El Rossinyol

Fa molt de temps, a la comarca de València, hi havia un poblet molt conegut, tan conegut que

el coneixien fins a la Xina. Ací, vivien dos cavallers i cadascun d’ells tenia una casa molt

protegida, feta de pedra i ferro, eren tan grans les seues mesures de seguretat que ni els

lladres intentaven entrar. Gràcies a les bones accions d’aquests dos barons el poble es va fer

molt famós. Un d’ells s’havia casat amb una dona sincera, fina, educada i agradable. L’altre

cavaller era conegut per tothom pel seu valor i valentia, no perdia cap batalla. Li agradava

portar una vida luxosa, participava en qualsevol torneig i feia grans despeses.

Aquest cavaller tenia un amor secret, la dona del seu veí. Ambdós es van enamorar

perdudament, s’estimaven més que res en el món. Vivien tan a prop que eixint a la finestra la

dona podia parlar amb el seu amant, tan tan a prop que el cavaller escoltava la respiració de la

dama des del saló de casa. No sols els separava un mur de pedra grisa, sinó que a més hi havia

un altre impediment, el marit de la dona, el qual, la vigilava constantment. Així, els enamorats

desitjaven que arribara la nit per poder eixir a la finestra i trobar-se l’un amb l’altre. En trobar-

se el cavaller li va dir:

Cavaller: -Per fi arribat la nit, el dia se m’ha fet molt llarg esperant que arribara el moment per

poder veure’ns.

Dama: -Jo també estava ansiosa per veure’t, pensava que hui no podria trobar-me amb tu. Hui

més que mai el meu marit no m’ha llevat els ulls de damunt, pareixia la meua ombra sempre al

meu costat.

Cavaller: -Això ja no importa, ara estem junts. Oblidat d’ell i gaudeix d’aquest moment.

Aquesta podria ser l’última trobada dels amants enamorats; ja que, el marit de la bella dama

estava cansat que la seua esposa el deixara sol a la nit, molts dubtes li rondaven pel cap; així,

va decidir posar remei a aquest turment. Al dia següent aquest li va preguntar:

Marit: -Amada meua, per què t’alces i on vas en mig de la nit deixant-me sol?

Dama: -Senyor, no coneix l’alegria en aquest món qui no ha sentit cantar del rossinyol. Per això

vull estar ací a la finestra cada nit, per poder escoltar-lo i gaudir del seu piular tan dolç, doncs,

em dona un gran plaer.

En escoltar aquestes paraules el marit va fer una rialla malèfica que es va escoltar en tot el

poble. De sobte, una idea li vingué al cap: caçar al rossinyol amb una trampa. A tots els

servents els va ordenar la cruel tasca d’atrapar aquell pardal que a la seua dona havia

embruixat amb el seu cantar.

Després de mil i un intents el van aconseguir caçar, i el marit satisfet de tindre‘l a les mans se

n’anà a l’habitació de la seua amada i gloriós li va dir:

Marit: -Senyora, on sou? Contesteu-me! He atrapat al rossinyol per culpa del qual heu passat

tantes nits en vetlla. Ara podreu dormir en pau, ja no us desvetllarà més.

La dona en sentir aquelles paraules, es va posar molt trista i amb els ulls plens de llàgrimes

demanà l’ocell al seu marit. Aquest, amb malícia i ràbia el va matar, tacant de sang el vestit de

la dama. L’amada agafant el xicotet cos sense vida del rossinyol es posà a plorar sense cònsol i

va maleir a totes aquelles persones que van treballar en la tasca de capturar al pardal.

Dama: -Pobra de mi, quina desgràcia! –cridà i es lamentà la dama- Ja no podré eixir cada nit a

la finestra per veure al meu enamorat. A més, pensarà que l’he abandonat o pitjor encara, que

l’he deixat d’estimar. He de prendre una decisió. –pensà la dama- Ja està! Li enviaré el

rossinyol i li faré saber què ha passat.

La dama agafà un mocador de seda fina on va teixir amb fil d’or tota la història i en ell va

enrotllar el cos del rossinyol. Confiant en el seu servent més proper, tot el secret li va comptar i

amb la seua ajuda li va fer arribar el missatge al seu amat.

Servent: -Bon dia senyor cavaller. Vinc de part de la teua amada, ella m’ha confessat el vostre

secret i m’ha demanat que et done aquest missatge –el servent continuà parlant, i després

d’entregar-li el rossinyol se’n va anar.

En escoltar atentament el missatge del servent, el cavaller es va entristir molt per la tràgica

aventura, per la mort del pardal i perquè ara la seua amada no tindria excusa per eixir a la

finestra cada nit.

Amb melancolia i pena, va construir un xicotet cofre, ni de ferro ni d’acer, sinó d’or pur i massís

i de pedres precioses molt boniques i de gran valor. En ell, va col·locar el cos del pardal i el va

tancar, per dur-lo sempre damunt com a record de l’aventura de la seua amada.