revista "el portarró" nº 18
DESCRIPTION
Revista del Parque Nacional de Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, Cataluña, España.TRANSCRIPT
el portarró18butllet í del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
es
tiu
ta
rdo
r2
00
5
Casa del Parc Nacional de Boí
Ca de S imamet · C / de les Gra ieres , 2 · E 25528 Bo í (A l ta R ibagorça)
Te l . 973 69 61 89 · Fax 973 69 61 54
Casa del Parc Nacional d 'Espot
Prat de l Guarda , 4 • E 25597 Espot (Pa l la rs Sob i rà )
Te l . / Fax 973 62 40 36
Pàgines web :
www.parcsdecata lunya .net /a iguestor tes .h tm
www.mma.es /parques/ lared/a igues/ index .h tm
Correu e lect rònic :
in fo .a iguestor tes@oapn .mma.es
Presentació
L’arqueologia, una al tra v is ió de l ’a l ta muntanya
El respecte a la biodiversi tat : un camí cap a la fe l ic i tat
Joanito del Sastre, guarda i pastor d'Aigüestortes
Noticiar i
Coneguem el Parc • La f lor de neu
• Els l l imacs
Caminem pel Parc • Monestero, la val l dels Fangassals
Publ icacions
3
4
7
9
15
1718
19
21
índexE l P o r t a r r ó
E s t i u - t a r d o r 2 0 0 5
C o l · l a b o r e n e n a q u e s t n ú m e r o :
C a r l o s P é r e z
E r m e n g o l G a s s i o t B a l l b é
J o r g e J i m é n e z Z a m o r a
F e r r a n R e l l a F o r o
J a u m e C o m a s i B a l l e s t e r
G e r a r d G i m é n e z P é r e z
J o s e p M a r i a R i s p a i P i f a r r é
M e r c è A n i z i M o n t e s
J e s ú s Ta r t e r a O r t e u
J o r d i V i c e n t e C a n i l l a s
N ú r i a B a t a l l a i B a r a d o
J o r d i C a n u t i B a r t r a
G e m m a C o t s i A g u l l ó
F o t o g r a f i e s :
A r x i u d e l P a r c N a c i o n a l
E r m e n g o l G a s s i o t B a l l b é
J o r g e J i m é n e z Z a m o r a
J o r d i S e r r a - C o b o
C o r r e c c i ó l i n g ü í s t i c a :
J u d i t h V i d a l P e r e l l ó
D i s s e n y i m a q u e t a c i ó :
A r a n D i s s e n y a d o r s
D i p ò s i t L e g a l :
L - 1 4 2 8 - 9 6
E d i t a :
�
El Por tar ró no assumeix la responsabi l i ta t sobre les op in ionsexpressades en e ls a r t ic les s ignats o amb pseudònim, la qualés exclus iva de ls seus au tors .
presentació�
3
bu
tlle
tí d
el
pa
rc n
ac
ion
al
d’a
igü
est
ort
es
i e
sta
ny
de
sa
nt
ma
uri
ci
Este año se celebra el cincuenta aniversario de la crea-ción del Parc Nacional d´Aigüestortes i Estany de SantMaurici. Su situación actual es el resultado de losnumerosos vaivenes de carácter político que se handado en este país al tratar de enmarcar, dentro del régi-men de las autonomías, la gestión de los espacios natu-rales; y es también el resultado del trabajo de sus dife-rentes gestores quienes, en cada momento y dentro desus posibilidades, han procurado mejorar el estado ini-cial en que se encontraba el Parque Nacional cuandofue creado el 21 de octubre de 1.955. Durante trece años, desde su creación hasta finales de1968, no tuvo un Director-Conservador sino que existíala figura de un Secretario cuya función era administra-tiva. Recibía las peticiones de actuación dentro delespacio natural, las estudiaba y las elevaba a la consi-deración de un Patronato, en aquellos años presididopor el Gobernador Civil de Lleida. En la vertiente deEspot había un guarda que hacía lo que podía. En la otravertiente, en la Ribagorça no había ni guarda. Tampocose realizaban ningún tipo de inversión. En 1968 fui nombrado como primer director del ParqueNacional. Mi nombramiento casi coincidió con el de unguarda en la Ribagorça, el entrañable Juanito Gilrecientemente jubilado con los máximos reconocimien-tos. Él no ha necesitado estudiar; la naturaleza y susdotes de observación le han enseñado en que debeconsistir su conservación.Dejé de ser Director en noviembre de 1977. Duranteesos nueve años la situación del Parque fue la ya des-crita: dos guardas y ninguna inversión. La relación conlos dos ayuntamientos donde se ubica el Parque no erafácil. El Patronato denegaba o ponía condiciones a suspeticiones y ellos no recibían nada a cambio. Aunque seles intentaba hacer comprender que, gracias a la exis-tencia del Parque, el turismo de montaña, entonces casiinexistente, lo elegía como lugar de visita aportando asíun beneficio económico.¿Qué podía hacer un director sin dinero? Pues bastante.Toda la superficie del Parque Nacional era de propiedadprivada. Cómo director me propuse sanear la situaciónlegal de los terrenos. Lo primero que intenté y, deboreconocer que me fue fácil de resolver, fue tratar con elAyuntamiento de Espot que el monte de su propiedad
fuera declarado de Utilidad Pública e incluido en elCatálogo de Montes. La protección legal que la antiguaLey de Montes proporcionaba con la declaración deUtilidad Pública era la máxima ya que, entre otras cosas,no se podía modificar el carácter forestal de los terrenos,ni, por tanto, edificarse.Más difícil de resolver era evitar la aprobación de las cor-tas anuales en la Ribagorça. La ley contemplaba, ante underecho adquirido de corta, dar la conformidad a la mismasi la petición se hacía de acuerdo con el plan previamen-te aprobado, es decir en el sitio fijado y con el volumenasignado. Cada año la propiedad hacía su petición. Secomprobaba que se amoldaba al plan previamente esta-blecido y se enviaba el expediente a la Dirección Generalde Montes que otorgaba la autorización. Así se fuehaciendo hasta el año 1977 en que a la propiedad lecorrespondía cortar en la zona emblemática de Aigües-Tortes. En esta época la conciencia conservacionistahabía entrado ya en la sociedad. Desde un principio secreyó que esa corta no se debía autorizar, Así que seempezaron conversaciones con la propiedad, que durarondos años, para conseguir la venta de la finca a ICONA. Lapropiedad de esta finca fue transferida posteriormente, enel año 1995, de ICONA a la Generalitat de Catalunya. Yo intervine, junto con otros compañeros, en este procesofelizmente culminado, que facilita enormemente la gestióndel Parque Nacional, al hacerse sobre terrenos propiedadde la Generalitat o sobre un monte de U.P. Modestamente,aunque otro en mi lugar habría hecho lo mismo, era yo elque estaba allí en ese momento, y creo que contribuí afacilitar la futura gestión del Parque Nacional.Hoy, felizmente, los problemas son otros, pero hay sufi-cientes inversiones y, sobre todo, se conceden todo tipode subvenciones a asociaciones, personas o ayuntamien-tos que hacen que hoy el Parque sea aceptado por loshabitantes de la zona que además se benefician de lospuestos de trabajo que directa o indirectamente crea lademanda de sus visitantes.A la actual Directora-Conservadora, Mercedes Aniz, laanimo a que siga ilusionada con la difícil gestión de esteParque Nacional que, como en todos, tiene que compagi-nar el uso público con la conservación. Y eso no es fácil.
Carlos Pérez GonzálezEx-Director del Parc Nacional (1968-1977)
No és gaire difícil d’imaginar que per a la majoria de visi-tants del Parc la visió de qualsevol dels seus paisatgesevoca, bàsicament, a una natura agresta, imponent iesplendorosa. A la gent que ha nascut i crescut a la ciutatli és difícil pensar que entre els immensos tarters penjatssobre la vall o en petites canals enfilant-se pel vessant hihagi la imprompta dels éssers humans que des de fa milersd’anys poblen i utilitzen les muntanyes del Parc per a viure.Mai ha estat gaire habitual fer recerca arqueològica enzones d’alta muntanya. A la majoria d’arqueòlegs/es tambéels ha costat de concebre que els éssers humans de familers d’anys no només poguessin viure en aquest tipus deparatges sinó que, a més, trobessin un atractiu en fer-ho.En el millor dels casos es pensava que les escasses restesarqueològiques en aquests entorns representaven les res-tes de poblacions marginals o apartades d’altres indretsmés aptes per a l’assentament humà. Ara bé, en els darrersanys algunes troballes, com la d’Ötzi o l’”home dels gels”en una glacera a més de 3.300 m. d’alçada als Alps, hancomençat a replantejar aquesta perspectiva. L’Arqueologia és la ciència que ens permet conèixer el pas-sat a partir dels objectes i altres restes materials de lespoblacions humanes. Així doncs, la troballa de restesarqueològiques en zones d’alta muntanya ens adverteixque aquests territoris també tenen una Història pròpia, unaHistòria que no només ha escrit la natura sinó també lesdones i homes que hi han viscut des de fa mil·lennis. Ara estracta de conèixer aquesta Història i atès que hi ha moltpoques referències escrites que ens en parlin, l’Arqueologiaés la millor eina per a fer-ho.
L’Arqueologia al Parc NacionalJa fa anys que a l’interior del Parc i a les seves rodalies
s’han anat trobant algunes evidències arqueològiques. Les“pedres de llamp” que alguns pastors duien i feien servircom amulet eren en molts casos destrals fetes de pedrapolida i moltes havien estat recollides en les zones de pas-tura d’estiu dels ramats. Més recentment els mateixosguardes han recuperat algunes destrals i recipients cerà-mics que daten, en alguns casos, de fa més de 3.500 o 4.000anys. Ja fora del Parc, un equip d’arqueòlegs/es de laUniversitat Autònoma de Barcelona (UAB) des de l’any2001 ha localitzat vàries desenes de jaciments arqueolò-gics, alguns força antics, a la meitat nord del PallarsSobirà. L’any passat el Parc va encarregar, a aquest equipde la UAB l’inventari dels recursos arqueològics. Ambaquest estudi es pretenien dos objectius. En primer lloc,disposar del coneixement acurat de les restes arqueològi-ques existents al Parc, a fi de poder aplicar les mesuresnecessàries per a la seva protecció en quan a bé patrimo-nial. Segonament, l’inventari havia d’oferir dades arqueolò-giques que fossin el punt de partida per a escriure la histò-ria humana dels territoris del Parc, avui encara pràctica-ment desconeguda tot i que ja sabem que arrenca varismilers d’anys endarrera.La recerca duta a terme ha consistit el què s’anomenaprospecció arqueològica, és a dir, la recerca i reconeixe-ment visual de jaciments arqueològics en un territori desde la superfície. Així, prèvia la selecció de diferents àreesa la ribera de Sant Nicolau a Boí i d’estany Negre dePeguera a Espot, un equip de 8 arqueòlegs ha pentinatdurant un mes valls, vessants i carenes buscant i docu-mentant restes arqueològiques. Quan el terreny ho hapermès aquesta revisió s’ha fet mitjançant transectesd’amplada fixa, avançant formant un front amb cadaarqueòleg separat de l’altre per uns 25 m. Alguns guardes
l’arqueologia,una altra visió de l'alta muntanya
4b
utl
letí
de
l p
arc
na
cio
na
l d
’aig
üe
sto
rte
si
est
an
y d
e s
an
t m
au
ric
i
�Olla de l’Edat del Bronze o principis de l’Edat del Ferro.
del Parc han col·laborat en aquestes tasques oferint tantinformació d’indrets i de troballes com coneixement per apoder llegir el territori (camins dels animals, moviment delstarters, etc.). En algunes ocasions s’han realitzat petits son-dejos en alguns jaciments per a avaluar la potència delssediments i recuperar materials arqueològics que perme-tessin situar-los en el temps. Aquesta activitat es conti-nuarà aquest estiu, enguany centrada al circ de Cavallers ia la zona de l’estany d’Amitges.
Les troballesLa recerca duta a terme l’any passat ha portat a identificar36 jaciments arqueològics, de diferents èpoques, tipologiesi funcionalitat. Una bona part d’aquests jaciments consis-teixen en restes d’edificacions que per la seva forma iemplaçament fàcilment poden vincular-se amb la pràcticade la ramaderia estival. Així s’han identificat passos comp-tadors, cabanes de pastors, tancats i munyidores. Tot i queés difícil donar una cronologia exacta a aquestes estructu-res, la seva semblança amb les utilitzades al segle XIX i XXpels pastors i estudis fets a la Cerdanya francesa permetensuposar que foren construïdes i utilitzades en els darrers500 o 600 anys, amb un model de gestió ramadera similar ald’època recent. Ara bé, en bastants d’aquests emplaça-ments és possible identificar a sota dels recintes mésmoderns, les restes de murs que indiquen la presència deconstruccions anteriors en el temps en el què, molt proba-blement, fou l’aprofitament del mateix indret en diferentsèpoques.En altres casos les restes arquitectòniques localitzadesdefineixen aglomeracions que recorden un poblat. En elleses combinen tancats amb espais que semblen de vivenda isovint s’intueixen carrers. Sovint es troben en zones de tar-ters força estables a cotes que poden arribar als 2.300 m.,d’on aprofiten la pedra com a matèria primera per a laconstrucció. A falta d’estudis més acurats es fa difícilsaber-ne la cronologia ja que la seva estructura no s’as-sembla als referents ramaders d’èpoques recents.Les evidències d’utilització de vuit petits abrics i covesentre 1.650 i 2.450 m. d’alçada possiblement també fan
referència a la pràctica de la ramaderia en el passat. Enalgunes d’aquestes cavitats s’han recuperat restes deceràmica i lítiques (tant eines de pedra com els residus dela seva fabricació), que actualment estan sent analitzadesals laboratoris del Departament de Prehistòria de la UAB idel Departament d’Arqueologia i Antropologia del CSIC aBarcelona . Les dades que ofereixen aquests materials sónmolt suggerents. En primer lloc indiquen que les poblacionsque van habitar o utilitzar la zona (si més no durant certapart de l’any), no eren comunitats isolades. Així, en dosjaciments situats entre 2.350 i 2.450 m. d’alçada han apare-gut restes d’un tipus d’urnes ceràmiques recurrents a granpart de Catalunya al final de l’Edat del Bronze i inicis del’Edat del Ferro, fa entre 3.300 i 2.500 anys. En un altre jaci-ment, a la ribera del riu de Sant Nicolau, s’ha identificatceràmica feta amb torn, del final de l’època romana, uns1.500 anys endarrere. La datació per Carboni 14 del fogard’un petit abric ha proporcionat una cronologia similar, delss. V-VI després de Crist, que mostra un altre jaciment d’unaèpoca similar també a la zona de Boí. Igualment, les eines iresidus de talla de sílex recuperats tant en coves, balmes iabrics com en una carena a 2.750 m. d’alçada, indiquen l’a-rribada de materials foranis al territori de l’actual Parc, jaque no es coneixen afloraments d’aquesta matèria primerani en aquesta zona i en àmbits geogràfics propers. Finalment, cal destacar que un dels jaciments documen-tats, una balma, té una llarga seqüència d’ocupacióprehistòrica i antiga (fins al final de l’època romana o inicisde la visigòtica). En un petit sondeig s’han obtingut duesmostres de carbó que han pogut datar, per C-14, dosmoments de la presència humana a la zona. Un d’ells té unaantiguitat d’entre 4.850 i 4.450 anys. L’altre se situa entre5.750 i 5.600 anys enrere. Aquest fet és extremadamentrellevant per dues raons. Primerament, en un estrat inferior(i per tant més antic) encara hi ha restes arqueològiques,en aquest cas només eines de pedra i residus de la sevamanufactura. D’altra banda pràcticament enlloc delsPirineus meridionals es coneixen jaciments d’aquesta anti-guitat, fet que sovint ha servit per argumentar que a peneshavien estat poblats per l’ésser humà.
l’arqueologia, una altra visió de l'alta muntanya�
5
bu
tlle
tí d
el
pa
rc n
ac
ion
al
d’a
igü
est
ort
es
i e
sta
ny
de
san
t m
au
ric
i
l’arqueologia, una altra visió de l'alta muntanya
Cometes de Casesnoves.
6
bu
tlle
tí d
el
pa
rc n
ac
ion
al
d’a
igü
est
ort
es
i e
sta
ny
de
san
t m
au
ric
i
El Carboni 14 o C-14El coneixement del temps, és a dir, saber de quan són lescoses que es troben és una de les principals preocupa-cions dels arqueòlegs/es. De vegades, com en el cas d’unamoneda que té escrita la data d’emissió, saber l’època defabricació d’un objecte pot ser relativament fàcil. En d’al-tres, el com ha estat fet, la seva forma o alguns trets deco-ratius també poden ajudar, com en el cas d’alguns reci-pients ceràmics, tot i que aquesta informació no sempre ésdel tot exacta. Finalment, hi ha alguns mètodes de datacióabsoluta. El més emprat és el del Carboni 14. El mètode con-sisteix en mesurar el procés de desintegració del Carboni14 que tots els éssers vius tenim al cos i que quan morimcomença a desaparèixer de forma constant i progressiva.Així, el recompte del Carboni 14 d’un os d’un isard ens indi-ca quan fa que va ser caçat, el d’un esquelet humà quan vamorir aquesta persona o el d’un carbó d’un fogar quan esva tallar la branca per a fer llenya.
L’aprenentageEs evident que encara resta fer molt treball per fer per talde tenir una imatge complerta de la Història i la Prehistòriadels Pirineus. No obstant, la informació obtinguda aportadades fermes de que l’actual territori del Parc i altres zonesproperes van ser poblats per homes i dones que en vanexplotar alguns dels seus recursos per a viure. Aquestespersones segurament ja van dur a terme una activitat rama-dera que aprofitava les pastures d’alçada des d’èpoquesprehistòriques, quan aprofitaren petites cavitats com a
refugis. Probablement a partir d’època feudal (del s. XI enendavant), i amb una nova intensificació de les pràctiquesramaderes, la utilització de cavitats restà en segon termeper contemplar una major ús d’estructures arquitectòni-ques fetes amb pedra seca. No obstant, és també possibleque algunes de les estructures ramaderes a l’aire lliure fos-sin ocupades en època anterior a l’Edat Mitjana.Un altre aspecte remarcable de la informació obtinguda ésque, fins i tot en les èpoques més antigues, res no fa pen-sar que aquestes comunitats visquessin aïllades, comsovint suggereixen les descripcions que alguns autors dels. XIX i XX feren de les poblacions de l’alta muntanya piri-nenca. Les matèries primeres emprades en la fabricació demoltes de les eines de pedra van ser transportades de lluny.Una bona part de la ceràmica trobada reprodueix “modes”i formes de fer presents a altres zones del nord-est de lapenínsula Ibèrica i el sud de França. En definitiva, quan admirem un paisatge del Parc, ja sigui unfons de vall o una successió de carenes rocoses i tarters,veiem el resultat d’una llarga història natural, resultat delsmoviments tectònics, el clima, l’erosió i altres factors.L’arqueologia ens mostra, no obstant, que difícilmentpodem entendre aquests paisatges sense pensar en lapresència humana que els va colonitzar fa molt temps i elsha anat poblant durant diferents èpoques. El Parc té un ricpatrimoni cultural, sovint difícil de destriar del natural, quetot just en els darrers anys estem començant a conèixer.
Ermengol Gassiot BallbèJorge Jiménez Zamora
�
�
7
La celebració del 50 aniversari del Parc Nacionald’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és un excel·lentefemèride per reflexionar sobre la importància de res-pectar la biodiversitat, de saber llegir eficaçment, nosal-tres humans capacitats, en el llibre obert de la natura. Iés en aquest marc privilegiat que algunes imatges reite-rades de comportament ciutadà entren en flagrant con-tradicció amb aquesta suposada intel·ligència. Mentre hi reflexiono veig amb tristor, des de casa estant,com se sacseja i es vincla un arbre jove fins a fer-lo tocarde cap a terra, cop s’arrenquen fulles impunement o coms’aboca un llauna al canal enlloc de dipositar-la tran-quil·lament a la paperera que és a tocar... Petits detalls,ja ho sé, d’actituds incíviques que faciliten la comprensiósobre la necessitat de tenir una bona informació, peròmolt especialment una bona educació ambiental. Perquècom deien els padrins qui en fa un cove en farà un cistelli ens aproximarem a situacions alarmants com les quedenuncia el prestigiós ecòleg Joandomènech Ros en elseu deliciós llibre El segle de l’ecologia: “Les paraulesdels diaris porten cada dia noticies esfereïdores: sobreels efectes catastròfics de l’escalfament global; sobrel’abisme cada cop més gran entre rics i pobres; sobre lareducció galopant de la biodiversitat, l’enverinament dels
el respecte a la biodiversitat:un camí cap a la felicitat
rius, la pèrdua imparable de sòl fèrtil...” i afegeix mésendavant “llegim aquestes notícies com qui llegeix eldarrer resultat d’un partit de futbol, el darrer exabrupteque deixa anar un personatge públic o la darrera bromasobre l’estat del benestar que ens etziba el ministre detorn: no en fem cas, no ens ho acabem de creure, ensrellisquen, se’ns en refum...” Aquest és un panorama devastador a què hem de posarfre en la mesura de les nostres possibilitats i com quesom subjectes d’ús, la nostra participació individual, lesnostres decisions s’acaben transformant en un fenomencol·lectiu d’ampli abast. Cal ser menys competitius i méscooperatius tal com ens ho explica el psicòleg AntonioBolinches en el seu llibre El canvi psicològic, “tenimuns principis ètics que ens arriben filogenèticament,com són el respecte a la vida humana, el respecte a lapropietat privada i la preferència per una organitzacióde tipus democràtic més que no pas totalitari. També hihem incorporat la importància de l’ecologia. Jo crecque aquest principis configuren el paradigma emergentdel futur.”L’educació, el respecte per la natura, no només s’a-prendrà des de l’escola, que ha fet, fa i farà el paper queli pertoca en aquest i altres camps de l’educació, s’edu-
bu
tlle
tí d
el
pa
rc n
ac
ion
al
d’a
igü
est
ort
es
i e
sta
ny
de
san
t m
au
ric
i
el respecte a la biodiversitat: un camí cap a la felicitat�
8
bu
tlle
tí d
el
pa
rc n
ac
ion
al
d’a
igü
est
ort
es
i e
sta
ny
de
san
t m
au
ric
i
ca, sobretot i primordialment des de la família, a travésdels gestos, les actituds i les paraules. Malament educa-rem els altres si primer no ens eduquem a nosaltresmateixos.He pogut, sortosament, accedir a aquesta educació nosolament a través de l’escola, molt especialment a tra-vés del pare que era guardabosc a les Valls d’Àneu i queem va saber transmetre amb amor i passió el respecte ala natura, a aquesta biodiversitat que paradigmàtica-ment representa el Parc Nacional d’Aigüestortes iEstany de Sant Maurici. Aprenia en l’epoca tardoral comcollir els rovellons sense que els sotabosc se’n ressen-
tís; com endolcia la veu entre pins i avets per no des-torbar l’ambient; com em feia escoltar el cant d’amordel gall fer; com s’alliberaven faisans i cabirols perrepoblar... m’ensenyava, sense valorar-ho en tota lamagnitud, el camí cap a la felicitat personal. Quan visito la Mata de Valencia, el bosc de Perosa o elParc Nacional em retrobo amb el principi de la meuaformació, amb una manera d’entendre la naturalesa, derespectar-la i conservar-la. Aproximeu-vos-hi, deixeu-vos ensenyar, practiqueu i també sereu feliços.
Ferran Rella ForoPresident del Consell Cultural de les Valls d’Àneu
9b
utl
letí
de
l p
arc
na
cio
na
l d
’aig
üe
sto
rte
si
est
an
y d
esa
nt
ma
uri
ci
�
Són les 6 del matí. Arribo puntual a Boí, a la plaça delTreio, on hem quedat amb Joanito per marxar plegats capal pic del Mariolo. Fou en aquesta mateixa muntanya, vintanys enrere, on el vaig conèixer. Aquella vegada encaravam sortir més aviat; de fet, era de nit i tot just havientocat les cinc del matí al campanal de Sant Joan. Horecordo com si fos avui...
Explica’m coses de la teua infantesa... Vai nàixer a Boí, a ca del Sastre, que era una de les casesmés baixes del poble, per no dir la més baixa. La mare,Pietat, treballava per llí, a casa, fent feines, i después perles cases grans; i el pare, Joan, de pastor! A casa tení-vom quatre crabes, quatre conills i quatre gallines. No re!El pare tenia tamé un sarpat d’ovelles però pogues. Jo,quan me vai poder lligar les espardenyes, vai començar acaçar vaques i corders d’aguelles cases hasta que em vaipoder llogar pra guanyar quartos. Vas pogué anar a estudi?A estudi, molt poc! Quan vai pogué, a còrrer! Les casesgrans que teniven animals, em feien guardar corders,crabes, vaques; hasta tocinos era arribat a guardar, a cade Casòs. Quan els hi tocava el sol, si voleven escaparcap a casa i no hi era Déu que els aturés! Colaven! AlParc, per antes, s’havia fet tocinada, al planell de SantEsperit; els tancaven allí i bé si deien estar tot lo dia i lanit. Allò ja no ho vai vere jo! Què més feies?Quan vai poder servir una mica més, pos a fer de pastor.Tamé havia treballat de mosso alguna temporada. A ca deCília hi vai treballar molt; a ca de Casòs tamé hi vai guar-dar les borregues un any; i después, quan ja vai servir un
poc, l’hivern pr’avall al pla i a l’estiu cap a la muntanya.Baixàvom lo bestiar a Térmens, Almenar, Sarroca deLleida, Alfés, Saudí, Fraga... Marxàvom allà a la tardor,quan les ovelles havien de començar a acorderar, capallà raders de setembre, no!, raders d’octubre, novembrei hasta el 15 de mai. Se tornava cap a la muntanya a par-tir del 10 al 15 de mai. Puiàvom a peu per la cabanera. Sis,set, vuit dies de marxa...Depèn! Com veus la transhumància avui en dia? Ho fan molt pocs pastors perquè ja no en queden i, a partd’això, si ho han de fer sols, carreguen els animals encamions i els puien. Per nai sol, molt mal rollo! Lo menoshas d’anar dos, un a devant i un darrer, perquè si passaqualsevol cosa, que fas tot sol! A la tardor casi marxentotes amb camió. Pocs, encara en baixen, però ja menos!Quants ramats pugen avui en dia cap a les nostres mun-tanyes?Home, ací, a la nostra vall, pocs... En deu puiar cinc o sis:a Cardet, Llobeto, Armengol i Farré; a Durro, Llúçia; aTaüll, hi és Bellita i Moneny, però ell no s’hi mou del poble;i no nya cap més! De Castelldans puia tamé Rogèlio, peròva cap a l’Hospital de Vielha (a la boca sud del túnel deVielha). Els que anaven cap a la vall d’Aran, segons a quèmuntanya, passaven pel port de Caldes o pel port de Rius.Acabem d’arribar al planell d’Aigüestortes. Un silencisepulcral ens rodeja. No es mou ni l’aire. Solament elbram de l’aigua del riu de Sant Nicolau ens rep amable-ment. De sobte, un roc comença a baldringueiar tarteravall. Joanito sempre diu que tots els rocs acudeixen alstarters. I és veritat! “Velos, velos!”–crida de sobte–. Unescamot d’isards comença a fuire desconfiat de nosal-tres. Ell se’ls mira i diu: “Aguell crabit no marxa bé!” És
entrevistajoanito del sastre,guarda i pastor d'aigüestortes
10b
utl
letí
de
l p
arc
na
cio
na
l d
’aig
üe
sto
rte
si
est
an
y d
esa
nt
ma
uri
ci
�veritat, ja fa dies que estem trobant animals malalts, peròla selecció natural té aquestes coses...Quins ramats pujaven a Aigüestortes?A Aigüestortes hi puiaven els de Boí. Boí, sol, sempre!Bueno, per antes, arrendaven les riberes i hi puiava unaparrada... Una parrada són els que puien de davall, defora, d’allà de l’Aragó, i tinen un esparro. I quan sortivauna ovella d’ells diven “ja ha sortit la barraïna”. I les ove-lles que es quedaven a casa, les que no si botxaven delpoble, els diven “les botieres”. Es quedaven a casa per-què sortiven més barates, eren borregues, un sarpat d’o-velles. Se’ls feien a casa!Com es munyien les ovelles a la muntanya? Quan jo ho he viscut, els munyíem una quinzenada o vintdies, pra fer formatge pra casa. Quan xollaven casi hofeien sempre. Triaven les mares de les corderes. Lescases que en tenien pogues les barriaven i munyien junts,un dia pra cada casa. Si ni era tres, pos un dia pra cadacasa... Abans si feia als orris però jo ho he vist fer sempreals pobles. Natres a l’orri en dèiom bergàs i era com unapleta; uns munyien i uns altres les aturaven.Es feia servir també com a comptador? No! Els comptadors a la muntanya eren diferents. Era unpas estret, l’envoltaven de pedres i pins (si en teniven),pra que no poguessin saltar; dos o tres amb els gossosaturaven, i l’altre contava. Un contava i l’altre marcavales cinquantenes!Què és per a tu una ovella? És un animal dòcil, una mica ruc perquè, no ho sé, aixitcom les crabes salten més, l’ovella és més pacífica. És unanimal que el que se hi ha criat el porta com a droga, per-què costa molt de què se’n desfaigue i si ho fan és perquèels emprenyen amb lo de la sang, i si no saquen dos zerosno poden anar a la muntanya. Molta gent se n’ha desfet,però sinó s’aguantava lo que fus! Avui en dia, en aguetpaís, ja en pots estar segur, hi falten ramats! La muntan-ya pra anar bé s’hauria de pèixer ben pescuda cada any.I un pletiu?Un pletiu és un puesto obert on s’hi quedaven els ramatsa la nit, els pastors tamé, pra vigilar que no s’escapessin.Era un gran abono pra l’herba i a la primavera veniva moltaviat; sempre hi era verd... Ara no se’n troba casi capenlloc. No es queden i se’n van pels caps de serrats i ple-tius amont! Com si recupera això? Trobar pastors no deuser fàcil! No! De pastors, entre els emigrants, potser se’ntrobarí. Lo que passa és que s’ha complicat tot: pra anara invernar; después ací, amb el tema sanitari, els hanemprenyat molt i que... ha canviat molt la cosa! Tamé la
gent de fora, potser no ho sap, però la vaca ha tret elterreno a l’ovella... Sí, és més fàcil tinre vaques que ove-lles. Vaques les té qualsevol i les ovelles, en canvi, s’hande seguir més, i la gent no les volen guardar!Hem deixat astí davall el planell d’Aigüestortes i curiosa-ment ens dirigim cap unes altres Aigüestortes, les deMorrano. Més petites que les famoses, atresoren tanma-teix aquella intimitat que costa trobar a l’alta muntanya.De sobte, li crido a Joan: “algú es mou per allí”. Tan solsestem veient el llom de dos animals, però ell ja ha endevi-nat que es tracta d’un altre animal, furgador perexcel·lència: el tocino fer. Poc després surt escopetejatbosc endins!Falten herbívors a la muntanya...A la muntanya li va bé que hi passen tot tipo d’animals,tots hi fan...! Això depèn de la muntanya: la podevenseguir tota o la partiven un poc. Quan hi anaven lesvaques, les ovelles no les hi podeves fer anar. Quan s’a-cabaven les vaques, les ovelles seguien perquè hi eratrossos que les vaques no hi podien entran i les ovelles sen’aprofitaven. I después, les eqües! L’equa, si li cal, hoapure tot! Seu fot tot! Pela més! I después, les crabes,tamé hi anaven molt bé pels boscos, perquè es menjavenla fulla i les faldes dels pins. Entre les dents i les potes,limpiaven molt! Ara que no n’acaba de quedar cap, elbosc s’ha fornit massa i algun dia, amb la sequera, si fotràfoc i ho cremarà tot. Això és el que vei jo!Tornem als anys de la teua vida abans de fer de guarda...Vai treballar tamé a l’ENHER, al bosc, i tamé vai anar unany a Barcelona on hi tinc una germana i em va dir quebaixessa, que poria treballar i viure allí. Hi vai anar, peròno vai poder aguantar sinó un any. Me’n vai fartar i vaifotre el camp! Els pares, ja eren grans i no els poria dei-xar a casa sols!Tornes a Boí i és llavors quan et proposen fer de guarda,no?Sí! Joanet des Guardes, que era el guarda de la finca, emva preguntar si ho faria i li vai dir que no! Per què? Perquèno m’agradava. Però Joanet em va dir que ho provessa untemps i si de veritat no m’agradava que ho deixessa. Imira, provant-t’ho provant-t’ho, hi he estat 37 anys! Vaientrar al seixanta-vuit i he plegat al dos mil cinc! Era pen-sat marxar moltes vegades perquè guanyàvom molt poc inecessitava quartos pra viure. Ja m’havia casat amb MariCarmen, la meua dona, i tenívom dos canalles, Paquita iIolanda, però la gent que mi voleva bé me dive, tu tranquil,que un dia o altre se t’arreglarà. I si va anar arreglant iquan en vai tenir prou pra viure, ja no vai fer res! Ara,
joanito del sastre,guarda i pastor d'aigüestortes
Excrements de perdiu blanca
bu
tlle
tí d
el
pa
rc n
ac
ion
al
d’a
igü
est
ort
es
i e
sta
ny
de
san
t m
au
ric
i
11
estic ben content de no haveu deixat estar perquè des-pués de treballar-hi molt, tot el que hai pogut, meu he pas-sat molt bé i m’ha agrada’t molt aquesta feina. No deu ser fàcil treballar sol!Vai treballar molts anys sol, però jo penso que la gent mosacostumem a tot. Primer ho trobes una mica agre, peròdespués t’acostumes, i encara vas millor sol que acom-panyat. Més tard ja mi van portar un company, VicenteMartínez Lumbreras, i anàvom dos; va venir de Bellver deCerdanya, però encabat el van fer anar a Seròs. Llavonsvan vindre Toñín i Jesús, però encabat tamé van marxar; imés tard va entrar un d’allà baix de Girona, no!, deTarragona, un tal Gilabert, i después Manolo, i anàvomjunts els tres! Encara perteneixíom a ICONA. T’he sentit explicar algun camí que al Parc tens una altrafamilia...Home, l’altra família, són tots els animalons que hi ha pr’a-cí: els esquirols, les faïnes, les truites, els picots, els culo-bres, les granotes, les fornigues... Els isards! Per mi, l’isardés l’animal més emblemàtic del Parc Nacional!Què té l’isard que no tenen altres animals? Té algo que t’agrada! Jo abans anava a caçar-lo pra men-jar, però ara em fa més gràcia de vere’ls. Cada dia quesurto, més o menos, ja sas on els has de vere, i cada diaque els vei, tinc la mateixa il·lusió de mirar-me’ls. Tamém’agrada molt de vere la perdiu blanca perquè és difícil detrobar: la trobes quan no la busques i quan la busquesno la pots trobar! El gall fer tamé és difícil, però encaramenos que la perdiu. Tots els bitxos d’ací som la famíliaque som! Ah! I pra vere’ls -els animals- se hi ha d’anaraviat i a casa seu!Després d’Aigüestortes de Morrano el camí s’enfila riberaamont a la descoberta d’un dels estanys menys coneguts ivisitats del Parc: l’estany de la Ribereta. Situat a la ratlladels 2.400 metres, la seua forma de peix fart contrasta ambla rudesa dels tarters que l’envolten, on solament un muntde pins arrossegats per la força de les allaus donen lloc aformes capricioses dins i fora de les seues aigües fredes.
Quin és el bitxo que t’ha sorprès més?De tots s’apren! Sempre! La muntanya és un llibre quel’has de llegir. I com un llibre, no parla però té veus! Perexemple, al principi de treballar al Parc, quan no coneixe-va bé el terreno, sempre mirava que hi hagués rastres ocagoles d’animals. Allò voleva dir que si podeva transitarperquè pr’ací, ja ho sas tu, hi ha país molt dolent. Si hi erapins anava més tranquil perquè sempre penses que tipodràs agafar per puiar o per baixar. En canvi, si et fots aun tallat, allí no tens defensa! Com era Aigüestortes abans de ser Parc? Antes hi era molt poga gent! Es pot dir que només els delspaís, hasta que va començar a vindre algun excursionistaque acampava en tienda. Quan la vedèvom plantada, a lanit quan mos trobàvom al bar la gent del poble, era notícia!Fus a Sant Esperit, al planell Gran, a estany Llong o aContraix, era una novetat! Después en van venir més i mési llavons ja no en foteves cas de re i massa que n’hi era!L’arribada de l’ENHER va provocar molts canvis a la vall?Home, sí! Va vindre molta gent de fora i de tot tipo: al prin-cipi, anaven bastant malament ja que cobraven poc i esta-ven mal assistits. Però después la cosa se’ls va anar arre-glant i va canviar tot. Hi era molta gent ací en estos tre-balls! La meua dona, que era de Vélez Rubio (Almeria), vavindre a vere als seus pares ací, a Boí, i ja s’hi va quedar.Venia d’una terra bastant muntanyosa, bueno, muntanyosano, de serres, que és diferent: d’un país molt segallós! Desdel primer dia, sempre m’ha dit, que s’hi va trobar bé! Jodes del primer dia que la vai vere, em va agradar. Com elpoble és xic mos trobàvom moltes vegades i al cap d’unsanys ens vam casar!Cinquanta anys després, com veus el teu poble, la teua vall,el teu país?Pra jo tot ha evolucionat massa de pressa, però deu ser elritme que porta la gent de vida; deu ser normal això. Tantsadelantos a jo no me van, però s’han d’acceptar. El Parc,per exemple, ha donat ací a la vall molta vida perquè hasde contar que quan jo vai entrar era sol; hi era un guarda a
Pic de Mariolo
bu
tlle
tí d
el
pa
rc n
ac
ion
al
d’a
igü
est
ort
es
i e
sta
ny
de
san
t m
au
ric
i
�Espot i un guarda a Boí; els enginyers, els vedeves unavegada o dos a l’any, i ja no en vedeves més cap. I ara javeus la gent que hi ha entrat. Això dóna vida al país! Haanat millor el Parc que l’ENHER perquè a l’empresa hi eraprimer molts puestos de treball, però ara no n’acaba dequedar cap! Ademés, la gent que ve de fora s’han d’a-daptar al país, no mos hem d’adaptar natres a ells perquèsi és al revés... tot se’n va a pique! Això no pot ser! Lagent diu que perds la identitat; jo no sé què vol dir això,però deu ser algo així! Si natres mon anèssom cap a allàmos hauríom d’adaptar a lo seu, no? Ells volen viure acíamb les condicions d’allà baix i això no pot ser! Massamodernisme! Ara la cosa ja no la pots parar, està munta-da així, però a jo no m’acaba de convèncer! No cal tantpra viure! És que ho volem tot! Volem maquinàries de totaclasse a casa: cuina elèctrica, calentadors, neveres, tele-visions, rentadores; quan compres una cosa ja s’espatllal’altra; i aigua calenta, calefacció... Jo no en tinc a casani en vull moia tapoc! Foc sí... i prou!!El foc! El foc és un medi de vida que l’èrom tingut sempre i s’estàperdent! Prou que anava bé; la gent anàvom a fer llenya ies limpiava el bosc! El foc dóna companyia, sembla queestàs més acompanyat! A part de què t’escalfaves si feiafred, cuinaves, feves torrades, ous al caliu, carn a labrasa i feves petar la xerrada quan no hi havia televisió.La televisió ho ha fet malbé tot! Per antes, la gent, si pas-sava la vetllada vora el foc tota la nit i allí s’explicaven leshistòries del que a cada un l’havien passat durant lo dia.Ara, això s’ha acabat! Abans semblàvom una família, hiera bon ambient! Penso que els adelantos són bons hastacert punt, però em sembla que ara en tenim massa!Natres hem viscut una altra època de vida i això ho tro-bem en faltar! Abans, quan anàvom a vetllar, la canallaescoltàvom les històries que explicaven la gent gran! Lagent jove ja s’adapta més a lo d’ara però no escolten! Vana lo seu!Hem deixat enrere l’estany en forma de peix fartaner icomencem a pujar, encara amb la fresca, cap un delsestanys preferits de Joanito: l’estany Major de Morrano.
Quan hi arribem, la nostra sorpresa és majúscula: el nivellde les seues aigües és molt baix. De fet, ell no recordaveure’l tan baix... Aquesta maleïda sequera està martirit-zant inclús els estanys de més altitud on, la neu caiguda,als circs glacials que els rodegen, ha estat molt inferior ala d’altres hiverns i primaveres...
Explica’m alguna història de l’osso! Pos fa molts anys, allà a la primavera, Xep de Simonaanava per la passada de Copiello o pels feixants de SantNicolau, ara no me’n recorde, el cas és que a la passadahi va trobar un ossardó. Com era xicotot, ell que l’agafa inomés va fer que agafar-lo que va sentir un bram a davallen un fener! Llavons se’n va puiar a un pi i l’óssa va arri-bar i va començar a arrepenxar-se-hi mentres ell l’ame-naçava amb una destraleta. En vista de què Xep no dei-xava anar l’ossardó, l’óssa va començar a arrencar elsrocs del costat del pi i aguell home va pensar, “encara emfotrà el pi a terra” i llavons li va tirar l’ossardó i l’óssa vamarxar i el va deixar estar.Què en penses dels llops?El llop, pra jo, és l’animal més dolent que ha estat ací i queprou va costar de treure’l! Tot lo que expliquen ara és alrevés de lo que em van explicar a mi! A la gent, amb aixòde la tele, els hi fan creure tot! El llop mata per capritxo imentres pot! L’osso mata un animal, si fot fart i està tran-quil! El llop, no! Mata mentre pot i s’hi ha guaires ovelles,encara més! Una vegada a Boí, quan nyere de llops, vaquedar una ruca als Arenys perquè no va acudir cap acasa a la nit i l’endemà, allí mateix a l’hort, van trobar quese l’havien menjat. A l’hivern aguests animals s’atansa-ven hasta els pobles i la gent no sortiva per por a la nit!I del linx?Jo no en tenia coneixement hasta ara fa poc! PeròAnselmo de Pey, quan encara feia de taxista, diu que enva vere un, a la ribera de Sant Nicolau, l’altre any; diu queteniva la cua curta i les orelles dretes amb el pèl a lapunta. Natres no n’hem vist cap! Gat fer, sí! Però tamé dellúdriga no n’he vist mai cap, de viva, i nya, perquè s’hantrobat rastres i altres companys n’han vist!
joanito del sastre,guarda i pastor d'aigüestortes
12
bu
tlle
tí d
el
pa
rc n
ac
ion
al
d’a
igü
est
ort
es
i e
sta
ny
de
san
t m
au
ric
i
� joanito del sastre,guarda i pastor d'aigüestortes
El gall fer s’ha caçat, per abans, al país? Ací no hi va estar mai guaira afició a caçar el gall! Ací elgall es trobava al puesto de l’isard i al caçador d’isards nol’interessava caçar-lo. Si foteva un tiro al gall, s’escapaval’isard! Un gall no solventava gran cosa i amb l’isard tenivamenjar per més dies! No vai conèixer digú del país queanés a caçar el gall! No hi era tradició! Es coneixien algunscantadors però no tots! La majoria els vam descobrir ambJordi Canut els raders vint anys. I la perdiu blanca? Tapoc! Ací se caçava la perdiu roia i la xerra, però la blan-ca no perquè tamé era al terreno de l’isard. Llavons no sicaçava de capritxo, ni pra deport; si caçava pra menjar! Laprova és... qui caçava l’isard? La gent pobra! I ara qui elcaça? La gent rics! La gent rics, que se n’emporten? El queels pobres llençàvom! I lo que els rics deixen, natres mosho portàvom! Perquè natres de corns no en volíem cap;aguets volen els corns i llancen la carn! Si se’n tornessenels caçadors d’antes i veiguessen això, a tiros se liarín! Total revés! Ademés, un caçador que anava a caçar pra men-jar matava lo just i prou; aguestos tants com en passarín,en matarín! I tot per les banes; els hi tallen el cap i allí esqueda la carn! Natres la conservàvom en una espècie decarner allà al rebost, i sinó coure-la, confita-la com el toci-no, o sala-la! De l’isard, sinó la panxa, s’aprofitava tot!Hasta la carn del cap! La pell, si era de temporada, tamé; siera de muda, no!, perquè llençava pèl per tot arreu!Fins no fa gaire els boscos també s’havien aprofitat, no? I tant! Ara diuen que la fusta no val cap duro i que és moltdifícil de treure-la d’ací. Jo crec que els boscos s’hauriende continuar aprofitant perquè sinó això és matèria perdu-da. Ben controlat ha de ser sano pel bosc! Però ara no sitalla casi re! El perill d’incendi pot arribar aviat als nostresboscos!! Un any de sequera és molt fàcil perquè ven unatronada en eixut i un rayo ti pot calar foc. Ja ha passatvàries vegades. Per exemple, aguet és l’any més sec quehe vist mai i l’hivern passat, un dels més freds. No el mésfred; encara en recorde un que el febrer va ser més fred.Però ha sigut un dels més dolents que ha fet... fins ara!Un moment apurat de la teua vida... Dos vegades! L’una vegada, allà a Cavallers, anant adesenfeixanar un marrà. Jo no hi era estat mai. Nevava i el
pastor em va dir: tu ara agafes el rastre pel que hem puiatamb el bitxo i faràs cap a davall a la ribera. Però con quenevava molt, si va tapar el rastre i no sabia sortir d’aguellesfeixanes. Era tard, fred que foteva, nevava sense parar i jono trobava el pas! Ja em buscava un forat pra passar la nitquan el vai trobar. Tenia la gorra i els pantalons gelats! Iuna atra vegada, en un rescat d’una noia alemana que vamfer a Contraix, amb els bombers i els guardes. Només teni-va un anorac i va nevar tota la nit amb un vent que pelava!Allò de Contraix és molt fred! Aguelles dos nits van ser lesmés dolentes que he passat mai! Però tanmateix ho vamaguantar! Vai aprendre que, una, la gent aguantem més delque mos sembla; i dos, que a la muntanya se hi ha d’anarben equipat.Parlem de menjar! Què ha de portar un bon guarda o unbon pastor al morralet? Bona bóta de vi, el ganivet, i si es porta bona berena, millor!Les ulleres (prismàtics) i ara l’emissora. Això és imprescin-dible! De berena, molta teca i un seu fot tot! Però quan unés gran no cal menjar tant! Coses ligeres i en nya prou,com a caserios, fruits secs, alguna tortilleta, olives, unaamanida de ceba, un tall de cansalada...Quins són els teus plats preferits? Les sopes i la vianda; els llegums com mongetes, cigrons illenties, i de carn, la d’ovella baciva, a la brasa o a la llosa.A la llosa és molt bona; amb llosa de granito! De pissarratamé si fa, però natres tenim més costum de menjar-la ambllosa de granito. Dura més, el que passa es que costa detrobar-ne una de bona, però... se’n troba! De moment, l’hasde sucar d’all i de cansalada, i una vegada calenta, tantacom ni fiques si cou!Comencem a enfilar, fent marrades, la collada que ens por-tarà fins el pic del Mariolo. Trepitgem les darreres conges-tes de neu que encara resisteixen les altes temperaturesde les darreries d’aquesta primavera. Més amunt, una tar-terilla fina formada pel granit descomposat pels freds i elsvents alpins ens acompanyarà fins arribar a les vistes delsprimers estanys de la Vall Fosca. I és que som a la partió dela vall de Boí amb la vall de Cabdella... Un munt d’estanysapareixen als nostres peus, per davant i per darrera, a ladreta i a l’esquerra, ací i allà! Un dia clar es podria veureMontserrat, inclús la mar, però avui hi ha massa bromes...
13
Estany de la Collada
bu
tlle
tí d
el
pa
rc n
ac
ion
al
d’a
igü
est
ort
es
i e
sta
ny
de
san
t m
au
ric
i
�Què és l’aigua per a tu? De jove encara en bedeva, ara no! A molta gent, veretanta aigua els agrada molt! Els andalusos, sol de veure’ntanta, diuen: “¡què país más rico!” A mi m’agrada moltanar a esmorzar o dinar a la vora de l’aigua, sentir elsoroll que fa; amb això ja en tinc prou i no me’n cal veuremoia!Quins són els teus estanys preferits? Casi el més preferit és aguet que tenim ací davall delMariolo, l’estany Maior de Morrano, perquè és diferentde tots els altres. Una vegada entres a la vora de l’estanyt’hi trobes diferent. Això passa aquí a la muntanya; acímateix al pic, ja veus la vista que ten; hi fa de bon estar,veus cap a Cabdella, cap a Aigüestortes...Quins caps de serra t’agraden més? M’agraden tots, però pra la gent de Boí, els de la ribera deSant Nicolau són els millors. Después el Campo tamé témolt bona vista; fa molt de bon estar. Abans hi era sempreun o dos ramats segurs d’ovelles. Tamé Pletamala, l’agu-lla del Portarró, el gran tuc de Colomers... Tots tenen bonavista. Veus, la pala Xespadera no m’acaba de convèncer!La trobo tancada i tot de rocs! Sarradé d’Amont tamém’agrada molt! El bony de Copiello és prou majo. La ribe-ra de Llacs, al ser calcària, és diferent, és més pelada ipels animals és bon país!Què és la neu? És una cosa natural de tota la vida! La primera nevada, ala tardor, ti fa il·lusió i durant l’hivern tamé... Ara, si has detransitar, és molt pesada! A mi, un dia de mal temps, deneu i de vent, tamé m’agrada trobar-me’l pr’ací! Canvia elpaisatge molt; canvia tot! Veus la força de la natura lo quefa! Lo que passa que no t’has d’arriscar mai! A mi, un dia,em van dir que, a partir del migdia, sempre has de marxarde cara cap a casa. El padrí de ca de Farrero de Durrotamé deia que “no te’n fies dels que se giten el mateix diaque si lleven.”
Són les dotze del migdia tocades, hora de començar amarxar de cara cap a casa. Després de quasi dues horesde conversa, abandonem, crec jo, feliços, el pic delMariolo, situat a més de dos mil vuit cents metres d’alça-da sobre el nivell del mar.
Per acabar, quin missatge vols donar a la gent que conti-nuarem treballant al Parc?No ho sé, tots en sabeu més que jo! L’únic que us diria ésque estimeu la muntanya i que el treball que feu, el fai-gueu a gust perquè si ho feu a gust la mitat de la feina jala teniu feta. Sempre trobareu coses noves per disfrutarde la natura. El país s’ha de llegir! Jo així ho he fet i men-tres pugui ho continuaré fent!Ja drets, mentre tanquem les motxilles i recollim les nos-tres coses, sento la necessitat de confessar-li a Joanitoun profund agraïment i un petit secret...
-Gràcies per pujar fins aquí per parlar-me de la teua vida.La veritat, no concebia un altre lloc on fer-ho que no fosen plena muntanya i, si era pels caps d’una serra, encaramillor. Gràcies, també, per ensenyar-me a conèixer i esti-mar durant aquests setze anys, el teu país, els teus bitxos,els teus arbres pomposos, els teus cinglos, els teus gle-vadets, les teves serres i serrats... tossals, tossalets,collades, colladons i collets, riberes i valls, passades icarrerons, clenxes i capceres, baürtes i molars, calzins itarters... Gràcies, Joanito! Ah! I també vull que sàpiguesque tornaré a ser pare pels volts de Nadal!!
Ell em mira i em diu, serè, com sempre: - Per molts anys que hi pugues tornar! I jo li responc:- Per molts anys, Joanito!!
Josep Maria Rispa PifarréPic del Mariolo, 8 de juny de 2005
14joanito del sastre,guarda i pastor d'aigüestortes
Curs de formació per a informadors
EL LOGOTIP DEL 50 ANIVERSARI
El passat dia 22 d’abril es van presentar al Palau Robertde Barcelona el cartell i el logotip del 50 Aniversari delParc, l’autor dels quals és el mestre Josep Guinovart, dereconegut prestigi i dilatada obra.L’acte va ser presentat pel President del Patronat,Joaquim Llach, i va comptar amb la presència, entre d’al-tres, del Conseller de Medi Ambient i Habitatge, SalvadorMilà, del propi autor, Josep Guinovart, i del DirectorGeneral para la Biodiversidad del Ministerio de MedioAmbiente, José Luís Arranz.
FORMACIÓ PER A INFORMADORS
Del 9 al 11 de maig va impartir-se el segon curs de forma-ció destinat al personal que treballa en l’atenció turísticaa les comarques veïnes del Parc. Vam poder compartiruna bona estona amb aquestes persones que, des delseu lloc de treball, informen al visitant sobre el patrimoninatural i cultural dels pobles pirinencs i han de conèixer isaber transmetre una quantitat ingent de coneixementssobre les àrees més diverses. Esperem que, a part delcontingut de les classes i les sortides pràctiques, el curshagi servit per gaudir de la visita al Parc.
DIA EUROPEU DELS PARCS
Com cada any, a finals de maig i a principis de juny cele-brem la creació del primer parc europeu amb activitatsdestinades als escolars dels voltants. Enguany, coincidint
a més amb el 50è aniversari, hem pogut fer un majoresforç per aconseguir que més de 500 nens de les esco-les de Sort, Esterri d’Àneu, El Pont de Suert, la Vall de Boíi Vilaller hagin pogut pujar a visitar-nos.
VISITA DE LA GENT DE RIALP
Hem d’aprofitar aquest any 2005 d’aniversaris per acon-seguir que la majoria de la població que ens envoltapuguin conèixer el Parc de primera mà. El passat dia 9 dejuliol, 56 veïns del municipi de Rialp van pujar fins a l’es-tany de Ratera i el mirador. La gran majoria ja coneixien,com a mínim, l’estany de Sant Maurici; fins i tot, algunsdels visitants de més edat, hi havien pujat a treballar enalguna temporada; però també alguns van venir al Parcper primera vegada, malgrat viure-hi tan a prop.
EXPOSICIÓ “50 ANYS D’UN PARC NACIONAL” AL PALAU ROBERT
Del 8 de setembre al 23 d’octubre es podrà visitar alPalau Robert (al passeig de Gràcia de Barcelona) unaexposició que mostra els canvis ocorreguts a lescomarques veïnes del Parc des del moment de la sevadeclaració. Alguns d’aquests canvis han estat provo-cats directament per l’existència del Parc, mentre d’al-tres són producte de l’evolució general de la societat;però tot plegat il·lustra la profunditat de les transforma-cions experimentades als Pirineus en aquest curt perío-de de temps i obre expectatives de cara al futur queencara està per escriure.
15b
utl
letí
de
l p
arc
na
cio
na
l d
’aig
üe
sto
rte
si
est
an
y d
esa
nt
ma
uri
ci
� noticiariCartell del 50 anys del Parc amb el seu autor, Josep Guinovart
bu
tlle
tí d
el
pa
rc n
ac
ion
al
d’a
igü
est
ort
es
i e
sta
ny
de
san
t m
au
ric
i
EL MUSEU DELS PASTORS DE LA VALL D'ÀSSUA COMENÇA A CAMINAR
El passat dia 20 d’agost va obrir les seves portes el museudels Pastors de la vall d’Àssua. Les antigues escoles delpoble de Llessui, al Pallars Sobirà, han vist com es remo-delaven les seves aules i es convertien en una nova infras-tructura que formarà part de la xarxa de centres d’infor-mació i atenció als visitants del Parc.Aquest nou centre d’informació veu complementades lesseves instal·lacions amb una magnífica mostra del querepresenta l’activitat ramadera en aquesta vall pallaresa:el museu dels Pastors. Potser una de les particularitatsd’aquest museu és que descriu una activitat i una manerade viure que encara és ben viva a la vall. No es tractadoncs de recrear només activitats passades ni de reme-morar històries dels padrins, sinó que defineix molt bé elque és avui dia l’activitat ramadera dels pastors i elsramats, que qualsevol visitant pot encara veure per pocque es passegi per les muntanyes d’Àssua.Esperem que amb l’obertura d’aquestes novesinstal·lacions, aquesta vall es converteixi en una referèn-cia obligada pels visitants d’aquest espai natural protegit,fet que sense cap mena de dubte ajudarà a la dinamitzaciód’una de les zones més belles d’aquesta comarca.
INFORMACIÓ DEL PARC A TOTES HORES
Durant la primavera passada vàrem començar a instal·lara totes les oficines d’informació turística de la zona d’in-fluència, i també les del propi Parc, uns aparells informà-tics que ofereixen la possibilitat d’obtenir informació bàsi-ca sobre el Parc Nacional i els municipis circumdants aqualsevol hora del dia. Aquests aparells funcionen ambuna pantalla tàctil prou sensible que permet puguin fer-seservir des de l’exterior a través del vidre.
NOU FULLETÓ
Aquest estiu el Departament de Medi Ambient iHabitatge ha editat un nou fulletó d’informació generalper a cada espai natural protegit de Catalunya.D’aquesta manera es recupera una imatge corporativacomuna de tots aquests espais. Ja feia temps quetrobàvem a faltar una publicació general d’aquestescaracterístiques, amb una tirada suficient, apta per afer-ne una distribució generosa arreu.
UNA DE L’OESTE
Una de les activitats programades pel 50 aniversari ésun cicle de cinema on podrem veure diverses pel·lículescomercials, de llarg metratge, que es van rodar durantels anys 60 i 70, fent servir com a plató d’exteriors elParc Nacional. L’al·licient es troba en mirar de trobar,potser disfressat d’indi pell-roja, a algun veí de Boí, alfilm “Río maldito” o reconèixer els paisatges que apa-reixen a “La dama de Alba” o “Verd madur”. Consulteula cartellera!!
INAUGURACIÓ AL REFUGI JOSEP MARIA BLANC
El passat dia 17 de juliol es va inaugurar, de manera ofi-cial, l’ampliació d’aquest refugi situat a la vall dePeguera (Pallars Sobirà). Amb aquesta important remo-delació, el Centre Excursionista de Catalunya ha adap-tat als nous temps aquest antic refugi que va obrir l’any1953 (per substituir-ne un d’encara més antic que vaquedar negat per l’aigua després de la construcció deles preses per a l’aprofitament hidroelèctric de l’estanyTort). Amb l’ampliació, a part d’augmentar una mica lacapacitat d’acollida, s’hi han afegit lavabos, un menja-dor més còmode i una cuina més moderna.
16
Inauguració al refugi Josep M. Blanch
Inauguració del nou centre d'informació de Llessui
� noticiari
bu
tlle
tí d
el
pa
rc n
ac
ion
al
d’a
igü
est
ort
es
i e
sta
ny
de
san
t m
au
ric
i�
17
florala flor de neu o edelweis(leontopodium alpinum)Aquesta flor és la més famosa de les plantes alpines,esdevinguda el símbol de l'alta muntanya i dels alpinistes.De la família de les compostes, fa menys d'un pam d'alça-da (5 a 20cm) i està vestida, tota ella, d'una borra blanca,d'aspecte envellutat que la fa suau al tacte. A l'extrem dela tija hi neixen de tres a deu petits capítols formats permúltiples flors en forma de tub, unes de femenines i decolor verdós, i altres de masculines i de color groguenc. Elconjunt d'aquests capítols està envoltat de cinc a deufulles diferents a les altres, disposades en forma d'estre-lla, tant peludes i blanques que semblen de franel·la, i quefan de la flor de neu una planta inconfusible quan floreixentre els mesos de juliol i setembre. El que vulgarment enssembla una flor, correspon, doncs, a una agrupació decapítols, és a dir, un ram de rams de minúscules flors.La flor de neu és d'aquestes plantes que s'ha adaptat auna vida a les altures La gran abundància de pèls, que lidonen aquest aspecte, no és cap abric pel fred, comingènuament es podria pensar, sinó que és un dispositiude defensa contra la transpiració excessiva i contra unescalfament exagerat, a més d'una protecció de lesradiacions ultraviolades, tan importants en la llum de l'al-ta muntanya. Pertany al que anomenem plantesxeròfil·les, és a dir, plantes adaptades a un clima àrid. Toti que el clima alpí sigui fred i plujós, els forts vents i elsraigs solars són factors que fan disminuir la humitat del'aire. Aquestes condicions provoquen una gran pèrduad'aigua als vegetals, d'aquí l'adopció de mecanismes percontrarestar-ho. Les adaptacions a aquests ambientsalpins són semblants a les dels deserts: plantes ambfulles endurides, fulles molt reduïdes o amb pilositatabundant. Coneixem algunes plantes companyes de laflor de neu que comparteixen el seu aspecte pelut, entre
elles, la potentil·la nival (Potentilla nivalis), l'herba blan-ca (Senecio leucophilhus) o el plantatge monosperm(Plantago monosperma).Habita en l'estatge subalpí i pot ascendir fins a la basede l'estatge alpí (2.350-2.400m), en prats i zones rocallo-ses de marcada tendència calcària. És aquesta carac-terística la que fa que sigui una espècie força excep-cional dins el Parc Nacional, on el granit és la roca prin-cipal. Han tingut que passar vora 50 anys per tornar aconstatar la presència de la flor de neu dins del nostreParc. Aquest estiu passat, botànics de la Universitat deBarcelona van trobar uns pocs exemplars prop d’unatartera calcària. Tot i la excepcionalitat d'aquesta floren el Pirineu granític, és una espècie relativamentabundant als Pirineus centrals, i al Pirineu aragonès lapodem trobar ja a partir dels 1.000 m d'altitud.El gènere Leontopodium, a la qual pertany la flor de neuté el centre principal de distribució a les terres altes del’Àsia Central (massís de l’Himàlaia) i es compon d'unes50 espècies diferents. La flor de neu és l'única espècied'aquest gènere present al nostre territori i a les mun-tanyes europees. El prestigi d'aquesta espècie i la faci-litat de trobar-la va provocar, no fa massa anys, que esconvertís en un objecte de record en molts paratges demuntanya, fet que la va portar a les portes de l'extinció.Actualment és una espècie estrictament protegida aCatalunya; la recol·lecció, tallada i desarrelament de laplanta, incloses les llavors, està prohibida. Esperem queuna nova conscienciació ens porti a valorar els tresorsnaturals i poder gaudir així dels secrets que ens mos-tren, sense pertorbar ni manipular la seva essència.
Gemma Cots i AgullóGuia interpretadora de Denui (Ribagorça)co
negu
em e
l par
c
Eeecs!! Quin fàstic!! Això és el que molta gent exclama quan es troba un d’a-quests animalets per dins del bosc. Ja és ben curiós queels llimacs ens facin fàstic i, en canvi, ens mengem ambgran delit als cargols (els seus cosins germans) a la llau-na, en salsa picant, amb conill..., i fins i tot els fem pro-tagonistes d’un dels aplecs de més anomenada de lesterres de Lleida!! I és que els llimacs no són res més que cargols que, en eldecurs de milions d’anys d’evolució, han perdut la closca.Bé, parlant amb més exactitud, els llimacs encara tenenpetites restes d’una conquilla ancestral sota la part llisaque queda per darrera del cap i que s’anomena escut.Els llimacs més grans d’Europa, presents al ParcNacional, pertanyen al gènere Arion. La superfície delseu peu està solcada per profundes estries. Darrera delcap es molt visible un forat contràctil, anomenat espira-cle, que comunica amb una cavitat interior, molt vascula-ritzada, que actua com un pulmó. Quan són molestats escontreuen bastant ràpidament (tenint en compte la para-digmàtica lentitud dels cargols, i dels llimacs en particu-lar) formant una bola endurida, més difícil d’empassar.
Una de les característiques més conegudes del llimacs(a la que fa referència el nom castellà de “babosa”) és elrastre lluent que deixen al seu pas. Aquest líquid viscósque deixa anar la pell d’aquests mol·luscs és molt impor-tant per facilitar el seu moviment. Quan aquesta secre-ció es pressionada pel peu musculós del llimac, es con-verteix en un sòlid elàstic, que evita el lliscament i fun-ciona com un adhesiu. Aquest fet, junt amb el movimentrítmic de contracció del peu, permet als llimacs i cargolsenfilar-se fins i tot per superfícies polides, com el vidre,sense caure.Viuen sota les pedres, la molsa o a les esquerdes delsarbres. Però hi ha uns enormes llimacs de color negreque criden molt l’atenció dels visitants després d’un diade pluja o amb una humitat molt elevada, quan surten amenjar herbes i bolets. Hi ha una elevada probabilitat detrobar-los amagats dins de qualsevol tipus de bolet,siguin comestibles o tòxics, ja que el seu aparell digestiuno funciona com el nostre i es poden alimentar desubstàncies que per a nosaltres fins i tot poden arribar aser mortals!!
Gerard Giménez Pérez
faunaels llimacs
�
bu
tlle
tí d
el
pa
rc n
ac
ion
al
d’a
igü
est
ort
es
i e
sta
ny
de
san
t m
au
ric
ico
negu
em e
l par
c
18
�
19b
utl
letí
de
l p
arc
na
cio
na
l d
’aig
üe
sto
rte
si
est
an
y d
esa
nt
ma
uri
ci
Si voleu passar una estona passejant per una de lesvalls més encisadores i tranquil·les del Parc Nacionalus animem a que ens seguiu en aquest itinerari que ensportarà per la vall de Monestero. El nostre punt de partida serà l’estany de Sant Maurici,on s’hi pot accedir des d’Espot, amb vehicle particularfins a l’aparcament del Prat de Pierró i des d’allí pelcamí que puja vorejant el riu Escrita, o bé amb el serveide transport públic de taxis 4x4. Un cop arribem a l’es-tany de Sant Maurici, tot seguint els cartells indicatius,baixarem fins al refugi Ernest Mallafré on, després deseguir el camí uns pocs metres, trobarem l’entrada dela vall de Monestero (si venim de l’aparcament no ésnecessari arribar a l’estany ja que trobarem el desvia-ment del refugi abans). Des d’aquest punt tindrem unavista magnífica de la muntanya dels Encantats, símboldel Parc Nacional, que ens acompanyaran al llarg detot el camí.Deixant a l’esquerra el barranc de Monestero i seguintel camí, ben senyalitzat, ens endinsarem a l’interior delbosc, on podrem observar arbres com l’avet (Abiesalba) o el pi negre (Pinus uncinata) i un sotabosc deneret (Rododrendron ferrugineum), vegetació típicad’aquestes altituds (2.000 m). Poc a poc, el bosc es vaobrint per donar pas als “Fangassals de Monestero” oles aigüestortes d’Espot, zona de gran bellesa que anti-gament havia estat un estany i que, amb el pas delsmil·lenis, s’ha anat omplint de sediments donant lloc auna gran esplanada. Aquí, el barranc de Monestero esdivideix en petits rius formant meandres o aigüestortesque podrem travessar gràcies a les diferents passa-
rel·les de fusta que anirem trobant. Degut a les caracte-rístiques del terreny, en aquesta zona és fàcil observarplantes com la viola d’aigua (Pinguicola vulgaris) o lesmolses típiques de les zones humides. Des d’aquí, ens endinsarem altre cop al bosc fins arribaral prat de Monestero, gran extensió de terreny des d’on,si tenim sort, podrem observar algun ramat d’isards(Rupicapra pyrenaica) passejant o alguna simpàticamarmota (Marmota marmota) prenent mandrosa el solentre les roques. A continuació creuarem el prat i segui-rem el camí, tot vorejant el riu, fins arribar a una petitatartera de grans blocs de granit, que podrem passarsense cap dificultat, i que ens portaran fins al final delnostre itinerari, l’estany de Monestero (2.170 m). Aquestestany es troba barrat per un seguit de blocs de pedraque actuen com a presa natural. Aquest fet fa que, enanys de sequera, baixi molt el nivell de l’aigua i que l’es-tany pugui arribar a assecar-se.Arribats a aquest punt, el camí continua fins arribar alfons de la vall, on es troba el circ de Monestero, zonarodejada de muntanyes en forma de semicercle, on s’a-cumulava la neu en l’època de les glaciacions. Des d’a-quí, el camí es bifurca en dos: el de l’esquerra comunicaamb la vall de Peguera, tot passant pel coll deMonestero, i el de la dreta ens permet accedir a la zonalacustre de Cabdella (Vall Fosca), tot passant pel coll dePeguera o el coll de Mar. Ambdós possibilitats presen-ten una certa dificultat degut al fort desnivell que s’hade superar.
Núria Batalla BaradoGuia Interpretadora d'Esterri d'Àneu (Pallars Sobirà)
monestero,la vall dels fangassals
cam
inem
pel
par
c
Durada: 1 hora 30 minuts des de l'estany de Sant Maurici.Desnivell: 260 metres ( 1.910m – 2.170m )Dificultat: Baixa, camí molt ben senyalitzat.Fixeu-vos en: El fenomen de les aigüestortes, molt representatiu del Parc Nacional,on hi creixen algunes espècies vegetals ben adaptades a les zones humides.
cam
inem
pel
par
cb
utl
letí
de
l p
arc
na
cio
na
l d
’aig
üe
sto
rte
si
est
an
y d
esa
nt
ma
uri
ci
20PONT
A LA VALL FOSCA
COLL DE PEGUERACOLL DE MAR
PIC DE PEGUERA (2.983 m)
PIC DELS FEIXANSDE MONESTERO
(2.695 m)
ROCA DE L’ESTANY(2.505 m)
ESTANY DE SANT MAURICI
GR-11
REFUGI ERNESTMALLAFRÉ
PRAT DE PIERRÓ
A ESPOT
PUI DE LINYA (2.868 m)
COLL DE LA VALLETA SECA
PIC DE MONESTERO (2.878 m)
COLL DE MONESTERO A LA VALLDE PEGUERA
ELS ENCANTATS
ELS FANGASSALS
PRAT DE MONESTERO
PIC MORTO(2.903 m)
PIC DE MAR(2.840 m)
ESTANY DEMONESTERO
PONT
PAS BARRAT
PIC
MIRADOR
FONT
REFUGI
PARADA DE TAXIS
CASETA D'INFORMACIÓAIXOPLUC
POBLACIÓ
PAS
APARCAMENT
FUNICULAR
ITINERARI
PISTA
CURS D'AIGUA
CARRETERA
publicacions
TÍTOL: Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Mapa en relieveEDICIÓ: Organismo Autónomo Parques Nacionales, 2004FORMAT: 1 mapa, 670x210 mm. (297x210 mm pleg.)Més enllà del molts tríptics informatius tradicionals,l’Organismo Autónomo Parques Nacionales edita unanova forma de presentar el Parc Nacional d'Aigüestortes iEstany de Sant Maurici: fer un tríptic informatiu amb unmapa en relleu. Tot el conjunt ve acompanyat d’excel·lentsfotografies (algunes d’elles guanyadores del concurs queorganitza el Parc) i les dades bàsiques del Parc. El trípticens explica l’origen del perquè dels estanys, les principalsespècies de fauna i altres dades bàsiques d’interès.
TÍTOL: Pla rector d’ús i gestió 2003-2008EDICIÓ: Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de SantMauriciFORMAT: 16 p.; 30 cmAquesta és una versió molt abreujada del principaldocument de planificació i regulació del Parc: el Pla rec-tor d’ús i gestió. Un dels objectius principals del Parc éspermetre un ús públic ordenat que garanteixi la sevaconservació, així que el Pla ens explica de forma clara ientenedora presenta la normativa, l’organigrama i elsprogrames d’actuació.Aquestes línies generals permeten saber com funciona iquè es fa dins d’un Parc Nacional en materia de conser-vació. Per a un major enteniment s’inclou un mapa des-plegable amb les diferents zones d’ús, reserva i protecció.
TÍTOL: Nuestros Parques Nacionales: red de vidaEDICIÓ: Ministerio de Medio AmbienteFORMAT: 3 DVD, ca. 350 min.Espanya conté la major diversitat natural de flora, faunai ecosistemes del continent europeu. Aquest pack de 3DVD recull una sèrie original de TVE que ens ajuda aconèixer en profunditat la Red de Parques Nacionales dela mà del televisiu Miguel de la Quadra Salcedo. Cadaparc es presenta en un capítol de mitja hora ens trans-portem als millors paisatges protegits de l’Estat espanyol. Eldesplegament tècnic per captar imatges és impressio-nant, i una excepcional fotografia, així com una adient iben ambientada banda sonora ajuden a l’espectador aendinsar-se dins de cada espai natural. Com a extres s’in-clou un extens recull de tot tipus de dades en fitxes de cadaparc: història, fauna, flora, rutes, adreçes útils... Opcions d’idioma: nomès castellà amb subtítols per a sords.
�b
utl
letí
de
l p
arc
na
cio
na
l d
’aig
üe
sto
rte
si
est
an
y d
esa
nt
ma
uri
ci
21�
�
�
bu
tlle
tí d
el
pa
rc n
ac
ion
al
d’a
igü
est
ort
es
i e
sta
ny
de
san
t m
au
ric
i
22
�
�
�
publicacions�TÍTOL: Aigüestortes i Estany de Sant MauriciEDICIÓ: Desnivel, 2004FORMAT: 142 p.; 21 cm.Juanjo Alonso és molt conegut per les seves rutes enbicicleta per tot el món. Aquest cop, l’escriptor i viatgerespecialitzat en turisme actiu ens presenta una sel·lec-ció de 28 excursions a peu a l’interior del Parc Nacionald'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Fent servir unsistema propi de classificació, les rutes se’ns presentenper ordre creixent de dificultat: del passeig tranquil de laRuta de l’Isard a Sant Maurici a ascensions amb petitspassos tècnics com la pujada a la Punta Alta deComalesbienes. Cada ruta va acompanyada de fotogra-fies de qualitat i d’una fitxa de distància i desnivell iexplicacions d’altres aspectes de l’entorn que es potanar trobar el caminant.
TÍTOL: Algues del Parc Nacional d'Aigüestortes iEstany de Sant MauriciEDICIÓ: Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany deSant MauriciFORMAT: 191 p. ; 23 cm.En paraules de l’autor, les algues són un tipus de vege-tal poc familiar per als aficionats naturalistes i el públicen general. En aquesta guia se’ns presenten aquestesplantes de medi aquàtic d’una forma ben divulgativa,amb fotografies, dibuixos i gràfics a color amb la sevacorresponent classificació i descripció. Per a poder fermés entenedor l’estudi, el llibre conté una introducció almón de les algues i el mètode de treball de l’estudi.També s’inclou un breu apartat de les comunitats d’al-gues dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany deSant Maurici. Per arribar al màxim de lectors possibleshi ha una traducció al castellà al final del document.
TÍTOL: Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Mapa guia excursionista 3DEDICIÓ: Alpina, 2002FORMAT: 1 disc òptic (CDrom) Una de les majors dificultats en llegir un mapa és trans-portar a les tres dimensions allò que veiem en duesdimensions. Quan el terreny a identificar és abrupte,com el cas del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany deSant Maurici, la feïna esdevé més difícil encara. AquestCD-ROM resol el problema i ens permet virtualmentvolar per sobre de l’àrea del Parc. Per si la curiositat devolar per sobre del Parc no fos suficient, el CDROMinclou rutes en mode de “vol guiat” a partir de 350 topò-nims i de 20 recorreguts de mitja i alta muntanya amb lesquals ens podem fer una idea de les distàncies, desni-vells i accidents geogràfics que es poden trobar a cadaitinerari. D’altra banda el programa incorpora una utilitatper a poder crear i editar tracks i waypoints per a des-carregar-los en dues dimensions i fer-los servir en dis-positius GPS.
�
elpo
rtar
ró
el portarró