recull de treballs ii jocs florals santa coloma
DESCRIPTION
Recull de tots els treballs presentats als II Jocs Florals de l'escola Santa Coloma de Ger.TRANSCRIPT
RECULL DE TREBALLS
CURS ESCOLAR 2015- 2016
ÍNDEX
Premi Girul
Dibuixos P3 ....................................... p.3
Dibuixos P4 ....................................... p. 13
Dibuixos P5 ....................................... p. 20 Premi All - Isòvol
Contes Cicle Inicial .......................... p. 25 Premi Meranges
Contes Cicle Mitjà ............................ p. 33 Premi Ger
Contes Cicle Superior ...................... p. 49
3
ALMA PONS
4
CLARA PONS
5
EDUARDO AUGÉ
6
FERRAN GIL
7
MARC RIBERA
8
NORA RAMÍREZ
9
PAU CASAMAJÓ
10
QUERALT ZAMBRANO
11
ROC TORTOLÀ
12
13
ÀLEX ESPINOSA
14
ARLET RIBALTA
15
JOSEP ALÍS
16
JÚLIA RIPOLL
17
NIL SALINAS
18
RITA ISERN
19
20
ABRIL COBOS
21
ANDREU AUGÉ
22
MARIA BERTRAN
23
ONA PONS
24
CATEGORIA
ALL – ISÒVOL
25
26
27
28
29
30
31
32
CATEGORIA
MERANGES
33
ELS TRES INVESTIGADORS
Vet aquí una vegada el Pep, la Maria i la Júlia van anar a investigar
pobles.... Després de tant buscar, i buscar, i buscar van veure un poble on no hi
havia ningú!! Van estar investigant una bona estona i finalment se'n van anar a
dinar. Es van emportar el menjar a un restaurant abandonat. El seu menú era:
espaguetis, peix, i per postres un gelat. Llavors van trucar als paletes perquè
arreglessin el poble i quan van arribar, van començar a fer cases, i cases, i
cases fins que van reconstruir tot el poble. Van tardar més deu dies. Al poble li
van posar el nom de Nic. En Pep, (que s’havia convertit en lladre) va dir:
- O em doneu aquest poble o destruiré la Terra! -.
La Júlia i la Maria van dir:
- I si ens ho quedem els tres? -.
- No!! – va contestar el Pep ben enfadat.
I va destruir la Terra. I tots els habitants de la Terra van sortir disparats a
Saturn. Van anar caminant per descobrir el planeta i van veure que hi havia
trenta extraterrestres, però eren molt simpàtics. Els extraterrestres els van dir:
- Perquè heu vingut aquí?- va preguntar un dels extraterrestres.
Un dels habitants de la Terra va respondre:
- Un lladre que es diu Pep va destruir la Terra perquè es volia quedar un
poble per ell sol-.
Van mirar amunt i van veure que només quedava el poble Nic que havia
sobreviscut a la destrucció. En aquest poble hi havia el lladre Pep!
Per sort, els habitants de la Terra van viure molt feliços amb els extraterrestres.
Van aconseguir fer-se un poble nou on feien moltes activitats divertides. Però el
lladre Pep va viure sol com un mussol.
I no son morts si encara són vius.
PSEUDÒNIM: EL GOS
NOM: JÚLIA BERTRAN
34
EL PROBLEMA DEL MAG
Fa molt de temps hi havia un mag i un monstre. El mag es deia Pep i el
monstre Dani. En el poble que vivien el mag i el monstre era tranquil, aquest
poble es deia Ger. El poble de Ger era tranquil,hi havia altres mags, hi havien
molts edificis,no hi havien cotxes i només hi havia un monstre.
Un dia el mag se’n va anar al bosc per fer un truc de màgia. El mag s’estava
preparant. Va dir la paraula màgica:
- ABRACADABRA, POTA DE CABRA-.
Quan el mag va fer el truc va sortir un monstre del bosc. El monstre va fer que
el mag s’equivoqués de truc, amb tanta mala sort que va fer que s’encantés a
ell mateix.
Un metge que passava per allà va veure tot el que va passava. El metge va
trucar als altres metges perquè el portessin a l’hospital.
Els metges no trobaven cap solució al problema que va tenir amb el truc de
màgia. Després de moltes hores van trobar una solució. El mag o algú, li
tenien que fer un truc de màgia per tornar-lo a curar. Però no van trobar a
ningú perquè li fes el truc.
El mag es va fer el truc, el truc va fer-li curar del problema que va tenir per
culpa del monstre.
Conte contat, conte acabat i aixeca la mà si t’ha agradat.
PSEUDÒNIM:
NOM: MANEL MOYA
35
LA JUVIMA I LA CAIXA MÀGICA Hi havia una vegada una sirena que es deia Juvima, era molt guapa, tenia els
cabells llargs i rossos. Anava molt sovint a la platja a prendre el sol.
La Juvima era molt amiga del Delfin perquè de petits anaven a la mateixa
guarderia .A mesura que s’anaven fent grans jugaven junts perquè els altres
els deixaven de cantó. Per això es van unir. Un dia quan eren més grans van
anar al món dels dofins on van trobar cent-mil dofins i una balena. Tots dos a la
vegada es van preguntar:
- Què hi fa una balena al mig de cent-mil dofins ? - es van estranyar molt.
Van anar cap a ella i li van preguntar:
- Com et dius? - ella va respondre.
- Em dic Babina, i vosaltres?-.
- Jo em dic Juvima i ell - va assenyalar al Delfin - es diu Delfin. Vols venir
a casa meva? - va preguntar la Juvima.
La Babina es va quedar amb la boca oberta i li va contestar :
- Vale, moltes gracies Juvima! -.
Van anar cap a casa de la Juvima. Però no era ven bé una casa, no tenia
sostre, no tenia lavabo i no tenia armari. Però el que si tenia es un jardí amb
flors, petxines, caracoles, etc. El jardí, feia les mides següents: de vuitanta-cinc
metres i mig d’allargada i trenta-vuit metres amb quaranta-dos cm i mig
d’amplada.
- Uau – va dir la Babina – que bonic el teu jardí.
Es van quedar una estona més a casa seva i el Delfin va veure una cosa
brillant al fons del jardí. Va anar cap allà i era una caixa blava brillant que era
màgica.
- Mireu noies ,mireu! És una caixa màgica – va dir el Delfin –anem a mirar
què hi ha dintre!
- Ala, que bonica! – va dir la Juvima- És preciosa!
- Si, és veritat. – va dir la Babina – On estava?
36
- Al fons del jardí - va contestar el Delfin.
- La puc obrir jo la caixa? – va dir la Juvima-.
- És clar que sí! Si a la Babina no li fa res –va dir el Delfin-.
- No, no em fa res perquè estava al seu jardí -va dir la Babina-.
La va obrir i va dir:
– Me la puc quedar? - .
- No, no i no, jo també me la vull quedar, és injust! – va dir la Babina – és
molt injust!
- No, estava al meu jardí i me la quedaré jo!- va dir la Juvima-.
- I què?! Però jo també la vull -va dir la Babina-.
- Noies pareu de discutir ! –va dir el Delfin- Mireu si heu d’estar així me la
quedo jo i prou!!
- És veritat, és el millor que podem fer –va dir la Juvima-, i com que estava
al meu jardí i sóc jo qui decideix, se’l queda el Delfin, i prou!
Al cap d’una estona, quan el Delfin ja tenia la caixa se la va quedar i va anar
cap a casa seva i la Babina igual. Quan el Delfin va marxar la Juvima va
recordar que la caixa li va donar la seva mare quan era petita, i que un dia que
es va enfadar amb la seva mare la va llençar al seu jardí. El Delfin quan anava
cap a casa se li va caure la caixa màgica. La va anar a buscar i no la va trobar.
I de cop es troba a la Juvima, que ella estava buscant el Delfin i li va dir :
– On està la caixa màgica ? - va preguntar la Juvima -.
- Ho sento molt però l’he perdut i, ara, no sé on està –va dir el Delfin.
- Però Delfin, la necessito! Me la va donar la meva mare. És l’únic record
que tinc d’ella. No estaré enfadada amb tu però has de buscar-la amb mi
–va dir la Juvima-.
El van buscar una hora i mitja. Al cap d’una estona es van trobar a la Babina.
- Que hi feu aquí ? –va preguntar la Babina-.
37
- Buscar la caixa. -va dir la Juvima- I tu, què hi fas aquí?
- Fer un volt – va dir la Babina-.
Al cap d’una estona van tornar a buscar-la i no la van trobar i se’n van anar a
casa. Quan ja estaven a casa la Juvima es va posar a plorar, el Delfin es va
enfadar amb ell mateix i la Babina es va preguntar “Què puc fer per ajudar a la
Juvima i el Delfin?”. “Ja ho sé”, va pensar, “aniré a la nit a buscar-la i si la trobo
la Juvima es posarà molt contenta.
I sí! Ella ho va fer però no la va trobar. El dia següent la Juvima va anar a la
platja per veure si es tranquil·litzava.
- Quin bon dia que fa avui! –va dir la Juvima- Potser seria el dia ideal per
anar a buscar la caixa màgica.
Així que va agafar i va anar cap a casa seva, i va anar a dir-li a la Babina i al
Delfin que avui havien d’anar a buscar la caixa màgica. La van anar a buscar,
la van buscar per sota terra, la van buscar per casa dels seus veïns. Els hi va
costar trobar-la però la van trobar. Estava just davant de la casa de la Juvima,
estava molt amagada però estava allà.
- Noies l’he trobat –va dir el Delfin-.
- Delfin, ets el millor buscant. Moltes gràcies – va dir la Juvima -.
Al final ningú es va barallar per ella perquè se la va quedar la Juvima. Normal,
era seva la caixa màgica i li havia regalat la seva mare.
PSEUDÒNIM: GORDINFLON
NOM: MARIA NUÑO
38
LA VINYET I EL PEDRO Hi havia una vegada dos amics que havien d’anar a l’ escola. Es deien Pedro i
Vinyet. Al arribar a l’escola van fer matemàtiques una hora i, a la segona hora,
van fer castellà. Després de fer castellà van anar al pati trenta minuts. Tornant
del pati van entrar a fer un hora de francès i un hora d’anglès. Quan van acabar
van anar a casa.
M’entres anaven sols a casa el Pedro li va preguntar a la Vinyet:
- Vols anar a la biblioteca? -.
- Si que vull anar-hi – li va respondre ella.
Mentre eren allà van caure tots els prestatges. La bibliotecària es va enfadar un
munt i tots els que eren allà, a la biblioteca, els van culpar del problema.
Ells, els ho van dir tot el que havia passat.
- No hem estat nosaltres. Un dels senyors, buscava un llibre, s’ha donat
un cop i s’han caigut les prestatgeries.
I després ells dos se’n van anar.
De sobte, al Pedro se li va ocórrer una idea i van fer un pot de la calma. El pot
de la calma servia per quan estaves enfadat o nerviós, calmar-te.
Quan el van acabar, el van remoure i es van estar mirant-lo fins que es parés la
purpurina. Com que era molt tard (van acabar a les dinou hores del vespre),
se’n van anar a dormir fins l’endemà.
I aquesta és la historia de la Vinyet i el Pedro.
PSEUDÒNIM: SUPER SONIC
NOM: PEDRO RUIZ
39
DESCOBRIM EL REGNE DE LA FANTASIA
Aquell dia tot va canviar.
Deu dies abans del meu aniversari, aquell dimarts 19 de gener, l’ Eric va rebre
una carta que posava: “Secret. Urgent. Secretíssim! Urgentíssim!!”.
Es va seure. Es va mirar la carta durant quinze minuts i al final es va decidir. La
va obrir i al fer-ho el primer que va llegir era: “Per què has tardat tan en obrir el
sobre?” Al girar la carta va veure que hi havia un mapa. Va trucar-me a mi, en
Bernat, la Pandora i la Tea.
Vam anar amb ell a la muntanya que s’indicava el mapa. Per si de cas a les
motxilles portàvem tot això: fruita, entrepans, aigua, algun suc, fruits secs, unes
barretes energètiques, el mòbil, el mapa, un ganivet i moltes coses més.
Vam parar a veure aigua quan estàvem quasi a dalt de tot. L’Eric i jo volíem
menjar dos barretes cadascun però en Bernat ens va avisar que n’havíem de
menjar només mitja barreta perquè si no ens podríem desmaiar. No li vam fer
cas. Al cap d’uns moments, vam notar com si caiguéssim al fons d’un pou fosc i
ample. I ens vam desmaiar.
Quan ens vam despertar, van aparèixer dues noies que es deien Gaia, que era
caçadora de dracs i Klinatia, que era Reina dels guerrers. Ens van explicar que
estàvem al Regne de la Fantasia.
Ens van canviar el nom. A mi em van posar Marinet i, a l’Eric li van posar
Actar, cavaller Actar.
Ens ho van ensenyar tot i al cap d’una estona ens vam acomiadar de la Klinatia
i vam seguir a Gaia. Cinc minuts després va arribar una altra persona. Em vaig
girar i vaig veure que era l’ Arnau. També li van canviar el nom, li van posar
Adrian. Jo no tenia cap càrrec de res, però quan va arribar l’ Adrian (com li
diuen allà) em van trobar un perfecte per a mi: em van fer la reina i princesa de
tots els regnes i l’ Adrian el van fer el meu ajudant.
La Gaia, ens va ensenyar tots els regnes però quan vam arribar al regne de les
bruixes - després de passar pel de les fades, dracs i molts més - ens van
atrapar a mi, l’ Adrian i a la Gaia. L'Actar estava amb els elfs. Ens volien
40
convertir en una poció de bruixa. Ens vam quedar, més o menys, mitja hora i
se'n van anar a buscar l'Actar però vaig enrecordar-me dels entrenaments amb
la Tea, i vaig alliberar-me a mi i a els altres. Després sense perdre temps vam
anar a buscar l'Actar.
De sobte, la Tea, el Bernat i la Pandora, ens van despertar amb aigua del riu i
ens van donar un bon ensurt quan no vam veure els regnes de la fantasia i la
Gaia.
Érem a la muntanya de nou!!
Vam seguir caminant però mentre caminàvem li vaig dir a l’Arnau
- Et queda ve el nom de Adrian i a mi el de Marinet, oi? -.
I ell em va respondre:
– Si –.
Vam arribar al cim. Era l’aniversari d’en Eric!!
PSEUDÒNIM: LLAC GELAT
NOM: VINYET VADILLO
41
A LA MUNTANYA TAMBÉ ES FAN AMICS
Hi havia una vegada tres gossos molt trapelles que vivien a la nau del Prat del
Just. De fet es tracta d’un gos blanc i gros , que es diu Duc i dues gosses, una
que es diu Kira i és de color blanc i negre i l’altra, la Puça que és molt petitona
i de color blanc. A tots tres els agrada molt córrer i jugar als voltants de la nau i
de les ovelles , però de tant en tant, el Duc s’escapa tot sol a la muntanya de
Niula per controlar que no hi hagi cap animal que pugui atacar a les ovelles.
Un dels dies que el Duc va marxar molt d’hora cap a la muntanya, va trobar una
cova mig tapada per les branques i les fulles caigudes dels arbres. Com que li
agradava molt tafanejar, s’hi va anar atansant a poc a poc i va seguir un rastre
que el va portar a dins de la cova. Quan va ser dins, observava a tot arreu
perquè estava molt fosc. De cop i volta va sentir com si algú trepitgés fulles
seques. S’hi va acostar una mica i va veure un cérvol amb unes banyes molt
groses, que en veure que un gos tan gran havia entrat en el seu lloc de
descans, es va enfadar molt. El cérvol li va dir:
- Qui ets tu? Què hi fas aquí? – va dir cridant.
- Jo sóc el Duc i visc al Prat del Just i tot pujant la muntanya he trobat la
cova i he entrat – el Duc va respondre.
- I tu com et dius ?- va preguntar el Duc
- Jo em dic Scooby- va respondre el cérvol.
- Això és casa meva i no hi vull a ningú aquí, així que fes el favor de
marxar si no vols que et faci marxar jo - va dir el cérvol molt enfadat.
El Duc en veure el Scooby tan enfadat va pensar que era millor girar cua, però,
abans de marxar li va explicar que havia pujat a la muntanya per controlar els
animals que baixaven a atacar a les ovelles. El cérvol llavors li va dir que ell no
atacava les ovelles ja que només menjava herbes i fulles dels arbres, però si
que coneixia alguns animals que ho feien.
- Si vols - li va dir -, ja els hi diré que no ho facin-. va dir l’Scooby.
42
- Moltes gràcies- va dir el Duc molt agraït - I m’agradaria molt que fossis el
meu amic i que em deixessis visitar-te a la cova i et presentaré a la Puça
i a la Kira que són les meves amigues – va dir content.
- Em sembla molt bé! Pugeu quan vulgueu - va dir l’Scooby.
De cop i volta va passar un llop molt gros i enfadat. L’Scooby quan el va veure
li va dir al Duc:
- Aquest llop em fa mala espina, millor que marxem! - va dir l’Scooby
I el llop amb un instant va entrar. El llop va dir:
- On aneu tant ràpid? Que em teniu por? – va dir enrabiat.
- Per què hem de tenir por d’un llop tan escarransit com tu?- va
contestar-li el Duc.
- Com et dius, tu?- va preguntar el Duc.
- Jo em dic Pedro. - va respondre el llop - Em menjaré totes les teves
ovelles!- va insinuar.
- A veure si pots! - va dir el Duc tot seriós – Hem d’intentar que no ataqui
a les ovelles- va dir dirigint-se a l’Scooby amb veu baixa.
De cop i volta van arribar la Puça i la Kira ja que estaven espantades perquè el
Duc tardava molt en baixar.
- Què hi fa aquí un llop tant escarransit? - va preguntar la Kira.
- Aquest llop es diu Pedro- va dir el Duc.
- El Pedro ens vol atacar a les ovelles!- va afirmar el Duc.
- Atreveix-te! - va desafiar la Puça.
L’Scooby, amb l’ajuda de la Puça, la Kira i el Duc, van encerclar al Pedro i van
aconseguir detenir-lo. El llop en veure’s acorralat es va rendir i va prometre que
mai més atacaria les ovelles.
Després de tot allò el Duc, la Puça, la Kira i l’Scooby es van fer molt amics.
I era un cérvol i era un gos, i aquesta història s’ha fos.
PSEUDÒNIM: OS PANDA
NOM: LLUC BERTRAN
FINALISTA PREMI MERANGES
43
ELS TRES DRACS
Fa molts i molts anys en un poble que es deia Vila Contes hi havia uns dracs
als que tothom els tenia por. Dos dracs i... una dragona.
Un drac es deia Goteta, l’altre es deia Tomàquet i la dragona es deia Ermi. En
Goteta i en Tomàquet eren una mica grassonets, en canvi l’Ermi era bastant
primeta. En Tomàquet era de color verd i vermell i, en lloc de treure foc per la
boca, treia ketchup; l’Ermi era taronja i verda, i treia suc de taronja per la boca i
el Goteta que era blau i verd, treia aigua.
Aquests dracs vivien en un palau abandonat perquè no es podien acostar al
poble ja que espantaven a tothom.
Al poble hi vivien dos nens, en Ferran i l’Aleix. Un dia, van decidir anar
d’excursió al palau perquè creien que estava abandonat. Van explorar tot el
palau fins que, quan van entrar a una de les mil habitacions que hi havia, es
van trobar els tres dracs. Els nens es van posar a cridar:
- Auxili! Socors! Ajuda! -.
I van sortir corrents. Els dracs en sentir-los cridar tant, es van espantar més
que els nens. Els nens estaven tan nerviosos que es van perdre pel bosc
tornant cap a casa i en veure que de dintre dels matolls sortia un porc senglar
encara es van posar més nerviosos i espantats. L’ Aleix i en Ferran es van
posar a córrer però encara era pitjor perquè el porc corria més que ells. Els
dracs els van veure per una finestra del palau i els van anar a ajudar. En arribar
al bosc els nens ja no sabien que fer el porc senglar per una banda i els dracs
per l’altre. Els dracs tenien molta por però els volien ajudar.
I es van quedar amb la boca oberta en veure que el porc senglar sortia
disparat. Però el porc no fugia per por dels dracs, fugia per por d’acabar
socarrimat per las flames que es veien al fons del bosc. Però ells com que
sabien que en goteta podia treure tutelades d’aigua en qüestió de segons per
això el primer que tenien que fer era portar els nens al poble, i després ja
anirien a investigar què havia passat. Els dracs encara que estaven molt i molt
cansats tenien ganes de saber què havia passat en el bosc. En arribar-hi van
44
veure que estava tot completament socarrimat i en goteta va deixar anar tota
l’aigua de la seva boca.
I camí de casa anaven rondinant:
- Qui ho ha fet? Són tots uns ximples!
L’endemà per les noticies van dir que en un poble que es deia Vila Contes dos
gamberros estaven jugant amb un encenedor i van calar foc en el bosc.
Els dracs sense voler fer cap mal a ningú van entrar al poble. Els habitants
estaven tan espantats que no gosaven sortir de casa. Però com que l’ Aleix i en
Ferran, que coneixien tot el poble, els van demostrar tot el que sabien fer i tot el
que havien fet per ells i per tant els habitants del poble ja no tenien por. I
sobretot els seus pares estaven molt i molt contents amb els tres dracs.
I així, els dracs, es van poder quedar a viure al garatge de l’Aleix i el Ferran on
estaven molt més bé que al gran palau abandonat, ja que ara tenien molts
amics.
De seguida van trobar feina perquè volien ajudar a tothom.
En Goteta es va posar a treballar de bomber i apagava tots els focs amb l’aigua
que treia per la boca. L’Ermi es va posar a treballar en una cafeteria i a tothom
li encantava el seu suc de taronja. I en Tomàquet va trobar feina en una
hamburgueseria on mai faltava el ketchup.
I el que no ho vulgui creure que ho vagi a veure.
PSEUDÒNIM: PEN DRIVE
NOM: ARNAU RIPOLL
FINALISTA PREMI MERANGES
45
L’AVENTURA DE L’ÀLEX EL MAG
- Àlex, has tornat a fer desaparèixer l’escombra? - va cridar la mare des
de la cuina.
I la veritat era que sí. Ara el problema era que no la sabia fer aparèixer un altre
cop.
Ah, abans de continuar!
Em dic Àlex i tinc 9 anys. I sóc mag. Ho sóc des de que vaig néixer. El meus
pares diuen que ho porto a la sang. Que ens ve de família. Diuen que l’avi
Manel ja ho era de mag... Però tinc els meus dubtes. Crec que només m’ho
diuen per tranquil·litzar-me i no em senti un bitxo estrany.
El cas és que encara no domino del tot els meus poders. No us penseu pas
que sóc com el Potter aquest tant famós. De tant en tant faig desaparèixer
alguna cosa per practicar. I de vegades aconsegueixo que torni a aparèixer i de
vegades no… I és el que m’havia passat amb l’escombra. On redimoni van les
coses que no puc fer tornar?
Fa uns dies em va passar una cosa molt rara. Tornant de l’escola, de cop i
volta vaig veure com desapareixia un semàfor. I us puc ben jurar que no vaig
ser jo! Tan aviat com vaig arribar a casa li vaig explicar a la mare. I ella em va
dir:
– Ostres, Àlex. Avui a les noticies han dit que ha desaparegut el Camp
Nou! I el mini estadi també!
– En serio? I els jugadors també hi eren? - li vaig preguntar a la mare.
– Doncs també ells han desaparegut, Àlex - va contestar la mare.
– Però si demà juguen la copa de Europa contra l’Athletic de Madrid! Què
farem ara? Hem de fer alguna cosa, mare! Quin serà el pròxim
desastre? I si comença a desaparèixer tot?
Això em va fer pensar. Vaig arribar a la conclusió que havia de fer alguna cosa.
Una estona més tard vaig anar a casa d’un amic a jugar per tranquil·litzar-me.
Però quan era a la porta de casa seva… Vaig desaparèixer.
- On sóc?- vaig pensar.
46
Llavors va aparèixer un home que em va explicar que anys enrere tot el món
era ple de mags, com ell i com jo... Poc a poc els mags es van anar extingint i
van aparèixer els humans. Al món només van quedar tres mags. El meu avi
Manel, un tal Michael Jackson i l’Elvis Presley.
– Si vols que tot el que ha desaparegut aparegui, i deixin de desaparèixer
coses, has de trobar els néts dels mags i fer una roda de mags. És l’encanteri
que salvarà el món! I afanyat, que demà vull veure el partit! -.
Jo anava a preguntar-li on vivien però vaig tornar al mon real.
El primer que vaig fer va ser tornar a casa i mirar per internet qui eren els néts
dels mags i eren la Laura, neta del Michael Jackson, en Bruno, net del Elvis i jo
del Manel.
La Laura vivia a Indiana, E.E.U.U i en Bruno a Hawaii. Ara el tema era com
podria anar fins allà.
Li vaig explicar a la mare el que m’havia passat. I ella em va dir que la seguís.
Vam pujar a les golfes i sota un llençol ple de pols hi havia un artefacte del més
curiós. El més al·lucinant és que la mare em va dir que allò volava i que l’avi
l’havia construït i, que només, el feia servir en cas d’emergència.
Llavors era cert que l’avi era mag!
Si ho havia dit aquell senyor i la mare m’estava ensenyant aquell artefacte,
volia dir que era cert. No m’ ho podia creure! Llavors he pensat en l’avi i he
agafat l’artefacte i m’he posat a practicar una hora. Més tard he agafat el
necessari i he anat a Hawaii. He trigat una bona estona però quan he arribat he
trobat la casa en dos segons perquè l’ Elvis tenia una casa de glòria. Vaig
demanar pel Bruno.
- Tu qui ets? – va dir-me el Bruno.
- Jo? Sóc mag. M’ han dit que et dius Bruno, i que també ho ets – vaig
contestar-li.
- Sí, em dic Bruno i tu?
- Jo Àlex.
- Si que sóc mag. Però tu com ho saps? – em va interrogar.
Resulta que a ell també li va passar que va desaparèixer i tot això que m’ havia
passat a mi. A mi em feia mandra anar a buscar a la Laura i vam provar de fer
la roda de màgia però no va funcionar. Llavors vam agafar l’artefacte i va pujar
amb mi per anar a EEUU. Quan vam arribar a allà ens va costar dues hores
47
trobar la seva casa i quan ho vam fer, vam intentar fer la roda amb la Laura
però tampoc va funcionar. Llavors, vaig trucar a la mare per veure què passava
i em va dir que a la bossa del material hi havia un amulet secret que ens
ajudaria per la roda. Vaig mirar i el vaig agafar, vam començar a fer la roda i la
cosa pintava millor. De cop, tots tres tornem, vam tornar a desaparèixer al
mateix lloc on jo havia desaparegut dies abans. Va tornar a sortir aquell home i
ens va felicitar a tots perquè havíem aconseguit salvar el món i que mai més
desapareguessin les coses.
Tota aquella experiència va fer que ens féssim molt amics. Ara ja érem
inseparables!
PSEUDÒNIM: ESQUIROL MISTERIÓS
NOM: GUILLEM LIROLA
GUANYADOR PREMI MERANGES
48
CATEGORIA
GER
49
EL RESCAT
Una història us explicaré tant bé com sabré; Si l’escolteu la sentireu: en un lloc
remot, al pol sud , anomenat Genejam, hi vivien els millors exemplars del
món d’ós polar: pesaven entre 300 i 800 kg i el seu pelatge era d’un bonic i
brillant blanc. Eren feliços vivint entre la neu i el gel i pescant tonyines i altres
peixos que n’hi ha en quantitat en aquelles latituts i estaven en pau en aquelles
allunyades terres. Els seus problemes van començar al voltants dels anys 90.
Els óssos van començar a perdre territori: el gel es desfeia ràpidament, els
icebergs s’emportaven els óssos cap el mar...els peixos no s’apropaven, i els
óssos cada cop tenien menys espai per córrer. Casi no s’alimentaven: a poc a
poc s’anaven morint.
Un dia, un grup d’esquimals de la tribu dels mekecks, que feien una travessa
com moltes de les que feien al llarg de l’any per abastir-se, van veure un ós
petit surant a l’aigua enmig del gel; Movia les potes del davant molt ràpid i
esbufegava per l’esforç que feia en intentar sortir de l’aigua però el gel es
trencava.
Era un ós petit, d’uns 100kg i estava nerviós.
Els mekecks van decidir que havien de salvar l’animal: el mes petitó s’havia
d’apropar al forat i llençar una corda per atrapar al petit mamífer i treure’l. Tots
els grans es van apropar tant com van poder amb ell i li van enganxar una
corda a la cintura vigilant de no apretar gaire.
De seguidava tenir la corda lligada a la cintura de l’ós, perquè era un esquimal
amb molta traça i l’osset estava molt cansat de moure’s tant. Li van manar al
50
petit esquimal que estirés tant fort com pogués i ell estirava i estirava i, a base
d’esforç, van aconseguir treure l’ós.
Quant l’ós era fora estava molt espantat i li van posar, una mica allunyat, un xic
del peix que duien en un cistell. L’ós s’hi va acostar amb desconfiança, va
agafar el peix amb la boca i es allunyar corrents.
L ’ós sempre més els va mostrar el seu agraïment. Els observava de lluny i
vigilava el seu territori. Convivien en harmonia,es respectaven els uns als altres
i sabien que podien comptar amb l’ajut mutu, sobretot ara que els temps serien
cada cop més complicats al Pol sud.
PSEUDÒNIM: ROVELLÓ NOM: ALBERT PONS
51
UN ESTIU MOLT MOGUDET
Jo no hi era, però em van explicar que l’estiu passat la meva germana, que es
diu Ivet, i els seus amics van tenir una aventura en un poble anomenat
Balgueres. Jo sóc la Mariona i si voleu sentir la història obriu bé les orelles,
tanqueu la boca i pareu molta atenció:
Era un dia d’estiu, que la Ivet va anar a buscar la seva amiga Abril per anar a la
platja. La Ivet és sensible, alegre, amable i tendre, però una mica trapella.
L’Abril és amable, decidida, encantadora i una mica manaire. A les dues els
agraden els animals i anar a la platja (menys quan hi ha gent per tot arreu
perquè llavors s’atabalen). Doncs mireu, se’n van anar a la platja xino-xano i
allà, es van posar en un lloc apartat, davant d’un penya-segat. Van estendre les
tovalloles i van prendre el sol mentre llegien revistes. Quan es van aixecar, van
veure un forat d’un metre i mig a la paret del penya- segat,que no havíen vist
fins aquell dia i de dintre en sortia una brillantor! La Ivet va dir:
- Abril, hem d’anar a buscar en Sergi i en Jan.
- Sí, som-hi !- Va contestar l’Abril .
I així van fer. Se’n van anar a casa d'en Sergi que estava jugant amb el Jan
a l’escalèxtric. Tot seguit l'Abril va dir amb un to una mica manaire:
- Va ! Ganduls, mogueu el cul i veniu amb nosaltres a la platja que hem
descobert un lloc misteriós!
Els nois no van badar boca i van seguir jugant. Llavors l'Abril, enfadada
va cridar:
52
- Que no m'heu sentit ??
- Síííí´... Abril però deixa’ns fer una partida més!- Va protestar en Jan.
- No! Ni una, ni dues ,ni tres, ni quatre, ni cinc: veniu ara !- Va contestar
l'Abril, una mica cansada de repetir que vinguéssin tantes vegades.
No sé si ja ho he dit però, aquest parell sempre es discuteixen, semblen
un matrimoni vell.
Al final van jugar una partida més i després van anar a la platja. Allà en
Sergi ,en Jan i l’Abril ,que són molt atrevits van entrar al forat, i quan
van sortir al cap d’una bona estona, van dir:
- Nois, hem d'anar a informar a la gent del poble d'aquest
descobriment.
- Ei ! Què hi havia al forat, digueu-m’ho ! - Va demanar la Ivet intrigada.
- Hi ha una cova amb formes meravelloses ! - Va respondre en Sergi.
Però abans d’anar a l’ajuntament, van tornar a casa de la Ivet a informar-se
d’aquelles formes meravelloses. A la Viquipèdia posava que aquelles
formes que penjaven del sostre es diuen estalactites. També van buscar
de què estaven formades: per caramells, que és aigua glaçada i per
carbonat de calci, que està format d’un tipus d’ espeleotome. També van
buscar de què estava format però van tancar l’ordinador perquè van
començar a sortir paraules rares que no entenien.
53
Se’n van anar a l’ajuntament i van explicar a la gent el que havien trobat;
Van acompanyar a l’alcalde i a gent del poble fins a l’entrada a aquella
cova meravellosa. Allà van decidir que aquelles coves farien el poble més
pròsper i famós, com així ha acabat passant amb el temps!
I si voleu al·lucinar, amb les coves que hi ha, a Balgueres heu d’anar.
PSEUDÒNIM: OSITO
NOM: BERTA VILLAGRASA
54
LA COLLA DELS 8 AMICS
En Pol és un nen simpàtic i agradable però sempre que té un problema o
preocupació s’ ho guarda per ell mateix. Ell és un xerraire. Els seus amics són
la Laia, la Cesca, la Marina, l’Estel, el Sergi, el Bernat i el Joan.
Són molt simpàtics, juganers i solidaris. Ells, quan algú té un problema intenten
saber quin és i els ajuden perquè ells es fiquen al lloc de l’altra gent.
Fa uns dies, abans de l’ estiu, la colla d’ amics del poble va quedar a la plaça
com feien sovint: passaven la tarda jugant a futbol i explicant-se coses. Alguna
vegada anaven a casa d’ algú i feien uns experiments de ca l’ ample amb els
ingredients de la cuina. Un dia al sortir de l’ escola havien quedat per anar a la
plaça a jugar i a explicar-se coses. El Pol, un dels de la colla, els convidava
sovint a casa seva a jugar, a berenar i a explicar acudits molt divertits. Un
d’aquells dies a la plaça el Pol estava ensopit, seriós i molt trist. Ell aquell dia
els havia convidat a casa seva però al final els va dir que no. Els nens i nenes
el van respectar però el següent dia estava igual. Ells no van poder aguantar
més i li van haver de demanar què li passava. Ell primer els va dir que res,
llavors es va posar a plorar i els va confessar:
-No us ho vull explicar.
Ells van decidir que l’ endemà el seguirien: anirien a jugar a casa seva per
saber si era molt greu o no. L’ endemà la Laia, la Cesca, la Marina, l’ Estel,
el Sergi,el Bernat i el Joan s’ho van fer venir bé per anar a jugar a casa el Pol.
La Laia va dir:
-Pol, avui a les 17:00 h podríem anar a casa teva per veure com han crescut
les cries de hàmster...
55
El Pol va contestar:
-Home, com vols que hagin crescut? Normal.
El Bernat va dir:
-Vaaal...
- D' acord:anem a casa a jugar.- Respongué el Pol resignat.
Al final quan van anar a casa del Pol amb l'excusa d' anar a jugar a la cistella
van anar a mirar el hàmster i van veure que no hi era,només hi havien les cries.
Llavors la Cesca ,decidida, va dir:
-Pol ja sé què et passa: que no trobes el teu hàmster!
Llavors el Joan ràpidament va dir:
-Pol no et preocupis t' ajudarem ha buscar-lo. Per què no ho deies
abans??
Van començar a remoure tots els mobles, a l' Estel se li va ocórrer anar a mirar
al garatge. Allà al garatge el va buscar i al final el va trobar. El va trobar darrera
d’ una roda del cotxe dels veïns del Pol. L’ Estel els va cridar,el Pol va ser el
primer de baixar. Quan va veure que l’Estel tenia el hàmster a les mans va
exclamar:
-Gracies amics!!!
L’Estel li va donar i el Pol el va anar a portar a la gàbia amb les seves críes. De
tant content que es va posar van fer un berenar al jardí de casa el Pol hi havia
fuet, entrepans, olives, sucs i refrescos. Tots a casa seva i ben contents.
PSEUDÒNIM: PANDI
NOM: BLANCA RÍSQUEZ
56
EL CAOS TOTAL
Vet aquí que fa poc una família ha començat a dedicar-se a fer làctics
,anomenats cal Roure .
El Marc ,és el que porta la granja i els làctics .Té els cabells castanys ,els ulls
marrons com ametlles i és molt trempat i treballador .
La Mònica , fa iogurts amb el Siscu ; Té els cabells negres i rinxolats i els ulls
marrons com la tardor. Fa uns uns mesos que no treballa perquè espera una
criatura.
El Siscu és el vailet que els ajuda a fer làctics. Té els cabells marrons com la
sorra de la platja. I una cosa s’ha de dir: que és molt treballador.
Quan feia pocs dies que havien posat en marxa aquesta nova aventura ,les
màquines els van fallar: el tanc no refredava i la cuba no calentava .La situació
era un caos perquè ja arribaven comandes de iogurts. La llet arribava al tanc i
el tanc ja estava molt ple i no sabien què fer. Van avisar a un electricista que
els va prometre que a la tarda hi aniria. Però a la tarda no s’hi va presentar, ni
a la següent .Les vaques no paraven de produïr llet. Van demanar als veïns si
els podien deixar la cuba .i als de Cal Cosmet els van demanar el tanc. Els
veïns els van dir que no els la podien deixar, que la necessitaven per portar la
llet a la cooperativa de la Seu. Els de Cal Cosmet, els van respondre que
precisament se’ls havia espatllat la seva. A cal Roure no sabien què fer.
La Mònica que estava molt sensible, va pensar que aquella llet que s’estava
fent malbé ,es podia donar a tots aquells nens i nenes sense gaires recursos;
Així que va anar cap a Càrites a dir que farien una reunió per informar que tota
57
aquella gent que no tingués gaires diners per menjar, anéssin a la granja de
cal Roure a buscar llet. Va ser un èxit! El primer dia es van emportar tota la
llet!La Mònica es sentia satisfeta. Per aquesta vegada havien solucionat el
problema però llavors va arribar el moment en què el Marc va comprar un tanc
i una cuba, nous, flamants: li havia demanat a la Mònica si podia buscar per
internet un tanc i una cuba nous i més econòmics. No es podia tornar a repetir
aquell caos!
Van estar una setmana per arribar una cuba i un tanc . El Marc, la Mònica i el
S iscu estaven molt contens de poder tirar endavant el seu somni. Quan els
van arribar les màquines es van posar a treballar de valent i cal Roure va
funcionar per sempre més.
PSEUDÒNIM: MARGARIDETA
NOM: CLÀUDIA RÍSQUEZ
58
EL MEU DIA A DIA
Hola em dic Rafa i ara us explicaré com és el meu dia: de dilluns a divendres
vaig a l´ escola: ja sé que no es gaire original. El que m’argada més d’ anar a l´
escola és estar amb els meus companys, perquè dels vuit, cinc no saben estar
mai tristos: el Lisboa i el Dau són molt llestos i el Castellnou fa riure molt, tant
com un mico amb tutú ballant i rascant-se. Ah! i ara que parlo de micos l’any
passat alguns em deien que era un goril.la; No sé perquè m’ho deien però sí
que sé que a 2n i a 1r els encantava fer-me enfadar ( en aquella època
m’enfadava per tot). En aquella època els meus companys, els molt graciosos,
em deien : “A en Rafa li agrada el tomàquet, a en Rafa li agrada el tomàquet” i
jo els perseguia per tot el pati i més d’un cop per darrera de l’escola perquè no
m’agradava gens el tomàquet i en l’actualitat encara el detesto! Algun cop
també m’havia barallat amb en Blai, no recordo els motius : simplement
anàvem a baix a la pista i ens barallàvem: jo sempre acabava a sobre d’ell. Ara,
que em diguin goril·la ja no m´ importa ni els persegueixo per tot el pati. El grup
continua amb el duet d´ or, (és evident que són dues persones). També hi ha
el de Dalt ( perquè viu a la muntanya), el Minion ( perquè és el més petit de la
classe),el Nou ( perquè ha sigut l´ últim d’ arribar) i el flash ( perquè és el més
rapid). No voldria descuidar-me del Bòlid ,que una vegada anava amb carretó i
va dir:- “Jo sóc la més ràpidaaaa”. I va posar el cap a dins del carretó, va caure
i va baixar per la costa fent tombarelles.
Normalment em barallo amb l´ Anna que és la meva germana; Un cop em va
tirar per les escales de casa dels meus padrins com una pilota i algun cop li he
59
tirat el seu peluix preferit al plat del gos. La raó de les nostres baralles és que...
som germans! I l’A nna és una adolescent!. Fa uns dies al la Marina , la mare, li
vaig ficar las meves sabatilles amb mala olor a sota del seu llit, així, per riure,
com qui no vol la cosa. Al cap d’uns dies li vaig ficar peces de puzzle als peus
del llit però el Leo , el pare, és un pelapunyetes i em va obligar a treure-les. Ah
! Ja és hora que us parli del Leo: abans només sabia dir que si però ara em diu
més que no que el Rajoy al Puigdemont .Quan la Mariona s’enfada amb mí el
Leo abans sempre m’ajudava però ara només mira i riu; S’ha tornat una mica
ranci però quan em passa alguna cosa, la Marina, el Leo i l’Anna m’intenten
ajudar. Me n’ havia oblidat dir-vos que l’Anna, és més pesada que un moscardó
a l´estiu perquè, a casa meva, o vas amb mil ulls o et trobes amb alguna cosa
estranya: el Leo i la Mariona sempre estan ha punt de matar l´ Anna (ja us he
dit que és una adolescent,oi?). El petit de tots és un dimoni sempre: el Patufet
ho vol tot i no ens deixa descansar mai. És tant pesat amb Patrulla canina i
Chagginton com el fill del Rajoy dient (“ por no decir que es una basura “).
Molts cops es posa tant pesat per jugar a la tablet que sembla que si no l’hi
deixes jugar et tirarà pel cap el tractor de joguina (el tractor fa mig metre) i el
Patufet pica amb la forca d’ un martell.
Malgrat els nostres defectes, us he de dir que me’ls estimo i si ens poguéssiu
veure per un forat us faríeu un fart de riure. Aquesta història s’ha acabat i si no
és mentida és veritat, però ja us aviso que jo res no m’he inventat.
PSEUDÒNIM: PERCIVAL
NOM: JAUME CASAMAJÓ
60
EL GRAFITTI MISTERIÓS
Fa molt de temps, a Irlanda, en un poble que es diu Toem, va passar un cas
com un cabàs. Però anem a pams. Aquesta enrevessada història va començar
amb en Liam. Era alt i decidit, i una mica esbojarrat. Li agradava dibuixar, sobre
tot a les parets.
El cas és que era el fill de l’alcalde de Toem i se li va ocórrer fer un graffiti en
una paret de l’estació del tren que era una mica insípida. Va dibuixar un drac
magnífic, espectacular! Tant magnific que la gent que parava per mirar la
bellesa del dibuix. Inclús els policies paraven a admirar l’esplèndit graffiti.
Tothom el respectava aquell drac. Quan la gent de Toem passava pel davant
d’ell, no es podia resistir a admirar-lo. Un dia, a l’albada, un policia anava
passejant pel poble, quant va passar per davant del graffiti. Tot i que no s’hi va
fixar molt, el va trobar diferent. S’hi va fixar una mica més i va confirmar-se a
ell mateix que el dibuix havia canviat completament! Quan l’alcalde va saber
que havia canviat, també es va alarmar. El seu conseller va dir que si li deien
al Liam, potser ell sabria què havia passat però l’alcalde va pensar que millor
no dir-li per no alarmar-lo també a ell i fer com si res davant d’en Liam per a no
preocupar-lo , però tots estarien atents a veure què passava amb el dibuix. Els
dies anaven passant i el graffiti anava canviant constantment, fins que un dia,
l’alcalde va donar l’ordre de vigilar el graffiti. Van avisar a la patrulla nocturna
per vigilar-lo. Aquella nit, els vigilants no es van moure del lloc on estaven i al
dia següent, l’alcalde es va enfurismar amb els vigilants, perquè el graffiti
61
tornava a ser diferent i els vigilants asseguraven que no havien vist res en tota
la nit.
Finalment, després de buscar molts recursos, va pensar que l’únic que podia
fer era dir-li al seu fill, el Liam. Li va explicar amb molta sinceritat el que havia
passat i els invents que no havien funcionat. Quan va acabar d’explicar-li tot,
va esperar que contestés el Liam i la resposta va ser:
-Tranquil pare. Sóc jo qui canvia el garffiti. És que no m’acaba d’agradar.-
Llavors, després de superar l’ensurt, el pare li va dir:
-I què creus que li falta?
-Falta color.- va contestar en Liam.
Després d’aquestes paraules, al pare ,que es deia Francesc, li va vindre la
inspiració. Van anar a la paret on hi havia el graffiti i, tots dos, en van fer un
altre. Un dibuix d’un fill i un pare pintant un graffiti amb molts colors i ben vius.
PSEUDÒNIM: GAMER
NOM: MARTÍ VADILLO
62
TAURUS
Hola sóc el Tom i tot seguit us explicaré una història que vaig viure. L’Any
1985 el Japó va donar permís a Corea del Nord ,per a fer una prova de bomba
atòmica en una illa japonesa anomenada: Micurajima . Just el dia anterior
L’Anna i jo , dos científics vam ser convidats a veure explotar la bomba. Uns
minuts abans de l’ explosió un tauró d’ uns 8 metres voltava per la costa de la
illa. La bomba va explotar i tothom va pensar que el tauró havia mort però...
Un quans anys després de l’ explosió , Hawaii va patir unes greus inundacions
a totes les illes : 1 milió d’habitants morts ,una catàstrofe .Van haver-hi crítiques
de tots els països i governs perquè el tsunami va ser imprevist. L’Anna i jo vam
entendre que allò no va ser un tsunami, perquè si ho hagués sigut, la costa
est del Japó també estaria afectada i no ho estava .Ens van trucar a l’Anna i a
mí perquè anéssim urgentment a la zona: una barca de pesca l’havia vist: era
el tauró que estava a l’illa de Micurajima el dia de l’ explosió!!, Mesurava uns
30 metres!! .El capità de la barca en aquell instant va trucar als guarda costes i
va fer una foto a la bèstia que fou enviada a Washington, a la base militar de
USA . El tauró va ser anomenat “ TAURUS” . En dues hores ja tenien
preparats dos vaixells militars, dos helicòpters JSC i tres avions de guerra. Els
helicòpters i els avions van disparar però el tauró no era tonto i va baixar a
una profunditat a la que no li arribaven les bales. L’ Alícia, la comandant militar
dels Estats Units, va tenir una idea i va dir :
-Aneu a totes les botigues, xarcuteries i peixeries... de Califòrnia i agafeu tota la
carn possible. Els altres aneu a carregar enormes rocs amb els helicòpters.
63
Tireu la carn al golf... esperem que el tauró olori la sang i vingui a menjar .Serà
el moment en què el tauró estigui situat a dins del golf, que deixarem anar les
pedres formant una paret d’ enormes roques i així no podrà sortir d’allà.
EFECTIVA MENT ! El tauró es va apropar lentament al golf i quan va entrar van
deixar anar les pedres que sosteníen els helicòpters de manera que el tauró va
quedar ben atrapat. En aquell moment els militars que envoltaven la zona van
obrir foc amb potents anestèsies i quan el tauró estava ben adormit , un
científic es va apropar i li va injectar una vacuna nova anti RDX i PLUTONI el
material més freqüent de la bomba atòmica .El van agafar amb unes xarxes
molt grans i amb 8 helicòpters el van portar al centre de l ‘oceà Atlàntic , el
van marcar amb un localitzador i el van deixar anar. Al cap de 20 anys se’l van
trobar a la costa de A Corunya: el seu tamany havia disminuït als 8 metres. Per
sort, el Japó no ha deixat mai més Corea del nord faci proves atòmiques.
Millor! Pobres taurons!
I vet aquí els militars, i vet aquí el tauró, aquesta història ja fa por!
PSEUDÒNIM : TIN TIN
NOM: VALENTIN BOGDAN
FINALISTA PREMI GER
64
EL TREBALL DE CIÈNCIES
Fa un temps ,un grup d’amics que vivien al mateix barri , d’una ciutat mitjana
de muntanya, tenien un treball de ciències : havien de visitar l’arbre més vell de
la ciutat : un roure situat a la part alta , un paratge conegut amb el nom de
racó de la calma. El grup que havia de fer aquest treball eren la Lili que té 10
anys (i és una mica pesada), el Phacman (que en realitat es diu Aureli i és el
que hackeja perquè és un apassionat de la informàtica ),en Ramón, que té 9
anys i a vegades fa el ximple, però aporta idees i la Maria que té 11 anys i és
molt aventurera. Doncs bé, aquell dia van pujar muntanya amunt , i anaven
parlant . El Ramon li deia a en Phacman : – Phacman , quants anys deu tenir
el roure ?
-Té 140 anys , Ramón.
-Té més anys que una tortuga !!- Va contestar rient.
Quan estaven a mig camí , es van trobar un roc grandiós a enmig del pas
- Què fem ara ? van dir els nois.
- Anar cap a casa!- proposà en Ramón.
- A mi em fa por que es posi a rodolar! –va dir seriosa la Lili.
- Miraré amb la tablet si hi ha un camí alternatiu.- Afegí en Phacman.
- Jo provaria de moure-la- Va dir la Maria.- Crec, que és el més assenyat!
Quan van intentar apartar-la , no la van poder moure ni un centímetre. En
Ramón , era ximple però va aportar una idea , va dir:
65
-I si truquem a una grua ? En Phacman com que té el mòbil , va trucar
perquè vingués una màquina i al cap d’un quart d’hora va venir el tità, amb
la guàrdia urbana i van apartar el gran pedruscall cap a un costat .
Després de la petita aventura,I van continuar pujant la muntanya. Quan
havia passat un altra estona es van trobar 3 arbres inclinats , a punt a
punt de caure , segurament per culpa de la tempesta de feia uns dies. En
Ramon va dir :
- Per la part que està inclinada farem molta força i tombarem els tres troncs
perquè no caiguin a sobre de ningú .I un altre cop van pujar muntanya
amunt . Els quatre anaven parlant i la Lili va dir:
-I si trobem un altre obstacle i no podem tornar de la muntanya mai més ?
En Ramón li contestà :
- Calla ! Pesada ! Què vols que ens passi home !
Quant faltaven pocs metres per arribar, van veure quatre camins. Com que
cap d’ells sabia quin dels quatre portava al roure vell, la Maria, que era una
experta de la muntanya, va proposar agafar el de l’esquerra, perquè era el
camí més humit i va pensar que per allà trobarien el roure vell. Quan havia
passat una bona estona van veure que el camí s’allargava molt i van parar a
descansar. En Phacman sospitava que havien agafat el camí equivocat:
-Hem agafat el camí incorrecte. Millor que tornem cap a casa.
Com que era de nit i ja no es veia res, en arribar als quatre camins, van fer
cas al Phacman i van triar el correcte. Al final no van arribar al roure vell:
L’endemà els suspenien el treball de ciències, però les aventures i l’amistat
d’aquells quatre vailets va crèixer a partir d’aquella sortida i la determinació
66
de continuar fent coses per la seva ciutat i la natura va començar a partir
d’aquell treball de ciències.
I vet aquí un roure, i vet aquí l’amistat, aquesta història ja ha passat!
PSEUDÒNIM: TEMERARI
NOM: MARC MORALES
FINALISTA PREMI GER
67
2089
Som a l’any 2089 ; Alemanya està patint atacs de l’exèrcit de Bielorússia ,
l’únic poble que no ha estat afectat és Helinberger.
A Helinberger hi viu un home jove que està casat; Ell és valent i noble i li
agrada vestir amb aquella roba vella i incòmoda del 2016... Es diu Chuck.
Un matí en Chuck va anar a Can Lennon , la casa del gran Lennon. El Lennon
es endevinador, i a més, sempre les encerta! En Chuck està ben acompanyat,
perquè la seva dona, una dona amable i molt jove esta amb ell : es diu Sara.
Ella sempre va a l’última moda. Ja han arribat a la màgica tenda del Gran
Lennon o això posa en un cartellet que fa la impressió de ser molt vell, amb
una estaca clavada a terra. La Sara mirant-se el cartell etziba a en Chuck amb
recel:
-Segur que aquest vell ens dirà què hem de fer? Està... una mica boig.
Però en aquest moment en Chuck , decidit , ja està entrant en una tenda de
lona vella i lila que té la forma d’un triangle i a la punta hi ha un guarniment d’or
que s’assembla a un pin amb un dibuix d’una vareta. En el moment que en
Chuck entra veu una barba blanca que diu :
-Hola Chuck i hola Sara.
El Lennon continua amb to amenaçador:
-Vosaltres, aneu amb compte! Demà , Bielorússia atacarà a “Helinberger”.
Bielorússia té pensat matar-nos a tots i si ens escapem ens perseguiran fins a
la mort. Si intenteu fugir amb vehicle us veuran de seguida i us agafaran. Tota
la zona està vigilada. Només hi ha una manera d’escapar: a peu.
68
La Sara articula amb desconfiança : -I qui diu que escaparem? Per què t’hem
de fer cas?!
-Perquè si el que dic és veritat i no em feu cas, demà morireu. I el Chuck va
proferir solemnement:
-Té raó, Sara. Prefereixo creure a un vell que morir.
En aquest moment en Chuck surt decidit mentre la Sara li brama:
-On vas?- I en Chuck contesta aterrit però segur:
-A preparar el viatge! Sortirem aquesta nit!
Al capvespre en Chuck i la Sara s’acomiaden dels seus amics i fan una última
volta pel poble. També pregunten als seus amics si volen fugir amb ells però
ningú vol creure a en Lennon. Van ben preparats amb una gran motxilla, on hi
porten roba, la majoria de camuflatge (cosa que no agrada a la Sara) , també
menjar per matar el cuc i un rifle per si de cas. Han sortit i estan caminant tota
la nit. Han passat per molts pobles totalment enderrocats, pobles d’amics fets
miques, fins i tot contemplant aquest desastre han arribat a plorar de la pena en
veure quin munt de gent havien matat. Però ells nomès busquen un poble en
el seu mapa: el poble abandonat de Puigmerger. Els van dir que allà encara
hi ha cases dempeus. Però per desgràcia un militar bielorús amagat dins un
arbust els ha vist passant pel bosc i una desena de militars montats en cotxes
han començat a perseguir-los. En Chuck i la Sara han començat a córrer fins a
les primeres cases abandonades i es posen en una casa que encara no està
enderrocada, han tenir que entrar per una finestra de baixa altura i a dins de la
casa, una casa vella i desordenada, hi han trobat un dels nous generadors
d’electricitat portàtils: l’han endollat a la caixa de fusibles. Llavors en Chuck
ordena amb desesperació a la Sara :
69
-Sara amaga’t sota el llit d’aquesta habitació d’aquí a la dreta i escapa’t quan
puguis mentre jo els entretinc a l’ habitació del fons de la casa. La Sara,
plorant, li dona les gracies al Chuck i li fa un peto molt larg i entre llagrimes
consegueix dir:
-Testimo.
El Chuck entra a l’habitació del fons de la casa i encèn el llum; Només hi ha
tres bombetes i només il·luminen el centre de la sala. En Chuck primer va
mirar per la finestra, estaven a punt d’arribar! Llavors va deixar anar la motxilla
va agafar aigua per hidratar-se, despres es va treu el jersei perquè no para de
suar i se’l penja a la cintura . Però en el moment en què el Chuck treu el rifle
de la motxilla. Sent un crit: la Sara!
L’haurien trobat? Li estarien fent mal? Però quan mil esgarrifances li passen
pel cap, es mareja i comença a hiperventilar les bombetes s’apaguen , i des
d’aquell moment ningú l’ha tornat a veure.
PSEUDÒNIM: NAS PELUT
NOM: JOSEP REUS
GUANYADOR PREMI GER
70
Volem felicitar-vos a tots vosaltres, nens i
nenes de l’escola. La felicitació a tots pel
treball que heu fet a l’aula, des dels
dibuixos, els haikús i les narracions.
Estem molt contents/es de poder seguir
amb aquest projecte d’escola: els JOCS
FLORALS!
De moment, esperem i desitgem que
gaudiu de la segona revista dels Jocs
Florals, on trobareu recollit tots els treballs
realitzats.
Endavant i, continueu llegint i escrivint!
Equip de mestres
Ger,
18.04.2016