Salvador Espriu i Castelló

Santa Coloma de Farners 1913

-

Barcelona 1985

IntroduccióIntroducció

Va ser un poeta, dramaturg i novel·lista català, considerat un dels renovadors de la prosa catalana de fórmules noucentistes. La producció literària d'Espriu és extensa. Al llarg de la seva obra poètica (d'estil modernista), Espriu desenvolupa un món propi, identificat amb "Sinera", que és el nom d'Arenys llegit al revés. Primera història d'Esther és la seva primera obra dramàtica, qualificada per l'autor com una "improvisació per a titelles", pel seu caràcter grotesc. Més tard va escriure Una altra Fedra, si us plau, a petició de l'actriu Núria Espert. Les musicacions de poemes seus fetes per Raimon han contribuït molt a difondre la seva obra.

BiografíaBiografía

Salvador Espriu nasqué l’any 1913 a Santa Coloma de Farners on el seu pare, Francesc Espriu, exercia com a notari. L’any 1915 la família, que era d’Arenys de Mar, s’instal.là a Barcelona on el poeta visqué fins la mort. Per la Universitat de Barcelona esdevingué llicenciat en Dret (1935) i en Història antiga (1936), però aquells anys, en el curs dels quals participà en un famós creuer d’universitaris pel Mediterrani (1933) i gaudí de l’amistat de companys i companyes intel.ligents i brillants, foren clausurats per l’aixecament militar de juliol de 1936 que motivà la seva mobilització. La mort, l’any 1938, del seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel, la mort, l’any següent, del seu pare, i el triomf dels sublevats en la guerra civil, amb les conseqüències, prou sabudes, que aquest fet comportà, tot plegat motivà una autoreclusió de Salvador Espriu que, d’una banda, era abandó forçós dels seus projectes individuals però, d’una altra, significava refús absolut de la nova situació i havia de ser entès, anys a venir, com a testimoni ètico-polític de disconformitat i de protesta. Posteriorment ell havia de referir-se a l’inici de la guerra com a la data de la seva mort. Desitjós de correspondre a les mostres d’interés i a les peticions que rebia, els seus últims quinze anys els visqué en tensió entre allò que li semblava que encara havia de fer i allò que “la gent” li demanava o li suggeria de fer. Morí a Barcelona el 22 de febrer de 1985.

ObresObres

*Prosa narrativa: - Israel (1929) – llibre en prosa castellana Novel.les curtes - El doctor Rip (1931) - Laia (1932) Contes - Aspectes (1934) -Ariadna al laberint grotesc (1955) Les “nouvelles” - Miratge a Citerea (1935) - Letizia i altres proses (1937) Relats fantàstic - Letizia - Fedra - Petites proses blanques - La pluja - Les ombres

*Teatre: -Primera història d’Esther (1948) -Antígona (1955) -Una altra Fedra, si us plau (1977) *La poesia: - Cementiri de Sinera (1946) - Les cançons d’Ariadna (1949) - El caminant i el mur (1954) - Final del laberint (1955) - La pell de Brau (1960) - Llibre de Sinera (1963) - Per al llibre de salms d’aquests vells cecs (1967) - Setmana Santa (1962) nou poemes (1970) trenta-un poemes més (1971) publicació final - Formes i paraules (1974)

Guerra CivilGuerra Civil Amb l'esclat de la Guerra Civil espanyola va veure interromputs els seus estudis de

Lletres Clàssiques que eren els únics que li quedaven per acabar. Va ser mobilitzat des del primer moment però no el van enviar al front a causa del seu estat de salut, de manera que feia classes a futurs oficials. El seu pare va morir l'abril del 1940 i la seva notaria va passar a mans d'Antoni Gual Ubach. Espriu va entrar a treballar-hi per poder fer-se càrrec de la família. Aquesta feina no li agradava gens i gairebé no li deixava temps lliure per poder llegir o escriure. Es va haver de quedar en el despatx durant vint anys, que ell descriu com "els més durs i amargs de la meva vida". En aquella època en què molts escriptors van passar-se a la llengua castellana, Espriu es va mantenir fidel al català, tot i saber que seria "impossible rebre cap mena de reconeixement literari". A més, es va decantar per la poesia com a mètode d'expressió, ja que era més fàcil de publicar en ser un gènere menys controlat per la censura franquista. Fruit d'aquestes dues idees, l'any 1946 apareix el seu primer llibre de poemes, El Cementiri de Sinera, en el qual crea el mite de Sinera. El 7 d'agost de 1950 la seva mare va morir de càncer, fet que va significar un cop molt fort per a l'escriptor, ja que l'estimava i admirava molt. Entre els anys 1952 i 1955 va publicar quatre llibres de poemes: Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i Final de laberint, llibre pel qual el van guardonar amb el Premi Lletra d'Or. L'any 1957 va publicar Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres proses, en què inclou un estudi de l'obra del seu amic difunt. El 1960 apareix La pell de brau, llibre de poemes que tractava la situació de Catalunya sota el jou franquista, que tingué una acollida molt bona entre els joves intel·lectuals, que van agafar uns quants versos del llibre com a símbols de la resistència. El llibre no fou mai censurat, malgrat que contenia la frase "No pot escollir príncep qui vessa sang". L'any 1960 pot deixar la Notaria Gual i passa a fer unes incertes feines d'assessorament a la mútua mèdica que dirigeix el seu germà Josep.

PremisPremis

Premi Lletra d'Or l'any 1956 per Final del laberint Al 1971 rebé el Premi Montaigne. Candidat al Premi Nobel de Literatura el 1971 i el

1983. Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1972). El 1980 rebé la Medalla d'Or de la Generalitat de

Catalunya. Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona (1982). Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. Doctor honoris causa per la Universitat de Tolosa de

Languedoc. El 1982 li fou concedida la Creu d'Alfons X el Savi,

guardó que rebutjà.

MortMort

L'any 1979 va tenir un preinfart i va haver de ser internat a la clínica Sant Jordi. A partir d'aquell moment la situació de la seva salut va començar a ser molt greu. Llavors, a partir de l'any 1980 va començar a rebre tot un seguit de distincions i honors entre els quals destaquen el seu ingrés a la Reial Acadèmia de Bones Lletres o la Medalla d'Or de la Ciutat de Barcelona. L'any 1981 va publicar el llibre Les roques i el mar, el blau, que va rebre el Premi Ciutat de Barcelona i el Crítica Serra d'Or. Va continuar escrivint fins a la seva mort. El 19 de desembre del 1984 va haver de ser ingressat a la clínica Quirón, però el van donar l'alta el dia 27 del mateix mes. El 18 de febrer de 1985 va tornar a l'hospital. Aquesta vegada va haver de ser ingressat a la UVI. Va morir la tarda del divendres 22 de febrer, a l'edat de 72 anys. La capella ardent s'instal·là al Palau de la Generalitat de Catalunya. En un acte multitudinari, el dia 23 va ser enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, que tant havia glossat en la seva obra.

Assaig de càntic en el templeAssaig de càntic en el temple

Oh!, què cansat estic de la meva covarda,vella, tan salvatge terra,

i com m'agradaria d'allunyar-me'n,nord enllà, on diuen que la gent és neta,

i noble, culta, rica, lliure,desvetllada i feliç.

Aleshores a la congregació,els germans dirien desaprovant:

"Com l'ocell que deixa el niu,així l'home que abandona el seu indret",

mentre jo ja ben lluny, em riuria,de la llei de l'antiga saviesa

d'aquest meu àrid poble,

Però no he de seguir mai el meu somni,i em quedaré aquí fins a la mort,

car sóc també molt covard i salvatge,i estimo a més amb un desesperat dolor

aquesta meva pobra,bruta, trista, dissortada pàtria.

Sergio González Ariza

i

Jose Daniel Morales Pedregosa