LITERATURA MEDIEVAL a s.XV

1. Primers escrits: Llibre Jutge, Homilies d‘Organyà.

2. Poesia trobadoresca: a. Gèneres: cançó, sirventès, plany. Altres: pastorel·la, albada, viadeira... b. Estils: trobar clus (trobar ric), trobar leu. c. Llengua: provençal. d. Poetes: trobador - autor (músic i poeta; noble vinculat al castell; reflecteix l‘època en què viu: feudalisme); joglar – transmissor (assalariats; classe social més baixa; s‘aprenen les cançons de memòria i les interpreten acompanyades d‘instruments musicals). e. Transmissió: cançoners (antologies que sovint conserven la partitura musical). f. Temàtica: amor cortès (reflecteix la societat feudal: relació de vassallatge, valor de la fidelitat. Poeta jove - drutz o vassall; dama – midons (senhal); joves competidors i acusadors – lausengiers; marit víctima – gilós). g. Trobadors: Guillem de Berguedà (s. XII sirventesos); Guillem de Cabestany (s. XIII famós per poema Lo dous cossire- La dolça aflicció: lament per distància de la dama); Ramon Vidal de Besalú (s. XII-XIII Razós deTrobar: gramàtica i aprenentatge de la llegua provençal); Cerverí de Girona (Guillem de Cervera s. XIII trobar ric i trobar leu: transforma en cultes formes populars –viadeyra; pel canvi de mentalitat escriu Proverbis per alliçonar el seu fill sobre els valors de la societat feudal)

3. Ramon Llull:

(Mallorca 1232 – 1316). 1263 canvi de vida. a. Objectiu de l’obra: predicació evangèlica. Proposa transformar la joglaria en joglars de Déu.

b. Valor literari: primer autor que utilitza el català com a llengua literària i ho fa en prosa (diferent a altres literatures); creador del català modern i literari; autor d‘una obra diversa (llengües: català, llatí i àrab; gèneres: ciència, filosofia, novel·la i poesia) i extensa. Prosa molt literària (tant novel·la com obra filosòfica i científica): llenguatge molt reeixit, ple de recursos retòrics (prosa poètica de les primeres d‘Europa). La novel·la està influenciada pel roman francès en vers i prosa. Poesia: influència de poesia trobadoresca (‗trobador de Nostre Senyor‘), de la prosa rimada àrab i de la poesia franciscana popular i tradicional.

c. Obra (catàleg Llull de 327 obres): Llibre de la contemplació de Déu (1a gran obra: base de la seva filosofia i teologia mística. Base: raons necessàries permeten el coneixement de Déu i dels seu atributs. Per a la mística influït per les societats jueves cabalístiques de Mallorca, relació entre jerarquia de les branques del saber amb àlgebra alfabètica ). Llibre d’Aloma, d’Evast e Blanquerna (conté Llibre d’Amic e Amat: obra al·legòrica d‘un diàleg entre l‘home i Déu, força independent de la resta de la novel·la). Primer intent a Europa de novel·la biogràfica. Barreja ficció i realitat, veritat i hipòtesi (obra precoç i moderna). Fèlix o llibre de les meravelles: (conté el Llibre de les bèsties: històries d‘animals que representen l‘ambient de la cort, aventures i intrigues). Molt més doctrinal. Peregrí que va pel món i es meravella per la creació. Arbre de la ciència

Lo desconhort (crisi de valors en el pas de la vida disbauxada cortesana a la vida religiosa). Cant del Ramon (soliloqui líric on parla del sentiment de soledat després d‘una vida d‘apostolat).

d. Llengua: Prosa exempta de provençalismes i poesia escrita sobretot en català (alguns provençalismes, molts menys que els seus contemporanis).

4. Les quatre grans cròniques:

a. Marc històric: entre 1126 i 1387. Formació de l‘estat-nació de Catalunya, amb la incorporació de les terres de Mallorca i València i l‘establiment de lleis i institucions (municipals –Consell de Cent a Barcelona- i generals –les Corts Catalanes).

b. Antecedents: cròniques llatines erudites i monacals per ser llegides i cròniques populars recitades pels joglars que contenien les gestes dels seus reis.

c. El gènere: entre l‘epopeia i la novel·la, entre l‘oralitat i l‘escriptura. Les cròniques eren llegides en veu alta o en veu baixa. Cròniques = prosificació de cançons de gesta orals (fragments més llegendaris de les cròniques, entre la veritat i la ficció). Consciència en Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós de deixar un escrit que romandrà per una història futura.

d. Les quatre cròniques: Jaume I (Llibre dels Feyts), Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere el Cerimoniós.

e. Característiques: giren al voltant del monarca (són autobiogràfiques i propagandístiques en el cas dels dos reis, per justificar l‘acció de govern; i laudatòries en el cas dels dos nobles); to marcat per l‘experiència viscuda de primera mà; to heroic i hi ha la intenció de fomentar el sentiment nacional; uniformitat en la llengua, acció de la Cancelleria reial que impulsa una mena de koiné o llengua literària comuna.

f. Crònica de Ramon Muntaner: crònica d‘una dinastia (cinc reis: Jaume I, Pere el Gran ...), a honor e laus del Casal d’Aragó; to nacionalista i defensor de la unió de les terres catalanes. Valor històric i literari.

5. La prosa religiosa i oratòria del s. XIV (concepció medieval del món):

a. Francesc Eiximenis: gironí, Lo Crestià (tema: un compendi sobre tot el saber cristià; estil amb restes d‘oralitat, amb un estil amè ple de contes populars, exemples, anècdotes plaents per tal d‘arribar a les persones simples e legues e sens grans letres).

b. Anselm Turmeda: mallorquí convertit a l‘ islamisme, és un exemple de la crisi espiritual del segle XIV. L‘obra més important és La disputa de l’ase (Turmeda discuteix amb un ase, que es lamenta de l‘esclavitud en què el sotmeten els homes: obra irònica on es defensa la superioritat humana demostrada pel fet que Déu es fa home). També escriu el Llibre dels bons amonestaments (conté «Elogi dels diners», consells rimats i irònics de base cristiana).

c. Vicent Ferrer: valencià, Sermons (exemple més destacable de la prosa oratòria. Els seus sermons eren transcrits per reportadors, cosa que prova la seva gran fama en vida. Estil directe, popular i realista, testimoni de la llengua del s. XIV. Parteix sempre d‘una història de la Bíblia per arribar a un ensenyament moral, emprant també al·legories, descripcions, diàlegs en estil directe i els reportadors reproduïen onomatopeies per cridar l‘atenció de l‘auditori). Va ser conseller de Benet XIII, el papa Lluna.

6. Humanisme (concepció renaixentista del món) a. Humanisme català: trasllat de la clàusula llatina als documents en vulgar (documents cancellerescos són d‘estil ciceronià), tanmateix no copien sinó que recreen el llatí culte. Així com l‘ humanisme es desenvolupà en altres llocs, com a les ciutats italianes (Dante, Petrarca i Boccaccio), a Catalunya no tingué una presència destacable, si exceptuem els casos de Bernat Metge i Joan Roís de Corella.

b. Bernat Metge: humanista més complet a la península. Valter e Griselda, traducció de Griseldis de Petrarca, que alhora havia traduït al llatí un conte del Decameró de Boccaccio. Lo somni: llibre escrit per obtenir el favor del rei Martí l‘Humà (Bernat Metge havia estat empresonat, acusat per la mort del rei precedent Joan I). Primera obra humanista de la península per la quantitat d‘autors clàssics que usa com a fonts: inspirada en clàssics com Plató i Ciceró (pel que fa a l‘ús del diàleg) i Ovidi o Virgili (ús de personatges clàssics com Tirèsies o Orfeu) i en autors com Petrarca o Boccaccio. Forma de diàleg. Temes: immortalitat i espiritualitat de l‘ànima (to escèptic propi dels humanistes), misogínia medieval i lloança de les dones (a l‘estil de Petrarca), autodefensa sobre les acusacions de la seva participació en la mort de Joan I.

Llibres: Llibre I (immortalitat de l‘ànima, diàleg amb Joan I); Llibre II (es defensa de les acusacions d‘haver participat en complot contra el rei, diàleg amb Joan I, apareixen Tirèsies i Orfeu, que acompanyen al rei al purgatori); Llibre III (Orfeu narra la seva vida i Tirèsies malparla de les dones); Llibre IV (Metge amonesta Tirèsies i lloa les dones, especialment la reina i la Mare de Déu, per contra blasma els homes).

7. Narrativa

Al segle XV destaquen dues novel·les cavalleresques Tirant lo Blanc de Joanot Martorell i Martí Joan de Galba, i l‘anònim Curial i Güelfa. Característiques de la novel·la cavalleresca: Herois humans i reals (desmesura de l‘heroi en la novel·la de cavalleria). Espais geogràfics reals (geografia exòtica i imaginària a la novel·la de cavalleria). Aristocràcia amb gustos burgesos (lluny de l‘enyorança aristocràtica de la novel·la de cavalleria). Sentit pràctic de la burgesia (gaudir dels plaers mundans, sentit de l‘ humor) + valors aristocràtics de la vida del cavaller.

- Curial i Güelfa. Argument: Curial, un jove d‘origen humil, es forma com a cavaller servint el Marquès de Montferrat i s‘enamora de la seva germana Güelfa,

que el correspon. A causa de malentesos el cavaller ha de marxar i després de moltes aventures i infortunis retorna ple de fama, com el millor cavaller del món i com a duc d‘Orleans i es casa amb Güelfa. Obra versemblant, amb algun episodi irreal o al·legòric, demostra el gust burgès en anècdotes divertides que recorden les narracions de Boccaccio. El personatge de Curial és ric en matisos: cavaller destre en armes i en lletres i música, amant del luxe i enginyós.

- Tirant lo Blanc. Novel·la cavalleresca que combina episodis de cavalleria, amor i guerra. Les escenes d‘humor i erotisme, com les pròpies de la cort destaquen el gust burgès de l‘obra. La forma com són descrits els cavallers és un reflex de la societat valenciana del segle XV que enyorava un passat heroic i sentia predisposició pels plaers de la vida. Característiques: Versemblança: les victòries són creïbles perquè es deuen a l‘enginy a més de la fortalesa i habilitat de l‘heroi. També es veu en les escenes eròtiques i d‘humor. Historicisme: molts personatges històrics barrejats amb la ficció (part grega inspirada en la Crònica de Ramon Muntaner). Temàtica militar: l‘obra s‘inicia amb un cavaller que participa en justes i acaba amb un militar, i es palesen els coneixements de l‘art de la guerra (màquines, estratègies, batalles navals...). Descripcions detallades de la vida quotidiana aristocràtica: balls, festes, cerimònies, visites del metge, advocats... Erotisme: amor cortesà i escenes explícites de sexualitat directa (excusa per introduir l‘ humor). Psicologisme: personatges rics en matisos (contrast entre la valentia de Tirant en els fets d‘armes i la seva mesura i covardia en el camp de l‘amor; contrast entre la visió adolescent i ingènua de Carmesina i la divertida i maliciosa de Plaerdemavida). Humor: sobretot en els diàlegs dels personatges, en què hi ha una alternança entre un to refinat i un to col·loquial. No hi ha humor a les escenes militars. Estil: tres estils segons el tema. Primer solemne per a parlaments llargs (estil llatinitzant propi dels ambients i cenacles aristocràtics de l‘època); col·loquial i ple de jocs de paraules en diàlegs; narració molt ben estructurada dels fets.

L‘obra es presenta com una traducció de l‘anglès al portuguès i al valencià. Martorell va escriure un llibre de cavalleria, Guillem de Varoic, inspirat en un poema anglonormand del s. XIII. També cal tenir present el Llibre de cavalleria de Ramon Llull en què s‘inspira per a les normes del cavaller. Varoic era un cavaller retirat pels excessos de la seva vida d‘armes, i aquest serà l‘ermità amb què es troba Tirant. La primera part és una descripció de la vida cavalleresca i els costums cortesans, que formaran el cavaller Tirant. El nom de Tirant lo Blanc prové dels orígens del cavaller: la marca de Tirània era un territori de Bretanya enfront d‘Anglaterra del seu pare, i la mare es deia Blanca.iv Si la primera part s‘esdevé a Anglaterra, la segona a Sicília i a l‘illa de Rodes. En aquesta s‘intercalen els episodis militars i els amorosos: episodi de Ricomana, princesa de Sicília, que veu l‘amor idealitzat i el príncep Felip, un babau que Tirant vol aconseguir que es casi amb la princesa. La tercera part, a l‘imperi grec, es desenvolupen de ple els dos plans amor i guerra, i en destaquen l‘episodi dels consells d‘Abdal·là Salomó, inspirat en Petrarca, i l‘episodi del rei Artús i la seva germana Morgana, inspirat en la Faula de Guillem de Torroella. La quarta part s‘esdevé al regne de Tremissén, i Tirant és acollit després d‘un naufragi per Cabdillo, un senyor d‘aquest regne. És la part més retòrica i eixuta, en què es mostren els valors militars medievals i escenes desproporcionades i irreals de conversions.

La darrera part ens parla de les bodes de Tirant i de la seva insòlita mort: un final impropi d‘aquesta mena de novel·la. En aquesta part es recupera l‘alternança amor i guerra, a més del plany de mort.

8. Poesia catalana

a. Jordi de Sant Jordi: autor valencià del tombant del segle XIV i XV, que tanca l‘etapa de la poesia trobadoresca. Sembla que vol escriure en català i incorpora molts occitanismes, sobretot des del punt de vista sintàctic. Especial esment a ―Presoner‖, poema que parla de la situació de captiveri que pateix l‘any 1922. b. Ausiàs March: Context: el s.XV el centre cultural es trasllada a València, a causa de la crisi que pateix el Principat. Singularitat d’Ausiàs March: poeta català més important de l‘Edat mitjana. Trenca amb la tradició trobadoresca: empra el català, anàlisi del jo, expressivitat. Lectures prèvies: Ovidi, els trobadors, els moralistes medievals i els stilnovistes. Característiques: 1. Poesia com a instrument de coneixement personal. 2. Renovació de temes de la poesia trobadoresca: trenca amb les convencions temàtiques (amor idealitzat passa al pla real) i formals (llegua viva amb dialectalismes, llenguatge expressiu i no simplement ornamental, presència de provençalismes per necessitats mètriques). 3. Influència dels stilnovistes italians: de la «domina» trobadoresca noble i allunyada passen a la «donna angelicata» que enamora i purifica el poeta (Laura de Petrarca i Beatrice de Dante). Tanmateix, Ausiàs March concep una dona més humana, amb qualitats i defectes, que l‘arrossega al pecat o que li suggereix els sentiments més elevats.

Temes de la seva obra: 1. Poemes amorosos: reflexions sobre les seves vivències amoroses, hi expressa les seves angoixes i tensions produïdes per l‘amor. Dos cicles principals marcats per dos senyals –Plena de seny i Llir entre cards. 2. Cants de mort: dedicats a la seva segona esposa Joana Escorna (molt sincer). 3. Cant espiritual: oració a Déu sobre la seva fe i la seva condició de pecador. 4. Poemes de reflexió moral sobre conceptes com el Bé, l‘Amor...

Llengua i estil: 1. Expressivitat: sintaxi violenta per expressar tensió (encavallament) i abundància de consonants. 2. Mètrica: cobla (estrofa de 8 versos decasíl·labs, d‘art major, 4 + 6, amb tornada final de 4 versos on se sol trobar el senyal; rima consonant, maridada i creuada ABBA; ús de rimes fàcils, terminacions verbals). 3. Figures retòriques: antítesi (amor/mort; malat/sa), personificació (el pensar, el dolor), lítotes («del temps present no em trobe amador»), comparacions (el mar, la medicina, «bullirà el mar com la cassola en forn») c. Joan Roís de Corella: poeta pont entre l‘època medieval i el renaixement. Personalisme en la seva poesia amorosa que recorda March. En ell l‘experiència amorosa és cruel. Sensibilitat aristocràtica expressada en elements decoratius , figures com la lítote, la comparació... Diversitat de formes mètriques. En general té molta cura amb la forma.

9. La literatura popular i tradicional XVI a XVIII

Gràcies a les facilitats de publicació i difusió a partir de l'invent de la impremta, es conserva un nombre elevat de composicions de caire popular de l'Edat Moderna.

Entenem per literatura popular aquella literatura que és transmesa oralment i que és d'autor desconegut, de tal manera que amb el temps una determinada composició ha pogut anar canviant segons el gust del poble fins al punt que podem afirmar que és una literatura "feta pel poble". Oposem "literatura popular" a "literatura culta", que és aquella literatura l'autor de la qual té consciència de ser-ne el creador i generalment s'engloba en un moviment estètic, ideològic i cultural d'una determinada societat i d'un determinat moment històric.

Entre els segles XVI a XVIII, a diferència de la literatura culta, la literatura popular catalana gaudeix d'una gran vitalitat. Els autors populars, doncs, es mantindran fidels a la llengua, encara que sovint trobem en les composicions el manlleu de castellanismes i gal·licismes.

Dividim l'estudi de la literatura popular dels segles XVI a XVIII en dos grans blocs: Poesia i Teatre . La prosa -bàsicament rondalles, contes o acudits, fórmules i adagis- pateix al llarg del temps múltiples transformacions i per aquesta raó es fa difícil acotar els textos que pertanyen específicament al període.

La poesia.

Els goigs.

Encasellats dins la litúrgia popular, els goigs són cançons religioses musicades i cantades que lloen les excel·lències de Jesucrist, la Verge Maria i els Sants. De melodia senzilla i espontània, la tradició dels goigs ve de l'Edat Mitjana i arriba al segle XX. Com que, a diferència de l'altra literatura popular de l'època, els goigs eren impresos de manera sistemàtica, ens n'han arribat gran quantitat d'arreu dels Països Catalans. L'estrofa típica del goig consisteix en versos de set síl·labes amb una tornada inicial de quatre versos de rima encadenada (abab) o creuada (abba). Acostumen a estar formats per set o vuit cobles de sis versos cadascuna i amb "retronxa" (represa dels dos darrers versos o les dues darreres rimes de la tornada inicial). També tenen una tornada final de quatre versos que rimen com l'estrofa inicial. L'autor del goig, com és característic de la literatura popular, és generalment anònim, encara que alguns apareixen signats per rectors i clergues.

Les nadales.

Les nadales, com els goigs, són cançons religioses que, en aquest cas, fan referència al temps de nadal. A diferència dels goigs, però, no han tingut una fixació en paper, sinó que ens han arribat a través de la difusió oral. Les nadales parlen d'aspectes com el naixement del nen Jesús, l'anunci fet a Maria, la nova dels àngels als pastors... És molt freqüent trobar una lletra que a diferents indrets es canta amb una melodia diferent i també a l'inrevés; una mateixa melodia que té diferents lletres, cosa que demostra la seva gran popularitat. Quant a estrofisme, el més habitual són les

cobles de quatre versos entre cinc i set síl·labes. En alguns casos també trobem nadales sota la forma de romanç, codolada, nova rimada o decasíl·lab.

El romancer i les cançons de bandolers i de lladres de camí ral.

Entenem per romancer el conjunt de textos de tradició oral que van ser recollits a partir de la segona meitat del segle XIX per estudiosos de la literatura. El romancer català s'estén arreu dels Països Catalans, encara que el gruix més considerable de composicions que s'han conservat fins als nostres dies el trobem al Principat i a les Illes Balears. El nombre de versos del romanç és indeterminat, encara que sovint són de set síl·labes. La rima sol ser assonant als versos parells i sense rima als versos senars.

El romanç, que és una poesia narrativa -una poesia que explica fets-, sol parlar de temes històrics, principalment dels conflictes esdevinguts entre els segles XVII i XVIII, com la guerra dels Segadors o la guerra de Successió, així com el fenomen del bandolerisme.

El bandolerisme, en efecte, fou freqüent en aquests segles arreu de la Mediterrània, però als Països Catalans -i especialment al Principat- adoptà una gran virulència alhora que adquirí trets específics, com per exemple el fet de ser l'expressió d'una resistència patriòtica de lluita contra les autoritats alienes al país i, per una altra banda, per ser els bandolers defensors de certes classes socials, que tant podien ser la noblesa rural vinguda a menys en aquells segles com, segons els casos, de la classe popular. És sobretot per aquests trets específics que es produïrà una mitificació de la figura del bandoler, mitificació que quedarà reflectida en els romançs.

Donada la persistència de la temàtica del bandolerisme català en autors de l'època que fan "literatura culta" -com Lope de Vega, Cervantes oFrancesc Vicenç Garcia, que parlen en més d'una ocasió de bandolers catalans-, les cançons de bandolers tingueren una gran difusió en les terres catalanes. Pel tractament que sempre o gairebé sempre es fa de la seva figura, és evident també que la figura del bandoler gaudia de les simpaties del poble, pel qual eren vistos com a defensors de la pàtria o com a venjadors de les injustícies a què la gent més humil estava sotmesa. Joan Serrallonga, Perot Rocaguinarda, Antoni Roca o Bac de Roda es convertiren en autèntics mites.

A banda de les cançons de bandolers també existien el que podem anomenar cançons de lladres de camí ral , on la figura del bandoler és vista en aquest cas com la d'un simple bandit; no trobem, en aquestes cançons, la mitificació o exaltació. del personatge.

Corrandes i cançons de pandero.

Semblantment als refranys i rodolins, les corrandes i les cançons de pandero són estructures poètiques de caràcter breu i senzill, i que per tant donen molt marge a l'espontaneïtat. Les corrandes són cançons curtes, generalment de quatre versos de set síl·labes. A les Illes Balears també se les anomena "gloses" i "cançons botxetes", i al País Valencià "cançons" i "cobles". La temàtica de la corranda és molt variada, encara que generalment gira al voltant de l'amor o del

treball. La cançó de pandero podem dir que és una ampliació de la corranda. Posseeix els seus mateixos trets, però té una major llargada i és una cançó cantada, amb una melodia monòtona i repetitiva.

El teatre.

Teatre religiós.

Donada la importància del gènere teatral en els segles XVI a XVIII, l'Església, com també havia fet a l'Edat mitjana, l'utilitzarà amb voluntat pedagògica i propagandística. L'estil que usarà serà semblant al de la literatura popular, precisament per aquesta voluntat d'arribar al poble. Així, aquest teatre religiós, amb els anys serà assumit per la col·lectivitat. En els segles de l'Edat Moderna, el teatre religiós no incorporarà nous corrents sinó que perpetuarà els que ja existien anteriorment. Per això dividim el teatre d'aquest període segons els mateixos cicles temàtics que trobem a l'Edat mitjana.

El primer és el Cicle de nadal , en el qual apareixen temes com el naixement de Jesús o l'adoració dels pastors i dels reis. L'obra més remarcable d'aquest cicle és el Cant de la Sibil·la , que es troba ja documentat en llatí el segle X i que al segle XVI es continuava representant arreu dels Països Catalans (cal dir que avui dia es manté a Mallorca i a l'Alguer (Sardenya)). Més modernament aparegueren els Pastorets o consuetes , que avui dia encara es representen.

Un segon cicle és l'anomenat Cicle de Pasqua , que tracta de la mort, passió i ressurecció de Crist. Un dels textos que es conserven del segle XVI d'aquest cicle és el Misteri de la Santíssima Passió de Crist de Cervera, que se sap que ja es representava a l'Edat Mitjana.

Un tercer cicle és el Cicle assumpcionista o marià , que es centra en els fets finals de la vida de la verge. L'obra més coneguda d'aquest cicle és el Misteri d'Elx , probablement d'origen medieval.

Com a quart cicle trobem el Cicle hagiogràfic , que tracta sobre les vides i els miracles dels sants, de manera semblant als goigs. Els "balls parlats", molt estesos pel Principat i pel País Valencià, en són l'exemple més paradigmàtic -els balls de diables o la Moixiganga valenciana provenen d'aquest tipus de teatre-.

El cinquè cicle és el Cicle Bíblic , que posa en escena de manera didàctica passatges de l'Antic Testament. Un exemple d'aquest cicle teatral serien alguns misteris valencians, com el Misteri d'Adam i Eva i el Misteri del rei Herodes .

Finalment, el sisè i últim cicle és el Cicle de Corpus , que barreja aspectes litúrgics i pagans.

Teatre profà.

S'ha dividit el teatre popular profà dels segles XVI a XVIII en tres tipus de peces: entremès, mascarada i farsa. L' entremès és una peça còmica breu que pren especial rellevància a les acaballes del segle XVIII. Està compost amb versos característics del gènere popular -com la codolada o el romanç, entre d'altres-, i sovint tenen una intenció satírica. Normalment es representaven com a complement d'una obra més llarga

i considerada més important, de la qual l'entremès en feia de complement. La mascarada és un tipus de representació acompanyada de cant. La temàtica tant podia ser còmica com històrica. Tingueren especial acceptació els segles XVI i XVII. Ja per acabar, la farsa es defineix com a un tipus de composició sarcàstica. És una peça d'extensió breu.

10. Literatura dels segles XIX I XX Renaixença Moviment literari que s‘inicia amb l‘obra ―Oda a la pàtria‖ de Bonaventura Carles Aribau (1833) i que pretén la recuperació del català com a llengua literària. Aquest moviment pretén acabar amb l‘aculturació dels segles precedents (Decadència) i vol potenciar el fet diferencial tant des del punt de vista de la llengua i de la literatura, com de la història i del dret. El seu punt àlgid es produeix al voltant de la dècada dels 70 del segle XIX. Es prenen els models dels poetes i escriptors medievals —trobadors i autors del Segle d‘Or (XV), sobretot— i els seus principis són d‘inspiració romàntica: mitificació de l‘Edat mitjana, revalorització de la cultura popular i nacionalisme cultural (llengua i literatura). Els temes utilitzats són l‘exaltació del paisatge amb què el poeta s‘identifica i hi vincula la pàtria, del paisatge de muntanya, especialment (el Canigó, Montserrat); la llengua materna esdevé vehicle per a l‘expressió dels sentiments i el passat és idealitzat. La plataforma institucional de la Renaixença són els Jocs Florals de Barcelona (1859). Autors: Jacint Verdaguer (poesia), Àngel Guimerà (teatre) i Narcís Oller (novel·la).

Modernisme (1890-1911) Pas de la cultura tradicional a la cultura moderna. Cohesió a través de les festes de Sitges i Els Quatre Gats. Enfrontament entre l‘artista i la societat: fills de burgesos que opten per l‘ofici d‘artista. A partir de la idea «l‘art per l‘art» i de la missió sagrada de l‘artista, adopten una manera de viure i de vestir diferenciada (bohèmia daurada i bohèmia tràgica). Hi ha dos corrents dins del modernisme: el regeneracionisme (l‘art pot incidir en la societat) i l‘esteticisme (art per l‘art). Etapes del modernisme: o 1a etapa (s. XIX): hi ha dos grups, un vinculat a la revista Avenç i l‘altre a les festes modernistes de Sitges. o 2a etapa (s.XX). Vinculada a la revista Joventut: Nacionalisme radical, individualisme de l‘artista i atac als ideals burgesos.

Narrativa modernista: La literatura catalana no té una tradició narrativa. S‘oposa al positivisme i al realisme. Subjectivista. Pren aspectes del costumisme (natura, ambient rural i parla dialectal) amb objectius diferents: l‘enfrontament de l‘individu contra la societat; l‘artista té un valor messiànic, de regeneració social i s‘enfronta a la societat burgesa. Novel·les: Solitud de Víctor Català i Els sots feréstecs de Raimon Caselles. A les dues novel·les els protagonistes viuen en un ambient hostil i han de lluitar (crear); l‘espai té un valor simbòlic; els personatges són instintius i bàrbars; es dóna importància als sentiments i a l‘interior dels personatges; hi ha descripcions breus, però suggerents; el llenguatge és viu , popular i dialectal. Joaquim Ruyra: és un autor diferent, per la ideologia i l‘estil, molt preciosista. Rebutja el romanticisme i el realisme i té una visió dual de la natura (amable i ferotge alhora). De fet, és una autor que s‘inspira en principis modernistes i costumistes. Va ser molt admirat pels noucentistes per la seva llengua i estil. L‘ obra més important és Marines i boscatges (1905), de la qual hi ha un fragment a l‘Antologia («Jacobé» p. 14 i 15). «Jacobé» forma part d'un conjunt de narracions escrites, en diverses dates per Joaquim Ruyra. Argument: la Jacobé és una nena que al llarg de la narració creixerà i es farà gran mentre evoluciona cap a la bogeria. El narrador ens explica els fets de la infantesa de la Jacobé i ens descriu

amb grans detalls els canvis de comportament de la protagonista, perquè n'ha estat un testimoni directe.

Teatre Teatre de les idees: sota la influència d‘Ibsen que s‘inspira en l‘heroi inconformista de Nietzsche. És un teatre regeneracionista i social. Autor: Joan Puig i Ferreter (Aigües encantades). El tema bàsic és l‘enfrontament de l‘individu contra la societat. Teatre simbolista: sota la influència de l‘obra La intrusa de Maeterlinck, es fa ressò del mateix tema amb l‘ús de realitats simbòliques. Autor: Santiago Rusiñol (L’alegria que passa, Les cigales i les formigues... són peces de teatre breus). L’Auca del Senyor Esteve: teatre d‘inspiració costumista amb un protagonista rebel, adscrit a la bohèmia daurada. Santiago Rusiñol en va escriure una versió en teatre i una altra en novel·la.

Poesia Rebuig de la tradició jocfloralesca i renovació formal i temàtica. Verisme poètic (sinceritat). Formes i models simbolistes (les paraules suggereixen, són simbòliques ―Teoria de la paraula viva‖ de Joan Maragall, basada en el valor suggerent de les paraules i en el poeta com a ésser diferenciat, capaç de captar aquestes paraules; es tracta d‘una persona inspirada). Autor: Joan Maragall. o Esperit sincer, vitalista i neoromàntic (Nietzsche i Goethe). A «Oda infinita» declara la seva vocació de poeta (1895 Poesies). Visions i cants (1900): recerca de la catalanitat a través de mites i llegendes + cants patriòtics ( els «Tres cants de guerra», entre ells «Oda a Espanya», són la resposta regeneracionista al desastre del 98). o Prosa: «Elogi de la paraula» (1903) i «Elogi de la poesia» (1907) són articles en prosa on expressa la teoria de la paraula viva. El poeta és un ésser sincer que retorna al poble el valor de les paraules i té la capacitat de redempció.

ESCOLA MALLORQUINA Grup de poetes del canvi de segle a Mallorca: Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera i alguns seguidors com Maria Antònia Salvà. Característiques: equilibri classicista i perfecció formal, elegància i mesura, tema del paisatge. Miquel Costa i Llobera: autor de poesia culta, depurada de dialectalismes i arcaismes. La natura plasma la seva visió del món (terra i roques són la col·lectivitat; els penyals enlairats i de cara el mar són la voluntat humana d‘espiritualització; l‘aigua és la divinitat, que uneix la terra amb el cel. A la seva obra també parla de les llegendes mallorquines i del «geni grec» com a origen de la cultura catalana. A la seva obra Horacianes (1906) segueix els models lírics d‘Horaci (mètrica i temes), a Visions de Palestina (1907) reprodueix la versificació hebrea basada en el paral·lelisme de conceptes. Joan Alcover: primer escriu en castellà. Pateix una crisi personal i es posa a escriure en català: no té èxit com a poeta i mor una filla seva. Serà un poeta model per als poetes noucentistes. La seva obra Cap el tard (1909) es divideix en dues parts: «Cançons de la serra», on apareix un món rural observat pel poeta

urbá en un pla contemplatiu i que conté «La balanguera» en què s‘identifica la terra amb la gent, com fa Maragall; «Elegies» en què expressa el dolor per la pèrdua dels seus familiars. Maria Antònia Salvà: també identifica la terra amb la gent. És considerada la primera poetessa catalana. Empra el paisatge com un element de reflexió serena sobre la bellesa i la fugacitat.

Noucentisme (1898-1923)

Moviment intel·lectual d‘inicis del segle XX lligat a la política burgesa de la Lliga regionalista, que lidera la política del país: volen construir un país autònom, lliberal, culte i cosmopolita. Creen escoles, biblioteques, museus; fan una literatura culta i normalitzada (cal normativitzar l‘idioma); lligats a la literatura del Segle d‘or, divulguen els clàssics catalans i els grecollatins (col·lecció Bernat Metge d‘autors clàssics grecollatins); volen assolir la professionalització dels escriptors. Personatges: Enric Prat de la Riba (polític i president de la Mancomunitat entre 1914 i 1917), Eugeni d‘Ors (impulsor del pensament europeu a Catalunya), Josep Carner (poeta) i Pompeu Fabra (creador de les normes ortogràfiques, la gramàtica i el diccionari general de la llengua catalana). Característiques: art artificiós i clàssic, que idealitza la realitat; la poesia és el gènere per excel·lència; divulguen els mites mediterranis i clàssics; l‘ideal de civilitat és el món urbà i rebutgen l‘espontaneïtat, el romanticisme, la barbàrie i el ruralisme (rebutgen el ruralisme tan arrelat en la novel·la modernista). Etapes: o (1998-1906): insinuació. La revista Catalunya és dirigida per Josep Carner (entre modernisme i noucentisme). o (1906-1910): 1906 es considera l‘any d‘inici perquè Prat de la Riba publica La nacionalitat catalana, Eugeni d‘Ors inicia el Glossari i Carner publica Els fruits saborosos. A més és l‘any en què es celebra el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana. 1907 es funda l‘IEC (Institut d‘Estudis Catalans). o (1911-1916) etapa de plenitud. Es publiquen Les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra i el 1914 es crea la Mancomunitat. o (1917-1923) període de declivi. Carner marxa. Eugeni d’Ors: Glossari (1906-1920), que està constituït per un conjunt de glosses que publica al diari La veu de Catalunya sota el pseudònim de Xènius i que expressa tot el programa noucentista. La Ben Plantada (1911) expressa l‘arquetip de dona catalana, Teresa, model de bellesa i perfecció i de seny o ordre. Josep Carner: figura clau per donar a la cultura catalana l‘aire de normalitat, europeisme i modernitat. Catalanista i catòlic, conrea teatre, narració, assaig i sobretot poesia. A la primera etapa segueix els pressupòsits modernistes. Els fruits saborosos (1906) el consagren com a poeta noucentista (vida lligada als fruits, plens de ressonàncies clàssiques); Auques i ventalls (1914), inspirada en les formes poètiques populars de les cobles i els romanços, hi descriu personatges amb ironia i caricatura; El cor quiet (1925) és el primer llibre que escriu fora de Catalunya, a Costa Rica (carrera diplomàtica), on es planteja l‘existència de l‘home («Cançoneta incerta»); lligat a l‘experiència de l‘exili escriu el poemari Llunyania (1952) en què somnia amb el país ideal, europeu i civilitzat que hauria estat Catalunya si no fos per la Guerra Civil. Temes: paisatge en la distància i amb objectivitat; la vida quotidiana (escenes concretes que

generalitza i mitifica), l‘enyor de la terra i la soledat de l‘home; la reflexió filosòfica de l‘existència i l‘exili. El poeta és un espectador de la vida, ple d‘humanisme, perquè és un espectador comprensiu i ple d‘optimisme intel·lectual. L‘estil és ric en registres (popular i culte) i en formes mètriques.

Literatura de preguerra Europa viu un període d‘efervescència artística després de la Primera Guerra Mundial fins a la Segona Guerra Mundial. A Catalunya conviuen els moviments de les avantguardes, amb el classicisme de les darreres manifestacions noucentistes, les propostes postsimbolistes de Carles Riba i, al marge d‘aquests, Josep Maria de Sagarra i Josep Pla, que no pertanyen a la burgesia urbana perquè el primer forma part de l‘aristocràcia rural i el segon de la classe mitjana de la pagesia. Avantguardes Moviment artístic i cultural que arranca de la crisi de la Primera Guerra Mundial. Suposa una ruptura amb les convencions artístiques burgeses d‘arrel classicista i realista i un esperit de lluita. L‘art esdevé irracional, lligat a les teories psicoanalítiques de Sigmund Freud, valoren el futur (esport, tècnica, màquines esdevenen nous motius estètics) i publiquen manifestos polèmics. A Catalunya el moviment entra a través de França i conviu amb el noucentisme (és menys combatiu que a Europa). Autors: Josep Maria Junoy, que al 19015 publica el primer cal·ligrama en català, i dirigeix i col·labora, igual que J. V. Foix a la revista Trossos; Joan Salvat Papasseit, representant del futurisme que publica en revistes com Un enemic del poble, Proa i La columna de foc; Salvador Dalí , que segueix el moviment surrealista com J. V. Foix. Durant la 1a Guerra Mundial alguns artistes europeus es refugien a Barcelona. Moviments: Cubisme (formes geomètriques del llenguatges: Apollinaire, Junoy, Papasseit); Futurisme (velocitat, negació de l‘academicisme, violència; destrucció de la sintaxi, noves tipografies, cal·ligrames i paraules en llibertat: Marinetti, Junoy i Papasseit); Dadaisme i Surrealisme (influència de Freud i món oníric dels somnis; gust per la maquinària: Tzara, Breton, Dalí que amb Muntanyà i Gasch van escriure el Manifest groc el 1928). Joan Salvat Papasseit: en el seu manifest «Contra els poetes en minúscula» exalta Maragall i critica els noucentistes, anima a la revolta i identifica l‘artista amb un heroi. En les seves obres combina el trencament de les formes poètiques, amb la literatura popular; tracta temes diversos, de caire quotidià, nacionalista i líric amorós amb un punt de vista nou: en l‘amor hi ha una relació semblant a la del mestre i aprenent, per exemple, a Poema de la rosa als llavis (1923); combina màquines i motius poètics naturals i tradicionals a L’irradiador del port i les gavines (1919). J. V. Foix incorpora a la seva obra elements onírics i plàstics, i també símbols i imatges futuristes. La seva obra s‘inspira alhora amb la tradició europea dels clàssics grecollatins, de la trobadoresca i dels renaixentistes italians. En aquest sentit, el trencament formal no és radical, sinó que reelabora temes d‘aquesta tradició. Aquest fet fa que sigui un poeta difícil d‘etiquetar. Es va dedicar al periodisme, fins a la guerra civil que decideix quedar-se a Sarrià, escenari mític de molts dels seus poemes, i dedicar-se al negoci familiar de la pastisseria cosa que marca l‘experiència d‘exili interior que viurà des d‘aleshores com altres poetes.

Gertrudis (1927) i KRTU (1932) són llibres amb poemes de caire futurista, cubista, dadaista i surrealista. Foix, intel·lectual i periodista de prestigi durant la Segona República, s'allunya de l'ortodòxia de l'avantguarda. De fet, declara que

no vol ser anomenat «poeta sinó investigador de poesia» i que «un poeta pot, sense ésser abominat per ningú, transcriure o descriure, en clàssic, en acadèmic, en naturalista, en realista, en "cubista", etc». El 1947 publica Sol, i de dol cosa que li suposa un reconeixement en els cercles literaris catalans de l‘època: es tracta de 70 sonets perfectes dividits en 6 seccions, mescla la llengua medieval i la moderna com Ezra Pound farà en anglès. Temàticament tracta de manera metafísica la soledat de l‘home davant la tecnificació; la raó sobre la follia, sense deixar de banda la imaginació; les impossibilitats d‘obtenir l‘amor o el sentit absolut de l‘existència. A On he deixat les claus... (1953), assaja el vers més curt i formes populars i que inclou vint-i-vuit poemes (entre els quals els coneguts "És quan dormo que hi veig clar" o la nadala "Ho sap tothom i és profecia"). En les seves darreres obres, Foix col·labora amb artistes amics com Miró o Tàpies sobre qui, ja cec, dicta el llarg poema en prosa L'estació, que publica amb gravats del pintor el 1984 i el 1985, dos anys abans de morir, amb noves proses poètiques: Cròniques de l'ultrason.

Noucentisme (epígons) Amb la publicació de El cor quiet (1925), Josep Carner marca una nova línia i s‘allibera del formalisme noucentista i s‘acosta a temes més transcendents: enyorança de la pròpia terra, inquietuds de l‘home que es troba sol, pensaments sobre l‘incert destí humà, por de la mor i de l‘oblit i, posteriorment a la postguerra s‘hi afegeix la preocupació futura pel seu poble, si bé es mostra esperançat. Continuen essent fidels al noucentisme poetes com Clementina Arderiu, que és considerada la poeta més important de la seva generació i tracta temes com la manca d‘espai físic i mental per a la creació poètica en la dona.

Poesia postsimbolista Sota la inspiració de Mallarmé, una sèrie d‘escriptors amb Carles Riba al davant, fan una poesia intel·lectualitzada i hermètica. Per a Riba, la poesia s‘allunya de la realitat i és un producte perfecte fruït d‘un exercici intel·lectual. Els símbols i el poder suggestiu de la paraula alliberen el poema de la realitat immediata i l‘apropen a una realitat absoluta. Hi ha qui parla de poesia pura perquè el poema esdevé condensat i el concepte i l‘al·lusió són la seva força. Al marge d‘això, Riba s‘inspira en els clàssics grecollatins, fet que inscriu la seva obra en la línia de l‘humanisme europeu. La guerra civil i l‘exili, exterior primer i interior després,iv fan més humana i íntima la seva obra. A Elegies de Bierville Carles Riba fa una reflexió sobre l‘experiència personal i col·lectiva en relació a Catalunya, des del seu exili en aquesta població francesa, alhora que es planteja temes universals com la mort o el Paradís Perdut, emprant temes procedents de Grècia, com Ulisses i Orfeu. La forma és també d‘inspiració clàssica emprant el dístic elegíac, forma poètica pròpia d‘aquest gènere. En la mateixa línia del postsimbolisme hi ha els poetes Bartomeu-Rosselló Porcel, Màrius Torres i Agustí Bartra. Seguidors del mestratge de Carles Riba hi ha la poetessa Rosa Leveroni i la primera etapa de Joan Vinyoli. Josep Maria de Sagarra Com a poeta, elabora una obra basada en la descripció sensual i descriptiva de la natura i el paisatge que forma part de la seva experiència vital. Un exemple és l‘obra Cançons de rem i de vela (1923) que es centra en el paisatge mariner. Més endavant, amb Àncores i estrelles (1935), la seva poesia tracta el mateix tema, però esdevé més reflexiu i transcendent. A l‘obra en prosa va conrear el periodisme, la novel·la i les memòries. La seva darrera novel·la Vida privada (1932) tracta del declivi de l‘aristocràcia barcelonina al període entre la dictadura de Primo de Ribera i de la Segona República. També va escriure les seves Memòries (1954) en què reconstrueix el passat familiar i els primers 25 anys de vida. Com a autor de teatre, enllaça amb la tradició del segle XIX, amb Pitarra i Àngel Guimerà. Va ser un autor molt popular encara que decidís fer teatre en vers. Va tenir èxit sobretot a la dècada dels anys 30 amb obres com L’Hostal de la Glòria (1931) o El cafè de la marina (1933). Aquesta mena d‘obres es defineixen com a peces teatrals en vers, senzilles, situades en un passat imprecís, on es desenvolupa l‘acció al voltant de un triangle amorós. Els homes són impulsius, vitals i sense escrúpols, mentre que les dones són abnegades i acaben perdonant l‘home, fet que aporta el final feliç de l‘obra. Després de la guerra el teatre en català va ser prohibit. Cap a finals de la dècada dels 40 va voler fer un teatre més europeu, que no tingué gaire èxit, la qual cosa va suposar un retorn al teatre anterior. Sagarra traduirà també al català obres de clàssics com Shakespeare o Molière.

Literatura de postguerra Les avantguardes Joan Brossa és un autor que cultiva els gèneres de teatre i poesia. L‘any 1948 va fundar amb Tàpies, Cuixart, Ponç, Tharrats i Puig la revista Dau al Set, i des d‘aleshores la seva poètica estarà lligada a les arts plàstiques. Com a poeta té una obra que combina elements d‘experimentació formal com el poema objecte o poesia visual, amb formes tradicionals com el sonet o la sextina. Dècades dels 60 i dels 70 Gabriel Ferrater: escriu els seus tres llibres en aquesta època que publicarà el 1968 sota el títol de Les dones i els dies (Da nuces pueris, Menja’t una cama, Teoria dels cossos). El van relacionar amb la Escuela de Barcelona (J. Gil de Biedma, C. Barral, J. A. Goytisolo). És un autor que llegeix des de poetes del segle XX com Carner, Carles Riba i J.V. Foix, fins a autors medievals. De la mà d‘autors anglesos com Eliot i alemanys com Brecht, és l‘introductor de la poesia de l’experiència, que es basa en la «visió de la vida moral de l‘home», cosa que l‘identifiquen amb Joan Vinyoli. Els temes que tracta són el pas del temps i la dona. Realisme històric moviment d‘arrel social, iniciat segons els crítics per l‘obra La pell de brau de Salvador Espriu o Vacances pagades de Pere Quart (1960), i representat també per Miquel Martí i Pol. Aquesta tendència va ser formulada per Joaquim Molas i Josep Maria Castellet en l‘antologia Poesia catalana del segle XX (1963). El realisme històric contrasta amb l‘hermetisme dels poetes postsimbolistes (per bé que Salvador Espriu no exclou de la seva obra els símbols que la caracteritzen –la pell de brau,...) i sovint s‘acosta a l‘expressió

col·loquial o vulgar de la llengua (comparteixen aquesta expressió Ferrater, iv Estellés i Miquel Martí Pol). És comú en aquesta poesia una visió de crítica social i humana, amb expressions diverses com l‘humor irònic de Pere Quart, l‘expressió de la crua realitat o un enfocament més reflexiu de Vicent Andrés Estellés. Salvador Espriu va néixer a Santa Coloma de Farnés i va anar a estudiar a Barcelona Dret, Història i Llengües clàssiques. Va ser proposat com a premi Nobel. La seva obra es construeix a partir de dos pols oposats: la diversitat de tècniques (lírica, elegiaca, satírica i la didàctica, i la unitat en la temàtica a tota la seva obra. Aquesta s‘inspira en la mitologia grega, el Llibre dels morts d‘Egipte la Bíblia, la tradició mística jueva, creant-ne una de pròpia al voltant de Sinera (Arenys de Mar). A la preguerra escriurà les seves novel·les, d‘acord amb la línia narrativa dels anys 30: Doctor Rip (1931) on empra el monòleg interior a la manera de la novel·la psicològica de Llor); Laia (1932), on apareix per primera vegada la seva típica varietat formal; i Ariadna al laberint grotesc (1935), una antologia de contes que enllaça amb la tradició stírica del Grup de Sabadell (Joan Oliver, per exemple). A la primera postguerra escriurà les obres de teatre Antígona (1939) en què expressa en clau mítica la guerra civil-guerra entre germans i els efectes que la tragèdia té en l‘univers femení; i Primera història d’Ester (1947) que empra el mite per posar en paral·lel el poble jueu després de ser deportat per l‘esclavatge de Babilònia, completament dispers, amb el poble català dels anys 40, mentre empra moltes variants de la parla catalana. Aquesta obra té també un caràcter esperpèntic. La seva obra poètica s‘inicia el 1946 amb El cementiri de Sinera. S‘estrena en aquesta època en poesia perquè ja tendeix a una expressió més essencialista i per la facilitat de publicació del poema , que ocupa un espai menor. En podem distingir dues etapes: la primera que inclou el «cicle líric» amb El cementiri de Sinera, Les hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955), en què crea un univers simbòlic personal, lligat als poetes postsimbolistes de l‘època.Apartir del 1960 amb La pell de brau es passa al realisme i amb una geografia mítica -Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya, la qual és metonímicament també Sinera), Konilòsia (Espanya) i Sepharad (Península Ibèrica)- tracta temes com la llibertat, la justícia i la tolerància, i empra tècniques anteriors com els símbols, l‘elegia, la sàtira i l‘èpica. A partir dels anys 70 i 80 l‘obra esdevé més dispersa i toca els tres gèneres: narratiu (Les roques i el mar, el blau en què de manera satírica mescla el mite grec amb el propi de Sinera), teatral (Una altra Fedra, si us plau) i el poemari Per a la bona gent (1984), que ha estat

qualificada d‘un testament cabalístic. Espriu ha estat considerat un dels millors autors del segle XX. Joan Oliver-Pere Quart és un escriptor de difícil classificació. Va formar part del Grup Sabadell amb Francesc Trabal i Armand Obiols, va viure vuit anys a l‘exili i retorna a Catalunya sense la posició burgesa del seu origen. Lligat a l‘àmbit universitari, es mantindrà actiu a la clandestinitat i serà empresonat uns mesos a la Model. Temperamental, crític, després de la mort del general Franco, es declara independentista i, en les seves pròpies paraules, antic "anarquista en potència". Per les seves denúncies, incomoda el poder, especialment quan renuncia a la Creu de Sant Jordi de la Generalitat l'any 1982. Com a poeta signa Pere Quart, i cultiva la ironia, la sàtira i la paròdia. Amb la guerra i l‘exili el seu to es torna més greu i melancòlic. La fama li arriba el 1960 amb l‘obra Vacances pagades, on exhibeix la ironia conceptual i la denúncia de la dictadura. Com a autor teatral i en el marc de la guerra escriu La fam, que signa com a Joan Oliver. El tema és el procés problemàtic de la revolució. Vicent Andrés Estellés és un escriptor valencià que viu l‘exili interior, nacional i de classe. Autodidàctica de formació, va ser influït per Ausiàs March i, com altres al segle XX, conegué els clàssics grecs i llatins, els imità i els parodià. Com a poeta cívic, es declara intèrpret dels mots de la tribú i de les reivindicacions del poble; com a poeta de l‘amor, empra una expressió directa i crua com fa en el poema «Els amants». Miquel Martí Pol va néixer a Roda de Ter, va treballar des dels 14 als 43 a la fàbrica del seu poble i el 1971 va contraure la malaltia de l‘esclerosi múltiple. Una crisi religiosa el fan obrir a l‘entorn social i publica els poemes d‘El poble (1966) i La fàbrica (1972). Martí Pol converteix els homes i dones que l‘envolten en herois quotidians, perquè eleva la feina que fan, donant-li un caràcter èpic, amb unes imatges molt essencials de la gent que l‘envoltava. És per aquests poemaris que està inscrit en el corrent del realisme històric. Maria Mercè Marçal, poeta que s‘inscriu en la generació dels 70, cofundadora de les Edicions El Mall i professora de literatura, va escriure poesia al voltant de l‘univers femení, per donar a la dona la centralitat que li mancava, i a la dona escriptora en particular. La seves primeres obres, Cau de llunes (1977) i Bruixa de dol (1979) mostren la voluntat d‘experimentació poètica que l‘apropen a Foix i Brossa