tàctica, tècnica i estratègia: un enfocament funcional · “res no es tan pràctic com una bona...
TRANSCRIPT
Universitat Autònoma de Barcelona
Facultat de Psicologia Departament de Psicologia de l’Educació
TÀCTICA, TÈCNICA I ESTRATÈGIA:
UN ENFOCAMENT FUNCIONAL
Josep Solà i Santesmases
Doctorat en Psicologia de l’Aprenentatge Humà
Director: Dr. Josep Roca i Balasch Tardor de 2004
AGRAÏMENTS
Vull agrair de tot cor a totes aquelles persones que m’han ajudat a escriure
aquesta tesi doctoral. Ajuts de tots tipus, de tots colors, tàcits o formals.
En primer lloc al meu tutor, el doctor Josep Roca, per omplir de saviesa els meus
dubtes, per la paciència que va més enllà de l’horitzó del mar, que a ell tant li
agrada. Un dia em va dir que desenvolupar una tesi doctoral era com navegar per
la superfície del mar blau. No hi ha camins predeterminats. El doctorand havia de
trobar el seu camí en la immensitat. I així, si jo he portat el timó del projecte, en
Josep ha estat aquella brisa marina que, de forma precisa i constant, anava inflant
la vela de la petita embarcació perquè arribés a bon port.
Al millor professor de llengua catalana, a qui sempre he pogut recórrer durant la
meva formació. Per la confiança de tants anys, per haver estat sempre disposat a
ajudar desinteressadament amb la seva saviesa ortogràfica i sintàctica. Quan un
antic professor esdevé un amic. Quan la correcció lingüística d’aquesta extensa
tesi porta el seu segell. Novament gràcies, Miquel Creixell.
A tots els amics i companys que han hagut de suportar el meu neguit durant els
anys d’elaboració de la tesi. Persones que sempre m’han mostrat estima,
comprensió. Per què els hi reconvertia, sense adonar-me’n i massa vegades, les
disteses converses en monotemàtiques i que, tot i això, mai van deixar d’estar a la
vora aconsellant-me serenament, recolzant-me, escoltant-me.
I per la Lidia, en Pau i la Clara. Perquè, arribat aquí, ja no trobo les paraules per
escriure el que sento... Perquè només vull dir que ells són el millor que tinc en
aquesta vida. Per què procuraré retornar-li’s ben aviat les hores que els he pres
per dedicar-me a aquest projecte. Perquè de no tenir-los, no res tindria cap sentit.
A tothom, moltes gràcies.
“Res no es tan pràctic com una bona teoria”
(KURT LEWIN, 1951, p. 169)
SUMARI I
SUMARI
SUMARI II
INTRODUCCIÓ 1
PART I: REVISIÓ TEÒRICA DEL CONCEPTE DE TÀCTICA I
ELECCIÓ D'UN MARC TEÒRIC PSICOLÒGIC
Capítol 1: MODELS TEÒRICS DE LA TÀCTICA ESPORTIVA.
1.1. Fonaments Teòrics dels Models de Tàctica Esportiva 13
1.1.1. CRITERI DE CAUSALITAT SOBRE LA INDIVIDUALITAT
HUMANA: DUALISME CARTESIÀ. 14
1.1.1.1. Mecanicisme de la res extensa i dualisme de l’home. 15 Mecanicisme i Determinisme de la res extensa.
Dualisme en la concepció de l’home.
1.1.1.2. Dualisme com a reflex de la transposició dels models
teòrics biològics a l’explicació de la individualitat humana. 17
1.1.1.3. Dualisme i línia empirista. 18 Conductisme. Escola Reflexològica: Condicionament Clàssic o Responent.
Neoconductisme: Condicionament Operant o per Reforçament. 1.1.1.4. Dualisme i línia racionalista. 24
Teoria Cibernètica i psicologia.
1.1.1.5. Quadre resum dels Models Dualistes. 30
1.1.1.6. Model Antidualista: Model de Camp. 31 Model de Camp Gestàltic i K. Lewin.
Model de Camp Interconductual de J.R. Kantor.
1.1.2. CRITERI DE DESCRIPCIÓ ESTRUCTURAL. 42
1.1.2.1. Estructuralisme. 42
1.1.2.2. Psicologia de la Forma, Fenomenologia i Estructuralisme. 44
1.1.2.3. Teoria General de Sistemes i Estructuralisme. 46
1.2. Model Ambientalista – Reflexològic 50
1.2.1. MODEL REFLEXOLÒGIC: DUALISME EMPIRISTA. 50
1.2.2. CONCEPTE DE TÀCTICA I MODEL REFLEXOLÒGIC. 55
SUMARI III
1.3. Model Cognitiu-Cibernètic 58
1.3.1. MODEL COGNITIU-CIBERNÈTIC: DUALISME RACIONALISTA. 58
1.3.1.1. Programes i Esquemes Motors 59 Programa Motor d’Adams (1971).
Esquema Motor de Schmidt (1975). Teoria dels 2 Esquemes. J. Corraze (1990).
1.3.2. CONCEPTE DE TÀCTICA I MODEL COGNITIU-CIBERNÈTIC. 64
1.4. Model Fenòmeno-Estructural 78
1.4.1. L’ANTECEDENT: TEORIA GLOBALISTA (PSICOLOGIA DE
LA FORMA). 78
1.4.2. CONCEPTE DE TÀCTICA I MODEL FENOMENO
ESTRUCTURAL. 80
1.5. Model Praxeològic 86
1.5.1. PRAXEOLOGIA: TEORIA GENERAL DE SISTEMES I
ESTRUCTURALISME. 86
1.5.1.1. Universals Ludomotors: Estructura Objectiva. 89
1.5.1.2. Aproximació Sistèmica al Model Praxeològic. 91
1.5.2. CONCEPTE DE TÀCTICA I MODEL PRAXEOLÒGIC. 95
1.6. Model Interconductual i Psicologia de la Relació 99 1.6.1. PSICOLOGIA DE LA RELACIÓ. 99
1.6.1.1. Fonaments teòrics de la Psicologia de la Relació.
Relacions o Funcions. 99 Funció Dimensional. Funció Contextual. Funció Suplementària. Funció Selectora. Funció Substitutiva.
1.6.1.2. El Model de Camp en la Psicologia de la Relació. 105
1.6.2. CONCEPTE DE TÀCTICA I PSICOLOGIA DE LA RELACIÓ. 108
1.7. Quadre Resum dels Models Teòrics: Tècnica, Tàctica i Estratègia en els diferents Models. 111
SUMARI IV
Capítol 2: UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL.
2.1. Descripció i Explicació 115
2.1.1. SUPÒSITS BÀSICS DE L’ORGANITZACIÓ CIENTÍFICA. 115
2.1.2. CLASSIFICACIÓ GENERAL DE LES CIÈNCIES. 117
2.1.2.1. Ciències Morfològiques. 117
2.1.2.2. Ciències Funcionals. 118
2.1.2.3. Ciències Tecnològiques. 119
2.1.2.4. Ciències Formals. 120
2.2. Model Teòric de Camp i Psicologia Funcional 122 2.2.1. CRITERI, CATEGORIA I CONCEPTES FUNCIONALS. 122
2.2.1.1. Institució Subjecte-Predicat. 123 Categorització de Ryle (1967)
2.2.1.2. Institució Cos-Ànima. 125
2.2.1.3. Institució Organisme-Medi. 126
2.2.2. EL MODEL DE CAMP EN LA PSICOLOGIA FUNCIONAL:
QUALITAT, QUANTITAT I EVOLUCIÓ. 127
2.2.2.1. Model de Camp en la Psicologia Funcional i Natural. 129 Qualitat: Forma, Materialitat i Finalitat.
Quantitat: Factors Estructurals, Històrics i Situacionals. Evolució: Eficiència i Individualitat.
2.2.2.2. Representació Gràfica del Model de Camp Psicològic. 135
2.2.2.3. Representació de l’Organització Funcional Humana. 136
2.2.3. APORTACIONS DEL MODEL DE CAMP FUNCIONAL. 137
2.3. Moviment en Qualitat: Comportament Psicològic 138 2.3.1. NIVELLS FUNCIONALS. 140
2.3.1.1. Associació Rígida. 140
2.3.1.2. Associació Canviant. 140
SUMARI V
2.3.2. PARÀMETRES. 141
2.3.2.1. Temps. 141
2.3.2.2. Mode. 141
2.3.2.3. Temps i Mode. 141
2.3.3. FINALITATS. 142
2.3.3.1. Condicionament. 142
2.3.3.2. Percepció. 142
2.3.3.3. Enteniment. 143
2.3.4. TAULA COMPORTAMENTAL PSICOLÒGICA. 143
2.4. Percepció 145
2.4.1. CONSTÀNCIA. 145
2.4.1.1. Constància Temporal. 145 Anticipació. Ritme.
2.4.1.2. Constància Tèmporo-Modal. 145 Cadenes i Automatismes Motors. Orientació Musical.
2.4.1.3. Constància Modal. 146 Constàncies Espacials. Constàncies Compostes.
2.4.2. CONFIGURACIÓ. 146
2.4.2.1. Configuració Temporal. 147 Percepció de la Velocitat.
2.4.2.2. Configuració Tèmporo-Modal. 147 Percepció del Moviment. Llançaments. Equilibració
2.4.2.3. Configuració Modal. 148 Constància de la Mida i la Distància en l’espai tridimensional.
2.4.3. TÈCNICA. 149
SUMARI VI
2.5. Enteniment 149
2.5.1. CONEIXEMENT. 149
2.5.1.1. Coneixement Tèmporo- Modal. 149 Coneixement Tàctic.
Reforçament. Discriminació i Encadenament
2.5.1.2. Coneixement Modal. 150
2.5.2. INTERPRETACIÓ. 150
2.5.2.1. Interpretació Tèmporo-Modal. 150 Rol i Posicionament. Interpretació Tàctica.
2.5.2.2. Interpretació Modal. 151 Parlar Metafòric.
2.5.3. TÀCTICA. 151
2.6. Integració Funcional 152
2.6.1. INTEGRACIÓ PSICOSOCIAL: COGNICIÓ - INTERACCIÓ. 152
2.6.2. INTEGRACIÓ DE FINALITATS: PSICOSOCIAL-PSICOFÍSICA. 152
SUMARI
VII
PART II. OBJECTE D'ESTUDI: LA TÀCTICA ESPORTIVA I EL
COMPORTAMENT MOTOR ASSOCIATIU.
ACCIÓ TÈCNICA I COGNICIÓ ESTRATÈGICA.
Capítol 3: MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT FORMA I FINALITAT DEL COMPORTAMENT MOTOR
ASSOCIATIU. MOVIMENT I COGNICIÓ.
3.1. El Moviment Humà. 155
3.1.1. COMPORTAMENT MOTOR O MOTRICITAT HUMANA. 155
3.1.2. MODALITATS DE LA CONTRACCIÓ MUSCULAR. 156
3.1.3. COMPORTAMENT MOTOR BIOLÒGIC I PSICOLÒGIC. 161
3.2. Materialitat del Comportament Motor Associatiu: Funcionalitat Biològica. 162
3.2.1. FUNCIONALITAT BIOLÒGICA REACTIVA. 163
3.2.2. REACCIONS SENSORIALS. 166
3.2.2.1. Modalitats de Reaccions Sensorials. 168 Interoceptiva, Propioceptiva, Exteroceptiva.
3.2.2.2. Sensibilitat Protopàtica i Sensibilitat Epicrítica. 171
3.2.2.3. Taula dels Elements Sensorials. 173
3.2.2.4. Sensibilitat Propioceptiva i Cinestèsica. 174 Receptors Musculars, Receptors Tendinosos,
Receptors Articulars, Receptors Vestibulars.
3.2.3. COMPORTAMENT MOTOR REACTIU: REFLEXOS MOTORS. 182
3.2.3.1. Reflexos Motors Caducs. 183
3.2.3.2. Reflexos Motors Permanents. 185
SUMARI
VIII
3.3. Forma del Comportament Motor Associatiu: Funcionalitat Psicològica. 189
3.3.1. FUNCIONALITAT PSICOLÒGICA. 189
3.3.2. SEQÜÈNCIA DE MOVIMENT I SENSIBILITAT PROPIOCEPTIVA. 191
3.3.2.1. Antecedent Operant: Encadenament i Baula en
B.F. Skinner. 191
3.3.2.2. Seqüència de Moviment i Sensibilitat Propioceptiva:
Comportament Motor Associatiu. 195
3.3.3. RELACIÓ D’OCURRÈNCIA I NIVELLS FUNCIONALS DE
LES SEQÜÈNCIES MOTRIUS. 199
3.3.3.1. Paràmetres Temps i Mode. Repetició i Sèrie. 199
3.3.3.2. Seqüència d’Associació Rígida. 201
3.3.3.3. Seqüència d’Associació Canviant. 202
3.3.4. LES BAULES DE LA SEQÜÈNCIA: CICLICITAT I
ACICLICITAT DEL MOVIMENT. 203
3.3.5. EL TEMPS: PARÀMETRE DISTINTIU DE LA SEQÜÈNCIA DE
MOVIMENT HUMÀ. 206
3.3.5.1. El paràmetre Temporal i la Seqüència de Moviment. 206
3.3.5.2. Temps Condició d’Execució i Temps Criteri d’Èxit. 207 Condició d’Execució Criteri d’Èxit de l’Execució
3.3.5.3. Criteri d’Èxit temporal i la Relació d’Ocurrència. 209 Temporalització. Sincronització.
3.3.5.4. Quadre resum de la Seqüència de Moviment Humà:
Criteri d’Èxit Temporal i Relació d’Ocurrència. 212
3.4. Finalitat del Comportament Associatiu Motor: Percepció i Enteniment Tèmporo-Modal. 213
3.4.1. ACCIÓ, INTERACCIÓ I COGNICIÓ. 215
3.4.1.1. Acció: Comportament Motor en l’Entorn Físic. 222 3.4.1.2. Interacció: Comportament Motor en l’Entorn Social. 224
3.4.1.3. Finalitat i Temporalitat. 226
SUMARI
IX
3.4.2. INTEGRACIÓ FUNCIONAL I COMPORTAMENT MOTOR. 234
3.4.2.1. Concepte d’Integració Funcional. 234
3.4.2.2. Percepció Tèmporo- Modal: Acció ≡
Enteniment Tèmporo - Modal: Enteniment. 236
3.4.2.3. Percepció Tèmporo- Modal: (Inter)Acció ≡
Enteniment Modal: Cognició. 238
3.4.2.4. Enteniment Modal: Saber Cognoscitiu ≡
Inter(Acció) Motriu. 239
SUMARI
X
Capítol 4: LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ ACCIÓ D’AJUSTAMENT FÍSIC.
4.1. Comportament Motor Associatiu i Percepció: Acció i
Tècnica Esportiva. 243
4.1.1. REVISIÓ I CRÍTICA DE LES PRINCIPALS CLASSIFICACIONS
DE LA MOTRICITAT HUMANA. 243 Poulton (1957), Tessié (1962), Knapp (1963), Fitts (1965), Bouet (1968), Durand (1969), Matveeiev (1975), Gentile (1975), Parlebás (1981), Hernández
i Blázquez (1985), Cratty (1982), Singer (1986), Almond (1990)
4.1.2. PROPOSTA DE TAXONOMIA FUNCIONAL DEL
COMPORTAMENT MOTOR ASSOCIATIU. 248
4.1.2.1. Finalitat Física de l’Acció: Medi i Objectes. 255
4.1.2.2. Integració dels diferents criteris de classificació
descriptius. 258
4.1.3. HABILITATS MOTRIUS BÀSIQUES I HABILITATS MOTRIUS
ESPECÍFIQUES: ACCIÓ I TÈCNICA ESPORTIVA. 260
4.2. Tipologies de Moviment d’Acció. 263
4.2.1. ACCIÓ EN LA CONSTÀNCIA I EN LA CONFIGURACIÓ. 263
4.2.1.1. Acció en la Constància: Cíclica i Acíclica Intra-Repetició. 263
4.2.1.2. Acció en la Configuració: Acíclica Inter-Repetició. 267
4.2.2. COMPORTAMENT TÒNIC, ESTÀTIC O POSTURAL. 273
4.2.2.1. Actitud Postural Estàtica. 273
4.2.2.2. Actitud Postural Dinàmica. 274
4.2.2.3. Taula del Comportament Motor Tònic, Estàtic, Postural 277
4.2.3. COMPORTAMENT FÀSIC, DINÀMIC O CINÈTIC:
ACCIÓ (I INTERACCIÓ) EN LA CONSTÀNCIA. 278
4.2.3.1. Acció Cíclica. 278
4.2.3.2. Acció Acíclica Intra-Repetició. 278
4.2.3.3. Acció i Ritme Musical. 279
4.2.3.4. Interacció Cíclica. 282
SUMARI
XI
4.2.3.5. Interacció Acíclica Intra-Repetició. 282
4.2.3.6. Interacció i Ritme Musical. 282
4.2.3.7. Taula del Comportament Fàsic, Dinàmic o Cinètic:
Acció (i Interacció) en la Constància. 284
4.2.4. COMPORTAMENT FÀSIC, DINÀMIC O CINÈTIC:
ACCIÓ (I INTERACCIÓ) CONFIGURATIVA. 285
4.2.4.1. Acció Acíclica Inter-Repetició. 285
4.2.4.2. Interacció Acíclica Inter-Repetició. 287
4.2.4.3. Taula del Comportament Fàsic, Dinàmic o Cinètic:
Acció (i Interacció) en la Configuració. 292
4.3. Taxonomia i Caracterització Funcional de l’Acció Tècnica. 293
4.3.1. TAXONOMIA FUNCIONAL DE L’ACCIÓ TÈCNICA ESPORTIVA. 293
4.3.2. INCLUSIVITATS. 295
4.3.2.1. Inclusivitat del Comportament Motor Estàtic o Postural
en el Comportament Dinàmic o Cinètic. 295
4.3.2.2. Inclusivitat de l’Acció en la Constància en l’Acció
Configurativa. 296
4.3.3.3. Inclusivitat i Accions Tècniques. 297
4.3.3. CARACTERITZACIÓ FUNCIONAL DE LA TÈCNICA ESPORTIVA. 298 La Tècnica és Acció
La Tècnica està present en tots els esports. La Tècnica és sempre Individual funcionalment (Forma i Finalitat) La Tècnica no és sinònim d’Automatització. La Tècnica és idèntica funcionalment en Atac i en Defensa La Tècnica es presenta funcionalment heterogènia (Constància i Configuració) La Tècnica presenta doble Inclusivitat.
SUMARI
XII
Capítol 5: LA TÀCTICA ESPORTIVA. LA INTERACCIÓ MOTRIU D’AJUSTAMENT SOCIAL.
5.1. Comportament Motor, Societat i Interacció Motriu 307
5.1.1. PSICOLOGIA I SOCIOLOGIA: JUSTIFICACIÓ
PSICOSOCIAL DE LA MOTRICITAT HUMANA. 307 Convenció social i Enteniment
5.1.2. LA INTERACCIÓ MOTRIU ASSOCIATIVA I LES
RELACIONS INTERPERSONALS EN L’ESPORT. 311
5.1.2.1. Interacció Motriu. 311 Interacció com a Finalitat Interacció com a Mitjà
5.1.2.2. Relacions Interpersonals en l’Esport. 317 1, 1×1, 1×n, n, n×n
5.1.2.3. Interacció Motriu i Relacions Interpersonals. 320
5.1.3. LES CONVENCIONS DE LA INTERACCIÓ MOTRIU. 321
5.1.3.1. Assoliment d’un Objectiu Físic 321
5.1.3.2. Harmonització Perceptiva. 324
5.1.3.3. Modificació de la Seqüència Motriu 327
5.1.3.4. Interacció Motriu i Convencions: Coneixement i
Interpretació 332
5.1.4. QUADRE-RESUM D’INTERACCIÓ, RELACIONS
INTERPERSONALS I CONVENCIONS. 333
5.1.4.1. Interaccions, Relacions Interpersonals i
Convencions. 335
5.1.4.2. Modificació de la Seqüència de Moviment:
Seqüència Única i Elecció Perceptiva. 340
5.1.4.3. Harmonització Perceptiva Configurativa. 341
SUMARI
XIII
5.2. Tipologies de Moviment d’Interacció 343 5.2.1. CONEIXEMENT TEMPORO-MODAL. 345
5.2.1.1. Tipologies sense Modificació de la Seqüència Motriu 345 Coneixement Individual. Coneixement Grupal.
5.2.1.2. Taula del Coneixement: Seqüències i Sensorialitats 349
5.2.2. INTERPRETACIÓ TEMPORO-MODAL 350
5.2.2.1. Tipologies amb Modificació de la Seqüència Motriu 351 Interpretació Individual. Interpretació Grupal.
5.2.2.2. Taula de la Interpretació: Seqüències i Sensorialitats 357
5.3. Taxonomia Funcional de la Interacció Motriu i Tàctica Esportiva 358
5.3.1. TAXONOMIA FUNCIONAL DE LA INTERACCIÓ MOTRIU. 358
5.3.2. INTERACCIÓ MOTRIU : CONEIXEMENT I INTERPRETACIÓ. 360
5.3.2.1. Interaccions sobre Accions Motrius Tècniques de
Constància: Coneixement Pur (Associació Rígida). 361
5.3.2.2. Interaccions sobre Accions Motrius Tècniques de
Configuració: Coneixement Mixt i Interpretació
(Associació Canviant). 362
5.3.3. LA TÀCTICA ESPORTIVA: INTERACCIÓ MOTRIU
D’INTERPRETACIÓ EN LA CLASSE D’ELECCIÓ
PERCEPTIVA. 363
5.3.3.1. Concepte Funcional de Tàctica Esportiva. 363
5.3.3.2. Classificació Funcional dels Esports. Esports
Tècnics, Esports Tècnics Interactius i Esports
Tàctics. 365
5.3.3.3. Esports Tàctics: Atac i Defensa, Individual o Col·lectiva 367 Tàctica d’Atac i Tàctica de Defensa:
. Possessió de la pilota o Iniciativa en el joc.
. Transicions: Contraatac i Balanç Defensiu. Tàctica Individual o Tàctica Col·lectiva. Interrelació Tàctica d’Atac i Tàctica de Defensa + Tàctica Individual o Tàctica Col·lectiva
SUMARI
XIV
5.3.4. INCLUSIVITAT DE LES CONVENCIONS I FINALITATS. 375
5.3.4.1. Inclusivitat del Coneixement en la Interpretació. 375
5.3.4.2. Inclusivitat de la Tècnica en la Tàctica 376
5.3.4.3. Inclusivitat Interpretativa: La Tàctica Individual en
la Tàctica Col·lectiva 378 Igualtat, Superioritat i Inferioritat numèrica. Cohesió d’Equip
5.3.5. CONCEPTE FUNCIONAL DE TÀCTICA ESPORTIVA I
MODELS TEÒRICS. 380
5.3.5.1. Concepte funcional de Tàctica Esportiva i Model
Ambientalista-Reflexològic 380
5.3.5.2. Concepte funcional de Tàctica Esportiva i Model
Cognitiu-Cibernètic 382
5.3.5.3. Concepte funcional de Tàctica Esportiva i Model
Fenòmeno-Estructural 383
5.3.5.4. Concepte funcional de Tàctica Esportiva i Model
Praxeològic 384
5.3.5.5. Concepte funcional de Tàctica Esportiva i Model
Interconductual 386
5.4. Caracterització Funcional de la Tàctica Esportiva i Esports Tàctics 390
La Tàctica és Interacció (i Integració Funcional) La Tàctica no està present en tots els esports. La Tàctica és formalment sempre Individual i només quant a la presència
de la convenció d’Harmonització Perceptiva permet diferenciar-se entre Tàctica Individual o Tàctica Col·lectiva.
La Tàctica és idèntica funcionalment en Atac i en Defensa. La Tàctica es presenta funcionalment homogènia (només Interpretació) La Tàctica presenta múltiple Inclusivitat.
SUMARI
XV
Capítol 6: L’ESTRATÈGIA ESPORTIVA. LLENGUATGE I COGNICIÓ.
6.1. Llenguatge i Cognició en el Model de Camp. 407
6.1.1. SABER INTERACTIU I SABER COGNOSCITIU. 407
6.1.2. LLENGUATGE. 408
6.1.3. LLENGUATGE EN MORFOLOGIES REACTIVES MANIFESTES
I NO MANIFESTES. 410
6.2. Ajust d’Enteniment Modal a l’Entorn Social Cognoscitiu. 413 6.2.1. TIPOLOGIES DE SABERS COGNOSCITIUS: CONEIXEMENT I
INTERPRETACIÓ MODALS. 413
6.2.2. TEORIA ESPORTIVA. 416
6.2.3. REGLAMENT ESPORTIU. 418
6.2.4. ENTRENAMENT PSICOLÒGIC O MENTAL. 419
6.2.5. ESTRATÈGIA ESPORTIVA. 421
6.2.5.1. Estratègia i Praxeologia. 423
6.2.5.2. Estratègia i Model Interconductual. 424
6.2.5.3. Estratègia i Esports. 425
6.3. Integració Funcional i Sabers Cognoscitius en l’Esport. 427
6.3.1. ACCIÓ ≡ COGNICIÓ. 427
6.3.2. COGNICIÓ ≡ (INTER)ACCIÓ. 428
6.3.2.1. Un antecedent teòric: Teoria de l’Aprenentatge Social
d’A. Bandura. 429
6.3.2.2. Un treball experimental sobre Integració Funcional
Cognició-Interacció (Solà, 1998). 432
6.3.3. QUADRE-RESUM DE LES INTEGRACIONS FUNCIONALS
EN ELS ESPORTS. 433
SUMARI
XVI
6.4. Caracterització Funcional de l’Estratègia Esportiva. 435
L’Estratègia és Cognició
L’Estratègia està present en tots els esports. L’Estratègia és formalment sempre Individual i només quant es refereix a la
convenció d’Harmonització Perceptiva permet diferenciar-se entre Individual i Col·lectiva.
L’Estratègia s’ha de fer manifesta a través del Llenguatge o de la Gestualitat. L’Estratègia pot referir actuacions d’Atac i Defensa o de Tècnica i
Tàctica indistintament L’Estratègia s’ha de presentar funcionalment com a Coneixement L’Estratègia Esportiva és Contextualitzada (Curt Termini), compartida i
Relativament modificable en funció dels Esports
6.5. Tècnica, Tàctica i Estratègia: Resum Gràfic i Conclusió 444 6.5.1. TÈCNICA, TÀCTICA I ESTRATÈGIA: RESUM GRÀFIC. 444
6.5.2. CONCLUSIÓ: LA TÀCTICA DIFERENCIA ESTRUCTURALMENT
ELS ESPORTS. 446
SUMARI
XVII
PART III. ENTENIMENT HUMÀ, INTEL.LIGÈNCIA I TÀCTICA
ESPORTIVA. EDUCACIÓ TÀCTICA.
Capítol 7: INTEL.LIGÈNCIA I MODEL DE CAMP FUNCIONAL.
ENTENIMENT INTERACTIU INTERPRETATIU I TÀCTICA.
7.1. Aproximació al concepte d’Intel·ligència 449
7.1.1. INTEL.LIGÈNCIA: CRITERI D’EXTENSIÓ (DISPOSICIÓ) O
CRITERI DE COMPORTAMENT (ACTE). 449
7.1.2. MODELS PSICOMÈTRICS. 453
7.1.2.1. Models Monolítics. 453
7.1.2.2. Models Factorials. 455
7.1.2.3. Models Jeràrquics. 456
7.1.3. MODELS COGNITIUS. 457
7.1.4. MODEL SISTÈMIC I TEORIA GENERAL DE SISTEMES. 459
7.1.5. LÍNIES DE FUTUR EN LA CONCEPCIÓ DE LA
INTEL·LIGÈNCIA. 460
7.2. Intel·ligència i Model de Camp Funcional. 462
7.2.1. CONCEPTE DE INTEL.LIGÈNCIA I MODEL DE CAMP. 462
7.2.2. INTEL·LIGÈNCIA INTERACTIVA I TÀCTICA EN EL
MODEL DE CAMP FUNCIONAL. 464
7.2.2.1. Un dibuix de la intel·ligència funcional i natural. 464
7.2.2.2. Intel·ligència en sentit ample: adaptació a l’entorn. 466
7.2.2.3. Intel·ligència en sentit restringit: Enteniment
Interactiu Interpretatiu i la Tàctica. 473
SUMARI
XVIII
Capítol 8: EDUCACIÓ DE LA TÀCTICA ESPORTIVA:
PROPOSTA D’UN MODEL DIDÀCTIC.
8.1. Aplicacions didàctiques dels diferents Models Teòrics: Metodologia Analítica i Metodologia Global. 483
8.1.1. DIDÀCTICA I MODEL AMBIENTALISTA – REFLEXOLÒGIC:
PEDAGOGIA ANALÍTICA. 486
8.1.2. DIDÀCTICA I MODEL FENÒMENO-ESTRUCTURAL. 487
8.1.2.1. Pedagogia Global : Estaticisme gestàltic de Theodorescu. 487
8.1.2.2. Pedagogia Sintètica: Estructuralisme Dinàmic de Bayer. 487
8.1.2.3. Programació Tècnico-Tàctica en la Pedagogia Sintètica. 488
8.1.3. DIDÀCTICA I MODEL COGNITIU-CIBERNÈTIC. 489
8.1.3.1. Etapes Metodològiques de la Formació Tècnico
—Tàctica de F. Mahlo (1969). 490
8.1.3.2. Fases de la Iniciació Esportiva de
F. Sánchez-Bañuelos (1986). 491
8.1.3.3. Etapes de Formació Tàctica en els Esports de
Col·laboració - Oposició de J. Sampedro (1999). 492
8.1.4. ANÀLISI CRÍTICA: PROGRAMAR EN FUNCIÓ DE LA TÈCNICA
O PROGRAMAR EN FUNCIÓ DE LA TÀCTICA. 493
8.1.5. EXEMPLES DE FASES I ETAPES DE FORMACIÓ TÈCNICO-
TÀCTICA. 499
8.2. Principis Educatius per a la Tàctica Esportiva en el
Model de Camp Funcional. 503
8.2.1. CONCEPTE D’APRENENTATGE I MODEL DE CAMP. 503
8.2.2. PRINCIPIS EDUCATIUS PER A LA TÀCTICA ESPORTIVA. 505
8.2.2.1. No tots els esports presenten Tàctica 505
8.2.2.2. Metodologia: L’Aprenentatge evoluciona de
l’Associació Rígida a l’Associació Canviant. 506 Percepció Tèmporo-Modal o Tècnica.
Enteniment Tèmporo-Modal Interpretatiu o Tàctica.
SUMARI
XIX
8.2.2.3. El paràmetre temporal esdevé distintiu de l’Acció Tècnica i
de la Interacció Tàctica respecte dels Sabers Cognoscitius. 509
8.2.2.4. Complexitat Tècnico-Tàctica. 510
8.2.2.5. El Saber Cognoscitiu i el Llenguatge com a font
d’Aprenentatge genuïnament humà. 513
8.2.2.6. Ensenyament Analític i Ensenyament Global . 514
8.3. Proposta d’un Model Didàctic per a l’Educació Tàctica
Esportiva en el Model de Camp Funcional. 516
8.3.1. MODEL DIDÀCTIC PER A L’EDUCACIÓ TÀCTICA. 516
8.3.1.1. Tècnica. 519
8.3.1.2. Tècnica Interactiva. 522
8.3.1.3. Tàctica Individual. 524
8.3.1.4. Tàctica Col·lectiva. 526
8.3.1.5. Realitat de l’Esport Tàctic Col·lectiu. 529
8.3.2. PROPOSTA D’UN EXEMPLE D’INTERVENCIÓ
PEDAGÒGICA EN ELS ESPORTS D’EQUIP. 531
8.3.2.1. Conèixer la Convencionalitat Tàctica. 531 8.3.2.2. Interpretar la Convencionalitat. 533
8.3.3. CONTINGUTS PER A L’EDUCACIÓ TÀCTICA. 538
8.3.3.1. Joc. 538 Jocs Col·lectius o Pre-Esportius i Esports Reduïts
8.3.3.2. Principis de Tàctica Col·lectiva. 542
8.3.3.3. Mitjans Bàsics de Tàctica Col·lectiva. 543
8.3.3.4. Graus de llibertat de les convencions socials
interpretatives: del Joc Lliure al Joc amb Sistemes. 546 Joc Lliure, Joc per Conceptes i/o Normes, Joc amb Sistemes.
CONCLUSIONS. 555
REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES. 561
ÍNDEX DE FIGURES
I
ÍNDEX DE FIGURES
INTRODUCCIÓ Figura 1. Línia de pensament i recerca del model teòric. 8
PART I
Capítol 1: MODELS TEÒRICS DE LA TÀCTICA ESPORTIVA Figura 2. Models Teòrics de la Tàctica Esportiva i criteris de categorització. 14
Figura 3. Models Dualistes. 30
Figura 4. Representació general de l’individu en el món segons K. Lewin. 34
Figura 5. Diferenciació en regions de la persona i del medi psicològic segons
K.Lewin. 35
Figura 6. Models teòrics segons el criteri de descripció estructural. 42
Figura 7. Diferencies entre Sistemes Oberts i Sistemes Tancats. 48
Figura 8. Teoria dels dos Esquemes proposada per J. Corraze (1990). 61
Figura 9. Model de Tractament de la Informació de A.T. Weldford (1976). 62
Figura 10. Fases de l’acte tàctic i Memòria Tàctica, F. Mahlo (1969). 64
Figura 11. Procés d’elaboració d’un sistema funcional adequat per a
determinar una acció motriu racional, P.K. Anokhine (1974). 65
Figura 12. Decisió estratègico-tàctica de l’acció, B. Barth (1976). 66
Figura 13. Modelo de Ejecución Motriz, R. Marteniuk (1976). 67
Figura 14. Model de l’acció tàctico-estratègica, M. Grosser i Neumaier (1982) i
B. Barth (1980). 68
Figura 15. Modelo de la Coordinación de Moviminetos, K. Meinel i G. Schnabel
(1988). 69
Figura 16. Acció esportiva (moviment gest, acte tàctic), U. Muhlethaler (1989). 70
Figura 17. Modelo del Tratamiento de la Información, J.P. Famose (1992). 70
ÍNDEX DE FIGURES
II
Figura 18. Interrelació de procesos i mecanismes en l’execució del moviment.
V. Lòpez (1991). 71
Figura 19. Procesos decisionales en la acción de los juegos deportivos,
I. Konzag (1992). 72
Figura 20. Modelo del proceso perceptivo, I. Sonnenschein (1993). 73
Figura 21. Modelo de Capacidades de Rendimiento Deportivo: Modelo
Ecológico, J. Sampedro (1999). 74
Figura 22. Procés de Presa de Decisions, P. Moreno, J.P. Fuentes i F. Del
Villar (2003). 75
Figura 23. Principis, Fases, Factors i Formes atac i defensa, Theodorescu (1977). 80
Figura 24. Principis Generals d’Anàlisi dels Esports, C. Bayer (1992). 82
Figura 25. Elements de l’Estructura dels Jocs Col·lectius, C. Bayer (1992). 83
Figura 26. Estratègia, Tàctica i Tècnica segons J. Riera (1995). 111
Figura 27. Tàctica, Tècnica i relacions d’Oposició i Col·laboració segons J.
Riera (1995). 111
Figura 28. Paradigmes Psicològics i Models Teòrics. 112
Capítol 2: UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL.
Figura 29. Categories de Ryle (1967) i Gramàtica Generativa de Chomsky
(1965). 125
Figura 30. Moviments i Causes del Model de Camp Funcional, Roca (1996) . 129
Figura 31. Model de Camp Psicològic, Roca (1999). 135
Figura 32. Organització Funcional Humana, Roca (1999). 136
Figura 33. Associació Psicològica Funcional, Roca (1999). 139
Figura 34. Associació Rígida. 140
Figura 35. Associació Canviant. 140
Figura 36. Taula Comportamental Psicològica. 144
ÍNDEX DE FIGURES
III
PART II Capítol 3: MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT,
FORMA I FINALITAT DE L’ACCIÓ MOTRIU ASSOCIATIVA. Figura 37. Contraccions Dinàmiques i Contraccions Estàtiques. 157
Figura 38. Músculs Tònics i Músculs Fàsics, P. Chek (2000). 160
Figura 39. Comportament Motor Humà. 161
Figura 40. Reacció Biològica. 163
Figura 41. Esquema Reactiu, J. R. Barbany (1986). 163
Figura 42. Quadre de la Funcionalitat Biològica Reactiva. 165
Figura 43. Distribució de la informació sensitiva en els centres nerviosos
superiors, J. R. Barbany (1986). 167
Figura 44. Materialitat sensorial pel Comportament Motor. 173
Figura 45. Propiocepció, R. Rigal (1987). 174
Figura 46. a. Fusos Musculars i b. Terminacions en Roseta, J.R. Barbany
(1986). 176
Figura 47. Estats musculars i potencials d’acció dels receptors musculars i
tendinosos. 177
Figura 48. Potencials d’acció articulars segons moviment i velocitat,
J.R. Barbany (1986). 178
Figura 49. Potencials d’acció articulars segons moviment i velocitat II,
J.R. Barbany (1986). 178
Figura 50. Sistema Vestibular, R. Rigal (1987). 179
Figura 51. Funcionament dels Canals SemiCirculars, R. Rigal (1987). 180
Figura 52. Cèl·lules Ciliades dels Canals Semicirculars i Cilis del Sistema Macular,
R. Rigal (1987). 181
Figura 53. L’Arc Reflex segons R. Rigal (1987). 182
Figura 54. Associació (simplificació dels esquemes proposats per Roca a
les figures 33, 34 i 35, que ja inclou el temps i mode) i Reacció. 189
Figura 55. Paradigma del Condicionament Operant, B.F.Skinner (1985). 191
Figura 56. Discriminació i Encadenament. 192
ÍNDEX DE FIGURES
IV
Figura 57. Discriminació, Encadenament i Model Funcional. 195
Figura 58. Seqüència de Moviment Humà. 196
Figura 58 bis. Seqüència de Moviment Humà i Durada. 199
Figura 59. Seqüència de Moviment d’Associació Rígida. 201
Figura 60. Seqüència de Moviment d’Associació Canviant. 202
Figura 61. Seqüència de Moviment Cíclica (Associació Rígida): la braçada de
crol segons James E. Counsilman (1968), en Luttgens i Wells (1985). 205
Figura 62. Quadre resum de la Seqüència de Moviment Humà. 212
Figura 63. Acció, Interacció i Cognició. 215
Figura 64. El subjecte es relaciona amb el medi pel Moviment i pel Llenguatge. 221
Figura 65. Cognició i Temporalitat Condició d’Execució. 226
Figura 66. Acció i Temporalitat Criteri d’Èxit. 227
Figura 67. Temporalitat Criteri d’Èxit, Temporalitat Condició d’Execució i
Finalitat. 229 Figura 68. Proporcionalitat temporal d’una seqüència de moviment. 231
Figura 69. Comportament Motor Associatiu: Forma, Finalitat i Criteri d’èxit Temporal. 232
Figura 70. Integració Funcional Acció-Interacció. 237
Figura 71. Integració Funcional Cognició-Inter(acció). 239
Capítol 4: LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ ACCIÓ D’AJUSTAMENT FÍSIC.
Figura 72. Criteris de la Taxonomia Funcional. 249
Figura 73. Percepció del Moviment: Comportament Motor Associatiu. 250
Figura 74. Tipologies de Moviment d’Acció. 253
Figura 75. Classificació dels Objectes. 257
Figura 76. Tipologies de Moviment de l’Acció i Gradient de Nivell Funcional. 271
Figura 77. Acció en la Constància i en la Configuració. 272
Figura 78. Taula del Comportament Motor Tònic, Estàtic o Postural. 277
Figura 79. Taula del Comportament Motor Fàsic, Dinàmic o Cinètic:
Acció en la Constància. 284
ÍNDEX DE FIGURES
V
Figura 80. Taula del Comportament Motor Fàsic, Dinàmic o Cinètic:
Acció Configurativa. 292
Figura 81. Taxonomia Funcional de l’Acció Motriu Tècnica. 294
Figura 82. Inclusivitats d’Accions Tècniques. 297
Figura 83. Acció Tècnica Esportiva. 303
Capítol 5: LA TÀCTICA ESPORTIVA. LA INTERACCIÓ MOTRIU
D’AJUSTAMENT SOCIAL. Figura 84. Modalitats Esportives amb Interacció social. 315
Figura 85. Relacions Interpersonals en les Interaccions Esportives. 317
Figura 86. Interaccions i Relacions Interpersonals. 320
Figura 87. Convencions Bàsiques i Concepte d’Interacció. 321
Figura 88. Principis d’Atac i Defensa segons C. Bayer (1992). 329
Figura 89. Interaccions i Convencions: Nivells Funcionals Interactius. 332
Figura 90. Convencions i Nivell Funcional en la Interacció. 332
Figura 91. Interaccions i Relacions Interpersonals: modalitats esportives. 334
Figura 92. Quadre-Resum: Interaccions, Relacions Interpersonals i Convencions. 336
Figura 93. Relació Acció Tècnica – Interacció i Relacions Interpersonals. 337
Figura 94. Relació Nivell Funcional de la Interacció – Convencions i Relacions
Interpersonals. 338
Figura 95. Tipologies de Moviment d’Interacció. 344
Figura 96. Taula d’Interacció i Coneixement. 349
Figura 97. Taula d’Interacció i Interpretació. 357
Figura 98. Taxonomia Funcional de la Interacció Motriu. 359
Figura 99. Integració i Nivells Funcionals de l’Acció amb la Interacció. 360
Figura 100. Finalitat Ajustativa i Tipologies d’Esport. 364
Figura 101. Classificació Funcional dels Esports. 365
Figura 102. Taxonomia Funcional de la Interacció Motriu: Esports Tàctics. 367
Figura 103. Exemple d’Interaccions Tàctiques en Atac i en Defensa. 368
Figura 104. Tàctica Individual i Tàctica Col·lectiva en les Interaccions Interpretatives. 373
ÍNDEX DE FIGURES
VI
Figura 105. Interrelació Tàctica d’Atac i Tàctica de Defensa + Tàctica Individual o
Tàctica Col·lectiva. 374
Figura 106. Interaccions del subjecte en la Tàctica Individual i Col·lectiva. 379
Figura 107. Tàctica Individual d’Atac i de Defensa. 400
Figura 108. Tàctica Col·lectiva d’Atac i de Defensa. 401
Figura 109. Interacció Tàctica Esportiva. 404
Capítol 6: ENTENIMENT MODAL: LLENGUATGE I COGNICIÓ.
LA ESTRATÈGIA ESPORTIVA. Figura 110. Tipologies del Saber Cognoscitiu. 414
Figura 111. Reglament Esportiu. 419
Figura 112. Entrenament Mental o Psicològic. 420
Figura 113. Components funcionals de l’Estratègia Esportiva com a Saber
Cognoscitiu. 421
Figura 114. Quadre Resum de les Integracions Funcionals en els Esports. 434
Figura 115. Estratègia Contextualitzada (Curt Termini). 442
Figura 116. Estratègia Esportiva. 443
Figura 117. Tècnica, Tàctica i Estratègia. 445
PART III
Capítol 7: INTEL.LIGÈNCIA I MODEL DE CAMP FUNCIONAL. ENTENIMENT INTERACTIU INTERPRETATIU I TÀCTICA .
Figura 118. La Intel·ligència des d’una perspectiva funcional. 465
Figura 119. Intel·ligència Humana en el Moviment. 473
Figura 120. Enteniment Interactiu Interpretatiu. 474
ÍNDEX DE FIGURES
VII
Capítol 8: EDUCACIÓ DE LA TÀCTICA ESPORTIVA: PROPOSTA D’UN MODEL DIDÀCTIC.
Figura 121. Pedagogia Analítica, Global i Sintètica. Lasierra, Lavega (1993). 485
Figura 122. Intencionalitats Tàctiques segons Lasierra i Lavega (1993). 489
Figura 123. Fases de la Iniciació Esportiva F. Sánchez-Bañuelos (1986). 491
Figura 124. Metodologies i Models Teòrics. 495
Figura 125. Model d’Ensenyament Integrat Tècnic-Tàctic, Lopez i Castejón (1998b). 496
Figura 126. Plan Unificado para la Enseñanza. Ed. Paidotribo (1986). 500
Figura 127. Cuadro Resumen de la Iniciación Deportiva (Ed. Paidtribo (1986). 501
Figura 128. Etapes en la Formació Física i Tècnica, ACEB. 502
Figura 129. Complexitat Tècnico-Tàctica Esports d’Interacció Interpretativa. 511
Figura 130. Model Didàctic per l’Educació Tàctica. 517
Figura 131. Tècnica Interactiva d’Atac i de Defensa. 522
Figura 132. Ordenació tècnica en base a les Intencionalitats Tàctiques Individuals. 525
Figura 133. Relacions Interpersonals Tàctiques i Intervencions Pedagògiques. 527
Figura 134. Coneixement en l’Atac i en la Defensa. 532
Figura 135. Interpretació en l’Atac i en la Defensa. 537
Figura 136. Del Joc a l’Esport, Gayoso (1983). 538
Figura 137. Principals diferències entre Joc i Esport Reduït. 540
Figura 138. Formació Tàctica en els Jocs Col·lectius i en els Esports Reduïts,
Gayoso (1986). 541
Figura 139. Mitjans Bàsics de Tàctica Col·lectiva al Basquetbol. 544
Figura 140. Tàctica amb Sistemes de joc. 553
PART I : REVISIÓ TEÒRICA DEL CONCEPTE DETÀCTICA I ELECCIÓ D'UN MARC TEÒRICPSICOLÒGIC
PART II : OBJECTE D'ESTUDI: LA TÀCTICAESPORTIVA I EL COMPORTAMENT MOTORASSOCIATIU. ACCIÓ TÈCNICA I COGNICIÓESTRATÈGICA.
Índex de Capítols
PART III : ENTENIMENT HUMÀ, INTEL.LIGÈNCIA ITÀCTICA ESPORTIVA. EDUCACIÓ TÀCTICA.
Cap. 7. INTEL.LIGÈNCIA I MODEL DE CAMPFUNCIONAL. ENTENIMENT INTERACTIUINTERPRETATIU I TÀCTICA.
Cap. 8. EDUCACIÓ DE LA TÀCTICA ESPORTIVA:PROPOSTA D'UN MODEL DIDÀCTIC.
Cap. 1. MODELS TEÒRICS DE LA TÀCTICAESPORTIVA
Cap. 2. UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMPPSICOLOGIC FUNCIONAL
Cap. 3. MOVIMENT HUMA EN QUALITAT:MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT DELCOMPORTAMENT MOTOR ASSOCIATIU.MOVIMENT I COGNICIÓ
Cap. 4. LA TÈCNICA ESPORTIVA. ELCOMPORTAMENT MOTOR I L’ ACCIÓD’AJUSTAMENT FÍSIC.
Cap. 5. LA TÀCTICA ESPORTIVA. LA INTERACCIÓMOTRIU D’AJUSTAMENT SOCIAL.
Cap. 6. L’ESTRATÈGIA ESPORTIVA. LLENGUATGEI COGNICIÓ.
INTRODUCCIÓ
1
INTRODUCCIÓ
Ara que rellegeixo i ordeno els primers esborranys i escrits sobre les idees
incipients que, anys enrera, volien ser l’origen d’aquesta tesi doctoral, quedo
sorprès per l’evolució feta en la línia de pensament i en el tractament final que
s’ha fet del fenomen de la Tàctica. Aquells primers papers, aquella exposició
d’un mural dubitatiu d’idees i apartats que volia que conformessin el treball em
produeix, amb la perspectiva del temps i amb la tesi finalitzada, una certa
gràcia, pel candor amb què ho redactava. Però aquesta revisió, per altra banda,
permet valorar en extrem, l’esforç de lectura, aprofundiment i concreció d’una
línia de pensament que s’adeqüés de forma íntima al fenomen tàctic esportiu,
objecte d’estudi, i, al mateix temps, que aquesta línia de pensament lligués amb
les inquietuds i interessos del mateix autor quant a concepció de la psicologia i,
per extensió, del funcionament de la ment humana i de la intel·ligència.
De tota manera, tot i aquests sentiments, també em resulta sorprenent que,
com es veurà en l’exposició següent dels models teòrics (Capítol 1), aquelles
primeres idees encara mantenen total vigència per a l’anàlisi dels fenòmens
psicològics des de certes perspectives mecanicistes i dualistes. Efectivament,
els meus primers esborranys s’estructuren al voltant de conceptes com
“intel·ligència: internalització psicològica individual”, “bases fisiològiques del
comportament”, “tàctica: externalització pràctica grupal”, “intel·ligència motriu” i
“intel·ligència motriu tàctica”, “fases de percepció – decisió - execució”... Espero
que es prenguin aquests conceptes amb una visió asèptica i neutral, sabent
que arrenquen d’aquelles primeres aproximacions d’estudiant interessat en la
relació de la intel·ligència i la tàctica.
Però, què denota aquell conjunt de termes i conceptes originals?
Sobretot, denoten confusió, manca d’un basament teòric ferm. L’autor
navegava en els dubtes de saber quin era el fenomen del seu interès i que
havia de convertir-se en l’objecte d’estudi, però no estava proveït d’un marc
teòric compacte sobre el qual poder abordar l’acte tàctic.
INTRODUCCIÓ
2
Aquells primers conceptes es basaven encara en presumpcions
localitzacionistes de la intel·ligència, en una divisió de la realitat en dos mons,
extern i intern, per poder explicar un únic fenomen; també denoten la intuïció
d’un tractament factorial de la intel·ligència, en la qual es podria trobar com un
factor general de la motricitat, i un factor específic que donés compte de
l’actuació tàctica. A banda, de cercar encara les bases biològiques que era on,
suposadament, es produïen tots aquests fenòmens i un referent a l’aproximació
cibernètica i cognitiva de la intel·ligència com a fenomen processual que havia
estat la visió dominant del concepte en la meva fase de formació universitària.
Mai no vaig arribar a saber però, com una sensació biològica es convertia en
una percepció psíquica. Mai no vaig arribar a assumir que l’ésser humà pogués
presentar tantes intel·ligències, de fet, es podria anar multiplicant i
compartimentalitzant la intel·ligència fins a l’infinit en funció dels fenòmens
observats que s’haguessin d’explicar. Mai no vaig entendre com una entitat
biològica podia provocar comportament psicològic, ni per què, necessàriament,
s’havia de fer sinònims intel·ligència i cervell o bé, per què el funcionament de
la ment humana era idèntica a una computadora artificial. No m’encaixaven les
peces, aquells models teòrics no em permetien oferir una resposta consistent
de la tàctica. Insisteixo, sabia quin era l’objecte d’estudi, però no em convencia
el model teòric que se’m presentava per abordar-lo.
Però, tal i com s’ha apuntat anteriorment, tot i que aquest seguit de conceptes
incipients de la present tesi no convencessin l’autor en la cerca de la línia de
pensament que l’havien de portar al desenvolupament de la tàctica com a
objecte de d’estudi, no per això, deixen de ser conceptes vàlids i en voga des
de molts plantejaments científics de l’actualitat. De fet, i sense adonar-me’n
potser al principi, en preguntar-me sobre la relació d’un comportament esportiu
singular i observable com la tàctica i la intel·ligència que la mou i li dóna
significació, indirectament estava en la recerca d’un model teòric explicatiu no
exclusivament de la tàctica, com a activitat concreta i específica, sinó que el
que estava buscant era una concepció integral de la individualitat humana
i, en concret, del funcionament del psiquisme humà.
INTRODUCCIÓ
3
Aquest fet va ser cabdal per a mi en el plantejament de com abordar la tesi. I,
en segon lloc, adonar-me al mateix temps que, en preguntar-me sovint sobre la
relació entre la intel·ligència i la tàctica, des d’aquesta manera de plantejar-ho,
jo mateix estava duplicant el fenomen. Sense adonar-me’n, suposava que hi
havia una “facultat” intel·lectual en l’home, de naturalesa encara per esbrinar
(Innata, Adquirida?), que es manifestava en diversos comportaments humans,
entre ells la tàctica esportiva. Em trobava en el cercle d’explicacions vicioses
que, sintèticament, vénen a expressar que un individu fa allò (per exemple,
jugar tàcticament), perquè existeix una “entitat” interna que li permet fer-ho (la
intel·ligència). Aquest va ser el segon fet cabdal en la meva recerca del model
teòric: jo mateix estava muntant un món dualista al voltant de la tàctica, sense
caure en el fet que la tàctica com a comportament ja és intel·ligència. O que
un ser humà és intel·ligent en la mesura que assumeix i aprèn nous
comportament adaptatius al seu entorn més variat, físic, biològic o social i
sense necessitat d’explicacions que dupliquessin el món. Ryle (1967) guiarà
sovint la tesi en la crítica al dualisme:
“El cos humà està a l’espai, subjecte a les lleis mecàniques que governen
tots els cossos que estan a l’espai, i els seus processos i estats poden ser
controlats per observadors externs. La vida corporal és quelcom públic, com
ho és la vida dels animals i rèptils, el desenvolupament dels arbres, cristalls
minerals i planetes. Però la ment no es troba a l’espai ni les seves funcions
estan subjectes a lleis mecàniques. Les operacions de la ment no són
observables i el seu desenvolupament és privat. Només jo puc tenir
coneixement directe dels estats i processos de la meva pròpia ment”.
(Ryle, 1967, p. 15).
“Com és que estímuls originats en fonts físiques que es troben a centímetres
o a metres de la pell d’una persona poden arribar a generar reaccions
mentals dins del seu crani o com és que les decisions, originades dins d’ell
poden produir moviments a les seves extremitats”. (Ryle, 1967, p. 16).
“La solitud és el destí inevitable de l’ànima. Només els nostres cossos es
poden trobar”. (Ryle, 1967, p. 18).
INTRODUCCIÓ
4
Al mateix temps que se supera el dualisme de la resta de concepcions
teòriques de la individualitat humana, també s’implica canviar el criteri
d’extensió que transcendia en els esborranys originals de la tesi anteriorment
comentats, per un criteri comportamental. El psiquisme humà no està localitzat
a dins del cervell ni s’explica des de fora, des de l’ambient. El psiquisme humà
no està enlloc, perquè és una funcionalitat diferenciada de la naturalesa, com
ho poden ser les dinàmiques físiques, biològiques o socials. Adoptar un criteri
comportamental és entendre que les ciències estudien dinamismes funcionals
diferenciats i no presumptes disposicions o facultats centrades en el subjecte.
Paral·lelament, l’evidència de comprendre el joc tàctic com a intel·ligència
humana, encaixava perfectament amb la necessitat de demostrar la vinculació
de la motricitat humana en general com a expressió intel·ligent de la persona i,
per tant, necessitada d’enfocament educatiu i pedagògic adient. El comportament motor i els sabers en els paràmetres temporals i modals, han estat tradicionalment menystinguts en els currículums educatius i en la formació acadèmica en general. La formació acadèmica està farcida de
continguts en l’ordre merament modal o cognosctiu, aliens a la motricitat
humana i, en les valoracions de la intel·ligència, sempre s’han presentat tests
atapeïts d’ítems de tipus lògic - matemàtic, relacional o lingüístic, però gairebé
mai, vinculats al moviment com a expressió de la intel·ligència. La possibilitat
de la present tesi per emfatitzar el moviment humà com a expressió de la
intel·ligència i situar-la al mateix nivell funcional que els sabers cognoscitius,
malgrat que en diferents paràmetres, ofereix un nou atractiu en la línia de
runificar l’antiga separació entre el cos i la ment i en la línia del que s’ha
anomenat, sense explicar-ho massa clar, que l’Educació Física i Esportiva és
una educació integral de la persona, entenent que la motricitat i la intel·ligència
s’impliquen en aquests tipus d’aprenentatges.
La tesi doctoral que es presenta no segueix una línia experimental. No s’hi
troben hipòtesis a ser demostrades ni tractament estadístic de les dades
recollides. Contràriament, sí que va ser experimental el treball de finalització
dels crèdits del programa de doctorat.
INTRODUCCIÓ
5
En aquella ocasió, per a l’assoliment de la suficiència investigadora i del Màster
d’aquest programa (novembre 1997), es va estudiar la relació entre el
coneixement cognoscitiu mitjançant els gràfics i dibuixos d’accions i el
rendiment tàctic. Aquell incipient treball sí que presentava els elements bàsics
d’una línia investigadora (Solà, 1998). Però els conceptes científics que es
desenvolupaven no estaven, a parer de l’autor, prou reeixits en la seva
explicació teòrica. Bàsicament, el concepte de Tàctica no s’establia d’una
manera ferma a nivell teòric.
Aquella sensació d’indefensió teòrica angoixà l’autor. El pensament era el de la impossibilitat de realitzar investigació sobre conceptes que no estiguin plenament identificats i explicats a nivell cognoscitiu teòric. No s’entenia la
necessitat de fer investigació sobre una realitat que encara no es comprèn
teòricament; en aquesta tessitura, la lògica empenyia primer a comprendre el
fenomen qualitativament i després a proposar línies de desenvolupament
experimental. Si la teoria en què es basa la construcció del coneixement
experimental no està ben arrelada i demostrada, quin tipus de coneixement
caòtic s’esdevé en la praxi? L’intent de posar ordre en el món de la motricitat
humana i de l’esport sobre el fil conductor de la tàctica esportiva basteix la
present tesi. Una tesi que vol ser el basament teòric sobre el qual construir una
investigació futura sobre unes bases sòlides. Una tesi merament conceptual
per assentar el present teòric i obrir vies futures d’investigació sobre continguts,
termes i fenòmens ben establerts.
D’aquesta manera, aquesta tesi doctoral es basa en la comprensió qualitativa
de la individualitat humana vers l’explicació del fenomen esportiu de la tàctica.
Comprensió d’un fenomen comportamental que ens remet a la psicologia com
a ciència bàsica d’estudi i, més concretament, en l’elecció del Model de Camp Funcional (Capítol 2) com a paradigma explicatiu en la línia naturalista
desitjada. Cal recordar que el cognom funcional del model de camp és diferent
del concepte que la racionalitat tecnològica i positivista atribueix a la sociologia
i a la ciència funcional en general.
INTRODUCCIÓ
6
Carr i Kemmis (1988) afirmen, en aquell paradigma, que tenir funcionalitat
s’equipara a tenir utilitat, de tal manera que la sociologia positivista havia de
tenir un propòsit concret i utilitari per la persona. Aquest no és el concepte de
funcionalitat presentat en la tesi. El model de camp descriu la funcionalitat com
a dinamisme de la naturalesa, com a comportament diferenciat. Una ciència
funcional no estudia les utilitats i propòsits que es poden esdevenir del procedir
científic; una ciència funcional explica el comportament de la naturalesa que la
distingeix d’altres comportaments i estableix els llindars entre les diferents
disciplines científiques explicatives. La tesi explicarà que la funcionalitat
psicològica és l’associació, mentre que la funcionalitat biològica és la reacció i
la sociològica, la convenció.
El cognom natural pretén donar una explicació naturalista dels fenòmens que,
des d’Aristòtil (1988), no dupliqui el món o la realitat, sense haver d’inventar
entitats paral·leles que expliquin els diferents funcionalismes que es puguin
observar en la naturalesa. Natural no equival, lògicament, a la idea positivista
de l’aplicació de les metodologies de les ciències naturals al desenvolupament
de les ciències socials, per què, el model de camp, ja no parteix d’aquesta
distinció científica. La classificació de les ciències que es proposarà parteix de
la idea que totes les ciències són naturals, també les que pertanyen a l’home i
la societat.
L’autor és conscient del risc que es corre en explorar el fenomen de la Tàctica
des d’un dels paradigmes psicològics que no estan “en voga” o de “moda”
en la majoria de publicacions de la comunitat científica actuals, molt basats,
principalment en el paradigma de la Psicologia de les Diferències o
correlacional, els àmpliament abordats Paradigma Sistèmic o Cognitivista i tots
aquells basats en models mèdico - biològics que tenen per base a les
Neurociències. La tesi que ara es presenta no s’incardina en cap d’aquests
models psicològics actuals ni en cap dels models explicatius més oblidats en
l’àmbit explicatiu del comportament motor com el Psicoanalític, el Conductista,
o el Gestàltic, seguint l’obra de Caparrós (1985).
INTRODUCCIÓ
7
La trobada, lectura i assumpció del Model de Camp explicatiu de la psicologia i del Model de Camp Funcional plantejat per Josep Roca (1989b,
1992, 1995b, 1999) va aportar la llum necessària per bastir teòricament el
fenomen des d’una concepció que assumís aquelles reflexions de la
individualitat humana i casessin íntimament amb els interessos conceptuals de
l’autor i amb la seva experiència personal com a pedagog, educador físic i
entrenador. De tota manera, la present tesi no pretén fer crítica dels models
psicològics en voga; la present tesi pretén arrelar el Model de Camp Funcional
com a teoria psicològica novedosa pel tractament dels fenòmens humans i,
molt en particular, per l’estudi de la motricitat humana i de la tàctica.
El Model de Camp Funcional escollit, tal i com es presentarà al llarg de la tesi,
neix de l’evolució que, de la Psicologia Interconductual de Kantor i de la
Psicologia de la Relació de Ribes, ha el doctor Josep Roca en el nostre context
universitari a través de l’Institut Nacional d’Educació Física de Catalunya
aproximant la psicologia a l’estudi de la motricitat humana i en el seu afany per
explicar el fenomen esportiu des d’un basament psicològic natural. Aquest
model que ha estat el que ha obert en l’autor la millor possibilitat d’abordar el
fenomen de la tàctica i, al mateix temps, assumir una concepció de la
individualitat humana i del seu psiquisme de forma natural i sense dualismes
(Roca, 1992, 1999).
El Model de Camp Funcional ens permet una triple aproximació als fenòmens
des d’una vessant psicològica: l’aproximació Qualitativa, que diferencia
comportaments i finalitats en la naturalesa, l’aproximació Quantitativa, que
explica les variacions d’intensitat d’un fenomen psicològic i, en darrer lloc,
l’aproximació Evolutiva que explica els canvis d’un fenomen o relació al llarg del
temps, de forma diacrònica. La tesi només pretén explicar la Tàctica des d’un punt de vista Qualitatiu: forma, materialitat i finalitat adaptativa.
L’aproximació qualitativa al fenomen que s’explica, no nega, lògicament, les
dimensions quantitatives i evolutives del fenomen. Dimensions que poden
explicar les variacions d’intensitat dels comportaments tàctics que s’estudiïn i
llur evolució en el temps i que s’adeqüen millor a les línies d’investigació futures
que la més sòlida proposta teòrica i qualitativa del fenomen a analitzar.
INTRODUCCIÓ
8
Aquesta seria la línia de pensament i recerca presentada:
Concreció del fenomen a estudiar: Recerca del model teòric explicatiu:
TÀCTICA ESPORTIVA MODEL DE CAMP FUNCIONAL Retorn a l’objecte d’estudi Figura 1. Línia de pensament i recerca del model teòric.
Aquesta ha estat, en síntesi, l’evolució de la línia de pensament d’aquesta tesi
doctoral. De tota manera, si bé l’objecte central d’estudi és el fenomen de la
Tàctica, sota l’aixopluc del Model Psicològic de Camp Funcional, també s’han
aportat explicacions i reflexions sobre conceptes colaterals al tema central
d’estudi, però que es feien necessaris i indispensables per a la seva explicació
global. Així, paral·lelament al desenvolupament del concepte de l’acte tàctic
com a fenomen intel·lectual particular humà, també s’han abordat els
conceptes, íntimament relacionats amb el primer, com els de tècnica esportiva, estratègia i pedagogia de l’acte tàctic, i, en general, del basament psicològic de la motricitat humana. El fenomen de la Tàctica ha estat impossible de definir com a fenomen isolat,
sense relació amb els altres fenòmens de la dinàmica relacional esportiva i,
com ja s’ha dit, de la motricitat humana en general. Per arribar a explicar
teòricament la Tàctica esportiva com a fenomen de l’enteniment humà, s’ha fet
necessari explicar prèviament, des d’una vessant perceptiva, el que són les
Seqüències de Moviment Humà i el que és la Tècnica Esportiva. En cap cas
s’està escrivint, però, que la Tècnica sigui, en l’aprenentatge esportiu, primària
a la Tàctica, o que n’hagi de ser la base de programació didàctica. Només es
vol referir la necessitat de comprendre la Tècnica com a fenomen sobre el qual
es construeix la Tàctica. Fent un símil merament cognoscitiu, entendre que no
es pot explicar la multiplicació si abans no s’ha explicat la suma.
INTRODUCCIÓ
9
Aquesta constatació no és gratuïta ni particular. En tota la revisió dels models
teòrics previs que han tractat el fenomen de la Tàctica i que es presenten al
Capítol 1, es dóna la interrelació amb el concepte de Tècnica. Lògicament,
cada model teòric ho explica segons la seva posició d’afrontament del
fenomen, però ens serveix de clar antecedent de la present tesi doctoral. De
tota manera, no ha estat quelcom cercat. L’abordatge inicial del fenomen de la
Tàctica no tenia condicionants previs. El fet d’arribar a la necessitat de
descriure i explicar la Motricitat Humana, les Seqüències de Moviment i la
Tècnica Esportiva, ho ha comportat el mateix procés de reflexió i de construcció
de la teoria. Per últim, malgrat que la interrelació entre Tècnica i Tàctica es fa
evident i necessària, també apareix des d’una altra anàlisi paramètrica i
vinculada amb els sabers cognoscitius, el fenomen de l’Estratègia.
Completa l’objecte d’estudi de la present tesi doctoral, d’acord amb la formació i
interessos pedagògics i d’educació esportiva de l’autor, l’aplicació en la praxi
del coneixement teòric. L’anàlisi teòric psicopedagògic no es contempla
allunyada de la intervenció educativa i de l’entrenament esportiu en l’àmbit de
la tàctica; no es pretén bastir un coneixement teòric sense referent en la
realitat. Al contrari. El que es cerca és un coneixement teòricament ben construït, ben fonamentat, gens asèptic, sinó compromès socialment en la realitat que li dóna significació, i allunyat de les intuïcions pre-científiques que prenyen gran part de les teories i explicacions en l’àmbit de l’esport. No es tracta d’el.laborar coneixement en una simple línia utilitarista
del mateix, es tracta de progressar en el saber científic per millorar la praxi: la
generació de coneixement funcional, en aquest cas psicològic, vers l’aplicació
tecnològica educativa i esportiva.
Carr i Kemmis (1988) afirmen que els practicants de l’educació han de posseir
alguna comprensió prèvia del que fan, així com un conjunt complex, malgrat
que no sempre explícit, de creences per les quals llurs pràctiques educatives
adquireixen sentit. És per això que els practicants de l’educació, segons
aquests autors, necessàriament han de tenir algun tipus de teoria que serveixi
per explicar i orientar la seva conducta d’intervenció pedagògica:
INTRODUCCIÓ
10
“L’ensenyament només pot ser entès pel marc de referència dins del qual els
practicants troben sentit al què fan. Els professors no podrien ni començar a
“practicar” si no tinguessin algun coneixement teòric sobre la situació dintre
de la qual actuen i alguna idea sobre el que s’ha de fer. En aquest sentit, els
dedicats a la “pràctica” de l’educació han de posseir alguna teoria prèvia que
estructuri les seves activitats i guiï les seves decisions” (Carr i Kemmis,
1988, p. 126).
En síntesi, els Objectius Principals que es planteja la tesi són:
1. Investigar a nivell teòric el fenomen de la Tàctica Esportiva en la
dimensió qualitativa del model de camp funcional, com a manifestació de
la intel·ligència humana.
2. Proposar un model didàctic d’intervenció pedagògica per la Tàctica
Esportiva per aproximar el desenvolupament teòric del fenomen a
l’aplicació tecnològica educativa.
Secundàriament, es desenvolupen els següents objectius complementaris:
3. Revisar els models teòrics que han abordat el fenomen de la Tàctica
Esportiva, fent un buidat bibliogràfic dels principals conceptes que
basteixen cada model.
4. Desenvolupar els conceptes de Tècnica Esportiva i d’Estratègia
Esportiva com a fenòmens íntimament lligats a l’objecte principal d’estudi
de la present tesi i necessaris per ubicar estrictament la tesi a la realitat
esportiva.
5. Presentar una proposta taxonòmica del comportament motor associatiu
i, desplegant-se d’ella, una Classificació Funcional dels Esports en base
al model teòric de camp.
PART I
REVISIÓ TEÒRICA DEL CONCEPTE DE TÁCTICA I ELECCIÓ D’UN MARC
TEÒRIC PSICOLÒGIC
PART I
REVISIÓ TEÒRICA DEL CONCEPTE DE TÀCTICA I ELECCIÓ D’UN MARC TEÒRIC PSICOLÒGIC
Capítol 1
MODELS TEÒRICS DE LA TÀCTICA ESPORTIVA.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
13
1.1. Fonaments teòrics dels Models de Tàctica Esportiva.
La revisió bibliogràfica dels models teòrics que han tractat el fenomen de la
Tàctica esportiva permet diferenciar dues categories bàsiques de comprensió
en funció de criteris diferenciats:
a) Models centrats en l’explicació causal de la individualitat humana:
Dualistes i Mecanicistes
• Model Ambientalista – Reflexològic.
• Model Cognitiu - Cibernètic.
Antidualista:
• Model Interconductual i de la Psicologia de la Relació.
b) Models centrats en la descripció estructural del fenomen de la Tàctica:
• Model Fenòmeno – Estructural.
• Model Praxeològic.
Existeix un nexe que relaciona ambdues categories de manera evident:
l’assumpció per part dels models estructurals de la concepció cognoscitiva de
la individualitat humana. Així, basant-se en referències a aquell model teòric
sobre la concepció psíquica de l’home, es dediquen a la descripció del fenomen
de la tàctica i de la motricitat esportiva més que no pas a l’explicació de la seva
causalitat.
Per altra banda, cal fer la consideració que els models teòrics que a continuació
es presenten, no tracten exclusivament de la Tàctica de forma aïllada. Com a
models teòrics generals o de l’anàlisi de l’esport des d’una perspectiva més
global, expliquen la seva concepció del fenomen de la tàctica relacionat amb
d’altres fenòmens que constitueixen la realitat motriu esportiva: la tècnica,
l’estratègia i els diversos components que els models estructurals presentaran.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
14
Criteri de causalitat sobre la individualitat humana
MODELS DUALISTES MODEL ANTIDUALISTA
1. Ambientalista- 2. Cognitiu- 5. Interconductual
Reflexològic Cibernètic Psicologia de la Relació
Criteri de descripció estructural
3. Fenòmeno- 4. Praxeològic
Estructural
Figura 2. Models Teòrics de la Tàctica Esportiva i criteris de categorització.
1.1.1. CRITERI DE CAUSALITAT SOBRE LA INDIVIDUALITAT
HUMANA: DUALISME CARTESIÀ.
Caparrós (1985), afirma que el dualisme de Descartes introdueix un fet
insalvable en la reconstrucció històrica de la psicologia. Descartes concebí la
ment humana com a dues substàncies, una lliure, racional i autoconscient, i
una altre autòmat i governada per lleis necessàries i mecàniques, constituint-se
així, en el pare de dos models psicològics històricament alternatius:
l’Introspeccionista-Mentalista, en la línia Racionalista, que conceben l’home
dotat d’entitats internes on s’origina el comportament i el Reflexològic-
Materialista, de línia Empirista, que emfatitza l’estimulació ambiental i la
negació de l’innatisme. De manera similar s’expressa Coll (1990), psicòleg de
gran influència en la reforma educativa, quan afirma que existeixen dos grans
models explicatius del comportament humà:
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
15
el Model Racionalista que afirma el paper “actiu” de l’individu i que pressuposa
l’existència de quelcom intern generador de comportaments, i, per altra banda,
el Model Empirista, que concep l’home com una “tabula rasa” on s’escriu
l’experiència particular, posant èmfasi en l’estimulació externa.
1.1.1.1. Mecanicisme de la res extensa i dualisme de l’home.
René Descartes (1596-1650) és el pare del Racionalisme, moviment filosòfic
que apareix a França durant el s. XVII que es caracteritzà per la confiança
absoluta en la raó com a font de coneixement fiable i segura enfront del
coneixement sensorial mancat de validesa, i per la creença de la presència de
veritats certes i vàlides en l’enteniment humà d’origen innat. En la seva 3ª
Meditació, Descartes (1641/1982), després d’haver plantejat el seu famós
“cogito ergo sum” assumeix que l’home sap que té idees (ja que pensa), però
res li garanteix que aquestes idees existeixin en la realitat. Descartes es troba
tancat en el JO i no pot, encara, obrir-se al món. Per demostrar l’existència del
món físic, necessita de la intervenció intermediadora de la substància divina.
Existeix una “facultat passiva” en l’home per rebre idees sensibles. Aquesta
facultat seria inútil si no hi hagués quelcom que tingués la “capacitat activa” de
provocar les idees.
Aquesta capacitat activa no pot estar en l’home, per què aquestes idees no es
presenten independentment de la seva voluntat i, moltes vegades, en contra de
la pròpia voluntat. Ha d’estar en quelcom exterior a l’home; però, com que Déu
ens ha atorgat la poderosa inclinació a creure que les idees procedeixen de les
coses, és evident que no és Déu qui les envia, ja que Déu és infinita perfecció i
no pot enganyar-nos. Per tant, és necessari que les idees procedeixin de les
mateixes coses sensibles i, per tant, les coses sensibles existeixen (exteriors a
l’home). La confiança en la bondat divina, permet al pensador sortir fora del
cogito i assegurar que el món exterior existeix.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
16
Descartes conclou l’existència de 3 substàncies: Pensant, Divina i Extensa. La
realitat exterior existeix, però únicament, com a realitat extensa (res extensa).
Aquesta realitat no existeix com la presenten els sentits, sinó tal i com les
presenta la idea clara i diferent d’extensió: les coses són cossos geomètrics,
línies que engendren volums. La realitat és una reducció matemàtica, és
solament geometria. Les coses són expressions algebraiques, números. I el
color, el sabor, l’olor..., són afeccions secundàries del subjecte cognoscent,
subjectives i que, en realitat, no existeixen.
Mecanicisme i Determinisme de la res extensa
Per Descartes, el moviment local és l’únic existent, un canvi en la posició
relativa dels cossos. Tot moviment consta de l’espai, el temps, la velocitat...
elements reduïbles a equacions matemàtiques, com qualsevol altre element de
la res extensa.
Però, si són substància extensa, és impossible que el moviment sorgeixi d’ells
mateixos. És Déu qui té l’acte creador de la res extensa i de la quantitat de
moviment existeix en l’univers, que sempre es manté constant (p=m.v). Tota la
res extensa s’explica per la massa i el moviment local: els elements de la
substància extensa es comporten mecànicament; en la creació divina
s’imposen unes lleis que determinen el seu moviment. Tota la substància
extensa està determinada.
Dualisme en la concepció de l’home. Es defineix la substància divina com allò que de tal forma existeix que no
necessita de res per existir: és substància absoluta. La substància pensant
(cogito) i la substància extensa són aquelles que de tal forma existeixen que no
depenen d’altra cosa excepte de Déu per existir: són substàncies relatives.
Aleshores, menys en Déu, s’instal·la un dualisme en la realitat, aquesta es
divideix en dos sectors: la pensant i la material. Per a Descartes, l’home és un
compost dual de substància extensa (el cos: mecanitzat, determinat) i
substància pensant (l’ànima: el cogito).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
17
1.1.1.2. Dualisme com a reflex de la transposició dels models
teòrics biològics a l’explicació de la individualitat humana.
Segons Roca (1983b), els models dualistes es basen en l’aplicació dels models
explicatius biològics en l’explicació dels fenòmens psicològics, reproduint la
problemàtica tradicional de l’herència i el medi en esquemes de linealitat
reactiva e r. Els models psicològics basats en aquesta concepció,
assumeixen el dualisme de forma contrària, de tal manera que els enfronta amb
la realitat a estudiar des de posicions teòriques oposades i contradictòries.
D’una banda, el Model de Creixement-Maduració, que suposa una evolució
paral·lela de la conducta humana al desenvolupament biològic, basat en
l’argument de la seqüenciació o ordre d’aparició relativament constant de les
habilitats, i en l’argument de la universalització d’aquella seqüenciació en tots
els grups humans. El model de Creixement-Maduració, exemplificat per la
psicologia evolutiva de Gesell, Ilg i Ames (1950-1956, 1972), pressuposa
quelcom intern, localitzat en algun lloc corpori, que causa el desenvolupament
motriu de l’individu en contacte amb un medi que presenta el paper secundari
de només facilitar l’aparició de les aptituds que ja presenta la persona.
El mateix Roca (1983a), presenta el Model Cognitiu-Cibernètic com una
evolució en la línia organocentrista d’explicació en base biològica. En aquest
context, els models cognitius basen les seves teories en fer esment capacitats i
aptituds que expliquen els comportaments observats, esdevenint “un
procediment viciós d’explicació en pretendre explicar uns fenòmens pels noms
amb que es descriuen” (Roca, 1983a, p. 68). Per altra banda, considera que la
terminologia informàtica aplicada a l’estudi del comportament humà no
representa un enfocament teòric diferent de la línia organocentrista comentada:
“És un idioma nou per a explicar el comportament en una perspectiva
vella, ja que, en realitat, els models cibernètics pressuposen
explícitament o implícita que el cervell és la base material del sistema de
tractament d’informació i de decisions conductuals” (Roca, 1983a, p. 68).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
18
Per altra banda, contràriament als models organocèntrics presentats
anteriorment, la biologia proporciona un altre model teòric que Roca (1983b)
refereix com a Model de Reflex-Estimulació. En oposició als models
organocèntrics, el Model de Reflex-Estimulació situa l’origen del comportament
humà fora de l’home, en una línia marcadament ambientalista. En aquest
model, l’estimulació externa que l’organisme rebia passava a ser l’element
central de la concepció teòrica i el que explicava les diferències individuals
entre les persones. La causalitat externa reprodueix l’esquema biològic del
comportament com a reacció.
1.1.1.3. Dualisme i línia empirista.
Caparrós (1985), afirma que la recepció crítica de la “substància pensant”
cartesiana per l’empirisme anglès, seria bàsica per a la configuració de la futura
psicologia científica. L’Empirisme, amb pensadors com Bacon, Locke, Berkeley,
Hume i Hobbs, és un moviment filosòfic oposat a l’anterior, que sorgeix a les
illes britàniques durant els segles XVI, XVII i XVIII. En la línia de pensament
empirista, s’inscriuen els models que conceben l’home com una “tabula rasa”
on s’escriu l’experiència particular, posant l’èmfasi en l’estimulació i en la
negació de les idees innates. Contràriament a l’estimulació inespecífica de les
concepcions innatistes o maduratives organocèntriques, en els models
ambientalistes l’estimulació fa referència a esdeveniments concrets.
El mateix Caparrós (1985) i també Leahey (1989), especifica que el s. XVIII
francès tampoc no va restar aliè a la evolució de la psicologia. La “substància
extensa” cartesiana es convertí en autors com La Mettrie (L’homme
machine,1748) en un principi explicatiu psicològic global; el materialisme
mecanicista, i, al mateix temps, en un clar antecedent conceptual de
Sechenov, Pavlov i Watson i de l’anomenat model psicològic Reflexològic-
Materialista.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
19
Foren la Psicologia Conductista americana de Watson (1878-1958) i l’Escola
Reflexològica soviètica de Pavlov (1849-1936) els paradigmes psicològics que
aplicaren les idees de dualisme i de mecanicisme en llurs investigacions del
comportament humà. Caparrós (1985), afirma al respecte, que Watson, en el
seu afany per evitar qualsevol residu metafísic que impedís l’avenç científic de
la psicologia, es posicionà en l’extrem contrari, però sense poder deslliurar-se
del dualisme cartesià: oposar-se a la introspecció i reduir l’estudi psicològic a
les dades objectives de la conducta. Roca (1999), també planteja que
l’enfocament conductista no es deslligà de la concepció dualista, perquè es
seguí mantenint el criteri d’extensió en la definició dels esdeveniments psíquics:
contraposar l’organisme al medi (o estímul i resposta), pot derivar a parlar en
termes d’extern i intern, o públic i privat, variables del medi i variables de
l’organisme... i que justifiquen derivacions cap a postures cognoscitives
d’autors inicialment conductistes.
Qualsevol acció humana comença fora de l’home com si en fos una conducta
reflex. Sechenov (1866/1978) afirmava que la major part del comportament
humà és après. No és innat. Això significa adoptar una posició plenament
ambientalista, com afirmava Watson, en què la causa del comportament es
troba fora de l’individu i, a més, l’estimulació externa diferencial que cada
organisme rep n’explica les diferències individuals.
Conductisme.
Doctrina creada al 1913 per Watson, J.B. (1878-1958), segons la qual la
psicologia es redueix, enfontant-se a l’introspeccionisme i a la psicoanàlisi, a
l’estudi objectiu de les manifestacions externes de la conducta. Seguint Watson
(1976), el Conductisme es basa en:
a) Antiinstrospeccionisme.- La psicologia només pot ser la ciència de la
conducta, s’ha de limitar a l’observació de l’organisme en la situació. Els
únics elements d’investigació científica són el comportament verbal i el
motor.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
20
b) Behaviorisme.- L’organisme sotmès a un estímul, tendeix a neutralitzar
els efectes d’aquest, actuant damunt l’objecte o modificant-se a si
mateix. Sembla possible establir lleis mitjançant les quals predir la
reacció de l’individu a una “excitació” coneguda, o bé, deduir la
naturalesa de l’estímul mirant la reacció de l’organisme. Els hàbits
humans són èxits fortuïts a certes respostes sorgides de reflexes innats
o condicionats (lligam amb la Reflexologia de Pavlov).
Watson (1976) parteix d’un punt de vista mecanicista, objectiu i ambientalista.
Rebutja el mentalisme i suprimeix l’estudi de la consciència per no ser
objectiva. Tot el seu treball es basarà en la conducta, entesa aquesta com a
moviment muscular observable. Afirma que tot el que heretem es redueix al
nostre cos i a certs reflexos, i que les diferències relatives a la personalitat i
capacitat del subjecte són resultat únicament de les diferències en la conducta
apresa. Destaca tres tipus d’aprenentatge:
1. Aprenentatge elemental: considera l’hàbit com la unitat bàsica de
l’aprenentatge, que és el resultat de la unió neural entre impuls i
resposta (condicionament).
2. Aprenentatge complex: el condicionament indica que cada resposta pot
ser produïda per una multiplicitat d’estímuls. L’aprenentatge complex
s’inicia en un estímul extern identificable que provoca una resposta que
es converteix alhora en l’estímul intern per a la resposta següent. És una
reducció dels hàbits complexos a reflexos condicionats.
S’estableixen dos principis:
- Principi de freqüència: quantes més vegades repetim un mateix
aparellament E-R, més possibilitats hi haurà posteriorment
d’emetre la mateixa resposta al mateix estímul.
- Principi de recència o de proximitat temporal: quan més
immediata és una resposta a un estímul, més possibilitats que
posteriorment es torni a repetir la mateixa resposta al mateix
estímul.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
21
3. Aprenentatge especial : fent una concessió a l’herència, descriu tres
pautes innates: la por, la ira i la mort, però que ell estudia a través de la
conducta i no com a sentiments conscients.
Segons Koch (1964), citat per Caparrós (1985, p.196) el model conductista
comparteix, en la seva formulació més clàssica les següents actituds:
a) Objectivisme.- Insistència en tècniques objectives que assegurin dades
que trenquin amb els conceptes mentalistes tradicionals. Com la física o
la química, només s’admeten observacions que puguin fer diferents
observadors independents sobre un mateix succés.
b) Orientació E-R.- El llenguatge conductista es basa en el termes estímul
i resposta, tot i que, des de Watson, la definició d’ambdós conceptes va
ser molt ambigua i això transcendí negativament sobre la mateixa
evolució del model.
c) Periferisme.- Els fenòmens tradicionalment anomenats “mentals”, cal
tractar-los com a aparellaments E-R. D’aquí que, enlloc de determinar
aquests fenòmens localitzats en el cervell, s’entenguin millor si es
localitzen en els receptors, en els efectors o en connexions nervioses.
d) Aprenentatge.- S’emfatitza l’aprenentatge com a procés bàsic de la
psicologia, desplaçant la sensació i la percepció. L’aprenentatge entès
com a associacions bàsiques E-R amb les seves pròpies lleis.
e) Ambientalisme.- La causa del comportament humà està en el complex
estimulatiu extern o ambiental que l’envolta i no pas en causes internes
subjectives.
Escola Reflexològica: Condicionament Clàssic o Responent
Pavlov, IP (1849-1936) fou el creador del paradigma d’investigació anomenat
Condicionament Clàssic o Responent. Sobre un reflex hereditari, s’associa un
senyal que prèviament és neutre, és a dir no és motiu de la resposta
incondicionada per part de l’individu, però que després, pel fet de l’aparellament
per contigüitat o associació, aquest senyal deixa de ser neutre per passar a ser
condicionat, ja que tindrà la mateixa tendència que el primer per aparèixer.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
22
Aquest fet es diu condicionament perquè l’individu dóna la mateixa resposta
davant d’un senyal neutre que davant d’un senyal incondicionat (Pavlov, 1967)
EI = És aquell que suscita de manera regular una resposta no apresa,
involuntària, programada de forma innata i mesurable.
RI = És la reacció o resposta no apresa, involuntària i mesurable que es dóna
davant d’un EI.
EC = És inicialment neutre respecte de la resposta incondicionada, que
després d’algunes repeticions, queda associat al EI, resultant ser capaç de
produir per ell mateix aquella mateixa resposta reflexa.
RC = És la resposta apresa provoca per l’EC com a resultat de l’associació
anteriorment descrita.
Aquest paradigma explica múltiples variables de comportament al voltant del
condicionament descrit com pot ser la inhibició externa o interna, l’extinció i el
contracondicionament.
Neoconductisme: Condicionament Operant o per Reforçament
Skinner, B.F. (1904-1990) influït per Pavlov i Watson rebutjà les causes
internes per explicar la conducta. La seva fita era determinar quines són les
forces ambientals que controlaven la conducta, establint un paradigma
d’investigació nou: Condicionament Operant o de Reforçament. Aquest
paradigma es basa en la famosa “Caixa d’Skinner”, una espècie de cambra
d’assajos on aconseguir el mateix control científic (Skinner, 1985):
• Resposta Operant: qualsevol resposta emesa per l’organisme
que opera sobre l’ambient i el modifica de forma lliure.
• Reforç (Estímul Reforçador): és una conseqüència de la
conducta, el resultat de la qual és un augment posterior en la taxa
de respostes operants.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
23
• Contingència: refereix a l’existència d’un estímul en el cas que
només es doni una determinada resposta, no donant-se aquesta
resposta sense aquell estímul. El reforç és contingent, ja que si es
dóna A es dóna B, i, si no es dóna A, no es dóna B.
SDD R ER
Existeix reforçament si després de l’emissió d’una conducta, es presenta un
estímul, s’elimina un estímul ja present, o s’evita un estímul, podent observar
en les tres ocasions que la freqüència d’emissió d’aquella conducta augmenta.
Si això succeeix direm que la conducta ha estat reforçada. A l’estímul li direm
Reforç i a tot el procediment Reforçament. Existeixen dos tipus de reforçament:
positiu o presentació d’estímuls contingents a una resposta (premis,
recompenses) i negatiu, eliminació o evitació d’un estímul contingent a una
resposta (el càstig).
Si l’objectiu principal del Conductisme Clàssic va ser la d’encaminar la
psicologia allunyant-la de qualsevol subjectivisme, els neoconductistes com
Skinner, van centrar-se en la construcció de rigoroses teories predictives a
l’estil de la física. Així, projecten, segons Caparrós (1985) , un llenguatge teòric
fermament ancorat en la presència de variables independents antecedents i en
les depenents conseqüents.
Robb (1972), citat per Roca (1983a, p.69), considerà que les teories
associacionistes que englobaven les aportacions conceptuals de Watson,
Pavlov, Skinner i altres autors conductistes, coincidien a pensar que allò que
s’aprèn són els hàbits i que, de cara a estudiar com aquests hàbits es
constitueixen, cal observar primer allò que precedeix el comportament, en
segon lloc el comportament en si, i en tercer i darrer lloc, les conseqüències
d’aquest comportament.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
24
1.1.1.4. Dualisme i línia racionalista.
El tret fonamental i genèric de totes les posicions teòriques que es presenten a
continuació, ha estat el fet de no poder deslliurar-se tampoc del dualisme
cartesià, marcant una diferència, en el cas d’aquestes postures
organocèntriques, entre allò intern i la conducta manifesta que hom concep
com a producte d’aquella activitat interna. En aquest cas, ens trobaríem davant
del model psicològic definit per Caparrós (1985) com Introspeccionista-
Mentalista, en oposició al Reflexològic-Ambientalista. La diferència d’aquest
dualisme respecte de l’Ambientalisme o Associacionisme, està en la seva
vessant Racionalista. Conceben l’home de tal manera que el pressuposen dotat
de quelcom intern, generador d’adaptació, que s’actualitza mitjançant el paper
actiu de l’individu.
Pel que fa al mecanicisme, cal fer notar que, si el centrament del cognitivisme
residia en l’estudi de la substància pensant, el mecanicisme implícit a la
substància extensa hauria de quedar exclòs d’aquest dualisme racionalista. En
relació a aquesta idea, Caparrós (1985), afirma que en l’interès de la
cibernètica per l’estudi de la conducta s’hauria de tenir en consideració que: “...
a partir de l’equiparació entre màquines i organismes, haurien d’afrontar-se des
d’una perspectiva en la que s’integren el mecanicisme d’aquelles i el
propositivisme d’aquests” (Caparrós, 1985, p. 228). Així, l’autor remarca que els
processos cognoscitius, sense ser aliens a les associacions mecàniques, són
reconeguts com irreductibles a les mateixes. Per altra banda, la influència de la
Cibernètica ha permès trencar la linealitat explicativa del paradigma conductista
basat en l’estímul i la resposta (e r), oferint un model circular més adequat
per representar les complexes relacions de l’organisme amb l’ambient. Tot això,
en un enfocament que pretén superar el mecanicisme del dualisme de línia
empirista, que no és reeixit, segons Roca (1999), ja que aquest autor entén que
l’esquema cognitiu no és res més que l’esquema mecànic més tradicional, el
reflex biològic, però amb una augment de sofisticació conceptual per l’adopció
dels enfocaments cibernètics. De la mateixa manera s’expressa Redondo
(1992), en un text prou eloqüent:
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
25
“Cognitivisme i conductisme presenten el mateix denominador comú: el
mecanicisme. Aquest, com és sabut, és un sistema filosòfic que explica
qualsevol tipus de realitat segons les lleis mecàniques del moviment”.
(Redondo, 1992, pàg. 355).
El paradigma cognitiu, que es desenvolupà a partir dels anys 50, sobretot en
l’àmbit de la psicologia americana, com a reacció al Model Reflexològic, n’és el
paradigma més representatiu d’aquest dualisme en línia racionalista. La forma
d’afrontar els problemes mentals i simbòlics canvia d’estratègia; com diu
Caparrós (1985), a nivell empíric, com a tractament de “processos complexos”
a partir de categories derivades de situacions d’aprenentatge simple. Van ser
capdavanteres en l’emergència d’aquest paradigma, les obres de Brunner (A
study of thinking), Chomsky (Three models for the description of language) i
Newell i Simon (The logic theory machine: a comlex informations processing
system), totes elles publicades l’any 1956.
L’objectiu genèric d’aquests models explicatius és la d’estudiar els “processos
mentals”. Bàsicament, els models cognitius presenten explicacions sobre la
manera com els individus, en el seu pensar, decideixen o elegeixen una
resposta. Redondo (1992), reprodueix el següent text:
“La psicologia cognitiva estudia allò que succeeix dins del cap d’una
persona quan realitza una tasca determinada –és a dir, els processos
mentals- i la manera com la persona emmagatzema i utilitza el seu
coneixement per a realitzar la tasca, és a dir, les estructures mentals...”.
(Redondo, 1992, p. 355).
El llenguatge psicològic cognitiu es basa en nominacions de possibles entitats
internes que expliquen les actuacions: es parla d’aptituds, capacitats, voluntat...
que engendren un cicle explicatiu basat en aquelles entitats i no en causes
relacionals. D’aquesta manera, el model entén l’organisme com un sistema
receptor i processador d’informació, elaborador de plans d’acció i capaç de
prendre decisions i executar-les.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
26
La propietat bàsica d’aquest model és l’existència d’un feed-back de control,
que permet uns ajustaments organisme-medi altament perfeccionats. Per altra
banda, ja no considera les cognicions com mecanismes regits per lleis E-R,
sinó que els identifica com imatges, preceptes, conceptes, categories, plans,
decisions... I ho fa, entenent que les realitats així nominades, existeixen i tenen
entitat pròpia, per molt mentals i privades que siguin.
El Model Cognitiu és una teoria pluridisciplinar, construïda, en paraules de
Martínez i Gros (1987), sobre 4 aportacions teòriques fonamentals:
a) Cibernètica: N. Wiener, 1948. Es basa en l’estudi de la Transmissió
de la Informació i la Regulació i el control de la Informació. La
Cibernètica va fer possible un model explicatiu “circular”, molt més
adequat que el merament “lineal” e r.
b) Teoria General de Sistemes: L. Bertalanffy, 1954. Ciència de la
totalitat, aplicable a qualsevol disciplina, entenent el sistema com un
tot organitzat Obert (teleològics, amb finalitats i oberts al medi).
c) Teoria de la Informació: C. Shannon i Weaber, 1949. Estudi dels
sistemes de comunicació. Es diferencia de la Cibernètica, segons
Caparrós (1985), que aquesta és exclusivament una teoria del senyal
i el missatge, mentre que la Teoria de la Informació expandeix aquest
saber amb la integració de la problemàtica informacional en les
relacions entre els sistemes i el medi.
d) Desenvolupament de la Informàtica com a tecnologia educativa
computacional. Per a la Psicologia Cognitiva, la programació de
computadors ha esdevingut una font important d’investigació.
Aquest paradigma psicològic afronta l’estudi dels processos memorístics,
perceptius i intel·lectuals mitjançant els inputs sensorials que són transformats,
emmagatzemats i recuperats fins acabar en la seva execució conductual,
presentant-se un paral·lelisme evident amb la programació computacional.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
27
Teoria Cibernètica i psicologia
Martínez i Gros (1987) presenten dues versions de la Teoria:
Versió Feble: Pròpia de la teoria cognitiva i de la teoria del processament de la
informació. L’objectiu fonamental no és l’estudi del comportament de la
màquina, sinó la utilització de la màquina com a excusa per a l’estudi del
comportament humà. Aquests models generalment són formats per entitats tal
com representacions, sistemes de memòria, processos de codificació...
Interpretacions teòriques a partir de la investigació empírica sobre la conducta
intel·lectual humana. Són els models que s’exposaran a continuació, com a
exemples il·lustratius d’aquesta versió.
Versió Dura: Es correspon amb la intel·ligència artificial. L’ordinador és
quelcom més que una simple eina conceptual. L’objectiu no és l’estudi de la
ment humana, sinó que es tracta d’aconseguir programes que imitin el
comportament intel·ligent de l’home. El primer de tot són els estudis en
intel·ligència artificial i, secundàriament, establir paral·lelismes amb la ment
humana.
La Teoria de Processament de la Informació conceptualitza la persona, doncs,
com un processador actiu d’informació: la rep, la transforma, l’acumula, la
recupera i la utilitza. Activitats que són possibles per la presència de 2 nivells:
• Estructural, o d’acumulació diferencial de la informació en la memòria: a
Curt Termini (MCT) i a Llarg Termini (MLT).
• Funcional, o de descripció dels llocs o sistemes on es donen els diferents
processos.
Castelló (1997, 2001) i Ruiz (1994) emfatitzen la importància de la Percepció al
nivell estructural. Segons aquest autor, la percepció és un primer processament
intel·ligent d’informació i, a més, és un processament totalment actiu per part
del subjecte:
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
28
de tot allò que es sent, en cal discriminar aquells estímuls o informacions que
són realment rellevants i significatives. Afegeix que, malgrat que hom té l’errada
de voler explicar la percepció únicament a nivell bio-fisiològic (òrgans dels
sentits, connexions sinàptiques...), la percepció activa no és explicable sense
considerar els aspectes cognitius del processament. Aquests aspectes
cognitius, centrats en una visió de la Teoria de la Informació són:
Memòria a Curt Termini (MCT): Bàsicament és la “memòria perceptiva”, que
recull les aferències de l’estimulació exteroceptiva i interoceptiva present. La
capacitat d’emmagatzematge d’aquest primer nivell processador és, segons
Castelló, molt limitada, podent només acumular fins a 7 elements significatius
del que s’està percebent (7 bytes). La durada estimada de cada “captació”
perceptiva l’estima entre 7 i 8 segons de mitjana. Afirma que aquest nivell
perceptiu és el més entrenable per part del subjecte, millorant la capacitat per
seleccionar la informació realment rellevant a copsar.
Memòria a Llarg Termini (MLT): És la que es coneix realment com a la
memòria magatzem, de capacitat infinita. Conté els “models cognitius”
(Programes?, Esquemes?, Coneixements?) per interpretar la realitat, que han
estat “interioritzats” en base a múltiples experiències d’aprenentatge. L’accés
de l’individu a un determinat model cognitiu presenta una dificultat variable,
depenent de la “zona de memòria” que s’està explorant en un moment
determinat i la naturalesa del model cognitiu que es pretén extraure. Aquests
models no són fixos, sinó que tenen una certa plasticitat en funció de les
modificacions que noves experiències li puguin aportar.
Memòria de Treball: És el que s’anomena “memòria de processament”, que es
situa funcionalment entre la MCT i la MLT. És un tipus de memòria “a l’abast”,
de fàcil accés, igualment limitada com la MCT, però més extensa. Aquesta
memòria és l’encarregada de “prendre les decisions racionals” del subjecte, en
base a les percepcions immediates recollides per la MCT i el model cognitiu
que s’extrau de la MLT, adient a la tasca a desenvolupar en aquell moment.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
29
Per tant, les decisions que es prenen depenen de cada individu, ja que en
resulten de la barreja personal entre el que pot percebre significativament i de
l’esquema cognosciitiu associat a la realitat present, i que depèn de les seves
experiències i història personal. Així, hem de pensar que no es prenen
decisions sobre fets reals, sinó sobre models cognitius. Aquí, Castelló posa de
manifest el fet de que existeix una certa “inèrcia cognitiva”: el model cognitiu
guardat en la MLT, preval sobre l’evidència perceptiva immediata recollida per
la MCT. Es podria parlar, d’alguna manera, d’un cert “determinisme cognitiu”
Seguir la teoria de tractament de la informació de tanta actualitat, significa
acceptar i reproduir l’esquema bàsic presentat per Jones (1972/1976), citat per
Roca (1983a, p. 69):
SENTITS CERVELL MÚSCULS
Entrada Decisió Sortida
Robb (1972), també citat per Roca (1983a, p.69) procura distingir els models
cognitius dels cibernètics. Els primers donarien resposta a allò que s’aprèn, que
són les estructures cognoscitives internes. En canvi, els models cibernètics es
defineixen pel seu interès en la manera com la informació de l’entorn, rebuda
mitjançant estímuls interns i externs, es codifica pels òrgans dels sentits en
patrons d’energia neural i, finalment, en respostes motores que en resulten.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
30
1.1.1.5. Quadre resum dels Models Dualistes.
MODELS DUALISTES LÍNIA EMPIRISTA LÍNIA RACIONALISTA
Centrament del Dualisme
Substància Extensa
Substància Pensant
Models Psicològics derivats del Dualisme,
Caparrós (1985)
Model Reflexològic -
Materialista
Model Introspeccionista -
Mentalista
Reproducció del model biològic d’explicació,
Roca (1983a,b)
Model de Reflex-Estimulació
(Ambientalista)
Model Cognitiu-Cibernètic
(Organocèntric)
Principals fonaments teòrics i autors
Condicionament Responent
(Pavlov)
Conductisme
(Watson)
Condicionament Operant
(Skinner)
Posicionament maduratiu
(Gessell)
Programa Motor
(Adams)
Esquema Motor
(Schmidt)
Causalitat
Causalitat Externa:
Comportament com a reacció a
l’estimulació ambiental.
La conducta comença fora de
l’home.
Causalitat Interna:
Comportament com a
manifestació d’entitats
internes.
La conducta comença dintre
de l’home
Aprenentatge
Aprenentatge d’hàbits de
conducta en funció de les
variables precedents al
comportament i a les
conseqüències del mateix
comportament.
Aprenentatge d’estructures
cognitives internes pel
Processament de la
Informació: Percepció –
Decisió – Execució.
Prospectiva per a l’anàlisi de la Motricitat i de la
Tàctica
Anàlisi i seqüenciació dels
gestos bàsics segons criteris
biomecànics i bioenergètics
Presència de Programes i
Esquemes Motors que
provoquen respostes motrius.
Figura 3. Models Dualistes.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
31
1.1.1.6. Model Antidualista: Model de Camp.
Per altra part, el model antidualista que refereix la Gestalt d’antecedent i
seguida per la Psicologia Interconductual i la Psicologia de la Relació, parteix
d’un pressupost teòric totalment oposat al de la causalitat ambiental o orgànica.
El gran avanç teòric d’aquestes concepcions és la del desenvolupament d’un
paradigma conceptual definit com el Model de Camp, entès com un sistema
complex d’interdependències en el qual es dona una interconducta sota el
context de factors de la situació externa, del propi individu i de la historia
interactiva amb què s’iniciava la relació.
Han estat diversos els autors que s’han esforçat a donar una nova visió més
naturalista del concepte de psiquisme, aïllada dels que es deriven de complexos
tractaments estadístics o de “cosificacions” i “localitzacions” de quelcom que se’ns
presenta més com a comportament que no pas com a substància o, en tot cas,
criticant les explicacions que mantenen el dualisme com a criteri essencial
(Damasio, 2003). Moreno, R., Martínez, R. i Trigo, E. (1992) aporten, entre
d’altres, dos criteris importants en la comprensió d’allò mental des d’un model
teòric de camp:
• La substitució de criteris organocèntrics per criteris funcionals, que
prenen la interrelació com la unitat d'anàlisi rellevant, suposa també deslligar-
se dels esquemes morfològics d'anàlisi (característiques més aparents de la
resposta). Diferenciant el que és morfològic del que és funcional es pot establir
el principi que no existeix correspondència biunívoca entre les morfologies de
les conductes considerades i els nivells funcionals:
a) Una determinada morfologia de resposta pot estar suposant diferents
nivells organitzatius o funcionals en diferents subjectes i/o ocasions.
b) Una mateixa estructuració del camp psicològic pot donar-se sota
morfologies molt diferents. Aquest fet torna a posar de manifest la
inconveniència de fer servir la morfologia de la resposta com a criteri clau
d'allò que fa l'individu.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
32
• L'observabilitat dels fets a estudiar s’ha considerat científicament com a
concepte clau, però en un plantejament de camp psicològic sembla més
adient el criteri de la identificabilitat: ser capaços d'elaborar conceptes tal
que resulti possible comunicar-los i contrastar-los de manera compartida i
pública per investigadors diversos, i aquesta identificabilitat és possible en
l'estudi de les interrelacions, quan es té una taxonomia que permet classificar-
les. En canvi, la interrelació no és quelcom que sigui observable en un sentit
semblant a com és observable un objecte físic. En moltes altres disciplines,
com la Física, la diferència entre Observabilitat i Identificabilitat ja es troba molt
establerta en conceptes com la gravetat, el magnetisme..., fenòmens
concebuts com a relacions, raó per la qual no té cap sentit plantejar-se la seva
observabilitat com a quelcom material, encara que podem observar, més o
menys, alguns dels seus elements integrants.
Model de Camp Gestàltic i K. Lewin.
El paradigma psicològic de La Gestalt, fou el primer en aplicar la noció de camp
a l’estudi psicològic. La noció de camp, però, és prèvia en altres ciències que
serviren de fonts referencials a La Gestalt. És el cas de la Física, i
concretament de la Dinàmica, d’on es va prendre la noció de camp, un tot
dinàmic caracteritzat per la interacció interna i la tendència a l’equilibri.
Caparrós (1985) afirma que va ser Kölher qui observà que el sistemes físics es
regulen per forces i estructures, essent un error pensar que són aquestes
últimes les decisives, per ser-ho en les màquines humanes on les forces
treballen en estructures fixes. Però en la Natura hi ha múltiples models de
camp on l’estructura no és fixa (electricitat, magnetisme, sistema solar,
molècula...) on els factors bàsics són les forces que interactuen en uns tots
flexibles, organitzats i estructurats segons determinats principis de tendència a
l’equilibri. Per tant, l’activitat psicològica, com a part de la natura, es regularia
també pels mateixos principis de camp. La línia fenomenològica dels gestàltics
els aproximà al concepte de camp, entenent-lo com un tot dinàmic en el que el
canvi d’una part afecta a tot el fenomen i a les seves parts diferenciades.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
33
Segons Caparrós (1985) i Leahey (1989), aquesta opció metodològica va
néixer en el mateix article fundacional de l’escola, escrit per Wertheimer al
1912 i que tractava de la visió del moviment. Precisament es tractava d’explicar
un fenomen perceptiu que era impossible de fer-ho si s’aïllaven els elements
que el conformaven. L’anàlisi elementarista destruïa el fenomen a analitzar.
Wertheimer va encertar en afirmar que el fenomen és una dada original i
irreductible, que emergeix de les relacions que desapareixen precisament en
tractar d’aïllar els elements. Wertheimer mostrava les condicions sota les quals
emergeix perceptivament el moviment assenyalant que és un fenomen no
analitzable si es redueix a simples estimulacions sensorials. El moviment
depenia en la seva emergència com a fenomen, d’unes condicions i unes
relacions situacionals globals.
Fou a partir d’aquí com els gestaltistes acumularen múltiples observacions en
base a la metodologia de camp (diverses formes emergents, constàncies
perceptives, il·lusions òptiques, relacions de figura-fons...) i que comportaren la
redacció de les lleis que determinen l’estructuració i l’organització del camp
perceptiu humà.
Per altra banda, l’anomenada Teoria de Camp, està estretament lligada a Kurt
Lewin (1890 – 1947). Malgrat que en una època inicial va formar part del grup
de La Gestalt de Berlín, els estudis d’aquest autor avançaren en grau suficient
per tal de diferenciar la seva Teoria de Camp de les propostes gestaltistes.
L’enfocament de Lewin, segons Vander Zanden (1990), es basà en el concepte
de camp com a espai vital.
Lewin (1988) suposà que tots els esdeveniments psicològics d’una persona
(actuar, pensar, somiar...) eren funció de l’espai vital de la persona, entès com
el conjunt format per la persona i el seu ambient, concebuts mútuament com a
forces interdependents. Integrarien l’espai vital tots els esdeveniments passats,
presents i futurs que es projecten en una situació qualsevol (perspectiva
històrica del camp).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
34
L’èmfasi en aquesta relació de l’individu amb l’ambient fou una gran contribució
per la psicologia que, tradicionalment, s’havia centrat en les característiques
dels individus (instints, herència, intel·ligència, hàbits, motivacions...) en forma
relativament independent de la situació en què els individus operaven. Així,
d’acord amb Lewin, les formulacions que no tinguessin en consideració la
situació, serien inacceptables (perspectiva situacional o contextual del camp).
Lewin posà de manifest que la comprensió de la conducta requereix conèixer
no solament les experiències passades, actituds actuals i expectatives futures
d’una persona, sinó també el context o la situació present i immediata on opera.
Delay i Pichot (1988), expliquen extensament la Teoria del Camp de Lewin
que, segons aquests autors, significa el sistema més general i original
desenvolupat a partir de les idees de la Psicología de la Forma. El camp, definit
com la totalitat dels fets coexistents interdependents es basa en 3 principis:
a) El comportament és funció del camp existent en el moment en què es
produeix.
b) L’anàlisi comença per la situació en conjunt, a partir de la qual es
diferencien les parts.
c) La persona concreta, en una situació concreta, pot ser representada
amb l’ajut de la branca de la matemàtica anomenada Topologia.
Representació de l’individu en el món: Gràficament en dues regions:
E V
P: Persona V: Espai Vital (M+P)
M: Medi Psicològic E: Exterior de l’Espai Vital
Figura 4. Representació general de l’individu en el món segons K. Lewin.
M P
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
35
L’Espai Vital inclou la totalitat d’esdeveniments possibles capaços de
determinar el comportament de l’individu, és a dir, els “fets psicològics”. El món
exterior limita amb l’espai vital a l’igual que el Medi Psicològic limita amb la
Persona. Però aquestes “fronteres” són totalment permeables. La Persona pot
modificar el Medi Psicològic (M= f(P)) i, recíprocament, el Medi Psicològic
influeix en la Persona (P= f(M)). Però també l’espai exterior al Medi Psicològic
pot influir en aquest, i recíprocament. Malgrat tot, Lewin considera que el
psicòleg s’hauria de concentrar en explicar una situació psicològica concreta
produïda en l’Espai Vital, més que no pas intentar establir prediccions de futur
que poden estar influïdes per interferències possibles amb el món exterior.
Diferenciació de la persona (P). El cercle que defineix la Persona presenta
una estructura heterogènia: està format per diferents parts, però
interdependents. Es pot representar mitjançant un doble cercle concèntric que
diferenciaria la regió Perceptivo-Motora (PM) de la regió Personal Interior (PI).
Diferenciació del Medi Psicològic (M). Segons Lewin, tampoc el Medi
Psicològic es presenta homogeni. Cal diferenciar-lo en regions, a l’igual que la
Persona, ja que és evident que la totalitat dels fets que conté, no influencien la
persona de la mateixa manera. L’anàlisi estructural de la Persona exigeix el
coneixement del moment concret en què es troba la persona i l’estat de
diferenciació del Medi Psicològic en el es desenvolupa el comportament.
E V
PM PI P= PI + PM
P: Persona PI: Regió personal interior PM: Regió perceptivo-motriu
Figura 5. Diferenciació en regions de la persona i del medi psicològic segons K.Lewin.
M P
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
36
Model de Camp Interconductual de J.R. Kantor.
J.R. Kantor (1888-1984), va ser el psicòleg més important d'aquest segle des de
la premissa que l'avenç científic s'assoleix pel plantejament de problemes
conceptuals adequats. L’autor reconeix que l'avenç de la ciència no requereix
només de bones observacions, sinó de categories adequades per plantejar els
problemes pertinents. Segons Ribes (1984), el principal tret diferenciador de
Kantor respecte dels psicòlegs conductistes de l'època fou la seva preocupació
exclusiva pel comportament humà. Pensava que una anàlisi centrada en la
conducta animal portaria inevitablement a posicions dualistes i/o reduccionistes,
previsió que ha demostrat la història que era justa.
Kantor (1967/1978) exposa els principis de la Psicologia Interconductual, que
constitueix un plantejament sistemàtic de l'objecte d'estudi de la psicologia, els
seus supòsits, les categories necessàries per abordar-la, la teoria i la seva
interrelació amb les altres disciplines. Les principals aportacions de Kantor a la
consolidació d’una ciència d’allò psicològic han estat:
a) Com a hereu de la tradició aristotèlica de pensament, Kantor ensenya a
ubicar els problemes conceptuals de la psicologia en el marc del seu
desenvolupament històric. Retornar a Aristòtil i a la seva obra científica ens
posa de relleu el que Kantor entén com a enfoc naturalista de la ciència.
No es tracta d'una concepció positivista estreta, sinó la de considerar els
esdeveniments i l'acte de coneixement mateix com a formes d'interacció específiques que obeeixen a condicions històriques i situacionals particulars.
b) Aristòtil (1981) situa el concepte d'ànima com a antecedent necessari de
l'interconducta. Ribes (1984), afirma que “l'ànima aristotèlica no es
concep com una substància o essència diferent i independent del cos dels
éssers vius...És la funcionalitat intrínseca a les formes dels organismes, és
la potència en acte d’un cos que té vida” (Ribes, 1984, p. 22). No hi ha ànima fora ni dins del cos. L'ànima és la possibilitat realitzada (potència)
d'actuar d'un cos viu.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
37
L'ànima és, per tant, funció interactiva, ja que la potència només es
manifesta com a acte enfront de la resta d'organismes. Al respecte,
Moreno, R. I altres (1992), afirmen que perd sentit que allò "cognitiu"
radiqui en un caràcter "mental intern", que a més es considera "previ i
superior" a les activitats manifestes i observades. Des de criteris
interactius, perd sentit col·locar dins o fora de l'organisme el fet psicològic.
Una interacció es dóna sempre i de forma necessària entre l'organisme i el
medi i, per tant, no cal cercar cap més altre "lloc" per explicar allò
psicològic (Kantor, 1980). Quelcom totalment diferent és que unes
interaccions tinguin una manifestació pública i observable i d'altres tinguin
una manifestació privada, inaccessible per l'observador (Ribes, 1985).
Però cal recordar que classificar les interrelacions segons el seu caràcter
públic o privat suposa seguir un criteri morfològic no adient, i que no ens
ha de fer oblidar els criteris funcionals realment coherents.
c) Postura antidualista: el pensament transcendental cristià va separar el
món de les formes del món dels cossos i dels events basat en
l'enfocament de Plató. L'ànima passà a ser una entitat autònoma i
supraordenada al cos. La filosofia patrística de San Agustí, Plotí i Tomàs
d'Aquino va culminar en el dualisme cartesià i el paral.lelisme de Leibnitz,
que fonamentaren una psicologia basada entre els dos mons, totalment
incompatible amb una real ciència psicològica segons Kantor.
En paraules de Roca (1992,1999), Kantor lluita per l’abandonament de la
dicotomia cartesiana cos-ment, que fa pensar als psicòlegs que la
realitat humana està dividida en una entitat extensa i una entitat
“espiritual”. D’aquesta manera, s’esdevé que, com els científics només
poden estudiar allò representable en coordenades d’extensió, es tendeixi
a pensar que els fets psicològics no puguin ser sotmesos a estudi
científic. Però reprenent el concepte de que totes les ciències estudien
comportaments, cal entendre que allò que és essencial de l’estudi científic és el fet comportamental i no el fet d’ocupar un espai tridimensional.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
38
d) Delimitació de les relacions que guarda la psicologia amb la ciència biològica i la ciència social. El primer que fa Kantor es diferenciar la
conducta biològica i la conducta psicològica o interconducta: La
interconducta és interacció, i inclou una relació entre esdeveniments
d'estímuls i conducta de l'organisme. La interconducta és una funció
estímul-resposta i comprèn tant els objectes d'estímul com l'organisme que
interactua. La conducta biològica és l'acció de l'organisme tal com s'integra
en sistemes reactius de diferent molaritat, d'acord a les condicions
específiques de l'estímul. L'estudi de la conducta psicològica no pot limitar-
se a la conducta de l'organisme, a la seva dimensió organocèntrica, ja que
aquesta és purament conducta biològica. Com a component de la
interconducta participa d'ella i és condició necessària, però la dimensió
psicològica implica l'especifitat de les condicions i dels esdeveniments amb
que l'esmentada conducta entre en contacte funcional. “Mind is action”
(Kantor, 1971, p. 267), o sigui, el comportament psíquic no s’ha
d’entendre com a producte d’alguna estructura interna, sinó una forma
de conducta diferenciada pel fet de ser construïda en la ontogènesi de
cada individu en particular.
D'aquí neixen tres objeccions a la teorització actual en psicologia:
• Les explicacions de tipus biològic i les seves categories no són suficients per
comprendre la conducta psicològica.
• Les funcions psicològiques són interaccions NO identificables amb ocurrències o estats interns de l'organisme.
• Les funcions psicològiques, en la mesura que són interaccions entre
l'organisme i els objectes i events d'estímul no poden ser concebudes,
reductivament, com funcions del sistema nerviós.
Segons Roca (1992, 1999), es pretén situar la psicologia en l’entramat de la
resta de les ciències naturals i la seva mútua interrelació. Delimitar clarament
les relacions existents entre la psicologia, la biologia i la sociologia.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
39
L'altra diferenciació és la de la ciència psicològica respecte de les ciències
socials: la interconducta de l'ésser humà inclou, per definició, no tan sols objectes
i esdeveniments físics sinó també als productes i pràctiques culturals. La
psicologia no ha d'explicar l'origen, processos i característiques de les
esmentades pràctiques i objectes culturals, el que sí que ha de fer és analitzar
les seves interaccions. No hi ha esperits ni essències transcendents que
distingeixin l'home dels animals: només destaca la seva especifitat com a ésser
cultural que interactua amb els altres i els seus productes. I no només això: l'ésser
humà pot, i ho fa permanentment, interactuar amb si mateix, és a dir, pot
autorrealitzar-se funcionalment en raó de les característiques reactives distintives
que la cultura humana li atorguen: el llenguatge i el discurs.
e) Insistència per tal que s'abandonin les anàlisis causals mecanicistes
que plantegen la necessitat d'explicar la conducta o acció de l'organisme
com funció d'altres variables precedents immediates internes o externes.
Roca (1999), insisteix que, paral·lelament a la ruptura dualista, s’esdevé
també l’abandonament dels anàlisis causals mecanicistes que obliguen
a explicar el comportament com a funció de variables precedents
(externes o internes) per entendre la interacció de manera multicausal i
lligada a les condicions històriques i situacionals particulars.
Moreno, R. I altres (1992) afirmen que, des d'una perspectiva d'interacció,
no és necessari esbrinar les causes, sinó arribar a entendre el nivell
d'organització de camp existent en cada cas; les causes, en aquest cas,
són les organitzacions diferents de les relacions on poder trobar un
esdeveniment. La referència a causalitats de tipus formal i material ja va
ser plantejada per Aristòtil (1988). Tradicionalment s'identifica causalitat
(Interna/Model Cognitiu o Externa/Model Associacionista) amb creació
(Producte o Comportament observat, respectivament). Però no s'ha de
concebre el comportament com a causa-efecte, sinó com a relació, la
"causa" està en la relació. La causalitat, en un Model de Camp, s’entén
com a relació funcional o sintàctica entre elements d’un camp de la realitat.
La causalitat no és successiva o diacrònica, sinó sincrònica; és la
implicació i interdependència funcional del món.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
40
Actualment la Física també explica la majoria de processos des del punt de
vista de camp interactiu . La raó per la qual la Física ha deixat de cercar les
causes és per què en realitat no existeixen. Alguns filòsofs pensen que la llei
de la causalitat és una relíquia d'una època passada que encara sobreviu
(Russell, 1973).
La Psicologia Interconductual s'origina, doncs, com a reforma crítica de la vella
tradició que els esdeveniments psicològics són processos animístics derivats de
forces religioses amb referents a l'ànima. La Psicologia Interconductual pretén
situar la psicologia en els successos objectius i quotidians, despullar-la de tota
referència trascendentalista que encara avui continuen apareixent de forma
oberta o encoberta en les teories psicològiques actuals:
1er. La Psicologia Interconductual porta les seves descripcions, hipòtesis
i interpretacions a les confrontacions dels organismes amb els objectes o
els events, com ho fan la resta de les ciències (física, química, biologia).
2on. L'altre punt clau és la recerca d'un tractament natural i comprehensiu
(global) dels diferents tipus de comportament humà, des dels simples
reflexos bàsics, fins al pensament, el raonament, el recordar i a d’altres.
Segons Kantor (1980), la Psicologia Interconductual queda definida per una sèrie
de postulats en forma d’assumpcions científiques que estan guiades per
l’observació . Aquests postulats resumeixen els fonaments intel·lectuals bàsics
per al Model de Camp Interconductual vers una Psicologia Naturalista:
Postulat 1: Els esdeveniments psicològics parteixen d'uns camps multifactorials.- La Psicologia Interconductual fa referència, com ja s'ha dit
anteriorment, a la interconducta dels organismes amb altres organismes, objectes
i condicions específiques. El que és cabdal en el camp interconductual és el
MEDI DE CONTACTE (com la llum en la visió, com l'aire en la respiració). Les
interconductes psicològiques són HISTORIQUES, basant-se en els principals
encontres entre els organismes i els objectes estimuladors que aniran construint
la coordinació de funcions.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
41
Aquest postulat implica l'abjuració complerta i final de tots els principis esotèrics
com a estats físics o processos dubtosos de ser observats. Quan els detalls d'una
interconducta no poden ser observats, igual que passa en qualsevol altre ciència,
només podem assumir la manca d'eficàcia de les tècniques utilitzades.
Postulat 2: Els esdeveniments psicològics són co-extensius amb altres esdeveniments.- Els camps psicològics són, en tots els referents naturals, co-
extensius amb els camps de la física, química, biologia i disciplines
humanístiques. De fet, els esdeveniments psicològics són al mateix temps
biològics, biomecànics i electrofísics. Cada tipus de camp científic és una
interrelació única de components o factors.
Postulat 3: Els esdeveniments psicològics estan envoltats de interconductes ecològiques.- A través de les interaccions filogenètiques es desenvolupen les
interrelacions ecològiques, les diferents espècies d'organismes i les seves
potencialitats per interactuar amb els objectes i condicions corresponents.
Postulat 4: Els camps psicològics són ontogenètics.- Els camps psicològics
ocorren només com esdeveniments integradors d'individus i objectes recíprocs
(estimuladors). La Llei de l’Especificat és evident en cada cas de l'activitat
psicològica i és la base per les diferències individuals.
Postulat 5: Tots els constructes es deriven dels esdeveniments.- Per tal que
els constructes científics siguin sòlids, cal basar-los en les observacions dels
esdeveniments: existeix una continuïtat definitiva entre els esdeveniments i els
constructes desenvolupats de arrel de les investigacions. Està totalment prohibida
qualsevol altra aproximació que no arrenqui de les observacions interconductuals.
Segons Moreno, Martínez i Trigo (1992), aquest model de camp pretén ser
exclusivament psicològic: “Es diferencia així del camp plantejat per Kurt Lewin,
quan no recorre a dimensions neurològiques o físiques. El que és biològic, com el
que és social, són considerats d’aquesta manera com a límits conceptuals del
camp d’estudi del que és genuïnament psicològic: la interacció”. (Moreno et al.,
1992, p. 261).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
42
1.1.2. CRITERI DE DESCRIPCIÓ ESTRUCTURAL.
Influïts pel model dualista Cognitiu-Cibernètic en la seva concepció de la
individualitat humana, i amb constants referències a l’Estructuralisme com a
mètode aplicable a les ciències humanes, es desenvolupen els dos darrers
models explicatius de la motricitat humana i esportiva des del vessant més
descriptiu i no tan causal.
ESTRUCTURALISME
FENOMENOLOGIA TEORIA DE SISTEMES
Model Fenòmeno-Estructural (C. Bayer, 1992)
Model Praxeològic (P. Parlebás, 1987, 1988)
Figura 6. Models teòrics segons el criteri de descripció estructural.
1.1.2.1. Estructuralisme
Seguint Tejedor Campomanes (1993), l’Estructuralisme no és una escola, ni
tan sols és una filosofia. Com es deia anteriorment, és un mètode aplicable a
les ciències humanes, malgrat que la primera persona que introduí el concepte
d’estructura en la ciència fou el matemàtic E. Galois (1811-1832), que tot i morir
molt jove, va fer importants recerques quant a l’estructura dels grups. S’inspira
també en els estudis lingüístics de F. Saussure (1857-1913), però,
posteriorment, altres autors l’han aplicat en diversos àmbits del saber: Cl. Lévi-
Strauss (1908-), en etnologia; J. Lacan (1901-1981), en psicoanàlisi; L.
Althusser (1918-1990), en l’estudi del marxisme; M. Foucault (1926-1984) en la
història, i J. Piaget (1896-1980) en la psicopedagogia i en l’adquisició del
coneixement per part de l’infant. Saussure (1967) va considerar la llengua com
un “sistema de signes”, una estructura comparable al joc d’escacs, en el qual,
el valor de cada peça depèn de la seva “posició” al tauler respecte de totes les
altres, i el sistema mateix varia segona variïn les peces. Lévi-Strauss (1983) va
considerar que els fenòmens socials es podrien interpretar com a sistema de
signes estructurat que permet predir i explicar tots els fenòmens observats.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
43
Barrio (1984) presenta com a principis fonamentals d’una estructura són:
1. Totalitat: L’estructura és un conjunt d’elements enllaçats solidàriament,
de tal manera que cadascun depèn de la resta i, la modificació de
qualsevol d’ells, implica la modificació de la resta. Una totalitat és molt
més que la suma dels seus elements.
2. Lleis de Composició: Lleis que permeten el pas d’un sistema a un altre
dintre de la mateixa estructura. Lliga l’estructura al concepte de model.
El model és una representació esquemàtica d’un fenomen real. Però
succeeix que, diferents models explicatius poden respondre a una
mateixa estructura. D’aquí que sigui possible pensar que, partint d’una
mateixa estructura, se’n derivin diferents models, sempre i quan es
respectin les lleis de composició de la primera.
L’objectiu del mètode estructuralista és el de trobar dintre dels diferents
fenòmens de la realitat, uns esquemes bàsics o models, que permetin fer
intel·ligible el funcionament d’aquests fenòmens, així com l’estructura que és
comuna a tots aquests models i de la qual els models se’n deriven mitjançant
les lleis de composició. El mètode estructural consisteix a investigar el “joc”
d’aquests sistemes o estructures, tenint en compte que funcionen a un nivell
inconscient.
Les fases del mètode estructuralista serien, segons Barrio (1984):
1. Observació del fenomen, però no dels elements interactuants, sinó de les
relacions que s’estableixen.
2. Descobrir les regles del joc de signes, les relacions significatives que
conformen el fenomen.
3. Construir el model (moltes vegades inconscient per a la societat), que,
segons Lévi Strauss (1983), permeti predir els fenòmens i doni compte de
tots els fets observats.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
44
1.1.2.2. Psicologia de la Forma, Fenomenologia i Estructuralisme
La teoria fenòmeno-estructural de l’autor francès Claude Bayer (1992), es
basa en una redefinició, prolongació i millora dels postulats pedagògics
globalistes que, en oposició als principis reflexològics i conductuals, exposen
que les tasques descansen en principis generals comuns i, que el seu
reconeixement, faciliten l’aprenentatge d’altres tasques. Les posicions
globalistes antecedents del model Fenomeno-Estructural s’han basat en el
paradigma teòric psicològic anomenat La Gestalt o Psicologia de la Forma : el
tot és més que la suma de les seves parts, ja que moltes de les seves
propietats no són directament derivables de les parts, sinó que emergeixen
quan les parts es reuneixen en les seves possibles formes.
Caparrós (1985) afirma que el mètode del paradigma gestàltic seria el
Fenomenològic, ja que les seves dades bàsiques no són elements sensorials
prefixats, sinó els fenòmens, els objectes significatius, sorgits de les
observacions de l’experiència immediata i directe, ingènua, neutra i lliure de
qualsevol apriorisme o mediació teòrica. L’experiència originària, segons La
Gestalt, no és elemental i sensorial, sinó estructurada (gestaltet). Pensaven els
gestaltistes que la psicologia era una ciència jove i havia de procedir
fenomenològicament i descriptivament, i no explicativament i quantitativament
com pretenien els conductistes.
Barrio (1984) escriu que la Fenomenologia, creada com a corrent filosòfic per
Edmund Husserl (1859-1938), va néixer en un moment històric en què la
ciència es trobava dominada pel positivisme, que, segons Husserl, no deixava
de ser una reducció de la realitat a fets o dades explicatives causals. Amb això,
la ciència perdia el món real mateix, el món de les vivències més originàries de
l’home (el “món de la vida”, diu Husserl). I, a més, es reduïa la consciència a
una cosa més del món, ja que eliminant la subjectivitat humana, es feia incapaç
de copsar-ne el sentit real de l’existència.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
45
Llavors, el positivisme deixaria de ser fidel a si mateix, ja que substitueix la
riquesa dels fets i d’allò donat per l’experiència a meres explicacions i teories
hipotètiques. Precisament el que vol Husserl es recuperar “allò donat” (el
fenomen), i renunciar-ne a donar qualsevol explicació. Cal limitar-se a copsar,
intuir i descriure’n “l’essència”. Per això, la Fenomenologia és la “ciència de les essències materials (Eidètica)”:
a) Husserl intenta construir una filosofia com una ciència estricta mitjançant
el mètode fenomenològic. Es tracta de copsar exclusivament el fenomen
que es manifesta en la consciència. La fenomenologia pressuposa una
concepció intencional de la consciència, amb pròpies vivències.
b) Reducció fenomenològica. Per tal de que la descripció dels fenòmens de
la consciència sigui totalment “pulcra”, cal eliminar tot tipus de
suposicions que no hagin estat comprovades. Això és la epojé, la
suspensió del judici, aturar qualsevol teoria que no es patenti en la
consciència.
c) Així arribarem a la intuïció de les essències, la realitat constitutiva dels
diferents fenòmens que no es troba en els fets empírics. S’ hi arriba per
intuïció (saber eidètic) i es presenta l’essència com quelcom immutable i
intemporal, davant de la mutabilitat i temporalitat de les coses mateixes.
La sistematització del mètode fenomenològic com a exploració descriptiva,
ordenada i lliure de pressupostos de la consciència, provocà la seva assumpció
per la psicologia de La Gestalt, rebutjant qualsevol enfocament reflexològic,
mecanicista o positivista. L’home es vivència com a estructura en un món
cultural i històric. Així, es constituïren investigadors molt bons observadors,
orientats a la descripció i a la inducció científica. Caparrós (1985) parla de
dissenys experimentals sense l’esquema hipotètic-deductiu; més que verificar
hipòtesis experimentalment, pretenen fer evident (haver evidente) a
l’experiència immediata i directe dels altres la veritat d’una generalització,
demostrant convincentment un fet particular que l’exemplifiqui. Són psicòlegs
de la demostració que s’imposa per la seva evidència (experimentum crucis).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
46
Leahey (1989) escriu que M. Wertheimer (1880-1943), considerat el fundador,
K. Koffka (1886-1941) i W. Köhler (1887-1967) ens són els seus clàssics
representants. La Gestalt, en resum, pretenia ser en els seus inicis, un nou
paradigma explicatiu en psicologia, però en centrar les seves investigacions en
l’àrea conductual que millor responia als seus principis (la Percepció), hagué de
renunciar a les seves il·lusions de projecte global per a la psicologia.
1.1.2.3. Teoria General de Sistemes i Estructuralisme
El Model Praxeològic concebut per Parlebás (1987, 1988) i continuat, entre
altres, per Hernàndez-Moreno (1994, 2000), també assumeix l’estructuralisme
per diferenciar el que anomenen Lògica Interna i Lògica Externa de l’Acció de
Joc. La Lògica Interna està tradicionalment definida pels Universals
Ludomotors (elements configuradors de l’Estructura Objectiva), mentre que mai
no ha existit una evolució paral·lela dels condicionants definitoris de la Lògica
Externa (Estructura Subjectiva), entesos com les característiques psicològiques
i socials que afecten l’individu i la seva acció motriu.
La vinculació inicial de la Teoria General de Sistemes i la praxeologia es troba
en el mateix Parlebas i la relació que l’autor estableix en la necessitat d’explicar
el joc esportiu des d’un punt de vista sistèmic (1988). Aquest fet produeix una
paradoxa en el pensament praxeològic que, en la seva pretensió de formular-se
com a una ciència autònoma de l’acció motriu, es basa en una teorització
sistèmica de marcat caràcter interdisciplinar.
Efectivament, atès que la TGS va ser concebuda com una metaciència, és a
dir, una teoria científica que permet la integració de diferents sabers a la
recerca d’una integració de totes les ciències (Bertalanffy, 1987). Segons
Navarro i Adelantado (1995), són els paradigmes científics de la Teoria General
de Sistemes (TGS) i, en menor mesura, el de la Teoria Ecològica de la
Conducta, els que millor donen suport al desenvolupament praxeològic i de llur
objecte d’estudi.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
47
Apareixent constant l’aportació de la TGS en el fonament de l’obra de Parlebás,
Navarro i Adelantado (1995) consideren, però, que el desenvolupament
conceptual del sistema de lògica interna no queda clar en la teoria
praxeològica. De fet, més aviat es tracta d’un subsistema d’un sistema més
ample anomenat Acció Motriu, al qual el poden acompanyar altres subsistemes
d’anàlisi com podria ser el biològic, el mecànic, el social o el cultural. Segons
aquells autors, sembla que sigui aquesta la concepció més encertada de la
Lògica Interna, més com a subsistema que com a sistema. Es torna a recordar
la funció integradara i interdisciplinar que marca el caràcter de la TGS, que no
pas disgregadora (Bertalanffy, 1987).
Recolza aquesta idea, al mateix temps, el reconeixement per part de Parlebás
(1988) de l’existència d’un (sub)sistema de Lògica Externa en què es situen les
característiques psicològiques i socials dels individus. És el sistema que influeix
en la percepció i evocació de situacions viscudes. De tota manera, val la pena
remarcar el fet que els estudis praxeològics s’hagin decantat per l’anàlisi de la
Lògica Interna en detriment de la Lògica Externa, com si aquesta no resultés
igual de determinant en la resolució d’una acció motriu.
Reconeguda la vinculació de la TGS amb l’Acció Motriu i, més concretament,
en l’anàlisi del joc esportiu, és important també posicionar-se sobre el caràcter
Obert o Tancat de l’esmentat sistema. Navarro i Adelantado (1995), consideren
el joc esportiu com un sistema obert, per diverses raons.
D’entrada, el reconeixement en la Lògica Interna de les interrelacions amb els
altres i el medi físic, permet la consideració de l’intercanvi d’informació continu
en l’acció motriu. Es dedueix també que, l’estat final d’una situació de joc pot
esdevenir-se des de condicions inicials diverses i per vies diferenciades.
Respecte de l’entropia, l’explicació és més complexa, basant-se en l’equilibri
que s’esdevé entre la positivitat engendrada per la despesa energètica dels
participants i la contracomunicació motriu i la negativitat basada en l’ordre i
l’organització del grup i del joc en les decodificacions pràxiques al llarg del
temps.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
48
INFORMACIÓ EQUIFINALITAT ENTROPIA
SISTEMA TANCAT
No entra ni surt cap
tipus d’informació
(energia en sistemes
biològics).
L’estat final està
inequívocament
determinat per les
condicions inicials.
La tendència al
desordre (entropia
positiva) augmenta
fins al màxim i el
procés acaba per
aturar-se en un estat
d’equilibri.
SISTEMA OBERT
Es mantenen per un
intercanvi continu
d’informació.
Es pot assolir el
mateix estat final
partint de diferents
condicions inicials i
per diferents camins.
Manteniment d’un
estat constant d’alt
ordre i s’evoluciona
cap a una
organització creixent.
L’intercanvi
d’informació permet
importar entropia
negativa que tendeix
a ordenar el sistema.
Figura 7. Diferencies entre Sistemes Oberts i Sistemes Tancats.
De tota manera, aquesta contundència d’aplicar el caràcter obert del sistema
de jocs esportius només és clarament aplicable en aquells esports o jocs que
denoten incertesa o demanda informativa en relació al medi o en relació als
participants. Aquestes serien les activitats que la praxeologia anomenaria
activitats socio-motrius i les activitats psicomotrius amb incertesa espaial.
S’escaparien de la consideració de sistema obert aquelles activitats
psicomotrius en el sentit estricte del terme (sense relacions socials) i amb
l’espai totalment estable i controlat. Potser, en absència explicativa de la
Lògica Interna per aquest tipus de pràctiques, s’esdevindria la possibilitat de
desenvolupar de forma satisfactòria el (sub)sistema de Lògica Externa.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
49
Parlebas (1988), també fonamenta la legitimitat de l’ús del concepte
d’Estructura en el desenvolupament d’una teoria de l’Educació Física,
reprenent el mateix concepte globalitzador que l’anterior model Fenòmeno-
Estructural també havia utilitzat. Es concep el subjecte com a inscrit en xarxes
de relació portadores de significacions. L’estructura s’expressa en aquestes
xarxes carregades de significació. L’estructura, al mateix temps, és portadora
d’intencionalitat i es pot pensar a 2 nivells diferenciats:
• Estructura Objectiva: Conjunt articulat de l’espai, segons els jocs esportius
de forces antagòniques tendents a l’equilibri. S’orienta cap a la possibilitat
d’una representació espaial i matemàtica, vers l’establiment de lleis.
Correspon a les operacions funcionals articulades en base al repartiment de
rols. És possible distingir un nivell inter-individual (passada) i un nivell
col·lectiu (contraatac).
• Estructura Subjectiva: S’articula sobre la intencionalitat, sobre la vivència
afectiva i motriu i s’orienta vers una significació del domini perceptiu i motriu.
També es pot estudiar en la doble perspectiva inter-individual i col·lectiva.
Tot estudi de la motricitat que s’oblidi de les estructures afectivo-motrius i de
les vivències de l’esportista, acollirà una visió de la realitat impersonal.
Segons Hernández Moreno (1994), els esports posseeixen estructures
característiques pròpies, i s’emfatitza la rellevància de l’estructura per damunt
de cap altre factor d’anàlisi (jugadors, relacions establertes...). Seguint Parlebas
(1988), l’acció estratègica motriu, per exemple, depèn bàsicament de
l’estructura; al jugador li correspon la posada en pràctica de la mateixa però
sempre a partir de l’esmentada estructura i no de les característiques del
jugador. Per Hernández Moreno (1994, 2000), l’anàlisi Estructural passa a ser
també sistèmica quan es reconeixen dos aspectes diferenciats:
a) L’Estructura Estàtica o reglament que concreta aquells aspectes que són
necessaris imprescindibles per l’Acció de Joc,
b) L’Estructura Dinàmica o Acció de Joc, l’ús que els participants en fan de
l’estructura, mitjançant conductes de decisió (Estratègia Motriu).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
50
1.2. Model Ambientalista – Reflexològic
1.2.1. MODEL REFLEXOLÒGIC: DUALISME EMPIRISTA.
El Model Reflexològic d’anàlisi de l’estructura dels esports neix, segons
Hernández Moreno (1994, 2000), de les concepcions mecanicistes del cos
humà basades en el dualisme cartesià. Segons aquest autor, Descartes és
l’autor representatiu de la visió mecanicista de l’organisme humà, pensant el
cos humà com si fos talment un autòmat: el cos-màquina. Model de tractament
de l’organisme humà que, nascut al segle XVII, ha dominat fins a les actuals
conceptualitzacions de l’esport basades en criteris exclusivament biomecànics i
bioenergètics.
El Model Reflexològic no ha presentat, però, cap conceptualització específica
relativa al fenomen concret de la Tàctica. En realitat, més que una proposta
específica per a l’explicació de la Tàctica que fos significativa, el model
Associacionista, com es veurà, ha influït en l’aprenentatge i en el disseny de models pedagògics d’actuació. D’igual manera s’expressa Roca (1983a),
quan afirma que:
“L’Anàlisi Experimental del comportament sorgit a partir de la tradició
associacionista de Pavlov i del treball de Skinner no té unes
formulacions directament encaminades a l’estudi de les coordinacions
motores, de tal manera que tot i ser una teoria de l’aprenentatge té poca
incidència en l’àmbit en qüestió” (Roca, 1983a, p. 70).
Segons Menaut (1982), citat per Hernández Moreno (1994 i 2000) i Bayer
(1992), el Model Reflexològic es basa en el Mecanicisme de Descartes i, per
ambdós autors, esdevé la primera fase d’anàlisi dels esports, anomenant-lo
Model Associacionista d’estímuls i respostes contingents en la línia conductista
d’explicació psíquica. En aquest sentit, el Model Reflexològic tal i com el
presenta la tesi i el Model Associacionista tal i com l’anomenen Hernandez
Moreno i Bayer esdevenen sinònims.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
51
Bayer (1992), és qui parla concretament de la vigència del Model
“Associacionista” en els orígens de l’anàlisi tècnico-tàctica dels esports. Els
teòrics de l’esport tractaven d’extraure un repertori de comportaments i
exercicis racionalment classificats per adaptar-los a diferents situacions.
Aquests exercicis es basaven, sobretot, en l’anàlisi biomecànica del moviment,
responent a la idea de mecanicisme, hereva de la filosofia dualista de
Descartes anteriorment plantejada. Segons Bayer (1992), l’arrel d’aquest model
es troba en l’anàlisi descriptiu dels moviments que s’han d’aprendre des de l’exterior, per observació com per interpretació. Segons aquest autor, els
pensadors del model associacionista, principalment autors de la psicologia
conductista entre els que destaca Thorndike, proposaven la transferència d’un
exercici a l’altre en base als elements idèntics. Una activitat formulada en
termes d’estímul – resposta presentarà la transferència positiva si l’estímul i la
resposta són similars, si existeix persistència d’un element inclòs en la 1ª tasca
i en la 2ª.
L’associació d’estímuls-resposta vers els moviments estereotipats dominà el
panorama de l’anàlisi tècnico-tàctica dels esports fins als anys 50, moment del
declivi del Conductisme i l’emergència del Cognitivisme. El mecanicisme
cartesià i les teories psicològiques associacionistes donaren com a resultat
l’aparició d’una pedagogia ambientalista anomenada Pedagogia Analítica. El
que era preponderant era el fet de descomposar la matèria a ensenyar en
múltiples unitats de moviment progressives de simple a complex. Un paràgraf
de Bayer (1992) il·lustrarà aquesta concepció:
“El principiant no pot accedir directament a aquest ideal perfecte que
representa el gest del campió, i el mestre descompon aleshores el gest
complex en elements més simples que, por associació d’uns amb els
altres, permetrien arribar progressivament modelo proposat. D’aquí les
nombroses sistematizacions elaborades per la literatura esportiva per a
definir “els gestos bàsics” o els gestos més simples, que, cada vegada
més complexes i respectant una certa jerarquia, condueixen als gestos
del campió...” (Bayer, 1992, p. 58-59).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
52
Els fonaments de tal pedagogia es basaven en la repetició i la imitació per
assolir l’aprenentatge d’aquests gestos bàsics que conformen aquesta intervenció
pedagògica. Així, es parteix de l’existència d’un Model a copiar, assimilant el cos
a una màquina artificial. Es fa evident el paral·lelisme d’aquest procedir pedagògic
amb els programes de reforçament i de Moldejament (Shaping o Reforçament
Diferencial Successiu) del paradigma de Condicionament Operant que es refereix
a continuació en la seva estricta definició experimental:
1. Definir operacionalment la conducta terminal (Model del campió).
2. Avaluació inicial per establir l’estat previ on iniciar la progressió.
3. Especificació seqüencial de les diferents baules comportamentals
des de l’estat inicial al terminal.
4. Fixar un criteri per canviar de baula (80% de la freqüència del
comportament).
5. Escollir l’estímul reforçador que es farà servir.
Bayer (1992), conclou que el principal problema de la pedagogia analítica era la
poca claredat dels criteris per la sistematització analítica en unitats de
moviment. Això comportava l’existència de múltiples sistematitzacions de
“gestos bàsics”, que, per associació progressiva, havien de conduir el subjecte
cap al model complert. La multiplicitat de divisions de la matèria i de
progressions vers un mateix model, no reeixiren en una unitat teòrica del
model. La línia associacionista s’agravà quan els models energètics, basats en
la fisiologia, s’afegiren al concepte biomecànic original. Així, s’arribà a
conceptualitzar el cos és com un motor al qual s’havia de trobar la màxima
eficiència (màxim rendiment i mínim consum).
Un altre autor, el praxeològic Hernandez Moreno (1994, 2000), també tracta les
aportacions dels model “Associacionista” com la primera etapa d’anàlisi de
l’estructura dels esports, en què el lligam a les teories mecanicistes del cos
humà n’és la principal característica. Per Hernandez Moreno, aquesta primera
etapa d’anàlisi de l’estructura dels esports es vincula a la Tècnica i a la Tàctica.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
53
En la fonamentació mecanicista del moviment humà, s’entén l’equip físicament
com un grup format pel sumatori de les aportacions dels jugadors que el
composen. Segons aquest autor, “la suma dels moviments dels jugadors
constitueix la tècnica, i la coordinació d’aquests moviments amb la resta de
participanys constitueix la tàctica” (Hernandez Moreno, 1994, p. 44).
En aquesta cojuntura, Hernández Moreno (1994) escriu que la primera
aproximació a l’acció esportiva es basà en les metodologies analítiques que
descomponien la matèria, en base a criteris biomecànics, i en parts menors al
model global que s’havia d’aprendre, i que, al mateix temps, establien
progressions de simple a complex vers la comprensió sumativa del total. Per
aquest autor, les teories psicològiques que serviren de referència a aquest tipus
de procedir, foren les de la psicologia conductista i el seu paradigma
d’aprenentatge per assaig-error, anterior a l’explosió del cognitivisme dels anys
60. En aquesta primera intervenció pedagògica dels esports, la descomposició
de la matèria comportà l’aparició d’un primer nivell d’anàlisi esportiu que fou la
Tècnica i la Tàctica compartimentalizada en 8 categories essencials que es
sintetitzen en:
- Tècnica Individual de Defensa.
- Tècnica Individual d’Atac.
- Tècnica Col·lectiva de Defensa.
- Tècnica Col·lectiva d’Atac.
- Tàctica Individual de Defensa.
- Tàctica Individual d’Atac.
- Tàctica Col·lectiva de Defensa.
- Tàctica Col·lectiva d’Atac.
Quan es refereix al jugador, preval una concepció mecanicista del moviment;
quan es refereix al grup, aquest s’entén com la suma de cada jugador que el
compon. En aquests models d’anàlisi, la Tècnica constitueix l’element fonamental de l’acció de joc; el seu domini serà la clau perquè l’acció de joc
sigui el màxim d’eficient. L’acció d’equip es concep exclusivament com una
coordinació de les diferents tècniques ofertes pels jugadors.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
54
L’aparició de la diferenciació clàssica en l’esport entre Tècnica i Tàctica té els
seus orígens en aquestes primeres intervencions pedagògiques de caire
analític i mecànic. Proposta que és acceptada també per Menaut (1982), citat
pel propi Hernández Moreno (1994) quan, en la seva anàlisi de l’acció motriu
en els esports, situa com a primera etapa, el model mecanicista cartesià, en
què la Tècnica centra la formació de l’equip. Menaut afirma que la dinàmica del
joc, en aquesta etapa, es centra en els recursos tècnics dels diferents
participants.
Així, el model Reflexològic entès com l’associacionisme d’estímuls i respostes
s’integrà fàcilment amb els corrents empiristes de la psicologia conductista.
Castelló (2001), escriu que: “La concreció de l’associacionisme en el corrent
conductista posà de relleu la preocupació per la conducta manifesta i la
despreocupació per els processos no objectivables directament... Mal
panorama para la intel·ligència”. (Castelló, 2001, p. 32).
Per últim, insistir en el fet de com els autors presentats, només conceptualitzen com a dualistes i mecanicistes les teories ambientalistes o associacionistes, però sense fer cap referència al dualisme que es pot
trobar en les aproximacions que, de la motricitat, en fan altres models que es
presenten a continuació. Al respecte, el propi Hernández Moreno (1994, 2000),
que s’ha mostrat crític amb el Model Associacionista, afirma, en la presentació
de la seva proposta praxeològica que:
“...s’està a un pas d’una transició metodològica fonamental: abandonar
models d’aplicació de tipus mecanicista per aproximar-nos a una
orientació cognitivo-motriu, en la qual el participant sigui capaç de
generar processos mentals racionals i creatius...” (Hernández-Moreno,
1994, p. 35), en una assumpció clara d’un dualisme de línia racionalista.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
55
1.2.2. CONCEPTE DE TÀCTICA I MODEL REFLEXOLÒGIC.
Es presenta a continuació un recull de definicions de Tàctica que encaixen amb
la presentació feta del Model Reflexològic. Cal emfatitzar que les següents
definicions no obliguen didàcticament l’autor a la pertinença a l’esmentat Model,
ja que, com s’ha escrit anteriorment, no existeix com a tal model plenamament
estructurat, sinó que l’aportació principal ha estat vers la didàctica i la
pedagogia esportiva. De fet, algun dels autors següents, tot i presentar una
definició propera al model reflexològic, s’inscriuen a nivell teòric, de forma clara,
en un altre model. Així és que, malgrat que la definició donada encaixi en els
pressupostos teòrics del model, pot existir un clar distanciament de l’autor
respecte de la proposta d’aplicació didàctica del mateix. Es troben, doncs,
definicions d’interpretació associacionista en autors que es manifesten
clarament afins a d’altres posicionaments teòrics que estudiarem en apartats
propers (Exemples en són Shock, que segueix les pautes del model cognitiu,
Lasierra del praxeològic, Petit entre Fenomenològic i Cognitivista...).
SHOCK (1987): "L'Habilitat Tàctica es refereix a la possibilitat d'aplicar la tècnica
apresa (Moviment o successió de moviments) de forma variable, des del punt de
vista energètic, en base a les condicions de la situació de joc i de les perspectives
d'èxit ja experimentades". (Shock, 1987, p. 48). PETIT (1987): "Tàctica consisteix en l'aplicació intel·ligent dels recursos tècnics
davant d'un adversari o bé en la coordinació d'accions amb altres companys per
tal d'obtenir un determinat avantatge. En el primer cas parlarem de Tàctica
Individual (u contra u), en el segon, de Tàctica Col·lectiva". (Petit, 1987, p. 35).
PLATONOV (1988): "Dins de les disciplines cícliques - l'autor especificarà una
definició de tàctica per a uns esports molt determinats -, l'objectiu principal de la
preparació tàctica és organitzar, sota l'anàlisi de la distància de la
competició, la distribució de la despesa energètica que assegura la utilització de
la forma més racional dels potencials funcionals i tècnics". (Platonov, 1988. p.
122).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
56
DEL RIO (1990): "Tàctica és la capacitat del jugador per a escollir sempre, en
l'instant adequat, el gest tècnic més adequat per a la consecució d'un objectiu
damunt la pista". (Del Río, 1990, p. 13).
LASIERRA (1990): "Tàctica, adaptació intel·ligent dels elements tècnics a la
situació de joc" (Lasierra, 1990, p. 59)
DEL RÍO i JORDANA (1992): “La Tàctica Col·lectiva és la successió encertada,
en el temps i en l’espai, de moviments més simples de tècnica individual i
col·lectiva, en que intervenen només el posseïdor (1× 1) o ell i un (2×2) o més
companys (3×3) i combinacions més complexes”... “Tàctica Individual és la
contribució individual a aquella successió encertada de moviments abans
comentada” (Del Río i Jordana, 1992, p. 54).
MANNO, BECCARINI I OTTAVIO (1993): "Tàctica és la combinació de varis
elements tècnics entre ells i amb altres elements, vinculats a un projecte de més
llarg període i d'alta variabilitat". (Manno, Beccarini i Ottavio, 1993, p. 13)
MONSALVE (1995): "Tècnica Individual = l'Execució; Tàctica Individual = el
Moment". (Monsalve, 1995, p. 18)
SERGIO SCARIOLO (2001): “La Tàctica Individual és l’elecció del moment en
que aplico el fonament i el tipus de fonament a aplicar”. (Scariolo, 2001, p. 3)
I, en general, es podrien incloure la majoria de definicions que es solen donar
en els cursos d’entrenadors i monitors organitzats per les diferents federacions
esportives, que s’expressen en llenguatge tècnic-tàctic.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
57
Bàsicament, el Model Reflexològic entén la Tàctica en base a tres
característiques essencials:
a) Que la Tàctica és Tècnica. I que aquesta pot manifestar-se de dues
maneres:
a.1. Intel.lectivament: Aplicació intel·ligent de la tècnica.
a.2. Temporalment: Aplicació de la tècnica en el moment oportú.
b) Que la Tàctica es defineix seguint criteris morfològics o topogràfics (no funcionals), o com a sumatori de criteris biomecànics lligats a la
tècnica, com poden ser el nombre de jugadors que intervenen, si la
situació és individual o col·lectiva o els diversos dibuixos geomètrics que
pot assolir un determinat sistema de joc en la seva situacionalitat en
l’espai de joc.
1x0 2x0 1x1 2x1 2x2...
Sobre això, es poden trobar múltiples exemples actuals (manuals
d’entrenament, cursos de monitoratge) de descomposicions de la matèria esportiva en Tècnica i Tàctica segons criteris no massa clars i
dels quals en resulten propostes classificatòries i de progressió variades
segons els autors.
c) Que la Tàctica és secundària a la Tècnica. El que és rellevant són les
conductes gestuals tècniques com a font de descomposició de la matèria
esportiva.
Lasierra i Lavega (1993), criticant el model ambientalista, afirmen que la
progressió lineal que deslliga l’element tècnic de la situació tàctica no pot tenir
una aplicació òptima d’aprenentatge.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
58
1.3. Model Cognitiu-Cibernètic
1.3.1. MODEL COGNITIU-CIBERNÈTIC: DUALISME
RACIONALISTA.
El Model Cognitiu-Cibernètic d’anàlisi esportiu també reflecteix el dualisme de
Descartes en el tractament de la individualitat humana, però en aquesta cas,
centralitzant la seva anàlisi en la substància pensant cartesiana i no en la
substància extensa. D’aquí que s’expressi en el Model Cognitiu-Cibernètic un
dualisme de línia racionalista en què el comportament humà té un origen en
quelcom intern generador de conductes. Aquest plantejament organocèntric de
la individualitat humana és el que Caparrós (1985) descriu com a
Introspeccionista-Mentalista.
Roca (1983a), també presenta els models cognitius emmarcats en la tradició
dualista que diferencia allò intern i la conducta que es manifesta, i centrats
bàsicament en l’explicació del que succeeix a dins del subjecte. Segons Roca,
els models cognitius presenten “...l’objectiu genèric d’estudiar els processos
mentals” i que “els models cognitius presenten una sèrie de disquisicions sobre
la manera com els individus, en el seu pensar, actuen quan elegeixen una
resposta” (Roca, 1983a, p.62). La producció de treballs i modelitzacions
esquemàtiques sobre com funciona la individualitat humana en la perspectiva
cognitiva és ingent; ha estat el model explicatiu que s’ha imposat en l’anàlisi
esportiva i del comportament motor des de la irrupció del paradigma cognitiu-
cibernètic en els anys 60, en oposició al mecaniscisme conductista. Roca
(1983a), afirma que, juntament amb les aportacions de la cibernètica, les
formulacions més destacades són les relacionades amb el concepte de
Programa Motor i Feed-back.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
59
1.3.1.1. Programes i Esquemes Motors
Segons Roca (1983a), “El punt inicial, de referència obligada, és l’observació
de Lashley (1917) sobre la capacitat d’un individu de reproduir un moviment en
absència del feedback cinestèsic per efecte d’un impacte de bala en la corda
espinal. D’aquesta observació sorgí la idea de programa motor com quelcom
après i no necessitat de la informació conseqüent per a ser realitzat de manera
correcta” (Roca, 1983a, p. 70).
Programa Motor d’Adams (1971).
Adams diferencià entre motricitat open loop i closed loop. Les primeres serien
conductes pre-formades sense necessitat d’informació contingent, sense auto-
regulació per feed-back. S’executarien per programa motor: conductes reflexes,
conductes automatitzades... Les segones serien conductes amb mecanismes
de detecció i correcció d’errors, auto-regulades per feed-back necessàriament
per poder ser realitzades: la resta de la motricitat humana.
Smith (1962/1970), citat per Roca (1999), il·lustra aquesta idea amb el text:
“...l’acció motora resulta en disparar-se un programa neural prèviament après i
emmagatzemat al Sistema Nerviós Central (memòria motora)...” (p. 213). Cal
insistir, novament, en la concepció de l’organisme com una màquina
responsable i ordenadora de les accions, en què el S.N.C. assumeix les
màximes atribucions.
Esquema Motor de Schmidt (1975).
Presentà una alternativa al concepte de programa motor amb el concepte
d’esquema. La idea d’esquema no ha estat, lògicament, desenvolupada
exclusivament en l’àmbit explicatiu de la motricitat humana, sinó que s’han fet
servir les explicacions en base d’esquemes en les més actuals teories
pedagògiques constructivistes que han definit la darrera Reforma educativa en
base a concepcions cognitives i cibernètiques.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
60
Schmidt (1975), criticava el concepte de programa, dient que, de fet, era un
simple constructe teòric, però que no hi havia cap demostració que fes palesa
la seva existència. L’esquema de Schmidt es defineix com un conjunt de
normes (set of rules) sobre formes d’acció o actuació bàsica, com si fossin
abstraccions de moviments concrets.
Així, davant d’un determinat senyal, el subjecte analitzaria la informació i
elegiria el moviment adequat en base a aquelles normes construïdes a partir
d’experiències anteriors, però podent realitzar moviments totalment nous pel fet
que hom no tindria “programes” rígids i concrets, sinó “esquemes” bàsics i
genèrics. L’aprenentatge constituiria l’aportació de nova informació als
esquemes existents.
Teoria dels 2 Esquemes, Corraze (1990).
Corraze (1990) afirma que tant Adams com Schmidt es van proposar dos
mecanismes que expliquen l’aprenentatge motor i l’execució de moviments. El
primer, controla el moviment a partir de les conseqüències sensorials
emmagatzemades en la memòria (Empremta Perceptiva en Adams, Esquema
de Reconeixement en Schmidt); el segon, desencadena el moviment a partir
d’uns paràmetres motrius (Empremta Mnésica en Adams, Esquema de Record
en Schmidt). Així, aquesta teoria, ha rebut el nom de La Teoria dels dos Esquemes. Schmidt, contràriament a Adams, proposà considerar, no els
elements precisos i específics, sinó classes motrius o perceptives, abstretes
dels primers.
Seguint Corraze (1990), els moviments que executem són susceptibles de ser
classificats en classes que tenen propietats generals (esquema). Així, després
de l’execució d’un moviment nou, “un esquema és col·locat en el SNC” i haurà
d’especificar-se per aplicar-se a les condicions precises i noves impostes per la
situació. Aquesta especificació de l’esquema es fa en base a “paràmetres
integrats en el SNC”: força, durada, amplitud...És així com la “memòria motriu”
emmagatzema esquemes i no esdeveniments particulars” (Corraze, 1990,
p.28).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
61
Després de l’aprenentatge d’un moviment, es constitueixen dos esquemes per abstracció, de manera que es tornen a trobar tots els moviments que
pertanyen a una mateixa classe: l’esquema de record i l’esquema de
reconeixement. Després de l’execució del moviment, l’esquema de record
corresponent a la classe de pertinença serà actualitzat i “el SNC engendrarà els
paràmetres singulars que el caracteritzen en funció del resultat efectiu a assolir
i de les condicions inicials per desencadenar-lo” (Corraze, 1990, p. 29).
L’esquema de reconeixement de la mateixa classe actualitzarà les
conseqüències sensorials assolides en la bona execució del moviment, amb la
finalitat de controlar-lo i corregir els errors.
L’esquema de record s’extrau, doncs, de la informació progressiva en tres
direccions: Condicions inicials, resultat efectiu (actual outcome) i els
paràmetres motrius de resposta actualitzats pel SNC. L’esquema de
reconeixement resulta igualment de l’abstracció de les condicions inicials, el
resultat efectiu, i se li afegeix les conseqüències sensorials efectives del
moviment (Feed-back o referències).
Figura 8. Teoria dels dos Esquemes proposada per J. Corraze (1990).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
62
Una curiosa interrelació de la Teoria dels Esquemes proposta per Hernàndez
Mendo (1992), utilitza el concepte d’esquema en l’aprenentatge d’habilitats
motrius, tenint en consideració, a més de la Teoria dels dos Esquemes
d’Adams i Schmidt, l’elaboració d’un esquema procedimental que conclou en la
formació d’un “estat motor verbal” (Adams, 1971) i els autoesquemes de
personalitat en el continu extroversió-introversió (Fernàndez 1985) i el
processament diferencial de recompenses i càstigs (Gray, 1970,1971 i 1973).
El Model Cognitiu-Cibernètic defineix implícitament la Percepció com “la ment
que agafa o s’apodera de les coses” (Roca, 1991, p. 10). Així, la ment és com
un ordinador que rep les dades sensorials i les tracta, en una primera instància
(Percepció), abans de processar-les i de prendre decisions i d’executar-les. La
Percepció és com la porta d’entrada a la psique. Sense percepció no hi ha
coneixement, en una formulació que recorda les teories associacionistes de
l’empirisme i el mecanicisme vinculat a un model biològic reactiu transposat a
l’explicació del comportament psicològic.
El clàssic Model de Tractament de la Informació de Weldford (1976) pretén ser
una síntesi de totes aquestes aportacions teòriques de caire cibernètic i
cognitiu que donen consistència al model presentat:
Figura 9. Model de Tractament de la Informació de A.T. Weldford (1976).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
63
Els psicòlegs s’han obsessionat aleshores a trobar el lloc on resideix aquesta
“facultat o capacitat” de percebre, localitzant-la al cervell. Reduir la ment, la
percepció, al cervell, ha implicat, com ja s’ha demostrat, la concepció que el
comportament psicològic es pot explicar com si fos biològic (neurofisiologia i
neurociències), o bé, que la ment opera des de l’interior del cervell de forma
mecanicista. Totes aquestes referències a la teoria de l’esquema, no deixen de
fer evident la presència de quelcom intern en l’home, primordialment
representat pel SNC, que és l’encarregat de generar-li moviments, en una
concepció dualista i organocèntrica de l’individu.
Seguint Roca (1999), l’alternativa rau a en insistir que la ment no es situa
enlloc, ja que és un comportament igual que pot ser-ho la gravetat física o la
vida biològica, que són comportaments diferenciats en els quals s’organitza la
naturalesa. I, en segon lloc, la present tesi vol demostrar la relació entre el
Percebre i l’Enteniment en relació al fenomen de la Tàctica, però de manera
funcional i no com a comportament d’entrada a la psique que dóna peu a
l’origen de nous comportaments. Des d’un punt de vista d’integració funcional,
es veurà l’íntima relació entre el Percebre i l’Enteniment com a causes
adaptatives finals diferenciades dintre d’una mateixa causa formal que és el
comportament psicològic.
Per últim, Roca (1989) afirma que una de les pràctiques d’investigació més
freqüents que proven de descobrir l’activitat oculta d’una conducta manifesta és
la de l’anàlisi dels moviments oculars per descobrir els processos cognitius
interiors. Un exemple clar d’aquest procedir és el manual de Pinaud (1994) on,
després d’un exhaustiu estudi de les bases neuroanatòmiques i funcionals dels
ulls, els relaciona amb la creativitat i l’acte tàctic. Concepció dualista criticada
per Lévy-Schoen (1980), citat pel mateix Roca (1989), adduint que els
investigadors esperen trobar en els moviments dels ulls, un indicador de les
operacions cognoscitives que es donen en secret en el cap dels subjectes.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
64
1.3.2. CONCEPTE DE TÀCTICA I MODEL COGNITIU-CIBERNÈTIC.
El Model Cognitiu i Cibernètic ha estat realment el més influent a l’hora de
proposar conceptualitzacions teòriques sobre el fenomen de la Tècnica i de la
Tàctica en la literatura esportiva dels darrers anys. Existeixen múltiples models
en base a aquest paradigma, dels quals es destaquen:
A. Fases de l’acte tàctic i Memòria Tàctica. F. Mahlo 1969, p. 34; Jean Dufour. RED, 1989 (Vol. III, 1) p. 23
Figura 10. Fases de l’acte tàctic i Memòria Tàctica, F. Mahlo (1969).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
65
B. Procés d’elaboració d’un sistema funcional adequat per a determinar una acció motriu racional. P.K. Anokhine (1974). Recollit per Platonov, 1988, p. 109.
Figura 11. Procés d’elaboració d’un sistema funcional adequat per a determinar una
acció motriu racional, P.K. Anokhine (1974)
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
66
C. Decisió estratègico-tàctica de l’acció . Barth (1976). Recollit per Weineck , 1988, p. 343
Figura 12. Decisió estratègico-tàctica de l’acció, B. Barth (1976).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
67
D. Modelo de Ejecución Motriz . R. Marteniuk (1976). Recollit per Sànchez-Bañuelos 1986, p. 55.
Figura 13. Modelo de Ejecución Motriz, R. Marteniuk (1976).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
68
E. Model de l’acció tàctico-estratègica. Grosser i Neumaier (1982) i Barth (1980). Recollit per Grosser, Brügemann i Zintl (1989, p. 168)
Figura 14. Model de l’acció tàctico-estratègica, M. Grosser i Neumaier (1982) i B. Barth (1980)
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
69
F. Modelo de la Coordinación de Movimientos. K. Meinel i G. Schnabel. (1988, p. 62)
Figura 15. Modelo de la Coordinación de Moviminetos, K. Meinel i G. Schnabel (1988).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
70
G. Acció esportiva (moviment gest, acte tàctic). U. Muhlethaler. RED, 1989 (Vol. III, 3) p. 22
Figura 16. Acció esportiva (moviment gest, acte tàctic), U. Muhlethaler (1989).
H. Modelo del Tratamiento de la Información en el hombre. J.P. Famose. (1990, p. 66)
Figura 17. Modelo del Tratamiento de la Información, J.P. Famose (1992).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
71
I. Interrelació de procesos i mecanismes en l’execució del
moviment. V. Lòpez. APUNTS D’EDUCACIÓ FÍSICA I ESPORTS, 1991 (26) p. 33.
Figura 18. Interrelació de procesos i mecanismes en l’execució del moviment. V. Lòpez
(1991).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
72
J. Processos decisionales en la acción de los juegos deportivos. I. Konzag. RED, 1992 (Vol. VI, 6) p. 37.
Figura 19. Procesos decisionales en la acción de los juegos deportivos, I. Konzag (1992).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
73
K. Modelo del proceso perceptivo. I. Sonnenschein. RED, 1993 (Vol. VII, 1) p. 22.
Figura 20. Modelo del proceso perceptivo, I. Sonnenschein (1993).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
74
L. Modelo de Capacidades de Rendimiento Deportivo: Modelo Ecológico.
J. Sampedro. Fundamentos de Táctica Deportiva, 1999 p. 182.
Figura 21. Modelo de Capacidades de Rendimiento Deportivo: Modelo Ecológico,
J. Sampedro (1999).
Respecte d’aquest darrer model que es classifica de base cognitiva, cal fer
referència al model teòric diferenciat que el mateix autor especifica. Sampedro
s’incriu en un Model teòric Ecològic, que ell defineix com adaptació ambiental,
en base sistèmica i integral, en un disseny on la perspectiva cognitiva ofereix
possibilitats pel desenvolupament de les capacitats d’intel.ligència motriu de les
accions complexes del joc.
L’autor, a més, complementa les “capacitats parcials” del model amb les
següents capacitats:
a) Capacitat Motora: Capacitats condicionals + Capacitat coordinativa.
b) Capacitat Intel·ligent de Joc: Capacitat Motora + Capacitat cognitiva.
c) Capacitat Esportiva Total: Suma de totes les capacitats interrelacionades
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
75
M. Procés de Presa de Decisions Moreno, J.P. Fuentes, F. Del Villar i altres. APUNTS D’EDUCACIÓ FÍSICA I ESPORTS, 2003 (73) p. 26.
Figura 22. Procés de Presa de Decisions, P. Moreno, J.P. Fuentes i F. Del Villar (2003)
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
76
D’acord amb els models cognoscitius anteriorment presentats, es destaquen a
continuació algunes de les definicions de Tàctica que el model ens proporciona:
MAHLO, F. (1969): "Tàctica és un complex mecanisme de percepció-decisió-execució" (Mahlo, 1969, p. 10). HARRE (1979, citat per Schock): "Capacitat Tàctica és la facultat que un atleta posseeix per a utilitzar les capacitats psíquiques i físiques, les habilitats motores, les habilitats tàctiques... segons les condicions de la competició, per la solució de funcions tàctiques col·lectives i individuals" (Shock, 1987, p. 48). BOSC (1981): "El Pensament Tàctic és el component creador, d'imaginació, adaptació i transposició de les idees abstractes a una situació concreta, emetent respostes noves" (Bosc, 1981, p. 92). SANCHEZ BAÑUELOS (1986): (Sobre les tasques anomenades situació-problema) "L'individu haurà d'aprendre a adaptar convenientment la seva resposta motriu d'acord amb les exigències inherents a la situació que plantegi l'execució; en conseqüència, l'aplicació de la lògica motriu s'incardinarà dins d'una estructura de decisió de màxima eficiència, Tàctica Individual, coherent amb les peculiaritats de la situació en particular, Estratègia d'acció" (Sanchez Bañuelos, 1986, p. 79) SCHOCK (1987): "Tàctica és la facultat que un atleta posseeix per a utilitzar les capacitats psíquiques i físiques, les habilitats motores, les habilitats tàctiques... segons les condicions de la competició, per a la solució de funcions tàctiques col·lectives i individuals" (Schock, p. 53) GROSSER I ALTRES (1989): "Les capacitats cognitivo-tàctiques són requisits en relació a les sensacions, percepcions, imaginacions, a la memòria i al pensar durant les accions esportives" (p.164). "L'acció estratègica i Tàctica engloba tots els components de planificació, captació, i assimilació d'informacions de les situacions dinàmiques de la competició, reflexió i realització motriu, és, per tant, un procés complex senso-psicomotriu i cognitivo-intel.lectual basat en cinc passos: a) Planificació estratègica prèvia, b) Percepció i anàlisi de la situació competitiva, c) Solució mental de la situació, d) Decisió de la seva realització, e) Realització motriu i possibilitats de feed-back" (Grosser i altres, 1989, p. 167).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
77
LOPEZ (1991): "La Tàctica és l'estratègia o pla intel·lectual motriu que ens permet d'obtenir un objectiu esportiu concret. Pla, indica una cosa que s'ha previst fer, que existeix la possibilitat de; Intel·lectual es refereix a l'establiment de relacions dialèctiques, és a dir, conèixer les possibilitats respecte de situacions immediates que es poden anar produint tenint en compte que l'adversari pot realitzar o formular els mateixos o diferents 'càlculs mentals' que nosaltres; és, en definitiva, un procés d'anticipació en la presa de decisions contínues" (Lopez, 1991, p. 35). OLIVERA I TICO (1992): "Tàctica, com estratègia, és la necessitat del jugador de decidir constantment com a conseqüència de l'observació sistemàtica del joc, i, en funció de la seva decisió mental, optar pel recurs tècnic adequat per tal de dur a terme en el joc la solució real del problema que es presenta. Els fonaments (tècnics) s'han de posar al servei de la intel·ligència motriu del jugador i de la seva capacitat de decisió". (Olivera i Tico, 1992, p. 41). BUSCA, PONT, RIERA I ARTERO (1996): "El factor determinant del comportament tàctic és la intel·ligència del jugador, i aquesta no és més que fer el millor en cada moment". (Buscà, Pont, Riera i artero, 1996, p. 63)
Bàsicament, tots aquests models cognitivo-cibernètics posen de relleu que la
Tàctica és quelcom intern a l’individu, que pot representar-se com a entitat:
(Capacitat, facultat...) o com a procés de tres fases (Percepció-Decisió-
Execució). Al respecte, també es recomana la lectura de la diferenciació
fenomen – procés (Roca, 2001), tractant de resituar el concepte tan extès de
procés psicològic o procés cognoscitiu per un enfocament naturalista. Roca
(2001), escriu que primer és el fenomen i després és el procés (entès com a
passos del fenomen), i que seguir parlant en termes de procés, és mantenir la
idea cibernètica de que el cervell és com un ordinador.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
78
1.4. Model Fenòmeno-Estructural
1.4.1. L’ANTECEDENT: TEORIA GLOBALISTA (PSICOLOGIA
DE LA FORMA).
El Model Fenòmeno-Estructural de Claude Bayer (1992) és una evolució de la
Teoria Globalista presentada pel doctor Leon Theodorescu en el Col·loqui de
Vichy de 1965 que, basant-se en la Psicologia de la Forma gestaltista, va ser el
seu clar antecedent conceptual que, en la línia d’oposició als plantejaments
mecanicistes i analítics imperants, pretenia cercar les estructures i principis comuns subjacents en els esports (per exemple, la utilització de l’espai lliure,
principis tàctics comuns a diferents modalitats esportives, etc).
Aquesta teoria, anomenada Globalista pel propi Bayer (1992), es basava
segons l’autor francès, en els principis psicològics de la Psicologia de la Forma
o de La Gestalt, que conceptualitzen les estructures comunes als diferents
esports com quelcom rígid i invariant. Es presenten com estructures
estàtiques, gens susceptibles d’evolució, en les quals no es consideren els
significats aportats pels subjectes participants en aquestes situacions.
L’oposició als mètodes de tractament analític de l’esport es reflecteix en la idea
original que cada element només és significatiu quan està plenament integrat
en el seu conjunt; d’aquesta manera, els diferents elements d’una estructura,
s’interrelacionen per constituïr una gestalt perceptiva inicial: “cada element
només adquireix significat amb relació al conjunt, i els diferents elements d’una
estructura s’articulen entre si per a constituir una forma, una “gestalt” que
s’imposa d’entrada com a primera dada”. (Bayer, 1992, p. 59).
Aquesta teoria globalista comporta la comprensió que l’equip, com a totalitat
estructural, és l’origen de l’anàlisi esportiu i la gestualitat tècnica quedarà
totalment sotmesa a l’organització tàctica i col·lectiva del mateix. La tècnica no
es pot concebre com un factor aïllat amb significat; només té importància
integrada en el joc tàctic col·lectiu.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
79
Per altra banda, aquesta organització tàctica és totalment fixa i inalterable, i
fruit de l’anàlisi del propi equip, es dissenyen diverses formes geomètriques de
posicionament en el terreny i, paral·lelament, les trajectòries a recórrer pels
diferents jugadors en un entorn previst per l’entrenador que centralitza el
control del mateix.
Aquest fet implica la comprensió que el jugador que intervé en aquest entorn
col·lectiu rígid és un instrument, un mitjà d’assoliment de l’objectiu principal que
es centra en les formes geomètriques i sistemes tàctics tancats dissenyats per
l’entrenador. Com afirma C. Bayer, “Talment fora, en los anys seixanta,
l’ensenyament basada en l’aprenentatge d’esquemes tàctics col·lectius, en el
sentit donat per Theodorescu a aquest terme” (Bayer, 1992, p. 60).
Pedagògicament, però, Bayer (1992) defensa la riquesa de la teoria globalista
per damunt de les posicions mecanicistes del Model Reflexològic per
associacionisme d’estímuls i respostes, ja que, a parer de l’autor,
l’aprenentatge de principis generals en un joc esportiu faciliten l’aprenentatge
d’altres esports col·lectius. Aquesta concepció globalista pressuposa, a nivell
educatiu:
a) Que l’educador proposi situacions-problema molt variades, allunyades
de la recerca d’elements idèntics per associar,
b) Una intervenció activa de l’alumne que haurà de donar la solució motriu
a cada situació d’acord amb els mètodes apresos amb anterioritat i
saber-los aplicar en situacions de joc similars.
Theodorescu (1977), fou, doncs, el primer autor en presentar els principis
generals comuns que regeixen l’acció de joc esportiu. D’una manera molt
genèrica, s’estableixen diferents categories d’anàlisi, tant per a l’Atac com per a
la Defensa, una dissecció de l’acció de joc en base a Principis, Fases, Factors i
Formes, tot i que no queda massa clarificat el criteri de categorització de les
esmentades accions:
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
80
ATAC DEFENSA
PRINCIPIS
- Atacar la porteria.
- Possessió pilota.
- Adaptar l’atac.
- Posicionament.
- Defensar l’objectiu.
- Interceptar la pilota
- Adaptar la defensa.
- Ajuda Mútua.
- Portar l’adversari al límit.
FASES
- Inici de la possessió.
- Contraatac.
- Posicionament.
- Equilibri defensiu.
- Replegament defensiu.
- Organització de la defensa.
FACTORS
- Circulació de jugadors i pilota.
- Organització de l’atac.
- Superioritat numèrica.
- Ritme...
- Lliscaments defensius.
- Preveure les accions.
- Ritme.
FORMES - Activa.
- Passiva.
- Activa.
- Passiva Figura 23. Principis, Fases, Factors i Formes de l’atac i la defensa, L. Theodorescu (1977).
1.4.2. CONCEPTE DE TÀCTICA I MODEL FENOMENO-ESTRUCTURAL.
Seguint Bayer (1992), el model fenomeno-estructural es basa en els postulats
globalistes anteriorment descrits, però no tan sols els assumeix, sinó que els
amplia i els completa. La diferència principal està en que, tot i acceptar la
transferència d’estructures i de principis, aquestes no es manifesten de forma
estàtica o rígida com explica el paradigma gestàltic. En el plantejament de
Bayer, aquestes estructures es trameten de forma dinàmica; o sigui, les
estructures es transformen, es modifiquen, s’enriqueixen, però sense que la
mateixa estructura no perdi les seves propietats fonamentals. Si
l’estructuralisme estudiava els fenòmens en la seva totalitat observant les
interrelacions dels seus elements, cal afegir, al mateix temps, que l’estructura
és dinàmica, evoluciona i s’autoregula.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
81
Contràriament al plantejament globalista, el model fenomeno-estructural
accepta la intervenció de l’actitud afectiva de l’alumne com element
diferenciador en la transferència de les estructures. Aquesta actitud del
participant s’entén com la motivació i vivència particular de cada situació per
part de l’alumne, que en funció de la seva personalitat selecciona la informació
perceptiva i guia la seva acció en funció de les seves íntimes intencionalitats.
D’aquesta manera, la transferència entre activitats en aquest model es basa en
l’afinitat de les estructures existents entre ambdues; afinitat que reconeix el
subjecte en funció dels significats que ell atorga a les diverses situacions
viscudes. Segons Bayer (1992), l’aprenentatge serà eficaç quan el subjecte
pugui referenciar i explicar els principis que ell hagi escollit per resoldre les
diverses situacions, en un plantejament plenament allunyat de la instauració
d’hàbits estereotipats en un entrenament mecanicista. Al contrari, es promou
que l’individu, en virtut de les experiències viscudes, sigui un ésser actiu que
construeix el seu futur comportament motor.
A nivell educatiu, Bayer accepta les premisses d’intervenció pedagògica dels
plantejaments globalistes, però hi afegeix:
a) El reconeixement, en cada individu, de la possibilitat de creació i
d’utilització de la pròpia experiència viscuda,
b) Existència d’estructures susceptibles d’evolució en les configuracions
tàctiques dels grups, però que, en estar dotades de les qualitats pròpies
de tota estructura (conservació i equilibri), són també reconegudes pel
subjecte malgrat que canvien i es modifiquen.
L’assumpció de la Fenomenologia per part d’aquest model teòric, significa
pensar que el jugador pot desenvolupar accions tàctiques en el joc i no està
mediatitzat i controlat per l’entrenador. Aquest desenvolupament d’accions
tàctiques personals es basa en els següents criteris:
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
82
1. Vincular-se a l’experiència anterior viscuda pel jugador.
2. Elaboració d’un projecte que modifiqui la realitat actual.
3. Vincular-ho precisament a la situació actual on es desenvolupa
l’acció.
D’aquesta manera, la percepció de la situació esdevé d’una importància capital,
ja que en reconèixer que cada individu té la possibilitat d’interpretar
diferencialment les múltiples dades del joc segons els significats que li atorgui a
cada informació copsada, la resolució de les accions marcarà les diferencies
individuals entre els jugadors.
Es tracta, doncs, d’un model d’ensenyament que té en consideració la
individualitat del subjecte i les seves vivències particulars davant d’un model
tècnic que es presenta com a vàlid per a tothom. Segons Bayer, “un
ensenyament que revaloritza l’activitat perceptiva del jugador y restitueix tota la
seva noblesa a les nocions de presa d’informació, d’anticipació i de vivència
corporal” (Bayer, 1992, p. 61).
Segons Bayer, la finalitat del procés educatiu en la formació del jugador es
situa en l’obtenció d’un jugador intel·ligent, capaç d’actuar per si mateix,
utilitzant els seus coneixements i experiència. No s’ha d’imposar esquemes tàctics. L’aprenentatge de tal esquemes ofega la personalitat del jugador, el
redueix i l’obliga a realitzar accions individuals molt precises (com un autòmat),
i frena les possibilitats d’expressió i desenvolupament de la qualitat del seu
pensament tàctic. Entenent l’anàlisi funcional dels esports des d’una
perspectiva dialèctica, els principis generals es poden concretar en:
ATAC DEFENSA
Conservar la pilota Recuperar la pilota
Progressió de la pilota i dels jugadors
vers l’objectiu (porteria contraria)
Impedir la progressió de jugadors i
pilota vers la pròpia porteria
Marcar gol o punts atacant la porteria Protegir porteria a camp per evitar gols
o punts Figura 24. Principis Generals d’Anàlisi dels Esports, C. Bayer (1992).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
83
La limitació de les propostes teòriques de Bayer s’esdevé en la seva pròpia
concreció: l’anàlisi dels elements que configuren l’estructura dinàmica que ens
proposa només la vincula als anomenats jocs esportius col·lectius (basquetbol,
futbol, handbol, hoquei, rugbi, voleibol i waterpolo). En aquest cas, el model
d’anàlisi fenòmeno-estructural resta circumscrit a aquestes modalitats
esportives i es tanca la possibilitat de generalització teòrica a la resta d’esports.
La relació d’elements estructurals comuns que ens presenta Bayer, incideix en
aquesta conceptualització parcialitzada i totalment específica de la realitat
esportiva. Segons l’autor, configuren l’estructura dels esports col·lectius, els
següents elements comuns:
ELEMENTS DE L’ESTRUCTURA
1. La PILOTA
2. El TERRENY i els diferents subespais que el composen
3. Les PORTERIES
4. Les REGLES
5. Els COMPANYS
6. Els ADVERSARIS Figura 25. Elements de l’Estructura dels Jocs Col·lectius, C. Bayer (1992).
Hernàndez-Moreno (1994, 2000) escriu que aquest model sorgí com a reacció
al mecanicisme imperant, en la recerca de noves formes d’anàlisi de joc i de
procediments d’ensenyament més actius i globalistes: l’estructura fonamental
de l’acció de joc en els Esports d’Equip és l’existència d’uns principis idèntics.
Segons aquesta autor, les situacions clau que sostenen tota aquesta teoria és
la possessió o no de la pilota, que defineix clarament aquestes dues
situacions contraposades: l’Atac i la Defensa. És per això que Hernàndez
Moreno, proposa que aquesta segona fase en l’anàlisi de l’acció de joc
s’anomeni la fase de l’Atac i la Defensa, en base estructural, i com a rebuig a
la primera fase d’anàlisi Tècnico-Tactica en base mecanicista i conductista.
Algunes definicions de Tàctica il·lustratives de la línia de pensament fenòmeno-
estructural són:
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
84
THEODORESCU (1977; citat per Gayoso, 1986): "Totalitat de les accions
individuals i col·lectives dels jugadors d'un equip, organitzades i coordinades
racionalment i de forma unitària, dins dels límits del reglament i de la tècnica
esportives en vista a obtenir la victòria" (Gayoso, 1986, p.6).
BOGDANOV (Citat per Guzmán, 1992): "La Tàctica és aquella part de la teoria de
l'esport que investiga els mitjans, modes i formes d'execució de la lluita esportiva,
així com la seva utilització enfront d'un adversari en concret en condicions
concretes de lluita per a obtenir la victòria" (Guzmán, 1992, p. 16).
CZERWINSKI (1980): "Elecció racional i utilització de les formes, maneres i
mitjans per portar la lluita esportiva vers la consecució d'un òptim resultat o d'una
victòria sobre l'oponent" (Czerwinski, 1980, p. 77).
TRULLOLS (1991): “Conjunt de principis, idees o esquemes, executats amb
l’objecte de combatre el contrari, anul·lant el seu sistema d’atac o bé invalidant
el seu dispositiu defensiu” (Trullols, 1991, p. 7).
LASIERRA i LAVEGA (1993): “...la tècnica i la tàctica individual fan un
tractament d’un mateix element des de perspectives diferents:...el bot es pot
analitzar des del punt de vista de l’execució biomecànica del moviment
(perspectiva tècnica) o des del punt de vista de la seva intencionalitat tàctica
(botar per progressar, per superar un adversari...) però seguim parlant del
mateix element”. (Lasierra i Lavega, 1993, p. 13). Per aquesta autors, la
tècnica és un objectiu intrínsec d’autoperfeccionament, ila tàctica l’objectiu
extrínsec d’adaptació a un entorn variable.
En aquest punt, doncs, es pot afirmar que la concepció de la individualitat
humana del Model Fenomenològic coincideix amb el mentalisme del
Cognitivisme, aspecte que es referma en la definició de Tàctica que ofereix el
mateix Bayer: “Distingim PERCEPCIÓ com a repetició en condicions canviants
i promovent la sensibilitat exteroceptiva i interoceptiva, i la TÀCTICA com a
activitat de reflexió mental de l’educand que assegura el treball de les seves
capacitats intel·lectuals” (Bayer, 1992, p. 33).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
85
En la mateixa línia mentalista i cognoscitivista s’expressen Lasierra i Lavega
(1993) quan, en presentar la seva proposta pedagògica d’aprenentatge de la
tàctica basada en el Model Fenòmeno-Estructural de Bayer, afirmen que quan
s’hagi de fer incidència sobre el mecanisme d’execució, cal respectar:
• Que el nen executa el moviment amb una intencionalitat pròpia
(respondre al per què de la seva execució), i
• Que la incorrecta resposta motriu no sigui producte d’errades del
mecanisme perceptiu o del mecanisme de decisió mental.
La conceptualització de la Tàctica Esportiva que ofereix el Model Fenòmeno
Estructural es sintetitza en:
a) La Tàctica és una forma general d’organització de l’acció de joc no
imposada i que li configura una estructura (formes, maneres, medis) on
l’individu és l productor del joc amb intencionalitat i significació.
b) La Tècnica és secundària a la Tàctica. Contràriament al que succeïa
en el Model Reflexològic, el que és rellevant és l’acció de joc i la tècnica
només té sentit inserida en aquesta. Lasierra i Lavega (1993), en la línia
fenòmeno-estructural, basen la relació de la Tècnica amb la Tàctica en:
- La Tècnica és necessària sempre com a suport de la tàctica.
- La Tècnica resta subordinada a la Tàctica, essent el primer pas per
arribar a l’estructura tàctica superior.
Bayer pretén vincular els elements perceptius i la reflexió tàctica allunyant-se
de l’aprenentatge de comportaments mecanitzats i estereotipats que són
contradictoris amb la disponibilitat com a qualitat essencial del jugador
d’esports col·lectius. Segons Bayer, el jugador, com a individu intel·ligent, ha de
saber processar tota la informació sensorial propioceptiva i exteroceptiva i
utilitzar-la en les decisions tàctiques: “Aquesta percepció va sempre
acompanyada per una activitat mental, base de l’acció tàctica del jugador”
(Bayer, 1992, p.72).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
86
1.5. Model Praxeològic
1.5.1. PRAXEOLOGIA: TEORIA GENERAL DE SISTEMES I
ESTRUCTURALISME
El principal objectiu d’aquest model teòric presentat pel doctor en sociologia i
professor de l’INSEP de Paris, Parlebas (2001) és el de dibuixar els perfils
d’una regió epistemològica vinculada a la motricitat, que, segons l’autor, fins a
la seva aportació “navegava apàtrida, recolzant-se en maneres de fer i mètodes
d’altres disciplines” (Parlebas, 2001, p. 80). Sobre això, l’autor es pregunta com
és possible que els mateixos investigadors de la motricitat facin els seus
treballs basant-se en els postulats d’altres disciplines.
Parlebas afirma amb rotunditat que les anomenades Ciències de l’Activitat
Física i l’esport, com a unitat disciplinar, ja no tenen lloc a la Universitat, atès
que totes aquestes ciències anomenades fonamentals ja es troben
reconegudes i tenen el seu propi departament o facultat establerts oficialment.
Tanmateix, segons Parlebas, resta un lloc lliure que correspon a “la ciència de les activitats físiques i esportives”, que és la via on la Praxeologia Motriu pot rebre una excel·lent acollida de la Universitat.
De tota manera, no suposa que s’hagin de privar les aportacions de les
disciplines clàssiques (biologia, psicologia, sociologia, història...) perquè
continuen tenint un paper rellevant en la formació bàsica i generalista; el paper
fonamental, però, per la seva especificitat i pertinença, li pertoca a l’acció
motriu, perquè constitueix la unitat que configura un marc comprensible i comú
de totes les activitats físiques i esportives, i a la Praxeologia Motriu, per què
constitueix la disciplina científica que es dedica al seu estudi.
L’objecte d’estudi de l’Educació Física és la MOTRICITAT (no el moviment) i,
així, l’Educació Física esdevé una PEDAGOGIA DE LES CONDUCTES
MOTRIUS.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
87
Al respecte, afirma Parlebás, que la noció de moviment redueix l’objecte
d’estudi a considerar la motricitat humana des del punt de vista de màquina
biològica i emfatitza de forma clara la descripció tècnica del mateix. La idea
d’aquest autor és la de substituir el moviment, com a objecte d’estudi, per la de
l’ésser que es mou. Així, el nou objecte d’estudi passa a ser la conducta motriu.
Cal emfatitzar el concepte de Conducta Motriu com a base d’aquest nou
enfocament pedagògic. En primer lloc, és important diferenciar-la de la tècnica,
entesa com modalitats d’execució concretes i precises, que afavoreixen
l’adaptació de les conductes motrius dels practicants a un context de pràctica
determinat, i en funció d’un reglament. Allò que s’anomena tècnica respon
simplement a determinades formes d’executar les accions motrius perquè
aquestes resultin més eficaces. Però, per a Parlebas, la conducta motriu
requereix un nivell determinat de seguretat emocional, de significativitat
personal va més enllà de l’exclusivitat tècnica.
Qualsevol pràctica esportiva implica tot el conjunt de la persona, tant la dimensió afectiva, com cognitiva, relacional o expressiva. Tota tècnica
esportiva es materialitza en una conducta i, en concret, en una conducta
motriu. Els tècnics havien omès d’ensenyar els processos que fan possible la
realització d’un acte motor. En posar la noció de conducta motriu en el centre
de l’Educació Física, es pretén subratllar que és tota la personalitat del
practicant la que hi ha en joc quan aquest actua i mou el cos, viu totes
aquestes situacions totalment involucrat, no solament en el pla cognitiu, sinó
també de forma afectiva i relacional. La noció de conducta motriu té en compte
de manera simultània i unitària les diverses dimensions de la personalitat
humana, la cognitiva, l’afectiva, la relacional i la decisional, que es manifesten
en la realització de qualsevol acte motor, en una concepció similar al Model
Fenomeno-Estructural plantejat per Bayer (1992), on l’afectivitat i personalitat
significativa de l’alumne participant imbuïa totalment el comportament motor a
realitzar.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
88
Segons Navarro, V. I Serrano, J.A (1995), però, el concepte de Conducta
Motriu només té validesa en l’àmbit docent i pedagògic, ja que està
excessivament centrada en l’individu.
Des d’un punt de vista d’investigació científica, es proposa substituir el terme
que designa l’objecte d’estudi, per un de més ample anomenat Acció Motriu.
Així, per damunt del simple concepte de conducta motriu, Parlebas (2001)
presenta una definició més acurada de l’objecte d’estudi de la Praxeologia en
parlar d’Acció Motriu:
“...el concepte de conducta motriu associat directament a una òptica
individual ha de ser substituït pel concepte d’acció motriu, molt més
general, atès que pot ser aplicat tant a manifestacions que protagonitzen
simultàniament els membres d’un equip, com a les respostes que
ofereixen diversos equips enfrontats. A més a més, quan l’objecte se
centra en l’acció motriu, permet formes múltiples de realitzar
modelitzacions i anàlisis segons diferents nivells i graus d’abstracció.
Aquesta possibilitat permet de definir una ciència de l’acció motriu o
PRAXEOLOGIA MOTRIU que la converteix en la regió o àmbit des d’on
és possible fer intel·ligibles científicament les activitats físiques i
esportives” (Parlebas, 2001, p. 80).
D’aquesta manera, l’Acció Motriu refereix el procés de realització de les
conductes motrius d’un o diversos individus en una situació motriu
determinada. En opinió de Navarro i Serrano (1995), és important que la
Praxeologia acabi definint de forma neta el seu objecte d’estudi que, malgrat la
seva evolució conceptual lligada a la tendresa del paradigma praxeològic, no
impedeixi, en el futur, el desenvolupament de la investigació i la recerca en
aquest camp.
Parlebás planteja que l’acció motriu dels jocs esportius pot ser explicada en
funció del seu sistema de Lògica Interna. Per Lògica Interna, Parlebás (1988)
entén “...el sistema de trets pertinents de la situació ludo-motriu i la sèrie de
conseqüències pràxiques que aquell sistema amaga” (Parlebas, 1988, p.14).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
89
1.5.1.1. Universals Ludomotors: Estructura Objectiva
Els trets a què es fa referència són: relació amb l’espai, relació amb els altres,
imperatius temporals, forma de resolució de la tasca i modalitats d’èxit o de
fracàs. El concepte de Lògica Interna es relaciona amb un terme clau de la
Praxeologia: els Universals Ludomotors. Aquests són els models operatius
que són portadors de la lògica interna de l’acció motriu. Són aquells models
que refereixen l’Estructura Objectiva del funcionament del joc esportiu:
1. XARXA DE COMUNICACIÓ MOTRIU.- Sistema d’interaccions entre els
participants dels esports sociomotors:
. Comunicació o Cooperació positiva entre companys.
. Contacomunicació o Oposició entre adversaris.
2. XARXA D’INTERACCIÓ DE MARCA.- Interacció motriu que dóna a
l’equip que les realitza una avantatge en el marcador o en el resultat
(acció motriu que condueix al gol, a la cistella...).
3. XARXA DE TEMPTEIG FINAL.- Sistema de resultats per designar
guanyador i perdedor.
4. ROL ESTRATÈGIC SOCIOMOTOR.- Conjunt d’obligacions, drets i
deures, que el reglament de joc marca per a cada jugador i determina el
camp d’acció dels seus actes motors. També es considera la situació de
joc assumida pel jugador, a la qual s’associen un seguit de funcions o
accions i decisions pròpies, que el diferencien d’un altre jugador.
5. SUB-ROL ESTRATÈGIC SOCIOMOTOR.- Una classe determinada de
conductes motrius associades a un rol específic a desenvolupar i
relacionat al funcionament del joc, les formes d’interacció dels companys
amb els adversaris. Poden ser molt variades segons la situació pràxica.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
90
Inclouen les diferents conductes de decisió (vinculació amb els models
cognitius i cibernètics) que pot assumir un jugador en el
desenvolupament del joc. Representa la unitat bàsica de la conducta
estratègica i motriu: passar, interceptar, col·locar-se en una posició
defensiva...
6. CODI GESTÈMIC.- Un gestema és la classe de gest o mímica, utilitzat
pels jugadors per trametre’s informació, substituint la paraula.
7. CODI PRAXÈMIC.- Un praxema és un acte motor amb significació que
determinen l’acció estratègica dels jugadors. I sempre ha d’estar
contextualitzat a una situació de joc determinada.
Els Codis Gestèmic i Praxèmic tenen la pretensió de reduir la incertesa
de la informació entre els companys, i augmentar-la en els adversaris.
Al mateix temps, com ja hem vist en el plantejament anterior de Bayer (1992),
en tot el pensament estructuralista aplicat a la motricitat hi és present el
concepte clau de transferència. Parlebas (2001) entén per transferència quan
l’execució d’una activitat modifica, de manera positiva (facilitació) o negativa
(inhibició o interferència), la realització següent d’una activitat nova o la
reproducció d’una activitat antiga. Quan es produeix transferència, l’estructura
no actua automàticament, sinó que s’actualitza en l’acte motriu, com un nivell
organitzatiu no rígid que acompanya, es modifica i no es redueix a una simple
descodificació perceptiva, en la mateixa línia conceptual del Model Fenòmeno-
Estructural plantejat per Bayer (1992).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
91
1.5.1.2. Aproximació Sistèmica al Model Praxeològic.
Seguint la proposta d’Hernandez-Moreno (1988, 1994), la irrupció del Model
Praxeològic coincideix amb un nou i definitiu canvi en l’enfocament de l’anàlisi
dels esports. Si aquestes anàlisi va començar, en una primera fase inicial, amb
esquemes mecanicistes que dividien els continguts esportius en Tècnica i
Tàctica i, en una segona fase, en oposició a l’estudi analític i conductual
anterior, s’extengueren posicions de caire globalista tendents a cercar els
principis generals comuns que lligaven els diversos esports, com les
presentacions Atac i Defensa, la tercera i darrera fase d’anàlisi seria la
vinculada necessàriament a l’estudi de la Interacció Motriu. Segons aquesta
autor, l’anàlisi de la Interacció Motriu es basa en la COOPERACIÓ i OPOSICIÓ
entre els individus participants en l’Acció Motriu.
Per Delaunay (1976), citat per Hernandez-Moreno (1987) el sistema determinat
per la cooperació i la oposició en són el punt de partida, però aquestes
interaccions estan influïdes per les interpretacions significants tan individuals
com grupals. Delaunay retornaria a la Lògica Externa praxeològica, com es
comentava, massa poc desenvolupats, i a plantejaments conductuals de caire
ecològic.
D’aquesta manera, Hernàndez Moreno (1987, 1988) integra el model teòric
praxeològic en el grup de models d’anàlisi que emfatitzen l’acció de joc com a
resultat de la interacció entre els participants i en una clara doble diferenciació:
l’especificitat del joc i l’estructura que li serveix de suport. En l’evolució de
l’anàlisi dels esports, després de l’aproximació reflexològica i fenòmeno-
estructural, aquestes anàlisis estructurals i comunicatives en prendrien el relleu,
però obrint-se la possibilitat que l’anàlisi estructural de Parlebas (2001) pogués
millorar-se amb una aproximació de caire més sistèmic.
Per altra banda, aquestes consideracions prèvies, porten a pensar que, si no
fos possible aplicar els Universals Ludomotors a totes les activitats motrius, la
intervenció de la Praxeologia es podria limitar al joc esportiu competitiu i
sociomotriu.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
92
Encertadament, Hernàndez-Moreno (1988) ens fa veure que del conjunt
d’aquests universals que constitueixen la lògica interna del joc, la Xarxa de
Comunicació, la Interacció de Marca, la Xarxa de Tempteig Final i el Sistema
de Rols Estratègics vénen sempre objectivament continguts en el Reglament
esportiu. Però el Sistema de Sub-Rols Estratègics i els codis Gestèmic i
Praxèmic, pertanyen a la dinàmica del joc i neixen de la interacció del jugador
amb el grup.
Segons aquest autor, l’aproximació estructural de l’acció de joc passa a ser
sistèmica quan es fa referència a dos aspectes diferenciats: l’especificitat del
joc i l’estructura sobre la qual es desenvolupa:
a) Estructura Estàtica del reglament que es concreta en aquells aspectes
que són necessaris i imprescindibles:
• Reglament.
Per definir un esport, cal definir les seves regles, que presenten:
Lògica Interna: És la més important i es divideix en:
Aspecte formal: Condicions de l’espai, del temps, número
de jugadors, objectiu motor...
Aspecte Funcional: Gestualitat tècnica, comunicació i
interaccions entre jugadors...
Lògica Externa: Equipatges, àrbitres
• Gestualitat Tècnica.
Models d’execució biomecànica corporals i amb objectes. En els esports
psicomotors d’espai estandarditzat, la tècnica és l’element prioritari. En els
esports sociomotrius només tenen sentit en funció de l’acció estratègica.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
93
• Espai.
Espai de joc o espai d’acció amb distàncies acotades i fora del qual no té
sentit l’esport. Bayer (1992) fa una descripció minuciosa de com l’espai
esportiu s’estructura en sub-espais i zones diverses. Parlebás (1987),
distingia l’espai segons:
Incertesa: Espai Estandarditzat i sense incertesa.
Espai no estandarditzat i amb incertesa.
Participants: Espai en què l’individu actua sol.
Espai en què s’interactua amb els altres
• Temps.
Qualsevol acció esportiva es desenvolupa segons un ritme temporal.
Juntament amb l’espai, el control del temps ha estat sempre present en els
diversos reglaments. Menaut (1982), citat per Hernandez Moreno (1987)
parla, referint-se al temps de:
Sincronía Externa: Configurada per les regles del joc; ens parla de es
subdivisions del temps, les aturades del joc, la durada dels encontres...
Sincronia Interna: És la important des d’un punt de vista tàctic, i
representa la coordinació de les accions dels participants en el moment
adequat. Refereix el ritme de joc, la seqüencialitat de les accions, el
control temporal de les accions i la durada de les interaccions.
• Comunicació (cas d’existir).
És aquesta la principal aportació dels autors francesos contra la concepció
mecanicista de l’esport. Refereix a la interacció o relacions dels
participants, sobretot en aquells esports on hi ha processos de col·laboració,
oposició o bé, col.laboració-oposició (situacions sociomotrius). Es distingeix:
Comunicació Directe: Comunicació
Contracomunicació
Comunicació Indirecte: Gestema: Gest amb significació.
Praxema: Acció de joc significativa.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
94
b) Estructura Dinàmica (o Acció de Joc) que és l’ús que els participants
en fan de l’estructura, donant com a resultat la praxis motriu o conductes
de decisió o també anomenades d’Estratègia motriu:
• Estratègia
Aquest paràmetre, segons el mateix autor, inclou la Tàctica. L'acció de joc
comporta que els jugadors solucionin accions motrius que porten implícita la
presa d'una decisió. L'Estratègia Motriu està composta per DECISIÓ i
EXECUCIÓ en funció de la situació. Es distingeix:
Rol Estratègic Motor: Rol assumit per un jugador en una determinada
situació de joc, que li atorga una sèrie de funcions i accions motrius que
configuren una determinada actuació diferenciada dels companys amb
altres rols.
Subrol Estratègic Motor: Cadascuna de les possibles CONDUCTES DE
DECISIÓ que un jugador pot assumir en el joc: és la unitat conductual
base de l'estratègia motora.
Praxema Motor: Conducta motriu d'un jugador interpretada pels altres
com un SIGNE. El significant és el comportament motor observat i el
significat és el projecte estratègic o tàctic corresponent.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
95
1.5.2. CONCEPTE DE TÀCTICA I MODEL PRAXEOLÒGIC.
Parlebás (2001) esdevé, però l’autor praxeològic que millor defineix
l’ESTRATÈGIA MOTRIU: “Aplicació sobre el terreny d’un pla d’acció individual
o col·lectiu, amb la finalitat de resoldre la tasca proposada per una situació
motriu determinada” (Parlebás, 2001, p.215). Aquesta definició d’Estratègia
comporta una doble dimensió:
a) Nivell de Representació: Regla de conducta establerta pel jugador abans
de començar el partit que, tenint en consideració totes les possibilitats de
la situació i llurs conseqüències, li indica el que s’ha de fer en totes les
fases del joc. És un pla d’acció, completament predeterminat, que
preveu respostes a qualsevol reacció del medi o comportament dels
altres. Aquesta regla representativa, són orientacions i esquemes
preconcebuts que permeten al jugador organitzar les seves conductes i
prendre decisions motrius d’acord a un context general imaginat
prèviament. Són predecisions cognitives.
b) Nivell Execució: Aplicació motriu de les regles de conductes
organitzades a nivell de representació. Aquesta fase d’intervenció
estratègica jo no és l’elecció teòrica de diferents opcions de joc entre
d’altres possibles, sinó essencialment la seva realització corporal.
Realització corporal que està en funció de les exigències del món físic i
dels òrgans biomecànics implicats. Són decisions motrius.
A continuació d’oferir-nos aquesta conceptualització ampla d’Estratègia motriu,
Parlebás assaja l’establiment d’una diferenciació entre Estratègia i Tàctica, de
la qual, sigui dit ja prèviament, no n’és gens partidari. “Existeix una distinció
clàssica entre tàctica i estratègia. Una tàctica seria una aplicació concreta d’uns
mitjans d’acció i l’estratègia seria l’art d’adequar les tàctiques a l’objectiu elegit”
(Parlebas, 2001, p. 221).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
96
L’autor explica que els teòrics de la decisió, com es pot interpretar, vinculats a
un esquema psicològic de la individualitat humana Cognitivista-Cibernètic
utilitzen indistintament els termes “Tàctica” i “Estratègia”. Aquests dubtes entre
els dos termes, els soluciona Parlebás reubicant la decisió en el centre de
l’acció motriu:
“El concepte d’estratègia motriu té la particularitat de que uneix
estretament el projecte pràxic i l’execució corporal. La decisió no
precedeix ni està separada de la acció, ja que forma un tot amb ella i
està present també en la tècnica d’execució” (Parlebás, 2001, 221).
D’aquesta manera, conclou l’autor francès, es poden distingir necessàriament
unes estratègies de tipus cognoscitiu referides a l’activitat abstracta de la
representació i unes estratègies motrius originals caracteritzades principalment
per la seva vinculació corporal. Així, Parlebás manté el concepte dicotòmoc d’Estratègia Motriu i abandona el concepte de Tàctica.
Malgrat que tota la proposta tàctica de la Praxeologia pivota de forma reiterada
en el concepte d’Estratègia es vol explicitar algunes definicions del concepte
que s’han trobat aïllades de l’exposició teòrica praxeològica. Per exemple, la
definició que ofereix Hernandez Moreno que, precisament, és un autor que
procedeix dels esports d’equip:
"Tàctica esportiva és la part de la conducta motriu d'un individu, grup o
equip, actuant en una situació motriu determinada, que fa possible la
resolució pràctica dels problemes que l'esmentada situació planteja".
I afegeix:
"Al concepte d'Estratègia se li associa una connotació prioritàriament
teòrica de plantejament i elaboració d'un procediment general per a
afrontar la resolució d'una situació, i al de Tàctica el de posada en acció
pràctica o procediment de resolució concreta". (Hernández Moreno, 1994,
p. 169)
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
97
D’aquesta manera, s’observa que el Model Praxeològic difereix de la resta de
models teòrics exposats per no ser un model amb base psicològica. Més aviat,
és una creació paradigmàtica provinent d’anàlisis sociològiques. La seva
presència entre els paradigmes teòrics propis de la psicologia que es presenten
Reflexològic, Cognitivisme, Gestàltic o Interconductual) respon, d’una banda, al
seu èmfasi en l’anàlisi del fenomen de la tàctica, objecte central d’estudi de la
present tesi, i a l’amplitud de referències bibliogràfiques derivades de la seva
penetració en el món docent esportiu com a suport teòric i de recerca.
De tota manera, és fonamental per entendre el fenomen de la tàctica en el
model praxeològic, la concepció de la individualitat humana que amaga el
model i, al mateix temps, la coincidència amb la referència constant a
l’Estructuralisme tal i com s’esdevenia en el Model Fenomenològic. La
praxeologia apareix com una teoria eclèctica de la motricitat humana
(cognitivisme + estructuralisme) en clar desenvolupament. I, des d’aquesta
perspectiva, es fa evident que reposa de forma clara en el model psicològic cognitivo-cibernètic quant a concepció de la individualitat humana en
múltiples referències al respecte:
1. Referències constants a l’esfera cognitiva, decisional, afectiva i
relacional de la individualitat humana: “La noció de conducta motriu té en
compte de manera simultània i unitària les diverses dimensions de la
personalitat humana, la cognitiva, la afectiva, la relacional i la
decisional...” (Parlebás, 1988, p. 79).
2. Influència paral·lela de la Teoria General de Sistemes.
3. Manifestacions explícites a la necessitat d’un canvi paradigmàtic, com
proposa Hernandez Moreno (1994):
“...s’està a un pas d’una transició metodològica fonamental:
abandonar models d’aplicació de tipus mecanicista per aproximar-
nos a una aproximació cognitivo-motriu, en la que el participant sigui
capaç de generar processos mentals racionals i creatius...”
(Hernandez Moreno, 1994, p. 35).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
98
4. Construcció mentalista interna de l’estructura de Lògica Externa: “els
trets subjectius de la persona en acció (percepcions, motivacions,
fenòmens inconscients)”. (Navarro i Adelantado, 1995, pàg.15).
5. Concepte de Transferència en base a Esquemes Cognitius que
recorden les teories d’Adams (1971) i Schmidt (1975). Parebás (1988)
afirma que quan es produeix transferència, l’estructura no actua
automàticament, sinó que s’actualitza en l’acte motriu, com un nivell
organitzatiu no rígid que acompanya, es modifica i no es redueix a una
simple descodificació perceptiva.
6. Segons Hernàndez Moreno (1993), els trets caracteritzadors de la
conducta motriu són:
a) Intencionalitat.
b) Capacitat de Moviment.
c) Interacció amb el medi físic i social.
d) Que es doni en un espai i un temps.
Ens interessa la idea de capacitat de moviment. Les definicions
lingüístiques en termes de capacitats, aptituds... són, com deia Ryle
(1967), categortizacions diposicionals no explicatives, pròpies de la
bibliografia cognitivista. Navarro i Adelantado (1995) critiquen el
concepte capacitat de moviment quan escriuen que aquest no és un
concepte atribuïble a la conducta, sinó a l’individu. Si les conductes
tinguessin capacitats, es podria pensar que, a més de la de moviment,
existeixen altres capacitats. Quines? S’entra en una espiral explicativa
poc definitòria.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
99
1.6. Model Interconductual i de la Psicologia de la Relació
1.6.1. PSICOLOGIA DE LA RELACIÓ.
1.6.1.1. Fonaments teòrics de la Psicologia de la Relació.
Relacions o Funcions.
El desenvolupament de la teoria kantoriana i de la Psicologia Interconductual que
millor es concretà en una proposta per a l'explicació de la psicologia general i de
la psicologia de l'esport especialment, fou la presentada per Emilio Ribes (1985) i
els seus col·laboradors de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic de Iztacala.
A més, és la que influí directament en els autors catalans (J. Roca, J. Riera) que
seguiren aquesta línia de treball cercant un marc teòric que servís per a treure la
ciència psicològica del confusionisme generat pel biologisme i pel mentalisme.
L'assumpció del marc teòric de Ribes, desenvolupant l'epistemologia de Kantor
es basa, doncs, en tres punts elementals:
a) Definir la psicologia de manera similar a la resta de ciències, sense fer
concessions provinents de la utilització d'un llenguatge dualista,
b) Establir nexes i diferències clares amb la resta de ciències, delimitant
l’objecte propi d'estudi de la psicologia,
a) Posar ordre a les dades ja recollides des d'altres concepcions teòriques,
amb un gran valor heurístic per tal d'establir futures línies d'investigació.
Ribes i Lopez (1985) opinen que totes les ciències estudien relacions, mentre que
la psicologia ha pretès estudiar "coses", adoptant una posició organocèntrica, o
sigui, una anàlisi centrada en l'individu i no en les relacions que estableix. Ribes
demostra com, mitjançant el llenguatge i per pressions socials, s'ha
substancialitzat el que abans eren relacions: així, s'ha passat d'estudiar les
relacions que es donen en el procés d'aprendre a estudiar l'"aprenentatge", o bé,
d'estudiar les interaccions verbals amb altres i amb si mateix a estudiar el
"pensament".
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
100
Segons Ribes, els psicòlegs, en oblidar les relacions i la història de interacció
entre organismes, han cosificat i col·locat dins d'elles suposades causes de les
seves accions. Des d'aquesta perspectiva, no té sentit la tradicional separació
entre percebre, sentir, pensar i actuar. L’autor mexicà afirma que aquestes
paraules NO es corresponen amb processos diferenciats, sinó que són aspectes
de un tot unitari diferenciats pel llenguatge, que no és més que una convenció
social.
Ribes i Lòpez (1985), en el seu afany d'estructurar el coneixement psicològic,
exposen una classificació de les interaccions elaborades a partir de la identificació
de les formes d'interacció qualitativament diferenciades que un organisme humà
pot establir amb el seu medi. Les principals tesis que han estructurat la
classificació de Ribes han estat::
• Totes les ciències han avançat quan han aconseguit identificar les formes
particulars d'organització del seu objecte d'estudi. Per exemple la Física
distingí entre la interacció gravitacional de l'electromagnètica, etc.
• Organitzar allò psicològic a partir dels tipus d'interaccions 'un organisme amb
l'ambient millora àmpliament els criteris tradicionalment emprats (basats en les
parts del cos que intervenen o en processos diferenciats pel llenguatge...).
• La interconducta psicològica es deslliga de la biologia en diferenciar clarament
les formes filogenèticament determinades pels sistemes reactius: els tipus d'interacció psicològica poden identificar-se en funció del grau de deslligament funcional de l'organisme respecte a les propietats físico-químiques de l'ambient.
• Donades les característiques del medi social humà i de la independència del
contacte directe amb els objectes que proporciona el llenguatge, la conducta
humana representa un salt qualitatiu respecte de la conducta animal. El llenguatge és un sistema reactiu social (convencional) essencialment humà, que amplia els sistemes reactius físico-químics i biològics dels animals.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
101
• Les interaccions més simples són incorporades per les més complexes, no
com el resultat d'una simple addició, sinó que les interaccions inferiors són
transformades qualitativament en ser emmarcades en interaccions en un ordre
superior.
Afirma Roca (1983b), revisant els escrits de Ribes, que partint que l'important és
la RELACIO, cal reconèixer també el paper dels factors disposicionals (HISTORIA
INDIVIDUAL/ CONTEXT), probabilitzant en diferent grau una organització
determinada. De tota manera, sembla evident que l'augment de complexitat en
l'estructuració de relacions va paral·lel a un progressiu deslligament respecte a la
situacionalitat física present.
Des d'aquesta concepció, i vistos els criteris classificatoris de la interacció
psicològica de Ribes (1985), s'estableixen les següents relacions o funcions:
1. FUNCIO DIMENSIONAL
• Comportament Biològic i Filogenètic (no es parla encara de Psicologia).
• Reactivitat i Tropismes: la funció d'aquesta interacció és invariable al llarg de
l’ontogènia dels organismes e r: "Conducta biològica no apresa,
determinada filogenèticament, indeterminada ontogenèticament, comuna a
tots els individus d'una mateixa espècie" (Roca, 1983b, p. 96).
• Tipologies: Creixement Físic, Activitat Sensorial Exteroceptiva i Interoceptiva,
"respostes biològiques tipificades i invariants en una relació unidireccional d'un
estímul específic i una resposta que li va lligada" (Roca, 1983b, p. 97), i
Reflexos Neurològics (nivell conductual més primari).
• Regularitats Quantificables: LLEIS DEL REFLEX.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
102
Primàries: a) Llei del Llindar: existeix un rang d'intensitats per sota de les quals no es
presenta cap resposta i per sobre del qual si es presenta. Anomenem llindar
al punt-valor elegit arbitràriament on es donen el 50% de respostes.
b) Llei de la Intensitat/Magnitud: en augmentar la intensitat de l'estímul,
augmenta la magnitud de la resposta. Aquest augment proporcional de
magnitud pel que fa a la intensitat depèn de cada òrgan sensorial.
c) Llei de la Latència: En augmentar la intensitat d'un estímul minva el temps
entre l'inici de l'estímul i l'inici de la resposta (latència).
Secundàries: a) Llei de l'adhesió d'estímuls subliminals: quan es presenta un estímul de
forma repetida i amb valors d'estimulació que l'individu no pot captar
(subliminals), aquests es sumen i poden provocar una resposta.
b) Llei de l'adaptació o fatiga del reflex: quan es presenta un estímul de forma
repetida, alta freqüència i intensitat constant, disminueix la magnitud de la
resposta.
2. FUNCIÓ CONTEXTUAL
• Representa el primer nivell de deslligament i organització de les relacions, i
suposa que l'organisme ja no respon segons pautes biològiques i
filogenètiques, sinó que ho fa diferencialment davant de diferents elements
físico-químics presents.
• Comportament psicològic-ontogenètic que representa una "ADAPTACIO
PASIVA" a l'entorn, ja que aquest no s'altera ni es modifica, sinó que varia la
organització de l'organisme vers ell.
• Conducta Reflexa Condicionada (Condicionament Clàssic, responent o
pavlovià): Procés pel qual un estímul inicialment neutre adquireix la propietat
de produir una resposta que prèviament no provocava per aparellament amb
l'estímul que la provocava biològicament.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
103
3. FUNCIO SUPLEMENTARIA
• La relació entre elements ambientals es dona només de forma condicionada a
l'acció de l'organisme. L'acció del subjecte organitza una relació a la qual el
propi subjecte respon. Els fenòmens motors i manipulatius senzills
corresponen a aquesta funció.
• Comportament psicològic-ontogenètic que representa una "ADAPTACIO
ACTIVA" a l'entorn: les característiques de l'entorn s'alteren de tal manera que
la relació espacio-temporal dels esdeveniments depèn de l'acció de l'individu.
• Condicionament Operant, Instrumental o Skinnerià. Davant d'un estímul
que anomenem discriminatiu, es dona una resposta operant, anomenada així
per què "opera" en l'ambient i es controla per Reforçament.
4. FUNCIÓ SELECTORA
• L'organisme ja no respon a estímuls físico-químics concrets, sinó a relacions
canviants entre ells: significa la relació entre un esdeveniment ambiental i una
relació suplementària afermada: comunicació animal i pre-lingüística humana.
• Comportament en què les contingències resten condicionades a una
estimulació antecedent; la selecció de la resposta no es dóna responent a
característiques físiques funcionals. Es una superació de la interacció
"immediata" i restrictiva respecte de l'entorn físic. Dues tipologies diferents:
• Imitació: La conducta i la conseqüència de la mateixa en el model esdevenen
estímul discriminatiu de la conducta de l'observador. Es parla de
"reforçament vicari", ja que el reforç en el model actua com a reforç en
l'observador. El Modelatge i l'aprenentatge social de Bandura i Walters (1974)
estarien en aquesta funció.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
104
• Nominació: Permet agilitzar les relacions amb els fenòmens de l'entorn
mitjançant un nivell bàsic de llenguatge. Les paraules són nominacions que
actuen com a senyals condicionats no reduïbles a allò que hem descrit com
estímul discriminatiu ja que aquestes nominacions tenen valor indicatiu i
arbitrari i unes propietats funcionals independents de les seves dimensions
físiques.
5. FUNCIO SUBSTITUTIVA
• En general, la funció SUBSTITUTIVA representa que l'organisme no respon a
contingències directes, sinó a respostes mediatitzades per altres organismes
o pròpies respecte de les propietats físiques i concretes de l'entorn. Es una
interacció independent de les característiques físiques de la resposta.
S’en contemplen dos tipus:
5.1. FUNCIO SUBSTITUTIVA REFERENCIAL: La relació d'un individu amb els
elements de l'ambient està lligada a les relacions plantejades per altre/s
individu/s. Representa un bon deslligament d'allò físic, ja que els elements
ambientals d'aquesta relació són convencionals per a ambdós subjectes:
pel que referència i pel que és referenciat. Aquesta convenció es realitza
damunt d'una relació selectora compartida per ambdós. Els fenòmens de
comunicació i llenguatge responen a aquest nivell d'organització relacional.
En concret, la FUNCIO SUBSTITUTIVA REFERENCIAL és la relació lingüística entre organismes que fa referència a fenòmens que es donen
en un espai-temps determinats, esdeveniments concrets de l'entorn.
5.2. FUNCIO SUBSTITUTIVA NO REFERENCIAL: El darrer i més complex nivell
d'organització, implica una relació totalment convencional en el sentit que
suposa lligar o relacionar de forma nova i no necessària dos o més
convencions referencials prèvies. Relació lingüística entre organismes que fa
referència a conceptes mediats per una altra resposta lingüística:
metallenguatge o llenguatge simbòlic.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
105
1.6.1.2. El Model de Camp en la Psicologia de la Relació.
Ryle (1967), en la línia de pensament de la filosofia analítica de Wittgenstein
(1983, 1989), afirmà que la Filosofia té la missió de substituir els hàbits lingüístics
corrents per una categorització disciplinada, ja que el llenguatge condueix a errors
per una mala categorització. Segons Moreno i altres (1992), l'anàlisi dels usos i
pràctiques del llenguatge quotidià permet entendre que la interpretació lingüística
de qualsevol concepte és freqüentment conseqüència d'una confusió consistent
en l'assimilació de tipus de fets que necessiten ser tractats diferencialment.
Com Wittgenstein (1983) en el seu objectiu de que el llenguatge respongués
estrictament a la realitat que vol referenciar, Ryle defensava la conveniència de
no confondre la categoria de conceptes referits a actes i la categoria de fets
disposicionals. Aquests darrers són conceptes referits a conjunts de fets o
actes, sense cap referència diferent a res que no sigui l'esmentat conjunt; res
amb existència a part de l'esmentat conjunt d'elements relacionats. La utilitat de la
noció de conceptes disposicionals respecte d'allò psicològic va ser plantejada
pel mateix Ryle: les concepcions de tipus mental sobre intel·ligència o memòria.
Les concepcions de tipus mental haurien de ser considerades com nocions
disposicionals que fan referència a conjunts de fets o actes observables i
manifestos dels individus, però sense existència part del conjunt d'interrelacions
que li donen sentit: és així que podem identificar un individu com a intel·ligent o no
mitjançant les seves accions, i no explicant la intel·ligència en fosques
aproximacions de caràcter intern. Considerar que allò mental és quelcom intern i similar als fets observables, és el que Ryle anomena "error categorial": tractem amb la lògica dels fets allò que és disposicional, d'una altra
categoria, i, per tant, sotmès a una altra lògica. Així, l'organocentrisme fixa
l'atenció en "actes de tipus mental" que han de ser suposats.
El més adequat és considerar allò mental no com a actes ocults, sinó com a
disposicions res diferents al conjunt d'actes observables que, per ser els únics
existents, són els primers i més bàsics conformadors de nocions.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
106
El que és disposicional no ha de ser qualificat d'observable o no, ja que no té
sentit; se l'identifica pel conjunt d'elements que el conformen i que sí són
susceptibles d'observabilitat: els nivells funcionals d'interrelació de Ribes i Lopez
(1985) són entesos així, com categories disposicionals identificades mitjançant un
mode determinat d'entendre relacionats els actes o elements observables A més,
l'aportació de Ryle trenca novament amb la referència a actes interns i previs a
allò que és observable: per exemple, si per actuar intel·ligentment s’hagués
d’actuar abans internament, no s'estaria explicant res a no ser que s'entengués
per què s’actua internament d'aquella manera; per això, s'hauria d'arribar a
l'absurda successió perllongada a l'infinit, que previ a aquest actuar n'existeix un
altre també previ.
Des de la Psicologia de la Relació o de la Interacció, no és tema d’estudi la
recerca de les causes internes productores d’habilitats o competències.
Aquesta concepció tracta d’identificar quin tipus o nivell d’organització
(funcions) del camp psicològic existeix en cada cas. Explicar des del model
de camp que atén els actes i no a les disposicions, significa cercar les causes
enteses com una determinada organització vinculada a determinats
esdeveniments. Model de camp que acosten la psicologia a d’altres ciències
naturals com la física i els seus estudis del camp gravitatori o electromagnètic...
No es tracte de canviar un model explicatiu unicausal per un altre multicausal. Els factors disposicionals (Situacionals i Històrics) faciliten i
interfereixen la interacció, no la causen: la interacció no és causal ni causada.
Així, aquest model de camp es contraposa a les formes analítiques dominants en
termes de causació mecànica per factors contigus espai-temps que actuen
linealment sobre l'acció de l'organisme.
Tres són els conceptes essencials del Model de Camp de Ribes i Lòpez (1985) :
1er. INTERACCIO.- L'ambient està format per objectes d'estímul (organismes,
objectes i relacions entre ells) que tenen múltiples dimensions d'estímul.
L'organisme, com a unitat biològica, està constituït per diversos sistemes reactius
(sensorials, fonològics, gestuals) que li permeten interactuar amb l'ambient.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
107
Per tant, direm que s'ha establert una interacció (Kantor i Ribes sempre utilitzen
la paraula estímul-resposta) quan una dimensió d'estímul faci contacte funcional amb la resposta d'un sistema reactiu de l'organisme. El contacte
funcional no suposa necessàriament un contacte directe mecànic, sinó solament
que l’un i l’altre s'afecten mútuament. A més, la interacció no implica el contacte
entre una sola dimensió d'estímul i una sola resposta del sistema reactiu. Una
interacció pot incloure diferents objectes d'estímul o manifestacions diverses d'un
mateix estímul, que entren en contacte amb diversos sistemes reactius d'un
mateix organisme o respostes de diversos sistemes reactius.
La interacció és l'eix central del model de camp psicològic.
2on. ELS FACTORS DISPOSICIONALS.- Probabilitzen l'acció, facilitant-la o
dificultant-la. Són factors que disposen que una relació pugui establir-se, però
sense ser els responsables exclusius de la seva existència.
2.1. Història interconductual.- Reflecteix l'acció no lineal dels segments
precedents d'interacció, entre l'organisme i l'ambient, ja que les relacions en un
moment estan influïdes pel que ha succeït en moments precedents. Així, una
correspondència de la història interconductual amb els requeriments funcionals
del camp, en un instant determinat, poden facilitar l'establiment d'una interacció
particular. Igualment, una història poc diversificada pot constituir una propensió o
tendència a respondre de certa manera davant dels objectes estímul,
independentment de les circumstàncies funcionals del camp psicològic en aquell
moment. La història interconductual pretén ressaltar la importància que el passat té en el present (tradicionalment "personalitat", "transferència",
"memòria"...).
2.2. Factors Situacionals.- Són tots aquells elements presents en el camp
psicològic que no estan directament configurats en el contacte funcional, però que
afecten l'esmentat contacte. Els factors situacionals són esdeveniments o conjunt
d'esdeveniments que no entren directament en la interacció organisme-objectes
d'estímul. Aquests factors poden ubicar-se en l'interior de l'organisme (canvis
orgànics) o bé en l'exterior de l'organisme (variacions del context ambiental).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
108
3er. MEDI DE CONTACTE.- Es el conjunt de circumstàncies físico-químiques,
ecològiques o normatives que possibiliten el contacte particular implicat en una
interacció. Designa les condicions que fan possible una interacció però que no
formen part de la mateixa. El medi de contacte dels organismes no humans és
exclusivament físic-químic i biològic. Però l'evolució de la humanitat va permetre
la creació, a partir dels sistemes biològics propis, de nous sistemes reactius
funcionalment autònoms de la seva biologia i dels esdeveniments de l'entorn
ecològic. Les respostes humanes individuals s'adquireixen dins d'un ambient eminentment social: el sistema reactiu humà per excel·lència, el llenguatge, permet un nou medi de contacte que anomenarem normatiu,
essencialment convencional.
1.6.2. PSICOLOGIA DE LA RELACIÓ I TÀCTICA.
Tot aquest desenvolupament de la teoria explicativa de Ribes (1985), que s'ha
anomenat Psicologia de la Relació, es basa en les interaccions com a objecte
d'estudi de la psicologia. Això reflecteix la concepció de comportament que manté
Riera (1995, 2001), un dels psicòlegs actuals més directament influïts per Ribes,
quan defineix el comportament com la relació que estableix l'individu amb
l'ambient. El mateix Riera associa, en les seves investigacions, les 5 funcions de
les relacions psicològiques presentades per Ribes als següents nivells
estructurals de comportament que, com s'apreciarà, manté influències directes
dins de l'àmbit esportiu on desenvolupa la seva tasca investigadora:
a) Nivell Bàsic, Emocional, de Condicionament
(Funcions Dimensional i Contextual).
b) Nivell Tècnic: interacció amb un element present i estable.
(Funció Suplementària).
c) Nivell Tàctic: interacció amb elements presents, però variables en funció
d’altres comportaments. (Funció Selectora).
d) Nivell Estratègic: interacció amb elements no presents
(Funció Substitutiva Referencial).
e) Nivell Trascendent artístic-científic (Funció Substitutiva No Referencial).
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
109
Arran de l’anterior basament teòric, Riera (1995a, 1995b) presenta un acurat
enfocament dels tradicionals conceptes d’Estratègia, Tàctica i Tècnica en dos
articles de gran impacte social entre els estudiants i professors relacionats amb
aquests conceptes. Tot i l’evolució teòrica actual del mateix autor, en el
moment d’escriure els dos articles referenciats, Riera vinculava les seves
investigacions amb el model de camp de la Psicologia de la Relació, tal i com
exposava als qui llavors teníem la sort de ser alumnes seus en els crèdits
doctorals.
Per altra banda, aquells dos articles van néixer també de l’observació que la
utilització i significació dels conceptes de Tècnica, Tàctica i Estratègia no eren
de cap manera homogenis entre els entrenadors i monitors, i que solien
mostrar moltes variacions segons les modalitats esportives o els nivells de
competició que es tractessin. Tal i com el propi Riera escrivia “...en aquest
treball ens proposem aclarir aquests tres conceptes i establir connexions entre
ells, amb l’esperança d’unificar la seva utilització en l’entrenament i en l’anàlisi
de la competició”. (Riera, 1995a, p. 45).
Es presenta, doncs, a continuació, una síntesi conceptual d’aquelles importants
aportacions i com a referents de Tècnica, Tàctica i Estratègia en base al model
de camp de la Psicologia de la Relació.
ESTRATÈGIA
1. Definició: PLA D’ACCIÓ PER ABORDAR UN PROBLEMA.
2. Característiques: És present a TOTS els esports.
3. Tipus: . Individual/Col·lectiva.
. A curt, mig o llarg termini.
. Elaboració: descobrir els punts forts i el punts febles.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
110
TÀCTICA
1. Definició: A nivell esportiu, QUAN HI HA OPOSICIÓ: ELS JUGADORS
S’ENFRONTEN ENTRE ELLS DE MANERA DIRECTE, PROCURANT
QUE LES SEVES ACCIONS PERJUDIQUIN LES ACCIONS DEL
CONTRARI. La col·laboració NO defineix la Tàctica.
2. Característiques: Només és present en els esports de LLUITA i
d’EQUIP. Però s’inclou, per exemple, la cursa de 1500 mts en atletisme.
3. Tipus: . Individual (1×1)/ Col·lectiva (n×n)
. Atac/Defensa (difícil de veure en els Esports de Lluita).
TÈCNICA
1. Definició: Bagatge de GESTOS ESPECÍFICS D’INTERACCIÓ AMB
L’ENTORN FÍSIC, EXECUTATS AMB EFICÀCIA.
2. Característiques: És present a TOTS els esports: L’esportista SEMPRE
ha de actuar tècnicament.
3. Tipus: . Individual/Col·lectiva (En esports d’equip).
. Atac/Defensa.
Relacions:
a) Tècnica Individual - Tàctica Individual b) Tècnica Col·lectiva - Tàctica Col·lectiva:
! Per a cada situació tàctica, sol haver-hi diferents possibilitats tècniques.
! L’elecció de l’alternativa més adequada a cada moment (Tàctica
Individual), depèn de les possibilitats gestuals existents (Tècnica
Individual). De la mateixa manera quan es tracta de la interacció grupal.
MODELS TEÒRICS DE LA TÁCTICA ESPORTIVA
111
Estratègia-Tàctica-Tècnica
ESTRATÈGIA TÀCTICA TÈCNICA
Paraula Clau PLANIFICACIÓ LLUITA EXECUCIÓ
Relació amb GLOBALITAT OPONENT ENTORN FÍSIC
Finalitat OB. PRINCIPALSUPERAR
L’ADVERSARI EFICÀCIA DE L’ACCIÓ
Decisions ENTRENADOR ENTRENA-JUGADOR JUGADOR Figura 26. Estratègia, Tàctica i Tècnica segons J. Riera (1995).
Relació Esports-Tècnica i Tàctica
OPOSICIÓ
NO SI
NO Tècnica Individual Tècnica Individual
Tàctica Individual
COL.LABORACIÓ
SI
Tècnica Individual
Tècnica Col·lectiva
Tècnica Individual
Tècnica Col·lectiva
Tàctica Individual
Tàctica Col·lectiva
Esports NO Tàctics Esports Tàctics Figura 27. Tàctica, Tècnica i relacions d’Oposició i Col·laboració segons J. Riera (1995).
1.7. Quadre Resum dels Models Teòrics: Tècnica, Tàctica i
Estratègia en els diferents Models.
112
Figura 28. Paradigmes
Psicològics i Models Teòrics
Tècnica
Tàctica
Estratègia
Ambientalista- Reflexològic
. Element fonamental del joc. . Gestualitat bàsica. . Execució
. Coordinació de diferents tècniques . Aplicació intel·ligent dels recursos tècnics. . Aplicació del gest en l’instant adequat. . Moment d’execució.
Cognitiu- Cibernètic
La Tècnica i la Tàctica és presenten com quelcom intern a l’individu, que pot representar-se bàsicament de dues maneres: 1. Com a entitat: Capacitat, facultat. Esquemes i Programes Motors. 2. Com a procés: Normalment dividit en 3 fases o Percepció – Decisió - Execució.
S’utilitzen els termes d’Estratègia i Tàctica indistintament.
Fenòmeno-Estructural
. Gestualitat secundària a l’organització del col·lectiu . La Tècnica només té sentit quan està integrada com un element al servei de l’acció de joc.
. La Tàctica és una forma general d’organització de l’acció de joc no imposada i que li configura una estructura (formes, maneres, medis), on l’individu és l productor del joc amb intencionalitat i significació.
Praxeològic
. Modalitats d’execució concretes i precises, que afavoreixen l’adaptació de les conductes motrius dels practicants a un context de pràctica determinat i d’un reglament. . Formes específiques d’executar les accions motrius perquè resultin més eficaces . Models d’execució biomecànica corporals.
Concepte NO utilitzat en Praxeologia
. Però es pot vincular la Tàctica al Nivell d’Execució de l’Estratègia (decisions motrius). . L'acció de joc (Estratègia Motriu) comporta que els jugadors solucionin accions motrius que porten implícita la presa d'una decisió.
. Aplicació sobre el terreny d’un pla d’acció individual o col·lectiu, amb la finalitat de resoldre la tasca proposada per una situació motriu determinada:
1. Nivell de Representació (cognició). 2. Nivell d’Execució (corporal).
. L'Estratègia Motriu està composta per decisió i execució.
Psicologia de la
Relació
. Execució del jugador en relació a l’entorn físic amb la finalitat de l’eficàcia de l’acció.
. Lluita entre oponents (jugador o entrenador) amb la finalitat de superar l’adversari.
. Planificació de l’entrenador en relació a la globalitat de l’acció.
Capítol 2
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL PSICOLÒGIC DE CAMP FUNCIONAL.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
115
2.1. Descripció i Explicació
Seguint Roca (1999), el primer coneixement que existeix és el coneixement
experiencial i particular, de construcció quotidiana i desorganitzada i, sobretot,
cenyit en la individualitat de cadascú. És per aquest motiu que es diferencia
clarament del que s’anomena coneixement científic, que és sistemàtic i
compartit com a saber social. Aquesta doble vessant de la ciència com a sistema
organitzat i transcendent pel que fa a la individualitat és el que va donar peu que
la ciència s'erigís com una institució cognoscitiva amb l'objectiu d'actuar com a
autoritat social i com a guia de l'educació individual.
Però, quan la ciència presenta uns límits imprecisos i es constata la producció de
resultats científics totalment heterogenis, aquesta perd la seva autoritat sobre el
saber cultural humà. Perd la seva característica d'organització sistèmica i porta
els consumidors de saber al confusionisme més absolut.
2.1.1. SUPÒSITS BÀSICS DE L’ORGANITZACIÓ CIENTÍFICA
En oposició a la classificació tradicional de les ciències, que es divideixen en
Ciències Formals o Axiomàtiques (matemàtiques i lògica) i Ciències Empíriques
que, al seu torn es subdividien en la coneguda taxonomia que separava les
Ciències Naturals de les Ciències Socials o Humanes, seguint Fullat (2003), es
presenta una nova classificació de les ciències atenent a la diversitat de
mètodes d’investigació i atenent les diverses orientacions que la pròpia tasca
científica pot tenir en la recerca de coneixement. Així, es contemplen de forma
nítida, una taxonomia de les ciències dividida en 4 grans categories i que
representen, totes en comú, l’estudi científic de la naturalesa. És per això que
no s’escau la diferència històrica entre ciències naturals i ciències de l’esperit
que des del segle XIX proposava Dilthey (1985), ja que tota ciència s’ocupa
d’explicar la naturalesa, essent l’home part integrant de la mateixa.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
116
La proposta de la classificació de les ciències que es presenta a continuació, en
base a l’obra de Roca (1999), es basa en dos supòsits teòrics bàsics, a saber:
1er. L'objectiu general de la ciència i de totes les disciplines és el coneixement de la naturalesa, mot que inclou tots els fenòmens que es donen en l'univers.
D'aquesta forma, cal abandonar les propostes classificatòries basades en una
diferenciació artificiosa entre ciències que són naturals (astronomia, física,
química, biologia, geologia...) i ciències que no ho són de naturals o, també
anomenades, ciències socials o humanes (psicologia, sociologia, economia,
història...), justificació que arrenca del dualisme cartesià i que es planteja com si
els fenòmens humans o culturals no fossin naturals. Sobre això, cal recordar
Dilthey que diferencià, com ja s’ha comentat anteriorment, les ciències de la
naturalesa de les ciències de l’esperit. Les primeres, explicaven les causes i les
segones empraven la comprensió, activitat que involucra el coneixedor.
2on. La forma més habitual de procedir en l'activitat científica és el mètode científic, en singular, com si només pogués existir una única manera de
contribuir a la construcció del coneixement científic. Contràriament a aquesta idea
tan estesa, la classificació de les ciències que es presenta a continuació mostra
mètodes i estratègies d'actuació ben diferenciables. Així, doncs, cal acceptar la
diversitat de l'actuació científica i no admetre només un únic mètode científic
general.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
117
2.1.2. CLASSIFICACIÓ GENERAL DE LES CIÈNCIES
2.1.2.1. Ciències Morfològiques.
Sol coincidir amb la primera forma d'actuació científica, basada en l'estudi dels
fenòmens naturals segons la seva descripció en termes morfològics, dels
fenòmens tal com són i es presenten en les seves dimensions físiques: distribució
espacial i temporal, la composició dels cossos, la manera com es comporten:
geografia, anatomia, antropologia, psicologia diferencial, etologia...
Les aportacions principals d'aquest procedir científic:
a) Permeten comparar. Disposant d'un sistema de descripció, es poden
comparar els elements morfològics individuals o grupals amb estàndards
d'observació que es construeixen. Així, es constaten igualtats i diferències
amb una finalitat merament taxonòmica o diagnosticadora.
b) Permeten predir. Realitzar observacions diacròniques comporta
l'observació de tendències i en base a elles es poden realitzar pronòstics.
D'altra banda, cal dir que diagnosticar i pronosticar són dues activitats que,
malgrat ser útils per si mateixes, també constitueixen l'entrada habitual per a
qüestions funcionals i tecnològiques de la ciència, que serien les altres formes del
procedir científicament, i a més, ho fan de manera polivalent.
Les ciències morfològiques, però, coneixen els fenòmens naturals en uns termes
que no diuen res del seu funcionament i aquesta és la seva gran limitació: el
parlar de causa i d'explicació és aliè a l'activitat científica descriptiva. D'aquí
neixen els perills del confusionisme científic, quan aquestes ciències
morfològiques tracten d'assajar explicacions en termes de causes. Es generen
aleshores explicacions vicioses o pseudoexplicacions que intoxiquen el saber
científic, com passa en l'àmbit de la psicologia quan es fa referència, per
exemple, a entitats que generen certs processos o en la nominació de trastorns.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
118
2.1.2.2. Ciències Funcionals.
Estudien la naturalesa en uns termes que volen posar de manifest la seva
estructura dinàmica o comportamental. Aquesta dinàmica comportamental de la
naturalesa es concreta en tres dimensions fonamentals: la qualitativa, la
quantitativa i la evolutiva. D'aquestes tres dimensions, la que marca la
diferència fonamental és la qualitativa, que significa delimitar o segmentar la
naturalesa partint de la constatació que hi ha una dinàmica diferent a una altra en
el seu funcionar. És en virtut d’això, que es diferencien les quatre ciències formals
essencials:
• FISICA: fenòmens materials; commutació.
• BIOLOGIA: fenòmens vitals; reacció.
• PSICOLOGIA: fenòmens mentals; associació.
• SOCIOLOGIA: fenòmens culturals-grupals; convenció.
L'altra dimensió de l'anàlisi formal és la quantitat. Les ciències funcionals es
distingeixen perquè procuren formular principis generals coneguts amb el nom de
lleis, que donen compte dels canvis quantitatius en una dinàmica particular i que
pretenen ser universals. Això és possible per la identificació dels factors o
variables quantitatius que pertanyen a cada ciència funcional. Evidentment, totes
les modalitats d’actuació científica (Morfològiques, Funcionals, Tecnològiques i
Formals) procuren la quantificació de les seves dades científiques, però
destaquem aquesta dimensió en les ciències funcionals perquè són les úniques
que ho poden expressar mitjançant lleis científiques.
La darrera dimensió és l'evolució. Cada nivell funcional presenta canvis en el
sentit històric de tal manera que, sense canviar la qualitat comportamental, es
donen formes concretes de comportament que abans no es donaven. Així podem
parlar de l'evolució orgànica d'una espècie, del desenvolupament individual o de
l'evolució social.
Les dimensions Qualitativa, Quantitativa i Evolutiva de cada ciència funcional
permeten l’explicació d’una forma de comportament concreta, arrodonida amb la
interdependència funcional existent entre aquelles ciències.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
119
2.1.2.3. Ciències Tecnològiques.
Són activitats científiques que es caracteritzen fonamentalment pel seu caràcter
de coneixement aplicat. No són disciplines d'estudi encara que de la seva
actuació se'n derivi saber. Utilitzen tots els coneixements disponibles i els utilitzen
de manera sintètica i particularitzant.
Es tracta essencialment d'una activitat de síntesi, agrupant les parts que els
interessa dels coneixements que els proporcionen les ciències funcionals. De tota
manera, també acullen dades del saber morfològic i fins i tot del saber ordinari de
cara a actuar concretament: és per això que aquesta activitat és altament
integradora i sovint exigeix el qualificatiu d'artística.
Es presenten quatre tecnologies bàsiques que poden admetre moltes altres
subdivisions, però que a grans trets es corresponen amb els quatre nivells
funcionals presentats:
• ENGINYERIA: Tecnologia dels fenòmens físico-químics.
• MEDICINA: Tecnologia dels fenòmens biològics, de la salut orgànica.
• EDUCACIO: Tecnologia centrada en la formació de la psique.
• POLITICA: Tecnologia centrada sobre les convencions socials.
El caràcter sintètic i integrador de les tecnologies comporta formulacions
teòriques la característica fonamental de les quals és que són útils per a la intervenció.
Són teories atractives perquè serveixen per a la comprensió de situacions
concretes i la seva resolució quan esdevenen problemàtiques. I sovint passa que
les teories tecnològiques passen per ser les úniques de caràcter científic donada
la concepció utilitarista que presenten. A més, ja que vivim en una cultura
altament tecnològica, el fet de l'aplicabilitat i el reforç a la utilitat les fan altament
populars. Un exemple clar dins del món de la psicologia va ser l'extensió de la
psicoanàlisi, la qual, nascuda com a tecnologia per a tenir cura de la "salut
mental" va arribar a confondre's com a l’única psicologia existent, associant-se
psicoanàlisi a psicologia de forma clarament reduccionista i errònia.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
120
2.1.2.4. Ciències Formals.
S'utilitza la paraula "formal" per designar aquelles disciplines científiques que
tenen com a objectiu bàsic el proporcionar maneres d'actuació que asseguri la
producció de coneixement. Són ciències o disciplines que, per elles mateixes, no
proporcionen coneixement sinó que són instruments per a la producció de coneixement: disciplines que faciliten l'acord i l'actuació coordinada en la producció de coneixement: lògica, matemàtica...
Aquestes disciplines proveeixen els científics d'allò que s'anomena mètode,
concepte que no es pot reduir només als procediments experimentals o
observacionals. La lògica i la matemàtica proveeixen dels criteris bàsics de
qualsevol actuació científica en l'aspecte metodològic.
Segons el propi Roca (1999), aquesta proposta de classificació de les ciències no
vol negar el treball interdisciplinar, és més, la suposa. Però afirmant que la
interdisciplinarietat no pot comportar ni la fusió d'objectius ni mètodes, ni la
reducció explicativa. Definint clarament on ha de treballar cada científic i quins
són els atributs de llur activitat, la interdisciplinarietat podrà ser vàlida.
És important fer notar la diferència que s’estableix entre descriure i explicar.
Descriure un fenomen en base a les seves manifestacions físiques i establir-hi
correlacions causals estadístiques no és suficient per concloure explicacions de
per què succeeixen els fenòmens. Aquest és l’àmbit de les ciències
morfològiques.
Per explicar la dinàmica específica de cada fenomen, la seva forma
comportamental diferenciada i, al seu torn, poder comprendre el seu canvi
quantitatiu generador de lleis físiques i el seu canvi evolutiu, cal la intervenció
de les ciències funcionals.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
121
La present tesi s’incardina en un esforç explicatiu del comportament motor
humà i, específicament, de la Tàctica esportiva, des de l’àmbit específic de la
Psicologia, una ciència formal de la qual es pren la seva dimensió
Qualitativa. La tesi doctoral pretén explicar el fenomen de la Tàctica esportiva
des del punt de vista funcional que ens dóna la Psicologia, referint la dimensió
Qualitativa del mateix i que ens portarà a resoldre la seva especificitat quan a
forma diferenciada de comportament, la seva base material i la seva finalitat.
Per a tal propòsit teòric, l’explicació de la Tàctica es bastirà damunt del marc
conceptual psicològic del Model de Camp Funcional proposat per Josep Roca
(1999), la qual presenta un evolució actualitzada del Model de Camp iniciat
anteriorment per La Gestalt i Kurt Lewin, i reprès, amb posterioritat, per la
Psicologia Interconductual de J.R. Kantor i per la Psicologia de la Relacio d’E.
Ribes. Una atenta lectura del Model de Camp que es suggereix des de la
Psicologia Funcional, denota i emfatitza clarament el desenvolupament
d’aquest concepte com a marc teòric potent i vàlid per a l’explicació en
Psicologia. El Model de Camp com a corpus teòric vàlid de les Ciències
Funcionals en la recerca d’explicacions naturalistes allunyades del biologisme i
dels seus models conceptuals reactius i innatistes (Roca, 2002), per l’explicació
d’un comportament funcionalment diferenciat, el psiquisme humà, construint
durant la ontogènesi diferencial de cada subjecte.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
122
2.2. Model Teòric de Camp i Psicologia Funcional
2.2.1. CRITERI, CATEGORIA I CONCEPTES FUNCIONALS.
En essència, el que pretén el model de camp psicològic Funcional en el qual
s’inscriu la present tesi, és explicar els fenòmens amb un criteri de comportament, basat en les anteriors idees del camp psicològic i que es
contraposa a l’habitual descripció dels fenòmens que realitzen la majoria de
models presentats en l’anterior capítol, basats en un criteri d’extensió. Es tracta
d’explicar els fenòmens psicològics amb un criteri relacional, de comportament,
entenent-los com una relació construïda entre reaccions biològiques orgàniques, i
diferent dels conceptes que de l’acció s’amaguen en el llenguatge ordinari i en la
resta de models científics que estudien la Tàctica.
Afirma Roca (1993) seguint els treballs de Kantor al respecte, la prevalença de
tres institucions cognoscitives fortament arrelades en la descripció dels fenòmens
psicològics amb criteri d’extensió, afavorides, al mateix temps, per la seva
proximitat a l’estructura sintàctica del llenguatge habitual. Les institucions
cognoscitives es defineixen com constructes socials dualistes que tracten
d’explicar els fenòmens psicològics.
L’estructura lingüística, malgrat permetre als humans entendre’s relativament
respecte dels fenòmens que es descriuen, no és òptima per explicar el seu
funcionalisme, degut a la mateixa acceptació acrítica de les creences i dels
pressupostos filosòfics que comporta aquest tipus de parlar. Aquestes institucions
cognoscitives són Subjecte - Predicat, Cos - Ànima i Organisme – Medi, però es
presenta la primera com a essencial a l’hora de comprendre lingüísticament els
fenòmens segons un criteri d’extensió que no és explicatiu, respecte del criteri de
comportament que explica de forma més natural els fenomens.
La Institució Subjecte-Predicat es presenta com la més bàsica i fonamental a
l’hora de reconsiderar els conceptes psicològics.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
123
Lògicament, per què sempre utilitzem la parla i el llenguatge per expressar les
teories i conceptes científics, sense adonar-nos de la intensa construcció dualista
sintàctica que comporta. D’alguna manera, es dóna la paradoxa que ens basem
en una eina lingüística dualista o construïda sota un criteri d’extensió, per provar
d’explicar fenòmens relacionals o comportamentals.
2.2.1.1. Institució Subjecte-Predicat.
L’estructura sintàctica del llenguatge es construeix habitualment damunt d’un
Subjecte que és l’agent de l’acció, i un Predicat on es descriu l’acció pròpiament.
S’universalitza una manera d’entendre les coses en què hi ha unes entitats
actuants i un univers sobre el qual s’actua. Com diu Roca, els humans, des que
s’inicien en la parla, accepten inconscientment la idea segons la qual no existeix
una acció sense un subjecte que la produeixi. Es reforça aquesta estructuració
lingüística parlant del “grup nominal”, associat al subjecte, i del “grup verbal”,
associat al Predicat. En el primer, hi trobem adjectius que qualifiquen estats i
tendències en el subjecte. Per altra part, en el segon hi trobem els verbs que
indiquen accions, processos o relacions, els adverbis i els diversos complements
del verb. Aquesta estructuració lingüística comporta situar en el subjecte unes
“capacitats” que configuren una manera de veure la realitat que va més enllà de
la sintaxi.
Existeix una anàlisi del llenguatge feta per Ryle (1967) que posa de manifest la
inconveniència de confondre les categories diferenciades per si pertanyen a un
d’aquests dos components de la frase. En la definició del Model de Camp
Psicològic, Ryle ja ens advertia de la utilitat que han presentat en psicologia els
conceptes disposicionals respecte de la categoria d’actes; era aquest un “error
categorial”, en tractar amb la lògica dels fets observables allò mental intern i
disposicional. És evident el paral·lelisme que s’estableix entre els conceptes disposicionals i la seva correspondència amb un criteri d’extensió, i els conceptes referits a actes i llur correspondència amb el criteri de comportament.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
124
Una CATEGORIA, segons Ryle, és el conjunt de modes en què és legítim operar;
són dimensions lògiques als quals pertanyen els conceptes, contextos on aquests
agafen sentit. L'autor distingeix les següents categories per poder operar
correctament amb el llenguatge a l'hora de conceptualitzar científicament:
1. D'ACONSEGUIMENT. Termes que s'identifiquen perquè en el seu ús hi ha un
acompliment d'un resultat.
2. MODALS O DE CAPACITAT O DISPOSICIONALS. Identifiquen la possibilitat
de realitzar una acció o la possibilitat de restar en un estat determinat. Lligades a
termes de "capacitat de", o bé, marcant la disposició per a realitzar l'acció.
3. RELACIONALS. Per parlar sobre esdeveniments complexos que només es
donen com a formes d'interacció entre esdeveniments aïllats, els quals, per si
sols, són insuficients per a caracteritzar el fet en qüestió.
4. CIRCUMSTANCIALS. No descriuen un determinat tipus d'acció, sinó la
circumstància en què es dóna una acció.
5. ADVERBIALS. Qualifiquen una acció, sense ser una acció en si mateixos.
Aporten informació sobre com es duu a terme l'acció.
6. D'ESTAT. Refereixen la condició en què es troba un individu en fer o patir
alguna acció.
7. D'AFECTE. Expressions sobre els objectes i accions d'altres; sentiments
davant un estímul particular.
8. D'ACCIO. Identifiquen activitats com a formes de comportament distintives i
directes. Són verbs.
9. DE TENDENCIA O PROPENSIO O PROCÉS. Identifiquen la probabilitat que
es donin certs actes o que es configurin determinades circumstàncies,
especificant-ne els diferents passos intermedis previs.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
125
Es dóna el cas que aquestes categories formulades per Ryle es poden classificar
mitjançant l'esquema sintàctic de la gramàtica dualista de Chomsky (1965):
SUBJECTE (Grup Nominal) Categories Disposicionals
PREDICAT (Grup Verbal) Categories d’Actes
. Modals/Capacitat/Disposicionals.
. D'Estat.
. De Propensió/Tendència/Processuals.
. D'Afecte.
. D'aconseguiment.
. D'acció.
. Circumstancials.
. Adverbials. Figura 29. Categories de Ryle (1967) i Gramàtica Generativa de Chomsky (1965).
En referència a aquesta institució cognoscitiva, Roca (1999) afirma que s’acaba
pensant en el Subjecte com a principi i fi de les accions i relacions; el centre
d’interpretació de la realitat. En canvi, i contràriament a aquesta propensió que
ens evoca el llenguatge, les ciències no estudien subjectes, sinó predicats,
entesos com a relacions de comportament. És per això, afirma l’autor, que hi ha
aquesta gran acceptació de les teories mecanicistes i cognitvo - cibernètiques,
per què, a l’igual que el llenguatge ordinari, situen el centre del fenomen en el
subjecte.
2.2.1.2. Institució Cos - Ànima.
Aquesta institució perfila i reforça la manera de pensar sota criteris d’extensió, i
presenta un clar antecedent filosòfic en la idea d’ànima i cos de la Grècia
clàssica de Plató, reconduïda més tard per la filosofia cristiana i escolàstica.
Posteriorment, el dualisme cartesià, obeeix aquesta tendència, definint la
naturalesa humana amb un criteri d’extensió “res extensa”, i l’altra part, la “res
cogitans”, que queda lligada dintre d’aquestes dimensions, com un “fantasma en
el cos” (Ryle, 1967).
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
126
El materialisme reduccionista actual, però, ha empresonat la ment com a
fenomen del funcionalisme cerebral estudiat per les neurociències i aquí rau
l’èxit de la metàfora de l’ordinador per explicar el funcionament del cervell. El
problema de la utilització del símil de l’ordinador és, seguint la idea de
Turbayne (1974) confondre les interpretacions amb les coses interpretades.
Pensa que l’ordinador com a metàfora existeix en si mateixa i presenta aquest
funcionament.
2.2.1.3. Institució és l’Organisme – Medi.
Aquesta institució fou fomentada pel paradigma psicològic del Conductisme
(Watson, Skinner) i que es va presentar com una alternativa al llenguatge dualista
cartesià en el seu enfocament més naturalista de presentar els fenòmens
psicològics. Però, malgrat aquest intent, no es deslligaren de dividir la realitat
segons uns criteris d’extensió: l’organisme i el medi, o, expressat d’altra manera,
els estímuls i les respostes. Parlar d’aquesta manera es seguir corporeïtzant la
conducta, donant-li una base material representada per l’organisme i, al mateix
temps, deixar en un estat d’indefinició el que s’entén pel medi que envolta
l’organisme (exterior, estímuls, inputs), que no permet obtenir un llenguatge
científic i unívoc en psicologia.
D’altra banda, és evident que totes les ciències funcionals humanes estudien la
relació entre l’organisme i el medi, i que no deixa de ser un reduccionisme
delimitar-ho exclusivament a l’entorn de la psicologia.
Com s’ha explicat, totes aquestes institucions cognoscitives parteixen del criteri
d’extensió com a criteri fonamental de constitució. Criteri que, com referia
Maimònides (1986), emfatitza el fet que tot el que no ocupa un espai no és
fàcilment intel·ligible; es tendeix a representar espacialment qualsevol cosa que
existeixi. I, per altra banda, d’acord amb Turbayne (1974), tot el que és extens
presenta un funcionament mecànic.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
127
La proposta explicativa de la tesi doctoral es vol allunyar del criteri d’extensió per
adoptar el criteri natural de comportament com a funcionalitat diferenciada.
Si el criteri d’explicació és el d’extensió, resulta que tots els comportaments així
explicats són mecànics. Però una acurada observació de la naturalesa ens
permetrà identificar diferents tipus de comportament o moviments que la
configuren, essent el psicològic un d’específic. Molts problemes plantejats pel
criteri d’extensió deixen de tenir sentit quan el criteri explicatiu és el de
comportament. Parlar amb el criteri de comportament significa desempallegar-se
de qualsevol representació espaial que acompanyi l’explicació. És evident que els
diferents comportaments de la naturalesa es donen en un espai tridimensional,
però el que és determinant és que expliquem en base a la tipologia del moviment
i no en base a referències d’espaialitat. És per aquest motiu que, adoptar el criteri
de comportament precisa del model explicatiu de camp per entendre
l’organització històricament construïda de com som.
2.2.2. EL MODEL DE CAMP EN LA PSICOLOGIA FUNCIONAL:
QUALITAT, QUANTITAT I EVOLUCIÓ.
Merleau-Ponty (1976) ja explicava que existien diferents nivells d’organització en
la naturalesa i en l’home, els quals concreta amb les paraules “matèria”, “vida” i
“esperit”, entre els quals no hi ha una oposició substancial, sinó una oposició
funcional: allò físic, allò vital i allò psíquic no representen potencies del ser sinó
tres dialèctiques diferenciades. El mateix Roca (1989a) ens fa veure que aquesta
tesi implica plantejar l’estudi de l’”esperit” d’acord amb la singularitat
d’estructura o “forma” que té dintre de l’ordenament general dels fenòmens
naturals.
El Model de Camp de La Gestalt i, K. Lewin i, especialment, el de la Psicologia
Interconductual, suposaren un gran avenç en la comprensió psicològica, però des
del punt de vista Funcional (Roca 1999), s’inclouen canvis fonamentals en les
teories originals que cal concretar:
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
128
1. El comportament psíquic es defineix per la seva forma associativa i no pel seu caràcter ajustatiu o pel seu caràcter interactiu.
Cal replicar afirmant que, tots els comportaments són ajustatius o interactius i,
lògicament, no es pot prendre un qualificatiu genèric per a descriure un fenomen
particular; el caràcter marcadament ajustatiu o interactiu d'allò psíquic no s'ha de
confondre amb la seva forma.
2. La base material del comportament psíquic és el comportament reactiu biològic i no els estímuls i les respostes.
Pensar que els estímuls i respostes en són base material és quedar subjecte de
l'esquema biològic. Com ja s'ha dit, el comportament psíquic té per basament
material les reaccions biològiques. Quan això s'entén tots els models que
divideixen les seves explicacions en la contraposició organisme - medi queden
absoletes.
3. El concepte d'ajust psicològic s'especifica i es defineix de forma adequada quan s’assenyala per quins comportaments es donen associacions psíquiques.
Això significa:
a) Dotar el model de camp d'una dimensió causal que no tenia.
b) Notar el caràcter marcadament teleonòmic o ajustatiu - que no teleològic o
finalista, regulat per events futurs - del comportament psicològic.
4. L'esquema explicatiu proposat inclou els anomenats factors topogràfics de Kölher (1967) o els factors situacionals de Kantor (1978).
Significa seguir la línia iniciada per Hull (1986), de formular lleis psicològiques en
base als factors que alteren quantitativament l'associació psicològica (especificats
amb el nom de Factors del Canvi Quantitatiu).
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
129
5. Els determinants eficients són una dimensió causal fonamental per a explicar la concreció del comportament psíquic i no es confonen amb les altres causes ni, especialment, amb els factors de camp psicològics.
Els models de camp antecedents no inclogueren una diferenciació entre factors
de camp (variació quantitativa) i determinants eficients (variació evolutiva).
6. L'explicació general dels fenòmens psicològics concrets exigeix el prendre en consideració totes les causes.
No es pot reduir l'explicació científica i psicològica a la definició de la forma i els
factors de camp psíquics. Cal prendre els cinc ordres de dependència citats per
afirmar que realment s'està explicant un fenomen psíquic en la seva totalitat.
2.2.2.1. Model de Camp en la Psicologia Funcional i Natural.
Roca (1995b), trasllada aquestes aportacions del Model de Camp en la seva
concepció de la Psicologia Funcional i Natural en el seu Manifiesto, on es
desenvolupen les bases teòriques i conceptuals essencials d’aquest model. Es
tracta d’una trasposició dels conceptes aristotèlics de Moviment i Causa per a
desenvolupar el model de camp que actualment permet desenvolupar
científicament la psicologia. Des d’aquesta vessant d’estudi, per tal de disposar
d’explicacions i de definicions funcionals dels diversos fenòmens, cal atendre a
les causalitats següents:
MOVIMENTS QUALITAT QUANTITAT EVOLUCIÓ
CAUSES Causa Formal
Causa Material
Causa Final
Causa Variant Causa Eficient
Figura 30. Moviments i Causes del Model de Camp Funcional, segons Roca (1996) .
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
130
Postulats sobre Moviment (Funcionalitat, Comportament):
1. L'essència de la naturalesa és el moviment (Heràclit, Aristòtil). Moviment i
comportament són conceptes que s'igualen en la descripció del caràcter
dinàmic i canviant de la naturalesa. Kantor va escriure "mind is action",
(Kantor, 1978, p. 267) entenent el psiquisme com a qualsevol altre
fenomen natural. Dins de l'àmbit de l'Educació Física i els Esports, el
concepte clau de moviment es concep com una especificació de la
funcionalitat o comportament físic, biològic o social.
2. Hi ha moviments en Qualitat, en Quantitat i en Evolució, i això ho
estudien cada ciència particular en relació al comportament concret que
els pertoca.
3. Les ciències es defineixen primàriament pel tipus de moviment qualitatiu o comportament que estudien: El moviment qualitatiu que
diferencia la física i química, la biologia, la psicologia i la sociologia.
4. Les ciències es defineixen secundàriament pels canvis en augment o disminució: les lleis científiques posen de manifest aquest tipus de canvis
en la funcionalitat. Així, s’ha d'entendre la recerca de lleis generalitzables
com una activitat secundària a la ciència o complementària.
5. Les ciències es defineixen, en tercer lloc, per l'estudi dels canvis en evolució, i en l’àmbit psicològic, justifiquen les diferències individuals.
Postulats sobre Causalitat:
1. Causa significa relació de dependència funcional: aquest és el
concepte clau per comprendre el funcionament interdependent dels
diversos moviments existents en la naturalesa. Es descarta la significació
d'origen o generativa i la mitològica o animista de causa.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
131
MOVIMENT EN QUALITAT:
2. La primera causa a considerar és la CAUSA FORMAL, que identifica
cada un dels tipus diferenciats de comportaments. La causa formal és
sinònim d'organització funcional, estructura o nivell organitzatiu. La forma
diferencial del funcionalisme psicològic és l'associació (mentre que la
reacció ho és de la biologia, la commutació de la física i la química o la
convenció de la sociologia). No es tracta del concepte d’ASSOCIACIÓ
com a descriptor d'un mecanisme mental de connexió d'estímuls propers o contingents, en la línia conductista experimental inserida en una lògica dualista que no s’accepta. El Model de Camp defineix
l’ASSOCIACIÓ com a relació de dependència ontogenètica entre reaccions. Distingirà fenòmens qualitativament diferenciats representant
la causa més determinant a l'hora de diferenciar els conceptes i fenòmens
científics, ja que la resta de causes depenen específicament d'aquesta.
3. La segona causa a considerar és la CAUSA MATERIAL, que descriu la
relació de dependència d'un comportament respecte d'un altre que n'és la
seva condició elemental, en base al qual es serveix de suport i fonament
per a la construcció de la forma específica a estudiar. La causa material
del comportament psicològic és la reacció biològica (no els estímuls ni
les respostes) i les associacions psicològiques són, al seu temps,
basament material del comportament social.
4. La tercera causa a considerar és la CAUSA FINAL, que descriu la relació
de dependència ajustativa de cada forma de comportament respecte de
les altres. La dinàmica final d'adaptació en virtut de la qual es dóna el
moviment. La causa final psicològica es descompon en tres: el comportament biològic, el físico-químic i el social, que tradicionalment
s'han associat als conceptes de medi o d'ambient. Així, els fenòmens psicològics bàsics són el Condicionament, el Percebre i l'Enteniment; no ho són els processos anomenats atenció, memòria, motivació...
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
132
El millor criteri de definició dels fenòmens psicològics és el de CAUSA
FORMAL juntament amb el de CAUSA FINAL, que ja posa de relleu el
caràcter ajustatiu o adaptatiu del que és psicològic.
MOVIMENT EN QUANTITAT:
5. La quarta causa a considerar és la CAUSA VARIANT, que descriu els
factors o variables que expliquen la variació quantitativa d'un determinat
comportament. Factors específics de la dinàmica estudiada que permeten
el canvi quantitatiu de la mateixa. Aquests factors depenen, lògicament, de
cada tipus de comportament a considerar; així, en el comportament psíquic, els factors van lligats a l'associació i, per tant, no són extrapolables a d'altres tipus de comportaments.
Seguint l’obra de Roca (1999), llistem a continuació aquests factors
explicatius del canvi quantitatiu del funcionalisme psicològic:
Factors Estructurals: Refereixen les característiques constitutives
d’una relació entre elements o associació.
a. CONTIGÜITAT: Proximitat relacional entre els elements d’una
associació. Inclou tots els estudis de durada i demora del paràmetre
temporal i totes les relacions de proximitat modal.
b. COMPLEXITAT: Nombre d’associacions que componen una tasca
psicològica i grau de dificultat en la seva realització. Inclou els
encadenaments comportamentals que suposen una combinació
dels ajustaments en el paràmetre temps i en el paràmetre modal.
c. CONTRAST: Separació o contrast entre els elements reactius d’una
associació.
d. ORDRE: Disposició regular dels elements d’una relació seriada o
composta.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
133
Factors Històrics: Són els més rellevants en la conducta psicològica, ja
que aquesta, per definició (construcció d’associacions), ja és històrica i
individual. Totes les variables de “construcció” d’una associació són
variables crítiques. Funcionalment, quan es parli més endavant de
constància o de configuració, per exemple, la construcció històrica de la
psique ja hi és implícita, ja que si no fos així, el concepte de constància no
tindria sentit.
e. PRÀCTICA: Nombre de vegades que es dóna una associació.
Pràctica imaginada i pràctica mental incloses.
f. DISTRIBUCIÓ DE LA PRÀCTICA: Presència de períodes de
temps en mig de la pràctica. Inclou l’estudi de l’oblit.
g. VARIABILITAT: Grau de consistència d’una associació sense
l’altra o els altres elements. Inclou els estudis tradicionals de
“feed-back” i també l’”extinció” dels condicionaments responent i
operant.
h. PROBABILITAT: Proporció de presències d’un element d’una
associació. També inclou els estudis tradicionals de “feed-back” i
també l’”extinció” dels condicionaments responent i operant.
Factors Situacionals: Defineixen els aspectes o característiques
concretes actuals de la relació d’ocurrència.
i. GENERALITZACIÓ: Separació actual d’un element respecte de la
relació habitual en una associació. Inclou la Transferència, que és
una generalització entre tasques diferenciades per criteris
topogràfics.
j. INHIBICIÓ: Presència actual d’un element estrany en una
associació.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
134
MOVIMENT EN EVOLUCIÓ:
6. La cinquena causa a considerar és la CAUSA EFICIENT, que descriu la
relació de dependència d'un moviment respecte d'un altre que en
determina la seva forma concreta, les seves variacions concretes i també
la seva evolució. O sigui, la causa en virtut de la qual la dinàmica
estudiada varia de forma històrica. La causa eficient és cabdal pel fet que:
a. Es planteja com a interdependències entre moviments i dinàmiques
naturals, incloent-hi les interdependències qualitatives, quantitatives
i evolutives: unitat general de la ciència.
b. Es planteja mantenint el criteri de qualitat o de forma com a fonamental ja que la determinació eficient es dóna respecte d’una
forma, una variació i una evolució específiques.
c. Explica la concreció de les formes i els valors dels factors en cada
comportament, essent base per tractar l'evolució de cada forma de
comportament i, per tant, l'evolució individual.
d. El concepte de causa o determinació o dependència eficient, relatiu
als fenòmens psíquics, significa mostrar-los en la seva
interdependència concreta dels fenòmens biològics, físico-químics i
socials.
Com ja s’ha comentat anteriorment, l’interès per donar definicions funcionals dels
fenòmens, que tinguin en consideració els moviments i les causes del mateix, i
desestimant les definicions descriptives, es perquè les definicions relacionals,
contràriament a les descriptives, són explicatives del fenomen en qüestió,
podent-se universalitzar els coneixements que se n'extreguin. Això és, la
possibilitat que tenen aquestes definicions funcionals com a pas previ per a la
obtenció d'un coneixement que es pot expressar mitjançant lleis científiques generalitzadores.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
135
2.2.2.2. Representació Gràfica del Model de Camp Psicològic.
Figura 31. Model de Camp Psicològic, Roca (1999).
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
136
2.2.2.3. Representació de l’Organització Funcional Humana
Figura 32. Organització Funcional Humana, Roca (1999).
L’explicació multicausal del Model de Camp ve reforçada per la opinió de
diferents autors, com el filòsof J.Mª Cagigal (1986), quan escriu: “El joc de
moviments a través del qual actuem constantment és molt complex i, sovint, es
barregen en l’acció múltiples causes” (Cagigal, 1986, p. 13).
S’iniciava l’explicació del Model de Camp desenvolupat per la Psicologia
Funcional amb una reflexió de Merleau-Ponty (1976), i es vol acabar la mateixa
fent una referència rellevant de J. Wagensberg. És molt interessant la proposta
de Wagensberg (1998) sobre els quatre estats en que, segons el director del
Museu de la Ciència de Barcelona, es pot presentar la matèria. Aquesta pot ser,
matèria inert, matèria vital, matèria intel·ligent i matèria civilitzada. La coincidència
amb el Model de Camp Psicològic i les ciències formals corresponents que les
han d’estudiar són prou evidents, i connecten amb la idea d’organització de la
naturalesa de Merleau-Ponty.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
137
2.2.3. APORTACIONS DEL MODEL DE CAMP FUNCIONAL.
En comparació al Model de Camp de E. Ribes (1985) vist en l’anterior capítol,
existeixen sensibles diferencies que constaten l’evolució del marc conceptual
explicatiu de camp. En primer lloc, Ribes parlava de la interacció com a
funcionalisme bàsic de la psique, però mantenint en la definició d’interconducta
o d’interacció la relació que s’estableix entre l’organisme i el medi. En canvi, el
concepte d’associació del model de camp de Roca (1999) vol anar més enllà
de les referències a l’espaialitat (organisme, medi...) i tracta d’explicar el
fenomen adoptant un criteri funcional, en termes comportamentals. El Model de
Camp presentat, no tan sols defineix la psique com a associació, sinó que, al
seu torn, la diferencia dels altres comportaments funcionals existents en la
naturalesa.
En segon lloc, quan parlava dels factors dels camp psicològic que
probabilitzaven la presència d’una interacció, no els definia de forma explícita,
ni els diferenciava com a canvi quantitatiu respecte de la dimensió qualitativa
de la interacció i només els sotsdividia en factors històrics i situacionals.
Per últim, el que Ribes anomenava Medi de Contacte queda millor definit ara
amb el concepte de Finalitat, i com a part integrant de la dimensió qualitativa
de l’associació psicològica. Aquell Medi de Contacte imprecís es converteix en
aquest Model de Camp, en Condicionament, Percepció o Enteniment, que
signifiquen adaptacions psicològiques al medi vital biològic, al món físic i a les
convencionalitats socials i culturals creades arbitràriament per l’ésser humà.
En essència, el que pretén el model psicològic Funcional i Natural i que és el
model sobre el qual s’inscriu la present tesi, és explicar els fenòmens amb un
criteri de comportament, basat en les idees del Camp psicològic i que es
contraposi a l’habitual descripció dels fenòmens que realitzen la majoria de
models presentats en el capítol 1, basats en un criteri d’extensió.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
138
2.3. Moviment en Qualitat: Comportament Psicològic. El Model Psicològic Funcional descrit per Roca (1999), defineix la Psicologia
com l’estudi de la funcionalitat associativa que significa l’adaptació dels
organismes a les funcionalitats vitals, físico-quimiques i socio-culturals que
presideixen la seva vida. Funcionalitat que es dóna qualitativament diferent en
la naturalesa, respecte de la funcionalitat commutativa (intercanvis d’energia)
que estudia la Física, la funcionalitat reactiva que estudia la Biologia o la
funcionalitat convencional de la Sociologia.
Com ens ha mostrat el model de camp funcional, el concepte fonamental que
descriu la “psique” és el d’associació: la conducta psíquica es representa com un
camp d’interdependències associatives dels elements reactius participants,
construïdes en la vida de cada organisme particular. Si l’adjectiu definitori de la
conducta biològica era “reactiva”, l’adjectiu que defineix la conducta psicològica
és el de “associativa”.
L’associació és consistència d’ocurrència, o relacional, de caire ontogenètic
entre elements reactius biològics. Però no s’ha de confondre el concepte
d’associació definitori del comportament psicològic, amb les seves interpretacions
mentalistes o neurofisiològiques. Així, un fenomen psicològic s’esdevé sempre
per la relació consistent (associació) entre els elements participants. Tal i com
s’enunciava en l’explicació de la Causa Formal del Model de Camp, tampoc cal
confondre-la amb l’associació conductista, que conceptualitza l’associació com un
aparellament contingent d’estímuls i respostes en una lògica dualista que no
segueix criteris comportamentals, sinó d’extensió.
Aquesta concepció afavoreix una reinterpretació d’aquells termes clàssics
d’estímul i de resposta. Ambdós són canvis d’energia, per tant, explicables com a
comportaments que es donen en l’ordre físico-químic. Seguint el model de Roca,
quan hom utilitza l’estímul i la resposta per explicar el comportament reactiu
biològic (e r), ho fa en una nova ordenació de la naturalesa que els utilitza de
basament material per a construir tal organització reactiva de la vida.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
139
L’estímul i la resposta es converteixen en elements materials de la reacció
biològica, que, al mateix temps, ja hi porta incorporada l’organisme i el medi. Al
mateix temps, la conducta reactiva biològica es converteix en els elements
materials del comportament psicològic. No en són els estímuls i les respostes els
elements de la psique, ho és el comportament vital que s’organitza, en la història
ontogenètica de l’individu, en una nova forma d’organització de la naturalesa
marcada per l’associació.
Figura 33. Associació Psicològica Funcional, Roca (1999).
Així s’ha d’entendre, des d’un enfocament naturalista, que l’home és un compost
de “cos i ment (ànima)”. Tenir cos vol dir que es té el basament material de la
reactivitat biològica sobre la qual es construeix la ment o la psique, en una nova
organització de la naturalesa, de caire associatiu. Però s’entén el compost “cos-ment” en termes relacionals i funcionals, però no en termes de corporeïtat o seguint criteris extensius.
Existeixen dues possibilitats d’establir associacions psicològiques (nivells
funcionals d’associació) en funció de la presència inequívoca dels elements
reactius o en funció de valors canviants dels mateixos. Aquesta possibilitat de
relació psíquica no la presenta exclusivament el Model de Camp Funcional.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
140
Recentment Castelló (2001), en parlar de la intel·ligència, també assumeix la
flexibilitat de la mateixa en relació als ajustaments a l’entorn: “..aquests tipus
d’ajustaments es desenvolupen a partir de dues grans modalitats: ajustaments
rígids referits als aspectes més estables de l’entorn, i ajustaments plàstics,
orientats als aspectes més variables de l’entorn”. (Castelló, 2001, p. 236).
2.3.1. NIVELLS FUNCIONALS.
2.3.1.1. Associació Rígida
Es defineix com la consistència relacional que es dóna exclusivament per la
presència dels elements reactius participants, entre els valors absoluts dels
mateixos.
Figura 34. Associació Rígida.
2.3.1.2. Associació Canviant
Es defineix com la consistència relacional que es dóna entre valors diferents i
canviants dels elements reactius participants.
Figura 35. Associació Canviant.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
141
Llegenda de les representacions gràfiques de les Associacions:
E = e r (Reacció)
Paràmetre Temporal: línia central (Contínua – Rígida, Discontinua – Canviant).
Paràmetre Modal: línia inferior (Contínua – Rígida, línia superior discontínua – Canviant).
2.3.2. PARÀMETRES.
Taxonomitzen els nivells funcionals associatius que permeten una millor
sistematització dels esdeveniments psíquics.
2.3.2.1. Temps
Es defineixen com associacions que es donen exclusivament en la dimensió
física temporal. Explica els esdeveniments associatius en els canvis que es
donen en el temps.
2.3.2.2. Mode
Definides com associacions entre elements reactius provinents de qualsevol
analitzador fisiològic, especialment, òrgans sensorials exteroceptius i sensibilitat
interoceptiva, que inclou també la propioceptivitat de la musculatura esquelètica.
2.3.2.3. Temps i Mode
Existeixen associacions en les quals es dóna integració paramètrica i en què es
dóna la combinació del temps i el mode de manera simultània.
Tots els fenòmens, objectes i esdeveniments de la naturalesa ens són coneguts
per les seves consistències relacionals d’estimulació que són reconeguts
reactivament pels nostres analitzadors sensorials, deslligats o no del paràmetre
temporal.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
142
2.3.3. FINALITATS.
El concepte de “causa final” en Aristòtil (1988), tal i com assenyalava Kantor
(1978), és una categoria descriptiva de la naturalesa que té com a únic
objectiu, mostrar una determinada funcionalitat o comportament en una
dimensió de dependència ajustativa determinada.
En l’explicació del Model de Camp, ja es feia referència a una Causa Final que
descrivia la relació de dependència ajustativa de cada forma de comportament
respecte de les altres. La dinàmica final d'adaptació en virtut de la qual ens
movem. Psicològicament s’afirma l’existència d’una dimensió causal i necessària
depenent de l’ajustament o adaptació al medi: en virtut de què es dona
l’associació. Així, el medi com a finalitat, no traeix el criteri de comportament.
2.3.3.1. Condicionament
Comportament psicològic que es defineix per l’ajust a les condicions particulars
de la vida de cada individu, de les seves reaccions biològiques. En aquest cas,
els elements reactius són, al mateix temps, basament material de l’associació i
finalitat ajustativa del medi. En són exemples d’adaptació condicionada la por, el
plaer, la fam, els ritmes circadians, la son – vigília, etc.
2.3.3.2. Percepció
Comportament psicològic que es defineix per l’ajust al medi físic – químic.
Significa l’estructuració psíquica de la matèria viva per adaptar-se al
comportament físic i químic que configura l’univers en el qual ens trobem
immergits. Els organismes s’han d’adaptar primàriament al pes que l’obliguen a
equlibrar-se corporalment i a totes les trajectòries influïdes per la llei de la
gravetat, però també a la forma, llum, textura, color dels diversos objectes i
medis. Sense oblidar quan l’ajust a l’entorn físic comporta el moviment pel córrer,
caminar, saltar o llançar. L’establiment de les diverses cadenes motores,
seguiment de ritmes i melodies i la interceptació d’objectes en moviment.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
143
2.3.3.3. Enteniment
Comportament psicològic que es defineix per l’ajust al medi convencional i
arbitrari de la societat i la cultura. Les associacions no es donen aquí per mantenir
la vida o ajustar-nos a l’univers, sinó per entendre’s els individus en el bastíssim
àmbit de la cultura i del sabers creats convencionalment per la humanitat.
Convencions que sempre requereixen la presència de més d’un organisme en
interacció psíquica per al seu establiment. S’inclouen els sabers per viure en
societat, saber dir i referir lingüísticament i tot el saber sobre un mateix. Implica
saber comportar-se en cada situació i actuar coordinadament amb els altres, com
succeeix en la interactivitat dels diferents jocs, esports i conducció d’automòbils.
D’igual manera al que succeïa amb els nivells funcionals de l’associació psíquica,
la idea de finalitat adaptativa apareix també en d’altres models teòrics, sobretot en
la distinció de diferents entorns d’adaptació psicològica, no tan quan concepció
del funcionalisme psíquic. Així, des d’una perspectiva cognoscitiva, es cita
novament el treball de Castelló (2001) qui, en parlar de les constriccions de
l’entorn que condicionen els microprocessos intel·lectuals escriu: “A grans trets,
aquets ordres o constriccions de l’entorn ocupen tres espais, a saber: les
propietats físiques del medi, com el moviments dels objectes o les
característiques dels objectes inerts; les propietats biològiques, referides a
aquella classe especial d’objectes que són els éssers vius, i les propietats socials
del nostre entorn, és a dir, els congèneres, que són una part molt significativa de
l’entorn” (Castelló, 2001, p. 180).
2.3.4. TAULA COMPORTAMENTAL PSICOLÒGICA.
La Taula Comportamental Psicològica (Roca, 1999), recull amb precisió tota la
riquesa comportamental de la psique humana atenent a totes les variables a que
s’ha fet referència: tipologia de l’associació, paràmetres i finalitats ajustatives. Per
tal de facilitar la lectura de la tesi, s’inicia, en la presentació de la mateixa taula, la
vinculació d’un color determinat amb els conceptes clau a desenvolupar en la
redacció de l’escrit. La vinculació de colors i conceptes vol guiar el lector en la
millor identificació de les diferents figures que complementaran el text escrit.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
144
Finalitat Adaptativa
Forma Paràmetre
Psicobiològica
CONDICIONAMENT
Psicofísica
PERCEPCIÓ
Psicosocial
ENTENIMENT
Temps
CONDICIONAMENT TEMPORAL
CONSTÀNCIA TEMPORAL
Temps- Mode
CONDICIONAMENT TÈMPORO-MODAL
CONSTÀNCIA TÈMPORO-
MODAL
CONEIXEMENT TÈMPORO-
MODAL
Ass
ocia
ció
Ríg
ida
(Ele
men
ts)
Mode
CONDICIONAMENT
MODAL CONSTÀNCIA
MODAL CONEIXEMENT
MODAL
Temps
CONFIGURACIÓ
TÈMPORAL
Temps- Mode
CONFIGURACIÓ TÈMPORO-
MODAL
INTERPRETACIÓ TÈMPORO-
MODAL
Ass
ocia
ció
canv
iant
(V
alor
s d’
elem
ents
)
Mode
CONFIGURACIÓ
MODAL INTERPRETACIÓ
MODAL Figura 36. Taula Comportamental Psicològica.
La línia d’investigació teòrica de la tesi per arribar al concepte de Tàctica
Esportiva, en el Marc del Model Psicològic de Camp Funcional i Natural, estudiarà
i desenvoluparà els funcionalismes següents: Percepció Tèmporo-Modal: L’Acció Motriu i la Tècnica (Capítol 4) Enteniment Tèmporo-Modal: La Interacció Motriu i la Tàctica
(Capítol 5) Enteniment Modal: La Cognició i la Estratègia (Capítol 6) A continuació es revisaran breument els casos comportamentals que
exemplifiquen cada categoria de la taula, a criteri de Roca (1999). Es vol insistir
que només s’exposaran els casos més rellevants de cara al desenvolupament
de la tesi i la seva vinculació amb el moviment; en cap cas, l’exposició de casos
que es presenta a continuació pretén ser exhaustiva, només il·lustrativa.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
145
2.4. Percepció. 2.4.1. CONSTÀNCIA.
Associacions rígides en l’ajust al medi físic – químic.
2.4.1.1. Constància Temporal
Invariància relacional en el temps entre els elements reactius participants. S’hi
destaquen els següents fenòmens relacionals:
Anticipació. Quan els intervals de presentació dels estímuls són regulars,
s’esdevé que l’organisme no “reacciona a”, sinó que “s’anticipa a” la presència
de l’estímul. La regularitat o consistència en la presentació dels estímuls
estableix un nou ordre comportamental que trascendeix la biologia: l’associació
psicològica. L’organisme respon anticipadament en absència de l’estímul
elicitador.
Ritme. Prenent l’anticipació com a denotador de l’orientació temporal, s’afirma
que el ritme constitueix una successió d’actes d’anticipació.
2.4.1.2. Constància Tèmporo-Modal
Organització d’un camp psicològic amb la doble invariància relacional entre els
elements: quant al temps i quant a les modalitats sensorials implicades.
Cadenes i Automatismes motors. El model de camp descriu el comportament
perceptiu que es dona com orientació condicionada a les consistències
d’estimulació, sigui aquesta exterior (visual, generalment) o interior
(propioceptiva), produïda pels altres o produïda per un mateix. I sempre és el
comportament físic la finalitat de l’ajustament. Així, utilitzar els coberts per
menjar, teclejar l’ordinador o fer un viratge en natació, són actes que impliquen
la musculatura esquelètica en unes morfologies reactives condicionals a
consistències d’estimulació, que es construeixen en l’ordre físic.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
146
Orientació musical. El seguiment o execució d’un ritme o melodia representa
una cadena motora en la qual la morfologia implicada no és la visual, sinó la
orientació auditiva. El ritme dóna compte de la regularitat d’ocurrència dels
canvis d’energia en el temps, mentre que la melodia dóna compte de la
regularitat dels modes d’estimulació (intensitat, freqüència, timbre).
2.4.1.3. Constància Modal
Els canvis físics i químics són invariants, de tal manera que l’organisme no
respon a un element atenent les seves particularitats, sinó que respon per les
invariants associatives atemporals amb què li són presentats.
Constàncies Espacials. Fa referència a les modalitats sensorials que es
presenten lligades a una determinada situació; allò que defineix una situació és
la posició de les extremitats i del cos en general. Existeixen estudis de la
propioceptivitat humana que refereixen l’ajustament de les extremitats del
subjecte respecte d’un determinat punt de l’espai. Es tracta de l’establiment
d’una orientació invariant entre unes dimensions d’estimulació propioceptiva
(provinent de les articulacions, tendons i musculatura) i les visuals que donen
compte de la posició corporal.
Constàncies Compostes. Les constàncies perceptives no es redueixen a
dimensions d’estimulació aïllades, sinó que formen conjunts o patrons
d’estimulació. Les característiques funcionals dels òrgans sensorials permeten
reaccionar a diferents modalitats d’estimulació, diverses qualitats en diverses
posicions, i fer-ho simultàniament. Així, per exemple, es destaca en l’esport la
sensibilitat hàptica (estimulació tàctil + estimulació de moviment) que ens
permet saber la posició d’un oponent al qual no veiem.
2.4.2. CONFIGURACIÓ.
Consistències relacionals als valors canviants d’ocurrència dels elements
reactius, en una organització més dinàmica del camp, que no presenta
estructures rígides dels elements.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
147
La configuració no pot esdevenir sense el concepte clau d’indici. Es defineix
l’indici com un rang de valors d’estimulació que guarda correspondència amb
altres valors d’estimulació. Així, és un concepte necessari i sense el qual no es
pot explicar l’associació dinàmica de l’individu respecte de la percepció de la
velocitat, les trajectòries o del canvi de dimensions d’un objecte en funció de la
distància a l’individu. L’indici permet definir la configuració; la complexitat
funcional en què diferents valors en el continuum d’estimulació, esdevenen
lligats a d’altres valors del camp sensorial, permeten l’orientació perceptiva
instantània a la relació canviant dels elements.
2.4.2.1. Configuració Temporal
Descriu l’ajustament anticipatori quan hom ha d’orientar-se respecte de mòbils i
aquests mòbils poden prendre diferents velocitats en cada trajectòria.
Percepció de la velocitat. Destacar dos aspectes rellevants:
1. Aquesta orientació, igual que les altres orientacions psicològiques, pot
esdevenir-se en qualsevol morfologia sensorial en la qual existeix la
possibilitat d’establir-se indicis. Així, no només es percep la velocitat per
la visió, sinó que també es poden establir en morfologies tàctils i
sonores.
2. Des d’aquesta perspectiva, deixa de ser rellevant la diferenciació entre
moviment dels objectes o moviment del subjecte. Funcionalment és el
mateix cas de configuració, ja que els indicis o bé els estableix el propi
individu en el seu desplaçament, o respecte del moviment dels objectes.
2.4.2.2. Configuració Tèmporo-Modal
Adaptació perceptiva que comporta la doble vessant d’ajustament temporal i
modal, en el sentit de requerir tant l’”anticipació coincident” temporal, com
l’anticipació a una modalitat i valor d’estimulació concrets.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
148
Percepció del Moviment. El concepte de moviment, desplaçament o canvi de
lloc dels objectes, comporta un doble vessant: la velocitat (uniforme,
uniformement accelerada o desaccelerada, no uniforme) i la trajectòria
(rectilínia, curvilínia, parabòlica, erràtica...). Existeixen múltiples exemples
d’aquest funcionalisme en la literatura psicològica: Anticipació Coincident,
Tasques d’Agafar al vol (Taking in fly tasks, Catching tasks) i Intercepció i
Rastreig .
Llançaments. Reflecteix un cas específic en què l’agent del moviment és el
propi subjecte, que implica les sensacions propioceptives musculo-articulars i
les sensacions visuals, que li permet establir una correspondència entre valors
d’estimulació previs (velocitat i direcció de les articulacions implicades) i valors
d’estimulació posteriors a la trajectòria de l’objecte (moment i posició final de
l’objecte llançat).
Equilibració. Els equilibris estàtic i dinàmic constitueixen configuracions
perceptives que involucren les sensibilitats propioceptiva, visual, tàctil i auditiva,
en les quals les pròpies accions motores, fonamentalment, comporten indicis
per al manteniment continu de la verticalitat.
2.4.2.3. Configuració Modal
És aquella anticipació que és condicional als valors canviants del camp
sensorial exclusivament a les característiques reactives d’una dimensió
d’estímul particular en absència del temps.
Constància de la Mida i la Distància en l’espai tridimensional. Una
explicitació específica d’aquesta orientació esdevé en la percepció de la mida
dels objectes quan aquests es presenten a diferents distàncies del subjecte.
Així, biològicament, un objecte a mesura que es distancia del punt de visió, és
projectat a la retina amb una mida progressivament menor. Però, malgrat el
canvi objectiu de la mida de l’objecte, aquest és jutjat com a igual en
contextualitzar-lo en la seva ubicació en l’espai tridimensional.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
149
2.4.3. TÈCNICA.
El Model Funcional descriu la Tècnica com saber percebre l’orientació espai-
temporal correcte en què s’ajusten les diverses coordinacions. Quan es parla de
tècnica esportiva, s’està parlant, psicològicament, d’ajust perceptiu, o sigui, d’ajust
a l’univers físic, en el qual el paràmetre temporal és rellevant. El gest tècnic
s’esdevé per l’ajust en el temps i en el mode de les diverses accions, descriptor
genèric anomenat coordinació. Són importants els articles sobre percepció de
Roca (1990 i 1995b), per comprendre millor aquesta finalitat ajustativa.
2.5. ENTENIMENT 2.5.1. CONEIXEMENT
Activitats lingüístiques i d’adaptació social en general, la característica
fonamental de les quals és la rigidesa o la invariància relacional dels elements.
2.5.1.1. Coneixement Tèmporo- Modal
Ajust a les convencions socials quant a la manera i moments correctes; també
l’anomenem, coneixement interactiu. Els elements del camp convencional,
però, contràriament a l’estabilitat del camp biològic i físic, presenten una gran
variabilitat. Convencions que, normalment, es donen com a ordres o normes
verbals, tot i que no sempre. En destaquem:
Coneixement Tàctic. En el món de l’esport, la tàctica refereix l’existència d’un
acord o convenció sobre com jugar, en la doble dimensió: saber què fer i quan
fer-ho. La tàctica esportiva és un saber individual d’adaptació de l’individu al joc
en què participa.
Reforçament. El Model Funcional entén que el reforçador reforça en la mesura
que hi ha uns elements reactius sotmesos a una invariànça relacional; el
reforçament del Condicionament operatiu o skinnerià, precisament, reforça
perquè està inserit en una determinada forma de comportament i es troba
inserit en un univers convencional: associació com a consistència relacional.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
150
Discriminació i Encadenament. S’entén per Discriminació el procediment de
reforçar una resposta en presència d’un determinat estímul (discriminatiu) i no
reforçar-la en presència d’altres estímuls (delta). La majoria de situacions
discriminatives estan encadenades; de fet, es defineix l’Encadenament com la
sèrie de conductes unides per estímuls que actuen simultàniament d’estímuls
reforçadors i estímuls discriminatius. Tot i que les jugades dels esports són
encadenaments, potser els més representatius de la doble condicionalitat en el
temps i en el mode, no s’ha d’oblidar la pluralitat de situacions de la vida
quotidiana humana que els requereixen. Recordem que Argyle (1978) ja
afirmava que les interaccions socials són com les habilitats motores.
2.5.1.2. Coneixement Modal
Comportaments d’orientació respecte de les convencions proposicionals
contingudes en l’univers social que no són de tipus interactiu, sinó que
conformen el cos de coneixement de la cultura i que es concreta en la
referenciació lingüística respecte del que hom sap o coneix, incloent-se el
coneixement de la pròpia persona sobre si mateix o consciència (Roca, 2001).
2.5.2. INTERPRETACIÓ
Ajustament a convencions socials variants moment a moment que, a l’igual que
la Configuració perceptiva, necessita del concepte d’indici per poder-se definir.
El concepte d’indici com a valor d’estimulació que guarda correspondència amb
altres valors d’estimulació es manté: cada gest, cada so, cada paraula, cada
frase o teoria són indicis que poden “significar diferents significats” per a altres
paraules o proposicions.
2.5.2.1. Interpretació Tèmporo-Modal
Descriu la interpretació interactiva psicosocial, és a dir, l’ajustament que
requereix l’actuar coordinat amb els altres en el qual el temps és una dimensió
d’ajust rellevant.
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
151
Rol i Posicionament. El concepte de rol presenta el paper que un individu
assoleix en la vida, talment com si fos un actor. Però aquest concepte és
limitant i estàtic d’una visió més dinàmica dels canvis que aquest rol de la
persona poden esdevenir. Davies i Harre (1990), presenten el concepte
“positionig”, Posicionament, que supera les limitacions del rol en entendre un
tipus d’interacció en la qual, moment a moment, es dóna una orientació
canviant i dependent del que diu l’altre i de la posició en què es troba.
Interpretació Tàctica. El concepte de tàctica esportiva, com ja s’ha apuntat
anteriorment, refereix l’univers convencional del joc que requereix l’ajust de
cada individu. La extraordinària condicionalitat del joc convingut respecte de
les accions del contrari i respecte de les mateixes limitacions de cada jugador
del propi equip, fan que no es pugui donar un enteniment simple i rígid sinó que
s’exigeixi un enteniment canviant. Cada jugador ha de moure’s d’acord amb el
joc convingut, però no existeix una manera d’actuar rígida i invariant que
comporti fer determinades accions en determinats moments; al contrari: cada
acció i cada moment per fer-la és condicional a l’actual configuració del joc.
2.5.2.2. Interpretació Modal
Orientació psicològica que exigeix la interpretació relativa als modes
d’estimualció de les paraules i dels gestos, més enllà dels límits i les exigències
temporals. Representa l’estadi més elevat del saber cognoscitiu.
Parlar Metafòric. Representa el fet de descriure quelcom com si fos una altra
cosa o esdeveniment. Psicològicament parlant, però, no interessa tant el
producte acabat de la metàfora, sinó el comportament interpretatiu mateix.
2.5.3. TÀCTICA
El Model Funcional descriu la Tàctica com un enteniment amb finalitat esportiva.
Descriu l’entendre’s amb els altres subjectes i amb les normes i convencions
vigents. Tàctica, psicològicament parlant, significa saber interactuar amb ajust
modal i temporal amb els altres i dintre de la convencionalitat del joc i de la
competició. Jugar tàcticament representa l’adaptació a la jugada convinguda,
sabent què fer i quan fer-ho (Roca i Cruz, 1995c).
UN NOU MARC TEÒRIC: MODEL DE CAMP PSICOLÒGIC FUNCIONAL
152
2.6. INTEGRACIÓ FUNCIONAL
L’anàlisi i explicació del comportament concret d’un individu requereix
comprendre la organització funcional psicològica com un conjunt integrat
d’ajustaments. La individualitat psicològica mai no es presenta aïllada en els seus
diferents nivells, finalitats o paràmetres, sinó que el comportament concret és una
complexa integració funcional que, al seu torn, respecte la unitat de l’individu.
2.6.1. INTEGRACIÓ PSICOSOCIAL: COGNICIÓ - INTERACCIÓ.
Mostra com un enteniment o interpretació exclusivament modal (cognicions
lingüístiques) facilita la interacció social del coneixement o interpretació
tèmporo-modal. Les informacions i les instruccions representen la manera en
què la societat humanitza un subjecte, li mediatitzen els aprenentatges, les
relacions interpersonals i la planificació d’actuacions individuals. Saber jugar,
però, no significa la necessitat de referenciació lingüística que ho expliqui. El
llenguatge humà refereix, descriu les coses i els esdeveniments passats,
presents i futurs. El llenguatge, doncs, substitueix aquelles coses o
esdeveniments que referència (Ribes). En l’esport i en la docència en general,
el llenguatge és instrument que facilita i mediatitza l’aprenentatge tècnic i tàctic:
poder referir el comportament habitual d’un contrari, el desenvolupament d’una
jugada o bé, les diferents alternatives de moviments per a una situació del joc.
2.6.2. INTEGRACIÓ DE FINALITATS: PSICOSOCIAL-PSICOFÍSICA.
Moltes cadenes motores són cadenes construïdes per necessitat d’adaptar-se
perceptivament a universos convencionals socials. Pujar i baixar escales, prémer
un interruptor, conduir una bicicleta, i tot el vastíssim conjunt de moviments
esportius, són exemples de l’existència de cadenes perceptives que es donen per
exigència social d’adaptació física. Totes aquestes activitats s’organitzen per la
intermediació referencial del llenguatge vistos en l’apartat anterior o requerint la
imitació, explicitant fins a quina manera el parlar i el percebre s’integren en les
situacions concretes.
PART II
OBJECTE D’ESTUDI: LA TÀCTICA ESPORTIVA I EL COMPORTAMENT
MOTOR ASSOCIATIU. ACCIÓ TÈCNICA, COGNICIÓ ESTRATÈGICA
PART II OBJECTE D'ESTUDI: LA TÀCTICA ESPORTIVA I
EL COMPORTAMENT MOTOR ASSOCIATIU. ACCIÓ TÈCNICA I COGNICIÓ ESTRATÈGICA
Capítol 3
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT DEL COMPORTAMENT MOTOR ASSOCIATIU.
MOVIMENT I COGNICIÓ.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
155
3.1. Moviment Humà.
3.1.1. COMPORTAMENT MOTOR O MOTRICITAT HUMANA.
Seguint Roca (1999), l’estudi del Moviment Humà en el camp de la psicologia,
ha estat anomenat genèricament Comportament Motor, tot i que sovint es
parla també de conducta perceptivo-motriu, malgrat que aquesta darrera
denominació segmenta un mateix comportament segons criteris anatòmics. Tot
i que, com ja ha deixat clar el Model de Camp Funcional, el Percebre
representa un funcionalisme psicològic d’ajust físic de forma genèrica, per
Comportament Motor s’admet la participació dels elements esquelètics i
musculars de l’aparell locomotor en la conducta de l’individu: “En general es pot
afirmar que mentre el “Percebre” representa un determinat tipus de conducta, el
terme “comportament motor” ha restat com a descriptor de la participació dels
elements esquelètics i musculars en la conducta” (Roca, 1999, p. 86). El mateix
Roca, també adverteix, però, que el comportament motor no és una activitat
lligada exclusivament al funcionalisme psicològic, sinó que, com ja s’explicarà
continuació, pot estar lligada a la física i, sobretot també, a la biologia: “És més,
el comportament motor pot ser vist com a pertanyent a diverses funcionalitats.
Com a conducta mecànica –parells de forces-, com a conducta biològica –
reflex motor-, com a conducta psicològica –constàncies perceptives.”, (Roca,
1999, p. 86).
De manera similar definiex el praxiòleg Parlebas (2001) el Comportament Motor
com a “conjunt de manifestacions motrius observables d’un individu que actua”,
i afegeix “el comportament motor es defineix d’acord amb el que es percep des
de l’exterior” (Parebás, 2001, p. 80). En canvi, la Praxeologia rebutja el terme
Moviment per què, seguint criteris d’anàlisi pedagògica, tendeix a “...centrar-se
més en el producte i no en l’agent productor, responent a una idea de cos
biomecànic definit pels desplaçament captats des de fora” (Parlebás, 2001, p.
86), de manera similar a la definició de Comportament Motor. Obvien el terme
Moviment perquè, segons el criteri de la praxeologia, es centra en la gestualitat
tècnica i exclou el subjecte.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
156
Habitualment també s’utilitza el terme genèric Motricitat Humana per descriure
“tot el camp i la naturalesa de les conductes motrius”, en llenguatge praxeològic
(Parlebás, 2001, p. 341) o de tots els comportaments motors en llenguatge
funcional. Aquest ample concepte engloba totes les situacions motrius dels
humans, ja pertanyin al món del treball (ergomotricitat), de l’oci (ludomotricitat)
o del món concret de l’activitat física i de l’esport al qual es circumscriu aquesta
tesi doctoral.
Les definicions terminològiques ofertes es diferencien bàsicament per l’abast
d’estudi de cada concepte. Així, el terme Comportament Motor només
especifica l’estudi psicològic de les actuacions músculo-esquelètiques
observables, malgrat que, com es veurà seguidament, puguin existir
contraccions musculars sense desplaçament. Al mateix temps, el terme
comportament motor no especifica finalitat adaptativa, si bé tradicionalment
apareix vinculat a la percepció en la denominació “comportament perceptivo-
motor”. En canvi, el terme Motricitat Humana, utilitzable de forma genèrica en la
descripció de totes les manifestacions motrius de l’individu, esdevé un concepte
massa ample per acurar el seguiment de la tesi.
3.1.2. MODALITATS DE LA CONTRACCIÓ MUSCULAR.
El moviment humà és sempre fisiològicament autogenerat. Això vol dir que,
l’ésser humà, disposa d’un aparell locomotor format per l’esquelet ossi i
l’estructura muscular capaç de produir moviment segmentari o global al seu
cos. La fisiologia explica el moviment de l’aparell locomotor, tant a nivell de vies
energètiques com a nivell de la placa neuromuscular, en el procés de la
contracció i relaxació muscular en les seves diverses modalitats (concèntriques
–isodinàmiques o alodinàmiques-, isomètriques i excèntriques). El
Comportament Motor es genera en les diferents modalitats de contracció
muscular, quan, mitjançant aquesta contracció, el cos humà exerceix una força
o tensió sobre l’entorn físic. El resultat d’aquesta força o tensió muscular
generada per la contracció, habitualment es manifesta en el moviment de
l’aparell locomotor.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
157
Segons Luttgens i Wells (1985), i Barbany (1986), es defineix la contracció
muscular com “l’escurçament de les fibres musculars, que es tradueix en la
disminució de la longitud de les mateixes, proporcional al grau de tensió
desenvolupat” (Barbany, 1986, p. 11). Segons el mateix autor, l’eficiència del
múscul per convertir l’energia química de l’impuls nerviós en energia mecànica,
malgrat que molta es dissipa en forma de calor, és d’aproximadament d’un
25%, molt superior a l’eficiència de qualsevol màquina construïda per l’home.
Malgrat compartir la mateixa definició de Barbany, Luttgens i Wells alerten de
que:
“com la paraula contracció significa literalment “ajuntar” o “escurçar”,
la naturalesa de la contracció muscular pot causar confusió inicialment.
La contracció muscular ocorre sempre que las fibres musculars generen
una tensió en sí mateixes, situació que pot ocórrer quan el múscul està
escurçat, allargat, o es queda en la mateixa longitud” (Luttgens i
Wells, 1985, p. 56).
Aquesta consideració ens porta a precisar les principals modalitats de
contracció muscular que defineixen el comportament motor del subjecte:
CONTRACCIONS DINÀMIQUES CONTRACCIONS ESTÀTIQUES
Concèntrica
Excèntrica Isomètrica
Figura 37. Contraccions Dinàmiques i Contraccions Estàtiques.
CONTRACCIONS DINÀMIQUES: Són aquelles que es tradueixen en un
moviment o desplaçament del sistema locomotor.
a) Contracció Concèntrica (cap al centre), que produeix una disminució de
la longitud muscular. Aquesta contracció concèntrica es produeix quan la
tensió generada pel múscul és suficient per vèncer la resistència i moure
el segment corporal. Segons Barbany (1986), pot presentar-se en dues
manifestacions:
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
158
• Isodinàmica: quan la força de contracció és idèntica en tots els angles del
moviment. Segons l’autor, és una contracció poc freqüent en el
comportament motor de l’individu “ja que durant el moviment varia el braç
de palanca articular i, amb això, la força desenvolupada” (Barbany, 1986, p.
47).
• Alodinàmica: quan la força de la contracció varia en funció dels diversos
angles del moviment. En una contracció d’aquest tipus, només s’assoleix la
màxima força contràctil en alguns dels angles articulars, i representen la
majoria de contraccions concèntriques de l’individu.
b) Contracció Excèntrica (fuga del centre), aquella que es produeix quan el
múscul està allargat respecte de la seva longitud de repòs, ja que les
forces externes són més altes que la tensió de la contracció muscular
exercida. Com diuen Luttgens i Wells (1985), en moltes ocasions, el
múscul no s’allarga, sinó que simplement retorna a la seva longitud de
repòs quan exerceix una tensió excèntrica posteriorment a una de
concèntrica que l’havia escurçat.
Les contraccions excèntriques presenten una gran importància no tant en
l’execució del comportament motor, però sí com a coadjuvants del mateix.
Impedeixen hiperflexions o hiperextensions per al manteniment de la posició
articular implicada, i són també decisives en les contraccions musculars del
tronc i de l’esquena en el manteniment de l’equilibri gravitacional en el
transcurs de l’activitat física. Segons Luttgens i Wells (1985), la majoria de
vegades que els músculs es contrauen excèntricament actuen com a tirants
o resistències contra la força de la gravetat o d’altres forces externes.
Clàssicament s’ha denominat Contracció Isotònica a aquella en la qual la
tensió muscular és constant quan el múscul s’escurça o s’allarga, tot i que
freqüentment i de manera errònia, se la fa sinònim de contracció dinàmica
(tant concèntrica com excèntrica). En últim terme, no sol indicar grau de
tensió muscular uniforme, sinó simplement, presència d’augment o
disminució de la longitud (Luttgens i Wells, 1985).
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
159
CONTRACCIONS ESTÀTIQUES: Són aquelles que NO es tradueixen en un
moviment o desplaçament del sistema locomotor.
Contracció Isomètrica: No sempre, com es deia, el resultat de l’aplicació
d’una força per la contracció muscular, es tradueix en moviment evident,
entès aquest com a canvis posicionals del cos o de segments del cos en el
temps. És el cas de la modalitat de contracció muscular anomenada
isomètrica o estàtica, en la qual existeix l’aplicació de la força sense
moviment evident. Existeix tensió del múscul en contracció parcial o
completa sense cap canvi apreciable en la seva longitud.
Barbany (1986), escriu que:
“són contraccions decisives per al manteniment postural d’una
articulació a un determinat angle enfront d’una força externa que intenta
modificar-lo i, en general, para mantenir postures estàtiques en alguna
zona del cos durant l’exercici. El conjunt de la musculatura de la cintura i
del tronc efectua contraccions isomètriques de sosteniment posicional en
gran nombre d’activitats físiques” (Barbany, 1986, p. 47).
Les contraccions isomètriques es donen en els casos en què el cos pugui
estar sotmès a d’altres forces externes que li puguin generar moviment
(lliscar per un pendent degut a la força de la gravetat o bé quan està
impulsat per enginys mecànics –automòbils, motocicletes-), en el
manteniment del que s’anomena l’actitud o postura corporal: l’equilibració
respecte de l’entorn, basada en la musculatura extensora, tònica o de
sosteniment.
Luttgens i Wells (1985) també parlen d’uns altres tipus diferenciats de
contraccions: contracció fàsica i contracció tònica. Segons els autors,
actualment, aquests conceptes estan en desús i són substituïts per
contracció isotònica i isomètrica, respectivament, malgrat que no en són
sinònims.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
160
En general, el terme “fàsic”, sembla utilitzar-se per contraccions que
requereixen qualsevol canvi en la longitud del múscul, mentre que la
contracció “tònica” esdevindria similar a la contracció estàtica o isomètrica.
De tota manera, la literatura fisiològica i en el camp de la reeducació motriu,
encara es manté la diferenciació entre musculatura predominantment fàsica
i musculatura predominantment tònica, en relació a les funcions de les
mateixes.
Músculos Predominantemente Tónicos Músculos Predominantemente Fasicos Propenso a Hiperactividad Propenso a Inhibición
Postura Función Movimiento
Tardía Susceptibilidad a la Fatiga Temprana
Acortamiento Reacción a Cargas Defectuosas Debilitamiento
Faja Deltoidea Pectoral Mayor y Menor Romboides Elevador de la Escápula Trapecio (medio) Trapecio (superior) Trapecio (inferior) Bíceps Braquial Tríceps Braquial Escalenos Flexores cuello Subescapulares Flexores del antebrazo Esternocleidomastoideo Supraespinoso Masticatorios Infraespinoso Flexores del antebrazo Serrato lateral
Deltoides
Torso Erectores Lumbares y Cervicales Erectores Torácicos Cuadrado Lumbar Recto Abdominal
Pelvis – Muslos
Isquiotibiales Vastos Laterales Iliopsoas Vastos Mediales Recto Femoral Glúteos Aductores Piriforme Tensor de la Fascia Lata
Pierna Baja – Pie Gastrocnemio Tibial anterior Soleo Peroneo
Extensores de dedos Figura 38. Músculs Tònics i Músculs Fàsics, P. Chek (2000)
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
161
3.1.3. COMPORTAMENT MOTOR BIOLÒGIC I PSICOLÒGIC
Existeixen dos funcionalismes diferenciats en l’ésser humà que poden explicar
el seu comportament motor: el biològic i el psicològic. Recollint novament la
idea de Roca (1999) que el comportament motor pot ser vist com a pertanyent
a diverses funcionalitats, qualitativament el Model Funcional ens ha distingit
dues tipologies bàsiques de comportaments motrius en l’individu. Així,
existeixen comportaments motors de caire reactiu, innats filogenèticament, que
defineixen la funcionalitat biològica motora i comportaments motors de caire
associatiu, construïts per l’individu ontogenèticament i que defineixen la
funcionalitat psicològica motora. En ambdós casos, es poden observar les
modalitats de contracció muscular anteriorment descrites (contraccions
dinàmiques) i les funcions específiques de l’estructura muscular estudiada
(tònica o fàsica).
COMPORTAMENT MOTOR HUMÀ MOVIMENT BIOLÒGIC MOVIMENT PSICOLÒGIC
Comportament Motor Reactiu
Comportament Motor Associatiu
Figura 39. Comportament Motor Humà Malgrat que la present tesi s’interessa pel desenvolupament del moviment
psicològic, també s’aportarà un apartat sobre el moviment biològic. Lluny de
voler aprofundir en el moviment biològic, la seva incorporació en la tesi es
justifica per ser causa material del moviment psicològic en la comparació
qualitativa de les dues funcionalitats diferenciades.
En resum, els dos punts comuns sobre el concepte de Comportament Motor
que caracteritzen tant la funcionalitat biològica com la psicològica són:
a) L’aplicació d’una força o tensió muscular per contracció, i de moviment
humà observable (desplaçaments) o de sosteniment.
b) La relació (reactiva o associativa) amb l’entorn físic. La reacció biològica
ja porta incorporada la relació amb el medi.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
162
3.2. Materialitat del Comportament Motor Associatiu: Funcionalitat Biològica.
Des de sempre, en el món de l’epistemologia i de la filosofia, els pensadors
s’han preguntat per la relació entre la biologia i la psicologia. S’intueix que el
coneixement no es pot construir sense tenir alguna relació amb la vida, però
mai no s’acaba d’establir de quina manera i de quina naturalesa és aquesta
relació. Al respecte, J. Garcia Font (2003) escriu: “...no podem negar que el
coneixement forma part de l’equip biològic. És vida conscient...El coneixement
és orientació biològica. La vida mateixa nega l’escepticisme, porta en ella
mateixa la seva força i la seva pròpia certesa. Pirró no dubta de res quan es
dirigeix a casa seva a l’hora de dinar...” (Garcia Font, 2003, p.52).
El Model Funcional deixa clar la diferencia de funcionalitat qualitativa d’ambdós
comportaments (Reacció - Associació) i, al mateix temps, com s’analitzarà en
aquest apartat, es descriu el comportament biològic com a base material del
comportament psicològic. Explicacions més nítides que les aproximacions
intuïtives que barregen la materialitat amb la finalitat adaptativa de
Condicionament per preservar la vida, com és el cas de la fam.
El mateix Garcia Font, però, sobre l’epistemologia objectiva dels humans
escriu, “el coneixement se’ns apareix com una funció orientativa cap a la
realitat externa. Insistim: forma part de l’equip biològic d’adaptació a l’ambient
extern... i també al nostre univers intern...”. I afegeix: “L’estructura
exteroceptiva mostra funcions d’adaptació de les espècies vives al seu medi, la
qual configura l’esfera del seu món perceptiu” (Garcia Font, 2003, p. 52). Fidels
al Model Funcional que serveix de referència a la tesi, s’insisteix en la
necessitat imperiosa d’explicar acuradament la relació del comportament
biològic (estructura exteroceptiva) com a productor de comportament psicològic
(esfera perceptiva), més enllà que, tant la reacció com la psique siguin
comportaments orientats a la realitat externa. Aquest apartat de la tesi explicarà
la base material biològica del comportament psicològic que s’ha descrit com a
comportament motor associatiu.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
163
3.2.1. FUNCIONALITAT BIOLÒGICA REACTIVA.
Com ja s’ha insistit en les darreres línies, el comportament biològic descriu
l’ajust reactiu dels organismes a les condicions físico-químiques que
presideixen la seva existència (Roca, 1992). Els canvis físico-químics en són
els seus elements materials, però, com a comportament, és irreductible a ells.
El comportament vital es caracteritza per una organització en la qual es
produeix una resposta coordinada d’adaptació a canvis físics o químics: la
reacció biològica.
Figura 40. Reacció Biològica
Més sofisticat, però d’igual validesa estructural, presenta l’esquema reactiu
Barbany (1986, p. 244). Noti’s la seva similitud amb l’esquema del Model
Psicològic Cognitivista:
Estímul Processament Elaboració de Comportament Sensorial de la Informació la Resposta Motor
Figura 41. Esquema Reactiu, J. R. Barbany 1986.
El comportament vital es caracteritza essencialment per:
a) Es presenta filogenèticament determinada, això és, per l’herència
comuna d’espècie. Al respecte, Ribes (1990), escriu: “La conducta
biològica presenta historia filogenètica, però no és sensible, com a
funció, a canvis producte de la interacció de l’organisme individual amb
el seu ambient” (Ribes, 1990, p. 8-9).
e r
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
164
Filogenèticament s’entén determinades per la herència pròpia de cada
espècie. L’herència s’usa com a sinònim de transmissió genètica, o sigui,
allò que es transmet de pares a fills en l’ordre biològic. O sigui, que hom
pot afirmar l’existència de determinisme en el comportament biològic.
b) D’acord amb la definició de Ribes, la conducta biològica presenta
invariança relacional entre l’organisme i el seu entorn, és a dir, una
relació reactiva pre-establerta i immodificable. És per aquesta raó que
habitualment, es descriu el comportament biològic com a automàtic.
L’estudi i comprensió del comportament biològic és essencial per a la
posterior explicació del comportament psicològic perquè, com ja s’ha escrit
amb anterioritat, la reacció vital és l’element material sobre la qual es
construeix l’associació psicològica en una diferent organització
comportamental de l’organisme.
REACCIONS SENSORIALS
FUNCIONALITAT BIOLÒGICA REACTIVA
Nocioceptiu/Flexió
Extensor Creuat
Extensor d'Impuls
Reflex d'Ensurt
Reflex Pupil.lar
Reflex de Prensió
Reflex de Succió
Reflex de Caminar
Reflex de Babinski
Reflex de Moro
Reflex de Magnus
R. Punts Cardinals
Reflex de Natació
COMPORTAMENT MOTOR REACTIU
EXTEROCEPTIVITAT
PropioceptiusMiotàctic/Extensió
(Monosinàptic)
Miotàctic Invers
(Reflex Tendinós)
Reflex LaberínticExteroceptius
Aparell Locomotor A distància
REFLEXOS MOTORS CADUCS
REFLEXOS MOTORS PERMANENTSINTEROCEPTIVITAT PROPIOCEPTIVITAT
Mecanoreceptors
(Presió sanguínia)
Quimioreceptors
(Gasos arterials)
(Digestió: nutrients)
Nociceptors
(Dolor organs interns)
Sistema Vestibular
Fusos Musculars
Òrgans Tendinosos Golgi
Receptors Articulars Ruffini
Canals Semicirculars Sistema Macular
Cons i Bastons Retinals
(Visió)
Cèl.lules Ciliades
(Oïda)
Bulb Olfactiu (Olfacte)Per Contacte
Mecanorecepetors (Tacte) Papil.les Gustatives (Gust)
Figura 42. Quadre de la Funcionalitat Biològica
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
166
3.2.2. REACCIONS SENSORIALS S’ha explicat en detall que les reaccions biològiques són els elements materials
sobre els quals es construeixen les associacions psicològiques. S’ha explicat
també que la pròpia reacció biològica és el concepte fonamental del
comportament vital, amb el seu camp comportamental diferenciat. El camp
comportamental psicològic es construeix sobre la reacció filogenètica biològica,
esdevenint aquesta l’element o causa material de les associacions psíquiques.
La informació reactiva sensorial s’origina en els receptors distribuïts per tot
l’organisme. Aquests receptors estan altament adaptats, essent capaços de
respondre, normalment, a una sola modalitat estimulativa; així, un receptor
cutani tèrmic, no respon a estimulació tèrmica, i viceversa. Segons Barbany
(1986), la intensitat de l’estímul que recull el receptor es tradueix en una
determinada freqüència de descàrregues dels potencials d’acció. Aquestes
freqüències de descàrrega, però, poden adaptar-se amb el pas del temps,
podent arribar a una disminució progressiva de la captació de l’estímul.
Aquesta adaptabilitat dels receptors permet diferenciar dos tipus interessants
de receptors:
a) Receptors Fàsics: Receptors molt adaptables, que informen dels canvis
registrats a nivell de la modalitat sensorial corresponent. Ex: tacte,
receptors articulars.
b) Receptors Tònics: Receptors que no mostren adaptació, que
proporcionen informació constant i contínua de la quantía d’informació
registrada pel receptor. Ex: fusos musculars, òrgans de Golgi .
Aquesta informació sensorial és transmesa per neurones sensitives primàries
cap a la medul·la espinal i puja a través d’ella als centres nerviosos superiors:
tàlem i escorça cerebral sensitiva. Les reaccions sensorials, contràriament als
Reflexos Motors que utilitzen només l’Arc Reflex medul·lar, s’estableixen en les
bases anatòmiques dels òrgans neuronals superiors i, segons Barbany (1986),
d’aquí, se’n deriven la percepció conscient i la resposta motora pertinent.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
167
Figura 43. Distribució de la informació sensitiva en els centres nerviosos superiors,
J. R. Barbany (1986)
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
168
3.2.2.1. Modalitats de Reaccions Sensorials.
Aquests elements biològics es concreten, bàsicament, en les reaccions
orgàniques generals i, específicament, en les reaccions sensorials. És
coneguda la sistematització que fa A.R. Luria (1986) dels fenòmens sensorials,
de rellevància en el món de la psicologia i de l’estudi teòric en general. Es
distingeixen, bàsicament, 3 modalitats diferenciades de reaccions sensorials:
a) Interoceptives: Acullen els senyals que provenen del medi intern de
l’organisme i solen assegurar les regularització de les necessitats
elementals (reaccions orgàniques generals). Arriben al cervell estímuls
procedents d’analitzadors distribuïts per les mateixes parets viscerals de
l’aparell digestiu, del cor i d’altres aparells interns. Constitueix el grup
més antic i elemental de sensacions que es connecten de forma molt
difosa i poc conscient amb la primitiva escorça cerebral o límbica.
Segons Roca (1992), en són el basament material concret del que s’ha
descrit, en el Model Funcional presentat, com a Condicionament o ajust
psicobiològic per preservar la vida de l’organisme: gana, dolor, plaer...
Luria també vincula aquesta sensibilitat als estats emocionals de
l’espècie. Per altra banda, Rigal (1987), ordena els receptors
interoceptius que es troben disseminats per tot l’interior de l’organisme
en 3 grups essencials: Mecanoreceptors, Quimioreceptors i Nociceptors,
atenent la diferent modalitat d’estímul que causa la sensibilitat: pressió
sanguínia, estat de l’aparell digestiu, volum d’oxigen i glucosa en el
torrent sanguini, etc.
b) Propioceptives:. Els receptors de la sensibilitat propioceptiva es troben
en els músculs i en les superfícies articulars i es connecten, mitjançant
la substància blanca medul·lar, amb els nuclis subcorticals del cervell
(sistema estriat-talàmic) i acaben en la regió parietal de l’escorça
cerebral de l’hemisferi oposat. L’estimulació propioceptiva neix en els
canvis que s’operen durant la distensió muscular, en la modificació de la
postura de les articulacions i en la “sensació d’equilibri” vestibular.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
169
Els Propioreceptors donen la informació necessària per a la correcta
execució del comportament motor que s’estigui realitzant, existint un flux
constant de descàrregues dels potencials d’acció (receptors tònics)
simultani al moviment de l’organisme. Seguint Barbany (1986), la
informació propioceptiva estableix:
• Posició Espaial: Informació de la posició en l’espai exacta
de tot l’aparell locomotor. Possibilitat de reconèixer el lloc que ocupa cadascun dels segments corporals implicats
en el moviment i també la seva interrelació dinàmica.
Aquesta informació és tan precisa que permet saber la
posició exacta dels segments corporals en absència
d’informació visual exteroceptiva. Aquesta informació
presenta també íntima relació amb la postura i l’equilibri
corporal, de tal manera que el seu nivell d’adaptatbilitat ha
de ser nul (sempre presenta informació).
• Canvi Posicional: Permet reconèixer en tot moment la
velocitat i acceleració amb què es mouen els elements
articulars, la direcció i el sentit de desplaçament de les
estructures òssies implicades. Aquests receptors són d’alta
adaptabilitat (fàsics), informant dels canvis immediats que
sofreixen en tot moment les articulacions.
• Estat Muscular: Informa de l’estat del sistema músculo-
esquelètic (fibres musculars, tendons, aponeurosis,,,),
reconeixent la intensitat de la tensió muscular que s’està
efectuant o, simultàniament, la intensitat dels músculs que estan en distensió. En definitiva, ens informa del
tipus concret de contracció muscular que s’està executant:
concèntrica, isomètrica o excèntrica. La adaptabilitat
d’aquests receptors és, lògicament, molt baixa (tònics).
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
170
c) Exteroceptives: La sensibilitat exteroceptiva és la més àmpliament
coneguda i desenvolupada, i garanteix l’obtenció d’estímuls procedents
del món exterior, i, segons Luria (1986), crea les bases del nostre
comportament conscient. Aquest grup sol subdividir-se en dos grups:
• Sensibilitat a Distància: El sorgiment d’estímuls és factible a
través d’un espai que separa el cos que les engendra i
l’analitzador sensorial corresponent: Olfacte i, sobretot, Oïda i
Vista.
• Sensibilitat per Contacte: El sorgiment d’estímuls només és
possible per l’aplicació directe del cos que els engendra damunt
de l’analitzador sensorial. Aquests són el Gust i el Tacte.
Per a la realització de moviments quotidians, així com per a la tècnica i tàctica
esportves, sembla que les modalitats sensorials exteroceptives més rellevants
són, per aquest ordre, la vista, l’oïda i el tacte. La informació olfactiva i
gustativa no solen ser base material reactiva per a la construcció de moviments
associatius. Per altra banda, el sentit de la vista sol ser el preponderant entre la
informació exteroceptiva en funció dels estudis i de la bibliografia esportiva que
relaciona els moviments oculars amb els comportaments motors específics dels
esportistes (Pinaud, 1994).
Llevat del cas de la sensibilitat interoceptiva que serveix de base material
biològica pel Condicionament entès com l’adaptació de l’organisme a les seves
condicions particulars de vida, el comportament motor associatiu té el seu basament material en la sensibilitat propioceptiva i en la sensibilitat exteroceptiva (essencialment vista, oïda i tacte). Són normalment aquests
dos tipus de sensibilitats provinents del propi cos i de l’entorn físic que l’envolta,
els que serveixen de basament reactiu filogenètic per a la construcció
ontogenètica del moviment en els humans.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
171
Aquesta idea trenca amb el convenciment generalitzat que la psicologia ha
d’estudiar allò que està en l’interior de l’home, la ment. De fet, només a nivell
biològic podem parlar de sensibilitat interior o corporal i sensibilitat exterior o
provinent de l’entorn físic, però en cap cas és utilitzable aquesta divisió en
psicologia.
L’associació psicològica, de fet, no està enlloc, és un comportament que es
dóna per relació d’ocurrència entre elements biològics de funcionalitat reactiva,
independentment d’on provinguin, i que invalida l’explicació dualista en
psicologia i, sobretot, la tendència a corporeïtzar o a convertir en substància
extensa el que és un comportament o dinàmica.
Finalment incidir en el fet que, malgrat que normalment el comportament motor
associatiu es construeix sobre modalitats exteroceptives i propioceptives de
sensibilitat, el que distingeix el comportament motor associatiu és la presència en la seva ontogènesi de la sensibilitat propioceptiva. De tal
manera es pot concloure que no pot existir comportament motor associatiu
sense la presència de la sensiblitat propioceptiva: “Sense aquesta informació
sensorial és impossible que ocorri una adequada coordinació dels patrons
motors” (Luttgens i Wells, 1985, p. 80). En canvi, és evident la possibilitat
d’efectuar moviments precisos sense necessitat de la informació exteroceptiva
visual, auditiva o tàctil (encendre l’interruptor de la llum en una habitació a
fosques).
3.2.2.2. Sensibilitat Protopàtica i Sensibilitat Epicrítica
El mateix Luria (1986), citant a Head, distingeix, a més a més, dos tipus de
sensibilitat que pot agrupar la taxonomia anterior:
Sensibilitat Protopàtica.- Formes primitives de sensibilitat, que no tenen un
caràcter objectiu diferenciat. Són sensacions inseparables dels estats
emocionals i no reflecteixen amb nitidesa els objectes reals del món exterior.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
172
Tenen una naturalesa espontània, impossible de dividir en categories precises;
l’exemple més clar és la sensibilitat interoceptiva, de la qual ja es comentava el
seu caràcter difós, però també les sensacions gustatives i olfactives de la
sensibilitat exteroceptiva. Bàsicament, les estructures anatòmiques del sistema
nerviós que suporten aquesta sensibilitat es troben a nivell del tronc superior
medul·lar, el tàlem òptic i, sobretot, en l’antic cervell límbic.
Sensibilitat Epicrítica.- Representen el grup de sensacions més desenvolupat
en la evolució, i es caracteritzen pel seu deslligament de la subjectivitat i dels
estats emocionals. Reflecteixen amb precisió els objectes del món exterior i
presenten una estructura diferenciada que els acosta més als processos
intel·lectuals més complexos, en llenguatge cognoscitiu. Les estructures
anatòmiques del sistema nerviós que suporten aquesta sensibilitat es troben
localitzades bàsicament en l’escorça cerebral i, en són exemples bàsics la visió
i l’oïda. De tota manera, cal deixar clar que, en el funcionament dels òrgans
dels sentits, existeixen tant elements de sensibilitat protopàtica com de
sensibilitat epicrítica, però en varien les proporcions. El mateix Luria escriu que
el Tacte és un exemple de doble complexitat sensitiva.
173
MATERIALITAT SENSORIAL PEL COMPORTAMENT MOTOR
Òrgan Sensorial Mode d’Estimulació (forma d’energia) Resposta (sensació)
Fusos Musculars
(Receptors Anuloespirals i
Terminacions en Roseta)
Mecànica – Força : Sensibles a la modificació de
la longitud del múscul: Estirament Muscular
Longitud del múscul. Posició del segment corporal.
Velocitat dels canvis d’estat del múscul.
Participació en el Reflex Miotàtic: contracció davant l’estirament.
Òrgans Tendinosos de Golgi Mecànica – Tensió: Sensibles a la tensió
intramuscular: Estirament Tendinós
Regulació de la tensió muscular.
Participació en el Reflex Miotàtic Invers: Inhibició de la tensió.
Receptors Articulars de Ruffini Mecànica: Moviment angular de l’articulació
Tensió muscular aplicada a la articulació
Posició de l’articulació a l’espai.
Velocitat i Acceleració angulars. Direcció i Sentit del moviment.
Resistència al moviment: discriminació de moviments actius i passius
REA
CTI
VITA
T PR
OPI
OC
EPTI
VA
Sistema Vestibular Mecànica: Moviment del cap
Acceleració angular dels moviments de rotació del cap.
Acceleració lineal vertical i horitzontal del cap.
Equilibri Estàtic i Equilibri Dinàmic
Discos de Merkel, Corpúsculs de
Meissner i Corpúsculs de Pacini
Mecanoreceptors:
Mecànica Pressió Tacte, Pressió.
Corpúsculs de Kraus i de Ruffini
Terminacions Lliures
Termoreceptors i Nocireceptors
Kraus (Fred) i Ruffini (calor): entre 10-4 i 10-2 cm. Fred, Calor i Dolor
Cons i Bastons de la Retina Ones electromagnètiques: entre 10-5 i 10-4 cm de
longitud de ona (llum visible a l’home) Visió: llum, colors
Cèl·lules Ciliars Oïda:
Òrgan de Corti
Vibracions mecàniques: entre 20 i 20.000 Hz
(so audible per l’home) Audició: sons
Receptors del Bulb Olfactiu Química Olfacte: olors
REA
CTI
VITA
T EX
TER
OC
EPTV
A
Botons Papil·les Gustatives Química Gust: sabors
Figura 44. Materialitat sensorial pel Comportament Motor.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
3.2.3.3. Taula dels Elements Sensorials
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
3.2.3.3. Taula dels Elements Sensorials
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
3.2.3.3. Taula dels Elements Sensorials
3.2.3.3. Taula dels Elements Sensorials
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
174
3.2.2.4. Sensibilitat Propioceptiva i Cinestèsica
En la rellevància de la sensibilitat propioceptiva per a la construcció
ontogenètica d’associacions psicològiques de comportament motor, s’explicarà
a continuació, de forma breu, el mecanisme funcional dels receptors sensorials
específics de la cinestèsia. Cal insistir també, que es dóna aferència
propioceptiva sempre, malgrat que el subjecte romangui estàtic o en el
manteniment simple d’una actitud postural; no s’ha de pensar exclusivament en
la sensibilitat propioceptiva com a explicativa del moviment explícit del subjecte,
sinó que, per extensió, existeix propioceptivitat en tot comportament motor
construït per la persona tant d’equilibració com de desplaçament.
Figura 45. Propiocepció, R. Rigal (1987).
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
175
Luttgens i Wells (1985), Barbany (1986), Rigal (1979,1987) i Massion (2000),
destaquen principalment els següents receptors sensorials propioceptius:
RECEPTORS MUSCULARS: Fusos Musculars
Es troben en l’interior del múscul, disposats paral·lelament a les fibres
musculars veïnes amb les quals es relaciona. El número de fusos musculars en
un múscul depèn del grau de precisió dels moviments provocats per aquest
múscul i no pel seu volum. Així, es troba una densitat de fusos més elevada en
els músculs distals i del coll i, en relació a un mateix múscul, es troben en més
quantitat en els extrems del múscul ( la vora de la transició músculo-tendinosa)
que no pas en les regions centrals musculars. Constitueixen els receptors
inicials del reflex motor miotàtic, ja que són estimulats quan es produeix un estirament de les fibres musculars en els quals estan ancorats..
Els fusos musculars consten de dues estructures diferenciades:
a) Fibres musculars intrafusàries, fins a un nombre de 12 i amb una
longitud variable entre 3,5 i 5 mm. Tenen la mateixa estructura
bioquímica del resta de la musculatura, però inervació diferent. El seu
nivell d’escurçament condiciona la resposta funcional del fus muscular,
essent més aviat una estructura moduladora de la resposta del mateix,
que no pas el receptor en si.
b) Receptor Anuloespiral, d’estructura similar a una molla ancorada a les
fibres intrafusàries. Són els autèntics receptors de l’estirament. Quan el
fus muscular és traccionat per la distensió muscular, generen
descàrregues de potencials d’acció de freqüència variables segons la
intensitat de la mateixa. La informació viatja per vies nervioses d’alta
velocitat anomenades Ia.
c) Terminacions en Roseta: Només presents en alguns fusos musculars,
però amb la mateixa excitació, l’estirament muscular. Però el llindar
d’excitació d’aquestes terminacions és molt més elevat i, per tant, es
necessitarà nivells d’estirament musculars d’alta intensitat per tal que
responguin. La informació d’aquests receptors secundaris dels fusos
viatja per vies nervioses lentes del tipus II.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
176
Figura 46. a. Fusos Musculars i b. Terminacions en Roseta, J.R. Barbany (1986).
RECEPTORS TENDINOSOS: Òrgans Tendinosos de Golgi
Es troben en els tendons musculars i, per tant, contràriament als fusos
musculars, en una disposició “en sèrie” respecte de les fibres musculars. A
l’igual que els fusos musculars, també són receptors d’estirament, però en aquest cas, dels tendons musculars, circumstància que es dóna en relació a
la diferent tensió muscular que es genera en cada tipus de contracció o
estirament. Tensions tan dèbils de 30 mg ja provoquen la seva excitablitat.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
177
Aquests receptors permeten la regulació de la tensió generada per la contracció muscular amb informació a l’escorça sensitiva i són l’origen del
Reflex Miotàtic invers que disminueix la tensió muscular per prevenir-lo de
lesion i trencaments. Estructuralment no tenen un nivell d’organització tan alt
com els fusos musculars i les freqüències de descàrregues de potencials
d’acció que generen, viatgen per vies nervioses del tipus Ib, de velocitat de
conducció relativament alta, però menor a la dels receptors anuloespirals.
L’actuació combinada dels receptors musculars i tendinosos ens permet una
correcta lectura de les condicions de la contracció muscular de cada moviment
i, paral·lelament, de l’estat del tot muscular de l’organisme:
Potencials d’Acció
Estat del Múscul
Receptors AnuloEspirals (inervació Ia)
Òrgans Tendinosos Golgi
(inervació Ib)
Repòs Mitjà(To Muscular) Nul
Estirament Elevat Elevat
Contracció Isomètrica Baix Molt Elevat
Contracció Concèntrica Baix Baix
Contracció Excèntrica Mitjà-Elevat Elevat Figura 47. Estats musculars i potencials d’acció dels receptors musculars i tendinosos.
RECEPTORS ARTICULARS: Receptors Articulars de Ruffini
Són receptors de distensió i de tracció del moviment articular, ja que estan
localitzats en la mateixa càpsula articular i teixits periarticulars. Aquests
receptors són comprimits o estirats segons el moviment articular i la intensitat
del mateix oferint informació precisa del desplaçament articular:
• Posició relativa de l’articulació a l’espai: posició inicial i posició final.
Característiques posicionals en cada moment del moviment articular.
• Direcció i sentit del moviment
• Velocitat i acceleració del moviment.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
178
Figura 48. Potencials d’acció articulars segons moviment i velocitat, J.R. Barbany (1986).
L’anterior figura ens mostra un exemple de receptor articular que durant la
flexió és estirat i durant la extensió es comprimeix. D’aquesta manera, el
receptor permet la quantificació del grau de desplaçament articular i, també, la
quantificació de la velocitat de l’esmentat desplaçament. En aquelles
articulacions en què existeix un alt grau de moviment en tots els eixos
espacials, el sistema de receptors és similar i molt precís, podent captar
recorreguts articulars de tan sols 2 graus.
Figura 49. Potencials d’acció articulars segons moviment i velocitat II, J.R. Barbany (1986).
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
179
RECEPTORS VESTIBULARS: Canals Semicirculars i Sistema Macular
Els Receptors Vestibulars es troben tancats en l’os temporal, en el crani, i
trameten a l’encèfal (escorça cerebral i cerebel) informacions sobre la posició
del cap i els desplaçaments del cap i del tronc a l’espai. Per tant, intervenen en
el control de l’equilibri i en alguns moviments oculars. Anatòmicament
pertanyen a l’estructura de l’oïda intern coneguda com Laberint membranós i
estan rodejats d’un líquid, l’endolimfa, el desplaçament de la qual inicia els
potencials d’acció.
Figura 50. Sistema Vestibular, R. Rigal (1987).
a) Canals Semicirculars: Permeten la recepció de l’acceleració angular
del cap, els moviments del cap al voltant dels tres eixos espacials. Els
tres Canals Semicirculars, tres a l’igual que els eixos espacials, estan
disposats perpendicularment entre si. Aquest receptor es basa en les
cèl·lules ciliades que oscil·len al voltant de la seva base en funció del
desplaçament del cap. Aleshores, la inèrcia de l’edolimfa corba els cil.lis
en direcció oposada al moviment i ocasiona la descàrrega de l’impuls
nerviós de diferent intensitat segons la amplitud i velocitat del moviment
del cap. L’estímul d’aquest receptor és, doncs, l’acceleració en els
desplaçaments del sentit de rotació.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
180
Figura 51. Funcionament dels Canals SemiCirculars, R. Rigal (1987).
b) Sistema Macular: Utrícul i Sàcul. Es comunica amb els Canals
Semicirculars mitjançant un engrossiment anomenat ampolla. L’utrícul i
el sàcul són dos sacs en la part posterosuperior del Sistema Vestibular.
Cadascú conté una màcula (sistema macular): les cèl·lules ciliades són
verticals en l’utrícul (màcula horitzontal) i horitzontals en el sàcul (màcula
vertical). L’extrem lliure dels cil.lis està dirigida cap un petits cristalls de
carbonat calci, els otolits. Els desplaçaments del cap provoquen el
mateix fenomen en aquests otolits que en l’endolimfa dels canals
semicirculars i llurs cèl·lules ciliades. La gran inèrcia dels otolits fan de
la màcula un òrgan molt sensible als desplaçaments del cap, del cos i
dels efectes gravitatoris.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
181
Figura 52. Cèl·lules Ciliades dels Canals Semicirculars i Cilis del Sistema Macular, R. Rigal
(1987).
La màcula del sàcul detecta acceleracions lineals verticals del cap i la
màcula de l’utrícul, les acceleracions lineals horitzontals. Quan el
moviment és de velocitat constant, no existeix estimulació del sistema
macular. En general, doncs, detecta el moviment del cap i del cos en els
plans horitzontal i vertical.
En definitiva, la tesi vol emfatitzar expressament la importància del basament
reactiu de la propioceptivitat tradicionalment menystinguda enfront dels
elements reactius exteroceptius. I es vol emfatitzar en el sentit que, en la
construcció ontogenètica del comportament motor associatiu, serà precisament
la reactivitat propioceptiva el basament biològic imprescindible, necessari i
distintitu respecte d’altres comportaments com les cognicions. La
propioceptivitat aportarà informació reactiva sobre l’elongació muscular o
flexibilitat (Fusos Musculars), tensió muscular o força (Òrgans tendinosos de
Golgi) i velocitat de desplaçament angular (Receptors Articulars de Ruffini) i
velocitat i acceleració corporals globals (Sistema Vestibular) de l’organisme
en cada moment precís.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
182
3.2.3. COMPORTAMENT MOTOR REACTIU: REFLEXOS MOTORS.
L’ésser humà presenta comportament motor en l’ordre biològic, això és,
respectant les característiques generals del comportament biològic:
moviment que es dóna per organització reactiva a elements físico-químics
de l’entorn, d’origen filogenètic (determinisme) i amb invariança relacional
respecte de la relació de l’individu amb els diversos entorns d’adaptació.
Aquest moviment humà en l’ordre biològic sol anomenar-se Reflexos Motors Humans: reaccions motrius hereditàries. Habitualment, també es
coneixen com reflexos motors automàtics per la presumpta absència de la
consciència o de la voluntat (termes disposicionals inserits en l’explicació
del funcionalisme biològic) per explicar-ne el seu funcionament.
La base anatòmica de l’acció reflexa s’anomena Arc Reflex, i consisteix,
bàsicament, en els anomenats reflexos espinals (centrats en la medul·la
espinal). Formen part de l’arc reflex, un receptor perifèric, una neurona
aferent, una eferent i, en la majoria dels casos, les interneurones que es
troben a nivell de la medul·la òssia. El receptor és l’òrgan sensible a
l’estímul o canvi d’energia que inicia el reflex i el tradueix en impuls nerviós.
Com es detallarà més endavant, de receptors n’hi ha múltiples en el cos
humà, sensibles a totes les possibilitats de canvis energètics susceptibles
de provocar reacció biològica. La neurona aferent és la que transporta
l’impuls nerviós del receptor cap a la medul·la i la neurona eferent, la que
porta l’ordre excitadora de contracció muscular.
Figura 53. L’Arc Reflex segons R. Rigal (1987)
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
183
Rarament succeeix que la neurona aferent i la neurona eferent s’articulin
entre elles directament: és el cas del Reflex Monosinàptic (una única
sinapsi o unió entre neurones), que sol produir una contracció brusca, poc
controlada i massa rudimentària. Freqüentment, però, no existeix conjunció
directa entre la neurona aferent i la eferent, sinó que la comunicació
s’interposa entre altres neurones anomenades interneurones o intercalars.
Es parla del Reflex Polisinàptic en aquests casos de nombroses
connexions sinàptiques, i solen produir una atenuació de l’automatisme
bàsic que es deriva en una acció més dosificada i adequada a les
expectatives.
3.2.3.1. Reflexos Motors Caducs
Són aquells reflexos motors que només es poden observar en el nadó, però
que desapareixen amb el creixement, el desenvolupament biològic de
l’escorça cerebral i el desenvolupament motor en general. Segons Saint-
Anne Dargassies (1982), citada per Rigal (1987), la desaparició gradual
d’aquests reflexos motors durant el primer any de vida, juntament amb
l’aparició de nous comportaments motors, manifesten el progressiu control
de l’escorça cerebral respecte de la motricitat humana.
Seguint Rigal (1987), i Pons i Roquet-Jalmar (2003) els principals Reflexos
Motors Caducs són:
• Reflex de prensió: Una pressió exercida en el palmell de la mà, ocasiona el
tancament de la mà agafant l’objecte excitador. Per exemple, agafar un
objecte tipus bastó, que se li col·loca en el palmell de la mà. Cal recordar la
prova que els pediatres fan amb els seus dits índex, excitant simultàniament
ambdues mans del nadó, podent-lo alçar sense que aquest caigui. Sol
desaparèixer cap als 6-7 mesos, quan apareix paulatinament el
comportament de deixar anar voluntàriament l’objecte agafat.
• Reflex de Succió: El contacte dels llavis amb algun objecte produeix un
moviment rítmic de succió.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
184
• Reflex de caminar: També conegut com de marxa automàtica, que
s’esdevé quan, en posar en contacte les plantes del peu amb una
superfície, l’infant s’estira i es posa de peu, executant un moviment
alternatiu dels peus similar al caminar que propulsa el cos cap endavant.
Sol decaure sobre les 8-10 setmanes de vida.
• Reflex de Babinski o plantar: L’excitació de la superfície plantar del peu,
provocada, normalment, amb el lliscament lent d’una punta arrodonida pel
marge extern de la planta, ocasiona l’extensió i la separació dels dits en una
primera etapa. Més tard, amb la desaparició del Reflex del Caminar,
provoca la flexió dels dits dels peus.
• Reflex de Moro o de l’abraçada: L’acceleració o desacceleració brusca del
cap provoca, en un primer temps, l’apertura dels braços que s’extenen i
s’abdueixen, simultàniament a una extensió endarrera de l’esquena i del
cap; en un segon temps, els braços es tanquen en una flexió i aducció.
• Reflex de Magnus o Tònic del coll: La rotació lateral del cap quan el nen
està estirat d’esquena, produeix, en el costat corporal on ha rotat el cap,
l’extensió del braç i la flexió o extensió de la cama; a l’altra costat corporal,
provoca la flexió dels segments (braç i cama). Es coneix per la postura del
“tirador d’esgrima”. Pot esdevenir un indicador incipient de lateralitat, ja que
durant setmanes la rotació del cap sempre es produeix al mateix costat i la
intensitat del reflex obstaculitza girar el cap a l’altre meitat corporal.
• Reflex de natació: Segons Roca (1983b), consisteix en el bloqueig
automàtic de les vies respiratòries quan s’introdueix l’infant dintre de l’aigua.
• Reflex dels punts cardinals: L’excitació al voltant de la unió d’ambdós
llavis provoca una rotació del cap en el mateix sentit en què es produeix la
estimulació.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
185
3.2.3.2. Reflexos Motors Permanents
Reflexos motors observables durant tota la vida, i, segons Luttgens i Wells
(1985), acompanyen tots els moviments voluntaris quotidians. Seguint Luttgens
i Wells (1985), Barbany (1986) i Rigal (1987), els principals Reflexos Motors
Permanents es poden dividir en Propioceptius o Exteroceptius segons si
l’estimulació és interna corporal o externa corporal:
REFLEXOS PROPIOCEPTIUS:
• Reflex Miotàtic o d’Extensió: Segons Barbany (1986), és l’ únic reflex
purament monosinàptic. L’estímul que inicia el reflex és la tracció dels
receptors anuloespirals dels receptors anomenats fusos musculars com a
conseqüència d’un estirament de la fibra. Si aquest estirament fos de gran
intensitat, també excitaria les terminacions en roseta existents en alguns
fusos musculars, ja que la presència de dos receptors per a aquest reflex
s’ha d’interpretar com un mecanisme de seguretat en el cas que la magnitud
de la distensió fibrilar sigui ja perillosa. L’activació medul·lar de la
motoneurona eferent després d’un contacte neural monosinàptic provoca
com a resposta la contracció muscular de les fibres excitades. En resum,
l’estirament sobtat del múscul provoca com a resposta la contracció del
mateix, juntament amb la relaxació de la musculatura antagonista.
Aquest reflex és molt important com a coadjuvant dels moviments que
l’individu desitgi realitzar. Així, Luttgens i Wells (1985), diferencien entre una
resposta fásica i una resposta tònica del reflex, en funció de la velocitat i de
la intensitat de l’extensió excitadora que influeix en la resposta contràctil:
o Resposta Fásica: Reflexes ràpids, de curta durada i d’alta intensitat.
Representen aquells moviments que extenen voluntàriament els
músculs en la fase inicial del moviment, poden afavorir-se d’una millor
resposta del reflex. Per exemple, els moviments de llançament de força
en què s’estén el cos cap endarrera o la flexió de cames prèvia a un
salt. Clínicament i en la investigació mèdica, es destaquen també:
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
186
Reflex Rotulià o Patelar: Extensió de la cama per contracció del
quadríceps en percutir al tendó rotulià.
Reflex Aquíli: Extensió del peu o contracció dels bessons per
percussió al Tendó d’Aquiles.
Reflex Bicipital (bíceps) i Tricipital (tríceps), extremitats superiors.
o Resposta Tònica: Utilització del reflex en situacions estàtiques posturals
o en situacions de moviments de precisió. S’aprecia en moviments de
llançament amb precisió, l’extensió prèvia del moviments és curta i lenta
i, a vegades, intercalant una pausa abans d’aplicar la força contràctil
desitjada. Per exemple, quan es treu en el bàdminton o un cop a molt
poca distància en el golf.
La resposta tònica del reflex miotàctic és molt rellevant en el
manteniment de la postura antigravitatòria i del to muscular. Luttgens i
Wells (1985) destaquen la importància del reflex miotàctic quan la
extensió estàtica és tan prolongada que pot donar respostes de
contracció muscular també allargades en el temps. Quan el reflex es
produeix per l’extensió causada en les articulacions que es flexionen o
per la caiguda de la musculatura extensora paravertebral, es coneix com
reflex antigravitatori. Rigal (1987), afirma:
“El reflex d’estirament intervé constantment en el control de la
postura (cada oscil·lació del cos ocasiona la contracció del múscul
estirat i provoca un redreçament) i la compensació de la càrrega
quan el pes d’un objecte transportat augmenta o disminueix”
(Rigal, 1987, p. 124).
Per altra banda, Barbany (1986) i Rigal (1987), atribueixen al Reflex
Miotàtic el manteniment d’un to muscular permanent en l’aparell
locomotor. El to muscular és, en sentit estricte, la quantitat d’informació
que accedeix als fusos musculars sobre el nivell d’estirament del mateix.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
187
Així, existeix hipotonia quan hi ha poca informació aferent provinent dels
fusos, i el múscul està hipertònic quan hi ha molta aferència informativa
d’estirament muscular.
• Reflex Tendinós o Reflex Miotàtic Invers: Quan l’estirament no es dóna
a nivell de fibres musculars, sinó dels components tendinosos, s’estimula
els anomenats receptors tendinosos de Golgi, que, mitjançant un arc reflex
polisinàptic, dona la resposta d’inhibició de la contracció muscular i
l’absència de tensió muscular en aquella zona. Realment, el que succeeix,
contràriament al reflex miotàctic, és que les fibres musculars no s’estiren,
sinó que s’estan contraient provocant l’estirament dels tendons.
Fisiològicament, aquest reflex protegeix les estructures tendinoses de
ruptures, trencaments o desinsercions. De forma natural, doncs, aquest
reflex només actua en les situacions en què el tendó ha estat estirat a
nivells molt considerables, situacions típiques de les contraccions
excèntriques en què l’alta tensió muscular que exerceix l’escurçament de la
fibra no pot vèncer una resistència externa massa elevada. En aquesta
situació, existeix una gran elongació tendinosa que fa actuar el reflex. Com
és lògic, el llindar d’aquests receptors és relativament alt.
Barbany dexcriu Reflexos Polisinàptics d’Inervació Recíproca,
col·laterals al reflex Miotàtic i al Reflex Tendinós. Paral·lel al Reflex Miotàtic,
que dóna una resposta de contracció muscular de les fibres afectades,
existeix una inhibició de la tensió muscular de la musculatura antagonista.
Igualment, paral·lel al Reflex Tendinós, que inhibeix la contracció muscular
de les fibres afectades, s’esdevé una activació de la musculatura
antagonista, que completa l’efecte mecànic de disminució de l’estirament.
• Reflex Laberíntic: Descrit per Luttgens i Wells (1985) com aquell reflex que
respon a qualsevol acció que desequilibri el cos intentant restablir l’equilibri
mitjançant el moviment de les extremitats cap a fora (abduir un braç o una
cama). Aquests autors manifesten la dificultat d’aprendre nous
comportaments motors si no es neutralitza la resposta reflexa.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
188
Així, en una caiguda d’esquena, la reacció natural és obrir els braços i
portar el cap endavant. Però si en els moviments de salt de trampolí
s’entrés a l’aigua d’aquesta manera natural, la valoració tècnica que exigeix
tot el contrari seria molt baixa. Neutralitzar l’efecte del reflex requereix
aprenentatge, com diuen aquests autors “la correcció del reflex laberíntic
ha de ser conscient, de tal manera que l’extensió del cap endarrera ha
d’anar seguida per la resta del cos” (Luttgens i Wells, 1985, p. 91).
REFLEXOS EXTEROCEPTIUS:
• Reflex Nociceptiu, cutani o de Flexió: En una clara significació fisiològica
de protecció de l’organisme, aquest reflex significa apartar ràpidament el
segment del cos afectat davant d’una estimulació dolorosa o tèrmica
(cremar-se, punxar-se). La resposta, segons la intensitat de l’estimulació
que l’origina, és la flexió i retirada de l’extremitat excitada, que,
normalment, va acompanyada de reflexos colaterals com l’extensió de
l’extremitat contrària a la que rep l’excitació (Reflex Extensor Creuat) o,
fins i tot, jugant amb la motilitat reflexa de les extremitats inferiors. Una
variant clàssica d’aquest reflex és el Reflex Abdominal, descrit com la
contracció dels músculs perifèrics al melic per reacció a un cop fort a la
paret abdominal (posició fetal).
• Reflex Extensor d’Impuls: Descrit per Luttgens i Wells (1985), s’explica
per la presió que contra la planta del peu estimula els corpúsculs de Paccini
del teixit cutani, i provoca la contracció dels músculs extensors de
l’extremitat inferior. Per exemple, en la flexió d’inici d’un salt, el pes del cos
es carrega al metatars del peu i aquest canvi de pressió provoca un reflex
extensor que ajuda la contracció voluntària dels extensors de les cames.
• Reflex d’Ensurt: Reaccions fisiològiques davant d’un estímul no esperat o
altament sorprenent, amb càrrega emotiva: Parpellejar, suar, bategar el cor..
• Reflex Pupil·lar a la llum: Es contrau o es dilata la nineta del ulls en funció
de la lluminositat i distància dels objectes que es miren.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
189
3.3. Forma del Comportament Motor Associatiu: Funcionalitat Psicològica.
3.3.1. FUNCIONALITAT PSICOLÒGICA.
El comportament psicològic, com ja s’ha escrit anteriorment, descriu l’ajust
associatiu dels organismes a les condicions vitals, físico-químiques i socio-
culturals que presideixen la seva existència (Roca, 1999). Recordem que, si el
concepte fonamental que descrivia la biologia era la reacció, la “psique” ve
definida per l’associació, entesa aquesta com a consistència d’ocurrència o
relacional, de caire ontogenètic, entre elements reactius biològics. La reacció
vital és, en aquest nou ordre funcional, el seu element material, però, com a
comportament, tampoc és irreductible a ella:
Figura 54. Associació (simplificació dels esquemes proposats per Roca a les figures. 33, 34 i
35, que ja inclou el temps i mode) i Reacció.
a) Es presenta ontogenèticament construït, això és, per l’educació i els
aprenentatges rebuts a nivell individual, i que expliquen les diferències
individuals. Evidentment que hom pot parlar de “l’herència educativa” en
parlar dels aspectes formatius i els aprenentatges que també es
trameten de pares a fills, però amb la característica diferencial de ser
sempre una herència cultural construïda per la humanitat i sobre la qual
cada individu particular s’hi ajusta de forma diferencial. Per tant, el
comportament psicològic, des d’aquest punt de vista genètic, presenta
indeterminisme: el subjecte o les instàncies educatives poden actuar
sobre el comportament psicològic.
b) La conducta psicològica presenta relacions d’ocurrència d’invariança (Associació Rígida) i també de variança (Associació Canviant). Per tant,
el comportament psicològic pot ser relativament automatitzat concepte
que, per l’ontogènesi, s’escau millor que no pas el d’automàtic reactiu.
E E (E = e r)
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
190
c) Temporalment també es distingeixen ambdós funcionalismes motors: el
reflex biològic és un comportament reactiu, que respon a un esquema
e r, havent-hi sempre un cert temps de demora o de latència entre
l'estímul i la resposta biològica. En canvi, el comportament psicològic
associatiu, respon a una dinàmica anticipativa de les conductes que s'han
de produir en el futur, desapareixent el concepte de temps de latència. El
comportament psicològic sol ser un continuum anticipatiu respecte de
l’entorn si no existeixen desorientacions en la construcció de les
associacions.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
191
3.3.2. SEQÜÈNCIA DE MOVIMENT EN EL MODEL FUNCIONAL.
3.3.2.1. Antecedent: Encadenament i Baula en B.F. Skinner.
L’explicació del moviment humà a nivell psicològic presenta un clar antecedent
en els estudis experimentals de B.F.Skinner (1985), referents al
Condicionament Operant. Ja s’havia fet un apunt d’aquest procedir
experimental en parlar del Model teòric Reflexològic per l’explicació de la
Tàctica. També s’havia fet referència al concepte de “Cadenes i Automatismes
Motors” en la descripció de cada categoria del Model Funcional i, en concret,
en parlar de les Constàncies Tèmporo-Modals i en el concepte “Discriminació i
Encadenament” en parlar del Coneixement Tèmporo-Modal.
SDD R SR
Figura 55. Paradigma del Condicionament Operant, B.F.Skinner (1985).
Destaca, en els estudis operants, el que s’anomena “control antecedent”, o la
presència d’un estímul discriminatiu previ (SDD), el qual és l’únic capaç de
generar-ne la resposta desitjada, del cúmul estimulatiu que rep l’organisme.
Experimentalment, doncs, es pot escollir arbitràriament, quin es vol que sigui
l’estímul discriminatiu concret que generi la resposta a reforçar. En base a
aquest paradigma de treball experimental, s’estén el mateix en la conjunció de
diferents estímuls i respostes enllaçades en la formació de les cadenes
motores i cognitives en els organismes i humans.
Així, s’entén per Encadenament, el procés bàsic de formació d’automatismes
en l’aprenentatge cognoscitiu i motor que, segons el condicionament operant,
consisteix en el procediment pel qual, diverses conductes aïllades s’uneixen
formant una cadena, de tal manera que des de la primera fins a l’última,
s’emeten en un ordre fix. Exemples en són recitar l’abecedari o les preposicions
en l’ordre cognitiu, o bé cordar-se les sabates o conduir en l’ordre motor.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
192
Una Cadena conductual representa sèrie de conductes unides per estímuls
que actuen simultàniament com a estímul reforçador i estímul discriminatiu;
reforçador de la conducta anterior i discriminatiu de la conducta posterior,
essent aquest el mateix estímul.
SDD R1 ER
⇓
SD R2 E R
⇓
SD R3 ER
⇓ Figura 56. Discriminació i Encadenament.
S’entén per Baula, cadascuna de les conductes intermèdies que conformen la
cadena conductual, les subdivisions de la mateixa.
En l’Encadenament, sorgeixen problemes quan un estímul discriminatiu no és
exactament igual com el subjecte se l’esperava en la cadena. Aleshores, poden
passar dues opcions:
a) Que encara que l’estímul no sigui idèntic, se li assembli i, que per
generalització de l’estímul, es pugui prosseguir la cadena.
b) Que la cadena es trenqui, ja que falta una baula de la cadena i el
subjecte no sap continuar-la.
D’aquí s’extreu un important element d’educació perceptiva; dels múltiples
encadenaments que configuren la humanització, fins a tal punt de fer-los
inconscientment i automàticament, caldria ensinistrar el subjecte a saber
resoldre cadenes en les quals apareguin estímuls discriminatius diferents
als esperats. Saber continuar la cadena comportamental de forma que es
trobin solucions diferents.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
193
No cal insistir, però, en el fet que es presenta el Condicionament Operant
només com a antecedent a la proposta que presenta la tesi doctoral i que, com
ja s’ha exposat repetidament al llarg del text, aquesta concepció experimental
parteix de limitacions teòriques. Tot i intentar de fer una explicació naturalista
del comportament, aquesta encara s’encalla en un model teòric biologista de
caire reactiu per a provar d’explicar un comportament, el psicològic, que és
associatiu. En aquest aspecte, només cal recordar les diferents idees
apuntades en la tesi fins al moment:
1. L’afirmació de Caparrós (1985) respecte que Watson, fundador de la
Psicologia Conductista, en el seu afany per evitar qualsevol residu
metafísic que impedís l’avenç científic de la psicologia, es posicionà en
l’extrem contrari, però sense poder deslliurar-se del dualisme cartesià:
oposar-se a la introspecció i reduir l’estudi psicològic a les dades
objectives de la conducta. Emportant-se també, tota la mecanització
consubstancial de la res extensa.
2. El plantejament de Roca (1999)sobre la idea que l’enfocament
conductista no es deslligà de la concepció dualista perquè es seguí
mantenint el criteri d’extensió en la definició dels esdeveniments
psíquics: contraposar l’organisme al medi (o estímul i resposta) pot
derivar a parlar en termes d’extern i intern, o públic i privat, variables del
medi i variables de l’organisme... I que justifiquen derivacions cap a
postures cognoscitives d’autors inicialment conductistes.
3. La barreja d’esquemes explicatius, quan es vol utilitzar el model reactiu
biològic per tractar la conducta psicològica, que presenta una
organització funcional diferent. Mantenir que qualsevol acció humana
comença fora de l’home com si en fos una conducta reflex. El
manteniment de l’esquema biològic significa adoptar una posició
plenament ambientalista, ja que, com afirmava Watson (1976), la causa
del comportament es troba fora de l’individu i, a més, l’estimulació
externa diferencial que cada organisme rep n’explica les diferències
individuals.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
194
4. S’ha mantingut l’associació com el concepte essencial del comportament
psicològic. L’associació entesa com a consistència d’ocurrència, o
relacional, de caire ontogenètic entre elements reactius biològics. Però no
s’ha de confondre aquest concepte d’associació, amb les seves
interpretacions mentalistes o neurofisiològiques, ni molt menys confondre-
la amb la idea de l’associació conductista, de caire connexionista, que
conceptualitzen l’associació com un simple aparellament contingent
d’estímuls i respostes properes en una lògica dualista que no segueix
criteris comportamentals, sinó d’extensió.
5. I, per últim, en el cas concret del Condicionament Operant de Skinner que
es presenta d’antecedent al model funcional d’explicació que assumeix la
tesi, entendre que aquest paradigma només descriu que la presència d’un
estímul reforçador (per presència, eliminació o evitació) després de
l’emissió d’una resposta, sempre n’augmentava la freqüència d’emissió de
la mateixa. Però mai s’havia explicat com. El Condicionament Operant mai
va saber explicar que la causa estava en la relació d’ocurrència invariant
dels elements reactius, que Skinner establia convencionalment, o sigui, de
forma “social” i arbitrària.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
195
3.3.2.2. Seqüència de Moviment i Sensibilitat Propioceptiva:
Comportament Motor Associatiu.
Cal recordar l’estructura d’un encadenament en el Condicionament Operant, i
pensar-la de tal manera que, cada canvi físic (Estímul S o Resposta R) ja
comporta una reacció biològica:
SDD R1 ER
⇓
SD R2 E R
⇓
SD R3 ER
⇓
SDD = e r
R1 = e r
Figura 57. Discriminació, Encadenament i Model Funcional.
Recordem, a continuació, la definició del concepte essencial d’Associació del
comportament psicològic en la nostra proposta explicativa funcional:
E E, sabent que (E = e r) Figura 54 (bis). Associació i Reacció.
En base a aquests dos esquemes, podem explicar els encadenaments
psicològics, tant siguin cognoscitius com motors, en el Model Funcional, com a
cadenes d’associacions. La diferència de la proposta és essencial, perquè les baules dels encadenaments ja no són les reaccions biològiques que ancoraven teòricament el Condicionament Operant i Responent, sinó que ho són les pròpies associacions psicològiques descrites, o sigui, el propi nivell organitzatiu psíquic: Seqüència de Moviment Humà.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
196
Ep E Ep E Ep E Ep E... Ass.1 Ass.2 Ass.3 Ass.4...
t1 t2 t3 t4
Ep Ep Ep Ep Ep Ep Ep Ep... Ass.1 Ass.2 Ass.3 Ass.4...
t1 t2 t3 t4
E: Element Reactiu Exteroceptiu
Ep: Element Reactiu Propioceptiu
Figura 58. Seqüència de Moviment Humà.
La present tesi proposa substituir el terme Cadena Motora o Encadenament per
la terminologia de Seqüència de Moviment, ja que d’aquesta manera s’intenta
marcar una notable evolució en la comprensió del comportament motor en base
a quatre idees principals:
1. Explicar el comportament motor en base a la funcionalitat associativa
que supera l’esquema reactiu per a l’explicació psicològica,
2. D’aquesta manera, i a diferència del Condicionament Operant, cal
distingir, com a mínim, dues tipologies diferenciades de comportaments
motors en els humans, només atenent als nivells funcionals de
l’associació que fa de baula comportamental: Rígida o Canviant.
3. Emfasitzar la sensorialitat reactiva propioceptiva com a basament
material específic i necessari per a la construcció ontogenètica del
comportament motor associatiu. Es pot construir una seqüència de
moviment sense la presència d’elements reactius exteroceptius, però és
inconcebible en absència d’elements reactius propioceptius.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
197
4. Remetre al paràmetre temporal que, com es plantejarà, és el paràmetre
diferenciador de les seqüències motores respecte de les seqüències o
encadenaments cognoscitius. La seqüència de moviment humà queda
definida per aquesta particular i diferenciada associació que és Ep – E,
que ens parla de la coincidència temporal necessària de certs
compostos d’estimulació propioceptiva amb certs compostos
d’estimulació exteroceptiva. Coincidència temporal entre valors
d’estimulació que signifiquen la particularitat del moviment humà davant
del llenguatge o del comportament cognoscitiu.
Malgrat que es situï com a element bàsic de l’Associació, de forma
esquemàtica en els gràfics de les Seqüències, la relació d’ocurrència entre dos
elements reactius, cal pensar que aquesta representació simplifica
necessàriament la realitat en virtut de la millor comprensió del model. Cal
pensar que la realitat és multiestimulativa i que cada situació motriu pot estar
regida per diferents estímuls que s’afegeixen als que, en l’esquema
representatiu de la seqüència, es destaquen. De fet, la realitat de cada
Seqüència de Moviment sol comportar el que en investigació psicològica
s’anomena “compostos d’estímuls” o establiment d’orientacions psíquiques
en base a múltiples dimensions d’estimulació (Razran, 1971, en Roca 1999).
En la investigació psicològica, poden donar-se aquestes diferents modalitats
d’estimulació de forma simultània o successiva; en el primer cas, per exemple,
es poden presentar estimulació tàctil i visual, o, en el cas d’un a única modalitat
d’estimulació, sons diversos. En el segon cas es solen presentar estímuls
diversos inter-modalitat sensorial (valors canviants de llum o de sons) o intra
modalitat sensorial (pes i color, per exemple). Situacions que s’acosten molt
més al context en què es mou un esportista, que, a part del paràmetre temporal
que defineix la Seqüència de Moviment, pot atendre a estimulació visual, tàctil,
auditiva i, fins i tot, amb variacions significatives inter-modalitat sensorial.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
198
Lògicament, i com es demostrarà en els següents apartats, aquests
encadenaments implicaran la motricitat humana a nivell músculo-esquelètic
amb finalitats adaptatives diferenciades que ens aproximaran progressivament
al concepte de Tàctica. Tot i posar de rellevància l’existència d’encadenaments
exclusivament cognoscitius, per la seva importància i organització funcional
idèntica a les cadenes motores, aquestes només seran objectiu colateral i
secundari en la tesi. Aquestes cadenes cognoscitives no comparteixen la
definició feta per la seqüència del moviment humà, en mancar-li el paràmetre
temporal en la seva construcció i la sensorialitat reactiva propioceptiva.
La present tesi defineix Seqüència de Moviment Humà com l’encadenament
funcional (cadena formada per baules que representen associacions rígides o
canviants) amb finalitat perceptiva o d’enteniment, que sempre es dóna en els
paràmetres modal i temporal. Dels elements reactius que formen l’associació,
necessàriament un és de modalitat sensorial propioceptiva (Ep) pel seu
lligam amb el moviment humà.
El comportament motor associatiu es construeix en base a una o diverses
Seqüències de Moviment. Un comportament motor pot estar compost per més d’una Seqüència de Moviment segons l’activitat física o la modalitat
esportiva que serveixi de referència. Així, un corredor de velocitat a l’atletisme
només presentarà la seqüència motriu del córrer, però un jugador de
basquetbol, simultàniament al córrer, pot presentar el bot d’una pilota o la
passada o incloure salts en els seus desplaçaments. L’anàlisi específica de la
variació i quantitat de seqüències de moviment determinen la qualitat i
complexitat d’una Acció Motriu de forma global. S’insistirà en la precisió de la
diferència entre comportaments motors i seqüències en parlar de la convenció
d’ajust “Modificació de la Seqüència Motriu” i, sobretot en parlar de la
“Modificació de la Seqüència de Moviment: Seqüència
Única i Elecció Perceptiva” (Capítol 5).
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
199
3.3.3. RELACIÓ D’OCURRÈNCIA I NIVELLS FUNCIONALS DE LES
SEQÜÈNCIES MOTRIUS.
3.3.3.1. Paràmetres Temps i Mode. Repetició i Sèrie.
Recordant la definició de Seqüència de Moviment Humà com a
encadenaments funcionals de finalitat perceptiva o d’enteniment, i que sempre
es donen en els paràmetres modal (modalitat estimulativa) i temporal (factor
físic d’ajust rellevant), s’entén la necessitat de definir nítidament la tipologia
dels encadenaments d’acord el seu doble referent paramètric.
Efectivament, en les associacions del moviment humà, la relació d’ocurrència
s’estableix tant a nivell modal com a nivell temporal. La motricitat humana
exigeix un saber fer i un saber quan fer. Concretant la definició paramètrica del
Model Funcional, que en relació al paràmetre temporal distingeix exclusivament
la durada entesa com a intervals regulars d’estímul o canvis discrets que
limiten un estímul per a les constàncies tèmporo-modals i la velocitat entesa
com a durades d’intervals canviants moment a moment o canvis continus que
defineixen la velocitat per les configuracions tèmporo-modals (Roca, 1998,
1999), en la present tesi doctoral es defineix genèricament el Temps com
aquell factor físic que explica la durada de les diverses baules associatives
(E----E) d’una seqüència de moviment: t1 + t2 + t3 + t4 ....
Així s’emfatitza la presència temporal de les associacions del moviment humà,
en la relació de durada dels elements reactius participants.
Ep E Ep E Ep E Ep E... Ass.1 Ass.2 Ass.3 Ass.4...
t1 t2 t3 t4
Durada = t1 + t2 + t3 + t4 ....
Figura 58 bis. Seqüència de Moviment Humà i Durada.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
200
El Mode el designarem com la presència, en valors absoluts, dels esmentats
elements reactius que conformen cada associació psíquica, de cada modalitat
d’estimulació específica que hi participa, o la seva variació de valor.
S’aporten un parell de nous concepte en la definició de la seqüència de
moviment: Repetició i Sèrie de moviments. S’anomena Repetició a l’acció de
reproduir una seqüència de moviment; i s’anomena Sèrie a conjunts agrupats
de repeticions. El concepte clau per a la definició teòrica de les seqüències de
moviment és el de Repetició, atès que el concepte de Sèrie, com a conjunt de
repeticions, adquireix la seva importància vinculada a l’aplicació tecnològica i
educativa, segons diversos interessos pedagògics o d’entrenament. El
concepte Repetició permetrà distingir els dos nivells funcionals d’una seqüència de moviment: en la constància si les seqüències es poden repetir
amb idèntiques associacions rígides E—Ep; en canvi, la seqüència serà
configurativa davant la impossibilitat de reconstruir-la amb idèntiques
associacions E—Ep, en el que s’anomena associació canviant. De fet, aquest
senzill criteri de la repetició (reconstrucció), també es lliga amb la idea que la
constància realment només es pot apreciar en una perspectiva històrica de
pràctica rígida o canviant.
Prenent les anteriors definicions conceptuals, les tipologies de seqüència de
moviment queden així definides per la Relació d’Ocurrència que construeix
l’Associació en cada cas. Es recorda que aquests nivells funcionals de
l’Associació podien ser Rígida, quan la consistència relacional es dóna
exclusivament per la presència dels elements reactius participants, o bé Canviant,
quan la consistència relacional es dona entre valors diferents i canviants dels
elements reactius participants. També cal fer esment que aquesta relació d’ocurrència fa coincidir la rigidesa de la relació o el seu caràcter canviant pels dos paràmetres de forma idèntica. Així, la seqüència rígida es defineix per
la invariança dels dos paràmetres, tant el temporal com el modal. Igual succeeix
amb la seqüència canviant, que es defineix pel caràcter canviant tant de la durada
com de la presència dels elements reactius.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
201
3.3.3.2. Seqüència d’Associació Rígida.
Seqüència Rígida: Invariança temporal i modal de sèrie. En cada repetició
consecutiva de la seqüència, aquesta es pot reproduir idèntica per la
constància de la relació d’ocurrència entre els elements participants:
Temporal: Durada constant de les diverses baules associatives (E--Ep)
d’una seqüència de moviment: t1 + t2 + t3 + t4 ....
Durada total fixa i constant en cada repetició.
Modal: Presència constant i sistemàtica en valors absoluts, dels
esmentats elements reactius que conformen cada associació psíquica.
Ep E Ep E Ep E Ep E... Ass.1 Ass.2 Ass.3 Ass.4...
Representació de la Seqüència Rígida:
Ep E Ep E Ep E Ep E... Ass.1 Ass.2 Ass.3 Ass.4...
t1 t2 t3 t4
Figura 59. Seqüència de Moviment d’Associació Rígida.
Consistència relacional rígida entre els elements reactius, en els paràmetres
modal i temporal.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
202
3.3.3.3. Seqüència d’Associació Canviant.
Seqüència Canviant: Variança temporal i modal de sèrie. En cada repetició
consecutiva de la seqüència, aquesta no es pot reproduir idèntica per la
variabilitat que manifesta la relació d’ocurrència entre els elements participants:
Temporal: Durada canviant de les diverses baules associatives (E-...Ep)
d’una seqüència de moviment: t1 ? + t2 ? + t3 ? + t4 ? ....
Durada total variable i canviant en cada repetició.
Modal: Presència canviant i variable en valors absoluts, dels elements
reactius que conformen cada associació psíquica.
Ep … E … Ep … E … Ep … E … Ep …E ... Ass.1 Ass.2 Ass.3 Ass.4...
Representació de la Seqüència Canviant:
Ep … E … Ep … E … Ep … E … Ep …E ... Ass.1 Ass.2 Ass.3 Ass.4...
t1 t2 t3 t4
Figura 60. Seqüència de Moviment d’Associació Canviant.
Consistència relacional variant entre els elements reactius, en els paràmetres
modal i temporal.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
203
3.3.4. LES BAULES DE LA SEQÜÈNCIA I LLUR SIGNIFICATIVITAT.
CICLICITAT I ACICLICITAT DEL MOVIMENT.
Entenent la seqüència conformada per baules associatives, l’anàlisi del
moviment humà es pot referenciar en funció de la significativitat que tingui
cada baula en la relació pedagògica que s’estableixi. L’enllaç de diferents
baules en l’estudi de l’aprenentatge d’una seqüència motriu es denominarà
Fase del moviment. També Meinel i Schnabel (1988), escriuen que els actes
motors es construeixen a partir de processos parcials anomenats fases. Així,
l’estudi més analític de la seqüència de moviment estaria composat per moltes
fases de una única baula EpE, o d’un breu sumatori de baules que
emfatitzaria la relació educativa; en canvi, un estudi més global d’una
seqüència de moviment, estaria composat per poques fases de moviment i amb
la majoria de baules EpE conformant la mateixa. Són dos els aspectes
educatius rellevants d’aquests anàlisi del comportament motor:
a) Tot i el continuum que representa la motricitat humana en la seva
manifestació, expressada per la presència necessària sempre
d’elements reactius propioceptius en la base, aquesta és susceptible
d’anàlisi més o menys global en funció de l’interès educatiu, gràcies al
seu caràcter construït sobre baules associatives enllaçades per la
Relació d’Ocurrència, i dividint el moviment en diferents fases d’estudi.
b) L’estudi de les baules associatives de la seqüència de moviment,
permet la classificació de les mateixes segons el criteri de ciclicitat del
moviment i de repetició. Així, es pot classificar les seqüències en:
b.1. CÍCLIQUES: Quan es donen periòdicament agrupacions idèntiques
de baules associatives en una repetició de la seqüència de
moviment. Ex: córrer, remar.
b.2. ACÍCLIQUES: Quan mai no es donen agrupacions idèntiques de
baules associatives en una repetició de la seqüència de moviment.
Aquestes poden ser de dues tipologies diferenciades:
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
204
- Acícliques intra-repeticions: La seqüència de moviment és
acíclica en una mateixa repetició, però susceptible de
reproduir-se idènticament en repeticions diferents. Ex: balls de
saló, patinatge.
- Acícliques inter-repeticions: La seqüència de moviment
sempre és acíclica, tant en una mateixa repetició, com en
possibles repeticions diferents. Ex: una lluita de judo, una
jugada en esports d’equip.
c) Des del punt de vista educatiu, el que és important és establir la
“longitud” de la baula en funció del nivell d’aprenentatge motriu de cada
alumne. Això és, destacar una definició significativa de la baula
respecte de la seqüència de moviment a ensenyar. Encertar la idoneïtat
de la partició d’una seqüència de moviment en baules, de les moltes
possibles, en funció de criteris realment pedagògics i d’aprenentatge o
seguint la guia dels Factors del canvi quantitatiu que l’expliquen.
d) Insistir que la definició significativa de les baules s’esdevé
primordialment en les seqüències d’associació rígida, en funció de
l’estudi concret del moviment a realitzar (elements propioceptius) i
no tant pels elements exteroceptius que puguin existir. O bé, en
seqüències d’associació canviant, en la relació sincronitzada dels
elements exteroceptius amb els propioceptius que les conformen.
e) Emfatitzar, en el doble paràmetre tèmporo-modal de la relació
d’ocurrència que enllaça les baules, una doble possibilitat
d’aprenentatge. La primera, que defensa la construcció paulatina de la
seqüència deslligant, al principi, la temporalitat que han de presentar les
baules del moviment per, en una segona fase, ensenyar la seqüència
motriu en la seva temporalitat adient (només possible en seqüències
d’associació rígida). La segona possibilitat, defensa la construcció
sincrònica del paràmetre modal i temporal d’acord amb les exigències
reals de la seqüència des del principi de l’ensenyament motor.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
205
Ep E Ep E Ep E Ep E Ep E Ep E... Fase A Fase B Fase C Fase D Fase E Fase F...
t1 t2 t3 t4 t5 t6
Figura 61. Seqüència de Moviment Cíclica (Associació Rígida): la braçada de crol segons
James E. Counsilman (1968), en Luttgens i Wells (1985).
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
206
3.3.5. EL TEMPS: PARÀMETRE DISTINTIU DE LA SEQÜÈNCIA DE
MOVIMENT HUMÀ
3.3.5.1. El paràmetre Temporal i la Seqüència de Moviment.
El paràmetre temporal distingeix el comportament motor humà respecte del
comportament cognoscitiu. És el paràmetre que distingeix l’aprenentatge motor
i esportiu de l’aprenentatge lingüístic i tradicionalment acadèmic. Però és prou
difícil definir que és el temps. Sant Agustí (2002) deia que si ningú no li
preguntava, ell sabia què era el temps i l’entenia; però que si havia d’explicar-
ho a qui li preguntés, aleshores no ho sabria fer entendre. Explicar què és el
temps genera dubtes, potser lligats a la seva pròpia naturalesa existencial: el
temps present en el que actuem és pràcticament instantani. Un sospir.
Recordant la fletxa del temps de Hawking (1988, 2001), tota la nostra activitat
actual passa incessantment cap al passat que ja no és o es projecta sobre el
futur que encara no ha estat. El passat s’allunya i el futur s’esdevé aprimant
l’existència del present, convertint-lo en fugaç. Convertint-lo en el moment
actual d’acció i d’èxit.
El temps es percep sense tenir un sentit específic que l’analitzi; el temps no es
percep igual com es percep la sensibilitat exteroceptiva visual, tàctil, olfactiva o
la sensibilitat propioceptiva, que hi presenten analitzadors sensorials específics.
Almenys, no es percep el temps com es percep una olor o un so. L’ésser humà
no té un analitzador fisiològic del temps. El temps fuig de la sensibilitat humana
habitual que pretèn mesurar-lo amb múltiples artefactes i rellotges enginyats
per la cultura per atrapar aquest factor físic immaterial. Tot i que els models
explicatius neurofisiològics apunten a l’existència d’un “rellotge intern”, parlant
en llenguatge metafòric, la realitat és que el que percebem no és el temps en
sí, sinó els canvis que succeeixen entre dos esdeveniments diferenciats en un
lapse temporal determinat (Roca, 1990, 1998). Gibson (1979), citat per Roca
(1999), fou qui apuntà que no és el temps el que es percep, sinó que són els
canvis en les coses que succeeixen les que reporten una idea de temps.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
207
Així, si percebre el temps és percebre el canvi en les coses que succeeixen,
això significa que percebre el temps és com percebre diverses baules
associatives seriades seqüencialment: seqüència motora o cognoscitiva. Aquesta concepció comportamental de la temporalitat es diferencia de
l’enfocament disposicional i organocèntric que es troba en aquells autors que
cerquen dins del cos unes anomenades capacitats de percepció temporal que
explicarien aquesta percepció absent de sensorialitat.
3.3.5.2. Temps Condició d’Execució i Temps Criteri d’Èxit.
Es poden diferenciar dos tipus de temporalitats en les construccions
psicològiques motores:
Condició d’Execució.
Existeix un temps que acompanya l’individu des que neix; conta els anys què
passen, marca l’edat d’anar a votar, quan es pot sortir de nit, quant dura un
programa de tv, el timming horari habitual, la durada d’una confrontació
esportiva i les seves parts. Aquest temps s’anomena Condició d’Execució,
però es situa al marge de la mateixa. Els esdeveniments humans, els objectes
o els fenòmens físics estan subjectes, com tota la resta de fenòmens de la
naturalesa al temps com a Condició d’Execució. De forma explícita o tàcita,
sempre es disposa d’un temps per fer les coses; tots els successos comencen i
s’acaben, tenen un principi i un final. Aquest temps que acompanya el devenir
de les accions està marcat des dels tres entorns adaptatius, provocant les
diferències individuals de condicionament temporal a la vida, de percepció de
durades i velocitats, o de coneixement de les múltiples regulacions horàries
culturalment convingudes. Biològicament, hom s’ha d’ajustar a les regularitats
temporals de la vida, els diferents intervals d’infància, adolescència, maduresa i
gent gran; la latència de resposta del sistema nerviós després de l’aparició d’un
estímul, o els canvis del desenvolupament i creixement corporal.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
208
Físicament, la quotidiana vivència del temps ens ensenya la limitació de la
durada d’un salt per l’atracció gravitatòria, el fregament diferencial dels peus en
el sòl que permet avançar amb major o menor rapidesa, mirar els cotxes que
s’apropen abans de creuar el carrer, els ritmes musicals o les inclinacions del
terreny que exemplifiquen, en definitiva, la vivència de la durada i la velocitat.
Tot i que els físics teòrics parlin d’un temps dúctil que es pot corbar i estirar, la
vida quotidiana allunyada de la velocitat de la llum no permet ni tan sols
imaginar aquestes situacions. Finalment, el temps pot estar marcat socialment,
per la convencionalitat grupalment acceptada en totes les distribucions horàries
imaginables que crea la cultura, com són les distribucions temporals de joc dels
diversos esports. El vessant social del temps acorda múltiples intervals
arbitraris d’acció i d’interacció com a Condicions d’Execucions acceptades pel
grup. El temps que “acompanya” tots els àmbits de la vida i de la cultura de
l’ésser humà, imposant pautes i hàbits.
Criteri d’Èxit de l’Execució.
Però existeix un altre tipus de temporalitat qualitativament diferenciada de
l’anterior. A vegades, el temps no es conforma a acompanyar la travessa vital
dels humans, determinant lapses, períodes o cicles. A vegades el temps no es
conforma a ser una condició de l’execució humana, sinó que s’infiltra
intensament en ella quan aquesta necessàriament es presenta vinculada a
orígens estimulatius diferenciats en la construcció associativa. La motricitat
humana és el cas paradigmàtic. És així que el temps dóna especificitat a la
seqüència de moviment humana genèrica o esportiva. El temps esdevé Criteri
d’Èxit del comportament motor quan s’està en el lloc i en el moment oportú no
per atzar, sinó per la fina lectura de la situacionalitat present i en qualsevol
finalitat adaptativa: tant per percebre com per entendre’s en el moviment. No és
un temps que acompanya, és el temps que conforma essencialment; el temps
que aprèn el jugador o l’atleta esportivament intel·ligent. Aquesta temporalitat
va necessàriament lligada al moviment, manifestant-se en la resolució d’un
bloqueig, en la paret futbolística o en l’intercepció d’una passada. També en
els moviments que genera l’individu per relacionar-se amb l’entorn físic, les
més variades tècniques esportives i habilitats quotidianes.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
209
El jugador o l’atleta es converteix en un autèntic rellotge que mesura el criteri
d’èxit temporal. El jugador és el rellotge que porta el timming adequat a cada
acció. Un rellotge humà bastit en la construcció psicològica ontogenètica. El
temps que permet anticipar el futur, i establir l’èxit de les seqüències de
moviment en ell construïdes.
Aquest és el temps que descriu el paràmetre temporal de la Seqüència Motriu
entès com la durada de les diferents baules associatives que la conformaven.
La motricitat humana destaca la presència temporal de les associacions, exigint
un saber fer i un saber quan fer.
3.3.5.3. Criteri d’Èxit temporal i la Relació d’Ocurrència.
El Criteri d’Èxit adequat a la seqüència de moviment es troba en la relació
existent entre la durada temporal de les associacions d’elements reactius
propioceptius i l’ajust perceptiu a les característiques de l’entorn físic
(Percepció) o a l’ajust social a les característiques convencionals de l’entorn
(Enteniment). Existeixen dos tipus diferenciats de Criteri d’Èxit Temporal en
funció dels nivells funcionals que defineixen el comportament motor associatiu:
Temporalització.
Es defineix la TEMPORALITZACIÓ com l’ajustament del moviment a la durada
constant i regular dels elements reactius en cada repetició. Així doncs,
parlarem de Temporalització en la Seqüència Rígida de moviment, conformada
pels Moviment Cíclics i Acíclics intra-repetició. Permeten la programació
temporal prèvia de la seqüència de moviment; l’anticipació temporal del
moviment, preveure’l. Per cada repetició successiva, inter-repeticions, es
compleix:
Únic Temps Criteri d’Èxit = Únic Temps Condició d’Execució
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
210
El temps criteri d’èxit condiciona totalment el temps condició d’execució. De fet,
no existiria el temps condició d’execució de no existir el temps criteri d’èxit, ja
que la temporalitat de la seqüència està garantida pel necessari moviment del
subjecte en un entorn físic constant i regular tant a nivell modal com temporal,
o pel seu ajust a durades totalment fixes i regulars com succeeix en el
seguiment d’un ritme musical. Repeticions consecutives de la mateixa seqüència, permeten un únic temps condició d’execució i sempre idèntic.
Això fa que la condició d’execució temporal, independentment que aquesta
respongui a criteris de màxim rendiment (el mínim temps possible) o a criteris
d’adaptació personalitzada a diferents ritmes d’execució, sigui pràcticament
constant Inter-repetició, o només sotmesa a variacions de condicionament físic
o d’estat fisiològic de l’organisme. Així, en córrer 100 mts en atletisme, sota un
criteri de rendiment, en un determinat moment de forma de l’organisme, o en
aixecar els pesos de l’halterofília o en seguir el temps total de durada d’una
composició musical a la qual ajustem diferents moviments (gimnàstica
esportiva al terra, aeròbic). En el cas del seguiment de Ritmes Musicals, la
durada de l’interval temporal sempre és idèntica i preveu la realització del
comportament motor.
No té cap sentit que el temps condició d’execució pugui posar límits al criteri
d’èxit, ja que el primer no existiria en absència del moviment del subjecte. De
fet, és evident que no es fa rellevant que el criteri d’èxit depengui exclusivament
del comportament motor del subjecte (entorns físics sense moviment o estàtics)
o de l’ajustament d’aquest comportament a ritmes aliens externs, ja que
sempre resultarà que la suma total de les diferents temporalitats que conformen
la durada del criteri d’èxit de la seqüència (paràmetre temporal), serà idèntica a
la suma total temporal que conformarà la Condició d’Execució.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
211
Sincronització.
S’entén per SINCRONITZACIÓ l’ajustament del moviment a la durada canviant,
moment a moment, dels elements reactius en cada nova repetició. La
Sincronització pertany a la construcció temporal de la Seqüència Canviant,
conformada pels Moviments Acíclics inter-repetició. No permeten la programació temporal prèvia de la seqüència perquè és impossible anticipar en el temps el moviment que és variable. No es pot fer una
previsió motora en el temps. Per cada repetició successiva, es compleix:
Diferents Temps Criteri d’Èxit × Únic Temps Condició d’Execució
El temps criteri d’èxit i el temps condició d’execució es presenten deslligats i
totalment independents. En aquests casos, es tracta de trobar l’ajustament
motriu necessari en l’entorn físic que canvia; trobar el moment oportú de fer
una determinada seqüència motora en la variació moment a moment de
l’entorn físic. La idea és de en quin moment de la condició d’execució es dóna
el moment precís de criteri d’èxit ajustatiu motor. Per tant, repeticions consecutives de la mateixa seqüència (una jugada de basquetbol, un atac de
judo...) presenten diferents temps criteri d’èxit de cada acció per a un mateix temps condició d’execució establert pel reglament (Durada de
l’encontre, temps d’atac...).
Així, pot ser que en la realització d’un bloqueig dins d’un determinada jugada,
o en la pròpia realització d’un sistema de joc grupal, el descobriment del
moment oportú per a realitzar l’acció propicia variï molt entre repeticions. De
fet, fins i tot pot succeir, com en el cas dels esports d’equip, que es doni la
oportunitat d’execució exitosa del moviment i que aquesta no sigui llegida o
interpretada pels jugadors, allargant innecessàriament la condició d’execució.
Un exemple rellevant és pensar que, quan s’efectua una passada, la velocitat
inicial i l’angle de la pilota, depenent de la nostra posició en el camp i de la dels
oponents, mai no és la mateixa.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
212
I, malgrat que en cada repetició s’efectuïn diferents passades, l’individu sempre
pot anticipar la recepció de la pilota. No obstant la variació, hi ha una
constància, una constància sobre un entorn canviant.
El deslligament entre el temps criteri d’èxit i el temps condició d’execució,
propicia que es puguin posar límits temporals com a condicionants d’execució
per tal de trobar el criteri d’èxit en aquella franja temporal que marqui el
reglament: 24” en basquetbol, passivitat en handbol...
La suma total de les diferents temporalitats que conformen la durada del criteri
d’èxit de la seqüència (paràmetre temporal), variarà en cada repetició, dins
d’una única Condició d’Execució.
3.3.5.4. Quadre resum de la Seqüència de Moviment Humà:
Criteri d’Èxit Temporal i Relació d’Ocurrència.
SEQÜÈNCIES DE MOVIMENT HUMÀ
RELACIÓ D’OCURRÈNCIA TIPOLOGIA CRITERI D’EXIT
Temps: Durada regularAssociació Rígida Mode: Presència fixa
Moviments Cíclics i
Acíclics Intra-repeticióTemporalització
Temps: Durada variantAssociació Canviant Mode: Valors canviants
Moviments
Acíclics Inter-repeticióSincronització
Figura 62. Quadre resum de la Seqüència de Moviment Humà.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
213
3.4. Finalitat del Comportament Associatiu Motor: Percepció i Enteniment Tèmporo-Modal
L’explicació del Comportament Motor Associatiu, des del punt de vista
qualitatiu, ha diferenciat el comportament biològic del psicològic en parlar de la
Materialitat i de la Forma i ha justificat els paràmetres modal i temporal que
caracteritzen la construcció ontogenètica de seqüències motores. Aquesta
revisió quedaria incompleta si no s’atengués a l’explicació de la Finalitat
adaptativa amb la qual es conclou aquest capítol. La tesi s’endinsa, en aquest
punt, en la vinculació adaptativa del moviment als diferents medis que
conformen el ser individu. Seguint el Model Teòric Funcional de referència,
s’entén per Finalitat, o causa final en un plantejament de Model de Camp,
l’ajustament o adaptació al medi en virtut del qual es dona l’associació
psicològica. D’aquesta manera, el model ens presenta, recordem-ho, les
següents possibilitats d’ajust psicològic:
• Condicionament, ajust a les condicions de vida particulars de l’individu,
• Percepció, ajust a l’entorn físic-químic que envolta l’individu,
• Enteniment ajust a l’entorn convencional i arbitrari de la societat.
Al mateix temps, els tres àmbits d’ajust presenten la possibilitat de la doble
presència dels paràmetres modal i temporal que expliquen el moviment humà
descrit. S’obviarà les possibles seqüències de moviment per Condicionament,
per què no es fan necessàries per explicar funcionalment el Comportament
Tàctic que esdevé l’objectiu últim de la present tesi, ja que el fenomen de la
Tàctica, com es demostrarà en els següents capítols, no s’adscriu a un entorn
adaptatiu per preservar la vida de l’individu. El Comportament Tàctic s’
explicarà per l’ajust motriu als entorns perceptius i/o d’enteniment, però no en
l’entorn del Condicionament.
Es vol insistir, però, que, malgrat aquest àmbit ajustatiu biològic s’allunya de
l’objectiu de la tesi, no ha de fer pensar al lector que no es puguin explicar
múltiples seqüències de motricitat humana per Condicionament:
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
214
conductes motores d’evitació i de fugida per condicionament tèmporo-modal
aversiu poden referenciar-se en la bibliografia (Roca, 1999). D’altra banda,
tampoc es farà referència en els capítols de finalitat, als condicionaments que
poden incidir en l’acció motriu del subjecte i que es donen paral·lels al mateix
comportament motor en forma de determinants eficients o d’integracions de
funcions, tal com l’emocionalitat que pot acompanyar al joc, les relacions
afectives o la por a errar algun moviment (Goleman, 1997).
Es dedicaran, doncs, els següents capítols (nº 4 i nº 5), a l’estudi i explicació de
les seqüències de moviment vinculades a la Percepció o ajustament a l’entorn
físic en una primera instància, i, a continuació, a l’explicació de les seqüències
de moviment vinculades a l’Enteniment o ajustament a l’entorn convencional i
arbitrari de la societat i de la cultura. Per últim, el darrer capítol (nª 6) dedicat a
les finalitats, esdevindrà la vinculació de les cognicions en la construcció de les
seqüències de moviment. Estrenyent el cercle al voltant de l’objecte d’estudi de
la Tàctica Esportiva, els següents capítols conduiran el lector des del concepte
perceptiu de la Tècnica i al concepte cognoscitiu d’Estratègia.
Percepció Tèmporo-Modal: L’Acció Motriu d’Ajustament Físic. La Tècnica Esportiva. (Capítol 4) Enteniment Tèmporo-Modal: La Interacció Motriu d’Ajustament Social. La Tàctica Esportiva. (Capítol 5)
Enteniment Modal: Llenguatge i Interacció Cognoscitiva. La Estratègia Esportiva. (Capítol 6)
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
215
3.4.1. ACCIÓ, INTERACCIÓ I COGNICIÓ (Fig. 63)
FINALITAT AJUSTATIVA
PERCEBRE (Entorn Físic)
ENTENDRE (Convencionalitat Social)
INTERACCIÓ
Tipologies de les Finalitats ACCIÓ
INTERACCIÓ MOTRIU
INTERACCIÓ
COGNOSCITIVA
COGNICIÓ
Representació Gràfica
t
t
t
t
Relacions Interpersonals
No Necessàries No
Paràmetres
Temps i Mode Mode
Sensorialitat
Manifesta: E (Exteroceptiva) i Ep (Propioceptiva)
E i En (No Manifesta en les Cognicions)
Definicions d’Aprenentatge
APRENENTATGE MOTOR
APRENENTATGE COGNOSCITITU
Comportament psicològic
Moviment
Llenguatge
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
216
Vinculades al comportament psicològic associatiu humà, es poden definir
quatre tipologies diferenciades de finalitats ajustatives. Noti’s que no tan sols
s’explicaran les finalitats que impliquen la percepció del moviment, sinó també
aquelles que, sense implicar-lo, serveixen a nivell lingüístic per a la seva
construcció associativa, tal i com desenvoluparà la tesi (Enteniment
Cognoscitiu). Aquestes tipologies de les finalitats ajustatives són:
ACCIÓ: Comportament motor d’ajustament físic-perceptiu que realitza un
subjecte isolat. Un subjecte isolat, en el sentit de no haver de construir llur
comportament motor en relació d’altres subjectes, que hagués d’implicar
l’aparició de les convencionalitats socials. No en el sentit que diversos
subjectes puguin desenvolupar diverses accions motrius, però independents
entre elles i sense relació, en un entorn social i en companyia d’altres
subjectes. Exemples: Llançar, saltar, córrer.
En l’Acció, l’associació psicològica es representa per E—Ep, entenent E com
elements reactius que provenen exclusivament del comportament físic.
L’estimulació que provoca la resposta exteroceptiva pertany al món físic, i
aquest ha de mantenir relació d’ocurrència amb l’estimulació propioceptiva
pròpia de la seqüència de moviment humà. Al mateix temps, aquesta
presentació estimulativa exteroceptiva podia mantenir-se constant en la
construcció de la propioceptivitat (seqüències cícliques i acícliques intra-
repetició), o bé variar moment a moment (seqüències acícliques inter-repetició).
Certament, també es poden definir seqüències de moviment humà molt
específiques en l’associació Ep—Ep, en les quals els elements que mantenen
relació d’ocurrència pertanyen exclusivament a la sensorialitat propioceptiva.
Evidentment, aquests comportaments motors són només possibles en un
individu isolat, ja que no pot rebre cap altra informació per a la construcció de
llur moviment, que les relacions d’ocurrència de la seva propiocepció. Però no són accions. Tot i la coincidència de l’individu isolat de convencionalitats
socials, el moviment no es dóna per la finalitat ajustativa física (elements E
provinents del comportament físic), ni tampoc existeix temporalitat criteri d’èxit.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
217
INTERACCIÓ MOTRIU: Comportament motor d’ajustament convencional i
entenimentat d’un subjecte en actuació coordinada amb altres subjectes. És
necessari que, en la construcció del comportament motor del subjecte,
s’impliquin les relacions motrius amb d’altres subjectes; això és, l’aparició de
convencionalitats socials que relacionin el comportament motor del subjecte en
la xarxa d’enteniment motor que es desenvolupi. Exemples: Esports d’Equip,
Esports de Lluita, Curses.
En la Interacció, l’associació psicològica es representa també per E—Ep, però
entenent E com elements reactius que provenen necessàriament del
comportament convencional social. L’estimulació que provoca la resposta
exteroceptiva pertany al món social que lliga els comportaments motors dels
individus en unes coordinacions determinades no reduïbles només a lleis i
comportaments de caràcter físic. Són aquests elements E, vinculats a la cultura
i a les xarxes de relacions humanes, els que han de mantenir relació
d’ocurrència amb l’estimulació propioceptiva pròpia de la seqüència de
moviment humà. Igualment a les accions, aquesta presentació estimulativa
exteroceptiva pot mantenir-se constant en la construcció de la propioceptivitat
(seqüències cícliques i acícliques intra-repetició), o bé variar moment a moment
(seqüències acícliques inter-repetició).
Per tant, la presència comportamental motriu en aquestes dues finalitats
ajustatives del subjecte , implicarà:
1. La presència d’una construcció associativa en el doble paràmetre: les
característiques d’estimulació i la temporalitat criteri d’èxit. La diferència
rau exclusivament en la finalitat ajustativa, no en els paràmetres: hi ha
tempo-modalitat en l’ajustament físic i també en l’ajustament social.
2. La presència necessària d’elements reactius propioceptius en
l’associació.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
218
Aquestes dues tipologies de finalitats ajustatives que impliquen al
comportament motriu humà, configuren el que en la psicologia clàssica
s’anomena APRENENTATGE MOTOR. I, lògicament, seran les finalitats
ajustatives centrals i prioritàries en el desenvolupament de la tesi.
INTERACCIÓ COGNOSCITIVA: Comportament lingüístic d’ajustament
convencional i entenimentat d’un subjecte en actuació coordinada altres
subjectes. Exemples: parlar interactiu, llenguatge gestual.
La Interacció Cognoscitiva, l’associació psicològica es representa per E—E,
entenent E com elements reactius exteroceptius que provenen exclusivament
del comportament social arbitrari i convingut que s’esdevé necessari per
permetre la relació coordinada entre subjectes. Aquests elements reactius són
els que evidencien el llenguatge com a comportament bàsic de la interacció,
manifestant-se com un so, en l’exemple més genuí del parlar interactiu, o en la
gesticulació (elements propioceptius) en el llenguatge per a deficients auditus.
És essencial entendre que l’associació psicològica es construeix en la relació
d’ocurrència dels elements reactius emesos pels subjectes que es coordinen
lingüísticament amb els elements reactius emesos pel propi subjecte; també
que no s’ha de concebre el llenguatge com l’afrontament d’un jo amb els altres.
El llenguatge és un comportament psicològic associatiu que realitza el subjecte
amb elements reactius generats per ell mateix en relació d’ocurrència amb els
elements reactius generats per l’entorn social. Només així es pot concebre, al
mateix temps, la necessitat que la base sensorial d’aquests elements reactius
s’hagi de fer manifesta per tal de fer-los evidents als subjectes que es
coordinen i que, al mateix temps, es presenti en el doble paràmetre modal i
temporal que representa la interacció social amb els altres.
COGNICIÓ: Comportament lingüístic d’ajustament convencional (llenguatge i
pensament) d’un subjecte isolat d’actuació coordinada amb els altres.
Exemples: Aprendre i referir sabers, pensar, parlar, llegir.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
219
Contràriament a la Interacció cognoscitiva, els elements reactius que
configuren les cognicions no sempre són manifestos, com ho són la
sensorialitat exteroceptiva (E) i la sensorialitat propioceptiva (Ep). En les
cognicions, sovint, els elements reactius que construeixen l’associació
psicològica són no manifestos (En). El llenguatge s’entén com un
comportament psicològic amb finalitat social que permet els subjectes parlar i
pensar la realitat sense tenir aquesta present. El llenguatge entès en la Funció
Substitutiva a què feia referència Ribes (1990). Si hom observa l’evolució en la
construcció del llenguatge en els infants, s’adonarà que en les primeres
nominacions de la parla incipient, la realitat hi està en contacte: així, es diu
“taula” assenyalant l’objecte a que es refereix o un dibuix que la representa. Els
elements reactius d’aquesta parla incipient són ambdós exteroceptius i, per
tant, totalment manifestos (E—E). De fet, el mateix dibuix ja és un llenguatge
gràfic que també serveix per substituir la realitat, com els dibuixos i esquemes
de les representacions tàctiques en els esports col·lectius.
Quan s’evoluciona en l’adquisició del llenguatge, l’individu l’aprèn a utilitzar
sense necessitat de referir-lo a la realitat immediata. L’individu parla o llegeix o
escriu desvinculant-se dels elements exteroceptius que la realitat de l’entorn
físic li proporciona; l’individu, aleshores, només necessita dels elements
reactius del propi llenguatge per construir les associacions psicològiques (el so
de la parla, els fonemes impresos de la lectura o de la escriptura).
Finalment, el llenguatge es fon en el pensar. El pensar com a llenguatge absent
de competències vocals, sense que ho senti ningú, sense elements sensorials
exteroceptius manifestos. El pensar entès com a parla no manifesta. Així es
justifica que les cognicions presentin elements reactius no manifestos (En) en
la seva construcció associativa, que no vol dir absència de sensorialitat
reactiva. Tant quan es pensa com quan es parla existeix activitat
neurofisiològica i aquesta és la base de la construcció associativa lingüística,
malgrat que no es faci evident sensorialment (En—En).
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
220
Es conclou que l’ésser humà, cognoscitivament, mitjançant el llenguatge del
pensament, aprèn a realitzar els sabers en diferents maneres del continuum
manifest - no manifest, i que és precisament el funcionalisme associatiu
psicològic el que determina el funcionalisme reactiu biològic específic de cada
individu (neuroplasticitat).
Els elements reactius de les cognicions, desvinculats de la realitat mitjançant el
llenguatge, no presenten el paràmetre temporal com a criteri d’èxit: no es fa
necessària la coincidència temporal en relació a l’exteroceptivitat de l’entorn
físic ni en relació a la coordinació social amb altres subjectes. S’afegeix que
les cognicions possibiliten l’individu a fer comportaments tècnics o tàctics sense
fer-los motriument, obrint l’àmbit d’aprenentatge que es coneix com a Pràctica
o Entrenament Mental i Pràctica Imaginada.
L’absència comportamental motriu en aquestes dues finalitats ajustatives del
subjecte, implicarà:
1. En l’Enteniment, el que diferencia la Interacció de la Cognició és
l’absència en aquesta última del paràmetre temporal, o sigui, l’absència
de criteri d’èxit ajustatiu.
2. L’absència d’elements reactius propioceptius en l’associació. Si no es
consideren els comportaments motors tònics, estàtics o posturals,
sempre presents en l’activitat humana, i la motilitat específica dels
òrgans de fonació i la musculatura lingual que permeten l’emissió de
sons i la parla, les cognicions són independents del comportament motor
fàsic, dinàmic o cinètic de l’individu humà. De fet, es donen cognicions
sense necessitat de la motricitat com és el cas del pensar.
Aquestes dues Finalitats ajustatives que impliquen al comportament lingüístic
humà, configuren el que en la psicologia s’anomena APRENENTATGE
COGNOSCITIU, que, tot i no ser l’objectiu essencial de la tesi, són conceptes
necessaris per desenvolupar posteriorment el concepte d’Estratègia i per al
següent desenvolupament de l’Educació Tàctica.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
221
En línies generals, la Interacció es diferencia de la resta de finalitats ajustatives
per la presència en la construcció psicològica del subjecte, d’altres subjectes
amb qui coordinar el seu comportament. Com a conseqüència,
independentment que la interacció sigui motriu o cognitiva, sempre s’haurà de
construir en la temporalitat, criteri d’èxit, necessari per a la coordinació amb els
altres.
SUBJECTE ES RELACIONA AMB EL MEDI
MOVIMENT LLENGUATGE
Accions Cognicions Interaccions Motrius Interaccions Cognoscitives Figura 64. El subjecte es relaciona amb el medi pel Moviment i pel Llenguatge.
En resum, el subjecte humà es projecte al món mitjançant el Moviment i el
llenguatge, essent aquestes finalitats adaptatives ontogenètiques gens
independents entre ambdues. Tot el contrari. El llenguatge influeix en les
seqüències de moviment durant tot el procés educatiu, en la ontogènesi de les
seqüències de moviment i, mitjançant les cognicions es permet la substitució
del propi moviment per la Pràctica Imaginada i la Pràctica Mental. També
existeixen relacions a la inversa, ja que es pot utilitzar el moviment com a
llenguatge expressiu de diferents sentiments a través de l’educació corporal i,
al mateix temps, esdevenir un llenguatge específic en la gestualitat
convencional del parlar per a sord-muts (Integració Funcional).
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
222
3.4.1.1. Acció: Comportament Motor en l’Entorn Físic.
La construcció associativa del comportament motor en relació a l’entorn físic
s’esdevé pel subjecte en relació al medi físic i als objectes:
Comportament Motor del subjecte en relació a l’Entorn Físic (Medi i Objectes)
El subjecte no estableix relacions exclusivament amb les característiques
d’estimulació estàtiques de l’entorn físic, les pot establir també en relació als
canvis temporals que es donen en aquest entorn i que remeten al concepte de
moviment físic. D’aquesta manera, l’acció pot desenvolupar-se en dos entorns
físics diferenciats, tot i que no són rellevants des del punt de vista funcional:
a) Comportament Motor sobre dimensions estàtiques de l’entorn físic: textura,
tamany, forma, pes, densitat, color dels objectes i del medi.
b) Comportament motor sobre dimensions dinàmiques de l’entorn físic:
moviment físic parabòlic dels objectes en vol, totalment explicables en
funció de l’angle de sortida i de la velocitat inicial, i moviments de la
naturalesa (onatge del mar, aigua que llisca pels rius, direcció del vent).
L’Acció, però, s’entén independentment que siguin medis físics i objectes els que
es moguin, o bé sigui el propi subjecte en llur acció motriu, el que generi el
moviment. En ambdós casos es parla d’ajustament, quant a les modalitats
d’estimulació i quant al temps, en aquesta construcció psicològica que
s’anomena genèricament moviment humà.
La percepció del moviment dels objectes i dels medis físics que envolten el
subjecte, no sempre, de forma necessària, implica la generació de comportament
motor associatiu per part del subjecte.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
223
Evidentment, aquest pot conformar-se percebent el moviment en una actitud
estàtica o postural que no impliqui seqüències de moviment expressament
construïdes per a relacionar-se amb el moviment percebut.
Un subjecte que corre, s’ajusta perceptivament a una condició física essencial: a
les dimensions estàtiques del medi sobre el qual ell mateix genera el moviment.
Aquest moviment s’explica exclusivament per la seva relació amb el món i les lleis
físiques: així, el fregament dels peus damunt del terra, la força de cada gambada,
l’impuls de braços poden explicar perfectament la generació i ajustament del
moviment del córrer en l’individu. Aquestes mateixes variables poden canviar de
valor segons les pròpies cognicions de l’individu i el resultat de llur execució.
D’aquesta manera, pot canviar la força de cada gambada segons el seu criteri,
però l’explicació última de l’ajustament perceptiu del moviment de córrer segueix
sent un criteri físic. D’igual manera succeeix amb el saltar o el caminar. Altra cosa
seria haver d’ajustar-se a d’altres característiques d’estimulació, com la musica
que ballem o haver d’ajustar-se a moviments físics aliens al comportament motor
del subjecte, com la intercepció d’un objecte. Però, en tot cas, la musica i la
trajectòria parabòlica que descriu un objecte també són explicables per les lleis
físiques i, per tant, no traeix el concepte de moviment físic.
Síntesi de l’Acció:
DEFINICIÓ: Comportament Motor associatiu inserit en l’entorn físic, en
consistències relacionals sobre medis o objectes que només responen a les lleis
de la física.
EXEMPLE: L’autopassada d’un subjecte, enfront d’una paret, amb una pilota. El
subjecte estableix consistències relacionals exclusivament amb les dimensions
físiques de l’entorn, estàtiques (distància respecte de la paret, elasticitat, pes,
tamany i forma de la pilota que llança i rep) i dinàmiques (el vol de la pilota). L’èxit
de l’acció depèn exclusivament del subjecte isolat de convencionalitats socials en
aquest moviment. La paret li retornarà amb èxit la pilota en funció del seu
comportament motor inserit en el món físic.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
224
3.4.1.2. Interacció: Comportament Motor en l’Entorn Social.
La construcció associativa del comportament motor en relació a l’entorn social
s’esdevé pel subjecte en relació a d’altres subjectes en una xarxa de
convencionalitats:
Comportament Motor del subjecte en relació a l’Entorn Social (Subjecte/s)
És fonamental entendre que el comportament motor associatiu del subjecte
queda lligat amb el d’altres subjectes per la xarxa de convencionalitats que
conformen les relacions d’ocurrència. És aquesta la comprensió que cal fer de
l’Entorn Social: individus que lliguen els seus comportaments motors per
convencionalitats arbitràries. Com s’explicava anteriorment, es podria pensar en
diversos individus fent accions motrius independents, però en grup social. Però
aquest no seria l’entorn social que determina la Interacció.
Sobre les lleis físiques explicatives de cada segment de la seqüència de
moviment, s’hi afegeix la convencionalitat arbitrària que canvia el significat de
cada canvi de ritme, de cada salt, de cada moviment. La convencionalitat
acordada en la interacció trenca la determinació del moviment respecte de
l’entorn físic: la cultura determina el que és físic i permet entendre’s. Però
l’Acció, entesa com a comportament motor en relació a l’entorn físic, sempre hi és
present:. L’Acció pertany a la Interacció; la Interacció es construeix sobre Accions.
Aquesta és la idea d’Integració Funcional que s’explicarà en el següent apartat
d’aquesta tesi (Interacció = Acció + Entorn Social (Subjectes/s))
Els trets essencials remeten al moviment d’un subjecte coordinant-se amb
d’altres: la direcció, sentit i velocitat de les trajectòries possibles del moviment,
obeeixen a convencionalitats d’actuació (jugar a basquetbol, ballar en grup...).
Subjectes interactuant quant a comportaments motors.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
225
En els entorns interactius, però, el subjecte que corre s’ajusta en l’enteniment: el
moviment que ell mateix genera en relació a les convencionalitats socials de la
relació amb els altres. Aquest és el moviment que no s’explica exclusivament per
lleis físiques, ja que els acords grupals de la interacció canvien el significat
merament perceptiu de la seqüència per convertir-la en coneixement o
interpretació. Els mateixos moviments dels subjectes en els entorns interactius,
no són explicables per les mateixes variables dels moviments físics dels
subjectes (força de la gambada, fregament dels peus...), sinó que es fa
necessària la convencionalitat relacional que dirigeix la coordinació entre els
subjectes.
Síntesi de la Interacció:
DEFINICIÓ: Comportament Motor associatiu inserit en l’entorn social, entès com
consistències relacionals entre subjectes lligats per convencionalitats arbitràries.
Els moviments dels individus implicats resten lligats per les convencionalitats no
explicables per les lleis de la física.
EXEMPLE: La passada entre dos subjectes esdevé un exemple prototípic
d’aquest tipus de moviment, i potser, dels més senzills de presentar. El vol de la
pilota, després de la seva emissió, s’explica exclusivament per l’angle i la velocitat
de sortida, com les accions. Però l’entorn interactiu on està inserida la passada
explica el perquè d’aquell determinat angle i aquella velocitat inicial, en funció
d’una convencionalitat de col·laboració entre companys d’un mateix equip. També
podria haver estat una convencionalitat de perjudicar al receptor, i escollir angles i
velocitats d’emissió diferenciats en funció dels acords establerts per l’activitat.
Contràriament al subjecte que feia una autopassada contra la paret, on el retorn
de la pilota depenia només del rebot d’aquesta contra la paret, en el cas de la
passada entre dos subjectes, el retorn de la mateixa només pot existir sempre i
quan existeixi l’acord de col·laboració entre ambdós subjectes. En tot cas, la pilota
no hauria de ser-li forçosament retornada, com fa sempre la paret en l’acció. Les
dimensions físiques no expliquen per si soles el comportament motor de la
passada; la xarxa de convencionalitats determina l’entorn físic i el torna a explicar.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
226
3.4.1.3. Finalitat i Temporalitat.
Sembla evident, doncs, comprendre que la temporalitat lligada a les
interaccions amb els altres, signifiquin un criteri d’èxit de les seqüències
motores o cognoscitives: sempre cal interactuar en un moment òptim per tal
que el comportament sigui exitós. Cal fer coincidir el comportament interactiu
amb “quelcom” a nivell temporal per tal que sigui acceptada com exitosa. A
nivell d’enteniment, la interacció motriu o cognoscitiva identifiquen el criteri
d’èxit temporal en el saber moure’s en la convencionalitat que lliga les
coordinacions amb els altres, saber escollir el moment òptim per intervenir en
cada ocasió del comportament de la relació amb els altres.
Més difícil, potser, resulta diferenciar la temporalitat en absència de la
interacció. O sigui, la temporalitat lligada a l’Acció o a la Cognició, recordant
que la primera manté el criteri d’èxit de les seqüències interactives, però que la
segona certifica la temporalitat només a nivell de condició d’execució, quan els
paràmetres d’ajust són modals. L’Acció ha de presentar el mateix criteri d’èxit
de les interaccions en relació amb el saber fer en un moment determinat òptim
pel comportament motor, criteri que no abasta les cognicions, que lliguen la
seva temporalitat exclusivament com a condició física d’ajust.
Si s’observen les següents seqüències, la primera cognoscitiva (referir un saber
o pensar-lo) i la següent d’acció perceptiva (un viratge de crol en natació), es
poden emfatitzar millor les diferències de temporalitat entre l’Acció i la Cognició: Figura 65. Cognició i Temporalitat Condició d’Execució.
En Josep intenta entendre la temporalitat...
t0 t1 t2 t3 t4 t5 t6 t7 t8 t9 t10 t11
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
227
... ... ...
│ │
t1 t2 t3 t4 t5 t6 t7 t8 t9 t10 t11
Figura 66. Acció i Temporalitat Criteri d’Èxit.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
228
Les anteriors representacions gràfiques referents a un saber cognoscitiu i a una
seqüència de moviment cíclica, clarifiquen nítidament la diferència entre la
temporalitat Condició d’Execució i la temporalitat Criteri d’Èxit. Existeix sempre un criteri d’èxit en la construcció psicològica quan l’origen dels estímuls que conformen els elements reactius de l’associació no pertanyen a un mateix medi. És el cas de les Accions i Interaccions motrius, en què els
elements exteroceptius que es generen en el medi, independentment del seu
comportament exclusivament físic o manipulat socialment per convencions,
s’han d’associar amb els elements reactius propioceptius generats en el
moviment del propi subjecte. En d’altres paraules, cal cercar necessàriament la
coincidència temporal entre la generació dels estímuls exteroceptius del medi
i la generació dels estímuls propioceptius orgànics i lligats al moviment del
propi subjecte. Igual succeeix amb les interaccions merament cognoscitives,
que també presenten la temporalitat criteri d’èxit en la seva construcció. En
aquest cas, estímuls exteroceptius del medi s’han de fer coincidir amb estímuls
exteroceptius generats pel propi subjecte. Talment, sempre que hi ha la
necessitat de fer coincidir temporalment estímuls dels elements reactius del
subjecte amb estímuls del medi, cal parlar de temporalitat criteri d’èxit de
l’associació psicològica.
En canvi, quan ambdós elements reactius pertanyen al mateix medi, la temporalitat que lliga l’acció es converteix exclusivament en condició d’execució. És el cas de les constàncies i configuracions modals descrites per
Roca (1999) com a percepcions mancades de l’element temporal en la seva
construcció, ja que només feien referència a les relacions d’ocurrència
establertes entre elements sensorials exteroceptius, els estímuls dels quals
pertanyen només al medi físic. D’igual manera, es reflecteix la temporalitat com
a condició d’execució en el sabers cognoscitius que s’han de referir
lingüísticament. Tal i com s’ha presentat anteriorment, aquestes cognicions
poden construir-se mitjançant elements sensorials exteroceptius (E) o bé sobre
elements sensorials no manifestos (En), però en les quals tots els estímuls
desencadenants de la reacció biològica s’originen en el propi subjecte.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
229
O sigui, els estímuls dels elements reactius que conformen les associacions
cognoscitives les genera sempre el propi individu, pertanyen a un mateix medi
orgànic i, per tant, s’esvaeix la necessitat de coincidència temporal amb
estímuls generats en un altre medi diferenciat.
Origen Estimulatiu de l’Element Reactiu Temporalitat
Finalitats Ajustatives
SUBJECTE MEDI
Associació Psicològica
ACCIÓ Ep E (físic) Ep—E
(moure’s)
INTERACCIÓ
MOTRIU
Ep E (social) Ep—E (moure’s)
TEMPORALITAT CRITERI D’ÈXIT
INTERACCIÓ
COGNOSCITIVA
E E (social) E—E (parlar interactiu)
TEMPORALITAT CONDICIÓ
D’EXECUCIÓ COGNICIÓ
E
En
E—E (parlar)
En—En (pensar)
Figura 67. Temporalitat Criteri d’Èxit, Temporalitat Condició d’Execució i Finalitat.
En conclusió, la Finalitat i la Temporalitat, lligades a les seqüències de
moviment i a les seqüències cognoscitives, queden determinades per:
a) Els elements reactius de la seqüència cognoscitiva es presenten independentment de la necessitat de coincidir temporalment amb res.
No hi ha quelcom físic que hagi de marcar una coincidència temporal
necessària, però tampoc existeix relació amb els altres que convertissin
la condició en criteri d’èxit pel fet de ser interacció convencional. En
canvi, els elements reactius de l’acció motriu (compostos de Ep i E) es
presenten relacionats necessàriament a nivell temporal. Així, si prenem
la fase 9 del comportament motor descrit (xoc dels peus amb la paret),
es comprèn que els elements reactius propioceptius que conformen
aquesta associació s’han de donar en el moment rellevant per fer un
viratge òptim amb la paret (estimulació exteroceptiva).
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
230
Hom entén que no hi ha èxit en l’acció si aquest compost estimulatiu que
conforma l’acció del viratge es dóna abans d’hora o més tard del
moment precís, no es podria acceptar.
Aquesta coincidència temporal necessària dels estímuls
propioceptius propis del moviment amb els elements exteroceptius de l’entorn són generalitzables per a qualsevol acció: córrer, caminar,
encendre un llum en la foscor, beure amb un got... De tota manera, la
coincidència temporal que transcriu el criteri d’èxit de l’acció, no sempre
és tan observable com un “xoc” contra una paret. El criteri d’èxit en una
seqüència d’acció motriu, coincidència Ep - E, pot aparèixer en
determinats moments del continuum del comportament motor i no en tota
la seqüència. Aleshores, es donen les relacions d’angle i velocitat
precisos en què es dona el moviment continu i del qual ens informen els
analitzadors sensorials propioceptius (Ep –Ep), com poden ser, reduint
molt la realitat, la seqüència motora de l’estil crol fins que aquesta toca
amb la paret. De tota manera, sempre apareix el vincle amb un estímul
físic extern per poder parlar de criteri d’èxit temporal. Només en la
possibilitat de descriure seqüències de moviment humà exclusivament
basades en associacions propioceptives Ep - Ep, el criteri d’èxit temporal
desapareixeria per passar a ser una condició d’execució idèntica a la
cognició (moviment intrasegmentari aïllat de l’entorn físic).
b) Tant per l’Acció com per la Cognició es poden descriure diferents
velocitats d’execució del comportament. La temporalitat criteri d’èxit
de l’Acció pot donar-se, lògicament, en diferents ritmes d’execució, però
malgrat això, sempre apareixerà la fase 9 de la seqüència de moviment
que ha de coincidir de forma òptima amb la paret. I aquest criteri d’èxit
es manté si el ritme d’execució de tota la seqüència és de 10 o de 15”.
El que sí que cal apuntar és la necessitat de mantenir temporalment la
proporcionalitat en les diferents fases del moviment, independentment
de la velocitat d’execució o ritme en què es realitzi.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
231
FASES (Baules del moviment)
Percentatge del temps total
Ritme 1 Ritme 2
Fase 1 5% 0.75” 0.5”
Fase 2 8% 1.2” 0.8”
Fase 3 8% 1.2” 0.8”
Fase 4 8% 1.2” 0.8”
Fase 5 6% 0.9” 0.6”
Fase 6 6% 0.9” 0.6”
Fase 7 10% 1.5” 1”
Fase 8 8% 1.2” 0.8”
Fase 9 12% 1.8” 1.2”
Fase 10 12% 1.8” 1.2”
Fase 11 7% 1.05” 0.7”
Fase 12 4% 0.6” 0.4”
Fase 13 6% 0.9” 0.6”
100% 15” 10” Figura 68. Proporcionalitat temporal d’una seqüència de moviment.
El manteniment de la proporcionalitat de les fases o baules de la seqüència
independentment de la velocitat o ritme d’execució, garanteix que sempre es tracti del mateix comportament motor i que no s’alterin les durades de
les associacions que la conformen. Lògicament, però, només en les
seqüències cícliques i acícliques intrarepetició es pot temporalitzar de
manera exacta aquesta proporcionalitat; la incertesa mateixa de les
seqüències acícliques interrepeticions construïdes en la sincronització
temporal, no permeten un treball específic de proporcionalitat temporal. O
sigui, cada seqüència de moviment en entorns de sincronia temporal són sempre nous comportaments motors. Es recorda, tal i com s’havia
plantejat en l’estudi de les baules de la seqüència motriu, que per a l’estudi
de la mateixa, la divisió temporal del moviment pot ser a l’atzar (divisió
proporcional en fases idèntiques), o en base a criteris educatius i
pedagògics, essent aquesta molt més recomanable, per donar rellevància a
les fases més importants de l’acció.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
232
També es poden descriure diferents velocitats d’execució del comportament
cognoscitiu lligat a la temporalitat condició d’execució. Així, i d’igual manera
que es feia en la taula anterior, es poden executar seqüències cognoscitives en
diferents ritmes: es pot llegir o parlar en diferents velocitats (velocitat lectora),
però aquesta temporalitat està exclosa de coincidència temporal exitosa en llur
realització.
c) Per últim, el lligam temporal de les accions, cognicions i, per
extensió, de les interaccions, ens marca uns llindars temporals
necessaris per a la possible execució de les seqüències. Dit d’altra
manera, el temps marca unes fronteres precises d’execució, per damunt
de la qual o per sota de les quals no és possible realitzar segons quins
comportaments. Llindars en l’ordre biològic (velocitat reactiva), físic (no
poder córrer 100 mts en 5”), i també en l’ordre social (llegir de forma
comprensiva alta velocitat).
COMPORTAMENT MOTOR ASSOCIATIU
MOVIMENT
DEL
SUBJECTE
ACCIÓ:
Entorn Físic
INTERACCIÓ:
Entorn Físic
+ Entorn Social
TEMPORALITZAR
SINCRONITZAR
Forma Finalitat Criteri d’Èxit
Temporal Figura 69. Comportament Motor Associatiu: Forma, Finalitat i Criteri d’èxit Temporal.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
233
En resum, no es requereix un temps de criteri d’èxit en la percepció de l’espai
tridimensional estàtic o en el coneixement de tot el saber científic contingut en
la cultura. Aquests representen aprenentatges exclusivament en el paràmetre
modal. El temps no és criteri d’execució del subjecte per jugar als escacs (llevat
del mínim gest tècnic per moure amb precisió una peça en el taulell) per recitar
les preposicions o per recitar l’alfabet (llevat també de la motricitat de fonació
lingüística que l’acompanya). Una seqüència cognoscitiva com recitar
l’alfabet, no presenta temporalitat criteri d’èxit; en cada interval que determinem
de temporalitat condició d’execució, no existeix moviment o coincidència
necessària amb l’entorn físic o social. No existeixen canvis posicionals que
necessàriament s’hagin de donar en una temporalitat d’èxit determinada.
Només es descriu la temporalitat condició d’execució marcada per un criteri
social d’acceptació que lliga les característiques d’estímuls en una durada
determinada que s’accepta com a correcta: recitar l’alfabet en un temps precís
que afavoreixi la seva comprensió. Cada fonema podria ser la baula de la
mateixa. En l’acció motriu, cal encadenar les associacions de la seqüència
d’una forma rellevant i única per tal que puguem considerar l’èxit i l’eficàcia de
la mateixa. Una seqüència motriu simple, com per exemple el córrer o el
viratge de crol, presenta temporalitat criteri d’èxit: en cada fase que es
determini s’hi observen els canvis posicionals que necessàriament s’han de
donar lligats en una temporalitat d’èxit determinada, que sol venir marcada per
criteris biomecànics.
Aquest apartat de la tesi ha recollit el pensament de Roca (1998) referent a la
diferència de finalitat ajustativa del comportament motor i la seva ineludible
vinculació al criteri d’ajustament temporal que el distingeix en el ser humà:
“... es posa de manifest que tant l’acció perceptivo-motriu com l’acció interactiva
amb els altres tenen el paràmetre temps com a criteri d’execució” (Roca,
1998a, p. 10).
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
234
3.4.2. INTEGRACIÓ FUNCIONAL I COMPORTAMENT MOTOR.
3.4.2.1. Concepte d’Integració Funcional.
L’estudi del Moviment Humà en qualitat, definitivament, permet entendre millor
el concepte d’Integració Funcional que s’explicava en el Marc Teòric de la
Psicologia Funcional. Roca (1999) aborda el concepte de la Integració
Funcional psicològica afirmant que l’anàlisi i explicació del comportament
concret d’un individu requereix comprendre la organització funcional psicològica
com un conjunt integrat d’ajustaments. Al mateix temps, cal insistir que la
individualitat psicològica mai no es presenta aïllada en els seus diferents
nivells, finalitats o paràmetres, sinó que el comportament concret és una
complexa integració funcional que, al seu torn, respecte la unitat de l’individu.
Un paràgraf de la seva obra pot ser il·lustrativa per al lector: “...moltes cadenes
motores estan construïdes per la necessitat d’adaptar-se perceptivament a
universos convencionals socials. Totes aquestes cadenes s’organitzen amb la
intermediació referencial o requerint la imitació, integrant el Parlar i el Percebre.
Exemples d’aquestes integracions són: pujar i baixar escales, prémer un
interruptor, conduir una bicicleta, vestir-se, despullar-se, escriure, puntejar i tots
els aprenentatges perceptius de l’esport” (Roca 1992, p. 299).
La realitat del comportament psicològic en el funcionalisme individual no es
presenta de forma deslligada. Al contrari, en tots els esdeveniments
comportamentals humans, es dóna el fenomen de la integració funcional, quan el subjecte actua (o interactua) atenent a diverses finalitats adaptatives
biològiques, perceptives o socials simultàniament. També es dóna Integració
Funcional en l’ordre d’actuar o d’interactuar no respecte de diferents entorns
ajustatius, sinó també respecte de nivells funcionals amb presentació
paramètrica diferenciada. Així de complex és el comportament humà,
independentment dels paràmetres modals o temporals que hi intervinguin i, al
mateix temps, de la naturalesa rígida o variant de l’associació psicològica que
defineix aquest funcionalisme ontogenètic.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
235
La integració funcional és associació psicològica complexa que, al mateix
temps, dóna idea que les diverses representacions esquemàtiques de les
seqüències motrius en base a llur materialitat només són reduccions de la
realitat per a facilitar la seva comprensió, però que el funcionalisme psicològic i
les seqüències motrius entre elles són associacions complexes en la integració
funcional humana.
El concepte d’Integració Funcional obre el camí científic per al tractament del fenomen de la Tàctica. Realment es feia molt difícil pensar en el
comportament tàctic de l’individu sense abordar la percepció que el mateix
individu havia de tenir de cada situació concreta. Calia posar ordre en aquests
fenòmens diferenciats, si bé la mateixa realitat ens els presentava ja de forma
integrada. Aquesta serà la línia de desenvolupament teòric de la tesi: en la
necessitat de comprendre i explicar el fenomen de la Tàctica com a
comportament intel·ligent del subjecte, es desenvoluparan tots els temes
referents a l’Acció Motriu Perceptiva, la Interacció Motriu que esdevé Tàctica i,
inclòs, els referents cognoscitius que lingüísticament o gestualment apuntalen
el concepte objecte d’estudi.
El fet que Percepció i Enteniment estiguin íntimament lligats com a
funcionalisme psicològic d’un mateix nivell, on només canvia la finalitat
adaptativa a un entorn físic o a un entorn de convencions socials, ha fet que hi
hagués molt confusionisme a l’hora de tractar ambdós fenòmens de manera
nítida i, després, si era possible, procurar explicar la seva integració funcional.
Aquest confusionisme ha revertit, malauradament, que models explicatius
nascuts en la investigació en la percepció, hagin estat traslladats, sense fer-ne
una acurada distinció crítica dels fenòmens, als estudis d’enteniment tàctic.
Exemples d’aquests models els trobem en tots aquells de caire cognoscitivista i
sistèmic que utilitzen la metàfora de l’ordinador per descriure el funcionalisme
psicològic humà i tots els anomenats “Teòrics de la Decisió”. Per altra banda,
aquest confusionisme també ha fet que en el llenguatge ordinari i esportiu es
fessin servir definicions creuades d’ambdós fenòmens sense matisar finalitats
adaptatives o el per què de la seva integració funcional.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
236
Un darrer apunt sobre el concepte d’Integració Funcional. Els següents
capítols només tractaran de les Integracions Funcionals que es puguin
donar en els entorns d’adaptació tractats per la tesi, això és Percepció
(Acció) i Enteniment (Interacció). No es desenvoluparan les possibles
integracions funcionals en l’àmbit del Condicionament vital, ja que aquest àmbit
d’adaptació no ha estat el desenvolupat en la tesi. El Condicionament no és un
àmbit d’adaptació necessari per explicar com s’esdevenen psicològicament les
seqüències motrius, però sí que cal afirmar que la comprensió total del que
succeeix en l’acció o interacció concreta d’un subjecte, no seria possible sense
el seu estudi. Quan hom juga o participa d’un esport, no s’aïlla de la por de
poder errar, del temor a fer-se mal, de l’emocionalitat que es correspon en la
lluita, les situacions d’agressivitat, el control de l’activació per al millor
afrontament de la competició. Múltiples variables de Condicionament a l’entorn de la reactivitat vital que, si bé no són necessàries per explicar la construcció ontogenètica de la Tècnica i de la Tàctica, són realment necessàries per explicar les situacions d’integració Funcional de situacions esportives concretes.
3.4.2.2. Percepció Tèmporo - Modal: Acció ≡
Enteniment Tèmporo - Modal: Interacció
La Integració Funcional Percepció Tèmporo- Modal: Acció ≡ Enteniment
Tèmporo Modal: Interacció, esdevé un concepte clau en la comprensió total
dels fenòmens a abordar per la tesi. El concepte d’Integració Funcional és la
clau que manca en les explicacions que, de la motricitat humana, donen els
diversos models teòrics exposats en el primer capítol. Models que parteixen
d’una comprensió de la individualitat humana allunyada d’una aproximació
natural i en base a un criteri de comportament:
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
237
COMPORTAMENT MOTOR ASSOCIATIU
PERCEPCIÓ TEMPORO-MODAL
ACCIÓ
INTERACCIÓ
ENTENIMENT TEMPORO-MODAL
Figura 70. Integració Funcional Acció-Interacció.
Per tant, és totalment inconvenient parlar, en base als models d’individualitat
humana cognitius, del diferent predomini de l’execució o de la decisió en les
activitats esportives. Així es manifesta, però, el praxiòleg Hernàndez-Moreno,
quan afirma, parlant de la dicotomia entre els defensors de la programació en
base a la tècnica i els defensors de la programació en base a la tàctica, quan
escriu “...ambdues es complementen entre elles, ja que en tots els casos hi ha
execució i decisió, encara que amb diferent grau d’incidència” (Hernandez-
Moreno, 2001, p. 34). I, més tard, afegeix, en referència a l’estratègia motriu
esportiva, en el sentit donat a aquest concepte per la Praxeologia, que “Per les
característiques que presenta el desenvolupament de l’acció de joc, en els
esports de cooperació-oposició, com és el cas del futbol sala, on la presència
del/s company/s i de l’/s adversari/s és fonamental, predominen els
comportaments de decisió sobre els d’execució...” (p. 35).
Parlar en termes de “diferents graus d’incidència” o “predominen els
comportaments de decisió sobre els d’execució” és augmentar el
confusionisme explicatiu perquè no s’explica realment com es valora aquest
diferent grau d’incidència o predomini.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
238
En virtut de quins factors es poden establir aquestes afirmacions quan sembla
evident que totes les modalitats esportives semblen diferenciar-se dels sabers
acadèmics i cognoscitius per la presència, en totes elles, de l’execució motriu,
hi hagi o no, fases de decisió, en terminologia cognitiva? El problema que
s’escau quan l’esquema de Percepció-Decisió-Execució ha de servir per
explicar les diferents tipologies d’esports malgrat aquestes presentin diferències
quant a finalitat ajustativa. Per això, la tesi defensa que la manera adequada de
diferenciar modalitats esportives i explicar realment com es complementen la
percepció motriu i l’enteniment és sota l’aixopluc del concepte d’Integració
Funcional, el qual suposa, lògicament, un canvi en la visió de la individualitat
humana i del model teòric que s’amaga al darrera.
Els comportaments motors associatius en la tipologia de finalitat Interacció, esdevenien els exemples d’aquesta Integració Funcional: la manera
en què tant l’ajustament a l’entorn físic com l’ajustament a l’entorn social i
cultural en una xarxa de convencionalitats que precisen i especifiquen les
dimensions físiques, exigeixen del subjecte en moviment en la doble finalitat:
Interacció = Acció + Entorn Social (Subjectes/s)
3.4.2.3. Percepció Tèmporo- Modal: (Inter)Acció ≡
Enteniment Modal: Cognició
Existeix una Integració Funcional essencial en el procés d’humanització; una
integració funcional que exigeix del comportament motor humà específic per la
referenciació de sabers culturals socialment convinguts. Així, escriure, parlar i, fins i tot gesticular, esdevenen els exemples prototípcs d’aquesta integració
funcional. Escriure exigeix un comportament motor manipulatiu en una
coordinació d’ajust físic finíssim que reprodueixi signes i fonemes amb
significació cultural. El mateix per al parlar, quan els òrgans de fonació i
lingüístics es coordinen per emetre sons socialment convinguts (varietat
idiomàtica). Per últim, la gesticulació, la mímica i la expressió corporal, poden
utilitzar els comportaments motors per emetre significacions i sabers diversos.
MOVIMENT HUMÀ EN QUALITAT: MATERIALITAT, FORMA I FINALITAT.
239
En altres termes, parlar i escriure utilitzen la sensorialitat propioceptiva pròpia
del comportament motor humà per a la creació de fonemes escrits
(exteroceptivitat visual) o sonors (exteroceptivitat auditiva) amb significació
cultural. La gesticulació utilitza les pròpies seqüències de moviment construïdes
en base a la propiocepció amb finalitat convencional social. D’aquí, el
sorgiment de llenguatges específics com el dels sord-muts que poden
comunicar-se mitjançant coordinacions motores amb significació.
3.4.2.4. Enteniment Modal: Saber Cognoscitiu ≡ Inter(Acció) Motriu
Es tracta de reconèixer aquesta integració fonamental i genèrica que s’esdevé
entre el llenguatge respecte de qualsevol orientació psicològica. El llenguatge
pot intervenir en l’establiment d’adaptacions psicobiològiques, psicofísiques i
psicosocials. Escriu Roca “el llenguatge pot facilitar l’establiment d’una relació
psicològica en la mesura que descriu relacions” (Roca, 1992, p. 298). Aquesta
idea és important reforçar-la insistint que, malgrat que l’objecte d’estudi
fonamental de la tesi ha estat la Tàctica, es pot presentar aquesta Integració
Funcional cognoscitiva també enfocada des de la relació amb la Tècnica i, en
realitat, sobre qualsevol altre fenomen susceptible d’orientació psicològica.
Una Integració Funcional similar a l’anterior, ja que s’hi posen en joc els
mateixos nivells funcionals i finalitats ajustatives de la relació associativa més
genuïna i específica del gènere humà, la que es basa en la cognició lingüística
per la mediació de l’acció tècnica o de la interacció tàctica.
MOVIMENT LLENGUATGE Integració Funcional
Accions Cognicions Interaccions Motrius Interaccions Cognoscitives
Figura 71. Integració Funcional Cognició-Inter(acció).
Capítol 4
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I
L’ ACCIÓ D’AJUSTAMENT FÍSIC.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
243
4.1. Comportament Motor Associatiu i Percepció: Acció i Tècnica Esportiva.
4.1.1. REVISIÓ I CRÍTICA DE LES PRINCIPALS CLASSIFICACIONS
DE LA MOTRICITAT HUMANA.
L’entorn físic que ens envolta ha estat descrit de diferents maneres en la
bibliografia esportiva, sobretot amb l’objectiu de presentar diferents taxonomies
del moviment. Des de Harrow (1978), s’han proposat múltiples possibilitats
classificatòries del moviment humà en virtut de les particularitats físiques de
l’entorn. La majoria d’aquestes classificacions, diferencien l’entorn físic dels
subjectes que hi intervenen, la qual cosa suposa un fet qüestionable des del
punt de vista perceptiu. Per què els diferents subjectes que intervenen en la
construcció del moviment no deixen de ser aliens al món físic perceptiu,
malgrat ser humans o presentar comportaments socials. Els cossos estàtics o
en moviment formen part integral del món físic de la mateixa manera que els
mòbils i els objectes: amb la seva massa i les seves formes. L’altre fet
qüestionable que s’adverteix en aquesta aproximació a l’entorn físic de les
classificacions més destacades ha estat que el criteri de formació de
categories ha estat morfològic o topogràfic, criteri típic de la ciència
descriptiva. Per tant, aquestes classificacions no poden explicar funcionalment
els moviments humans allà classificats. Es destaquen a continuació, per la
seva rellevància, propostes classificatòries del moviment Famose (1990) i Trigo
(2001) en virtut de l’anàlisi descriptiu i morfològic de l’entorn físic malgrat que
aquest pugui no ser l’únic criteri utilitzat i es creui amb altres de caire social, o
que es dupliquin dos criteris diferents referits a l’entorn físic.
POULTON (1957). Classifica la motricitat segons l’estabilitat del medi físic.
Aquest ha estat un criteri de gran influència en les classificacions posteriors.
-) Tancades: El context és conegut i estable (Ex: pista d’atletisme).
-) Obertes: Ambient desconegut i/o canviant. Inclou el medi físic
pròpiament dit (Ex: curses de muntanya), com les circumstàncies
canviants dels esports col·lectius (Ex: basquetbol).
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
244
JUSTINE TESSIÉ (1962). Aquest autor presenta una classificació de la
motricitat humana en funció de diverses exigències de construcció física:
-) Desplaçament.
-) Instrument.
-) Adversari.
-) Cos.
BARBARA KNAPP (1963), oferí una de les classificacions més clàssiques en
la literatura esportiva, potser recolzada en la seva extremada senzillesa i un
criteri en base a la possibilitat d’automatització. La mateixa autora plantejava
la possibilitat de descriure un “continuum” lineal integrat per les diferents
habilitats motores que ordenarien de major a menor grau la importància
d’aquelles predominantment habituals o aquelles predominantment perceptives:
-) Habilitats Habituals: La seqüència de moviments és coneguda i
s’arriba a automatitzar: córrer, nedar, anar amb bicicleta.
L’anomena costum.
-) Habilitats Perceptives: Requereixen participació cognitiva per ser
desconeguda la seqüència de moviments: jocs i esports.
L’anomena adaptació.
FITTS (1965). La classificació de l’entorn físic d’aquest autor és interessant
perquè incorpora el criteri de moviment/repòs i, en funció del mateix, estableix
el que ell considera nivells de dificultat creixent:
-) Nivell I: Esportista en repòs i Objecte fix.
-) Nivell II: Esportista en moviment o Objecte en moviment.
-) Nivell III: Esportista i Objecte en moviment.
BOUET (1968). Segons l’experiència viscuda pel participant, però que
inclou descripció física en els termes Natura o Esports Mecànics.
-) Esports de Combat.
-) Esports de pilota.
-) Esports atlètics i gimnàstics.
-) Esports en la Natura.
-) Esports mecànics.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
245
DURAND (1969). Aquest autor presenta bàsicament la mateixa classificació
que Bouet, però simplificada, en un criteri que, segons el mateix autor, és de
caire descriptiu i pedagògic:
-) Esports Individuals.
-) Esports d'Equip.
-) Esports de Combat.
-) Esports en la Natura.
MATVEEIEV (1975). Presenta una classificació que combina criteris de
despesa energètica fisiològica, juntament amb criteris sobre tipologia diferencial
de la motricitat. Apareix el concepte clau d’anàlisi del comportament motor de
ciclicitat. D’aquesta classificació se’n deriva una intencionalitat clara
d’organitzar l’entrenament esportiu: -) Esports Acíclics (Potència muscular i d'intensitat màxima).
-) Esports de Resistència Orgànica Aeròbica.
-) Esports d'Equip.
-) Esports de combat o Lluita.
-) Esports complexes o poliathlons.
GENTILE (1975). Després de presentar diferents propostes de classificació
basades en estudis que continuaven la línia de Poulton (Gentile, 72), aquest
autor concreta una molt interessant taxonomia que no ha tingut el ressò
merescut. Es basa en 2 criteris. El primer recull el concepte d’estabilitat de
l’entorn físic de Poulton i el segon la Variabilitat del moviment inter-intents
que s’aproxima molt al concepte de repetició de seqüències de moviment
explicat en la proposta funcional de la present tesi com a criteri distintiu entre la
constància i la configuració del comportament motor:
-) Entorn Estable sense Variabilitat inter-intents. Ex: salt de longitud.
-) Entorn Estable amb Variabilitat inter-intents. Ex: jugar a golf.
-) Entorn Inestable sense Variabilitat inter-intents. Ex: entrenaments de
tenis amb un automatisme que llança les pilotes a una velocitat i
trajectòria constants).
-) Entorn Inestable amb Variabilitat inter-intents. Ex: Voleibol, Tenis...
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
246
PARLEBÁS (1981). Presenta una molt coneguda i acceptada classificació de
les pràctiques motrius en l’àmbit teòric de la Praxeologia Motriu. Aquesta
classificació presenta 2 criteris clarament diferenciats, segons les relacions
interpersonals de cooperació o d’oposició que s’estableixen en àmbit social,
i segons la incertesa del medi físic (recollint l’antiga aportació d’incertesa del
medi físic descrita per Poulton). En resulten 8 categories taxonòmiques:
-) Situacions PSICOMOTRIUS (CA).
1. CAI: Carreres d'atletisme en pista, natació en piscina.
2. CAI: Esquí alpí, atletisme-cross...
-) Situacions SOCIOMOTRIUS (Cooperació).
3. CAI: Patinantge per parelles, rem...
4. CAI: Alpinisme en cordada, vela amb company...
-) Situacions SOCIOMOTRIUS (Oposició).
5. CAI: Lluita, Esgrima, Judo...
6. CAI: Esquí de fons, motocross...
-) Situacions SOCIOMOTRIUS (Cooperació/Oposició).
7. CAI: Ciclisme en carretera per equips...
8. CAI: Futbol, Basquetbol, Voleibol...
HERNANDEZ i BLÀZQUEZ (1985). Presenten una ampliació de la classificació
de Parlebás, en el mateix àmbit explicatiu praxeològic, en base a un criteri físic
essencial, l’Espai (Comú/Separat) i en base a un criteri que descriu la
Intervenció (Alternativa/Simultania) dels esportistes:
-) GRUP I: Espai Separat i Intervenció Alternativa:
Voleibol, Tenis...
-) Grup II: Espai Comú i Intervenció Alternativa:
Frontó, Squash...
-) GRUP III: Espai Comú i Intervenció Simultània:
Futbol, Basquetbol, Handbol...
CRATTY (1982). El senzill i molt estès criteri del grau de participació corporal:
- ) Motricitat Fina: Treball manual i de precisió. Ex: escriure, tirar amb arc.
- ) Motricitat Global: Implicació de tot el cos en el moviment. Ex: saltar.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
247
SINGER (1986). Recull les aportacions de Poulton i de Knapp, per presentar
una classificació eclèctica en què el criteri pretén ser el grau de control que
l’individu presenta sobre l’acció, en una divisió dualista i localitzacionista de
la realitat (dins o ésser humà, fora o medi físic):
-) Tasques de Regulació Externa: Obertes i Perceptives. Ex: Esports
d’Equip.
-) Tasques d’Autorregulació: Tancades i Habituals. Ex: Proves de
gimnàstica i proves d’atletisme.
-) Tasques de Regulació Mixta: Combinació creuada d'ambdós criteris:
• Obertes i Habituals: Esquí de Fons o Ciclisme en carretera.
• Tancades i Perceptives: Billar, Escacs o Golf.
ALMOND (citat per Read i Davis, 1990). Distingeix la motricitat humana en
base a un clar criteri físic descriptiu de l’entorn, juntament amb un criteri
descriptiu de la tipologia del moviment:
-) Esports d'Invasió (Futbol, Handbol...).
-) Esports de Pista dividida (Tenis, Voleibol...).
-) Esports de Camp i Bat (Beisbol).
-) Esports de Mur i Paret (Squash, Frontó...)
-) Esports de Punteria (Golf, Bitlles...)
La interpretació del comportament motor humà de la tesi vol aproximar-se
modestament als antics filòsofs grecs, els quals anomenaven physis al conjunt
de tot el que existeix (Barrio, 1984), fent-se sinònim de Naturalesa o d’Univers.
Els grecs no distingien en aquesta aproximació genèrica a la physis o entorn
material, els diferents éssers animals o humans que hi interaccionaven. Era un
qüestionar-se la physis com a principi o substància primera de la qual tot el que
existeix n’està fet o compost, inclosos els éssers animats. Allunyar-se de la línia
racionalista iniciada en Plató, recollida en la filosofia d’inspiració cristiana
medieval i, de manera determinant, en el dualisme de Descartes, que pensaren
en l’existència d’altres móns aliens a la physis material que ens envolta.
L’estudi de l’entorn físic que es presentarà a continuació, es retorna a l’antiga
conceptualització de veure els éssers, els seus cossos i moviments, com una
part més de la physis en una concepció ampla de naturalesa física de l’univers.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
248
4.1.2. PROPOSTA DE TAXONOMIA FUNCIONAL DEL
COMPORTAMENT MOTOR ASSOCIATIU.
La Taxonomia Funcional del Comportament Motor que proposa la tesi es basa
en els criteris explicatius de materialitat, finalitat adaptativa i nivell funcional
de l’associació explicats en el capítol anterior.
En primer lloc, atenent a la base material del comportament motor, la
taxonomia respectarà la diferenciació entre el comportament tònic i el
comportament fàsic de la musculatura humana que, com a característica
fisiològica de la contracció esquelètica i les seves modalitats diferenciades
(Estàtiques i Dinàmiques), possibilitaran la presència de compostos
estimulatius propioceptius diferenciats. D’aquesta manera, la Taxonomia
Funcional no oblidarà que la presència de diferents compostos propioceptius
estàtics o dinàmics seran base material biològica per a la construcció de
diferents tipus d’associacions psíquiques en relació al comportament motor.
Així, s’inclouran tots aquells comportaments motors que es construeixen pel manteniment postural i per l’equilibració corporal en absència de
desplaçaments quantificables de segments corporals. Habitualment, les
classificacions del comportament motor revisades, han oblidat aquest
comportament motor tònic o postural en centrar-se exclusivament en aquells
comportaments d’expressió fàsica o cinètica en els quals sí que s’observa un
desplaçament quantificable en termes de moviment corporal.
En segon lloc, la finalitat adaptativa permetrà la classificació del
comportament motor com a una Acció amb finalitat física (medi i objectes) o bé
com a una Interacció amb finalitat convencional social (subjectes). Cal recordar
que, tal i com es va escriure en el capítol anterior, en tota Interacció es
produeix el fenomen de la Integració Funcional, que explicava com es fa
necessària la presència de la percepció de l’acció en la construcció de
l’enteniment de la interacció. Per aquest motiu, malgrat que la finalitat
adaptativa ens permetrà diferenciar en virtut de quin comportament es dona el
comportament motor, la presència necessària de l’acció perceptiva permet
titular aquest capítol com d’anàlisi específic de la Percepció tèmporo-modal.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
249
Es reservarà el capítol següent a una anàlisi acurada i profunda de la Interacció
entesa en aquesta visió d’Integració funcional. La finalitat adaptativa es
construeix en l’associació psicològica en base a la materialitat exteroceptiva
tant en l’Acció com en la Interacció; la finalitat aporta els elements sensorials
necessaris per a la construcció associativa amb la propioceptivitat orgànica.
Per últim, el nivell funcional descriu el grau de consistència de la relació
d’ocurrència entre els diferents elements reactius, tan propioceptius com
exteroceptius, que conformen les associacions psíquiques del comportament
motor. Seguint el plantejament teòric del capítol anterior, el comportament
motor d’associació rígida o de constància es representa per seqüències cícliques i acícliques intra-repetició; en canvi, el nivell funcional d’associació
canviant o de configuració, es representa per seqüències de moviment acícliques inter-repetició. El més important de la Taxonomia, però, fidel a
l’ideal teòric de la psicologia funcional, és presentar el comportament motor
segons un criteri comportamental i explicatiu i no segons un criteri
d’extensió que es basa en conceptes disposicionals relacionats amb la ciència
descriptiva.
Criteris de la Taxonomia COMPORTAMENT MOTOR ASSOCIATIU
Caràcter Fisiològic
(Ep)
Tònic, Estàtic o
Postural
Fàsic, Dinàmic o
Cinètic
Base Material
Finalitat Adaptativa (E)
Entorns Físics
(Acció)
Entorns Socials
(Interacció)
Constància (Associació Rígida)
Cíclics , Acíclics Intra-repetició
Nivell Funcional
Configuració (Associació Canviant)
Acíclics Inter-repetició
Figura 72. Criteris de la Taxonomia Funcional.
Figura 73. Percepció del Moviment: Comportament Motor Associatiu.
MOURE'S EN LA CONSTÀNCIA
MOURE'S EN LA CONFIGURACIÓ
EQUILIBRI DINÀMIC o REEQUILIBRI
Acció Interacció Acció InteraccióAcció Acció
PERCEPCIÓ DEL MOVIMENT: COMPORTAMENT MOTOR ASSOCIATIU
ACÍCLICS INTRA I INTER-REPETICIÓ
Criteri Fisiològic: Sensorialitat Propioceptiva
(Ep)
Nivell Funcional: Rígid o Canviant
(Ep-E)
TO MUSCULAR D'ACTITUD, DE PRE-ACCIÓ O DE VIGILÀNCIA
EQUILIBRI ESTÀTIC
Inclussivitat dels Comportaments Motors Associatius
FÀSIC, DINÀMIC O CINÈTIC
CÍCLICS I ACÍCLICS INTRA-REPETICIÓ
ACÍCLICS INTER-REPETICIÓ
TO MUSCULAR D'ACCIÓ O CINÈTIC
TÒNIC, ESTÀTIC O POSTURAL
CICLIC (BAULA ÚNICA)
Interacció
Finalitat Adaptativa: Física o Social
(E)
ACTITUD POSTURAL DINÀMICA
ACTITUD POSTURAL ESTÀTICA
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
251
El Comportament Motor Tònic, Estàtic o Postural es relaciona amb el To Muscular d’Actitud, de Pre-Acció o de Vigilància, que refereix a aquell to
muscular superior al to muscular basal, de caire reflex i biològic, que permet el
manteniment d’una determinada postura corporal sense moviment.
Freqüentment es posen exemples d’aquest to muscular vinculat a posicions
corporals estàtiques que, biomecànicament, s’estudien com les més
avantatjoses per al posterior moviment (sortides d’atletisme o posició bàsica en
els diferents esports d’oposició). S’afegeix, en aquest comportament motor
estàtic, la referència sovint als concepte d’Equilibració i, en concret, d’equilibri
estàtic i equilibri dinàmic: “Els equilibris “estàtic” i “dinàmic” constitueixen
fenòmens perceptius que involucren les sensibilitats propioceptives, visual,
auditiva i tàctil. No creiem que es pugui dubtar del caràcter construït d’aquest
tipus de comportament...” (Roca, 1999, p.115); “Tant si es parla d’equilibri
estàtic com de dinàmic, es pot explicar l’equilibració com l’establiment
d’orientacions configuratives en les quals les pròpies accions motores,
fonamentalment, comporten indicis per al manteniment continu de la verticalitat”
(Roca, 1999, p.116). Habitualment es vincula, tal i com el seu propi adjectiu
definitori denota, l’Equilibri Estàtic al manteniment d’una posició corporal, en
absència de moviment del medi (l’actitud corporal assegut en una cadira) o en
situacionalitats d’entorns físics en moviment (l’actitud damunt d’una bicicleta o
en una planxa de surf damunt les ones).
El Comportament Motor Fàsic, Dinàmic o Cinètic és, com ja s’ha explicat
anteriorment, el comportament motor habitualment estudiat pels diferents
models i classificacions de la motricitat humana que s’ha revisat: el subjecte
humà en moviment quantificable, presentant desplaçaments mesurables a
nivell segmentari o global. El to muscular responsable d’aquesta seqüència de
moviment es denomina To Muscular d’Acció o Cinètic, també superior al to
basal reflex, però no necessàriament superior en intensitat als tons musculars
d’actitud (es recorda que la tensió muscular d’una contracció isomètrica pot ser
superior a la tensió muscular generada per una contracció dinàmica
concèntrica). Aquest to refereix aquella tensió muscular que permet el
desplaçament local de l’aparell locomotor del subjecte.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
252
En referència a l’equilibració en situacions de moviment i desplaçament, el
concepte que designa aquest dinamisme és el d’Equilibri Dinàmic o Re-equilibri, entès com el manteniment de l’equilibri en la totalitat de la seqüència
motriu. No es tracta, en aquest cas, del manteniment d’una única postura
corporal durant la seqüència, sinó que es tracta de saber equilibrar les diferents
postures que assoleix el cos de l’individu en la durada de la seqüència: cercar
de manera enllaçada i coordinada, diversos equilibris associats a diferents
postures i actituds que es poden vincular a cada baula de la seqüència de
moviment.
És important també entendre el concepte d’Inclusivitat de comportaments
motors tònics o posturals en els comportaments fàsics o cinètics. De fet, aquest
darrer concepte de Re-equilibri ja ajuda en la interpretació de la inclusivitat. Es
tracta d’observar la seqüència de moviment humà com un enllaç coordinat de
diferents baules associatives i cadascuna, podria respondre a un comportament
estàtic instantani; aquesta idea permet entendre també la manca de moviment
com una seqüència de moviment d’única baula associativa mantinguda en el
temps i sense aparèixer nous elements reactius relacionar. Per altra banda, la
inclusivitat també s’entén, sobretot pel que fa referència a les situacions
posturals dinàmiques, com moments de comportament motor diferenciats que
apareixen inclosos en les seqüències de moviment dinàmiques. Així, hom pot
imaginar la seqüència de moviment cíclica del ciclisme, però també pot
imaginar moments sense comportament cinètic en el qual només hi hagi el
manteniment d’una actitud postural dinàmica inserida en el pedalejar. En
acabar el capítol, s’aprofundirà en el concepte d’inclusivitat després d’haver
presentat detalladament les diferents tipologies de moviment.
La distinció entre comportament motor estàtic i comportament dinàmic també
troba antecedents en la proposta de biopsicològica de l’autor francès Massion
(2000), que divideix la motricitat humana en dos grans àmbits: Posició (Postura
i Equilibri) i Moviment o Locomoció. A continuació es presenten les diferents
tipologies de moviment que sorgeixen de la Taxonomia Funcional del
Comportament Motor comentada en aquestes darreres línies.
ACCIÓ
INTERACCIÓ
1a. Acció Cíclica.
1b. Acció Acíclica Intra-Repetició
2a. Interacció Cíclica.
2b. Interacció Acíclica Intra-Repetició
Figura 74. Tipologies de Moviment d'Acció.
TIPOLOGIA DE MOVIMENT
Acíclics Inter-repetició
(MOURE'S EN LA CONFIGURACIÓ)
Actitud Postural Estàtica
1. ACCIÓ
2. INTERACCIÓ
Inclussivitat dels comportaments motors associatius
Cíclic (baula única)
CRITERIS DE CLASSIFICACIÓ
PER
CEP
CIÓ
DEL
MO
VIM
ENT:
CO
MPO
RTA
MEN
T M
OTO
R A
SSO
CIA
TIU
TÒN
IC, E
STÀ
TIC
O
POST
UR
AL
Cíclics i Acíclics Intra-
repetició (MOURE'S EN LA
CONSTÀNCIA)
3. ACCIÓ
Acíclics Intra-repetició i Inter-repetició
FÀSI
C, D
INÀ
MIC
O C
INÈT
IC
4. INTERACCIÓ
Actitud Postural Dinàmica
3. Acció Acíclica Inter-Repetició
4. Interacció Acíclica Inter-Repetició.
CICLICITAT: NIVELL ASSOCIACIÓ FINALITAT
ACCIÓ
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
254
L’estudi detallat de les diferents Tipologies de Moviment que s’originen de la
Taxonomia Funcional del Comportament Motor mereix un apunt explicatiu
abans de passar al seu estudi detallat. Òbviament, recollint els criteris de nivell
funcional i de finalitat, es combinen les diferents seqüències de moviment amb
la causa adaptativa per tal de diferenciar tipologies (Acció Cíclica, Interacció
Cíclica...). Però existeixen dos criteris no estrictament funcionals que, per la
seva rellevància i concreció en la taxonomia, han estat aplicats en l’estudi
presentat: comportaments motors vinculats als Ritmes Musicals i
comportaments motors construïts en la Natura.
Afegir explícitament el criteri descriptiu Ritmes Musicals (fa referència a una
morfologia diferenciada d’estimulació exteroceptiva), es justifica per què
emfatitza el criteri funcional de nivell d’associació rígida o de constància.
Precisament els comportaments motors i manifestacions esportives vinculades
als ritmes musicals es valoren pel seu grau de constància en la relació
d’ocurrència entre el so i la motricitat. I posa de relleu la constància associativa
en el fet que es poden reconstruir successives repeticions de la mateixa
seqüència de moviment exactament en les mateixes condicions estimulatives
de l’execució que es consideri oportuna. Tant és així que, moltes vegades, l’èxit
en aquestes competicions esportives resideix en el fet de coincidir amb el
màxim de precisió l’encadenament motor amb el ritme musical proposat
(temporalització).
En canvi, sovint s’utilitza el criteri descriptiu en la Natura (es fa referència a
una morfologia diferenciada de medi físic en el qual es construeix el
comportament motor), pel fet d’emfatitzar el criteri funcional de nivell d’associació canviant o configuratiu. En aquests casos, els comportaments
motors i manifestacions esportives que vinculen la seva construcció en la
Natura presenten sovint la seva impossibilitat de reproduir la mateixa repetició
exactament en les mateixes condicions estimulatives (el cabal canviant de
l’aigua d’un barranc, de l’onatge del mar, de la direcció i intensitat del vent...).
D’aquesta manera, l’èxit en el rendiment de la seqüència de moviment resideix
en trobar les possibles relacions d’ocurrència estimulatives en uns entorns
dinàmics i canviants moment a moment (sincronització).
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
255
4.1.2.1. Finalitat Física de l’Acció: Medi i Objectes.
El comportament motor associatiu es construeix en la relació establerta entre
els elements propioceptius vinculats al moviment del subjecte i els elements
exteroceptius vinculats a l’Entorn Físic i Social on es construeix el mateix. Com
s’escrivia anteriorment, és la finalitat adaptativa la que marca el comportament
dels elements exteroceptius siguin aquests canvis d’energia commutatius o
convencionalitats socials. La finalitat adaptativa física de l’acció, es vinculava
òbviament a un Entorn merament Físic (Medi i Objectes), mentre que la
Interacció es vinculava a un Entorn Social (Subjectes) de finalitat convencional.
Aquests serien els tres grans components de l’entorn adaptatiu del
comportament motor: aquells que responen només a comportaments físics
(Medi i Objectes) i aquell que respon a convencionalitats socials (Subjectes).
En aquest apartat s’especificarà l’entorn adaptatiu físic de l’Acció motriu, en la
insistència de comprendre millor la Percepció a què es fa referència en aquest
capítol. Tal vegada, en el capítol següent en el qual s’aprofundirà en l’estudi
específic de la Interacció, ja s’emfatitzarà la finalitat adaptativa social de
l’Enteniment convencional, en l’estudi dels subjectes que participen en la
construcció del comportament motor (Relacions Interpersonals).
MEDI. La tesi defineix el medi com l’entorn físic sobre el qual es construeix la
seqüència de moviment. Aquest medi pot ser classificat de múltiples maneres,
tot i que són dos criteris bàsics els que es fan servir de manera habitual:
Medi Terrestre - Medi Aquàtic - Medi Aeri, atenent a l’estat físic del medi, que
permet diverses construccions motrius (córrer, nedar o volar amb Ala Delta).
Tot i que sol ser un criteri diferencial força clar del medi físic, a vegades no ho
és tan a l’hora de pensar les construccions motrius vinculades. Així, el salt de
trampolí, tot i que pertany als esports en el medi aquàtic, sembla lògic pensar
que la major part de la construcció de la seqüència motriu es realitza en el medi
aeri.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
256
Medi o Espai Artificial – Medi o Espai Natural. Aquest senzill criteri fa
referència a si el medi sobre el qual es construeix la seqüència de moviment ha
estat alterat per la cultura i per l’home (medis artificials), o bé si es realitza
activitat física en entorns plenament naturals, aprofitant el relleu, l’aigua o l’aire.
No es pot fer, però, una adaptació directa del criteri classificatori d’Esports a la
Natura (vinculat a la configurativitat associativa) amb medi o espai natural, que
simplement descriu una tipologia d’espai independentment que aquest es
manifesti constant o canviant.
OBJECTES.
En innombrables ocasions, la relació del subjecte amb el medi esdevé
totalment insuficient per comprendre la construcció motriu, ja que al damunt del
medi s’hi afegeixen un seguit de variats i múltiples eines, mòbils i components
físics inerts que influeixen estimulativament en l’associació psíquica: els
Objectes. Aquests Objectes els conceptualitzarem en 3 grans grups, sense cap
altra voluntat que presentar-los en un cert ordre que pugui ajudar a verificar la
seva variabilitat i multiplicitat. Tots aquests Objectes, lògicament, igual que els
Medis, com a pertanyents a l’Acció, també es veuran utilitzats per integració
funcional en la Interacció:
A. El comportament motor permet la independència de moviment entre el subjecte i l’objecte: existeix una trajectòria en l’espai del subjecte i una trajectòria de l’objecte.
B. El comportament motor compromet el moviment de l’objecte i del subjecte al mateix temps, no són independents, dibuixen la mateixa trajectòria.
C. EL comportament motor es construeix sobre objectes que romanen sempre estàtics, sense dibuixar trajectòries per l’espai.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
257
OBJECTES A. El comportament motor permet la independència de moviment entre el subjecte i l’objecte: existeix una trajectòria en l’espai del subjecte i una trajectòria de l’objecte.
1. PILOTA: Tradicionalment esfèriques
(llevat de la de Rugbi, disc d’Hoquei Gel i
volant de Bàdminton), serveixen per
comunicar-se (passada), oposar-se
(interceptar) i aconseguir els objectius del jo
Pilota dels esports: futbol, basquetbol,
handbol, rugbi, voleibol, hoquei, béisbol,
tennis, tennis taula, squash i bàdminton.
Existeix també pilota en Gimnàstica Rítmica
i en el Golf (amb lògica d’Artefactes).
2. ARTEFACTES: De múltiples formes,
dissenys i pesos, serveixen per al
llançament i per a l’autopassada.
Pes, Disc, Javelot, Martell (Atletisme),
Fletxes, Dards (Precisió), Maces, Cintes,
Cèrcols (Rítmica).
B. El comportament motor compromet el moviment de l’objecte i del subjecte al mateix temps, no són independents, dibuixen la mateixa trajectòria.
3. IMPLEMENTS: Estris manipulatius que
allarguen l’envergadura del subjecte per
establir contacte indirecte amb la pilota
(impactes) o artefacte, i per conduir vehicles.
Pales, Raquetes Tennis, Frontó i Bàdminton,
Estics d’Hoquei, Pal de Golf; Rems, Pals
d’Esquí, Pals de Travessa; Arcs, Pistoles.
4. VEHICLES: Permeten el transport o
lliscament del subjecte pels diferents medis
físics (terra, aigua, aire), vinculats sovint al
concepte de desplaçament passiu.
Llisquen: Bobsleigh, Patins, Esquís, Trineus
i planxes de surf neu; surf, wind-surf al mar.
Transporten: Embarcacions (Piragüisme,
Rem i Vela), Cotxes, Motos (motos d’aigua),
Bicicleta, Cavalls.
C. EL comportament motor es construeix sobre objectes que romanen sempre estàtics, sense dibuixar trajectòries per l’espai.
5. MULTIPLICADORS: Intensifiquen la
construcció motora per damunt del
rendiment humà.
Palanques, Trampolins (Salts al Medi
aquàtic, salts d’esquí), Perxa d’atletisme.
6. APARELLS: Components estàtics que
s’afegeixen al medi físic i sobre els quals és
imprescindible construir la seqüència de
moviment.
Cavall amb arcs, Poltre, Anelles,
Asimètriques, Paral·leles (Gimnàstica
Artística); Llistons, Màrfegues i Matalassets,
Peses, Obstacles, Tanques (Atletisme),
Obstacles (Hípica).
Figura 75. Classificació dels Objectes.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
258
4.1.2.2. Integració dels diferents criteris de classificació descriptius.
La Taxonomia Funcional del Comportament Motor presentada per la tesi
engloba, al mateix temps, diverses propostes classificatòries que, atenent al
medi físic i amb un criteri merament descriptiu, s’havien presentat amb llurs
autors en la revisió inicial d’aquest capítol. Concretament, presentar una
taxonomia basada en un criteri explicatiu i funcional ha concretat i ordenat les
següents propostes:
a) Poulton (1957): Concepte d’estabilitat del medi físic, que es substitueix
pel concepte d’associació rígida (per context conegut i estable de les
activitats Tancades) i associació canviant (per Context desconegut i/o
canviant de les activitats Obertes) de la relació construïda.
b) Knapp (1963): Concepte d’automatització de les Habilitats Habituals,
pel concepte de seqüències cícliques i seqüències acícliques intra-
repetició, o de les Habilitats Perceptives, impossibles de ser
automatitzables pel desconeixement de la seqüència de moviment que
s’haurà de construir, pel concepte de seqüències acícliques inter-
repeticions.
c) Fitts (1965): Concepte de moviment de l’entorn físic basat en el repòs o
dinamisme exclusivament de l’esportista i de l’objecte, pels conceptes
d’Entorn Físic o Entorn Social referents a la finalitat adaptativa del
comportament motor, en base a l’estudi del Medi, Objectes i Subjectes
com a parts integrants de l’entorn on es construeix el moviment,
susceptibles o no d’estar en moviment.
d) Matveev (1975): Es desenvolupa i es clarifica el seu concepte
d’Esports Acíclics en base a un criteri d’organització de l’entrenament
esportiu, per un concepte de Ciclicitat del moviment de caire psicològic,
que significa la presència repetida periòdicament de les mateixes baules
(elements en la relació d’ocurrència) en la seqüència de moviment.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
259
e) Gentile (1975): Es desenvolupa i es clarifica el seu concepte de
variabilitat del moviment inter-intents, que aquest autor utilitzava
juntament amb el concepte d’estabilitat de l’entorn físic, en la definició
psicològica dels Moviments Acíclics, ja siguin Intra-repetició o Inter-
repeticó. S’emfatitza, en aquest cas, la rellevància del concepte
repetició com a criteri de diferenciació entre la constància i la
configuració del comportament motor.
f) A part d’incloure, lògicament, les aportacions eclèctiques o combinades
d’altres autors com Parlebás (1981) d’incertesa del medi físic o la de
Singer (1986), que s’esdevenia per combinació dels conceptes de
Poulton i Knapp.
Tota aquesta integració de diverses aportacions que es reflecteix en la
Taxonomia presentada, fa pensar en un avanç teòric en la categorització
conceptual de les seqüències de moviment. Avenç que no ha estat pas
cercat expressament en base a un desig eclèctic o d’interrelació
d’aportacions mal entesa, sinó que ha estat fruit del desenvolupament i
estudi de la motricitat humana tècnica en base a criteris funcionals i
explicatius. Potser aquest avenç teòric s’esdevé pel fet de poder explicar la
realitat del comportament motor humà des de proposicions explicatives
generals i vàlides per tots els moviments i no en base a les descripcions que
sempre tendeixen a reduir el fenomen a estudiar en l’elecció de les diferents
variables que han de bastir les seves incompletes classificacions.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
260
4.1.3. HABILITATS MOTRIUS BÀSIQUES I HABILITATS MOTRIUS
ESPECÍFIQUES: ACCIÓ I TÈCNICA ESPORTIVA.
Com es recordarà, en el capítol anterior es concretaven les diferents
característiques definitòries del comportament motor humà associatiu,
psicològic, quant a forma, elements materials i finalitat, distingint-la del
comportament motor reactiu de caire biològic. També s’havia posat de manifest
que la motricitat associativa s’esdevé mitjançant les seqüències de moviment
humà. És evident, però, que es poden contemplar diferents tipus de seqüències
de moviment associatives en els humans segons la seva finalitat i utilitat i que,
en aquest context, l’àmbit específic de l’educació física i els esports,
constitueixen un grup prou rellevant socialment.
Ja s’havia fet referència a aquest fet quan en la definició conceptual del
comportament motor es va convenir que hi havia múltiples manifestacions
d’aquestes en els subjectes i que la present tesi s’endinsava exclusivament a
les vinculades a l’activitat física i esportiva. Al respecte es manifestava
Parlebas (2001) quan dividia l’ampli concepte de la motricitat humana en els
àmbits del treball o ergomotricitat, de l’oci o ludomotricitat i totes les accions
motrius esportives específiques. En aquesta necessitat d’ordenament general
dels comportaments motors, és freqüentment anomenada la distinció
d’habilitats que fa Sànchez-Bañuelos (1986), que en l’àmbit concret de
l’Educació Física i els Esports, distingeix dues tipologies clàssiques de
motricitat perceptiva:
Habilitats Motrius Bàsiques: Motricitat d’ajust perceptiu despullada de tota
connotació esportiva. Segons l’autor, les principals seqüències que representen
aquest àmbit són els Desplaçaments, Salts, Girs, Llançaments i Recepcions.
Aquestes són, generalment, les habilitats que es solen conceptualitzar
erròniament com hereditàries perquè, d’alguna manera, tothom, al llarg del
seu procés evolutiu acaba manifestant-les i pensant que el fet que un
comportament motor es generalitzi en tota la societat és sinònim de la seva
vinculació amb la filogènia.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
261
Sànchez-Bañuelos cita a Godfrey i Kephart (1969), per als quals, existeixen
dues possibilitats d’Habilitats Motrius Bàsiques:
1. Moviment del propi cos: Locomoció (caminar, córrer...) i manteniment de
l’equilibri postural.
2. Moviment fonamentalment centrat en els objectes: Moviments
manipulatius de propulsió (llençar, colpejar) o absorció (recepcionar,
controlar).
Habilitats Motrius Específiques: Motricitat d’ajust perceptiu centrada en
l’aconseguiment d’un objectiu concret i basat en el principi d’eficiència de la
seqüència motriu i que, normalment, es construeix en base a les habilitats
motrius bàsiques per transferència. Són aquestes habilitats les que
tradicionalment s’associen més íntimament a l’aprenentatge motor ja que, no
necessàriament les presentaran tots els individus de la societat sinó és que es
sotmeten a un procés d’aprenentatge adequat:
1. Utilitari-laboral: Motricitat vinculada a la vida quotidiana: teclejar
l’ordinador, escriure, cosir...
2. Esportives: Tota la motricitat implicada en els múltiples i variats gestos
dels diferents esports.
El primer detall que cal apuntar aquesta classificació tan estesa socialment i en
els àmbits acadèmics és la seva construcció a l’entorn del concepte
disposicional (capacitat, facultat) d’habilitat (Roca, 1999, p.317), que s’allunya
del criteri comportamental i explicatiu que vol guiar aquesta tesi doctoral. Més
enllà, però, de les múltiples formes de designar aquest conjunt de percepcions
tèmporo-modals que la bibliografia pugui oferir, l’accent s’ha de posar en el
lligam comú que les defineix: l’orientació psicològica a l’entorn físic (medi i
objectes) en els paràmetres temporal i modal.
També cal fer esment el treball de Riera (2001), respecte de les habilitats
esportives, les quals també les entén com un subconjunt específic de les
habilitats humanes en general. Riera, d’acord amb Ribes (1990) i Ruiz (1994),
sintetitza el concepte d’habilitat en 4 punts:
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
262
• L’habilitat s’associa a un objectiu concret.
• Comporta l’assoliment de l’objectiu amb eficàcia.
• L’habilitat requereix un procés d’aprenentatge, i
• Implica una relació amb l’entorn (Psicologia de la Relació).
D’acord amb la seva classificació de les habilitats (Bàsiques, Tècniques,
Tàctiques, Estratègiques i Interpretatives), estableix la vinculació entre la
relació amb el medi i les Habilitats Bàsiques i la vinculació amb els objectes i
les Habilitats Tècniques.
Malgrat les diferents denominacions que s’escauen de les seqüències de
moviment i els diferents àmbits d’aplicació física que es distingeixin, sempre es
tracta de psiquisme motriu amb finalitat física. La present tesi assumeix el
concepte de Tècnica Esportiva per a aquelles “habilitats” o seqüències de
moviment humà inserides en l’àmbit específic de l’esport amb finalitat
adaptativa exclusivament al comportament físic, a l’entorn físic en general i
sense diferenciar-los (Medi i Objectes), el que funcionalment s’ha denominat
com a Acció. Aquesta definició permet una diferenciació dels continguts
curriculars genèrics i desvinculats de qualsevol manifestació esportiva de
l’Educació Física (Habilitats Motrius Bàsiques), i el conjunt de coordinacions
esportives i gestualitats específiques que es defineixen com a Tècnica en
l’àmbit concret de l’Esport (Habilitats Motrius Específiques). D’aquesta manera,
en l’àmbit de l’Activitat Física i, de manera molt concreta, en els Esports, les
coordinacions motrius en ordre a l’ajust perceptiu, anomenades habilitats
motrius específiques, han rebut el nom clàssic de Tècnica. La Tècnica Esportiva és un subconjunt de les Accions Motrius Associatives,
aquelles que tenen les seqüències de moviment vinculades a les gestualitats
esportives. La Tècnica Esportiva, en ser Acció, representa ajustament a l’entorn
físic (Medi i Objectes) i, al mateix temps, implica el moviment humà que s’explica
des del punt de vista funcional en el doble paràmetre modal (què fer) i temporal
(quan fer-ho). També responen a aquesta definició genèrica, comportaments
motors allunyats de l’àmbit esportiu (laboral, oci...) que no deixen de ser
“tècniques” malgrat sigui un concepte no usualment acceptat en aquells àmbits.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
263
4.2. Tipologies de Moviment d’Acció.
4.2.1. ACCIÓ EN LA CONSTÀNCIA I EN LA CONFIGURACIÓ.
4.2.1.1. Acció en la Constància: Cíclica i Acíclica Intra-Repetició.
Representa aquell nivell funcional de construcció del comportament motor
d’acció que resta definit en els següents requisits:
a) El conjunt d’elements reactius tan exteroceptius (E) com interoceptius
(Ep) que conformen la base material biològica de les associacions
psíquiques, són sempre presents en la construcció del comportament
motor. La presència ineludible d’aquells elements reactius es tradueix en
l’anomenat nivell funcional rígid de l’associació, que permet la relació
d’ocurrència invariable. Les seqüències de moviment que pertanyen a la
Constància perceptiva, tal i com ja s’havia escrit, són:
- Seqüència Cíclica.
- Seqüència Acíclica Intra-repetició.
b) Constància, com la mateixa paraula defineix, només s’observa en un
procés històric de repeticions de la mateixa construcció motriu que
permeti al subjecte anticipar els elements propioceptius que han de
conformar la seva seqüència motriu en un entorn físic que és percebut
amb elements exteroceptius idèntics.
c) Aquestes repeticions consecutives idèntiques permeten la construcció
en la constància i, al mateix temps, aquesta anticipació del
comportament motor situa el subjecte en un criteri d’èxit de
temporalització: aquell que permet conèixer d’antuvi el ritme ideal
d’execució en funció de la rigidesa de la relació.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
264
d) Per últim, cal apuntar que la possibilitat de constància en la
construcció del moviment no coincideix necessàriament amb la
constància del rendiment del mateix, s’avaluï aquesta tant en funció
del rendiment assolit (dada objectiva de temps, distància...), com de les
relacions apreses i establertes sobre l’entorn físic (Riera, 1989). Meinel i
Schnabel (1988) també recullen aquesta idea de que no sempre hi ha
coincidència entre constància del moviment i constància dels resultats.
Dues situacions específiques il·lustren aquesta idea:
- En primer lloc, els inicis de l’establiment de la relació d’ocurrència
(primeres fases de l’aprenentatge, en termes disposicionals). En les
primeres repeticions de qualsevol seqüència de moviment humà, les
construccions sempre són configuratives i canviants. En el procés
d’adquisició de la orientació psicològica que condueix l’individu a una
futura constància perceptiva que demostra la seva expertesa en el
moviment assolit, aquest passa per una millora progressiva
d’afinament de les associacions Ep—E. Existeix una contínua
aproximació dels seus elements Ep a un entorn sempre present i
constant (E) fins a assolir els valors que realment li són exigibles per
tal de reproduir el moviment en la constància.
- Per altra banda, assumir que, un cop apresa l’orientació psicològica
de la constància en el procés històric de contínues repeticions sobre
un nivell funcional rígid, les seves execucions no són sempre
idèntiques. Hom podria pensar que, si realment s’ha après la
orientació psicològica en la constància, les execucions posteriors de
la seqüència de moviment haurien de ser també sempre idèntiques.
Efectivament, és gairebé impossible mantenir la constància
perceptiva en els casos en què es demana l’alt rendiment de
l’execució motriu apresa, estirant els elements reactius propioceptius
als seus límits de valor (màxima força de contracció, màxima
velocitat de moviment articular, però també màxima precisió del
gest...): córrer, caminar, llançament de pes, salt de longitud, tir amb
arc, halterofília...
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
265
En aquests casos la pèrdua de constància depèn de l’aplicació
extrema dels elements propioceptius, talment com succeeix en una
configuració, i en el no manteniment dels valors presencials
d’aprenentatge. O sigui, varien els seus valors d’estimulació vers l’alt
rendiment, però en relació d’ocurrència sobre uns elements
exteroceptius que romanen invariables perquè defineixen un entorn
sense canvis.
Així, hom constata la pèrdua de coordinació en les execucions de
màxima força o de màxima velocitat gestual i desplaçament i esdevé
un sinònim d’expertesa, el poder realitzar aquestes seqüències de
moviment en l’alt rendiment físic i sense disminuir la
coordinació motriu de l’acció pretesa.
D’aquesta manera s’entén que comportaments motors classificats com de
Constància no es tradueixen en idèntiques execucions quan es cerca l’alt
rendiment. De tota manera, si es pensa en dues sèries de salts de dos
saltadors de longitud diferents, es pot exemplificar millor el concepte de
constància i alt rendiment:
Sèrie del saltador A.
1r. salt: 8,02 mts.
2n. salt: 8’06 mts.
3r. salt: 7,97 mts.
Sèrie del saltador B.
1r. salt: 7,50 mts.
2n. salt: 7’78 mts.
3r. salt: 7,29 mts.
En aquests casos, es pot concloure que el saltador A, en una prestació de la
seqüència de moviment en l’alt rendiment, presenta una millor constància de la
seva execució que no pas el saltador B, que presenta una més alta variabilitat,
independentment dels resultats en valors absoluts assolits per cadascú.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
266
Ambdós, però, pertanyen a aquella modalitat de constància perceptiva que,
precisament per la seva inserció en la recerca de la màxima prestació i
rendiment, s’allunya del concepte original de manteniment exacte del moviment
en repeticions consecutives. El que es demana no és la repetició exacta, sinó
que, en un entorn físic invariable (E constants), arribar més lluny, arribar cada
vegada més ràpid, el ser cada vegada més precís. I aquesta obligatorietat
comporta constants esforços per variar la propioceptivitat aplicada, portant-la
cap als seus límits.
Assumint la variació dels valors propioceptius de l’acció quan aquesta es
demanda en l’alt rendiment, es seguirà mantenint el criteri de Constància
perceptiva per relacionar-se en un entorn físic conegut, que es tradueix en la
presència d’estimulació exteroceptiva sempre present. Es conclou, doncs, que
dintre de la constància perceptiva, es poden trobar dues modalitats:
1. Constància Pura, en la qual la presència dels elements reactius tant
exteroceptius (E) com propioceptius (Ep) hi són sempre presents i amb
els mateixos valors: Accions Cícliques sense prestacions de màxim
rendiment, Accions Acícliques Intra-repetició continus, Ritmes Musicals.
2. Constància Irregular, quan la presència dels elements exteroceptius
sempre són presents en els mateixos valors (E), però el subjecte porta
fins a l’extrem els elements propioceptius per tal d’assolir un màxim
rendiment: Accions Cícliques amb prestacions d’alt rendiment i Accions
Acícliques Intra-repeticions balístics.
Les modalitats de salt d’alçada i d’halterofília podrien oferir dubtes sobre la
seva pertinença al segon grup, ja que hi ha una modificació evident de l’entorn
físic (alçar un llistó, canviar els pesos a mobilitzar). L’entorn físic demanda els
elements propioceptius exactes per assolir el moviment, mentre que en la resta
de modalitats no presenten aquesta exigència exteroceptiva. Però no deixen de
ser canvis en la mateixa mesura que pretenen cercar els límits de l’estimulació
propioceptiva de l’individu i són canvis que només s’esdevenen després que el
subjecte hagi demostrat ser capaç de realitzar l’execució motriu exigida.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
267
Mentre no és així, l’entorn físic també roman invariable esperant com l’individu
ajusta la propioceptivitat, d’igual forma a la resta de modalitats esportives
d’acció en la constància comentades.
En resum, l’acció en la constància quedarà definida per la construcció
associativa d’elements propioceptius constants o canviants en relació
d’ocurrència sobre elements exteroceptius sempre constants, que mostren un
entorn físic estable.
4.2.1.2. Acció en la Configuració: Acíclica Inter-Repetició.
Representa aquell nivell funcional de construcció del comportament motor
d’acció que resta definit en els següents requisits:
a) El conjunt d’elements reactius tan exteroceptius (E) com interoceptius
(Ep) que conformen la base material biològica de les associacions
psíquiques, varia sempre llurs valors en la construcció del comportament
motor. La presentació canviant dels valors dels elements reactius
l’anomenat nivell funcional canviant de l’associació, que permet la
relació d’ocurrència invariable. La seqüència de moviment genèrica
descrita per la Configuració perceptiva, és la Seqüència Acíclica Inter-
repetició.
b) La Configuració, de la mateixa manera què succeïa en la constància,
només s’observa en un procés històric de repeticions de la mateixa
construcció motriu que permet al subjecte anticipar els elements
propioceptius que han de conformar la seva seqüència motriu en un
entorn físic que és percebut amb elements exteroceptius canviants a
cada moment. Es tracta, doncs, de la recerca de la possible orientació
psíquica en l’entorn físic canviant; cercar les possibles regularitats que
presenti l’entorn físic malgrat que aquest no es presenti invariable.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
268
En no poder construir una relació d’ocurrència rígida entre elements
reactius, en la configuració s’imposa el concepte d’indici, mitjançant el
qual l’individu prova de trobar regularitats per a l’establiment
d’orientacions psíquiques en l’entorn físic canviant. Es recorda que
l’indici es definia com “el rang de valors d’estimulació que guarda
correspondència amb altres valors d’estimulació” (Roca, 1999, p. 107).
La variació dels elements reactius que intervenen en la construcció del
comportament motor en la configuració no permeten la repetició
idèntica de la seqüència de moviment per definició. Però la manca de
reproduccions idèntiques de la seqüència no és sinònim de manca
d’orientació psíquica si és possible construir el moviment en base als
indicis perceptius i a les possibles regularitats trobades en l’entorn
canviant.
La importància de l’indici perceptiu en les accions de configuració es
manté tant si el moviment és balístic, de curta durada o de curta
longitud de la seqüència de moviment (tir al plat, colpeig de golf), com si
el moviment és continu, de llarga durada o de llarga longitud de la
seqüència de moviment (fer surf damunt una onada al mar, fer moto-
cross). L’única diferència és que, en el primer cas, l’entorn canviant es
presenta en moments d’absència de comportament motor, però aquest
s’ha de construir necessàriament sobre les variacions copsades en cada
moviment balístic successiu; en canvi, en les configuracions contínues,
la presentació canviant de l’entorn físic es dóna simultàniament a l’acció
que s’està construint, sense moments d’absència de comportament
motor fins que es trenca o s’atura la seqüència. Però funcionalment són
equivalents.
c) Aquestes repeticions consecutives de la seqüència de moviment
diferenciades l’una de l’altra en funció dels canvis copsats en l’entorn
físic situa al subjecte en un criteri d’èxit de sincronització: aquell que no
permet conèixer d’antuvi el ritme d’execució del comportament motor i
que s’ha d’anar ajustant en funció de la variabilitat que s’estableixi.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
269
Es tracta d’una relació d’ocurència que no permet al subjecte anticipar
els elements propioceptius que ha de presentar sobre l’exteroceptivitat
canviant que va copsant de l’entorn físic, sinó que es va construint el
comportament motor en la mateixa variabilitat associativa.
d) Per últim, cal apuntar que algunes modalitats esportives en la
configuració, poden acostar-se a un tractament de constància
mitjançant la pràctica repetida en un entorn físic canviant. S’il·lustra
aquesta idea amb dues situacions exemplificadores:
- Pràctica repetida sobre el mateix entorn físic canviant: L’experiència
pràctica en repeticions successives sobre l’entorn canviant, permet
l’anticipació de regularitats malgrat que les seqüències de moviment
no esdevinguin idèntiques. Hom recull les referències dels
excursionistes o dels corredors de muntanya que, tot i que la
seqüència de moviment canvia moment a moment segons les
exigències de l’entorn físic, aquests subjectes poden anticipar
l’arribada d’un pendent, el moment de travessar un rierol o dosificar
el seu ritme d’execució en funció de la ruta. En general, el medi
terrestre permet la millor anticipació de regularitats en la configuració
que no pas el medi aquàtic o aeri (onades de mar, variacions del
vent, cabal dels rius...). De tota manera, és evident que fins i tot en
aquestes modalitats de medi més mal·leable, l’experiència pràctica
disminueix la configurativitat: un regatista expert sap com orientar la
vela i col·locar posturalment el seu cos de forma adequada a cada
cop de vent sobtat durant una travessa en veler. El coneixement de la travessa o de la ruta per la pràctica repetida, ajuda a la construcció eficaç del moviment en la configuració. En la
mateixa línia s’inclouria la paret d’una muntanya per escalar o,
senzillament, un rocòdrom artificial i una pista d’esquí que presenti
diferents amplades, pendents o qualitat de la neu, sobre la qual es
pot ajustar la trajectòria per assolir un màxim rendiment en l’entorn
canviant.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
270
- Utilització de mapes, gps, fulls de ruta: En entorns físics canviants,
moltes vegades s’afegeix informació addicional a la merament
copsada directament sobre l’entorn físic per tal de reduir la variabilitat
de la construcció del comportament motor i acostar-se més a
possibles repeticions similars a la constància: tècniques d’orientació i
tecnologia aplicada.
Assumint la possibilitat de disminuir la variació de l’associació psíquica
canviant per efecte de la pràctica i l’experiència, es seguirà mantenint el
criteri de Configuració perceptiva per relacionar-se en un entorn físic variant,
que es tradueix en la presència d’estimulació exteroceptiva canviant. Es
conclou doncs que, dintre de la configuració perceptiva, es poden trobar
dues modalitats:
1. Configuració Pura, en els inicis de l’establiment de la relació
d’ocurrència en un entorn físic canviant del qual no es té cap experiència
(primeres fases de l’aprenentatge, en termes disposicionals). Com
s’escrivia anteriorment, en les primeres repeticions de qualsevol
seqüència de moviment, les construccions sempre són configuratives i
canviants. I més quan es tracta de les primeres repeticions pel futur
establiment d’una configuració perceptiva: només en aquestes primeres
repeticions mancades de l’experiència necessària que permeti al
subjecte anticipar regularitats en entorns canviants, es pot parlar de
Configuració Pura.
Però, en línies generals, el concepte de Configuració Pura s’aplicarà en
aquelles seqüències de moviment humà en què no sigui possible
anticipar mai quan succeeixen els canvis de l’entorn físic i quins valors
poden prendre aquests canvis.
2. Configuració Regular: quan la presència dels elements exteroceptius
canviants a cada moment de la construcció de la seqüència motriu
poden arribar a ser anticipats en certa mesura per l’individu.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
271
Mitjançant la pràctica, s’aprenen els moments de canvis en l’estimulació
exteroceptiva i el seu valor; dit d’altra manera, l’individu troba les
regularitats en l’entorn que canvia moment a moment i l’aprèn.
D’aquesta manera, cal entendre el caràcter dinàmic del comportament motor
humà en l’Acció. Observar que en la pròpia definició de Constància es troben
conceptes pròxims a la configuració i que en la Configuració es presenten
també elements que les apropin a les constàncies i que, en ambdós casos, el
criteri unificador és la recerca del màxim rendiment motor.
GRADIENT DE CONSTÀNCIA ASSOCIATIVA (E constants)
TIPOLOGIES D’ACCIÓ EN LA
CONSTÀNCIA Constància
Pura (Ep constants)
Constància Irregular
(Ep canviants)
Seqüència Cíclica 1a. Acció Cíclica
NIVELL FUNCIONAL
MOTOR
Seqüència Acíclica Intra-
repeticions
1b. Acció Acíclica
Intra-repetició
1c. Acció i Ritme
Musical
1b. Acció Acíclica
Intra-repetició (Màxim Rendiment)
GRADIENT DE CONFIGURACIÓ ASSOCIATIVA (E i Ep canviants)
TIPOLOGIES D’ACCIÓ EN LA
CONFIGURACIÓ Configuració
Regular (E anticipables)
Configuració Pura
(E no anticipables)
NIVELL FUNCIONAL
MOTOR
Seqüència Acíclica Inter-repeticions
3a. Acció Acíclica
Inter-repetició (Màxim rendiment)
3b. Acció Acíclica
Inter-repetició
Figura 76. Tipologies de Moviment de l’Acció i Gradient de Nivell Funcional.
Característiques: Característiques:
6. Criteri d'Èxit: Sincronització
2. Configuració Pura: Impossibilitat d'anticipar el moment i el valor dels canvis E
3. Configuració Regular: Possibilitat d'anticipar moments i valors de canvi E
4. Nivell Funcional Canviant: E i Ep canviants moment a moment
5. Impossibilitat de Repeticions idèntiques de les seqüències, sense sentit.
1. Entorn Físic Inestable: E canviants
Gradient de Constància-Configuració de l'Acció
Def. El subjecte construeix el comportament motor rebent
sempre la mateixa informació exteroceptiva(E), provinent
d'un entorn físic estable. L'única possibilitat de trencar la
rigidesa associativa resideix que el subjecte generi
diferents elements propioceptius (Ep) en cada repetició.
Def. El subjecte construeix el seu comportament motor rebent informació
exteroceptiva(E) canviant moment a moment, provinent d'un entorn físic inestable.
L'única possibilitat de reduir l'associació canviant (E_...Ep) és descobrir possibles
regularitats en l'entorn físic canviant que permeti anticipar l'element propioceptiu
que li escau, o fer-les evidents.
1. Entorn Físic Estable: E constants, sense canvis
2. Constància Pura: Ep constants, sense canvis
3. Constància Irregular: Ep canviants
4. Nivell Funcional Rígid
5. Repeticions idèntiques de les seqüències
6. Criteri d'Èxit: Temporalització
Criteri de Màxim
Rendiment
Figura 77. Acció en la Constància i en la Configuració
ACCIÓ FÍSICA
ACCIÓ EN LA CONSTÀNCIA: Seqüències Cícliques i Acícliques Intra-Repetició
ACCIÓ CONFIGURATIVA: Seqüències Acícliques Iner-Repeticions
CONSTÀNCIA PURA
CONSTÀNCIA IRREGULAR
CONFIGURACIÓ REGULAR
CONFIGURACIÓ PURA
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
273
4.2.2. COMPORTAMENT TÒNIC, ESTÀTIC O POSTURAL.
4.2.2.1. Actitud Postural Estàtica.
Es tracta del comportament motor més simple d’equilibració corporal en un
entorn físic en absència de moviment, estàtic. Significa sempre la lluita del
subjecte pel manteniment d’una positura del cos que el permeti mantenir la
verticalitat i no caure. Comportament motor que s’esdevé el més primitiu en
l’evolució de l’infant en la comprensió de les relacions físiques (Acció) que li
permeten relacionar-se amb l’equilibració corporal: forma i superfície de la base
de sosteniment corporal, alçada del centre de gravetat corporal, projecció del
centre de gravetat corporal sobre la base de sosteniment, etc.
Funcionalment s’ha d’entendre com el manteniment d’un compost reactiu
propioceptiu en el temps (estaticitat motriu de l’aparell locomotor), en un entorn
físic (medi, objectes) que roman sempre constant, invariable i sense moviment.
Per tant, seria una seqüència de moviment humà cíclica, però de baula única
sostinguda en el temps. Aquesta constància de la construcció motriu permet
definir el nivell funcional rígid que caracteritza la possibilitat d’establir
repeticions consecutives idèntiques en una finalitat adaptativa d’acció física.
Precisament el manteniment en el temps d’una mateixa positura corporal ha
servit d’ampli ventall d’estudis relacionats amb l’ergonomia i la millora de les
condicions de rendiment orgànic en aquestes situacions. Sovint es recorda les
males postures corporals que, per imperatius laborals, es mantenen durant les
hores que dura una jornada laboral; a la pròpia fatiga dels músculs tònics o
posturals que també s’acaben ressentint del manteniment i de la immobilitat,
cal afegir la mala positura mantinguda al llarg del temps i que pot perjudicar
l’aparell locomotor d’aquest subjectes (posicions en cadenes de muntatge,
oficinistes que resten asseguts durant moltes hores, oficis que demanden que
la persona es mantingui de peu dret durant tota la jornada laboral).
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
274
Al respecte, i com a treballs compensatoris i de reeducació motriu a Actituds
Posturals Estàtiques que puguin resultar nocives, s’han desenvolupat tot un
corrent de gimnàstiques dolces correctives, millor disseny dels estris i objectes
laborals vinculats al manteniment d’aquestes posicions de treball (ergonomia),
poques vegades impulsades per les mateixes empreses que cerquen, en
definitiva, el millor rendiment de llurs treballadors.
A nivell esportiu, tot i que el dinamisme motriu sol ser el que més es destaca en
totes les classificacions i exemplificacions, podem trobar alguns exemples
d’Actitud Postural Estàtica: Una figura gimnàstica estàtica en equilibració (un
àngel, una vertical o el crist en les anelles, per exemple), la finalització de la
seqüència motriu de l’halterofília (que marca al subjecte l’equlibració estàtica
per demostrar el seu domini del pes aixecat) i, sobretot, en els esports en
oposició, la definició de Posició Bàsica Ofensiva i Defensiva. Es tracta d’una
posició ideal que pretén combinar de la millor manera possible, el màxim
equilibri possible de l’esportista juntament amb la màxima capacitat de
moviment vinculada. Tot i que poques vegades es presenta de forma realment
estàtica i sempre acaba sent un comportament cinètic o dinàmic, la
conceptualització de la Posició Bàsica en diferents esports és una
conceptualització postural estàtica ideal i comuna en diferents esports:
bàsicament en els esports de lluita (esgrima, boxa, judo...) i en els esports
d’equip (basquetbol, handbol, voleibol...).
4.2.2.2. Actitud Postural Dinàmica.
En aquest cas, també es tracta d’un comportament motor d’equilibració
corporal, però, a diferència de l’anterior tipologia, en un entorn físic en
moviment i dinàmic. El subjecte lluita pel manteniment d’una positura del cos
que el permeti mantenir la verticalitat i no caure enfront d’un entorn físic (Medi i
Objectes) o social (Subjectes) en moviment. En la idea d’inclusivitat del
comportament motor, el subjecte manté les relacions físiques que li permeten
equilibrar-se (base de sosteniment, alçada del centre de gravetat, projecció del
centre de gravetat corporal sobre la base, etc.) ajustant-se a un entorn dinàmic.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
275
Funcionalment s’ha d’entendre com el manteniment d’un compost reactiu
propioceptiu en el temps, en un entorn físic (Medi, Objectes) o social
(Subjectes) que sempre es presenta en moviment constant o configuratiu.
Solen correspondre’s amb el manteniment d’una Actitud Postural Estàtica que
es construeix sobre seqüències de moviment cinètiques amb finalitat d’acció
física o d’interacció convencional en les quals es troben inserides; o sigui, la
construcció d’una positura estàtica en un entorn que presenta elements
exteroceptius variats i de finalitats diferenciades, però sempre en moviment.
Per tant, la indefinició del nivell funcional i la finalitat en què es poden trobar
aquests comportaments, ens els presenten com a seqüències de moviment
humà en les quals el subjecte manté un compost reactiu propioceptiu
(estaticitat motriu de l’aparell locomotor) en, almenys, dues situacions
diferenciades:
a) Seqüències cícliques i acícliques intra-repeticions: Manteniment del
compost propioceptiu en una relació d’ocurrència amb elements
exteroceptius tant físics com socials de constància.
o Acció: Ciclisme en velòdrom, Patinatge.
o Interacció: Patinatge en parelles.
b) Seqüències acícliques inter-repeticions: Manteniment del compost
propioceptiu en una relació d’ocurrència amb elements exteroceptius
tant físics com socials configuratius i canviants.
o Acció: Ciclisme, Motociclisme, Automobilisme en ruta;
Esquí, Surf, Wind-surf, Paracaigudisme, Parapent.
o Interacció: Curses de Ciclisme, Motociclisme,
Automovilisme, Vela; Vela en equip, Paracaigudisme
en tàndem.
L’Actitud Postural Dinàmica s’ha vinculat moltes vegades al concepte
d’Activitat i Passivitat del comportament motor. Seguint Luttgens i Wells
(1985), un moviment és actiu quan és realitzat per l’activitat muscular del
subjecte. En canvi, un moviment és passiu quan no es requereix esforç
muscular per part del subjecte implicat en el moviment.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
276
Aquest moviment passiu només pot existir, doncs, si és realitzat per una
persona externa (un entrenador, un terapeuta), que mobilitza amb una força
externa un segment corporal en què es vol incidir. Aquesta seria la definició
pura de Passivitat, moviment en absència de contracció muscular esquelètica.
Per extensió del concepte, però, s’ha generalitzat el moviment passiu en
aquelles situacions en què el subjecte global és desplaçat en l’espai, sense ser-
ne, en aquell moment almenys, el responsable actiu d’aquell moviment. En
aquestes situacions, el subjecte només és “actiu” en el manteniment d’una
Actitud Postural Estàtica mentre el seu cos és desplaçat per l’espai. Aquí es on
es troba la vinculació de la passivitat del comportament motor amb el
manteniment d’una Actitud Corporal Dinàmica: el seguiment d’un moviment
generat en un impuls actiu previ del propi subjecte (lliscament: patinar,
esquiar), en el manteniment d’una postura corporal en deixar-se caure per la
força de la gravetat (vols: paracaigudisme) o, fins i tot, en ser transportat per
altres subjectes en múltiples activitats d’educació física o per vehicles
especialitzats (transports: pujar a cavall, pilotar una motocicleta, o que un
company et porti assegut a les seves espatlles). Només en aquests casos
concrets es pot aplicar el concepte de moviment passiu; la resta de tipologies
de moviment de la Taxomia Funcional del Comportament Motor, s’entendran
sempre com a moviments “actius”, en què el responsable últim de la seqüència
de moviment tant tònica com fàsica és el propi subjecte en la seva construcció
ontogenètica personal psicològica.
Els exemples donats en el paràgraf anterior sobre Actitud Postural Dinàmica
vinculen aquests comportaments motors a l’especificitat dels Objectes requerits
i emfatitzen que la necessitat d’uns vehicles concrets per lliscar o per
transportar no són exclusivitat de finalitats adaptatives d’Acció física, sinó que,
tal i com s’havia suggerit en l’aproximació funcional a aquesta tipologia
específica, també es donen en casos d’Interacció Social. El que és rellevant és
la seva comprensió com a manteniment d’una actitud postural en un entorn
dinàmic de construcció motriu.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
277
4.2.2.3. Taula del Comportament Motor Tònic, Estàtic o Postural.
COMPORTAMENT MOTOR TÒNIC, ESTÀTIC O POSTURAL
Actitud Postural Estàtica (Acció en la Constància)
Actitud Postural Dinàmica( Constància/Configuració)
Definició
Manteniment d’un compost
reactiu propioceptiu en el
temps (estaticitat motriu de
l’aparell locomotor), en un
entorn físic (medi, objectes)
que roman sempre constant,
estable i sense moviment.
Manteniment d’una positura
del cos que li permeti
mantenir la verticalitat i no
caure enfront d’un entorn
físic o social (Subjectes) en
moviment constant o
canviant.
Característiques
Modals
d’Estimulació
Propioceptiu (Ep ): Constant
Exteroceptiu (E): Constant
(Entorn Físic Estable)
Propioceptiu (Ep): Constant
Exteroceptiu (E): Constant i
Canviant
Criteri d’Èxit
Temporal Temporalització
Temporalització i
Sincronització
Seqüència i
Sensorialitat E Ep E Ep ...
E i Ep constants estàtics
E Ep E Ep ...
E constant dinàmic
E … Ep … E … Ep
E canviant dinàmic
Exemples
Una figura gimnàstica estàtica
en equilibració (un àngel, una
vertical o el crist en les
anelles), la finalització de la
seqüència motriu de
l’halterofília, la Posició Bàsica
Ofensiva i Defensiva dels
Esports amb oposició, i, en
general, tots les postures
estàtiques de manteniment de
l’equilibri de peu, assegut...
Constància: Ciclisme en
velòdrom, Patinatge,
Patinatge en parelles
Configuració: Ciclisme en ruta
Esquí, Surf, Wind-surf,
Paracaigudisme, Parapent.
Curses de Ciclisme,
Motociclisme,
Automovilisme, Vela; Vela
en equip, Paracaigudisme en
tàndem. Figura 78. Taula del Comportament Motor Tònic, Estàtic o Postural.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
278
4.2.3. COMPORTAMENT FÀSIC, DINÀMIC O CINÈTIC:
ACCIÓ (I INTERACCIÓ) EN LA CONSTÀNCIA.
4.2.3.1. Acció Cíclica.
Comportament motor d’ajustament a l’entorn físic que presenta agrupacions
periòdiques idèntiques de baules associatives en cada repetició. Ex: caminar,
córrer, remar. Es poden presentar en els diferents gradients de constància
associativa. Així, es poden construir aquestes seqüències en el simple
manteniment d’un ritme determinat d’execució, o bé, portar a l’extrem les
possibilitats propioceptives de l’organisme per tal d’establir una execució de
màxim rendiment (esprint), més difícilment reproduïble idènticament en
repeticions consecutives.
4.2.3.2. Acció Acíclica Intra-Repetició.
Comportament Motor d’ajustament a l’entorn físic que no presenta agrupacions
períodiques idèntiques de baules associatives en una única repetició de la
seqüència de moviment, però que permeten reproduir-se idènticament en
repeticions diferents. En algunes modalitats balístiques d’aquesta tipologia (salt
de longitud, tir olímpic), aquestes seqüències de moviment pertanyen a la
Constància Irregular, aquella que cerca la màxima expressió dels elements
propioceptius del subjecte inserits en un entorn estable que proporciona
elements exteroceptius constants. El que interessa és poder reproduir
repeticions cada vegada millorades propioceptivament respecte d’una
seqüència anterior en una temporalització marcada bàsicament pel moviment
de l’esportista. Es tracta de trobar el màxim rendiment en cada repetició successiva; no importa tant la reproducció exacta de la seqüència motriu presentada, sobretot si aquesta està per sota de les expectatives de l’atleta.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
279
Això no vol dir que totes aquestes accions presentades per l’esport competitiu
com de màxima exigència no puguin ser reproduïdes en un format de màxima
constància o Constància Pura. Rebaixar les exigències propioceptives de la
seqüència de moviment facilita novament la constància de la seqüència, però
no interessa en la màxima competició la reproducció idèntica de la seqüència,
sinó que cada vegada sigui millor en termes resultadistes.
Tant les seqüències d’Acció Cíclica com les d’Acció Acíclica Intra-
Repetició, són seqüències susceptibles d’incidir en la rigidesa associativa que
defineix aquestes Accions en la constància, permeten una alta temporalització.
Els esportistes emfatitzen amb diversos senyals els elements exteroceptius
rellevants de l'entorn físic on fer coincidir elements propioceptius precisos per
tal de construir la millor baula associativa exigida. Exemples d’aquesta recerca
de la regularitat temporal del moviment els trobem en la utilització, per part dels
atletes, de diverses marques que els permetin d’ajustar al màxim el seu
moviment a l’entorn físic. Així és com els saltadors d’alçada i de longitud, per
exemple, col·loquen diverses marques al terra per talonejar correctament i
ajustar la resposta a la seqüència que consideren més eficient, altament
entrenada i repetida per ells. Altre exemple en aquesta línia, és la presència
d’un canvi de color en les sureres de natació o la fila de banderetes que
travessa transversalment la piscina quan el nedador s’acosta a la paret i ha
d’ajustar la seqüència dels seus moviments al viratge que s’ha de fer contra la
paret. La idea fonamental és que l’individu busca la regularitat en la durada de
presència dels elements i que repeticions consecutives d’aquest moviment
puguin ser exactament reproduïdes motriument.
4.2.3.3. Acció i Ritme Musical.
Inserida en la tipologia anterior de moviment, es tracta de seqüències
acícliques intra-repetició d’ajust físic però que, en la construcció associativa del
comportament motor s’inclou la sensorialitat exteroceptiva dels ritmes musicals,
fet que els hi proporciona una especial rellevància.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
280
Aquest fet és tan rellevant que justificava la inclusió d’aquest criteri no
precisament funcional per diferenciar l’aciclicitat en la constància. Els Ritmes
Musicals situen el comportament motor en el que s’ha definit com a Constància
Pura, ja que la rigidesa associativa és sempre present i, paral·lelament, es
converteix en el criteri d’èxit de la seqüència de moviment. Roca (1999) afirma
sobre això: “Quant a la melodia, cal convenir igualment que es tracta d’una
composició d’elements d’estimulació auditiva que poden variar en intensitat,
freqüència i timbre, però que es mantenen en una relació estable entre ells de
tal manera que permeten també l’orientació perceptiva” (Roca, 1999, p. 97).
Es tracta, doncs, d’un ajustament psicològic a la presència constant dels
elements reactius exteroceptius auditius. Efectivament, contràriament a
l’habitual comprensió de l’entorn físic com a un espai tridimensional, en aquesta
tipologia de moviment, els canvis sonors per unitat de temps, el “moviment”
d’una melodia musical i llurs canvis, serveixen de patró, guió o referència física
d’ajust constant al subjecte. L’element físic del so de la música afectarà l’ajust
temporal de la seqüència. A nivell modal, a part de l’entorn físic habitual
estable, incorpora les característiques específiques del so: intensitat,
freqüència (agut - greu) o el timbre que romanen constants i no canvien en
cada repetició, si la musica sobre la qual es treballa és sempre la mateixa.
En aquestes seqüències, el paràmetre temporal depèn de forma exclusiva del
ritme musical, entès el ritme com la conjugació dels diversos elements
temporals que conformen la composició. L’individu en moviment ha d’ajustar
necessàriament la temporalitat de la seqüència a la constància de durada dels
elements reactius del so en cada repetició. Aquest manteniment de la
composició musical en cada repetició, permet al subjecte temporalitzar la seva
seqüència motriu. La seqüència no es pot fer en el moment en què el subjecte
desitgi, sinó que el seu moviment ve imposat temporalment per tal de tenir èxit.
La seqüència té un moment precís per anar presentant cada baula
comportamental; cada baula de la seqüència de moviment s’ha d’ajustar a la
musica per tal de ser exitosa.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
281
S’emfatitza el fet que la durada regular d’una associació rígida no és sinònim
de constància en la durada entre estímuls. El que realment és important és la
regularitat i la constància de la durada inter-repetició, independentment que la
durada entre els elements de la seqüència de moviment siguin de durada fixa o
no. Així, es pot escoltar com una melodia acaba amb un ritme de “crescendo”,
que augmenta la velocitat de la composició musical, que el saltador d’alçada fa
les passes més ràpides i curtes en aproximar-se al llistó, o que un corredor fa
un esprint canviant el ritme de les seves gambades en acabar la cursa.
Ambdues sèries seguirien sent igualment rígides per què, malgrat variar la
durada en l’aparició dels elements de la sèrie, en les successives repeticions
de les mateixes sempre obtindríem la mateixa seqüència.
S’insisteix en la diferència cabdal entre les seqüències d’Acció Cíclica i les
d’Acció Acícliques Inter-Repetició respecte de l’Acció i Ritme Musical:
l’alliberament temporal per part del subjecte. En les primeres, és el subjecte qui
és responsable únic de les diferents temporalitzacions de la seva seqüència de
moviment, possibilitat que queda descartada en el seguiment de Ritmes
Musicals en què precisament, el criteri d’èxit es basa en l’ajustament temporal
de la motricitat a la melodia. Cal dir, llavors, que en l’Acció de Ritme Musical el
que interessa és poder reproduir repeticions exactes de la seqüència entrenada
per tal que aquesta lligui amb la temporalització de la musica; és a dir, es tracta
de trobar un màxim rendiment dins de la temporalització marcada per la musica. I una vegada apresa la màxima exigència motriu d’acord amb el ritme
musical que s’imposa, ser capaç de reproduir-lo idènticament en repeticions
successives perquè la constància n’és criteri de valoració i avaluació motora.
Una modalitat esportiva representativa de l’ajustament a un ritme musical és la
Gimnàstica Rítmica Individual. D’una banda, els llançaments dels diferents
objectes que s’esdevenen en aquest esport, són perfectament automatitzables
com a tècnica de constància: l’esportista sap en quin precís moment de la
seqüència de moviment ha d’efectuar el llançament i la recepció
(temporalització) i, al mateix temps, sempre assegura la presència de les
característiques d’estimulació de referència (musica, posició de l’objecte...).
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
282
La possible variabilitat d’aquests llançaments no difereix en res a la variabilitat
que pugui assolir un saltador d’alçada en l’angle d’impuls del seu cos per
vèncer la gravetat o al que s’ha de donar una gimnasta per saltar el cavall,
però, en aquestes seqüències específiques, s’afegeix l’ajustament de la
seqüència de moviment al ritme de la melodia musical.
4.2.3.4. Interacció Cíclica
Comportament motor d’ajustament a l’entorn físic i a l’entorn social, que
presenta agrupacions periòdiques idèntiques de baules associatives en cada
repetició. En un entorn físic estable i en unes seqüències de moviment que
s’han d’ajustar socialment a un ritme convingut.
4.2.3.5. Interacció Acíclica Intra-Repetició.
Comportament Motor d’ajustament a l’entorn físic i a l’entorn social que no
presenta agrupacions períodiques idèntiques de baules associatives en una
única repetició de la seqüència de moviment, però que permeten reproduir-se
idènticament en repeticions diferents. En un entorn físic estable i en unes
seqüències de moviment que s’han d’ajustar socialment a un ritme convingut.
El paràmetre temporal, en consonància, esdevé regular i permet la previsió del
moviment o temporalització de les seqüències. En la nomenclatura de la tesi, la
natació sincronitzada seria “natació temporalitzada”.
4.2.3.6. Interacció i Ritme Musical.
Inserida en la tipologia anterior de moviment, es tracta de seqüències
acícliques intra-repetició d’ajust físic i d’ajust social afegint-hi en la construcció
associativa del comportament motor, la sensorialitat exteroceptiva dels ritmes
musicals.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
283
Il·lustren aquestes seqüències de moviment, modalitats esportives com els
balls de saló o el patinatge per parelles. En ambdós casos, i afegint-se a
l’extrema finor de l’ajust a la melodia musical, la constància del comportament
apareix gràcies al moviment d’un subjecte que actua de manera idèntica en
cada repetició, permeten l’ajustament rígid de l’altre subjecte.
Hom podria pensar que en les interaccions que intervenen els subjectes es
pugui trencar la constància del moviment amb més facilitat que en l’ajustament
merament físic de l’acció. Es pot plantejar el cas del noi patinador que llança a
l’aire la seva companya per dibuixar una figura i retrobar-se més tard en un
altre punt de l’espai. Com en les tipologies d’acció física, es podria pensar que
l’angle de llançament de la noia pot variar, o que en pot variar la força. Que la
noia, pot tenir un temps diferencial per fer la figura i després retrobar-se en el
punt esperat. Però cal insistir en que és equivalent l’angle de salt de l’esportista
que fa salt d’alçada o la força d’impuls del corredor en entorns estimulatius
físics estables. També en aquests casos pot haver-hi lleugera variabilitat
d’angulació i força de la seqüència, però l’estabilitat de l’entorn físic permet
construir associacions rígides.
Per tant, quan es parla de les interaccions representada per subjectes en
moviment, la pròpia constància d’aquests moviments permeten també la
construcció d’associacions rígides. Es pot escriure que la constància del
moviment que realitza un altre subjecte i sobre el qual ajustar-se motriument,
permet la constància o rigidesa de la seqüència de moviment del subjecte que
fa l’ajust associatiu i sobre els quals s’imprimeix la temporalització específica
del ritme musical.
Com ja s’ha apuntat repetidament, es passarà a una anàlisi més detallada de la
Interacció en el capítol següent, però en aquest apartat es presenten
seqüències interactives per estar construïdes en una Interacció Funcional
amb l’Acció de Constància. És a dir, la Interacció en la Constància, acompleix
totes les característiques definitories de l’Acció en la Constància (Fig. 77)
malgrat presentar elements de l’entorn social convencional.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
284
4.2.3.7. Taula del Comportament Fàsic, Dinàmic o Cinètic:
Acció (i Interacció) en la Constància.
COMPORTAMENT MOTOR FÀSIC, DINÀMIC O CINÈTIC: ACCIÓ (I INTERACCIÓ) EN LA CONSTÀNCIA
Acció en la Constància Interacció en la Constància
(Integració Funcional)
Definició
El subjecte construeix el
comportament motor rebent
sempre la mateixa informació
exteroceptiva (E), provinent
d’un entorn físic estable.
El subjecte construeix el
comportament motor rebent
sempre la mateixa informació
exteroceptiva (E), provinent
d’un entorn físic i social
estable.
Característiques
Modals
d’Estimulació
Propioceptiu (Ep ): Constant (Només algunes seqüències intra-
repetició sense musica de màxim
rendiment poden ser canviants)
Exteroceptiu (E): Constant
Propioceptiu (Ep): Constant
Exteroceptiu (E): Constant
Criteri d’Èxit
Temporal Temporalització
Seqüència i
Sensorialitat
E Ep E Ep ...
E i Ep constants
E Ep+ E Ep+ ...
E constants
Ep canviants (màxim rendiment)
E Ep E Ep ...
E i Ep constants
Exemples
Marxar, córrer, remar.
Concursos llançaments, salts
Tir Olímpic, Tir amb Arc.
Halterofília.
Gimnàstica Artística indiv.
Gimnàstica Rítmica indiv.
Piragüisme i Rem.
Salts de trampolí
“sincronitzats”.
Natació “sincronitzada”.
Balls de Saló.
Gimnàtica Rítmica per
Equips. Figura 79. Taula del Comportament Motor Fàsic, Dinàmic o Cinètic: Acció en la Constància.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
285
4.2.4. COMPORTAMENT FÀSIC, DINÀMIC O CINÈTIC:
ACCIÓ (I INTERACCIÓ) CONFIGURATIVA.
4.2.4.1. Acció Acíclica Inter-Repetició.
Comportament Motor d’ajustament a l’entorn físic que no presenta agrupacions
períodiques idèntiques de baules associatives en una única repetició de la
seqüència de moviment i que, a més, no permeten reproduir-se idènticament
en repeticions diferents o, senzillament, que el concepte de repetició no té
sentit. Si bé les Accions Acícliques Intra-Repetició pròpies de la Constància
també esdevenien seqüències sense periodicitat associativa d’estímuls en la
repetició, la diferència és que aquelles, un cop finalitzada la seqüència, es
podien reconstruir idèntiques perquè estaven en relació d’ocurrència amb un
entorn estable estimulativament. En canvi, les Accions Acícliques Inter-
Repetició pròpies de la configuració perceptiva, es basteixen en un entorn que no tan sols canvia moment a moment durant l’execució de la seqüència de moviment, sinó que aquest també es presenta diferent en repeticions successives. És per aquest fet que les condicions estimulatives
exteroceptives en repeticions successives no es poden anticipar i, per tant, el
criteri d’èxit ja no és la temporalització, sinó la sincronització, entesa com la
possibilitat de construir una relació d’ocurrència entre elements reactius
canviants.
Es pot il·lustrar aquestes situacions contràries, un salt de longitud i el descens
esquiant per una pista. En qualsevol moment temporal (condició d’execució) de
la seqüència motriu que es construeix en el salt de longitud, l’estimulació
exteroceptiva física que rep el subjecte en moviment és estable, idèntica,
constant. Tant és si està en el moment d’inici de la cursa d’impuls, si ja està
talonejant, fent la batuda o caient; el que és obvi és que durant tota la
seqüència motriu, l’atleta ha copsat la mateixa estimulació exteroceptiva i
aquesta no canviaria en repeticions successives del mateix comportament
motor. En canvi, si prenem un descens d’esquí per una pista, es pot afirmar
que els valors estimulatius exteroceptius no són constants en la condició
d’execució de la seqüència:
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
286
la pista no presenta un pendent de descens uniforme en tot el seu recorregut,
ni l’estat de la neu és homogeni. Poden aparèixer clapes de gel, sots o
desnivells inesperats a la pista i la mateixa amplada de la pista varia en cada
moment de la seva longitud. En aquestes condicions, és altament improbable
que repeticions successives de la mateixa seqüència de moviment esdevinguin
exactes. És cert que el grup anomenat d’Esports d’Aventura o Esports en la
Natura ja impliquen en el seu descriptor la idea implícita de variabilitat o de
construcció de moviment sobre condicions canviants.
Això no obstant, cal afegir que, quan s’aplica el criteri de màxim rendiment en
la construcció de la seqüència de moviment (fer-la el més ràpid possible, amb
la màxima precisió,...), l’esport d’èlit tendeix, en algunes modalitats que ho fan
possible, a reduir la configurativitat perceptiva de l’entorn per tal de reconvertir-
lo en el més estable possible. D’alguna manera, en la recerca de la màxima
exigència de rendiment, existeix un acostament vers la constància perceptiva
en forma de reducció de la inestabilitat manifesta de l’entorn. És així quan, en
el descens d’esquí (velocitat o slalom), totes les possibles trajectòries
s’unifiquen en aquella que permeti a l’esportista fer el recorregut en el mínim
temps possible. D’igual manera succeeix en els rallies de cotxes, en el ciclisme
contrarellotge o en els raids de muntanya, en què s’ajusta la propioceptivitat del
moviment a una possible ruta més curta o més ràpida que limiti la variabilitat
exteroceptiva. Són els exemples esportius que resten classificats com a
Configuració Regular, amb la gràcia expressa d’aquesta denominació que
sembla contradictòria: la possibilitat de trobar regularitats en l’entorn canviant.
Però no totes les modalitats esportives d’Acció en la Configuració són
susceptibles de repeticions de la seqüència que disminueixin la inestabilitat de
l’entorn físic. És el cas d’aquelles modalitats com el Golf, el Tir Olímpic (blanc
mòbil), Tir al Plat i, sobretot, les activitats en la Natura i d’Aventura en què
resulta realment impossible de predir els canvis que s’esdevindran en l’entorn
natural, com és el cas del medi aquàtic salvatge (mar, rius...) o el medi aeri que
serveix de força cinètica al desplaçament (Vela, Wind-surf, Ala Delta).
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
287
Pertanyen al que s’ha denominat Configuració Pura accions d’ajust físic
impossible de reduir-les en llur inestabilitat ambiental ni aplicant-li un criteri de
màxim rendiment. No cal dir que, en aquestes modalitats esportives, el fet de la
repetició idèntica de la seqüència motriu deixa de tenir sentit pel mateix esperit
de la construcció motriu en què el subjecte l’afronta. De fet, el que realment
cerca, lluny de la constància de l’acció, és del gaudir de repeticions de
seqüències de moviment sempre noves, sempre esperant resoldre motriument
la incertesa que presentin els elements exteroceptius.
Els elements propioceptius del moviment, òbviament, també són canviants en
cada moment i canviants també en la mesura que canvia l’entorn entre
repeticions successives.
4.2.4.2. Interacció Acíclica Inter-Repetició.
D’igual manera que s’ha apuntat en tractar la Interacció en la Constància, es
vol referir la Interacció en la Configuració per estar construïdes en una
Interacció Funcional amb l’Acció de Configuració. És a dir, la Interacció en la
Configuració, acompleix totes les característiques definitòries de l’Acció en la
Configuració (Fig. 77) malgrat presentar elements de l’entorn social
convencional. La integració d’elements exteroceptius tant en l’ordre merament
físic com en l’ordre de la convencionalitat social que els lliga, reverteixen
sempre en seqüències acícliques inter-repetició impossibles de ser reproduïdes
idènticament es repeticions successives i en la sincronització com a paràmetre
temporal d’èxit davant d’aquests elements canviants moment a moment.
Sense entrar en l’explicació minuciosa que ocuparà la Interacció en el capítol
següent, cal apuntar que aquestes Seqüències Acícliques Inter-repetició en la
Interacció poden mantenir els criteris de Configurativitat Pura i Configurativitat
Regular. De fet, s’explicarà que existeixen convencionalitats socials que
ordenaran el grup per tal que aquest presenti una certa constància i regularitat
en llur actuació malgrat pertànyer a seqüències bàsiques d’Acció en la
Configuració i a la inversa.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
288
Curses en Carrers. La constància estimulativa dels elements del medi físic,
només permet variacions quant a la temporalització de les seqüències motrius
dels diferents atletes en curses individuals com la velocitat, o en curses grupals
com el rem, en seqüències cícliques sotmeses al criteri de màxim rendiment i
per cada subjecte participant. En aquestes curses, no es possible assegurar
repeticions consecutives idèntiques de tots els subjectes que intervenen des
d’una vessant interactiva. Així, per exemple, l’atleta que assoleix molt avantatge
en el seu sprint, pot relaxar-se en la velocitat del seu moviment quan ja es veu
guanyador vora l’arribada. L’atleta configura el seu moviment en funció del
moviment de la resta de subjectes, canviant en cada repetició.
En aquestes curses en carrers s’inclouen els Relleus Atlètics i els Relleus de
Natació. A la configurativitat de la velocitat del moviment del diferents subjectes
que intervenen, cal afegir-hi l’ajustament físic als propis companys d’equip en el
moment del canvi de rellevista. La configurativitat perceptiva dels relleus de
natació es presenta menys complexa que la dels relleus atlètics. L’element que
marca el canvi de rellevista és constant (la paret de la piscina) i no cal
transmetre cap objecte que marqui el canvi de rellevista. En canvi, els relleus
atlètics presenten un element flexible i canviant per marcar el moment del canvi
de rellevista, un espai delimitat dintre del qual s’ha de produir l’intercanvi del
testimoni, objecte que, a més, afegeix configurativitat a aquests relleus.
Curses Lliures. Aquestes modalitats esportives en què la cursa no té els
espais fixament reglamentats són els típics casos d’esports tradicionalment
descrits com a individuals, però que formen part del camp configuratiu.
L’esportista desconeix en quin moment pot aparèixer i fins quan pot durar un
element perceptiu que pugui modificar l’orientació pròpia en relació al moviment
dels altres subjectes. La pròpia trajectòria del subjecte està condicionada a les múltiples trajectòries canviants dels altres subjectes.
En les curses més curtes (800mts, 1500mts, obstacles...) o en els moments
més o menys limitats temporalment que representen les sortides multitudinàries
d’aquestes curses (sortides de curses populars, natació a mar oberta...), el
caire configuratiu d’aquests esports és inexcusable.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
289
Ara bé, si la cursa és molt llarga (Marathó, escapades en solitari de ciclisme en
ruta...), passats els moments configuratius de la sortida, el moviment es
converteix en moltes estones tècnicament constants, similars a les curses en
què tot esportista va pel seu carrer.
Un cas rellevant de curses que s’inclouen dins les configuracions són els
relleus llargs en l’atletisme. És una zona flexible on s’ha de produir,
necessàriament, el lliurament del relleu. Aquesta característica és compartida
amb el relleu curt en què tot esportista corre pel seu carrer. Però en el cas dels
relleus atlètica llargs, tant per a l’atleta que dóna com per a l’atleta que recull,
es produeix una configuració en no saber el moment en què s’ha de produir el
relleu ni tampoc on es produirà, ja que en aquesta situació, els rellevistes
corren per carrers lliures i, malgrat haver-hi un cert ordre en funció de la
classificació provisional, les trajectòries entre els rellevistes de diferents equips
poden condicionar la seqüència de moviment de l’esportista.
Esports de Lluita. La literatura esportiva clàssica, refereix aquests esports
com Esports de Lluita o Esports d’Oposició 1×1. La diferència principal respecte
de l’anterior bloc d’activitats esportives, rau que l’ajust, en els Esports de Lluita,
només depèn d’un únic subjecte en moviment mitjançant el qual s’ha d’orientar
l’esportista; en canvi, en els moments configuratius de les curses lliures, l’ajust
del moviment de l’esportista està en funció dels múltiples moviments dels que
corren en la mateixa competició. D’acord amb aquesta idea, es podria pensar
que els moments configuratius de les curses lliures són més complexos
tècnicament que els d’esports de lluita. Però aquesta reflexió no és certa, ja
que la complexitat tècnica no depèn exclusivament del nombre de subjectes en moviment respecte del qual l’esportista s’haurà d’orientar, sinó també de la quantitat de diferents seqüències tècniques de moviment que, el reglament o la filosofia d’aquell esport, permet fer a cada actuant. Essent així que, el nombre de possibles seqüències tècniques que pot
desenvolupar un esportista d’esports de lluita són molt més riques i complexes
que en les modalitats de cursa lliure en què, la seqüència de moviment es sol
reduir a una cadena tècnica exclusiva (córrer, nedar, patinar, anar amb
bicicleta...) sobre la qual construir l’orientació configurativa.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
290
Esports amb Implements. Tot i que habitualment es solen classificar aquests
esports juntament amb els Esports de Lluita, ja que es segueix un criteri
descriptiu que es fixa en la oposició individual de la relació, la configurativitat
que presenten és diferent. Aquests esports presenten una major dinàmica de
moviment de l’entorn físic, ja que, al mateix temps del subjecte amb el qual es
lluita, també hi ha un objecte amb diferents trajectòries lliures en el medi físic.
Des d’aquest punt de vista funcional, tot i ser esports tradicionalment
individuals, s’assemblen molt més als esports d’equip a nivell d’acció
configurativa.
Esports d’Equip. En terminologia praxeològica, esports de col·laboració i
oposició, sense incertesa física. Aquest grup d’esports constitueixen el
paradigma de la màxima complexitat dels elements perceptius tèmporo-modals
ressenyats fins ara, ja que els presenten tots i en la seva màxima expressió. Si
s’atén a les característiques modals d’estimulació, un jugador en aquesta
tipologia d’esports, mai no pot estar regularment orientat respecte de la
presència dels elements.
Els exemples són múltiples: una gimnasta de rítmica sap exactament quan ha
de realitzar un llançament de la pilota; en sap l’inici exacte en la seva
seqüència de moviment, i ha de saber amb la màxima certesa, el moment
exacte en què acabarà, ja que depèn de la velocitat inicial i de l’angle del seu
llançament sempre temporalitzat i previst. En canvi, un jugador de basquetbol
que vol palmejar una pilota que ha estat rebotada en el cèrcol, mai no té la
certesa absoluta de quan succeirà aquest moviment en la configuració
perceptiva del joc; és més, ni sap si aquest moviment es donarà i, si es dóna,
quan finalitzarà. Cas de donar-se un rebot en el cèrcol, tampoc sabrà mai amb
exactitud quan s’acaba aquest element, quan podrà palmejar la pilota, ja que
dependrà de la força i l’angle del llançament anterior i de la força i angle amb
què la pilota surti rebotada. O sigui que, cas que els elements respecte dels
quals s’ha d’orientar hi siguin presents, aquests també varien el seu valor (no
existeix un valor absolut).
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
291
Aquests tipus d’esports presenten configuració sobre una quantitat molt alta de
moviments, ja que la coordinació tècnica adequada anirà també en funció dels
altres subjectes, del propi equip i de l’equip contrari, que marquen unes
trajectòries i uns espais determinats. S’inclouen les diferents trajectòries de la
pilota que juguen tots els esportistes ja que respecte de la velocitat i angles
canviants de la mateixa també cal configurar el moviment. Per últim, arrodoneix
la complexitat que presenten aquestes modalitats a nivell perceptiu, la gran varietat de seqüències de moviment que el reglament d’aquests esports permet als seus jugadors. En aquest aspecte, assimilen l’aspecte perceptiu
dels esports de lluita quant a la riquesa de les coordinacions d’ajust a l’entorn
físic dinàmic.
D’aquesta manera, es pot definir un bon jugador en l’acció configurativa, quan és capaç de “trobar”, “llegir” possibles regularitats d’ajust en la irregularitat dels moviments i en llurs relacions d’ocurrència; a més, és
capaç d’orientar-se correctament en l’entramat de diferents moviments que es
produeixen en el seu joc entre jugadors del mateix equip i de l’equip contrari i,
per últim, coordina diferents seqüències de moviment que li permetin els millors
ajustos a l’entorn físic dinàmic.
En principi, quant a dinàmica canviant de l’entorn físic i social, els Esports 1x1
(Lluita i Implements) i els Esports d’Equip, esdevenen el grau d’orientació psicològica d’acció configurativa més complexa: són modalitats esportives
que presenten seqüències motores múltiples (Capítol 5) i, per tant,
arrodoneixen els condicionants de dificultat màxima del comportament motor
associatiu quan a número d’elements ala quals atendre a l’hora d’ajustar el
moviment de forma adient.
Esports Grupals en la Natura. Caracteritzats pels entorns físics inestables,
presenten un alt índex de penetració social en els darrers anys. El mar, el vent,
l’aire, les aigües braves... donen cabuda a una sèrie d’esports anomenats
d’aventura o a l’aire lliure, el factor determinant dels quals és la dinàmica
canviant de l’entorn físic en el qual es desenvolupa l’acció motriu perceptiva, i
que, al mateix temps, es dóna en la participació de diversos esportistes.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
292
4.2.4.3. Taula del Comportament Fàsic, Dinàmic o Cinètic:
Acció (i Interacció) en la Configuració.
COMPORTAMENT MOTOR FÀSIC, DINÀMIC O CINÈTIC: ACCIÓ (I INTERACCIÓ) EN LA CONFIGURACIÓ
Acció en la Configuració Interacció i Configuració
(Integració Funcional)
Definició
El subjecte construeix el
comportament motor rebent
informació exteroceptiva (E),
canviant moment a moment
provinent d’un entorn físic
inestable i irrepetible en
repeticions successives.
El subjecte construeix el
comportament motor rebent
sempre la mateixa informació
exteroceptiva (E), provinent
d’un entorn físic i social
inestable i irrepetible en
repeticions succesives.
Característiques
Modals
d’Estimulació
Propioceptiu (Ep ): Canviant
Exteroceptiu (E): Canviant (Només algunes seqüències de
màxim rendiment poden ser reduir
la inestabilitat exteroceptiva)
Propioceptiu (Ep): Canviant
Exteroceptiu (E): Canviant
Criteri d’Èxit
Temporal Sincronització
Seqüència i
Sensorialitat E ... Ep ... E .... Ep....E ... Ep... E .... Ep
E i Ep Canviants
Exemples
Escalada, Muntanyisme.
Descens de barrancs i rius.
Esquí, Snow-board.
Surf, Wind-Surf, Vela.
Parapent, Ala Delta.
Tir al Plat.
Ciclo-cross i BTT.
Curses en Carrers.
Curses Lliures.
Esports de Lluita.
Esports amb Implements.
Esports d’Equip.
Esports Grupals en la Natura.
Figura 80. Taula del Comportament Motor Fàsic, Dinàmic o Cinètic: Acció Configurativa.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
293
4.3. Taxonomia i Caracterització Funcional de l’Acció Tècnica
4.3.1. TAXONOMIA FUNCIONAL DE L’ACCIÓ TÈCNICA ESPORTIVA. Volent superar les classificacions de la motricitat humana presentades en
l’apartat inicial d’aquest capítol que es basaven en un criteri de classificació
morfològic o topogràfic que pertany a una manera descriptiva d’entendre la
ciència, es proposa a continuació una classificació de l’Acció en base als
criteris funcionals exposats al llarg del text. Cal insistir en el fet que si hom
només posés atenció en la classificació de les activitats físiques i esportives
segons les característiques de l’entorn físic (Estaticitat - Dinamisme, per
exemple), la present tesi també s’encallaria en el tipus de criteri morfològic típic
de la descripció. Per contra, presentar una proposta taxonòmica seguint els
criteris funcionals (Forma i Finalitat) del psiquisme humà, ha de comportar
l’estudi del fenomen de l’activitat física i l’esport posant de relleu la seva
estructura dinàmica i comportamental diferenciada: qualitativament, accions
(i interaccions) motrius en base a l’associació psicològica (rígida o
canviant), que impliquen la finalitat perceptiva d’ajust físic i el doble
paràmetre tèmporo-modal definitori del comportament motor humà.
Cal recordar que l’interès per donar definicions funcionals dels fenòmens respon
que les definicions relacionals, contràriament a les descriptives, són explicatives
del fenomen en qüestió, podent-se universalitzar els coneixements que se
n'extreguin. Això és, la possibilitat que tenen aquestes definicions funcionals com
a pas previ per a la obtenció d'un coneixement que es pot expressar mitjançant
lleis científiques generalitzadores.
A continuació es proposa el quadre de TAXONOMIA FUNCIONAL DE L’ACCIÓ
MOTRIU TÈCNICA (Figura 81. Taxonomia Funcional de l’Acció Motriu Tècnica), per
referenciar-la bàsicament als esports i a les activitats motrius específiques que
deia Sànchez Bañuelos (1986). En aquest sentit, es defineix la Tècnica Esportiva com l’Acció (i Interacció) aplicada a l’àmbit específic de les
gestualitats esportives.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
294
ACCIÓ EN LA CONSTÀNCIA (CÍCLICA I ACÍCLICA INTRA-REPETICIÓ)
ACCIÓ CONFIGURATIVA (ACÍCLICA INTER-REPETICIÓ)
1a. Acció Cíclica 3. Acció Acíclica Inter-Repetició Atletisme: Marxar i Córrer individual.
Natació: Nedar tots els estils individual
Rem i Piragüisme individual.
Ciclisme Individual en velòdrom. 1b. Acció Acíclica Intra-Repetició
AC
CIÓ
FÍS
ICA
Atletisme: Concursos de llançament i
concursos de salts.
Natació: Salts de Trampolí i Palanca.
Halterofília.
Tir Olímpic i Tir amb Arc.
Gimnàstica Artística amb aparells:
Cavall, Asimètriques, Anelles, Barra...
RITME MUSICAL Gimnàstica Artística: Terra.
Patinatge (gel, rodes..).
Aeròbic i Dansa individuals.
Gimnàstica Rítmica Individual.
Ciclisme en ruta individual (contrarellotge).
Pilotar Motocicletes i Automòbils: Rallies.
Golf.
Tir Olímpic (blanc mòbil), Tir al Plat.
Curses i Marxes per pistes de Muntanya.
Escalada, Muntanyisme.
Descens barrancs i rius.
Ciclo-cross i BTT.
Moto-cross.
Esquí i Snow-board.
Piragüisme aigües braves.
Vela, Wind-surf, Surf.
Parapent, Paracaigudisme, Ala Delta.
Esquí i Snow-board fora pistes.
2a. Interacció Cíclica 4. Interacció Acíclica Inter-Repetició
Piragüisme i rem en aigües tranquil·les
col·lectiu, sense cursa.
2b. Interacció Acíclica Intra-Repetició
INTE
RA
CC
IÓ S
OC
IAL
Salts de trampolí “sincronitzats”.
RITME MUSICAL Balls de Saló
Patinatge (gel, rodes...) en parelles i
grups.
Natació “sincronitzada”
Gimnàstica Rítmica per Equips.
CURSES Carrers: Sprints, Tanques, Relleus Atlètics
curts. Natació, Piragüisme i Rem.
Lliures: Mig Fons i Fons, Obstacles, Relleus
Atlètics Llargs, Marxa, Ciclisme,
Automovilisme, Motociclisme, Vela.
ESPORTS 1x1 Lluita: Judo, Lluita Grecoromana, Esgrima,
Boxa, Taekwondo, Karate, Sumo.
Implements: Tennis, Bàdminton, Squash i
Tennis Taula.
ESPORTS D’EQUIP Basquetbol, Futbol, Handbol, Hoquei’s,
Voleibol, Rugbi, Beisbol.
Tennis, Bàdminton, Squash i Tennis Taula
jugat a Dobles.
ESPORTS GRUPALS EN LA NATURA Piragüisme i Rafting en aigües braves.
Vela en equip.
Paracaigudisme en tàndem
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
295
4.3.2. INCLUSIVITATS.
4.3.2.1. Inclusivitat del Comportament Motor Estàtic o Postural
en el Comportament Dinàmic o Cinètic.
Tot comportament motor descrit comporta una positura actitudinal del cos
independentment que el comportament motor sigui tònic o dinàmic.
Evidentment que, en absència de desplaçament local o desplaçament muscular
actiu del propi subjecte, només es refereix comportament motor d’Actitud
Postural en estàtic i és aquesta manifestació la base sobre la qual aplicar nous
moviments.
Quan a una Actitud Postural Estàtica se li afegeix la construcció de seqüències
de moviment cinètiques o dinàmiques, el resultat és la transformació ja
comentada de l’Equilibri Estàtic en situacions de constant Re-Equilibri sobre
múltiples i successives situacions actitudinals canviants . És aquesta reflexió la
que permet escriure que el Comportament Tònic o Postural està inclòs en el
Comportament Fàsic o Cinètic i que en representa la base de construcció dels
moviments amb desplaçament.
Potser reflexionar sobre l’Actitud Postural Dinàmica permetrà emfatitzar
aquesta idea. El fet del manteniment equilibrat d’una positura corporal en un
entorn dinàmic i en moviment remet directament a moments concrets dels
comportaments cinètics en que aquesta apareix inserida. De fet, tots els
exemples esportius oferts d’Actitud Postural Dinàmica, es trobaven en intervals
concrets d’una seqüència de moviment cinètica en la qual l’individu no
presentava desplaçament local segmentari o global o, al menys, no n’era el
responsable en el mateix moment; només mantenia una positura en el mateix
desplaçament. Per tant, l’Actitud Postural Dinàmica, com a manifestació
concreta del Comportament Estàtic ja es troba il·lustrada en els exemples de
manera que no es pot concebre aliena als Comportaments Dinàmics. En canvi,
no es pot fer la reflexió a la inversa; per lògica no pot existir Comportament
Dinàmic inserit en el Comportament Estàtic.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
296
4.3.2.2. Inclusivitat de l’Acció en la Constància en l’Acció Configurativa.
Per altra part, l’Acció en la Constància està inclosa en l’Acció Configurativa,
però, d’igual manera en la inclusivitat presentada en l’apartat anterior, no es pot
fer l’afirmació de forma reversible. L’Acció en la Constància no admet cap
característica de la Configuració. És possible reduir seqüències motrius
canviants a seqüències motrius de constància, però no sembla justificable, des
del punt de vista de l’aprenentatge de les tècniques esportives, reconvertir
seqüències constants i rígides en seqüències canviants.
Cal recordar alguns exemples extrets de la pràctica quotidiana dels
entrenaments esportius. Quan un grup de jugadors de basquetbol fan una
jugada en un entrenament o partit en situació real, la tècnica aplicada en
aquest entorn físic concret sempre és configurativa. Però en l’entrenament, si
es vol perfeccionar la jugada o extreure’n millors opcions de joc, es pot reduir la
configurativitat del joc per aprendre el moviment com si fos una constància. Per
exemple, sense defensors que s’hi oposin i fent que els jugadors vagin sempre
als mateixos espais i mantinguin les mateixes distàncies. Evidentment que és
una reducció del joc, però molt utilitzada en l’aprenentatge esportiu; sense
entrar en valoracions educatives que no s’escauen en aquest apartat, sembla
que per arribar a configurar perceptivament, prèviament s’ha d’haver après a
percebre en les constàncies. I el que ara es presenta no és res més que la
demostració que aquestes transferències motrius són possibles.
En canvi, no té cap sentit en les modalitats esportives d’Acció en la Constància,
reconvertir una seqüència rígida com pot ser l’actuació d’una gimnasta que
segueix un ritme musical, en seqüències configuratives creant incertesa
tèmporo-modal en el seu automatisme motor. O fer-li fer a un saltador d’alçada
de tècnica excelsa, algun moviment segmentari configuratiu que el pugui
distreure del seu procés d’automatització i temporalització. Això no obstant, no
treu que en àmbits allunyats del rendiment esportiu, on el que es cerca sigui la
màxima disponibilitat motora del subjecte vers la seva educació i coneixement
del propi cos, no es puguin realitzar constàncies reconvertides en
configuracions.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
297
Per exemple, fer una actuació de rítmica amb oposició que impedeixi fer la
seqüència prevista. De fet, en l’àmbit educatiu i allunyat del rendiment esportiu
tècnic-tàctic que analitzem, les possibilitats i les justificacions són menys
estrictes que en les habilitats que ja s’anomenen específiques esportives.
També poden referir-se els desplaçaments bàsics d’Accions en la Constància
(córrer, nedar...) com a Seqüències Cícliques que inserides en els diversos
Esports d’Equip (basquetbol, futbol, water-polo...), esdevenen Accions en la
Configuració en les específiques condicions interactives d’aquelles
situacionalitats.
4.3.3.3. Inclusivitat i Accions Tècniques
Inclusivitat de l‘Acció de Constància en la l’Acció Configurativa
ACCIÓ EN LA CONSTÀNCIA
ACCIÓ EN LA CONFIGURACIÓ
COMPORTAMENT
ESTÀTIC O
POSTURAL
Actitud Postural
Estàtica i Dinàmica
Actitud Postural
Dinàmica
1.Acció Cíclica i
Acció Acíclica
Intra-Repetició
3. Acció Acíclica
Inter-Repetició COMPORTAMENT
DINÀMIC O
CINÈTIC 2. Interacció Cíclica i
Interacció Acíclica
Intra-Repetició
4. Interacció Acíclica
Inter-Repetició
Inclusivitat del Comportament Estàtic o Postural en el Comportament Dinàmic o Cinètic.
Figura 82. Inclusivitats d’Accions Tècniques
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
298
4.3.3. CARACTERITZACIÓ FUNCIONAL DE LA TÈCNICA ESPORTIVA.
1. La Tècnica és Acció. Seqüència de Moviment Humà en l’àmbit
específic de l’esport, construïda pel subjecte amb la finalitat d’ajustament
a l’entorn físic (Medi, Objectes). La Tècnica és funcionalitat psíquica
associativa de comportament motor representativa de la gestualitat
esportiva. Això vol dir que es construeixen en associacions psíquiques
motores, representatives del doble paràmetre de característiques modals
d’estimulació i criteri d’èxit temporal, juntament amb la presència
necessària de la reactivitat propioceptiva en el seu basament material.
Dins de la percepció humana, existeix una funcionalitat associativa que
no és simplement modal o simplement temporal; en front d’això, existeix
un saber perceptiu en el comportament motor on el factor físic temporal
(criteri d’èxit) esdevé rellevant com a criteri d’execució per tal que
l’individu presenti una manera de fer simultània i ajustada a l’entorn físic
corresponent.
2. La Tècnica està present en tots els esports. No només les modalitats
esportives que s’han presentat en la Taxonomia Funcional com d’Acció
són els esports que representen la presència de la Tècnica en la seva
construcció psíquica. Òbviament, existeix Tècnica també en els esports
taxonomitzats com a Interacció, tot i que l’ajustament físic de la
seqüència motriu es compagina amb l’ajustament social i convencional
que és representatiu d’aquestes modalitats esportives interactives.
L’Acció no es dóna de forma pura i estricta, sinó que mitjançant el
fenomen explicat de la Integració Funcional es dóna relacionada amb
criteris socials d’Interacció.
Hom pot imaginar modalitats esportives simplement d’Acció Tècnica,
però s’esdevé impossible pensar modalitats esportives exclusivament
d’Interacció, entenent aquesta com despullada d’ajustament físic, com si
no es produís el fenomen d’Integració de finalitats en construir-se.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
299
3. La Tècnica és sempre Individual funcionalment (Forma i Finalitat). Seguint l’explicació del Model de Camp de la Psicologia Funcional, la
Tècnica és sempre Individual. Quant a la forma del funcionalisme psíquic
que es basteix en la construcció personal i associativa en la relació
d’ocurrència d’elements reactius, la Tècnica sempre és individual.
Independentment que sigui Tècnica d’Acció en la Constància o Tècnica
Configurativa, sempre es concep com l’adaptació ontogenètica de cada
subjecte en el comportament motor psíquic.
Quant a la finalitat, caldrà distingir entre les Accions purament
d’adaptació física i aquelles accions inserides per Integració Funcional
en un camp convencional social. En les primeres, la Tècnica segueix
sent sempre Individual ja que, s’afegeix a la construcció personal
descrita en el funcionalisme psíquic, el fet de l’ajustament merament a
l’entorn físic i, per tant, aïllat de relacions amb els altres subjectes. En
canvi, en les interaccions, hom ha volgut parlar en la literatura esportiva
de Tècnica Individual (individu aïllat en el seu comportament motor) i de
Tècnica Col·lectiva (rem, balls de saló, natació sincronitzada) per
diferenciar-la de la primera. Són aquestes situacions interactives les que
poden originar confusió. Es recorda, però, que malgrat que el subjecte
està inserit en un entorn convencional, l’ajustament físic de l’acció
sempre hi és present, com s’escrivia en el punt anterior d’aquesta
caracterització funcional. Això és així perquè, malgrat que es remi en
equip o es jugui a basquetbol col·lectivament, sempre existeix l’acció
tècnica d’ajust físic individual. El que succeeix en aquestes situacions és
que la convencionalitat social és tan important que condiciona
culturalment les possibles trajectòries dels individus en moviment o dels
objectes. La cultura emfatitza, segons les convencionaltats del joc, la
manera com s’ha de jugar la pilota, els desplaçaments dels
basquetbolistes o els moviments segmentaris dels remers. Però l’acció
tècnica, integrada funcionalment en una entorn social, segueix sent
individual en aquest ajust físic mediatitzat per la cultura.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
300
Des d’aquest punt de vista és inconvenient parlar de Tècnica Col·lectiva
o Grupal si entenem la Tècnica com a ajustament físic; la Tècnica
Col·lectiva només pot tenir sentit quan se li afegeix la convencionalitat
social del joc o de l’esport interactiu. En aquest sentit, la tesi proposarà
el terme Tècnica Interactiva per referir-se a totes aquelles accions
tècniques construïdes en un entorn social. La Tècnica interactiva voldrà
superar el concepte equívoc de Tècnica Col·lectiva per assenyalar
aquesta acció física mediatitzada culturalment per les convencionalitats
de l’entorn intercatiu.
4. La Tècnica no és sinònim d’Automatització. De manera molt extensa
en l’àmbit esportiu, es solen fer sinònims els conceptes de Tècnica amb
el concepte d’Automatització gestual del moviment esportiu, tant en els
comportaments d’Acció com d’Interacció. Però la realitat de l’estudi
funcional demostra que exclusivament la tècnica de l’Acció en la
Constància construïda en un entorn físic que permet l’ajust rígid, es pot
vincular l’automatització del moviment. I, a més, n’és una condició
desitjable per l’execució futura de l’acció. Això és possible per dos
factors coneguts:
- La possibilitat de reproduir idènticament en cada repetició
successiva, totes les baules que estructuren la seqüència de
moviment (Seqüències Cícliques i Acícliques Intra-repetició).
- Per la possibilitat de Temporalitzar (criteri d’èxit temporal en la
constància), les diferents baules de la seqüència de moviment a
reproduir.
En canvi, no és desitjable ni possible l’automatització del moviment en la
seqüència tècnica d’Acció Configurativa, ja que un entorn físic d’ajust
canviant presenta:
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
301
- Impossibilitat de reproduir idènticament en cada repetició, totes
les baules que estructuren la seqüència de moviment (Seqüències
Acícliques Inter-Repetició).
- Necessitat de Seqüenciació (criteri d’èxit temporal en la
configuració) de les diferents baules de la seqüència de moviment
a reproduir en funció dels indicis que presenti l’entorn físic.
5. La Tècnica és idèntica funcionalment en Atac i en Defensa. Algunes
de les modalitats esportives en les quals existeix oposició, Esports de
Lluita, Esports amb Implements 1×1 i Esports d’Equip, totes elles que
pertanyen al bloc taxonòmic d’Interacció Tècnica Configurativa,
presenten una altra diferenciació clàssica en la bibliografia esportiva:
Tècnica d’Atac i Tècnica de Defensa.
Es parlarà amb més aprofundiment dels conceptes d’Atac i Defensa en
el següent capítol i ens permetrà entendre millor que només els esports que es definiran com a Tàctics, poden presentar Tècnica d’Atac i Tècnica de Defensa, quan les seqüències interactives que conformen la especificitat d’aquests esports es deslliguen necessàriament de les a convencions socials d’ajust: és en la definició del concepte de Tàctica que només es pot parlar amb propietat de la diferenciació entre l’Atac i la Defensa. El que és
important en aquest cas és entendre que malgrat totes les modalitats
esportives presenten Tècnica, no totes elles poden diferenciar-la en Atac
i Defensa. A moltes accions tècniques de l’àmbit esportiu, no se’ls escau
aquesta adjectivació.
Des d’un punt de vista funcional, no existeix cap tipus de diferència entre
el treball perceptiu de la defensa i el treball perceptiu de l’atac: ambdós
són casos de funcionalitat configurativa al moviment del contrari, als
moviments dels companys i, també, al moviment de la pilota.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
302
La “percepció del moviment” tant en situació defensiva com ofensiva és
funcionalment la mateixa: psicològicament són actuacions perceptives a
un mateix nivell funcional. Això no vol dir que, malgrat que les
configuracions es produeixin seguint els mateixos criteris de construcció
de seqüències de moviment, l’objectiu de cada oponent o grup en
oposició siguin idèntics. Millor dit, sempre són diferents, però
intercanviables. Per què quan s’ataca no es defensa i, quan es defensa,
no s’ataca (malgrat que tampoc sigui tan inequívoc distingir quan
comença cada seqüència), però els posicionaments de joc van
intercanviant-se.
6. La Tècnica es presenta funcionalment heterogènia (Constància i Configuració). L’Acció Tècnica és molt heterogènia funcionalment: - Formalment, els nivells funcionals que presenta són d’Accions en la
constància com d’Accions en la Configuració. - Finalitat d’Acció d’ajustament a l’entorn físic i, per integració
funcional, també existeix tècnica en la Interacció, compartint
l’ajustament físic amb l’ajustament convencional social.
7. La Tècnica presenta doble Inclusivitat. Com ja s’ha demostrat en el
capítol anterior, la Tècnica esportiva presenta una doble inclusivitat:
- Inclusivitat del Comportament Motor Estàtic o Postural en el
Comportament Dinàmic o Cinètic.
- Inclusivitat de l’Acció en la Constància en l’Acció Configurativa.
Ja s’havia insistit que no té sentit esportiu convertir una constància
tècnica en una configuració. Tot el que trenqui la regularitat és un
perjudici per l’atleta de les modalitats esportives de constància. Ara bé,
és relativament senzill i es dóna amb molta freqüència, reduir
seqüències configuratives a seqüències de constància tècnica.
LA TÈCNICA ESPORTIVA. EL COMPORTAMENT MOTOR I L’ACCIÓ.
303
És relativament fàcil veure entrenaments d’esports configuratius
complexos on s’entrena la tècnica com una constància o com una
configuració simple: botar en estàtic i en solitari, remats de voleibol des
de parats, conduir la pilota amb els peus esquivant cons... La paraula
reduir pren el seu sentit més exacte; reduir un moviment d’ajust a
elements canviants de l’entorn a un entorn controlant els elements que el
conformen: medi, objectes, subjectes. Canviant la configurativitat real de
la seqüència de moviment, es canvia la seva essència, allò que el
defineix com a modalitat esportiva diferenciada.
Figura 83. Acció Tècnica Esportiva.
ACCIÓ TÈCNICA ESPORTIVA
1. La Tècnica és Acció.
2. La Tècnica està present en tots els esports.
3. La Tècnica és sempre Individual funcionalment.
4. La Tècnica no és sinònim d’Automatització.
5. La Tècnica és idèntica funcionalment en Atac i en Defensa.
6. La Tècnica es presenta funcionalment heterogènia (Constància i Configuració)
7. La Tècnica presenta doble Inclusivitat.