Context Historic Les expedición i conquestes d’Alexandre Magne (334-323aC) provoquen

canvis politics i culturals provocan tres fet remarcables: Finalitza l’epoca de les polis, passens de ciutats amb ciutadans lliures a

súbdits regits per un administrador o general,. L’extencio del grec com a llengua comuna de l’administracio del Imperi. Cosmopolitisme(totes les races humanes formen part d’una única

comunitat), provocat per l’unio de totes les terres que va conquerir. Amb la mort d’Alexandre Magne (323 ac) s’inicia la filosofía Hel·lenista i

comenzara un període de guerres entre diàdocs o successors d’aquest, que es repartiren l’Imperi d’Alexandre.

La Filosofia d’aquest periode es concep com a terapia per l’anima, aïllant-la de la politica, de les ambicion, passions i preocupacion incomptables.

La Filosofia Hel·lenistica es basara en el Individualisme, orientar la vida del savi, és a dir, la vida de l’home que aspira a la felicitat individual en un context de dolor i crisi de les velles certeses comunitàries.

La saviesa es un ideal elitista que demana un esforç de cura de l’ànima i de construcció del caràcter. El discurs filosòfic hel·lenístic està més adreçat a una fascinació intel·lectual i interiorització moral que a la lògica.

Els Hel·lenístics, primers filòsofs grecs que experimenten una buidor del llenguatge i un cert cansament moral.

Creació de Escoles de filosofia, comunitats humanes que impliquen, no només un coneixement, sinó un estil de vida que s’aplega entorn un mestre.

filosofar en aquesta època és triar una escola, convertir-se al seu mode de vida i acceptar els seus dogmes (afirmació indiscutible proclamada autoritàriament com a certa i incontestable).

Filosofies hel·lenístiques és derivaran en (per ordre d’aparició):  Cínics (contemporanis de Plató, però amb projecció posterior), Pirró i l’escepticisme, Epicur i l’epicureisme, i els estoics.

Característiques generals del pensament hel·lenístic:

1. El filòsof hel·lenístic té una clara consciència de ser un individu aïllat de la societat (trien la distància i la separació envers la ciutat).

2. Savi: nou model d’home superior, que se separa de la massa, i que cerca una raó universalcosmopolita.

3. La filosofia hel·lenística no és només un mode de pensar, sinó també un modus vivendi.

4. La saviesa apareix com una forma d’autocontrol (viure per ells és saber-se en perill i la filosofia és concebuda com a forma de dominar aquesta situació de por, perill i malaltia).

5. La forma de la filosofia hel·lenística és la meditació: discurs interior (en substitució a l’anterior discurs públic).

Ideals de vida compartits per les diverses escoles:

1. Autarquia o “bastar-se a si mateix”, que s’oposa tant a la dependència respecte als altres com a la dependència tràgica respecte el destí o inevitable. Per assolir-la cal tenir des d’una indiferència absoluta respecte el dolor, fins a la més total insensibilitat.

2. Ataràxia o “no pertorbació”, “serenitat”, “pau espiritual”. Només s’assoleix per la reducció de les necessitats i la renúncia, sovint acompanyada del silenci (aphasia).  

ESCEPTICISME:

L’escepticisme és una doctrina que nega la possibilitat de conèixer la veritat, basant-se en el dubte.

Aquesta  s’origina  en el segle III aC. amb Pirró d’ Elis i els seus deixebles, els pirrònics que desprès  foren denominats escèptics.

És divideix en 4 èpoques:1. La primera etapa és l’escepticisme de Pirró.

o Pirró va néixer a Elis, al Peloponès, el 360 aC. i va morir el 270 aC.o Va ensenyar que la raó humana no pot penetrar fins l'essència íntima de

les coses. Per tant, de res podem estar segurs, i el savi s’ ha d'abstenir de jutjar.

2. La segona etapa de l’escepticisme és amb la unió dels membres de l'Acadèmia Mitjana (l'escola que es va desenvolupar al segle III aC a partir de l'Acadèmia de Plató) i de l'Acadèmia Nova (segle II aC) de Carnèades  en la lluita contra el dogmatisme dels  estoics.

o Carnèades, filòsof nascut a Cirene, al voltant de l'any 213 aC al nord d'Àfrica (en l'actual Líbia).

o Va ensenyar que el coneixement és impossible però va comprendre que la suspensió de la raó humana és impossible. I així derivà que el criteri per el qual podem actuar es el més provable.

3. En la tercera etapa de l’escepticisme va reaparèixer el Pirrisme a través dels alumnes de l’Acadèmia, a finals del segle I aC. Un dels filòsof més influent de l’Acadèmia va ser Enesidemo de Cnssos.

o Enesidemo va néixer 80 aC a Cnossos, actual Creta, i va morir a Alexandria al 10 aC

o Enesidemo va ser el primer a recuperar el pensament de Pirró i desenvolupar el pirronisme, que fins llavors pràcticament no havia existit, diferenciant clarament l'escepticisme de l'Acadèmia.

o Va produir  una classificació de deu raons en suport de la posició escèptica denominats "tropos" els quals sistematitzaven els antics arguments escèptics per demostrar la impossibilitat del coneixement i la necessitat de suspendre el judici.

4. L'última fase de l'escepticisme és representada per Sisè Empíric, metge que va pertànyer a l'escola empírica del segle II dC, que es proposava destruir tota mena de dogmatisme especulatiu, adoptant una actitud pràctica empírica davant la realitat.

o Va néixer a Grècia l'any 200 d. C., va viure a Alexandria i Roma.o És un dels principals representants de l'escepticisme antic, considerat com

neopirrónic i seguidor d’Enesídemo. A més va ser metge.o Sisè sostenia que hem  de suspendre el judici perquè tant

l'afirmació com la negació són igualment persuasives. No hi ha

criteri de veritat, les demostracions són relatives, la causa és incapaç d'explicar els fets. L'única actitud racional és l'abstenció de tot judici, ser imparcials.

EPICURISME:

Doctrina que va sorgir a Atenes l’any 306 a.C  (entre els segles III a.C – III d.C). En l’escola la va crear Epicur. La seva escola fou fundada en una finca a les afores d’Atenes, anomenada “ Els Jardins” (nom que adoptaren també els seus alumnes- seguidors de la doctrina)

La filosofia d’aquesta doctrina es basava en obtenir una vida feliç i bona, i aquesta havia de realitzar una dos tasques:

o combatre les falses idees que fomenten la por i el patiment, que són quatre: la por a la mort, la por als déus, la por al dolor i la por al destí.

o crear en el savi un estat d’ànim favorable a qualsevol circumstància.    Epicur elabora el tetrafarmacon o “quàdruple remei”, que consta de

diverses tesis bàsiques:1. Els déus no són a témer (els déus existeixen, però no estan barrejats

amb la vida humana).2. La mort és una ficció (els cossos són àtoms que s’agreguen

aleatòriament i contínuament, per tant morirem i viurem infinites vegades)

3. El plaer és fàcil d’aconseguir (el plaer que cal buscar és aquell que no comporti després un dolor més brutal i desesperat, per tant, el que s’aconsegueix de la vida íntima viscuda amb dignitat i sense angoixa).

4. El mal es pot suportar amb valentia (el mal es pot suportar perquè podem aprendre a viure amb allò natural i necessari, dominant el nostre desig).  

Epicur divideix la filosofia en tres parts: la canònica, la física i l’ètica: o La part de la canònica o la lògica  estableix el criteri de la veritat, del

pensament i del discurs.

o La part de la física és de concepció atomista: hi ha els àtoms i el buit. L'atomisme té també una significació ètica i antropològica:

el Tot no existeix; els àtoms no són totalitats i la vida és sempre una cosa fragmentaria, mòbil i canviant.

o La part de l’ètica defensa la doctrina del plaer (hedonisme). Separant el plaer en tres tipus de desitjos:

- Els naturals i necessaris (necessitats bàsiques: set, gana...)

- Els naturals i innecessaris (el sexe, les arts il’oci).- Els no naturals i innecessaris, considerats superflus (la

fama, el poder polític o el prestigi) La felicitat s’obté quan l’ànima està en pau amb si mateixa ( atharaxia) i

el cos en l’equilibri saludable (aponia).o Atharaxia: Estat d’harmonia o equilibri intern que condueix al

benestar espiritual.o Aponia: Estat del benestar saludable del cos que el fa resistent

davant les malalties. Hi ha dos tipus de palers, els  catastemàtics i els cinètics.

o Catastemàtics: Conseqüència de la satisfacció immediata  d’una necessitat del cos o de l’ànim, és un plaer bàsic.

o Cinètics: és la perllongació dels plaers catastemàtics per augmentar la sensació de plaer però innecessari.