síntesi de tècniques de redacció ii

Curs de nivell superior de llengua catalana Tècniques de redacció – Síntesi de tècniques de redacció

Professor: Sergi Cercós Vilademunt https://twitter.com/sergicercos

1. Les propietats textuals: la coherència, la cohesió i l’adequació

1.1. Coherència

Es refereix a la selecció i organització de la informació. Aquesta propietat textual fa referència, sobretot, al significat. Perquè un text sigui coherent, la informació ha de ser: Rellevant. Hi ha tota la informació necessària i no n’hi ha de sobrera. Estructurada. Les idees es desenvolupen en un ordre lògic. Progressiva. La informació nova manté un equilibri amb la informació coneguda. La coherència es refereix al significat global del text. Si hem fet correctament la planificació del text, una bona part de la coherència ja està assegurada. La selecció i l’ordenació prèvies faciliten molt l’elaboració d’un text el contingut del qual sigui rellevant i les idees es desenvolupin en un ordre lògic. En la fase de redacció, però, cal tenir en compte alguns aspectes addicionals relacionats amb l’estructura i vigilar especialment que la progressió de la informació sigui apropiada.

1.1.2. Estructura Generalment, un text té una part de l’estructura determinada per les característiques del gènere o el tipus de text. Això possibilitat redactar seguint la pauta d’un model més o menys convencional establert prèviament. En el cas del text argumentatiu, l’estructura convencional és la següent:

1. Introducció

2. Argumentació

3. Conclusió



Aquesta estructura respon a les característiques del text argumentatiu, que són les següents: A) Funció: persuadir o convèncer d’alguna cosa. B) Gèneres textuals: assajos, conferències, articles d’opinió, cartes al director, debats, taules rodones, col·loquis, discursos polítics, anuncis publicitaris, etc. C) Trets gramaticals. - Ús dels verbs dits de pensament, llengua o sentit, com ara dir,

creure, pensar, opinar, etc. - Oracions introduïdes per connectors dialèctics, és a dir, els que

estableixen relacions lògiques d’oposició o relació. Els més habituals són:

Causals: perquè, ja que, atès que, com que, etc. Consecutius: així doncs, per tant, en conseqüència, per això, etc. Adversatius: però, no obstant això, malgrat això, amb tot, d’una banda... de l’altra, etc.

D) Altres característiques: hi pot haver referències explícites a l’emissor, com ara l’ús de la primera persona gramatical, i també al receptor. Alguns dels recursos lingüístics als quals es pot recórrer són la ironia, la interrogació retòrica, les cites d’autors i autoritats, l’exemplificació, etc. Amb tot, cal tenir en compte que aquests recursos han de treballar al servei de l’argumentació, és a dir, cal evitar que a partir de la introducció d’un exemple el text es converteixi en descriptiu.

1. Introducció. Es presenta el tema del qual hom vol parlar i es planteja el punt de vista de l’autor.

2. Argumentació. Es raona de manera lògica aquest punt de vista, amb l’objectiu de defensar-lo.

3. Conclusió. És el resultat final del raonament que l’autor ha anat desenvolupant al llarg de l’argumentació.



Quant a l’ús de la ironia, és important mantenir el registre per no caure en col·loquialismes inadmissibles en un text formal. I pel que fa a les cites d’autors, és important no abusar-ne i, és clar, usar-les amb fonament. Si no es tracta de cap text argumentatiu, cal tenir en compte que una estructura genèrica que funciona universalment és la següent:

Cal tenir en compte que aquest esquema no és un esquema de paràgrafs, és a dir, el text no n’ha de tenir tres forçosament.

1.2. Cohesió. Aquesta propietat textual es refereix a la unitat del text. Aquesta unitat es manifesta amb l’ús apropiat dels referents textuals per tal que el text esdevingui sòlid. Tot i que hi ha una part important que té a veure amb el significat global del text, la cohesió es materialitza, sobretot, amb l’ús de recursos formals. A grans trets, aquests mecanismes són:

A) La referència. També s’anomena repetició i és la remissió d’un element lingüístic del text a un altre element, que pot ser dins o fora del mateix text, i que s’anomena referent. Aquest referent és el que permet interpretar el primer. El tipus de referència més habitual és l’anàfora, que consisteix en la repetició d’unmateix element en oracions que apareixen posteriorment en el text. L’anàfora pot ser sintàctica, sobretot quan s’utilitzen pronoms. També pot ser semàntica quan substitueix el referent per expressions sinònimes o pragmàtica quan recorre a significats que s’expliquen per motius culturals o coneixement del món dels interlocutors. Finalment, un altre mecanisme referencial és l’el·lipsi, que consisteix a substituir un referent un element buit o bé per cap element.

1. Inici/Presentació. Es presenta el tema del qual hom vol parlar

2. Descripció/Desenvolupament. El tema introduït es desenvolupa a través d’una descripció que progressi temàticament, és a dir, que aporti informacions noves.

3. Acabament. És el resultat final del raonament que l’autor ha anat desenvolupant al llarg dels apartats anteriors.



B) Els connectors. Són elements lingüístics que fan de nexe d’unió entre dues unitats del text. Poden enllaçar paraules, sintagmes, oracions senceres i també paràgrafs. A través d’aquests elements es fa explícita la relació que s’estableix entre els elements enllaçats: de lligam lògic, d’oposició, de conseqüència, de finalitat, etc. Es poden dividir en tres grans grups: - Dialèctics (perquè, doncs, si, però...), que poden expressar relació

d’oposició, de conseqüència, de condició, etc.

- Espacials i temporals (quan, més amunt, més avall, més tard, posteriorment...). Organitzen la informació en l’espai i en el temps. Tot i que també poden aparèixer en textos argumentatius, són més freqüents en textos narratius i descriptius.

- Metatextuals (per exemple, com hem dits abans, en resum, com

dèiem més amunt, com veurem més endavant...). Aquests connectors remeten al mateix text on apareixen i són especialment útils per veure com està organitzat, ja que n’assenyalen les parts i indiquen com progressa la informació.

C) Puntuació. És un dels mecanismes de cohesió més importants. Té les funcions d’estructurar el text, delimitar les frases, explicitar relacions de significat, etc. És a dir, està relacionada principalment amb la sintaxi. Els signes de puntuació solen tenir correspondència amb l’entonació de la llengua oral i, en alguns casos, amb el codi de llenguatge no verbal (gestos, pauses, moviments...), però cal evitar fer una associació sistemàtica entre els dos canals de comunicació, ja que això pot induir a errors greus de puntuació o a col·loquialismes sintàctics, com ara substituir paraules per signes de puntuació. D) Variació. La variació fa referència a la capacitat expressiva general d’un text. Té una relació directa amb la riquesa del llenguatge, amb la diversitat sintàctica, amb la varietat i la precisió lèxica, amb els recursos retòrics per a la comunicació, etc.

1.3 L’adequació. Aquesta propietat textual té a veure amb l’objectiu final del text (informar, convèncer, instruir…), amb el destinatari (públic ampli i variat, públic restringit i especialitzat) i amb el canal (oral o escrit). Tots aquests trets afecten el registre, és a dir, la modalitat del discurs que determina el grau de formalitat d’un text. A grans trets, es distingeixen tres graus de formalitat: grau de formalitat alt, grau de formalitat neutre/mitjà i grau de formalitat baix.



Els textos que cal produir en el nivell superior han de tendir al grau de formalitat neutre, és a dir, cal fugir de les formes excessivament cultes: llurs, vers, àdhuc…



2. Els models de progressió temàtica Abans de passar a explicar quins són i com funcionen, cal aclarir els conceptes següents:

Tema. Per tema entenem allò de què es diu alguna cosa. Seria semblant al subjecte d'una frase, però traslladat a la frase en relació al paràgraf.

Rema. Per rema entenem allò que es diu d'alguna cosa. Seria semblant al predicat d'una frase, però traslladat a la frase en relació al paràgraf.

2.1. Progressió de tema constant

Un hipotètic paràgraf de 3 frases que seguís aquest model seria així: la frase 1 (F1) consta d'un tema (T1) i un rema (R1). La frase 2 (F2) consta del mateix tema (T1) amb un rema nou (R2). La frase 3 (F3) consta del mateix tema (T1) que les frases 1 i 2, però amb un rema nou (R3). Aquest model de progressió temàtica facilita molt agrupar les idees principals en paràgrafs.

2.2. Progressió de tema lineal

Un hipotètic paràgraf de 3 frases que seguís aquest model seria així: la frase 1 (F1) consta d'un tema (T1) i d'un rema (R1). A la frase 2 (F2), el rema de la frase 1 (R1) es converteix en el tema (T2), al qual s'afegeix un rema (R2). A la frase 3 (F3), el rema de la frase 2 (F2) es converteix en el tema de la frase 3 (F3), al qual s'afegeix un rema nou (R3). D'aquesta manera, anem fent una "trena" de temes i remes perquè el text avanci.

2.3. Progressió de tema derivat

A diferència dels altres dos models, en aquest és més útil centrar-se en el paràgraf que en la frase. Així, la primera frase conté un tema (T1), el rema de la qual (R1) es divideix en diversos subremes (R1a, R1b, R1c...). Cadascun d'aquests subremes passarà a ser el tema (T2, T3, T4...) de cadascuna de les frases següents.

L’esquema i amb exemples de cadascun d’aquests models és el següent:



MODELS DE PROGRESSIÓ TEMÀTICA TÈCNIQUES DE REDACCIÓ

TEMA CONSTANT (frase)

F1 T1 R1

F2 T1 R2

F3 T1 R3

Exemple: Els transportistes francesos (T1) es troben immersos novament en una crisi (R1). Els afectats (T1) consideren que encara no s’ha arribat a una solució definitiva(R2); els vaguistes (T1), però, sembla que aquesta vegada estan disposats a arribar fins al final per tal d’aconseguir resoldre definitivament el problema ... (R3)

TEMA LINEAL (frase)

F1 T1 R1

F2 T2 R2

F3 T3 R3

Exemple: Els transportistes francesos (T1) es troben immersos novament en una crisi (R1). El conflicte no és nou (T2): ara fa dos anys es produïa una situació semblant (R2). En aquella ocasió (T3), però, les solucions a què s’arribà no foren vàlides (R3) …

TEMA DERIVAT (paràgraf)

T1 R1(a b c)

T2 R2 T3 R3 T4 R4

Exemple: Els transportistes francesos (T1) es troben immersos novament en una crisi (R1), rèplica exacta de la que es produïa ara fa dos anys (R1a), i a la qual sembla que ni sindicats ni patronal no acabaren de trobar una solució definitiva (R1b). Potser és per això que aquesta vegada els afectats semblen fermament decidits a fer-se escoltar (R1c). Fa dos anys el transport per carretera d’Europa quedava col·lapsat, cosa que provocà grans pèrdues en els diversos sectors industrials i queixes formals dels governs de tots els països afectats ... Aleshores, s’arribà a un pacte que, si hagués estat efectiu, hauria evitat que es tornés a repetir la situació; caldria examinar amb deteniment quins foren els punts febles de l’acord signat en aquella ocasió ... Ara, els vaguistes han donat a la situació un caire d’ultimàtum que posa de manifest la poca habilitat dels qui en altres ocasions han cregut haver resolt definitivament un problema que sorgeix periòdicament ...

síntesi de tècniques de redacció ii

Education