La CerdanyaSebastià Bosom

La Cerdanya

De mica en mica, a mesura que l’aneu enfocant i ushi lliureu sense reserves, noteu que la seva bellesaés, sens dubte, la nota més original dins la gammavariadíssima dels nostres paisatges. Asseieu-vosuna estona en aquest crestó de la collada. D’acíestant, us fa talment la il·lusió que si guaitéssiu através d’uns vidres de multiplicar. Els termes s'a-propen, la terra pren relleu, van sortint els poblesun a un i els detalls es perfilen amb una suavitatsedosa, arrodonida, tornassolada. És l'hora mésbona, aquesta. El sol va declinant per sobre lacarena roma de Maranges i la plana cerdana té unmurmuri de frescor i un batec carnal i luxuriós.Totes les superfícies dels cims llisos i pelats fulgu-ren com les facetes d'un diamant; els plegons delsombrius i els caires dels volums groguegen Comunes cantoneres de nacre; el cel es va espessint i laseva blavor es torna tan tova i mantegosa que enaixecar les mans diríeu que hi deixeu l'empremtade les vostres ditades. Aquesta terra clara, simple,esbatanada, a penes no té capvespre. La tarda éscom un sospir de goig. Del dia a la nit només hi vaun pampalluc. Ara ho veieu tot d'or com una custò-dia; ara tot morat com una capa de bisbe i aranegre com una tollada de quitrà. Del cant del pri-mer gall a l'ullet del primer estel, la Cerdanya fauna transmutació miraculosa. S'abranda, es mag-nífica. . . i es fon de sobte.

Joan Santamaria

Visions de Catalunya

267

La Cerdanya268

La

Cerdanya

sar de mort a vida. Els ulls no’s cansavan d’esplayarsesobre aquesta vall oblonga, partida per hermoses arbre-des del Segre....” El mateix Max Sorre ens diu més enda-vant que “cuando se ha visto la variedad de matices deuna puesta de sol en las montañas... y contemplado estepaisaje rural, grandioso y sereno, se guarda de todo elloun recuerdo nostálgico”, segurament per enamorament,perquè, com diu Josep Vallverdú, “la Cerdanya fa de bonmirar sempre, té un toc femení, un repòs voluptuós ientendrit”, la qual cosa li fa dir a Josep Pla que “és unade les comarques més belles, més fines, de Catalunya.”

No són pocs, ni de bon tros, els escriptors, els pintorsi els fotògrafs que han estat inspirats per la Cerdanyagràcies a les seves condicions geogràfiques, paisatgísti-ques, climàtiques i... també, tristament, polítiques. Ferun repàs a cadascun d’aquests aspectes ens durà a des-cobrir que no “hi ha altra plana de magnitud compara-ble a la Cerdanya. Geografia, clima, història i antropo-logia popular li confereixen una personalitat singular”,segons Joan Carreras a Els municipis de la Cerdanya.

La Cerdanya evocadora

Els sentiments despertats per aquesta “gran cassola,estructurada sobre el curs del Segre” segons Josep Plaen la seva Guia de Catalunya, o d’“una rosa esbadella-da que té al bell mig Puigcerdà”, com apunta LluísFontova en la seva sardana Cerdanya, o com “una vastallanura en forma de quilla” per a Max Sorre a Los Piri-neos, o d’una “Cerdanya oberta i esbatanada” segonsJosep-Sebastià Pons en el seu Llibre de les set sivelles, esposen de manifest de manera continuada al llarg delsanys, tot i la forta transfiguració urbanística sofertadarrerament. La contrada, lloada extensament perforans a ella mateixa, sembla, potser per propera, unamica allunyada a l’escriptor nadiu.

Davant d’ella, els propis geògrafs defugen unmoment el llenguatge tècnic per transmetre explicacionssobre la fesomia de la comarca tot afegint-hi una certacàrrega emotiva. Pau Vila a La Cerdanya afirmava que elqui ve de les valls del Rigart “resta sorprès davant delmagnífic paisatge d’aquella terra oberta amplament en elcor mateix del Pirineu, badant a l’entorn d’ella dues ren-gleres de cims alterosos.” El mateix sentiment havia sor-git als personatges de Narcís Oller en Pilar Prim quan,per a ells, en sortir de la vall de la Molina “era com pas-

Aquesta evocació de sentiments també es fa efecti-va per a d’altres autors de característiques distintes. Així,a mitjan segle XIX, a Les Pyrénées ou voyages pédestres, elcaminador Vicent de Chausenque es manifesta astorat:“tout va changer: comme si un rideau venait de s’abais-ser, on découvre tout-â-coup une des plus belles scènesque puissent offrir les Pyrénées: la Cerdagne tout entiè-

re étendue sous les yeux. La surprise est complète. Ensortant de la gorge de la Têta, on s’attend peu à trouversous la crête une plaine ouverte si populeuse et si ferti-le. (...) arrosé par les branches de la Sègre, est bigarré devillages, d’un air prospérant sous l’ardoise qui les couv-re”, de tal manera que per a Emmanuel Brousse aExcursions dans les hautes vallées de la Tet, de l’Aude et du

La Cerdanya 269

La Cerdanya alterosa i lacustre

Monturull

Puig Peric

Pic d'Eina

Cambradase

Puigllançada

Estanysde Carlit

Estanyde Lanós

Pic delsMoros

Estanyde la

Bullosa

Montlluís

Font-romeu

Pic de Finestrelles

Puigmal

Pic de Segre

Sallagosa

Llívia

Puigcerdà

la Tossa d'Alp

Puigpedrós

Estany de Malniu

Tossa Planade Lles

Bellverde CerdanyaMartinet

Serra de Cadí

Penyes Altesde Moixeró

Pic dePerafita

Estanydels

Engorgs

Estany de Guils

Oceja

la Guingueta d'Ix(Bourg-Madame)

Alp

Riu d'Aravó o de Querol

Riu d'Alp

Riude

l aLlosa

RiuDuran

Riu Segre

Riu Se gre

Riu Segre

Cerdanya lluminosaJUAN ANTONIO BERTRANJOSEP M. GUILERAMAGDALENA MASSIPEMMANUEL BROUSSEEVILASIO MOYAÀLBUM MERAVELLAHENRY MYHILLPERE BLASIFRANÇOIS PAGÈSLOUIS BERTRAN

Una terra: dos estatsLOUIS BERTRANDXAVIER FEBRÉSHENRY SPOONJOSEP M. GUILERAHILARI BELLOC

Cerdanya sacra o divinaFRANCESC MATEUROSA CASASJOAQUIM CASASABARTOMEU BARCELÓMANUEL MARISTANY

Cerdanya alterosaPAU VILAJACINT VERDAGUERESTANISLAU TORRESARDOUIN-DUMAZETPIERRE VIDALHENRY RUSSELEMMANUEL BROUSSERAMON BLASIGEORGES BEAUMESALVADOR CAPDEVILAISIDRE ESCOFETMARTÍ GENÍS

Cerdanya evocadoraJOSEP PLALLUÍS FONTOVAMAX SORREJOSEP-SEBASTIÀ PONSPAU VILANARCÍS OLLERJOSEP VALLVERDÚVINCENT CHAUSSENQUEEMMANUEL BROUSSEJOSEP M. GUILERAJOAN SANTAMARIAJOSEP BOTEYESTANISLAU TORRES

SALVADOR REDÓCÈSAR AUGUST TORRASŁPIERRE VIDALBARÓ TAYLORJOSÉ XANDRIGEORGES BEAUMERAFAEL GAY DE MONTELLÀJOSEP RIUSLOUIS BERTRANARDOUIN-DUMAZETM. DOLORES SERRANOADOLPHE THIERSVALENTIN VAN HASSEL

KIM CASTELLSSALVADOR CAPDEVILAVÍCTOR HUGOMÀRIUS CAROLYVES HOFFMANANTONI FORTUNYRICARDO RUIZRAMON BLASIIMMA CROSJEAN BARÓHENRY RUSSEL

JOAN CARRERASJACINT VERDAGUERSANTIAGO RUSIÑOL

de l’esquí com en Josep M. Guilera en El Pirineu a tros-sos, després de descriure’ns els cims que envolten la con-trada, la ploma, obeint al cor, el porta a dir —tot mirantcap a la plana—: “abaixem l’esguard a les terres cerda-nes, ens trobarem davant d’un panorama d’excepció perl’harmonia i l’entonació del conjunt i per la simplicitat iponderació dels elements que componen el paisatge.Serem enfront d’una pura meravella, pausada, serena,definitiva, que no sobta de cop, però que acaba perpenetrar i deixar empremta en l’esperit.”

Un esperit que se sent un punt alterat a Visions deCatalunya. Catalunya Vella. La Muntanya de Joan San-tamaria perquè per a ell, “el misteri hi és, certament. Pera copsar-lo del tot calen vàries vegades de venir-hi, benespaiades una de l’altra. De bell antuvi la impressió queen treieu és desconcertant. Veieu una terra bonica,rosada... I, tanmateix, no en sortiu satisfets... Noteu queentre vosaltres i la terra hi ha una ombra de recel que usatura amb un aire desmenjat. Tan com ella fa l’esquer-pa i l’orgullosa, vosaltres us capteniu amb un aire des-menjat ( ...), s’hi amaga un glatiment de passió que s’hadespertat tantost us heu vist. (...) Quan ja és vostra,quan entre ella i vosaltres no hi ha cap secret, aleshorescompreneu com és possible trobar en l’amor de la terratots els gaudis físics i espirituals imaginables”, potserperquè, com apunta Josep Botey a Bells indrets de Cata-lunya, “és un paradís.” En tot cas, una cosa semblant,com de màgia, li passava a Estanislau Torres en El Piri-neu, quan presenta la comarca com una “amable planaentre muntanyes.... com un compàs capgirat”, i afegeixque “l’he travessada de nord a sud i d’est a oest, l’hecontemplada des de tots els costats imaginables. Sem-pre que hi arribo l’admiro com si no l’hagués vista mai.”Per contra, Pla, fa un contrapunt distint per quanaccepta, d’entrada, que la Cerdanya “no deprimeix com

Sègre, és “une des régions les plus pittoresques du pitto-resque département des Pirénées-Orientales”, cosa quemés endavant veurem com reitera en una altra publica-ció. Per a un muntanyenc, un excursionista, un pioner

La Cerdanya270

Visió de Cerdanya

Veig eixa hermosa plana per quarta vegada, i mai se m’havia apareguda tan bonica com avui que l’he

contemplada a la llum del sol que s’enfonsava darrera la muntanya de Maranges. Los segadors estan en

la foguerada del seu penós treball; los ordis estan agarberats en petites i agraciades garberes en forma

de creu, de tres garbes per branca; los mestalls que no jauen per terra, estan a la punta de la falç; i les

rosses xeixes i els daurats forments abaixen lo cap a terra, com l’arbre hi abaixa les branques quan en

setembre estan carregades de fruit, i com lo vellet carregat d’anys i de mèrits a qui la terra crida al llit de

l’últim repòs. Los blats de la Solana han caigut tots; los del fons de la vall van caient d’aire com los sol-

dats en lo més fort de la batalla: i als de la Obaga, encara no ben grocs, se’ls pot repetir l’adagi: ‘Quan

veges la barba de ton veí cremar, posa la teva a remullar’, i aquell altre: ‘Qui no ha caigut, està per caure’.

Algú ha comparades les muntanyes que volten la Cerdanya a esquenes d’elefant: tan netes i pela-

des són en general. Doncs jo avui compararia ses petites ondulacions, i els serradets que donen relleu

a la plana, a pacífics anyells que es deixen tondre per la lluenta falç; mes no a anyells com s’estilen, de

fina llana blanca, sinó a anyells de vello d’or, com no se’n veuen en nostres fires i mercats, ni en deuen

córrer gaires des del famós robo dels argonautes.

Lo sol, que es pon en un cel serè com uns ulls de dotze anys, aboca ses darreres llums a l’encanta-

dora plana, i la rossor dels blats creix amb la rossor de sos raigs, que baixen drets i obliquats com lo pin-

zell d’una mà invisible. I l’or de les feixes apar que s’estén a les verdoses prades i salzeredes que en gra-

cioses línees segueixen lo Segre, Cerdanya avall; a les pinoses negrenques que faixen les muntanyes

d’Alp, Toses, Puigmal i totes les de la serralada de migdia, fins al pelat Cadí; a les boires que s’ajoquen

en ses cimes blanquinoses, com en los arbres més alts los aucells cansats de volar; a les congestes, més

blanques encara, i al cel mateix, que en eix instant misteriós sembla pendre quelcom de la vestidura de

la terra, o millor, sembla voler vestir-la un instant amb la seva, rica i resplendenta. És lo bes de comiat

que dóna el rei dels astres a sa germana major, la terra, despedint-se fins a demà, que es tornaran a

veure i a besar després d’unes quantes hores d’enyorança.

Jacint Verdaguer

Cerdanya

tants de llocs pirinencs.” Per a ell, a més, “els seus pai-satges tenen una tendresa entranyable”, potser, perquècom bé diuen Cervera, Clotet, Fons, Grifell i Redó aParcs Naturals, Paisatges i Rutes, i tot baixant del coll dela Creueta, “la Cerdanya treu el nas aquí i allà, i ensadonem que entrem a un altre món: la geografia és mésoberta. És una altra sensació.” Una altra sensació per-què “l’aspecte de la plana des de qualsevol indret que se

la miri és alegre y ple de vida, brillant, d’exuberant ver-dor”, ens explica Cèsar August Torras a Cerdanya.

Aquesta admiració és també compartida per autorsfrancesos, alguns dels quals, com ara Pierre Vidal a laGuide historique et pittoresque dans le Départément desPyrénées-Orientales, arriba a fer una contundent afirma-ció després d’una breu descripció matinera des de Font-romeu: “La plaine de la Cerdagne est couverte de fumé-es matinales. Cependant la lumière croît, le ciel s’élargit,les montagnes reparaissent et l’air s’emplit de joie et devie. Enfin le soleil est maître de l’espace, et le spectacleque nous avons contemplé du haut de l’Oratoire deFont-Roméu s’étale de nouveau sous nos yeux. Nous necroyons pas exagérer en disant que c’est là un des plusbeaux paysages du monde entier.” Afirmació, aquestadarrera, idèntica a la del baró Taylor en la seva obra LesPyrénées. Per a ell, “l’admirable plaine de la Cerdagne estun des plus beaux paysages du monde entier.” La fa sevaEmmanuel Brousse a La Cerdagne française: “Il estimpossible, en effet, de trouver dans un si petit espace,un pais aussi frais, aussi pittoresque; et on ne s’imagine-rait point que dans ce coin perdu des Pyrénées existe unjoyau d’une telle richesse.” I semblantment afirmava enuna crònica dels sovintejats viatges a L’enclave espagnol deLlivia del reconegut Club Alpin Français quan, aturantl’expedició al coll del Rigat, descrivia la comarca totexplicant-nos: “Nous ne connaissons pas des spectaclesplus grandiose, plus riant, plus beau, plus imposant etplus séduisant à la fois que celui qu’offre la Cerdagne...On épuiserait tous les termes de l’admiration sans arri-ver à peindre la diversité de sentiments que l’on éprouvedevant ce panorama incomparable” que sorgeix per aJosé Xandri a La Cerdaña perquè “con las caricias del sol,un sol espléndido, se derriten las nieves y la Cerdaña,sacudiendo su blanco mantel, aparece envuelta en otro

La Cerdanya 271

J’ouvre donc mes yeux... Le soleil éclate dans sarouge gloire du soir, resplendit sur une campagnevaste. C’est la Cerdagne, tout l’opulent plateau ques’ouvre à nos pieds comme un livre. Il étincelle d’unepoussière d’or. De hautes montagnes l’enveloppent, lui

verdor y como rejuvenecida por su larga estancia debajode los hielos. La temperatura asciende, y a partir del mesde Junio, se goza del clima más benigno y aparece el paísmás agradable y encantador del mundo.”

Des del mateix indret —el coll Rigat—, a cavall dela diligència-correu que l’havia de portar a Bourg-Madame, advertien a Georges Beaume a Des Vosgesaux Pyrénées: “—Faites attention !... Vous allez voir laCerdagne, la vraie. —Faites attention !... répète le pos-tillon, puis le conducteur.

La Cerdanya272

Cerdanya Sacra o Divina

Sensacions, emocions i sentiments produïts per una terra que alguns

autors divinitzen o, com a mínim, la veuen com una clara empremta

divina o com un paradís. Així, en l’Himne Cerdà, Francesc Matheu no

va poder evitar de dir, potser per la forma de la terra cerdana: “La nos-

tra vall és la ditada / que hi deixà Déu al crear al món”, mentre que

Rosa Casas en Tardors de Cerdanya ens adverteix: “Si passes, foras-

ter, per la Cerdanya, / en primavera, estiu, tardor o hivem, / tant si

veus blanca de neu la muntanya / com si veus tot florit el Pirineu, /

tomaràs altra volta en eixa terra / que diries que és l’Olimp dels

Déus”, mentre que Joaquim Casasa a Notícies de Catalunya descriu

la comarca “contemplada des la Tossa d’Alp, des del coll de la Perxa

o des de qualsevol de les superbes altures muntanyenques que coro-

nen, amb un cercle enorme, aquell territori paradisíac.”

També, en una al·lucinant visió a la seva Obra poètica, Bartomeu

Barceló sacralitza la Cerdanya: “Tapís de meravella, o casta!, o nua!, /

m’immensifiques i anorrees... Qui / a l’arrel de ma vida —sense fi /

segles a fons—, m’advera, m’insinua / que l’èxtasi infinit que el cor m’a-

fua / sublima el del meu pare en descobrir / la que em duria —conca

sacra!— al si / com a perla que amor, morint, trassua?” En qualsevol

cas, més curiosa és l’aportació de Manuel Maristany en Ha nevado en

la Molina quan especifica la intervenció divina tot dient-nos que “luego

que Dios hubo hecho los Pirineos cayó en la cuenta de que le habían

sobrado varios kilómetros de llanura, y no sabiendo qué hacer con

ellos, los añadió a los ya existentes en la Cerdaña, con lo que este valle

pasó a ser el más amplio, extenso y dilatado de toda la cordillera.”

tressent une couronne boisée. La terre est d’une beau-té joyeuse que mes paroles, privées de poésie, ne peu-vent exprimer”, segurament perquè com diu RafaelGay de Montellà a La Cerdanya a començaments de segletot arribant també amb l’altra diligència, la del costatespanyol, “era la frescor de Cerdanya, de la terra origi-nal i única, del contrast més viu i més real amb la terrabaixa”, ja que per a Josep Rius a Bells indrets catalans“aquesta superba i bellísima plana de la Cerdanya... noté parió en el món.”

Per la seva part, l’acadèmic Louis Bertrand en laseva obra Font-Romeu no pogué deixar d’expressar que“la Cerdagne est le paysage le plus grandiose et lemieux construit du monde... les splendeurs des Pyréné-es,... l’enchantement de cette nature grandiose et tragi-que parfois dans ses sublimes fantaisies”, mentre que enla de Jean Perbal es qüestiona —des de Font-romeu—si “n’est pas un des grands paysages du monde.”Ardouin-Dumazet a Voyage en France explica que “c’estun panorama d’une magistrale beauté, ample, harmo-nieux, trop roux encore en ce moment, mais le juin,quand les pelouses auront reverdi et fleuri, ce doit êtremerveilleux.” Fins i tot una cronista com M. DoloresSerrano en Crónicas de las fronteras, en anar remuntant

el Segre i en arribar, sense saber-ho, a la Cerdanya, s’a-dona de “otro cambio, más sutil. Es quizás el aire, o laluz, o el modo delicado de posarse el viento en las cho-peras y en los alisales, o el rumor más aquietado delagua, o la tibieza del sol”, elements tots ells que degue-ren fer escriure a Adolphe Thiers en Les Pyrénées et leMidi de la France que, malgrat la brisca freda que li col-pia a la cara, podia “contempler le beau fonds dont secompose la Cerdagne”, la qual, per a Valentin Van Has-sel, era una “vallée immense, entourée de monts rocai-lleux, dans un paysage infini et profond” segons ensconta a Zigzags dans le Sud-Est de la France.

Neguits, sublimacions, pau... amor... són evocacionsque provoquen aquesta terra cerdana i per això, potser,“la terra pura... no ha estat, de cap manera, estranya aaquesta recerca interior. Per alguna raó, desconegudaper a mi, aquesta terra sota el sol m’ha atret durant untemps i amb una freqüència, com cap altre territori onles muntanyes han donat sentit a la meva vida”, ensexplica Kim Castells a Llums i visions de la Cerdanya, aversemblança del cerdà Salvador Capdevila en Terrescerdanes quan ens explica que “Per recobrar la calma del’esperit perduda, / desfent la via feta he retomat a tu. /Mes, ah! ara en reveure’t, ma plana benvolguda, / més

La Cerdanya 273

La Cerdanya274

El valle de La Cerdaña, es valle fecundo en pueblos de pequeñas

dimensiones.

Esceptuando Puigcerdá y algun otro, la mayor parte de esos

pueblos, más que pueblos son familias de casas reunidas por intere-

ses de familia; grupos de piedra reclinados en oasis de verdura, dur-

miendo allí desde siglos el sueño de la montaña.

Vistos de lejos semejan hongos habitables extendidos á orillas

de la llanura; nidos de piedra que asoman las azuladas espaldas de

pizarra por encima del follaje y que con el campanario á cuestas del

mismo color de las casas y éstas del tono de la tierra, parecen incrus-

tados en el planeta por obra geológica de los tiempos, más que por

esfuerzo de los hombres.

De cerca todas las casas son parecidas. Las mismas paredes de

ocre en todas ellas; idénticos aleros; las mismas ventanas, con las

mismas macetas y las mismísimas flores; la era igualmente dorada

por el trigo; la bohardilla; exhalando el aroma de la hierva; las calles

solitarias todas ellas; humeantes las chimeneas todas al caer de la

tarde y las mismas voces del campanario y la misma quietud en

todas partes.

Un pueblo entre los demás (morada del genio del que vamos á

ocuparnos) se distingue por estar dividido por un rio como algunas

grandes capitales; lo mismo que París tiene casas en ambos lados

de la corriente (diez á un lado y ocho al opuesto con la iglesia y el

cementerio); un puente de madera une los dos barrios extremos y

contiguos, y entre el puente, la necrópolis y el rio se extiende la

plaza; una plaza ombreada por los sauces de la orilla, por dos

olmos más colocados allí exprofeso y con premeditación, y por un

pobre ciprés escuálido como un poste telegráfico mostrando su

esqueleto al viento con solo algunos mechones de verdura suspen-

didos allá en las últimas ramas para abrigar tanto nervio como

tiene al descubierto.

Las diez y ocho viviendas (incluso el cementerio), están habitadas

la parte, aunque nadie lo creyera al verlas abandonadas todo el dia.

Solo al morir la tarde vénse desfilar por las calles sus habitantes vol-

viendo de las labores del campo y con ellos llegan esos ecos del paisa-

je tan gratos al oído armonizados por la gran bóveda del firmamento.

La voz humana se purifica con el aire, y las sencillas canciones

de aquellos campesinos adquieren la sobriedad de lo grande y

majestuoso; el campaneo del rebaño que entra cabizbajo en los redi-

les, suena como notas de la misma naturaleza, canta el agua tam-

bién con su voz inimitable y le acompaña la campana y de este con-

junto de voces y de sonidos se levanta el aroma de paz que se respi-

ra en estos pequeños pueblos, acostumbrados á mirar el cielo todo

el dia y a dormirse bajo la gran cúpula de estrellas.

Entrada la noche se vé brillar la luz vagamente detrás de las ven-

tanas y como todo se apaga en este mundo y en nuestro pueblo no

hay más faroles que los astros, apagada la luz, acabada la broma y

sumida en la oscuridad la tierra, todo el mundo se duerme esperan-

do la claridad de la siguiente mañana.

¡Y qué bien se duerme en aquel rincón del mundo! Sin grandes

ambiciones, ni desmedidos afanes; sin fiebre de fortuna ni sed de

gloria; los buenos campesinos disfrutan de aquella descansada vida

soñada por el poeta. Allí la lucha por la existencia es monótona,

soñolienta, tranquila como un lago; allí no se conoce la fiebre de las

grandes capitales ni se agita el sistema nervioso; allí la neurosis no

se usa ni se abusa de la morfina, y el hombre allí duerme sin ensue-

ños y hace trabajar los músculos dejando en paz el cerebro.

Uno solo bulle, sueña y se agita en el fondo pacífico y tranquilo,

como una máquina en un desierto.

Es este el genio ignorado de aquel pueblo.

Santiago Rusiñol

Un genio ignorado

Cerdanya i els seus pobles

goig que el goig que sento no en pot sentir ningú.” I,potser per això, tot cercant la pau, també el comte deSaldagne fuig amb la seva enamorada Sabina a travésd’aquest bell paisatge tal com ens canta Gastibelza,l’home de la carrabina a Les rayons et les ombres de Vic-tor Hugo: “Avec ce comte elle s’est donc enfuie! /Enfuie, hélas! / Par le chemin que va vers la Cerdagne,/ Je ne sais où...”. Llarg poema aquest —Guitare— can-tat, gairebé tot sencer, per Georges Brassens.

De quins són aquests elements que van encisant otorbant a tots, ens en donen pistes les seves lletres. Per auns és, com hem vist, la seva gran amplària enmig d’altspics que voregen els 3.000 metres, que, a la seva alçàriamitjana de l.000 metres, la converteixen en una de lesvalls més altes d’Europa. La neu, el sol, els conreus... “elsseus cels són esplèndids, el seu aire és fi, els seus paisat-ges tenen una tendresa entranyable” segons MàriusCarol en La Cerdanya tot repetint Pla, mentre que aRoussillom aux cent visages, Yves Hoffmann diu que “lemême ciel, du bleu très pur des grandes altitudes, voit sesuccéder les étés brûlants qui roussissent les champs, leblancheur des neiges de l’hiver et le vert printemps fleu-ri de narcisses.” Potser aquesta és la raó per la qual Josep-Sebastià Pons es qüestiona: “¿Qui no s’encanta de veureací estant tanta extensió de conreu, de pastura i de caça itanta garba que baixa fins al riu Segre? El que ens plau aCerdanya, la mare dels rius, és que deixi contemplar finsmés enllà de la frontera i que sigui tan simple. (...) D’es-talvi a l’hivern, se’n fa l’alegria a l’estiu.Tot s’esbrava alla-vores.” Al mateix Bord de Cabestany d’Antoni Fortuny,“li era plaent de contemplar la plana daurada de llum,amb els sembrats en borrissol i les prades, ben femades inets els reguerots, esperant l’esclat de la primavera.” Unaprimavera que treurà el cap després de l’hivern en el qualRicardo Ruiz del Castillo en la seva obra Llivia veu un

“cielo azul mediterráneo, limpio y sereno, con un solreverberante en la tierra helada.” Però és Josep Pla queens en descobreix la gamma de colors: “la neu rosada delsalts pics; el verd negrós dels avets i dels pins de la mun-tanya mitjana i el verd més clar, brunyit, alegre, pacífic,dels prats, dels pollancres, dels verns, dels àlbers. Lacomposició d’aquests tres colors crea un paisatge d’unordre perfecte, d’una gran elegància.”

És dins d’aquest territori —no gaire gran, per cert—que Ramon Blasi en Meitat de França vol trobar-s’hicondemnat: “Presoner del Pirineu, / quina presó mésoberta! / Si l’esperit vol volar, / les ales l’oreig li deixa. /(...) / Presoner del Pirineu, / presoner de meravelles: /no em cerqueu altra presó / pels meus pecats de poeta.”Segurament per això la jove Imma Cros en Quatre poe-

La Cerdanya 275

tes de Cerdanya escrivia que “a una petita comarca / alsPirineus situada, / que França i Espanya abasta, / emsento ben lligada”. Una similar sensació nota l’exduanerfrancès Jean Baró quan en diu, en La nuit et la poésie enCerdagne: “De l’aurore au couchant, perchés sur la mon-tagne, / Répétons à l’écho, qu’un vertige nous gagne, /Lorsque nous séjournons, dans ce charmant pays /Qu’on ne quitte jamais, sans quelque «Nostalgie».”

I, malgrat que tots els autors fan una lloança sobrela visió global de la Cerdanya, no es pot obviar la tristai estranya descripció del comte Henry Russell a Souve-nirs d’un montagnard quan, sorprenentment i a diferèn-cia de la gran majoria, diu que “je promenai un regarddécouragé sur l’horizon stérile de la Cerdagne, qui auSud-Ouest se déroulait au loin comme un désert. LaMongolie et ses horreurs revinrent à ma mémoire.”

La Cerdanya276

I si l’enrenou cerdà, el de la divisió estatal, fou fruit de les moltes

temptatives i interessos francesos per conquerir una contrada unità-

ria, la ironia i el xovinisme francès l’encarna —potser per voler fer

mèrits— l’academicista francès Louis Bertrand quan diu en la seva

obra Font-Romeu que “la paix fut donnée à la Cerdagne par la monar-

chie française. Hi ha moltes referències, poc literàries, al tema de la

“Cerdanya engrunada”, —segons Xavier Febrés a El Pirineu, frontera i

porta de Catalunya— i és fruit per a Henry Spoon de “cette ignorance

de la géographie, si souvent reprochée aux Français —et qui leur

coûta si cher— se justifie quelque peu dans ce cas particulier. Le terri-

toire en question est, en effet, à demi français et à demi espagnol, et

il a été découpé avec telle fantaisie qu’il faut remonter assez loin

dans le passé.” En qualsevol cas, Josep M. Guilera comenta que “la

partició de Cerdanya de forma arbitrària en què es realitzà és una

espina que porta clavada Catalunya.” Segurament per això, com ell

mateix apunta, escriptors estrangers l’han tractada des d’aquesta

perspectiva. Fantasia aquella que sembla veure molt clara l’anglès

Hillaire Belloc quan a The Pyrénées veu clar que “aquí tenim un país

tan extens com pot ésser-ho un comtat anglès i prou llarg per afilerar

un seguit de viles de mercat. Una mena de plana, la qual encara que

estigués envoltada per menudes muntanyes, com els nostres turons

anglesos, semblaria per si mateixa un petit país. Un lloc suficient per

a fer-ne una de les nostres divisions europees com les comarques

d’“Anglaterra o les menors províncies de França. Un ample riu, igual

que en altres indrets escampats per l’Occident, aplega ací un enfilall

de caserius, tots units històricament, i estableix una condició corpò-

ria per a una estable comunitat humana...” Què més dir que no sigui

citar els mateixos conceptes que molts autors repeteixen?

Una terra, una comarca, una unitat, una comunitat, un país: dos estats

La Cerdanya lluminosa

Però, com em deia en una ocasió un pintor, la dificul-tat era la de poder plasmar la lluminositat cerdana. Llu-minositat que reviu, alegra, destaca i emfatitza encaramés la verdor, la blavor, els ocres.... Llum exaltada perla majoria dels autors citats a més d’altres. El secret,“l’absència de contaminació, la gran puresa ambiental iles moltes hores de sol fan de la Cerdanya una vallcurulla de llum”, diu Juan Antonio Bertran a La Cer-danya de sempre. Molt de sol que permeté la construc-ció dels forns solars de Montlluís, Odelló i Targasona.Sol que caracteritza la vall perquè “el Segre no corre acíen direcció N-S tal com ho fan els altres rius que bai-xen de la muntanya... sinó que s’escola amb placidesade llevant a ponent amb la plana estesa a banda i banda.Aquesta orientació permet al sol que l’acaroni d’un capde dia a l’altre sense cap muntanya que li faci ombra”,ens explica Josep M. Guilera a Pirineu a trossos.

“No coneixeu el cel de la Cerdanya? / Això jo us dicque no es pot explicar. / És tan ardent i blau que usenlluerna; / no el podeu pas mirar. / —Us deixa els ullstots plens de flamarades, / és d’un color molt fort i tanlluent / que no en podeu aguantar les mirades / i usdeixa el cor tot ple d’encantament”, ens conta Magda-lena Masip en la seva obra pòstuma Des de Cerdanya,mentre que aquests llums són els que permeteren fer elbell llibre de fotografies —ja comentat— a Kim Cas-tells. Un sol que “brille avec éclat, même en plein hiver,notamment dans la Solane” per a Emmanuel Brousse ala Cerdagne française i que porten a començar l’apartatde la Cerdanya de l’Album Meravella amb dues parau-les clau: “la magnificència i la lluminositat d’aquestacomarca corprèn perennement el sortós viatger que perprimera vegada hi posa els peus” perquè, com diu Evi-

lasio Moya a Vehemencias y tropeles, “el viento infundeclaridad al valle ceretano / y gime áspero, humilde, alti-vo o lento. / Multicolor, gravita la luz constantemente./ Y un susurro interno de amor abraza al valle. / Y la luzse distiende y esparce constantemente”.

Per la seva part Henry Myhill, a North of the Pyre-nees, explica al lector que “la part nord de la vall —lacara que mira al sud— gaudeix d’una insolació excep-cional. Per aquesta raó, la carretera que passa per allàhom l’anomena la Solana, i Font-romeu, a una altitudde 1.800 m, és considerat el lloc més assolellat de totFrança. Arriba a rebre 3.000 hores de sol per any—tantes com la ciutat d’Alger.” I a Les terres catalanes,Pere Blasi no pot deixar d’esmentar que la Cerdanya “ésuna terra lluminosa, terra del sol i de cel diàfan, pro-fundament blau.” Un sol que, sovint, en retirar-setambé és motiu de cants, com ara el de François Pagèsa Coucher de soleil en Cerdagne, quan diu que “au fonddes vallons noirs va s’éteindre le jour, / Mais le soleilcouchant, par delà nos montagnes, / Allume un incen-

La Cerdanya 277

estany, avui l’amaren altes formacions muntanyoses.Jacint Verdaguer ens ho explica en el seu cant al Pirineua Canigó d’aquesta manera: “Avuy l’estany no hi es, yalta muralla / d’un castell de titans és eixa serra, / perescudar la catalana terra / fet sobre’l dors del Pirineualtiu. / Noufonts, Carlit y Canigó y Maranges / son sesquatre ciclòpiques torrelles / y son eixos turons ses sen-tinelles / hont encara les áligues fan niu.”

Les ciclòpies torrelles cerdanes més importants hanestat cantades, lloades i ressaltades al llarg del temps,potser per allò que l’amplitud de la vall encara les des-taca més. En tot cas, per a Estanislau Torres a El Piri-neu, “no són, però, muntanyes que et caiguin al damunt,com a Andorra, per exemple. Les muntanyes de la Cer-danya, tot i ratllar algunes d’elles els tres mil metres i nobaixar pràcticament dels dos mil, estan suficientmentallunyades per no aclaparar els esperits poc amants demonstres geogràfics.” Són cims alterosos de gran signi-ficat històric que esdevenen fites literàries, geogràfi-ques i històriques importants. I també, és clar, a volteses tornen barreres importants. Sobretot a l’hivern o enèpoques de dificultats polítiques.

Muntanyes que bressolen la terra cerdana a banda ibanda, tot deixant, però, els passos naturals per a lacomunicació. Hi ha moltes cites, algunes força reiterati-ves, sobre aquests pics ceretans: “des montagnes super-bes l’encadrent, hérissées de pics, blanches de neige ousommet. Le point capital de ce tableau est le massif deCarlitte, si profondément coupé de vallées et de gorges,enfermant entre ses plis les lacs les plus vastes et les plusnombreux des Pyrénées”, ens explica Ardouin-Dumazeta Voyage en France. Midi, la qual cosa fa dir a Pierre Vidala Souvenir d’un touriste que a aquesta regió “dominent lesdeux pics Carlit et Peric.” Un Carlit que deixa astorat elmateix Vidal en la seva Guide historique... com ens

die où toute la Cerdagne / Flambe, du gouffre sombreau front doré des tours.” Llum crepuscular que LouisBertrand descriu així en la seva obra Font-Romeu:“L’heure crépusculaire est fugace, austère et sobre en sestonalités. Un peu de rose sur les épaules des montagnestoujours neigeuses... Et puis tout sombre dans des griset des bleus d’une délicatesse, d’un richesse infinies.”

La Cerdanya alterosa

I si nombrosos autors lloen la plana cerdana, ho fan per-què aquesta plana destaca per trobar-se al mig del Piri-neu, és a dir, enmig d’alteroses muntanyes, algunes deles quals han estat, així mateix, enaltides. Així, a La Cer-danya, Pau Vila escriu: “la Cerdanya, vista des d’algunsde llurs magnífics miradors naturals —Font Romeu, perexemple— que dominen tota l’extensió del país, mostraamb tota claredat les seves dues divisions característi-ques, filles de la seva configuració: la «Plana» i la «Mun-tanya».” La plana, que en temps reculadíssims fou

La Cerdanya278

demostren les seves paraules: “le spectacle dont on jouitdu sommet de Carlit est merveilleux. On voit un très-vaste horizon de montagnes, de lacs, de paturages et dedéserts pierreux”. Henry Russel també hi descobreix lesgrans pastures i, per a ell, “c’est le pays par excellence dela santé, de la lumière et de la liberté où il ne fait en éténi chaud ni froid et où jouit d’une vie splendide.” Un picdes del qual, segons Emmanuel Brousse a La Cerdagne,“on jouit d’une vue très étendue et très belle.” En qual-sevol cas, Estanislau Torres, si bé troba que “la zona delCarlit, on es troba el llac de les Bulloses, és molt majes-tuosa”, reconeix que “és, també, un pèl trista.” Amb tot,el veu com “un cim amb forta personalitat.” Un pic delqual Ramon Blasi comenta a Meitat de França: “...i elCarlit, Carlit gavatx, / que ets català i no t’ho penses!”

Ara bé, si el Carlit és alçada, corpulència i zona dellacs, un dels accidents geogràfics que més literatura hagenerat és la serralada del Cadí, que Georges Beaumeveu com “une muraille de granit qui semble vêtue d’unerobe de velours lilas descendant en larges plis vers les cul-tures, et dont les dents de scie, très longues, reluisent, cesoir, de neige et d’or.” Salvador Capdevila, en Terres cer-danes, fa explicar-se a la serralada tot responent al turó de

la Bastida quan aquest pregunta qui l’ha interromput:“—jo; que si bé d’alçada no en tinc tanta, / ni llamps, nitrons ni el temporal m’espanta / puix sóc de penyes tot:sóc el Cadí.” Aquest, al poema Canigó, de Jacint Verda-guer, és descrit així: “És del Cadí la serralada enorme /ciclòpic mur en forma de muntanya, / que serva elterraplè de la Cerdanya / per on lo Segre va enfondintson llit. / Resclosa fóra un temps d’estany amplíssim, / aon, en llur fogosa jovenesa, / aqueixos cims miraven labellesa / de son front avui esblanqueït.” I, en el seu cap-damunt, fou Isidre Escofet qui s’inspirà per escriure enCançó del poeta vianant la seva experiència: “So passat eljorn a dalt del Cadí; / aygua som begut a Prat d’Aguiló;/ lo que jo so vist... si us cabés dî!... / desde dalt dels cims,qu’es bell l’horitzó!... — Congestes de neus; be’n so tre-pitjat! / y escamots d’isarts, més d’un en so vist!”. Encanvi en Joanet i en Lluïset de Martí Genís a la Reinetadel Cadí contemplaven la serralada tot observant “el blaufosc de sos rocams immensos, tallats en aspres xaragais ipunxagudes crestes, cortina enganyant a la mirada ambuna semitransparència cristal·lina, barreja d’aire, d’aigua,com colossals safirs, per sobre les serres i fondalades veï-nes que li feien de monstruosa escalinata...” B

La Cerdanya 279

La Tosa d’Alp des del campanar

de Puigcerdà

El Cadí

Querol. Fumeja la fàbrica de llet i, després del pas anivell, tren i cotxes correran paral·lels fins a l’entrada dela gran vila pirinenca”. Per a ell, “cap altra poblacióveïna, ni a França ni a Espanya, no li fa la competència.

De Puigcerdà són nombrosíssims i variats els escrits,alguns força contradictoris en el marc del pas del temps,d’altres repetitius, més fruit d’una narrativa descriptivaque no pas literària. Per això, hom ha cregut adientrecollir els que a continuació s’exposen com a més sig-nificatius. Així, una visió global de la Cerdanya ens faveure, de la mà d’Ardouin-Dumazet en el seu Voyage enFrance, que “au centre de tableau trône Puigcerda... Elleest pimpante sur sa colline verdoyante, entre ses rem-parts”. A versemblança, Georges Beaume a Des Vosgesaux Pyrénées, destaca que la plana cerdana està “com-mandée par le bourg de Puigcerda, qui, flambant d’ocreet de chaux, s’élève parmi les jardins, sur sa butte jaillieau milieu de la plaine”. Per aquest motiu, Josep Vallver-dú, a L’Alt Urgell, Andorra, la Catalunya francesa, la Cer-danya, ens explica que “a la Cerdanya, de Puigcerdà endiuen la Vila. I des de qualsevol angle que la mirem,apareix aplegada entorn del seu tossal. Les tosses que esveuen al fons són ja en terra francesa, cap a la Vall de

La Cerdanya280

Puigcerdà

Puigcerdà, arai abans

Reina i senyora de la Cerdanya, segura en el seu tron, técorda per a estona” perquè té, segons Josep Pla a Cata-luña, “un gran encanto, pero su secreto, la mayor de suscualidades, es ser una de las ventanas más prodigiosasdel país, de una imaginación más continuada”.

Per la seva part, Estanislau Torres a El Pirineu, mésgeògraf, observa que “Puigcerdà és una vila encara benarrapada al «puig» on va ser bastida inicialment”,motiu pel qual Josep Pla comenta que “su posición esalta, no encastillada. Su actitud presidencial es razona-

ble. Todas las panorámicas, abiertas a poniente, amediodía y a levante, son desde Puigcerdà una puramaravilla”, ja que com diu l’Himne Cerdà escrit perFrancesc Matheu, “com una roda de sardana / lospobles tots ens dem la mà / voltant al cor d’aquestaplana / l’enturonada Puigcerdà. / Sembla una reina ensa cadira / Ceres, que vetlla el nostre afany / semblauna fada que sospira / quan ve la Festa de l’Estany”.

Potser per això ja Víctor Hugo a Les orientales labatejà com la “riche Puygcerda”, i Albert Salsas a la Cer-

Puigcerdà 281

Capella Ntra.Sra. de Gràcia

Casino de Baix "Círcol Agrícola Mercantil"Ajuntament

Mirador

Estacióde Renfe

Campanar de Sta. Maria

Esglèsia deSant Domènec

Convent deSant Domènec

Antic Convent

de Clausura

Parc Schierbeck

Bosquet

Estany

al camí dels enamorats i a l'esglèsia de Rigolisa

C. Pons i Guash

Pg. del Bosquet

C. dr.Piguillem

CasinoCeretà

Obelisc a HeroisPl.

Barcelona

Pl. Herois

C.Alfons I

C. Escolàpies

Pl.Cabrinetty

Pl.Ajuntament

C. Querol

C.Higini de Rivera

Av. delsPirin

eus

Camí d'Age

Ctra.N-152

Camí dur

Pg. Pere Borrell

C. Hostal d

elSol

Av. de Catalunya

Pg. 1

0d'

abril

C.Ca

dí

Pg. dela

Sèquia

Puigcerdà

Carrer, places i comerçVINCENT CHAUSENQUEJOAN TRIGALLSEBASTIÀ BOSOMMARTÍ SOLÉPAU VILAJOSEP RIUSGEORGES BEAUMEESTANISLAU TORRESMARTÍ GENÍSVALENTÍ VAN HASSELJOSEP M. JUNOYRAFAEL VALLBONANARCÍS OLLERM. DOLORES SERRANOJOSEP VALLVERDÚPEP COLLELLDEMONTEMMANUEL BROUSSEXAVIER SOLÀMIQUEL ARIMANYJOSEP BOTEYJOAN MARAGALLMANUEL MARISTANYJOSEP M. XANDRICÈSAR AUGUST TORRAS

CapitalitatARDOUIN-DUMAZETGEORGES BEAUMEJOSEP VALLVERDÚJOSEP PLAESTANISLAU TORRESFRANCESC MATEUVÍCTOR HUGOALBERT SALSASXAVIER FEBRÉSJOSEP M. GUILERAJOAQUIM CASASJOSEP RIUSJAUME BRAGULATJOSEP COMASISSI FABRAHENRY SPONTPIERRE VIDALJOAN OBIOLS

L'estany, els seus personatges i la seva festaVINCENT CHAUSENQUEJOSEP PLAISIDRE DOMENJÓJOSEP VINYETJOSEP ALBANELLJOSEP M. JUNOYMAGDALENA MASSIPM. DOLORES SERRANOANTONI MONSÓRAFAEL GAY DE MONTELLÀMANUEL MASRISTANYEVILASIO MOYASANTIAGO RUSIÑOLVÍCTOR BALAGUER

El mercatJOSEP SEBASTIÀ PONS

La sèquia de PuigcerdàSEMPRONIANA

Estiueig i un nou urbanismeGEORGES BEAUMEALBERT SALSASPEP COLLELLDEMONTM. DOLORES SERRANOVENTURA PORTAJOAN PERUGAJOSEP RIUSJAUME BRAGULAT

Vila emmuralladaVÍCTOR HUGOJ. HENRYPIERRE VIDALPAU VILAJOSEP PLAJAUME BRAGULATSEBASTIÀ BOSOMMARTÍ SOLÉ

L'església de Santa Mariai el seu campanarJOSEP RIUSPEP COLLELLDEMONTJOSEP COMASJORDI MASCÈSAR AUGUST TORRASVINCENT CHAUSENQUENARCÍS OLLERGEORGES BEAUMEREV. SEMBRADORFRANCISCO CAÑAMAQUEEVILASIO MOYA

dagne espagnole ens dóna a conèixer que, sota el pseudò-nim Rosselló, algú va escriure que “Puigcerdá, en dépitdes frontières, est restée la capitale de la Cerdagne. Cer-dans espagnols et français s’y donnent rendez-vous et s’ycoudoient. C’est la seule ville de ce pays si campag-nard...”, fet que fa comentar a Josep Vallverdú a Els riusde Lleida que la vila “és el rovell de l’ou, la referènciamàxima”, mentre que Xavier Febrés a El Pirineu, fronte-ra i porta de Catalunya, reiterant conceptes i sensepoder-se escapar de la trista divisió cerdana, comentaque “una de les coses amb què qualsevol cerdà està abso-lutament d’acord, al marge del color del seu passaport,és que Puigcerdà és la capital comarcal de tota la Cer-danya. Tant al nord com al sud de la ratlla de frontera,Puigcerdà és anomenada «la vila», a seques”, ja que, comdiu Josep M. Guilera a Pirineu a trossos, “per un acordtàcit, la capital de les dues Cerdanyes és Puigcerdà. Enssembla això, no obstant, que resulta una capital a mit-ges”, cosa que justifica per una manca d’interès culturald’aleshores, fet contradit, en part, per Joaquim Casas a

Atac i defensa de Puigcerdà [gravat de 1874]

La Cerdanya282

La vila emmurallada

Puigcerdà, des de l’antigor, havia estat emmurallada i fortificada en diver-

ses ocasions. Algunes d’aquestes estructures de defensa existiren fins a

les darreries del segle XIX, motiu pel qual Victor Hugo a Les Orientales

esmenta la població amb “sa bastille octogone”, mentre que J. Henry a Le

guide en Roussillon... comenta que, tot anant cap a Enveig, passa “longe-

ant le petit étang de Cerda qui est sous ses murailles”. En tot cas aquestes

defenses diferien molt de les antigues. Per això Pierre Vidal, a Guide... des

Pyrénées-Orientales, manifesta que “on nous avait souvent parlé des rem-

parts de Puigcerda et nous avions cru à des murs construits avec des moe-

llons et de chaux. Quel ne fut pas notre étonnement quand nous ne trouvâ-

mes que de minces barrages en papier mâché ou en argile qui ne résis-

taient pas aux coups de poings”. En qualsevol cas, com deia Pau Vila a La

Cerdanya, “avui ningú diria que la vila de Puigcerdà hagués estat amura-

llada, puix a penes en queda rastre i la influència dels diversos recintes

en la urbanització és ben poc visible”, cosa reafirmada per Josep Pla a

Imatge de Catalunya quan comenta que “dels seus antics closos emmu-

rallats, Puigcerdà no en conserva cap rastre”. Només, comenta Jaume

Bragulat a Vint-i-cinc anys de vida puigcerdanesa, “en començar el segle

restava en peu un sol dels vuit portals que sembla que havia tingut la Vila

al llarg de les seves fortificacions. Era l’anomenat de l’Escola Pia,

emplaçat al començ del carrer del mateix nom”. Muralles i portals que

s’anaren enderrocant, tot i que als puigcerdanesos, segons exposen

Sebastià Bosom i Martí Solé a Carrers i places de Puigcerdà, “encara els

costaria quelcom fer noves construccions fora d’aquell perímetre tancat,

al qual semblaven estar habituats i, de fet, no els seria fàcil trencar

aquesta barrera psicològica, fora de la qual es continuaria anomenant

‘extramurs’”. Vila emmurallada fins a les guerres carlines. Per això, Àngel

Guimerà ens rimava el 1874 quan en sortí victoriosa la Vila d’un setge

carlí: Que’ls pobles sans del plá fins á la serra /diran al món, que al veu-

re’t t’ha admirat: “per mes que atroni’l monstre de la guerra / sols tinga

Puigcerdà un engrú de terra, / hi haurá Patria y Vistoria y Llibertat”.

Notícies de Catalunya quan esmenta que “els cursosinternacionals de cultura romànica de Puigcerdà... hanconvertit la capital de la Cerdanya en un circumstancialcentre d’estudis de gran volada”.

En qualsevol cas, és una capitalitat de la qual la Vila,segons Josep Rius a Bells Indrets Catalans, “se n’orgulleixmerescudament”. Jaume Bragulat, a Vint-i-cinc anys devida puigcerdanesa, a principi del segle XX, diu de Puig-cerdà que “se li reconeixia la capitalitat indiscutible detota la Cerdanya, comarca delimitada com cap altra, si bépartida, trossejada per bestieses polítiques”. Del mateixparer és Max Sorre, per a qui la Vila “es todavía el cora-zón de la comarca”. És segurament per aquest motiu queJosep Comas, a Poesia catalana, li diu: “no perdis mai tafranquesa / ni oblidis que tu ets pairal: / de Cerdanyan’ets mestressa / i el nostre Cap i Casal”. Issi Fabra varecollir aquesta idea en la seva sardana Puigcerdà: “Puig-cerdà, terra estimada, / ets l’estel del Pirineu, / Capital dela Cerdanya, / de Bellver a Font-Romeu. —Puigcerdà,terra estimada, / ets l’estel del Pirineu, / Capital de laCerdanya, / la ‘joia’ dels ceretans”.

Tanmateix, hi ha qui rebaixa aquesta capitalitatsobre tot el conjunt cerdà —tot i lloar-la, però— comara Henry Spont a Font-Romeu quan no pot estalviar-se de comentar que “c’est bien le moins que je consa-cre quelques lignes à la charmante capitale de la Cer-dagne espagnole, si gaie...”. Xocant per la seva contra-dicció amb la resta d’autors, Pierre Vidal, a la Guidehistorique et pittoresque dans le Département des Pyréné-es-Orientales, observa una població que “ne diffèreguère des villages français qui l’environnent..., en par-courant la ville, on s’aperçoit bien vite qu’elle n’a pas dephysionomie originale”, i entra en comentaris mésparticulars i curiosos, alguns dels quals potser són fruitd’una imaginació un punt freudiana o que podriaqüestionar-se: “on voit bien, par ci par là, quelques bal-cons tendus de toiles plus ou moins blanches ou vertesqui font penser de loin aux aventures amoureuses desromans espagnols”. Més cap ací en el temps, JoanObiols a Fulls de Pergamí, una mica confós i poc escla-ridor, es troba amb una Vila “contradictòria, desigual...La Vila és una estranya síntesi de vitalitat i estanca-ment alhora.... i si ens endinsem en l’ànima de la capi-tal cerdana hi trobem tots els signes que han fet dePuigcerdà un nucli amb una forta personalitat”.

Aquestes descripcions, però, difereixen de la visiófrancesa, molt típica del moment, que ens va deixarVincent Chausenque a Les Pyrénées ou voyages pédres-tres..., quan, en entrar a la Vila, ens comenta que “nousnous rendîmes, au travers de rues où rien ne caressaitles sens... Tout est espagnol dans les habitants commedans les maisons qui sont sans goût, obscures et mal-propres. C’était un dimanche, et une nombreuse popu-lation rendait les rues très animées”. En qualsevol casaquest no havia estat el parer d’altres escriptors, ans alcontrari. Ja des del segle XVII, Joan Trigall deia que El carrer d’Espanya

Puigcerdà 283

una “xiroia pubilla cerdana, aquesta polida, neta, enjo-gassada i joiosa ciutat...”. Un dels protagonistes de laReineta del Cadí, de Martí Genís, tot venint des de laMolina, es troba amb “la majestuosa plana sembrada degrapats de boscos i de grapats de pobles, on entre mig atots dominant-los, mostra la netedat i blancor de sescases Puigcerdà, la deliciosa vila i capital de la Cerdan-ya”. Capital que, a Valentin Van Hassel a Zigzags dans leSud-Est de la France, li sembla “tout blanc et tout rose”,i afegeix que “la ville est jolie et coquette dans ceinturede boulevards où s’élèvent de ravissantes villas”, tot ado-nant-se però que “les rues sont étroites, bordées de mai-sons élevées, toutes possédant un balcon”. Carrers,

“las calles son muchas, anchas, buenas y hermosas; ytanto que yo he estado en muchas villas y ciudades deCataluña y, notándolo, en ninguna parte las he visto tanbien puestas...” a Sebastià Bosom i Martí Solé enCarrers i places de Puigcerdà. Mentre, a La Cerdanya,Pau Vila ens explica que la Vila “situada en el planelldel dic flúvio-glaciar que s’allarga bo i avançant sobre laPlana, té els seus carrers ben traçats, més o menys rec-tes, més llargs els que porten la direcció de l’eix del dic,i més curts els que li són perpendiculars”, de tal mane-ra que per a Josep Rius “es veuen drets i ben arranjats iles cases són de tres i quatre pisos”. Una Vila que plaua Georges Beaume “par le dédale de ses rues, la plupartnon pavées, souillées d’eaux et d’immondices”.

Per la seva part, Estanislau Torres constata que “elscarrers solen ser estrets. La impressió que en rep el visi-tant és que encara viu reclosa dintre les muralles. És unavila puixant i d’aspecte agradable, amb molt de comerç”.Segurament per això, Josep Rius li alça el rang de vila aciutat en comentar que “l’aspecte de la capital de la Cer-danya espanyola, en aquestes primeres edificacions icarrers, és d’una esplèndida ciutat...”. I afegeix que és

Narcís Oller

El mercat a la plaça Cabrinetty,a les primeries del segle XX

La Cerdanya284

El mercat

A Puigcerdà, vila agradosa, senyora i dominadora de les Cerdan-

yes, un clar matí de diumenge, a les deu, m’estava a la plaça

Major; al mig d’un bellugadís de gent muntanyesa.

Un vol de criades afanyedetes la creuava de quan en quan, lluint

el cos rosa o blanc i el pentinat de tint ros, mentres que les pageses,

dretes com ciris, més acostumades a la quietud pacienta, guardaven

els cistells i paners d’ous, vetllaven els pollastres i llapinots, i oferien

en cada mà les pobres guatlles caçades pels glevers de Cerdanya.

En aquella matinada un bell teixir i desteixir de notes lluminoses,

i feia un temps d’àngels. Les parades del mercat s’enjoiaven amb el

préssec groguenc, la ja madura pera de la closa veïna, el raïm d’Es-

panya, el meló de sang vermellosa, i l’humil avellana. Més allà, arran

de les botigues, s’acaramullaven com un altar recargolat i de gust

barroc, els poalets de terra negra, i aquells porrons de vidre florejat

que són mostres de la ingenuïtat catalana.

Josep Sebastià Pons

Prosa completa

carrerons i places per on solia anar Josep M. Junoy talcom ens explica a El gris i el cadmi quan diu, per exem-ple, tot recordant el seu amic Eduard Egoscue, que“pujava jo per un dels pintorescos carrerons de la vessantnord-est de Puigcerdà”. També, compartint amb Déo-dorat de Sévérac, “a mitjan estiu, en colgar-se el sol... —un got de Banyuls— sentats en la terrassa d’un cafè dePuigcerdà, voltats de la verda vall de la Cerdanya”.

Un record no tan agradable el tingué VenturaPorta —com ens conta Rafael Vallbona a La comuna dePuigcerdà— quan, molt jovenívol, va ser detingut pels

soldats el 1939 prop del mas de Bordes. Aleshores, diuque “des d’allí em dugueren a Puigcerdà, vila de carrersdeserts, de botigues només entreobertes, tota ellasilenciosa, embolcallada per la flonjor de la neu, ador-nada amb caramells de glaç que penjaven dels ràfecs”.Penjolls glaçats perquè a ulls del vailet Martí Solé, comens conta ja de gran en El meu carrer, “llavors, als corsde l’hivern, nevava molt més que no pas ara, i pernosaltres els petits aquells dies eren una festa major.Mai no en teníem prou de neu i sempre desitjàvemque en caigués una mica més (...). Ja devíem ser unamica més grans quan fèiem boles de neu i les tiràvemenlaire tot intentant trencar les enormes candeles degel que es feien a la part més baixa dels llosats, tot pen-jant sobre el nostres caps”. Vailets jugant amb la neu iel glaç com ara els de Narcís Oller, com ens conta desde Samperí en Nevant: “allotjat en un bell xalet voltatde jardins i construccions industrials, al peu del riu

El passeig del 10 d’Abril

El Tixaire, un hotel de luxe perals estiuejants del segle XIX

Puigcerdà 285

Estiuejants

A boca foscant, quan la temperatura es torna agradable, el caminet

de grava que envolta el llac s’omple de la colònia dels estiuejants de

Barcelona. Els senyors, amb copaltes i corbates de nus, mouen amb

afectació els bastons de mànec de plata o ivori; les senyores, abriga-

des com en ple hivern, garlen sense aturall de les modes de París. Hi

ha una munió de minyones que arrosseguen cotxets de nadons o

donen el berenar a criatures rosades i grassonetes, angelets acabats

de sortir de les estampes religioses. Uns quants adolescents vestits

de mariners juguen entre la gent gran i els seus crits s’imposen sobre

la gatzara dels ocells als arbres.

Joan Peruga

Últim estiu a Ordino

Carrers puigcerdanesos contemplats d’altra maneraper M. Dolores Serrano a Crónicas de las fronteras, perquèveu que “el centro de Puigcerdà es un hervidero de vehí-culos que aparcan y desaparcan, de gente que entra ysale, compra y vende, come y se refresca, mira y compa-ra. Aquí se venden todas las cosas inimaginables y aunalgunas que jamás hubiera imaginado que se pudieranvender, y mucho menos comprar”. Potser per tot això,Josep Vallverdú es pregunta a Els rius de Lleida “quantagent hi ha a Puigcerdà a l’estiu? Diversa i multiforme,rica i pobra, però tota vagarejadora, tota badoquejadora,tota compradora... francesos de sandàlia i mitjons, dedona rabassuda i vermellosa..., alemanys de calça curta,

Querol, a un quart de Puigcerdà, i em desperten dematinet grans exclamacions i rialles de mos fills.Demano per la causa d’aquells alegroris... i em diuenque és la neu. —Neva? —Sí, papà, neva”.

“Home de terres baixes”, com ell mateix es bateja,no pot deixar de lloar el paisatge de tota la contrada isortir a trepitjar la neu com si d’un nen es tractés. Anàvers la Vila, la qual, per la neu que queia, “tot just l’a-rribava a albirar com a través d’un vel de mussolinasens fi, que anava desenrotllant-se de dalt a baix. Elshorts, escalonats del puig que la vila corona, semblavenpoblats de fruiters florits... I nevava, nevava, nevavasilenciosament”.

La Cerdanya286

Centenares de luces, dentro de sus faroles, con tonos pálidos, encarnados, verdes,

amarillentos, violetas claros, y naranjos de cadmium, se reflejaban en líneas ondulan-

tes y perfiles aplastados en la quieta superficie y cada punto luminoso llevaba su bri-

llante color reproducido en arrogante cola que por doquier le seguía con centelleo

vibrante en la ondulación del agua... (...) De aquel silencio absoluto salieron (...) suaví-

simos ecos entonando la invocación al cisne del Lohengrin. (...) la luz de las estrellas

entre la oscuridad imponente era el mejor escenario que jamás tuvo la creación de Wag-

ner. (...) Una claridad diáfana surgió en medio del estanque y entre la pálida luz se vio

aparecer el Lohengrin “en persona”. (Los petardos) volaban como una fuga de estrellas

y lanzaban sus colores verdes y violáceos en gotas de fuego, algunos al explotar derra-

maban por el cielo una cascada de desmayadas luces... (...) y por un momento baña-

ban el paisaje nocturno de tonos inverosímiles y contrastes de escenografía teatrales...

(...) salió disparado en inmenso abanico un volcán espantoso que inundó el horizonte

de llamas, reflejadas siempre en el lago como un incendio colosal y terrorífico... Así

acabó la hermosa fiesta del estanque.

Santiago Rusiñol

La Vanguardia

Triples y cuádruples y quíntuples líneas de faroles de colores lo circundaban, colgando

de un árbol a otro, siendo verdaderas guirnaldas de frutas de fuego (...) la juventud cere-

tana, agolpándose a las puertas de los palacios que rodean el estanque, cantaba el

“Himne cerdá”, puesto en música por Sánchez Gabanyac, escrito con sorprendente ins-

piración por el poeta catalán Francisco Matheu (...).

Una multitud inmensa (...) abriéndose difícilmente paso por entre ella los coches

fantásticamente iluminados de las principales familias de Cerdaña y las dos carrozas de

la Agricultura y de la Industria, admirable y artísticamente arregladas por Santiago Rusi-

ñol y Antonio Fabrés (...) los hoteles y chalets que se levantan en aquestos contornos,

todos pródigamente iluminados y todos ofreciendo (...) grata hospitalidad a la colonia

veraniega (...) colonia en que los más altos y preclaros timbres de la nobleza catalana

se confunden y codean con los príncipes de la industria y el comercio, y todos con los

próceres de las letras y de las artes, representados hoy aquí por escritores y poetas

como Francisco Matheu, Narciso Oller, Silvino Thos, Celestino Barallat, y por artistas y

pintores como Fabrés, Rusiñol, Borrell, y Lorenzo Masriera.

Víctor Balaguer

Fiestas de Puigcerdá

La festa de l’estany

La primera festa de l’Estany, 1886 [de D. Baixeras]

cabell ros i màquina fotogràfica penjada al coll, amb ladona en mini i les criatures escampades... Les exhibicio-nistes no solament porten escassa roba, sinó que sentenla necessitat de dur les sabatilles o les espardenyes a reta-ló, de forma que ensenyen uns centímetres més de pell...No sembla haver-hi tanta pressa com a Andorra”.Tambéa Puigcerdà, Pep Collelldemont es troba en La Cerdan-ya que “ha arribat el moment de passejar-nos pel centrede la capital ceretana, ple de botigues a banda i bandadels carrerons estrets. (...) Puigcerdà és el centre comer-cial de la comarca i els botiguers lluiten per mantenir elsseus negocis en forma. Hom hi pot comprar de tot”, jaque, com deia Pau Vila a La Cerdanya, les botigues estoquen: tota la vila és mercadal. Però el mercat pròpia-ment dit té lloc tots els diumenges...”. No obstant això,també explica que “ultra del seu caràcter comercial, el fetde constituir un centre magnífic d’excursions, amb unclima fresc a l’estiu i assolellat a l’hivern, li han donat unaatracció turística i l’han convertit en una estació d’es-tiueig”. Mercat del qual Emmanuel Brousse, a Excur-sions dans les hautes vallées de la Tet, de l’Aude et du Sègre,apunta que és “très animé” i que reuneix “les habitants deles deux Cerdagnes”.

Botigues que impulsaren Xavier Solà a fer l’Auca dePuigcerdà amb tot un seguit de dibuixos que reflectien elsestabliments i amb texts que, per exemple, deien: “Enperfums i bisuteria, / a la Saldadora feu tria. —No t’hipensis gaire, / per Hotel? a can Tixaire. —En Padrós ésben clar / el que talla el bacallà. —Set no passis... / ambgasoses Dafis!!! —Bona cuina i pocs diners? / Al Núria iningú més —Anant a n’aquesta perruqueria, / unaNINA vostè es tornaria”. Comerç, mercat... que fan dira Miquel Arimany a Paisatges de Catalunya que “qui diriaque sobre aquest rocall / que sembla de pedrera abando-nada / s’hi remoguin en tràfec i traüt / sense perdre en eltràfic l’elegància / prou vilatans i forasters, aquests / d’ullencuriosits i amb sobrera mirada”.

Però a més dels carrers, hi ha d’altres indrets o ele-ments que han estat motiu per emprar la ploma o elbolígraf. Un d’ells ha estat una plaça que encisa, la del’Ajuntament, altrament anomenada a l’antigor Placetade les Monges. “Ve a ésser —diu Josep Botey a Bellsindrets de Catalunya— un balcó que no té parió a Cata-lunya, quant a vista camperola”. Un balcó que va per-metre a Joan Maragall a Visions & cants fer el cant “Amuntanya” tot escrivint: “M’agrada el balcó gran de la

El carrer Major, avui i ahir

Puigcerdà 287

n’enllesteix la descripció tot dient que es tracta de “unhermoso mirador sobre la Cerdaña occidental, a juiciode las guías”. En canvi, Manuel Maristany, a Ha nevadoen la Molina, confessa obertament la seva predilecció peraquest lloc on la gent queda “embobada contemplandolos efectos de las luces y sombras sobre la dentada cres-tería de la sierra del Cadí y el Forat del Segre. Un solovistazo desde el Balcón de la Muralla permite en un ins-tante captar la peculiar atmósfera cerdañesa”.

“No gaire lluny de l’Ajuntament hi ha la PlaçaMajor, dedicada al general Cabrinetty, —ens comentaPep Collelldemont— una plaça bonica, porticada, enca-ra que plena de cotxes que li treuen tot el seu encant”.Josep M. Xandri en La Cerdaña ens n’explicava que s’hifeia “el concurrido mercado internacional que celebra lavilla todos los domingos”. A més, observava que “a unode sus lados pueden admirarse dos casas sumamentenotables, contiguas ambas... La primera es la antiguacasa Cadell... La que sigue es la que fue regia morada dela noble familia de Descatllar... Hoy se halla convertidaen Gran Casino, Círculo Agrícola Mercantil”. En ella,hom hi trobava, segons Cèsar August Torras a la Cer-danya, “l’estàtua del general Cabrinetty en el centre,obra de l’esculptor Rosendo Nobas”, mentre que Geor-ges Beaume ens diu que “nous entrons au cercle duCommerce” on, irònicament, comenta que “les com-merçants ne doivent guère travailler, à Puigcerda. Ilsjouent à la poule dans une longe salle maigrement con-fortable. Le cercle est installé dans l’hôtel d’un grandd’Espagne ruiné. Les portes sont ouvragées, les murscouverts de guirlandes de fleurs moulées dans le plâtreou la pierre”. Tanmateix, diu que “de la terrasse du cer-cle, qui est la plus élevée de la ville, nous dominonstoute la Cerdagne. Elle nous charme une fois de plus,douce comme une femme étendue au soleil”.

muralla / quan la gent de la vila hi va a badar / i amb ullja quasi incommovible aguaita / el pas de la llunyanatempesta”, estrofa aquesta que figura en una placa demarbre adossada a la façana de l’Ajuntament, la qual vacol·locar-se en un acte d’homenatge a l’escriptor l’any1961. Això va motivar la següent carta del seu fill, JoanA. Maragall: “vull renovar en nom de la meva germanaHelena i nostre, l’agraïment per les moltes atencionsque amb nosaltres tingueren durant l’estada a Puigcer-dá, i felicitar-lo per l’encert en la realització dels actesd’homenatge al nostre pare”. En tot cas, l’indret nosembla que complagués tant a M. Dolores Serrano, que

Manuscrit original de Joan Maragall

La Cerdanya288

L’estiueig i un nou urbanisme

De la mà de Georges Beaume, “nous allons sur le pla-teau dans le riche faubourg. Ce ne sont que jardins etvillas, somptueux ombrages, ruisseaux et vergers. Lesheureux de Barcelone, venus là durant l’été, se pava-nent derrière leurs grilles peintes, sur le sable doré, etles hommes bruns fument leurs cigares, les femmes auteint mat agitent l’éventail. Un étang, qui sert de réser-voir à la ville, répand au milieu des pelouses son ondetranquille et bleue. Ce paysage de poésie bourgeoiseme rappelle nos banlieues de Paris, les pavillons cossusqui recherchent la verdure”. Indret aquest, així mateix,llargament tractat per Albert Salsas quan veu que“autour du Lac sont tracées de nombreuses alléesombragées d’arbres de diverses essences, véritablescharmilles embellies par de beaux jardins remplis defleurs, de verdures, de jets d’eau. Ces parterres, odo-

rants et fleuris, sont l’ornement de brillantes villas oude gracieuses quintas qui dressent fièrement vers l’azurdu ciel leurs pittoresques toitures dentelés ou leurssveltes belvédères, leurs élégantes tourelles, d’où l’œilravi contemple de haut les deux Cerdagnes”.

Dins d’aquest bell marc, Pep Collelldemont enscomenta que “els senyors, gairebé tots de Barcelona, pas-saven les seves vacances a Puigcerdà. Poetes, escriptors,terratinents i industrials s’hi aplegaven, vestits ells ambels seus pantalons blancs i la gorra, amb vestits llargs lessenyores. Les minyones inconfusibles, vestides de blanc,passejaven els nadons sota els arbres del parc. A poc apoc es van aixecant les villas, així, en castellà, que que-dava més fi. Portaven noms ben curiosos, que encaraveiem escrits en algunes façanes: Villa Paulita, VillaMargarita, Villa Dionisia... Aquelles torres, llavors tanben cuidades, manifesten obertament la duresa del pasdel temps. Algunes s’han arranjat i mostren amb orgullel seu passat, d’altres han caigut i algunes lluiten entre lavida i la mort”. Una època aquella que per a M. Dolo-res Serrano “es un momento pletórico, de fermentación,de grandes proyectos. Los intelectuales descubren laCerdaña, y Puigcerdá cobija a Granados, a Albéniz, a

El mirador de la Cerdanya, a la plaça de l’Ajuntament

Homenatge a Joan Maragall en presència dels

seus fills, l’any 1961

Puigcerdà 289

En tot cas, la visió de l’indret era ben diferent tot justacabada la Guerra Civil espanyola. Així, Ventura Porta aDies clars vora l’estany ens explica que en ser detingut, “elssoldats em van escortar cap a l’estany, que estava cobertper una capa de glaç. Darrera les reixes, els jardins que johavia vist magnificents mostraven ara l’estampa desola-da de tots els abandons. Les mansions del senyoriu erencloses o esventrades; una d’elles havia estat arrasada amb

Verdaguer y a Rusiñol, a los Martí y a Maragall. En lafinca del doctor Andreu, o en casa de los Moner, seorganizan cenáculos y veladas literarias. Se crean nuevosmitos, como la figura de ‘la Vella’. En la ‘Festa de l’Es-tany’, el tenor Viñas, con coraza plateada y doradoyelmo, canta Lohengrin, mientras boga por las aguas dellago montado en un cisne que los niños aclaman furio-samente al grito de: L’unec blanc!, l’unec blanc!”.

La Cerdanya290

“De Puigcerdà —ens explica Josep Rius- he de donar constància de la plaça, al bell mig de

la qual s’aixeca el gran campanar solitari que sobresurt de tots els alts edificis que com-

ponen aquesta ciutat..., i des del cim d’aquesta encimbellada torre, veritable talaia ciuta-

dana, hom podria veure des d’un mirador immillorable, tota la ciutat; i aquesta estimada

comarca amb les nombroses rengleres d’alterosos àlbers” perquè, “des de dalt —comen-

ta Pep Collelldemont- es pot dir ben bé allò de «tota la Cerdanya als meus peus». I és des

d’aquest indret... quan hom s’adona una vegada més de l’absurda divisió de la Cerdanya

arran del malèfic Tractat dels Pirineus. Allò és França, comentàvem amb conya observant

unes cases que estaven agafades a unes altres, que eren d’Espanya”. Campanar antic i

afermat, per això Josep Comas ens diu que “ell restarà impassible, / i al final del pas dels

anys, / quan els cabells ja blanquegen / doncs la vida es va escurçant. —Li direm, Adéu!!,

un dia, / i ell aferrat a la vila, / la seguirà vigilant”, igual que el baixrelleu del traginer a qui

Jordi Mas al Camí ramader dedica un poema que acaba dient-nos: “dins l’arcada del bap-

tisteri / a l’arquivolta on és tallat, / en cerca del sagrat misteri / camina vers l’eternitat”.

Un campanar de l’antiga església parroquial, la qual tenia segons Cèsar August

Torras a Cerdanya “dos notables portades gòtiques ogivals construides ab marbre roig

d’Isóbol”, la qual, de “fabrique massive, où le défaut d’air et de lumière, n’est point

compensé par une prodigalité de dorures et de lourds ornements”, segons contava Vin-

cent Chausenque. En ella, també hi observà que “des deux côtés de la nef, plusieurs

rangées de bancs offraient aux homes des sièges commodes, tandis que les femmes,

sans distinction, étaient à genoux au milieu”. Foscor que també posa de manifest Nar-

cís Oller a Pilar Prim quan en sortir de missa pel carrer de Santa Maria, avui Major,

“avensaren per ell, encara enlluernades pel sobtat traspàs de la fosca del temple a n’a-

quell desvassall de llum y colorayna bellugosa”.

Dins del temple, Georges Beaume observa, “sur un autel de la Vierge, un portrait qu’on

attribue a Murillo” tot preguntant-se si “l’attribution est-elle légitime? I es respon que “je suis

frappé par ce visage pâle aux yeux noirs, ce beau visage aux joues rondes, aux lèvres roses,

qui respire la jeunesse, fans un air de douleur et de rêve”. Una església enderrocada el 1936

sota l’esperit anticlerical del moment com ens ho manifesta un anònim en la revista el Sem-

brador quan comenta, cruament, que “he visto las obras de derrumbe, de lo que fué antro

espiritual de corrupción. La desaparición de aquel edificio, a la par que el saneamiento

moral que significa, dará realce urbano a aquel lugar. En lugar de rincones, de oscuridad,

cadaverismo y atmósfera rarificada por el aliento fétido de la beatería fanática, habrá ampli-

tud, vida, luz y saneada atmósfera”. Del fet només en restà el vell campanar, coneixedor i pro-

tagonista de la història de la Vila perquè, a més de la funció religiosa, també, comenta

Sebastià Bosom a Puigcerdà, feia una tasca “molt més social en tocar a foc amb la campa-

na gran... Tanmateix ha servit... per a tocar les hores del rellotge. Una funció més esporàdi-

ca... ha estat la de lloc de vigilància en períodes de guerra, com també de defensa”, tal com

explica F. Cañamaque en El héroe de Puigcerdá tot comentant un atac carlista: “contestó-

seles desde el torreón... y desde el campanario de la iglesia parroquial con fusilería”.

I és entre aquest solar on hi havia l’església, avui convertida en plaça, i la del costat,

l’antic cementiri, on Evilasio Moya a Canto al desde descobrí “el ARBOL poderoso, alto,

generoso, cuajado de nieve helada. Era hielo purísimo de nieve... El árbol de Puigcerdá

simulaba un tupidísimo enjambre de gusanos blancos muy apretujados”.

El campanar

explosius”. I des de la seva habitació d’una d’aquestestorres, tot fent convalescència, la Sumpta de Joan Peru-ga, a L’Últim estiu a Ordino, podia “veure les capçadesdels arbres arrenglerats al voltant del llac i els cims de lesmuntanyes encara cofats de neu”, i “quan el dolor a lescames em dóna una treva —ens conta— la Marieta m’a-juda a seure en una butaca al mirador de la torre, ondeixo passar lentament les hores. Des d’aquí dalt pucveure la planxa brunyida del llac... De tant en tant, unaparella de cignes obre una estela delicada que a penespertorba la quietud mercurial de l’aigua”.

Tot aquest volum de construcció senyorial i d’es-tiueig va tenir com a marc central l’estany de la Vila, alqual no són pocs els autors que hi dediquen textos. JosepRius ens explica que “en una de les propietats tocant elpasseig ponentí del llac que honora la ciutat he pogutcontemplar una sequoia extraordinària amb una socavermellosa arran de terra de més de deu metres de cir-cumferència, la qual va aprimant-se gradualment a midaque s’enlaira... Per a mi aquest arbre és un dels majorsatractius naturals de la bella capital cerdana”.

L’estany i la seva festa

De l’estany, Vincent Chausenque ens explica que “horsde la porte de France est un grand bassin hexagoned’eau vive entouré d’allées qui sont pour les habitantsd’agréables promenades. C’est un recommandableouvrage que d’avoir amené sur un plateau stérile unetelle masse d’eau, plus que suffisante pour tous lesbesoins de la ville, et servant à l’irrigation des terres,par un canal long de deux lieues, dévié de la Sègre deCarol au dessous du village de Corbassil”.

Puigcerdà 291

La sèquia de Puigcerdà

Passava per davant del camí de la Creu. Aquest nom ja em motivava una reflexió. Perquè li deien “camí de

la Creu”? Era el creuer de la sèquia de Rigolisa, però abans d’arribar a aquell lloc feia un recorregut molt

profitós. Si el resseguíem de baix a dalt, ens trobaríem amb una sèquia voltada d’esbarzers i herbes remeie-

res. Més amunt toparíem amb les restes de l’antiga central de la llum i un seguit de gruixuts canons de ferro,

a l’esquerra d’una cascada on l’aiga faria giravolts per entremig de grans rocs, voltada d’una gran vegeta-

ció pròpia de llocs ombrívols, formosos castanyers i flairosos verns que servien de puntal als nius d’aucells

de preuades plomes de colors engrescadors. Al temps que hi tenien un bon rebost que els proveïa de

cuquets, tabé hi disposaven del seu balneari per als banys de fang desparasitadors. Per tant, no era d’es-

tranyar si alguna tarda de calor estiuenca se’n sorprenia algun fent la seva “toilette”.

Ja en arribar a la font del Cúcaro, s’amagaria aquella aiga, com si de sobte sentís timidesa en creuar

la carretera, i no tornaria a sortir fins al darrere mateix de l’antiga torre dels banys, i aniria un gran tros

al descobert per tornar-se a amagar i tornar a sortir ja a mitja paret de cal Pedrassa. Aquella paret, que

feia més de seixanta anys que s’havia començat, havia demostrat el poder del diner. L’aiga seguiria per

entre tillolers i castanyers, fent vora a daurats camps de blat i prats de fina gleva. Llavors començaria el

seu romàntic recorregut per entre vernedes i més camps i prats iniciant una sinuosa sèquia voltada de

majestuoses falgueres, amb un caminet entapissat de molsosa gleva que popularment anomenaríem

“camí dels enamorats”. Continuaria el seu recorregut i es toparia amb el Torniquet, i d’allí entraria de dret

a França i aniria seguint el seu curs fins a la vall del Querol.

Semproniana

La nena carrerina

El passeig dels Enamorats

Vila tal com ens diu l’autor, de ben segur que ho deguéfer amb permís de la tradicional «Vella de l’Estany»,“símbolo de virtudes de la mujer ceretana” segons ensdiu Josep Vinyet en el seu escrit La Vella de l’Estany, laqual, continua explicant-nos, sap “acudir con exactitudmatemática a la cita todos los años, aun cuando hayquien dice que lo cuenta por lunas. Viene, recorre elpoblado, analiza los progresos del vecindario, llena sucorazón de alegría y luego... discretamente por entre lasramas de un sauce llorón, inicia en barquichuela su tor-naviaje a la mansión palaciega que supo la fantasía cons-truirle debajo las aguas, donde le esperan con bienque-rencia aquellas hadas que en día remoto llegaron desdeel lago Lanós”. Aquesta vella, explica Josep Albanell aEls ulls de la nit, és l’anomenada Georgina, la qual vin-gué a Puigcerdà, a l’estany, i allí “es va deixar anar al peud’un vell salze, va exhalar un llarg profund sospir i vatancar els ulls... Tota ella era una gran gelera en formade vella arraulida al peu del salze més vell del llac”. Almatí, en trobar-la un noi, cregué tot convençut que erala Vella de l’Estany. Fent veus, diverses persones anarena veure el que deia el menut. “I del cel, reprenyat comestava, els bromots baixos es van començar a desfer i aregalimar. Quan l’escamot de cerdans va ser a l’estany, jahi queia damunt un aiguat. I al peu del salze un estranymunt de gel disforme i estranyament net i transparents’anava desfent, s’anava desfent, s’anava desfent... Era elgel i es desfeia; era morta i es desfeia. I ningú no hosabia. Només el nen. I els cignes. I els ulls de la nit”.

I no és pas estrany que sirenes, fades i la Vella hifacin estada, ja que Josep M. Junoy explica que “el llac,diguem-ne, amb més propietat, l’estany, de Puigcerdà,és sens dubte un dels racons més sentimentals de Cata-lunya. És el marc perfecte per a un idil·li... L’aigua hireflecteix les nuvolades de rosa i de llet tardorenques, les

Un estany “japonizante” a ulls de Josep Pla, on undia, explica Isidre Domenjó a Ball de nit, “tothom es vaquedar esglaiat. Els cabells rossos i fins —ara, a més dexops—, li queien per l’esquena fins més avall d’oncomençaven les escates. El coll era prim, coll de cigne.Els pits, menuts i ferms, contenien l’encant i la puresade l’adolescència. S’havia assegut damunt els primersrocs que formen l’illa que hi ha al bell mig de l’estany iels seus ulls clars —blaus, potser ?— guaitaven inex-pressius la gent mentre feia moure, desvergonyida, lacua”. I si aquesta sirena provocà un bon enrenou a la

La Cerdanya292

L’estiueig de famosos

El fenomen de l’estiueig s’havia iniciat el darrer terç del segle XlX. El principal iniciador fou el Dr. Andreu,

qui edificà la seva torre i un grup de xalets tocant a l’estany, Al començ del segle XX s’hi trobaven afin-

cats, a més de la família Andreu, el Sr. Clausolles, la família Moner-Raguer, Cònsol Schierbeck, famílies

Font, Llopis, Boixareu, Pedraza, Journaud, Dr. Bufill, entre altres, tots al barri de l’Estany, on també cons-

truí la seva torre, cap a l’any 1903, l’editor Sr. Simon, el fill del qual, Santiago, fou el promotor i inicia-

dor, durant molts anys, de les festes estiuenques: era popular i emprenedor. Fou el continuador del dinà-

mic Salvador Andreu (primogènit del Dr. Andreu), qui, abans que fos abatut per la malaltia que el portà

a la mort, fou l’ànima de tots els festivals estiuencs que es celebraven a Puigcerdà.

No podem oblidar l’aleshores gran periodista republicà, N’Emili Junoy —descendent de la Cerdan-

ya, concretament de Queixanstadura—, la casa-residència del qual persisteix, mig abandonada, al camí

de la Guingueta. Tenia, molt sovint, hostes de categoria, puix que era home que cultivava amb gran mira-

ment les relacions. Des de literats i polítics francesos (Clemenceau, Pams, Delcassé) de nom, el Gene-

ral Weyler, el novel·lista Blasco Ibáñez, passant pel Duc de Solferino, Cambó, Marquès de Squilache,

Salmerón, Lerroux, per anomenar-ne només uns quants. El General Primo de Rivera s’hi estatjà el mes

d’agost de l’any 1923, en ocasió de traslladar-se a Font-Romeu per celebrar-hi, es diu, una reunió pre-

paratòria de la Dictadura, que provocà poques setmanes després... I també hi féu estada Alfons XIII,

quan visità la Cerdanya, l’any 1924...

Jaume Bragulat

Vint-i-cinc anys de vida puigcerdanesa

El campanar de Santa Maria

denses cortines cendroses dels cels de neu i aquella file-ra espessa de verns... que tanca, amb els seus troncsmorats i amb les seves garlandes de lluents fullatgesverds, el disc argentat de l’aigua”. Reflexos que perme-ten trobar-hi quelcom més, tal com ho posa de manifestMagdalena Masip quan veu que “el cel sobre l’aigua /s’ha abocat, / i així, sens mirar enlaire, / estrelles dintrel’aigua jo he trobat”. Ella mateixa hi descobreix que“l’aigua quieta reposa / sobre l’estany adormit, / migblava, mig verdosa, / color d’infinit”. Ací, és on M.Dolores Serrano s’adona que “el sol se refleja en lasaguas apacibles del lago de Puigcerdá, donde una doce-na de cisnes muy poéticos cogen el pan de los niños congracia almibarada y decimonónica; donde los sauces sedesflecan en hojillas móviles, sonoras de viento...”. Totplegat perquè, com segueix comentant, “el lago aún estáaquí, vivo, centelleante, fecundador. Positivo”. I totavegada que és ell, l’estany, un element identificador de laVila, Antoni Monsó no va poder d’estar-se de compon-dre-li la sardana L’Estany de Puigcerdà.

Malgrat tot això, l’Estany pren més color amb la sevafesta. Antany, narra Rafael Gay de Montellà a La Cer-danya, “era tot voltat i creuat de fanals de colors que eltransformaven en una estampa japonesa. Qui hi posavauna mica d’imaginació hi veia de tot. Flors de lotus d’unblanc nacrat, peixos fosforescents i espurnejants, dragonsd’escates rutilants. Les herbes dels voltants, sota la vellu-tada suavitat del vespre, imitaven matolls d’arròs de lesplanúries pantanoses de Nagasaki”. I si això fou en algu-na ocasió, ens continua dient, “un altre any l’estampajaponesa es transformà en un espectacle wagnerià... totfou arranjat perquè pogués aparèixer l’heroi wagneriàenmig de la festa. I quin heroi! El tenor Francesc Vin-yas, abillat amb cuirassa argentada i elm daurat, menavael cigne blanc, pel mig d’aquelles aigües incandescents”.

En tot cas, la tardor i l’hivern, lluny de la verdor,confereixen a l’entorn una altra visió ben copsada perManuel Maristany quan observa que “largos bancos dehielo flotan sobre el lago de Puigcerdá. Barcas y cisneshace mucho tiempo que fueron puestos a buen recau-do. Entre sus mustias y peladas arboledas destacan gra-vemente las altas y oscuras secuoyas de Casa Fabra. Lospaseantes arrastran cansinamente los pies por la hoja-rasca de sus orillas, ajenos a los graves problemas delmundo. Una pareja de novios se pasea cogidos de lamano”, potser pel costat de l’antic Hotel del Lago, alqual Evilasio Moya a Vehemencias y tropeles dedica unpoema tot dient que “la vida: / ríe, / canta, / llora y seadormece / con tintineo aturdido / de siglo ceretano”, ion, segons el mateix Moya a Andaraje, “...hay «millonesde hojas», de múltiples colores, de infinidad de tonos,de amarillos distintos”. B

L’Estany

Puigcerdà 293

glacis très plongeants qui des autres côtés descendentdans un vallon complètent ainsi le circuit de la place; ettout ne serait que verdure à l’entour, si quelques villagesn’interrompaient des tapis uniformes, du côté où la valléeinférieure va s’enfoncer entre la montagne de Caudiéscouronnée de sapins, et les hauteurs dépendantes de lacrête”. De la construcció, però, Pierre Vidal, en la sevaGuide... des Pyrénées-Orientales, comenta que les obresanaren “sous la direction de François Fortia d’Urban,colonel de régiment Dauphin... et ingénieur distingué”.Comenta, a més, que “c’est la place de guerre la plus éle-vée de France: Il n’est pas rare que, pendant les nuitsd’été, le thermomètre descende à zéro”. Potser per això,malgrat que en lloà la frescor de l’estiu, també diu que“en hiver, Mont-Louis devient une prison”. En tot casHenry Spon, a Font-Romeu, comenta que “l’air est là-haut d’une pureté absolue, aussi parfaitement exempt debactéries et de poussières organiques que s’il avait étésoumis à une stérilisation au laboratoire”.

Si bé a partir del coll de la Perxa hi ha un petitplanell anomenat pel mateix nom que es decanta lleu-ment cap al Conflent i que hi ha autors que així hoconsideren, no menys cert és que també n’hi ha forçaque l’integren a la Cerdanya, per allò que és a partir deMontlluís on es produeix un vertader canvi orogràfic ipaisatgístic. És per això que l’integrem en aquest capí-tol. Allí, Vincent de Chausenque, a Les Pyrénées ouvoyages pédestres..., observa que “les montagnes du miditout à coup interrompues, laissent comme un passa-ge..., le col de la Perche qui n’est ainsi qu’une suited’ondulations ou l’air est libre et le ciel ouvert”. Per laseva part, Landouzy-Lavastine, a Voyage de 1903 auxstations du sud-est de la France, comenta que “entreMontlouis et la plaine de la Cerdagne s’étend une cam-pagne aride, véritable désert montueux et pelé, battupar les vents, enseveli sous les neiges pendant huit moisde l’année, terre inhospitalière, enfer au milieu du para-dis: c’est le passage du col de la Perche...”.

De bon antuvi hom troba la plaça fortificada deMontlluís, “la petita ciutat emmurallada”, com l’esmen-ta Xavier Febrés a El Pirineu frontera i porta de Catalun-ya. El seu nom li va donar Vauban “pour faire honneurau Roi”, tot recordant Lluís XIV, tal com ens comentaDomènec Bellmunt a Mont-Louis, Font-Romeu, Bourg-Madame. Seguint Vincent de Chausenque, la població és“une citadelle et d’un ouvrage à couronne qui renfermela ville”. Continua dient-nos que “fut bâtie sous LouisXIV par Vauban, pour défendre le col de la Perche, undes passages les plus faciles et les plus fréquentés versl’Espagne. Elle est située sur un vaste plateau très inégal,qui, à la hauteur de 800 toises, ne peut avoir d’autres cul-tures que des prairies; fondés sur le granit en place, sesfortifications, ses édifices, tout est granit; le ravin de laTêta lui sert au nord et à l’est de fossé naturel sous des

La Cerdanya294

Alta

Cerdanya:

Montlluís

i el pla

de la Perxa

La muralla i el forn solar de Montlluís

En arribar a Montlluís amb la diligència, GeorgesBeaume, a Des Vosges aux Pyrénées, explica que la pobla-ció “apparaît, triste et grisâtre”. Diu que “on n’y compteque huit rues. La très large rue du Général-Meunier, quila coupe en deux parties égales, aboutit à la place d’Ar-mes, où s’élève le monument du général Dagobert, dontle cœur repose sur une pyramide de granit surmontéed’un boulet”. “Cette pauvre pierre —comenta Ardouin-Dumazet a Voyage en France— est l’hommage touchantdes soldats de l’armée des Pyrénées-Orientales à leurchef, vainqueur des Espagnols, qui succomba aux rudesfatigues de la campagne”. Beaume, afegeix que “la cita-delle peut contenir 4.000 hommes... La commune estentièrement circonscrite dans les remparts, que Vaubanconstruisit en 1681”. S’hi entra, com explica EmmanuelBrousse a la Cerdanya française, quan “on traverse le fossésur un pont-levis, puis on pénètre par la porte de Fran-ce, une porte lourde, avec des montants en pierres de tai-lle, sous une voûte massive, basse, écrasante. Un frissonvous parcourt le corps, car, involontairement, on éprou- ve la sensation que l’on pénètre dans une prison dont les

grilles vont se refermer”. Un cop a dins, el mateix autorobserva que “les maisons, solidement construites, ontordinairement deux étages. Elles avaient toutes à l’origi-ne un four et un puis; le rez-de-chaussée était voûté. Cesprécautions indiquent clairement que ces maisonsétaient bâties en vue d’un siège”. Una porta, aquella, queen tot cas era incòmoda per a George Bentham, ja que,com diu en la seva obra Catalogue des plantes indigènes...,quan s’instal·len a la Cabanassa es troben en un “petitvillage situé au pied de la forteresse, et plus commodepour nous que la ville même, à cause de la gêne occa-sionnée par la fermeture des portes pendant la nuit”.

En tot cas, aquesta funció militar ha perdurat encerta mesura: “encara avui —ens diu Xavier Febrés—Montlluís és un centre de casernament comarcalment

Alta Cerdanya. Montlluís i el pla de la Perxa 295

1 Pla de la Perxa

7 Planès5 Sant Peredels Forcats

4 La Cabanassa

2 Montlluís

3 Monument Brousse

6 laPerxa

Ri u Tet

Riu Jardó

3 OvansaEMMANUEL BROUSSE

5 Sant Pere dels ForcatsCÈSAR AUGUST TORRASEMMANUEL BROUSSEARDOUIN-DUMAZETJ. FERRER

7 PlanèsARDOUIN-DUMAZETSEBASTIÀ BOSOMORIOL MERCADALVINCENT CHAUSENQUEJ. HENRYCARRERAF. JALABERTXAVIER FEBRÉSLÉON LANGLETCÈSAR AUGUST TORRAS

6 La PerxaSEBASTIÀ BOSOMORIOL MERCADALEMMANUEL BROUSSECARLES BOSCH DE LA TRINXERIAGEORGES BEAUMECÈSAR AUGUST TORRASANNE-FRANÇOISE MAREMICHEL BOUILLEJ. HENRY

1 Pla de la PerxaVINCENT CHAUSENQUELANDOUZY-LAVASTIE

2 Montlluís XAVIER FEBRÉSDOMÈNEC BELLMUNTVINCENT CHAUSENQUEPIERRE VIDALHENRY SPONGEORGES BEAUMEARDOUIN-DUMAZETEMMANUEL BROUSSEGOERGE BENTHAMJ. FERRERANNE-FRANÇOISE MAREMICHEL BOUILLEJ. HENRYEDITIONS DINO

4 La CabanassaSEBASTIÀ BOSOMORIOL MERCADALCÈSAR AUGUST TORRASEMMANUEL BROUSSEGEORGES BEAUMEJ. FERRER

Montlluís i el pla de la Perxa

Plànol de Montlluís, del segle XVII

Ses beaux paysages, ses airs purs —ses hautes forêts, lafont rechercher des personnes aimant le repos, l’altitudeet les excursions merveilleuses”. I si les defenses hanpassat a ser un element turístic i d’aprofitament per alsveïns, no és estrany veure els “glacis gazonnés et plantésd’arbres de toutes essences”, tal com explica J. Ferrer a laCerdagne-Capcir-Andorre. I, parlant d’horts, GérardBessière a Capellá des cimes ens explica que “le capellá encultiva un autre dans les fossés, près de la porte du villa-ge. La terre était bonne et il avait des doigts verts”.Seguint de nou J. Ferrer a la Cerdagne-Capcir-Andorre,aquest comenta que “on demandera à voir le puits desforçats... Ce puits, très profond, alimentait en eau les

estratègic de la milícia d’ofici. A la part alta del pobles’hi troba el ‘Centre National d’Entraînement Com-mando’... Al començament del camí que hi porta, estopa amb una placa de direcció prohibida ‘sauf militai-res’. És una segona fortalesa dintre de la ciutat petrifica-da”. No obstant això, aquest aparent militarisme apun-tat no és avui dia l’esperit predominant: ben al contrari.Com diu Domènec Bellmunt, “en résumé: L’intérêtstratégique et militaire des fortifications de Mont-Louis est actuellement nul ou presque nul. Mais le par-fait état de conservation des remparts et le charme de laville actuelle font de cette Station une des curiosités histo-riques les plus dignes d’intérêt de la Cerdagne française.

La Cerdanya296

Sant Pere dels Forcats en festa

A Saint-Pierre-del-Forcats, nous montons, le jour de la fête. Point de rues dans ce village juché à tous les vents,

sur un mamelon du col de la Perche. Les maisons proprettes ont pris racine un peu partout où il y avait de bon

rocher, un ruisselet, un lopin de terre cultivable. Les paysans en pleine place publique, sous une tente qui les

abrite des rayons du soleil, boivent et dansent. Des amis de la ville nous convient à un des spectacles les plus

curieux de la fête. Nous entrons dans un café, et là, nos verres pleins d’une bière mélangée de limonade, nous

attendons avec une sorte de recueillement, dans la pénombre de l’antique maison que les neiges, en hiver,

recouvrent à demi. Tout à coup, trois belles jeunes filles pénètrent dans la salle. Ce sont les trois pabordessas

(rosières) de l’endroit. Elles nous offrent d’abord quelques billets d’une loterie organisée au profit de l’église,

puis consentent, non sans se faire prier, à jouer du pandero et à chanter des ariettes. Le pandero est un tam-

bour de basque très grand et carré, avec double peau peinte en bleu. Sur une de ses faces, deux rubans agré-

mentés de menus grelots sont fixés en diagonale, réunis au centre par une cocarde tricolore. L’autre face, sur

laquelle frappent les doigts allègres et solides, est privée d’ornement. Donc, pendant que ses deux compag-

nes chantent des ariettes, une des rosières joue du pandero. Elle balance le tambour du bras droit, tape de la

main gauche, et le pandero produit une musique sourde, égayée de grelots, que le chant monotone et nasi-

llant des deux autres rosières accompagne avec un charme pénétrant.

Georges Beaume

Des Vosges aux Pyrénées

Montlluís

défenseurs en cas de siège”. En destaca, per a Anne-Françoise Mare et Michel Bouille a La Cerdagne, “sonimmense roue en bois, aux très belles proportions”, laqual —comenten— “était mur par les prisonniers ou lesforçats selon les époques”.

En qualsevol cas, de Montlluís hauríem de tenir encompte el que diu J. Henry a Roussillon où itinéraire desPyrénées-Orientales quan esmenta que el nucli “jouit dutitre de ville parce que c’est une place forte, car sans sonenceinte bastionnée commandée par la citadelle, ce neserait, eu égard à sa population, qu’un très petit village”.

Seguint Brousse, es pot observar que “au-dessousde Mont-Louis, on aperçoit les débris d’une vielle tourdominant quelques murs en ruine. Ces ruines sontconnues sous le nom de Castellasse. C’est là que setrouvait le Vilar d’Avança qui a existé sous ce nom oucelui d’Ovansa jusqu’à la fondation de la citadelle et dela ville de Mont-Louis”.

Poc més enllà de la sortida de Montlluís, “al bellmig de la cruïlla de les tres carreteres al coll de laPerxa, —ens diu Xavier Febrés— s’hi va erigir un des-comunal monument piramidal del més pur estil monade Pasqua al prohom cerdà Emmanuel Brousse, ‘Con-

seiller général, député des Pyrénées Orientales, ministre. Al’apôtre des Economies. Au bienfaiteur de la Cerdagne. Audéfenseur de la viticulture. Au ministre mort pauvre’,segons les inscripcions informen”.

Ben a prop, hom veu a la Cabanassa, potser per allòque, toponímicament, es va documentar com a “Caba-na, Cabanas de Perticha ” que fa pensar —diuen alguns,i segons constaten Sebastià Bosom i Oriol Mercadal aLa Cerdanya— en “una petita construcció rudimentàriafeta a la muntanya o al costat de pastures”. A ulls deCèsar August Torras i en la seva Cerdanya, “la poblacióté l’aspecte net, alegre y endressat. Per son costat demig-jorn hi passa’l Jardó, essent ja del terme de SantPere dels Forcats la vora oposada del petit riuet ”.Emmanuel Brousse hi veu “un village qui n’a pas l’as-pect triste et monotone des localités avoisinantes. Il a unje ne sais quoi de gai et riant, au milieu de la nature froi-de et sévère qui l’environne... Les maisons de La Caba-

La Cabanassa

Alta Cerdanya. Montlluís i el pla de la Perxa 297

nasse sont éparpillées dans un oasis, au milieu de bellesprairies très fertiles. Les rues sont moins sales, les mai-sons plus blanches et mieux bâties que dans les commu-nes des environs”. A més, hi troba “belles villas tant dansle village que dans les magnifiques prairies”. Ací, Geor-ges Beaume no pot evitar de citar la “fameuse sécheriede graines de pins”, la qual, per a Brousse, “est un éta-blissement de premier ordre, supérieurement construitet aménagé, qui ne laisse rien à désirer au point de vuedu progrès moderne et de la perfection de ses installa-tions”. Visions aquestes també recollides, de manerasemblant i molt resumides, per J. Ferrer a Font-Romeuet Cerdagne (o Font-Romeu et ses environs. Guide touris-tique) o en la seva altra obra Cerdagne-Capcir.

Seguint la carretera, ens portarà vers Sant Pere delsForcats. Cèsar August Torras observa que “s’enlairabellament sobre’l plà tenint dues petites valls a cada cos-tat, provinents de les vessants de les Cambres d’Ase.Aquestes valls que al unir-se al dessota formen com elbraç y les puntes d’una forca, podrien haver donat ori-gen al nom del poble...”, el qual és vist per EmmanuelBrousse “propret, agréable, et, pour notre part, nous pre-nons toujours un plaisir extrême à le visiter. Il ne fautpas demander aux villages de ce pays la symétrie dans ladisposition des rues, des habitations. Il a fallu mettre àprofit tous les accidents de terrain sans tenir compte laligne droite et des alignements... Cela n’empêche pasSaint-Pierre-dels-Forcats d’avoir un aspect pimpant,avec son église au clocher quadrangulaire, ses maisonsaux façades jaunâtres ou blanchies à la chaux, et ses eauxabondantes courant de tous côtés, tombant de partoutet chantant joyeusement à chaque pas...”. A la vistad’Ardouin-Dumazet el poble “est riant, vu de loin, avecses maisons blanches à toit d’ardoises”, mentre que J.Ferrer, en les seves dues obres, ens suggereix una visita a

L’església de Planès [de Chevalier de Basterot]

La Cerdanya298

Forn solar de Montlluís

Editions Dino, a Le petit train jaune de Cerdagne, ens diuen que

“une surprise vous y attend, car si c’est le Roi Soleil qui fut à l’ori-

gine de Mont-Louis, trois siècles plus tard c’est le grand soleil qu

l’on y piegea, par le premier four solaire au monde, construit par F.

Trombe en 1953”. Per això, Anne-Françoise Mare et Michel Bouille

comenten que “le four solaire installé par le Centre Nationale de la

Recherche Scientifique, ainsi par la Défense Nationale, qui a été

pendant plusieurs années la grande attraction de la Citadelle...”.

l’església, a la qual s’accedeix “par une gracieuse alléeombragée traversant le cimetière”.

Ben a prop, “sous le pic de Jonquines —seguintArdouin-Dumazet— se montrent les maisons blanchesde Planès, éparpillées en trois ou quatre groupes autourd’une église très humble”. El nucli està format per tresveïnats, segons Sebastià Bosom i Oriol Mercadal: “el del’església, el del Castell i el de les Cases del mig. Del pri-mer nucli en destacaríem l’església —dedicada a la Marede Déu de la Merçè— perquè es tracta d’una construc-ció excepcional”. Per a Cèsar August Torras el pobleestava “distribuït en veïnats: el del Castell, el del Mig y’lde Dallà”. Per a ell mateix, el primer “està situat en la partnord, junt a les ruines del propi castell que s’alçava en ellloc més enlairat... Del castell no’n queda més que la cis-terna que’s troba en una pagesia. Els altres veïnats se tro-ben a l’altra part de la rivera”.

De l’església, són molts els autors que en parlen totsorprenent-se de la seva fesomia. Així, Vincent Chau-senque comenta que “dans le village de Planès, joligroupe sur le tapis vert général au pied du cône hardide Prats, appendice de la montagne de Carnbredasequi sur ce point forme la crète, on nous fit voir un bap-tistère à trois angles, de forme singulier”. A qui real-ment va frapar l’edifici fou a J. Henry, qui le dedicauna llarga reflexió. Observa que “le plan du monu-ment... est un triangle équilatéral dans lequel se trou-ve inscrit un cercle dont le diamètre est celui de la cou-pole qui le couronne”. Les versions i opinions són moltdiverses entorn a l’origen i autors de la construcció,així com de la seva funció: església, mausoleu i, fins itot, com sostenia el Dr. Carrera a Voyage pittoresque dela France, segons Emmanuel Brousse, “que l’église dePlan est une ancienne mosquée construite sous lesSarrasins”, cosa repetida per F. Jalabert en la seva Géo-

graphie du Département des Pyrénées-Orientales, aixícom per d’altres, en un o altre aspecte. Xavier Febrésen diu: “unes versions tan indemostrades com les altrespretenen que l’església de Planes va ser dissenyadacom a centre iniciàtic dels Templers quan el papa Cli-ment V va autoritzar-ne els antics membres a entrarals ordes religiosos. D’altres interpretacions assegurenque la forma triangular inusual pot ser d’arrel perfec-

Plantai campanar

de l’església de Planès

Alta Cerdanya. Montlluís i el pla de la Perxa 299

nom. Com apunten Sebastià Bosom i Oriol Mercadal,“el coll de la Perxa (1.581 m) és un dels llocs de pas tra-dicionals del Pirineu. Sembla que, ja durant les glacia-cions quaternàries, fou un dels pocs passos que podienutilitzar els primers pobladors per travessar el Pirineucap a terres més meridionals. Després, en època pro-tohistòrica i històrica, jugaria un paper important en

tament catòlica i simbolitzar la Trinitat, o bé que estractava d’una torre fortificada d’ús militar...”. Enqualsevol cas, com és obvi, L’église ésotérique de Planès(Pyrénées-Orientales) de Léon Langlet, és un dels títolsmés suggerents de tot aquest conjunt de teories. I dinsdel món religiós, val a dir que la Verge de Planès, commoltes d’altres, va ser trobada en una cova per un bou.“La cova de la Verge’s troba —seguint Cèsar AugustTorras— tot anant de l’iglesia al veïnat de Dallà en elcap d’un prat. Dins de la cova hi naix una fresca font”.

Fent via vers la vall planera de la Cerdanya, hom facap al coll de la Perxa, on s’assenta el nucli del mateix

Planès

La Cerdanya300

L’església de Planès

La difficulté d’expliquer la construction, dans un petit et misérable

village des montagnes, d’une église si singulière et sur un plan aussi

insolite, nous avait persuadé, de concert avec la tradition, que ce

monument devait être d’origine arabe; et ce point admis, nous ne

voyions d’autre motif probable à son érection que le soin de donner

une sépulture digne d’un haut personnage comme il l’avait été, à

Munuza, gouverneur de ces montagnes pour l’émir Abd-er-Rahman,

lequel Munuza s’étant révolté contre l’émir, fut tué aux environs de

Livia. Cette circonstance historique nous semblait pouvoir seule

expliquer la présence d’un édifice aussi éloigné par sa forme de tou-

tes les constructions habituelles, et qui, toutes, dans ces montagnes

se rapportent par leur style, par leur plan, par leur ornementation, à

l’architecture romane, dont l’église de Planès n’offre aucun caractè-

re. Mais ce sentiment a été combattu par des écrivains qui ont voulu

voir dans cette construction un édifice chrétien.

Si l’édifice de Plan avait été construit par des mains chrétien-

nes, ce ne pourrait être que pour en faire une église ou un mausolée,

or cet édifice ne possède aucune des conditions des églises telles

qu’on les entendait à l’époque ou on suppose qu’il a été bâti, c’est-

à-dire avant le treizième siècle, temps auquel le style ogival vint

dominer exclusivement toutes les constructions.

J. Henry

Roussillon ou itinéraire des Pyrénées-Orientales

connectar la vall de la Tet amb la del Segre, tot perme-tent la circulació de poblacions, ramats i mercaderies desde la costa a l’interior i viceversa”. El coll, diu Brousse,“contrairement à ce que l’on pourrait croire,... n’est pasun passage étroit. C’est un plateau très vaste, assez uniquoiqu’un un peu incliné et ballonné par endroits,gazonné mais dépourvu d’arbres. Au nord, se dresse laserra de Bolquère, au sud, le Cambre d’Ase. Le plateaude La Perche sert de trait d’union à ces deux montag-nes... L’aspect du plateau... n’est-il pas des plus gais,même en été, pendant la belle saison. C’est une savane,aux grandes proportions, dont l’aspect désolé et nu con-traste avec la luxuriante végétation des alentours”. Tretd’unió que per a Carles Bosch de la Trinxeria, en Recordsd’un excursionista, és “molt notable pels seus grans estrepsi naixement de rius”. Georges Beaume també enscomenta que es tracta d’un “plateau aride, laid; des plan-tes maigres et sales, dans l’isolement le plus absolu”,mentre que Ardouin-Dumazet explica que “c’est un despaysages les plus tragiques des Pyrénées. Pendant l’hiver,la neige y atteint une épaisseur énorme et les tempêtes ysont terribles”. Per la seva part, Cèsar August Torras s’a-dona que “el pla de La Perxa és un grandiós planell, bas-tant igual, cobert de pasturatges, de molt mal passant al’hivern quan les neus hi estenen espessa llençolada que’lvent remou després y aixeca, aixis és que antígament hihavía existit un hospici o santa casa de refugi, pera’lscaminants, baix el nom de Santa María de Jardó, quinnom de Jardó portava també aquest port.”

En el mateix coll, Georges Beaume es troba ambuns “auberges mornes, à droite et à gauche: elles nes’ouvrent guère que l’hiver pour les rouliers et les voya-geurs, qui, les jours de tempêtes, s’abritent sous leurstoits.” En tot cas, Brousse no només es troba amb elsdos albergs, sinó també amb “deux maisons d’explota-

tion agricole, avec leurs dépendances”. I continuacomentant que “en été, ces habitations ne disent rienau touriste amateur de pittoresque. Mais en hiver,quand cette vaste savane, qui s’étend depuis la sortie deMont-Louis jusqu’au col Rigat, est ensevelie sous desamoncellements de neige, c’est avec plaisir que levoyageur, revenant de la Cerdagne, voit poindre leurstoits d’ardoises”. L’indret, per a Anne-Françoise Marei Michel Bouille, és “une grande nappe unie, gazonneen été, blanche en hiver”, i afegeixen que, “etant diffi-cile d’accès, des perches servaient à guider les voya-geurs dans la neige, d’où son nom”. B

La muralla de Montlluís

Alta Cerdanya. Montlluís i el pla de la Perxa 301

Collelldemont, en La Cerdanya, ens apunta que “la neuha canviat el ritme descendent de la població de Bol-quera, sobretot des que el 1913 va començar la cons-trucció del centre turístic Superbolquera, amb l’estaciód’esquí Pirineus 2000”, de tal manera que, segons Rafa-el Gay en La Cerdanya, “turísticament Font Romeu i labarriada de Super-Bolquera són el centre vital del turis-me pirinenc occidental, per la seva altitud, pels grandio-sos boscatges que la volten, i per la proximitat als llacs iper la incomparable situació de què gaudeixen”. I, a LaCerdagne, Anne-Françoise Mare i Michel Bouille pun-tualitzen que el poble “est la patrie de l’astronomeBoher qui, berger au Carlit, étudia les étoiles”.

És ben cert que la Cerdanya té dues parts ben dife-renciades, a banda i banda del riu Segre, que la parteix.Diferències climàtiques i, alhora paisatgístiques. Peraixò, de la part que ara es descriu, Jordi Pere Cerdà, enPoesia completa, observa la “Solana estorregadissa / onles venes de la terra / floren sus la neu esparsa; / els esca-motets lluerters / castiguen brots de bardisses; / quanfugen damunt la neu, / ressonen cavalleries”.

Fent camí des de Montlluís cap a Ur, hom es tro-barà, a mà dreta, Bolquera. “La pyramide du clochercommence à se montrer, puis le village apparaît toutentier assis sur les bords de la rivière de Bolquère—explica Emmanuel Brousse a La Cerdagne—. Conti-nua dient-nos que “il est pittoresque en diable ce petitvillage... Les fenêtres font des trous noirs sur les façadesblanches; la carcasse de la roue d’un moulin attendqu’un courant d’eau vienne la faire tourner. Les maisonssont adossées à un mamelon, dominées, à gauche, parl’église...”. Ací, “prop del rierol veí —comenta JuanAntonio Bertran en La Cerdanya de sempre— a la voradel que a l’edat mitjana s’anomenà la Strata FranciscaSuperior... hi havia una torre de senyals. Aquesta, con-vertida en campanar de l’església de Santa Eulàlia, pre-sideix el poble actual que s’estén cap al nord i l’oest endiferents nivells en els quals s’entremesclen edificis rús-tics, moderns i xalets. Protegeixen el poble una sèrie detossals de preciosos boscos...”. Amb parer semblant hoexposa a Font-Romeu et ses environs J. Ferrer quan des-criu que “c’est un charmant site estival à cause de la pro-ximité de la forêt, â quelques minutes à peine. On y jouitd’un magnifique coup d’œil qui embrasse le col de laPerche, les montagnes grandioses du Cambre-d’Aze etdu Puigmal”. A més, en la seva obra Cerdagne-Capcir,esmenta que el nucli “s’embellit et s’équipe. Nouveauxchalets, équipements modernes”. Per la seva part, Pep

La Cerdanya302

Alta

Cerdanya:

la Solana

Bolquera

Ben a prop hom fa cap a Font-romeu, nascut aderrós de l’Ermitatge. Aquest està, per a J. Henry a Leguide en Roussillon... “situé sur un petit plateau au hautd’une montagne du territoire de la commune d’Odelló,doit son origine à une statue de la Vierge trouvée, dit-on,comme celle de Planès, près d’une source qui à raison decette circonstance amena de nombreux pélerins: de là, le

nom de Vierge de Font-Romeu, c’est-à-dire de la fon-taine du pélerin”. Per això, Josep Maria Castella, a Font-Romeu. Poema, diu que “allí vora una font de melodia /Els monjos li han bastit un Camaril / On els pastors hifan ofrena pia / A la Verge més pura que l’Abril”. Del’indret, Pierre Vidal en la seva Guide... des Pyrénées-Orientales explica que “tout ici est calme: on marche

Alta Cerdanya: la Solana 303

Alta Cerdanya: la Solana

3 Font-romeuJEAN BAROJUAN ANTONIO BERTRANRAFAEL GAY DE MONTELLÀDOMÈNEC BELLMUNTPEP COLLELLDEMONTXAVIER FEBRÉS

5 OdellóPIERRE VIDALEMMANUEL BROUSSEM. DOLORES SERRANOCÈSAR AUGUST TORRASJUAN ANTONIO BERTRANJOSEP VALLVERDÚ

6 ÉguetJ. FERRERJUAN ANTONIO BERTRANPAU VILASEBASTIÀ BOSOMORIOL MERCADAL

8 TargasonaPIERRE VIDALCÈSAR AUGUST TORRASEMMANUEL BROUSSE

11 Vilanova de Les EscaldesEMMANUEL BROUSSECÈSAR AUGUST TORRASPAUL NAUDO

4 ViàJUAN ANTONIO BERTRANEMMANUEL BROUSSE

9 Central solar ThemisPEP COLLELLDEMONTXAVIER FEBRÉS

JORDI PERE CERDÀ

Sant Martí d' EnvallsGEORGES BEAUME

7 Caos de TargasonaCÈSAR AUGUST TORRASJUAN ANTONIO BERTRANJ. FERRERYVES HOFFMANNPAU VILAMICHEL BOUILLEJEAN-FRANÇOIS BROUSSEJORDI MASM. DOLORES SERRANOEMMANUEL BROUSSE

10 AngostrinaPIERRE VIDALPAU VILASEBASTIÀ BOSOMORIOL MERCADALEMMANUEL BROUSSEANNE-FRANÇOISE MAREMICHEL BOUILLEJEAN-FRANÇOIS BROUSSEJUAN ANTONIO BERTRAN

15 UrEMMANUEL BROUSSEGEORGES BEAUMEYVES HOFFMANNPAU VILAANNE-FRANÇOISE MAREMICHEL BOUILLESEBASTIÀ BOSOMORIOL MERCADALJUAN ANTONIO BERTRAN

16 EnveigEMMANUEL BROUSSEJUAN ANTONIO BERTRANGEORGES BEAUMECÈSAR AUGUST TORRASJ. FERRERJEAN BARO

14 Bell-llochEMMANUEL BROUSSECÉSAR AUGUST TORRASJUAN ANTONIO BERTRANJ. FERRERSEBASTIÀ BOSOMORIOL MERCADALJEAN BARÓJOAN SALLARÉS

2 Ermitatge de Font-romeuJ. HENRYJOSEP M. CASTELLAPIERRE VIDALCÈSAR AUGUST TORRASMARIE-ROSE TRILLESANÉDÉE ESCACHLOUIS BERTRANDFRANCESC MATHEU

12 Les EscaldesJUAN ANTONIO BERTRANEMMANUEL BROUSSEPIERRE VIDALLANDOUZY-LAVASTINEVALENTIN VAN HASSELJ. HENRYMARCEL LAMIJEAN-MARIE ROSENSTEIN

13 DorresPAU VILAYVES HOFFMANMIQUEL MARTZLUFFJ. FERRERJUAN ANTONIO BERTRANEMMANUEL BROUSSEJEAN BARÓXAVIER FEBRÉS

1 BolqueraEMMANUEL BROUSSEJUAN ANTONIO BERTRANJ. FERRERPEP COLLELLDEMONTRAFAEL GAY DE MONTELLÀANNE-FRANÇOISE MAREMICHEL BOUILLE

16 Enveig

14 Santuaride Bell-lloc

13 Dorres

Superbolquera

2 Santuari deFont-romeu

Forn solar

15 Ur

Riu de Bena

Riud'Angostrina

Angostrina i Vilanova

de les Escaldes

1 Bolquera

12 Les Escaldes

11 Vilanova de Les Escaldes

10 Angostrina

9 Central solar Themis 8 Targasona

7 Caos de Targasona

6 Èguet

4 Vià

5 Odelló

3 Font-romeu

I continua dient-nos més endavant: “il y a encore autrechose qui m’attire et me retient sur ce haut lieu: non passeulement cette pureté, cet air vierge, mais, pour toutdire, cette sublimité qui fait des hautes solitudes montag-neuses un refuge plus près des grandes sources de l’Etre,plus près du Primitif et de l’Eternel”. Després de parlarde diversos santuaris, l’acadèmic francès Louis Bertrand,en la seva obra Font-Romeu, diu que “parmi ces sanc-tuaires de Cerdagne, le plus célèbre est assurément celuide Font-Romeu. Du mois, c’est le seul qui soit encorevivant, où les foules continuent d’accourir à de certainesdates solennelles...”. Un santuari on el mateix autor des-cobreix que “entre les murailles complètement tapissésd’ex-voto, on s’avance vers ce paradoxal flamboiement dedorures. C’est un retable du plus fougueux style espag-nol, du «churriguéresque» le plus épanoui et le plus

silencieusement entre les colonnades des pins dont lemorne feuillage arrête les rayons ardents du soleil”, men-tre que Cèsar August Torras a la seva Cerdanya troba elsantuari “mig amagat en un hermós bosc de pins i al cos-tat de fosca clotada”, la qual és descrita per Marie-RoseTrilles i Anédée Escach en Carcanet tot explicant-nos,caminant, la seva arribada al lloc i dient que la marxa lafan “au milieu de paysages variés, pittoresques, avec, enanimation le vol majestueux d’un aigle royal des Pyréné-es, la course éperdue de dame belette essayant d’attein-dre sa proie: un beau lièvre roux, les tac! tac! tac! d’un pic-vert sur l’écorce vermoulue d’un pin, les chants des petitshôtes de la forêt, mélodieux au possible créaient un fondsonore bien agréable”. Conjunt d’elements, entre d’altresque porten a dir a Louis Bertrand a Jean Perbal que “cepays exerce sur moi un attrait profond et inexplicable”.

Processó a Font-Romeu, a principis del segle XX

La Cerdanya304

Forn solar d’Odelló

En qualsevol cas, si modernament el poble destaca és perquè “hi

ha —diu Juan Antonio Bertran— un Centre d’Investigació per a l’A-

plicació de l’Energia Solar. El seu forn solar, del C.N.R.S. (Centre

National de la Recherche Scientifique), s’inaugurà el 1969 i cons-

ta de vuit terrasses escalonades amb seixanta-dos miralls de 48

m2 cadascun, que s’enfronten a la immensa corol·la d’un mirall

parabòlic de 40 m d’alçada per 54 m d’amplada”. En veure la ins-

tal·lació, Josep Vallverdú a Catalunya visió 3, es pregunta: “Cien-

cia ficció? Fantasia novel·lesca?”. I continua dient que “quan us

hi acosteu, la lluentor metàl·lica us sorprèn i us neguiteja un xic.

Tot és silenci, tot és llunyanament amenaçador, una violació del

paisatge dins el segle XXI... Al fons, la gran pantalla parabòlica

que concentra l’esclat radial i el llança en un feix de llum i calor

contra la central elaboradora, al seu davant, pilastra cúbica.”

triomphant”. Ex-vots, els quals —continua comen-tant— “pour les curieux d’histoire locale, comme pourles âmes religieuses, ces témoignages naïfs de la piété desfoules offrent un intérêt passionnant...”.

I si un gran nombre d’autors expliquen l’aplec,alguns, a més, com ara el mateix Vidal, parlen de la font.“Elle —diu— sort du maître-autel. De l’auge, où elle sedéverse par trois tuyaux en fer, elle est conduite, aumoyen d’un canal souterrain, dans une piscine dontl’entrée est située en face de la grande croix. Les Goigsattribuent à cette eau une vertu miraculeuse”, que per aJ. Henry es tracta dune piscine miraculeuse qui guérittoute sorte de maux”. Per la seva part Emmanuel Brous-se, a La Cerdagne, explica que “l’eau de la fontaine estglacée, littéralement. On ne peut tenir la main trempéededans une minute. Il est prudent de ne pas la boireseule. Il vaut mieux la couper avec un peu de café ou devin”. En qualsevol cas, els cerdans, com bé diu l’HimneCerdà escrit per Francesc Matheu, “fills de la França ode l’Espanya, / tots som germans a Font-romeu”.

De la població de Font-romeu, en Jean Baro, a Lanuit et la poésie en Cerdagne, ens diu que “tu gardes lesoleil qui fait défaut ailleurs / Tu combles dans ton site,sportifs, visiteurs / Et à chaque saison prends un nouve-au visage / Teinté de roux, vert, blanc en un savant dosa-ge”. Aquí, “a principis d’aquest segle, —ens comentaJuan Antonio Bertran en La Cerdanya de sempre—, escomençaren a construir alguns xalets al preciós bosc queenvolta la capella i el 1910 la construcció del GrandHôtel... que s’inaugurà el 1914. Passà per una sèrie devicissituds... i més tard es reféu i assolí un gran renomen els anys vint i trenta... Maharajàs, alteses reials, i per-sonatges de tota Europa es donaren cita en aquest cen-tre de luxe, d’oci i d’esbarjo”, tot derivat, com explicaRafael Gay, de la gran campanya publicitària que pro-clamava “Venez a Font-Romeu amb grans affiches turís-tics arreu. Darrera els grans affiches sortien els miliona-ris curiosos, els artistes, els jugadors, les peripatètiquesinternacionals més famoses, a omplir les cambres reser-vades al «Grand Hôtel de Font-Romeu», a reposar, a

Alta Cerdanya: la Solana 305

sentir”. El conjunt, per a M. Dolores Serrano a Crónicasde las fronteras, “tiene aún cierto aire remansado y pue-blerino, plácido y agradable”. Serrano veu que “en lascalles pinas... hay también huertecillos cercados por bre-ves paredes de piedra seca; huertecillos que, para entrar,has de levantar el pestillo de forjadas cerraduras, patina-das por lluvias y soles”. I si bé també ens parla de la sevaesglésia, és Cèsar August Torras qui ens diu que aques-ta és “una notable iglesia romànica, del segle XI, abbonica portada que ostenta ornats capitells y notableserralleria a la porta y un absis de ratlles molt correctes”.I és precisament Juan Antonio Bertran qui observa quehi ha “a terra una gran reixa, «trenca-cames», que impe-deix l’entrada d’animals a l’església”.

Compartint municipi i veïnatge amb les duespoblacions anteriors, hi ha Vià, poble el qual, segonsJuan Antonio Bertran, “està dividit per una fondaladaen dues parts ben diferenciades: la de més cap al sud téuna sèrie de casals rústics importants i a l’altra s’hitroba l’església de Santa Coloma, de la qual Brousseens diu que “la porte d’entrée, toute en granit, percéedans le mur latéral du midi, est remarcable”. A més,ens apunta que “au cimetière, il existe plusieurs... dallestumulaires anciennes”.

I, veïnes amb les anteriors, es fa cap d’immediat aÈguet, el qual “était autrefois fortifié. On voit encore,dominant le village au nord, les ruines d’une vielle tourde défense”, la qual, “appelée au tort, semble-t-il, tourdes Maures”, segons J. Ferrer a Font-Romeu et Cerdagne.El nucli —per a Juan Antonio Bertran—, és “de granscasals que formen el casc antic contrastant amb unagran quantitat de xalets de muntanya, moderns, ubicatsen el preciós bosc del turó que protegeix el poble delnord”. En qualsevol cas, Pau Vila a La Cerdanya haviaobservat que “les cases de dalt, arrapades a uns esquells

somniar un xic entre el dringar de l’or de la ruleta il’hipnotisme decadent dels valsos dels tzigans”. I, deFont-romeu, més cap aquí en el temps, en DomènecBellmunt a Mont-Louis, Font-Romeu, Bourg-Madame,tot transcrivient una carta diu: “Hôtels, hôtels..., bars etsalons de thé, coiffeur, photographe, Casino et magasinsde sports. Rien n’y manque”. En qualsevol cas, com diuPep Collelldemont en La Cerdanya, “al costat de l’hotelvan començar a créixer els xalets, les torres, els aparta-ments, i així es va formar en poc temps una poblaciótotalment nova, nascuda al costat d’una capella i sensecap tradició de poble”.

Dessota de Font-romeu hom localitzarà Odelló,nucli que és per a Pierre Vidal un “petit village gai, pro-pret. Le territoire est un peu maigre: quelques landes,des rocs stériles, des champs pierreux, mais des bandesde pâturage, quelques arbres, des filets d’eau”. Allí,Emmanuel Brousse a la Cerdagne française hi veu “quel-ques maisons dans le style moderne. Mais jusqu’à pré-sent, on ne se servait pour leur construction que de pie-rres liées avec de la terre. Les ouvertures, portes ou fenê-tres, sont petites, à cause du froid qui se fait souvent

L’orquestra del “Grand Hotel” de Font-Romeu

El forn solard’Odelló

La Cerdanya306

de roca que sostenen una antiga torre de defensa, sónmés petites i més velles; les de baix, ja arrenglerades, sónmés grans i modernes”, mentre que “a la part baixa delnucli —ens comenten Sebastià Bosom i Oriol Merca-dal a La Cerdanya— hi ha un megàlit conegut com adolmen d’Èguet, datable vers el 2000 aC”.

Tot baixant cap a Targasona, hom es troba enmigd’un “Caos”. És l’anomenat “Caos de Targasona”. Quèés? Cèsar August Torras ens comenta que “la carreteraentra en un país per demés trist y desert, d’aspecte gran-diós, verament fantàstic y desolat. Immenses roques gra-nítiques de variats tons, dominant el grisenc, de formes

costelludes, rodones, botarudes, ja senceres, ja trossejadeso esteses arreu en confós y original desordre, apilades avoltes les unes damunt de les altres y molt sovint unes demés grans damunt d’unes de més petites, prenent formesagropades, rares y capritxoses...”. Per això, en Juan Anto-nio Bertran comenta que “el més extraordinari i fantàs-tic és l’espectacle que produeix... Blocs de granit, d’ori-gen glaciar, despresos del pic de Maures, dispersats, senseordre, com gegants fantasmagòrics en els quals s’entre-veuen animals o personatges petrificats, a vegades en unequilibri gairebé inestable, donen origen a les més varia-des llegendes. El caos impressiona i sobta.” Allí, segons

Alta Cerdanya: la Solana 307

El Caos de Targasona tuvo, hasta hace muy poco tiempo, fama de

tierra maléfica, habitada por malhumorados brujos que propor-

cionaban palizas memorables a los incautos labriegos que osa-

ban atravesarlo a l’hora blava, la hora azul del atardecer. Los

campesinos que habían de cruzar el Caos se persignaban hasta

tres veces y los pastores guardaban siempre en el zurrón una pata

de conejo, que es, como todo el mundo sabe, remedio eficaz con-

tra maleficios y encantamientos.

Y a fe que no los critico. El Caos de Targasona, en los pálidos atar-

deceres cerdanos, es como un mal sueño; en la llanura árida y deso-

lada los bloques erráticos se alzan en el azulado contraluz como bal-

buceos de un arte monstruoso, como una procesión terrible de águi-

las, guerreros, gigantescos cráneos que la humedad ha poblado de

lacias cabelleras goteantes. Toda la fuerza de la tierra desatada yace

en montones informes, aún desafiantes, como despojos de una lucha

de titanes rabiosos. Y eso dicen que fue.

M. Dolores Serrano

Crónicas de las fronteras

Nous ne connaissons rien de plus extraordinaire, de

plus fantastique, que le spectacle dont on jouit en

allant de Targasone à Angoustrine par le chemin de

la Solana. Ce n’est qu’une désolation de pierres et

de débris, c’est un défilé fantastique de blocs écrou-

lés des montagnes. On dirait des géants mutilés qui

hurlent, les entrailles fendues, les bras convulsés.

Des pierres, en forme de crânes et chevelues de

mousse, restent sur d’autres blocs taillés en colon-

nes à la façon de formidables bilboquets. On ne sait

à quoi comparer ces monstres qui regardent les

voyageurs passer avec une indifférence de vaincus

enchainés par les lianes et les fougères. Certains

resserrent la route au point de l’étrangler; quelques-

uns se sont enfoncés dans la terre et y restent en

équilibre comme sur une aiguille.

D’autres sont empilés les uns sur les autres et

tiennent par un vrai prodige d’équilibre. Il en est

de plus hauts que les plus hautes maisons les-

quels sont venus s’aplatir d’une seule pièce sur les

bords du chemin. Il y en a de toutes les formes, de

toutes les dimensions. Les uns sont ronds et polis,

d’autres ont les arêtes tranchantes. Ceux-ci sont

petits. Ceux-là sont grands, gigantesques, formi-

dables. On en voit d’éventrés, de coupés en deux

comme avec une scie.

Et là, ils se regardent, se coudoient, se sou-

tiennent, se mordent et se mangent, faces de

hiboux, becs d’aigles, lances de troglodites, ossa-

tures de megalosaurus; c’est le champ de

manœuvres des tempêtes, où s’entassent par

paquets les boulets lancés par les glaciers. Le

chaos de Targasone présente cet extraordinaire

tableau.

Emmanuel Brousse

La Cerdagne française

El Caos de Targasona

part, Targasona és, a ulls de Pierre Vidal, “un joli petitvillage que des eaux vives arrosent de tous côtés”, mentreque a Cèsar August Torras el nucli se li presenta “rònecy trist” A més, hi observa que “un blaç de roques de colorverdós corona les cases del pintoresc poble de ròneguescases ab teulada de pissarra”. De l’època d’EmmanuelBrousse, aquest destacava que “a l’entrée du village, dansun pré attenant à la route,... un frêne de proportionsgigantesques. Il ne mesure pas moins de six mètres decirconférence sur huit de hauteur”. I és també en aquestterme “on podrem veure de ben a prop —ens explica PepCollelldemont a La Cerdanya— la central solar Temis,que es pot observar perfectament des de Puigcerdà i demolts altres indrets... Actualment no està en funciona-ment com a eina de producció elèctrica, però serveixper fer-hi experiments sobre les radiacions còsmiques.Tecnològicament parlant, la central Temis és molt méssofisticada que la d’Odelló...”. No obstant això, XavierFebrés ens indica que tenia “una futura capacitat deproducció de dos megawatts, capaços d’alimentar unavila de 2.000 habitants. Aquesta potència situa la cen-tral experimental francesa en tercer lloc mundial, des-prés de la de Brastown als Estats Units... i la de Crimeaa la Unió Soviètica” tot i el fracàs que va representar,per bé que, seguint el mateix autor, aquesta central “jasón paraules majors. L’Estat francès s’hi ha jugat la«grandeur» tecnològica de punta”.

Quelcom més avall del Caos, hom fa cap a Angostri-na, poble del qual Pierre Vidal ens comenta que “quandon voit ce village pour la première fois, qu’on ne verra riende plus propre, de mieux arrosé, de plus frais, de plusbeau!... En entrant dans le village le bien-être et le bon-heur s’y marquent de tous côtés. La route longe les mai-sons et le bord de la rivière, entre deux rangées d’arbres aufeuillage épais”. En tot cas, a ulls de Pau Vila el nucli està

J. Ferrer, “un des rochers les plus célèbres est celui qu’onappelle: Le Barratas”, mentre que Yves Hoffmann ensdiu que “en dépit du brillant soleil de la Cerdagne, cesnobles débris des montagnes qu’ils furent, il y a desmillénaires, gardent l’équivoque et mystérieuse allure decréations de rêves dignes d’inspirer des amateurs desculptures abstraites”. Tot això té —per a Pau Vila— raóde ser perquè “s’ha descompost en blocs arrodonits acausa de l’estructura esquistosa de les roques, els qualss’han apilat, els uns damunt d’altres, d’una manera caò-tica”. Per a Michel Bouille i Jean-François Brousse aChemins du Roussillon, “beaucoup de ces rochers jetéspêlemêle ont de saisissantes figures humaines. On voitdes corps hurlant, des bras tordus, rehaussés, ça et là, desblocs à têtes étranges”. Altrament, segons alguna llegen-da, i de la mà de Jordi Mas a Camí ramader, es pot dir “ai,pastor, vers la Bullosa / desplaçaves el ramat, / vas dirparaula ultrajosa, / el Senyor t’ha condemnat / a ser rocaesgarrifosa / dins d’un camp desordenat”. Per la seva

El Caos de Targasona

La Cerdanya308

“format per dos escamots de cases, a manera de doscarrers separats per aglomerats rocosos”. Dos carrers que,als ulls de Sebastià Bosom i Oriol Mercadal, són “dos veï-nats: la Part Petita, a l’esquerra; i la Part Major, a la dreta.Aquesta... integra l’església parroquial de Sant Andreu...que mereix ser destacada pel seu conjunt (arquitectònic,mobiliari i pictòric)”. És, però, Emmanuel Brousse qui enfa una més llarga descripció, entre la qual trobem detallscom ara: “Les maisons de village, bâties de chaque côte dela rivière,... sont éparpillées dans des massifs de verdurequi font mieux ressortir la blancheur des façades. La nou-velle église, fine et coquette, semble porter un défi à sadevancière, la pauvre vielle église romane, perchée sur unroc,... au milieu des riches tombeaux ou des humbles fos-ses du cimetière dont elle reste, malgré tout, la fidèle gar-dienne”. “Les maisons, grandes et spacieuses, avec debelles et riches façades, y sont nombreuses. Les jardinsqui les entourent jettent une note encore plus gaie...Angoustrine est la Nice de la Cerdagne française”. Per laseva part, Pau Vila ens fa observar que “sens dubte fouvilatge romà: ho indica un altar pagà dedicat a Júpiter,conservat al cementiri”, mentre que Cèsar August Torrasdiu que fer-hi cap “s’atravessa per un pont de pedra detres arcades”. Anne-Françoise Mare i Michel Bouille s’hirefereixen com a un indret “paradis des pêcheurs” i elsituen “contre un chemin de transhumance”, tot i queamb el “privilège de n’avoir encore été défiguré”, car hiresten antigues cases “soigneusement datées par une ins-cription gravée dans la pierre”, afirmacions repetides en elllibre Chemins du Roussillon de Michel Bouille i Jean-François Brousse. No obstant això, Juan Antonio Bertranobserva que “l’austera casa cerdana alterna amb l’edifica-ció capriciosa, fins i tot frívola, de colors ocre o blau cel,amb la qual no xoca en absolut, sinó que, ambdues, donenal conjunt un caràcter rústico-popular molt acollidor”.

L’Aplec de Bell-lloc

Alta Cerdanya: la Solana 309

Bell-lloc

Dins del terme de Dorres s’hi localitza el Santuari de Bell-lloc, el qual, per a Emmanuel Brousse, “c`est le

belvédère le mieux placé de la Cerdagne... Belloch occupe l’extrémité est d’un plateau aux proportions

assez vastes”. Per això en un dels Goigs hi trobem que “en una alta montanya, / Avéu volgut habitar, / En

la terra de Cerdanya, / Hon sens vos no s’pot estar”. Opinió semblant la de Cèsar August Torras, qui, a

més, afegeix que hi ha unes “ruines d’una iglesia y convent. Part d’aquestes edificacions estan converti-

des en corral. De la iglesia que era gran y d’una sola nau se n’ha utilitzat una part que presta’ls serveis de

capella”. A més, Juan Antonio Bertran observa que té un “campanar d’espadanya, refet recentment, i un

absis que, per la senzillesa de les seves línies, és, tant per dins com per fora, el més proporcionat de la

Cerdanya”. Per la seva part, J. Ferrer explica que “aujourd’hui ce ne sont que des ruines, les richesses de

l’église se trouvant soit à Palau-de-Cerdagne, soit à Dorres”, mentre que Sebastià Bosom i Oriol Mercadal

posen de manifest que “les destrals polides encastades en la seva façana són el testimoni d’una ocupa-

ció pretèrita a prop del lloc”. De l’indret, del puig, Jean Baro va compondre el poema Colline

de «Belloc», on diu: “Colline de «Belloc», qui près de nous domines / Maints villages «Cerdans» d’une

beauté divine, / Tu dresses dans les cieux, ton dôme arrondi / Qui paraît s’agrandir, lorsque survient la

nuit. / Les vieux murs lésardés, d’un ancien monastère / A ton faîte surgissent, évoquant le mystère”, men-

tre que Joan Sallarés, guanyador dels Jocs Florals de la Cerdanya de 1883 amb el poema Pirene lluny dels

homes, contava que “Y allá lo Nort seguintse, redol d’una alta serra, / enjardinada s’alsa, vigís fent Bell-

lloch, / d’Escalda encisadora, paradís d’eixa terra, / que si neus té á la testa, té á n’als seus peus lo foch”.

petite piscine, une salle d’aspiration avec quatre pulvé-risateurs...”. I tot això, s’alimenta per diferents fontsanomenades per ell mateix com a “Colomer, Merlat,Tartera d’En Margall o de la Cazeta”. A més, en des-taca que “la Source du Pastural est appelée aussi Fontdels Curats... à cause du grand nombre de prêtresespagnols qui avaient l’habitude de s’y réunir”. Aigüesque, segons una conferència del professor Landouzy-Lavastine a Voyage de 1903 aux stations du Sud-Est dela Françe, “sourdent en abondance d’une faille de2.000 mètres dans le roc”. Continua explicant-nosque “il faut remuer un peu l’eau pour avoir l’odeur desoeufs bouillis. L’odeur est si faible qu’on pourrait à larigueur ignorer que l’on est sur un banc sulfureux”.Val a dir que Valentin Van Hassel a Zigzags dans leSud-Est de la France... no només incideix en laimportància de l’estació, sinó que a més ens explicaque “est la plus élevée de la France et peut-être del’Europe” i, reincideix en el fet que “c’est le royaumedu soufre très puissant et très stable”. Potser per això,J. Henry deia que a “l’abri de toutes les vicissitudesatmosphériques, les eaux des Escaldes ne diminuentpas sensiblement pendant les grandes sécheresses etn’augmentent pas non plus pendant les grandespluies. La témperature moyenne de ces eaux est de 41à 42 degrés centigrades”. I a tot això, Marcel Lami aVers les Cimes acaba especificant que “... d’autres y fontune cure d’eau: des rhumatisants, des herpétiques, despoitrinaires. Sous les ombrages du parc, dans les baig-noires, les pulvérisateurs, ceux bienfaisantes et troppeu connues jaillissent et poudroient. Plusieurs sour-ces s’épanchent à ciel ouvert sous les arbres, et j’ima-gine qu’il doit être moins triste pour les pauvres mala-des de prendre leur verre prescrit dans ce décor agres-te que dans une salle fermée et empuantie...”. (Cal

Poc tros més enllà hi ha les Escaldes, altre tempsdepenent de Puigcerdà. Juan Antonio Bertran lessitua “entre un preciós parc d’arbres de fulla caduca”,on hi veu “un gran edifici que fou un sanatori detuberculosos fins fa poc temps, ja que s’ha transformati modernitzat...”. Antigament, Brousse hi observava“deux pavillons en angle légèrement obtus”, mentreque Pierre Vidal explicava que les “eaux chaudes...sont aujourd’hui un des plus vastes et des plus agréa-bles établissements thermaux des Pyrénées-Orienta-les... On peur loger facilement 250 personnes... L’É-tablissement se compose de trois corps de logis, d’unpetit chalet et d’un pavillon de bains spéciaux. On ytrouve six galeries de bains comprenant quarante-sixbaignoires en marbre, une galerie de douches avec

Angostrina

La Cerdanya310

senyalar que hi ha més bibliografia al respecte. Vegeu:Les Escaldes (Cerdanya), Rev. Terra Nostra, núm. 97bis, Font-romeu, 2000).

De nou, a la carretera principal, ens surt al pasVilanova de les Escaldes, la qual per a EmmanuelBrousse “n’offre par elle-même rien de particulier”. Enaquest indret, Cèsar August Torras descobreix que “lescases estan edificades sobre penyes granítiques” queformen, per a Juan Antonio Bertran, “un conglomeratde cases cerdanes, provençals i de tipus suís, al voltantde l’església de Sant Iscle i Santa Victòria”. Tanmateix,Paul Naudo, a Notre-Dame des Graces, Villeneu-des-Escaldes. Notre-Dame de Belloch, Dorres, explica que“chaque fois que j’ai eu l’occasion de traverser le villa-ge, de voir se profiler son clocher mural aux deux clo-ches, dont l’une ressemble au contrejour du soleil cou-chant à une «demoiselle» gentiment enjuponnée, j’airegretté qu’on ne puisse rien dire, rien voir”.

Dorres

Alta Cerdanya: la Solana 311

Ermitatge de Font-Romeu

On reconnait facilement que la partie la plus ancienne de la cha-

pelle de Font-Roméu est ce qu’on appelle aujourd’hui le Camarill.

L’autre partie remonte à 1680 et à 1683. En 1741 on construisit

les contre-forts entre lesquels jaillit la fontaine.

Les corps de logis qui servent de logement au curé d’Odelló,

au Paborde et aux visiteurs, ont été successivement construits en

17333, 1752 et 1774. Tous ces locaux, convenablement meu-

blés, sont ordinairement retenus par les familles qui viennent

passer une partie de l’été à Font-Roméu, et surtout par des péle-

rins de la plaine qui veulent séjourner quelques jours à l’ermitage,

à l’occasion de la fête du 8 septembre.

On remarquera dans la chapelle une grande quantité

d’ex-voto.

Le retable du maître-autel est éblouissant de dorures, de

fleurs et de figurines: sur l’une des moulures est représentée la

découverte de la Vierge de Font-Roméu. La belle statue en mar-

bre blanc, par Oliva, n’est pas le moindre ornement de ce splen-

dide retable.

Les deux petites chapelles qui imitent le transept sont aussi

fort riches.

Mais prenons un des escaliers en marbre rouge qui s’ouvrent

dans ces deux chapelles et montons au Camarill. Il serait difficile

de trouver quelque chose de plus doré, de plus éblouissant que

ce petit sanctuaire. Quel luxe! Quelle richesse! La statue de la

Vierge est littéralement couverte d’argent et d’or, des pieds jus-

qu’à la tête. Epingles, bagues, montres sont suspendues à sa

robe qui a l’air d’un somptueux étalage de bijoutier.

Pierre Vidal

Guide historique et pittoresque dans le Département des Pyrénées-Orientales

En el poble, les cases, per a J. Ferrer a Font-Romeuet Cerdagne, “se cachent dans des bouquets d’arbres”.El conjunt és vist per Juan Antonio Bertran com ungrup de grans cases de pagès, de pedra o de colors ocreo rosa, amb líquens daurats damunt llurs llosats de pis-sarra, que envolten l’església romànica de Sant JoanEvangelista”, mentre que Emmanuel Brousse s’adonaque “ses blanches maisons s’aperçoivent, à travers laverdure”. Amb tot, diu que el nucli no té “rien de bienremarquable. Les maisons sont disposées comme à peuprès toutes celles de la Cerdagne: grandes cours précé-dent le corps de logis; hangars couverts où l’on entas-se le bois, le foin, la paille; écuries pour le bétail, etc.”.Per això, Jean Baró ens descriu certs elements del nuclitot dient que “tout autour de la place, aisément l’onpeut voir, / La coquette fontaine, le bassin, l’abreuvoir/ Et la charmante église, surmontée d’un clocher /Témoin énergueilli, de tant de destinées”. No obstantaixò, Juan Antonio Bertran hi descobreix “un precióspoltre i, una mica més allunyats, els safareigs públicsd’aigua calenta natural, que brolla a uns 34º C, a lavora de l’abeurador i la font d’aigua molt fresca”. Amés, en destaca que “el 1960 es descobriren uns banysde granit... L’aigua brolla i transcorre lliurement i elsbanys es troben en plena naturalesa, a curta distànciadel poble, més avall, i estan sempre plens de gent...amb fred o neu”, “tot desprenent —diu Xavier Febrés—una lleugeríssima flaire pròpia de la seva composició,però que la meva filla va qualificar en alguna ocasió«d’olor d’ou dur» amb una ganyota suspicaç”, motiu queporta a Jean Baro a dir de la deu que “tu remplis l’at-mosphère de tes vapeurs de soufre / Tu viens des pro-fondeurs ou quelque immense gouffre / Des entraillesd’un sol ou en feu permanent / Réchauffe mers et terres,êtres morts et vivants”.

Quelcom més enllà es treu cap a Dorres, una “agru-pació —segons Pau Vila— de cases pageses marcantcarrers irregulars, en els vessants meridionals del Carlit,on sembla que s’hagi aturat el rodolament dels blocs gra-nítics. El caos gris i pelat arriba fins a arran del poble”,motiu pel qual Yves Hoffmann diu que és un “curieuxvillage construit aux limites des déserts du Carlit”. Gra-nit que, per altra banda, —continua explicant-nos—, “hadonat fama de bons picapedres als homes de Dorres”.Amb tot, segons Miquel Martzluff a Les hommes du gra-nite dans les Pyrénées Nord-catalanes, “queda ben pocacosa d’aquest ofici que un dia va donar ocupació a tantsobrers i que produí un patrimoni tan esplèndid”.

Els nous banys de Dorres

Exvot de Font-Romeu

La Cerdanya312

I, ja vers a trobar la plana cerdana, es localitza Ur “auconfluent de la rivière de Brangoly avec la rivière d’An-goustrine”, explica Emmanuel Brousse tot fent-nos notarque “ces deux cours d’eau réunis forment la Rahur, quiconstitue la limite entre la France et l’Espagne depuis lepont de Llivia jusqu’à son confluent avec le Sègre à peudistance au sud de Bourg-Madame”. Del nucli, arrecerat,el mateix autor comenta que “est la localité la plus chau-de de la contrée. Aussi les fruits y sont-ils abondantes et

savoureux. Les poires, les pommes, prunes, abricots, etc.,qui poussent dans les jardins nombreux autour du village,ont un goût et un parfum délicieux...”. Per això, GeorgesBeaume defineix el poble com un “petit village parfuméde jardins”, mentre que Jean Baro comenta que “un douxsoleil d’Espagne, dès le lever du jour, / Rechauffe sesvieux toits et lui joue mille tours, / Lui laissent miroiter,sous un ciel éclatant / Et ses limpides eaux, ses prairies etses champs”. Per la seva part, Yves Hoffmann ens diu que

La regió del Carlit

Alta Cerdanya: la Solana 313

Sant Martí d’Envalls

Le sentier nous entraîne d’abord à Saint-Martin, village détruit, il y a

plusieurs siècles, par une avalanche. Des vestiges subsistent, des

murs, des portes, des placards et aussi l’église. Pauvre chapelle, qui

sert d’étable en temps d’orage aux troupeaux. Elle n’a plus de voix

pour appeler, le jour de la Saint-Martin, les dévots d’Angoustrine qui

viennent y entendre la messe. On raconte que ses cloches furent

enlevées une nuit par les habitants d’Orlu (Ariège). Pour commettre

ce larcin, ceux-ci avaient ferré leurs chevaux à l’envers, de sorte

qu’en venant, ils semblaient s’en retourner. Dans cette chapelle, un

guide nous montre une grosse pierre qui, dit-il, prend la couleur de

sang quand on la frappe avec force, soit d’un marteau, soit d’un cai-

llou. C’est sur cette pierre que le comte de Cerdagne aurait immolé

son fils dans les circonstances suivantes: le comte était en guerre

avec les Arabes. Il donna un poste à garder à son fils, lui recom-

mandant de ne pas attaquer l’ennemi, sauf provocation. Mais le

jeune prince, négligeant les conseils de son père, se précipita sur les

Maures, qui étaient retranchés dans les défilés des Graüs. Après une

lutte terrible, les Maures l’emportèrent. Le comte, furieux, tua son fils

sur la pierre que l’on montre dans la chapelle.

Georges Beaume

Des Vosges aux Pyrénées

“dans la rudesse de son nom, des problèmes de toponymequi n’ont jamais été résolus... il n’en est pas moins villagecerdan et participe à la prospérité de ce plateau, dont lespraires et jardins portent ici les fruits de l’Eden”, mentreque en Pau Vila repara que “les cases ofereixen un certaspecte vilatà, car en general tenen dos pisos i algunatres”. Entrant a descriure elements, Anne-FrançoiseBouille i Michel Mare expliquen que “le château a étéélevé avec les pierres de la Rahur et des éclats de schiste.Les armes des Codol sont gravées sur la porte. Une tourdécouronné domine le tout”, mentre que Sebastià Bosomi Oriol Mercadal ens posen de manifest que “l’església deSant Martí és un dels exemples més bells del primerromànic cerdà, malgrat la sobreelevació de la nau i altresmodificacions del s. XVIII”. Puntualitza Juan AntonioBertran que “a l’interior hi ha peces d’enorme interès”.

Continuant la visita literària i geogràfica, s’ha de fercap a Enveig i els seus agregats. El poble, per a EmmanuelBrousse, és “pimpant, coquet, bien exposé au soleil. Il faitplaisir à voir... Il est difficile de rêver coin plus agréable,plus frais, plus délicieux, dans une situation plus enviable,

La Cerdanya314

Font-Romeu

Molt a prop de Dorres, Font-romeu reuneix actualment els dos

rècords: és la més antiga estació d’esquí del Pirineu catalano-

francès; alhora la més moderna, freqüentada i esnob. Va ser un dels

indrets peoners de l’esquí a tot França, conjuntament amb els de

Chamonix i de Super-Bagneres. Cap als anys 20, les senyores hi

esquiaven amb faldilles... La seva actual reputació procedeix igual-

ment del fet que és una de les poques estacions assentada als vol-

tants immediats d’una vila ben organitzada de 3.200 habitants i

25.000 estadants/turistes. Els barcelonins benestants d’anys

enrera -procedents de les colònies de Puigcerdà, de Camprodon o

de Barcelona mateix- tenien molta tirada cap a la llegendària vida

nocturna de Font-romeu, gràcies a la qual molts d’ells van tastar per

primera vegada amb una certa llibertat i «savoir faire» la fruita inú-

tilment prohibida, al natural, en cinema o en fotografia. Ja deuen

ser avis venerables aquells «espagnols» desfermats del casino de

Font-romeu i del seu night-club «le Papagayo»...

D’altra banda, Font-romeu és oficialment ciutat pre-olímpica

des dels Jocs Olímpics de Mèxic del 1968. S’hi concentren els

esquiadors becats i les seleccions nacionals franceses de diferents

esports. Els preus de qualsevol article o servei hi són caríssims.

Els dos primers xalets d’esbarjo que van donar origen a l’estació

van ser construïts l’any 1902, a un quilòmetre de l’ermita que dóna

nom a la vila. S’hi venera encara la Moreneta de la Cerdanya, de tota

la Cerdanya. L’aplec de Font-romeu és un dels més concorreguts del

Pirineu català. Convoca cada 8 de setembre milers de cerdans dels

dos cantons de la ratlla. Durant aquest «aplec del Baixar», la More-

neta és portada de l’ermita fins a l’església d’Odelló, on passa els

hiverns. L’ermita és monument històric oficialment declarat i comp-

ta amb una moderna hostatgeria de 90 llits.

Xavier Febrés

El Pirineu, frontera i porta de Catalunya

aux portes de cette étrange, grandiose et froide vallée deCarol”. Destaca Brousse que “les maisons... sont larges,spacieuses. Le village, autrefois résidence des seigneurs etbarons d’Enveig... à garde des traces de son antiqueimportance. Le château féodal existe encore.” Per aixòJuan Antonio Bertran observa que “entre totes les cons-truccions destaca el castell dels Barons d’Enveig, que esremunta al segle XI, amb opus spicatum a la seva façananord al costat de la carretera, i més avall la bonica portaamb arc de mig punt que dóna accés al pati on es con-templa la façana sud del palau”, del qual Georges Beaume,a Des Vosges aux Pyrénées, diu que és “tant bien que mal res-tauré”. En qualsevol cas, el mateix autor remarca que ací“les maisons se prélassent au soleil, les unes rangées sur lebord de la route, les autres descendant vers l’Ararr (sic. Hade dir Aravó), qui les apelle de sa voix monotone.”

Lloances vers el poble que també posa de manifestCèsar August Torras quan diu que “la població té galan

y alegre aspecte, situada en mig de verdor de prats y fes-toses arbredes, hortes y jardins. Té bons edificis ambcases orejades y espaioses y respira netedat y benestar”.Ens destaca que “a l’entrada del poble... hi ha una mag-nífica finca y elegant hisenda, bell ornament del poble”,i que “té bones aigües y la font del poble és abundosa,fresca y regalada”. En aquest indret J. Ferrer a Font-romeu et Cerdagne ens fa notar que “la S.N.C.F. y possè-de une maison de repos. D’ailleurs, non loin, à mi-che-min de La Tour-de-Carol, et en contre-bas, à été cons-truite la Gare Internationale, terminus de la ligne venantde Toulouse par Ax-les-Thermes, et de la petite ligneélectrique...” (es refereix a la del Tren Groc). Petit TrenGroc al qual Jean Baro dedica reivindicativament: “Oui,nous voulons te garder, train jaune de «Cerdagne» / Cartu es le fleuron de nos belles montagnes, / Qui frémi-raient, sans doute, de ta disparition, / Pour joindre à nosconcerts, leur «Sainte Indignation»”. B

El massís del Carlit des del Pic dels Moros

Alta Cerdanya: la Solana 315

de guaita, i l’altre, a baix, prop del riu, on hi ha una casaforta senyorial. Allà les cases són més petites, i moltesensorrades; ací prenen l’aire de masades.” EmmanuelBrousse, a La Cerdagne, més poètic, s’expressa tot dient:“oh! le charmant petit village, dont les maisons, enfouiessous la verdure, semblent dormir d’un même bon som-meil!... Eyne a l’aspect d’un de ces gentils villages suissespopularisés par les gravures... Le paysage est riant. L’eaucoule de partout, en mille chutes, avec un gazouillis timi-de, dominé par la grosse voix de la rivière d’Eyna, préci-pitant ses flots de cascade en cascade, roulant des blocsqu’elle arrondit en billes.” Mentre, més actual, JuanAntonio Bertran, a La Cerdanya de sempre, veu que “és unpoble preocupat i orgullós del seu passat que es remunta

Prop del Coll de la Perxa, a una gran alçada sobre elnivell del mar (1.574 m), hom localitza Eina, nucli“situat —explica Cèsar August Torras a la seva Cerdan-ya—, a la vora dreta de sa joguinosa rivera y rodejat d’a-legres prats d’esclatant verdor, a la sortida de sa bella ynotable vall...”, on “ses rústegues cases ab teulats de pis-sarra ofereixen curiós aspecte.” A més, ens fa saber queles “ruines d’un antic castell dominen el poble. Quedensols en peu restes de l’antiga torra del homenatge. Lodemés ha desaparegut. Fou acabat de malmetre el 1845,havent servir les pedres de ses muralles per a la edifica-ció de la casa comunal.” Pau Vila, a La Cerdanya, obser-va que en el conjunt “realment sembla haver-hi dos agru-paments: l’un a dalt, prop de l’església, on resta una torre

La Cerdanya316

Alta

Cerdanya:

la Plana

i la Baga

Eina

a la prehistòria, del seu present i del seu futur, limitant iordenant les noves construccions amb clars criterisd’estètica i autenticitat.” En tot cas, Yves Hoffmann,quelcom anterior i discrepant, titlla les cases de “maisonspaysanes”, sense observar allò apuntat per altres autors.Per la seva part, Collelldemont, a La Cerdanya, amb unpunt de vista més economicista, ens explica que “quan

l’economia i la vida mateixa del poble, lligades a la rama-deria, semblaven condemnades a desaparèixer, els trentahabitants es van ajuntar per crear una moderna estaciód’esports d’hivern.” A més, afegeix que “s’ha arranjat uncircuit pedestre que permet tot passejant de recórreralguns punts de gran interès històric, com un mehir, undolmen i les restes de l’antiga via romana.”

Alta Cerdanya: la Plana i la Baga 317

14 Vallcebollera

15 el Puig

13 Oceja16 Palau

18 La Guinguetad'Ix

12 Naüja

9 Santa Llocaia

8 Er

3 Vedrinyans

5 Llo

2 Sallagosa4 Ro

6 Bajanda

10 Onzès11 Càldegues

1 Eina

20 Vall d'Eina

19 Vall de Llo

7 Estavar

Gorguesdel Segre

Riu Segre

Riu S egre

17 Ix

Alta Cerdanya: la Plana i la Baga1 EinaCÈSAR AUGUST TORRASPAU VILAEMMANUEL BROUSSEJUAN ANTONIO BERTRANYVES HOFFMANNPEP COLLELLDEMONT

14 VallcebolleraPAU VILAANNE-FRANÇOISE MAREMICHEL BOUILLEEMMANUEL BROUSSECÈSAR AUGUST TORRASGEORGES BEAUMEJORDI PERE CERDÀ

5 LloCÈSAR AUGUST TORRASARDOUIN-DUMAZETEMMANUEL BROUSSEJORDI PERE CERDÀANNE-FRANÇOISE MAREMICHEL BOUILLEJUAN ANTONIO BERTRANYVES HOFFMANNPEP COLLELDEMONTJOAQUIM SANTASUSAGNAE. CORTADA

3 VedrinyansJORDI PERE CERDÀJUAN ANTONIO BERTRAN

15 El PuigGEORGES BEAUMEEMMANUEL BROUSSE

19 Vall de LloJOSEP VALLVERDÚ

10 OncésPAU VILAJUAN ANTONIO BERTRAN

11 CàldeguesEMMANUEL BROUSSECÈSAR AUGUST TORRASJUAN ANTONIO BERTRAN

12 NaüjaPAU VILAJUAN ANTONIO BERTRANEMMANUEL BROUSSEPEP COLLELDEMONT

13 OcejaEMMANUEL BROUSSECÈSAR AUGUST TORRASMARIE-ROSE TRILLESAMÉDÉE ESCACHPAU VILAJEAN-LOUIS BLANCHONARDOUIN-DUMAZETGEORGES BEAUMEANNE-FRANÇOISE MAREMICHEL BOUILLEJUAN ANTONIO BERTRANPEP COLLELDEMONT

6 BajandeCÈSAR AUGUST TORRASJUAN ANTONIO BERTRAN

7 EstavarPAU VILAJUAN ANTONIO BERTRANM. DOLORES SERRANOEMMANUEL BROUSSECÈSAR AUGUST TORRAS

17 IxEMMANUEL BROUSSEJ. FERRERJORDI MASJUAN ANTONIO BERTRANM. DOLORES SERRANO

4 RoJUAN ANTONIO BERTRANP. PASCUAJORDI PERE CERDÀARDOUIN-DUMAZETRAFAEL GAY DE MONTELLÀJOAN B. BUXÓPAU DE MONTELLÀ

8 ErCÈSAR AUGUST TORRASEMMANUEL BROUSSEJUAN ANTONIO BERTRANPEP COLLELLDEMONT

20 Vall d'EinaJ. HENRYCOMPANYÓGEORGES BENTHAMHENRY RUSSELEMMANUEL BROUSSE

9 Santa LlocaiaEMMANUEL BROUSSEJUAN ANTONIO BERTRANARDOUIN-DUMAZETPEP COLLELLDEMONT

16 PalauEMMANUEL BROUSSECÈSAR AUGUST TORRASJORDI MASPEP COLLELLDEMONT

2 SallagosaEMMANUEL BROUSSEANNE-FRANÇOISE MAREMICHEL BOUILLEJUAN ANTONIO BERTRANARDOUIN-DUMAZETM.DOLORES SERRANOJOSEP VALLVERDÚCÈSAR AUGUST TORRASFERNANDO LEDESMAPIERRE VIDAL

18 La Guingueta d'IxVINCENT CHAUSENQUEADOLPHE THIERSRAFAEL GAY DE MONTELLÀCÈSAR AUGUST TORRASEMMANUEL BROUSSEARDOUIN DUMAZETYVES HOFFMANM.DOLORES SERRANOJUAN ANTONIO BERTRAN

se un monument en fer forgé élevé à la mémoire de l’in-génieur Lax qui contribua à la réalisation du chemin defer. Le monument est dû à Gustave Violet.” Per la sevapart, Juan Antonio Bertran ens diu que “en una amplafondalada, protegida del fred i dels vents, Sallagosa és lacapital de la Cerdanya francesa. Després del Tractat delsPirineus passà a ser cap de vegueria, avui ho és decantó.” Brousse hi observa que “la mairie... et le groupescolaire ont grand air, ainsi que diverses maisons cons-truites le long de la route nationale... Il n’en est pas demême au cœur du village, où les rues tortueuses et lesmaisons basses ressemblent à toutes celles de la Cer-dagne.” Comentaris plenament assumits per Ardouin-Dumazet en el seu Voyage en France qui, a més, afegeixque “on retrouve les vieux costumes catalans, mais,comme partout, la casquette confectionnée remplacel’antique coiffure. C’est rarement que l’on rencontre lebonnet de laine rouge, la baratina, à laquelle les Cerdansespagnols sont mieux restés fidèles.” Amb tot, retornanta la descripció del poble, Jean-Françoise Mare i MichelBouille ens apunten que “les maisons de pierre de stylemontagnard lui donnent un aspect agréable et accuei-llant très propice au tourisme.” Als ulls de M. DoloresSerrano a Crónicas de las fronteras, el nucli se li presenta“como un gato de pelage blanco y reluciente despere-zándose en un inmenso prado centelleante de verdes,matizados hasta más allá de lo soportable” i, en apropar-se diu que “me pareció aún mas blanca, más pulcra y cal-mosa. Una sensación de pereza beatífica emanaba de suscalles desiertas donde, a través de las ventanas entrea-biertas, podían verse las famílias sentadas en torno a lasmesas cubiertas de plásticos multicolores.” I si per aBertran la capitalitat és la que “ha fet que s’engrandísamb edificis moderns i es convertís en un importantcentre de comerç amb poques restes de la seva base cer-

Baixant directament cap a la plana, tot passant elcoll del Rigat, es va a cercar Sallagosa “par une pente trèsrapide, décrivant de nombreux zigzags”, ens explicaEmmanuel Brousse. I és en aquest coll on Jean-Françoise Mare i Michel Bouille s’adonen que “se dres-

La Cerdanya318

La vall d’Eina

En qualsevol cas, Eina es destaca per la seva vall, la qual ha estat, al llarg del temps, de l’interès de molts natu-

ralistes i botànics, ja des del segle XVIII. Per això, Companyo, a Histoire naturelle du département des Pyréné-

es-Orientales, observa que “a une lieue d’Eyna, sur la rive gauche de la rivière, se trouve un four à chaux.... En

face..., de l’autre côté de la rivière, est une jassa appelée Orri d’Avall, où se retirent les bestiaux de la contrée;

c’est là que l’on commence à trouver, sous les pierres des environs, le Carabus punctatoauratus.” Més explícit

i contundent és J. Henry en la seva Guide en Roussillon... en dir que “depuis long-temps la vallée d’Eyna a atti-

ré l’attention des botanistes..., ont tour à tour étudié la végétation de cette localité, qu’on a nommé quelque-

fois à juste titre: Le jardin des Pyrénées. Parmi l’immense quantité de plantes alpines que nourrit cette

vallée...”. I fou en gran mesura en aquesta vall on George Bentham, segons explica a Catalogue des plantes

indigènes..., “cette herborisation fut la plus riche que nous fîmes dans tout notre voyage, tant par le nombre

d’échantillons que par la variété dans les espèces. Pendant trois jours, nous ramassames cinq mille cents

échantillons. Nous y fûmes, il est vrai, dans la saison la plus favorable, et cette herborisation n’étant guère que

la seconde qui fût strictement pyrénéenne, nous dûmes y cueillir beaucoup d’espèces assez répandues dans

la chaîne; mais aussi il y en eut beaucoup de très rares, ou même que nous n’avons vues que là.”

No obstant l’interès botànic, també el té com a paratge. Per això, el comte excursionista Henry

Rusell a Souvenirs d’un montagnard no pot deixar de dir que “la vallée est un Eden de fleurs, et montant

au Sud-Est, je trouvai une nature plus riante, bien qu’à mes pieds, à droite, et à une profondeur immen-

se, il y eût une gorge rien moins que gaie.” Descripció plenament acceptada per Emmanuel Brousse

quan ens comenta que la vall “mérite réellement la grande réputation dont elle jouit. Il est difficile de

rêver rien de plus admirable, de plus grandiose, de plus riant et de plus sauvage à la fois. On trouve rare-

ment des sites où les émotions se succèdent, comme ici, avec une intensité et une rapidité extraordinai-

re.” És en aquest indret on observa, entre moltes altres coses que “sur toutes les parties, notamment sur

la rive droite de la rivière d’Eyne, les rhododendrons cèdent la place à un gazon d’un vert tendre, au

milieu duquel poussent des fleurs de toute nature, de toutes couleurs: jaunes, violettes, bleus, rouges,

blanches. Là-haut, vers le ciel, les crêtes dénudées sont taillées à pic, comme avec un rasoir.”

dana que només es troba al cor del poble”, Josep Vall-verdú denota que “la població manté un to reposat i dis-cret, un xic apagat. La plaça de l’església i dos eixam-plaments de la carretera esdevenen aparcaments: unpont que salta el riu, menut encara, té a la vora una ram-bleta on se celebra el mercat, on els camions-tenda s’ins-tal·len, on hi ha parades de sabates, de roba, de sal-dos...”. Allí, en Cèsar August Torras ens indica que “laiglesia, d’origen romànic, està del tot desfigurada; solsen una de ses parets exteriors poden notar-se curiososesculturats que semblen ser del segle X, època de cons-trucció del primitiu temple.” A més, Fernando Ledes-ma a la Guia de la Cerdanya ens indica que “en una delas paredes exteriores del templo se hallan expuestasunas lápidas sepulcrales,... presumiblemente del sigloXVI y típicas de este período en la Cerdanya.” Mare iBouille esmenten que la població “était la patrie dusculpteur Alexandre Oliva (1828-1870) dont l’œuvre laplus célèbre est un buste de Rembrandt.” I això ve atomb perquè al davant de l’actual “mairie” hi té dedicatun monument. D’ell, Pierre Vidal ens comenta que,“n’appartenant à aucune école, ne procédant que de lui-même, n’exprimant que ce qu’il sentait et ce qu’il voyait,il ne tarda pas, après quelques tâtonnements, à dégagersa vigoureuse originalité.”

Dins del terme localitzem Vedrinyans, lloc del qualJordi Pere Cerdà, en La guatlla i la garba, ens diu:“Vedrinyans enclòs en si, / gires l’esquena a la plana, /l’espatlló parant-te el vent. / Alces didots de pollancres/ al cap d’una mà de camps / que s’endinsa en la mun-tanya.” Per la seva part, Juan Antonio Bertran ens diuque l’indret “degué ser preciós abans que es restauressin,massa ostensiblement, la majoria de les cases, traient-liforça del seu encant.” D’ací, Jordi Pere Cerdà ens parladel rei de Vedrinyans, del qual ens explica que “Llaura

terra cerdana. / El capot trossejat / d’un estol de pedaços/ el fa assemblar a la plana / amb sos quadrats de blat.”Per la seva banda, el veí “Rô és —per a Juan AntonioBertran— un petit grup de bones cases i masos, a la voradel Segre, castigat pel vent fred del nord, el carcanet,amb una església moderna que té un preciós retaule deSant Antoni Abat de 1704... executat per Josep Sunyer.”I, a davant del nucli, Jordi Pere Cerdà observa la “Fontde les Maries, / dessota el camí. / Un manyoc d’ortigues,un saüc florit, / la creu d’una tomba / feta de granit, / unhort amb pomeres / que hi fan ballar els dits.” I és enaquest lloc, on —seguint Ardouin-Dumazet— “M. deRivera, général de brigade espagnol, a des juments célè-bres.” De fet, Rafael Gay de Montellà explica que “alfons del sac que forma la Cerdanya francesa, hi ha unracó idíl·lic, voltat de salzes blancs i de nogueres d’unverd vellutat, que rega el Segre tot just entrat a la plana”on —continua— “la mà de l’home hi bastí l’hameau de

Alta Cerdanya: la Plana i la Baga 319

dres de França, el premi Derby de Deauville l’any abans,i aquell mateix any, el gran premi de Madrid.” L’efemè-ride —continua explicant el mateix autor— “la reflecti-ren els versos que don Pau de Montellà... dedicà a lanoble poltra vencedora: Diu que corre molt espai / Lovent en una estoneta, / Però no correrà mai / Comcorres tu, «Fadrineta».”

Força a prop de Sallagosa localitzarem Llo, pobleque té, per a Cèsar August Torras, una “situació moltoriginal, y, vist de qualsevol indret de la plana o des delColl de Rigart, presenta un aspecte fantàstic pareixentgairebé inexpugnable. Les cases estan la major partalçades sobre la roca, y sos torts carrerons tenen unadevallant molt fort”, de tal manera que Ardouin-Dumazet comenta que “l’emplacement est incommo-de pour la vie moderne.” Potser per tot això, Emma-

Ro, que tothom coneixia amb el nom de «Ro de Salla-gosa».” Fou ací —continua explicant-nos— on “l’aficiódel vell general don Higini... pels cavalls de sella i decursa, el portà a muntar... un haras de cria de bestiar decurses”, donant-li uns grans resultats, en especial quan—diu Gay— “la Fadrineta conseguí el seu triomf méssorollós... a l’hipòdrom de Can Tunis de Barcelona.Havia guanyat ja, en competència amb les millors qua-Sallagosa

La Cerdanya320

La vall de Llo o el naixement del Segre

Els grossos pins negres, els avets, en menor quantitat, la codolada negrenca o torrada de pirites del fons

del llit transparent, fan del Segre, en aquestes altures, el protagonista central d’un quadre engrescador

per als qui estimen les altures, els roquissers, els penjats i pics, les prades de flors estranyes, els menuts

clavellets, la ginesta prima dels cims, la molsa i les cascades, els rodrodendres i les falgueres de verd clar.

Malgrat l’altitud, la vall és protegida, i més aviat, l’espectacularitat que se’n desprèn, la provoquen

les ensulsiades, l’arrossegall de troncs morts, veritables gegants color de calç, l’amuntegament de gros-

ses pedres despreses dels cims, particularment de la riba dreta, on, entre el Camp de Parones i la Serra

dels Clots, algunes de les parets són amenaçadorament verticals.

En algun indret, la vall s’eixampla un xic, i petites prades a banda i banda, de perfil inclinat, per-

meten acampades; i el repòs del qui hi puja a peu, la pista automobilística cal prendre-la amb prudèn-

cia, però mai no deixa el costat del riu, ara a la riba dreta, ara a l’esquerra. No hi ha rètols, llevat del que

ens indica que som al Clot de la Culassa, i, més avall, el que ens avisa del perill de fer focs en aquell

indret boscós.

Cap a la fi de la primavera, entrada d’estiu, quan el riu té les revingudes del desglaç, i salta escu-

mejant, glaçat i transparent entre les roques, desprenent polsim aquós i gotes esfèriques i formant de

tant en tant, entre el fullatge dels pins negres, arcs de Sant Martí, aquesta primera part del naixement

del Segre, pren els seus matisos més bells, més inoblidables. Les menudes flors, les plantes grasses,

les campànules blavoses del coll torçut, els cards estranyament entaforats en aquesta aspra altura, el

verd incomparable dels prats assolellats, contrastant amb la pinzellada dramàtica de l’herbei molsós al

sotabosc, tot convida a tornar-hi.

Josep Vallverdú

Els rius de Lleida

nuel Brousse diu que és “un des villages les plus pitto-resques du département, bâti d’une façon invraisem-blable.” Afegeix que “les maisons tombant en cascade,sont toutes en amphithéâtre, accrochées à la montag-ne, grimpant les unes sur les autres” i, fins i tot, Ber-tran apunta que alguna casa “va haver de ser excavadaper a la seva construcció.” Per això Jordi Pere Cerdà, aPoesia completa, escriu: “les cases pugen, no els aturen /la costa, les freixes, l’ermès, i sembla que assaltin l’al-tura. / un pilar, un roc, i s’hi engrapen. Un rec eixut, uncamí estret; / entre font i salze, una plaça.” En tot cas,és un conjunt que fa dir a Jean-Françoise Mare iMichel Bouille que “c’est le plus joli de toute la Cer-dagne”, tot afegint que “les sautes, les vergnes, les pinsse succèdent sur les pentes; les airelles, les rhododen-drons, les saxifrages et les aconits parfument la mon-

tagne environnante.” No obstant, el nucli té altres ele-ments d’interès. Així, per a Bertran, “a l’entrada delpoble, a la plana, el visitant és rebut per la preciosaesglésia de Sant Fructuós, romànica, que data de lasegona meitat del segle XII.” També gaudeix de “l’an-tic castell, emplaçat en lo més agut del penyal”, enscomenta Cèsar August Torras, el qual continua assa-bentant-nos que “conserva murs y torres que guarden

Alta Cerdanya: la Plana i la Baga 321

La Guingueta o tanmateix Bourg-Madame

La festa del “14 de juliol” era la festa republicana. Il·luminacions: drapeaux arreu, els uns de llustrina i

els altres, els oficials, de seda amb serrells daurats; cafès abarrotats de gent de la Cerdanya francesa; i

ballaruga a tot drap. Si la Guingueta hagués tingut una dotzena més de douaniers, de gendarmes i de

cantonniers, fins hauria pogut fer una parada militar. Però eren massa pocs per a atrevir-se a fer una

cosa com calia.

Tots els forasters que arribaven a Cerdanya sentien l’atractiu de baixar a la Guingueta. L’emoció de tre-

pitjar terra estrangera. Trobar-se amb els barcelonins de la colònia davant de Cal Saüquet, o de Cal Grau o

de Ca la Fageole, i fer una estona de xerrameca explicant-se un bany d’europeisme per a contar-ho després

a les amistats. Algun n’hi havia de tan ignorant que creia que a l’altre costat del pont, la terra, els homes i els

gossos eren diferents dels d’Espanya. Quan veia que tot era igual i que fins l’entenien parlant català i que no

podia lluir aquell francès amb accent de l’Institut o del col·legi, se’n tornava amb una profunda desil·lusió.

L’atractiu principal de la visita del foraster a la Guingueta era passar d’amagat el flascó de perfum,

les pastilles de sabó d’olor o les tauletes de xocolata. Alguna senyora atrevida s’arriscava a passar uns

metres de seda de Lió sota els enagos emmidonats. Mentre ella s’arremangava les faldilles darrera el

taulell, el botiguer francès li assegurava que els carrabiners eren força condescendents. Però malgrat

aquelles seguretats, en passar el pont, el cor de la contrabandista bategava furient dintre de la cotilla,

mentre al marit, per por de la “multa” i del decomís, li agafaven uns forts tremolins de cames. La pene-

tració detectivesca dels carrabiners era escassa. El frau passava, o el deixaven passar, i si es descobria,

era perquè les galtes de la contrabandista s’enrojolaven, o perquè al nen o a la nena se’ls acudia de fer

una pregunta indiscreta al moment de passar per davant de la “casilla”.

Rafael Gay de Montellà

La Cerdanya

Cal no oblidar-se tampoc de les grans masadescom ara el mas Girvés, del qual E. Cortada, a Le masGirvés, de Llo et son retable, ens comenta que “est admi-rablement situé à l’entrée des gorges de Llo, dans unsite charmant, au bord du Sègre qui naît en amontpour aller s’écouler en Espagne. Des bâtisses immen-ses se développent autour de deux grandes cours, mai-son habitation, dépendances, granges, étables, etmême une chapelle particulière.”

Una mica més enllà, entre Sallagosa i Llívia, s’entraal terme d’Estavar. El primer nucli que ens surt al pasés Bajande, que, vist per Cèsar August Torras, és “unpetit poble... situat en un fons abrigat, envoltat depelats tossalets. En un d’aquest tossalets s’aixeca la igle-sia parroquial.” Juan Antonio Bertran hi veu “algunacasa senyorívola, bons masos, molta aigua que va rellis-cant al costat dels camins, de font en font, d’abeuradoren abeurador.” Més enllà, el cap del terme municipal,Estavar, està “tocant al triple aiguabarreig dels riuetsd’Egat i Angust i el Segre”, tal com ens ho fa saber PauVila, altrament batejat per algú, com explica JuanAntonio Bertran, com “le Nice cerdan.” Per a MariaDolores Serrano, en les seves Crónicas de las fronteras, elpoble “no es muy grande..., es un pueblecito silencioso,de calma maciza, que no perturban más que los chilli-dos de los pájaros, el chirriar de las ruedas de un carroy alguna radio demasiado alta.” Entrant a la població,Emmanuel Brousse remarca: “on commence par trou-ver l’église très ancienne (XIIe siècle)”, destacant, acontinuació la visita “au château et aux vergers de Figa-rolas.” De l’edifici ens comenta que “entouré de gran-ges, d’écuries proprement tenues, est précédé d’unegrande cour. On accède au premier étage par un largeescalier en marbre blanc, Là, on visite d’abord les diver-ses pièces du château, salons de réception, salle à man-

encara part de son emmarletat.” Del castell, segonsBertran —autor molt més modern—, “queda un granmur amb fragments en opus spicatum i les bases de lesseves tres torres”, mentre que Yves Hoffmann explicaque “les solides murailles de granit de son église roma-ne s’éclairent de la grâce un peu maladroite d’un por-tail roman, aux tores naïvement sculptés aux colonnet-tes qui paraissent ici plus courtes et plus trapues d’êtrede leur base.” En tot cas, Pep Collelldemont, desprésde lloar l’arquitectura del temple parroquial, diu que“per mi, el gran temple de Llo són les gorgues delSegre, una vall encisadora per on fa les seves primerespasses de nounat el riu Segre.” “Allà on neix i s’escolala font del Segre —ens explica Joaquin Santasusagnaen Les serres encantades— vibra un encís feble. A l’en-torn tot és desolat, l’herba amb prou feines brota entreel roquisser... La font és constituïda per uns petitsbrolls silenciosos que s’espargeixen i corren modestos.”

La Cerdanya322

ger, cabinets de lecture, fumoir, bibliothèque, etc.,décorés avec un goût exquis et luxueusement meublés.”Després, s’estén en una llarga descripció dels jardins ihorts de la finca, en els quals, segons Cèsar AugustTorras, “s’hi ostenta una notable varietat de rosers, arri-bant fins a unes 250 les distintes especialitats. En elsfruiters hi ha tota llei d’arbres... quals fruits són exqui-sits donant molt notables exemplars premiats en expo-sicions y concursos”, sense oblidar-se de comentar que“al sortir d’Estavar se deixen a la dreta, un xic separa-des, les mines de lignit que assorteixen de carbó a lamajor part dels pobles de la Cerdanya francesa.”

Retornant a la carretera de la Baga, la nacional, calfer cap a Er, “poble de muntanya de net y simpàticaspecte, —segons Cèsar August Torras— ab carrerscostaruts y escampats, a la riva dreta de son riveral. Lescases son blanques ab negra coberta de pissarra.” Peraixò Emmanuel Brousse comenta que les cases “res-semblent, vues de loin et d’une élévation, à un vol depigeons dont les ailes seraient noires tandis que le restedu plumage serait blanche.” A més, ens apunta que “est

un des villages les plus importants et en même tempsles plus agréables du canton de Saillagouse et de toutela Cerdagne.” Del poble, Ardouin-Dumazet, diu que“c’est un des plus beaux centres de la contrée, riche deprairies et de moissons, dont les maisons revêtues deces toits d’ardoises chers à la Cerdagne masquent sousun crépi éblouissant leur maçonnerie de pierres reliéespar l’argile. Ces maisons sont l’œuvre d’artisans dupays”; “cases humils i netes”, per a Joaquim Santasu-sagna a Les serres encantades. Per la seva part, JuanAntonio Bertran observa que “té dues zones ben dife-renciades: Err de Baix, al costat del riu, i Err de Dalt,sobre un tossal”, i continua dient-nos que “bons masosalternen amb cases d’estiuejants i fins i tot amb algunabella casa modernista. A la sortida del poble... hi ha unagraciosa casa pentagonal amb molt poques obertures iun llosat de pissarra de diversos vessants rematat alscareners amb teula àrab.” En tot cas, en observar-lo,Pep Collelldemont veu que “l’estructura del poble d’Erdenota de seguida un caliu turístic. Ha deixat de ser unpoble de pagès típic cerdà.” Cèsar August Torras ens en

Alta Cerdanya: la Plana i la Baga 323

fa observar que “te dues iglesies que no mereixeninterès baix el punt de vista d’art.” Amb tot, enscomenta que en la de “Sant Genís s’hi troba una ins-cripció del segle X”, la qual pertany, aclareix Juan Anto-nio Bertran, a la “de la seva consagració, l’any 930, pelbisbe Radulf d’Urgell, fill del comte Guifré el Pilós.” I,aquí no es pot deixar de dir, segons explica Bonaventu-ra Cotxet a Notícia histórica de la imatge de Nostra Senyo-ra d’Err, que “entre las imatges de María, célebres yveneradas en nostras terras, menos per la sua remotaantiguitat, que per los molts y senyalats favors y graciasque llurs devots han obtingut... y deu citarse com una deles principals, la Imatge de Nostra Senyora d’Err.”

De nou a la carretera principal, es fa cap a SantaLlocaia, “tout petite village —comenta Brousse— aucentre de la plaine de la Cerdagne, formé de quelquesfermes dispersées de chaque côté de la route nationalenº 116 et dissimulées, pour la plupart, par des mame-lons argileux aux teintes jaunâtres.” Per la seva part,Juan Antonio Bertran especifica que “el poble de Sain-te Léocadie consta de diversos grups de cases, disse-minats a la plana, a força distància l’un de l’altre. L’A-juntament i l’església, a l’Hameau de la Mairie, junta-ment amb el preciós Mas de Cal Matheu Riu formenel nucli principal.” Aquest mas ha estat reconvertit enel Musée de Cerdagne. Continua dient-nos que “el barride les Cases d’Amont, el llogaret de Llous (que fou,antany, un poble de certa importància) i l’Hameau dePalau, tenen bons masos i algunes llindes decorades idatades molt interessants.” Per tot això, i segons la sevaestructura urbana, per a Ardouin-Dumazet, “de villa-ge il n’y en a pas en réalité: la commune se compose defermes isolées entre les prés et les cultures. C’est unechose assez rare en Cerdagne, où les habitations sontd’ordinaire groupées autour de leur église...”. I ací, en

La Cerdanya324

Bourg-Madame a la dècada de 1980

La calle principal de Bourg-Madame —y yo diría que la única, porque las demás calles son como pequeños y

anónimos afluentes de la tumultuosa arteria— es una inmensa feria donde se codean las tiendas, los ban-

cos, los bares, los hoteles, los kioscos y los tenderetes. Por la estrecha calle de Bourg-Madame pasa todo el

tráfico fronterizo de esta zona que, en los días punta del verano, llega a ser del orden de tres mil vehículos.

A pesar de la eficacia y la “bonhomie” de los aduaneros, los coches forman largas hileras que casi

impiden cruzar la calzada. Pero a la gente que “baja” a La Guingueta no le importa: los claxons, la alga-

rabía, las barreras, el trasiego incesante les da una impresión de cosmopolitismo jaranero; de estar, por

unas horas, en el mismo ajo del mundillo internacional. Los españoles que bajan a La Guingueta no sue-

len ser grandes trotamundos; veranean por lo general en algún pueblecillo próximo y se llegan a Bourg-

Madame a “ver la frontera”. Para no tener que pagar los seguros del coche, lo dejan aparcado allí cerca

y entran en Francia dándose un paseíto. En Bourg-Madame compran cuatro cosas de Pyrex, que dicen

si en Francia son más baratas, y algún perfume para las amistades. Envían unas postales con sellos

franceses, se toman una cerveza en el Café de la Paix o en el de la Tour, compran un paquete de “gau-

loises” para ver a qué saben y acaban asegurando con aire de entendidos que no pueden compararse

con los “Ducados”, ni casi con los “Celtas”. Y , encima, más caros.

M. Dolores Serrano

Crónicas de las fronteras

Pep Collelldemont adverteix que “no cal estranyar-sesi veiem helicòpters voltant prop de Santa Llocaia. Hiha un aeròdrom de l’exèrcit francès dedicat fonamen-talment a l’ensinistrament de pilots d’helicòpters.”

Fent via vers a Bourg-Madame, entre aquestapoblació i Llívia, en plena plana cerdana, hi localitzena dos petits nuclis pertanyents a aquell terme munici-pal. Un, Oncés, és, a ulls de Pau Vila, un “aplec d’onzemasades, més formant camins que carrers... tocant alSegre” que té, segons ell, “camps de blat al voltant” i“belles praderies vora el riu.” Juan Antonio Bertran hiobserva que “s’entremesclen les cases senzilles, junta-ment amb alguna, d’alegre jardí, habilitada com a segonhabitatge, i importants casals amb grans pallers.” Amés, ens comenta que “hi queda un bonic poltre, i bellshorts i portals.” L’altre, Càldegues, per a EmmanuelBrousse “ressemble à un de ces petits villages de laBeauce perdus au milieu des champs de froment. Icipas de grasses et vertes prairies, pas de nombreuxcanaux et ruisseaux à l’eau cristalline, emplissant l’air deleur bruyant babil. Rien des champs de seigle, sur lescoteaux et dans les bas-fonds.” I afegeix que “n’est,plutôt, que la réunion de quelques grandes fermes autourde la vieille église paroissiale... Une rue assez large tra-verse le village de l’ouest à l’est.” Amb tot, per a CèsarAugust Torras el seu “aspecte general és de benestar.” I siaquest llarg carrer, l’avinguda del Puigmal és —per aJuan Antonio Bertran i apuntava Brousse— “la sevacolumna vertebral”, comenta que “més cap al llevant, unanova urbanització de petits xalets tipus suís queda sufi-cientment separada del poble, que continua mantenint elseu sabor i autenticitat.”

De nou en plena Baga, ens trobem amb el nucli deNaüja, el qual, per a Pau Vila, “s’ajup en un aixaragalla-ment dels restos de la plataforma terciària que recolzen

en els estreps de la carena del Puigmal.” Juan AntonioBertran remarca que “la pedra del seu exterior —refe-rint-se a l’església de Sant Jaume— és molt fosca, elmateix que la de tot el poble que s’obre en dos carrersdes de la plaça de l’església, descobrint-s’hi grans portalsi eres.” I afegeix que “al final del carrer de sota, un llargabeurador, un poltre senzillíssim i un safareig públicrematen l’harmonia del conjunt.” No obstant això,Emmanuel Brousse deia, amb anterioritat, que el poble“n’offre rien de particulièrement saillant”. Pep Collell-demont ens fa notar que “és un municipi dels petits,molt petit, amb les cases recollides, que malgrat la pro-ximitat d’Oceja no ha crescut, per bé que algunes anti-gues cases de pagès s’han convertit en segones residèn-cies.” I, quelcom més enllà, vers a la divisió estatal, es facap a Osseja, i, segons Brousse “on voit immédiatementque la localité est grande et prospère. Nous sommes ici,en effet, dans le plus important village de la Cerdagne

Alta Cerdanya: la Plana i la Baga 325

afegeixen que “au printemps, la floraison des arbres créeun cadre féerique”. Pau Vila, a més, afegeix que “lesterres essent en gran part aluvials i ben regades, la pro-ducció d’herba, blat, pèsols i sobretot de peres és nota-ble. Fa goig —en aquell moment— de veure els vessantsde la terra coberts per milers de pereres ben arrenglera-des”, motiu pel qual, segons Jean-Louis Blanchon aOsseja, mon village en Cerdagne, comenta que “c’est unspectacle curieux au printemps que celui de cette valléetoute fleurie de blanc”. I, mentre Ardouin-Dumazetdeia que “la petite ville, car on peut donner ce titre àOsséja”, Georges Beaume comentava que “Osséja, queles guides mentionnent à peine, nous charme par sagaieté: des prairies, des vergers, une forêt de pins mag-nifiques, des moulins à farine, des scieries, plusieurscarrières d’ardoises lui assurent la fortune dans un si

française, dans un des plus beaux et des plus plaisants.Placé à l’entrée de la belle vallée de la Vanera, à peu dedistance de Puigcerda... Ici aussi, l’on voit, à côté desmaisons d’exploitation agricole, de beaux immeubles, debelles villas, des fontaines nombreuses. Ici aussi, lesluxuriantes prairies font au village une enceinte de ver-dure et une rivière descendue de hauteurs presque inac-cessibles répand partout la fertilité et la vie”. Acceptadala importància de la població per part de Cèsar AugustTorras, aquest afegeix que és “a la vegada la més comer-cial”. Afegeix que “és una bella estació d’estiueig y boncentre d’excursions. El terme d’Osseja té grans y her-mosos boscos y és fértil y ben conreuat. Les hortes yprats son regats pel riu La Vanera”, motiu pel qualMarie-Rose Trilles i Amédée Escach a Carcanet bate-gen el lloc com “le jardin fruitier (poires et pommes)” i,

Osseja

La Cerdanya326

De la vall fonda i fosca

surt l’aigua sobirana,

espígol de la penya;

capbussa en la vessana

blavosa de lloseres,

i amb sa plata gelada

acarona l’espona

d’esquívola mirada.

Vallcebollera,

frement de freixeneda,

mar blanca de fullatge

que el sol ros petoneja

amb mossegades d’ombra;

per damunt la boscúria,

blava de gelosia,

arrenca al vent que passa

urpades per carícies.

Vallcebollera,

la pau de les deveses,

la llum com un fum d’or

s’escampa en les carenes.

Baixant cap a les corts,

una estesa d’ovelles

esgraona la serra,

i se’n duu un fil de llum

agafat en els vellos.

Jordi Pere Cerdà

La guatlla i la garba

Vallcebollera

agreste pays. Osséja se cache dans un nid, où durant lesmois glorieux de l’été il fait bon se reposer, aux soufflesqui viennent de la gorge de la Vanera, au parfum desruisseaux et des fontaines... Que dites-vous d’Osséja?Pas vulgaire du tout.” Tanmateix, Anne-Françoise Marei Michel Bouille diuen que amb “maisons garnies debalcons, rappelle déjà l’architecture espagnole.”

Més cap aquí en el temps, Juan Antonio Bertranapunta que té “pedreres de pissarra i mines de coure iplom argentífer”, mentre que des del punt de vistaurbanístic ens descriu que “el nucli antic, amb l’església,la seva plaça i una sèrie de carrers en els quals destaquenunes curiosíssimes cases d’una estretor insòlita, s’ha vistrodejat per edificis més moderns, blocs d’apartaments iun preciós plan d’eau amb estadi i terrenys d’esports.«La perla de la Cerdanya», com se l’ha anomenada,

sobrenom que adoptà el sanatori, amb el Syndicat d’I-niciatives, el seu Foyer Municipal o llar municipal i elbon teatre-cine, és com una perfecta ciutat en miniatu-ra”. Una estació climàtica-sanatorial que arrenca del Dr.Cunnac l’any 1926. Jean-Luois Blanchon a la Vie del’ancienne vallée d’Osséja es pregunta, però: “Pourquoi ledocteur Cunnac a-t-il choisi Osséja...?” I respon: “Aprèsavoir sérieusement étudié les avantages et les inconvé-nients de chaque village: exposition, vents, vergers, petittrain..., il comprit qu’a Osséja il ferait bon vivre et seguérir en toute saison. L’altitude y est suffisante et sup-portable; l’été n’y est pas trop chaude ni l’hiver tropfroid.” Per la seva part, Pep Collelldemont diu que “ésun poble que ha crescut com si li haguessin tirat adob...A Oceja veurem blocs d’apartaments, xalets a dojo, icentres sanitaris de repòs, de convalescències, de recu-

Palau

Alta Cerdanya: la Plana i la Baga 327

Vila Antonieta d’Osseja

A l’entrée d’Osséja se trouve une des plus belles propiétés de la contrée: la villa Antoinette. Tout ce que l’on

peut rêver de riche, de confortable, de luxueux, de pittoresque a été réuni là. Le parc, très grand, clôturé par

une grille, est de toute beauté avec ses vertes pelouses, ses chalets en rocailles, ses ponts rustiques, ses

carrés aux fleurs multicolores, ses beaux rosiers, ses innombrables jets d’eau, ses petits bassins, son kios-

que chinois du haut duquel on jouit d’un splendide coup d’oeil sur la Cerdagne espagnole, vers la Seo d’Ur-

gel, sur la vallée de Carol et sur la vallée de la Vanera. La maison d’habitation est une pure merveille, avec ses

larges escaliers en marbre de Villefranche, ses appartements où tout le confort moderne a été réuni. En face,

de l’autre côté de la route, se trouvent de grands vergers avec des pruniers, pêchers, abricotiers et plus de

6.000 poiriers, plantés et taillés par des mains expertes. Il n’y a pas moins de 100 variétés de poiriers, les

meilleures connues provenant des pépinières de Leroy d’Angers, Transon d’Orléans et Bruant de Poitiers, dont

la renommée est universelle. Il sera facile au touriste de visiter la villa Antoinette, les hôtes de cette superbe

propriété, la famille ]oachim Carreras, joaillier à Barcelone, étant des plus accueillants, des plus hospitaliers.

Emmanuel Brousse

La Cerdagne française

peració de malalts, especialment de malalties pneumò-niques i tísiques.” A més, ens fa notar que “s’hi fa unimportant concurs de gossos d’atura, que ha adquiritgran renom”, potser endegat, com apunta Jean-LouisBlanchon a Osseja, mon village en Cerdagne, emparat al’antigor quan, “pour rompre la monotonie et la solitu-de, les bergers organisaient entre eux une sorte de jeuque l’on peut appeler «pari». I, abans de deixar Osseja,seguint alguns autors, com ara Cèsar August Torras, caldestacar que “en un costat de la població, en les afores,hi ha una bonica Villa Antonieta, de la família MartíPalmarola, de grandiós parc y preciosa horta y jardins.”

Enfilant-nos muntanya amunt, formant municipiamb el Puig, es fa cap a Vallsabollera, nucli el qual sesitua, com indica Pau Vila, “al cor de la Baga..., en el tri-ple aiguabarreig dels riuets Faitó, Peguera i de Prat delRector, del qual s’origina La Llavanera, i enfonsat entrealtes muntanyes, hi ha aquest poble mig en ruïnes”, elqual, per a Emmanuel Brousse, té “quelques maisons demisérable apparence, toutes noirâtres. A peine quelques-unes aux façades blanches” i, sota les mirades curioses delshabitants, segueix comentant que es dirigeix “vers l’égli-se, isolée, dominant le village au sud, un peu écartée...”.Afegeix, en pujar un xic més, que “un cri d’étonnement etd’admiration s’échappe de notre poitrine. Ce tableau estcomplet. Les maisons qui s’étagent tout là-haut, parais-sent encore plus pauvres, plus délabrées que celles d’enbas, mais combien plus pittoresques, plus rustiques.” Enqualsevol cas, Cèsar August Torras observa que “sonaspecte és molt pintoresc.” Afegeix, a més, que “les cases,cobertes de negra teulada de pissarra s’enfilen mol arren-glerades, unes sobre les altres, en costeruts y curts carrers.La iglesia de Sant Fèlix en un dels promontoris a on estàenclavat el poble... és l’edifici més blanc del poble, soninterior és polit y té un altar major de marbre. El conjunt

La Cerdanya328

és molt pintoresc y sorprenent.” Aquí, Juan Antonio Ber-tran ens fa observar que el nucli “rep al visitant amb uncartell que diu: «Le temps s’est arreté a Vallcebollère,village des bergers».” No obstant, Anne-Françoise Marei Michel Bouille ens feien notar que “formée de trois ouquatre anciens villages aujourd’hui en partie disparus, estla dernière agglomération construite au pied des grandespentes montagneuses.” I si Beuame ens deia d’Osseja queno era del tot vulgar, comenta, a diferència d’altres, que“moins vulgaires encore, Valubollère et Puig, qu’on ren-contre plus haut, par les chemins du diable, dans de som-bres échancrures où jaillissent les sources comme desflammes.” El Puig, per Brousse “semble prêt a tomber dumonticule sur lequel il est perché. On dirait que le gouf-fre l’attire et que, pris de vertige, il va rouler comme cesrochers déchiquetés qui coulent en lave vers la rivière.”

De retorn cap a la plana, i a tocar Osseja i la fronteraestatal, es localitza Palau, avui dit de Cerdanya per allòd’evitar confusions amb d’altres poblacions. El nucli —pera Emmanuel Brousse— “est petit, mais coquet et propre.Les maisons sont presque toutes agglomérées. Les mai-sons, à deux ou trois étages, sont couvertes d’ardoisesqu’on tire de Valcebollère, de Bolvir... et de Porté. Lesmurs en pierre et en mortier de terre rougeâtre sont cré-pis avec de la chaux venant de Vallcebollère ou d’Espag-ne. Aucun monument ancien à signaler...” Amb tot,assenyala que “près de l’église se trouve une belle fontai-ne avec un lavoir et un abreuvoir construits en 1882.” Amés, “on voit aussi une fontaine sur la place avec unabreuvoir; une autre fontaine et un troisième abreuvoirprès de la maison Gombies.” “És un polit y alegre poblede la Cerdanya ab belles hortes y jardins” —comentaCèsar August Torras— que “està agrupat en un montú-nel a la vora dreta del riu Vanera”. S’hi troba “la magní-fica hisenda Fivaller que pertanyia als descendents del

Alta Cerdanya: la Plana i la Baga 329

El Puig

Descendint suaument vers el mig de la plana es facap a Ix, una de les capitals cerdanes de l’antigor enfavor de Puigcerdà, de la qual en parlen diversos autorsen aquest sentit. Per això, Emmanuel Brousse diu que“est aujourd’hui bien déchu de son ancienne splen-deur; il n’a rien sauveur de la débâcle, pas même lesiêge de la municipalité qui lui a été enlevé en 1815. Ilest écrasé par sa ruine, tandis que Puigcerda, qui lui adérobé ses titres, sa population et sa gloire...”. Per això,continua dient que “ne comprend que quelques gran-ges et quelques maisons habitées par une populationexclusivement agricole, groupées sans ordre ni symé-trie”, motiu pel qual no és gens estrany que J. Ferrer aFont-Romeu et Cerdagne comenti que és “un petithameau sans importance”, observació reiterada per lamajoria d’autors, un dels quals, Jordi Mas, s’adonad’un detall, motiu pel qual escriu “que aquest lleó gra-vat a la clau del portal / regna sobre una cort d’ànecs i

històric conceller en cap de Barcelona.” Jordi Mas, aCamí ramader, en diu: “ets un poblet sortós de la baixaCerdanya. / Quan els blats són vinclats per l’escalfor delsol, / el guatllot voladís s’aixeca d’un tossol, / els sembratsonejants davallen la muntanya.” Pep Collelldemont ensfa observar que el nucli “està situat a un tret de pedra deVilallobent”, de tal manera que —continua comen-tant— “si no fos que els separa el petit riu de la Llavane-ra, podrien haver format entre els dos un municipi inter-fronterer, que de ben segur que algun dia es farà.” I és enaquest nucli on hi ha el costum de fer una “xicolatada”,motiu pel qual en Mas explica que “per un setze d’agost,vermell com una brasa, / s’aixeca una remor vora d’unrierol. / El costum a Palau, sobre la gespa rasa, crida totsels cerdans a l’entorn d’un perol.”

Palau

La Cerdanya330

de gallines. / Espelluquen el gra que, al mig de les llo-sines, / la masovera llença amb un gest maquinal.” Enqualsevol cas, també són coincidents en el fet que, comdiu Juan Antonio Bertran, “conserva una preciosaesglésia, dedicada a sant Martí, del segle XII... D’or-nament ben tallat, té un preciós absis semicircular ambcornisa de dents de serra sostinguda per permòdulsamb caps d’expressió orientals... i dues finestres ambarquivolta, columnes i bells capitells esculpits.” I M.Dolores Serrano, a Crónicas de las fronteras, comentaque “tocando a la iglesia está el cementerio, un cemen-terio humilde donde la muerte no acaba de ser impre-sionante, ni siquiera triste, porque encima demasiadocielo y al lado, en los campos dilatados, las ovejaspacen bajo la lluvia con un dulce tintinear de esquilas.”

Ben bé al costat d’Ix, i avui ja gairebé enganxat aaquesta població, hi ha el municipi de Bourg-Mada-me, nucli del qual Vincent de Chausenque, a Les Pyré-nées ou voyages pédestres, ens explica que tot travessant“furtivement à Bourg-Madame, autrefois la Guinget-te, le petit pont en bois jeté sur le bras de la Sègre quifait limite. Ce lieu tout nouveau n’est encore qu’unerue, mais bien bâti et d’une apparence toute française.Son importance ne peut qu’aller croissant lorsque lesrelations de commerce seront rétablies entre les deuxEtats.” Un pont “composé —per Adolphe Thiers a LesPyrénées et le midi de la France— de deux poutres ren-versées”, la qual cosa, per ell, “ce qui donne une idée dela largeur du cours d’eau qu’il traverse.”

El poble, dit altre temps La Guingueta, prengué elnom de Bourg-Madame perquè, com ens explicaRafael Gay de Montellà a La Cerdanya, “a comença-ments del segle XIX una dama francesa, capriciosa i

Alta Cerdanya: la Plana i la Baga 331

fruïció la història. Per damunt del nom oficial, el case-riu edificat a l’altra banda del pont internacional, acomençaments del segle, era conegut per tothom ambel nom de la Guingueta.”

El nucli, segons Cèsar August Torras, estava “cons-tituït per un sol carrer, que és la carretera”, sent, segonsEmmanuel Brousse, un “véritable couloir destiné à fairecommuniquer la France avec l’Espagne.” En tot cas, diuque “toute l’animation, tout le mouvement, tout le com-merce est là, de chaque côté de cette large artère, où setrouvent le bureau des postes et télégraphes, les cafés,hôtels, auberges, remises, magasins, bazars, sièges desadministrations, etc. C’est un perpétuel va-et-vient degens et de véhicules allant en Espagne, à Puigcerda, ouen revenant.” Continua explicant que “nous ne connais-sons rien de plus gai, de plus animé, de plus vivant quela grand’rue de Bourg-Madame... C’est un chassé-croi-sé de gens de nationalités diverses, ayant des mœurs, des

voluble, la duchesse d’Angoulème, néta de Lluís XVI,que viatjava pel Pirineu vestida de seda i amb perrucaempolvorada, en arribar a la palanca del Raür, pre-guntà al seu gentilhome què eren aquelles barraquesque sortien d’entre els matolls de verns de vora el riu.El gentilhome, amatent, féu la indagació i, en retornar,digué a la dama:

—C’est un bourg, Madame!Si l’anècdota de l’origen del nom oficial de la

Guingueta no respon a la realitat i en canvi el nom ésdegut al decret del duc de Bourbon, que concedí elnom de “Madame” en agraïment als veïns de la Guin-gueta que li proposaren canviar el seu vell nom pel de“Madame” en record i homenatge a l’esposa de LluísXVI, quedi per als erudits i saberuts que fullegen amb

Un carrer de Palau

La Cerdanya332

habitudes, une tenue, un langage différents. Les Espag-nols sortent des magasins et des petits bazars de la loca-lité les mains pleines d’objets de fabrication française...”.No és estrany, doncs, que Ardouin-Dumazet digués que“est-il le centre le plus vivant du canton, pendant l’étésurtout, territoire français devenant un lieu d’excursionpour les riches résidants de Puigcerda”, gran part, si notots —com diu Rafael Gay de Montellà a La Cerdan-ya— estiuejants barcelonins entre els quals n’hi haviaalgun “(...) de tan ignorant que creia que a l’altre costatdel pont, la terra, els homes i els gossos eren diferentsd’Espanya. Quan veia que tot era igual i que fins l’ente-nien parlant català i que no podia lluir aquell francèsamb accent de l’Institut, o del col·legi, se’n tornava ambuna profunda desil·lusió.”

Cèsar August Torras veu que l’incipient nucli, “demica en mica, afavorit pels avantatges del contraban-do, anà creixent en importancia; noves y més sólides

construccions substituïren a les antigues.” M. DoloresSerrano veu que “el sol juega con las sombras queponen en la cal de las fachadas los largos alerones demadera y hace brillar el vidrio de los escaparates”, iYves Hoffmann veu que “les maisons claires et cossuesrespirent une solide prospérité, ses magasins conforta-bles, ses hôtelleries accueillantes lui ont aisémentrendu l’atmosphère gaie et bruyante des villes frontiè-res”, mentre que Juan Antonio Bertran observa “queviu tot l’any en boniques cases assolellades amb jardí,barrejades amb alguna casa senyorívola, i amb boneszones esportives i piscina climatitzada. Tot això alnord i al sud de l’estret carrer principal, ple de botiguesi sempre alegre i animat, en el qual s’entremescla gentde distintes nacionalitats.” B

La Guingueta de Bourg-Madame

Naüja

Alta Cerdanya: la Plana i la Baga 333

Mas a Camí ramader escriu: “Cerdanya, terra juliana. /Murallada al cim dels turons pairals / Libica guarda lavia romana; / ensenya als veïns dels nuclis rurals / elculte i la font dels trets naturals”.

La Llívia actual, aixoplugada al peu del puig on s’as-sentava l’antiga població i castell, amb “forma de mitjalluna... està molt ben col·locat sobre el soli: guardat detots els vents dominants aquí, tot l’any para el sol, decara al migdia”, per Manel Anglada a Vint-i-cinc anys aLlívia, era, per a J. Henry, a mitjan segle XIX, “moder-ne”. Amb tot, al llarg de la resta de segle, malaurada-ment, la vila no en sortirà ben parada, fet a vegades jus-tificat —com diu— perquè “l’enclave est... abandonnéeà elle-même par l’Espagne”. I si la població, des de llunyi pel mateix autor “donne l’impression d’une villeimportante (...) —en acostar-s’hi— perd de son aspectde grandeur, elle devient un pauvre bourg”. A Les Pyré-nées ou voyages pédestres..., Vicent Chausenque passejantpel carrers lliviencs veu que “tout prend une autre phy-sionomie: les maisons uniformes en bois souvent sculp-

“Cerdanya dintre Cerdanya / fronteres inversem-blants. / Dins de França un troç d’Espanya, / dins i foracatalans”, ens diu Ramon Blasi a Meitat de França, totposant de manifest la trista realitat del Tractat delsPirineus que, en partionar la Cerdanya entre França iEspanya, va deixar aquest nucli com a enclavamentespanyol dins territori francès. Curiositats de la histò-ria. Potser per això, els autors francesos, sempre quedescrivien la Cerdanya sota administració francesa,incloïen també Llívia com si es tractés d’una subtil rei-vindicació a integrar-la políticament. Però José d’Isa-belle Sandy, a Llivia ou les coeurs tragiques, tenia clar quesi li preguntaven: “Llivia, c’est en France ou en Espag-ne?” la seva resposta seria clara: “Dans les deux, puisquec’est un peu d’Espagne qui est en France! Ça s’est faiten des temps très anciens, après une guerre; les Françaisvoulaient prendre Llivia... mais chez nous, on ne s’estpas laissé faire, parce que nous sommes une ville... Ona bien été obligé a nous donner la raison...”. Amb tot,però, a L’enclave espagnole de Llivia, Emmanuel Brous-se diu que “la majeure partie de la population (llivien-ca) est favorable à cette annexion” (a França).

Llívia té gran bagatge històric, però també llegen-dari. Dels seus orígens diu M. J. Henry a La guide enRoussillon... que “la tradition populaire attribue la fon-dation de la ville ... à l’impératrice Livie”, cosa quetambé recull Vicent de Chausenque i altres autors. Noobstant això, hi ha una segona llegenda de la seva fun-dació, relacionada amb Hèrcules. Per a Marc Mayer,aquesta llegenda “no és altra cosa que la reminiscènciade la historiografia mítica que situa l’heroi a la Cer-danya en el seu enfrontament amb el gegant triformeGerió i el fa protagonista d’una relació tràgica ambPirene... que donaria nom al Pirineu”. Sobre ladependència que aquest nucli tingué amb Roma, Jordi

La Cerdanya334

Llívia

L’església i la torre Bernat de So, de Llívia

té, les costumes des femmes, leur front nu sous la noirerésille, le “si senor” dont l’oreille est frappée, la placefraîchement décorée de la pompeuse inscription, “PlazaRéal”, les peintures en plein air représentant quelquesaint colossal qui arranche des flammes de pâleshumains, les nombreuses madones répandues dans lesrues, tout respire le caractère espagnol.” Espanyolitzaciópoc explicada i també acceptada per Pierre Vidal en laseva Guide historique et pittoresque dans... Pyrénées-Orientales on a més, hi afegeix que “Llivia est assez sale,

mal bâti et n’offre rien de remarcable”. Sants i vergesque encara perduraven a les darreries de segle, ja queEmmanuel Brousse en La Cerdagne espagnole encaraobserva “des vierges et des saints peinturlués avec descouleurs voyantes” al llarg dels carrers lliviencs, el qualssón “tortueuses (les rues), étroites et sales”. I si bé “estune ville animée... i l’impression est bone —tot conser-vant— un aspect des plus pittoresques, avec ses maisonsbasses et ses balcons en bois... la plupart des habitationssont vieilles, sales et repoussantes”, la qual cosa li fa afir-

Llívia 335

Castell de Llívia

Esglèsia de Santa MariaTorre Bernat de So

Museu. Farmàcia

Ermita de Sant Guillem

Riu Segre

cap a Gorguja

C. Mercadal

Ctra. de Puigcerdà

cap a la font del Sofre ,

la font de Ferro i el po nt de Carressut

Llívia

LlíviaRAMON BLASIISABEL SANDYEMMANUEL BROUSSEJ. HENRYVINCENT CHAUSSNEQUEMARC MAYERJORDI MASMANEL ANGLADAPIERRE VIDALGEORGES BEAUMEHENRY SPONTJEAN BAROANNE-FRANÇOISE MAREMICHEL BOUILLEMANUEL FRAGASALVADOR CUTCHETARDOUIN-DUMAZETNARCÍS HERASXAVIER FEBRÉSJ. B. AMERALBERT BERNISMANEL FIGUERAVÍCTOR BALAGUERJACINT VERDAGUERRAFAEL GAY DE MONTELLÀJOSEP VALLVERDÚM. DOLORES SERRANO

SarejaRAMON BLASI

GorgujaEMMANUEL BROUSSEGEORGES BEAUME

Font del SofreLLEONART MATIAENRIC VIÑALS

Font del FerroLLEONART MATIAENRIC VIÑALS

Pont del CarrescutJAUME TUSETMIQUEL VILASECA

plus qu’un symbole, / Ceux qui te connaîtront, seront àbonne école / Et garderont de toi, dans leur cœur atten-dri / le souvenir vivace d’un petit «Paradis»”.

El temps anà passant i al nucli li fou atorgada, curio-sament, la condició d’interès artístic per la conservacióde la seva fesomia, aleshores ja sense verges i sants. Així,no és d’estranyar que, tot passejant, a Crónicas de lasfronteras, M. Dolores Serrano vegi que “aquí todo esfuncional, consecuente. Casas de paredes gruesas y ven-tanas chicas para ampararlas del frío del invierno.Amplios alerones de madera cobijan los balconcejosdonde se secará la ropa en tiempo de lluvia. Y en losdinteles de granito —granito gris, brillante de micas ycuarzos— están grabadas a cincel los nombres o losanagramas de los que las contruyeron”. Amb tot, això noprivà que Anne-Françoise Mare i Michel Bouille a LaCerdagne trobessin “le village assez terne —tot desta-cant però— que l’église et le contenu d’une anciennepharmacie méritent à eux seuls une visite”. Elementsambdós —amb la condició de l’enclavament— que hanmarcat gran part de l’esdevenir de la Llívia turística queva començar a partir de la visita del ministre ManuelFraga. Així, a la seva Memoria breve de una vida pública,ens explica quan l’emocionà “la lealtad española deaquella zona aislada en territorio francés, motiu pel qual—diu— me ocupé de que se promoviera allí el turismoy se suavizaran ciertas exageraciones del régimen deaduanas...” A partir de llavors “la ville connaît —diuenAnne-Françoise Mare i Michel Bouille— un essor nou-veau grâce à la construction d’un hôtel de grand stan-ding avec piscine, tennis et chevaux de selle”.

L’església, enfilada al cap damunt del poble, té, per aSalvador Cutchet a Llívia. Enclau espanyol a França, “laparticularitat d’ésser un temple-castell, que serví dedefensa a la població després de la destrucció de la forta-

mar que no hi ha moltes regles d’higiene en general,però també observa “quelques maisons dans le style et legoût modernes”. Per la seva part, Georges Beaume a DesVosges aux Pyrénées ens apunta que la “calle del Merca-dal est vraiment une ruine presque, avec ses maisonsbasses, ses balcons de bois sur lesquels se drapent, enformant abri, des rideaux troués, des pièces de toile gros-sière; mais pittoresque aussi...”. Henry Spont però, en laseva obra Font-Romeu torna a deixar quelcom malpara-da la vila en dir i, repetint-se, que les “rues étroites, tor-tueuses, assez mal entretenues, maisons basses ornées debalcons en bois où pendent des rideaux aux couleurséclatantes, boutiques débitant surtout les articles prohi-bés en France... ”. No obstant això, Jean Baro a La nuitet la poésie en Cerdagne, en la seva defensa explica que“L’espoir de vivre vieux, dans un site adoré / Au milieudes amis, qu’on a su se donner. / Modèle d’unité, tu es

La plaça Major de Llívia

La Cerdanya336

lesa del Puig (...) Tant el campanar com la part correspo-nent al presbiteri estan fortificats amb sageteres, espitlle-res, etc. Mentre que observem en el passadís central unasèrie de lloses sepulcrals procedents del cementiri queavui és jardí al voltant del temple. Conserva algunes pecesde gran interès artístic. Al davant —continua dient— s’hiha muntat la Creu de Turet, creu de terme del segle XIVque es trobava prop del camí de En Calvera”.

La farmàcia que, per error d’una lectura paleogràfica,havia pres la fama de ser la més antiga d’Europa regen-tada per una mateixa família, té, entre d’altres coses,segons Cutchet, “un armari amb caixes policromades,d’estil renaixement, i amb imatges i noms de Sants bene-factors, com Santa Llúcia, és el millor de la col·lecciód’una vàlua incalculable... Una prestatgeria barroca, ano-menada «cordiale», que en alguns llocs en diuen «l’ull del’apotecari», on hi ha gran quantitat de pots amb nomsde productes tòxics; preciosos pots renaixentistes...” Unainteressant farmàcia que, durant un temps es contradeiaper la manca d’una de real. Per això, a Crónicas de lasfronteras, M. Dolores Serrano, un punt enfadada, mani-festava que “mientras en Llívia no pueda la cronistacomprar ni una aspirina, la cronista no hablará de la far-macia de Llívia. ¿Entendido? ”. Ara ja en pot parlar-ne.

Antany i força temps després, gràcies a la sevasituació d’enclau fronterer va poder gaudir d’un certcomerç al carrer Mercadal. Per això, Emmanuel Brous-se a La Cerdagne espagnole ens diu que “c’est là quesont installés tous les boutiquiers, que se concentre toutle commerce de Llivia, consistant surtout en articlesprohibés en France: allumettes, poudre, cartes à jouer,tabac, alcool, etc.”, productes gairebé destinats, en unagran majoria, a un contraban que per a M. Ardouin-Dumazet a Voyage en France “s’exerce activement, mal-gré la ceinture de douaniers qui entourent ce petit

Llívia 337

La torre Bernat de So

I, potser, aquesta particular situació d’enclavament va fer que “una infanta d’Espanya sentís també el

caprici de visitar Llívia”, tal com ens apunta Rafael Gay a La Cerdanya. Aquell dia, després de campana-

des i actes religiosos, també havien d’anar a la Torre Bernat de So on hi havia l’ajuntament. Tothom es pre-

guntava si la infanta podria passar —diu— per “aquella escaleta feta d’esglaons de pedra gastats, que

devien ser nius de sargantanes. Ja a dins, mentre l’alcalde li pregava que s’interessés per la vila fidel...,

l’esguard de la infanta es posava en les bigues corcades i en les parets encrostonades...” d’aquell “torri-

có de teulada plana i inclinada que és la ‘Cárcel Real’, amb data i tot: 1824” com el descriu Josep Vall-

verdú a Catalunya. Visió 3, on veu, a més, que “l’espitllera de damunt de la llinda devia servir per donar

ventilació, i el forat al costat de la porta per passar hi el pa i l’aigua. Totes les comodidats.” Presó a sota i

un ajuntament al pis superior. Per a M. Dolores Serrano a las seves Crónicas de las fronteras, “la única

ventaja de este palomar consistorial era, al parecer, que los concejales podían darse tortas sin tener

siquiera que levantarse del asiento.”

La creu d’en Toret

mos que esta fábrica sea un simple pretexto para intro-ducir en España los productos de la industria francesacomo fabricados en el país, pero sí diremos... sería muydifícil, si no imposible, impedirse.” Comerç que encaraperviurà com ho recorda en Xavier Febrés a El Pirineufrontera i porta de Catalunya quan esmenta que “elscarrers conserven un nombre sorprenentment elevat debotigues, molt per damunt de les necessitats internes del’enclavament. La majoria d’aparadors exhibeixen luxu-riants estocs d’ampolles de pastís...”. Comerç que, a lallum de J. B. Amer a Llívia. Isla española en tierra fran-cesa, fa que “les guste mucho ser españoles por variasrazones, una de las cuales es la crematística”, ja que—continua explicant— “en casi todas las cases de laLlivia actual se vende algo” i “como es natural, las fran-cesas de los pueblos lindantes acuden a diario a efectuarsus compras, debido a la enorme diferencia de precios.”

Situació geopolítica curiosa que ha portat a situa-cions no menys curioses perquè “hi ha hagut any quecada patatera de Llívia n’ha produït un sac. Que no usho creieu?” ens pregunta Ramon Blasi a Entre el Car-lit i el Puigmal. Continua dient que quan “la pessetaera alta, i els pagesos francesos les descarregaven a

territoire”. Contraban ja apuntat anteriorment perNarcís Heras en un article del El Postillón amb ladiferència que ell es refereix als productes francesos,sobretot de filats, estranyant-se “que en una villa cuyasituación la expone a estar continuamente inundada degéneros franceses, se haya establecido una fábrica dehilados y tejidos de algodón. Nosotros no sostendre-

La Cerdanya338

Des del Castell

Si us lleveu de matinet i pugeu al Castell abans que el sol tregui l’ull per Cambre d’Ase, a sobre el rebiral del

Segre, ribetejat de vernedes fosques i àlbers gràcils, hi veureu una boirina lleugera i fina —ben diferent de la

boira baixa vigatana— que va alçant-se, estirant-se i diluint-se, i al mateix temps que el sol s’hi posarà es fondrà

com per encantament, i llavors tota la infinita gamma de tons càlids que encatifa la vall ampla s’encén i s’a-

branda sobtadament. Els llosats blavencs, un xic rovellats, lluen mullats per la rosada, i de les xemeneies se’n

puja a poc a poc, mandrosament, un fil de fumera blavosa.

El cel, en aquells moments de puresa àtica, no té la blava intensitat de les altures pirinenques, sinó

que sembla vellutat, amb suavitats mediterrànies.

Si l’aire està quiet i teniu l’oïda fina, sentireu el lladruc del gos i el crit viril del vailet que duu les

vaques a l’abeurador. Pels prats ribetejats d’arbreda rossa, hi veureu les eugues que han passat la nit al

ras. Sentireu el dringar de llurs esquelles, i qualque pollí esbojarrat saltarà tot d’una, espantat per una

garsa, i emprendrà la galopada.

Quan el sol s’estendrà per la plana, gireu l’esguard cap a ponent: el sol toparà amb els vidres de la

vila i veureu com us fan l’ullet, i, si teniu l’oïda fina, molt fina, sentireu com us van dient: “Bon dia, bon

dia”. Ara se sent el repiqueig del mall damunt l’enclusa: el ferrer comença la jornada. Sentireu els grin-

yols; gemecs de la carreta de pals, que els bous amb pesada lentitud arrosseguen junyits, cap al camp

de trumfes. Pels camins que surten del poble, camins secs, camins polsosos, camins molls, camins fan-

gosos, que de tota mena n’hi ha, començareu de veure-hi alguna carreta, potser la que sentireu grinyo-

lar adesiara que tot sotraguejant s’allunya calmosament, atansant-se al gran camp.

En un moment, ça i lla, els camins es poblen de carretes que tiren cap als camps. A dalt, hi van noies

i dones que els sotracs fan riure i que s’expliquen amb grans crits les seves facècies.

Manuel Anglada

Vint-i-cinc anys a Llívia

camionades arran de frontera, hom les passava per Llí-via, i de Llívia «procedien totes», segons les dades ofi-cials”. I segueix explicant-nos que hi ha qui “té nensquintats a França i nens quintats a Espanya. (A Llíviasempre han nedat entre dues aigües)”.

Amb la seva condició d’enclavament i un paperturístic rellevant, no es deixava la vessant pagesívola afer-mada des de sempre perquè, com diu M. Ardouin-Dumazet en el seu Voyage en France, “le sol est riche parl’étendue des prés et le nombre des chevaux et des vachesqui les aiment; cependant, ce cheptel de têtes de bétallpossédées par les habitants et qui sont... en route pour lemassif de Carlitte. Car une autre singularité de Llivia,c’est que cette comumune espagnole est propriétaire...d’une partie des pâturages de la haute montagne”. Bes-tiar nombrós que, “com tots els pobles de muntanya feiaque els carrers estiguin encatifats de fems, o de neu i gel,o bé d’un suc a base de fang i fems”, tal com ens explicaManel Anglada. Aquesta visió més pagesívola, avui diaja gairebé perduda, era més clara per a M. Dolores Serra-no quan “a través de los amplios portalones de las eras seoye el cloquear de las gallinas, el graznar de los patos y elchillar de los cerdos y el lento mugido de las vacadas. Enlos altos «badius» —alas de pájaros al viento— las tórto-las zurean al sol sobre el brillo mineral de los tejadosmientras, debajo, la hierba se reseca lentamente”.

I si Llívia és una mica costeruda, més ho és la puja-da a dalt del puig, on els treballs arqueològics van dei-xant a la vista part del vell castell perquè, com ens diuRamon Blasi a Meitat de França: “Ai, Castell sense cas-tell / que un rei franc enderrocava, / vell castell delssarraïns, / de dreceres ignorades / per on cercaven elpeix / que a l’assetjador frenaven!” I, certament és aixísegons una usual tradició. Assetjats els lliviencs, ningúsap per on, però baixaven al riu a cercar-hi truites.

Castell i vila vella de Llívia avui enderrocats que moti-ven un clam a Albert Bernis al Setè Quadern d’infor-mació Municipal de Llívia: “Si et veiéssim algun copreconstruïda / urbs romana, majestuosa dalt del cim /amb Castell airós, Ciutat forta i polsim / tràgic, lle-genda i història esmorteïda!”. I en aquest marc enlai-rat, “Qui no recorda, avui, les defenses fermes, / tristesrunes dels soldats, / de Lampègia i sos amors delmats/ per la moraima de les terres ermes ?” es preguntaManel Figuera en el Novè Quadern d’informació Muni-cipal de Llívia. Amors i desamors de Munusa i la prin-cesa d’Aquitània a qui Jacint Verdaguer a Canigó licanta: “Hermosíssima és Lampègia / filla del duc d’A-quitania; / (...) / L’ha obirada Abú-Nezàh, / governa-dor de Cerdanya, / Lampègia caçava ocells, / a ella elmoro la caça...”. Obra aquesta que fou dramatitzadaper Víctor Balaguer com La tragèdia de Llívia a Tragè-dies a través dels personatges Otman i Monissa. Bella

El carrer del Raval, de Llívia

El fossat del castell de Llívia

Llívia 339

Llívia compta amb dos petits nuclis: Sareja i Gor-guja. El primer, petit, enlairat, al flanc d’una serralada,mirant cap a la gran plana cerdana on Ramon Blasi aMeitat de França veu “Vuit cases que s’estalonen, / arra-pades al pendís; / les neus d’hivern les coronen / i el solhi troba un pedrís”, mentre que, a les vesprades, l’inspi-ra: “I és Sareja una foguera / que encenia el sol ponent./ Ara el Cadí té al darrera / tot un cel magnificent”.

El segon, Gorguja, a la planúria repartit, com diu a LaCerdagne française Emmanuel Brousse, entre “Gorguja pro-prement dit, composé de sept maisons avec leurs dépen-dances, en tout quatorze édifices; i, Gorguja petit, compre-nant une ferme et une chapelle”. En aquest nucli són diver-sos els autors que esmenten Can Carbonell. Entre d’altres,Georges Baume diu que “les vastes bâtiments de Gorgaja,disposés selon les plus minutieuses lois d’hygiène, com-prennent des écuries, des hangars, des magasins. L’air circu-le à travers les spacieux couloirs, l’eau constante baigne les

i enamorada princesa Lampègia que té el seu record enun gran mosaic d’una plaça llivienca.

Més planer és anar a la capella dedicada Sant Gui-llem, a la Prada. Per a uns, era un capellà; per a altres,un estudiant; per a tots un captador que volia anar aSant Jaume de Galícia. Mort d’una pestilència, fouenterrat —segons Jacint Verdaguer a Rondalles— enun cementiri “arraconat i desconegut” de la Cerdanya.Mes aleshores, “Déu, que estima els sants, féu donaravís a dos nobles de Llívia de que l’anessen a treured’aquell llogaret i se l’enduguessen a sa vila, on seriamés conegut i honorat”. I,així fou com, mitjançant un“piadós lladrocini”, com diu Salvador Cutchet a Llívia.Enclau espanyol a França, que el cos del sant féu cap aaquesta vila, que el va fer el seu patró.

Cereja

La font del Sofre

La Cerdanya340

murs, la paille chaque jour renouvelle la litière des troupe-aux. De la maison du maître, dont le salon est décoré d’unautel de la Vierge... nous allons, dans l’ombre, à travers desmurs qui suintent, à la fabrique de beurre où travaillentmalaxeurs et barates, actionnés par une roue hydraulique.”

Tot just començar el camí de Sareja, un trencall invitaa fer un passeig a la recerca de dues curioses fonts comen-tades per Lleonart Matia i Enric Viñals al Tercer Quadernd’informació Municipal. Llívia. Una, la del Sofre, la trobema la bonica vall del riu Èguet, al límit fronterer ambFrança. “La deu brolla al marge dret i al costat mateix delriu, pràcticament al seu llit, el que podria fer pensar que lesseves aigües provenen del riu. Però això no és cert... és unasorgència típica de vall, sortint l’aigua entremig d’unesesquerdes que trossegen les llicorelles en blocs.”

La segona, la del Ferro, “neix a la vall del TorrentTudó, a mitja alçada. La deu brolla entremig de les lle-ves que fan les llicorelles del Turó de Roca Canal, que

es troba al Nord de Llívia. (...) Quan aquestes aigües—subterrànies amb sals ferroses— surten a la llum...l’oxigen de l’aire les oxida tot fent fangs de color taron-ja que es poden veure a l’entorn de la font”. Prop d’a-questa, hi trobarem un petit, curiós i pintoresc aque-ducte conegut com el Pont del Carresut que la sevagran utilitat era per Jaume Tuset i Miquel Vilaseca aDesè Quadern d’informació Municipal. Llívia, “regar elsterrenys que, disposats en forma de feixes, es repartienper la petita àrea de caràcter muntanyenc”.

I penseu, benvolguts lectors, que quan venint dePuigcerdà feu cap a Llívia, poc abans d’arribar-hi,quan veieu la «Pedra dreta», estareu veient el cos deljove pastor Galderic que les «goges» de Lanós vanpetrificar i llençar fins ací. B

Gorguja

El pont del Carresut

Llívia 341

tota manera, tant els pobles de les capçaleres de les valls(molts dels quals van perdent llur població) com els deles parts altes de tota la Cerdanya, solen ser més seversque els de la plana.” En la vall, d’origen glaciar, YvesHoffmann a Roussillon aux cent visages observa que “laroute et le torrent de l’Aravo, l’une suivant l’autre, tour-nent et retournent au gré des gigantesques talus que for-ment la montagne, ses roches éboulées et ses terres pou-

Com diu José Antonio Bertran a La Cerdanya desempre, “és una vall estreta, formada pel riu Carol,també anomenat Aravó, que va de nord a sud. Estàassotada pel «carolan», vent gelat que ve del coll dePuymorens, el que fa que tingui, en general, un climamolt rude, especialment a l’hivern. Se l’anomenà «lavallée du courage», ja que no fa ni cent anys, sense trenni carreteres, aïllada per les muntanyes, el fred i la neu,la supervivència hi era difícil i dura.”

A Les Pyrénées et le midi de la France, Adolphe Thiers—posteriorment, president de l’executiu del governfrancès—, diu que la vall és un “gorge longue et périlleu-se... C’est là ce qu’on nomme le port de Puymaurin, etc’est l’un des plus difficiles des Pyrénées...” Per travessarla vall, continua dient que “on emploie la journée entiè-re à franchir cette gaine de rochers que les gens du lieuappellent le port. En quittant la Tour-de Carol, on s’en-fonce dans un défilé. Pour arriver au pied de la dernièremontagne, dans les flancs de laquelle se trouve le passa-ge, on marche deux heures.” Mentre, Vincent Chausen-que a Les Pyrénées ou voyages pédestres, en condicions dis-tintes, explica que “le clair de lune nous laissait voir lavallée s’enfonçant entre des montagnes déjà hautes,hérissées à l’est de crêtes granitiques, et n’ayant du côtéde l’Andorre que des pentes nues d’une excessive rapidi-té” perquè, seegons diu Pau Vila a La Cerdanya, la vall“enfonsa el seu llit fins a posar-lo al nivell de la plana.”La vall, per a Vila, “té en el seu llarg congost una rengle-ra de set poblets que, arraulits sota els serrats altíssims,bo i aprofitant els relleixos per llurs magres conreus,voregen els camí que mena a les terres gavatxes.”

“La vall del Querol —per a Estanislau Torres a ElPirineu— és, almenys fins a prop de la Tor de Querol,venint de Puimorèn, enclotada. Els pobles, en general,no tenen l’aspecte clar i optimista dels de la plana. De

La Cerdanya342

La Vall

de Querol

La vall de Querol

rrissantes. L’oeil s’y dépayse et se heurte partout à l’obsé-dante présence de la pierre... Chacun des versants n’estplus qu’un cyclopéen entassement de rochers balafrés,coupé de vertigineuses cheminées, à travers quoi s’écrou-lent des torrents de pierrailles décomposées. La montag-ne s’attriste sans fard, sans la gaieté des bois, sans l’illu-mination des vergers, paysage monochrome où le ciellui-même paraît plus chargé de nuées et le soleil pluspâle de se perdre dans les profondeurs de ce couloir livréaux lois sauvages du torrent.” Per la seva part, PierreVidal en la seva Guide historique et pittoresque... percepque a la dreta del riu Querol, enfront a la Tor de Querol,la formació del terreny és “un entassement immense desables et de cailloux roulés qui sont des débris de forma-tions antérieures. Ces prodigieux déblais datent sansdoute des âges miocènes.”

I és en aquesta vall on M. Dolores Serrano, en Cró-nicas de las fronteras, sembla haver patit perquè, “comoles decía, desde la Paz de los Pirineos en el valle delQuerol sólo se tiembla de frío. Pero agárrense, señores,que ahí va en serio. El frío del Querol no es un fríomonótono; es un frío lleno de argucias, imaginativo,pluriforme; frío húmedo, frío seco, frío ventoso; fríoblanco, frío gris, frío dorado; frío-estocada, frío ciem-piés, frío-berbiquí. Frío de nieve, frío de bruma, fríoclaro. Frío jayán, frío sinuoso, frío dialéctico. De todos,el dialéctico es el peor.” “En hiver —explica HèctorRamonatxo en Un cerdan témoin de l’histoire. FrançoisGarreta—pendant les longues soirées et après leursrandonnées dans la campagne toute couverte de neige,c’étaient les veillées au grand feu de bois. Un quinquetà huile éclairait, faiblement, ce décor familial.” Tot iaquest fred, des d’antic ha estat una vall habitada comens ho posa de manifest Manel Figuera en la sevanovel·la Els fills de la terra quan ens comenta: “Enveig,

La Vall de Querol 343

11 Portè

10 Torre Cerdana

9 Porta

7 QuerolCastell de Querol

6 Cortvassill

4 Quers3 Riutès

1 la Tor de Querol

2 Iravals la Vinyola

Estany deLanós

Torrent de l'Orri de la Vinyola

Torre

ntde

Coma Rossa

Torrent de la F ont Viva

8 Pont del Salti cascada

Riud'Ara vó

ode

Querol

5 Roca de la Justicia

La vall de Querol

JOSÉ ANTONIO BERTRANADOLPHE THIERSVINCENT CHAUSENQUEPAU VILAESTANISLAU TORRESYVES HOFFMANNPIERRE VIDALM. DOLORES SERRANOHÈCTOR RAMONATXOMANEL FIGUERAEMMANUEL BROUSSE

1 La Tor de QuerolADOLPHE TIERSPIERRE VIDALEMMANUEL BROUSSEARDOUIN-DUMAZETCÈSAR AUGUST TORRASYVES HOFFMANNJUAN ANTONIO BERTRAN

2 IravalsJUAN ANTONIO BERTRAN

5 Roca de la JusticiGEORGES BEAUME

3 RiutésJUAN ANTONIO BERTRANEMMANUEL BROUSSE

4 QuersJUAN ANTONIO BERTRANGEORGES BEAUMECÈSAR AUGUST TORRAS

Riu QuerolJOSEP VALLVERDÚ

8 CascadaEMMANUEL BROUSSECÈSAR AUGUST TORRAS

10 Torre CerdanaJUAN ANTONIO BERTRANEMMANUEL BROUSSEGEORGES BEAUME

6 CortvassillEMMANUEL BROUSSEARDOUIN-DUMAZETJUAN ANTONIO BERTRAN

7 QuerolGEORGES BEAUMEARDOUIN-DUMAZETJUAN ANTONIO BERTRAN

9 PortaCÈSAR AUGUST TORRASMARIE-ROSE TRILLESAMÉDÉE ESCACHEMMANUEL BROUSSERAYMOND ESCHOLIERARDOUIN-DUMAZETYVES HOFFMANNANNE-FRANÇOISE MAREMICHEL BOUILLEJUAN ANTONIO BERTRAN

11 PortéCÈSAR AUGUST TORRASJUAN ANTONIO BERTRANEMMANUEL BROUSSEARDOUIN-DUMAZETVINCENT DE CHAUSENQUEMANEL ANGLADAJ. FERRER

munió de les quals, descansant sobre espesses parets degranit, esguardava alguna esglesiola romànica.”

En inciar, pas a pas i riu amunt, la visita literària aaquesta vall, hom se situa, d’immediat, en el poble dela Tor de Querol, on Adolphe Tiers va trobar “quel-ques habitations couvertes de neige, groupées confusé-ment, et offrant un aspect de saleté qui me frappaencore, après ce que je venais de voir en ce genre.” Enqualsevol cas, però, Pierre Vidal assegura que “noussommes encore ici dans un des plus beaux sites qui sepuissent voir. Le village, que précède sa belle mairieavec maison d’école, indique une population aisée. Lesprairies poussent jusque sous les fenêtres des maisons,et les champs qui bordent la route sont semés de pom-mes de terre.” Allí, Emmanuel Brousse en La Cerdag-ne française, hi observa, només arribar-hi, a la dreta, “lamaison de repos pour le personnel de la Compagniedu Midi.” A l’esquerra hi veu “une magnifique villa, lePré Catalan, au style alpestre”, observant que “les pre-mières maisons que l’on rencontre... ont un aspect rus-

la Tor, Riutés, Iravals, Quers, Cortvassil, Querol... Lavall, de tan pèrfida fama, estava relativament habitadai no romania pas adormida. A causa de la fredor, dexemeneies eixia fumera, en llises teulades de llosa, unaLa Tor de Querol

La Cerdanya344

La vall de Querol

La vallée de Carol, elle, est plus large et en même temps plus majestueuse —comparant-la amb la de

Vallsabollera—. Elle est en certains points, vers Porta et Porté, par exemple, un peu étranglée, mais cela

ne dure pas et, en tout cas, la distance entre les deux flancs de montagne qui la bordent est plus consi-

dérable que dans les vallées précitées. Tout le long sont construits des villages, des hameaux: Enveitg,

Iravals, Latour-de-Carol, Riutès, Quès, Courbassil, Carol, Porta, Porté.

D’abord riante et gaie d’Enveitg à Riutès, elle devient sauvage et triste à mesure que l’on s’élève vers

le col de Puigmorens, sa limite septentrionale et vers le lac de Lanous, sa limite orientale. Vue de Puig-

cerda, la vallée de Carol ressemble à une brèche énorme, à un vaste entonnoir dont le fond, à l’aspect

sombre, noir même, donne le frisson.

De hautes montagnes s’élèvent à droite et à gauche, semblant courir parallèlement du sud-ouest

au nord-est. Ces montagnes sont tantôt dénudées, avec, sur leurs flancs, d’effroyables éboulis, des ava-

lanches de pierres pétrifiées dans leur course, prêtes à rouler, à s’élancer sous la moindre poussée,

menaçant d’écraser le voyageur téméraire qui passe, pygmée sans défense, sous ces colosses de gra-

nit: tantôt les forêts de pins s’élancent des bords de l’Aravo jusqu’aux cimes inaccessibles, couvrant la

carcasse du monstre d’un mouvant tapis d’un vert noirâtre.

Entre ces deux murailles dont les cimes, —fièrement élancées vers le ciel et perdues parfois dans les

nuages— sont capricieusement dentelées, la rivière de Carol, l’Aravo, roule son perpétuel tumulte de cai-

lloux. La route suit tantôt sa rive gauche, tantôt sa rive droite, selon la disposition du terrain. Sur les bords

du cours d’eau, de vertes prairies dont les troupeaux de vaches ou de juments tondent l’herbe avec délices.

D’Enveitg jusqu’à Quès le canal international de Puigcerda dérivé de l’Aravo. Vient ajouter son doux

murmure à celui, plus tapageur, de la rivière. L’assiette de la vallée, émaillée de fleurs aux ravissantes

couleurs, est riante, pittoresque, et contraste avec le cadre qui est sévère et sauvage.

La flore de la vallée de Carol est aussi riche que celle des autres vallées de la Cerdagne, et l’herbo-

riste pourra faire, là encore, des moissons abondantes.

Emmanuel Brousse

La Cerdagne française

tique; elles sont en bois et bâties sur le roc. Les autres,par contre, sont plus élégantes, car Latour-de-Carolest le village le plus riche, le plus propre, le mieuxentretenu de la Cerdagne... La plupart des maisonssont précédées de cours bien nettoyées. Les rues sontbien pavées.” També, destaca que el granit “est recher-ché pour les bordures, les socles, les seuils de porte, lesbalcons”, mentre que a Ardouin-Dumazet, la poblacióse li presenta com un “fort coquet, semblable à unepetite ville avec ses maisons bien blanchies, ses lampesélectriques, quelques demeures bourgeoises et debeaux jardins dans lesquels pommiers et poiriers sontcultivés avec soin.”

En la Cerdanya, Cèsar August Torras s’adona que “ésuna població de molt bell aspecte, neta y endreçada y—seguint Brousse— la més rica de la Cerdanya france-sa. Els seus carrers són ben empedrats i un bell benestarrespira arreu... Hi ha bons edificis, cases blanques y netesy xalets ab bells jardins. És un bell punt d’estiueg, tantper sos bonics envoltants, per son clima fresc y agradós...

y són en gran nombre les fonts que’s troben en soscarrers.” No obstant això, Yves Hoffmann matisa que“promue aux destinées de gare internationale, l’agglomé-ration primitive avec ses maisons paysannes aux vieuxbalcons de bois aux cours sales et caquetantes, a connu lerapide développement d’un nœud ferroviaire important.Hôtels et villas se sont édifiés autour de la vaste gare oùl’archaïque petit train de Cerdagne fait place au seigneurde plus haute importance qu’est le transpyrénéen.” Moltmés actual, Juan Antonio Bertran el descriu com “unpoble molt complet, amb el seu riu, la seva carretera, laseva estació de ferrocarril. És ric, és net, té arbres i placesi un aire molt provençal. La seva base és cerdana i rústi-ca, però habilitada a la francesa.”

Dins del mateix terme municipal hom localitzaIravals, a l’altre costat del riu Querol, poble que per aJuan Antonio Bertran està “ben situat, amb una

La Vall de Querol 345

«Riu, 1868».” El mas pertanyia, segons ens diu Geor-ges Beaume en Des Vosges aux Pyrénées, a “un richeBarcelonais, M. Ribes, dont le fils fut une des victimesde l’attentat anarchiste du Liceo de Barcelone.” Con-tinua explicant-nos: “nous montons plus rude. Le pay-sage a cessé de sourire, d’étaler ses prés et ses vergers.La vallée affecte un visage de révolte; notre voiturepasse avec peine. Les eaux de la rivière du Carol tom-bent avec fracas, ainsi que sont tombées, il y a des siè-cles, à droite de la route, les roches dont les fragmentsvêtissent les flancs de la montagne. L’une de cesroches, grande et plate, porte le nom de la Justici: là, aumoyen âge, on pendait les criminels.” I, en aquestindret, Cèsar August Torras conta que “a l’esquerra, ala part oposada del riu brolla en un prat la font sulfu-rosa de Qués, utilitzada per la gent del país.”

Continuant vall amunt, Emmanuel Broussecomenta que “une église entourée de quelques mai-sons adossées à la montagne, se voit à l’est de laroute. C’est le hameau de Courbassil (Cortvassil),annexe de Porta. Rien d’extraordinaire a voir.” Tan-

esplèndida vista sobre la vall de la Cerdanya [i que] és,avui, un lloc tranquil amb una moderna urbanitzacióque contrasta amb l’antiga torre, sòlidament restaura-da, i l’encantadora església de Sant Fructuós”, la qualha estat força lloada, tant per ella mateixa com pel seuinteresantíssim patrimoni mobiliari.

Remuntant el riu, es fa cap a Riutés, caseriu quesegons Juan Antonio Bertran “consta d’una sèrie decases, una de les quals conserva restes d’una garitavoladissa”, encara que per a Emmanuel Brousse “n’of-fre rien de remarquable.” Ací, prop seu, ens apuntaBertran, “es troba la presa que forneix el canal de Puig-cerdà.” Un xic més amunt, a la dreta del riu, a Quers,Bertran hi veu “una sèrie de bones construccions depedra, de les quals sobresurt un enorme mas que deguéser un dels més importants de la Cerdanya la passadacentúria; a la inscripció de la llinda sembla llegir-s’hi:

Querol i les runes del castell

Un carrer de Porta

La Cerdanya346

mateix, Bertran reconeix que “és harmoniós i el jocdels seus llosats elegant i bell.” Té, continua dient,“una sèrie de camins asfaltats, sinuosos i serpente-jants que condueixen a l’església, totalment encimbe-llada a excepció de l’absis”, mentre que Ardouin-Dumazet veu que “quelques maisons se groupent aupied d’une église dont la classique façade triangulai-re renferme trois cloches.”

“Subitement, —comenta Georges Beaume— s’ouv-re un décor d’opéra. Sur une vaste terrasse, apparaissentdeux tours carrées, noires, criblées de cicatrices, au-des-sus de pauvres maisons tapies dans des rocs et desarbres.” Som a Querol, on Ardouin Dumazet es troba“un pauvre hameau abrite sous la forteresse ses toitsd’ardoise très plats.” Segons Juan Antonio Bertran, apa-reixen aquestes dues torres medievals “sobre unaimmensa roca granítica.” Dues torres —continua Ber-

tran— que són les “restes del que fou la segona protec-ció d’aquesta vall, perfectament emplaçada en aquestlloc i on es conserva encara la vista del poble de Puig-cerdà. Aquest caseriu, petit, de cases ben restaurades iamb belles llindes, fou la capital de la vall, on residia l’ú-nic alcalde que hi havia.”

A poca distància del nucli, ens fa observarBrousse, “la route nationale traverse l’Aravo sur unmagnifique pont, dit pont du Salt, à cause d’une

Porta

La Tor de Querol

La Vall de Querol 347

El riu Querol

És un riu admirable, d’aigua dura, que fins que arriba a la plana

travessa codolars enormes i fa uns ràpids potents. El Segre, si

hagués passat dessota mateix de Puigcerdà, hauria rebut una tal

colossal empenta del Querol que no hauríem pas sabut dir quin

dels dos era l’un o l’altre.

Però el Segre, des de Sallagosa, ja fa bondat, ja té una vall

ampla, ja passa per la plana, i s’ha allunyat del morro de glacera on

Puigcerdà senyoreja. I així rep el Querol força més al sud, en terres

confoses, flonges, espesseïdes de vegetació, de Talltorta, i Esca-

darcs, i obliga el Querol a arrossegar les grosses pedres, els còdols

menuts, les pissarres esmicoladisses, llegües i llegües, formant dos

lloms a banda i banda del seu curs. El llom de la riba esquerra ha

constituït, al llarg dels segles, una llengua prima i aguda, però, alho-

ra, un tossalet que la separa del Segre. L’aportació de pedres ha estat

tan grossa que aquell Querol bramador de les vores de l’estació de

f.c. de Puigcerdà, s’ha convertit ara en un cabal amb un nivell de des-

guàs molt reduït. Us podeu plantar al bell mig del curs, a l’aiguaba-

rreig, i veureu que no duu pas més empenta que el mateix Segre. El

Segre és un domador que la sap llarga.

Josep Vallverdú

Els rius de Lleida

une teinte monotone... Quelques maisons sont bâtiesle long de la route; les autres, comme un troupeau fidè-le, sont serrés contre l’église... Les rues... sont étroiteset tortueuses. Les maisons sont, en général, spacieuseset propres.” Ardouin-Dumazet es troba amb “un amp-hithéâtre de toits d’ardoise rougie par une sorte demousse lépreuse... Le village, plus misérable encoreque Porté, plus sale aussi, est très enfermé.” Mentre,Yves Hoffmann afegeix que “les simples maisons dePorta, bâties en un point de la vallée où les champssont plus riches que les prés, ne démentiront pas cettemélancolique vision”, potser perquè segons Anne-Françoise Mare i Michel Bouille el poble “présente usaspect sévère”, segons ens diuen a La Cerdagne. Noobstant, Raymond Escholier, a Mes Pyrénées, observaque “les cultures deviennent plus humaines.” En totcas, la visió potser més estiuenca de Juan Antonio Ber-tran li fa dir que Porta, “situat en un pla que començaa elevar-se sobre un turó, que a l’estiu es torna dediversos verds i a la tardor s’omple de colors... és unpoble típicament cerdà. El més característic són elsseus llosats: les seves formes, els colors daurats delsseus líquens... S’hi troba el safareig públic i prop una

cascade.” “Bella cascada —comenta Cèsar AugustTorras— “que forma el riu, alçant joganer boirim alllensar-se al fons de la pregona gorja.” Ací, continuadient-nos, “se pert ja de vista Puigcerdà y la plana deCerdanya. L’engorjat és molt estret i tortuós. Lesparets de la penya formen un veritable trau, apropa-des les unes a les altres, ab el riu y la carretera quetot just s’obre pas al fons.”

Poc més amunt, la “vall s’aixampla un xic formantun petit planell... on s’hi troba el poblet de Porta arre-cerat al peu de Coma Cervera”, explica Torras tot dientque l’“aspecte de la població [és] bastant pobre”. I afe-geix, —d’acord amb Marie-Rose Trilles i AmédéeEscach a Carcanet— que “les cases negregen” al costat“de la rivière aux méandres qui se suivent indéfini-ment.” Per altra banda, Brousse diu que té “l’aspecttriste... il n’a rien de fringant ni de gai. Le paysage a

El refugi del coll de Pimorent a final del segle XIX [d’A. Martín]

La Cerdanya348

font de pedra amb data de 1862. Té també dues fontsd’aigua ferruginosa, que brollen a 11º C....”

Riu amunt, “a pocs quilòmetres de Porta —diuBertran— tanca la vall un potent tossal de pedra foscaamb ruïnes d’una fortificació: la Torre Cerdana, per-fectament enclavada en aquest punt, defenia l’entradaa la Cerdanya... Era una fortalesa inexpugnable, alta,forta i construïda amb gruixuts i sòlids murs”, delsquals Brousse diu que estan “ébréchés... aux quatrepoints cardinaux, enfermaient une surface considéra-ble. La tour qui, d’en bas, semble circulaire, devait êtrepolygonale.” En ella, Georges Beaume veu que “laruine tapissée de mousse, enguirlandée de plantes ver-tes, fleuri des baies rouges des sureaux, nous regardepar ses noires meurtrières.”

Més amunt, “junt a la unió de les riveres de Font-viva, de Cortal de Rossa y de la Vinyola, que al ajun-tar-se formen el riu Carol” se situa per a Cèsar AugustTorras el poble de Porté, el qual, diu, “està situatdamunt la vall de Fontviva procedent del estany deLanós y brancal més important de la coma superior delCarol y al repeu de una montanya de tons rogencs.”Aquest poble, comenta Juan Antonio Bertran, “nosembla tenir gran interès, però posseeix els majoratractius d’un poble d’alçada: un bosc preciós davant.”El nucli té, per a Emmanuel Brousse, uns carrers(rues) “étroites et tortueuses au possible, les maisonsnoires donnent au village un aspect de tristesse... L’é-glise est perdue au milieu de ce labyrinthe de mai-sons... Comme le village, l’église a l’air morne, pauvre,misérable même.” De semblant parer és Ardouin-Dumazet a Voyage en France quan comenta que elpoble és “un navrant séjour, fait d’une rue principale,étroite, sinueuse et sale où s’ouvrent des ruelles plusétroites et plus sales encore. Les maisons sont basses,

comme écrasées.” I és que, com diu Vincent de Chau-senque, “ce village a depuis subi une destruction pres-que totale par le chute d’une masse de rochers et debois qui me semblait alors une barrière protectrice.”En tot cas, precisament, era en aquest poble on passa-va l’hivern en Gafa de Manel Anglada, segons ensconta en Històries i relats pirinencs. “Un vilatge... declima gairebé siberià, sempre inòspit, que rep i encaixaels torbs del Pimorens i les ventades fuetejadores de laVall de la Font Viva.” No obstant això, molt més capaquí en el temps, J. Ferrer, a la Cerdagne-Capcir, apun-ta que “ce village si pittoresque et si caractéristique, esten pleine expansion et pas seulement à cause des sportsd’hiver; car s’il est déjà une station hivernale réputée, ilest aussi une station estivale et climatique. Sa situationau carrefour de vallées de haute montagne fait de lui uncentre touristique exceptionnel.” B

La capçalera de la vall de Campcardós

La Vall de Querol 349

la Cerdanya,... dedicada a Sant Esteve.” Per la sevapart, Josep Vallverdú, canviant d’indret, ens conta que“el pont damunt del riu de Guils es troba al nord delpoble, un pont sense arc, amb forat de secció quadradai tres o més cascades pels voltants.” I és ací, a Guils, on,d’excursió, Josep M. Guilera, a Excursions pels Pirineus,ens explica que “de bones a primeres, els camins, que aGuils fan de carretera, estaven coberts d’una capa uni-forme i compacta d’un gel allisat, i on a penes emergienunes puntes de rocs invisibles... No ens podíem evadirdels llisquents canals en pendent que circulaven entrealtes i invisibles parets de tanca.” Malgrat aquest incon-venient del fred hivernal, un anònim, a Un poblet quieten moviment, recordava que el poble se li “va presentartranquil i bonic, amb cases antigues ben conservades igallines i tirons com únics habitants del carrer. Es res-pirava la calma del passat, però s’hi veien els serveis

Per situar-nos, Pau Vila a La Cerdanya comenta que“l’orientació, vagament d’E. a O., de l’eix de la conca cer-dana, és causa d’una divisió climàtica tan netament carac-teritzada, que la gent en distingeix prou bé les dues parts:l’una, de cara al sol quasi tot el dia, és la dita «Solana», il’altra, la part obaga de curt assolellament, és la Baga.”

Al peu de Puigcerdà, a l’altre costat del pont sobreel riu Querol, Juan Antonio Bertran es troba amb elnucli de Sant Martí d’Aravó, del qual, a La Cerdanya desempre, ens explica que “és un conjunt d’edificacions, adreta i esquerra del que fou calçada romana, la via cere-tana, i a ambdós costats del pont, els fonaments del qualtambé són romans.” Cèsar August Torras, en la sevaCerdanya, explica que Saneja —carretera amunt— estroba enmig de “frescals i verds envoltants.” I “au pieddu versant des montagnes de la vallée de Carol et à 600mètres environ de la frontière internationale. Le site estagréable avec de vives fontaines et la belle rivière deCarol qui y répand la fraicheur et entretient la verdure”,en diu Albert Salsas a La Cerdanya. Mentre, Juan Anto-nio Bertran ens comenta que el nucli està “molt bentraçat amb carrers ben anomenats; carrer de l’església,carrer del Mig, carrer de Ponent, ... té bells portals, res-tes d’una garita voladissa que revela la seva antiguitat,balcons plens de flors i un preciós abeurador.”

Continuant carretera es fa cap a Guils de Cerdan-ya, on Pau Vila observa que les “cases muntanyenquesque formen el poble s’agrupen en carrers irregulars, enuna lleu depressió formada pel contacte dels restosmorrènics de la Vall de Querol i els estreps silúricsrecolzats al massís de Coma Armada”, convertint elnucli en “una excel·lent mirada de la Cerdanya”, segonsens indica Josep Vallverdú a Els rius de Lleida. Enaquest poble, comenta Juan Antonio Bertran, val lapena contemplar “la seva església, potser la més bella de

La Cerdanya350

Baixa

Cerdanya:

la Solana

El pont de Sant Martí

imprescindibles del present.” “I el vent del Cadí / bate-ga eixa terra / catalans de naixença / de Saneja i Guils”,en diu Josep Comas a Poeta Autodidacta d’Hostaleria,mentre que Rosa Casas en Quatre poetes de Cerdanyaexplica, cofoia, en el dia del bateig de les noves campa-nes del poble: “a una li posarem / la Maria Antonieta, /

i l’apadrina l’Antònia, / del poble la més velleta. / L’al-tra campana es dirà / Maria de la Cerdanya; / la senti-rem repicar / des del cim d’eixa muntanya.”

Retornant cap a la plana es fa cap a Bolvir. PepCollelldemont, a La Cerdanya, observa que “tot i ser unpoble petit té dues esglésies”, una d’elles, la parroquial

Baixa Cerdanya: la Solana 351

1 Sant Martí d'AravóJUAN ANTONIO BERTRAN

2 SanejaCÈSAR AUGUST TORRASALBERT SALSASJUAN ANTONIO BERTRAN

3 Guils de CerdanyaPAU VILAJUAN ANTONIO BERTRANJOSEP VALLVERDÚJOSEP M. GUILERAJOSEP COMASROSA CASASANÒNIM

4 Pla de MalamortMANUEL MARISTANYPEP COLLELLDEMONT

5 BolvirPEP COLLELLDEMONTPAU VILAJUAN ANTONIO BERTRANALFRED PÉREZ

6 Santuari de Nostra Senyora del RemeiALBERT SALSAS

7 TalltortaCÈSAR AUGUST TORRASJUAN ANTONIO BERTRAN

Baixa Cerdanya: la Solana2 Saneja

3 Guils de Cerdanya

4 Pla de Malamort5 Bolvir

6 El Remei

7 Talltorta

8 Saga

9 Ger

10 Valltova

11 Gréixer

12 Meranges

13 All

15 Mare de Déude Quadres

16 Isòvol

Vall Tova

14 Olopte

17 Pont del Diable

Tossal d'Isòvol

18 les Guilleteres

Torrent de ls Agustins

Ventajola

1 Sant Martí d'Aravó

Pont deSant Martí

Riu Duran

Riu Segre

9 GerCÈSAR AUGUST TORRASALBERT SALSASJOAN OLIVA

10 ValltovaJOSEP VALLVERDÚ

11 GréixerANNE-FRANÇOISE MAREMICHEL BOUILLECÈSAR AUGUST TORRAS

12 MerangesJOSEP VALLVERDÚJOAQUIM SANTASUSAGNAMANEL ANGLADASALVADOR GALCERANJOSEP SOLÉPAU VILAJOAN OLIVAMARC PONSMANEL FIGUERAMARUJA ARNAUJOSEP BARAHONA

13 AllALBERT SALSASJUAN ANTONIO BERTRANNARCÍS SALVADOR

14 OlopteCÈSAR AUGUST TORRASJUAN ANTONIO BERTRANANNE FRANÇOISE MAREMICHEL BOUILLEPEP COLLELLDEMONT

15 Santuari de la Mare de Déu de QuadresCÈSAR AUGUST TORRASALBERT SALSASISIDRE SOLER

16 IsòvolCÈSAR AUGUST TORRASPEP COLLELLDEMONTJUAN ANTONIO BERTRANSALVADOR REDÓ

17 Pont del DiableJORDI PERE CERDÀJUAN ANTONIO BERTRAN

18 Les GuilleteresALBERT SALSASCÈSAR AUGUST TORRAS

Torre del RemeiCARME CASASMIQUEL ESPINETTONI UBACH

PAU VILA

8 SagaJUAN ANTONIO BERTRAN

Tot just abans d’arribar a Bolvir, per una carreteradistinta a la del golf, podem fer cap al santuari de laNostra Senyora del Remei, indret de gran devoció quefou construït per l’arquitecte Calixte Freixa a final delsegle XIX. Quan estava en una fase de construcció forçaavançada, Albert Salsas ens apuntava que “pourra êtreconsidéré comme le plus somptueux de tous les ermita-ges de la contrée. La coupole polygonale, couverte enardoises, constitue le centre du monument complété parune vaste abside en hémicycle, un petit transsept et unlarge porche avec tribune.” Al seu costat, hi ha la Torredel Remei, de primeries del segle XX. En diu CarmeCasas a La Torre del Remei: “respon a determinadesconstruccions que a França es coneixen amb el nom de

—de Santa Cecília— de gran interès romànic. Delpoble, Pau Vila ens explica que “s’esgraona ... en el ves-sant que mor a banda i banda del Torrent Forcat” i que“una sèquia que passa per d’amunt del poble el rodeja declapes de verdor, que contrasten amb la grisor esquisto-sa de les terres.” Juan Antonio Bertran el veu “dividit peltorrent dels Agustins, en dos nuclis en declivi, ben dife-renciats, presidits, l’un per l’església parroquial i l’altreper l’altiva torre”, anomenada Torre de Bolvir i, de recu-lats temps. Un declivi que permet a Alfred Pérez mati-sar, en la seva obra Bolvir, que el poble “instal·lat sobreels sòls prims i pobres del coster solell, presideix i apro-fita les bones terres fèrtils de la plana.” Agrupacióaquesta, a més, d’on s’extreia molta llosa.

Guils de Cerdanya cap a 1960

La Cerdanya352

Aplec de Quadres

Al arribarhi, quin cop de vista tan encisador y sorprenent presentava l’aplech! Quin conjunt tan pinto-

resch y hermosament sugestiu! Per un costat dues orquestes, enfilades en sos corresponents cata-

falchs, feyen sentir alternativament sos acorts alegres y ubriagadors, al ensemps que centenars de pare-

lles jovenívoles de virolada y llampanta vestimenta giravoltaven vertiginosament per demunt de la ver-

dosa catifa del prat; per l’altre, numerosos grupos capritxosament escampats pel molsut englevat, reyen

y bromejaven movent gran gatzara, mentres despatxaven les abundants y saboroses viandes que cons-

tituhíen llur brenar; y per tots indrets, fruytayres ab ses portadores curulles de préssechs, rahims y figues,

peres, tomátechs y esberginies, pregonant les excelencies de llur mercadería a grans crits y ab gestos

afectats. Gent que ven menjar, constituhits per un sol día en hostalers, ab ses taules plenes de plats y

cassoles que fumegen; basters ab ses parades de basts y selles, corretjám pera bous y guarniments pera

cavalleríes; cotxers y tartaners ab sos corresponents vehículs, fent petar el fuhet pera que tothom s’a-

dongui de sa arribada al aplech; carrabiners, civils, capellans... tots en una caótica y abigarrada peró

hermosa confusió. Y tots cridant, gesticulant, fent mil esforços pera exteriorisar y donar a compendre l’a-

legría qu’embarga llurs cors y que obsessiona llurs cervells.

Isidre Soler

Esboços

château, encara que no ho sigui pròpiament. Quan hisom davant, més aviat ens evoca un palauet que no pasuna torreta. Els entesos qualifiquen el seu estil deneoclàssic, més que de modernista.” En qualsevol cas,són més precisos Miquel Espinet i Toni Ubach a HotelTorre del Remei. Bolvir de Cerdanya. D’un llarg articlepodem extreure, entre moltes d’altres coses, que “el casa-lot aixecat al mig d’un parc de sequoies i avets significal’esforç dels antics propietaris per a aconseguir un airede regust entre eclèctic i senyorial, molt de moda aquellsprimers anys del nostre segle. Es tracta d’una construc-ció aïllada, sense unitat, aparentment, amb el conjuntdel parc, com un element destacable, altiu, guardiàd’una actitud i d’un èxit social i econòmic.”

En plena plana, prop de la desembocadura del riuQuerol al Segre, es pot fer una bonica i planera passe-jada “fruint-se —explica Cèsar August Torras— debellíssims punts de vista sobre la corrent del riu, la bellaarbreda, les tonalitats dels prats y’ls encisers horitzons.Atravessat el riu (Querol) s’ovira ben prompte la igle-sia de Talltorta, mig amagada dins d’una renglera decases de camp.” Cases “entre les quals destaca la grancasa Surroca, rosada, amb un gran pati i restes de gari-tes voladisses que revelen la seva antiguitat i noblesa”,ens manifesta Juan Antonio Bertran. A més, afegeixque “és un poblet petit, molt cerdà, sense intromissionsd’arquitectures exteriors, i té un sabor molt popularjuntament amb una sòbria elegància.”

Ben a prop de Bolvir hom es troba amb el poble deSaga. Juan Antonio Bertran el situa “en un petit pujol,dominant una extensa i rica planúria. Consta d’unspocs masos, de gran fast i bones eres, que envolten pro-tegint, excepte per la seva part sud, la petita església deSanta Eugènia” de tal manera que, “tot i estant a la vorade la carretera pot passar gairebé inadvertit, [però] s’hiconjuga la qualitat i la discreció, el bell i el senzill.” El

Les Guilleteres

Bolvir

El santuari del Remei

Baixa Cerdanya: la Solana 353

Les Guilleteres

Tal com ens apunta Albert Salsas a La Cerdagne, All és “intéses-

sant pour les géologues, à cause de son éventail d’argilolithe ruti-

lante, où ont été trouvés de nombreux et remarquables fossiles

végétaux.” Per la seva part, Cèsar August Torras, a la seva Cer-

danya, descriu l’indret tot dient que “son de notar com a bell

exemple geològic unes montanyetes esquerdades que presenten

en llurs closes fisures, boniques coloracions, roges, blanques,

blaves, grogues y grisenques.”

ma és un dels millors i més bells exemples de ferro for-jat de tota la Cerdanya, malgrat que el seu entorn depedra moderna sembli entestat a desmerèixer-la.” Propseu, ens enfilarem vers la muntanya, a través de la Vall-tova. A Catalunya. Visió 3, Josep Vallverdú i Ton Sireraens diuen que és una vall “de les més atractives i cone-gudes... El paisatge és abruptament enfilat, però norocós ni boscós. Una successió de lloms pelats i arrodo-nits amb alguna clapa de bosc mediterrani us va acom-panyant, graverosa i adusta.” Aviat, hom hi trobarà,—diu Cèsar August Torras a la Cerdanya— el “mesqui-net poblet de Gréixer”, on Anne-Françoise Mare iMichel Bouille en La Cerdagne coneixen sis famíliesque “sont un modèle de courage et de foi. Elles mènent,à elles seules, de grandes exploitations qui comptentcent vaches et une belle récolte de blé.”

Amunt, vers la muntanya, “al llarg d’una carreteragiragonsadora” segons Josep Vallverdú i Ton Sirera, esfa cap a Meranges. És un poble —ens continuendient— “de pedra i fang, amb passeres cobertes, gale-ries de fusta i un perpetu aire d’humitat. A l’entrada dela població us saluda aquest hostal, cafè i botiga dequeviures. Asseguts al pedrís, sorprenem aquestsjovencells tan ben proveïts de motxilles: fan un altoabans de prosseguir ruta vers Malniu.” Ací, a l’hostal,ens trobem amb un paleta que “per un cop, volguéfugir de l’edificació muntanyenca, fosca i fustosa, i tiràde codines, en una tercerilla modernista i semiburgesaen el llindar de finestres i en l’ull de bou cec del bellmig de la façana. L’escrostonat de l’esquerra de la portatraeix, però, l’estructura de la casa antiga, amb la pis-sarra i el morter endurits per les glaçades, testimonid’una tècnica secular d’edificació.” “Aquest llogarret—cases rústegues amb una punta de gràcia joiosa—,ens explica Joaquin Santasusagna a Les serres encantades,

nucli pertany a Ger, cap del terme. Cèsar AugustTorras, a la Cerdanya, el troba “en un costat de la planaal peu d’un tossal, molt ben arracerat y assoleiat alhivern, estant encarat a mig-jorn”, la qual cosa reafirmaAlbert Salsas en dir que és un dels “mieux abrités de laSolana espagnole; aussi, l’hiver y est beaucoup plusdoux que dans la reste de la contrée cerdane.” JoanOliva a Tot la Cerdanya ens descobreix que “és unapoblació actualitzada, amb mostres inequívoques de laseva història, però amb indubtables pinzellades renova-dores que han permès la conservació de la majoria deles seves edificacions amb notable dignitat.” Conta elmateix autor que la porta de “l’església de Santa Colo-

La Cerdanya354

El pla de Malamort i el golf

En el Pla de Malamort hi ha un camp de golf i una extensa urba-

nització. Manuel Maristany, en la seva obra Ha nevado en La Moli-

na, afirma que “la terraza del Golf de la Cerdaña es el centro geo-

gráfico de este valle privilegiado. El mismo edificio del Club es un

trasunto bastante fiel de la casa cerdañesa tradicional: muros de

piedra oscura, tejado de pizarra y ventanas de buena madera, un

conjunto severo pero acogedor al mismo tiempo, sin fantasías

gratuitas de mal gusto.” Ací, Pep Collelldemont, a La Cerdanya,

ens suggereix “donar-hi una volta per contemplar la gran varietat

de xalets que s’han construït... El camp de golf ha estat un atrac-

tiu per a gent benestant de la capital catalana i també d’altres

llocs més llunyans, molts d’ells ben coneguts.” Maristany, des de

la terrassa esmentada, ens continua comentant que “cualquier

día y hora es bueno sentarse... Pero si mucho me apuran, acon-

sejaría hacerlo una tarde de primavera, cuando la nieve todavía

brilla en las cimas de la cordillera. El aire es fino y se puede pala-

dear como un caramelo.”

és un dels més enlairats de la comarca. Sota ell, s’es-muny sense molta fressa el riu Duran, que se’n va aengrossir el Segre en les seves primeries. Les casonesque composen el poblet miren la Valltova, però sem-blen atentes a unes veus de més amunt. Per aquestmotiu estan embolcallades per la gràcia senzilla de laterra cerdana i pel misteri silenciós de les altituds.”Unes cases que a ulls de Manel Anglada a Històries irelats pirinencs són d’un “aspecte inhòspit, fosques...malcarades.” Cases típiques, que per a Salvador Galce-ran i Josep Solé, a Història de la vall de Meranges,tenien “una amplia era —tancada amb gran portaladaque donava al carrer- i que alhora servia d’entrada a lacasa, de corral per a l’aviram, de lloc de batre els cere-als, per entrar a les corts o estables dels bestiars..., finsi tot per femer; algunes gàbies de conills, una font ambla corresponent pica per l’abeurada del bestiar, els llen-yers, etc., circuït tot per una paret baixa que donava al

carrer o a l’hort casolà. Endemés... la gran sala ensos-trada de posts... damunt de la cort de les vaques, el bafde les quals traspuava per alguns forats del sostre...”

Els “carrers trencats i costeruts formen un agrupa-ment encarat al SO”, descriu Pau Vila, i “la població—segons Joan Oliva a Tot la Cerdanya— gaudeix de la

L’església de Meranges

Baixa Cerdanya: la Solana 355

Meranges

Hem apuntat... que les cases de Meranges s’edificaren a partir de la

Plaça de l’Església, en direcció a llevant i a migdia. Doncs bé, per tal

de comprendre l’evolució del nucli de població actual de Meranges,

ens cal situar a l’esmentada Plaça de l’Església o Plaça Major i, tirant

cap a llevant i cap a migdia —direccions generals del creixement de

quasi tots els pobles— trobem que en surten tres carrers que, balda-

ment un xic irregulars, representen els tres carrers típics medievals de

tots els pobles de Catalunya: El carrer de Dalt, el carrer del Mig i el

carrer de Baix. En el nostre cas, el carrer de Dalt seria el que ara se’n

diu carrer del Mont; el del Mig, ara carrer de Sant Sadurní i el carrer

de Baix comprèn l’actual carrer del Molí o d’en Rusca i la seva pro-

longació cap al carrer Central. Després, entremig d’aquests tres eixos

vials i entrecreuant-los, hi ha el carrer de Ponent, el de la Coma, el del

Retorn i el de Morer. —A part hi ha el Raval i l’agregat de Girul amb els

seus respectius carrers o carrerons, que tenen tot l’aspecte de barris

o d’agregats al nucli principal i, que en conjunt, forment la Vall de

Meranges, o com en diuen també, la Batllia de Sant Sadurní. En prin-

cipi, doncs, a la Plaça Major o de l’Església —que, sens subte, és la

part més antiga i més típica de Meranges, amb les espitlleres de les

parets que l’envolten enfront de l’església— hi ha la bonica i medieval

raconada de Cal Monjo, amb el seu porxo característic; raconada que

ha estat sempre l’objecte preferit de fotògrafs i de pintors.

Salvador Galceran i Josep Sagarra

Història de la vall de Meranges

emprendre excursions magnífiques”. Potser per aixòens continua comentant que “l’afluència de forastersque volen gaudir d’aquest lloc tan ben dotat per lanatura és contínua.” I això, malgrat la Merangina, unsenyal de mal temps que ens explica en Marc de JosepBarahona a Rusca. L’ós de Meranges: “tota la gent grande la Vall, quan es lleven al matí, una de les primerescoses que fan és guaitar al cim de la Carabassa, i diuenque si surt un núvol blanc dues o tres vegades i desa-pareix, vol dir que hi haurà pluja segura a la tarda.Aquest núvol, per tota la Cerdanya, se l’anomena laMerangina, perquè surt sobre el bosc de Meranges.”

Recuperant la plana cerdana, Albert Salsas enscomenta que es pren la carretera que “traverse d’abordun vaste plateau aride et ses ombrages, descend dansun frais vallon pour remonter sur un autre plateauarrosé, couvert de grandes prairies avec des arbres quifont une jolie ceinture aux maisons d’All, groupées endessous de leur antique église romane”, en la qual JuanAntonio Bertran, a La Cerdanya de sempre, descobreix,entre d’altres coses, “un preciós portal de pedra decolor daurat. De tècnica senzilla, hi té una columna acada muntant amb capitells ben treballats i conservats,dels quals un, molt bo, representa un personatge lle-gint un llibre entre dos lleons.” Per la seva part, enNarcís Salvador ens descriu l’àgora del poble en el seupoema La Plaça d’All tot esmentant “a Cal Colom, CalJaume i la font viva, / l’Ajuntament, els bancs i l’enrei-xat / encerclen aquest lloc tan ple de vida, / on perconsol de l’ànima ferida / niuen les aus de la felicitat.”

Dins del mateix terme municipal hi ha Olopte. DiuCèsar August Torras que aquest poble està “situat pinto-rescament en la vora esquerra de la Valltoba, esglaonant-se les cases en la pendent de la vall.” Per a Juan AntonioBertran, el poble, “una mica amagat a la vall i a dos

merescuda fama deguda al manteniment dels costumsramaders, i compta amb un bon nombre de vaques dellet disposades a col·laborar amb l’abans esmentadafama.” Vaques que “les pujàvem a Campllong... I des-prés passaven a les Comes, i més endavant a Tartarés,prop de la barraca del vaquer, sota mateix del refugi”,expliquen Marc Pons i Manel Figuera a Eines i feines.Aquelles vaques havien de ferrar-se. Per això M. A.ens ofereix a Treball, ferro i foc una imatge de l’EsteveViñas, el ferrer del poble, quan treballava a la ferreriade Cal Ferrer: es veia com “del fornal s’anava abran-dant i espurnes juganeres saltaven en totes direccionsestimulades per l’aire d’una vetusta manxa que encai-xava a la perfecció amb l’entorn ple d’eines, i caixes, ipeces i calaixets, tot emmascarat pel fum i la pols.” Noobstant, malgrat el seu aspecte pagesívol, “aquest pin-toresc poblet de l’alta muntanya —és, per a MarujaArnau a Els pobles gironins— idoni per a reposar i per

Saneja

La Cerdanya356

quilòmetres de la carretera general, és un lloc privat,tranquil, gairebé secret.” A més, ens comenta que “a lapunta oest de la mitja lluna hi ha l’església de Sant Pere.Aprofitant les roques d’un petit promontori, té unaorientació gairebé de sud a nord. El seu absis, que desta-ca de la resta de les construccions, sembla una enormeproa desafiant el paisatge”, el qual és, a La Cerdagned’Anne-Françoise Mare i Michel Bouille, “magnifique.”Pep Collelldemont ens explica que “és un poblet queatreu l’atenció dels forasters, segons es desprèn de la res-tauració de les cases antigues i de la construcció de casesnoves. És d’aquells pobles on es veu clar que, ben aviat,si no passa ja ara, hi predominarà el turisme.”

I enfilant el camí cap el tercer nucli del terme, Isò-vol, farem cap, poc abans, al santuari de la Mare de Déude Quadres on era tradició fer “dos grossos aplecs, l’unel dia onze de Juny y l’altre’l vuit de Setembre”, ensconta Cèsar August Torras. Restaurat recentment, encomentava Albert Salsas: “l’ensemble de l’ermitage estclôturé d’un mur, et l’on pénètre dans cette enceinte parun grand portail (avui localitzat a Ventajola) construiten marbre gris, dont l’arcade à plein cintre est formée degrands claveaux; celui du milieu, ou clef, est surmontéd’une vielle croix en fer forgé. Les deux jambages de laporte sont décorés de naïves sculptures en bas-relief...”

I, “al peu de son propi tossal, a l’entrada del estretque porta son mateix nom” Cèsar August Torras trobaIsòvol, que destaca perquè “són molt notables les pedre-res de marbre sobre tot les de color roig griot. Estancompostes per argiles devonianes y s’hi han recollit bellsexemplars de fòssils vegetals.” Pep Colleldemont afegeixque “el poble és petit i el més curiós, potser, és el cam-panar... format per tres troncs units per una placa deferro, que donen la sensació més d’ovni que de cloquer.”I és en aquest indret on Juan Antonio Bertran ens diu

que, “baixant el Segre, es troba el pont del Diable”, alsecà, record també de la seva llegenda «del cant delgall», on la noia Pona, “viva, llesta i escotorida com ni unpinsà” —escriu Jordi Pere Cerdà a Contalles de Cerdan-ya— va saber enganyar el dimoni. I ens continua dientque “d’això ve que a Isòbol falta una pedra al capil del’església, que hi ha un pont sense riu i un riu sense cappont, i tots, sense faltar-n’hi un, senten un xic el soco-rrum.” Aquí, en el pont, —seguint Bertran— “es tancael transcurs del riu en una gorja, l’estret d’Isòvol, quedivideix la gran Cerdanya de la petita, també anomena-da Batllia.” És el tossal d’Isòvol, per un costat, quiestreny el riu. Un tossal que, a ulls dels autors de ParcsNaturals, Paisatges i Rutes, “és una mostra de com depobre pot arribar a resultar el paisatge cerdà. A la calcà-ria no s’aguanta res... Ara, entre aquestes calcàries creixuna altra collita, la de les segones residències, per això eltossal és protegit per l’administració.” B

L’Aplec de Quadres

Baixa Cerdanya: la Solana 357

Albert Salsas esmenta que “on rencontre le petithameau ou caserio de Las Pereras ou Pareras, dépén-dent de la commune de Caixans et composé de deuxsections ou écarts: la Parera de Dalt et la Parera deBaix”, mentre que Juan Antonio Bertran puntualitzaque les terres de les Pereres “són les millors del terme,per la qual cosa els masos són de gran importància ireputació destacant-hi el Mas Montserrat i, a curtadistància del poble, el preciós Mas Montagut.” Aquest,—segons Joaquim de Camps a Les cases pairals catala-nes— “es tracta d’un gran casal amb les dependènciesesparses característiques d’una explotació ramadera,especialment de bestiar boví, que en règim d’estabula-

Encetem el capítol a l’esquerra del riu Segre, en elque s’anomena la Baga per allò que no rep tantes horesd’insolació. Concretament, per la Baixa Cerdanya, pernuclis del terme municipal de Puigcerdà. Age, “modes-te localité”, en diu Albert Salsas a La Cerdagne, però nodeixa de dir que “le site est assez pittoresque”, i que “letouriste a une belle vue sur Puigcerdà.” I, doncs, com bédiu Cèsar August Torras a Cerdanya, “està situat daltd’una petita eminencia” tot “produint bonic aspecte’lconjunt de les cases esgraonades en el faldar, de coloritrogenc fosc, cobertes ab teulats de pissarra.” Aquí, JuanAntonio Bertran a La Cerdanya de sempre, ens fa obser-var que “conserva la seva torre, testimoni d’un passatmedieval.” A més, afegeix que “té unes bones cases imasos al nucli del poble i, a una certa distància.” I propd’aquest nucli s’albira el de Vilallobent, “situat —comens indica Cèsar August Torras— al extrem de la planay al peu de la muntanya”. “No té cap caràcter” en contaPau Vila a La Cerdanya, i “els seus edificis —explicaJuan Antonio Bertran— es concentren a la part nord del’església i s’estenen en tota la llargada d’un estret carrercap a la muntanya”. Adverteix que “a l’entrada del pobleun cartell diu: «Del llevant fins a ponent no hi ha comVilallobent», dita que també ens apunta Joan Obiols aFulls de pergamí, tot donant-nos notícia d’una altra quediu “A Vilallobent, mala terra i bona gent” perquè —con-tinua dient— “fa honor a la veritat. La terra és secana ipoc agraïda, i la gent és amable i acollidora.” Del termede Puigcerdà passem al de Fontanals de Cerdanya,terme així anomenat “per acord dels dos municipisfusionats —Urtx i Queixans—, en contradicció amb latoponímia tradicional del país”, tal com ens comentaMàrius Carol a La Cerdanya. En tot cas, Joan Obiols aNits de taverna diu que li van explicar que es tractava“d’un nom nou que entre tots van treure d’unes fonts.”

La Cerdanya358

Baixa

Cerdanya:

la Baga

Age

ció necessita amples quadres i vastes pellisses onemmagatzemar l’herba que a l’hivern ha servit denodriment als animals a sopluig de la intempèrie.”

Prop seu, Queixans es troba, segons Cèsar AugustTorras, en una “bella situació, enlairada suaument sobre

la plana. Frueix d’un bell esguard.” Allí, hi descobreix“algunes cases-torres de molt bon aspecte.” Pau Vila hiobserva que les cases es disposen “ben agrupades al vol-tant de l’església romànica, damunt un rest de la terras-sa fluvial superior. A uns 300 m. té el barri «El Torrent»,

Un carrer d’Age [de Daniel Morral]

Baixa Cerdanya: la Baga 359

1 el Vilar d'Urtx

2 Les Pereres

3 Queixans

4 Urtx5 Escadarcs6 Estoll

7 Soriguerola

8 Alp

9 Das

10 Mosoll

11 Sanavastre

12 Tartera

13 Urús

14 Prats15 Sansor

Riu S egr e

19 la Molina

Porxod'Ovellala Torrassa

Estació d'esquíde la Molina

Estació d'esquíde Masella

Sant Esteve d'Umfred

18 Torre de Riu

Fontanalsde Cerdanya

16 Age

17 Vilallobent

Riu d'Alp

2 Les PereresALBERT SALSASJUAN ANTONIO BERTRANJOAQUIM DE CAMPS

3 QueixansCÈSAR AUGUST TORRASPAU VILAJUAN ANTONIO BERTRANALBERT SALSASMÀRIUS CAROLJOAN OBIOLS

8 AlpPAU VILAJOSEP M. JUNOYM. DOLORES SERRANOJUAN ANTONIO BERTRANMÀRIUS CAROLANÒNIMJOAN OBIOLSPEP COLLELLDEMONTJOSEP VINYETJOAN CARDONAPAU LANAOESTANISLAU TORRES

10 MosollCÈSAR AUGUST TORRASJUAN ANTONIO BERTRANSALVADOR GALCERAN

11 SanavastreJUAN ANTONIO BERTRANCÈSAR AUGUST TORRAS

14 PratsJUAN ANTONIO BERTRANCÈSAR AUGUST TORRASJOSEP VALLVERDÚ

15 SansorJUAN ANTONIO BERTRANPAU VILA

16 AgeALBERT SALSASCÈSAR AUGUST TORRASJUAN ANTONIO BERTRANJOAN OBIOLS

17 VilallobentCÈSAR AUGUST TORRASPAU VILAJUAN ANTONIO BERTRANJOAN OBIOLS

19 La MolinaALBERT SALSASRAFAEL GAY DE MONTELLÀJOSEP M. GUILERAESTANISLAU TORRESXAVIER FEBRÉSPEP COLLELLDEMONTMIQUEL TUBAUMANEL MARISTANY

18 Torre de RiuALBERT SALSASJUAN ANTONIO BERTRANPAU LANAOMIQUEL TORNSCARME VINYOLESPEP COLLELLDEMONT

Vall de la MolinaCÈSAR AUGUST TORRASALBERT SALSASJOSEP M. GUILERA

12 TarteraCÈSAR AUGUST TORRAS

9 DasROSSEND ARÚSPAU VILACÈSAR AUGUST TORRASPEP COLLELLDEMONTJOAN OLIVA

5 EscadarcsJUAN ANTONIO BERTRANJOAN OBIOLS

6 EstollJUAN ANTONIO BERTRANCÈSAR AUGUST TORRASJOAN OBIOLS

7 SoriguerolaJUAN ANTONIO BERTRANPAU VILAJOAN OBIOLS

1 El Vilar d'UrtxJOAN OBIOLS

4 UrtxCÈSAR AUGUST TORRASPAU VILAJUAN ANTONIO BERTRANJOAN OBIOLS

13 UrúsCÈSAR AUGUST TORRASPAU VILAANNA MARIA CAPELLA

Baixa Cerdanya: la Baga

trat un increment notable d’estiuejants des de finals delssetanta.” I, com descriu Joan Obiols a Nits de taverna, “ala plaça dels dos sants (Sant Cosme i Sant Damià) limarquen la traça la rectoria; cal Mas; l’església parro-quial d’origen romànic, del segle XII, per bé que modi-ficada posteriorment; la font nova... i dedicada tambéals patrons del poble, damunt de la qual els oms projec-ten l’ombra dels seus esquelets.”

Cèsar August Torras ens explica que Urtx se situa“en l’extrem de la plana sota la serra y en lloc un xicenlairat li dona un bon cop de vista.” De fet, Pau Vila,més explícit, comenta que l’agrupament està emplaçata l’extrem superior de la segona terrassa fluvial de laBaga oriental i a redós del serrat de les Planes, formatper pissarres de silúric amb restos terciaris” i on “unatorrentera seca parteix el poble.” Juan Antonio Bertran

amb uns sis edificis disseminats en la fondalada quebaixa de La Pleta.” El poble “mig amagat a la muntan-ya té un sabor molt cerdà”, en diu Juan Antonio Ber-tran. Ell mateix descriu el nucli principal: “davant del’església, i a la seva part sud, s’estén una bona plaça dela qual surten petits carrers, serpentejants, on donencasals de labor importants amb bones portalades, i mésallunyades hi ha antigues i senyorívoles cases d’estiue-jants”. Albert Salsas hi descobreix “une villa entourée dejolis jardins.” El poble, segons Màrius Carol, “ha regis-

L’església de Vilallobent

La Cerdanya360

La gran nevada

La Gran Nevada no es una simple precipitación accidental, sino el fruto de un temporal de nieve de una

semana de duración como mínimo. Tras seis o siete días de mal tiempo, amanece una mañana radiante,

como si la naturaleza, agotada, tuviera que tomarse un respiro. La Molina emerge transfigurada después de

la tempestad y ofrece a la mirada del sol el panorama rutilante de sus masas redondeadas por la nieve que

ha borrado las aristas peladas por las ventiscas y las placas de hielo de los torrentes. Ni una sola nube empa-

ña la pureza del cielo. Ni un soplo de viento turba la quietud de la atmósfera. Ni un sonido. Nada. Sólo silen-

cio, un silencio de catedral, roto ocasionalmente por el susurro de seda de un pequeño alud que se des-

prende de una ladera remota y se extiende como un abanico de plata. Es una mini-avalancha que no mere-

ce ser tomada en serio. La naturaleza contiene el aliento, admirada de su propia obra, como esos padres

feos que tienen hijos guapos. Cielo y nieve parecen fundidos en una silenciosa sinfonía llena de ocultas

armonías. Aún es temprano, todavía se prolonga el silencio. Sobre los tejados de los chalets, la nieve forma

espesas capas de nata. El aire reposa en una calma cristalina. De la chimenea del Hotel Sitjar se eleva una

fina voluta de humo. Restos de nubes flotan sobre los flancos de la collada de Tosas y el Sombrero de Napo-

león. Al mediodía habrán desaparecido, fundidos por el sol. Del fondo del valle sube el agudo pitido del tren,

pequeño gusano ronroneante que se arrastra sobre las líneas precisas de los raíles. Entre los pinos aparece

la cabeza verdosa de La locomotora. El convoy se articula en la curva, pierde velocidad y entra en agujas sol-

tando nubes de vapor por las tuberías de la calefacción. El sol centellea en las palas de Costa Rasa. De los

aleros de los chalets penden carámbanos agudos como pirulíes.

Manuel Maristany

Ha nevado en La Molina

en diu: “de la plaça que hi ha davant l’església, en surtun sol carrer, que fa pujada, que va deixant pas, nomésa la seva part esquerra, a uns petits carrerons quedesemboquen en un de paral·lel; a través d’una sèrie decases rústiques i passant a la vora d’una font, una micaenfonsada, a la seva dreta, arriba a unes bones cons-truccions d’apartaments suficientment separats delpoble per tal de no treure-li el seu encant rural.” I afe-geix que a “a Urtx destaca a primer terme la seva curio-sa església dedicada a Sant Martí. Recobrint una boni-ca portalada romànica, adornada amb boles, petitescares, una estrella i un cap de toro, hi ha una construc-

ció en la qual s’entremescla el rajol i la pedra, rematadaper un ull de bou i un campanar quadrat de quatre ullsamb una gran campana, que li dóna un aire modernis-ta. És quelcom original. Un preciós llosat, de grans llo-ses de pissarra, uneixen aquesta testera amb el bonicabsis.” I en aquest poble, Joan Obiols a Nits de tavernacomenta a través d’en Martí que “hi ha el carrer de l’A-margura... Jo sempre he sentit explicar que el nom li vedonat perquè per temps hi havia hagut una pesta iaquell carrer l’havien tancat perquè no en pogués sortirningú i escampés l’epidèmia pertot arreu.”

Joan Obiols a Nits de taverna ens explica que l’Ar-nau “va saber que el Vilar era un poble que el tempshavia mudat. Feia uns anys, era un nucli petit, de casesdiscretes i antigues, que a poc a poc van veure comcreixien unes cases noves que anaven emblanquinant eldamunt d’una aprenent de muntanyola, i es feien visi-bles des de diferents punts de la Cerdanya.”

Juan Antonio Bertran remarca que “Escadarcs iEstoll —cap a la plana— són dos bons caserius situats

La torre de Riu

Urtx

Baixa Cerdanya: la Baga 361

La torre de Riu

Al costat d’Alp, hi ha la vall de la Molina. Albert Salsas, a La Cer-

dagne, en diu que l’“entrée est gardée par une vaste ferme isolée

construite un peau en contrebas de la route, au milieu des prai-

res, et connue sous le nom de la Torre de Riu”, “que fou, al seu ori-

gen, —segons Juan Antonio Bertran— baluard de defensa, més

tard casa pairal i posteriorment fou transformada en un chateau

a l’estil francès del segle XIX.” Per això Pau Lanao, Miquel Torns i

Carme Vinyoles, a Cròniques de castells i casals, ens comenten

que “les teulades còniques de la torre de Riu són la culminació

d’un somni del segle passat —referint-se al XIX—, d’una dèria que

Nicolau Olzina va voler materialitzar.” Afegeixen que hom “el veurà

com un d’aquells castells de fades que portem gravats en el sub-

conscient.” Amb tot, Pep Collelldemont ens comenta que “és un

edifici neomedieval, que té annexionada una capella dedicada a

la Divina Pastora, en la qual es venera la Mare de Déu d’Ovella,

procedent de l’antiga parròquia d’Ovella.” A més, ens explica que

“el nou edifici va ser bastit damunt la vella torre de Riu, sense

tocar gairebé res de l’antiga construcció.”

a la dreta i esquerra de la riera d’Alp. Escadarcs amb elseu poltre, la seva font i el seu bonic pou, té unes bonesconstruccions, de les quals en destaca la preciosa casaBalart. Estoll, una mica més avall, té el que degué serun molt bon casal... Unes poques construccions més,rústiques unes, i altres reformades, formen el conjuntdel poble, al costat de l’església de Santa Eulàlia, queté un sòlid campanar de capitell i una sèrie d’afegitslaterals, que donen un bonic moviment als seus llo-sats.” “Campaneret quadrat rematat per aguda punta aquatre vessants coberta de brillants lloses de llicorella”,puntualitza Cèsar August Torras. Mentre, Joan Obiolsa Nits de taverna, explica que “Estoll no ha passat deser un poblet d’una desena escassa de cases, aposenta-des còmodament a la plana cerdana, que viuen dòcil-ment entre dues grans torres: la Torre d’Estoll, a unabanda, i la torre de Santa Eulàlia, a l’altra.”

“Prop de la desembocadura del riu d’Alp al Segre,enmig de camps plans com el palmell de la mà, la fer-tilitat i riquesa dels quals acusen els bons masos delpoble, Soriguerola té, a més, una petita església ambespadanya descentrada...” descriu Juan Antonio Ber-tran, mentre que Pau Vila esmenta que el conjunt estroba “sobre un llom dels vessants, gemats de prats iarbredes, que van directament al Segre.” Ací, la con-versa dels personatges de Joan Obiols a Nits de taver-na ens permet conèixer quelcom del poble en dir und’aquells: “Sí, cal Xacó, cal Meia, cal Casablanca... Percert, la Casablanca deu ser una de les finques més benmarcades de tota la Cerdanya. A cada angle dels seuscamps hi ha unes fites de granit amb les inicials H. C.”

Retornant a peu de muntanya, Pau Vila comentaque Alp presenta un “agrupament fluix, a la Baga, alpeu de la Tosa o Muntanya d’Alp i en el capçal d’unaextensa terrassa. Domina la sortida de la Vall de la

L’Alpí, al casino d’Alp

La Cerdanya362

L’Alpí

I Pep Collelldemont ens adverteix que “qui s’acosti a la casa de la vila

d’Alp pot ser que se sorprengui en veure una testa rígida de cérvol,

com si es tractés d’un trofeu de caça. No és així. Aquest cérvol es deia

Alpí i té una llarga història.” I és que, com conta Josep Vinyet a l’Alpí,

germà cérvol, l’animal, “romancejant per Alp, [...] hi passà les diades

més crues de l’hivern, recorrent els ravals del poble, familiaritzant-se

amb l’ambient civilitzat que havia escollit. Tan aviat era a l’estació del

ferrocarril a acomiadar els viatgers, com a la Ciutadella festejant amb

les ancianes que hi feien tertúlia sargint mitges...” També el recorda

Joan Cardona a Alp i el cérvol Alpí quan “es presentava al Casino, el

lloc preferit, quedant-se mirant com jugaven a cartes; compartia pel

carrer les carícies dels veïns visitant els assidus afavoridors del sub-

ministre diari de quelcom de menjar”, com ara ens conta Estanislau

Torres a El Pirineu quan comenta, en trobar-se amb dos cérvols: “no

sabíem ni si era l’Alpí. Tampoc ens va envestir traïdorament com ens

havien dit que feia. És més: mentre el meu cunyat preparava la

màquina fotogràfica, jo vaig despenjar-me la motxila i, per entretenir-

lo i per tal que s’acostés, vaig treure un crostó de pa. I ell sí, s’acostà.

L’altre cérvol, en canvi, més recelós, es mantenia allunyat.”

Molina, per la qual corre el riuet d’Alp” mentre queJosep M. Junoy a El gris i el cadmí, més concret, ensdiu que “és un poblet, com tots els de la Cerdanya, decases ocre bru i gris molsa, rústegues, amb uns fines-trons molt menuts i amb uns portals molt baixos,ensostrades de lloses blavisses, inclinades en fortapendent.” En canvi, M. Dolores Serrano a Crónicas delas fronteras, des de damunt el poble el veu “extendi-do a nuestros pies con sus tejados grises y rojos bri-llando de luz. La silueta de su campanario, las calle-juelas enmarañadas del barrio antiguo en contrastecon los organizados barrios de nuevo cuño. Junto alas casas, menudos huertos cercan el brillo de las flo-

res y el despliegue ordenado de los perales. Luegoprados verdeantes y trigales, casi blancos a fuerza delsol, sucediéndose sin empujones —ahora tú, ahorayo— hasta llegar a la línea oscura de choperas quedelatan el paso del río.”

De l’indret, Juan Antonio Bertran ens conta que“el poble va ascendint cap al sud des d’una zonamoderna, plena de botigues, blocs d’apartaments igrans construccions, que presideix el seu bon ajunta-ment, i a través d’unes petites places, una graciosafont amb capella a Sant Isidre a can Balart, un gransafareig i dos bons abeuradors, fins a la part més rús-tica que confina amb unes fileres d’arbres de fulla

Baixa Cerdanya: la Baga 363

La Vall de la Molina

Un paratge tan ple de gràcies per la triple conjunció de la muntanya, de l’aigua i de la vegetació té, a

més, unes mides justes i proporcionades a la mesura de l’home. Resulta prou oberta per no sentir-se

empresonat. Té l’amplada justa perquè l’esguard rellisqui per les carenes que la cenyeixen. És prou

enlairada perquè darrera les collades apuntin altres muntanyes més llunyanes i perquè el vianant la

pugui recórrer, passejar-hi, pujar i baixar i fins ascendir als cims en poques hores i sense marxes exte-

nuants. Tot esdevé escaient i apte a l’abast i comprensió humanes.

La tofa arbòria, en certs indrets de Segremorta i de Saltegat, adquireix la plasticitat, l’ordenació, la

gran alta qualitat que l’aparella amb una altra eminència silvana, aquesta olotina...

Dins aquest clos, hi són escampades per la benevolència divina una nodrida varietat silvestre que va des

dels freixes, cirerers, bedolls, moixeres i avellaners fins als pins i avets de la banda alta; i dels matolls, boixe-

rics, ginebrers, gavarreres, grèvols i gavets als bàlecs. I tota llei de flors i plantes dins la gran varietat de la

flora pirinenca, que ací es confon amb l’alpina. Semblant riquesa vegetal repartida al caprici i prodigalitat de

la Naturalesa fa alternar denses boscúries amb clarianes dins l’arbreda, amb prades, comellars i deveses

reblertes d’herbes i de flors de moltes menes. Tot plegat emmarcat per nobles carenes i muntanyes d’ample

horitzó i coronat per un celatge dins el qual l’espai és infinit per a l’embadaliment al pas i als jocs dels núvols.

Josep M. Guilera

El Pirineu a trossosAlp

batents de fusta) i els carrers s’agrupen al voltant del’església parroquial”, des de la porta de la qual JosepM. Junoy contempla “amb una insistent encuriosidamelangia... el vell cementiri abandonat, enreiçat d’es-cardots i de malves.”

Ens enfilem vall amunt. De la vall de la Molina,Cèsar August Torras apunta que “els paisatges van fent-se aspres y encongits; ab tot el curs del riu és sempre fala-guer y vorejat de verdor. En amunt a l’esquerra hi correla ferrada via y més amunt encara la nova carretera.” Enqualsevol cas, en arribar a la Molina, Albert Salsas enscomenta que “le site est charmant de fraîcheur et de ver-dure: c’est une ample conque formée par la rencontre detrois larges vallons et couverte de vastes pelouses où paîs-sent de nombreux troupeaux de vaches et de juments.” I,aquí, Cèsar August Torras en fa adonar que “altes mon-tanyes emboscades s’alçen per tots indrets... Ab tot laesplèndida boscuria ha anat mimbant aquest darrers anysdesapareixen bella espessedat de sapats pins y abets.” No

caduca que acaben entremesclant-se amb un preciósbosc de pins.” Carrers i plaça que tenen, per a M.Dolores Serrano i a la llum “lechosa, matizada, diáfa-na”, “un aire estático, añorante.” Màrius Carol, per laseva part, observa que “és un poble que ha tingut uncreixement residencial, on abunden xalets de gustdesigual”, cosa que es matisa en El llibre turístic d’Alp,Molina, Masella, quan diu que “la vila d’Alp, tot i queha crescut molt gràcies al turisme, ha sabut mantenirl’encant dels pobles construïts sota els paràmetres del’arquitectura pirinenca. Les cases (amb els seus sos-tres pissarrosos i les seves finestres finestres amb

Josep M. Junoy

La Cerdanya364

Cases d’escadarcs

Potser era la casa més bona en patrimoni, cal Balart. Tu, Pep, deus saber prou quina és?.. És aquella

casa gran, esquitxada de finestres petites, algunes amb reixes, que dóna a la carretera general. També

té la seva història, cal Balart. Tot comença amb el casament d’un cabaler d’Alp amb la pubilla de cal Sas-

tre d’Escadarcs. Aquell cabaler era traginer de vins, entre altres productes, i, amb el temps, el nom de la

casa va canviar de Sastre a Vinater. Com que el negoci li anava rodó —la seva ruta principal era la de

Puigcerdà a Ripoll i va arribar a tenir quaranta-vuit matxos—, si va voler continuar l’ofici va haver de fer

una casa nova amb les quadres i els magatzems més grans. I, és clar, com que ell es deia Francesc

Balart, doncs a la casa nova li van començar a dir cal Balart, i fins avui. I cal Vinater, la van arrendar a

una altra gent que van continuar el negoci del vi, però ja no feien de traginers... Cases rai! Cal ferrer era

una de les ferreries més bones i velles de la Cerdanya. Quin ferrer, el Joan! Cada any, passaven per les

seves mans tres mil ferradures. I tant! Ferrer de màquines i d’eines de la terra. S’havien de saber adobar

com les adobava ell... Pics, punxons, escarpres, eines de tall... Què t’has cregut, el Ferrer d’Escadarcs!...

A la ferreria s’hi havia arreglat més d’un tracte. Si no hi havia acord entre el comprador i el venedor, ell

migpartia el que demanava l’un i el que en donava l’altre i feia arribar el tracte a bon port... I cal Cornet,

no sabeu de què li ve el nom? Diu que per temps tenien en aquella casa l’església de Sant Jaume i d’a-

quí li ve el nom. Amb la protecció del sant tenien el cor net. Aaah, no la sabíeu aquesta, eh?

Joan Obiols

Nits de taverna

obstant això, Miquel Tubau a Estampas de mi tierra cop-sava que “los valles de La Molina son luz y color, conrisas de juventud que forman un conjunto armónico conla sencilla alegría que campa por las pistas”. I des de daltveia que “allá abajo, en lo más profundo, se dibujaba elvasto y estético hotel..., ahora semienvuelto por la densay negra humareda de sus propias chimeneas, jugando ungran contraste con la blancura de la nieve que, comomanto de armiño, lo cubría todo.”

A la Molina, a les darreries del segle XIX, AlbertSalsas es troba amb “une grande mansion isolée (venta),à trois étages, bien et solidement construite, d’un aspectassez élégant, rappelant le genre des villas barcelonaises”,on va observar que “une lourde chaîne de fer, tendue entravers de la route, arrête le voyageur et lui rappelle quel’on perçoit ici un portazgo, droit de passage ou péage”,potser el primer de l’època moderna a la Cerdanya i eldarrer fins l’obertura dels túnels del Cadí i Puimorens. Apoc a poc, anà creixent a redós de l’esquí i així, l’“antesa-la de la vall de la Cerdanya” —segons Rafael Gay deMontellà a El llibre de la Cerdanya, tot referint-se a laseva important transformació— la Molina esportiva era“un veritable prodigi de constància i de tenacitat d’unacolla d’homes.” A títol d’exemple de com va anar aques-ta descoberta, Josep M. Guilera a Carnet d’un esquiadorens comenta que, havent-se perdut pel bosc, arribaren adalt la carena que limita el pla de Font Canaleta. D’ell,explica que “ara tan popular, el desconeixíem tots nosal-tres i hi anàrem a parar per pura casualitat, però així queveiérem aquelles extensions suaus, sense arbres i plenesde neu, deixàrem que els esquís anessin avall per allí onvolguessin, admirats de fer la nostra entrada en tal para-dís.” Més endavant en el temps, Estanislau Torres, a ElPirineu, comenta que “ara, llevat d’una carretera d’accésdecent, té de tot. Telesquís, telecabines, hotels, xalets,

La Molina

Baixa Cerdanya: la Baga 365

Alp, el casino i la plaça

El casino d’Alp és un cafè íntim que forma part de la mateixa

essència del poble. Amb el seu taulell llarg i les seves taules

esmolades per les mans i pels anys de servei, acull els cafeters,

una espècie d’homes que, lamentablement, està en perill d’extin-

ció. La presència del televisor i de les màquines escurabutxaques

no li priven, durant moltes hores del dia, de ser un lloc on una con-

versa continua sent una conversa.

La placeta del casino era abans la placeta de les cabres —va

continuar el Pere—. antigament, el cabrer del poble tocava el corn

cap allà a les vuit del matí. La gent engegava les seves cabres i

totes soles feien cap a la plaça. EI cabrer se les enduia a pasturar

fins que a la tarda es colgava el sol. Llavors, era l’hora de tancar i

el pastor i el bestiar arribaven a la plaça, des d’on cada cabra se’n

tornava tota sola al seu corral.

Joan Obiols

Nits de taverna

els esquirols es passegen amb tota tranquil·litat, lesvaques i els cavalls es posen al mig del camí sense fercas dels que passen pel seu costat, els ocells fan con-certs inacabables.” I ens adverteix: “no és poesia, totaixò, no; és pura realitat.”

De volta a la plana després d’aquesta petita incursió,i arribats en aquest punt, hem de donar la paraula a PauPi i Pla per escoltar, de mans de Rossend Arús en el seullibre Cartas á la dona, “primera obra catalana que’spublica en Amèrica” segons resa a la portada, la presen-tació que fa del seu poble en una missiva tramesa al con-sistori de Filadèlfia: “Senyors del ajuntament: / un alcal-de es qui’ls escriu, / per darse tono no ho diu, / sino perfe’ls ho present. —Das s’anomena l’meu poble / és enun recó d’Espanya; un poblet de Cerdanya, / petit sí,pero molt noble. —Tots los pobles catalans / tenen

apartaments... Per al meu gust és, fins i tot, una micamassa ciutat.” Parer, en el fons, semblant al de XavierFebrés exposat a Catalunya frontera i porta de Catalunyaquan esmenta que “van anar apareixent les torres parti-culars. Van multiplicar-se des del fons de la vall fins alsrasos de Font Canaleta, en una bigarrada successió d’es-tils alpins diferents que ja no havia de tenir aturador....”Aglomeració que per a Miquel Tubau es convertia en“un espectáculo maravilloso frente al sorprendente hor-miguero humano que allí se mueve, bajo el aspecto mul-ticolor de sus vestiduras. Y el paisaje es inmenso, delei-toso para contemplarlo con la emoción del sentimental ocon la sensibilidad inspirativa del poeta.” En tot cas,Manuel MaristanyNo obstant això, Pep Collelldemont aLa Cerdanya observa que el millor esport que s’hi pot ferés anar a caminar perquè “els indrets són meravellosos,

Das

La Cerdanya366

L’Ajuntament i escoles de Das

La casa de l’Ajuntament y Escoles municipals és un bell edifici

modern, d’últims del segle passat, donatiu de D. Rosend Arús a són

poble natiu. És verament sumptuós. En l’hermós pòrtic avençat dels

cossos laterals y en el centre de la fatxada destaca en un elegant fris

sostingut per esbeltes columnes granítiques la inscripció Casa del

Comú en grosses lletres daurades. En cada un dels costats del peris-

til s’hi destaquen llegendes gravades sobre llaudes de marbre gris

que’s refereixen a la donació y construcció del edifici. Se destaca en

lloc prominent un elegant campanaret de rogenc colorit. La reixa de

ferro que envolta les edificacions està artísticament forjada. Les

escoles estan instalades en pabellons especials a banda y banda del

cos central de la casa comunal.

Cèsar August Torras

Cerdanya

noblesa á desdir; ¡ves quanta n’han de tenir / ls’que comDas som cerdans!”

El nucli de l’alcalde cerdà orgullós de ser-ho és unaplegament, segons Pau Vila, que s’emplaça “en lesondulacions dels vessants de la Muntanya d’Alp, oncomença la terrassa” i la localització de “la quaternàriaFont Gran, possible motiu de la fixació humana, abas-teix el poble.” Aquest es troba —per a Cèsar AugustTorras— “al peu del riu Valira, sota un estrep de serradesprés del cim de la Tossa de Das. És població de tiratfrescal y rioler com les de major part de la Cerdanya.” Elpoble, per a Pep Collelldemont, ben entès el sentit, “noté casa de la vila, ni ajuntament, sinó casa del comú, comels andorrans. De ben segur que el nom li devia posar elsenyor Rossend Arús... i que va pagar l’edifici munici-pal, que també servia per a escoles públiques.”

Joan Oliva, a Tot la Cerdanya, afirma que “la pobla-ció se’ns apareix enderiada en una lluita d’hegemonies.D’una banda, la que és liderada per les belles pedres iedificacions de les cases properes a l’església de SantLlorenç...; i de l’altra banda, les noves edificacions. Totplegat forma un confrontament d’estils propiciat perl’arribada al poble de la petita burgesia catalana.”

Des de Das, de camí cap al seu nucli agregat deMosoll, Cèsar August Torras descobreix “una font d’ai-gua ferruginosa magnesiada”. Per a ell, el nucli és un “llo-garet de mitja dotzena de cases” que es troben, junt ambl’església romànica, “entre verds prats y arbreda, en bellpla abundós d’aigua.” A la seva església, explica JuanAntonio Bertran, “hi han aparegut una sèrie fosses circu-lars en forma de gerres, d’1,80 m de profunditat, atapeï-des de terra que, segons alguns arqueòlegs, eren sepultu-

Baixa Cerdanya: la Baga 367

Les cases grans d’Age

Al cap d’una estona, el Manuel passejava per Age, provant d’identificar les “casas grandes”. La casa acabada

en —ensa del diario havia de ser el mas Florença, un masada gran i antiga, amb pallers i vaqueries espaioses,

i una era extraordinària. Situada fora del nucli, entre Age i Puigcerdà, és una de les cases de pagès més impor-

tants de la rodalia. La casa Asensio de l’Eugenio era cal Sensi, un antic convent, potser del segle XVIII. Les dues

cases que començaven per ema podien ser cal Marull i cal Montserrat, dues cases fortes d’Age. La casa que

no recordava l’Eugenio en el seu diari era cal Pol, on ara hi ha una botiga —vinos casa Pol, licores, comesti-

bles, epicerie—. Aquí, al convent, a la vora de cal Pol, s’hi van instal·lar les monges que havien fugit de França

per la guerra. Ensenyaven francès i les filles de les famílies benestants de Puigcerdà hi venien a estudiar. Quan,

l’any vint, França els va obrir de nou les portes, van abandonar Age i van tornar a l’estat veí. Casa Alzina i casa

Americano no podien ser unes altres que ca l’Alsina i ca l’Americà. La primera era una casa antiga i forta, amb

bona terra i bons propietaris; la segona, havia estat creada per un tarragoní de Sarral que havia fet les amèri-

ques. Després, l’Eugenio canvià can Carló per casa Carlo. Finalment, va passar pel davant de la torre, la Vil·la

Rosa, a l’entrada del poble, construïda l’any 1921.Joan Obiols

Fulls de pergamí

Pau Pi i Pla

ubicat i un dels més alegres de la vall.” Allí, explicaCèsar August Torras, “s’esploten mines de lignit.”

Encara dins el mateix terme, hom es troba ambTartera, que compta, —diu el mateix Torras— amb“un interessant temple romànic del segle XI, d’una nauprincipal ab volta de canó... L’obra és feta ab pedresgrolleres sens polir ni treballar...”

Canviant de terme municipal farem cap a Urús,Grus, “com l’anomenen per corrupció de llenguatge’lshabitants del país”, aclareix Cèsar August Torras.Segons ell, “està situat en un ample ras sota’l massís delPadró dels Quatre Batlles, fins a qual cim arriba sonterme. Es terra de bones pastures, y per tant de cria debestiar.” Pau Vila, ens comenta que s’ubica sobre els res-tos “de la terrassa terciària, soldada als vessants del mas-sís: el veïnat i el carrer de la Plaça, en un pla lleugera-ment ondulat, cobert de terres grasses.” Per la seva part,Anna Maria Capella en la seva obra Bastanist especifi-

res, i segons d’altres, sitges anteriors a la construcció del’església”. Salvador Galceran, a Noticias históricas sobre elpueblo de Mosoll y su Iglesia ens dóna compte que a la rec-toria “hay una Cripta subterránea, denominada «LaTuta»... Se trata de una especie de galería de mina, quedoblándose en ángulos rectos, tiene abiertas en sus pare-des, hornacinas o nichos de varias formas.”

I Juan Antonio Bertran descriu que “al mig del pla,orientat al sud-oest, amb una preciosa perspectiva sobrela tossa d’Alp, el Moixeró i tota la serra del Cadí, i des-cendint en suau pendent al torrent del Valira que limitamolt de prop, Sanavastre està format per una sèrie debones construccions, presidides, al seu centre, per l’es-glésia de Sant Iscle i Santa Victòria.” En ell, continuadient, “hi ha un graciós poltre de fusta... Apartat de lesgrans comunicacions, és un poble senzill, perfectament

La Cerdanya368

ca que en el terme “hi ha dos despoblats: Vilagrau o elPuig d’Urús i les Ferreres. Ambdós són a terres bastantferéstegues i poc escaients per al conreu, tot i que les fei-xes per aprofitar els bocins de terra més inversemblantshi són presents com a testimoni de l’esforç dels pagesosd’aquesta contrada per a la supervivència.”

Deixant la província de Girona i entrant a la llei-datana, es va cap a Prats. Explica Juan Antonio Ber-tran que aquest nucli “forma dos conglomerats decases, un a dalt, sobre un tossal rocós, anomenat el Capde la Vila, i un a baix més gran i més modern anome-nat el Barri.” Cèsar August Torras exposa que el nucli“té un bonic aspecte d’antigor y ses velles y ròneguescases estan situades en un planell, al peu d’una petitaeminència en la qual hi havia existit un castell del queno’n queden vestigis.” Del Cap de la Vila, interiorit-

zant-lo, Bertran comenta que “més que plaça, hi ha unampli recinte amb uns bons masos que s’estenen peruns graciosos carrerons, on es descobreixen algunescases ben habilitades com a segon habitatge, i al fons,una petita creu de ferro que es destaca sobre el precióspaisatge de la solana.” En canvi, del Barri observa que“hi ha també bones cases, alguna ruïna i algun blocd’apartaments que contrasta amb l’harmonia delpoble.” I, és ací, prop del nucli, on Josep Vallverdú hiveu un “hotel, aplanat i en harmonia amb el paisatge il’arquitectura muntanyenca, un poc alpina.”

En companyonia municipal amb Prats hi ha San-sor, que als ulls de Juan Antonio Bertran té “uns pocscasals d’apecte rústic, alguns ben restaurats, i té al seucentre un safareig i un abeurador on van a beure unspreciosos cavalls d’un mas veí.” El nucli, seguint PauVila, es troba “en mig de la verdor de la terrassa infe-rior; a l’entrada de l’estret d’Isòbol.” B

Baixa Cerdanya: la Baga 369

Prats

Si bé per a Josep Vallverdú a L’Alt Urgell, Andorra, laCatalunya francesa, la Cerdanya “els horts pataters, a pri-mer terme, ens parlen de la fragmentació de la propietatpels volts de les poblacions”, el nucli és —per a Pau Vilaa La Cerdanya—, de “forma apinyada amb estrets carrerscosteruts que pugen vers la plaça i l’església... el carrerMajor és una vertadera ronda que dibuixa l’antic amulla-rament.” D’ací que, a Terres cerdanes, Salvador Capdevi-la escrigui: “Per fer-la més forçuda i més ferrenya / d’uncingle feréstec revesteix son cos / i amb son capell derocs, vestint de penya / apar que sigui un monstre esga-rrifós.” Per això, potser “diria un viatger novell que passaper la carretera de la Seu a Puigcerdà —ens diu JoanObiols a El desert verd— que Bellver, enfilat en una talaia

“L’espai comprès entre l’estret d’Isòvol, a l’est, i ellloc dit de Sant Martí dels Castells, a l’oest, es coneixamb el nom de Batllia, Batllia de Bellver o Petita Cer-danya. La seva fesomia és una mica diferent de la granplana integrada per la Baixa Cerdanya i per una partde l’Alta Cerdanya.” Amb aquesta descripció, SebastiàBosom i Oriol Mercadal, a La Cerdanya, ens intro-dueixen en aquests paratges.

La Batllia, una gran majoria pertanyent al termemunicipal de Bellver de Cerdanya, té com a cap aques-ta població, la qual era “una pequeña población situadaa la falda de una colina, por detrás de la cual se ven ele-varse, como las gradas de un colosal anfiteatro de grani-to, las empinadas y nebulosas crestas de los Pirineos.” Ésla vista que en donà Gustavo Adolfo Bécquer a Rimas yleyendas. En tot cas és més descriptiva la visió d’AlbertSalsas a La Cerdagne espagnole quan diu: “perché sur uneéminence calcaire dominant la rive gauche du Segre,Bellver communique par un pont de bois assez élevéavec les montagnes de la rive droite. ...le rocabrup estcouronné de vielles murailles d’un aspect pittoresque etflanquées de quelques tours rondes ou carrées, dontl’une, bien conservée, se dresse fièrement au-dessus desmaisons qui l’entourent.” Enturonada, fa, segons JoanBellmunt, Joan Pous i Salvador Vigo a La Cerdanya.Batllia i Baridà, “que quan arribem ens trobem amb unaagradable visió, ja que mentre la població es veu encim-bellada, el Segre sembla besar-li els peus sense ferremor, com si no volgués despertar les seves guerreresaigües la dolcesa i el somni d’aquesta bella població.”Per això Salvador Capdevila a Terres cerdanes escriu:“Pels dos costats del cingle que Natura / posà per soste-nir Bellver en l’altura / un ample camí hi passa, / quesota d’ell trobant-se amb un s’enllaça, / a on se’ls engo-leix de ferro un pont / que el riu Segre atravessa.”

La Cerdanya370

La Batllia:

Bellver

i la Solana

al costat del Segre, al mig de la Batllia i estirat cap a lle-vant, és altiu, bufat, arrogant, envernissat amb una capade supèrbia. Però la imatge és enganyosa, injusta. Bellverés, per al viatger que deixa el tram de l’eix pirinenc i entraals seus carrers, un poble independent, imaginatiu icapaç, mantenidor d’un esperit rural, malgrat ladependència del turisme i el pes dels números: el 51 %dels habitatges són de segona residència.”

I és en aquells carrers “rònecs y empinats” on CèsarAugust Torras, a Cerdanya, troba “velles y típiques cases,cobertes unes ab teula y altres ab llicorella.” És una visióuna mica diferent de la de Salvador Capdevila, que enfa aquests versos: “I que és bonic el veure llurs llosades,/ escalonant-se, amb son color mig blau; / apar que enmarbre ses parts formades / la vila sigui un majestuóspalau.” Tanmateix, Pau Vila a La Cerdanya ja ens haviafet observar que “hom ha de fer les cobertes de teula,perquè les lloseres són lluny.” En tot cas, aquestes casesi aquests “carrers assolejats i solitaris era el meu univers”,ens conta Joan Muntaner en la Història d’una carbassa.Era on, “després d’un xàfec d’estiu, volíem canalitzarl’aigua que se n’anava carrer avall. Només ens feia apar-tar el pas d’un cotxe que, prudentment, no volia pas des-truir els nostres embassaments.”

“Dalt de la vila, —diu Enric Cuyàs a L’Abella d’Or.Pirineu—, es troba l’original i típica plaça major, rode-jada de porxos amb arc d’ogiva.” Allí, al capdamunt delpoble, M. Dolores Serrano a Crónicas de las fronteras veuque “los balconcejos renegridos se ponen cómodos paraver pasar la calle solitaria; se siluetean en las esquinas losaltos paredones de las casas y los arcos de la plaza mayorrecobran ahora, a esta media luz serena, su prestanciafuncional apoyados en los gruesos pilares labrados. Latorre de la iglesia desgrana, al lado mismo de la plaza,hasta seis campanadas.” Força anys abans, Martí Genís,

a La reineta del Cadí, tot explicant la Gala de Bellver ola seva festa major, observa que “hi poden haver benpoques coses més agradables a la vista, que eixa antigaplaça d’armes de l’inexpugnable castell, traïdoramentvenut i destruït en temps de les nostres revoltes deNarros i Cadells, quan les pagesetes cerdanes, vestidesde vint-i-un punts, l’omplen i s’hi belluguen com unamata de flors atapaïdes, rumbejades pel vent.”

La plaça és l’element més lloat de Bellver, fins alpunt que, a Bells Indrets Catalans, Josep Rius no potestalviar-se de dir: “he tornat com imantat, a la bonica,

La Batllia: Bellver i la Solana 371

La Batllia: Bellver i la Solana

1 Bellver de Cerdanya

2 Ordèn

3 Talltendre

4 Prullans

5 Ardòvol

6 Cortàs

7 Éller

Riu Segre

1 Bellver de CerdanyaGUSTAVO ADOLFO BÉCQUERALBERT SALSASJOAN BELLMUNTJOAN POUS SALVADOR VIGOSALVADOR CAPDEVILAJOSEP VALLVERDÚPAU VILAJOAN OBIOLSCÈSAR AUGUST TORRASJOAN MUNTANERENRIC CUYÀSM. DOLORES SERRANOMARTÍ GENÍSJOSEP RIUSJOAN ALAVEDRAEMILI FOXONET

4 PrullansPAU VILAANNE-FRANÇOISE MAREMICHEL BOUILLEJOAN OLIVASALVADOR CAPDEVILAALBERT SALSASJOAN OBIOLSJOSEP RIUS

5 ArdòvolALBERT SALSASJOAN OBIOLSJOAN OLIVA

6 CortàsPAU VILAJOAN BELLMUNTJOAN POUSSALVADOR VIGOJOAN OBIOLS2 Ordèn

JOAN OLIVAJUAN ANTONIO BERTRANJOAN OBIOLS

3 TalltendreALBERT SALSASJUAN ANTONIO BERTRANMANEL FIGUERAJOAN BELLMUNTJOAN POUSSALVADOR VIGOJOAN OBIOLS

7 ÉllerJOAN OLIVACÈSAR AUGUST TORRASJOAN OBIOLS

SEBASTIÀ BOSOMORIOL MERCADAL

i en xifres romanes, la data de 1768. Ja són anys. En laplaça, ubicada en el terraplè format per l’alt turó de rocaque dóna verticalment sobre la vall del Segre i d’unamanera més suau al migdia per on s’allargassa, s’eixam-pla, millor dit, la vila de Bellver, hom hi respira unadolça pau....” Aquest sector, “la ville neuve, —per aAlbert Salsas— celle des temps modernes, étage enpente douce, sur le vessant opposé, ses pittoresques mai-sons aux façades peintes, avec leurs toits couverts de tui-les rouges. De nombreux balcons de bois saillants, desgrilles anciennes et des ornements en fer forgé donnentà ces maisons une couleur locale bien accentuée.”

a la venerable plaça Major, la plaça porticada de Bellver,la plaça estratègica que compta amb 21 arcs romànics, lamajoria construïts amb noble pedra picada. Aquests arcssostenen els dos pisos del damunt, i ofereixen un espaiobert al públic (...) en tot l’entorn. A la dreta, venint del’església, obre els seus arcs l’edifici consistorial. En unaltre dels fogars veïns llegim en una vella biga de fusta,

Bellver de Cerdanya

La Cerdanya372

Pels carrers de Prullans

Havent dinat, passejo pel poble, net, atractiu, ben conservat. Descobreixo les seves cases, les places i els

carrers. El carrer del Puig. El carrer del Riu. La placeta del Riu, on raja la font fresca. El carrer Major, amb la

botiga de queviures, l’estanc i la carnisseria, la fonda Martí, la corresponsalia de banca i Correus. Al mig del

carrer hi ha tres nens i una nena que salten a corda, una imatge que d’aquí a poc temps serà insòlita, per-

què en els pobles petits ja no hi haurà nens i, en els grans, els amos dels carrers ja són els cotxes. El carrer

de la Plaça. El carrer del Solà. La plaça de la Cerdanya, inaugurada el 2 de setembre de l’any l984 amb

motiu de la celebració a Prullans de la Diada de la Cerdanya, i on avui ja hi ha instal·lat l’envelat imperme-

able per dissabte i diumenge que ve. El carrer de l’Església, amb la parroquial de Sant Esteve dels segles

XII-XIII que conserva un notable campanar de torre quadrada i un absis semicircular bellíssim. Al costat de

la porta hi ha una placa que fa esment de la presència del nom de Prullans en l’Acta de Consagració de la

Catedral d’Urgell del segle IX, la primera carta geogràfica del Pirineu. (...) La placeta del Colomer, amb la

font Sobirana, filla de la font que trobem pel camí que porta el mateix nom. Ara, dos homes l’escombren,

la deixen neta, mudada per al dia de la festa. El carrer del Raval. I cap al peu del poble, la plaça Major, on

diumenge al migdia hi haurà una ballada de sardanes amb l’orquestra Maravella. El carrer de la Fonteta. El

carrer de la Rectoria. El carrer del Rodeig... Me’n torno cap al centre social, al carrer del Puig, a l’entrada del

poble, i encara hi trobo el camí de Talltendre, el camí de Camp Negre i el carrer de la Font de Sant Isidre.

Ha estat un passeig llarg, amè, captivador, suggeridor de mil imatges que bé haurien pogut ser

reals, imatges d’un temps i d’un passat que, en part, només en una petita part, conserva clares la

memòria popular. Però, hi ha unes altres imatges, aquestes fantàstiques, de les cases, caserius i lloga-

rrets (Satanut, Orèn, Anes, el Tarter, Ambret, la Serra, la Bastida, Sant Quintí, el Molí de la Clota, Nar-

vils...) que s’escampen pel terme de Prullans i pels termes veïns.

Joan Obiols

Marrades

En aquest nucli, els autors són coincidents en par-lar també de l’església parroquial de Santa Maria iSant Jaume. Així, per a Albert Salsas, era “une vastenef rectangulaire non voûtée” on —segons una notaseva— “une transformation s’est opérée en 1897; on aconstruit des voûtes en briques et à plein cintre. Toutle cachet de l’ancienne église a disparu!”

D’aquest Bellver, si bé modernitzat, Joan Pous, aViatge a la renaixença de Gustavo Adolfo Bécquer, ens diuque “conserva els mateixos elements que va viure Béc-quer. (...) Els llocs on transcorre l’acció conserven elmateix encant suggestivament romàntic, la plaça Major

La font de Monterrós

La Batllia: Bellver i la Solana 373

Naps de Talltendre

Juan Antonio Bertran, a La Cerdanya de sempre, ens comenta

que “Talltendre té fama pels seus magnífics naps amb els quals

assorteix de llavor tota la Cerdanya, però cada vegada són menys

els camps que es cultiven d’aquesta planta crucífera... El poble

està gairebé deshabitat i els qui queden diuen que aquests (refe-

rint-se als naps) donen massa feina perquè la terra és molt dura i

seca.” Naps de renom per allò que amb l’ànec o els peus de porc

fan uns dels plats cerdans típics, “però cada vegada són menys

els camps de naps que ara no són més que bancals abandonats.”

Aquí, Joan Obiols a El desert verd diu, després d’alguns altres

“que”, “que la terra calcària —el calcinal, en diuen ells— tingui or

en forma de manganès, capaç de fer bufar els naps —els que

acompanyen aquest tiró a la cassola— més bons del planeta (els

de la terra pissarrosa són més fins —diuen—, però no tan gusto-

sos; comparats, són com el pollastre de granja i el de casa)..., no

ha aturat la caiguda d’aquest poble —una casa oberta i alguna

més de mig tancada—, encallat enmig del temps, sense carretera

asfaltada, ni aigua corrent a les cases, ni llum als carrers...”

los zuecos de un campesino... Chirrían las puertas, yvecinas madrugadoras barren los portales con la ener-gía de las primeras horas. Con un cubo van regando lacalle a manotazos y el agua forma pequeños lagos quese escurren hacia el centro de la calzada.” En tot cas, enEl fet del dia d’ahir i d’avui, Joan Alavedra s’interna enla casa de Can Rei i ens la descriu així: “Entrem a l’erade casa seva, que és com la de Can Peritxa o la de CanSoler, de Bellver; com la de Can Ticoi, de Vilella, i comtotes les d’aquestes grans cases de la Cerdanya. Un closmolt espaiós, empedrat de lloses enormes, de pedragrisa, enquadrat d’estables, de corrals i de corts, on hiha les vaques, les eugues, els porcs, el ramat d’ovelles,les gallines, els conills... Al damunt, les altres porxadesamb els badius per a la palla, l’alfals i la userda. I, darre-ra l’ampla balconada de la galeria, el menjador i les

porticada, la torre de la presó, el vell hostal de cal Pan-tanó, l’amagada i llòbrega «Posada de Pedro Sicart», al’estret carrer de l’Amargura.” I diu Pous que és enaquest hostal on Bécquer “degué escoltar moltes ronda-lles, entre elles la de l’impiu senyor de Gréixer i la de laCreu Roja... de les boques dels vells bellverencs.”

Bellver, abans més pagesívol que no pas avui dia, eraviscut, en aquest sentit, per M. Dolores Serrano quan“de las cuadras se escapa un rumor sordo de mugidos yel olor templado y acre de la paja y el estiércol. Luego,repican sobre el empedrado los cascos de un caballo yLa torre de la presó

La Cerdanya374

L’església de Santa Maria i Sant Jaume

...atorgades les dues claus del campanar, he visitat primer l’església, i com que el dia és esplèndid, la

llum diürna il·lumina a bastament l’espaiós temple. Tres arcades, dues d’estil romànic, amplíssimes, en

la part central de la cleda, sostenen airosament l’alta i forta construcció; un altre arc d’estil gòtic dóna

suport a l’espai que ocupa l’altar, un altar sobri i alterós com a mi m’agrada veure.

Sobre el Cor, un altre arc romànic més petit sosté el sostre damunt d’aquest i de l’entrada no gens esqui-

fida. Els laterals de l’església, més espaiosos els de la dreta, igualment tenen el suport de tres arcs per banda,

més estrets. Hi ha llocs en els quals la pedra, neta i polida, presenta orgullosament la gentil i robusta cara. Uns

47 bancs de fusta nova, envernissada, esperen els devots de la vila de Bellver. Després d’obrir la porta que

comunica amb el campanar, pujo per les escales de pedra, fermes, que resisteixen el pas dels segles, i més

amunt del cor n’he pujat unes altres, estretes i de fusta, no massa noves, per les quals he ascendit amb pre-

caució i amb força dificultat. El rellotge del campanar de Bellver és visible des dels quatre punts cardinals, cosa

que no havíem comprovat en cap altre campanar de poble. La vista, per les quatre obertures, és magnífica.

També és ben fort el vent que hi fa. Hi ha dues campanes: la més petita dóna els quarts, i la grossa, les hores.

Remarco que per l’embalum i e1 pes de la Jacoba-Josepha, les dues ànimes de ferro que la subjecten a la grui-

xuda paret de la torre no es veuen pas massa gruixudes ni resistents. Sortosament les campanes ja no es vol-

tegen sinó que són repicades per un mecanisme elèctric. Porta la data del 1900, i entre altres noms la de dona

Teresa Campa, segurament l’apadrinadora.

Josep Rius Morgades

Bells Indrets Catalans

cambres.Tot massís, ample, i cobert per unes grans teu-lades inclinades, de pissarra negra.”

I, al costat de la vila, hi ha el puig de Monterrós que,avui dia, custodia uns quants cérvols i que per a JosepRius a Bells Indrets Catalans era “el bosc de pins que fes-teja la vila, que la guarda de ben a prop, i li regala lesmillors i més sanitoses alenades. No és pas gens fàcil elseu accés des del nucli urbà. En veritat el seu desnivellquasi vertical és produït per la mateixa terra; fins lespedres són lluny del bellíssim puig, rublert de pinassa ialgun tros de rama seca. La pineda alta, dreturera, enfi-lada airosament vers l’espai, cobreix totalment la petitamuntanya, i les soques dels pins són l’únic suport en elcas d’una possible relliscada en el fort desnivell. Lesrames dels pins més alts, formen com una piràmide defosca verdor, que retalla el blau del cel.”

Ordèn i Talltendre

Sortint de Bellver, prenent la pista que mena a aquestspobles, els trobarem —com esmenta Joan Oliva a Tot laCerdanya—, com “un clar exemple de l’oblit en què estenen bona part dels nuclis rurals situats en llocs de difí-cil accés, però d’innegable bellesa. A mesura que ensanem enfilant per l’esquerpada senda, aniran emergintmassissos muntanyosos que dibuixen una de les panorà-miques més obertes i admirables de la vall....”

Ordèn, per José a Antonio Bertran a La Cerdanya desempre, “es troba mig amagat, darrera el tossal Ras... per-fectament protegit del nord, està mirant a migdia a cavalld’una cruïlla formada per un camí i dos barrancs, en elcentre de la qual està l’església de Santa Maria. Aquestaés senzilla, de pedra no treballada, té una portalada boni- La plaça Major

La Batllia: Bellver i la Solana 375

La plaça de Bellver de Cerdanya

Les velles cases baixes i ennegrides, sostingudes per galeries d’arcs, de data i arquitectura variada, formen

un quadro perfecte, nornés obert per deixar veure l’alta torre que s’aixeca imponent sobre la plaça i l’es-

glésia, com sobre del cingle i de la vall. I aquell quadro de cases, que, xiques com són no clouen a la vista

les serralades veïnes, com si les hagués dibuixades un capriciós artista, ofereixen tanta varietat de formes

com si cada segle n’hi hagués deixat una per penyora. Fosques terrasses on s’obira l’herba que s’asseca o

la llenya estellada; porxos guarnits de penjois de blat de moro; terrats esquerdats del fret i del sol amb

velles eines arreconades a la paret i guarnits amb llargues baranes de fusta; un pa de paret que respira

només per una finestra àrab, sostingut per dos rabassuts pilans de pedra, curts i amples, que juguen amb

l’arcada dels costats; allà una obertutra d’arc gòtic; més enllà la caseta moderna amb balcó de ferro; i sota

de totes el corredor xato i fosc de les voltes, on resten encara aferrades a les parets i pedrissos de mig por-

tal, armaris i aparadors de fusta de quan a la plaça hi havia el mercat i les botigues que en els últims temps

se n’han baixat a la vila baixa, baratant per més espai i més llum l’ombra d’aquelles ruïnes...”

Martí Genís Aguilar

La Reineta del Cadí

ca a migdia, un petit ull de bou monolític i una espadan-ya amb una campana.” A més, hi observa que “hi hadiverses cases habilitades recentment però molt ben res-taurades, que no treuen el sabor rústic del conjunt. Elcolor terrós-vermellós juntament amb els líquens verdclar unifiquen les cases, els bancals i la muntanya.” En totcas però, explica Joan Obiols a El desert verd, que “la veupopular que el que ara és un poble era en els seus orígensun conjunt de barracotes i habitatges humils, habitats peruns homes i unes dones amants de garullos i saraus.”

Albert Salsas a La Cerdagne espagnole ens explicaque “au sommet d’une haute «sierra» comprenant deuxsections distinctes” trobem Talltendre de Baix i Tall-tendre de Dalt. Juan Antonio Bertran, prop de l’esglé-sia, troba “una curiosa pedra de sacrificis pagana, queha donat origen a moltes conjectures i teories.” Men-tre, un dels personatges de Manel Figuera a La treva

Talltendre

La Cerdanya376

Bellver de Cerdanya

L’oreneta blanca i negra

cus l’estiu sobre teulats

que llisquen a dors de Segre

com frecs de peixos alats.

Lleu, el campanar cimeja

el penyal, i del niell

1’església bella salmeja

d’or empolsa com joiell.

Corre encara la muralla

a mig pendent del turó,

espantall de la baralla

al reialme d’Aragó.

Com cèrcols d’ulls a l’espia

pugen cases en graons,

i del baix, al cim l’espiga

es dibuixa com un con.

Bell’veure, talaia antiga

de la vall Segre i d’Urgell,

dic i castellet que abriga

barres d’or i de vermell,

dels reis d’Aragó que alçaren

set segles fa miradors

d’on els avis vigilaren;

del país defenedors.

Emili Foxonet

Itinerari espiritual

de Talltendre observa una característica molt curiosa:“el canvi de coloració de la roca. En efecte, Talltendreen avall era grisa o de tonalitats rogenques, com al peude la mateixa solana, mentre que d’allí en amunt, capa la Carbassa, esdevenia negrosa o rogenca i esmicola-dissa, sovint en forma de lloses. Aquesta particularitatdefinia les parets de les cases i els murs de la població,els quals adquirien colors contrastats.”

Per la seva part, Joan Bellmunt, Joan Pous i SalvadorVigo a La Cerdanya: Batllia i Baridà ens comenten que“algún entès va definir el terme de Talltendre amb caràc-ter d’esquena d’ase, entre les valls de la Llosa i de la Tova,i que configura la part més gran del terme, amb la qualcosa s’explica la manca de conreus i bestiar que des desempre ha sofert aquest racó de la terra cerdana....”

Prullans

Pau Vila a La Cerdanya ens explica que, on s’assentaaquest nucli, “el terreny és aixaragallat per les aigües,que s’uneixen en dues torrenteres, les quals travessenl’agrupament, format d’unes 80 cases. Aquesta acci-dentació és dissimulada sota la verdor d’arbredes iprats entre les que s’intercalen els camps de blat i defarratge. L’esponerosa vegetació, filla dels regatgesd’una sèquia que ve del Vilar de la Llosa, contrastaamb els erms rocosos que l’enclouen.”

Prullans és, per Anne-Françoise Mare i MichelBouille a La Cerdagne, “un gros bourg accueillant avecdes maisons solides, en pierre dorée, couvertes de tui-les rouges. Le village semble assez aisé: il n’y a pas deruines. Le site est admirable.” I, certament, el lloc,solell i d’agradable vista, invita Joan Oliva a Tot la Cer-danya, on “la ben conservada plaça de la població ensserveix de talaia privilegiada de tota la vall i la ribera

Prullans

La Batllia: Bellver i la Solana 377

admiro l’habitació que fou del marquès, amb la seva taulaescriptori; la sala gran amb els festejadors, dos banquetsde pedra al costat de la finestra, on les parelles d’abans hideixaven reposar l’amor; l’antic forn de pa....” Mentre,Josep Rius a Bells Indrets Catalans, complementa la des-cripció tot fent esment del “parquet de fusta forta ienvernissada així com el sostre amb l’artístic i bell arte-sonat de fusta el qual acaba de donar-li un aspecte sen-yorial d’autèntic palau residencial.”

Ardòvol

I, “quittant Prullans, —ens comenta Albert Salsas—...le touriste descend dans une vallée pittoresque où ilrencontre Ardevol, hameau ou «aldea» perché à 1.340m d’altitude, comptant neuf maisons avec 30 habi-tants.” No obstant això, molt més cap aquí en el temps,Joan Obiols a Marrades ens conta que “hi ha tres cases:

com volent justificar els sobrenom de «Mirador de laCerdanya» amb què és conegut aquest lloc.” D’aquí,que a Terres cerdanes, Salvador Capdevila conti que“Me’n vaig a dalt d’on vegi a pler la plana. / Sí bé ambl’estol de cases m’enamores, / el teu rellotge repicantles hores / em fa adonar de sobte, / que allà un turóm’espera prop d’Olopte.”

Per a Albert Salsas, a La Cerdagne espagnole, “unegrande partie de cette localité est encore entourée d’unmur élevé, solidement construit et qui est l’ancien rem-part de Prullans, jadis fortifié (XIVe siècle)”, momentaquest en què la parròquia, continua dient Salsas,“devient un fief des chevaliers de Cadell qui s’intitulaientbarons de Prullans.” Per aquest motiu, Joan Obiols aMarrades, tot passejant pel nucli, es troba amb “El carrerde la Torre, amb l’antiga casa senyorial dels barons dePrullans, coneguda també per la torre del Baró. (...). Ésuna gran casa, amb les parets interiors de pedra i on hi

Prullans

El Cadí des de Prullans

La Cerdanya378

cal Giraut, cal Guillamet i cal Manyac. Tres cases depagesos i ramaders.” Per això, només en arribar alpoble, diu que “les eugues s’escampen al meu davant,altives, elegants, gairebé perfectes... És una estampaadmirable.” En tot cas, però, “és un dels pocs nuclisurbans que no pot pas presumir de protecció cristiana”—comenta Joan Oliva a Tot la Cerdanya. I continuaexplicant-nos: “Encara que antigament, en el segle XI,hi havia un bonic temple sota l’advocació de Sant Cli-ment, aquest sant, no sé per quin motiu, no comptavaamb el beneplàcit total de la població, que va decidiracollir-se a la protecció de la Mare de Déu del Roser,últim nom amb que fou coneguda l’antiga església,avui totalment desapareguda.”

Cortàs i Éller

Segons Pau Vila, a La Cerdanya, trobarem Cortàs “amig aire d’un turó dominant des de la dreta el fons deValltova, les seves 8 cases s’esgraonen en ordre fluix peraprofitar l’assolellement a la capçalera dels camps iprats.” En qualsevol cas, per a Joan Bellmunt, JoanPous i Salvador Vigo, “guarda la bellesa d’un petitpoblet, el qual, allí arracerat a la falda de la muntanya,serva encara avui la bellesa del seu entorn amb tota lapuresa....” No obstant això, Joan Obiols a El desert verdsembla discrepar-ne quan diu que “l’aspecte físic deCortàs —bonic, però macat— no es correspon amb elseu paradís visual, i més que un poble triat pels déus,és un poble oblidat, que els déus i els homes no hansabut o pogut mimar...”

Canviant d’indret, a Tot la Cerdanya, Joan Olivaens comenta que “Éller està situat en una petitaplana propera a la serra de l’Esquella. És un conglo-merat de cases antigues i modernes que semblen

competir per l’assoliment d’una ansiada supremacia.Resulta reconfortant comprovar l’esforç d’algunspetits nuclis muntanyencs per a conservar la tradi-cional arquitectura... Éller n’és un bon exemple il’enrevessat carrer per on pugem a la vella església deSanta Eulàlia ens permet admirar els antics i típicscasalots, enfront d’altres de construcció recent peròd’estil idèntic.” En tot cas, per a Cèsar August Torrasa la Cerdanya, “el terrer és migrat y té pocs conreus.Son recurs principal és la cria de bestiar. Les mon-tanyes es presenten ertes y cantelludes”, tot i que—reconeix— “la iglesia parroquial de Santa Eulàliaés romànica y digna d’esment.” Als ulls de JoanObiols a El desert verd, més actual, “és un poble demés de trenta cases, que durant els darrers quinze ovint anys ha perdut, com tants altres dels seus com-panys de viatge, gairebé la condició de poble. Duescases de pagès, cal Robert i cal Treset...” B

Éller

La Batllia: Bellver i la Solana 379

église, et qui relève de la paroisse de Santa Eugenia.” Ésun pintoresc lloc que Salvador Capdevila troba “Davallles costes del Bac agegantades / lluen rialleres llurs casesblanquejades / com músic de marbre, les cases d’Olià. /Dalt d’un serrat en grup viuen felices, / i una més avall,entre bardisses / d’un torrent, els fa de guardià.”

En aquest indret, Joan Bellmunt, Joan Pous i Sal-vador Vigo, a Fets, costums i llegendes. La Cerdanya.Batllia i Baridà, s’adonen que “les flors esclaten gene-roses de colors i de fragància per tot l’entorn de lapoblació, però d’una manera especial en el trencant del

“Geográfica e históricamente, —ens situa Caye-tano Enríquez a Por el Pirineo catalán— la Batllia oPequeña Cerdaña es una amplia llanura que se extien-de por ambas márgenes del Segre entre el estrecho deIsóvol, al E. y el de Sant Martí dels Castells, al W.” Percopsar una primera impressió del conjunt paisatgístic,i des de dalt de Bellver tot fent companyia a GustavoAdolfo Bécquer en Rimas y leyendas, hom veu “losblancos caseríos que la rodean, salpicados aquí y allásobre una ondulante sabana de verdura, parecen a lolejos un bando de palomas que han abatido su vuelopara apagar su sed en las aguas de la ribera.” Anem aveure qui són i el que ens diuen d’aquests coloms.

Santa Eugènia de Nerellà és el poble del campanarinclinat, altrament anomenat la “torre de Pisa cerda-na.” Avui dia, després d’una llarga cura, ja sanejat isegur, no adreçat però, Salvador Capdevila a Terres cer-danes en diu: “I reb l’escalf de cap a cap de dia / del raigfebeu qui el fa color somorts / i als braços flonjos deMorfeu somia / gitat entorn del campanar que és tort.”Ací, Joan Obiols a El desert verd s’adona que “SantaEugènia —dotze cases i la meitat en vida— forma unasocietat inseparable amb Nas i Olià... Els tres poblescomparteixen aquesta església de Santa Eugènia, lasanta de la qual era eficaç contra els dimonis i els malsesperits del passat, però no contra els actuals....”

L’indret, explica Albert Salsas a La Cerdagne espagno-le, posseïa “des mines ouvertes en vue de l’exploitation deslignites... Les empreintes végétales abondent dans lesargiles... parfois admirablement conservées, et on permisde reconstituer la flore fossile de Cerdagne.. On trouvéaussi restes fossiles d’un sanglier de grande taille....”

El mateix autor ens porta a un camí que “traverseencore de nombreaux coteaux ou plateaux: voici d’abordOlià, petit village de vingt maisons (34 habitants), sans

La Cerdanya380

La Batllia:

la Plana

i la Baga

camí que ens mena al llogarret”, on, segons JoanObiols a El desert verd, “hi ha tres portes obertes ialgunes altres, d’obertes i tancades. Fa uns anys, els sispagesos del poble omplien el terme amb les vaques iels ramats d’ovelles. D’aquells pagesos només n’haquedat un per testimoni...., i el bosc, els porcs fers i lamalesa ocupen ara les terres.”

Després, “Des d’on el roc de Xo com monstres’alça / fins al tossal (sobre Olià) La Creu / hi ha unpla de camps i una vessant de prades / on entre amb-dós, tot mústic, Nas s’ajeu”, ens explica Salvador Cap-

devila, mentre que per a Juan Antonio Bertran a LaCerdanya de sempre, el petit colom becquerià “...té unesbones terres roges regades per una sèquia que ve delRidolaina (...) és un poble silenciós i tranquil” on “lescases del llogarret estan pintorescament situades daltd’un serrat, en renglera. Sota d’elles, s’apregona untorrent, que és un tou de vegetació i un ombriu i recerperdut per la gent i per les assolellades”, tal com ensmanifesta Joaquim Santasusagna a Les serres encanta-des. I aquí va anar Joan Obiols, tal com ens conta a Eldesert verd, “amb la intenció de saber què va passar amb

La Batllia: la Plana i la Baga 381

La Batllia: la Plana i la Baga

1 Santa Eugènia de

Nerellà2 Olià

4 Pi

3 Nas

5 Cortariu 6 Santa Magdalena

7 Vilella

8 Coborriu de Bellver

9 Talló

11 Beders

15 Bor

13 Pedra

14 Riu deCerdanya

18 Baltarga

16 Sant Martí dels Castells

10 Riu de Santa MariaRiu Seg re

Refugi delSerrat de les Esposes

Torrede Cadell

12 Fou de Bor

17 Serrat deles Esposes

2 OliàALBERT SALSASSALVADOR CAPDEVILAJOAN BELLMUNTJOAN POUSSALVADOR VIGOJOAN OBIOLS

3 NasSALVADOR CAPDEVILAJUAN ANTONIO BERTRANJOAN OBIOLSJOAQUIM SANTASUSAGNA

4 PiPAU VILASALVADOR CAPDEVILAJOAQUIM SANTASUSAGNAJOAN OBIOLS

17 Serrat de les EsposesJOAN BELLMUNTJOAN POUSSALVADOR VIGO

16 Sant Martí dels CastellsSEBASTIÀ BOSOMORIOL MERCADALJOAN BELLMUNTJOAN POUSSALVADOR VIGORAMON BLASISALVADOR CAPDEVILAGUSTAVO ADOLFO BÉCQUER

CAYETANO ENRÍQUEZGUSTAVO ADOLFO BÉCQUERMANEL FIGUERAJOAQUIM SANTASUSAGNA

13 PedraSALVADOR CAPDEVILAALBERT SALSASJOAN OBIOLS

14 Riu de CerdanyaJOAN OBIOLSEMILI FOXONETANTONI FORTUNY

11 BedersSALVADOR CAPDEVILAJOAN BELLMUNTJOAN POUSSALVADOR VIGOJOAN OBIOLS

8 Coborriu de BellverJUAN ANTONIO BERTRANEMILI FOXONETJOAQUIM DE CAMPSRAFAEL GAY DE MONTELLÀ

9 TallóSALVADOR CAPDEVILAISIDRE SOLERJOAN OBIOLSJUAN ANTONIO BERTRANEMILI FOXONET

1 Santa Eugènia de NerellàSALVADOR CAPDEVILAJOAN OBIOLSALBERT SALSAS

5 CortariuSALVADOR CAPDEVILA

6 Santa MagdalenaSALVADOR CAPDEVILAEMILI FOXONETJOAN OBIOLS

7 VilellaSALVADOR CAPDEVILAJOAN OBIOLS

10 Riu de Santa MariaSALVADOR CAPDEVILAEMILI FOXONETJOAN OBIOLS

18 BalltargaJOAN BELLMUNTJOAN POUSSALVADOR VIGOSALVADOR CAPDEVILAJOAN OBIOLS

15 BorENRIC CUYÀSJUAN ANTONIO BERTRAN

12 La Fou de BorJOAN OBIOLSJOSEP CLOSESJOSEP RIUS EMILI FOXONETISIDRE SOLERSALVADOR CAPDEVILAJOAN AMADES

arbreda que un riu assaona, / privant-li una costa debon matí el sol; / a Pi, la muntanya de prop brisesdóna. / La vall amorosa li fa de breçol. / El riu, que enses vores un temps es va seure, / regant-li la prada elvesteix de verdor / i ensems que l’abeura, / murmura,murmura una eterna cançó.” Les cases, per a JoaquimSantasusagna, “sota el sol, lluen agrupades a l’entradade la reclosa valleta que davalla del coll de Tancala-porta. Llurs teulades vermellegen i tota la vista delllogarret, de sobre el torrent estant, dóna una sensacióde polidesa i adhuc d’importància.” Per la seva part,Joan Obiols a El desert verd comenta que “el nom depoble més curt i clar de la Cerdanya... és aquest. Peròla mida del nom no es correspon ni amb el nucli méspetit, ni amb el més decadent, ni el més oblidat. Pi, unpoble de la baga amb més de quinze cases obreresd’una quarantena que en guarda el registre oral, és, permèrits propis, el poble pagès de la Cerdanya... Pi ésun poble corpulent, cepat, fort. Les cases, les quadres

la capella de Sant Nazari, una de les esglésies inacaba-des del Pirineu” però, —diu— “me’n vaig haver de tor-nar, sense trencar la closca de l’ou.”

Sense deixar el veïnatge, anem cap a Pi i Cortariu.El primer, prop de Bellver, per a Pau Vila a La Cer-danya tenia els “barris d’El Padró i El Raval....” Sal-vador Capdevila el troba, discret, ... “jaient entre

Sant Martí dels Castells

La Cerdanya382

Sant Martí dels Castells

En aquest indret, dues llegendes ens surten al pas. L’una, sobre la guerra de la Independència, ens

conta —seguint el mateix autor— que, “en reconeixement a la gran i exemplar defensa que havien fet els

de l’interior, van decidir retre’ls honors en la seva rendició, i per aquest motiu van formar a banda i banda

de la porta per on havien de sortir els defensors. La seva sorpresa va ser gran quan només van veure sor-

tir i passar, pel mig de les tropes que retien honor, un home sol, i a més coix... els altres havien mort tots.

Només el coix havia pogut sobreviure i ell sol havia defensat la fortalesa les darreres hores. Des d’aquell

moment va quedar-li el nom de castell del Coix.” Per això, Salvador Capdevila escriu: “Aquell exèrcit que

en triomf corria / l’Europa ambicionant l’Univers, / en el castell de roques, aquell dia / hi deixaren, ver-

gonyosos, sos llorers.”

Gustavo Adolfo Bécquer ens conta una altra llegenda, la de la Creu del Diable (Rimas y leyendas).

La ubica en aquest indret, on veié “una pelada roca, a cuyos pies tuercen éstas su curso (les aigües del

riu), y sobre cuya cima se notan aun remotos vestigios de construcción....” Vestigis de la casa del senyor

del Segre, senyor del castell i les terres, malvat cavaller perquè “no sé si, por ventura o desgracia, quiso

la suerte que este señor, a quien por su crueldad detestaban sus vasallos, y por sus malas cualidades ni

el rey admitía a su corte, ni sus vecinos en el hogar, se aburriese de vivir solo con su mal humor y sus

ballesteros en lo alto de la roca en que sus antepasados colgaron su nido de piedra.”

Endimoniat, de la seva armadura en feren una creu que la llegenda conta que es troba “a la dere-

cha del tortuoso sendero que conduce a este punto (Sant Martí dels Castells), remontando la corriente

del río y siguiendo sus curvas y frondosas márgenes (...). El asta y los brazos son de hierro; la redonda

base en que se apoya, de mármol, y la escalinata que a ella conduce, de oscuros y mal unidos frag-

mentos de sillería.” Una creu que un nadiu li explicava: “Pues se engaña usted de medio a medio; por-

que esa cruz, salvo lo que tiene de Dios, está maldita...; esa cruz pertenece a un espíritu maligno, y por

eso la llaman La Cruz del Diablo.”

i les eres li dibuixen les faccions grans i amples, i finsun viatger desorientat s’adonaria de seguida que laterra i les bèsties són la seva raó de ser.”

I, deixant aquest poble, el més gran del terme deBellver després d’aquest segon, tot just... “Damunt dePi, al bell mig d’una colina / que gegantina s’alça a randel riu, / dessota el puig altiu de la Calsina / hi ha duescases soles: Corteriu.” I si així ens el situa SalvadorCapdevila, no gaire lluny, a 1.275 metres d’altitud ensparla d’un petit nucli, altre temps poble pagès, avui desegona residència. Ens diu que... “allà al cap d’unacarena / hi ha Santa Magdalena / de tristesa fent pre-gon. / Té de cases un aplec / entre feréstega campanya/ i els plans guaita de Cerdanya, / de ses costes frec afrec.” Emili Foxonet, a Itinerari espiritual, hi veu que“Cada onada de runa amb sa paret alterna, / sa disfres-sa mostra un rostre damnat, / el finestram, com ulls, himira al·lucinat / l’espai, i dins el dol el caseriu s’inter-na.” No obstant això, Joan Obiols a El desert verdobserva que “a l’entrada del poble, aquest cartell anun-cia una urbanització. Els carrers ja són fets, les casess’han restaurat amb gust i les de nova creació creixensense espatllar-hi res. Vet aquí, doncs, la segona vidade Santa Magdalena. Les cases tradicionals han acabatel seu regnat. Les noves n’han encetat un altre. Elpoble ha canviat de dinastia.”

Dessota seu, Salvador Capdevila veu Vilella, uncolom juganer que... “Amagant-se entre clotades / i alsombrius dels arbres seus, / si carenes té per banda /també es volten de conreus.”

I, “on s’eixampla la vall de l’Ingla, ja al pla de Talló,hi ha una sèrie de masos aïllats i una bonica i graciosaesglésia.... Cal Paulet, cal Miserpi, el Molí, cal Pons...separats per fèrtils camps i units per uns estrets iombrejats camins de terra, formen Coborriu de Bell-

La Batllia: la Plana i la Baga 383

Vilella

Més amunt de Bellver, a la dreta de Talló, s’entreveuen quatre cases

en una clotada. Les veus? Són les cases de Vilella, dues de les quals

són vives matí, tarda i nit. Diries que aquelles cases juguen a fet i

amagar, però és només una intenció, perquè de lluny, les delaten els

bonys dels caps i dels clatells. Els veus? ... Són cases agrupades,

grans, cerdanes, de pedra i de teula roja. A la nit, ningú no diria que

hi són. Els carrers són foscos, sense llum... Tenen, això sí, per si els

convé sortir o les ha de trobar algú, una carretera asfaltada i un telè-

fon públic... Però si no els cal marxar o no els reclama ningú, els de

Vilella escolten, entre la fosca, un silenci tan profund que tot just sen-

ten sermonar el Riell —el torrent— o senten el clapit d’algun gos des-

vagat. Quan clareja, el bram de les vaques i el rum-rum d’algun trac-

tor s’afegeixen al silenci. A estones, seguint el rastre del porc fer o el

peonar de les guatlles, clamen les descàrregues de foc. l a dies, a

hores de missa o d’enterrament, canta o somica la veu metàl·lica i

aguda de les campanes de Talló.

Joan Obiols

El desert verd

fruiters, sobretot pereres, productores d’aquelles peresprestigiades alhora pel sabor i pel perfum.” I, d’aquestsindrets, Rafel Gay de Montellà a La Cerdanya ensconta que... “la Roser seguia les entremaliadures de lacolla de vailets i mosses que capitanejava el Bielet de«Micerpí», i amb ells pujava per les torrenteres deGavarret i de Bor a cercar móres granades... la llami-nadura dels gerds. Pujaven al bosc de l’Ingle a cercarrovellons... ous de reig, orellanes i corretjoles.”

ver”, segons Juan Antonio Bertran. Una bella esglesio-la, malmesa altre temps, era cantada per Emili Foxo-net a Itinerari espiritual: “És cada pedra una ferida, /cada forat un niu d’ocell, / tot la nit l’òliba hi crida / hiempremta el temps el seu segell.” I Joaquim de Camps,a Les cases pairals catalanes, veu, a través de cal Pons,que “Caborriu està voltat de prats luxuriants afitats perfileres de saules i tanques d’estaques per a guardar-hiels caps que pasturen dintre el clos. Ací i allà, arbresTalló

La Cerdanya384

Per la Baga de la Batllia

Més terrenys de sembrada, que les màquines han netejat —a la Cerdanya gairebé ja no es manegen falç

ni dalla—, donen pas a un lloc que és un miracle de verdor . Els arbres i l’herbei ho constitueixen tot. El

sinople es matisa i l’estampa és de gran to. No sembla que se sigui en terra habitada, sinó que, amb un

cop d’encís, hom ha estat transportat a un indret màgic. El verd té esclat o empal·lideix, el sol li presta

transparències esgrogueïdes o l’ombra l’enfosqueix, però ell ho és tot. La terra és encatifada de sedosi-

tats altes, flonges, espesses, entre les quals les flors encenen llurs colors. Els verns, els pollancres i els

àlbers limiten els tapits i els camins, i llur tonalitat, més obscura que la de l’herbei, fa brillar el peluix joio-

sament. ¿D’on és anticipació aquest paratge fascinant? Els passos porten a Bor i, potser perquè els ulls

són encara enlluernats de miracle, les cases que componen el llogarret no saben ésser atractívoles.

Les terres de sembra —despullades— acaben de desfer l’encís, però l’enartament ha de renovar-se. Vora

Pedra la beutat feta terra ha de tornar a entretenir els passos. Les catifes sedoses s’estenen novament i els

arbres els presten ombra i realç. Un torrentó, amb poc bruit d’aigua, transcorre entre la delícia dels prats i un

pontarró d’escenografia deixa travessar l’humil corrent. Quan alguna vaca, amb el posat calm, transita per

aquest lloc vetust, hom espera que sorgirà la parella de pastors per a començar l’idil·li. Els personatges no apa-

reixen, però l’escenari s’imposa per si sol. Sobre els prats i l’arbrat s’eleven les cases de pedra, amb l’església

esventrada, al capdamunt. ¿Per què fou destruït aquest bell edifici, que tenia una antiquíssima ascendència?

Cal pujar, encara, i Riu es mostra sobre una vall reclosa. Les seves cases són esbarriades sobre un

fons negre de vegetació. El paisatge, però, sembla haver aturat una mica el somriure per adoptar un cert

aire de seriositat.

Joaquim Santasusagna

Les serres encantades

Mediatitzat per l’antiga canònica, la segona esglé-sia més gran de la Cerdanya —bell edifici romànic— iper la Mare de Déu del seu nom, el petit Talló s’ajeu,per a Salvador Capdevila, en... “Un ample pla riquís-sim / de camps i verda prada / com un florit verger /li’n dóna el fruit dolcíssim / amant com una fada / quedóna el primer bes.” Les campanes de Talló semprehan tingut fama, i per això, Isidre Soler, a Vora’lsEstanys, en diu: “Les campanes de Talló / no són pascom altres clotxes / les campanes de Talló / tenen totun altre sò.” L’església, per a Joan Obiols a El desertverd, “té un aire monumental. Sorprenen les dimen-sions de Santa Maria, una joia romànica conegudacom la catedral de la Cerdanya, que va ser declarada béd’interès cultural l’any 1993.”

Més enllà, segons les paraules de Salvador Capde-vila, amb un punt de vergonya o amb modèstia s’ama-ga Riu de Santa Maria: “Entre arbredes ajocades / comocells a dintre el niu / hi ha unes cases agrupades / deconreus i prats voltades / vora voreta d’un riu.” Un riudel qual Emili Foxonet, a Somnieigs poètics, diu: “Delriu, rient i clar, l’aigua de primavera / Amb xerroteigd’ocell murmura, i s’allibera / Teixint un cant rodórodolant sobre el roc / on espurna l’escuma en diamantsde foc.” Joan Obiols a El desert verd observa que “el riude Santa Maria viu, segurament per la timidesa que liprovoquen els seus il·lustres veïns, en una modesta clo-tada, regada pel riu del seu nom. La seva situació, comsi no hagués cabut al país i hagués ocupat la terra d’al-tri, li ha fet perdre consciència de poble....”

Mentre... “En el petit Beders, Plutó em sembla tro-bar-hi, / puix de son bell aspecte aquest mostrar-se sol./ En ses fecundes terres llaurades, al passar-hi, / s’hi veula mà mestressa d’artista camperol.” Si això ens explicaSalvador Capdevila, Joan Bellmunt, Joan Pous i Salva-

La font de Talló

La Batllia: la Plana i la Baga 385

La font de Talló

De Talló, en Juan Antonio Bertran a La Cerdanya de sempre ens

comenta que “la seva plaça o lloc de reunió és petita, triangular i

ombrejada i, a una certa distància cap a l’oest es troba la font de

Talló, moderna, amb una capelleta a la Verge, assenyalada per dos

preciosos pollancres.” A la font s’hi celebra un tradicional aplec de

Dilluns de Pasqua Florida on Salvador Capdevila veu que “Les músi-

ques sonen. / Parella n’avença; / la dansa comença / dels típics

“ballets” / voltant ella el rotllo / amb passes de nina / i el jove cami-

na / dant tombs i saltets”, tot acabant amb una corranda de les

parelles dansaires fins a Bellver, camp a través. Verge de la font can-

tada, íntimament: “Fes / que humil el meu cant / a la vora teva com-

post / bressolat per ta melòdica / font / guardi / una resta de brasa

/ del foc meu”, li demana Emili Foxonet a Renaixement català. Som-

nieigs poètics. I ell mateix no pot escapolir-se de fer un cant a la font:

“Font humil de Talló, cant de la capelleta / On seguda la Verge hi

prega son Infant. / Els teus brolls de cristall com cabell s’hi desfan;

/ Tres bancs sota alguns polls adornen ta placeta.”

dor manifesten per la seva banda que “potser el que hadonat més nom i més coneixença al petit llogarret és laTorre de Cadell, la qual seria el lloc originari del llinat-ge dels Cadell, que tan coneguts foren per les sevesaccions de bandositat.” Seguint el mateix autor, podemsaber que era molt usual anar a la font de Torrelles. Encanvi, “a la font de les Síndries no s’hi podia dur a beureles vaques, perquè es botien.” En qualsevol cas, JoanObiols en el seu Desert verd ens descriu l’actual poble totdient-nos que, “en realitat, Beders és un poble de quatreo cinc cases, acompanyades d’una desena d’habitatgesde segona residència. Vet aquí, el tou del poble.”

“Una de les més belles valls, —per a Enric Cuyàs aL’Abella d’Or. Pirineu— és la que acull el poble de Bor...enmig de verds i exuberants prats.” En aquest nucli, JuanAntonio Bertran es troba amb “una àmplia plaça a lapart alta, on se celebren les alegres festes locals, i de laqual surten tres carrers; el que l’uneix amb Bellver, alscostats del qual es mostren bons masos a través de gransportals; el que dirigeix a l’església romànica de SantMarcel... Aquest segon camí es divideix... per unir dis-tints petits caserius i masos amagats en una bella fonda-lada, envoltada de turons. El tercer camí l’uneix a Pedra.”I si esteu ací, Joan Obiols a Desert verd ens conta que “albarri del Serrat neix el camí que va a la Fou de Bor, unparatge misteriós i fantàstic que els borencs han santifi-cat. I és que, des de temps llunyans fins als nostres dies,la Fou ha estat el rovell de l’ou de les històries i de lahistòria de Bor.” La localitzarem, d’acord amb JosepClosas a la Cova de la Fou de Bor, “en un terreny pedre-gós, acinglerat i d’aspecte ferèstec, amb escassa vegeta-ció, el paisatge del qual, gràcies a les aigües de la Fou,contracta amb l’aspecte gemat de la clotada de Bor.”

La Cerdanya386

La vida camperola a les masies

Malniu era una casa pairal arraconada als contraforts del Pendís, emblanquinada moltes vegades, i amb

angles d’escairats de pedra que reflectien la claror verda de les pomposes nogueres, de brancatges ufanosos

estesos damunt dels amples llosats de la masia. Malniu era el centre vital de l’estol de masades que formaven

el patrimoni de Can Ponsà. D’elles la més propera era la de “Micerpi”, posada entre camps de blats suaument

recolzats als darrers contraforts de la torrentera de Garravet. Terres de secà que donaven sègol a carretades.

No gaire lluny, entre prades luxuriants i trumferars ufanosos, la de “Can Manjolet”, ambicionada per tots els

masovers. Més enllà, camí de Cerdanya, la “Torre de Cadell”, amb casa vella de llindars de pedra i restes de

matacans i espitlleres d’arcabussos que havien presenciat les històriques trifulgues hagudes contra els parti-

daris dels senyors de Nyer. Dalt de la muntanya, entre els recolzes dels vessants de les Asqueres i del bosc d’O-

rriets, l’heretat de l’“Ingle”, feréstega i amagada, sota de glevats vellutats i d’avetars negrosos. I encara que-

daven més allunyades les masies de “Santa Magdalena”, de “Pi” i de “Prullans”, enmig de terres fresques rega-

des pel Segre i amagades sota salzeredes i alzinars amb brancades de color d’or dels vells altars.

Rafael Gay de Montellà

La Cerdanya

Santa Eugènia de Nerellà

Estareu però, segons Josep Rius a Bells indrets de Cata-lunya, enfront a “un doll d’aigua cristal·lina que emergeixpacíficament de la terra, en un forat....” Un forat que pera Emili Foxonet a Renaixement català. Somnieigs poèticsneix “Al flanc de la penya alta i muda / La boca s’obre alrocam, / La «tota freda» negra i muda / Cova que s’in-terna perduda / Dins les entranyes del foscam.” Una fontque fa expressar a Isidre Soler a Cançó d’un poeta vianantque “En ta clara corrent que remoreja / al eixir delrocam, com crit de vida, / ma faç, serenament veig reflec-tida, / dessota un cel blau, ben net d’enveja.” Una ober-tura de la terra per on Salvador Capdevila veu que“D’entre ella neix el riu que la llur prada / rega, atansant-se al proper Badés; / el riu que canta la cançó rimada /que entre les coves de la Fou ha après.” I ací, com diu lallegenda de Joan Amades Folklore de Catalunya..., si usapareixen les encantades oferint-vos dos esclops, trieu-ne el de mel ple d’or i rebutgeu el d’or ple de mel.

Seguint pel reguitzell dels poblets de la Batllia, cal fercap a Pedra, allà..., “a les ombres de l’arbreda / que untorrent dóna ufanor”, com afirma Salvador Capdevila.Allí, seguint Albert Salsas a La Cerdagne espagnole, tro-barem l’església romànica, “la plus pittoresque de toute laCerdagne, qui occupe l’étroite plateforme d’un piton cal-caire, absolument isolé, et dont l’unique végétation estconstitué par des buis.” En aquest indret, Joan Obiols aEl desert verd ens comenta, d’acord amb un dels seus per-sonatges, “que l’aigua de la font de Pedra és la més bonade la Cerdanya. Freda com el gel, la font de Pedra té untarannà pacífic i mai ha traït ningú, per més que el beve-dor l’hagi engolit suat, cansat, refredat o malalt. És unafont solidària que venç, si el qui en beu és constant, eldolor dels ossos i de les articulacions.”

I, a la falda de la serra de Moixeró, a la dreta deltorrent de les planes, apareix Riu de Cerdanya, ano-

La torre Cadell

La Batllia: la Plana i la Baga 387

/ ton riure és per Cerdanya immensa i rossa fresca.”Ací és on el Bord de Cabestany d’Antoni Fortuny aEscrits pirinencs feia “un salpàs, de mas en mas, aquellacapvuitada de Pasqua. Cantaven cançons a sant Joan,mentre l’hereu portava el caient del compàs i trucava aterra amb una barra guarnida de verd....”

I si volem anar al refugi del serrat de les Esposes,hem de saber que Joan Bellmunt, Joan Pous i SalvadorVigo ens conten una la llegenda que explica aquest

menat, en d’altres temps, Riu de Pedra o Riu de Pen-dís. Aquí, Joan Obiols en El desert verd ens explica queel poble “té un espai interior ample i còmode, magní-fic, que el fa més obert, i des del qual surten tots elscamins del poble.” Ací ens podrem refrescar a la bellafont de cinc brocs a la qual Emili Foxonet dedicàaquests versos: “D’on véns aigua tan clara, i tan fina, itan fresca? / Quin camí sota terra i quin rost hasseguit? / Els teus plors són records del tenebrós neguit,

Pedra

La Cerdanya388

La Batllia

Enmig de la plana de la batllia, bastant més reduïda que l’altra de

la vegueria, Bellver protegia bona quantitat de poblets lliures —

com els del Baridà— de la reculleta de Puigcerdà. Entre aquests hi

havia Baltarga, reial, amb pintures romàniques —segons m’infor-

maren— molt antigues i valuoses; Beders i Bor, dels Cadell, prop

d’una cova —es creia molt profunda— d’on eixia força aigua en

temps de pluja; Cortàs i Éller, reials, a la solana i aquest darrer en

plena Valltova, més proper a Meranges; Ordèn i Talltendre, també

reials, on es conreaven naps —comentaven— saborosos i força

exquisits; Nas i Olià, reials, minúsculs i tocant als boscos de la

baga; Pedra, reial, al costat de Bor i amb una altiva esglesiola

enlairada; Coborriu de Bellver i Riu de Santa Maria, reials i a un

quart de llegua de la vila; Riu de Pendís, del monestir de Sant

Miquel de Cuixà, en una valleta més allunyada sota Moixeró, i Santa

Eugènia de Nerellà, reial, prop de Nas i d’Olià, amb campanar romà-

nic llombart lleugerament inclinat —ço que em recordà la torre de

Pisa. Els llogarets més importants, emperò, eren Pi —on alguns

pagesos conreaven vi—, que depenia directament del bisbat d’Ur-

gell, i Talló, amb un formós temple...

Manel Figuera

Els fills de la terra

nom perquè “durant la invasió forastera, per tal de queles esposes de la població no caiguessin en mans delsinvasors... van fer-les anar a refugiar-se totes en llocsegur de la serra.”

Fent via, Joan Bellmunt, Joan Pous i Salvador Vigoes troben que “quan hem arribat a Baltarga ens hempassejat pels seus carrers silenciosos. En passar pelpoble un gos ens ha bordat com si volgués avisar de l’a-rribada d’un estrany al lloc, però a pesar d’aquest avísningú ha mostrat el mínim interès....” La fesomia delnucli es caracteritza pel color de les pedres i per aixòSalvador Capdevila no pot estar-se de dir-nos: “Tambéde roges torres embolcalla / son rústec cos, guaitantfecondes camps / als braços té les cases de Baltarga, / alpeu d’un vell i rònec campanar.” I és en aquest indreton Joan Obiols a El desert verd ens explica que “les par-tides del Pardal, de les Planes i dels Horts de la Franjade Baltarga eren, antigament, terres comunals, on el

poble tenia el dret de pasturatge. Aquelles terres sónara propietats privades dels veïns....”

Cap a ponent, la Batllia es clou amb Sant Martí delsCastells. Situat a 1.000 m, —diuen Sebastià Bosom iOriol Mercadal a La Cerdanya— “a la plana, s’aixecaencimbellat en un penyal a l’entrada de l’engorjat quesepara la Batllia del Baridà. En un altre temps fou unminúscul municipi, amb alcaldia pròpia, i la seva esglésiaromànica, parròquia. (...) era un enclavament gironí enterra lleidatana” i “...tenia —comenten Joan Bellmunt,Joan Pous i Salvador Vigo— la particularitat de ser elmunicipi més petit d’Europa, ja que la seva constitucióera formada per l’església, el castell i una casa”, “l’amo dela qual, —diu Ramon Blasi a Entre el Carlit i elPuigmal—, n’ostentava el càrrec d’alcalde, de jutge i detots els altres haguts i per haver.” B

La font dels cinc brots, de Riu de Cerdanya

Baltarga

La Batllia: la Plana i la Baga 389

última recomendación. Luego se construyó la carrete-ra, Martinet acabó de echar los dientes y se encontrójunto al río de la Llosa. Al otro lado estaba ya el Tossa-let.” El Tossalet, la part més antiga del poble, és, per aJuan Antonio Bertran a La Cerdanya de sempre, on “elpoble continua pujant en una ascensió bastant pronun-ciada i en aquesta zona apareix un Martinet rústic, lescases i els balcons del qual estan plens d’encant rural”,nucli que als ulls d’en Joanot, en La reineta del Cadí deMartí Genís, era “de pobres cases, de pintoresca vista,arrecerat al costat del riu, al peu de les darreres mun-tanyes pairals....” En qualsevol cas, Josep Vallverdú a

Segons Sebastià Bosom i Oriol Mercadal a La Cer-danya, “aquesta subcomarca actua de lligam entre laplana cerdana, pròpiament dita, i les terres que, des dela Seu d’Urgell, s’estenen vers el curs mitjà del Segre.(...) L’espai actual sembla que es correspon, molt fide-dignament, amb l’ocupat «pagus Baritanensis»... d’onprové el seu nom actual.” El paisatge, un punt canviantrespecte a la resta de la contrada, no és menys interes-sant. Val la pena endinsar-s’hi.

Baixant de la petita Cerdanya, tot just després deSant Martí dels Castells, ens trobem amb Martinet,del qual Miquel Junyent a Martinet de Cerdanya ensdiu: “tens l’encís de típic i bonic pessebre / el Segre,amb aigües pures de lliri t’embelleix, / el Cadí en blan-ca túnica et mira, / i Sanillés et farà créixer, car Marti-net tot s’ho mereix”, mentre que per a Josep Vigo aMartinet és l’“estel brillant de Cerdanya / que atreusamb els teus encants, / als amants de la muntanya / del’aire pur de tot l’any.” M. Dolores Serrano a Crónicasde las fronteras comenta que “de la fragua de Martinet,que dio nombre al pueblo, queda sólo el recuerdo dedonde estaba: junto al río. (...) y los «traginers» queiban hacia la Seo preferían descansar en el hostal naci-do junto a la fragua, mientras el herrero les asegurabaa las mulas los clavos del calzado.”

I si així va néixer aquest nucli, l’autora ens explicaque anà creixent “a carón de la trajinería, los artesanosabrieron sus puertas... El pequeño núcleo se ensancha-ba como mancha de aceite. Con la llegada de las dili-gencias, Martinet dio otro estirón. Al repicar del ala-bardero, al clavetear del herrero, al trenzar del esparte-ro se unieron los chirridos de las sierras, el ajetreo de lastabernas, el ir y venir, saludar y gruñir de los mesone-ros, el regateo “gasiu” de los viajeros, los cantos feliz-mente soeces de los cocheros, el silbido del látigo y la

La Cerdanya390

El Baridà

Martinet

Els rius de Lleida ens fa observar que “la gran visió deMartinet i el Segre, d’aigües fosques, l’obtindreu sipugeu a Montellà de Cadí... El verd de les vernedes, elvermell de les teulades... els colors diversos dels xaletsnous, tot forma, amb el marró verdós de les aigües delriu, una bella simfonia potser massa bella i tot.” Ellmateix continua dient-nos que el nucli, “aquella pinyade cases darrera un raval allargassat arran del riu, esde-vé, en certa forma, inoblidable. Martinet té uns carrersdeliciosos part dedins, amb porxos, hostalets i casesarranjades per al turisme”, i “on els cotxes s’aturen percomprar una coca que ja és famosa”, ens explica AlbertSalvadó a El relat de Gunter Psarris. A més, hom ha detenir present, tal com ell ens adverteix, “la presència delsemàfor, aquell guàrdia metàl·lic que atura tots els vehi-cles, sense cap excepció.”

I si pel cas, tot passejant pels carrers de Martinet undia de Tots Sants, hom veu peces de roba girada penjadaal revés, no us n’estranyeu, és que han recuperat una tra-dició, perquè en fer-ho restaran “segurs durant tot l’any,tant de bruixes com d’aquells difunts que no estiguessinen la pau eterna”, aclareixen Joan Bellmunt, Joan Pous iSalvador Vigo a Fets, costums i llegendes. La Cerdanya.Així mateix, s’ha d’estar al cas amb els anomenats mar-tinets els quals, ens explica Josep M. Fericgla a El bolet ila gènesi de les cultures, “eren venuts pels herbaires deMartinet... als mercats dels pobles veïns —i no tanveïns—, d’on sorgí l’apel·latiu de martinets per a anome-nar els petits i inefables éssers que venien aquests homes,els quals, si un home era capaç d’amagar-los, el feien ricen poc temps.”

Tot just abans de les darreres edificacions marti-nenques, un trencall, a mà esquerra, que passa perdamunt el riu ens mena a Montellà, antic cap delmunicipi, des d’on “podrem divisar tota la serra del

El Baridà 391

21 ArànserCÈSAR AUGUST TORRASJOAN OBIOLS

1 Martinet

2 Montellà

14 Senillers

15 Travesseres

20 Músser

16 Lles

21 Àranser

13 Castell Noude Carcolze

11 Aristot

12 Pontde Bar

8 Toloriu

10 Bar

7 Querforadat

5 Estana

4 Víllec

18 Tossa Plana de Lles

17 Estanysde la Pera

RiuSegre

3 Bastanist

9 Can Bima

6 Béixec

5 EstanaJUAN ANTONIO BERTRANSALVADOR REDÓJOAN OBIOLS

6 BéixecJOAN OBIOLSSALVADOR REDÓ

7 QuerforadatFRANCESC GURRICÈSAR AUGUST TORRASSALVADOR REDÓJOAN OBIOLS

8 ToloriuCÈSAR AUGUST TORRASSALVADOR REDÓJUAN ANTONIO BERTRANJOSEP M. ARMENGOUROSALIA PANTEBRE

9 Casa VimaFERNANDO LEDESMASALVADOR REDÓ

El Baridà

SEBASTIÀ BOSOMORIOL MERCADAL

1 MartinetMIQUEL JUNYENTJOSEP VIGOM. DOLORES SERRANOJUAN ANTONIO BERTRANMARTÍ GENÍSJOSEP VALLVERDÚALBERT SALVADÓJOAN BELLMUNTJOAN POUSSALVADOR VIGOJOSEP M. FERICGLAJOAN OBIOLSMÀRIUS CAROL

2 MontellàJOAN OLIVAJAUME VILANÓCÈSAR AUGUST TORRASJOSEP RIUSJOAN OBIOLSMÀRIUS CAROL

3 BastanistPEP COLLCÈSAR AUGUST TORRASJOSEP VALLVERDÚANNA MARIA CAPELLAISIDRE SOLER

4 VíllecJOAN BELLMUNTJOAN POUSSALVADOR VIGOCÈSAR AUGUST TORRASJOSEP VALLVERDÚ

10 BarSALVADOR REDÓCÈSAR AUGUST TORRAS

11 AristotJOAN OBIOLS

12 Pont de BarJUAN ANTONIO BERTRANJOAN OBIOLS

13 Castellnou de CarcolzeJOAN OBIOLS

14 SenillersJOSEP VALLVERDÚALBERT SALSASCÈSAR AUGUST TORRAS

15 TravesseresJOAN BELLMUNTJOAN POUSSALVADOR VIGO

20 MússerJUAN ANTONIO BERTRANJOAN OBIOLSJOAN BELLMUNTJOAN POUSSALVADOR VIGO

18 Tossa plana de LlesRAYMOND RATIOLOUIS AUDOUBERT

16 LlesPAU VILAM. DOLORES SERRANOCÈSAR AUGUST TORRASJOAN OBIOLS

17 Estany de la peraPERE RIBASEMILI FOXONETISIDRE SOLER

19 Pont del dimoniJOAN BELLMUNTJOAN POUSSALVADOR VIGOPEP COLL

net—, “amb més cases i la torre de l’església es veu sen-cera. Un xic més enrera el gran casalot i torre que pre-sideixen el vell caseriu.” No obstant, també ens apun-ta modernitats, perquè “noves cases reviscolen lesmeves esperances que aquest ensigrenyat Montellàreviurà.” En tot cas, Joan Obiols a El desert verd tambés’adona que el nucli “s’aparta, cansat i envellit, de lesmirades dels viatgers que corren pel fons de la vall.”

A la plaça, una gran bassa, abastada per un impor-tant doll de la font del Llac, dóna refugi a truites. Peraixò, a La Cerdanya, en Màrius Carol es pregunta “siles truites dels estanys tenen una vida més llarga ireposada que les seves germanes que es mouen plàci-dament per les aigües en llibertat. Això ve a tomb per-què a la plaça on s’aixeca l’airós campanar de Sant

Cadí i unes magnífiques vistes dels pics i muntanyesproperes, des d’Andorra fins a la Molina i Font-romeu”, segons ens explica Joan Oliva a Tot Cerdanya.Per això, en Jaume Vilanó a la Glosa a la Vila de Mon-tellà ens comenta que “a un extrem de la Cerdanya /enlairada ets com un niu, / al teu entorn tot somriu, /fins fas claror a la muntanya.” Avui dia nucli ben can-viat, era per a Cèsar August Torras a Cerdanya “mésinteressant per son pintoresc aspecte, vista a certa dis-tancia, que recorreguda d’aprop y vista en detall.” Entot cas el nucli era, a Bells indrets catalans i als ulls JosepRius, “un exemple del viure feixugós dels nostresavantpassats.” A ell, observant el poble des de la mun-tanya, des de l’altre costat de Segre, se li presenta “unaestampa més gruixuda” —que no pas des de Marti-

L’església de Montellà

La Cerdanya392

Bastanist

La devoció mariana d’aquests paratges baridans, i força cerdans, es posa de manifest al santuari de

Bastanist, on es comenta, segons Pep Coll a Viatge al Pirineu fantàstic, que “la imatge (de la Mare de

Déu) fou trobada sota un boix i el jovent li tira branquetes per trobar parella.” Recórrer aquesta vall és,

per a Cèsar August Torras a Cerdanya, “una de les més belles excursions que poden fer-se a la Cerdan-

ya. Esplendideses de la naturalesa. Vall encisera. Espectacles grandiosos dels cims ferrenys i acanalats

de la serra del Cadí. Santuari solitari en amagada y riolera vall envoltada de timberes”, la qual, per a

Josep Vallverdú a Els rius de Lleida, “us permet visions d’autèntic confortament, entre esglaiadores i

penetrants, poètiques i ensucrades”. I afegeix, a peu de foto, que Bastanist està “voltat d’una luxuriant

vegetació, en les clarianes de la qual sègol i blat fan un mestall modern.”

“Com que la vall mira al nord... —ens diu Anna Maria Capella a Bastanist: una porta a la Cerdanya

mil·lenaria- no hi toca gaire el sol. És al bac. Però quan l’astre rei és dalt el cel i escampa els seus rajos

ben verticals, tot s’il·lumina i esdevé d’aquell verd gemmat que ens recorda a les maragdes; aleshores

adquireix tota la seva grandiositat....”. “En el confín del valle se alza el santuario / vetusto, primitivo,

blanqueado con cal; / como vieja arca santa flotando en un estuario, / que guarda avariciosa una joya

ancestral”: es com veu Isidre Soler aquest indret a Las fresas de mi jardín.

Serni hi ha una bonica bassa, amb aigua abundant, queacull una família de truites d’una mida respectable:«algú les hauria de posar a règim».”

Enfilant-nos per la vall de Bastanist, i “en unentorn on el verd ha pres protagonisme i l’esforç del’home ha marcat la quadrícula en uns prats de pastu-ra, s’aixeca silenciós i tímid el poblet de Víllec”, segonsJoan Bellmunt, Joan Pous i Salvador Vigo a La Cer-danya. Batllia. Baridà. En canvi, Cèsar August Torras,a la Cerdanya, el veu com un “petit poblet arraceratsota les penyes dels Castellots de son mateix nom, alpeu de l’aigua del joguinós y saltador torrent deCalambre... Bella recolzada y bell conjunt de les casesdel petit poble, de les que s’en destaca la petita iglesiaromànica”, en la qual Josep Vallverdú a Els rius de Llei-

da veu unes “ruïnes, dures, compactes, vermelloses,d’un romànic pobre, vertical, gairebé galaic.” Mésamunt, hi ha Estana. Per a Juan Antonio Bertran a LaCerdanya de sempre, “té bons camps, bons boscos ibones pastures i les seves construccions i l’interior deles seves cases són d’una autenticitat rural no desfigu-rada...”. “La situació d’Estana, —per a Cèsar AugustTorras—, és molt pintoresca, encimbellat el poble en laserra dominant un extens panorama... y un cop de vistadels més esplèndids de la Serra de Cadí...”, mentre queels autors de Parcs Naturals, Paisatges i Rutes ens comen-ten que “arribats a Estana, la sensació d’entrebancar-seamb el Cadí és més forta. Cap decorat no podria sermillor.” Per això, Joan Obiols a El desert verd ens expli-ca que “a Estana la presència del Cadí és aclaparadora,

Montellà

La Verge de Bastanist

El Baridà 393

Aristot

Aristot és un magnífic exemple de poble alturonat. Dret al cap del turó, coronant una immensa piràmide

de roca, és una fortalesa que hom pot descobrir i admirar passant per la carretera de la Seu a Puigcerdà,

al damunt del Pont de Bar.

Des de la plaça d’Aristot, l’espectacle és suprem. Els boscos omplen els ulls i els esperits. Als torrents crei-

xen els verns i els clops, senyors ells a la vora de l’aigua; les alzines neixen aquí i allà, sense mirar tan prim; en

canvi, els roures no volen gaire alçada, i el pi roig —el pi negre és al Cadí— vol bona terra i anar tip. A l’altra banda

de vall, els prats verds de Toloriu viuen amb la pell tova quan veuen que els roures i els pins s’han fet amos i sen-

yors dels seus companys, els prats abandonats. Al davant de la plaça, la serra del Cadí dorm majestuosa i blan-

ca, imponent, migpartida allà per la ratlla de la canal Baridana, i aquí pel campanar de Sant Andreu —construït,

segons la memòria popular, amb les pedres de les antigues muralles del castell i fa pocs anys, després que un

llamp el fes malbé— que agafa punxegut i sòlid el camí del cel. A baix, el Pont d’Andatx (d’Ardraix)... Cap a Cer-

danya s’albira la presència arrogant de la Tossa d’Alp ; i cap a l’Urgellet, el Forat de la Seu i Vilanova de Banat. I

a sota mateix, el Pont de Bar vell, martiritzat per la riuada de l’any 1982.

Joan Obiols

Nits de taverna

obsessiva. Viure allà és estar pendent constantmentdels canvis d’humor d’aquest gegantot de pedra.” Ellmateix ens comenta que “des de la pista que puja deMartinet, a Béixec li puc comptar les nafres que, des-prés, de prop, seran ferides obertes, ferides de mori-bund. A temporades el poble és tancat. (...) les cases depedra, la soledat de les portes, el silenci intuït, elssilencis...”, mentre que Salvador Redó diu que “la pri-mera vegada que vaig veure Béixec, el meu acompan-yant va exclamar: «encantador!, sembla un diorama del’associació de pessebristes!»”

Saltant per la muntanya podem atansar-nos aQuerforadat o roca foradada on, segons Francesc Gurria Històries de camí, diu que va “enfilar-se a la gran rocao Quer on existí en temps reculats el castell i, si homcreia les històries, el forat, comunicant amb el riu, per-metia a la seva guarnició d’esquivar la vigilància delsmoros assetjadors.” Doncs bé, el nucli el trobem “alrepeu del tossal del Quer... y al dessota d’un espadatpenyal gairebé tallat a dret fil. Les cases —ens continuaexplicant Cèsar August Torras—, s’esgraonen y tres oquatre d’elles molt petites arriben sota mateix del cimdel penyal”, on Salvador Redó observa que, “aprofitantun replà del tossal, hi ha un conjunt de tres cases gaire-bé penjades sobre el buit, fetes meitat sobre roca, mei-tat sobre arcs de pedra En tot cas, Joan Obiols a Nits detaverna conta que “el Querforadat és un dels pobles delBaridà més bells i coneguts, però és també un dels queha patit més l’esgarrany de l’emigració d’aquell pegatdel Pirineu. (...) Però ningú no preveia, ni els més pes-simistes, la buidor d’avui. Malgrat tot, el Quer no és unpoble abandonat. Ni s’hi veu. Potser perquè, abans, lescases que amenaçaven ruïna, les enderrocaven i en llocseu deixaven créixer els horts. Ara és un poble de duescases i d’una bona colla de segona residència.” I ací,

Querforadat

La Cerdanya394

Martinet, el Segre i les truites

En aquest tram, el riu Segre, una mica més estrangulat, com ha demostrat algun trist aiguat, té fama de

riu truiter i, per això Josep Vallverdú a Els Rius de Lleida deia que “sempre hi ha pescadors al pont, a la

barana de pedra”, Màrius Carol a La Cerdanya també ens diu que l’indret “proporciona al visitant

l’al·licient afegit de poder pescar una bona peça, naturalment en època permesa.” Per a qui no vulgui

truites, ens proposa un “passeig pel pont i l’arbreda propera, i la contemplació tranquil·la de l’inexora-

ble pas de les aigües proporciona una entranyable panoràmica difícil d’igualar, especialment en dies

d’estiu quan, al capvespre, les terrasses properes l’inviten a recuperar-se dels rigors del sol.”

Francesc Gurri a Pobles de Catalunya observa que elnucli té també “una esglesiola presidint el caseriu ambun punxegut campanar cobert amb lloseta de pissarraen contrast amb les teulades de les cases que, llevat d’al-guna ximpleria, són de teula.”

Per la seva part, Toloriu, més enllà de la llegenda dela princesa asteca, urbanísticament, estava, a la Cerdan-ya de Cèsar August Torras, “capgrupat junt a l’esglesiaque’s destaca en lloc prominent, al cap d’un planellconreuat y al caire de vessants abruptes. Mirat des debaix del riu sembla penjat com un niu de voltors, obser-vat des de’l cim té un tirat agradivol. Els carrers sónestrets y en el centre tenen una petita placeta.” Moder-nament, Salvador Redó veu que “conserva restes del seuantic castell. El que queda d’una torre circular és la partmés definida. La resta es va aprofitar per fer de paret decases, ara la majoria ensorrades.” Amb tot, continuaexplicant, “conviuen les cases velles, a punt de caure,amb edificacions renovades i algunes fetes noves deltot.” Allí, a l’església, Juan Antonio Bertran, per allò dela llegenda, ens diu que “sorprèn un curiós marbre quediu en francès: «A la memòria de S.A.I. La princesaXipaguazin Moctezuma, esposa del noble Joan deGrau, baró de Toloriu, morta l’any 1537».”

Més avall, és a Bar on el mateix Salvador Redó estroba amb “un poble penjat de carrers drets, pavimen-tats amb còdols que els anys han esmolat”, i és “unpoble silenciós, com la resta de pobles de la ruta.Només el brunzit de les mosques desvetllades per lesprimeres calors i els ocells trenquen aquest silenci.” Ací,Cèsar August Torras copsava que “el camí atravessa perl’asprós esgraonat del poble. Les cases s’alcen en un belldesordre les unes damunt les altres oferint a cada pasbells efectes pictòrics. La iglesia s’aixeca al capdemuntdel poble al igual que les esmicolades ruines del antic

castell.” Antic castell com el d’Aristot, a l’altre costatdel riu Segre, on un nucli, com un pessebre clàssic, espresenta —per al mateix autor— en una situació “moltpintoresca, estant plaçat damunt d’un cono piramidal,molt punxagut. Se presenta espadat y domina sa partsuperior el campanar de la iglesia. Les cases de fosccolorit s’agrupen dalt del turó.” Potser per això, pelpendent, li explicaven a en Roger de Joan Obiols a Nitsde taverna que les gallines de l’indret portaven calces:“si no portessin calces, tots els ous que pondrien s’arru-llarien costes avall i els de Pont de Bar anirien tips ambels ous de les gallines d’Aristot.” I dins d’aquesta matei-xa obra, l’Andreu promet ensenyar-li les fonts de l’in-dret: “N’hi ha una a la vora de la carretera que en diuenla font dels Canons; n’hi ha una altra que és la font deMargosa... Mira... la font de la Molsa.”

Aristot

El Baridà 395

A Pont de Bar, Juan Antonio Bertran es troba que“el poble, de cases senzilles i ben col·locades, semblarecuperat de les seves calamitats —referint-se alsaigüats de 1982— i continua, com sempre, mostrant-se molt d’aquest Segre que, tot i essent el causant detanta desgràcia, és el gran creador de vida.” Destruïtper l’aiguat, l’administració féu un poble nou el qual,per a Joan Obiols a Nits de taverna, “és més solà, ésclar, però és un poble gris, amb molt ciment i espaisamples i despullats.” Dins d’aquest terme municipal,Joan Obiols veu que Castellnou de Carcolze “és —hosembla encara avui— un castell. Les cases —les vellesi les restaurades— s’abracen al damunt d’una roca, ifins fa pocs anys, els seus badius esperaven cada mig-dia el pas del sol. Allà —als badius— els de Castell-nou estenien la roba, guardaven la llenya, feien eixu-gar la collita o buscaven l’escalfor del astre rei. D’això,fa ben pocs anys....”

Fent un tomb en el paisatge, podem prendre lasinuosa i estreta carretera que ens mena cap a Lles.Abans però, al pas, cal endinsar-nos a Senillers. JosepVallverdú en Els rius de Lleida ens anota que “Senillersés una arbreda immensa, amb un balneari de perfilantic i reposat al mig. Quan entreu en aquells jardins,sentiu la pressió del repòs, i calleu. Fins i tot els ros-sinyols que refilen a les bardisses semblen fer-ho enfalset o un xic allunyats.” Altre temps era un importantbalneari que per a Albert Salsas en La Cerdagne espag-nole es troba “bien situé au milieu de la verdura, audébouché même de la vallée d’Aransá, est une cons-truction moderne très prope, comprenant hôtel, café,jardi avec un petit parc” i que, segons Cèsar AugustTorras “compta amb cinc manantials, un d’ells de dis-tinta mineralització que’ls altres.” I fou aquí on “algunshistoriadors i crítics volen que Don Joan Maragall

La Cerdanya396

Vima i la princesa asteca

En aquests indrets, no podem oblidar-nos de la casa o mas Vima (o Bima), que, per a Fernando Ledes-

ma a la Guia de la Cerdanya, “a l’antigor era molt més important que ara i s’hi aplegaven moltes famí-

lies, al proper poble del Quer Foradat gairebé no hi havia ningú. Va esdevenir, però, que la gent de Vima

va emigrar al Quer, prosperant aquest poble mentre Vima s’esllanguia. Això va ser fins que sols hi va res-

tar una família.” La casa, a ulls de Salvador Redó, “conserva l’aire d’antiga mansió pirinenca.” I fou ací,

segons la llegenda, on anà a viure, en un primer moment, la princesa asteca Maria Xipaguacin, muller

de Joan Grau, baró de Toloriu. Delicada, va morir, i fou enterrada amb un tresor a Toloriu. Tomba i tresor

cercats i recercats en moltes ocasions. Hi ha qui afirma, però, com ara Josep M. Armengou a la Guía de

la Catalunya misteriosa, mágica y paranormal, que “quienes lo descubrieron silenciaron exprofesamen-

te el lugar exacto del hallazgo.” Llegenda rebatuda per Rosalia Pantebre a Vima i el Querforadat perquè

“fou difosa —al segle XX— amb tal premeditació que s’enganyà a les ments més càndides, i s’arrelà tran-

quil·lament perquè ben pocs intentaren escodrinyar-se els detalls.”

imaginés la seva poesia La vaca cega...”, tal com ensconta Josep Vallverdú a Els rius de Lleida.

Més amunt, tot cercant més alçària, hi ha Traves-seres, que agradà a Joan Bellmunt, Joan Pous i Salva-dor Vigo, a La Cerdanya. Batllia i Baridà. Van “veure elpetit llogarret i els camps que l’envoltaven, amb unabella catifa de flors esclatants que omplien d’encís ibellesa, i presidint-ho tot, mirant-s’ho des de la llun-yania, l’altiva i majestuosa testa del Cadí.” Més amuntencara, a la recerca del cap del municipi ens trobaremamb Lles. A La Cerdanya, Pau Vila ens deia que elconformen “unes 30 cases que s’apleguen en un replàben conreat de l’estrep granític que, arrencant de laTossa Plana de Lles, termenal fronterís amb Andorra,fineix a l’engorjat del Forat de la Seu, posat en relleuper les canals de la Llosa i d’Aransa.” “El caserío seagrupa humilde y anárquico, cruzado por calles solita-rias y ceñido por una calzada más amplia que resigue,más o menos, el antiguo paso de ronda. Porque Lles hatenido un pasado guerrero”, ens explica M. DoloresSerrano a Crónicas de las fronteras. Juan Antonio Ber-tran observa: “les sòbries cases de granit, alguna ambgarites, contrasten amb les alegres balconades plenesde flors i formen una perfecta unió.” Atesa la sevasituació enlairada, frueix, d’acord amb Cèsar AugustTorres, d’un “extens y alegre domini de vista”, mentreque, alhora, ens invita anar per damunt de la vall de laLlosa a veure “un seguit d’hermosos boscos que se suc-ceeixen constantment. Els trajectes del camí son pre-ciosos, (...) atravessant-se a la volta, belles clapades deverds pasturatges.” En tot cas, Joan Obiols a Esborancs,conta que “antigament el poble de Lles era a la partalta de la muntanya, en un indret conegut per la Tossadel Sirvent. La vida hi era dura i inhòspita i sovint s’hivivien moments dramàtics i difícils. Un hivern,

començà a nevar copiosament, i els bous, enfredolicatsi mig atordits, decidiren fugir d’aquell infern de fred ide vent. Als bous els acompanyà la gent, que van bai-xar fins a Cassadanill, on crearen el nou poble.”

Un cop en aquests paratges hom no pot deixard’endinsar-se per aquestes muntanyes o a l’estany de laPera que, segons Cèsar August Torras, està “situat enun bell recés envoltat de bosc. Les aigües son clares,permetent en molts llocs ovirar son fons pedregós. Sesvoreres son molsoses y gairebé en son centre hi té unagran roca que li dóna nom de pera pedra.” Pere Ribas,a l’obra Des dels estanys de la Pera, ens diu que es pot“copsar un Refugi alegre i bulliciós a l’estiu, quan eltemps és esplèndid i se senten les rialles i els cants dela joventut que trisca pels voltants, i la xerrameca de lagent no tan jove que frueixen del paisatge, embriacs de

Travesseres

El Baridà 397

sol i d’aire fresc i pur. L’ha vist també, l’observador iamic, callat i pacient quan a l’hivern la neu cuita d’o-fegar-lo, tapant-li portes i finestres.” Estany de la Peraque, en Itinerari espiritual, Emili Foxonet veu “dins uncirc rocallós de crestalls llargs i fins, / s’encasta el llac,jagut com una fada morta”, mentre que per a IsidreSoler a Cançó del poeta vianant és l’“Estany dels meusensomnis, d’esguard encisador: / ets un dels ulls mésbells del Pirineu altiu; / ta sorprenent forma y originalcolor / te fa dels sers malèfichs el predilecte niu.” I sihom decideix anar cap a la Tossa Plana de Lles, Ray-mond Ratio - Louis Audoubert en 50 passejades iexcursions per la Cerdanya i el Capcir ens conten queanirem “caminant de replà en replà i de clariana en cla-riana, entre nerets i pins negres centenaris, de granbellesa. Per damunt dels arbres us sorprendrà la quali-tat dels paisatges que us envolten. (...) Quedareu asto-rats dels xiulets estridents de les marmotes.”

Si, per contra, el que volem fer és prendre el camívell que va a Músser, ha de saber-se que passarem pelpont del dimoni, on es diu —afirmen Joan Bellmunt,Joan Pous i Salvador Vigo— que “als vespres es passe-ja per aquell pont, que ell mateix va construir, l’infer-nal Llucifer, això sí, en forma de bola de foc.” I, de fet,Pep Coll, a Viatge al Pirineu fantàstic, comenta que“l’indret és realment fosc i ombrívol”, i afegeix: “ima-ginem que de nit devia fer feredat de passar-hi peraquesta gola de llop.”

Músser, per a Juan Antonio Bertran, se situa “alcapdamunt d’un tossal i, protegit pel nord i pels cos-tats, s’obre a migdia i té davant seu un bonic panora-ma. (...) El poble, construït sobre roques granítiques,està ple de racons i recolzades d’enorme plasticitatrural, amb les seves balconades, portals, petits ponts iamb molts grups de flors que donen alegria a tot el

La Cerdanya398

Martinet

Coneixia de passada Martinet, la petita capital del Baridà, el topònim del qua1 treu l’arrel del martinet

d’una farga que hi havia a la vora del Segre. El pas fugaç per la carretera —a la qual el poble està unit

maternalment— m’havia produït la impressió que és un poble amb dues vides: la de la carretera i la dels

carrers enfilats al Tossalet. L’origen de Martinet és relativament recent. Durant el segle XVI, les cases van

començar a créixer al Tossalet, el nucli més antic del poble, i, al costar del camí ral, s’hi devia bastir algun

hostal humil, de poca volada, un punt de parada de traginers i de viatgers. Mancat de terra i d’espai, Mar-

tinet no ha estat mai —si el comparem amb els pobles veïns— ni pagès ni ramader. El comerç familiar, la

petita activitat industrial i el turisme han estat la seva font de vida. El comerç continua el pas segur, sobre-

tot el comerç artesà: l’embotit i el pa i la pastisseria; l’activitat industrial. En canvi, ja han passar pàgina i

han desaparegut les petites fàbriques i els tallers de llana, de gasoses i sifons, de persulfat potàssic o de

construcció de carros. Ara, bufa el turisme, l’exponent més important del qual són els hostals —Boix i

Cadí— i les tres fondes de les tres tes: Martinet, Pluvinet i Miravet.

Joan Obiols

El desert verd

preciós conjunt.” I Joan Obiols a Esborancs esmentaque “conta la veu popular que els actuals castellots deMússer són les restes de l’antic castell que fou edificatper ordre del sobirà musulmà Mussà II. Es diu que al’empara de les seves parets i del seu poder va néixer elprimitiu nucli de Músser.” Joan Bellmunt, Joan Pous iSalvador Vigo, en entrar a la població se sorprenen, “jaque un nombrós ramat de cabres passava pels carrers...M’he assabentat que aquest és un dels pocs llocs enquè es fan exquisits formatges de cabra, i encara demanera ben artesanal, amb tot el seu tipisme.”

El poble veí, Arànser, per als natius Aransa, aixícom Mussa per als altres, està “situat en el cim d’untossal dominant dues valls, la del riu Aransa ... y la deComa de Claró.” D’ací surt una carretera que, entre

magnífic bosc de pi negre, ens portarà als estanys de laPera. Un bosc que per al mateix Cèsar August Torras“se presenta amb tota sa grandiositat y magnificiencia.La soletat és aterradora y’l calladament s’imposa. (...)Per tot arreu aon se gira la mirada’ls pins tapen l’ho-ritzó y la fressa que mou’l riu rondinador y sovit atri-bulat, augmenta’l terror y la feresa. (...) No hi ha méspas en la inmensitat de la boscuria que’l caminot quel’aigua ha anat escorxant y’l temps arruinant.”El nucli,segons la tradició i seguint el que diun Joan Obiols aEsvorancs, “s’anava consumint a causa d’una espantosai mortífera pesta que assolava el poble... però els Tor deMússer decidiren desafiar el perill i socórrer els des-valguts amb aigua i aliments. Cal Tor de Músser par-ticipà des d’aleshores, i fins avui, en l’explotació de lamuntanya d’Arànser...” B

Músser

Víllec

El Baridà 399

La Cerdanya400

BALAGUER, Víctor, “Fiestas de Puigcerdá”, dins el setmanari La Voz delPirineo, any XII, 34, Puigcerdà, 24 d’agost 1890.

BARAHONA CANELA, Josep, Rusca. L’ós de Meranges. 3 vol. La Maña-na, Lleida, 1997.

BARO, Jean, La nuit et la poésie en Cerdagne, Perpinyà, 1980.BEAUME, Georges, Des Vosges aux Pyrénées, París, 1912.BELLMUNT FIGUERAS, Joan; POUS PORTA, Joan; VIGO PUBILL, Salva-

dor, La Cerdanya. Batllia i Baridà, Pagès Editors, Lleida, 1992.BELLMUNT, Domènec de, Mont-Louis, Font-Romeu, Bourg-Madame, s. d.BELLOC, Hilarie, The Pyrénées Londres, 1909.BENTHAM, George, Catalogue des plantes indigènes des Pyrénées et

du Bas Languedoc, París, 1826.BERNIS CARNÉ, Albert, Setè Quadern d’Informació Municipal de Llívia,

Ajuntament de Llívia, 1986.BERTRAN I DE CARALT, Juan Antonio, La Cerdanya de sempre, Ed.

Juventud, Barcelona, 1992.BERTRAND, Louis, Jean Perbal, Arthême Fayard & Cie Éditeurs, París,

1924.BERTRAND, Louis, Font-Romeu, Ed. Flammarion, 1931.BESSIÈRE, Gérard, Capellá des cimes, Amis de Crespiat, Luzech,

1990.BLANCHON, Jean-Louis, Osseja, mon village en Cerdagne. Mairie d’Os-

seja, Osseja, 2.000.BLANCHON, Jean-Louis, Vie de l’ancienne vallée d’Osséja, Toulouse, 1973.BLASI RABASSA, Pere, Les terres catalanes, Ed. Aymà, Barcelona,

1954-1957.BLASI RABASSA, Ramon, Meitat de França, Llívia, 1970.BLASI RABASSA, Ramon, Entre el Carlit i el Puigmal, Llívia, 1971.BOSCH DE LA TRINXERIA, Carles, Records d’un excursionista, Bibliote-

ca Selecta, Barcelona, 1983.BOSOM ISERN, Sebastià, Puigcerdà, Diputació de Girona-Caixa de

Girona, 1993.BOSOM Sebastià; MERCADAL Oriol, La Cerdanya, Biblioteca Comarcal

de Catalunya, 7, Regió 7, Manresa, 1994.BOSOM ISERN, Sebastià; SOLÉ IRLA, Martí, Carrers i places de Puig-

cerdà. Una passejada per la seva història, Ajuntament de Puig-cerdà i Arxiu Històric Comarcal de Puigcerdà, Puigcerdà, 1998.

AA DD, El llibre turístic d’Alp, Molina, Masella, Patronat Municipal deTurisme d’Alp-Molina-Masella, 1990.

ALAVEDRA, Joan, El fet del dia d’ahir i d’avui, Ed. Selecta, Barcelona,1970.

ALBANELL, Josep, Els ulls de la nit, Ed. La Magrana, Barcelona, 1989.A. M., “Treball, ferro i foc” dins programa Meranges 2001, Puigcerdà,

2001.AMADES GELAT, Joan, Folklore de Catalunya, Ed. Selecta, Barcelona,

1980.AMER, J. B., “Llívia. Isla española en tierra francesa” dins Revista His-

toria y Vida, Any VII, 68, 1973.ANGLADA FERRAN, Manuel, Vint-i-cinc anys a Llívia. Ed. Andorra,

Andorra la Vella, 1986.ANGLADA FERRAN, Manel, Històries i relats pirinencs, Ed. Andorra,

Andorra la Vella, 1989.ANÓNIM, “Goigs que se cantan en lo monestir de pares servitas a nos-

tra Senyora de Belloch” dins AA. DD., Sanctuaire de Notre-Damede Belloch, Amis du Sanctuaire de Belloch, Prades, s. d.

ANÒNIM, Libro de honor de la Heroica é Invicta Puigcerdá, ImpremtaJoan Diumenge, Puigcerdà, 1876.

ANÒNIM, “Del ambiente callejero” dins revista Sembrador, 14, Puig-cerdà, 1936.

ANÒNIM, Le petit train jaune, Ed. Dino, Perpinyà, 1984.ANÒNIM, “Un poble quiet en moviment”, dins programa VI Trobada d’A-

cordionistes a la Cerdanya, Guils de Cerdanya, 1992.ANÒNIM, Sanctuaire de Notre-Dame de Belloch, Amis du Sanctuaire

de Belloch, Prades, s. d.ARDOUIN-DUMAZET, Voyage en France. 39e série. Pyrénées, partie

orientale, París-Nancy, 1904.ARIMANY, Miquel, Paisatges de Catalunya, Ed. Miquel Arimany, Barce-

lona, 1978.ARMENGOU MARSANS, Josep M., Guía de la Catalunya misteriosa,

mágica y paranormal, Ed. Obelisco, Barcelona, 1990.ARNAU GUEROLA, Maruja, Els pobles gironins. El Ripollès, La Cerdan-

ya. Diputació de Girona, Girona, 1988.ARÚS ARDERIU, Rossend, Cartas á la dona, Nova York, 1877.BALAGUER, Víctor, Tragèdies, Barcelona, 1876.

Bibliografia

Bibliografia 401

BOSOM ISERN, Sebastià, Cerdanya a finals de segle(1976-1999), Impremta Cadí, Puigcerdà, 2000.

BOTEY, Josep, Bells indrets de Catalunya, Ed. Catalana,Barcelona, 1923.

BOUILLE, Michel; BROUSSE, Jean-François, Chemins duRoussillon. Sous l’Olivier, Ille-sur-Tet, 1969.

BRAGULAT SIRVENT, Jaume, Vint-i-cinc anys de vida puig-cerdanesa. 1901-1925, Barcelona, 1969.

BROUSSE, Emmanuel, Excursions dans les hautes valléesde la Tet, de l’Aude et du Segre (Haut-Conflent, Capcir,Cerdagne), Perpinyà, 1897.

BROUSSE, Emmanuel, “L’enclave espagnol de Llivia”,dins Annuaire du Club Alpin Français, París, 1898.

BROUSSE, Emmanuel, La Cerdagne française, Perpinyà,1927.

BUXÓ, Joan Baptista; MONTELLÀ, Pau de, “A Fadrineta”dins el setmanari La Voz del Pirineo, Any XIII, 24,Impremta de Pau Mas, Puigcerdà, 1891.

CAMPS ARBOIX, Joaquim de, i CATALÀ ROCA, Francesc, Lescases pairals catalanes. Ed. Destino, Barcelona, 1965.

CAÑAMAQUE JIMENEZ, F., El héroe de Puigcerdá, Barce-lona, s. d.

CAPDEVILA SERRA, Salvador, Terres cerdanes, Barcelo-na, 1982.

CAPELLA CROS, Anna Maria, Bastanist, una porta a laCerdanya mil·lenària, Lleó, 1995.

CARDONA VALLS, Joan “Alp i el cérvol Alpí”, dins progra-ma Alp, Festa Major 1989, Ripoll, 1989.

CAROL PAÑELLA, Màrius, La Cerdanya, Generalitat deCatalunya – Departament de Governació, Barcelona,1992.

CARRERA, Voyage pittoresque de la France, 1787.CARRERAS PÉRA, Joan, Els municipis de la Cerdanya,

Impremta Aubert, Olot, 1994.CASAS COLL, Rosa, Tardors de la Cerdanya, Ripoll, 1994.CASAS, Carme, La Torre del Remei, Ed. 62, Barcelona,

1994.

CASAS, Joaquim, Notícies de Catalunya (Carnet deviatge), Ed. Selecta, Barcelona, 1974.

CASTELLA ROGER, Josep-Maria, Font-romeu. Poema,Toulouse, 1926.

CASTELLS, Kim, Llums i visions de la Cerdanya, Ed. Juven-tud, Barcelona, 1997.

CERVERA, Manel; CLOTET, Narcís; FONS, Pere; GRIFELL,Quirze i REDÓ, Salvador, Parcs naturals, Paisatges iRutes, Biblioteca Comarcal de Catalunya. Ed. Interco-marcals, Manresa, 1994.

CHAUSENQUE, Vincent, Les Pyrénées ou voyages pédes-tres dans toutes les régions de ces montagnesdepuis l’Océan jusqu’à la Méditerranée, Agen, 1854.

CLOSAS MIRALLES, Josep, La cova de la Fou de Bor, Bar-celona, 1934.

COLL, Pep, Viatge al Pirineu fantàstic, Ed. Columna, Bar-celona, 1996.

COLLELLDEMONT, Pep, La Cerdanya, El Punt, 13, Ed.Periòdiques de les Comarques gironines, Girona,1992.

COMAS TRAVÉ, Josep, Poeta Autodidacta d’Hostaleria.Poesia Catalana, Barcelona, 2001.

COMPANYO, Histoire naturelle du département des Pyré-nées-Orientales, 1861.

CORTADE, E., “Le mas Girvés, de Llo et son retable” dinsla revista Font de Segre, 2, Perpinyà, 1976.

COTXET, Bonaventura, Notícia histórica de la imatge deNostra Senyora d’Err, Perpinyà, 1855.

CUTCHET MOREU, Salvador, Llívia, enclau espanyol aFrança, Barcelona, 1978.

CUYÀS, Enric, “La Batllia” dins L’abella d’or. Pirineu, Ed.Altés, Barcelona, 1930.

DOMENJÓ COLL, Isidre, Ball de nit, Trames Editorial, Seud’Urgell, 1990.

ENRÍQUEZ DE SALAMANCA, Cayetano, Por el Pirineo cata-lán (Cerdaña, Alto Berguedá y Ripollés), Madrid,1977.

ESCHOLIER, Raymond, Mes Pyrénées. De la Gavarnie a laMéditerranée, B. Arthaud, Grenoble, 1933.

ESPINET, Miquel; UBACH, Toni, “La Torre del Remei” dinsHotel Torre del Remei. Bolvir de Cerdanya, Dragados yConstrucciones, S. A., 1991.

FEBRÉS MISERACHS, El Pirineu frontera i porta de Cata-lunya, Ed. 62, Barcelona, 1984.

FERICGLA, Josep M., El bolet i la gènesi de les cultures, Publi-cacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2000.

FERRER, J., Cerdagne-Capcir, Perpinyà, 1976.FERRER, J., Font-Romeu et Cerdagne, Perpinyà, 1948.FIGUERA ABADAL, Manel, “Sonet al castell de Llívia”, dins

Novè Quadern d’Informació Municipal. Llívia, Ajunta-ment de Llívia, 1989.

FIGUERA, Manel; CARRERA, Imma; CROS, Imma, i CASAS,Rosa, Quatre poetes de Cerdanya, Cerdanya, 1993.

FIGUERA, Manel, Els fills de la terra. Cerdanya a finals delsegle XVI, Garsineu Edicions, Tremp, 1995.

FORTUNY FELIU, Antoni, “El bord de Cabestany”, dinsEscrits pirinencs, S. C. Edicions, Solsona, 2001.

FOXONET, Emili, Renaixement Català. Somnieigs poètics,GREC, Perpinyà, 1964.

FOXONET, Emili, Itinerari espiritual, Rafael Dalmau, Bar-celona, 1968.

FRAGA IRIBARNE, Manuel, Memoria breve de una vidapública, Ed. Planeta, Barcelona, 1980.

GALCERAN VIGUÉ, Salvador, “Noticias históricas sobre elpueblo de Mosoll y su Iglesia” dins el butlletí AFÁN, 6,Sindicat Comarcal de Industria y Comercio de Cerda-ña, Ripoll, 1960.

GALCERAN VIGUÉ, Salvador; SOLÉ SAGARRA, Josep,Història de la Vall de Meranges, Ajuntament deMeranges, Ripoll, 1985.

GAY DE MONTELLÀ, Rafael, La Cerdanya a començamentsde segle, Ed. Ceretania, Puigcerdà, 1931.

GAY DE MONTELLÀ, Rafael, Llibre de la Cerdanya, Ed.Selecta, Barcelona, 1951.

La Cerdanya402

GAY DE MONTELLÀ, Rafael, La Cerdanya, Ed. Selecta, Bar-celona, 1964.

GENÍS AGUILAR, Martí, La Reineta del Cadí, Ed. Políglota,Barcelona, 1930.

GUILERA ALBIÑANA, Josep M., Carnet d’un esquiador(1915-1930), Llibreria Catalònia, Barcelona, 1931.

GUILERA ALBIÑANA, Josep M., El Pirineu a trossos, Ed.Aymà, Barcelona, 1958.

GUILERA ALBIÑANA, Josep M., Excursions pels Pirineus,Ed. Aymà, Barcelona, 1959.

GUIMERÀ, Àngel, “A Puigcerdá” dins Libro de honor de laHeroica é Invicta Puigcerdá, Impremta Joan Diumen-ge, Puigcerdà, 1876.

GURRI, Francesc, Històries de camí, Llibre de motxilla, 18,Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1981.

GURRI, Francesc, Pobles de Catalunya, Publicacions del’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1992.

HENRY, J., Le guide en Roussillon ou itinéraire du voya-geur dans le Département des Pyrénées-Orientales,Perpinyà, 1842.

HOFFMANN, Yves, Roussillon aux cent visages, Office Departa-mental de Tourisme, Imprimerie du Midi, Perpinyà, 1961.

HUGO, Víctor, Les orientales, París, 1829.HUGO, Víctor, Les Rayons et les Ombres, París, 1841.JALABERT, F., Géographie du Département des Pyrénées-

Orientales, 1819.CERDÀ, Jordi Pere, La guatlla i la garba, Col. Tramuntana,

Perpinyà, 1951.CERDÀ, Jordi Pere, Contalles de Cerdanya, Col. Sant Joan

i Barres, Perpinyà, 1977.CERDÀ, Jordi Pere, Poesia completa, Ed. Columna, Barce-

lona, 1988.JUNOY, Josep M., El gris i el cadmi, Llibreria Catalònia,

Barcelona, 1926.JUNYENT GISBERT, Miquel, “Martinet” dins Martinet de

Cerdanya. Festa Major 1989. Programa de festes.Martinet de Cerdanya, 1989.

LAIGNEL-LAVASTINE, Voyage de 1903 aux stations dusud-est de la France. Voyages d’études médicales,eaux minérales, stations maritimes, climatiques etsanatoriums de France. París, 1904

LAMI, Marcel, Vers les Cimes, Paris, s. d. (v. 1895).LANAO, Pau; TORNS, Miquel; VINYOLES, Carme, Cròni-

ques de castells i casals. Garrotxa, Ripollès, Cerdan-ya, Caixa de Girona i El Punt, 1993.

LANGLET, Léon, L’église ésothérique de Planès, Impremtadu Midi, Perpinyà, 1966.

MARAGALL, Joan, “Visions & cants”, dins Poesia, Ed. de laMagrana, Barcelona, 1998.

MARE, Anne-Françoise; BOUILLE, Michel, La Cerdagne,Ed. du Cadran, França, s. d.

MARISTANY, Manuel, Ha nevado en La Molina, Ed. Juven-tud, Barcelona, 1991.

MARTZLUFF, Miquel, Les hommes du granite dans lesPyrénées Nord-catalanes (Conflent-Cerdanya-Ando-rra), Revista Terra Nostra, 63, Prades, 1988.

MAS, Jordi, Camí ramader, Ed. Barcino, Barcelona, 1982.MASIP, Magdalena, Des de Cerdanya, Institut d’Estudis

Ceretans, Puigcerdà, 1985.MATIA RIBOT, Lleonart; VIÑALS GISBERT, Enric, “Les fonts

d’aigües medicinals de Llívia”, dins Tercer Quadernd’Informació Municipal. Llívia, Ajuntament de Llívia,1982.

MAYER, Marc, “Llívia i la llegenda d’Hèrcules” dins SisèQuadern d’Informació Municipal, Ajuntament de Llí-via, 1985.

MONSÓ, Antoni, “L’Estany de Puigcerdà” dins col·leccióde sardanes Cerdanya, Casa Beethoven, Barcelona,s. d.

MONTELLÀ, Pau de; BUXÓ, Joan Baptista, “A Fadrineta”dins el setmanari La Voz del Pirineo, Any XIII, 24,Impremta de Pau Mas, Puigcerdà, 1891.

MOYA, Evilasio, Andaraje, La Cerdanya, 1985.MOYA, Evilasio, Canto al desde, La Cerdanya, 1987.

MOYA, Evilasio, Vehemencias y tropeles, Ed. Escurialen-ses, Edes, 1997.

MYHILL, Henry, Nord of the Pyrenees, Faber and Faber,London, 1973.

NAUDO, Paul, Notre-Dame des Graces, Villeneuve-des-Escaldes. Notre-Dame de Belloch, Dorres, 1960.

OBIOLS, Joan, Esvorancs. Fets i llegendes de la muntan-ya, Llibres de Farcell / 3, Trames Editorial, Seu d’Ur-gell, 1992.

OBIOLS, Joan, Marrades, Garsineu Edicions, Tremp,1995.

OBIOLS, Joan, Nits de taverna. Escenes de la muntanya.El Pirineu i la poesia de la història, Garsineu Edicions,Tremp, 1995.

OBIOLS, Joan, Fulls de pergamí. Passatges de la muntan-ya. El Pirineu i la poesia de la història. Garsineu Edi-cions, Tremp, 1997.

OBIOLS, Joan, Desert verd. Imatges de muntanya, Garsi-neu Edicions, Tremp, 2000.

OLIVA, Joan, Tot la Cerdanya, Catalunya amunt i avall,Lleida, 1995.

OLLER, Narcís, Pilar Prim, Il·lustració Catalana, Barcelo-na, 1906.

OLLER, Narcís, “Nevant” dins Obres completes, vol. II, Ed.Selecta, Barcelona, 1985.

PAGÈS, François, “Coucher de soleil en Cerdagne” dinsJeux Floraux du Genêt d’Or. 1957, Ed. Tramontane,Perpinyà, 1957.

PANTEBRE TRASFÍ, Rosalia, Vima i el Querforadat, Solso-na Comunicacions, Solsona, 2001.

PASCUA, P., “Ro. Ganadería de D. Higinio de Rivera” dinsel setmanari La Voz del Pirineo, any XIII, 22, Imprem-ta de Pau Mas, Puigcerdà, 1891.

PEREZ BASTARDAS, Alfred, Bolvir. Notes geogràfiques ihistòriques, Ed. Mediterrània, Barcelona, 1986.

PERUGA, Joan, Últim estiu a Ordino, Ed. Columna, Barce-lona, 1998.

Bibliografia 403

PLA, Josep, Guia de Catalunya, Ed. Destino, Barcelona,1971.

PLA, Josep, “Catalunya”, dins Tres guies, OC 30, Ed. Des-tino, Barcelona, 1976.

PLA, Josep, Imatge de Catalunya, Ed. Destino, Barcelona,1978.

PONS, Josep Sebastià, Llibre de les set sivelles. Proses deRosselló, Ed. Selecta, Barcelona, 1956.

PONS, Josep Sebastià, Prosa completa, 1, Ed. Columna,Barcelona, 1991.

PONS, Marc; FIGUERA, Manel, Eines i feines, vivències aCerdanya a principis de segle, Institut d’Estudis Cere-tans, Puigcerdà, 1999.

PORTA ROSÉS, Ventura, Dies clars vora l’estany, Ed. Millà,Barcelona, 1980.

RAMONATXO, Hèctor, Un cerdan témoin de l’histoire.François Garreta, Luzech, 1978.

RATIO, Raymond; AUDOUBERT, Louis, 50 passejades iexcursions per la Cerdanya i el Capcir, Ed. Pòrtic,Sabadell, 1998.

RIBAS FALGUERA, Pere, Des dels estanys de la Pera, Publicacionsde l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1990.

RIUS MORGADES, Josep, Bells indrets catalans, El Ven-drell, 1983.

ROUS, Émile, Histoire de Notre-Dame de Font-Romeu,Lille, 1890.

RUIZ DEL CASTILLO Y DE NAVASCUÉS, Ricardo, Llívia(Enclave español en Francia), Servicio Geográfico delEjército, Madrid, 1976.

RUSIÑOL, Santiago, “La Fiesta del Lago de Puigcerdà”,dins La Vanguardia, 20 d’agost de 1890.

RUSIÑOL, Santiago, “Un genio ignorado”, dins el setma-nari La Voz del Pirineo, 38, Puigcerdà, 1891.

RUSSELL, Henry, Souvenirs d’un montagnard, Pau, 1878.SALLARÉS, Joan, “Pirene lluny dels homes” dins AA. DD.,

Jochs Florals de la Cerdanya en l’any 1883.SALSAS, Albert, La Cerdagne espagnole, Perpinyà, 1899.

SALVADÓ, Albert, El relat de Gunter Psarris, Ed. 62, Bar-celona, 2001.

SALVADOR, Narcís, “La plaça d’All”, dins Isòvol. Festes delmunicipi, 2001.

SANDY, Isabelle, Llivia ou les cœurs tragiques, Troyes,1933.

SANTAMARIA, Joan, Visions de Catalunya. CatalunyaVella. La Muntanya, Barcelona, 1928.

SANTASUSAGNA, Joaquim, Les serres encantades. Impres-sions pirinenques, Ed. Selecta, Barcelona, 1956.

SEMPRONIANA, La nena carrerina. Memòries d’una pubi-lla cerdana, Garsineu Edicions, Tremp, 1997.

SERRANO, M. Dolores, Crónicas de las fronteras, Ed. Pla-neta, Barcelona, 1980.

SOLÀ, Xavier, Auca de Puigcerdà, Tip. Montserrat, Figue-res, s. d.

SOLÉ IRLA, Martí, “El meu carrer”, dins Almanac catalàdel Rosselló 1993, número especial 22, Sant Joan iBarres, Perpinyà, 1992.

SOLER ESCOFET, Isidre, Vora’ls Estanys, Barcelona, 1904.SOLER ESCOFET, Isidre, Esboços, Barcelona, 1906.SOLER ESCOFET, Isidre, Cançó del poeta vianant. Poe-

sies, Barcelona, 1925.SOLER ESCOFET, Isidre, Las Fresas de mi jardín, Imprem-

ta Tobella, Barcelona, 1944.SORRE, Max, Les Pyrénées, París, 1933. Edició en cas-

tellà: Los Pirineos, Ed. Juventud, Barcelona, 1949.SPONT, Henry, Font-Romeu, s. d.TAYLOR, Alexandre, Les Pyrénées, Londres, 1856.THIERS, Adolphe, Les Pyrénées et le midi de la France,

pendant les mois de novembre et décembre 1822,París, 1823.

TORRAS, Cèsar August, Cerdanya, Barcelona, 1924.TORRES, Estanislau i CATALÀ ROCA, Francesc, El Pirineu,

Ed. Destino, Barcelona, 1971.TRILLES, Marie-Rose; ESCACH, Amédée, Carcanet, I.M.P

Productions, Saint-Esteve, 1986.

TUSET, Jaume; VILASECA, Miquel, “Inventari del PatrimoniArqueològic de Llívia (II)” dins 10 Quadern d’Informa-ció Municipal. Llívia, Ajuntament de Llívia, 1991.

VALLBONA, Rafael, La comuna de Puigcerdà, Ed. Colum-na, Barcelona, 2001.

VALLVERDÚ, Josep, Catalunya visió 3. L’Alt Urgell, Ando-rra, la Catalunya francesa, la Cerdanya, Ed. Tàber,Barcelona, 1968.

VALLVERDÚ, Josep, Els rius de Lleida, Ed. Destino, Barce-lona, 1976.

VAN HASSEL, Valentin, Zigzags dans le Sud-Est de laFrance. Voyage d’études médicales, Dour, 1904.

VERDAGUER, Jacint, Canigó, Ed. Selecta, Barcelona,1973.

VERDAGUER, Jacint, Obres completes, Ed. Selecta, Bar-celona, 1974.

VERDAGUER, Pere (a cura de), Lectures escollides rossello-neses., Ed. Barcino, Barcelona, 1966.

VIDAL, Pierre, Guide historique et pittoresque dans le Dépar-tement des Pyrénées-Orientales, Perpinyà, 1879.

VIDAL Pierre, Souvenirs d’un touriste. Excursions etascensions dans les montagnes du massif de Carlit,Perpinyà, 1887.

VIGO MESTRES, Josep, “Martinet”, dins Martinet, Progra-ma de Festa Major, 1992.

VILA DINARÉS, Pau, La Cerdanya, Ed. Barcino, Barcelona,1926.

VILANÓ, Jaume, “Glosa a la Vila de Montellà”, dins FestaMajor. Programa d’actes, Montellà de Cadí, 1992.

VINYET ESTEBANELL, Josep, “La Vella de l’Estany. Leyenday fantasía”, dins Puigcerdà 1960, Seix Barral, Barce-lona, 1960.

VINYET ESTEBANELL, Josep “Alpí, germà cérvol”, dins El lli-bre turístic d’Alp, Molina, Masella, Patronat Municipalde Turisme d’Alp-Molina-Masella, 1990.

XANDRI PICH, José, La Cerdaña (Estudio geográfico-histó-rico-lingüístico), Madrid, 1917.