resum "gràmatica del text" cuenca

RESUM GRAMÀTICA DEL TEXT

M. JOSEP CUENCA

Resum Gramàtica del text. M. Josep Cuenca

I. LA GRAMÀTICA DEL TEXT: CONCEPTES FONAMENTALS

1. La gramàtica del text

Què entenem per gramàtica del text? En primer lloc el DLC de l’IEC designa

gramàtica “ciència que estudia i descriu l’estructura de les llengües o d’una llengua

en particular”. D’altra banda defineix gramàtica textual “la gramàtica que descriu els

fenòmens lingüístics que ultrapassen el marc de l’oració”.

2. El text i les unitats comunicatives

Un text no és simplement un conjunt d’oracions, sinó un o més enunciats

relacionats entre si i amb l’enunciació, de manera que la seua materialitat lingüística

(text) interactua amb les condicions d’enunciació (context).

Si entenem el text com la unitat màxima de comunicació i l’enunciat com la

mínima, podem dir que un text és un conjunt d’enunciats interrelacionats des del punt

de vista pragmàtic, semàntic i sintàctic. És a dir, un text resulta de la unió d’enunciats

en seqüències que, relacionades de manera reeixida, donen com a resultat un text.

El grau de bona construcció d’un text es pot determinar analitzant-lo des de tres

perspectives complementàries: la pragmàtica (adequació), la semàntica (coherència) i la

sintàctica (cohesió).

En conclusió, la gramàtica del text s’ocupa, en concret, dels mecanismes

gramaticals i lèxics que fan que un conjunt d’oracions formen una unitat superior des

d’un punt de vista semàntic i comunicatiu. Entenem la gramàtica del text com a

equivalent a la cohesió o sintaxi textual. Els mecanismes de cohesió, com la

pronominalització o la connexió (oracional i textual), manifesten relacions que

pertanyen al text com a unitat semàntica (coherència o semàntica textual) i com a unitat

comunicativa (adequació o pragmàtica textual).

3. Les propietats del text

2


a) L’adequació és la propietat que permet explicar com el text, com a unitat

comunicativa, s’interpreta en relació amb una sèrie d’elements extralingüístics,

que defineixen la seua enunciació.

b) La coherència és la propietat que permet analitzar el significat global del text:

de què parla, quina informació dóna i com s’ha organitzat aquesta informació.

c) La cohesió inclou marques formals, generalment gramaticals o lèxiques, que

s’utilitzen per a explicitar les relacions existents entre les diferents parts del text,

sobretot entre oracions i entre paràgrafs.

Així doncs, la cohesió, que és el centre de la gramàtica del text, inclou les

manifestacions explícites de fenòmens de coherència i d’adequació.

Podem diferenciar tres gran blocs de mecanismes de cohesió:

a) Els mecanismes de referència: El díctic temporal pren referència concreta a

partir del moment de l’enunciació; la resta de mecanismes de referència

(pronoms, elisions, sinònims, paraules relacionades semànticament) tenen

relació amb el tema del text i la manera com s’aporta la informació.

b) La connexió: marca relacions semàntiques (contrast, causa, condició...)

c) La modalització i el discurs citat.

En efecte, els mecanismes de referència fòrics i la connexió es vinculen a la

coherència textual i a l’estructura sintàctica del text; els altres mecanismes són marques

de procediments d’adequació.

3


II. GRAMÀTICA DEL TEXT I SITUACIÓ ENUNCIATIVA

1. Enunciació i dixi

Tot missatge és formulat per un jo i adreçat a un tu i s’emet en un moment i lloc

determinats. Aquest ancoratge del text remet als elements de l’enunciació: persones del

discurs, temps i lloc. Aquests elements sempre existeixen. Tanmateix sovint tenen una

representació gramatical.

Els elements que s’interpreten en relació en relació amb els elements de

l’enunciació són els díctics. La dixi pot ser de tres tipus:

- Personal : S’interpreten en relació directa amb les persones de l’enunciació:

pronoms personals de primera i segona persona, morfemes verbals de primera i

segona persona i possessius de primera i segona persona.

- Espacial : S’interpreten en relació directa amb l’espai i indiquen proximitat o

llunyania: demostratius, pronoms neutres i proformes adverbials (ací, allí).

- Temporal : S’interpreten en relació directa amb el moment de l’enunciació:

adverbis temporals, morfemes verbals.

Els díctics tenen un significat referencial i variable.

En una conversa, tenim dues persones que intercanvien els papers

(emissor/receptor); l’ara discursiu i el temps de l’enunciació permeten interpretar i

relacionar temporalment les diferents accions: les simultànies i les anteriors així com la

ubicació relativa de certs objectes i persones respecte dels interlocutors.

1.1. Dixi personal

Es vincula a les marques de primera i segona persona. En canvi, els pronoms,

possessius i morfemes verbals referits a una tercera persona no són díctics, sinó

anafòrics ja que remeten a una persona o cosa que no és persona del discurs sinó algú de

què es parla.

Per a usar una marca de tercera persona s’ha d’haver introduït prèviament en el

discurs i es reprén amb el pronom li: “Una carta del meu pare// Vaig escriure-li”.

4


Jo remet unívocament a l’emissor i tu/vosté al receptor però els plurals tenen una

ambigüitat important: la primera persona del plural inclou l’emissor i, opcionalment, el

receptor i/o una tercera persona; la segona del plural (vosaltres/vostés) inclou el receptor

i, opcionalment, una tercera persona.

TIPUS DE PRIMERA PERSONA

(avise, són exemples d’un text, per això pillareu bufes)

Jo->emissor-> jo crec que Catalunya...

Nosaltres exclusiu->emissor (moderador)-> senyor Nadal, un debutant, déiem

Nosaltres inclusiu->emissor (moderador + receptor)-> anem ara amb la intervenció

->emissor + els altres polítics-> el que ens preguntàveu

Nosaltres generalitzador-> el partit de l’emissor -> nosaltres preferim pensar...

-> Emissor+receptor+ 3a pers-> si ens agafem al llarg del

termini

Formes de la 1a persona del plural ( nosaltres )

1. nosaltres exclusiu : exclou el receptor

2. nosaltres inclusiu : inclou el receptor

Exemple: entrevista política «nosaltres [és a dir, el meu partit] preferim pensar

en el futur»

3. nosaltres generalitzador : interpretació global, incorpora terceres persones

Exemple: entrevista política «si ens agafem [tots els catalans] en el llarg

termini»

5


Però, existeixen casos intermedis. Exemple: entrevista política «el

que ens preguntàveu», entre inclusiu i exclusiu, atès que incorpora

els altres polítics, però exclou el moderador.

Díctics socials

- Díctics personals:

Assenyalen els interlocutors de l’acte comunicatiu

Mostren les relacions entre els interlocutors: coneixement mutu, confiança,

respecte, estatus social.

Exemple: tractament de vostè

- Tipus de díctics socials:

a) de distancia : tractament formal. El tractament més usat és vostè/vostès, però

també existeix el vós, sol reservar-se per a usos administratius o

protocol·laris, i encara viu en certes contrades. Normalment el tractament

formal es combina amb fórmules de tractament i vocatius com

senyor/senyora o com doctora, capità, etc.

b) de proximitat : tractament de tu i vocatius de familiaritat (reina, bonica, tio,

amor meu, etc.)

En conclusió, els díctics personals són totes aquelles marques gramaticals

(morfemes verbals, pronoms personals i possessius) que identifiquen una primera o

segona persona discursiva, a més dels tractaments formals (dixi social) en què el

receptor s’identifica amb marques morfològiques de tercera persona (ex. vosté) o

segona persona plural (ex. vós).

1.2. Dixi espacial

La dixi espacial es produeix quan un element gramatical s’interpreta en relació

amb el lloc de l’enunciació, ço és, l’ací de l’emissor.

En català hi ha dos sistemes díctics: un sistema binari, amb dos graus de dixi

(proximitat i llunyania), i un sistema ternari, que té el valencià i altres parlars, amb

tres graus e dixi (proximitat, espai relativament distant i distància).

6


1.3. Dixi textual

Un tipus especial de dixi espacial és la denominada dixi textual, en la qual

trobem un díctic espacial (un demostratiu) que no assenyala cap element del context

situacional de la comunicació, sinó un concepte proper/llunyà a l’espai (metafòric)

del text. Pot ser:

anterior : valor anafòric; ex. «La comissió gestora ha tractat [...]. Aquest

organisme [...]»

posterior (en alguns casos): valor catafòric; ex. «Aquella frase tan precisa i

cabrona: a sobre de cornuts, els catalans paguem el beure».

1.4. Dixi temporal

La dixi temporal es manifesta amb marques gramaticals (morfemes verbals i

proformes adverbials) que indiquen simultaneïtat, anterioritat o posterioritat a l’ara

enunciatiu.

Els elements esmentats (proformes díctiques i morfemes de present, pretèrit

perfet i futur d’indicatiu) són clarament díctics, ja que n’ establim la referència en

relació directa i exclusiva amb l’ara comunicatiu. Tot element s’interpreta a partir de

l’ara enunciatiu la qual cosa fa que la dixi temporal siga el tipus de dixi més difícil de

delimitar.

Definició i delimitació: són díctics temporals les marques gramaticals que

s’interpreten de manera directa i unívoca segons el context temporal de l’enunciació (no

tenen significat proposicional, sinó exclusivament gramatical). Si l’element temporal té

algun significat específic o la interpretació no es fa directament en relació amb l’ara,

considerarem que no és díctic.

En síntesi, la dixi és la manifestació a través de mitjans gramaticals dels

elements de l’enunciació: els interlocutors (dixi personal), l’espai (dixi espacial) i el

temps (dixi temporal) assenyalen o inclouen elements de l’enunciació. La dixi temporal

és la més difícil de delimitar, ja que tots els elements temporals s’interpreten en relació

a l’ara enunciatiu. La dixi textual i la temporal es relacionen directament amb l’anàfora

(capítol III, apartat 7).

7


Exemple

- Vindré més tard demà. Em fa por trobar ta mare com cada vespre, a cada portal del

teu carrer [...]: ahir, asseguda a l’entrada del carrer, tota de negre, en passar jo, alçà els

braços enlaire [...].

2. Modalització

La modalització inclou mecanismes verbals i no verbals, que manifesten

l’actitud de l’emissor respecte a l’enunciat: la valoració, les emocions que li provoca i el

grau de coneixement o d’obligatorietat que hi atribueix. És el mecanisme de cohesió que

marca la subjectivitat de l’emissor.

Hi ha textos poc o gens modalitzats, que generalment es presenten com a

objectius, i textos molt modalitzats, generalment argumentatius.

Exemple

Text molt modalitzat:

En la recta final de la campanya electoral més impresentable que se li recorda al

depriment Silvio Berlusconi no se li va acudir res més que titllar els votants d’esquerra i

centreesquerra de coglioni [...].

Text gens modalitzat:

A la fi de la campanya electoral de Silvio Berlusconi, va denominar els votants

d’esquerra i centreesquerra coglioni [...].

Modalitats relatives a l’actitud del parlant:

Modalitat valorativa: inclou marques que impliquen una avaluació positiva o

negativa.

Modalitat expressiva: es manifesta a través de formes i mecanismes que mostren

sentiments o emocions de l’emissor (alegria, tristesa, fàstic, sorpresa, etc.).

Modalitat actitudinal: inclou les marques que indiquen grau de coneixement i

creença o bé obligatorietat.

8


Dixi i modalització sumen esforços per fer palesa la presència i la subjectivitat

de l’emissor. Tanmateix, cal separar els dos procediments i no considerar que la primera

o la segona persona poden modalitzar: la dixi és un procediment diferenciat pel qual un

element gramatical s’interpreta per relació als elements de l’enunciació, mentre que la

modalització consisteix en l’ús de mecanismes de diferent tipus per a marcar les

creences, les emocions i el grau de coneixement de l’emissor.

Mecanismes de modalització

NIVELL MECANISMES EXEMPLE

Fonològic/ gràfic Fenòmens d’èmfasi tonal o

marques escrites equivalents

M’ha comprat DOS regals, no

un.

Fonològic/ sintàctic

Modalitats oracionals no

assertives:

- interrogativa

- imperativa

- exclamativa

- dubitativa

- desiderativa

- Què has comprat?

- Seu ara mateix!

- Quina bona idea!

- No sé si acabaré.

- Tant de bo em truque.

Morfològic

Afixos:

- sufixos diminutius i

augmentatius

- sufixos i prefixos de superlatiu

Mode verbal, sobretot imperatiu

Li va portar un regalet

graciosíssim

Para taula ara mateix!

9


NIVELL MECANISMES EXEMPLES

Lèxic

Verbs i predicats:

- performatius

- modals

Adverbis i locucions

T’assegure que tornarà.

Ha de tornar avui mateix.

Probablement, no vindrà.

Elements lèxics valoratius:

- verbs, substantius i adjectius

- adverbis i sintagmes

preposicionals

- quantificadors

L’impressionant xoc de

cotxes, lamentablement, va

provocar moltes desgràcies.

Pragmàtic

Interjeccions

Unitats fraseològiques (frases

fetes, refranys, etc.)

Algunes figures retòriques:

metàfora, comparació,

hipèrbole, ironia.

Canvi de registre o alternança

de codi

Déu meu! No sé què fer.

Va fer mans i mànigues per

solucionar-ho.

Era (com) un porc menjant.

El seu “ya veremos era

sospitós.

En conclusió, hi ha diferents marques fonològiques, morfològiques, sintàctiques,

lèxiques i pragmàtiques que modalitzen el text, indiquen la subjectivitat de l’emissor.

Sovint hi ha alguns elements que poden constituir més d’un mecanisme modalitzador de

diferent nivell. La modalització introdueix en l’enunciat la seua valoració, els

sentiments o el grau de coneixement i creences respecte del contingut que es comunica.

10


3. Polifonia i discurs citat

Els elements de l’enunciació més rellevants i complexos són les persones o veus

del discurs, que es relacionen amb el jo i el tu. Ex.: «avui ha plogut» (programa de

televisió), emissor-presentador, receptor-televidents: elements clarament definits i

unívocs, però no sempre és així:

De vegades es produeix la polifonia, és a dir, el jo o el tu o tots dos es desdoblen.

Ex. de Les veus del Pamano de Jaume Cabré1 en què les paraules de diverses veus es

poden classificar en dos grups:

a) El narrador parla en 1a persona en seqüències no conversacionals i s’adreça en

2a persona a la seua filla. És com la veu de l’autor dins del text.

b) Els nens parlen en discurs directe en la seqüència conversacional. Un d’ells

introdueix una altra veu, la del seu pare, a través del discurs indirecte. Aquests

personatges són veus diferenciades de l’autor-narrador, terceres persones a qui

l’autor dóna veu i es converteixen en emissor i receptor dins d’una enunciació

interna a l’enunciació general.

En aquest fragment, el narrador s’adreça a una segona persona (receptor intern,

tu del text), igual com el narrador és un emissor intern al text (jo de la novel·la).

L’enunciació principal (E), on l’emissor és l’autor de la novel·la i els receptors som els

lectors emmarca el text, on hi ha un emissor intern (jo, l’Oriol) i un receptor intern (tu,

la filla d’Oriol); s’hi produeix una altra enunciació (E’) en la qual parlen diferents veus

(nens i el pare de Jaume Serrallac).

Màxim nivell de desdoblament polifònic:

1 Si voleu llegir el fragment, mireu la pàg. 48.

11

E

Lector realAl·locutari

(tu del text)Locutor (jo del text)

Autor real

E’Enunciadors (ell/a<jo)

Autor model Lector

model


Si apliquem el concepte de polifonia a tot tipus de text, podem distingir diferents

conceptes: autor i lector real, autor i lector model, locutor i al·locutari, enunciadors. Els

quatre primers conceptes es troben fora del text, no representen veus sinó persones o

conceptes; els tres darrers conceptes són veus del discurs, possibles jo o tu en un text.

ens trobem amb persones físiques (autor i lector real), textuals (locutor, al·locutari,

enunciador) i metatextuals (autor i lector model).

Definició dels component de la polifonia:

EMISSOR RECEPTOR

Autor real: la persona física que ha

produït el text. Fora del text.

Lector real: persona física que llegeix o

escolta el text. fora del text.

Locutor: la persona textual que parla en

primera persona en el text (jo del text).

veu dins del text, responsable de

l’enunciació principal.

Al·locutari: persona textual a qui es parla

en segona persona (discursiva) dins del

text (tu del text). dins del text.

Enunciadors: persones diferents del

locutor i l’al·locutari, a qui es dóna veu

(terceres persones textuals que prenen la

paraula i poden parlar en primera

persona). Activen una segona enunciació

dins del text, que generalment es

manifesta a través del discurs citat.

Autor model: idea que el lector es fa de la

persona que ha produït el text. no existeix

més que en la ment del lector i deriva de

la interacció entre el text i la seua

interpretació.

Lector model: la idea que l’autor es fa la

persona que, idealment, ha de llegir el

text. no existeix més que en lament de

l’autor i el guia, implícitament, a l’hora de

construir el text.

No tots els textos necessiten desenvolupar els dos nivells polifònics que donen

lloc al locutor-al·locutari i als enunciadors:

12


- Textos sense cap veu (3a pers.) text expositiu formal.

- Textos que internament només tenen locutor.

- Textos que tenen locutor i al·locutari, només enunciadors o qualsevol

combinació d’aquests elements.

Marques explícites clares d’identificació de la veu:

- Primer nivell (al·locutori-locutor): elements díctics de primera i segona persona.

- Nivell dels enunciadors: discurs citat>mecanisme polifònic bàsic:incorporació

explícita d’una enunciació diferent enunciativa pròpia i diferent de la situació en

què es produeix el discurs a què s’incorpora la citació.

Enunciació simple: Situació enunciativa E

Enunciació complexa (polifònica): situació enunciativa E

Em (Marc) Pau em va confirmar:

Situació enunciativa E’

«em (Pau) Ara no puc quedar-me ací r (Marc)» R

T esp (Sílvia)

T Esp

Les principals marques de citació són:

- El verb de dicció o locució (equivalent a dir), que pot aportar informació

descriptiva (cridar) o valorativa (lamentar),

- La conversió de l’enunciat citat en una subordinada substantiva («em va

confirmar: “demà no aniré a classe”»; «em va confirmar que l’endemà no aniria

a classe»),

- L’ús de marques prosòdiques o gràfiques (dos punts, cometes, guió llarg).

La citació de paraules d’una altra persona es pot realitzar: directament

(reproduint la forma i el contingut de les paraules de l’enunciador, discurs directe) o

13

«em (Pau) Ara no puc quedar-me ací r (Marc)»

t esp


indirectament, reproduint només el contingut de les paraules de l’enunciador (discurs

indirecte).

Es mostra un seguit d'exemples, com notícies, fragments de novel·la, on

s'analitza la polifonia. Unes vegades es fa en discurs directe i altres en discurs indirecte.

En aquest darrer cas es fan servir els verbs de locució.

A les pàgines 56-57 apareix una notícia a mode d'exemple on hi ha la polifonia

de veus i es recullen de manera literal les paraules dels diferents enunciadors (utilització

de les cometes).

El discurs indirecte reprodueix de manera modificada les paraules d'un

enunciador cosa que implica l'adaptació de la forma del text a l'enunciat principal.

Moltes vegades s'utilitzen subordinades substantives (introduïdes per “què”) verbs de

dicció, es modifiquen els díctics i temps verbals.

En els texts expositius la citació té una funció important ja que indica fidelitat, és

el que implica l'ús de les cometes per reproduir un fragment o paraules d'altri.

Cal remarcar el canvi enunciatiu, és a dir discurs directe o indirecte en totes les

situacions comunicatives.

14


III. MECANISMES DE REFERÈNCIA

1. Referència discursiva

Al llarg d'un text s'encadenen conceptes gràcies als mecanismes de referència

que relaciona dos elements A (significat) amb B (significant, que s'entén relacionat amb

A). Com a exemple tenim un text on Jennifer López és el mecanisme de referència

inicial, és a dir A, i el text continua evitant la repetició d'A amb un altre element bé

gramatical (morfemes verbals de 3a persona, possessius, i pronoms) o bé lèxic

(repetició, reiteració, i associació).

2. Mecanismes gramaticals i lèxics

L’element que activa una relació referencial pot tenir naturalesa gramatical o

lèxica.

Els elements gramaticals (pronoms, morfemes verbals i possessius de 3a

persona) reprenen el referent garantint el manteniment de marques gramaticals com la

persona, el gènere o el nombre, però sense introduir informació lèxica, mentre que els

elements B que són lèxics, ens aporten informació addicional objectiva o subjectiva

respecte del referent. Així, la cohesió lèxica (referència a través d’elements lèxics) a

més de donar continuïtat al tema del text, ens ajuda a caracteritzar l’element.

La referència fòrica (relació d’un element amb el seu antecedent) es pot realitzar

a través d’un element gramatical o a través d’un element lèxic.

L’anàfora gramatical s’activa amb les marques següents:

a) Pronoms que identifiquen una tercera persona, i també relatius i interrogatius

que, a més, fan o poden fer de connectors dins d’una oració composta.

b) Morfemes verbals de tercera persona discursiva.

c) Possessius de tercera persona.

d) Elisions, que es poden considerar com una mena de «pronom zero», i que en

el cas de la posició de subjecte depenen dels morfemes verbals que, al seu

torn, remeten anafòricament a l’antecedent.

L’anàfora lèxica implica diferents tipus de relació entre els dos elements lèxics

relacionats, que van de la més forta (repetició) a la més feble (associació).

15


Se sol preferir l’anàfora gramatical si l’antecedent és pròxim i clarament

identificable i es manté el mateix tema o tòpic discursiu, mentre que l’anàfora o cohesió

lèxica se sol utilitzar amb antecedents menys accessibles, bé perquè estant més llunyans

textualment i/o perquè hi ha possibles antecedents disponibles i es pot crear ambigüitat

interpretativa; la cohesió lèxica sol ser preferible quan hi ha un canvi de tema o s’enceta

una unitat estructural diferenciada dins del text.

Quadre I. Estructura de la relació de referència

3. Anàfora gramatical

Ús d’un morfema o mot gramatical (pronom o possessiu) de tercera persona, que

reprèn una porció de text, generalment, anterior.

Els pronoms febles i l’elisió són processos paral·lels, en distribució

complementària condicionada en gran mesura sintàcticament: com que no canviem de

tema ni introduïm nous referents susceptibles de convertir-se en tòpic, el referent es

manté a partir d’elisions, en el cas que ocupe la posició sintàctica de subjecte, i de

pronoms febles en el cas que ocupe posicions sintàctiques de complement.

A través dels exemples es comprova la interrelació que hi ha entre els diferents

mecanismes de referència: la pronominalització i l’el·lipsi, d’una banda, i els

mecanismes gramaticals i els lèxics de l’altra.

16

A (antecedent) B (element de referència)

A pot ser: Extralingüístic (dixi) Lingüístic (anàfora)

B pot ser: Gramatical: Ple (anàfora plena i dixi Buit (el·lipsi)

Lèxic (cohesió lèxica)

La relació entre A i B ( ) pot ser: -d’identitat referencial (anàfora de referència, dixi, cohesió lèxica per repetició o reiteració)-de sentit (anàfora de sentit, cohesió lèxica per associació)


Cal tenir en compte dues variants de les relacions fòriques: la catàfora i l’anàfora

de sentit. Gairebé sempre l’antecedent és anterior a l’element que demana referència,

establim el significat i després el reprenem (anàfora). En alguns casos l’element que

dóna significat és posterior: és el que coneixem com a catàfora.

Una altra variant més dels mecanismes de referència que cal comentar. En

general, la relació entre l’antecedent i la marca fòrica implica identitat de referent i

sentit; però en alguns casos concrets d’anàfora gramatical i en molts d’anàfora lèxica, la

relació només afecta el sentit, ja que es fa referència a diferents objectes o entitats de la

realitat.

4. El·lipsi

Un dels mecanismes fonamentals de cohesió, procés d’economia discursiva que

alterna amb la pronominalització segons el context sintàctic en què es produeix la

represa d’un antecedent. Quan un element és conegut pel context lingüístic, por

pronominalitzar-se o bé elidir-se mantenint només el significat sense cap repetició

formal.

L’anàlisi textual mostra que elisió i pronominalització alternen i, de fet, es pot

entendre l’el·lipsi com una anàfora zero, és a dir, com una pronominalització en què el

pronom no té manifestació fonètica.

En general, l’elisió es produeix en la posició de subjecte, on els morfemes

verbals (que fan funció d’anàfora plena) garanteixen la interpretació de l’antecedent,

mentre que en la resta de posicions apareixen pronoms febles.

Sempre és possible recuperar l’antecedent de manera clara i unívoca;

discursivament, només si hi ha recuperabilitat podem parlar d’elisió.

Pronominalització i elisió eviten la repetició innecessària del tema. La repetició

és inadequada dins l’oració. Utilitzarem la pronominalització o l’elisió. En català és

obligatòria l’elisió d’un subjecte pronominal amb antecedent accessible, és a dir,

interpretable pel context lingüístic; només si es vol emfasitzar o evitar una confusió es

recorre a un pronom fort o a mecanismes de cohesió lèxica.

17


Altre tipus d’elisió és la verbal que se sol produir en estructures coordinades o

juxtaposades i en comparatives. El paral·lelisme de les estructures i els constituents que

hi romanen permeten la interpretació inequívoca del constituent elidit, per això

l’antecedent ha de ser pròxim.

5. Cohesió lèxica: repetició i reiteració

Hi ha sintagmes o mots lèxics plens que es vinculen a elements del discurs de

manera semblant a com ho fa un pronom, establint relacions d’identitat referencial (i de

sentit) o només de sentit. 3 tipus de cohesió lèxica:

a) Repetició: implica una coincidència de referent, sentit i de forma entre

l’antecedent i la marca de referència. Pot ser total o parcial. La repetició estricta

en oracions consecutives o properes no sol ser una bona solució. Així, és més

freqüent reiterar el referent i el sentit sota una forma diferent.

b) Reiteració: es reitera el referent sota una forma diferent, que pot ser, un

sinònim, un hiperònim o un hipònim de l’antecedent. La sinonímia estricta és

poc habitual, així és molt més freqüent que la represa es faça a partir d’un

hiperònim. Un tipus especial d’hiperonímia denominada nom general és la que

es produeix amb antecedents que, en comptes de ser sintagmes nominals, són

oracions o clàusules que reapareixen en el text en forma d’un substantiu que

resumeix el contingut de ixes oracions o clàusules. Sol anar precededit per un

díctic textual. Els més típics són cosa, aspecte, fet, esdeveniment, cas, etc. A

més, permet introduir significat objectiu o subjectiu que caracteritza el referent

identificat.

c) Associació: Relació de sentit de caràcter enciclopèdic. (més comentada al punt

6).

En resum, la repetició i la reiteració són alternatives a l’anàfora gramatical.

L’accessibilitat de l’antecedent és clau en la tria de mecanismes:

- Si l’antecedent és molt accessible: mecanisme gramatical.

- Si l’antecedent és mitjanament accessible: Reiteració.

- Si l’antecedent és poc accessible: Repetició.

18


A més, en alguns contextos l’ús de pronoms i de possessius és poc adequat per a

referents inanimats, la qual cosa també afavoreix el recurs a la cohesió lèxica.

6. Cohesió lèxica: associació

La cohesió lèxica va més enllà de la represa de referents, així, la podem trobar

entre paraules que es relacionen pel seu significat, encara que no identifiquen un mateix

referent. Per tant, comporta únicament una relació de sentit ja que la forma dels

elements és diferent i també els referents. Exemple: Cadis, gol, Deportivo, inaugurar el

marcador, jugar, expulsió, empat, marcador. Aquestes paraules no mantenen entre sí

relació d’identitat referencial, però es relacionen pel seu significat i ens remeten a un

àmbit que forma part de la nostra «enciclopèdia» col·lectiva, és a dir, els coneixements

del món que compartim.

Exemples

- Les receptes tenen un lèxic molt especialitzat i, a més, la els diferents mots del

text estableixen lligams cohesius mitjançant: relacions enciclopèdiques i

relacions de contrast (relacions de sentit).

- Les receptes són textos instructius i, per tant, es basen fonamentalment en

accions.

Resum: els mecanismes de cohesió lèxica impliquen dos elements lèxics

relacionats per identitat entre un o més dels components sígnics (forma, referència,

sentit).

7. Anàfora i dixi

Anàfora : Remissió a un element contextual aplicable també a l’alternança de

temps verbals i l’ús d’expressions temporals (altres fenòmens de cohesió).

Joc entre la dixi i l’anàfora: Alternança de temps verbals i l’ús d’expressions

temporals:

- Díctics: temps i expressions temporals que s’interpreten per relació amb el

moment actual de l’enunciació

19


- Fòrics: temps i expressions temporals que s’interpreten per relació amb un

moment anterior al de l’enunciació.

Els principals temps verbals s’organitzen en dos eixos:

- Eix de l’enunciació actual: temps díctics que indiquen passat, present o futur

respecte a l’ara enunciatiu.

- Eix de l’enunciació respecte a un punt en el passat: temps anafòrics que

expressen esdeveniments anteriors, simultanis o posteriors a aquell punt

temporal del passat.

Temps verbals díctics i anafòrics :

Temps díctics:

(referència: ara)

PASSAT PRESENT FUTUR

Pretèrit perfet

Vaig fer

Present

Faig

Futur

Faré

Temps anafòrics:

(referència:

aleshores)

ANTERIOR SIMULTANI POSTERIOR

Pretèrit

plusquam.

Havia fet

Pretèrit imperfet

Feia

Condicional

Faria

- Pretèrit perfet = díctic: s’interpreta en relació directa a l’ara de l’enunciació.

- Pretèrit imperfet, Pretèrit plusquamperfet i Condicional = anafòrics: no remeten

directament a l’enunciació, sinó indirectament a través d’una referència a un

element lingüístic previ.

- Pretèrit imperfet: és un temps de passat i s’interpreta com passat per relació

a l’ara enunciatiu, però com a simultani respecte a un moment del passat.

- Pretèrit plusquamperfet: és un passat de passat i s’interpreta com a anterior

respecte a un altre moment del passat.

- Condicional: és un futur de passat i s’interpreta com a passat per relació a

l’ara enunciatiu, però com a futur respecte a un altre moment del passat.

20


*Els pronoms de 3a persona (igual que les formes de pretèrit imperfet, plusquamperfet i

condicional) tampoc no remeten directament a l’enunciació, sinó indirectament a través

d’una referència a un element lingüístic previ.

Algunes expressions temporals de significat molt esquemàtic també

funcionen de manera semblant als temps verbals díctics i anafòrics.

CORRESPONDÈNCIA ENTRE DÍCTICS I FÒRICS:

DÍCTIC FÒRIC

Ara Aleshores

Avui Aquell dia

Demà L’endemà

Ahir El dia anterior / La vespra

Dixi textual : Cas límit entre dixi i anàfora. Ús d’un díctic especial que marca

valors metafòrics vinculats a l’espacialitat: distància o proximitat en el temps

com a espai, distància o proximitat emotiva, distància o proximitat en la

memòria o en el coneixement compartit. El díctic textual indica, per tant,

proximitat en el text com a espai i remet a una idea que s’acaba d’enunciar.

ESQUEMES GRÀFICS:

21


CONCLUSIÓ:

Els mecanismes de referència fonamentals són: la dixi i els procediments

fòrics. Aquests marquen una relació entre un element que té referència (l’antecedent) i

un element que demana o estableix una relació referencial i/o de sentit amb aquell

(marcat de referència).

- En el cas de la dixi, l’antecedent es troba en l’enunciació.

- En el cas dels procediments fòrics, l’antecedent pertany al context lingüístic.

La distinció dixi-anàfora és clara en la major part de processos, però els dos

mecanismes s’entrecreuen en el cas de la dixi textual (utilització anafòrica d’un díctic

espacial) i en l’ús dels temps verbals i algunes expressions temporals, que poden ser:

- Díctics: si s’interpreten directament en relació amb el temps de l’enunciació.

- Anafòrics: si s’interpreten indirectament a través d’un punt en el passat que ha

d’haver estat explicitat en el context lingüístic.

En resum, la dixi és una operació de remissió directa a la realitat, mentre que

l’anàfora és una operació de remissió indirecta a la realitat a través del text.

22


IV. CONNEXIÓ, COHERÈNCIA I ESTIL DISCURSIU

1. Definició i tipus

Connexió: mecanisme de cohesió

entre unitats oracionals o textuals i un

connector que manifesta la relació

sintàctica o semàntica. Si les unitats

corresponen a dues oracions o conjunts

d’oracions parlem de connexió

extraoracional o textual, en canvi, si

corresponen a dos o més elements de la

mateixa oració parlem de c.

Intraoracional.

Ex. de connexió textual: “en

primer lloc”, “en segon lloc” que

relacionen oracions.

Ex. de connexió oracional: “i” relaciona sintagmes; “sinó que” relaciona

clàusules dins una mateixa oració.

2. Connectors

2.1. Conjuncions i connectors parentètics

Text de l’exemple: “Això passa quan es sofreix...”, “però això no influeix”, “Hi

ha malalties agudes, en canvi, en les quals l’ús de...”, “Per contra, hi ha altres

malalties...”, “no ja per guarir la patologia, sinó per controlar-la”.

a) Conjuncions com quan i però connecten clàusules, sinó relaciona dos

sintagmes preposicionals

b) Altres són clarament apositius i parentètics —marcats amb pauses— com en

canvi (que va entre comes) o per contra (que comença oració). Aquestos

relacionen oracions o conjunts d’oracions indicant contrast entre l’oració i

el paràgraf que introdueixen i l’anterior.

23


Són les conjuncions (les subratllades) les que actuen com a connectors per

excel·lència, connecten en el nivell oracional per coordinar o subordinar i tenen els trets

següents: són morfològicament invariables, lèxicament formen una sèrie tencada, i

semànticament tenen significat gramatical o lexicogramatical connectiu.

Si una conjunció introdueix una clàusula, un sintagma o un constituent d’un

sintagma, el resultat és una oració composta. Si introdueixen una oració independent

obtenim una connexió textual (i, però).

Els connectors que adés hem marcat en negreta són parentètics, resultat de la

fixació de categories lèxiques o estructures complexes com: SPrep. (per cert, al

capdavall, amb tot); estructures amb verbs (és a dir, siga com siga, comptat i debatut);

adverbis (així, tanmateix, finalment).

Els connectors parentètics s’han gramaticalitzat, han patit una modificació del

significat i han quedat fixats estructuralment, fets pels quals també han canviat el seu

comportament sintàctic cap a un de perifèric i purament connectiu (solen anar entre

pauses o encapçalant oracions). Perden el significat literal i n’assoleixen un de

connectiu (ara bé no es refereix al moment de parla ni a un comportament adequat).

Així mateix, els connectors

parentètics no admeten commutació

ni addició d’elements.

Pel que hem esmentat al

paràgraf anterior, aquest tipus de

connectors se solen considerar

adverbis o locucions conjuntives.

Ex: “Hi ha malalties agudes,

en canvi, en les quals l’ús de...”,

“[...] En canvi, hi ha malalties

agudes en les quals l’ús...”, “[...]

Però, en canvi, hi ha malalties

agudes en les quals l’ús...”.

24


La taula 2 resumeix les diferències de comportament de les conjuncions i els

connectors parentètics i dels elements que s’insereixen en aquests tipus de paraules.

La diferència entre connector parentètic i conjunció podem constatar-la en el cas

de però.

Exemples:

1. «em podeu dir carcamal, però sóc dels que pensen...»

2. «la percepció de la cruesa del llenguatge és tan variable que [...] pot donar lloc a

tota mena de malentesos. L’augment definitiu, però, és que un sector...»

En el primer exemple, però és una conj. adversativa que relaciona clàusules en

una oració complexa. Tanmateix, en el segon cas, és apositiu i parentètic i indica

contraposició de l’oració en què es troba, a l’anterior. En aquests casos també podríem

emprar el connector tanmateix.

Les característiques descrites corresponen a la majoria de conjuncions i

connectors, però, com en tots els tipus de paraules, hi ha elements que es diferencien per

alguna característica, com la mobilitat i combinació amb una conj., en el cas del

connector parentètic és a dir; les restriccions per a introduir sintagmes com les de la

conj. que,...

No obstant, el comportament dels connectors és molt homogeni i es diferencien

amb claredat.

2.2 Classificació dels connectors parentètics

Es poden classificar segons el seu significat en: addició, disjunció, contrast i

conseqüència. La taula 3 proposa una classificació, no exhaustiva dels principals

connectors parentètics:

25


SIGNIFICATS

GENERALS

SIGNIFICATS

ESPECÍFICS

CONNECTORS

PARENTÈTICS

a) Addició

continuïtat

a continuació, a més, doncs, doncs bé, així,

llavors/aleshores, bé(sentit continuatiu), després (no

temporal)

intensificació encara(més), més encara, a més(a més)

distribució

d’una banda/costat, d’un(a) altra banda/d’un altre costat,

per una banda/ un costat, per altra banda, al seu torn per

començar, d’entrada, d’antuvi, en primer lloc, en segon

lloc,... finalment, per fi, per acabar

digressió per cert, a propòsit

generalització en general, generalment

especificació en concret, en particular, especialment, en especial,

específicament, fet i fet, de fet

ampliació en efecte, efectivament, certament, per descomptat

equiparació de manera semblant, de la mateixa manera/forma,

igualment, així mateix, paral·lelament

b) Disjunció

reformulació

és a dir, o sigui/siga/sia, això és, a saber, (dit) en altres

paraules, dit d’una altra manera/forma, vull dir, vaja, total

més ben dit, millor dit, encara millor, més aviat

exemplificació per exemple, a tall d’exemple, així (per exemple), posem

per cas

resum en resum, en síntesi, en suma, comptat i debatut, ras i curt,

total, resumint

c) Contrast

oposició tanmateix, en canvi, ara (bé), bé, això sí, altrament, si no,

en cas contrari

concessió

no obstant això/això no obstant, (amb) tot i amb això, tot i

així/així i tot, tot i això, (tot) amb tot, malgrat tot, de tota

manera/de totes maneres, en tot cas, en qualsevol cas, sigui

com sigui/siga com siga, però (conn. parentètic), per això,

al capdavall, comptat i debatut/fet i debatut, total

restricció si més no, almenys, més aviat

refutació (ans) al contrari, ben al contrari, per contra, en sentit

contrari

contraposició en realitat, de fet, fet i fet, en principi, ben mirat, si bé es

mira

d)Conseqüència

conseqüència (així)doncs, llavors/aleshores, per tant, així, per

consegüent, consegüentment, en/com a conseqüència

conclusió en fi, en conclusió, en definitiva, per concloure, al

capdavall, al cap i a la fi, a fi de comptes, total

26


3. Connexió textual i coherència textual

Connexió textual: relació cohesiva que s’estableix entre dues oracions o unitats

textuals superiors i un connector, que manifesta la relació semanticopragmàtica que hi

ha entre aquelles.

Analitzarem el paràgraf final de l’article d’opinió «Els nens, delicades

criatures», (pàg.107), on Rahola enumera els arguments amb connectors distributius

(primer, segon i finalment) i conclou amb un conn. consecutiu (doncs) i dos de contrast

combinats (però, això si).

L’anàlisi mostra que per a parlar de connexió textual, ha d’haver-hi un conn.

textual.

* Vegeu taula 3 pàg. 108-109 «anàlisi estructural i semàntica de connectors

textuals» (anàlisi dels conn. del fragment del text de Rahola)

Si substituïm els connectors per altres de diferent significat, el fragment

esdevindrà incoherent. En conclusió, l’ús de connectors textuals contribueix a la

construcció del text en dos sentits complementaris:

1. producció del text : els conn. textuals palesen la relació semàntica entre oracions

o unitats superiors.

2. interpretació del text : la relació semàntica que duen a terme els connectors ens

ajuda a entendre els textos i relacionar els significats d’unitats textuals

complexes.

Les relacions de significat que poden expressar els conn. textuals són

manifestació o variants de 4 relacions semàntiques bàsiques: (vegeu taula 3 pàg.104)

a) Addició: indica que les oracions unides s’han de considerar com elements d’una

suma de significats, que pot interpretar-se com a continuïtat (el 2n element

extensió del sig. del 1r), intensificació (2n element com a + destacat que el 1r),

distribució (organització en ordre dels continguts), digressió (2n element afegeix

info. no massa relacionada amb el 1r), generalització (2n element + general q el

1r), especificació (2n element + concret q el 1r), ampliació (2n element afirma el

1r) i equiparació (igualtat entre els 2 elements).

27


b) Disjunció: l’aparició d’un connector textual disjuntiu implica que la informació

del primer i els segon element es presenten com a formulacions alternatives d’un

mateix contingut bàsic; d’una alternativa metalingüística, per exemple “cotxe o

automòbil” (reformulació, exemplificació); també és possible entendre que el

resum és una operació disjuntiva.

c) Contrast: l’aparició d’un connector textual de contrast manifesta una relació en

la qual els dos elements units apunten cap a conclusions diferents o divergents.

Pot adoptar diferents significats concrets:

- oposició: és el contrast més general

- restricció: implica que el segon element resta una part de l’abast dels significat

del primer

- concessió: implica que el segon element supera el primer, que és presentat com

una mena d’obstacle

- refutació: expressa el contrast com a contradictorietat establerta entre el primer

i el segon element de la connexió

- contraposició: presenta el segon element com a substitut del primer però en

un sentit menys fort que la refutació

d) Conseqüència: l’aparició d’un connector textual de conseqüència indica l’efecte

lògic o discursiu d’un contingut o la conclusió d’aquest.

Exemple:

Anava precisant els seus desitjos: sí, volia únicament observar sense coaccions.

No deixava de banda, tanmateix, les qüestions ètiques: no vulneraria cap codi

deontològic, perquè seguiria les normes indispensables de tota investigació amb

trastornats, encara que no es tractés ben bé d’una investigació. A saber: obtenir el

coneixement de les seves intencions, i sens dubte indemnitzar-lo [...]

28


Finalment va considerar la possibilitat de demanar una subvenció institucional. Al

capdavall, el que volia fer tenia un motiu relacionat directament amb la seva feina:

recuperar el plaer que la rutina de l’exercici professional havia anihilat. Ara bé, les

institucions finançaven alguns projectes útils i intel·ligents. Però també milers de

projectes útils i estúpids. (I. MONSÓ. Com unes vacances, Barcelona: Cercle de

Lectors, 1999, p. 36-37)

En aquest fragment: hi contraposa les qüestions ètiques (tanmateix),

reformulació (a saber), planteja una darrera qüestió (finalment), cosa que justifica

mitjançant una concessió (al capdavall); aquest pensament té un contraargument (ara

bé) que és contraposat amb l’argument contrari (però).

4. Oració composta

L’oració composta permet duplicar o multiplicar estructures predictives o

sintagmàtiques dins d’una única oració.

4.1. Oració composta i complexitat sintàctica

La complexitat sintàctica d’una oració és variable: la llargària que té, la quantitat

d’informació que transmet i la facilitat per a ser interpretada segons l’estructura que

presenta, té a veure amb la quantitat i el tipus d’oracions compostes que conté. Si l’estil

d’un text és molt integrat, el text és més compacte en la mesura que amb menys

paraules és vehicula més informació.

La diferència de complexitat sintàctica d’una oració és una qüestió de grau.

L’elecció d’un nivell de complexitat sintàctica i informativa major o menor es veu

afectada per factors com el canal i el grau de formalitat.

La complexitat sintàctica es pot entendre com a efecte d’operacions de reducció

sintàctica, que corresponen a dos tipus de mecanismes:

a) Els que impliquen composició oracional: transformar estructures simples en

estructures compostes o oracions compostes amb una relació menys forta

(coordinades) en oracions amb una relació més intensa (subordinades).

b) Els que comporten l’ús de formes sintagmàtiques equivalents a formes

predicatives verbals: convertir estructures oracionals simples en aposicions o en

29


sintagmes nominals amb una substantiu d’origen verbal (nominalitzacions) i

simplificar clàusules subordinades substituint-les per sintagmes semànticament

equivalents.

La major integració sintàctica fa el text o el fragment més concís i dens,

sintàcticament i informativament, i proporciona un nombre major d’informacions amb

un nombre menor d’oracions.

4.2. Tipus d’oració composta

Els diferents tipus sintàctics de compostes realitzen funcions textuals

diferenciades. Des d’un punt de vista procedimental, podem parlar de tres tipus de

composició oracional: la coordinació, la interordinació i la subordinació.

a) La coordinació implica l’existència o la possibilitat d’una relació entre dos o

més equivalents, que constitueixen una “sèrie” de conceptes relacionats. Un

concepte complex com a suma de conceptes més simples que s’hi integren. Són

relacions serials l’addició i la disjunció.

b) La interordinació es produeix entre clàusules o sintagmes que mantenen una

relació semàntica de naturalesa binària, com és el cas de les adversatives i les

adverbials circumstancials o adverbials impròpies – causals, consecutives,

concessives, condicionals, finals -, que elaboren relacions causa-efecte, i també

les comparatives.

c) La subordinació es vincula al concepte de dependència sintàctica i es produeix

quan una clàusula ocupa la posició d’un sintagma i fa una funció oracional.

La naturalesa serial de les relacions entre oracions coordinades i subordinades

Quant a la coordinació:

És possible simplificar les estructures coordinades o substituir els dos o més

constituents connectats per un element, igual o equivalent categorialment i

funcionalment, que inclou des del punt de vista semàntic els elements coordinats.

Exemple: “No hi havia ni un jardí, ni una flor, ni un tristíssim arbre” > No hi havia cap

element vegetal.

30


El text transformat manté la gramaticalitat però perd especificitat. En canvi, si

les mateixes idees s’hagueren expressat en una forma segmentada o fragmentada, el text

seria més llarg i repetitiu; exemple: No hi havia ni un jardí. No hi havia ni una flor. No

hi havia ni un tristíssim arbre.

La repetició: pot ser adequada per a efectes d’estil però en general no.

Quant a la subordinació:

És un procediment que contribueix a una integració forta de dues estructures

predicatives.

Exemples

Suboordinació substantiva: [Ha tendit a donar per suposat...] = [ ha tendit a això]

Subordinació adjectiva: [la llengua “oficial de l’estat, que entenen generalment com a

llengua “nacional”]

Adverbial de manera: [aplicar un principi de territorialitat única per a la llengua

“nacional” com a llengua vehicular dels mass media de titularitat pública, ignorant...

l’existència de les llengües minoritàries...]

En el cas de subordinació substantiva és necessària per a completar l’estructura

sintàctica. En els altres casos, ni hi ha necessitat sintàctica, però la subordinació permet

vincular estructures que si apareixen coordinades o juxtaposades fan que l’estil siga més

segmentat.

Conclusió: Subordinades i coordinades actuen directament en la síntesi

d’estructures més complexes, eviten repeticions innecessàries i permeten un major grau

d’especificitat conceptual.

Relacions de les interordenades

Les interordenades, en canvi, manifesten relacions binàries i pròpiament no

estalvien constituents. Deixant de banda les comparatives, la resta expressen significats

de tipus causatiu (causa- efecte), i es relacionen de dos en dos (causals- consecutives,

31


condicionals- finals, concessives- adversatives), ja que manifesten relacions

complementàries:

- Les causals, condicionals i concessives: destaca l’origen de la relació. El

connector precedeix l’element que indica l’origen, la “causa” de la relació.

- Les consecutives, finals i adversatives: Destaca l’origen de la relació. El

connector precedeix l’element que indica la fi, l’efecte.

És a dir: les interordinades responen a tres esquemes semàntics, que expliciten

relacions de coherència especialment rellevants: causa real – efecte real, causa possible-

efecte possible, causa (tesi)- efecte contrari (antítesi).

a) Causals – consecutives :

Causals: ja que

Consecutives: de manera que

El que determina el tipus de relació no és la posició, sinó la relació establerta,

que determina que una clàusula siga causa i l’altra efecte d’un mateix complex

semàntic.

b) Condicionals – finals :

a. Causa possible (condició) En cas que

b. Efecte possible (finalitat) per

c) Concessives – adversatives :

a. Concessiva. Causa (tesi): malgrat que

b. Adversativa. Antítesi: però

Les relacions són especulars i reversibles. La informació seria la mateixa, però el

punt de vista adoptat i la força argumentativa seria diferent.

La juxtaposició

Es tracta d’una tipus de relació que consisteix en una oració composta en què no

hi ha presència de cap connector. No afecta a la relació sintàctica (interordinació) ni la

semàntica (oposició).

32


Identificar les interordinades:

La millor fórmula és la substitució per una conjunció que sabem clarament quin

valor semàntic té. Perquè (+ indicatiu) o ja que: causal; de manera que: consecutiva;

si /en cas que: condicional; perquè (+subjuntiu) o per tal que: final; encara que:

concessiva; però/sinó: adversativa.

Les comparatives manifesten també una relació binària (terme comparat- terme

de comparació), sintàcticament no sempre responen a un esquema semàntic

d’interordinació, sinó que sovint, especialment quan són comparatives marcades per una

correlació (tant... com, més...que, etc.) funcionen com un complement i, per tant,

s’aproximen a les subordinades.

En conclusió: interoridinació manifesta una relació binària semànticament i

sintàcticament.

La comparació i la conseqüència poden adoptar estructures de complement de

nom, adveri o adjectiu i , en aquests casos, l’estructura és subordinada.

5. Connexió, referència i cohesió

Hi ha casos que plantegen dubte entre la connexió i altres fenòmens, sobretot

l’anàfora i l’ús de sintagmes adverbials i preposicionals que emmarquen tota l’oració

però no realitzen cap funció connectiva sinó marcant de referència (cohesió).

33


Taula 5. Connectors vs. Referència

CONNEXIÓ: A connector B REFERÈNCIA: A (antecedent) B

(marcant de referència)

Un connector uneix les unitats A i B. Una unitat B remet a una altra unitat A.

La relació entre A i B es fa explícita per la

presència del connector.

B s’interpreta pel coneixement de A.

El connector és una marca formal de

relació entre les unitats de sentit del text.

Si l’element A es troba dins del text, el

marcant B és una forma de repetició.

El connector gramatical es troba fora de

l’estructura bàsica de l’oració.

El marcant de referència es troba dins de

l’estructura bàsica de l’oració.

El connector manifesta una relació

sintàctica de composició oracional i una

relació semàntica.

El marcant necessita ser relacionat amb el

seu antecedent per assolir significat o per

completar-lo.

A i B són unitats intraoracionals, oracions

o conjunt d’oracions.

B és sempre un mot o un sintagma que

remet a un altre.

34


V. CONCLUSIONS

1. Text i context: l’adequació

L’adequació relaciona el text i el seu context de producció, a través de:

a) Situació enunciativa i persones del discurs

elements de l’enunciació : interlocutors, espai i temps.

polifonia : desdoblament de l’emissor o del receptor.

subjectivitat/objectivitat : grau d’implicació de l’emissor.

punt de vista i empatia : l’associació de l’emissor amb un dels possibles punts de

vista introduïts en el text.

b) Informacions implícites

comunicació verbal/ no verbal : relació entre els signes lingüístics i no

lingüístics.

coneixements enciclopèdics .

intertextualitat : mecanisme de remissió a altres textos.

principi de cooperació : principi general per a descriure el comportament dels

interlocutors ideals en un intercanvi comunicatiu cooperatiu ( màximes

conversacionals).

c) Variació lingüística

variació funcional o situacional : dóna compte dels registres, de totes les

variacions en la situació d’ús.

variació diatòpica : condicionament geogràfic

variació diastràtica : referida als dialectes socials.

variació diacrònica : referida a les marques lingüístiques que associen amb

estadis de la llengua no actuals.

Cal conèixer i reconèixer una sèrie d’elements contextuals:

35


a) Per a interpretar la primera persona cal saber qui parla.

b) Per a indicar els elements que indiquen el temps, hem de saber quin dia es va

realitzar.

c) Cal saber interpretar que apareixen unes altres veus, que són indefinides però

que prenen paraula.

d) Cal tenir coneixements enciclopèdics; la interpretació de la comicitat és

necessària per no creure que qui parla és un boig.

e) Si haguérem sentit el text, ens adonaríem d’on és l’emissor, quin parlar té.

Aquests i altres elements formen part de l’adequació del text (seguit de paraules

i oracions relacionades) al seu context de producció i interpretació. Els fenòmens

d’adequació més relacionats amb la cohesió són els que tenen a veure amb la situació

enunciativa i sobretot amb les persones del discurs: la dixi, la modalització i el discurs

citat.

2. El significat global del text: la coherència

La coherència es refereix a la construcció del significat del text: quin tema

desenvolupa i com ho fa.

Els conceptes bàsics de la coherència són:

a) Tema del text : és allò de què tracta el text, el seu contingut bàsic.

b) Estructura : organització de les informacions segons patrons formals i

conceptuals.

c) Selecció de la informació : procés de focalització en aspectes temàtics en funció

de la cerca de rellevància respecte al tema i la intenció comunicativa.

d) Organització de la informació : procés d’ordenació jeràrquica d’informacions

conegudes i noves.

Un text ben construït s’orienta a desenvolupar un tema amb una estructura clara i

combina informació coneguda i informació nova que ha estat correctament

seleccionada.

3. Les relacions formals en el text: la cohesió

36


Les marques relacionals entre unitats del text les podem organitzar en blocs de

mecanismes de cohesió: a) la modalització i el discurs citat, b) els mecanismes de

referència, c) la connexió. També les podem analitzar d’acord amb el nivell

interpretatiu a què es vinculen, l’adequació o la coherència.

Podem definir els diferents processos de cohesió:

a) Marques relacionades amb l’actitud de l’emissor i les veus del discurs

- Modalització : mecanismes fonètics, morfològics, lèxics, sintàctics i

pragmàtics que manifesten en el discurs la subjectivitat de l’emissor.

- Discurs citat : marques explícites de la veu dels enunciadors, és a dir, de la

inclusió d’una enunciació subordinada a l’enunciació principal del text.

b) Mecanismes de referència

- Dixi : marques gramaticals que posen en relació el text i el context

extralingüístic. Tipus:

o Personal: assenyala o inclou l’emissor i el receptor

o Espacial: s’interpreta en relació amb la distància respecte a l’emissor.

o Temporal: s’interpreta en relació amb el temps de l’enunciació.

- Anàfora : marca gramatical que s’interpreta per relació amb un element del

context lingüístic.

- El·lipsi : variant de l’anàfora en què tenim un element omès que s’interpreta

per relació amb un element del context lingüístic.

- Cohesió lèxica : relació anafòrica entre dos o més elements lèxics de sinificat

ple. Pot ser:

o De referència: repetició, sinonímia, hiperonímia-hiponímia, nom

general.

o De sentit: per contrast o enciclopèdica.

- Correlació de temps verbals : ús d’alguns temps verbals d’indicatiu en relació

amb els temps de l’enunciació o amb un temps introduït en el context

lingüístic.

o Temps díctics: pretèrit perfet, present i futur.

o Temps anafòrics: pretèrit plusquamperfet, pr. Imperfet i condicional.

37


c) Connexió i complexitat de l’oració

- Connexió : relació entre dues parts del text manifestada per connectors. Els

connectors expliciten relacions de coherència entre les diferents parts del

text. La connexió pot ser:

o Connexió textual: un connector uneix dues oracions o unitats

superiors; la relació és semanticopragmàtica.

o Composició oracional o oració composta: unió de dues parts d’una

oració; la relació és sintàctics i de vegades també semàntica.

- Complexitat sintàctica : les oracions poden tenir una major o menor

complexitat sintàctica, en funció de la quantitat i el tipus de fenòmens de

composició oracional que contenen.

38

resum "gràmatica del text" cuenca

Documents