tema 8: explica les característiques més importants de la ... · poesia cívica (dins el que...
TRANSCRIPT
Tema 8: Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu
Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, Girona, 1913-Barcelona 1985) va ser un
poeta, dramaturg i novel·lista català amb un gran bagatge cultural (llicenciat en Dret i Història
Antiga, va ser un gran coneixedor de les cultures clàssiques i de la mitologia, cosa que s’aprecia en les
diverses referències en les seues obres). Abans de la Guerra Civil escriu novel.la i teatre i, a la
postguerra, duu una vida retirada i tranquil.la i es dedica quasi exclusivament a la poesia.
Conrea una poesia d’estètica clarament simbolista fins a la dècada dels seixantes:
“Cementiri de Sinera” (1946), “Les cançons d’Ariadna” (1949), “Les hores” i “ Mrs.Death” (1952), “El
caminant i el mur” (1954), “Final del laberint”(1955). El conjunt d’aquestes obres constitueix el que
s’anomena cicle líric i es caracteritza per l’ús d’un llenguatge ric , per un estil variat i per la creació
de símbols i mites com Sepharad (l’Espanya perduda dels sefardites, símbol de l’Espanya de la
postguerra), Sinera (el nom és la inversió d’Arenys, poble molt significatiu en la vida del poeta; per
extensió, Sinera representa la seua pàtria Catalunya), el laberint (la vida). En aquestes obres, Espriu
tracta de manera obsessiva el tema de la mort, de vegades amb un to melangiós i elegíac i d’altres
satíricament, sarcàsticament. Hi abunden les meditacions i els interrogants sense resposta possible:
la vida de l’ésser humà (el laberint) acaba amb una fi grotesca, la mort, el no-res; l’única vida
veritable és la de les persones sobre la terra.
A partir de la publicació de “La pell de brau” (1960) inicia una nova etapa creativa: elabora una
poesia cívica (dins el que s’anomena Realisme social) , compromesa a favor de la dignitat i la llibertat
dels pobles i a través de la qual llança un missatge en to didàctic i d’esperança al poble.
“La pell de brau”, que presenta la tragèdia de Sepharad (Espanya, en hebreu), és una obra de caire
social i de compromís polític. Tracta el tema de la mort però també analitza la Guerra civil : el que
representa la lluita entre germans i les conseqüències que se’n deriven, denuncia les injustícies de
la postguerra i defensa la concòrdia entre tots amb propostes de convivència pacífica.
En altres obres posteriors, “Llibre de Sinera” (1963), persisteix el to de poesia civil,
però ara centrada en la pàtria catalana; Aquestes obres apareixen en uns moments en què es
propugnava el compromís social de l’escriptor; per això, la poesia cívica d’Espriu va adquirir un gran
ressò. En “Setmana Santa” (1971), reflecteix de nou una preocupació més metafísica.
En el moment en què triomfaven les noves tendències literàries del realisme històric, que
propugnava el compromís social de l’escriptor, la poesia cívica d’Espriu va adquirir un gran ressò.
Finalment, podem afirmar que l’evolució en la poesia d’Espriu és un reflex de l’evolució de la
poesia del seu temps, va conciliar una problemàtica espiritual, quasi metafísica, amb la
problemàtica del seu poble, sotmés a la repressió política i al silenci. La seua actitud compromesa i
de denúncia, a més del fet que molts dels seus poemes foren musicats i interpretats per Raimon, va
contribuir a la popularització de la seua obra.
En la seua obra va conciliar una problemàtica espiritual, quasi metafísica, amb la del seu
poble, sotmés a la repressió política i al silenci.
Com a conclusió podem afirmar que la poesia de Salvador Espriu, en l’evolució des del
Simbolisme a la poesia del Realisme social, reflecteix l’evolució pròpia de la poesia
europea i espanyola de la Postguerra, en un evident camí de compromís artístic amb la
societat del seu temps i de denúncia de les conseqüències la Guerra Civil i de la
dictadura. No per això va abandonar els seus temes, la reflexió sobre la mort i el més
enllà, que estan presents al llarg de tot el seu recorregut poètic.
La gran ressonància que li va proporcionar que els seus poemes foren musicats per Raimon ( Cançons de la roda 1966) va contribuir a la popularització d’una obra que es llegí en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.
Com a conclusió podem afirmar que la poesia de Salvador Espriu, evoluciona des del
Simbolisme a la poesia del Realisme social, reflecteix l’evolució de la poesia
europea i espanyola de la Postguerra, en un evident camí de compromís amb la
societat del seu temps i de denúncia de les conseqüències la Guerra Civil i de la
dictadura. No per això va abandonar els seus temes, la reflexió sobre la mort i el més
enllà, que estan presents al llarg de tot el seu recorregut poètic.
La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) va contribuir a la popularització d'una obra que es llegí, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.
humà. Són una clara mostra Cementiri de Sinera (1946) (elegia del món destruït per la guerra que el poeta identifica amb Sinera),
El caminant i el mur (1954) i Final de laberint(1955). Respecte a la poesia cívica, pretén fer un crit a favor de la dignitat i la llibertat
dels pobles, el poeta triarà una via d’arrelament i el compromís amb la seua terra i adreçarà un missatge en to didàctic,
d’esperança al poble. La pell de brau és l’emblema d’aquest tipus de producció, a més de Llibre de Sinera (1963) (on a més l’autor
afegeix l’amor com a nova temàtica)
La pell de brau (1960), obtingué ressò dintre i fora de Catalunya; presenta la tragèdia de Sepharad (Espanya, en hebreu), amb
una actitud profètica i d’amonestació. Al mateix temps dóna propostes de convivència pacífica per un territori assolat per les
guerres fratricides. Denúncia les injustícies que van seguir la Guerra Civil.
En el moment en què triomfaven les noves tendències literàries del realisme històric, que propugnava el compromís social de
l’escriptor, la poesia cívica d’Espriu va adquirir un gran ressò.
La trajectòria poètic d’Espriu conclou amb obres com Per al llibre de salms d’aquells vells secs (1967), Setmana Santa (1971) ,
Formes i paraules (11975) i Per la bona gent (1984)
Explica les característiques més importants de la producció poètica
de Salvador Espriu
Salvador Espriu (Santa Coloma de Gramanet, 1913-Barcelona,1985) és, possiblement,
el més internacional dels nostres escriptors. Va ser Premi d’Honor de les Lletres
Catalanes en el 1972 i va ser proposat més d’una vegada per al Nobel. La seua obra
s’ha traduït a nombroses llengües. La seua trajectòria literària ha estat vinculada amb les
dues estètiques poètiques més importants del segle xx: el Simbolisme, durant la
primeres dues dècades de la postguerra i la poesia adscrita al Realisme social a partir
dels anys 60.
Es llicencià en dret i en història antiga per la Universitat de Barcelona. Va iniciar
l’activitat literària com a narrador, abans de la Guerra Civil: Laia (1932), Ariadna al
laberint grotesc (1935)... En la postguerra, es va quedar a Barcelona, on va dur una vida
retirada i discreta. No va tornar a escriure narrativa. Es va dedicar quasi exclusivament
al conreu de la poesia d’estètica clarament simbolista fins a la dècada dels seixantes:
Cementiri de Sinera (1946), Les cançons d’Ariadna (1949), Les hores i Mrs.Death
(1952), El caminant i el mur (1954), Final del laberint(1955). A partir de la publicació
del poemari La pell de brau (1960) inicia una nova etapa creativa marcada pels
postulats de la poesia del Realisme social: Llibre de Sinera (1963), Setmana Santa
(1971), Per a la bona gent (1984).També va escriure obres teatrals sobre el conflicte
bèl·lic: Antígona (1939), Primera història d’Esther (1948) i Una altra Fedra, si us plau
(1978).
En la seua obra va conciliar una problemàtica espiritual, quasi metafísica, amb la del seu
poble, sotmés a la repressió política i al silenci. Els sis primers poemaris de Salvador
Espriu tracten de manera obsessiva el tema de la mort, de vegades amb un to
melangiós i elegíac i d’altres satíricament, sarcàsticament. Hi abunden les meditacions i
els interrogants sense resposta possible: la vida de l’ésser humà (el laberint) acaba amb
una fi grotesca, la mort, el no-res; l’única vida veritable és la de les persones sobre la
terra.
A La pell de brau (1960), un llarg poema de caire social i de compromís polític, tot i
que hi continua tractant el tema de la mort, hi analitza la Guerra Civil Espanyola: el
que representa la lluita entre germans i les conseqüències que se’n deriven. Espriu hi
defensa la concòrdia entre tots. A Llibre de Sinera (1963) persisteix el to de poesia
civil, però ara centrada en la pàtria catalana. Setmana Santa (1971) reflecteix de nou
una preocupació més metafísica.
Les característiques de la poesia de Salvador Espriu es poden sintetitzar en els
enunciats següents:
poesia pura, no dóna tanta importància a la musicalitat i l’harmonia.
grecollatins i de cultures llunyanes com ara l’egípcia influeixen en la seua
poesia. Per això, aquesta es caracteritza per la presència dels mites següents:
Sepharad (l’Espanya perduda dels sefardites, símbol de l’Espanya de la
postguerra), Sinera (el nom és la inversió d’Arenys, poble molt significatiu en la vida del poeta; per extensió, Sinera
representa la seua pàtria, Catalunya), el
laberint (la vida).
reflexió sobre la mort i el més enllà són el tema central de tota la poesia
espriuana.
constants.
ísic sec i aspre i del discurs de profeta civil, es troben
també pinzellades d’humor dur i cruel.
Com a conclusió podem afirmar que la poesia de Salvador Espriu, en l’evolució des del
Simbolisme a la poesia del Realisme social, reflecteix l’evolució pròpia de la poesia
europea i espanyola de la Postguerra, en un evident camí de compromís artístic amb la
societat del seu temps i de denúncia de les conseqüències la Guerra Civil i de la
dictadura. No per això va abandonar els seus temes, la reflexió sobre la mort i el més
enllà, que estan presents al llarg de tot el seu recorregut poètic.
SALVADOR ESPRIU
CARACTERÍSTIQUES DE LA SEUA POESIA
L'obra de Salvador Espriu, caracteritzada per la barreja d'un intel•lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint
mordaç, té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a retratar en
termes transcendents la història col•lectiva, i fins i tot la representativitat històrica que va aconseguir a partir dels anys
seixanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.
Entre els factors que van acabar de portar Espriu cap a la poesia durant la postguerra hi havia, al costat del procés de
concentració expressiva que possibilitava el vers, les majors facilitats de publicar en un gènere que no necessita tant
d'espai com la prosa i que, pel seu caràcter més hermètic, podia superar millor els entrebancs de la censura. Aquesta
obra s'ha de definir a partir de dos eixos: la recerca de la diversitat (marcada per la relació amb la quotidianitat, per la
pluralitat de gèneres i per la diversitat de tècniques compositives que conviuen fins i tot dins d'un mateix llibre) i
l'aspiració a la unitat (amb un entramat temàtic, moral i filosòfic que determina les relacions entre les diferents obres).
Espriu va considerar indestriables aquests dos pols en el procés dialèctic d'aprehensió de la realitat al qual aspirava.
Aquest afany d'estructura unitària plantejat des de la varietat de gèneres i de registres lingüístics reflecteix la crisi del
subjecte modern entre la pèrdua d'identitat i el desig de transcendència. Un dels millors estudiosos de l’obra del poeta,
Josep Maria Castellet va destacar la capacitat de l'obra d'Espriu per a assimilar culturalment l'herència mítica de la
humanitat: el Llibre dels morts de l'antic Egipte, la Bíblia, la tradició mística jueva i la mitologia grega. Al damunt
d'aquestes referències, Espriu crearà el seu mite particular de Sinera (anagrama d'Arenys de Mar, la vila de la qual
provenien les famílies materna i paterna d'Espriu i que es troba lligada a la seva infantesa).
En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el món destruït
per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. Juntament amb Cementiri de Sinera, els quatre llibres Les
hores(1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint(1955) formen l'anomenat cicle líric de
l'obra d'Espriu. Com ha estudiat el mateix Josep M. Castellet, aquests llibres tracen un camí d'interiorització que
culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis de la teologia negativa, segons
la qual Déu, cec amb relació a la humanitat, seria "el nom del no-res", la negació del que existeix, ja que l'home no es
pot referir directament a uns atributs per a ell incomprensibles. Els diferents llibres del cicle líric, configurats com a
itineraris, encarnen també les tensions del poeta amb el seu poble, com queda reflectit al famosíssim poema "Assaig de
càntic en el temple" d'El caminant i el mur. Ja des de Cementiri de Sinera, cal situar la poesia d'Espriu, que va
participar activament en revistes com Poesia i Ariel, en el corrent general de la poesia catalana de postguerra, evolució
i humanització d'una poètica, la postsimbolista, capaç d'integrar en el poema l'espai individual del poeta i l'herència
cultural i lingüística de la seva comunitat.
L'atzucac místic de Final del laberint va ser superat per La pell de brau (1960), sens dubte el llibre amb més ressò del
seu autor. La poesia d'Espriu, el qual entenia el discurs metafísic tan sols des de la quotidianitat, va ser aleshores
valorada des del punt de vista del seu realisme. El to èpic o didàctic va aparèixer com a extremament modern, exemple
de combat ideològic malgrat la vaguetat social del discurs d'Espriu, que sempre es va limitar a parlar en general de la
llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau Espriu hi abocava reflexions (sobre la diversitat i la tolerància) i
tècniques antigues (ús personal dels símbols i barreja de la sàtira, l'èpica i l'elegia), però el caràcter emblemàtic que el
llibre va adquirir com a discurs cívic, lectura incitada pel clima general de la literatura catalana del moment, i el fet de
centrar el punt de vista en la península Ibèrica, i per tant en Espanya, van actuar com a catalitzadors d'una nova
actualitat, fins i tot internacional, del poeta. Espriu va acabar així de fixar míticament una geografia que havia
començat a estructurar abans de la guerra: Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya, la qual és metonímicament
també Sinera), Konilòsia (Espanya) i Sepharad (península Ibèrica).
El gran ressò que li va proporcionar el fet que els seus poemes fossin musicats per Narcís Bonet (La pell de brau, 1969)
i sobretot per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) van ser els canals de popularització d'una obra que es
llegirà, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional.
8. EXPLICA LES CARACTERÍSTIQUES MÉS IMPORTANTS DE LA PRODUCCIÓ POÈTICA DE SALVADOR
ESPRIU
Poeta, dramaturg i narrador, l’obra d’Espriu té un caràcter fortament unitari. Hi contribueix la creació de diversos mites que recorren la seua obra, alguns de procedència personal, com Sinera (inversió d’Arenys, població de procedència de la família d’Espriu), Lavínia (Barcelona i, de vegades, Catalunya)
i Kolinòsia i Sepharad (Espanya). Aquest escenari el pobla de diversos personatges, de vegades desdoblaments del mateix autor. En aquest espai mític creat per Espriu s’interfereixen els grans mites hel·lènics –Teseu i Ariadna, Antígona- o la identificació del poble català amb els jueus.
Espriu va considerar la seua obra com una «meditació constant i obsessiva de la mort». Per a ell la mort és la realitat última de l’existència humana: és sabent que hem de morir que la vida pot començar a prendre un sentit, que ja no serà un deliri fabulós o una il·lusió, sinó consciència i dolor. En aquesta meditació de la mort, desguarnida de tota connexió d’ordre transcendent, religiós o no, la lucidesa restaura les coses essencials. A aquesta concepció correspon un estil auster, d’una línia seca i precisa. Enfront de la «meditació de la mort» hi ha la «vida» dels homes que no mediten la mort: és l’agitació vana del laberint grotesc, que converteix els homes en ninots o titelles.
Espriu formava part de la primera generació d’escriptors que, en arribar a la joventut, es van trobar amb una llengua codificada i normalitzada i un marc de llibertats i autogovern per a Catalunya. Durant el període de la República, Espriu havia publicat cinc llibres en prosa –novel·la i conte-, entre els quals El doctor Rip, Laia i Ariadna al laberint grotesc. Al mateix temps havia estudiat dret i història antiga en la Universitat Autònoma, on va conéixer un quadre de professors brillants, formats sota el codi acadèmic del noucentisme. Semblava que es configurava per a Espriu un futur universitari, però tot això es va esvair amb l’esclat de la Guerra Civil. Després de la guerra Espriu va haver de treballar en una notaria i, més tard, en una companyia d’assegurances; i es va concentrar com a escriptor en la poesia.
El primer llibre publicat després del 1939, Cementiri de Sinera (1946) és una elegia del món destruït per la guerra que el poeta identifica amb Sinera. En el llibre de poemes següent,Les cançons d’Ariadna (1949), Espriu va recuperar en vers satíric el món d’Arenys i va enllaçar la seua poesia amb la narrativa anterior a la guerra. El 1948 va escriure l’obra teatral Primera història d’Esther, que va concebre com un testament de la llengua catalana, on entrecreua el mite bíblic amb el món de Sinera des de l’estètica grotesca i esperpèntica. Després de Les cançons d’Ariadna, va publicar Les hores, Mrs. Death i El caminant i el mur. Aquests llibres, com ha observat Castellet, tracen un camí d’interiorització que culmina amb l’experiència mística de Final del laberint on Espriu segueix principis íntimament lligats a la càbala. En tots aquests llibres s’insisteix en l’angoixa i la solitud que envolten l’home i, al mateix temps, s’expressen les tensions del poeta amb el seu poble.
La pell de brau (1960) va marcar el moment de màxima projecció pública d’Espriu. El poeta, convertit en un oracle o profeta del seu poble s’adreça a Sepharad (Espanya) per denunciar les injustícies que van seguir la Guerra Civil. En el moment en què triomfaven les noves tendències literàries del realisme històric, que propugnava el compromís social de l’escriptor, la poesia cívica d’Espriu va adquirir un gran ressò. Hi va contribuir notablement la difusió musical que Raimon va fer de molts dels seus poemes.
Enllaços:
Salvador Espriu (AELC)
Víctor Martínez-Gil, Salvador Espriu (Lletra UOC)
Selecció de poemes (Mag Poesia)
Poesia catalana online
Selecció de poesia catalana
Poesia catalana d’ahir id’avui (Eduard J. Verger)
Poesia en català clàssica i contemporània
Música de poetes: cançons ipoesia catalana a Internet (UOC)
Tema 8: Explica les característiques més
importants de la producció poètica de
Salvador Espriu
Temes de literatura PAU
2n de Batxillerat
Prof. Josep Vañó TudelaLlegiu bé la pregunta
Explica
les característiques més importants de la
producció
poètica de
Salvador Espriu
TEXT EXPOSITIU
NOTES BIOGRÀFIQUES
IMPORTÀNCIA I
VALOR DE LA SEUA
OBRA
OBRA,
TEMÀTICA,
ESTILNOTES BIOGRÀFIQUES
• Naix a Santa Coloma de Farners, el 1913 i mor a Girona, el 1985.
• Passa la seua infantesa a Barcelona i Arenys de Mar, lloc aquest que
esdevindrà un escenari mític en la seua literatura: Sinera (Arenys, escrit a
l’inrevés).
• Acaba els estudis de Dret i Història antiga abans de la Guerra Civil. Viatja
en 1933 amb altres universitaris pel Mediterrani. Visita llocs com
Palestina, Grècia o Egipte i s’imbueix en les mitologies clàssiques tan
presents a la seua obra.
• La Guerra Civil i la posterior dictadura li provoquen una gran impotència i
desil∙lusió. Aquestes circumstàncies i la mort del seu pare l’obliguen a
abandonar la seua formació de professor universitari i a renunciar a un
futur brillant com a intel∙lectual, ja que ha de guanyar‐se la vida treballant
com a oficinista.
• Es refugia en la literatura per denunciar la injustícia a Espanya. Crea un
univers particular, on el present i el futur són foscos, amb un passat
lluminós (un paradís perdut i irrepetible) que enyora i que el redimeix.L’OBRA D’ESPRIU ÉS VARI
ADA:
NOVEL∙LA, TEATRE, POESIA...
•
S’inicia abans de la Guerra com a escriptor de novel∙les curtes:
Laia i Ariadna al laberint Grotesc.
•
Escriu també prosa poètica: La dansa grotesca de la mort
(1934) i La pluja (1936
‐
1938).
•
Algunes de les seues obres teatrals
més conegudes són:
Antígona
(1939), Primera història d’Esther (1948) i Una altra
Fedra, si us plau (1977), escrita per a l’actriu Núria Espert.
•
En la seua obra poètica
(posterior a la Guerra) trobem dues
vessants:
–
Una vessant lírica (amb records, mites i imatges bíbliques), en obres
com: Cementiri de Sinera, Les hores, Mrs. Death, El caminant i el mur i
Final del laberint.
–
Una vesant realista i social,
de poesia civil, en obres com: La pell de
brau (1960) i Llibre de Sinera
(1963).La temàtica de l’obra de S. Espriu • LA MORT:
Tota la seua poesia és una meditació constant i obsessiva sobre la mort. La
mort és inevitable. No hem de ficar‐nos en un Laberint grotesc
intentant evitar‐la o
dissimular‐la. Cal acceptar‐la i aprofitar el temps meditant, sense desesperar. Tracta la
mort des de dues vessants:
–
LA MORT DE LES PERSONES MÉS PRÒXIMES I ESTIMADES:
els pares, els avantpassats, la
infantesa, la casa familiar...
–
LA MORT DE L’ENTORN CULTURAL : La llengua i la cultura catalana, que es consideraven
mortes aleshores i de les quals vol fer un testament pòstum i una invitació a l’esperança.
• En la seua poesia lírica crea el mite de Sinera, per recrear el seu món de la infància,
destruït per la guerra i reflexiona sobre el destí tràgic de l’home i les seues
circumstàncies plenes d’adversitats. Un destí regit per un Déu cec respecte a la
humanitat (teologia negativa). Amb l’exemple bíblic del poble israelià es refereix a
Catalunya i això li permet salvar la censura.
• En la seua poesia civil (realisme) presenta poemes carregats de compromís polític i
social, sense màscares. Analitza la Guerra Civil, denuncia la persecució política i planteja
la necessitat d’una convivència sustentada en tres pilars: la llibertat, la justícia i la
tolerància. Es mostra com un profeta que s’adreça al seu poble, representat per mites
de llocs geogràfics: Sepharad (la península ibèrica), konilòsia (Espanya), Alfaranja
(Catalunya) i Lavinia (Barcelona), que li permeten un cop més salvar la censura.CARACTERÍSTIQ
UES DE LA SEUA
POESIA • Espriu aconsegueix, amb la seua poesia, ser la consciència moral i
nacional de la societat catalana.
Té un sentit patriòtic:
d’una banda,
suposa, una lluita per rescatar el seu país de la degradació i redimir‐lo del
seu enviliment; d’altra banda, representa un amor apassionat a la
col∙lectivitat: l’escriptura és un com un “acte de servei” a favor de la
recuperació i la dignificació de la cultura perduda (la llengua prohibida,
l’estatut de 1932 abolit i la cultura perduda d’abans de la guerra).
• La singularitat de la seua obra radica en trets com:
–
L’intel∙lectualisme extrem que presenta.
–
Complexitat de temes i de fonts d’informació en què es basa: assimila l’herència mítica
de la humanitat (La Bíblia, El llibre dels Morts
de l’antic Egipte, la tradició mítica jueva i la
mitologia grega). Relaciona la realitat quotidiana amb els mites i els desmitifica. Crea
mites molt personals i particulars: Sinera, Sepharad...
–
La preocupació pel destí de Catalunya
després de la Guerra com a constant en la seua
obra.
–
La reflexió sobre la mort i el més enllà com a tema principal.
–
Un nou punt de vista ètic, que el porta a abandonar la sàtira inicial i a tendir cap al
misticisme.Estil poètic
• En la seua poesia conflueixen una gran diversitat de varietats literàries:
formes líriques, elgíaques, satíriques i didàctiques.
• La ironia : inclou citacions iròniques de textos sagrats o profans. En La pell
de brau
barreja sàtira, èpica i ironia.
• Amb jocs verbals fa caricatures i sol fer descripcions molt càustiques.
• Presenta una gran riquesa idiomàtica, que es manifesta en
trets lingüístics
com:
–
Un vocabulari que crea una esfera conceptual molt homogènia
al llarg de tota la seua
obra: “
mort, etern, vell, paraula, cant, espant, crim, cec, amo, pardal, arbre, sec, nu,
maldat, únic”.
–
Una sintaxi molt complexa, on s’alternen, de manera xocant, la gramàtica gèlida i les
expressions pintoresques; les expressions de caire popular i l’èmfasi llibresc.
–
Una poesia de símbols
que no busca tant la musicalitat i l’harmonia (com ho feia la
poesia pura) sinó una gran claredat comunicativa. Compensa l’hermetisme d’alguns
símbols amb la precisió de les idees expressades (rigor conceptual).
–
Altres: presència d’aliteracions i paronomàsies, pas d’un temps verbal a un altre sense
transicions, etc. Enllaços d’interés sobre el poeta
• Per conéixer millor la vida i l’obra de Salvador Espriu:
–
http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=685
–
http://www.tv3.cat/videos/222452393/Salvador‐Espriu‐Laura‐Guiteras‐Silvia‐Coppulo‐i‐
Ramon‐Munt
–
http://www.youtube.com/watch?v=fs_BGPGgM68&feature=related
• Per escoltar versions musicades dels poemes d’Espriu:
www.musicadepoetes.cat
• Per escoltar algunes versions de poemes d’Espriu cantades per Raimon:
–
“INDESINENTER”:
http://www.youtube.com/watch?v=echvJQ9uoOs
–
“INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE: http://www.youtube.com/watch?v=O717CvWDgLU
–
“HE MIRAT AQUESTA TERRA”: http://www.youtube.com/watch?v=3FWNGPJ9uJc
–
“CANÇÓ DE LA PLENITUD DEL MATÍ”: http://www.youtube.com/watch?v=GjDGQYhFXsI
Tema 8: Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu
Clica per veure una entrevista
Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, Girona, 1913-Barcelona 1985) va ser un poeta,
dramaturg i novel·lista català. Després de la Guerra Civil es va produir el gran impacte de l’autor com a poeta. És una autor que s’aparta pràcticament de la societat, la qual cosa fa que la seua poesia siga íntima i personal, i, de caràcter existencial.
L'obra d'Espriu té una gran singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts (és un intel·lectual, gran coneixedor de la cultura clàssica i la mitologia), la capacitat per a descriure en termes transcendents (destí, mort, fugacitat del temps, existència humana) la història col·lectiva, han fet que siga considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.
Atenent als gèneres conreats, la narrativa és el gènere preferit en l’etapa inicial. El teatre és una reflexió sobre la nostra cultura i la nostra realitat política a través dels mites clàssics, com en Antígona (1939) que tracta de la guerra civil, basant-se en la tragèdia de Sofocles. I, la poesia ocupa el lloc primordial en la seua producció literària a partir de la guerra. Es caracteritza per la complexitat temàtica de temes universals com el destí de l’home, la justícia i la llibertat. En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra que identificava amb la mítica Sinera (Arenys de Mar).
Amb la poesia, Espriu, elabora un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu considera que Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat. La posició mística de Final del laberint canvià en La pell de brau (1960), sens dubte el llibre de més ressonància de l'autor. La poesia d'Espriu, considerada metafísica fins llavors, va ser qualificada com a realista.
Pel que fa a les característiques, l’obra d’Espriu se sustenta en una idea global i coherent que veiem a través dels temes següents:
a. La mitologia egípcia. Osiris, déu dels morts, simbolitza l’eterninat i la resurrecció.
b. La Bíblia i la tradició jueva. Converteix en símbols la llum, la simetria i els números.
c. La mitologia grega. D’on agafa mites i els adapta a la realitat.
d. La teologia “negativa”. Mostra a Déu com a inaccessible i apartat del món.
e. Literatura barroca. Desolació i lucidesa.
Quant a la temàtica, el tema constant és la mort. Per a ell, la mort és la realitat última de l’Home: sabent que morim és quan ens adonem que la vida té sentit.
Referent a la poesia, distingim tres blocs:
a. Poesia satírica (ridiculitza els defectes i vicis de l’home). Des de la sàtira i la ironia ens diu que les persones són titelles davant la mort.
b. Poesia elegíaca (trista). El poeta representa la desolació davant la mort i la fugacitat del temps (alba, vespre, nit) esdevenen símbols.
c. Poesia ètica i cívica. Compromís social amb el seu país. El poeta reclama la màxima dignitat per a viure i gaudir de la vida, a causa de la seua fugacitat.
Finalment, cal dir que Espriu concep la seua obra com a un tot, on poesia, teatre i narrativa es relacionen mútuament. Tenia un domini extraordinari de la llengua i mostra una gran varietat de recursos retòrics. Fugia de l’espontaneïtat i perseguia la perfecció.
Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu.
L'obra d'Espriu, caracteritzada per la mescla d'un intel·lectualisme extrem i d'un descriptivisme sovint càustic, té una gran
singularitat. La riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a descriure en termes transcendents la
història col·lectiva, han fet que siga considerada com una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.
En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar el món destruït per la guerra que identificava amb
la mítica Sinera (Arenys de Mar).
Els seus llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els
principis íntimament lligats a la teologia negativa, segons la qual Déu es comporta com un cec respecte a la humanitat.
La poesia d'Espriu, considerada metafísica fins llavors, va ser qualificada com a realista. El to èpic o didàctic de l’obra va semblar
extremadament modern, a pesar de la vaguetat social del discurs del poeta, que només es va limitar a parlar en general de la
llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau Espriu abocava reflexions sobre la diversitat i la tolerància i tècniques
antigues.
La gran ressonància que li va proporcionar el fet que els seus poemes foren musicats i cantats per Raimon (Cançons de la roda
del temps, 1966) va contribuir a la popularització d'una obra que es llegí, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica
i de consciència moral i nacional de la societat catalana.
La trajectòria literària de Salvador Espriu s’inicia el 1929 amb Israel, un conjunt de proses escrites en
espanyol inspirades en la imatgeria bíblica de Gabriel Miró. El 1930 publica ja en català el monòleg
interior en prosa El doctor Rip, protagonitzat per un metge que s’autodiagnostica un càncer terminal; i
l’any següent la novel·la Laia, on posa a prova els límits del gènere segons els models modernistes.
El reconeixement de la crítica, però, li arribà amb Aspectes (1934), un recull de dotze contes de
registres ben diversos en què Espriu entra en el corrent satíric i desmitificador de la literatura, i
amb Ariadna al laberint grotesc (1935), un dels seus llibres més rics, innovadors i unànimement
celebrats. En els trenta-dos contes que l’integren, Espriu hi aconsegueix de conformar un conjunt
insòlit de proses en les quals assaja tècniques, models i formes distintes manllevades de la tradició
literària recent per fer-ne sàtira o paròdia, que seran els prismes, deformats i grotescos, des dels
quals observarà la realitat social, política o cultural del país, per on desfilaran uns personatges
antipsicologistes, deutors de la tradició valleinclanesca i pirandelliana. L’Espriu dels anys trenta
evoluciona ràpid cap a un refús frontal a la naturalitat d’expressió perquè entenia la literatura no pas
com un art natural sinó desrealitzat, que exhibia l’artifici i hi experimentava per trobar noves formes
de dir la realitat fenomenològica, aquella que és contemplada al marge de la vivència,
deshumanitzada, convertida, doncs, en metàfora. Per això els personatges es titellitzen ben aviat
(a Laia ja no són sinó ombres), el llenguatge esdevé de mica en mica experimental i la seva obra es
torna global i dinàmica, és a dir, explícitament artística, perquè no posa els recursos estètics al servei
de l’engany ficcional per fer-ne vehicle de la sensibilitat humana (com havia fet el romanticisme i el
realisme), sinó a mercè de la reflexió i el comentari permanent de la tradició, de l’art, de la història i
de si mateixa. D’aquest afany de trobar nous registres i matisos retòrics en resultaran
lesnouvelles Miratge a Citerea (1935), Fedra (1937, basada en una peça teatral de Llorenç
Villalonga, que Espriu havia adaptat al català el 1936) i Letizia (1937), una escena fúnebre inspirada
en un conte d’Edgar A. Poe a partir de la qual satiritza els tòpics de la novel·la psicològica tan en
voga en aquells anys.
Escriptor jove, reconegut per la crítica literària del país i estudiant brillant de la Universitat Autònoma
republicana, on es llicencià en Dret (1935) i en Història (1936), Espriu veié com se li truncaven les
aspiracions de professionalitzar-se com a egiptòleg i com a escriptor. La mort prematura del pare el
1940 el va empènyer a ocupar-se com a passant de notari, una feina que l’enutjava i que va parodiar
en diversos moments de la seva obra. L’experiència de la Guerra Civil Espanyola i, a continuació, de
la Segona Guerra Mundial, suposa també un punt d’inflexió en la seva trajectòria literària que, sense
abandonar els supòsits fonamentals sobre la qual s’havia bastit fins llavors (especialment, el gènere
satíric), es refugiarà, atiada per les circumstàncies, en les formes didàctiques de la tragèdia i en el
solipcisme líric. El 1939 escriu Antígona (publicada el 1955), una tragèdia sobre el mite clàssic fet
al·legoria de la Guerra Civil, per mitjà del qual Espriu aconsegueix de posar a frec la seva literatura
amb el sentiment humà i el compromís històric a través d’una moral de la pietat i la reconciliació,
única manera de salvació que entén possible per a un món absurd, condemnat a la mort, que marxa
a la deriva sense esperança ni consol abandonat per un Déu sense misericòrdia. Aquesta idea
tràgica de la condició humana, d’una clara herència barroca, havia donat forma als seus primers
poemes: «Dansa grotesca de la mort» (1934), on la representació de la mortalitat de l’ésser pren un
caràcter satíric inspirat en la iconografia popular medieval, i «El sotjador» (1937), on Espriu fixa la
imatge, a la qual retornarà tot sovint, del Déu orb que tanmateix sotja impassible les seves criatures
tràgiques.
El 1946 publica el primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera, de to contemplatiu i metafísic. Sinera,
anagrama d’Arenys [de Mar] llegit a l’inrevés —el poble costaner d’on provenia una part de la nissaga
familiar i on Espriu havia passat els anys més feliços de la infantesa i la joventut—, esdevé a partir
d’aquest moment el mite a través del qual evoca el món destruït per l’experiència de la mort, una
mort que és personal i col·lectiva alhora, a causa del trauma de les guerres que han destruït un
Occident en decadència anunciada de feia dècades. El seguirà el poemari Les cançons d’Ariadna,
que enllaça amb l’univers satíric de la narrativa breu d’abans de la guerra. La primera edició, de
1949, conté un total de trenta-tres poemes sòlidament travats que Espriu va anar ampliant en
edicions successives (la darrera, dins les Obres completes de 1981, en té cent) fins a convertir-lo en
una miscel·lània de tons, intencions i temes molts diversos. El 1948 publicarà una de les obres més
important de la literatura catalana contemporània, Primera història d’Esther. La peça teatral és
amarada d’un expressionisme lingüístic inaudit que aconsegueix a còpia de barrejar arcaismes,
cultismes, dialectalismes, vulgaritzacions fonètiques, frases fetes, mots d’argot, veus apreses durant
la infantesa, manlleus lèxics i tot tipus de girs i jocs lingüístics, i que cerca la renovació estètica
erigint-se en antimodel de l’estètica postsimbolista, hegemònica en certs sectors literaris catalans,
especialment entre els poetes propers a Carles Riba i a Josep Carner. Primer història
d’Esther fusiona en un joc d’escenaris que s’inclouen el món de Sinera, on reapareixen personatges
ja explorats en la narrativa i en la poesia satírica, i la Susa bíblica de la reina Esther; uns i altres,
però, no seran res més que titelles esperpèntics governats per l’Altíssim, un semidéu orb,
contrafigura literària del mateix Espriu, que obre la peça i la clou després amb un missatge de perdó i
tolerància, en la mateixa tònica que l’Antígona de 1939. Amb aquest joc d’heterònims, un recurs
habitual, trasllada al «jo», que es descompon en veus i personalitats distintes (Altíssim, Salom, el
jove Tianet), la mateixa naturalesa fragmentària de la realitat: «Eviteu el màxim crim —dirà l’Altíssim
adreçant-se al públic en el monòleg final—, el pecat de la guerra entre germans. Penseu que el mirall
de la veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada un dels trossos recull tanmateix una
engruna d’autèntica llum».
Els cinquanta són uns anys marcats per la recerca d’una veu lírica. El 1952 publica Mrs. Death i Les
hores (ampliat el 1955); dos anys més tard, El caminant i el mur, i el 1955, Final del laberint, que
amb Cementiri de Sinera al capdavant conformen el que s’ha anomenat cicle líric o de la mort. En els
cinc poemaris, engalzats des de 1955 per una estructura numèrica segons el nombre de poemes de
cadascun d’ells, que confirma la voluntat que siguin llegits de manera contínua i ordenada, Espriu hi
fa seves algunes troballes de la poesia postsimbolista que integra a l’univers literari personal. Com
els corrents totalitzadors de l’idealisme alemany o els sistemes filosòfics kantià i hegelià, l’obra
d’Espriu segueix, sobretot a partir de mitjan anys cinquanta, una organització macroestructural, on
queden empeltades les parts que la conformen com si es tractés d’un sol cos orgànic i dinàmic,
sempre en creixement. Aquesta estructura única es deixa sentir en una sèrie d’estratègies literàries
que ens la fan percebre com si fos una obra unitària, completa, tota ella coherent i, en el seu conjunt,
interconnectada o interconnectable. Algunes d’aquestes estratègies afecten la forma, com ara les
simetries numèriques del cicle poètic de la mort en la seva forma definitiva —que segueix un
esquema circular de 30 poemes Cementiri de Sinera, 44 Les hores, 40 Mrs. Death, 44 El caminant i
el mur i 30 Final del laberint— o com les revisions i correccions cícliques, que tendeixen a la
unificació lingüística de l’obra global. Altres, però, incideixen en el contingut, com són les repeticions
de personatges en llibres diferents amb què Espriu aconsegueix jocs de perspectiva molt rics; les
ampliacions de signes i imatges, que es reprenen ací i allà amb usos i sentits diversos; recurrències
temàtiques, que esdevenen motius axials de l’univers literari (la mort, el paradís perdut, la condició
humana, la sàtira de la tradició cultural), o autocomentaris i autoparòdies, que creen una
intertextualitat permanent. L’estructura global funcionaria, de fet, com a factor de contenció d’aquell
principi fonamental de dispersió entorn del qual gravita l’univers literari d’Espriu, que es manifesta en
la fissura de la consciència permanentment dividida en una multiplicitat de veus discordants i la
fragmentarietat de la realitat que, prismàtica i canviant, ni tan sols es revela aprehensible a ulls d’un
subjecte alhora escindit de si mateix, del món i de Déu.
El 1960 publica La pell de brau, un dels seus poemaris més coneguts. El mite de Sinera, de la petita
pàtria i el món perdut, queda ara substituït pel de Sepharad, terme amb què els jueus de la diàspora
designaven la Península Ibèrica. La represa de la tradició iberista, que Espriu amarra directament en
Maragall, li permet combinar la reflexió lírica sobre la mort i la condició humana amb la radiografia
contundent de la realitat històrica de l’Espanya franquista, que queda encoberta rere aquella
metàfora poètica que dissol els límits polítics de l’Estat, cosa que li permet denunciar sense témer per
la censura les bases sobre les quals se sustentava el règim franquista (l’imperialisme, el cabdillisme
del dictador, la política de repressió o la censura); testimoniar la duresa de la vida quotidiana de bona
part de la societat espanyola durant els anys de la postguerra (la fam, la misèria, l’escassetat de
recursos energètics o la mendicitat), o envestir contra certs sectors intel·lectuals del país. Com la
narrativa d’abans de la guerra i a diferència de la poesia elegíaca, molts passatges de La pell de
brau rescabalen del pou de la immediata actualitat un gavadal d’esdeveniments històrics concrets i
precisos; la novetat és el to, la capacitat, inèdita gairebé fins ara, de buscar la complicitat del lector i
de trobar-la en el compromís d’una veu que, a estones, sap cridar amb senzillesa a favor de la pau,
la reconciliació i la llibertat.
Els anys seixanta van representar la popularització definitiva d’Espriu. Hi jugaran un paper clau
dramaturgs, cantautors, artistes, editors i, és clar, la premsa i els mitjans de comunicació, on apareix
aviat com el nou poeta nacional, que havia de substituir Carles Riba, mort el 1959. Potser no és del
tot exagerat de considerar Ricard Salvat com un dels agents cabdals en la consolidació d’aquest
procés. Amb l’Escola d’Art Dramàtica Adrià Gual (EADAG) estrenà muntatges de La pell de
brau (1960 i 1963), Primera història d’Esther(1962 i 1963), Antígona (1963) i Gent de Sinera (1963), i
el 1965, Ronda de mort a Sinera, una de les peces de més èxit de la companyia basada en textos
d’Espriu i que potser millor ha contribuït a projectar-ne una imatge pública. En el camp musical, el
1963 Raimon posà música a les «Cançons de la roda del temps», d’El caminant i el mur; més tard
musicaria el poema «Inici de càntic en el temple» (del mateix llibre), que aviat adquirí connotacions
de resistència política —el mateix Raimon la dedicà als tancats a la Caputxinada (Espriu hi era) en el
seu primer recital a l’Olympia de París, la primavera de 1966. Vingueren tot seguit les adaptacions de
Xavier Ribalta, Marina Rosell, Ovidi Montllor, Ramon Muntaner, Mercè Torrents o Manuel Valls
Gorina, que posà música a Primera història d’Esther, a Antígona(Frederic Roda li’n demanà una
partitura per a l’estrena de 1962) i a les «Cançons de la roda del temps» d’El caminant i el mur. El
1966 va ser el mateix Valls qui demanà a Espriu una lletra per a les propostes musicals de Les veus
del carrer. Són uns anys, per tant, de renovació del llenguatge literari impulsat per les col·laboracions
amb altres disciplines artístiques. L’èxit i la popularitat, doncs, es van traduir en una
dinàmica d’escriptura totalment nova, en què bona part de les obres ja no neixen de l’impuls creatiu
autònom, sinó molts cops condicionat per un factor extern, al qual Espriu havia d’adaptar el món
literari particular. Això no obstant, potser per compensar les conseqüències de l’impacte deLa pell de
brau, el 1963 havia escrit Llibre de Sinera que significava un retorn al mite sinerenc. El 1967
publicaria el recull d’haikus Per al llibre de Salms d’aquells vells cecs i, el 1971, Setmana Santa, dos
poemaris d’un imbricat teixit simbòlic i de meditades especulacions transcendentals.
La producció literària dels anys setanta i la primera meitat dels vuitanta és la que pateix més
directament les conseqüències d’aquell canvi, que s’exterioritza en la dispersió i en els projectes
fallits, com Les ombres, un llibre de narracions que quedarà només embastat. El 1981, però,
publicà Les roques i el mar, el blau, un recull de narracions on el món grotesc de Sinera s’infiltra en
els mites clàssics en un comentari permanent, satíric i innovador de la tradició cultural. La resta de
llibres són obres de circumstàncies: el 1975 publicà el llibre de poemes inspirat en l’escultura
d’Apel·les Fenosa Formes i paraules; el 1978, la peça teatral encarregada per l’actiu Núria
Espert Una altra Fedra, si us plau, i el 1984, Per a la bona gent, on endreçarà bona part dels poemes
dispersos. Pocs mesos abans de morir, Espriu enllestia la que fóra l’última revisió de l’obra de les
moltes que féu al llarg de la seva carrera literària, mogut per la necessitat d’unificar-ne l’estil, la
llengua i tot l’univers ficcional