text comunicació clemente_fernàndez

METODOLOGIA DE L’ENSENYAMENT DE LA LLENGUA CATALANA Fèlix Clemente Cavero; Ismael Fernàndez Tolós.

PAC 2. Text de la presentació: «Com mantenir la motivació durant tot l’aprenentatge».

Som aquí per parlar sobre què podem fer per tal de mantenir motivats els alumnes durant el

procés d’aprenentatge. Segurament, molts o alguns de vostès si es dediquen a la docència ja deuen

tenir les seves estratègies, aquelles coses que a l’aula fan que l’estudiant “s’enganxi”, és a dir, es

motivi per la feina. Per a aquells que ja tenen la seva manera de fer potser trobaran algun element

interessant per incorporar-lo ara o més endavant, i tant de bo que alguns —esperem que la

majoria— trobin elements, ja siguin nous o coneguts, que els facin trobar la manera de motivar els

seus alumnes o de renovar, revisar i repassar les seves estratègies. Potser som massa pretensiosos i

els sembla que volem abastar la totalitat, res més lluny de la nostra voluntat, allò que ens interessa

és incidir en la importància de mantenir un alumne motivat a l’aula durant el curs i com fer-ho.1 El

grup o classe prototípic en què pensem quan parlem de la motivació durant l’aprenentatge és el

d’adults que assisteixen voluntàriament —per iniciativa pròpia— a les classes. Tanmateix, molt

d’allò que expliquem és igualment aplicable als adolescents que estudien en l’ensenyament reglat.

Sabem que aquest grup incorpora una sèrie de característiques específiques que el diferencien

substancialment dels adults, com ara, per exemple, l’absència de motivació inicial per estudiar la

matèria. En un grup d’una escola d’adults se suposa que aquesta motivació prèvia ja hi és. Per

aquest motiu, també, volem deixar de banda aspectes de tipus personal, encara que ens sembla

que mereixen un comentari d’inici: sovint un alumne no se sent atret per la matèria perquè ni tan

sols pensa en ella, està pensant en altres coses, potser en problemes que li afecten en la seva vida

personal. En aquests casos és difícil aconseguir que l’estudiant en qüestió se senti atret per la

matèria perquè ni tan sols pensa en ella, l’atenció personalitzada —en la mesura en què bonament

puguem fer-ho— ens hauria de permetre assolir el següent objectiu: fer que durant l’estona que

l’estudiant està a classe aparqui la resta de la seva vida —i amb ella els seus problemes— i la deixi

fora de l’aula. En casos especials és un punt fonamental que ens permetrà captar la seva atenció i

motivar-lo en la tasca d’aprenentatge. Dit això, ens volem centrar en la feina que podem fer els

ensenyants de segones llengües a l’aula, tant per intentar encendre la flama de la motivació com

per mantenir-la viva. Ens volem aturar un moment en aquest punt, en aquesta metàfora, perquè la

tinguin present quan pensin en quines accions poden implementar a l’aula: la motivació és com

una flama, un foc nou que es renova a cada instant, una feina que recomença cada dia. Si no li

1 El canvi de color en el text indica el canvi de diapositiva en el document powerpoint que porta per nom: «Presentació_Clemente_Fernàndez.ppt». Cada canvi de color és un canvi de diapositiva, en les quals es troben els continguts i idees clau del text en forma resumida, sintètica o destacada.Text comunicació_Clemente_Fernàndez.doc 1

Metodologia de l’ensenyament de la llengua catalana Fèlix Clemente Cavero; Ismael Fernàndez Tolós

donem aire s’esllangueix, i si li’n donem massa s’apaga de cop i només ens queda el fum que es

perd en la immensitat de l’aire. Però si l’atiem de manera apropiada la flama es converteix en

flamarada i aleshores el foc resisteix les ventades i no li fan res les petites bufades.

Però deixem de banda aquest to poètic —i, perquè no dir-ho, una mica piròman— i centrem-nos

en el tema que ens ocupa. Si hem intentat explicar-nos amb una metàfora és perquè no és senzill

donar una definició clara, curta i universal de la motivació. Repassem què han dit i què diuen els

principals teòrics sobre la matèria: un dels més importants —retinguin el nom si encara no el

coneixen— és Zoltan Dörnyei. En el seu volum Estratègies de motivació a l’aula de llengües2 ens fa

arribar de manera molt planera quin paper juga la motivació de l’alumne. Llegint a aquest autor i a

d’altres, d’alguna manera podem arribar a la conclusió que la motivació és la clau de volta de l’èxit

en l’aprenentatge de L2, encara que en el volum esmentat s’afirma, podem dir que de manera una

mica escandalosa, que «la “motivació”, en si no existeix»3, però que és un concepte molt útil

perquè ens permet referir-nos a tot un ventall d’aspectes que ens parlen d’allò que «volem o

desitgem» d’allò que «pensem racionalment» i d’allò que «sentim». Hi té, doncs, un paper central

en el procés d’aprenentatge, autèntic focus d’interès de Dörnyei, el qual identifica tres moments

clau del procés: «l’estadi preaccional —quan es genera la motivació i se selecciona un objectiu—,

l’estadi accional —quan es manté la motivació generada en l’estadi anterior— i l’estadi

postaccional —quan s’avalua l’objectiu de la motivació4.»

Dèiem que definir la motivació no és una empresa fàcil, Dörnyei —citant Martin Covington—

comenta amb encert que sovint allò que es fa és descriure la motivació més que no pas definir-la,

perquè és una tasca més difícil encara que descriure-la. La definició de motivació que s’acostuma a

prendre és la que va donar R. C. Gardner —2001—: «la motivació es pot definir com la combinació

d’esforç, desig d’obtenir un objectiu, i actituds positives». No cal fixar-se molt en aquest enunciat

per adonar-se que presenta la motivació de manera molt genèrica, poc concreta. No podem donar

una definició més acurada i, d’altra banda, tampoc és el nostre objectiu principal. Explicar què és la

motivació va més enllà d’una definició. El mateix Gardner, en un estudi anterior —Tremblay i

Gardner 1995— situa l’arrel de la motivació en les actituds lingüístiques. Joan Mallart analitzant la

proposta de Gardner conclou que el «comportament motivacional comprèn l’atenció, la intensitat i

2 DORNYEI, Zoltan. Estratègies de motivació a l’aula de llengües. Barcelona: UOC, 2008.3 Obra citada, p. 15.4 BERNADÓ, C. COMAJOAN, Ll. BASTONS N. «Anàlisi factorial dels motius d’aprenentatge del català com a llengua segona i relació amb el nivell, el temps d’estada, l’edat i el centre d’estudis dels alumnes.» A: Catalan Review núm. 22, pp. 71 a 94.

Text comunicació_Clemente_Fernàndez.doc 2


la persistència, tres elements clarament volitius i actius.»5 Fem un repàs per retenir paraules clau:

«esforç» —de l’alumne, però també del docent— «objectius», «actituds positives», «atenció»,

«intensitat» i «persistència». Comencem a fer-nos una idea de què implica la motivació.

Finalment, tornant a Dörnyei, ens parla de la «docència motivadora» i ens explica que allò que cal

fer és donar una docència de qualitat. Certament, si apliquem totes les paraules clau que acabem

de donar no només a l’alumne, sinó també al docent, obtindrem una docència de qualitat, vegem-

ho: un ensenyant que s’esforci, que es marqui objectius —i desitgi acomplir-los— que tingui

actituds positives, que mostri atenció als alumnes, intensitat en les classes i persistència en la tasca

i en l’acompliment dels objectius. Sembla que estem definint-nos tots plegats una mica, oi? En

aquest punt ens sembla molt pertinent de parlar ni que sigui de passada de la necessitat que la

institució —l’escola, universitat o centre docent que sigui— proporcioni un paraigües apropiat als

docents per tal que no hagin d’esmerçar temps i esforços en qüestions alienes a la tasca de l’aula.

Si el centre de tot el procés és l’alumne, no oblidem que el seu guia en aquest procés, el docent, ha

de poder estar concentrat —i centrat— en veure el camí per tal d’avançar amb pas ferm i no haver-

se d’aturar repetidament per retirar obstacles del camí. La planificació de la tasca prèvia i la

preparació de les classes és fonamental per assolir els objectius. Tenir clars els mitjans de què es

disposen abans de començar el curs és fonamental per donar seguretat al docent i perquè pugui

condicionar el pla de treball als recursos disponibles. Els aspectes de caire laboral i de gestió diària

tampoc són balders. La seguretat que tingui el docent és la que transmetrà posteriorment a

l’estudiant.

Retornem ara a la motivació de l’alumne i recuperem aquelles sis paraules que hem esmentat: 1)

l’esforç; 2) els objectius; 3) les actituds positives; 4) l’atenció; 5) la intensitat i 6) la persistència. Ens

centrarem en les tres primeres i començarem per la importància de la tercera, les actituds

positives. Mallart ens explica que una actitud és «tendència o predisposició interna a comportar-se

d’una manera estable davant d’una determinada situació, objecte, fet o persona»6. I ens acosta

l’opinió d’una altre teòric, David Lasagabaster, pel qual les actituds són alhora una predisposició i

un resultat —com més predisposició més competència i com més competència, una actitud més

positiva vers la llengua que s’aprèn. En definitiva, per Mallart, les actituds lingüístiques són la suma

5 MALLART I NAVARRA, Joan. «Fonamentació i didàctica de la motivació a l’àmbit de les llengües». A: Revista Catalana de Pedagogia. Vol. 6 (2007/2008), pp. 105 a 129.6 MALLART I NAVARRA, Joan. «Fonamentació i didàctica de la motivació a l’àmbit de les llengües». A: Revista Catalana de Pedagogia. Vol. 6 (2007/2008), pp. 105 a 129.



d’unes idees i uns sentiments que els podem observar en unes accions: «Una actitud és un conjunt

de respostes cognitives (idees), afectives (sentiments) i conatives (accions).» La importància de les

actituds lingüístiques és fonamental perquè predisposa l’alumne a favor o en contra. Detectar i

destriar les actituds lingüístiques que puguin suposar una dificultat en la motivació és una tasca

principal dels docents de llengües ja que, com assenyala Mallart: «les actituds repetides en molts

individus poden reforçar o modificar els usos; per això, l’educació en aquest camp és tan

transcendental.» Treballar sobre les creences dels alumnes perquè desenvolupin una actitud

positiva, perquè generin una imatge al més positiva possible de la llengua i de la cultura que

estudien és una de les tasques que incidiran en un augment de la motivació en l’alumne. En el cas

de l’ensenyament del català a adults és molt evident que modificar algunes de les actituds

lingüístiques amb què arriben els alumnes o, senzillament, intentar generar actituds positives

envers la llengua i cultura catalanes és un aspecte fonamental per mantenir o renovar la motivació.

Ens ocuparem ara de l’esforç. L’èxit de l’enfocament comunicatiu en l’ensenyament de llengües

potser ha derivat, en alguns casos, en un auge desmesurat de les tasques «lúdiques», les activitats

a l’aula que es fan com si fos un joc de vegades amaguen que la finalitat no és «passar-s’ho bé»

amb el joc, sinó «aprendre». Hem de tenir clars els objectius i no perdre de vista que assolir unes

determinades competències no es pot fer sense esforçar-se. Sovint, el joc amaga l’esforç i és

responsabilitat del docent que els alumnes tinguin clar que hauran de fer un esforç per aprendre,

que sense aquest esforç no assoliran els seus objectius, en definitiva, com diu Mallart: «és

necessari que l’alumnat s’hi esforci, encara que no els vingui de gust algun dia.» Fer que l’alumne

tingui clar això és una molt bona manera de fer que s’impliqui de manera compromesa en tot el

procés i, pràcticament, una garantia d’èxit.

Acabem de repassar les dues pedres angulars de la motivació: l’esforç i les actituds positives.

Podem concloure que generar actituds positives envers la matèria i aconseguir que els alumnes

s’esforcin en el procés d’aprenentatge ens garanteix que assolirem els objectius marcats. Per això

és important que els alumnes coneguin els seus objectius i els tinguin presents per tal que en

prenguin consciència i mantinguin l’atenció, la intensitat i siguin persistents.

Un cop hem repassat la teoria al respecte de la motivació i sabem de què parlem quan volem

motivar els alumnes és el moment d’anar concretant una mica en les propostes motivacionals. El

títol d’aquesta comunicació convida a pensar en una resposta del tipus: «per mantenir la motivació



dels alumnes durant tot l’aprenentatge el que cal fer és...» i a continuació enumerar tot de

pràctiques que s’han de fer a l’aula amb exemples que diguin què cal fer per assolir estudiants

motivats. Els podem aconsellar que desconfiïn d’aquells que els diguin què cal fer per motivar una

aula de manera taxativa i detallada —si és que mai es troben ningú. Allò que realment és eficaç és

que cada docent avaluï quines són les necessitats del seu grup i valori quines són les estratègies

més adients per a les característiques concretes del seu grup. Certament, no és el mateix ensenyar

català a nouvinguts subsaharians en un entorn social on el català sigui preeminent —per exemple a

Osona o a la Garrotxa— que ensenyar català a nouvinguts sudamericans —per exemple a Cornellà

— ni tampoc és el mateix que ensenyar català a jubilats que porten quaranta o més anys aquí però

que mai no han parlat el català. A banda de les necessitats grupals estan també les individuals, i el

bagatge de cada alumne quant a aprenentatge de llengües i quant a motivació inicial pot ser molt

canviant. En un mateix grup s’ha de maldar per trobar un equilibri entre unes necessitats i altres i,

en la mesura del possible, mirar de donar satisfacció a les demandes personalitzades de cada un

dels alumnes. Nosaltres, el que podem fer és transmetre les línies mestres generals d’allò que cal

seguir, podem explicar quines característiques generals ha de tenir el camí, però li correspon al

docent de traçar les línies concretes i fer-les seguir als seus alumnes. A continuació exposem el

decàleg de bones pràctiques, els «deu manaments per a motivar els aprenents de llengües» de

Dörnyei i Csizér —1998—:

1) Sigues un exemple personal amb la teva pròpia conducta.

2) Crea una atmosfera agradable i relaxada a l’aula.

3) Presenta la tasca adequadament.

4) Desenvolupa una bona relació amb els aprenents.

5) Incrementa la confiança lingüística de l’aprenent.

6) Fes la classe interessant.

7) Promou l’autonomia de l’aprenent.

8) Personalitza el procés d’aprenentatge.

9) Incrementa l’orientació cap a objectius dels aprenents.

10) Familiaritza els aprenents amb la cultura de la llengua que aprenen.

Si repassem els conceptes centrals que hem tractat, observem que el punt 10 ens parla molt

clarament de les actituds lingüístiques i el 9 dels objectius. L’esforç ens costa més de situar-lo,

segurament perquè està present en tots els punts. El docent s’ha d’esforçar si vol que l’estudiant

també ho faci, el punt primer ens ho deixa ben clar i el tercer i el sisè ens ho acaben de confirmar:



només la tasca rigorosa, meditada i planificada ens menarà a l’assoliment dels objectius. La idea és

que arribem a planificar accions concretes seguint aquest decàleg i per a això ens podem posar

una sèrie de preguntes, com ara, i només a tall d’exemple: «què faig jo per promoure l’autonomia

de l’aprenent?»; «presento i explico les tasques adequadament, tothom m’entén?»; «com puc

incrementar la confiança lingüística de l’aprenent? sé quin grau de confiança té cada un d’ells?»;

«algun estudiant —o aprenent com diu Dörnyei— té necessitats específiques i necessita que li

personalitzi algun aspecte?»; «què puc explicar de la cultura meta que generi actituds positives?

quines creences puc combatre?»; «l’ambient a l’aula és agradable des del punt de vista de

l’estudiant?». Allò que recomanem és llegir el decàleg amb deteniment i pensar què implica cada

un d’aquests punts per tal de fer-lo servir com un autoavaluador de necessitats motivadores. No

hem de deixar de banda que algunes respostes a aquestes o altres preguntes que es puguin fer, les

trobarem en els estudiants mateixos, en allò que ells expressen o manifesten, per tant, hem de

pensar en el diàleg i/o la pregunta directa com a mètode per saber quins aspectes es poden

millorar.

Ja que ens hem volgut centrar en les estratègies que podem fer servir per mantenir la motivació,

en l’estadi accional, cal mencionar altres propostes de Dörnyei, que ens fa per tal de «conservar i

protegir la motivació»7:

1) Convertir l’aprenentatge en estimulant i agradable.

2) Presentar les tasques de manera motivadora.

3) Fixar objectius específics per a l’alumnat.

4) Protegir l’autoestima dels alumnes i fer que confiïn més en ells mateixos.

5) Permetre’ls conservar una imatge social positiva.

6) Generar l’autonomia de l’alumne.

7) Fomentar estratègies d’automotivació.

8) Fomentar la cooperació entre els alumnes.

De manera general, i a mode de compendi d’allò més important que acabem de veure, podem

resumir aquest vuit punt en les següents característiques que un ensenyant hauria de potenciar en

una classe per tal que la flama de la motivació creixi:

1) Que els alumnes puguin compartir el seu procés d’aprenentatge amb d’altres alumnes, tant pels

objectius que assoleixen com per les mancances que hi veuen. Fomentar el diàleg entre els

7 Ibídem nota 1.



alumnes sobre aquesta qüestió —i ser-hi present— és molt positiu. Intentar, a més, que els

estudiants extreguin d’aquest diàleg alguna estratègia d’aprenentatge positiva d’algun company.

2) Donar oportunitats reals de poder practicar la llengua que s’està aprenent.

3) Fer que els aprenents perdin la por a l’error o al ridícul i l’entenguin com una evolució necessària

en l’aprenentatge. Explicar que l’error és positiu perquè ajuda a evolucionar. Una possible

estratègia és extreure exemples a partir dels errors més comuns o repetits dels alumnes, amb la

finalitat d’explicar o reforçar alguns aspectes.

Com a conclusió final volem incidir en la importància d’una docència de qualitat de cara a obtenir

una docència motivadora. El decàleg de bones pràctiques així ens ho mostra: són bones pràctiques

docents. Un altre aspecte que no hem explicitat però que plana en tota aquesta comunicació és

que no hem de perdre de vista que l’alumne, el centre del procés, és una persona, un ésser humà i

l’hem de considerar en la seva totalitat, hem de tenir en compte que treballem amb —i per a—

persones. La nostra visió ha de ser, per tant, integradora i ha de perseguir el creixement personal

dels alumnes i el suport a la confecció de la seva identitat lingüística, ha de fomentar l’elaboració

de la seva pròpia identitat.


text comunicació clemente_fernàndez

Education