranya ..................................................... 30

ACTIVITATS

La LVIII asamblea de la ANQUE.Impresiones de un asambleísta primerizo.......................... 31

El Col·legi de Químics de Catalunyaparticiparà a l’ecosessió dedicada als residus ................... 34

GRUPS DE TREBALLDEL COL·LEGI I DE L’ASSOCIACIÓ

Borsa de Treball: Antoni Portela.

Escola de Graduats: Alfredo Vara.

NPQ: Joan Astor.

Olimpíada Química: Carme González.

COMISSIONS:

• Cultura: Carme Borés.

SECCIONS TÈCNIQUES:

• Corrosió: Enrique Julve.

• Ensenyament: Roser Fusté.

• Medi Ambient: Xavier Albort.

• Metal·lúrgia i Ciència dels Materials:Joan Antoni Bas.

• Patents: Pascual Segura.

• Química Forense: José Costa.

ASSOCIACIÓ DE QUÍMICSDE CATALUNYA

President: José Costa.

Vicepresidents: 1r Alfredo Vara.2n Emilio Tijero.3r Joan Mata.

Secretari: Agustí Agustí.

Vicesecretari: Aureli Calvet.

Tresorer: Joan Llorens.

Vocals: Joan Astor, Joan Bertrán, CarmeBorés, Francisco José España, Jordi Galván,Marta García, Anna Llobet, Claudi Mans,Pere Molera, Josep Manuel Ricart, PascualSegura, Alfred Vara, Àngel Yagüe.

Assembleistes Electes: M. G. Aguilera, A.Agustí, J. Astor, J. A. Bas, C. Borés, A.Calvet, F. J. España, S. Esplugas, R. Fusté,M. García, C. González, E. Julve, A. Llobet,M. Luria, P. Molera, E. Morillas, P. Segura,E. Tijero, A. Tuells, A. Vara.

Assembleistes Nats: José Costa, AlfredoVara, Antoni Portela.


col·laboracions

Fa dies, molts dies, gaire-bé poc després del «Apoya-ré el Estatuto que salga delParlamento de Cataluña»que volia escriure quatre líni-es a l’NPQ per expressarquins són els meus senti-ments, i com han evolucionatdes d’un passat fosc fins a unfutur fosc, passant per unallum al mig del camí en quesemblava que les coses seri-en com han de ser, com jocrec que haurien de ser, comjo voldria que fossin.

No ho vaig fer perquè emfeia por de no trobar les pa-raules precises per expressarel que sento, i que la gent delluny no m’entengués. Final-ment em decideixo perquè hetrobat en les paraules del po-eta allò que jo volia dir. Aga-fo prestades les paraules deMiquel Martí Pol per dir-vos:Ara mateix enfilo aquestaagulla...

Són especialment clares icolpidores les paraules Te-nim a penes el que tenim iprou: l’espai d’història con-creta que ens pertoca, i unminúscul territori per viure-la.L’espai d’història que a mi empertoca arrenca d’una post-guerra amb una dictaduraque va ser especialment cru-el amb el minúscul territori onem va tocar viure-la. Els horrors dela guerra van deixar morts inneces-sàries a tots dos bàndols, eren unstemps en que els sorolls ofeguen lesparaules, i jo soc dels que creu queno hi ha cap causa que mereixi unvessament de sang com el que vahaver aquí. Jo crec que les parau-

ARA MATEIX

Antoni Portela

les i les voluntats s’haurien d’impo-sar al soroll de sabres, però mai haestat així, i molt em penso que maino ho estarà. Semblava que amb lademocràcia seria possible el prodi-gi, però cada vegada ho veig mésfosc després d’haver vist una llume-neta a mig camí.

I som on som; més valsaber-ho i dir-ho i assentarels peus en terra i proclamar-nos hereus d’un temps dedubtes i renuncies. Què difí-cil és l’encaix de Catalunyadins d’una Espanya quesembla reprendre allò de«Una Grande y Libre», i tantés el govern que hi hagi. Elshem tingut de tots colors isom on som.

«I have a dream». Vaigsomniar que una placa tectò-nica, precisament la que sus-tenta Catalunya, només Ca-talunya, es desplaçava desde la Mediterrània fins a lamar Bàltica, fruit de les for-ces internes que sacsegenaquest planeta. Em vaig des-pertar amb una esgarrifança,no sé si pel canvi de tempe-ratura entre una mar i l’altra,o per les connotacions políti-ques i territorials que aquestdesplaçament suposava pera Catalunya. Va ser un som-ni, i com la majoria dels som-nis inversemblant.

Va ser especialment bo-nica l’etapa d’història poste-rior al 1975. Sortíem de lafoscor i semblava que tot erapossible, fins i tot tornar a lafoscor amb un 23-F prou sig-nificatiu. Potser per això vamanar posant draps calents i

vam passar de puntetes sobre te-mes importants. Calia consolidar lademocràcia per anar avançant, perconstruir un país, per construir unestat plurinacional, un estat on viu-re en harmonia. Va ser un tempsde dubtes i renuncies, amb l’espe-rança d’aconseguir els prodigis

Ara mateix enfilo aquesta agullaamb el fil d’un propòsit que no dici em poso a apedaçar. Cap dels prodigisque anunciaven taumaturgs insignesno s’ha complert, i els anys passen de pressa.De res a poc, i sempre amb vent de cara,quin llarg camí d’angoixa i de silencis.I som on som; més val saber-ho i dir-hoi assentar els peus en terra i proclamar-noshereus d’un temps de dubtes i renúnciesen què els sorolls ofeguen les paraulesi amb molts miralls mig estrafem la vida.De res no ens val l’enyor o la complanta,ni el toc de displicent malenconiaque ens posem per jersei o per corbataquan sortim al carrer. Tenim a penesel que tenim i prou: l’espai d’històriaconcreta que ens pertoca, i un minúsculterritori per viure-la. Posem-nosdempeus altra vegada i que se sentila veu de tots solemnement i clara.Cridem qui som i que tothom ho escolti.I en acabat, que cadascú es vesteixicom bonament li plagui, i via fora!,que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol


col·laboracions

més endavant, amb la força de lesparaules, amb la força de la volun-tat, sense vessaments de sang,però...

I som on som. Han passat tren-ta-tres anys i tenim un Estatut moltretallat respecte al que volíem, onno ens deixen ser nació, però elvam aprovar. Seguim amb el tempsde dubtes i renúncies. I ara aquestEstatut està a mans del TribunalConstitucional on el volen retallarmés, era massa agosarat. No ensdeixen tenir ni símbols nacionals,símbols sí, però nacionals no. El fi-

nançament que reconeix l’Estatutporta un endarreriment de vuit me-sos. I per adobar-ho més la restad’Espanya ens mira malament quanparlem d’aquests temes i ens trac-ten de separatistes i insolidaris. Hiha una expressió catalana una micagrollera, però que defineix molt béaquesta situació: Ser cornut i pa-gar el beure. En Martí Pol ho ex-pressaria amb altres paraules, peròde ben segur que amb el mateixsignificat.

I a tot això seguim callant. Elspolítics segueixen negociant, però i

el poble? Ni una manifestació ambcara i ulls, cap paraula, cap gest.Què esperem?

Posem-nos dempeus altra vega-da i que se senti la veu de tots so-lemnement i clara. Cridem qui somi que tothom ho escolti. I en acabat,que cadascú es vesteixi com bona-ment li plagui, i via fora!, que tot estàper fer i tot és possible.

Tan de bo, encara que sigui enun proper espai d’història, perquèara per ara no veig el prodigi perenlloc. ☯

PUBLICACIONS

DEL COL·LEGI OFICIAL DE QUÍMICS DE CATALUNYA

Miquel Paraira et al.QuimitestEl llibre de les Proves test d’EleccióMúltiple (PEM) de Química al batxillerat19 × 27 cm · 129 pàgines15 euros

Armand Lattes i Josep CastellsI si tots els químics es declaressin en vaga?15 × 21 cm · 8 pàgines3 euros

Lluís Eek i Mercè CartañàConversa sobre la Ciència16 × 23 cm · 57 pàgines5 euros

Claudi MansLa truita cremada24 lliçons de Química16 × 23 cm · 288 pàgines15 euros

Claudi Mans i Pilarín BayésPetita història de la Química a Catalunya22,5 × 27 cm · 16 pàgines10 euros

Miquel Paraira et al.Olimpíades Químiques de CatalunyaEd. en CD-ROM · 219 pàgines10 euros

Miquel Paraira i Joan M. BarcelóDidàctica de la Química

19 × 27 cm · 147 pàgines15 euros


col·laboracions

UNA TRAVESSA D’EUROPA

EN BICICLETA (i III)

Oriol Gibert

ELS ALPS JULIANS,LA PRIMERA ESCALADADE LA RUTA

Eslovènia és un país admirable.Al punt de confluència dels blocseslau, llatí i germànic, sembla quehagi agafat el millor de tots tres. Tothi és ordenat, la gent amable, elmenjar bo, paisatgísticament éscomplet (de la costa banyada pelMediterrani fins als massissos delsAlps Julians, amb els 2.864 m delTriglav, hi tenen cabuda tots els pai-satges intermedis)... I tot amb unadimensió no més gran que Catalu-nya. Per la seva banda Ljubljanaexhibeix una arquitectura d’art nou-veau (el modernisme local) que tégràcia i que suposo de mèrit (no ensóc cap entès). En definitiva, és laprimera vegada que he estat a Es-lovènia i, per descomptat, esperoque no sigui l’última. L’estada quehi hem fet amb la Maria m’ha resul-tat ideal per agafar forces i, contentde tenir un altre projecte concret enperspectiva, encarar la tercera (i úl-tima!) etapa de la meva ruta cap aBarcelona.

Jesenice, al nord-oest d’Eslovè-nia, és molt industrial i no es pre-senta gaire prometedor. Però un copdeixat enrere, el paisatge es tornaineludiblement alpí i ja de seguidaels primers muntanyots entren enescena. Content, me’ls miro dispo-sat a escalar-los.

El coll de Vršič em rep amb unpendent del 14 % que em deixa ti-bat. Són impressionants els espa-dats que s’alcen a dreta i esquerrai que, sumats a la boira pixanera

que no deixa veure gairebé res, emfan dubtar sovint si la carretera seràcapaç d’obrir-se pas endavant. I ésaixí com, mig a les palpentes i qua-si de sorpresa, arribo dalt el coll deVršič. La satisfacció és màxima: hepujat el primer coll alpí amb unacerta dignitat! La panoràmica, tot ique emboirada, és magnífica i donoel meu esforç per més que recom-pensat.

La baixada del Vršič discorre perla vall del riu Soča i, com passavaamb la pujada, costa endevinar aprimer cop d’ull cap on desembocal’enrevessada xarxa de ramificaci-ons de la vall. Aquest riu (Isonzo enitalià) és conegut per haver estat lalínia de front entre els exèrcits aus-trohongaresos i italians durant laPrimera Guerra Mundial. Els com-bats que s’hi van produir van cau-sar la mort d’un milió de persones,a part de l’èxode massiu dels habi-tants de la zona que es van veureobligats a desplaçar-se. Quasi unsegle més tard, encara es podenveure al llarg de la vall del riu Soča,així com a les dels seus afluents,nombrosos forts, tombes militars ialtres traces bèl·liques deixades pelfront de Soča. Es diu que ErnestHemingway, que va treballar de vo-luntari per a les forces italianes du-rant la guerra, va basar la sevanovel·la Un adéu a les armes enaquesta seva experiència.

UN RIU CONVERTIT ENLABORATORI

Franquejo els passos de Predeli de Nevea, les baixades dels quals

em semblen llarguíssimes, potserperquè són encara de les primeresque faig. Penso que, al revés,aquestes ascensions han de serequiparables als grans ports clàs-sics. A Resiute deixo a mà esquer-ra la vall de Rezija de parla eslove-na (Resia en italià) i m’endinso alFriül direcció a Udin (en italià Udi-ne) per una carretera principal sen-se cap encant particular i amb untrànsit espès.

Passejar pel centre d’Udin se’mfa agradable. Està ple de carreronsi placetes porticades amb terrassesi trattories que em conviden a seu-re-hi. Sembla que s’hi menja bé. Hoconstato més tard amb un risotto iuna pizza l’endemà. Veig alguns(pocs) rètols de carrer en friülès,sempre amb l’afegit «nom antic» iacompanyant la versió italiana. Abanda d’això, i d’alguns senyals bi-lingües a la carretera principal queduu a Udin, la presència pública delfriülès és molt i molt escassa. Ésdecebedor. Altra vegada, la legisla-ció vigent és clarament més retòri-ca que no pas real i efectiva. El friü-lès (en què, sigui dit de passada,escriví poesia Pasolini) és la llenguaromànica parlada al Friül per unes700.000 persones. Pertany a lacomplexa i debatuda família que elslingüistes han batejat com a reto-romànica, juntament amb el ladí i elromanx parlats a algunes valls alpi-nes situades més a l’oest.

Sortint d’Udin, creuo el riu Tili-ment (Tagliamento en italià). Aquestriu és considerat pels geòlegs coml’últim gran riu de grava morfològi-cament (quasi) intacte dels Alps,


col·laboracions

gràcies al poc impacte humà que harebut (a diferència de la majoria delsrius europeus, la canalització delsquals ha relegat les seves lleres ameres conduccions de desguàs d’ai-gua). El riu és un immens corredorde 150 km2 que connecta els Alps iel Mediterrani en menys de 100 kmen línia recta, i el seu curs es carac-teritza per un ric mosaic d’ecosiste-mes que exemplifica els processosecològics propis dels rius de gravaalpins, la qual cosa ha atret l’aten-ció dels científics en l’estudi de re-cuperació de rius i rieres a gran es-cala. En plena plana del Friül on emtrobo, el llit del riu és una immensaesplanada de grava i còdols (quesemblen pintats de tan blancs quesón) per on el riu s’escindeix ennombrosos fils d’aigua que es retro-ben i se separen sucessivament for-mant nombrosos illots (n’hi ha finsa 700). La llera arriba a fer 2 kmd’ample a Spilimberc, i cal creuar-laper un pont que em sembla llarguís-sim. Passat el pont, m’interno alsAlps per una carretera idíl·lica queem durà a les Dolomites per les vallsde Cellina i de Zoldo superant elscolls d’Osvaldo i Staulanza.

LES DOLOMITES,TERRA DE COLLS

Les Dolomites és pura geologia,una massa pètria imponent. Lesseves sòlides parets de pedra elsconfereixen un aspecte esquerp queobliga qualsevol ciclista que preten-gui pujar-les a carregar-se de paci-ència. El primer coll de 2.000 m quepujo és el Fedaia, que se’m presen-ta com una mena de test de lesmeves forces ciclistes després dedos mesos de ruta. He de confes-sar que el recordaré com un autèn-tic suplici. M’hi deixo la pell.

Els dies que segueixen me’lspasso pedalant altres colls que tantse senten a propòsit del Giro d’Itàlia.Pujo i baixo successivament els collsde Pordoi, Campolongo, Gardena iSella, remuntant baixades que s’han

fet o baixant ascensions que s’hanpujat (plantejat segons l’optimismedel moment). És un puja-i-baixa in-cessant; on acaba la baixada d’uncoll comença l’ascensió al següent.Per sorpresa meva, després del vi-acrucis inicial del Fedaia, corono laresta de colls amb prou dignitat, enalguns arribant fins i tot pletòric.

Les vistes d’ocell que es tenendes dels colls és esplèndida. Tot iaixò, no puc evitar un cert desànimen arribar-hi: l’espai un cop dalt noés gaire atractiu. Queda ofegat peruna multitud de bars, restaurants,hotels, botigues de souvenirs... en-vaïts per hordes de turistes quepul·lulen sense descans. Pujant jaem temia aquesta multitud, veientel moltíssim trànsit que m’avança-va, però no m’esperava que fos tan-ta. A banda de la molta concurrèn-cia, la circulació per aquestes vallsté una altra constant: la presènciapermanent d’una o altra línia de te-lefèric o telecabina sobre el cap.N’hi ha moltes. Realment aquí ésfàcil plantar-te en xancletes (si notens fred) a més de 3.000 m entreespadats.

Els pobles de les Dolomites es-tan tots a petar de gent. Està pled’hotels, hostals, albergs i botigues

de lloguer de material, que ara a l’es-tiu és de muntanya i a l’hivern deuser d’esquí. Les cases són típica-ment alpines, amb el seu aspectemassís, les façanes amples i lesbalconades engalanades de gera-nis, i de tant en tant comparteixenl’espai amb urbanitzacions d’edificisde gust molt dubtós.

Les Dolomites són l’últim bastióde la Ladínia, on el ladí, hereu di-recte del llatí a la zona, és parlatper unes 30.000 persones. Aques-ta llengua, fortament dialectalitza-da en les cinc valls que conformenla Ladínia, està emparentada ambels parlars reto-romànics contigus:el friülès del Friül (d’on vinc) i elromanx del cantó suís dels Grisons(on em dirigeixo). La salut del ladídepèn de les dues regions en quèadministrativament es troba dividi-da l’àrea on es parla. Tant és així,que els ladins de la regió del Vène-to, on el ladí no té reconegut capstatus, han celebrat el 2007 un re-ferèndum per poder passar sotaadministració del Trentino/Südtirol,regió on el ladí està clarament mésprotegit. A la pregunta de «Voleiseche l teritore di comuns de Anpezo,Fodom y Col vegne destaché da laregion Venet per passé desche pertintegranta a la region Trentino-Alto

Coronant el coll de Sella, en ple massís de les Dolomites.


col·laboracions

Adige/Südtirol?» el 80 % dels 5.000vots emesos hi va votar afirmativa-ment. No cal passar per alt que aaquesta sobtada reivindicació cul-tural hi ajuda, molt probablement,l’envejable tractament fiscal quegaudeix el Tirol del Sud.

PEDALANT PER LA FALDADELS ALPS

Bozen és la capital del Tirol delSud, la zona germanòfona que vapassar a Itàlia amb el tractat de paude Saint Germain el 1919. Presen-ta un altre d’aquests cascs anticscentreeuropeus amb carrers empe-drats i tan ben conservats. Em sor-prèn la gran quantitat de terrasses,llibreries i botigues de delicatesseni de muntanyisme que hi ha. Salut,teca, llibres i relax. Sembla que totté l’exacta mesura. Flota un ambi-ent relaxat i festiu que m’agrada.

Als carrers de Bozen es veu i sesent tot en alemany i italià. Darrera-ment, el termòmetre lingüístic s’haescalfat. Al diari Alto Adige llegeixoque l’associació An ha engegat unacampanya per mantenir els topò-nims italians, a la que el presidentd’Aliança Nacional, Gianfranco Fini,s’ha sumat entusiasta: «Defensaréels topònims italians!». Intenten atu-rar la iniciativa del Südtiroler Volsks-Partei (el partit germanòfon hege-mònic a la zona) de donar a lesmuntanyes i pobles el seu nom ori-ginal en alemany en substitució delsnoms italians creats pel senador fei-xista Tolomei (com el mateix d’AltoAdigie per denominar en italià el Ti-rol del Sud) durant la Primera Guer-ra Mundial.

El coll de Mendel em permet sor-tir de l’impressionant circ de munta-nyes que rodeja Bozen. Pedalejoper les valls de Non i de Sole enmigde molts arbres fruiters, bàsicamentpomers i perers. Llegeixo que és laterra de la Golden i la Red Deli-cious. Com que les branques estana peu de carretera, puc confirmar

fàcilment que, en efecte, les pomesi peres d’aquí són delicioses.

La pujada al coll de Tonale es faper una carretera principal que, pelque sé, no té gaire tirada en el ci-clisme. No n’hi ha per tant. Confor-me la vall va guanyant alçada, lacarretera s’estreny i és més tran-quil·la que moltes altres carreteressecundàries. Llàstima que no faltala línia elèctrica sobre el cap. L’ale-gria d’arribar al coll es veu aixafadaaltre cop pel panorama: m’hi espe-ra una estació d’esquí enganxada auna macrourbanització plena debotigues de records i hotels ambedificis de compto fins a 10 plantes.El conjunt decep bastant. Abans noes faci fosc, em tiro coll avall i acam-po a mitja baixada de Ponte diLegno, el primer poble de la Llom-bardia. Em convé reposar bé, per-què l’endemà tinc el propòsit de ferdos dels gegants del cicloturisme:el Gavia i l’Stelvio.

DOS COLOSSOSLLEGENDARIS DEL GIRO

Deixo Ponte di Legno ben d’ho-ra al matí i començo l’ascensió alGavia (2.621 m). Són 17 km i undesnivell de 1.636 m. Poc després

del trencall cap a Pezzo, la carrete-ra s’estreny i comença a guanyaralçada sense pietat: m’esperen unspendents de fins el 16 %! La carre-tera segueix pujant fent ziga-zaguesper la falda boscosa de la munta-nya. Sorprèn positivament que eltrànsit és escàs i les motos, al con-trari que a les Dolomites, són dis-cretes. Deixats enrere els arbres,la carretera s’amaga en un túnelfosc com si volgués dissimular elpendent que cal patir-hi. El túnelpassa factura a les meves camesperò, per sort, en sortir-ne ja es ve-uen les últimes llaçades que per-meten començar el compte enrere.Mantinc el ritme i, per sorpresameva, arribo prou sencer al coll. Elcoll de Gavia és discret (hi ha unbar i un alberg, però poca cosamés) i és, de lluny, molt més macoque la majoria de colls de les Dolo-mites. La panoràmica sobre la vall,amb les seves glaceres al capda-munt, és formidable.

Emprenc la baixada cap a Bor-mio. La carretera planeja uns mo-ments entre un paisatge rocallós iescarpat, senyal que l’oxigen hi es-casseja. Un lleuger pendent fa actede presència, i de seguida s’empi-na irremeiablament en rampes defins l’11 % que fan dels 25 km se-

Les paelles intimidatòries pujant l’Stelvio, llegendari coll alpí mitificat pel Giro.


col·laboracions

güents un autèntic tobogan. Arriboesprintant a Bormio, encabritat peruna barreja d’excitament ciclista igana. Tan fletxat com vaig, tinc eltemps just de veure el rètol d’entra-da al poble, el de darrere informantde l’agermanament de Bormio ambBellpuig i, ja amb més atenció, elmenú del bar on m’he assegut aomplir el pap.

Amb forces renovades encaro elsegon gegant del dia: l’Stelvio. Del’Stelvio (2.758 m) es diu que és duri majestuós. És exacte. Cal superar21 km exigents –amb un desnivellde 1.560 m– per arribar al coll, quees troba enclavat en un entorn alpíquasi himalaic. De bon principi lacarretera es posa a pujar amb ram-pes superiors al 10 % i pocs replansper agafar aire. Una mica abans delstúnels passo pel Tornante 34, a unaaltitud aproximada de 1.600 m: emqueden 33 paelles i un desnivell demés de 1.000 m per fer. Començael màgic i etern compte enrere.

Pujar colls en bicicleta –com aaficionat, és clar– és lent i demanacarregar-se de paciència i adminis-trar bé les forces. Cal una mínimadosi d’obstinació i de capacitat desofriment, preu que tot ciclista pagaper la recompensa que suposa co-

ronar un coll. Cadascú intenta dis-treure’s com pot per fer més supor-table la pujada. Aquí entra en joctota capacitat de distracció per man-tenir la ment ocupada: observar elpaisatge a dreta i esquerra per evi-tar quedar-se fixat mirant l’asfalt,especular sobre els vehicles i elsseus ocupants que passen, fer totamena de projectes per al futur, ana-litzar els racons més profunds delpropi esperit... una cosa és clara:quan es comença a fantasiejar so-bre el menjar, es pot posar la mà alfoc que acabaran pintant bastos.

Immers en els meus pensa-ments, un túnel fosc em convida aseguir la carretera, que no ofereixcap treva. Quan en surto el cansa-ment aflora de cop, probablement enveure davant meu les paelles inti-midatòries que desplega la carrete-ra per superar un salt d’aigua. Quanaconsegueixo, amb penes i treball,guanyar el desnivell, la carreteras’aplana seguint una petita vall, cosaque aprofito per recuperar forces percompletar aquesta pujada que sem’està tornant antològica. Deixat al’esquerra el trencall cap al colld’Umbrail, veig les últimes llaçadesde la carretera que em falten i, trin-xat com estic, em semblen un des-nivell insalvable. Es fa tard i el sol

es va amagant darrere la muntanya,de manera que l’ombra i jo anempujant junts al coll. Em pregunto quidels dos arribarà primer. Finalment,quan just el sol s’està ponent i jo jano puc amb la meva ànima, arribodalt. He coronat l’Stelvio! La pano-ràmica de les muntanyes, i de lacarretera que puja per l’altre cantó,és espectacular. Em dono uns ins-tants d’assossec (el temps de fer unglop d’aigua, fer un parell de fotos iabrigar-me) i giro cua avall per onhe pujat.

El cel s’enfosqueix ràpidament,tant com jo m’espavilo a baixar. Altrencall cap a l’Umbrail tombo a ladreta, i ja en la penombra, passo elcoll i entro a Suïssa. La baixada emsembla de vertigen, potser perquèfosc com s’està fent la baixo mig ales palpentes. I és una pena perquèsospito que les vistes han de serfenomenals. Els 17 km de baixadafins a Santa Maria se’m fan llargs, ihi arribo negra nit però satisfet. Haestat una jornada completa: hancaigut el Gavia i l’Stelvio!

EN TERRITORI ROMANX

L’endemà remunto la vall deMüstair i m’endinso a l’àrea roman-xa del cantó dels Grisons de Suïs-sa. Superat el Pass dal Fuorn, se-gueixo la vall de l’Engiadina.

El paisatge és de postal. Els po-bles, nets i endreçats, conservenintactes les típiques cases blanquesamb sanefes pintades i lluint elsseus balcons a vessar de geranis.S’hi veuen també molts horts i ar-bres fruiters, i pagesos joves de bar-ba rossa que semblen sortits d’unepisodi de la Heidi. Els prats es tro-ben meticulosament ben segats isemblen tenyits de verd. Jo no sé sientre els habitants d’aquests pobleshi ha algú que es passi matí i tarda ivespre tallant herba, però no acon-seguiré veure cap prat que no sem-bli un camp de golf. Llàstima queestigui ple de rètols que recorden

Típic paisatge rural a Suïssa.


col·laboracions

que està prohibit acampar. Sensdubte tot aquest decorat fa justa lafama de pulcritud de Suïssa. I d’edu-cació: n’hi ha prou d’acostar-se ambbicicleta a una cruïlla que tots elscotxes s’aturen davant teu. Dónagust... Per acabar-ho d’arrodonir, faun sol esplèndid i hi ha un ambienttonificant ideal per a la pràctica delciclisme.

La vall de Surmeir (Oberhalb-stein en alemany) és meravellosa alcapdamunt i va perdent interès mésavall. És un exemple típic del com-plex mosaic cultural i lingüístic queés el cantó dels Grisons i com elrespecte a la diversitat s’ha tinguten compte fins a l’últim pam quadratde terra. Els Grisons és l’únic cantóde Suïssa trilingüe: hi són oficialsl’alemany, l’italià i el romanx. Aques-ta última llengua és la que dóna sin-gularitat lingüística al cantó delsGrisons, perquè aquí és l’únic llocon és parlada (per unes 50.000 per-sones, prop de l’1 % a Suïssa, i del17 % al cantó dels Grisons). La pro-tecció i el reconeixement del romanxhan anat en augment, però el certés que no para de recular a costade l’alemany. A banda del seu pocpes demogràfic, no hi deu ajudar laseva accentuada fragmentació dia-lectal (no és d’estranyar amb aques-tes muntanyes!), que a la vegada hadificultat la consolidació d’un estàn-dard comú (exactament com ocorreamb el ladí).

Tota la vall del Salvestà està res-seguida per una línia ferroviària quem’acompanyarà en els següentsquilòmetres, independentment delsobstacles que calgui guanyar. Aixípugem i baixem, un al costat de l’al-tra, el coll d’Oberalpass (2.044 m) iel coll de Furkapass (2.431m). Ésaclaparador com els suïssos fanportar el tren a través de les munta-nyes. Les vistes que hi ha desd’aquest darrer coll sobre la glace-ra de Rhonegletscher (per ser onneix el Roine) són sensacionals.Llàstima del nombrós trànsit que hiha, sobretot de les motos, que amb

les seves accelerades i frenadess’arriben a fer pesades. La línia detren i jo baixem junts del Furkapassi avancem paral·lels per la vall delRotten Rhone fins pràcticament a lazona francòfona de Suïssa.

Arribat a Brig m’incorporo a laRhone Route, un carril bici que m’es-talvia circular per la carretera. Ésd’agrair, perquè a aquestes alçadesestà molt transitada amb camions degran tonatge. Però seguir el carrilbici no resultarà una tasca fàcil. I noper la falta de cartells, que són gransi vistosos, sinó perquè estan comgirats pel vent de manera que enmés d’una ocasió em veig obligat aretrocedir perquè he anat a parar aun cul-de-sac. Com als Grisons, elpas d’una llengua a una altra al can-tó de Valais és molt nítid: on el po-ble de Salgesch té Bahnhof, diePoste i Strasse; Sierre, a 4 km es-cassos, té Station, la Poste i Rue,sense quasi cap rastre de l’alemany.La regió per on pedalo és conegu-da per ser el celler de Suïssa, i nosembla exagerat: la vinya s’hi veuplantada arreu en pendents consi-derables, amb i sense parets se-ques. A part d’això, el paisatge noté cap atractiu singular, com corro-boren les panoràmiques des del collde Forclaz sobre Martigny.

Amb l’entrada a França, tornenla pluja, els llamps i els trons. Acam-po al coll de Mantets i l’endemà n’hede fugir per evitar acabar inundatdins la tenda. Creuant la Savoia uncel gris amenaça constantment plu-ja, i hi ha una boira baixa que no emdeixa veure els cims nevats del’Aiguille de Midi que veia ahir. No-més el final d’una llengua de glace-ra es deixa veure com si s’haguésde desplomar sobre Chamonix. Pe-dalant sota la pluja que ara para iara torna, circumdo l’imponent mas-sís del Montblanc, en direcció oestprimer i sud després.

JA LI TINC PEU AL COLL!

Saint Michel de Marienne és unpoble amb un animat ambient ciclis-ta. Hi arribo entusiasmat a afrontarel Galibier, un altre colós dels Alpsmitificat pel Tour. L’ascensió al Ga-libier per aquest cantó consta de33 km, que es pugen en dos gra-ons: primer es puja al coll delTélégraphe (1.570 m), seguit d’unabaixada al poble de Valloire, d’onarrenca llavors l’escalada al coll deGalibier (2.647 m). Els 12 km fins alTélégraphe pugen de forma sostin-guda però sense estridències. Ladisfruto, i a més, el trànsit que m’hi

Pedalant les exigents rampes del Galibier.


col·laboracions

trobo és molt escàs per no dir quasiinexistent. Res a veure amb el Ga-via i l’Stelvio, i encara menys ambles Dolomites. Quan finalment arri-bo al Télégraphe, el sol comença aanar de baixa, tot i que són cap ales sis de la tarda. És el que tenenles valls dels Alps: són tan acano-nades que als pobles aviat deixa detocar-hi el sol, i és clar, sempre sem-bla més tard del que és. M’afanyo adeixar-me caure a Valloire, que estàpràcticament desert. Sembla l’enè-sim poble d’alta muntanya atrapatper la voracitat constructora que,fora de la temporada d’esquí (soma mitjan setembre), té poc a oferir.

L’endemà em trobo esbufegantpoc després d’arrencar: ja abansdel Pla Lachat m’espera una ame-naçadora rampa del 10 % que emfa suar de valent. Comença l’autèn-tic Galibier. M’entretinc llegint elsnoms de ciclistes pintats a l’asfaltde la carretera. N’hi ha desenes, ise solapen un amb l’altre fent-se avegades il·legibles. Imagino comdevia ser l’ascenció l’any 1911, pri-mer any que el Tour va pujar-hi.Devia ser un desafiament inauditfins al moment, quan el ciclisme eratan diferent a l’actual, amb aque-lles bicicletes pesants i aquells ca-mins de carro que causaven pun-

xades a l’engròs… Aquests pensa-ments em fan l’efecte de bàlsam iem relativitzen el meu esforç. Aixívaig pujant, poc a poc, aprofitantcada cop que la carretera afluixaper agafar un lleu respir i afrontaramb garanties la pujada final. Des-prés d’un retomb passades lesGranges del Galibier, el coll es dei-xa veure per fi en una imatge es-pectacular: és una estreta escletxagravada a la dura carena granítica,com si fos evident que aquell i no-més aquell fos l’únic punt per fran-quejar la contundent massa de pe-dra. És una imatge impactant.

En els últims quilòmetres, la car-retera es recargola novament i apre-ta fins al 9 %. Se m’apareix, temp-tador, el túnel que permet passar elcoll per sota, però renuncio a entrar-hi, entre altres raons perquè les bi-cis no hi estan permeses. Penso queha estat una bona decisió quan, unsminuts més tard, extenuat però eu-fòric, faig cim. L’esforç paga la penade sobres, perquè la panoràmica ésesplèndida, amb vistes sobre elmassís dels Écrins al davant i so-bre el massís de la Vanois al darre-re, deixant entreveure més enllà elcim piramidal, nevat també, delMontblanc. L’espai dalt del coll ésmolt discret i, excepcionalment, no

té bar. Està presidit per l’obelisc ci-líndric dedicat a Henry Desgrange(impulsor del Tour de França), ques’ha convertit en una autèntica mecaentre els aficionats al ciclisme. Avui,aquí dalt, hi trobo només quatre ci-clistes més: un americà de Florida,dos anglesos i un senyor francèsque fa la volta a l’hexàgon arrosse-gant un carretó amb una banderolaque anuncia que fa el Tour deFrance. Som a finals de setembre,no vull imaginar-me com deu estaraixò en temporada alta.

Si és o no el Galibier un coll mésdur que l’Stelvio, el Gavia, la Bon-nette, l’Agnel o altres colls alpins ésun debat per a primmirats en matè-ria ciclista que, la veritat, en aquestsmoments no em treu el son. Elsmeus pensaments, ara i aquí, sónde celebració: he acabat el meuperiple pels Alps i sense prendremal! Amb una satisfacció que no emcap al cos, baixo del port exultant icantant.

ENTRE VINYES IGARRIGUES FINS AL’OSTAL D’EN PÈIRE

Del Galibier em deixo caure eu-fòric vall de la Romanche avall, dei-xant que se’m relaxi el cos. A Bourgd’Oisans deixo a mà dreta l’Alped’Huez i les seves famoses 12 lla-çades... una altra vegada serà! Hebaixat gairebé 2.000 m de desnivelli la carretera encara baixa. I el quebaixarà encara... El descens és llargi els quilòmetres se sumen amb unafacilitat més que gratificant. La tem-peratura puja inversament propor-cional al desnivell que baixo, i de lafrescor dels Alps passo a un baf queprimer és tebi i després calent.

El Parc Natural de Vercòrs ésuna autèntica meravella. Amb lesseves serres cobertes de boscosfins als cims (quan no estan talla-des per cingles) a penes hi ha casesa la vista. A les acaballes d’estiucom som, alguns arbres comencen

A Nions m’arriba el primer baf mediterrani i el canvi definitiu de paisatge.


col·laboracions

a groguejar i el cel és d’un blau in-tensíssim. El parc reuneix lescondicions òptimes per pedalar-hi:la carretera no presenta sorpresesorogràfiques considerables –excep-tuant els colls de Menée i Prèmol,que em fan suar de valent– i elspobles que creuo són pintorescos itranquils. La pissarra negra de lesteulades dels Alps és substituïdaper la teula àrab, i comença a fer-se visible el costum de pintar portesi porticons de color lila pàl·lid tiranta blau cel (en veuré fins al Llen-guadoc mateix). També comencena sovintejar els camps de petanca,que seran una constant en els se-güents dies. Tot té un aire moltmandrós i endormiscat, sota un solde finals d’estiu que encara escal-fa molt.

A Nions m’arriba el primer bafmediterrani i el canvi definitiu depaisatge. La vinya es fa omnipre-sent, i ja no me la trauré de la vistaperquè des d’Avinyó a Perpinyà lesdenominacions d’origen de vi esvan empalmant com qui diu unarere l’altra. A dreta i esquerra de lacarretera no deixaré de veure-hi fi-leres i fileres de ceps, arrengleratssobre una terra que em sorprèn detan pedregosa que és. Els poblesper on passo estan plens de ce-llers, cooperatives i centres de de-gustació i venda de vi (algund’aquests domains desprèn una for-tor de concentrat de vi que fa cau-re d’esquena). El paisatge és pla, ien contraposició dels Alps, on lesvalls angostes escurçaven el dia,aquí els capvespres són llargs i elsol es pon lentament. Es veuenombres estirades impossibles deveure als Alps.

La carretera s’obre pas peraquest paisatge de secà, on cadapoble té la seva placeta empedra-da, el seu bar, la seva petita boti-ga de queviures, el seu forn i el seuquiosc. Tot molt plàcid. No falta en-lloc el monument als «morts pourla France». La presència pública del’occità en aquests pobles és nul·la,

i res fa pensar que aquí es parlialtra llengua que no sigui el fran-cès. Un exemple més de l’apetitglotofàgic del francès. Tampoc éscap sorpresa: és públic i notori quesentir occità no és una tasca fàcilen aquest país on més d’un ja livoldria cantar les absoltes. Occità-nia s’esborra del mapa (o la n’es-borren). I jo que volia sentir unamica d’occità...

Ja ho donava tot per acabat, peròquan tot just em disposo a abando-nar Besièrs entro a l’oficina de l’Ins-titut d’Estudis Occitans i hi trobo elPèire i en Miquèu. Almenys aquí totsdos parlen en occità. La conversaamb el Pèire se’ns allarga fàcilment,fins que a l’últim em convida a pas-sar la nit a casa seva. «Demòri almeu ostal de Pesenàs. I a de plaça,e me farià plaser de t’aculhir». ElPèire m’explica que de petit va viu-re fora d’Occitània i que no va serfins unes estades a Belfast i a Brestque li va venir «la consciència de seroccità». Des de llavors no ha deixatd’estar involucrat, d’una manera ouna altra, amb la llengua. La notacoincident vindria en saber que enPèire també ha creuat Europa enbicicleta, en una ruta més llarga queno pas la meva.

EL «CANAL DE LASDOAS MARS»

Passat Besièrs creuo el prodigi-ós invent que és el Canal del Mig-dia («Canal de las Doas Mars», enoccità), que amb els seus més de240 km uneix el riu Garona (a l’al-çada de Tolosa) i l’estany de Taur(a Seta), i permet així navegar del’Atlàntic al Mediterrani sense haverde voltar el cap de Gibraltar.

El canal va ser construït gràciesa la tenacitat de Pierre Paul Riquet,qui va aconseguir convèncer el reiLluís XIV (el mateix que acabariaguillotinat) de finançar part del pro-jecte. Això era en ple s. XVIII, enuna època en què un canal comaquest permetia no només escur-çar distàncies sinó sobretot estalvi-ar-se navegar per un Mediterrani onla pirateria feia estralls. El canal vaser acabat l’any 1681, i tot i queinicialment va ser batejat com aCanal Reial, el nom no va sobreviu-re la Revolució del 1789.

L’obra és un exemple d’on potarribar l’enginy humà a l’hora desuperar els reptes que se li plante-gen. I el repte en aquest cas eratrobar una solució hidràulica que

Pont Nou romànic de Camprodon (s. XII), possiblement la imatge per excel·lènciade la vila.


col·laboracions

permetés vèncer un desnivell de200 m sobre el nivell del mar. Con-siderant que el know-how de l’èpo-ca en aquest camp era bastant li-mitat, no deixa de ser admirablel’obra d’enginyeria que es va aca-bant fent. Actualment el canalcompta amb una seixantena de res-closes (algunes de dobles, triples,quàdruples i fins i tot una d’òctuplea Fonserannes, una espectacularescalinata d’aigua que permet su-perar un desnivell de 22 m), a mésde nombrosos aqüeductes i fins itot un túnel.

EL VIATGE S’ACABA

Parafrasejant Pla, el viatges’acaba. Per a ell era en un sentitliterari (o vital?); per a mi literal. Poca poc, m’acosto a casa. La carrete-ra entre Fraisse de las Corbièras iÒpol avança en la desolació mésabsoluta. La pedalejo sota unes rat-xes de vent que semblen no tenircap direcció concreta, sinó que re-golfen inesperadament de tal ma-nera que ara vénen de cara (i quedofrenat), ara vénen d’esquena (i m’ac-celero), ara vénen de costat (i emveig obligat a agafar ben fort el ma-nillar per mantenir el rumb o, senzi-llament, per no caure a terra). Sobreel meu cap sento el soroll somort icíclic dels molins de vent del parceòlic que creuo.

Òpol se m’apareix desert. El fortvent fa rodolar una botja al més pur

estil espagueti western. Veig el pri-mer rètol en català des que vaigcomençar la ruta: Can Ramon. Sem’acosta un home, acompanyatd’un altre: «Ets català? Com jo!» Is’adreça a l’altre: «Il y a d’espagnolset il y a de catalans. Comme moi!».

D’aquí faig cap a Talteüll, Esta-gell i, superant el Coll de la Dona,arribo a Pesillà de la Ribera. PassatTuïr la carretera que em porta al collde Llauró m’ofereix unes vistes es-plèndides sobre el Rosselló i el Ca-nigó. Tot aquest tros, absolutamenttot, el faig sota un vent que tomba ique a moments em dinamita l’eufò-ria d’estar acabant el viatge.

De català, malauradament ensento poc. Tot plegat, fa la sensa-ció que és un esquer turístic si noun residu folklòric. Tot i així, m’en-duc la impressió que sovint la gentm’entén, encara que em responenen francès. D’altres, com si parlésxinès. A Tuïr un noi se m’acomiadadient «Thank you».

De Ceret en amunt, conformeremunto la vall del Tec, la carreteraes va tornant dissimuladament mésexigent, i arribo a Prats de Molló trin-xat. A partir d’aquí, deuen ser elsnervis que tot passa ràpid. Creuo elsPirineus pel coll d’Ares (coll neuràl-gic en la meva modesta vida ciclis-ta) i baixo cap a Camprodon, d’onsalto cap a la Vall de Bianya pel collde Capsacosta, amb les seves fa-buloses vistes sobre la Garrotxa. La

ruta prossegueix per la vall del riuBrugent i les seves terres remences.Rodejant el massís del Montsenyarribo a Cardedeu, on se m’ajunta-rà l’Esteve per pedalar plegats elsúltims quilòmetres de la ruta. Enmigd’un trànsit estressant de cotxessota una foscor que ens cau a so-bre, encarem Collserola.

Quan finalment franquegem elForat del Vent, el canvi de rasantdeixa veure la imatge que tant heesperat: Barcelona sota els peus!!!És la imatge que representa el fi-nal de la ruta!!! Estic a la meta!!!7.300 km pedalats sense prendremal! És hora de celebrar-ho ambunes cerveses en una terrasseta deGràcia i fer un mos amb amics.

Després d’acomiadar-nos, emdirigeixo cap a casa. Pedalo algu-na volta innecessària, per fer durarla tornada i saborejar-la. El cap emva a tot drap. El somni s’ha consu-mat! He fet realitat l’objectiu que emvaig proposar! Quan finalment pujoa casa, em trobo una pancarta debenvinguda que la família m’hapenjat sobre el llit. M’hi estiro, iabans d’adormir-me intento recor-dar la ruta. Enrere queden els bos-cos interminables de Finlàndia ambels seus mosquits, el sol de mitja-nit i el caos horari, les carreteresrectes com un pal, les calors xafo-goses a Polònia, els temibles collsdels Alps, les vinyes mediterràni-es... La bici, encara amb alforges,reposa al meu costat. ☯

C QC

COL·LEGIOFICIAL

DE QUÍMICSDE CATALUNYA

A QC

ASSOCIACIÓ

DE QUÍMICS

DE CATALUNYA

Col·labora

amb els teus articles


col·laboracions

En dos artículos anteriores herelatado mi viaje a la Grecia conti-nental, hablando de sus principalesciudades, describiendo sus monu-mentos y citando sus principales lu-gares turísticos. Voy a relatar ahorabrevemente la historia de este país,cuya cultura y género de vida mar-caron decisivamente a nuestro mun-do moderno.

PREHISTORIA E HISTORIA

Civilizaciones minoica ymicénica

Aunque parece ser que ya en elNeolítico (unos 3000 años a.C.)existían asentamientos en las lade-ras de la Acrópolis de Atenas, fueen las Cícladas, en la Edad del Bron-ce, cuando el clima templado de lasislas favoreció el asentamiento hu-mano y, al mismo tiempo, la man-sedumbre del mar Egeo permitió lacomunicación entre ellas y las cos-tas de la Grecia continental y AsiaMenor. Del arte cicládico se hanhallado figuras pequeñas de már-mol (ídolos y figuras femeninas),vasos pintados y armas datadasentre los años 3200 a 2200 a.C. Lacivilización minoica, abarcando en-tre los años 3650 a 1300 a.C. nacióen Creta, la mayor de las islas delMediterráneo oriental y más rica entierras de cultivo. Aunque ya habíavestigios de población en el Neolíti-co, hasta el año 2000 a.C. no co-menzó el esplendor de esta civiliza-ción, con la construcción de lospalacios, no fortificados, de Knos-sos, Faistos y Malia, destruidos ha-cia el año 1700 a.C. y reconstrui-

UN VIAJE A LA GRECIA CONTINENTAL:

BREVE HISTORIA Y TRADICIONES

Enrique Julve

dos en un segundo perío-do de apogeo, entre losaños 1700 a 1300 a.C. Eneste período, la civiliza-ción minoica dominó elMediterráneo e influyó enlos países vecinos, parti-cularmente en la civiliza-ción micénica. Ya entrelos siglos XIX y XVIII a.C.aparecieron en la Greciacontinental tribus indoeu-ropeas (jónicos y aqueos)que poco a poco se ex-tendieron por todo el país.En el siglo XV los reinosaqueos Micenas, Pilos yTirinto comenzaron suexpansión por Asia Me-nor. Micenas, situada en el centrode la llanura de Argólida, fue sedede poderosos soberanos, exten-diéndose su influencia política y cul-tural hasta las regiones de Ática,Tesalia y Beocia (ciudad de Tebas),gracias a su privilegiada situacióngeográfica y su fácil acceso al mar.Esta civilización micénica se exten-dió desde el año 1500 al año 1150a.C. y, aunque no alcanzó la per-fección del arte minoico, nos ha de-jado palacios reales, tumbas concúpula, muros ciclópeos, etc. Deesta época surgió la mitología grie-ga, con el ciclo de los Atridas, laexpedición de los Argonautas y laguerra de Troya, ciudad destruidapor el caudillo aqueo Agamenón enel año 1250 a.C. (cuyo relato formóparte mucho más tarde del poemalegendario la Ilíada de Homero).Hacia el año 1125 se produjo la se-gunda llegada de griegos al interiordel Peloponeso y del territorio mi-cénico. Como consecuencia de esa

migración apareció una nueva civi-lización que reforzaba el elementohelénico: divinidades comunes, tra-dición de los juegos, mitología, al-fabeto griego, etc. En esa época,los aqueos fueron expulsados delPeloponeso por los dorios, proce-dentes también del norte, guerre-ros formados en una dura disciplinamilitar –ajena a los demás griegos–y portadores de armas de metal hie-rro. Como consecuencia de ello losaqueos se refugiaron en Jonia (lito-ral de Asia Menor), Arcadia y lasislas mediterráneas. A la conquistadoria siguieron dos siglos (XI yIX a.C.) conocidos únicamente a tra-vés de los poemas homéricos y, portanto, de gran oscuridad histórica.Hacia el año 1000 a.C., el comien-zo histórico coincide con el arte dela cerámica geométrica, manifestán-dose la libertad del artista con lainvención de nuevas formas y la va-riedad de escenas representadas,generalmente mitológicas, a la par

Época micénica. Máscara de oro de Agamenón.


col·laboracions

que aparecían las primeras figuri-tas de bronce.

Atenas y Esparta

Hacia el año 900 a.C. tiene lu-gar la fundación de Esparta comoconsecuencia de la fusión de cua-tro pueblos dorios, estado regula-do civil y militarmente por lasseveras leyes del legendario legis-lador Licurgo. Y, hacia el año 800a.C., durante el período arcaico,aparece en Grecia la ciudad-esta-do, creación política original delmundo griego. Independientes eco-nómicamente y políticamente autó-nomas, serían el crisol de losdiferentes sistemas políticos que

todavía hoy prevalecen: desde laautoridad personificada por el reyo el estratega, pasando por los re-gímenes aristocráticos o tiránicos,hasta el sistema puramente demo-crático. Así pues, una ciudad, suterritorio y sus ciudadanos forma-ban la entidad denominada polis,situada bajo la protección de unadivinidad, que a veces le conferíasu nombre, como es el caso de ladiosa Atenea a la ciudad de Ate-nas. Un claro ejemplo de ciudad-estado lo constituye Atenas (quecomo tal ciudad ya existía en el si-glo XV a.C., agrupada en forma derueda, en torno de la roca Acrópo-lis). Al constituirse en baluarte dela cultura jónica ante las invasio-nes de los dorios se convirtió en

un referente de la Grecia septen-trional. A partir del año 770 a.C. yhasta el año 550 a.C., tanto las pe-queñas como las grandes metrópo-lis griegas –por razones sociales,agrícolas y demográficas– fundaroncolonias en toda la cuenca medite-rránea: Jonia, en las costas de AsiaMenor y luego en Italia, España,Francia y África. La ciudad jónicade Mileto fundó a su vez coloniasen el mar Negro. Esta ciudad fuecuna de grandes pensadores y ar-tistas: Hecateo (uno de los prime-ros escritores de geografía ehistoria), los filósofos Tales, Anaxi-mandro y Anaxímenes, el poeta Fo-cílides, el urbanista Hipodamos, elpoeta Timoteo, etc. Posiblemente,las colonias más brillantes fueronlas del sur de Italia y de Asia Me-nor. Durante estos años se produ-cen acontecimientos importantesen toda Grecia. Entre 750-700 a.C.:poemas homéricos; en el siglo VII:implantación de la tiranía; en el año683 a.C.: el arcontado sustituye ala monarquía en Atenas; en el año660-640: oligarquía en Esparta; enel año 594 a.C.: Solón es nombra-do arconte en Atenas; en el año560-510 a.C.: tiranía de Pisístratoen Atenas; en el año 493: Temís-tocles es nombrado arconte enAtenas.

Guerras médicas

A finales del siglo VI a.C. se pro-duce la primera guerra médica. Lavoluntad de expansión del imperiopersa del rey Darío, basada en laidea de imperio universal concebi-da ya en el III milenio a.C. por asi-rios y babilónicos, fue frenada en elaño 499 a.C. por las ciudades jóni-cas de Asia Menor apoyadas porAtenas. Sometidas esas ciudades,Darío decidió castigar a Atenas;pero su poderoso ejército fue derro-tado por el ejército griego, manda-do por Milcíades, en el año 490 a.C.en la llanura de Maratón, consi-guiendo Atenas un aura de invenci-bilidad y un considerable aumento

Acrópolis de Atenas (desde el NO) en la época clásica.

Acrópolis de Atenas en la época clásica.


col·laboracions

de autoridad. Unos años después seproduce la segunda guerra médicacuando el rey persa Jerjes empren-dió la conquista de Grecia con unejército de más de 100.000 hom-bres. El rey de Esparta Leónidas,solamente con su guardia personalde 300 hombres, se enfrentó a eseejército en el año 480 a.C. en el an-gosto desfiladero de las Termópilas–en la costa sur del golfo de Lamisy puerta a la Grecia Central–, pere-ciendo todos ellos, pero consiguien-do que Atenas, junto a otras ciuda-des griegas, organizara su defensa.Beocia y la misma Atenas fueronincendiadas por el ejército persa,mientras los atenienses se refugia-ban en la isla de Salamina, al SE deAtenas. En ese mismo año 480 a.C.,la flota persa fue diezmada por laflota griega, mandada por Temísto-cles, en la batalla de ese nombre, yal año siguiente el ejército de Jerjesfue aplastado por el ejército griegoconfederado en Platea, al mismotiempo que lo era el resto de su flo-ta en las cercanías del cabo Micala,en Asia Menor.

En el siglo V a.C. Atenas poseíaa la vez el poder político, la riquezay la civilización más brillante de todaGrecia. El modelo democrático con-cebido en Atenas se implantó tam-bién en las ciudades del mar Egeo,de Asia Menor o de Sicilia. En el año477 a.C. Arístides creó la Liga deDelos, con lo que la federación seconvirtió en un verdadero imperiodel que Atenas era la ciudad-esta-do más importante. En esa épocase construyó el templo de Zeus enOlimpia (470-460 a.C.) y Eurípidesescribió su primera tragedia. Co-menzaba la época más brillante deAtenas, entre los años 450 a 429a.C.: la época de Pericles, quienaparte de su política de proteccióndel arte hizo del Pireo, por consejode Temístocles, su puerto principal,lo que, junto con las largas mura-llas construidas 30 años antes,constituía una formidable fortifica-ción. Esta época democrática secorrespondió con un intenso flore-

cimiento cultural y artístico. La uniónde los estilos jónico y dórico tuvo suexpresión más perfecta con lasobras maestras de la Acrópolis(construidas entre los años 447 a406 a.C.): las esculturas del friso yde los frontones del Partenón, reali-zadas por Fidias. Floreció el teatrocon las tragedias de Eurípides, Es-quilo y Sófocles, y la comedia conAristófanes. Al mismo tiempo enAsia Menor, Mileto, Éfeso, Priene yDidima, siguieron los pasos de Ate-nas y nos dejaron obras arquitectó-nicas inmortales.

Guerra del Peloponeso

Las alianzas entre las ciudadesgriegas se deterioraron en los añossiguientes a las guerras médicas,renaciendo las rivalidades entre lasprincipales ciudades-estado: Tebas(Beocia), Atenas y Esparta, espe-cialmente entre las dos últimas. Elconflicto, que estalló en el año 431a.C. entre Atenas –jónica y demo-crática– y Esparta –aristocrática ydoria– precipitó la decadencia de lasciudades griegas al arrastrarlas a unsistema de alianzas que resultó per-nicioso. Esta Guerra del Pelopone-so, que duró desde el año 431 al404 a.C., arruinó a Atenas, que ibade derrota en derrota y tuvo quecapitular en el año 404 a.C. tras laderrota de su ejército en la batallade Egospótamos, ganada por elgeneral espartano Lisandro el añoanterior. Treinta años después, enel año 371 a.C., Esparta perdía suhegemonía sobre Grecia al ser de-rrotado su ejército por el de la ciu-dad-estado Tebas (Beocia), al man-do del general Epaminondas, en labatalla de Leuctra. La hegemonía deTebas acabó en el año 362 a.C. conla muerte de este general, despla-zándose ahora el poder político ha-cia el norte de Grecia: hacia Mace-donia. Mientras tanto en Atenas, enel año 399 a.C. se produjo el proce-so y muerte de Sócrates, y en el año367 a.C. Platón publicaba su obraLa República.

Hegemonía macedónica yconquistas de AlejandroMagno

La hegemonía macedonia co-menzó con el rey Filipo II que reinóentre los años 359 a 338 a.C. Esterey macedonio anexionó los territo-rios limítrofes de Peonia, Tracia yTesalia y, seguidamente, tras unaserie de acciones diplomáticas ymilitares, entró en el sur de Greciay asentó su autoridad sobre el con-junto helénico después de vencer alas ciudades griegas, en el año 338a.C., en la batalla de Queronea. Si-tuándose al año siguiente a la ca-beza del ejército helénico, al otorgar-le el Consejo confederal de Corintoel título de hegemon y general, Fili-po II se dispuso a dirigirse contra elimperio persa. Pero en el año 336a.C. fue asesinado por Pausanias yel gran proyecto de unificación detodos los griegos y la lucha contralos persas fue llevado a cabo por

Busto de Pericles (siglo V a.C.).


col·laboracions

Alejandro Magno, joven de 20 años.Alejandro, hijo de Filipo II y de Olim-pia, creció en un entorno muy refi-nado, a diferencia de su padre.Aparte de su formación política ymilitar de alto nivel, el joven prínci-pe macedonio recibió las enseñan-zas del gran filósofo Aristóteles, supreceptor. Tras el asesinato de supadre, reprimió la rebelión de lasciudades griegas, aniquilando Te-bas (Beocia) pero respetando Ate-nas. Una vez hubo restablecido launión de los griegos bajo su autori-dad, Alejandro partió, en el año 334a.C., a la conquista de Asia. En elcorto espacio de dos años acabócon el imperio persa de Darío III,venciéndole en las batallas de Grá-nico, Isos y Gaugamela y conquis-tando al mismo tiempo Egipto y AsiaMenor. En el año 331-330 a.C.,como venganza por la destrucciónde la Acrópolis ateniense en el año480 a.C., Alejandro incendió la ca-pital del imperio persa Persépolis.En el año 327 a.C., después de de-rrotar el año anterior al rey indioPoros, llegó hasta los confines de laIndia, acumulando los títulos de rey

de los persas, hegemonde la Liga Corintia y reyde Macedonia. En el año324 a.C. se casó con lanoble bactriana Roxana yen el año 322 a.C. con lajoven Estatira, hija mayordel rey Darío III, asegu-rando así su autoridadentre los príncipes per-sas. Con la fundación denuevas ciudades (másde 70) con el nombre deAlejandría, la puesta encirculación de una mone-da única y otra serie demedidas (como la protec-ción de las ciencias, lasartes y la geografía) Ale-jandro contribuyó en granmanera a la helenizaciónde Oriente, tomando elmundo griego unas di-mensiones gigantescas.A su muerte en Babilo-nia, a los 33 años de

edad, ocurrida el año 323 a.C. mien-tras se disponía a conquistar el Me-diterráneo occidental, sus generales(diadocos) se repartieron su impe-rio: Lisímaco tomó Tracia y AsiaMenor, Casandro tomó Macedonia,Ptolomeo tomó Egipto y Seleucotomó Babilonia. Haciafinales del siglo III y trasuna serie de largas gue-rras (Guerra de los dia-docos), subsistieron tresmonarquías: la de losantigónidas en Macedo-nia, la de los seléucidasen Asia Menor y la de losptolomeos en Egipto. Eldesmembramiento delimperio de Alejandro co-incidió con un períodode intensa actividad cul-tural (desarrollo del artehelenístico en Antioquía,Pérgamo y Alejandría).Una de las ciudadesmás brillantes fue estaúltima, Alejandría, situa-da en el Egipto faraóni-co, que atrajo a numero-sos sabios y artistas,

que extendieron el arte y la culturagriegas. En esa época se fundabael museo de Alejandría y la bibliote-ca de Pérgamo, se realizaban nu-merosas obras de arte (como la Vic-toria de Samotracia), Apolonio deRodas escribía Los Argonautas y enAtenas enseñaban los filósofos Epi-curo de Samos y Zenón de Elea, sinolvidar las aportaciones de los ma-temáticos Euclides y Arquímedes deSiracusa y la aportación de Demós-tenes a la oratoria.

Entretanto, los griegos hostiles ala dominación macedónica reagru-paban sus fuerzas en una serie deligas, pero fueron derrotados por laalianza Esparta-Macedonia. Comoconsecuencia de ello, la tutela deMacedonia sobre Grecia se mantu-vo hasta el siglo II a.C., en que losromanos hicieron su aparición en elmundo griego.

Dominación romana,cristianismo e imperiobizantino

La derrota de Perseo, rey deMacedonia, en el año 168 a.C. mar-có el inicio de la dominación roma-

Soldado de la Falange macedónica de Filipo II.

Alejandro Magno a caballo (siglo IV a.C.).


col·laboracions

na en Grecia. Redujeron Macedo-nia a la condición de provincia ro-mana en el año 148 a.C. y dos añosmás tarde impusieron su autoridadsobre el resto de Grecia. Después,la historia de este país se confundecon la del imperio romano. Bajo él,Atenas fue objeto de particular aten-ción por parte de algunos empera-dores romanos, sobre todo del em-perador Adriano (años 117-138a.C.), que dejó huellas en diversasconstrucciones singulares. El restodel imperio de Alejandro cayó enpoder de los romanos unos añosmás tarde: el reino de los seléuci-das en el año 64 a.C. y el reino delos ptolomeos en el año 30 a.C.,después del suicidio de la reinaCleopatra VII.

Un acontecimiento capital quemarcaría la historia del mundo fuela aparición del cristianismo y la con-versión de Grecia a la nueva reli-gión, que aprovechará las fuentesde la filosofía clásica. A partir del año250 d.C. las ciudades griegas su-frieron, cada vez más a menudo, lasincursiones de los pueblos bárbarosdel norte (como el ataque de los hé-rulos a Atenas en el año 267 d.C.)que obligó al imperio romano a des-tacar más legiones a esta parte delimperio. En el año 324 Constantinoel Grande, al ser proclamado em-perador, convirtió el cristianismo enla religión del estado, desechó el pa-ganismo anterior y estableció sunueva capital Constantinopla, en Bi-zancio, encrucijada de Oriente y

Occidente. Ello supuso, en ciertomodo, el fin de la gloria de Atenas,sobre todo cuando más tarde, en elaño 395 d.C., a la muerte del em-perador Teodosio I, el imperio roma-no fue dividido en dos: el de Occi-dente para Honorio y el de Orientepara Arcadio, entrando a formarparte Grecia de ese segundo, de-nominado también imperio bizanti-no. Desde esta fecha hasta el año1453, en que Constantinopla (Bizan-cio) cayó en poder de los turcosotomanos, se sucedieron diversossoberanos en el imperio bizantino:Justiniano, Heraclio,Teodora, ConstantinoPorfirogéneta, MiguelPaleólogo, etc., a la parque se llevaron a caboconstrucciones emble-máticas, como la basíli-ca de Santa Sofía. Du-rante este largo períodode más de mil años y an-tes de la llegada de losturcos, Grecia hubo desufrir: invasiones bárba-ras (siglos V-VII), ocupa-ciones musulmanas es-porádicas (siglos VII-VIII,isla de Creta), invasio-nes búlgaras y norman-das (siglos X y XI) e in-vasiones venecianas, decruzados y genovesas.En el año 1054, en ple-no siglo XI, se produjo elcisma de Oriente entre laiglesia de Occidente (ro-mana) y la iglesia de

Oriente (bizantina). Aunque las des-avenencias entre el clero bizantinoy el romano venían ya desde añosatrás, la negativa del patriarca deConstantinopla a someterse a la au-toridad del papa de Roma precipitóla separación de ambas iglesias, de-nominándose desde entonces igle-sia ortodoxa a la iglesia de Oriente.

Dominación turca eindependencia

En el año 1349, con la caída deEpiro, de Gallípoli en el año 1354 yde Andrinopla en el año 1362, co-menzó la conquista otomana deGrecia. Tras un primer intento en elaño 1422, infructuoso, el ejército tur-co del sultán Mehmet II el Conquis-tador se apoderaba de Constantino-pla el año 1453, comenzando laocupación turca, que duraría 380años. Como consecuencia de estaconquista, numerosos griegos huye-ron a Occidente y a la isla de Creta.Entre ellos, una serie de intelectua-les se instalaron en Italia (Roma,Venecia, Florencia, Milán), impor-

Conquistas de Alejandro Magno.

El emperador Constantino y su esposa (324 d.C.).


col·laboracions

tando su herencia cultural y resur-giendo entonces un nuevo interéspor los textos antiguos, lo que daríalugar al humanismo, que se exten-dió por toda Europa.

La dureza de la larga ocupaciónturca marcó profundamente el mun-do griego, no logrando librarse deldominio turco hasta el siglo XIX, traslarga y cruel guerra, comenzada enel año 1821, ayudados por las po-tencias Francia, Inglaterra y Rusia.Por el tratado de Adrianópolis en elaño 1829 el sultán fue obligado aconceder la autonomía a los grie-gos, logrando Grecia la independen-cia definitiva en el año 1832. El nue-vo reino griego sufrió una graninestabilidad política: el príncipe ale-mán Otón I fue reemplazado por elpríncipe danés Jorge I y éste porConstantino I. En el año 1917, yaanexionadas a Grecia Tesalia, Epi-ro, Macedonia, Creta y las Espóra-das del Norte, el estadista griegoEleuterio Venizelos, partidario de losaliados, obligó a Constantino, parti-dario de los imperios centrales, aabdicar en su hijo segundo Alejan-dro I. Finalizada la I Guerra Mundial(Gran Guerra Europea), Grecia seanexionó Tracia por los tratados deSévres (1919) y Neully (1920), perouna guerra contra Turquía, que noaceptó los tratados, tuvo conse-

cuencias desastrosas, ya que Gre-cia tuvo que acoger a más de unmillón de refugiados provenientesde Asia Menor. Constantino I, lla-mado de nuevo tras la muerte deAlejandro I, fue obligado nuevamen-te a abdicar, ahora, en su hijo pri-mogénito Jorge II. En 1924 se pro-clamó la República, pero lainestabilidad política y económicaobligó a llamar al rey Jorge II. Du-rante la II Guerra Mundial, Greciafue ocupada por los italianos prime-ro (año 1940) y por los alemanesdespués (año 1941) y liberada porlos aliados en 1944. Entre los años1944 a 1949 sufrió una guerra civilintermitente. Dentro de este perío-do, Pablo I sucedió en el año 1947a Jorge II, exiliado desde 1941 a1946, y por el tratado de París, en1947, Rodas y otras islas del Dode-caneso se incorporaron a Grecia. APablo I le sucedió en el año 1964Constantino II, quien aceptó prime-ramente el golpe militar del año 1967pero posteriormente, en el mes dediciembre de ese año, se exilió. LaJunta Militar (régimen de los coro-neles) con Papadopulos proclamóla República en 1973, pero al añosiguiente, a raíz del conflicto chi-priota con el gobierno turco y la ban-carrota financiera, la junta llamó aConstantin Karamanlis, quien res-tableció algunas libertades y, en re-

feréndum, se aprobó la República.En el año 1975 se aprobó la nuevaconstitución y en 1981 Grecia seadhirió al mercado común europeo.En ese año se celebraron eleccio-nes, ganadas por el socialista An-dreas Papandreu, pero en 1989 ven-ció el partido conservador deConstantinos Misotakis. En 1990Constantin Karamanlis fue procla-mado presidente de la República,pero en las elecciones del año 1993,por mayoría, Papandreu recuperónuevamente el poder. Al año si-guiente Costis Stefanopoulos fueelegido presidente de la República,cargo en el que fue reelegido en elaño 2000, y en el año 2005 KarlosPapoulias fue elegido para ese altocargo.

TRADICIONES

Poco queda en la Grecia actualde las tradiciones de la Grecia anti-gua, mezcla de cultos y leyendas.Actualmente privan más, en muchosaspectos, costumbres provenientesde la época bizantina y del largoperíodo de dominación turca, aun-que existen excepciones, no sólo enla Grecia insular, sino en la conti-nental. Dentro de las actualestradiciones y cultos, la Pascua es lafiesta más importante del año. Es,hasta cierto punto, heredera de laPessah judía, pero también lo es deantiguos rituales celebrados en laprimavera. Desde el punto de vistacristiano ortodoxo es la fiesta de laResurrección de Cristo, así como dela plenitud de la vida. Constituye elpunto de referencia en la vida co-lectiva y privada de los griegos yestá jalonada por una serie de ritosbizantinos ortodoxos sumamentecoloristas, pero también cargadosde emoción. En lo que se refiere aesos ritos cabe decir que la iglesiaortodoxa griega, muy tradicionalis-ta, sigue utilizando los evangelios ensu versión original, versión que elpueblo comprende perfectamente.Los salmos que recitan los sacer-dotes y monjes griegos –ataviados

Resurrección de Cristo (Anastasio). Pascua griega.


col·laboracions

con largas túnicas negras que lesllegan hasta los pies– tienen más dequince siglos de antigüedad y losritos se desarrollan en iglesias ruti-lantes de dorados y con marcadoolor a flores e incienso. Dentro dela Semana Santa, el Miércoles San-to tiene una tradición peculiar: lasmujeres tiñen huevos de color rojo,color de la sangre de Cristo y color,así mismo, de la alegría. Después,entre las familias se intercambianhuevos teñidos, como símbolo delmensaje de la Resurrección: Chris-tos Anesti. En el Jueves Santo seevoca la pasión mediante gestossimbólicos y es Cristo en la cruz,cubierta de coronas de flores, elcentro de los largos servicios reli-giosos. Por la noche las mujeresdecoran con bordados y flores elepitafio que representa la tumba deCristo. El Viernes Santo, al atarde-cer, Cristo en la cruz es llevado enprocesión, seguido por los fieles queportan velas y entonan antiguoscantos de lamento. En la mediano-che del Sábado Santo, la luz de laResurrección, simbolizada con ci-rios, se transmite de persona apersona, al mismo tiempo que portodas partes explotan petardos yfuegos artificiales. Más tarde, la gen-te se reúne en torno a la primeracomida de Pascua. El domingo, elperfume de las flores se mezcla conel olor del cordero asado que secomparte alrededor de una granmesa cubierta de manjares, antesde entregarse al baile.

En referencia a la familia, en laactual sociedad griega, la identidaddel individuo todavía se define porsu pertenencia a un grupo familiar.Téngase en cuenta que el términofamilia, ikoghenia, está compuestopor ikos (casa) y genos (linaje). Losgriegos entienden por familia un gru-po de parientes que llevan el mis-mo nombre y viven en la mismacasa, hogar de las relaciones socia-les. Incluso en la Atenas actual, apesar de ser la menos tradicionalis-ta comparada con otros lugares delpaís, numerosas prácticas sociales

derivan de los siste-mas tradicionales delas comunidades deorigen antiguo, isle-ño. Así, el sistema dela dote de la novia,practicado en la capi-tal, forma parte de latradición de las islasdel mar Egeo, dondela dote (prika) es lacasa familiar, que lamujer aporta al matri-monio y que le perte-nece.

En el sistema tra-dicional, los hombresnacen y mueren enel seno del mismogrupo familiar, sien-do la solidaridad laregla que se sigue enhombres consanguí-neos. Aunque actual-mente las mujeres tienen los mis-mos derechos que los hombres,hasta el año 1983 no se alcanzóeste status social, ya que anterior-mente la identidad social de lasmujeres se definía en relación a loshombres, como todavía se apreciahoy en día en la forma gramaticalde los nombres y apellidos. Es pe-culiar la construcción de las casasen los barrios populares, así comoen algunas islas del mar Egeo. Laplanta baja sirve de casa familiar;luego un primer piso acoge a la pri-mera hija casada, seguido por unsegundo y, a veces, por un terceropara las otras hermanas. Puedenverse así construcciones inacaba-das, pequeños inmuebles construi-dos a medida que las hijas se vancasando.

En lo que hace referencia al ves-tuario típico, cabe decir que el trajegriego es de una extremada diver-sidad, debido a su herencia antigua,bizantina y turca, presentando encada región del país característicasparticulares que reafirman su iden-tidad cultural y geográfica. Los trajesmasculinos, generalmente sobrios,

buscan sobre todo la limpieza y labelleza de las líneas. El vestuariofemenino, de colores frecuentemen-te muy contrastados, se realza conbordados y, en ocasiones, con co-fia y echarpe y numerosas joyas. Sibien en los días de diario las muje-res visten según el estilo de modacentroeuropeo, los días de fiesta,especialmente en localidades pe-queñas, se atavían con sus vestidostradicionales, muchos de ellos lle-vando bordados con hilos de oro. Lamúsica popular griega es muy pe-culiar, con un estilo propio en cadaregión: recio en las montañas y líri-co en las islas, expresando casisiempre la lucha del pueblo griegopor la libertad, su alegría, su triste-za y su postura frente a la muerte.Aunque las canciones popularesvan desapareciendo para dar pasoa la música moderna, todavía sonfuente de inspiración para muchoscompositores. Respecto a los ins-trumentos musicales típicos cabedestacar: el zournas (instrumentocon lengüeta de la familia de losoboes), el daouli (especie de tam-bor), la floyera (flauta pastoril), la lirapóntica y el laghouto (laúd). ☯

Cantantes griegos en una fiesta.


col·laboracions

QUÍMICA A LA FACULTATDE FILOSOFIA

Sol considerar-se que la quími-ca com a ciència diferenciada co-mença el 1661 amb la publicacióde The Skeptical Chymist, deRobert Boyle. Les noves idees ci-entífiques es van desenvolupar i di-fondre al llarg del segle XVIII perEuropa, i amb el moviment enciclo-pedista i la Il·lustració van arribar aCatalunya pels lligams que l’aristo-cràcia i la burgesia catalana havienestablert amb els estudis de Tolosade Llenguadoc i Montpeller. Sotal’impuls de savis com Antoni deMartí i Franquès (Altafulla 1750 -Tarragona 1852) es divulgava la ci-ència en ateneus i acadèmies. El1764 es fundà a Barcelona la Con-ferencia Físico-Mathemàtica Expe-rimental, precursora de la Real Aca-demia de Ciencias y Artes deBarcelona (1770), amb una seccióde Química. La cort espanyola pa-trocina una estada del famós quí-mic francès Joseph Louis Proust(1754 - 1826) al Seminario de Ber-gara (1777 a 1780), al LaboratorioMilitar de Segovia (1788 a 1799) oal laboratori de la cort, a Madrid(1799 a 1806), que finalment Proustabandonarà desenganyat. La cièn-cia impulsada per la Il·lustració aCatalunya i a Espanya es fa, doncs,a fora i al marge de les universi-tats, amb alguna excepció.

HISTÒRIA DE

L’ENSENYAMENT DE LA QUÍMICA

A LA UNIVERSITAT DE BARCELONA

Claudi Mans i TeixidóDepartament d’Enginyeria Química, Facultat de Química

Al segle XVIII a molts païsosd’Europa havia començat la revolu-ció industrial. Els fabricants van ur-gir una formació específica per acada branca de la indústria, forma-ció que no s’impartia a la universi-tat, traslladada a Cervera el 1717per Felip V. La Real Junta de Co-mercio, creada a Barcelona el 1763dota el 1802 dues càtedres aplica-des: la de Taquigrafia, i la de Quí-mica aplicada a las Artes, que ocu-pà Francesc Carbonell Bravo,(Barcelona 1758 - 1837). Farmacèu-tic i metge format a Osca i a Mont-peller, Carbonell organitzà ensenya-ments molt experimentals quecridaren l’atenció de l’opinió pública.Després de la Guerra del Francèsretornà a la càtedra de Química, queabandonà el 1822 per una malaltia.El substituí el 1833 Josep RouraEstrada, (Sant Feliu de Guíxols1787 - Barcelona 1860) també for-mat a Montpeller. Els problemeseconòmics foren una amenaça pera l’escola de la Junta de Comerç,fins que el 1851 va ser absorbida perl’Escola d’Enginyers Industrials.

Fins a aquest moment la univer-sitat no havia impartit ensenyamentcientífic de forma sistemàtica. LesCorts Constitucionals de 1821 apro-varen un Reglamento General deInstrucción Pública, on els estudisde ciències s’havien d’impartir a laFacultat de Filosofia, i constarien

d’un curs de matemàtiques, un defísica amb unes idees de química, iun de geografia físico-matemàtica.Aquest pla d’estudis no s’arribà a im-plantar. El trasllat provisional de laUniversitat de Cervera a Barcelonael 1837, i, de manera definitiva, el1842, configurà una universitatd’acord amb l’esperit del temps: li-beral i centralista. La Facultat deFilosofia, que era una facultat me-nor, va admetre assignatures defísica i química el 1836 per la viad’estudis d’ampliació. Passarà a fa-cultat major el 1843, i el 1847 esdividirà en dues seccions: la seccióde Literatura i Ciències Filosòfiques,i la secció de Ciències Físicoquími-ques i Ciències Naturals. La Facultatde Farmàcia es fundà el 1845 i s’hiha impartit sempre la química reque-rida pel medicament.

La reforma dels ensenyamentsuniversitaris coneguda per Pla Pidal(1845) centralitzà i unificà els estu-dis superiors, i creà la primera càte-dra de Química a la Universitat deBarcelona: la de Química Pura, a laFacultat de Filosofia, branca de Ci-ències. Fou ocupada per Joan Agelli Torrents (Sanaüja 1809 - Barcelo-na? 1868), que fou degà de la Fa-cultat de Ciències, i el primer rectorquímic de la Universitat de Barce-lona, de 1864 a 1866. FrancescDomènech i Maranges (Barcelona1820 - 1904), químic i doctor en far-

Aquest text és una versió ampliada d’un dels capítols d’una Història de la Universitat de Barcelona (UB),promoguda i editada per la pròpia universitat i que es farà pública en un immediat futur.


col·laboracions

màcia i medicina, fou catedràtic dequímica, president de la Reial Aca-dèmia de Ciències i Arts, i el primera fer demostracions de l’electricitatper a il·luminació a Barcelona, el1852.

QUÍMICA A LA FACULTATDE CIÈNCIES

La Ley Moyano de 1857, centra-lista i uniformitzadora però tambémodernitzadora, consolidarà l’es-tructura universitària amb la crea-ció, el 1859, de la Facultat de Lite-ratura i Filosofia, i la Facultat deCiències Exactes, Físiques i Natu-rals. En aquesta darrera, la llicenci-atura constava de 14 assignatures,i entre elles, Química General, Quí-mica Inorgànica i Química Orgàni-ca, que corresponien a càtedresocupades pel citat Joan Agell, la pri-mera, i per Miguel Maisterra, les al-tres dues. El doctorat només es po-dia aconseguir a Madrid, situacióque no canvià fins ben entrat el se-gle XX, tot i que entre 1869 i 1880les universitats provincials pogue-ren atorgar el títol de doctor. Els

ensenyaments de doctorat consta-ven de sis assignatures, entre lesque hi havia Anàlisi Química. El1868 es divideix la facultat en tresseccions: Ciències Fisicomatemàti-ques, Ciències Fisicoquímiques iCiències Naturals. Malgrat els can-vis, la universitat no connectà ambles necessitats de la burgesia cata-lana, en plena expansió econòmicaindustrial, i les matèries científiquesque s’impartien tenien nul·la incidèn-cia social. Les escoles d’enginyersompliren, però només en part,aquest buit de formació.

José Ramón Fernández de Lu-anco i Riego (vegeu minibiografia),catedràtic de Química General desde 1868 per la mort d’Agell, fou en-carregat pel rector de fer el segui-ment del trasllat de la Universitat deBarcelona des del vell edifici delconvent del Carme al nou edifici,l’actual edifici històric d’Elies Ro-gent, el 1874, on els ensenyamentsde química s’hi ubicaren durant95 anys, fins 1969. En les novesinstal·lacions les condicions de lesaules i laboratoris són notablementmillors, però les queixes per l’escas-setat de recursos per a l’experimen-tació són una constant al llarg delsanys. L’any de l’arribada de Luanco

a Barcelona Mendelejev publicavala primera versió de taula periòdicadels elements químics. Luanco nova arribar a explicar en les sevesclasses ni en el llibre de text (ambedicions de 1878, 1884 i 1893) lesidees de Mendelejev, a diferènciad’un company de claustre, EugenioMascareñas Hernàndez (Almagro1853 - Barcelona 1934), catedràticde Química Inorgànica des de 1879a 1924, que en el seu propi llibre de1884 sí que ho incloïa.

El 1871 ocupa la càtedra de Quí-mica Orgànica Victorino García dela Cruz, fins a 1894 en que va aMadrid. García de la Cruz posà aldia l’ensenyament de la QuímicaOrgànica, tasca que Luanco i Mas-careñas havien fet uns anys abansamb les altres branques de la quí-mica. El mateix 1871 s’instal·len al’edifici dos nous laboratoris, un dequímica general i un altre de quími-ca orgànica i inorgànica. Per unsanys ocupen la càtedra de QuímicaGeneral Antonio de Gregorio Roca-solano i Simó Vila Vendrell.

La Mancomunitat de Catalunya,en el seu suport a una industrialit-zació encara no prou desenvolupa-da en aquells moments creà dife-

José Ramón Fernández de Luanco.Font: Enciclopèdia Espasa.

Edifici històric, aula García Banús (Facultat de Filologia, aula 111). Taula periòdicade la dècada dels 30, promoguda per Antoni García Banús, restaurada el 2008 ambel patrocini de BASF Española S.L. Foto C. Mans.


col·laboracions

rents institucions de formació de tèc-nics, al marge de la universitat, coml’Institut de Química Aplicada(1915), amb l’Escola de Directorsd’Indústries Químiques (1916). Elseu director fou Josep Agell i Agell(el Masnou 1882 - Barcelona 1973),farmacèutic i llicenciat en Ciències.Aquest institut fou suprimit el 1925per la dictadura de Primo de Rive-ra. El Laboratorio Químico del Ebro,fundat el 1905 a les Roquetes, estraslladà el 1916 a Barcelona ambel nom d’Institut Químic de Sarrià.

El nou pla d’estudis de 1922, enun intent de donar una perspectivamés aplicada, introduí assignaturescom Química Teòrica i Electroquí-mica, i Química Técnica. La càtedrade Química Analítica fou acumula-da a Mascareñas, i la de QuímicaTècnica, junt amb la de QuímicaTeòrica, a Antoni García Banús (Va-lència 1888 - Caracas 1955).Format al Politècnic de Zuric, foucatedràtic de Química Orgànica desde 1915. Després d’una importantobra científica i política a Barcelona,on fou membre del Patronat de laUniversitat, s’exilià l’any 1938 aColòmbia, on fou contractat per laUniversidad Nacional de Colombia

de Caracas. Hi ocupà di-versos càrrecs directius icreà una escola de quí-mics orgànics. Fou mestrede Ferran Calvet i Prats(Vilafranca del Penedès1903 - Barcelona 1988) fu-tur primer catedràtic deBioquímica de la Facultatde Química i que estudiàamb Chataway a Oxford.La facultat estrena nous la-boratoris de química el1931, que es mantingue-ren fins el 1969 sensemodificacions estructuralsimportants.

El canvi polític de 1931a Espanya propicià la con-versió de la UB en Univer-sitat Autònoma de Barce-lona el 1933, amb novetats

com la possibilitat d’una certa auto-nomia, que incloïa la selecció delseu professorat. La Facultat de Ci-ències implanta un nou pla d’estu-dis el 1934, similar al de 1922, ambla introducció de noves assignatu-res, amb algun grau d’optativitat, iun mecanisme d’avaluació continu-ada. També es creà l’Institut de Quí-mica. Entraren a formar part delclaustre professors com MiquelMasriera i Rubio (Barcelona 1901 -1981) diplomat en Química Tècnicaa Zurich, que s’encarregà de la cà-tedra de Fisicoquímica (Química Te-

òrica) i l’assignatura de Fotoquími-ca. José Ibarz Aznárez (Fonz, Osca1905 - Barcelona 1972) s’encarre-gà de les assignatures d’Electroquí-mica i Teoria electrònica de la va-lència, Salas d’Estereoquímica,Sanromà de Potenciometria, i Gri-foll de Protecció electroquímica demetalls. La Guerra Civil avortà lanovedosa reforma universitària.Masriera fou el director de la Uni-versitat per Ràdio, una iniciativaposada en pràctica arrel de la sus-pensió de les activitats universitàri-es del 18 de juliol de 1936 fins el1937. Més endavant es dedicà a ladivulgació científica escrita i radio-fònica, tasca per la qual li fou con-cedit el Premi Feijoo el 1966.

El juny de 1936 un grup de pro-fessors decidiren impulsar la creaciód’una biblioteca de química obertaa professors, estudiants i industri-als. Es fundà el juny de 1937 ambel nom de Biblioteca Antoni Martí,coneguda com el Seminari de Quí-mica. Fou l’embrió de la Bibliotecade Química, la millor d’aquesta ma-tèria a Espanya, i que avui és undels diversos Centres de Recursosper a l’Aprenentatge i la Investiga-ció (CRAI) de la UB.

Josep Pascual i Vila (Mataró1895 - Barcelona 1979) entrà tam-bé a la Universitat de Barcelona el1934. Pascual, deixeble de García

Francisco Buscarons Úbeda. Foto C. Mans.

Laboratori de Química el 1959. Font: web departament de Química Física (2008).


col·laboracions

Banús a Barcelona, i de Wieland aFreiburg, havia estat catedràtic deQuímica Orgànica de Salamanca ide Sevilla, i la Facultat de Ciènciesde la Universitat Autònoma el pro-posà com a Agregat de Química Bi-ològica. El Patronat de la Universi-tat no ho acceptà, i Pascual entràocupant la càtedra de Química Tèc-nica el 1934. És també nomenat el19 d’agost de 1936 cap de la Sec-ció de Química Tècnica de l’Institutde Química de la Facultat de Cièn-cies. Pascual cessà el 1941 en lacàtedra de Química Tècnica, quemantingué acumulada, i ocupà la deQuímica Orgànica, vacant per l’exiliforçat de García Banús. Des de lacàtedra i des de la presidència dela delegació del Patronato Juan dela Cierva del CSIC de Barcelona,Pascual fou el vertebrador de l’es-cola de Química Orgànica de Barce-lona, d’importància fonamental en eldesenvolupament de la química far-macèutica i biosanitària, de gran in-fluència científica i industrial. Foumestre de científics com ManuelBallester i Boix (Barcelona 1916 -2005), Fèlix Serratosa i Palet (1925 -1995), professors d’investigació delCSIC, Ricardo Granados Jarque(Barcelona 1917 - 2007), catedràtica Valladolid, Granada i Barcelona(facultats de Química i de Farmà-cia) o Josep Castells i Guardiola(Barcelona 1925), catedràtic a la fa-cultat de Barcelona. El mestratge delDr. Pascual és en els orígens remotsd’iniciatives com el Parc Científic deBarcelona de la UB (2000), promo-gut, entre altres científics, pel cin-què rector químic de la universitat,Dr. Màrius Rubiralta Alcañiz (Man-resa 1952).

Emilio Jimeno Gil (Calatayud1886 - 1976), deixeble d’Ostwald aLeipzig, fou catedràtic de QuímicaInorgànica a la UB des de 1928,procedent d’Oviedo. Inicià la recer-ca en metal·lúrgia i creà l’Institut dela Metal·lúrgia i la Mecànica el 1934.Havent estat administrador de launiversitat abans de la guerra, founomenat rector el 1939, en una de-

cisió personal de Franco, deguda,sembla, a la relació de la família dela seva esposa amb Jimeno. Fouel tercer rector químic de la Univer-sitat de Barcelona, i ocupà el càr-rec en difícils condicions amb certadignitat i una relativa independèn-cia. Guanyà una càtedra a Madridl’any 1941. El seu deixeble FelipeÁngel Calvo Calvo (Palencia 1919 -1992) fou el primer catedràtic deMetal·lúrgia de la Universitat deBarcelona. Doctor per Cambridge,arribà a Barcelona el 1965 on posàen marxa l’Instituto Tecnológico Me-talúrgico «Emilio Jimeno», fundat el1956, que seguí la tasca de l’insti-tut anterior. Aquest institut fou clau-surat el 1985 per la Junta de la Fa-cultat de Química en una decisiómolt polèmica. El Dr. Calvo fou no-menat catedràtic de la Compluten-se el 1972 i substituït pel Dr. JuanBautista Vericad Raga (Ulldecona1909 - Barcelona 1977), professorde Química Inorgànica, i, a la mortd’aquest, pel Dr. Carlos Núñez Ál-varez.

Després de la Guerra Civil i finsa 1944 s’impartí el pla d’estudis de1922. El BOE de 4 d’agost de 1944publicava els nous plans d’estudisde Química, que seguiren bàsica-ment les idees de 1922, amb l’addi-ció d’ensenyaments religiosos, po-lítics i educació física. L’any 1953, ien el marc d’un intent de renovacióde la universitat espanyola iniciat el

1951, es modificà el pla d’estudis deQuímica.

Del 1962 al 1965 tingué lloc uncanvi important de l’estructura uni-versitària. Es creen els departa-ments, el cos de professors agre-gats i la CAICYT, en un intent defomentar la investigació università-ria, i permeté el pas de la universi-tat de càtedres a la universitat dedepartaments. Així es crearan elssegüents departaments: departa-ment de Química Inorgànica, delque fou director el Dr. Juan M. Co-ronas Ribera, (Barcelona 1912-2008); departament de QuímicaAnalítica, director el Dr. Buscarons(vegeu minibiografia), jubilat el 1976i substituït pel Dr. Enric Casassas iSimó (Sabadell 1920 - Barcelona2000), que havia estat catedràtic deLa Laguna, la UPC i la UAB; depar-tament de Química Física, directorel Dr. Ibarz, substituït pel Dr. JoséVirgili Vinadé (Barcelona 1909 -1984); departament de Química Or-gànica, director el Dr. Granados;departament de Metal·lúrgia, direc-tor el Dr. Calvo; departament de Bi-oquímica, director el Dr. Calvet,substituït pels Drs. Jorge Bozal Fesi Antoni Ribera Blancafort (Barcelo-na 1935 - 1986); i departament deQuímica Tècnica, dirigit pel Dr. JoséCosta López (Vinaròs 1936), primercatedràtic de Química Tècnica queocupà la càtedra d’aquest nom aBarcelona. La càtedra de Química

Facultat de Química de 1969. Mural de Fornells i Pla de la planta baixa, amb dife-rents al·legories químiques. Foto C. Mans.


col·laboracions

General, ocupada pel Dr. Josep M.Costa Torres (Tarragona 1932) s’in-tegrà al departament de QuímicaFísica i desaparegué a la reformade 1992.

El 1963 es modificà completa-ment el pla d’estudis de la carrerade Química a tot Espanya. Durantel ministeri de Manuel Lora Tamayo,catedràtic de Química Orgànica de

la Universitat Complutense, es de-cidí la construcció d’un nou edificiper a la Secció de Química, a laque per raons d’estalvi econòmics’hi adaptà de forma provisional la

José Ramón Fernández de Luanco y Riego

José Ramón Fernàndez de Luanco y Riego (Castro-pol 1825 - 1905) estudia a l’Escuela Normal de Cien-cias de Madrid com a pensionado normalista. Un copobtingut el títol de licenciado y regente de primeraclase commuta el títol de regente pel de doctor enciències físicomatemàtiques el 1849. Ajudant de quí-mica a Oviedo, és encarregat de la càtedra de Quí-mica General entre 1851 i 1853. Als 29 anys guanyal’oposició a la càtedra de Química de l’Escuela In-dustrial de Sevilla amb una memòria denominadaExamen de los fenómenos llamados catalícticos. Noarriba a ocupar la càtedra, perquè es trasllada a laUniversitat d’Oviedo on s’hi està fins 1860, any enque la càtedra de Química General que ocupava fousuprimida. Va a Santiago de Compostela, ocupa du-rant tres anys de forma provisional la càtedra deQuímica Inorgànica de la Universidad Complutensede Madrid, retorna a Santiago fins el 1867, en quesuprimeixen la Facultat de Ciències, es desplaça aSaragossa on imparteix Química General i Amplia-ció de Física, i finalment el 1868 és nomenat cate-dràtic de Química General de la Universitat deBarcelona, vacant per la mort d’Agell. Se li encarre-ga també l’Ampliació de Química (Química Orgànicai Química Inorgànica).

Luanco s’integrà perfectament a la societat cultural icientífica de Barcelona, d’on fou, al cap d’un any d’ar-ribar, de la junta de l’Ateneu Barcelonès, i acadèmicde l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona ambuna memòria denominada Raimundo Lulio como al-quimista. Fou també acadèmic de l’Acadèmia de Bo-nes Lletres (1877), comendador ordinari de la Ordende Isabel la Católica, Oficial de la Legion d’Honneurfrancesa i president de l’Ateneu Barcelonès (1890).El 1889 és elegit degà de la Facultat de Ciències, vi-cerector el 1896 i rector accidental per dimissió del rec-tor. Ocupà aquest càrrec fins a 1900, en que es jubi-là, després de ser confirmat en el càrrec uns mesosabans. Com a rector accidental, el 1896, es va haverd’enfrontar a diversos conflictes d’ordre públic entreestudiants i la policia, amb motiu de la guerra de Cuba.La resolució del conflicte, en el que Luanco va acon-

seguir que la policia sortís de la universitat on haviaentrat a perseguir els estudiants, i posteriorment sor-tiren els estudiants «que no fueron apaleados al sa-lir». Aquest comportament li donà molta popularitatentre els estudiants i la opinió pública. Un cop jubilat,es retirà al seu poble on es dedicà a estudis eruditssobre alquímia i història local fins a la seva mort.

Francisco Buscarons Úbeda

Francisco Buscarons Úbeda (Saragossa 1906 -Barcelona 1989) es llicencià en Ciències Químiquesa la Universitat de Saragossa, on fou alumne de Sa-virón i Rocasolano. A Madrid guanyà per oposició unaplaça de Professor Químic de Duanes, nomenat di-rector del Laboratori de la Duana de Barcelona alsvint anys, i hi vingué a residir el 1926. Obtingué eldoctorat a Madrid el 1941 amb una tesi dirigida pelDr. Josep Pascual Vila de títol Estudio de los residuosde la destilación del fusel de orujo de uva. El 1942guanyà la càtedra de Química Analítica de La Laguna,deixant la Duana. El 1943 és catedràtic a Valladolid iel 1946 guanya la càtedra de Barcelona fins a la jubi-lació el 1976. Organitzà la càtedra i després el de-partament de Química Analítica, amb una especial de-dicació a l’equipament d’instrumental de laboratori pera docència i recerca, malgrat les escasses dotacionseconòmiques. El tímid intent aperturista del règimfranquista del 1951 amb Joaquín Ruiz-Giménez por-tà Buscarons –liberal, cartesià i independent– al rec-torat de la Universitat de Barcelona, de la que fou elquart rector químic. Durant el seu rectorat es pren-gué la transcendental decisió de l’adquisició dels es-pais de la finca Güell de la Diagonal, actualment seusdels campus Nord i Sud de les universitats deBarcelona i Politècnica i del CSIC. El Dr. Buscaronsdimití del càrrec de rector pels diversos aldarulls es-tudiantils de 1956 i 1957, que provocaren l’entradade la policia a les dependències universitàries. Ladimissió no li fou acceptada però s’agafà una exce-dència sense sou «per motius de salut». El Dr. Bus-carons fou acadèmic de Ciències i de Medicina, del’orde vaticana de San Gregorio el Magno i Premi d’In-vestigació Ciutat de Barcelona. Es jubilà el 1976.

MINIBIOGRAFIES


col·laboracions

Secció de Física. Les obres s’inici-aren el 1966 i l’1 de novembre de1969 s’inaugurà. L’edifici, obra deM. i J. Romero Aguirre, des del puntde vista arquitectònic ha merescutopinions contraposades. En tot cas,representà una expansió conside-rable per als departaments. El 1973es feu una important modificació delpla d’estudis, i s’hi incrementà l’op-tativitat.

QUÍMICA A LA FACULTATDE QUÍMICA

El 1974 es dividí la Facultat deCiències en cinc facultats, en unainiciativa pionera a Espanya. LaFacultat de Química concentrà lamajor part de la docència i la recer-ca en química, enginyeria química,bioquímica i ciència de materials dela universitat. N’han estat els seusdegans els professors Vericad (en-tre 1973 i 1974), Granados (1974-76), Costa López (1976-88), Enri-que Pedroso Muller (1988-91),Claudi Mans i Teixidó (1991-94),Gemma Rauret i Dalmau (1994-98),Fidel Cunill García (1998-2004),José Barbosa Torralbo (2004-08) iPere Lluís Cabot Julià (des de2008). L’estatut de la Universitat deBarcelona de 1985 creà les Divisi-ons, que foren suprimides el 2003.La Facultat de Química formavapart de la Divisió de Ciències Ex-perimentals i Matemàtiques, que tin-gué dos presidents químics: EnricCanela Campos (1989-94) i Mans(1994-2000).

El 1992-93 tingué lloc una refor-ma dràstica de les titulacions. Unade les novetats va ser l’aparició d’as-signatures només experimentals. Escrearen els ensenyaments de Quí-mica i d’Enginyeria Química, de pri-mer i segon cicle, i l’ensenyamentde Bioquímica, només de segon ci-cle. Posteriorment, el 2004 s’ha im-plantat l’ensenyament d’Enginyeriadels Materials, de segon cicle i com-partit amb la Universitat Politècnicade Catalunya. A més, s’imparteixen

a la facultat els cursos i programesde doctorat i programes de Màstersexperimentals en Química i en En-ginyeria Química, el Màster en En-ginyeria Ambiental i el Màster enQuímica Avançada. Malgrat això, lafacultat pateix d’escassa presènciaen la formació continuada i depostgrau. Una nova reforma d’ense-nyaments, de menor envergadura,va tenir lloc el 2000.

La darrera ampliació de l’edificide la facultat s’ha inaugurat el 2006,segons projecte de l’arquitecteJosep Pascual. En l’actualitat cons-titueixen la facultat els següentsdepartaments: departament de Quí-mica Inorgànica, departament in-terfacultatiu distribuït entre les Fa-cultats de Química i de Farmàcia;departament de Química Analítica;departament de Química Física;departament de Química Orgànica;departament d’Enginyeria Química,i departament de Ciència dels Ma-terials i Enginyeria Metal·lúrgica.Aquests dos darrers departamentss’han format l’any 2006 per escisiódel departament d’Enginyeria Quí-mica i Metal·lúrgia, que havia estatcreat per la normativa de 1985. Eldepartament de Bioquímica s’uníamb l’homònim de la Facultat de Bi-ologia formant el departament de

Bioquímica i Biologia Molecular,adscrit a la Facultat de Biologia,abandonant l’edifici de la facultat.

Els trets més destacables del’evolució de les actuals estructuresuniversitàries són el considerablecreixement dels departaments i laintensificació de la recerca. Els can-vis legislatius estatals i autonòmics,la creació d’organismes com la CI-CYT, o la CIRIT, i l’auge de les fun-dacions universitat - empresa hanpossibilitat la internacionalitzaciódels professors i alumnes dels de-partaments, un impuls a la recercabàsica i a les relacions entre elsdepartaments i el món empresarial,especialment amb la indústria quí-mica bàsica i de formulació, elsmaterials i la indústria químico-far-macèutica i biosanitària. En aquestdarrer camp, diversos professors dela facultat porten a terme part de laseva recerca en el Parc Científic deBarcelona de la UB, fundat el 2000,i promogut, entre altres científics, perMàrius Rubiralta Alcañiz (Manresa1952). Deixeble de Granados, éscatedràtic de Química Orgànica dela Facultat de Farmàcia, i rector en-tre 2005 i 2008, el cinquè rector quí-mic de la Universitat de Barcelona, iactualment ocupa el càrrec de se-cretari d’Estat d’Universitats.

Facultat de Química de 1969 i ampliació de 2005 des de la Diagonal. Foto C. Mans.


col·laboracions

El procés de creació de novestitulacions universitàries en el marcde l’Espai Europeu d’Educació Su-perior –el denominat procés deBolonya– permetrà en el futur im-mediat i a partir de 2009 una millorconvergència amb els diferents mo-dels d’ensenyament europeus, ifomentar la mobilitat dels estudi-ants entre centres europeus i ambles empreses, que actualment jaassoleix xifres importants. Enaquest moment la Facultat de Quí-mica de la Universitat de Barcelonaestà considerada la institució quí-mica de més i millor producciócientífica estatal, i subministra co-neixement i titulats al sistemacientífic, a l’administració i a lesempreses de tota ubicació geogrà-fica i temàtica.

BIBLIOGRAFIA

Agustí, J. (1983). Ciència i Tècnicaa Catalunya en el segle XVIII.Arxius de la Secció de Ciències,IEC, LXV.

Batllori, M. (1981). L’aportació de laUniversitat catalana a la Ciènciai la Cultura. Ed. L’Avenç Estudis,Barcelona.

Diversos autors (1996). 25 anys dequímica a Pedralbes, Facultat deQuímica. Ed. Publicacions de laUniversitat de Barcelona.

Diversos autors (2000). EnricCasassas i Simó. Sessió en me-mòria. Institut d’Estudis Cata-lans, Secció de Ciències i Tec-nologia.

Lora-Tamayo, Manuel (1981). Lainvestigación química española.Alhambra, Barcelona.

Mans, Claudi (1988). De la tècnicaquímica a la química tècnica il’enginyeria química a la Univer-sitat de Barcelona a «Història dela Universitat de Barcelona.I Simposium 1988». Edicions dela Universitat de Barcelona.

Mans, Claudi (2006). José Ramónde Luanco, químico y química entransición. Conferència pronunci-ada al Real Instituto de EstudiosAsturianos d’Oviedo el 15-12-2005. Edició RIDEA. Transcrip-ció a Notícies per a Químicsn. 434, gener 2007, p. 9-20.

Mascareñas, Eugenio (1909). Se-sión pública extraordinaria del

día 1 de mayo de 1909 en honordel académico difunto Exmo. Sr.D. José Ramón de Luanco. Me-morias de la Real Academia deCiencias i Artes de Barcelona,tercera època, vol VIII n. 1.

Pascual Vila, José (1951). La Quí-mica de la Facultad de Cienciasde Barcelona. Discurs inauguralde l’any acadèmic 1951-52. Uni-versitat de Barcelona.

Pellón Gonzàlez, Inés (1997). Larecepción de la teoría atómicaquímica en la España del sigloXIX. Tesi doctoral dirigida perRamón Gago. Leioa, Universi-dad del País Vasco - EuskalHerriko Unibertsitatea. Serveieditorial.

Ribas, A. (1976). La Universitat Au-tònoma de Barcelona, 1932-1939. Edicions 62, Barcelona.

Ricol Escandón, M. Pilar (1988). J.R. Luanco i la introducció de lataula periòdica de Mendelejev ala Universitat de Barcelona a«Història de la Universitat deBarcelona. I Simposium 1988».Edicions de la Universitat deBarcelona.

Riera Tuèbols, Santiago (1983). Sín-tesi d’història de la ciència cata-lana. La Magrana, Barcelona.

Rodríguez Moruelo, José (1905). D.José Ramón Luanco. Separatade la Revista de la Real Acade-mia de Ciencias Exactas, Físicasy Naturales de Madrid, t. 3 n. 5.

Termes, Josep; Alcolea, Santiago;Casassas, Jordi; Lluch, Ernest(1991). La Universitat de Barce-lona. Publicacions de la Univer-sitat de Barcelona.

Vitoria, P. Eduardo (2007). Autobio-grafía 1864-1958). Edició facsí-mil amb notes a càrrec del P.Lluis Victori. Editat per l’InstitutQuímic de Sarrià, Barcelona. ☯

Sostre solar de l’ampliació de 2005 de les facultats de Física i Química. Foto C. Mans.


col·laboracions

Sota el concepte OBLIGACIONSAMBIENTALS s’han volgut recolliraquells documents ambientals quemoltes empreses han de presentaranualment, dins del primer trimes-tre de cada any.

En el primer trimestre de cadaany, moltes empreses tenen l’obli-gació de fer alguns tràmits ambien-tals. Entre aquests tràmits hi ha:

• INFORME ANUAL ADR. Lesempreses afectades per l’ADRhan de presentar el seu informeanual abans del 31 de març, perdonar compliment a l’article 7 delReial Decret 1566/1999 de 8d’octubre que obliga als conse-llers de seguretat de les empre-ses a redactar un informe anualen aquesta matèria.

• DECLARACIÓ D’ENVASOS.L’article 15 del Reial Decret 782/1998, de 30 d’abril, pel quals’aprova el Reglament per aldesenvolupament i l’execució dela Llei 11/1997, de 24 d’abril,d’envasos i residus d’envasos,preveu que, abans del 31 demarç de cada any, els envasa-dors informin als òrgans compe-tents de la quantitat total d’enva-sos i productes envasats posatsal mercat nacional durant l’anyanterior, indicant aquells enva-

OBLIGACIONS AMBIENTALS

Anna Llobet i PratEcoestudis, S. A.

E l se x p e r t s O p i n e n

sos que siguin reutilitzables. Caltenir en compte que per envasa-dor s’entén tota aquella empre-sa que posi envasos o embol-calls al mercat, per tant quasitotes.

• DECLARACIÓ DE RESIDUS(DARI). És el document que re-cull les dades dels residus gene-rats durant el període d’un anynatural. L’han de fer totes aque-lles indústries inscrites en el Re-gistre de productors de residusindustrials, segons el Decret 93/1999, de 6 d’abril, i totes aquellesactivitats industrials i de serveisque generin més de 10 tones deresidus perillosos anualment,segons RD 833/1988, sobre re-sidus tòxics i perillosos.

• PLA DE GESTIÓ DE DISSOL-VENTS. Les empreses incloses

en l’annex I de l’RD 117/2003 ique superin el llindar de consumde dissolvents reflexat en l’an-nex II de l’esmentat RD, han detrametre anualment a l’adminis-tració les dades necessàries peravaluar el compliment de l’RD.Aquesta informació s’ha de faci-litar amb el Pla de Gestió de Dis-solvents en el primer trimestre decada any.

Altres documents, com ara laDeclaració de l’Ús i Contaminacióde l’Aigua (DUCA) (segons decret47/2005, de 22 de març), i tambél’Estudi de Minimització de ResidusPerillosos (segons RD 952/1997,de 20 de maig), requereixen laseva presentació cada quatreanys.

Per a més informació i consul-tes: [email protected]. ☯

LES EMPRESES QUE GENEREN RESIDUS PERILLOSOS,NECESSITEN CONSELLER DE SEGURETAT?

Els residus perillosos es veuen afectats per l’ADR i es carre-guen dintre de les empreses que els generen; per tant, si essuperen les quantitats que determina el propi ADR, aquestesempreses necessiten conseller de seguretat i tota la resta derequisits que marca el propi Acord, igual que si carreguessinaltres productes afectats.


col·laboracions

FILOSOFIA DE LA VIDA

Diuen que Déu va crear l’ase i lidigué:

—Seràs ase, treballaràs de sola sol, carregaràs damunt el teu llomtot el que t’hi posin i viuràs setantaanys.

L’ase contestà:

—Senyor, seré tot el que em de-maneu, però... setanta anys és molt.No seria millor quaranta anys?

I Déu creà l’ASE.

Després Déu creà el gos i li vadir:

—Seràs gos, tindràs cura de lacasa dels homes, menjaràs tot elque et donin i viuràs trenta anys.

El gos contestà:

—Senyor, seré tot el que em de-maneu, però... trenta anys sónmolts anys. No seria millor quinzeanys?

I Déu creà el GOS.

Després Déu creà el mono i lidigué:

—Seràs mono, saltaràs d’arbreen arbre, faràs pallassades per di-vertir els altres i viuràs cinquantaanys.

El mono va contestar:

—Senyor, seré tot el que em de-maneu, però... cinquanta anys sónmassa. No seria millor quarantaanys?

I Déu creà el MONO.

Per acabar, Déu creà l’home i vadir-li:

—Seràs home, el més intel·ligentde la terra, dominaràs el món i viu-ràs trenta anys.

L’home contestà:

—Senyor, seré el que em dema-neu, però... trenta anys és molt poc.Per què no em doneu els trenta queno va voler l’ase, els quinze que vamenysprear el gos i els deu que noacceptà el mono?

I Déu creà l’HOME.

I així és la paradoxa de la vida:

L’home viu trenta anys com unhome, després es casa i viu trentaanys com un ase, treballant de sola sol i carregant sobre les sevesespatlles el pes de la família, des-prés es jubila i viu quinze anys comun gos, tenint cura de la casa i men-jant el que li donen, i acaba vivintdeu anys com un mono, saltant decasa en casa dels fills i fent pallas-sades per divertir els néts. ☯

ELEGÀNCIA PROFESSIONAL

Tots hem aprés la notació mate-màtica, segons la qual la suma dedos números reals es pot escriurede manera molt simple. Per exem-ple:

1+1 = 2

Però, aquesta forma és banal,vulgar... demostra una falta totald’estil.

Tots sabem que:

1 = ln e i 1 = sen2 α + cos2 α

I també:

n

0n 212 ∑

∞

=⎟⎠

⎞⎜⎝

⎛=

Per tant, la primera expressió espot escriure de manera més elegant:

ln e + sen2 α + cos2 α = n

0n 21

∑∞

=⎟⎠

⎞⎜⎝

⎛

Que, com fàcilment podem ob-servar, és molt més intel·ligible i ci-

entífica que no pas la forma vulgar1+1 = 2.

I tenint en compte que:

n

n n11lime ⎟⎠

⎞⎜⎝

⎛ +=∞→

i 0! = 1

també podem escriure la següentforma clara i transparent:

⎥⎥⎦

⎤

⎢⎢⎣

⎡⎟⎠

⎞⎜⎝

⎛ +∞→

n

n n11limln + 0! =

n

0n 21

∑∞

=⎟⎠

⎞⎜⎝

⎛


activitats

Como informé en el NPQ 437(septiembre-octubre 2007), a me-diados de 2007 creamos una sec-ción técnica denominada PATEN-TES, cuya primera actividad –tresediciones de un curso sobre paten-tes químicas, farmacéuticas y bio-tecnológicas– ha tenido un notableéxito de asistencia. Al convertirmeen presidente de una sección téc-nica, pensé que debía implicarmemás en las organizaciones de lacasa, y es así como me he conver-tido recientemente en vocal denuestro Col·legi y de nuestra As-sociació.

Además, también me he conver-tido en Assembleista Electe de laAssociació, un cargo que he tenidoocasión de estrenar en la quincua-gésimo octava Asamblea Nacionalde la Asociación Nacional de Quí-micos de España (ANQUE), en Va-lladolid, durante los días 10-12 deoctubre de 2008. Me ofrecí comovoluntario para ir a la AsambleaNacional de Valladolid principalmen-te para conocer mejor a la ANQUEy a sus representantes nacionales.También me atraía la idea de en-contrar algún momento para volvera visitar esa ciudad tan monumen-tal y de tanta importancia histórica,considerando además que, según laextensa crónica sobre la Asambleadel año anterior con la que nos ob-sequió el director (en funciones, queafortunadamente funciona variosaños) del NPQ en el número de ene-ro-febrero de 2008, este año laAsamblea no sería de trabajo.

Se me pidió que, como primeri-zo, redactase una crónica de laAsamblea de la ANQUE para su

publicación en el NPQ, lo cual mepareció una buena idea para cono-cer mejor la Asociación. Pero, te-niendo en cuenta que en el númerode noviembre-diciembre del NPQ sepublicaron los acuerdos y recomen-daciones aprobados en la Asam-blea, junto con unas pinceladas dela misma (en el artículo Yes, wecan), y que en el último número deQuímica e Industria hay seis pági-nas con todo lujo de detalles sobrela Asamblea, he pensado aprove-char esta ocasión para, en lugar deescribir una crónica, intentar trasmi-tir algunos de mis descubrimientos,impresiones y opiniones.

Antes de entrar en materia, hede decir que considero que las acti-vidades lúdicas estuvieron bastantebien. Las maratonianas sesiones delviernes 10 se interrumpieron a me-dio día con una recepción en elAyuntamiento que nos permitió con-

templar con detalle el interior de unedificio muy interesante de comien-zos del siglo XX (sólo faltó algo decomida en el piscolabis, y sobró undesafortunado comentario del alcal-de sobre la esposa del anteriorpresident de la Generalitat de Cata-lunya). El sábado 11 los que noéramos miembros de comisionescomenzábamos la sesión a mediamañana, lo que nos dejó libre algode tiempo para pasear por la ciu-dad (esto me permitió completar mivisita de la tarde del jueves, cuandopude ver el Museo Nacional de Es-cultura, una joya de Valladolid). Esedía también hubo una conferenciamuy amena de Isabel Mijares, titu-lada Panorama actual de los vinosde España, seguida de una intere-sante cata de vinos y de unadegustación de productos de la tie-rra. Imagino que las asambleas detrabajo no deben tener este tipo dealicientes.

LA LVIII ASAMBLEA DE LA ANQUE

impresiones de un asambleísta primerizo

Cena de gala de la Asamblea. Mesa de los representantes de Catalunya.


activitats

Entrando ya en materia, he dedecir que mi primera impresión esque casi todos los asambleístas seconocían entre sí; o sea, que la granmayoría eran veteranos en cuantoa asambleas de la ANQUE. Aunqueyo al principio solamente conocía alos asambleístas de Catalunya, en-seguida comencé a conocer a mu-chas personas, que me acogían consimpatía cuando les mencionaba micondición de primerizo. La edadmedia de los asambleístas era bas-tante alta, pero también había unnúmero importante de personas re-lativamente jóvenes, como porejemplo Carlos Negro, catedráticode la Universidad Complutense deMadrid que fue elegido nuevo pre-sidente de la ANQUE en esta Asam-blea. El profesor Negro también hapresidido la comisión que ha elabo-rado un informe DAFO (Debilida-des-Amenazas-Fortalezas-Oportu-nidades) sobre la ANQUE, cuyocontenido me parece bastante co-rrecto, siendo la recomendación quemás me gusta la de «comprometera los asociados que dedican su pro-fesión a la universidad para que ac-

túen de nexo de unión conlos futuros profesionalesde la química».

Una primera sorpresaque tuve es que el presi-dente de la ANQUE (Bal-domero López) no fueratambién el presidente dela Asamblea, como es lohabitual en otras asocia-ciones. Pero la ANQUEtiene el cargo de presiden-te de la Mesa de la Asam-blea, que lo ocupa unapersona distinta (LeopoldoMartínez Nieto, en estecaso). La verdad es queno me pareció nada envi-diable el papel de presi-dente de la mesa pues,además de intentar –envano– seguir el horario delprograma, tuvo que lidiarcon situaciones tensas yproblemáticas.

Una de mis impresiones genera-les es que la ANQUE, con sus cer-ca de 12.000 miembros, es másimportante de lo que yo pensaba an-tes de ir a la Asamblea, y me confir-ma en mi opinión de que es unaasociación por la que merece lapena trabajar (entre otras cosaspara incorporar al resto de losaproximadamente 60.000 químicosque hay en España). Lo que fue unasorpresa para mí es la complejidadde la ANQUE y la existencia de gra-ves conflictos internos. Para enten-der bien qué es la ANQUE creo quetendré que leer el libro que se haescrito recientemente sobre su his-toria, titulado ANQUE: Recuerdos enazul turquí (este color es el que apa-rece en el emblema de la Asocia-ción), cuya publicación y distribuciónse discutió largamente en la Asam-blea, sin llegar a más conclusión quela de hacer una encuesta para sa-ber qué quieren los asociados.Como se dice en el índice de estelibro, la ANQUE tiene asociaciones,agrupaciones y delegaciones, endistintos territorios de España. Tam-

bién se dice que las relacionesANQUE-Colegios de Químicos, yparticularmente las relaciones AN-QUE-Consejo General de Colegiosde Químicos (CGCQ), son cuestio-nes que se resolvieron en los añossetenta. De hecho, como informa elúltimo número de Química e Indus-tria, coincidiendo con la LVIII Asam-blea General de la ANQUE, el día 9tuvo lugar la CLXXIX reunión delPleno del CGCQ, cuyo decano-pre-sidente era también presidente dela ANQUE (al director de NPQ el usode los números romanos para indi-car un orden le parece una comple-jidad innecesaria; evidentementerepresenta una complejidad, perocreo que no debe perderse, puessirve como ejercicio mental y, entreotras cosas, ayuda a reconocer elaño en el que se publicaron librosantiguos o se construyeron muchosmonumentos).

Volviendo al tema de la comple-jidad de la ANQUE, según entendíel objetivo actual es que la ANQUEsea una federación de asociacio-nes territoriales, una de las cualessería por ejemplo nuestra Associa-ció de Químics de Catalunya. Sinembargo, como se recordó en laAsamblea, existen todavía tres agru-paciones territoriales: Canarias,Extremadura, y Castilla y León. Apa-rentemente las dos primeras nocrean problemas (imagino que es-tarán en el proceso de transforma-rán en asociaciones), pero la terceraes una especie de oveja negra.

La –digamos– rebeldía de laAgrupación de Químicos de Casti-lla y León dio lugar a una fuerte ylarga discusión en la Asamblea, lle-gándose a pedir formalmente porparte de un asambleísta que la AN-QUE disolviese tal agrupación (in-cluyendo la disolución de su pecu-liar presidente, según una broma deotro asambleísta). El asunto ya semencionó brevemente en la cróni-ca publicada en el NPQ de la LVIIAsamblea, antes citada; pero, enese momento, para mí resultaba

Ayuntamiento de Valladolid


activitats

nuevo y sorprendente. La Agrupa-ción de Castilla y León tiene susede en Valladolid, y con la elec-ción de esta ciudad para su LVIIIAsamblea la Junta de Gobierno dela ANQUE intentaba llegar a un en-tendimiento. Intento que resultó uncompleto fracaso, pues ningún an-quista vallisoletano asistió a laAsamblea, ni colaboró lo más míni-mo en su organización (¿no es pa-radójico?). El problema se ha inten-tado solucionar –consiguiendo elefecto contrario, según algunos– abase de registrar una Asociación deQuímicos de Castilla y León, consede en León, para que nadie máspueda usar este nombre, evitandoasí que se cree un conflicto análo-go al que se dio (y después se re-solvió) en Castilla-La Mancha. Enesta comunidad autónoma, segúnentendí, existiendo una Agrupaciónde Químicos con sede en Puerto-llano, antes de que se transforma-se en asociación se creó –al mar-gen de la ANQUE– una Asociaciónde Químicos, independiente y consede en Ciudad Real. Aparente-mente los químicos de Castilla-LaMancha están ahora incluidos enla Asociación de Químicos de Ma-drid, que es la más numerosa detodas, con unos 2.200 miembros,seguida de la de Catalunya, concasi 2.000.

A la vista de este conflicto quí-mico-territorial, se comprende queuna de las recomendaciones del ci-tado informe DAFO es la de «me-jorar la estructura de la ANQUEadaptándola definitivamente almapa autonómico, lo que permiti-ría una más estrecha colaboracióncon los diferentes gobiernos auto-nómicos». En este sentido, opinoque la situación en Catalunya es lamás recomendable de todas, pueshay una plena integración entre elCol·legi y la Associació, coincidien-do las personas que ocupan los car-gos directivos: decano-presidente,vicedecanos-vicepresidentes, se-cretarios, tesoreros, la mayoría devocales, etc.

Aunque la discusiónsobre la problemática de laAgrupación de Castilla yLeón personalmente meresultase entretenida, esun buen ejemplo de deba-te improvisado, además derepetitivo, pues no añadiónada a lo que aparente-mente se dijo en la Asam-blea anterior. Tengo la im-presión, coincidiendo conlas opiniones vertidas porel director del NPQ en lapropia Asamblea y en elarticulito Yes, we can, deque este tipo de Asamblearesulta poco productivo,seguramente porque ado-lece de falta de prepara-ción previa por parte de lascomisiones, y de falta deplanificación por los orga-nizadores. Se planteanpropuestas poco elabora-das y poco justificadas.

A título de ejemplo de falta depreparación previa, recuerdo la lar-guísima discusión sobre la peticiónde la subvención para organizar lasJornadas sobre la Enseñanza de laQuímica. Se pedían 11.000 euros,lo cual tuvo mucha contestación;como solución salomónica el presi-dente de la mesa sometió a vota-ción la propuesta de 8.000 euros,que se aprobó por un margen nomuy grande. Fue lo único que no seaprobó por aclamación.

La falta de preparación se ilus-tra por ejemplo mediante los defec-tos informáticos. Algo tan trivialcomo tener un ordenador con unproyector se convirtió en un proble-ma: el ordenador funcionaba con unsistema operativo (Vista) que nadieentendía, y no tenía instalado Micro-soft Excel, lo cual hacía imposiblela proyección del balance y presu-puesto económico. Estos defectos,que reconozco que me exasperan,unidos al peculiar comportamientodel tesorero, hicieron que esta par-te me resultara insufrible.

Para acabar, quiero mencionarque, además de nuestro presiden-te (José Costa, que hizo su corres-pondiente informe mediante unapresentación con diapositivas, ydestacó en ella la publicación dellibro Química e investigación crimi-nal), hubo intervenciones muy sus-tanciosas por parte de asambleís-tas de nuestra Associació. Inclusohubo un momento de debate entredos de ellos, lo que creo que fuepositivo, pues puso de manifiestoque había libertad de criterio entrenosotros. Como primerizo, yo no meatrevía a abrir la boca en público.Sin embargo sí que hablé con mu-chos asambleístas personalmente,como por ejemplo con el decanodel Col·legi Oficial de Químics dela Comunitat Valenciana (dondenací y estudié la licenciatura). A raízde esta conversación, ya hemos or-ganizado un seminario sobre paten-tes químicas para el próximo 18 demayo. Sin duda, asistir a la LVIIIAsamblea Nacional de la ANQUEmereció la pena.

Pascual Segura

El presidente de la Mesa de la Asamblea, D. Leo-poldo Martínez.

El saló Ecocity & Industry, quetindrà lloc a Barcelona del 27 al 29de maig, dedicarà les seves jorna-des tècniques, anomenades Eco-sessions, a quatre grans eixos me-diambientals: residus, aigua, aire ienergies renovables. Per a la sevaorganització, Fira de Barcelona hacomptat amb la col·laboració i par-ticipació de l’administració públicai de les principals associacions icol·legis professionals del sector. ElCol·legi de Químics de Catalunyaés una d’aquestes entitats, i comp-tarà amb una sessió tècnica pròpiadins del bloc dedicat als residus(27 de maig).

En la seva 7a edició, Ecocity &Industry, el Saló de Tecnologia, Ser-veis i Innovació mediambiental, volconsolidar-se com un dels certà-mens de referència del seu àmbit iel marc ideal per crear sinergiesentre tots els agents del sector me-diambiental. En aquest sentit, Eco-city & Industry 2009 potencia la sevavessant científica i divulgativa i com-plementa l’àrea d’exposició amb lesEcosessions. Aquestes conferènci-es es desenvoluparan en dos blocs:un d’àmbit industrial i un altre d’àm-bit municipal. L’objectiu d’aquestainiciativa és crear una plataformaque es converteixi en el principalpunt de trobada i debat per als di-versos agents involucrats en el sec-tor mediambiental.

LES ECOSESSIONS: UNPROGRAMA MOLT COMPLET

La jornada del 27 de maig esta-rà dedicada als residus i abastarà

diverses sessions al voltant de lavalorització energètica de residus através dels mètodes més actuals:incineració, coincineració i altres tec-nologies més innovadores com lapiròlisi, el plasma, la gasificació ol’hidrogen. També hi haurà una ses-sió dedicada a la descontaminaciódels sòls per dissociació tèrmica iuna altra sobre la recollida i classifi-cació dels residus. Dins d’aquestbloc, el Col·legi de Químics deCatalunya oferirà una sessió queversarà sobre la normativa IPPC i elregistre PRTR. Més concretament,les ponències seran: Paràmetres acontrolar en les emissions industri-als d’acord amb la normativa IPPC iel registre PRTR, a càrrec d’EnriqueMorillas, cap de l’Àrea de Gestió iQualitat de les Aigües d’Aquaplan;IPPC - EPER a la indústria mecàni-ca i metal·lúrgica, a càrrec de JavierAlbort, president de la secció tècni-ca de medi ambient del Col·legi deQuímics de Catalunya; IPPC a laindústria farmacèutica, a càrrecd’Alejo Torres, director de preven-ció i medi ambient del grup Uriach; iAplicació de l’anàlisi de riscos a lagestió integrada a la indústria farma-cèutica, per Alicia Tébar, sòcia-con-sultora de Development Team Con-sulting (DTC). El segon bloc dedicatals residus, d’àmbit municipal, esdesenvoluparà paral·lelament i escentrarà en la millora dels serveis derecollida i neteja municipal a travésde la innovació.

La jornada del 28 de maig esta-rà dedicada a l’aigua. Aquesta abas-tarà temes tan importants com lalegislació i reglamentació sobre lareutilització de l’aigua (aspectes tèc-

nics i sanitaris i autoritzacions i al-tres aspectes administratius), o lestecnologies emergents en els pro-cessos de regeneració d’aigües re-siduals, i inclourà l’exposició d’al-guns projectes reals desenvolupatsen aquest camp. El bloc d’àmbitmunicipal se centrarà en la planifi-cació de la reutilització de l’aigua, iinclourà les ponències: Criteris so-bre el futur Pla Nacional de Reuti-lització i El Pla de Reutilització deCatalunya. En aquest bloc tambés’abordaran els aspectes sociolò-gics i econòmics de la reutilitzacióde les aigües, mitjançant una ponèn-cia sobre la posició de l’empresari-at davant la reutilització i la confe-rència Estimació sobre inversions icostos d’explotació.

L’última Ecosessió, dedicada al’aire / mobilitat i a les energies re-novables, tindrà lloc el 29 de maig icomprendrà una conferència sobreles innovacions en el sector de l’au-tomòbil aplicades a les flotes públi-ques (hidrogen, híbrids, urea ielèctriques), una altra sobre el so-roll, una tercera sobre la reduccióde contaminació per partícules ensuspensió i d’òxids de nitrogen(NOX), i una altra sobre l’aplicacióde polítiques de sostenibilitat a lamaquinària i instal·lacions dels ser-veis municipals. Aquesta jornadatambé inclourà ponències sobrel’energia minieòlica i sobre la micro-generació, entre d’altres.

Més informació sobre Ecocity& Industry i les Ecosessions:www.ecocity.es.

Anna Serrat

EL COL·LEGI DE QUÍMICS DE CATALUNYA

PARTICIPARÀ A L’ECOSESSIÓ

DEDICADA ALS RESIDUS


activitats

rambling through · cevagraf, s.c.c.l. praga, 22-24 · pol. ind. cova solera ... ta una pòlissa...

Documents