sant fost de campsentelles. revista

Campsentelles, 9 - 1

Campsentelles, 9Revista del

Centre d’Estudis Santfostencs Amics de Cabanyes

Sant Fost de Campsentelles

2006

SUMARI Història i societat

El Centre Autonomista, el Centre Republicà i altres entitats de primers del segle XX, pàg. 9

Xavier Pérez i Gómez

L’escola de ràdiotransmissions de les Forces Aèries de la República a Mas Corts, pàg. 17

David Gesalí i Barrera

Records d’un noi santfostenc, pàg. 29Jaume Torrents i Suñol

Els noms populars de núvols, boires i vents a Sant Fost, Martorelles i Santa Maria, pàg. 51

Albert Manent i Segimon

Personatges

El fotògraf Josep Ferrer i Recolons, pàg. 61Ferran Pérez i Gómez

En Jaume Sindreu, de Martorelles, pàg. 75Xavier Pérez i Gómez

Mateu Mension, fe d'errates, pàg. 78

natUra

Un any anellant ocells als voltants de Sant Cebrià de Cabanyes, pàg. 81Grup De Natura Parus

notícies del ces-aMics de caBanYes

Activitats 2005-2006, pàg. 93Socis i Junta directiva del CES-AC, pàg. 99Convenis col·laboració i intercanvi, pag 103

CAmpSEntEllESRevista del Centre d’Estudis Santfostencs – Amics de Cabanyesnúmero 9Any 2006

EditA: Centre d’Estudis Santfostencs “Amics de Cabanyes”(associació cultural)Adreça electrònica: [email protected]: www.santfost.com

Amb el suport de:

Ajuntament de Sant Fost de Campsentelles

Consorci del Parc de la Serralada de Marina

institut Ramon Muntaner

Coordinació de la revista: Ferran Pérez Gómez.Consell de Redacció: Ferran Pérez, Xavier Pérez i Enric Gil.

iSSN 1136-8497dipòsit legal B-43.330/95

Arts Gràfiques Cantalozella, S.A. – Santa Coloma de Farners


introducció

Un cop més arriba el Nadal i amb ell la presentació d’un altre número de la nostra revista miscel·lània, la qual cosa ha esdevingut ja una tradició. Enguany presentem el volum 9 i podem dir que aquesta publicació ja comença a tenir una certa solidesa. En aquesta edició podem destacar un fet notable i és la participació d’historiadors i estudiosos de fora del nostre poble, alguns d’ells de cert prestigi a Catalunya.

Ens referim, en primer lloc, a l’article presentat per Albert Manent, historiador barceloní que té al seu currículum un bon nombre de llibres i publicacions; ens ofereix un estudi sobre noms populars de vents, boires i núvols a Sant Fost, Martorelles i Santa Maria de Martorelles. Aquest article és la transcripció d’una sèrie d’entrevistes que el Sr. Manent va fer a tres grups de persones de les esmentades poblacions, a finals del 2005 i primers del 2006.

El segon article fet per historiadors foranis és el que tracta de l’Escola de Transmissions que l’exèrcit de la República Espanyola va tenir a Mas Corts durant la Guerra Civil de 1936-1939. El seu autor és David Gesalí, veí de Montmeló, i que està portant a terme una extensa investigació sobre els camps d’aviació republicans al Vallès Oriental.

I la tercera aportació que volem remarcar és la signada pel Grup de Natura PARUS, als membres del qual vam trobar per casualitat a les ro-dalies de Cabanyes i que en explicar-nos la seva tasca investigadora sobre els ocells, els vam proposar de publicar el seu estudi a Campsentelles. A això hem d’afegir les ja tradicionals aportacions de Ferran Pérez, Xavier Pérez i Jaume Torrents Suñol.

En fi, que gaudiu de la lectura d’aquesta revista i esperem que l’any vinent moltes més persones s’animin a col·laborar en pro de la cultura i la història del nostre poble.

LA REDACCIó

Campsentelles, 9

Història i societat

Campsentelles, 9 - 9El Centre Autonomista, el Centre Republicà i altres entitats del S.XX

El Centre Autonomista, el

Centre Republicà i altres entitats del Sant Fost de

principi del segle XX


Campsentelles, 92006


A l’arxiu de la Delegació del Govern central a Barcelona hi ha el fons documental de l’antic Govern Civil i entre aquesta documenta-ció hem pogut consultar aquest passat estiu alguns expedients re-latius a associacions o entitats del nostre poble. En aquest article us presentem un resum de les dades trobades respecte a les entitats del primer terç del segle XX. Hem trobat també alguna informació a l’Arxiu Municipal de Sant Fost. Creiem que són molt interessants per a la història política i social de Sant Fost de Campsentelles.

centre autonomista

Entitat fundada a Sant Fost el mes d’abril de 1914, segons ins-tància enviada al Govern Civil el 20 d’abril de dit any per Antoni Vilar-debó Planas, natural de Montmany, però resident aleshores a Sant Fost i de professió “escrivent”. A l’article primer del seu reglament o estatuts es llegeix: ”Para fines de carácter instructivo, político y recreativo se funda este Centre Autonomista, en el que tendrán entrada todos cuan-

10 - Campsentelles, 9 XAVIER PéREz I GóMEz Campsentelles, 9 - 11El Centre Autonomista, el Centre Republicà i altres entitats del S.XX

tos deseen trabajar para el bien y engrandecimiento de la población. Podrán ser socios los mayores de 25 años, sean vecinos o no de este término”.

Signen el reglament, datat el 15 d’abril de 1914, les següents per-sones: Gregori de Canet, Agustí Ferrer, Pere Font, Sebastià Armengol, Salvador Xicola, Jaume Recolons, Josep Torrents, Lluís Torrents, Ton Suñé, Miquel Mas, Melcior Xicola, Josep Font, Josep Aragó i l’esmentat Antoni Vilardebó. Al mateix expedient hi ha un altre document que diu que el 22 de maig de dit any es va constituir la Junta:

President: Melcior Xicola ViñolasVicepresident: Jaume Suñol RecolonsTresorer: Salvador Xicola AloySecretari: Josep Aragó GuillemíVocal primer: Miquel Mas PujadasVocal segon: Pere Font Recolons

El Govern Civil va aprovar i registrar aquesta societat en data 5 de juny de 1914. Sobre l’activitat social i política d’alguns integrants de la Junta podem donar algunes dades: Melcior Xicola fou alcalde de Sant Fost els anys 1902 i 1903; era natural de Martorelles, però feia molts anys que vivia al nostre poble; va morir a Sant Fost el 27 de juliol de 1935.

Salvador Xicola Aloy fou també alcalde els anys 1904-1908 i 1912-1920, en el primer període com a membre del Partido Liberal Monár-quico. Vivia a Cal Músic, al carrer de Sant Joan. Després de la Guerra Civil va ser també alcalde durants els primers anys del franquisme, en concret de 1939 a 1942.

El 23 de setembre de 1914, Melcior Xicola va sol·licitar autorització al Consistori per muntar un envelat a l’era de la Sala Nova (carrer de Sant Isidre) i per tocar serenates pels carrers, durant la Festa Major que s’havia de celebrar els dies 28 i 29 de setembre. Respecte a la Sala Nova,

podem dir que el setembre de 1920, Pere Colomé Sallent regentava el Cafè de dita “Sala” i els encarregats d’organitzar-hi balls eren l’Enric Torrents Murgarella i el Pere Suñol Colomé.

Pel que fa a la Sala Nova, les germanes Margarida (e.p.d.) i Remei Niubó em van informar en un entrevista feta el juliol de 2000 del següent: “La Sala Nova es trobava al carrer de Sant isidre, davant de Can Vilado-miu, dues portes més amunt de Cal Fonta. Allà s’hi reunien els republicans. A la planta baixa hi havia el Cafè i el Ball, que es feia amb “manubrio”, i a sobre vivia el Peret Pey. també hi havia servei de barberia, que la portava l’Emili Servós. Aquesta sala funcionava ja molt abans de la República. En Viladomiu va comprar el local i finca de la Sala Nova que era d’un familiar del doctor turró”. Ignorem quan es va dissoldre aquesta entitat, ja que a l’expedient consultat no hi ha cap més document.

sociedad recreativa la Unión Juvenil

Ens consta l’existència d’aquesta entitat per dues instàncies presenta-des a l’Ajuntament, una el 1913 relativa a un envelat propi i una altra el 13 de setembre de 1914 on demanaven permís per aixecar un envelat a l’era de Ca l’Escolà durant la Festa Major. El seu president era en aquest darrer any el Pere Torrents.

El 18 de febrer de 1916, el president de la Unión Juvenil, Joan Ribalta, va sol·licitar permís per celebrar una ballada de Gitanes el dia 22 a l’era de Cal Barber, propietat de Joan Mas Garreta. Respecte al ball de Gitanes, tornem a trobar un altre document, aquest signat el 2 de febrer de 1917 per dos particulars, Antoni Ventura i Isidre Font, on demanaven poder fer Ball de Gitanes a la “plaça” de Cal Barber. En aquest document no s’esmenta per a res la Unión Juvenil.

El 1920 aquesta entitat va fer gestions davant de l’Ajuntament per demanar el canvi de dates de la Festa Major i passar-la al darrer dissabte i diumenge d’agost, en comptes de de fer-la a finals de setembre com


era tradicional. Aquest canvi va ser aprovat en una reunió extraordinària de caps de família amb l’Ajuntament que va tenir lloc el 25 d’agost de 1920. Es va acordar, però, que el canvi de la festa a finals d’agost es faria efectiu l’any vinent, el 1921. De forma transitòria el 1920 la Festa Major es va celebrar els dies 2 i 3 d’octubre.

La seu social d’aquesta entitat era l’anomenada Sala Vella, això és, un local situat a la planta baixa de la primera casa que hi ha a la vorera dreta del carrer de Sant Isidre. Cal dir que a l’arxiu del govern civil no consta cap document sobre aquesta entitat, per la qual cosa podem concloure que no es va legalitzar a nivell oficial.

centre catalanista republicà

Aquesta entitat de caire polític fou fundada a Sant Fost el 21 d’abril de 1931, una setmana després de proclamar-se la II República Espanyola. Al Govern Civil va arribar una instància del Sr. Jaume Torrents, amb data 24 d’abril comunicant aquest fet. Es tractava, molt segurament, de l’aleshores alcalde de Sant Fost i amo de Can Toni. Els estatuts deien, entre altres coses:

“Article 1. Amb el nom de Centre Catalanista Republicà de Sant Fost de Campsentelles es constitueix en aquest poble un Centre quin objecte és tre-ballar per la consolidació de l’Estat Català dintre de la República Federal Espanyola. Article 2. La llengua d’aquestat entitat serà la catalana”

Altres aspectes que regulaven els estatuts eren que l’associació es regiria per un Consell General i un Consell Directiu; que per ser soci s’havia de tenir més de 15 anys i que el domicili social d’aquesta enti-tat se situava als baixos de la casa núm. 9 del carrer de Sant Isidre, on hi havia l’anomenada Sala Nova. Els estatuts o reglament el signaven Josep Vallvé, Jaume Ribalta Tió, Florentino López, Francesc Recolons i Jaume Torrents.

Un mes després, el 20 de maig de 1931, els socis es van reunir al local social i van elegir la primera Junta que formaven els següents:

President: Josep Vallvé ArderiusVicepresident: Joan Ribalta TióSecretari: Joan Recolons TorrentsVicesecretari: Josep Torrents AlbiñanaTresorer: Jaume Suñé UmetVocal: Miquel Xicola JofréVocal: Isidre Colomé SallentVocal: Enric Torrents Murgarella

Amb aquest document s’adjuntava la llista completa de socis en data 23 de maig i que indica els noms d’uns 64 veïns de Sant Fost que hi estaven associats. El Centre Catalanista Republicà (a partir d’ara CCR) va ser definitivament autoritzat el 10 de juny de 1931. Respecte al nom de pila del vicepresident, presenta una lectura difícil, podria ser que es tractés de Jaume en comptes de Joan.

Fragment d'un document de 1914 on es veu el segell del Centre Autonomista de Sant Fost. Signa el president melcior Xicola. Original a l'Arxiu de la Delegació del Govern a

Catalunya (fons de l'Antic Govern Civil de Barcelona).


Dos anys després, el 22 de juliol de 1933, es va comunicar al Govern Civil que l’assemblea de socis havia triat una nova junta. El nou president residia en aquell moment al carrer Barcelona, 16, al barri de Can Calet. Era la següent:

President: Josep VallvéVicepresident: Agustí MuntllóSecretari: Isidre Camps FontVicesecretari: Pere RecolonsCaixer: Enric TorrentsVocal: Jaume HumetVocal: Joan ForésVocal: Jaume Safont

Podem afegir que els anys de 1933-1934, aquesta entitat va edificar un local propi, amb bar i una petita sala d’actes. és el que després de la Guerra va ser conegut com a Cine y Bar Centro, al mateix solar on actualment hi ha l’Ateneu (al costat de la plaça de la Vila). Respecte a aquest local, les germanes Niubó em van explicar això: “El Centre es va construir uns pocs anys abans de la guerra; el van fer entre tots els d’Esquerra que traginaven carros amb material per fer les obres. Aquest local ocupava l’espai del que després va ser el bar del nou Centro Cultural. Hi havia un pati, un cafè (o bar) i una sala per fer ball. Els d’Esquerra i les seves dones portaven el cafè i els diumenges elles rentaven els gots i els plats del mateix bar. després de la guerra va continuar funcionant i el va

portar algun temps l’Adolfo, que era el mateix que portava la botiga de Cal Camprubí. En època de l’alcaldia del Sr. Molas, el Centre va passar a ser propietat de l’Ajuntament” (entrevista realitzada el juliol de 2000; es refereixen a l’Adolfo Barberán. El nou Centre Cultural és el que es va inaugurar el setembre de 1975 i que va ser derruït el juny de 2001 per edificar l’actual Ateneu).

En aquest local del CCR va celebrar-se un míting de l’anomenat Front Popular d’Esquerres el 9 de febrer de 1936, a les 4 de la tarda. Eren les eleccions generals prèvies a la Guerra Civil. El pamflet de propaganda que es va publicar anunciava els següents oradors, tots ells forasters: Pere Solé, Rovira Bori i Maria Pi per la USC (Unió Socialista de Catalunya); Ernest Llop per ACR (Aliança Catalanista Republicana) i Francesc Ma-llort i Amadeu Colldefons per ERC (Esquerra Republicana). En aquell moment, febrer de 1936, el president del Centre Catalanista Republicà era Isidre Font Camps, segons consta en la documentació municipal.

Quant a la posterior trajectòria política d’alguns membres de la Junta d’aquesta entitat, podem dir el següent: Enric Torrents “Enriquet” fou alcalde de Sant Fost per ERC de 1934 a 1939. Josep Vallvé va ser jutge de pau durant aquella mateix època i fou considerat per les autoritats franquistes com el “principal impulsor del local que se construyó para ER”. L’Isidre Font i el Pere Recolons van ser també regidors de l’Ajuntament per ERC durant els primers temps de la Guerra. Miquel Xicola Jofré, que apareix a la primera junta, va ser regidor durant la guerra pel PSUC. Per últim cal parlar també de Josep Torrents Albiñana, vocal a la primera junta del CCR, i que era fill de l’amo de Can Toni, Jaume Torrents Murgarella, el qual va ser alcalde de 1931 a 1934 i abans ho havia estat també de 1924 a 1929, això és, durant la dictadura del general Primo de Rivera.

és a dir, podem concloure que aquestes entitats van ser una autèntica escola d’aprenentatge dels futurs dirigents locals, ja que molts dels seus integrants van ser posteriorment regidors o alcaldes.

Segell del Centre Republicà Federal de Sant Fost, l'altre nom del Centre Republicà Catalanista. Extret dels fons procedents de l'Arxiu de la Guerra Civil (Salamanca), ara Arxiu nacional de Catalunya.

16 - Campsentelles, 9 XAVIER PéREz I GóMEz Campsentelles, 9 - 17L'escola de ràdiotransmissions a Mas Corts

Per acabar, hem de parlar sobre el segell d’aquestat entitat i resulta que en alguns documents datats el juny de 1931, en el segell constava un nom diferent al dels estatuts: Centre Republicà Federal de Sant Fost de Campsentelles. Com a símbols apareixen dues mans, el llorer i un escaire de paleta amb un barret frigi, és a dir, els símbols masònico-republicans per excel·lència.

Altres entitats fundades a Sant Fost i La Llagosta (aleshores terme de Sant Fost) foren:

Mont de Pietat de sant isidre llaurador

Seu a la casa de camp “La Llebre” (avui a La Llagosta). Entitat de caràcter mutual. La data de constitució és el 19 de setembre de 1900. Expedient número 1511.2

la Joventut Bohèmia

Entitat d’esbarjo, registrada el 4 d’abril de 1911. Tenia la seva seu social al carrer de la Plana, 17 bis. Es tracta del carrer de Sant Isidre i creiem que tenia una estreta vinculació a la colònia d’estiuejants. El seu expedient ja no es troba a l’arxiu del Govern Civil. Ignorem si podria tenir alguna vinculació amb La Unión Juvenil. La manca de documents no ens permet aclarir aquest tema.

l’aliança llagostenca

Entitat d’esbarjo fundada com el seu nom indica, a La Llagosta en data 26 de gener de 1931. Expedient número 14643.

A l’inici dels anys trenta del pas-sat segle l’aviació va experimentar una espectacular evolució, espe-cialment en la vessant comercial i de transport. L’aparició de les noves tecnologies de construcció íntegrament metàl·liques amb mo-tors cada vegada mes fiables i mes potents, juntament amb dissenys d’avions d’ala baixa i tren plegable, havien donat tal empenta al trans-port aeri que ja no tan sols donava al passatge només confort, sinó també la capacitat de viatjar cada vegada més lluny, ja que les dis-tàncies que un aparell podia assolir sense aturar-se s’incrementaven dia a dia. Però això plantejava nous problemes que escapaven del que era el propi disseny de l’aparell i les seves prestacions.

Als inicis de l’activitat de l’avi-ació la previsió del temps meteo-rològic era evidentment una ma-tèria important, però en relació a l’aeronàutica els dubtes que podia plantejar es solucionaven de forma molt fàcil; a resultes de la limitada autonomia dels avions si feia bon dia es volava.

l’escola de ràdiotransmissions

de les Forces Aèries de la

República a mas Corts

David Gesalí i Barrera



Fonts documentals consultades:

-Arxiu de la Delegació del Govern a Catalunya: registre i expedients d’entitats.-Arxiu Municipal de Sant Fost: correspondència de 1911 a 1939.-Arxiu Nacional de Catalunya, fons president Macià, cartes del CCR, 1931.

18 - Campsentelles, 9 DAVID GESALÍ I BARRERA Campsentelles, 9 - 19L'escola de ràdiotransmissions a Mas Corts

Amb l’arribada de la Primera Guerra Mundial la necessitat d’assolir objectius militars a l’altre costat del Canal de la Mànega obligava els avi-ons a fer vols de nit, per la qual cosa es comencen a utilitzar les tècniques de vols sense visibilitat i la meteorologia es desenvolupa per recolzar totes aquestes accions on es recorrien molts quilòmetres més enllà de la visual. Conèixer el temps que els aparells trobaran sobre l’objectiu és del tot necessari per tal de valorar si la missió es podria dur a terme o no. El temps esdevé un aliat per iniciar una ofensiva, tal com sempre ho havia estat, però ara cal comptar amb els avions.

és precisament durant la Primera Guerra mundial que uns meteo-ròlegs noruecs troben la teoria dels fronts i es comença a fonamentar el concepte de la previsió meteorològica moderna. Amb els raids dels anys vint i trenta la meteorologia esdevé cabdal, sobretot quan parlem de sobrevolar l’oceà. Cada dia la tecnologia de detecció avança més i la meteorologia esdevé bàsica dins de qualsevol arma aèria militar; quelcom irrenunciable.

Paral·lelament, les radiocomunicacions també estaven en una fase de desenvolupament. Als anys trenta totes les forces aèries estan moder-nitzant els aparells radiotransmissors i telegràfics cap un concepte més lleuger perquè puguin ser muntats als avions de combat. La navegació per radiogoniometres, és a dir, per orientació mitjançant una ona de ràdio, és un dels sistemes de navegació que permet el vol de nit i en si-tuacions meteorològiques adverses. Tot plegat és un món on la ciència més capdavantera ajuda que la navegació aèria sigui cada dia més segura i previsible.

L’Estat espanyol no havia quedat fora d’aquesta cursa. A principis del segle vint es llença el primer globus sonda meteorològic al Parque de Estación de Guadalajara, un fet que uneix per primera vegada al nostre país, i de forma definitiva, la tècnica aeronàutica i la meteorolo-gia, vinculació que durant les dues primeres dècades del segle s’estreny

encara més, arribant a la creació dels serveis de meteorologia depenents de l’Aeronàutica Militar.

A l’esclat de la Guerra Civil, Madrid resta lleial a la república i amb ella roman per al govern el servei meteorològic de l’Aeronàutica Militar que aleshores estava situat a Barajas. Després d’un temps d’incertesa tothom és conscient que la guerra serà llarga i cal preparar-se. A mesura que el front rebel avança cap a Madrid i la capital es prepara per a la defensa, moltes de les institucions vitals per a la supervivència de la nació marxen cap a zones més segures; així, el set de novembre de 1936 el Govern es trasllada cap a València. El segueixen altres entitats estratègiques, com per exemple l’empresa de fabricació d’avions Construcciones Aeronáuticas, que marxa cap a Reus, i altres organismes militars que també han de fugir. Catalunya, la veritable rereguarda de la República i un lloc on la guerra es veia encara molt lluny, és el destí de diferents centres d’aviació i d’entre ells, el centre de meteorologia i de radiotelegrafia de Barajas; era del tot necessari que seguís existint i formant especialistes. La República no podia permetre’s el luxe de perdre aquesta escola en una ofensiva enemiga i quedar-se sense tot el seu capital humà.

Així, l’Escola de Radiotelegrafistes de les Forces Aèries de la República i el seu grup de meteoròlegs va ser traslladada cap a Catalunya. El lloc triat va ser Mas Corts de Sant Fost, en aquelles dates anomenat Alba del Vallés. No sabem exactament quan però per les explicacions que ens ha proporcionat en Lluís Velasco Batlle, fill del Sr. Velasco, militar professional, científic, i un dels antics professors matemàtics de l’escola de Barajas que es va traslladar des de Barajas a Mas Corts, suposem que, tot plegat, va ser molt aviat, ja que el seu pare li va comentar que van marxar al poc temps.

També sembla recolzar aquesta idea uns fulls de revista de personal de l’escola de transmissions de Mas Corts que es conserven a l’Arxiu Municipal de Sant Fost, que ens indiquen que a l’abril de 1938 el senyor


Velasco ja no era a l’escola. Cal suposar que si a l’abril de 1938 ell ja no hi era i els records que va transmetre a la família van ser els d’una llarga estada, tot plegat ens fa pensar que la cosa va començar molt aviat.

Tornant a l’escola i a les seves funcions heretades de Barajas, aquesta sens cap dubte va formar diverses promocions d’especialistes de ràdio i de meteorologia fins al final de la guerra. Pel que ens deixen veure els documents de Sant Fost, probablement des de l’abril de 1938, moment en què les tropes de Franco arriben al mar per Vinaròs i tallen la Repú-blica en dos, el funcionament de l’escola va ser encara més intens per donar tots els especialistes que la nova situació de front militar requeria, després analitzarem amb més detall els documents. Del funcionament de l’escola sabem que es feien classes de meteorologia, física, mecànica i matemàtiques, perquè el senyor Velasco era professor d’aquesta matèria que és base de qualsevol ciència tal com la meteorologia o els principis físics de les radiofreqüències.

Quant a l’emplaçament físic de l’escola, sabem que es va instal·lar a Mas Corts i que per fer les classes als alumnes es va muntar un barracot d’uralita del tipus normalitzat per l’exèrcit republicà. Gràcies a les fo-tografies que es conserven d’aquest barracot sabem que era de la classe que empraven les forces aèries, ja que dites fotografies ens han permès de comparar-lo amb altres.1 També podem suposar que deuria tenir aproximadament uns vint-i-dos metres de llargària per uns cinc d’ample i potser uns altres cinc d’alt. Evidentment, aquest era únicament el lloc on s’impartien les classes i de ben segur els alumnes es deurien estar dins del mas. També hi ha indicis que apunten al fet que es poguessin estar a Mas Llombart, on abans de la guerra hi hagué una fabrica d’agulles que va ser requisada pel comitè una vegada començades les hostilitats. El mas, posteriorment, va passar a ser utilitzat per les forces aèries i el que sí sembla plenament confirmat sobre Mas Llombart és que s’hi estaven els mestres que, sovint, també marxaven a Granollers.2

Ara que sabem el lloc de l’escola cal que analitzem precisament quina era la seva funció durant la guerra.

La radiotelegrafia s’anomenava T.S.H que volia dir l’abreviatura de telegrafia sin hilos. I no era pas broma; moltes de les tasques dels radi-otelegrafistes era enviar telegrames entre les zones i entre els punts de comandament, enviar els partes diaris i les ordres d’operacions, així com els seus resultats. Tot això s’enviava xifrat i amb radiotelegrama. Altres vegades la radio es feia servir com a telèfon per establir contacte amb zones remotes o tallades per l’enemic. Per altra banda, els avions repu-blicans anaven adaptant progressivament transmissors de ràdio. Primer varen ser els gran avions de transport que saltaven de València a Sabadell i, també, els grans bombarders amb prou espai per als transmissors i les bateries. Al maig de 1938 es va produir un fet que va ser un revulsiu dins de l’aviació republicana. Des de Canadà van arribar 34 avions Grumman G-23 delfin que es van constituir en el grup independent d’atac nº 28. La seva fase de formació i entrenament es va realitzar íntegrament a l’aeròdrom de Cardedeu durant el juny i juliol de 1938. Abans de la batalla de l’Ebre, tretze d’aquests avions van anar al sud d’Espanya, però els restants van romandre a la zona catalana. La importància d’aquests avions és que van constituir la primera esquadrilla de combat republicana equipada íntegrament amb ràdiotransmissors. Aquesta novetat va fer que progressivament els caps de les altres esquadrilles de caça equipades amb avions russos Polikarpov I-15 Chato i I-16 Mosca demanessin un aparell de ràdio per rebre ordres i coordinar-se. Al final de la guerra, justament després de la batalla del l’Ebre, les forces aèries de la República van fer un intent perquè tots els avions de caça portessin receptors de ràdio. Malgrat tot, van funcionar al ritme que permetia la tecnologia i a vegades els receptors deixaven de rebre als pocs cents de metres d’en-lairar-se. Hi va haver expectació internacional i des de França van venir militars d’aquell país a veure com funcionava la defensa de Barcelona


amb coordinació de ràdio de dia i de nit. La cosa, finalment, va quedar en temptativa i tret dels Grumman i dels caps de les altres esquadrilles, només part d’una esquadrilla de Chatos va utilitzar plenament aquest mitjà. Aquest increment de la importància de les telecomunicacions durant la guerra és justament el que es reflecteix en els documents que resten a l’arxiu de Sant Fost.

El que tenim a l’arxiu són dues relacions de personal de l’escola. Són llistes que es feien mensualment per tal que fossin validades pels comis-saris perquè tot el personal que allí hi figurés, cobrés la seva nòmina. Són fulls de revista d l’abril i juny de 1938. De l’estudi d’aquests fulls justificants de revista de les tropes podem extreure diverses conclusions sobre el personal que constituïa l’escola, ja que obligatòriament hi han de figurar tots. Sabem que el primer cap de l’escola que tenim documentat, el capità Ángel Viudez Prieto, va ser substituït al mes de maig de 1938 pel professor i també càpita Tiburcio Gómez Molina. Els dos documents ens permeten d’esbrinar quina era la composició de la companyia.

Dotació de personal de l’escola a l’abril de 1938:• Un capità cap de l’escola. • Cinc professors, dos capitans i tres tinents. • Un auxiliar administratiu tinent. • Tres sergents, un caporal i quatre soldats de tropa.3 • Un ordenança, un ordenança de companyia i un mosso de magat-

zem, tots ells soldats.Alumnes: • Vint-i-cinc alumnes ràdio; vint soldats i cinc caporals.• Set alumnes mecànic de ràdio; tres soldats i quatre caporals• Dos alumnes de ràdio terrestres; un soldat i un caporal.• Un alumne IM, informador meteoròleg, soldat. En total, cinquanta-tres persones. A la revista del juny podem observar

que l’antic cap de l’escola en Àngel Viudez Prieto ja no hi és i un dels

que eren professors ha passat a fer de cap. Junt amb el capità Viudez ha marxat un dels professors, el tinent Amadeo Torres Blasco. Tot i així el total de personal de l’escola puja a noranta. El nombre d’alumnes es veu molt incrementat.

Dotació de personal de l’escola a juny de 1938:• Un capità cap de l’escola. • Tres professors, un capità i tres tinents. • Un auxiliar administratiu tinent. • Un monitor d’escola; caporal.• Tres sergents, un caporal i onze soldats de tropa. (inclouen l’orde-

nança i el mosso de magatzem, tots ells soldats)Alumnes: • Quaranta nou alumnes ràdio; quaranta-cinc soldats i quatre capo-

rals.• Onze alumnes mecànic de ràdio; vuit soldats i tres caporals.• Set alumnes telegrafistes; cinc soldats i dos caporals.• Dos alumnes soldats d’informació meteorològica.Una dada molt interessant de la comparació dels dos documents és

que tots els alumnes que figuren a la segona llistes a més d’incrementar-se el nombre, són totalment nous; no figuren a la llista d’abril. Això ens dóna idea de la capacitat que va tenir l’escola per formar promocions d’especialistes i la conjuntura dels moment recollit en els documents que explicàvem abans. Un altre detall interessant són les especialitats dels alumnes; unes desapareixen i d’altres són noves, el que, clarament, ens confirma que aquesta era una veritable escola de Protección de Vuelo en totes les seves variants; mecànics de ràdio, meteoròlegs, instrumentistes, etc.

Ara, evidentment, hem d’explicar que és la Protección de Vuelo i per què l’escola estava enquadrada dins d’aquest grup. Potser el millor és explicar quin va ser el nom oficial pel qual va ser coneguda l’escola. Res


ment en cas contrari s’hagués hagut de transportar aquest personal per avió, cosa un xic costosa en aquella època. Potser aquest és el motiu pel qual desapareixen dos dels professors de l’escola al maig.

Però tal com deiem abans, encara hi ha una altra instal·lació de les forces aèries de la República a l’Alba del Vallès: un taller de reparació de motors a Mas Lombart. L’amo del Mas Llombart va declarar a la postguerra que els de aviació li van desmuntar la maquinària que ell tenia per fer agulles i que només li varen deixar els xassís.5 Però de ben segur que al final de la guerra hi havia una altra maquinària, perquè en un document de l’Archivo Histórico del Ejército del Aire en el qual es relacionen tots els materials d’aviació capturats, hi figura: “Reparación motores taller S.Fausto.”6 Però aquest no és l’únic indicatiu de l’activitat del taller. Un testimoni recentment desaparegut, en Josep Canet de Can Puig de Martorelles, recordava perfectament uns grans camions ame-ricans marca diamond t que pujaven carretera amunt amb dues grans caixes que portaven mo-tors. No és gens estrany. Quan els atacs a les fà-briques de construcci-ons aeronàutiques de Reus van ser habituals, la República va decidir descentralitzar els tallers en una xarxa de petites instal·lacions per tota la geografia de Catalunya.

més fàcil que mirar el segell de goma que acompanya els documents. Allí posa:

“Compañía de Plana Mayor, Escuela Radio, Grupo Protección de Vuelo”

Certament l’escola estava formada per una companyia. Totes les esco-les republicanes tenien la mateixa estructura que una unitat de combat; per tant, si només hi havia una companyia pel nombre d’alumnes que tenia, aquesta per força havia de ser la de plana major. El concepte d’es-cola de ràdio no cal explicar-lo però sí el de protecció de vol. El Grupo de Proteccion de Vuelo englobava tots aquells especialistes de les forces aèries que no eren personal volant, és a dir, pilots, bombarders, metralladors o observadors i que tampoc eren personal especialista armer, instrumentista de a bordo o mecànic. Per tant, són tots els restants: meteoròlegs, radio-telegrafistes... però també molts altres com, per exemple, els de guerra química, que moltes vegades s’encarregaven dels camions de bombers o els paratxutistes, encarregats del manteniment dels paracaigudes. En resum, Protección de Vuelo era tot aquell conjunt de tècnics no relacionats directament amb els avions que eren totalment indispensables perquè l’estructura funcionés correctament. La central del Grupo de Protección de Vuelo, d’on suposadament depenia l’escola, estava a Esplugues de Llobregat. Justament allí residia el Servicio de Metereologia de la Jefatura del Grupo de Protección de Vuelo que des d’abril fins al 31 d’octubre de 1938 va estar comandada per en Saturnino López Domínguez i que, és de suposar, deuria tenir també alguna responsabilitat o vinculació amb l’escola.4

Finalment cal especular que, si bé en un primer moment aquesta escola nodrís a tot l’espai republicà, un cop fet el tall de Vinaròs probablement la seva finalitat va ser formar els especialistes de la zona nord, és a dir, la catalana, i la part sud de la República tingués un centre similar per formar els especialistes d’aquell lloc que sembla ser estava a Albacete. Evident-

nau d'uralita de l'Escola de Ràdiotransmissions de mas Corts, muntada com a església privisional a la

plaça de l'Ajuntament. Febrer de 1939. (Fotografia de l'Arxiu parroquial de Sant Fost).


A Mas Llombart hi teníem un taller d’ajust de motors d’aviació i reparació d’esquerdes dels càrters del qual desconeixem el seu número oficial de taller SAF (Servicio de Aviación y Fabricación).

A la comarca hi havia més instal·lacions d’aviació. Per fer una repas-sada ràpida podem anomenar el taller SAF 28 a Granollers, el taller SAF 25 a La Garriga, Mollet, que també va ser seu d’un taller a l’empresa tenería Moderna i caldria continuar amb els tres aeròdroms militars de la zona: un a Montmeló-Montornès, un altre a Cardedeu-Vilamajor i el darrer a La Garriga-Llerona, tots tres amb gran activitat durant la segona meitat de 1938. Si ens poséssim a buscar les instal·lacions petites, com per exemple locals on estaven els camions del batalló de transports de les forces aèries o oficines de la subsecretaria d’obres de les forces aèries, o granges d’intendència, la cosa s’allargaria molt.

Per finalitzar aquesta primera aproximació a l’escola de Mas Corts, cal recordar les memòries de mossèn Salvador Balletbó i Duran i l’ús posterior que es fa del barracot de Mas Corts. Tot un cant al modern reciclatge:7

“Necessitàvem un local perquè servís de temple interinament i no en trobàvem cap, fins que últimament se’ns ocorregué desmuntar el pavelló d’uralita instal·lat a Mas Corts que servia d’escola de transmissions de l’exèrcit roig i el tornàrem a muntar a la plaça de l’Ajuntament; amb això, com església provisional, començà el culte a la parròquia...”

notes

(1) Ara fa 50 anys. Memòries de Mossèn Salvador Balletbò i duran. Sant Fost, 1986.(2) Sant Fost, història d’un poble. Xavier i Ferran Pérez Gómez pg. 167. és probable que els mestres estiguessin a Granollers, en alguna fonda, o a Sabadell que era el cap de sector aeri, tal com feien molts altres especialistes amb categoria, mentre que els soldats romanguessin a Mas Corts i a Mas Llombart s’hi estiguessin els tècnics adscrits al taller d’aviació. Manca documentació per acabar de precisar-ho.(3) El sergent Miguel Pericas Pedrinaci era germà de l’aviador Eladio Pericas Pedrinaci.(4) Dades arxiu ADAR BCN.(5) Arxiu Xavier Pérez, notes sobre la Guerra Civil a Sant Fost.(6) AHEA A-8348.(7) Ara fa 50 anys. Memòries de Mossèn Salvador Balletbò i duran. Sant Fost, 1986.

Document de l'Escola de Ràdiotransmissions de l'Aviació republicana, datat a Alba del Vallès (Sant Fost), el primer d'abril de 1938.

Es conserva a l'Arxiu municipal de Sant Fost de Campsentelles.

Campsentelles, 9 - 29Records d'un noi santfosenc

el meu amic Jaume Homs

Aquest amic vivia amb una dona a la qual anomenava padri-na i amb una altra tia, juntament amb el marit d’una d’elles, de la que anomenava tia. Era de la meva mateixa edat, tenia un germà ano-menat Joan, aquest era molt amic del meu germà en tenir edats molt semblants.

Amb el Jaume ens barallàvem molt sovint, però si això era pel matí en anar al col.legi o en tor-nar-ne, després de dinar a la tarda ja passava per casa seva per marxar junts. Vivia en una de les cases més velles del poble, Can Pollastre Vell. és la que queda a la part dreta de Can Toni, a l’altre costat del camí del Sot. Ara aquesta casa gairebé té la mateixa façana i la mateixa estructura però està nova del tot, i a l’hort a tocar al torrent han cons-truït pistes de tennis i altres jocs, és una casa senyorial, amb la mateixa forma que tenia l’antiga, però la renovaren del tot. és d’uns senyors de Badalona anomenats Famades de cognom. Abans d’aquestes se-

Records d’un noi santfostenc

Jaume Torrents i Suñol



30 - Campsentelles, 9 JAUME TORRENTS I SUÑOL Campsentelles, 9 - 31Records d'un noi santfosenc

nyores era propietat de la família Plans de Can Pollastre Nou, abans anomenada Can Tiana.

Tornant al meu amic Jaume, quan anàvem cap al col.legi si era pri-mavera i feia bon temps, buscàvem tots els revolts del camí per passar el temps, buscant nius d’ocells, caçant granotes a la bassa de Can Torrents, o llangardaixos i sargantanes al llarg del camí. A l’estiu sabíem totes les vinyes on hi havia arbres fruiters per robar-ne alguna fruita malgrat que a casa tinguéssim de la mateixa classe, però robar-la tenia més al.licient, i fer enfadar el propietari de la vinya, a més que ens empaités, era més emocionant. Un dels nostres entreteniments eren les pedres, els dos sabíem llançar-les amb força i molta punteria. Els nostres blancs favo-rits eren les bombetes de la carretera, els gossos, els gats, les teulades i xemeneies de les cases, especialment les que hi ha a la part baixa de la carretera. Una d’aquestes cases era Can Tió, és la primera que trobes en deixar la carretera i enfilar el carrer Església Vella, queda més baixa que la carretera i allí vivien dones soles, [...]. A Can Julià vivia un matrimoni ja molt gran, el Marcel.lí i la seva dona. També hi havia Can Tiana o ja més conegut per Can Pollastre Nou, on tenien botiga de queviures, llavors vivien en aquest casa Maria Plans Soley, vídua, era la mestressa, i el seu cosí Josep Isern, anomenat el Pepet de la Nau per haver nascut a la fàbrica de la dinamita. Mai no es va casar.

Quan sentia que queia les pedres a sobre de la teulada, sortia al pati maleint i renegant, però mai no ens havia enxampat ja que llançàvem de lluny cap avall i a més a més teníem bones cames. El que ens fastiguejava era quan a casa ens manaven que anéssim a comprar alguna cosa, aleshores teníem por que ens agafessin.

Una vegada havíem renyit amb l’amic Jaume i és clar, el primer eren les pedres, a més a més amb la superioritat que dóna l’alçada en aquesta mena de baralla, jo tenia totes les de guanyar. Jo era a la carretera i l’altre al pati de casa seva. Cada cop que jo tirava la pedra ell s’amagava darrere

la paret de la casa. Però una d’aquestes va treure el cap abans d’hora i li vaig tocar al front fent-li un bon trau del qual rajava molta sang. Jo me’n vaig anar espantat pensant que l’havia mort. Per sort no va ser res greu, però em vaig guanyar una bona reprimenda.

Amb aquest company teníem a prop del torrent, a l’alçada de Can Pascol però a l’altra banda del torrent, un refugi molt amagat en un plec del terreny; era una mena de cova excavada al terra, no gaire gran, però l’havia feta algú del carrer Sant Pere per aixoplugar-se de les bombes du-rant la guerra. En aquesta cova ens sentíem protegits de totes les mirades, era el lloc on començàrem a despertar a la sexualitat, coses innocents com segur que eren els nens d’onze o dotze anys... Quan als tretze anys vaig deixar l’escola ja vàrem perdre el contacte: ell se’n va anar a Barcelona i ja l’amistat es va refredar, deixant-nos de veure. Però sempre he guardat un bon record del meu amic Jaume Homs Codonyet.

en Josepet Bitxo

En realitat es deia Josep Flaqué Damunt, casat amb Maria Torrents Rodes; quan tenien 60 anys jo en tenia 10 i sempre estava amb ells en estar les cases gairebé juntes. Ells vivien sols, havien tingut un fill però va morir a la guerra quan només tenia 20 anys. El matrimoni estava molt malament de salut, els dos podien caminar poc per culpa del dolor i vivien molt miserablement, no tenia llum elèctrica a la casa ni aigua corrent; el pis de la casa era de terra i les parets nues sense pintar. L’aigua per regar l’hort la treien amb un motor de gasolina molt antic que solament era capaç de posar-lo en marxa en Josepet. Tenia una vinya a la finca Can Rovira a la qual només hi anava a cuidar-la els dies de festa. En no poder caminar havia d’anar-hi amb el carro i la mula que tenia, però havia de passar des del camí de Can Torres fins a la vinya per la carretera de la Roca i com la mula s’espantava dels camions, no podia anar a la vinya el dia que circulaven aquests.


és l’home que crec havia renegat més del planeta, quan començava no tenia punt d’aturada, els encadenava uns als altres com si fos un rosari, i cada paraula igual, alguns cops si estava sol el rosari durava i no parlem quan s’enfadava amb la mula o amb la Marieta, la seva dona. Tenia una habilitat especial per fer-se els mànecs de les eines, els garrots que ne-cessitava per caminar. Era un fumador empedreït de pipa i caliquenyos, el tabac se’l plantava ell mateix i l’assecava, però feia olor a tot menys a tabac. La primera pipa que jo vaig tenir me la va fer ell, jo tindria tretze o catorze anys i encara la conservo, ell va ser qui em va iniciar a fumar en pipa, vici que he conservat tota la vida. Quan feia bon temps s’asseia moltes hores a la seva paret al costat de la carretera; allí s’ajuntava amb l’Anton Sunyé, l’Anton Peret, un altre veí, i el Jaume Plantada, anomenat Jaume de Ca l’Escolà.

En aquells temps dels anys de mitjan segle XX gairebé totes les cases, les persones, tenien el seu motiu, per exemple, al Josepet tothom el

coneixíem pel Bitxo. A La Llagosta hi havia una casa amb aquest nom, d’allà li venia el motiu. L’Anton Peret volia dir Anton fill de Peret: el seu pare havia estat el Pere de Canyelles. Era molt moreno de cara, no sé si serà per això o per què, que també l’anomenaven Maroto, d’això no sé la seva procedència. No parava un moment de fumar cigarretes que es cargolava ell mateix amb picadura andorrana de la casa o marca Reig. També venia pastilles d’aquest tabac de contraban al preu de vuit pessetes el paquet. N’havia comprat alguns paquets per encàrrec del secretari Ramon Niubó i el mestre Francesc Casas.

Jaume Plantada, àlies Bodega, havia treballat primer de pagès, després a la Teneria, als anys quaranta ja estava jubilat. Fumava en pipa i segons ell cada nit havia de llevar-se a menjar un plat de mongetes. El motiu de Bodega li venia perquè deien que quan era jove i anava a treballar al camp amb els seus dos germans, portaven una garrafa de vi de cinc litres, però quan arribava l’hora del berenar tots volien ser el primer en beure, ja que la garrafa era gairebé buida. Quan jo el veia assegut a la paret de la casa d’en Josepet que dóna a la carretera jo corria per parlar amb ell o amb ells, ja que m’agradava escoltar les seves històries i experiències de la vida.

L’Anton era vidu i havia tingut dos fills; al gran el van ferir a la guerra i d’això va morir; es deia Jacinto Sunyé. Quan el seu pare el recordava li saltaven sempre les llàgrimes. Amb cada paraula deixava anar uns quants renecs. A mi m’estimava molt i sempre em donava bons consells, passava moltes hores amb ell, jo li deia oncle per ser-ho de ma mare. Fou ell qui em va ensenyar a cargolar les cigarretes de paper. Jaume Plantada era fill de Ca l’Escolà; quan jo era molt petit va morir la seva dona anomenada Roseta, no tenien fills però havien adoptat dos nens germans, bé, eren un nen i una nena, d’aquells que havien vingut fugint de la guerra, eren naturals d’Astúries i es deien Luis i Susana. Susana va desaparèixer de casa seva quan era molt joveneta i mai més no es va saber res d’ella, almenys

Can Gaig i al fons la nau, vers 1952. (Fotografia Josep Ferrer)


entre la gent del poble. Luis es va casar i va viure a la mateixa casa fins que va morir allà pels anys 70 d’un accident de moto. Va deixar dos fills: una nena, Immaculada, i un nen, Francesc; la seva vídua i els seus fills es van quedar vivint a la mateixa casa de la carretera de Badalona.

De qui vaig aprendre’n més va ser d’en Josepet; havia treballat molt al bosc tallant gavella per a les bòbiles, havia fet carbonet i a l’estiu es dedicava a segar els camps d’alfals amb dalla que feia anar molt bé, deixava el rostoll com si l’hagués afaitat amb la navalla. Com he dit, em va fer la primera pipa que vaig tenir i tinc. Moltes vegades li havia pres fulles de tabac, però feien olor a cols podrides i li costava molt de cremar, era pèssim, però a manca d’una altra cosa, s’aprofitava això.

En Josepet va morir de molt gran a Cal Mundo, deixant la casa i el solar de la seva propietat a l’Anton de Cal Mundo del qual era padrí. Es deia d’ell que havia guardat una bona quantitat de duros de plata i que gràcies a això havia pogut viure tots aquests anys que no podia treballar.

Guardo molt bon record de tots ells i de les seves ensenyances i con-sells després de tants anys i ara que jo tinc l’edat o més de la que tenien ells, quan passàvem hores xerrant, tanco els ulls i encara veig les seves cares tal com eren i escolto la seva veu que encara distingiria entre altres. A tots vosaltres, gràcies.

les meves escapades pel bosc

Quan tenia menys de quinze anys i encara no podia anar al ball o al cine a Mollet, els festius a la tarda, si no tots molts d’ells, agafava una destral, me la penjava al cinturó i algun cop acompanyat d’algun gos, em dedicava a recórrer les vinyes i els boscos del poble, sempre jo sol, fins i tot quan veia algú de lluny m’amagava o canviava de camí, sempre he estat força solitari, no m’han agradat les multituds, si les he hagut de

suportar ha estat alguna vegada per divertir-me a balls i festes. Després de gran per la naturalesa del meu treball.

Des del Pou del Glaç a la Conreria em sabia tots els camins, viaranys, fonts i arbres que hi havia al bosc, on es podia trobar un niu de tórtores, de garses o del que fos i també passant per una vinya, a part de conèixer els senyals dels conills, sabia on hi havia un cau o lloriguera/conillera.

Una de les meves rutes favorites era sortir de casa pel camí del Sot, arribar al carrer Sant Pere, pujar per la drecera del costat de la vinya del Matoné fins arribar a la cruïlla de camins: el de la dreta cap a Can Torrents Vell, l’esquerre al Castanyers passant per la vinya de Ca l’Eloi i la de Ca l’Antic de Martorelles; a partir d’aquí ja s’entrava al bosc del Gaig, no és que fos del Gaig però tots el coneixíem per aquest nom, segurament perquè quedava en front de la casa d’aquest nom. Seguint aquest camí, que era força llarg, s’arribava a una bifurcació de camins de carro; el de la dreta arribava fins a la font de la Canaleta, creuant el

Vista del barri de la plana, vers 1952. (Fotografia Josep Ferrer)


lloc anomenat les Vinyes velles, on als anys 50 del passat segle es van plantar les vinyes que encara avui es conreen. El de l’esquerre pujava en suau pendent per la partió de les finques de Mas Llombart i Can Torrents s’arriba al turó de Penjabocs, passant pel costat d’aquest, el camí girava bruscament a la dreta pel mateix lloc que ara està asfaltat, passant per darrere dels anomenats apartaments de Can Llombart. On sortia un camí més estret a la dreta, sempre molt cobert de bosc menut i pins, encara no s’havia cremat mai. El camí de l’esquerre arribava a la cruïlla del que ve de la Conreria, allí s’ajunten arribant com un de sol fins al Restaurant dels Castanyers on acaba. Antigament per tots aquests camins només passaven els carros de la llenya, i de troncs quan es feia una aclarida d’arbres. Tornant al camí de la dreta aquest transcorria pla fins a la part baixa de l’hort dels Castanyers. Baixant fins al torrent de Can Torrents al lloc anomenat els Degotalls, on en temps de pluja queia

d’una roca en forma de degoteig constant, lliscant per l’heura, una aigua clara i neta com si fossin perles.

Pujant per un camí de la part solella, camí de molt fort pendent, s’ar-riba a la font de la Guineu. Tota la part solella enfront dels Castanyers s’anomena la Vinyota per haver estat plantada de vinya a finals del segle XIX abans de la plaga de la fil.loxera. La font de la Guineu no s’asseca mai, a l’estiu tan sols hi ha una mica d’aigua per a beure els ocells. El camí de tornada era quasi tot costa avall, es passava pel camí de dalt de la Vinyota, després d’uns tres-cents metres es gira per l’esquerra baix cap al Garboné, on ja s’arriba a Can Torrents Vell, d’aquí seguint el camí de la casa es tornava a entrar a la finca de Canyelles, tota plantada de vinya; la primera que afrontava amb l’altra finca era la del Músic i la de l’Antic; seguidament hi havia la de Can Millaret i la del Saborit a la part esquerra del camí venint de Can Torrents, al costat dret hi havia la de Ca l’Eloi. On s’arribava a la cruïlla de camins que ja havíem deixat a la pujada. Des d’allí per no donar la volta pel camí de carro, per la drecera fins al carrer Sant Pere.

Quan venia cap a casa jo sempre portava un feix de branques d’arboç per menjar les cabres o un tronc per al foc, mai no tornava amb les mans buides.

les barrinades

En una de les meves excursions vaig arribar fins a les vinyes de Can Rovira. En una d’elles hi havia uns miners que arrencaven pedra per treure’n minerals. En una d’aquestes barraques de les vinyes tenien les eines, però jo vaig entrar-hi a veure què hi trobava, i el que vaig trobar va ser un cabàs amb rotlles de metxa i una caixa de detonadors; sort que no vaig trobar-hi cap cartutx de dinamita perquè segurament hauria fet alguna barbaritat, ja que la meva intenció era fer-ne esclatar algun per provar els seus efectes. Però me’n vaig emportar, perquè no es conegués

la carretera de Badalona al seu pas per Sant Fost; al fons el turó de Can Ribalta, vers 1952. (Fotografia Josep Ferrer)


gaire, un tros força llarg de metxa i tres o quatre detonadors, marxant ràpidament perquè no m’enxampessin amb allò, que em feia por.

El problema era que no portava llumins per encendre la metxa i vaig recordar que el meu oncle Jaume de Can Solé sempre en tenia a la barraca de la vinya que tenia davant mateix del cementiri. Amb aquest pensament cap allà vaig anar-hi; efectivament, vaig trobar els llumins. Llavors vaig fer allò que havia sentit explicar: vaig ficar un tros de met-xa dins del fulminant, el vaig deixar a terra posant-li un totxo a sobre sense donar cops al fulminant. Finalment es va encendre la metxa i vaig sortir corrents a amagar-me darrere d’una figuera que hi havia davant la barraca. Quan el pistó va esclatar va fer molt de soroll i va aixecar una bona polseguera, cosa que em va agradar, i d’aquesta manera vaig gastar tots els que havia agafat. Però vaig trigar molt a dir res a ningú ja que havia sentit a dir que els explosius eren molt vigilats per la Guàrdia Civil i pensava que per això em podrien agafar i carregar-me-la de veritat. Jo tindria uns 10 o 12 anys quan va passar tot el que he explicat.

el planter de ceba

Molts pagesos de Sant Fost tenien per costum desplaçar-se fins al barri badalonès del Canyet a comprar planter de ceba. El viatge es feia caminant, algú el feia en carro però eren els menys. La ceba del Canyet tenia fama de ser de bona classe, a més a més l’arrencaven al moment i així arrelava millor que la que venien al mercat, que algunes vegades portava uns quants dies anant d’un mercat a l’altre.

Quan s’acostava la Setmana Santa, a finals de març o primers d’abril, el meu pare ja destinava una tarda per anar a buscar el planter de ceba. Jo esperava aquest dia amb ànsia, sempre hi anàvem junts i per a mi era com fer una excursió. Travessar la cadena de muntanyes que ens separaven de la comarca del Barcelonès o Maresme, privant-nos de la

El turó de Can Ribalta i el carrer Sant Jaume, vers 1952. (Fotografia Josep Ferrer)

l’antiga bòbila de mas lledó; en primer terme, l’encarregat. (Fotografia Josep Ferrer)


vista del mar, era tota una aventura, com descobrir un altre món; veia les Corones d’en Torrents com una barrera gairebé infranquejable per a un nen; les distàncies d’aquells anys eren moltíssim més llargues que les d’ara, tan curtes amb la tecnologia de la motorització. Tot ha canviat, fins i tot el nom de les muntanyes, ja ningú no sap on eren les Corones d’en Torrents, ara és la Serralada de Marina.

Per fi arribava la tarda destinada per al viatge a Canyet; dinàvem una mica més d’hora que de costum fent un farcell amb el berenar, quasi sempre una llauna de sardines, pa i alguna rajola de xocolata, això era un berenar extra; per a beure, aigua. Tot seguit després de dinar empreníem el camí, que era el mateix descrit amb anterioritat fins trobar el camí dels Castanyers que ve de la Conreria. Llavors deixàvem el camí agafant una sendera per dins el bosc que transcorria per la carena que hi ha darrere dels Castanyers, fins trobar un camí que creua des del Mineral d’en Tisó fins al coll de la Torre Codina i un ramal que baixa fins al camí dels Cas-tanyers, a prop de les primeres cases de la Conreria. Mentre caminàvem el meu pare m’anomenava el nom de plantes i arbres, d’ocells, animals i noms de lloc. Quan arribàvem a dalt de la Serralada ja vèiem l’ampli panorama del pla de Barcelona, el port fins a la punta de Montjuïc i el Tibidabo, Badalona als nostres peus, enfilant-se les vinyes des dels darrers habitatges fins gairebé el capdamunt de la muntanya. Allí dalt, asseguts en alguna roca, descansàvem una estona, no parant jo de fer preguntes al meu pare, que no es cansava de saciar la meva curiositat.

Continuant el camí ara tot costa avall, sempre entre vinyes que en aquest temps comencen a verdejar a la part de marina, ens trobem anb la primera masia del barri de Canyet: era Can Ruti. Actualment es coneix amb aquest nom el gran complex hospitalari que ocupa el lloc on hi havia la masia. Can Ruti era una masia típica catalana, emmurallada amb una alta tàpia i pati interior, gran porta d’entrada amb teulada i amd dos sentinelles guardant la porta, dos grans i altíssims xiprers que per la seva

mida de tronc deurien tenir moltíssims anys. En aquesta casa fèiem la primera parada per a preguntar si tenien el planter que buscàvem; si en tenien era una sort ja que les altres cases eren força més lluny i havíem de caminar mitja hora més entre anada i tornada. A Can Ruti hi havia un bon hort que regaven amb aigua d’una mina; no me’n recordo bé però em sembla que també hi havia un pou amb molí de vent. L’altra masia on havíem comprat alguna vegada es deia Can Camas.

Quan teníem el planter empreníem el camí de tornada. A uns tres-cents metres de Can Ruti aflorava a la superfície la mina que a partir d’aquest punt i per mitjà d’una canal conduïa l’aigua a la bassa de la masia, era el lloc on ens aturàvem a berenar. En acabar costa amunt fins arribar una altra vegada al Coll de la Torre Codina, no és que hi hagués cap torre, era una peça de bosc amb aquest nom. Avui aquest lloc es diu el Collet, s’hi pot arribar amb cotxe, pel carrer Circumval.lació de la urbanització de la Conreria, les cases arriben fins al cim de la muntanya. Des de la collada es veu una gran part del Vallès, aleshores amb els seus pobles separats uns dels altres per grans espais verds i petits nuclis de població, amb alguna carretera i les dues vies de tren que creuen el Vallès Oriental. Actualment és a l’inrevés, els nuclis urbans i industrials es toquen d’un poble a l’altre, els espais verds s’han reduït de tal manera que ja no resten més que petites taques envoltades d’autopistes, autovies i carreteres, cobert tot per una boirina gris, producte de la contaminació.

Després de descansar un moment, continuàvem ara costa avall fins arribar a casa. Cansats, però el meu pare amb la satisfacció d’haver fet un treball gairebé obligatori, esperant que al dia següent fes bon temps per a sembrar les cebes, veure-les créixer per no haver de comprar-les durant l’any. Per la meva banda, content per la caminada i tot allò après durant aquesta, a més a més per a mi era com si hagués viatjat centenars de quilòmetres.


el meu hort

Des que vaig néixer la meva vocació havia estat ser pagès; quan tenia deu o onze anys el meu pare em deixava un tros de terra, en el que ano-menàvem el Sot, a la vinya que teníem darrere de la casa de Can Millaret. Jo l’havia aplanat per poder-lo regar, fins i tot vaig recollir pedres per fer una paret formant un bancal, sembrava una mica de tot i com que l’abonava molt les plantes m’ho agraïen. A més tenia el dipòsit de l’aigua que recollíem de la pluja per sulfatar la vinya al costat mateix de l’hort per la qual cosa el regava molt. Molts matins abans d’anar al col·legi sortia de casa amb una paleta i un carretó de mà, petit, i carretera endavant recollint totes les cagades de les cavalleries, fins que tenia el carretó ple llavors el duia a la vinya on l’apilava per abonar l’hort. El carretó el vaig tenir molts anys, me’l va fer el meu oncle Josep Monserdà, que era fuster, me’l va regalar una festa de Reis.

Les plantes o fruites que treia de l’hort les venia al meu pare no sense abans regatejar-ne el preu, com si fos una venda molt important, per a mi ho era, era el fruit del meu treball i el tenia en gran estima; aquelles plantes que jo havia planta i cuidat, les havia vist néixer i créixer i gràcies al meu esforç havien madurat. Eren els inicis del meu ofici mentre jo assimilava els ensenyaments del meu pare que m’havien de servir per al meu futur.

el primer mareig pel tabac

El que em va passar un dia per culpa del tabac no ho he oblidat mai, igualment recordo el lloc exacte on em vaig estar una bona estona estirat esperant poder-me aixecar de la borratxera que tenia.

Resulta que li havia pres unes fulles de tabac ja seques al Josepet Bitxo i a casa meva una capsa de llumins, tot a la butxaca juntament a la pipa que m’havia fet en Josepet. Vaig agafar la destral i una corda amb

Can torrents Vell, vers 1952. (Fotografia Josep Ferrer)

Vista del carrer del Sot nevat, el 1962. (Fotografia Josep Ferrer)


la intenció de portar un feix de menjar per a les dues cabres que teníem a casa, sabia que els terrenys de Mas Llombart, al lloc anomenat vinya d’en Santa, hi havia unes oliveres que quan es va perdre la vinya no les van arrencar i actualment eren dins del bosc, per tant podia agafar-ne unes branques perquè les cabres mengessin la fulla, que els agrada molt. El lloc és on ara són els blocs d’apartaments de Mas Llombart.

Quan vaig arribar al lloc descrit em vaig asseure, vaig omplir la pipa i vaig començar a donar-li foc, ja que aquell tabac cremava molt poc a més d’olorar a tot menys a tabac, gastant una pila de llumins. El resultat va ser que em va donar un mareig que vaig vomitar tot el que tenia a l’estómac, amb un malestar i un mal de cap que pensava que em moria. Vaig restar almenys un parell d’hores estès dins del bosc sense saber on era. Quan se’m va passar el mareig ja era la tarda, però vaig fer un feix de branques d’olivera i cap a casa. La meva família ja pensava que m’havia ocorregut alguna desgràcia amb tanta trigança. Em vaig haver d’inventar un munt de mentides per a no dir a casa el que m’havia ocorregut per culpa del tabac, però no vaig perdre l’afició per aquest vici.

les cireres d’en Pep Perico

Quan no era al col.legi i encara no havia començat a treballar al costat del meu pare, o en sortir del col.legi, pel camí sempre feia alguna bre-tolada, però al cap dels anys comprenc que alguna era molt pesada per a aquell que la patia. Una d’aquestes la va patir un home de Martorelles, conegut pel nom d’en Pep Perico. Aquest home tenia una vinya a Sant Fost darrere de la casa de Ca l’Anton, on ara hi ha el carrer Joaquim Blume. A la vinya tenia un gran cirerer les branques del qual arribaven fins a terra; a sota hi tenia el cistell amb el menjar del dia i la bóta de vi, tapats amb un sac; una mica allunyat l’home estava cavant, era el temps que les cireres estaven madures. Vaig decidir gastar una broma a aquell home sabent que no m’enxamparia ja que tenia molts anys i poc podia

córrer. Haig de dir que a casa teníem cireres per menjar, en veníem moltes. Però el fet eren les ganes de fer la guitza a algú.

Em vaig acostar al cirerer i em vaig posar a collir cireres; quan ja por-tava uns minuts en aquesta feina l’home s’adona que li estic prenent les cireres, amb la seva veuarra em crida: “Noi, què fots? Si vinc et fotaré un cop de mànec!”. Jo, ni cas. Va repetir l’amenaça diverses vegades fins que va decidir venir cap a mi amb la magalla a la mà. Aleshores li vaig prendre el cistell i la bóta de vi i els hi vaig amagar entre les canyes del torrent. De ben segur que va passar una mala estona abans no els va trobar.

els melons de can romagosa

Era el mes d’agost d’un any al voltant de 1950. El propietari de Can Romagosa era Jaume Suñé Humet, encara era solter, dic encara, ja que era molt gran. Darrere de casa seva hi havia una feixa sembrada de blat de moro; i entre el blat de moro perquè no es veiés de lluny, unes mates de meló amb uns fruits grans, preciosos i al seu punt de maduresa, es-perant que arribés la el dia de la Festa Major per collir-los i oferir-los als convidats, especialment a la xicota, que era de Barcelona.

Però ja se sap, tot el que no es tanca amb clau corre el perill que uns altres s’avancin. A mi em vam comentar que al camp de blat de moro, del costat de la bassa de Can Romagosa hi havia melons. Vaig parlar de l’assumpte amb un company un parell d’anys més gran que jo i vàrem decidir que quan es fes de nit faríem una visita al lloc dels melons. Així ho férem ficant-nos pel mig del blat de moro i a les fosques vàrem trobar allò que cercàvem, calculant amb les mans els que ens van semblar més grans ens en vàrem emportar quatre, dos cadascú. D’allí creuant pel mig de les vinyes de Jaume Plantada i Enric Torrents (l’Enriquet) ens vam anar a menjar-nos-els als pins d’en Tió. He de dir que van resultar immillorables i en el seu punt exacte de maduresa. Quan es va adonar l’amo que els melons li havien desaparegut per poc li dóna un infart,


tan gran va ser el disgust que va tenir en no poder oferir tan ric fruit a la xicota i els seus familiars.Va buscar i va preguntar a tots els joves del veïnat però no va poder esbrinar qui havia estat. Ens va castigar una temporada sense deixar-nos banyar a la bassa, cosa que fèiem gairebé cada festiu d’estiu, quan la tenia plena. Al costat de la bassa hi havia una mina que s’endinsava en la muntanya a l’altra banda del camí que venia de la Nau i de la Conreria; aquesta mina donava poca aigua, però era molt fresca i bona, es recollia a la bassa per regar.

El company que va venir amb mi a menjar meló va ser l’Isidre Pey Castanyer, mort ja fa uns deu anys o més.

Quan portava el dinar al meu pare

Quan tenia vuit o nou anys a la temporada d’estiu havia de portar el dinar al meu pare a la vinya o al camp, més que res al camp ja que era més

Vista de Sant Fost des del camí que puja a Can torrents Vell. (Fotografia Josep Ferrer)

lluny i, és clar, l’home no havia de plegar i caminar una hora per dinar, si per la tarda havia de tornar al mateix lloc. Per anar al camp que teníem a Mollet gairebé mai seguia la carretera, sempre anava pel torrent de Can Teyà; m’agradava molt més perquè no et trobaves a ningú i el camí era més curt. Hi havia uns altres itineraris, un era el de la Serreta i l’altre el del Torrent. El primer era sortir de casa per la carretera fins una mica passat el camí de Can Toni, agafar una petit corriol que baixava fins a l’era de Can Pollastre seguint fins a trobar el camí del cementiri, tocant al pou de Can Julià, seguir aquest camí fins trobar el camí de Can Teyà; seguint aquest entre les vinyes es passava pel costat dret de la masia, sem-pre pel camí de les vinyes s’arribava al final d’aquestes. Entrant al bosc del Turó de la Bandera, a uns 200 metres s’arribava al lloc anomenat la Serreta, on el camí comença a baixar fins al nivell de la carretera de la Roca, es travessa aquesta agafant un camí recte fins al riu Besòs; aquest camí era la partió de les finques de Can Baliarda i Can Teyà, transcorria entre camps de regadiu. Fins arribar al riu s’havia de travessar aquest recte per sortir a l’altre costat on hi havia el pou de Can Pere Gil, a uns cent metres d’aquest teníem nosaltres el camp. Actualment ja no es pot passar per Can Teyà, l’era està tancada. Entre la carretera de la Roca i el Besòs hi ha el polígon industrial Baliarda, no hi queda res del que hi havia en aquells anys anteriors a 1960.

L’altre itinerari era seguir la carretera fins a Ca l’Escolà on es deixa aquesta; passant per Cal Vadó Garret s’arriba al carrer Sant Jaume; també es podia agafar aquest carrer davant l’Estanc, passant per l’era de Cal Barber, seguint el mateix carrer fins al final on hi havia l’escorxador, allí s’entrava al bosc per un camí estret que baixava fins al llit del torrent; seguint aquest s’arribava a la carretera de la Roca on ja s’agafava el camí descrit anteriorment.


el carrión ho arregla tot

Abans de 1950 al davant d’on avui hi ha el restaurant l’Aplec, en una caseta petita de planta baixa vivia un home ja força gran, conegut a tot el poble pel Carrión, no sé si era el seu veritable nom, tampoc no sé d’on era, però català segur que no. Era famós perquè arreglava tota mena de petites andròmines domèstiques, tant podia ser un paraigua com posava els culs de les cadires de boga que amb l’ús s’havien trencat; soldava i tapava tots els forats de les olles i pots d’alumini i també dels orinals, aleshores s’utilitzaven molt ja que moltes cases tenien la comuna fora de la casa i sortir de nit a fer les necessitats fora i a l’hivern no deuria ser gens agradable. Les sabates les deixava com a noves, adobant-les tant cops com fes falta, llavors s’aprofitaven mentre aguantaven i els restés alguna cosa de l’original.

Tots ens preguntàvem com podia ser que tingués la mà trencada per a tot, mai no li mancava feina. Vivia sol, ningú no sabia res de la seva vida. Jo hi havia anat moltes vegades a portar-li trastos de casa a reparar. També passaven homes per les cases per fer aquestes reparacions, carregats amb les eines i el material per fer el seu treball, principalment cadiraires, amb feixos de boga i alguns soldadors amb barretes d’estany per tapar forats a alguna canonada de plom, antigament totes eren d’aquest metall.

els esquellots de can torres

Jo només he participat una sola vegada en una esquellotada. M’ha-vien contat que antigament quan en un poble es casava un vidu amb una soltera o a l’inrevés, tot el jovent es reunia per a la corresponent serenata, no parant de fer soroll fins que sortien els nuvis i convidaven els participants en l’esquellotada. Generalment la invitació eren galetes i uns porrons de vi dolç o moscatell. Si la primera nit no eren convidats

hi tornaven una altra; si el resultat era el mateix, repetien, no deixant-los en pau fins que no eren convidats.

El cas és que es va casar Jaume Solsona de Can Torres, era vidu, amb Carme Olivé de Cal Petit, era soltera. Aquella nit ens vam reumir uns quants joves i proveïts de trastos per fer soroll, com més millor, llaunes, pals, alguna magalla vella o galleda, tot val mentre soni. Proveïts de tots aquests trastos férem camí cap al nostre objectiu començant immedia-tament el concert, no trigant molt a obrir-nos la porta convidant-nos a passar i a menjar les galetes i a tastar el millor vi de la casa que, per cert, era molt bo. Menys al final que ens van posar un porró de vinagre, el primer que en va beure no digué res i així vàrem anar passant-nos-el d’un a l’altre fins que vàrem acabar tothom amb vinagre al cos.

Després de l’àgape una altra vegada de tornada a casa pel mateix camí, però força calents pel vi ingerit. Quan vàrem arribar al costat del cementiri hi havia una vinya que era acabada de podar, propietat de Josep Prat de Martorelles (el Mastrich). Ja tenia els feixos de sarments lligats i apilats al costat del camí preparats per emportar-se’ls. A la vinya hi havia un gran cirerer les gruixudes branques del qual gairebé tocaven a terra. No sé a qui se li va ocórrer la idea, però vam començar a agafar les garbonasses i pujar-les al cirerer deixant-les totes penjades a les branques. De seguida es va saber qui havien estat els autors de tal broma, menys mal que s’ho van prendre com el que era, com una broma, però al seu propietari li va costar un bon treball tornar-les al seu lloc.

Campsentelles, 9 - 51Els noms populars de núvols, boires i vents

Des del 1993 que recullo aquests aspectes de la metereolo-gia popular i ho aplego en volu-mets per comarques de les quals he publicat ja les següents: Alt Camp de Tarragona, Baix Camp de Tarragona, Tarragonès, Prio-rat, Conca de Barberà, Baix Ebre, Baix Llobregat, Ribera d’Ebre, Barcelonés, Solsonès, el Mares-me, l’Urgell, el Vallès Occidental, la Terra Alta, l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf.

Ara recullo, amb el meu col-laborador Joan Cervera i Batariu, el Vallès Oriental, amb uns quaran-ta-sis nuclis per recórrer.

sant Fost de campsentelles

Pel desembre de l’any passat, gràcies als bons oficis dels germans Xavier i Ferran Pérez, erudits i co-neixedors del terme i de la con-trada, em vaig poder reunir amb persones coneixedores del camp i d’edat madura: Anton Farré i Bret, Remei Miquel i Ollé i Jaume Tor-rents i Suñol. La llarga conversa a través de l’enquesta que porto

Els noms populars de

núvols, boires i vents

a Sant Fost de Campsentelles,

martorelles i Santa maria de

martorelles

Albert Manent i Segimon



52 - Campsentelles, 9 ALBERT MANENT I SEGIMON Campsentelles, 9 - 53Els noms populars de núvols, boires i vents

preparada va anar desgranant-se com les cireres i un nom va portar l’altre. Heus ací les boires i núvols locals:

• Si al cel hi ha bassetes, a la terra fan punyetes o pastetes (plourà poc). Les bassetes són com un empedrat de nuvolets.

• Boira esfilagarsada. Moguda pel vent. • Boira gebradora. Enfarina els arbres de gebre.• Boira ploranera. Fa xim-xim i mulla a poc a poc.• Boira de mar. Pot ésser salada.• Boira pixanera. És com la ploranera.• Boira terrera. Que va arran de terra.• Boira tova. Poc espessa.• Boirada. Matava els cigrons i devia ésser salada.• Boires que corren. Empeses pel vent.• Boires de neu. Molt blanques i amb cel llis.• Calçada. Franja de núvols vermells quan es pon el sol. Pot ploure.• Calitja. Tel boirós que surt sobretot a l’estiu a causa de l’evapora-

ció.• Cap de núvol. Pot dur un petit xàfec o una tronada. • Castells. Núvols que s’enfilen i s’estarrufen i poden dur tronades

sobtades.• Cèrcol. “La lluna fa cèrcol” vol dir que hi ha un halo al voltant i pot

significar canvi de temps.• Cobertes. “Les Corones estan cobertes”. Són uns turons (fan partió

amb els termes de Badalona i Montcada; nota dels editors). • Cua de cavall. Plourà. Núvol sobre la Roca Salt.• Espantavailets. Duen fred i sembla que espantaven els pastors joves. • Gegants. Que en tenen la forma.• Llegany. Núvol solt que pot marcar un petit canvi i tapar el sol.• Llenties. Que en tenen la forma.

• Merlets. Que en tenen la forma.• Núvols de coliflor. Que en tenen la forma.• Núvols del costat de Martorelles.• Rufa. Núvol amb vent molt fred.• Sol rogent, pluja o vent. Refrany molt estès i que vol dir que els

núvols de posta si són vermells farà una cosa o l’altra.• La lluna fa volt. Plourà.

Vents.

Els vents coneguts són els següents: llevant, marinada, migjorn, po-nent, tramuntana i vent d’Aragó (fred).

Martorelles

Gràcies a les gestions de Ferran Milà, em vaig poder reunir amb Joan Costa i Pedregosa, Vicenç Canet i Torrents, Enric Milà i Afraus, Francisco Milà i Cuní, Vicenç Milà i Planes i Francisco Xicola del Clos.

Els noms de boires i núvols són els següents:

• Barret. “El Montseny porta barret” diuen. Senyal de pluja. • Bassetes. “Quan al cel hi ha bassets a la terra fan pastetes o punyetes”

diu el refrany. Plou ben poc.• Boira baixa• Boira gebradora. Enfarina els arbres de gebre.• Boira pixanera. Mulla poc a poc perquè fa xim-xim.• Boira terrera. Molt arran de terra.• Boira tova. Poc espessa. “demà pescaran sardina” diuen. • Boirina. Tel de boira difós.• Calçada. Franja a muntanya i a la posta. Canvi de temps.• Calitja. Tel de boira a l’estiu.• Cap de boira. Pot tronar.


• Castells blancs. En tenen la forma.• Fer ceia. En té la forma un núvol a mar. Canvi.• Cel rogent, pluja o vent, fa el refrany tan conegut.• Cel enteranyinat. Mig tapat.• Núvols de cotó fluix. En tenen la forma.• Llegany. Núvol generalment solt que pot tapar el sol o no.• Merlets. Que tenen la forma de les puntes dels castells.• Núvols escabellants. Duts pel vent.• Núvols llisos. Poden dur neu.• Núvols de vent.• Ressol. Quan un núvol tapa el sol i sembla que n’hi hagin dos.• Rotllo. La lluna fa rotllo, vol dir que té un halo al voltant. Canvi de

temps.• Rufa. Núvol i vent fred.• Sol rogent, pluja o vent. Igual que “cel rogent…”. Ho diuen, doncs,

de dues maneres.• Ull de llop. Quan en el sol vermell de post s’hi veu un ull.

Vents.

Són els següents: llevant, marinada, migjorn, ponent, tramuntana, vent de baix, vent Montornès, “que no plou ni fa res”. és del nord i potser és una variant del narbonès o arbonès. I vent del nord.

santa Maria de Martorelles

Em vaig poder reunir amb Joan Costa i Oliveras, Enric Egea Castillo, Tomàs Garcia i Casaban, Francesc Sánchez i García i Joan Vallbona i Esteve.

Els noms de boires i vents són els següents:

• Barret. El duu la serra del litoral. Una boira a dalt.• Boira baixa.

• Boira gebradora. Que enfarina els arbres de gebre. • Boira pixanera. Que mulla a poc a poc.• Boira terrera. Arran de terra.• Boira tova. Gens espessa.• Boirina. Tel boirós que difumina la visibilitat.• Cabretes. Semblant a les bassetes.• Calçada. Franja a posta de sol i canvi de temps potser en tres dies.• Calitja. Tel de boira a l’estiu a causa de l’evaporació.• Cap de boira. Que pot dur una pedregada o tronada.• Castells. En tenen la forma.• Ceia. Núvol que en té la forma.• Cel enteranyinat. Mig tapat. • Cel rogent, pluja o vent. Pot ploure i fer vent. • Núvol de cotó fluix. Ho semblen.• Espantavailets. Núvols freds que diuen que espantaven els pastors

joves. • Llegany. Núvol solitari que no fa res o pot tapar el sol.• Ou ferrat. Es veu quan el sol es pon i en té la forma. • Ressol. Quan un núvol tapa el sol i sembla que n’hi hagin dos. • Rotllo. La lluna fa rotllo, diu el refrany. Pot canviar el temps. • Rufada. Núvols freds com la rufa.• Ull de llop. Es veu en pondre’s el sol dins la nuvolada rogenca.• Xarquetes. El refrany diu: “Cels a bassetes, a la terra xarquetes”, volen

significar que plourà poc.

Vents

Són els següents: llevant, marinada, ponent i tramuntana. També es parla del “grisu” que és molt fred.

Aquesta enquesta ens ha servit per comprovar com la cultura popular es va perdent perquè els treballs agrícoles han canviat i la urbanització ens


iguala massa i fa oblidar molts detalls de la Natura. D’ací la importància que es recullin els noms de lloc, com ja ho ha fet Enric Garcia-Pey, els refranys, les llegendes, les formes de vida, les festes perdudes, el vocabu-lari que s’empobreix, els noms de les plantes i de les bèsties…

Agrairia que els lectors que trobin algun error i que hi manca algun nom de núvol, boira i vent, ho comuniquin a Xavier Pérez, ja que ho incorporaria al llibret que pensem publicar l’any vinent. Gràcies.

l'escriptor i historiador Albert manent a Sant Fost el 29 de desembre de 2005.(Fotografia X. pérez)

l'Albert manent entrevistant l'Anton Farré, el Remei miquel i el Jaume torrents a la Biblioteca de Sant Fost el 29 de desembre de 2005. (Fotografia X. pérez)

Campsentelles, 9

Personatges

Campsentelles, 9 - 61El fotògraf Josep Ferrer i Recolons

La història gràfica de Sant Fost té un deute amb l’obra del foto-gràf Josep Ferrer i Recolons, que amb la seva càmera va recollir els esdeveniments més destacats de la postguerra al nostre poble. Efec-tivament, si observem amb aten-ció el revers de les fotografies que trobem a les llars santfostenques, descobrirem que moltes d’elles porten la inscripció “Reportajes J. Ferrer”. A través d’aquesta en-trevista hem volgut acostar-nos al periple d’aquest santfostenc nascut el 1922.

Vostè va néixer a Sant Fost?Sí, al carrer de Ca la Turella,

davant de l’Ajuntament. Me’n re-cordo quan van inaugurar l’Ajun-tament l’any 1933, van fer una fes-ta; jo era xavalet i vaig anar-hi amb el meu pare. Abans de la guerra vaig anar a la fàbrica de la goma de Montornès, la Vidal Bloch (el Bloch vivia aquí a Sant Fost) i vaig estar tota la guerra treballant allà. El meu pare es deia Pere Ferrer i treballava a la Pelleria de Mollet. No vaig anar al front, el meu pare tampoc, vam tallar portes.

El fotògraf Josep Ferrer i

Recolons

Ferran Pérez i Gómez



62 - Campsentelles, 9 FERRAN PéREz I GóMEz Campsentelles, 9 - 63El fotògraf Josep Ferrer i Recolons

Quins records té de la seva infantesa?Vam tenir molts anys d’escola però de “baratillo”. Vaig a anar a l’escola

a Mollet un parell d’anys, després vaig venir aquí al costat, al Perpetu Socorro i després amb el mestre Clauet de Martorelles; als tretze anys aquest mestre ens va dir que ja no ens podia ensenyar més, “Nois, ja els he ensenyat el que val una peça de patates o una vinya de raïms, això ja ho sabeu comptar, però ja no us puc ensenyar més”. I vam haver de plegar. Un dia vaig enterar-me que a Montornès hi havia alguns xicots de Martorelles de Dalt treballant-hi que encara no tenien els catorze anys. Vaig anar-hi i m’hi van acceptar recomanant-me que si vingués algú i em preguntés quina edat tenia, els havia de dir catorze anys. Els vaig preguntar quan guanyaria i em van dir tres pessetes al dia. Durant tres mesos anava caminant fins a Montornès amb un company que vivia aquí al qual vaig demanar feina a la fàbrica. Canviàvem de torn, una setmana al matí, una setmana a la tarda. El primer cop quan vaig arribar al vespre que vaig cobrar sis pessetes de plata vaig arribar molt content a casa, fent dringar els diners, vaig dir: “Ja porto la setmanada!”.

Se’n recorda de quan va esclatar la guerra?Quan va esclatar la guerra estava treballant a Montornès, al torn de la

tarda, i al plegar a les 10 del vespre ja no ens van deixar sortir de la fàbrica dient que passaven camions, que mataven la gent. Ens van fer por, hi havia un comitè. Aleshores vam haver de dormir a la fàbrica. La fàbrica es deia Vidal Bloch, fàbrica de goma. Cap a les 12 de la nit van venir la meva mare i el meu oncle. Els van aturar a Ca l’Ollé preguntant-los on anaven i es van assabentar d’on érem i van tornar cap a casa convençuts. A l’endemà al matí ja ens van deixar marxar.

Com va començar la seva afició a la fotografia?Quan vaig estar al servei, l’any 1943. Va venir d’uns mossos d’esqua-

dra que vivien a les casetes prop de la botiga d’en Minguet i n’hi havia

un que feia loteria per Nadal. Pels volts de Nadal ens reuníem al bar i ell ens oferia loteria; aquell any estàvem amb en Jaumito Pedragosa i em va dir: “Què Ferrer, te’n quedes?” i ens vam quedar 25 pessetes cada un. I l’any següent jo em vaig trobar que era en el servei, i el guàrdia li va dir al meu pare que es quedés loteria, que aquell any tocaria, i al final el meu pare enfadat es va quedar dues pessetes, una per a ell i una per a mi. Per Nadal em va enviar un paquetet amb cansalada, una mica de torrons i també em va ficar la papereta d’una pesseta. Jo era a la impremta del regiment, al 14 de cavalleria de regulars, a Melilla; al final el 14 va desaparèixer i va quedar el 20. Em ve el de l’oficina i em diu: “Recolons, tens un paquet!” (allà et cridaven per l’últim cognom), nosaltres estàvem a la impremta fent l’ordre dia, que l’endemà hi havia una festa grossa. I em va portar el paquet i el vam obrir, i surt l’aportació d’una pesseta, una mica tacada de la cansalada i diu. “Bon número si treu”. Hi havia un caporal de primera, teníem molta amistat, era de Melilla i va marxar, però al cap d’una estona ve i em diu: “Recolons, enséñame ese número”, l’hi ensenyo i diu: “Me parece, me parece...”. I li dic: “Va, Marín, déjanos tranquilos” i ell diu: “Es que me parece que te ha tocado el Gordo de Navidad”. Es va apuntar el número i va marxar. I amb aquestes torna i em diu: “¡Recolons, te ha tocado el primer premio de Navidad!”. I a mi em queien ja les lletres. Em va dir que me n’anés a Melilla, a l’adminis-tració de loteria, i que allí me n’informés.

De la caserna a mellila hi havia molt?érem a tres quilòmetres i jo anava amb un mono blau, jo anava tot sol,

hi havia un que també mirava, jo enraonava sol. Es va formar un corro de gent que em deien: “Te ha tocado el gordo, lástima que sólo tenga una peseta”. Jo vaig escapar-me i però jo que encara no estava convençut... Vaig entrar a dintre i a la finestra hi havia una dona i li vaig ensenyar el número: “Hombre, le han tocado 7.500 pessetes. ¿De dónde se lo han enviado?”. “Desde la provincia de Barcelona”. “Pues guárdelo bien!”.


Quan vaig passar per un colmado i amb els diners que portava vaig com-prar una botella d’anís del Mono. Vaig entrar per la principal del cuartel, em va aturar i el tinent de guàrdia em va ficar al seu quarto i ja ho sabia que m’havia tocat. Em va dir:”Llàstima que no t’hagi tocat amb una d’aquests”, ensenyant-me un bitllet de loteria de 100 pessetes. Va agafar la botella d’anís, va fer un glop i em va recomanar que beguéssim però sense emborratxar-nos, que estava molt penalitzat. Per qualsevol cosa hi havia pena de mort... Vaig arribar a la impremta, que havien acabat la feina i ems vam polir el paquet i la botella d’anís. Jo l’endemà sense calés i amb el bitllet de loteria.

I d’aquí va venir que comprés la primera càmera?Del 4t esquadró em van passar a la Plana Major. El brigada em va

cridar el dia que ens pagaven les obres i em van dir que estava rebaixat de ranxo (podia anar a dinar fora). Ell sovint em demanava un parell de folis i sobres per escriure a casa seva. Allà va venir l’afició de fer fotogra-fies perquè hi havia un xicot de Montornès, un tal Pere Forcada. Quan vaig venir de permís vaig comprar una màquina fotogràfica, una Kodak que em va costar 12 pessetes, i me la vaig endur en allà. I aquest Pere Forcada em va voler ensenyar com es feia anar la màquina i a Melilla a última hora vam fer un laboratori , amb un bombeta vermella al vespre. Vaig comprar líquid i després fèiem fotografia per contacte i el fuster ens va fer una premsa. Tot va ser per obra d’ell. I després va fer que de la màquina que era de vuit fotografies en faríem del mateix carret setze, i férem una ampliadora, que la va fer un fuster de Badalona. Era una cosa d’artesania. Fèiem fotos de la gent d’allà i les veníem. Al principi les revelàvem a Melilla però el Forcada em va dir que ho faríem nosal-tres i ens estalviaríem la meitat. Em va ensenyar a fer les fotografies per contacte, amb l’ampliadora. Ho fèiem a la nit, traient hores de dormir. Feia fotos del soldats, grups, grups que pintaven el quartel, i anava bé. I quan vaig venir cap aquí em vaig casar i vaig anar al Sot, a Can Federico,

i treballava a la Derbi, a les bicicletes Rabasa. Abans havia treballat sis mesos en una casa de pagès, m’atipava de menjar.

Amb el temps vaig comprar una ampliadora, jo anava practicant, sempre hi ha coses per aprendre. Volia fer reproduccions.

mai no es va plantejar de dedicar-s’hi professionalment?Sí. Aquesta casa era una botiga, Ca l’Estivill. Demanaven molts diners

de traspàs, era una botiga de pastes, gra, llet, una pastisseria, però jo no volia una botiga. La intenció era fer fotografies. Quan vaig poder vaig obrir un petit aparador, vaig començar a fer fotos, vaig haver de treure permís. I vaig parlar amb l’Estivill i em va dir que el dia que el llogater de dalt marxés me’l llogaria a mi, ja que a casa se’ns va fer petit: érem jo i la meva dona, dos nens i l’avi. Però quan va marxar, el Valero hi va

Josep Ferrer i un company durant el servei militar a melilla, el 1944. Allà va donar els primer passos com a fotògraf.

(Col·lecció Josep Ferrer)


posar el cunyat i jo ja no el vaig poder agafar. Després em vaig plantejar de treballar més hores a la fàbrica o plegar de les fotos. Vaig estar quinze anys fent fotografies a casa, fins i tot d’estudi. I em vaig trobar que tenia màquina grossa però no tenia lloc. I per fer-ho amb màquina petita i ampliar... Em vaig dedicar a fer fotos de carnet. Va venir un moment que els altres fotògrafs van posar pegues i amb un fotògraf de Mollet al cap d’un any vam aconseguir el carnet de fotògraf: fotògrafs de cerimò-nies, però fora de l’església. Si el rector no et donava permís no podies fer fotos. Amb aquest carnet podies anar a la festa de Sant Antoni, per exemple, però havia de demanar permís al poble, a l’Ajuntament; et feien un paper per un dia. Quan havia d’anar a un poble, a fer reportages d’un casament, carreres de motos, gimcanes, etc.s i volia anar legal havia de demanar permís a l’Ajuntament.

Feia reportatges?Fer un reportatge era un aventura, buscava una botiga per exposar

les fotografies i si hi havia sort venies. El reportatge sembla que dóna molts diners però de vegades et trobaves venut. Feia pobles de per aquí. El més dolent de tot és quan feies un reportatge d’un casament. No diré noms, perquè és de Sant Fost, però si algun dia llegeixen aquest llibre ja sabran a qui em refereixo. Hi van haver dos reportatges que va passar el mateix: faig el reportatge, em vénen a buscar i em demanen el que volen “No volem res de lujo, lo justet”. Quan les tenia fetes les posava en un llibre, totes numerades pel cantó darrere, l’entregava al novio que tenia la feina d’anar-la ensenyant als familiars que havien anat a la boda; portaven la llista, feia les fotografies i jo les anava a portar a les cases i cobrava, la que cobrava...

En un poble tots coneguts és allà on va més malament, per la con-fiança: “Ja t’ho pagaré”. Molts venien a pagar però uns altres no i et feien perdre el que havies guanyat. Com he dit, em vaig trobar amb un casament aquí a Sant Fost, ell de Martorelles i ella de Sant Fost. Després

Can teyà, vers 1952. (Fotografia Josep Ferrer)

Cal Reig cobert per la neu, 1962. (Fotografia Josep Ferrer)


de fer tractes, de fer-ho tot, vaig a entregar el reportatge i al cap d’un mes el novio em torna el àlbum i em diu: “Mira, he ensenyat les fotografies i ningú no en en vol cap”. I jo li vaig dir: “Aleshores tu te les quedes?”. “Jo tampoc en vull cap”. “¿Alguna explicació hi deu haver?”. “Cap”. Jo volia saber què havia passat i agafo les fotos i me’n vaig a una casa de Sant Fost i les vaig a portar, en aquells temps les cobrava entre cinc i sis pessetes cada foto. En aquella casa em diuen: “Si ja les tenim!”. I jo dic: “Com pot ser que les tingueu?” Va respondre: “Sí home, un de la colla va fotografiar les fotografies i ens les va entregar a nosaltres”.

I havien sortit bé?I tant! Em vaig haver de quedar totes les fotografies jo. Et fumíem

una clatellada d’aquestes i en aquell temps eren molts diners. Et trobaves amb 80 fotos sense cobrar.

Recorda algun fet d’aquells anys de fer de fotògraf?Recordo un fotògraf-reporter d’un diari de Barcelona que anava amb

sidecar i venia molt a la Derbi. En una ocasió van fer la Volta a Sabadell i hi havien corredors de la Derbi. Vaig fer fotografies i es va matar un corredor de la Derbi. Aquest fotògraf portava dues càmeres de fotografiar i jo només una senzilla, una Voigtländer; jo li vaig dir: “Amb aquestes màquines podeu fer bones fotografies” i aquell home em respon: “Mi-reu, quan vaig a començar al dematí em tenen les màquines preparades i segons on haig d’anar em donen una o una altra. Avui en porto tres i faríeu més bones fotografies Vós amb aquesta que no pas jo amb les meves. Vosaltres treballeu sempre amb una màquina i la coneixeu molt bé i feu més bones fotografies vosaltres que nosaltres. El que passa és que nosaltres en tirem moltes i sempre n’hi ha un parell que surten bé; en canvi vosaltres en tireu poques però les ensopegueu: Jo si en tiro vint potser en posaran dues al diari i és d’això que ens valem nosaltres”. I això em va quedar gravat.

Quina va ser la primera màquina que va comprar?La Kodak amb fuelle que va costar 12 pessetes. Va ser les primeres

fotos que vaig fer. Després vaig comprar una Regula de pas universal, 36 fotos, la vaig tenir molts anys i anava molt bé. Després una Voigt-länder.

Sempre ha tingut laboratori propi?No, al principi me les feien. Després les vaig fer jo. Anava a Barcelona,

al Clot, una casa que admetien els carrets i ells feien les fotografies tal com era el clixé, a la llarga. En canvi quan jo vaig començar les fotografies les arreglàvem nosaltres: reduir-la o centrar-la. Els reportatges de motos eren complicats i en canvi en una casa no t’ho feien això. Cap al final vaig comprar una ampliadora bona, automàtica, que poses el clixé i sempre queda enfocada. Al laboratori el que interessa és fer-ho bé i ràpid per treballar més barat. No podies perdre tres hores revelant un carret de 36

Grup d’homes traient la neu dels carrers de Sant Fost (Can Romagosa), en la famosa nevada de 1962. (Fotografia Josep Ferrer)


fotos. La gent també em portava els carrets a revelar. I venia màquines de fotos, poques perquè no hi havia diners, i les llogava, més aviat això. Jo anava a Barcelona a buscar-les i si no les venia les tornava. Tenia mà-quines de 100 pessetes, que eren les que més venien; de 1000 o 1200 pessetes no. En algun cas m’havia trobat que havia pagat la màquina i després no me l’acabaven de pagar, que alguns ho feien a terminis, 25 pessetes cada setmana per exemple.

l’Ajuntament de Sant Fost li encarregava reportatges?No, l’única cosa que hi va haver va ser quan el carnet d’identitat,

els vaig demanar si els importaria que anés a la Plaça de l’Ajuntament a fer les fotos. Anava amb un drap blanc i una cadira, i cobrava. Aquell dia cobrava! I donava una targeta amb un número i els feien el carnet. Aquestes diades anaven bé perquè agafaves molta gent.

Recorda alguna foto en especial? No em vaig dedicar mai a una especialitat, feia vuit o nou casaments

l’any, comunions, etc., era un poble petit, també a Martorelles, a Mollet. Amb les processons i això no es guanyava res, les exposava a la botiga i se’n venien poques.

Vaig participar en algun concurs i tinc premis, a Martorelles per exem-ple. Aquí a última hora va venir un moment que vaig haver de plegar, de fer reportatges i vaig tancar la botiga. A la botiga de Barcelona, la casa Arpí de les Rambles, que em proveïa, hi tenia compte corrent, un compte corrent que arribava a 300 pessetes, però si una setmana em fiaven l’altra havia de pagar. El cunyat de l’amo, un tal Puig, m’avalava. Fins i tot els vaig portar un client, jo sempre vaig demanar màquines no gaire cares. En una ocasió hi va haver un venedor nou i em posava pegues; li vaig ensenyar el carnet d’identitat i va anar a comprovar la llista de clients i em va dir que cap problema. Aleshores va arribar el Sr. Puig, que li va

Els Castanyers nevats, 1962. (Fotografia Josep Ferrer)

Equip infantil de la UE Sant Fost, el 29 d’agost de 1960. (Fotografia Josep Ferrer)


dir al venedor que estava bé que comprovés qui era però que a partir d’aquell moment em donés tot el que demanava.

A Sant Fost van fer la Secció Fotogràfica Sant Fost? Sí, érem el Joan Rebollar, en Josep Ferrer, un altre d’aquí de les Tres

Copes, un tal Ricard de Martorelles, i dos o tres de Mollet. Fèiem fo-tografia de concurs: si a Granollers hi havia concurs hi anàvem, podies presentar tres fotos de cada tema, 18x24, emmarcades. Els premis eren copes i alguna vegada diners. Ens reuníem i anàvem als concursos. Si volíem una màquina, anàvem a mirar preus a Barcelona, a Ca l’Arpí i altres botigues.

Com va plegar de fer fotos?Va arribar un moment que els fotògrafs de la comarca van fer un

sindicat. Tots els fotògrafs de galeria feien també fotos de cerimònia, considero que nosaltres els preníem clientela i feina d’ells. Després van buscar la manera per veure si eliminaven alguns de nosaltres i ho van aconseguir. Van fer el sindicat a Granollers i vam haver d’anar-hi, érem una vintena a la comarca. Tots els de galeria més o menys es coneixien i els quatre que anàvem a salt de mata també, però van posar que havíem de pagar cada any 15.000 pessetes per estar sindicats, jo no les guanyava en un any! No podia pagar-les. I quan m’ho van dir vaig respondre que ja m’ho pensaria. Al cap de vuit dies van tornar a venir. Jo ja havia parlat amb el meu company de Mollet, Josep Costa i li vaig dir que plegava, que faria una hora o dues més a la fàbrica, estriparia la llibreta dels que em devien, liquidaré i si volia alguna cosa de les que tenia, ja ho sabia. Els del sindicat em van venir a veure si pagava i els vaig dir que plegava però que la botiga no la tancava, i que ajudaria el meu company de Mollet. Ell va plegar de la fàbrica i es va posar a fer estudi a casa seva, va comprar una màquina grossa, amb clixé 18x24, i li va anar bé, però amb els anys va marxar de casa seva.

Els jugadors del FC Barcelona Kubala, CÈsar i Escudero amb la samarreta verd-i-blanca de la UE Sant Fost el 15 d’agost de 1952. (Fotografia Josep Ferrer)

Fotografia presentada per Josep Ferrer a un concurs. (Fotografia Josep Ferrer)

74 - Campsentelles, 9 FERRAN PéREz I GóMEz Campsentelles, 9 - 75En Jaume Sindreu, de Martorelles

El passat 27 d’octubre va mo-rir als 94 anys d’edat el Sr. Jaume Sindreu, un personatge singular i destacat dintre la cultura de la veï-na població de Martorelles. Era el típic cas de persona del poble amb sensibilitat literària i afició per la història local que va escriure diver-ses monografies sobre Martorelles. Per això hem cregut oportú de-dicar-li aquesta nota necrològica. Personalment vull també deixar constància pública del meu agraï-ment per l’amabilitat i generositat amb què sempre ens va rebre (tant a mi com al meu germà) i ens va donar informació sobre aspectes històrics de Martorelles quan així ho vàrem necessitar.

Jaume Sindreu Arbós va néixer a Martorelles, a Cal Met, el 27 de desembre de 1911. Va estu-diar al Col·legi dels Maristes de Montcada dels 10 als 13 anys on anava i tornava a peu, tot i que sempre explicava que per si de cas plovia, portava un duro a la but-xaca per agafar el tren. Un cop deixats els estudis es va posar a treballar de pagès, car era fill i net

Vostès també s’ha dedicat últimament al col·leccionisme, oi?Tot va venir per passar temps, per matar hores. Un any abans de

jubilar-me un company que el van portar a la secció on treballava feia col.lecció d’anelles de cigar (puros) i m’hi vaig fixar. Amb el retiro vaig començar amb les capses de mistos. Alguns dissabtes anava a Barcelona a comprar capses de mistos; això ocupava poques hores, després amb els segells i avui podríem empaperar la casa sencera! Vaig començar amb tot i el que no m’ha agradat ho he anat treient, i avui tot el que puc ho trec. Volia treure’m coses però el noi em va dir que tot que tin-gués en àlbums no: ja he entregat 14 àlbums al noi i 14 a la noia, de cupons de l’ONCE. De monedes i bitllets tenia també àlbums i els vaig vendre, malvendre.

En Jaume Sindreu,

de martorelles




targeta del fotògraf Josep Ferrer. (Col·lecció Josep Ferrer)

Josep Ferrer en l'actualitat amb una de les seves càmeres.

76 - Campsentelles, 9 XAVIER PéREz I GóMEz Campsentelles, 9 - 77En Jaume Sindreu, de Martorelles

de pagesos. També tenia màquines de batre i segar i després va fer de transportista.

De ben jove sentí afició per la lectura i l’escriptura i quan es jubilà es va dedicar plenament a escriure sobre el seu poble. Tenia una peculiar forma de fer història, ja que barrejava fets reals, basats en documents autèntics, amb ficticis, fent parlar els personatges que hi sortien esmentats, talment com si es tractés d’un conte o una novel·la. Per això, precisament, va titular Martorelles, històrica i llegendària la seva obra cabdal, publicada en fascicles i després en tres volums entre 1985 i 1995 , perquè barrejava història i llegenda. Realitat i imaginació. Però el valor de l’obra d’en Sin-dreu és que entre aquestes històries o rondalles, hi transcrivia literalment documents històrics o informava de fets reals, i gràcies a ell s’han pogut salvar per sempre en la memòria col·lectiva. Perquè les paraules se les emporta el vent.

Altres obres publicades per ell són: Auca festiva de Mollet (1976), Auca festiva de Martorelles (1997), Auca Festiva de Granollers (2000) i Biografi-es de personatges de Martorelles, publicades entre els anys 2000 i 2003. També va fer algunes ex-posicions sobre persones típiques de Martorelles per les dates de la Festa Major. Cal subratllar que el Sr. Sindreu es va pagar sempre de la seva butxaca la publicació dels seus escrits i tan sols alguna vega-da va rebre ajuts de particulars.

E

A finals dels anys setanta va publicar alguns articles d'opinió i crò-niques al setmanari Vallès de Granollers, firmant en aquest cas amb pseudònim.

El seu estil d’escriure era molt peculiar, barreja de llenguatge popular amb tocs d’humor, un humor que augmentava quan es referia a la seva pròpia persona: “Aquí on em veuen, diu que vaig néixer al punt de mitja nit, d’un dia cru d’hivern, d’un any que ara no me’n recordo ben bé quin era. tampoc recordo, res, d’allò que diu que deia la meva àvia Joana: Aquesta criatura serà un portento. No m’estranyaria gens que als onze mesos ja fes l’any” (Martorelles, històrica i llegendària, cap. i, 1985)

Cal destacar, com un dels seus darrers gestos, mostra patent de la seva generositat, que fa poc havia donat a l’Arxiu Municipal de Martorelles tot un conjunt de documents històrics de gran importància per a la història local. En fi, creiem que es mereixia el nostre reconeixement, ja que són d’aquesta mena de persones que estimen amb passió el seu poble i ajuden a crear un caliu de cultura, germanor i amor per les arrels històriques d’una població.

Descansi en pau, Sr. Jaume Sindreu.

Jaume Sindreu el 2002 (Gentilesa de maria pedragosa).

78 - Campsentelles, 9

Campsentelles, 9

natUra

Fe d'errates Campsentelles, 8

En nom correcte de l'entrevistat en aquesta secció en el Campsentelles, 8 és Mateu Mension i no pas Mateu Melcion.

Campsentelles, 9 - 81Un any anellant ocells als voltants de Sant Cebrià de Cabanyes

Un any anellant ocells als voltants

de Sant Cebrià de Cabanyes

(octubre 2005-octubre 2006)

Grup de Natura Parus

Passeig del Centenari, s/n

08410 Vilanova del Vallès

[email protected]



A finals de novembre de 2005 els membres de l’equip d’anella-ment de Grup de Natura PARUS van decidir començar una sèrie de jornades d’anellament cien-tífic d’ocells amb la intenció de prospectar els voltants de l’ermi-ta de Sant Cebrià de Cabanyes, al terme municipal de Sant Fost de Campsentelles (Vallès Oriental, Barcelona) i conèixer quines eren les espècies d’ocells que composaven l’avifauna de la zona. Els compo-nents d’aquest grup són: J. Carles Fernández-Ordóñez (Terrassa), Àngel Fernández (Lliçà d’Amunt), Antoni España (Ripollet), Valen-tí Costafreda (Santa Perpètua de Mogoda), Carles Furquet (Mo-lins de Rei) i Miguel Sánchez (Montcada i Reixac).

Els bons resultats de les prime-ra jornades van animar el grup a tornar en posteriors ocasions per continuar coneixent l’àrea i catalo-gant les diferents espècies d’ocells que allà es troben.

Els objectius principals d’aques-tes captures són: 1) Recollir infor-mació, mitjançant l’observació di-

82 - Campsentelles, 9 GRUP DE NATURA PARUS Campsentelles, 9 - 83Un any anellant ocells als voltants de Sant Cebrià de Cabanyes

recta i l’anellament científic, principalment d’espècies d’ocells d’ambients arbustius, de bardisses i màquies; i 2) Aprofundir en el coneixement de la biologia d’espècies estivals, residents, hivernants, introduïdes i cinegètiques.

Bruel (Regulus ignicapilla) mascle capturat per a anellament. Foto: Javier Cotín.

Metodologia

La zona d’estudi són els voltants i zones adjacents a l’ermita de Sant Cebrià de Cabanyes (Sant Fost de Campsentelles, Vallès Oriental) i inclou les zones arbustives i bardisses. També inclou alguns trams de petits barrancs amb vegetació molt densa.

El principal mètode utilitzat per capturar els ocells són les xarxes japoneses o verticals. Aquests paranys no selectius (autoritzats per l’Or-dre de 10 de juny de 1992, de regulació de l’anellatge científic d’ocells, DOGC núm. 1618) han demostrat una alta efectivitat fins i tot a zones amb poca vegetació on són ben visibles.

Els metres de xarxa utilitzats han variat segons la disponibilitat de personal i la meteorologia, solen rondar els 100 (unes 8 xarxes de 12 metres) per jornada.

Els resultats obtinguts durant les visites realitzades es mostren a la Taula 1.

resultats

Des d’octubre de 2005 fins a octubre de 2006 s’han capturat un total de 608 ocells, repartits en 19 famílies de les quals només una no pertany a l’ordre dels Passeriformes (Fig. 1).

Fig. 1. Abundància relativa del número d’individus per famílies. A l’apartat Altres passeriformes s’inclouen les famílies: troglodytidae, muscicapidae i Aegithalidae.

Altres Passeriformes 1%Paridae 1 %Prunellidae 1 %

Timaliidae 1 %

Picidae 1%

Turdidae 17%

Sylviidae 79%


A la Taula 1 es mostren les captures, per espècie, realitzades als voltants de l’ermita de Sant Cebrià de Cabanyes (Sant Fost de Campsentelles, Vallès Oriental) des d’octubre de 2005 fins a octubre de 2006. Com podem veure les espècies pertanyen principalment a l’ordre dels Passe-riformes (99.67 % de les captures).

Nom català nom científic Captures

Boscarla de canyar Acrocephalus scirpaceus 1

Mallerenga cuallarga Aegithalos caudatus 2

Rossinyol bord Cettia cetti 4

Pit-roig Erithacus rubecula 91

Mastegatatxes Ficedula hypoleuca 3

Colltort Jynx torquilla 2

Rossinyol del Japó Leiothrix lutea 9

Mallerenga blava Parus caeruleus 6

Mallerenga carbonera Parus major 3

Mosquiter comú Phylloscopus collybita 16

Mosquiter de passa Phylloscopus trochilus 4

Pardal de bardissa Prunella modularis 8

Bruel Regulus ignicapilla 8

Tallarol de casquet Sylvia atricapilla 421

Tallarol gros Sylvia borin 10

Tallareta vulgar Sylvia communis 2

Tallarol capnegre Sylvia melanocephala 10

Cargolet troglodytes troglodytes 2

Tord comú turdus philomelos 6

19 espècies TOTAL 608

taula 1

Al llistat següent es presenten algunes altres espècies detectades a la zona, però no capturades, fins a octubre de 2006:

Nom català nom científic

Esparver Accipiter nisus

Aligot comú Buteo buteo

Falcó peregrí Falco peregrinus

Perdiu roja Alectoris rufa

Colom domèstic Columba livia var. domestica

Gamarús Strix aluco

Xot Otus scops

Enganyapastors Caprimulgus europaeus

Cucut Cuculus canorus

Falciot negre Apus apus

Ballester Apus melba

Abellerol Merops apiaster

Puput Upupa epops

Picot garser gros dendrocopos major

Cuereta blanca Motacilla alba

Titella Anthus pratensis

Oreneta vulgar Hirundo rustica

Oreneta cuablanca delichon urbicum

Rossinyol comú Luscinia megarhynchos

Merla turdus merula

Oriol Oriolus oriolus

Pinsà comú Fringilla coelebs

Gafarró Serinus serinus

Cadernera Carduelis carduelis

Lluer Carduelis spinus

Verdum Carduelis chloris

Pardal comú Passer domesticus

Pardal xarrec Passer montanus

Sit negre Emberiza cia


espècies comentades

Comentarem algunes dades de les espècies més emblemàtiques, per una o altra raó, als voltants de l’ermita de Sant Cebrià de Cabanyes.

Tallarol de casquet (Sylvia atricapilla)

Del llatí “silva” que vol dir “bosc” i “atricapillus” que vol dir “amb els cabells negres”, així la interpretació del seu nom seria “ocell del bosc amb el capell negre”. Aquest sílvid, juntament amb la boscarla de canyar (Acrocephalus scirpaceus) és una de les espècies més anellades, anualment, a tot Catalunya. Aprofita casa nostra com a lloc de pas durant les seves migracions. Cria principalment al centre i nord d’Europa, tot i que també ho fa a Catalunya, i passa l’hivern, principalment, a Andalusia (sud d’Es-panya) i el nord d’Àfrica on s’alimenta de petits fruits i baies (de l’olivera Olea europaea, de l’heura Hedera helix, de la troana Ligustrum spp, del llentiscle Pistacia lentiscus i altres). Als voltants de l’ermita de Sant Cebrià de Cabanyes troba un ambient ideal, tant per descansar durant els seus viatges (i proveir-se d’aliment altament energètic) com per passar gran part de l’hivern. La zona està recoberta per un mantell arbustiu molt variat on la majoria de les espècies que el conformen produeixen petits fruits comestibles que aprofiten aquesta i altres espècies d’ocells.

Com a fet anecdòtic i força interessant, destacarem que entre les captures de finals de tardor de 2005, vam trobar un tallarol de casquet que portava un anellat belga, fet que constatava el ja conegut pas d’ocells provinents de Bèlgica per casa nostra en el seu viatge tardorenc cap al sud.

tallarol de casquet (Sylvia atricapilla) mascle capturat per a anellament. Foto: pedro Bescós.

Colltort (Jynx torquilla)

Del grec “iunx” que vol dir “colltort” i del llatí “torquilla” (diminutiu de “torquere”) que vol dir “girar”, així la interpretació del seu nom seria “ocell que gira o torça el coll”. Aquest petit pícid, parent dels picots, és una de les espècies menys conegudes de Catalunya. Aprofita casa nostra com a lloc de pas durant les seves migracions i també per criar en llocs molt determinats. és un hivernant molt escàs i irregular. S’alimenta principalment de formigues i altres petits insectes, d’on li prové un altre nom popular “formiguerol”. Als voltants de l’ermita de Sant Cebrià de Cabanyes el trobem durant les migracions.

A la zona d’estudi només s’han capturat dos exemplars, tots dos el mateix dia d’octubre de 2006, que corresponien a ocells en migració activa, provinents de les seves zones de cria i durant el seu viatge cap al sud de la Península Ibèrica o el nord d’Àfrica.


Colltort (Jynx torquilla) adult capturat per a anellament. Foto: pedro Bescós.

Rossinyol del Japó (Leiothrix lutea)

Del grec “leios” que vol dir “llis” i “thrix” que vol dir “cabell”, i del llatí “luteus” que vol dir “groc-safrà”, així la interpretació del seu nom seria “ocell de color groc-safrà amb plomes llises”. Aquest timàlid asiàtic realment no és un vertader rossinyol ni tampoc és originari del Japó, amb un únic parent a Europa (la mallerenga de bigotis Panurus biarmicus), prové originàriament del sud-est asiàtic. Ha sigut introduït a Europa com a ocell de companyia, tant pel seu bell cant, com pels colors llampants del seu plomatge. Des que, als anys noranta del segle XX, han aparegut poblacions en llibertat d’aquest ocell en uns pocs indrets d’Europa (principalment França i Catalunya). Al nostre país es va trobar per primer cop a la Serra de Collserola i, actualment, ja s’ha escampat per tota aquesta serra i ara també s’ha instal·lat a la Serralada de Marina, almenys a les zones arbustives dels voltants de l’ermita de Sant Cebrià de Cabanyes. De la mateixa manera que el tallarol de casquet, és

un ocell principalment frugívor, s’alimenta de fruits, i a la zona de Sant Cebrià troba un lloc ideal amb una cobertura arbustiva productora de fruits molt important, on hem arribat a observar fins a 87 exemplars junts durant la tardor de 2005.

Des de setembre de 2006, a tots els ocells capturats se’ls marca amb una anella de plàstic de color per tal d’intentar conèixer els seus movi-ments sense haver de capturar-los més vegades. Així, qualsevol persona que els observi, si ens comunica les dades de la seva observació, sigui aficionat o no a l’ornitologia, podrà contribuir al seu estudi.

Rossinyol del Japó (leiothrix lutea) capturat per a anellament. Foto: J.C. Fernández-Ordóñez.

90 - Campsentelles, 9 GRUP DE NATURA PARUS

Campsentelles, 9

notíciesdel ces-aMics de

caBanYes

agraïments

Els autors d’aquest article volem donar un agraïment especial a totes aquelles persones que han col·laborat en les tasques d’anellament i al parc natural de la Serralada de Marina (Diputació de Barcelona) per donar-nos el seu vist-i-plau sobre les activitats de captura i marcatge d’ocells que s’han realitzat dins els límits de l’espai protegit. També volem esmentar i apreciar l’interès mostrat pel Centre d’Estudis Santfostencs “Amics de Cabanyes” i, en especial, en la figura de Ferran Pérez, per la nostra activitat. I no podem oblidar-nos dels nostres amics Pedro Bescós i Javier Cotín que, molt amablement, ens han cedit algunes de les fotografies que apareixen en aquest article.


Activitats del CES-Amics de Cabanyes(desembre 2005-novembre 2006)

any 2005

29 de desembre. presentació de Campsentelles 8

Com ja és tradició, a la sala Gaudí de l’Ateneu es va presentar el número 8 de la revista Campsentelles. Hi van intervenir el president del CES-AC, Ferran Pérez, i el primer tinent d’alcalde José Manuel Murcia. La presentació va anar a càrrec del vocal de la Junta, Enric Gil, webmaster de www.santfost.com

any 2006

Gener. nou bloc del CES-AC: http://santfost.blogsome.com

Es tracta d’un nou enclavament virtual amb un programari més avan-çat (el WordPress) i amb moltes més possibilitats a nivell d’interacció.

El Cadastre confirma que la parròquia de Sant Fost és la propie-tària de Sant Cebrià de Cabanyes

El litigi per la titularitat de l’església de Cabanyes, iniciat fa més de tres anys, va arribar a la seva fi, ja que el Cadastre a través de la seva ofi-cina del Registre de la Propietat de Mollet del Vallès va confirmar que la parròquia santfostenca és l’única propietària de l’esglesiola romànica del segle XII. Així consta en l’assentament número 447 amb data sis de setembre de 2005.

94 - Campsentelles, 9 Campsentelles, 9 - 95

Febrer. Enviament d’un lot de llibres sobre Sant Fost a la biblio-teca d’Alexandria

El CES-AC va trametre un lot de llibres a la biblioteca d’Alexandria (Egipte), impulsada per la UNESCO i inaugurada l’octubre de 2002. Compta amb uns 8 milions de volums, 100.000 manuscrits, 50.000 mapes, 10.000 llibres rars i 200.000 discos.

març-abril. Campanya “Salvem la vall de Cabanyes!”

Arran de conèixer-se a Sant Fost els detalls del projecte de la nova carretera B-500 de Badalona a Mollet, el CES-AC va endegar una cam-panya d’informació i sensibilització enviant cartes a diferents institucions, als socis de l’entitat i oferint l’oportunitat d’expressar l’opinió pròpia a través del nostre bloc. El CES-AC va rebre el suport del’Agrupació Excursionista Galzeran.

Aquesta autovia pensem que causarà un impacte molt negatiu en la vall de Cabanyes; en la darrera reunió amb l’alcalde se’ns va explicar que la intenció del consistori és que la B-500 passi arran del cementiri en lloc de fer-ho per Can Torras; es manté la sortida del túnel a prop de can Torrents Vell.

El resum és el següent:

• 29 març: reunió amb la direcció del Parc de la Serralada de Marina. Desconeixien el projecte; vam exposar-los la nostra preocupació per les pedreres i el Pou del Glaç.

• Tramesa de cartes al Conseller d’Obres Públiques (Joaquim Nadal) i al Director General de Carreteres (Jordi Follia): van respondre que s’ha encarregat un estudi informatiu a TABASA i que podrem presentar-hi al·legacions si ho creiem oportú.

• 11 de maig: reunió amb l’alcalde Joan Gassó en què ens comunica la nova proposta de l’Ajuntament: l’autovia passaria prop del cementiri i d’allà aniria cap a Canyelles.

Sobre les pedreres, hem de dir que l’alcalde ens va informar en la re-unió del dia 11 de maig que podran continuar funcionant 15 anys més, ja que l’empresa explotadora va guanyar el judici contra l’Ajuntament aprofitant un defecte en la redacció del Pla General de 1987. També vam rebre una carta del Departament de Medi Ambient en la qual se’ns explicava que les pedreres són totalment legals i no està prevista cap ampliació de l’activitat. El límit de distància establert amb l’església de Cabanyes és de 300 metres.

Vista de la vall de Can torrents Vell el març de 2006. per aquesta zona hauria de sortir la boca del túnel de la carretera de Badalona, segons el projecte

provisional de la Generalitat.


d’aquestes ruïnes i del Lledoner. D’aquests plafons se n’ha cuidat el CES-AC, que els ha encarregat a l’empresa de Granollers CLIPART. El bisbe Josep A. Saiz també va visitar Cabanyes per veure la il·luminació interior.

plafó explicatiu de les ruïnes de l'església vella inaugurat el mateix 19 de novembre passat. Ha estat elaborat i pagat pel CES-Amics de Cabanyes.

Desembre. presentació de Campsentelles 9 i renovació de la Junta del CES-Amics de Cabanyes

Abans de portar-se a terme la presentació del número 9 de Campsentelles, es va renovar el mandat de la Junta tal com marquen els estatuts, ja que cal fer-ho cada quatre anys. L’acte va finalitzar amb la xerrada “Els ocells de Cabanyes” a càrrec del Grup de Natura PARUS.

Setembre. Inauguració de la il·luminació de Cabanyes

El 17 de setembre, en el marc de l’Aplec de Cabanyes, Mn. Daniel Monserdà va beneir la il·luminació de l’interior de Cabanyes, que fun-ciona per mitjà d’un generador. El CES-AC agraeix la col·laboració del soci Quim Margaix. El cost ha estat de 5.055,88 euros, dels quals el CES-AC ha aportat 1.600 i una sòcia, 500; la resta ha anat a càrrec de la parròquia.

19 novembre. Inauguració de plafons informatius a les ruïnes de l’Església Vella i al lledoner, i teulada per protegir les ruïnes

Amb motiu de l’inici de la 50 Diada de la Parròquia, el bisbe de Ter-rassa va inaugurar la teulada per protegir les ruïnes de l’Església Vella (a la plaça de les Glòries Catalanes), així com els plafons informatius

Inaguració de la coberta de les ruïnes de l'església vella de Sant Fost, 19 de novembre de 2006. El CES-Amics de Cabanyes ha col·laborat sempre amb la parròquia en favor de la

protecció i promoció del patrimoni històric i arqueològic local.


socis del centre d’estudis santfostencs «amics de cabanyes»

Junta directiva

PresidentFerran Pérez i Gómez

VocalsJosep Esclusa i Rof

Marc Flaqué i TerradesEnric Gil i Garcia


Socis

Agulló i Martí, Oriol (Sant Fost de Campsentelles) Alemany i Viladomiu, M. Àngels (Sant Fost de Campsentelles) Almirall i Erliso, Ramon (Barcelona) Arranz i Carrasco, Fernando (Sant Fost de Campsentelles) Baliarda i Buxó, Àngelina (Sant Fost de Campsentelles) Baliarda i Buxó, Antoni (Sant Fost de Campsentelles) Bancells i Bosch, Gaspar (Barcelona) Barón i Flores, Francesc (Sant Fost de Campsentelles) Bas i Ros, Natàlia (Sant Fost de Campsentelles) Bartalot i Padrós, Joan (la Llagosta) Bastida i Martínez, Santiago (Sant Fost de Campsentelles) Bernal i Riu, David (Sant Fost de Campsentelles)Biblioteca de Can Pedrals (Granollers) Bosch i Roca, Lluís (Barcelona)


Gómez i Villamón, Vicenç (Granollers)Gutinell i Rafanell, Antoni (Sant Fost de Campsentelles) Iglesias i Alastrue, Cristina (Sant Fost de Campsentelles) Iglesias i Alastrue, Núria (Sant Fost de Campsentelles) Jiménez i Tello, Enrique (Sant Fost de Campsentelles) León i Vázquez, Juan José (Sant Fost de Campsentelles) Manaut i Cuní, Ismael (Santa Maria de Martorelles) Margaix i Orri, Joaquim (Sant Fost de Campsentelles) Mas i Ferrer, Agustí (Sant Fost de Campsentelles) Martínez i zuriaga, Antonio (Sant Fost de Campsentelles)Matons i Viñallonga, Antoni (Martorelles) Mauri i Collado, Antoni (Sant Fost de Campsentelles) Milà i Rifà, Joan (Martorelles) Mondéjar i García, Pascual (Sant Fost de Campsentelles) Mora del Hoyo, Andrés (Sant Fost de Campsentelles) Musach i Pi, Ramon (Sant Fost de Campsentelles) Obiols i Roselló, M. Carme (Barcelona)Parròquia de Sant Fost (Sant Fost de Campsentelles)Pérez del Campo, Francesc (Sant Fost de Campsentelles) Pérez i Espinosa, Joaquim (Sant Fost de Campsentelles) Pérez i Gómez, Rosa Maria (Sant Fost de Campsentelles) Pérez i Martín, Purificació (Granollers) Pérez i Recolons, Miquel (Sant Fost de Campsentelles)Petit i Cibiriain, Concepció (Sant Fost de Campsentelles) Plans i Soley, Rosa (Sant Fost de Campsentelles) Poveda i Oviedo, Hilari (Sant Fost de Campsentelles) Puig i Escrihuela, Josep (Badalona)Pujós i Molero, Antoni (Sant Fost de Campsentelles)Quesada i Quesada, Francisco (Sant Fost de Campsentelles) Reyes i Ribalta, Joan (Sant Fost de Campsentelles)

Bosch i Almirall, Margarita (Barcelona)Bosch i Almirall, Maria Àngels (Encamp, Andorra)Breu i Noguera, Jordi (Martorelles) Buxó i Balañà, Remei (Sant Fost de Campsentelles)Cabañas i Vázquez, Carlos (Mollet del Vallès) Calzada i Casas, Llorenç (Sant Fost de Campsentelles) Calzada i Tura, Albert (Sant Fost de Campsentelles) Camprubí i García, Pere (Barcelona) Canet i Farrés, Francesc (Sant Fost de Campsentelles) Ciurans i Camprubí, Montserrat (Sant Fost de Campsentelles) Colado i Calzón, Valerio (Sant Fost de Campsentelles)Col.legi Públic “Joaquim Abril” (Sant Fost de Campsentelles)Corts i Rovira, Antoni (Sant Fost de Campsentelles) Costa i Batallé, Buenaventura (Sant Fost de Campsentelles) Costa i Cano, Josep Maria (Sant Fost de Campsentelles)Esbert i Ferri, Antoni (Sant Fost de Campsentelles) Esclusa i Rof, David (Sant Fost de Campsentelles) Esclusa i Rof, Josep (Sant Fost de Campsentelles)Escudé i Campo, Miquel (Sant Fost de Campsentelles) Fabra i Torrens, Carme (Sant Fost de Campsentelles) Fabra i Torrens, Pere (Sant Fost de Campsentelles)Fabra i Torrens, Josep (Sant Fost de Campsentelles) Ferrando i Colomé, Isidre (Sant Fost de Campsentelles) Ferré i Nater, Joan (Sant Fost de Campsentelles)Flaqué i Jovany, Joan (Sant Fost de Campsentelles) Flaqué i Terrades, Carme (Sant Fost de Campsentelles) Flaqué i Terrades, Marc (Sant Fost de Campsentelles) Forés i Gómez, Albert (Sant Fost de Campsentelles) Gil i Garcia, Enric (Sant Fost de Campsentelles) Gil i Hernández, Montserrat (Sant Fost de Campsentelles)


conveni especial de col·laboració i intercanvi amb el centre d’estUdis Molletans

(Mollet del Vallès)

Intercanvi de publicacions amb:Ajuntament de Sant Celoni

Arxiu Municipal de La LlagostaCentre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat

Centre d’Estudis de GranollersCentre d’Estudis de Valldoreix

Centre d’Estudis del GaiàCentre d’Estudis de la Natura del Barcelonès Nord

Centre Excursionista de CatalunyaCentre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional

Grup d’Estudis Locals de Sant Cugat del VallèsDEPANA (associació de protecció de la Natura)

Lauro, revista del Museu de GranollersUnió Excursionista de Catalunya

Adherit a:Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana

Ribas i Gabarda, Jordi (Sant Fost de Campsentelles) Rifà i Solé, Jaume (Sant Fost de Campsentelles)Ríos i Martínez, Antonio (Sant Fost de Campsentelles) Roca i Garcia, Rita (Sant Fost de Campsentelles) Roma i Sólvez, Manel (Granollers) Rosales i Polo, José Luis (Sant Fost de Campsentelles) Rovira i Boix, Amadeu (Sant Fost de Campsentelles) Rovira i Cuní, Xavier (Santa Maria de Martorelles)Selva i Herrero, Jordi (Sant Fost de Campsentelles) Solé i Fornells, Xavier (Sant Fost de Campsentelles) Soriano i Flores, Encarna (Sant Fost de Campsentelles)Sotorra i Garriga, Jordi (Sabadell) Tarragó i Medialdea, Jordi (Mollet del Vallès) Torrens i Pelegrí, M. Mercè (Sant Fost de Campsentelles)Torrents i Suñol, Jaume (Sant Fost de Campsentelles) Vila i Vila, M. Lourdes (Sant Fost de Campsentelles) Viña i Tous, Albert (Barcelona)

FES-TE SOCI DEL CENTRE D’ESTUDIS

SANTFOSTENCS-AMICS DE CABANYES

Sant Fost ho necessita!

Objectius de la nostra associació cultural: protegir, estudiar i difondre el patrimoni arqueològic, arquitectònic,

històric i natural de Sant Fost de Campsentelles.Manteniment de l’església de Cabanyes i

publicació d’estudis sobre Sant Fost.

La quota dóna dret a rebre la revista Campsentelles i tota la informació generada per l’associació;

els socis també reben la revista notes, per intercanvi amb el Centre d’Estudis Molletans.

Aquest novè volum

de la revista Campsentelles

es va enllestir als tallers

d’Arts Gràfiques Cantalozella, SA

durant la primera quinzena

de desembre de 2006.

sant fost de campsentelles. revista

Documents