una tragèdia francesa

Historia

L’alliberament de França, el 1944, no va ser nomésuna batalla decisiva entre les exèrcits aliats i elsalemanys, sinó que va ser també el final d’una des-piatada guerra civil entre francesos.En aquest llibre, construït com una tragèdia grega, Tzvetan Todorov reconstrueix un episodipoc conegut d’aquesta guerra civil, que va tenirlloc durant l’estiu de 1944 en un poble situat al centre de França. Els seus personatges són els resistents, els milicians i col·laboradors, i la pobla-ció civil, amb l’exèrcit alemany al fons.El llibre planteja qüestions al voltant de represà-lies i d’orgulls, d’heroismes modestos i de misèriahumana.

Tzvetan Todorov

Tzvetan Todorov

Una tragèdia francesa U

na tragèdia francesa

www.rballibres.com

Tzvetan Todorov és un prolífic escriptor

francès d’origen búlgar, actual director

d’investigacions al Centre National de la

Recherche Scientifique (París), crític, histo-

riador i filòsof, Premi Príncep d’Astúries

2008 de Ciències Socials.

És autor, entre d’altres, de Memoria del mal,

tentación del bien (2002), La literatura en

perill (2007) i El miedo a los bárbaros (2008).

Últims títols publicats

Andreu MayayoJosep Solé Barberà, advocatLa veu del PSUC

Xavier BenguerelMemòries (1905-1940)

Aram MonfortBarcelona 1939 El camp de concentració d’Horta

Joan-Lluís MarfanyLlengua, nació i diglòssia

Federico Vázquez OsunaLa justícia durant la Guerra CivilEl Tribunal de Cassació de Catalunya

Tzvetan Todorov

UNA TRAGÈDIA FRANCESAESCENES DE GUERRA CIVIL (estiu del 1944)

L’AVENÇBarcelona

2009

tripa Todorov.qxd 14/07/2009 12:18 PÆgina 3

Barcelona, setembre 2009

Títol original: Une tragédie française. Été 44 : scènes de guerre civile© Editions du Seuil, 1994 i 2004.© de la traducció, Lourdes Bigorra Cervelló© d’aquesta edició, L’Avenç, S.L., 2009Passeig de Sant Joan, 26, 2n 1a08010 BarcelonaTelèfon: 93 245 79 21 Fax: 93 265 44 16www.lavenc.cat

Es reserven tots els drets.Cap part d’aquesta publicació no pot serreproduïda, emmagatzemada o transmesaper cap mitjà sense permís de l’editor.

Disseny de la col·lecció: Toni MiserachsFotografia de la coberta: Un hort d’una vila de la vora del riu Loire, 1944. © Henri Cartier-Bresson/Magnum Photos/CONTACTOComposició: L’AvençISBN: 978-84-88839-31-2Ref. AVEN015Dipòsit legal:Imprès a


taula

Pròleg . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7

UNA TRAGÈDIA FRANCESA . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11

Els personatges . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13

Acte i. L’alçament . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15La decisió. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 15Un dia molt tranquil . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29L’atac . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 34La contraofensiva es prepara. . . . . . . . . . . . . . . . . . 40Triomf breu. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40La partida. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 48La retirada. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 50La repressió alemanya. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53La revenja dels milicians . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57

Acte ii. Les negociacions. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63El tracte. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63A la recerca del maquis. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 65Els hostatges a Vichy . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69La Surcouf a La Creuse. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 72Primers contactes. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 77Amb el cap de la milícia . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 82Amb el cap del maquis. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 85Les negociacions s’encallen. . . . . . . . . . . . . . . . . . . 90


Trobada amb la Surcouf . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 93L’intercanvi. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 95

Acte iii. Els càstigs . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99La partida de la Surcouf. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 99Mort i deportació. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 103L’execució dels milicians. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 109La ràtzia contra els jueus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 112Els pous de Guerry. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 121

Epíleg. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 133Destins. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 133Una tragèdia francesa. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 138

Fonts i agraïments. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 153


PRÒLEG

Un matí, en obrir el diari, hi vaig trobar, amb gran sorpresa,el nom de la ciutat de Saint-Amand-Montrond. Hi apareixiaamb motiu d’uns fets antics, una matança particularment indignant que datava de l’època de l’ocupació. La meva sor-presa tenia dos motius independents. El primer, totalmentfortuït, era que el meu diari i jo ens trobàvem, en aquell mateix moment, als voltants de Saint-Amand, on m’haviainstal·lat per passar-hi un any. El segon, menys anecdòtic, eraque a la premsa «nacional» no es parla mai de Saint-Amand.Aquesta ciutat s’enorgulleix, vés a saber per què, de la sevasituació al centre geogràfic de França (més exactament, hi haunes quantes poblacions del voltant que es disputen aquestprivilegi), però de tota manera aquesta informació no és suficient per atreure l’atenció continuada dels grans mitjansde comunicació. Saint-Amand, afectada com tantes altres poblacions mitjanes per la indolència general, només sembladestacar per l’absència de qualsevol esdeveniment important:és realment un indret tranquil on, com se sol dir, no hi passamai res. És possible que aquí, cinquanta anys enrere, haguéstingut lloc un esdeveniment particularment memorable? I jo,que visito sovint la regió des de fa vint anys, com és que non’he sentit a parlar mai? Hi havia prou motius per despertarla meva curiositat.

7


Vaig preguntar a la gent del meu voltant: ningú no estavaal corrent dels fets. Vaig anar a la biblioteca de la ciutat: n’havien sentit a parlar, res més. Durant l’estiu del 1944, aSaint-Amand van arrestar uns quants jueus i després els van matar als pous de Guerry, no gaire lluny d’allà. Tanmateix,em van poder indicar algunes referències: un «relat viscut»publicat a l’època, un fulletó commemoratiu i els treballs d’unhistoriador de la resistència local. Aquests textos contenienmolts noms que per a mi eren desconeguts, i en vaig voler saber més coses; em van remetre a altres llibres. De mica enmica, em vaig adonar que la matança en qüestió no s’haviaproduït en aquell moment i en aquell indret sense motiu, sinó que més aviat era el resultat d’un seguit d’esdevenimentsno menys dramàtics, que aquell mateix estiu l’havien precedit.Al cap d’uns dies, no en tenia prou amb haver llegit les poquespàgines que explicaven els diversos episodis d’aquesta histò-ria. Amb una amiga filla de la regió, vaig decidir investigar iinterrogar diversos contemporanis i testimonis d’aquestes peripècies. I així em van arribar a les mans uns manuscrits inè-dits. Vaig anar a llegir la premsa regional de l’època, tant ladiària com la setmanal, i vaig passar uns quants dies als arxiusdel Departament i de l’Estat, deslligant els cordills de lligallspolsegosos. Ja no em podia treure aquella història del cap.

És cert que sembla il·lustrar d’una manera prou gràfica unapàgina de la història recent de França, l’Alliberament de 1944,tal com es va viure lluny de la línia de front. Curiosament,aquí la guerra dels francesos contra els alemanys passa a segonterme, mentre el primer pla de l’escenari és ocupat per la guer-ra civil implacable que enfronta milicians i resistents, france-sos contra francesos. Els alemanys no són del tot absents enaquesta història, però els pertoquen uns papers limitats. D’u-na banda, les seves institucions encarnen la ideologia feixistaque els milicians invoquen (sense Alemanya, la milícia no hau-ria existit mai), i també imposen una interpretació de l’antise-

8


mitisme, encarnat per la Gestapo, que arriba fins a la destruc-ció física dels jueus. De l’altra, l’exèrcit alemany proporcionala força bruta, indispensable per a executar uns projectes quees decideixen en un altre lloc. Però, en general, els responsa-bles del que va passar són francesos i ben francesos.

A Saint-Amand, la història de l’alliberament mostra tam-bé les implicacions complexes del desembarcament, el paperde vegades ingrat que va assumir la resistència, les relacionstenses entre resistència interior i forces exteriors, entre resis-tents i població civil, i d’altra banda, entre resistents comu-nistes i no comunistes o –la qual cosa no sempre és el mateix–entre ultres i moderats. També il·lustra, amb les execucionsque en marquen la fase final, la possibilitat de desenllaçostràgics, és a dir, de les matances impressionants, encara queno siguin les pitjors, de què seria testimoni l’estiu del 1944.

Una història que, per acabar, incita a iniciar un debat ètic,ja que, a diferència d’altres episodis de l’Alliberament o de l’o-cupació, no mostra només la confrontació d’entitats abstrac-tes –els «alemanys», els «col·laboracionistes», els «resistents»,la «població civil»–, a més, posa uns individus en confronta-ció amb uns altres i, per tant, posa en joc les responsabilitatspersonals. En assabentar-me dels seus destins, vaig adquirir lacertesa que quan s’invoca aquest període era imperatiu supe-rar tant l’hagiografia dels «vencedors» (que, tanmateix, és tanapropiada en les celebracions oficials) com la seva pariona in-versa, la denigració sistemàtica; i el mateix podríem dir dels«vençuts». En lloc d’un món en blanc i negre, davant dels meusulls es revelaven un seguit de posicions diferenciades, d’actesconcrets cada un dels quals mereixeria una avaluació a part.

Però això no era l’única cosa de la història de Saint-Amand que explicava el meu interès. Al capdavall, gairebéqualsevol història, per poc que s’hi furgui una mica, pot adquirir un caràcter exemplar. Alguna altra cosa feia que elsesdeveniments de Saint-Amand fossin, com a mínim per a mi,

9


particularment impressionants. No podia desempallegar-mede la sensació que algú havia concebut i articulat totes aques-tes accions, a la manera d’un autor de tragèdia. No sóccreient, no he estat mai en contacte amb la Providència niamb el Creador, i tanmateix, aquí tot tenia lloc com si algú hagués volgut produir una forma estèticament perfecta.Aquesta forma era, incontestablement, una tragèdia, malgratalguns intermedis d’alleujament provisional o fins i tot dedistensió còmica, perquè, un cop fet el primer pas, tot sem-blava encadenar-se amb un rigor implacable, amb una fata-litat esfereïdora i, al mateix temps, perquè les causes de ladesgràcia no eren contingents i no es podien individualitzar,ja que el mal emanava del bé mateix, semblava inevitable.

Durant força temps vaig dubtar sobre la forma exacta quecalia donar a aquest relat exemplar. Com que no sóc Sha-kespeare, de seguida vaig renunciar a la que hauria estat mésescaient, la tragèdia pròpiament dita. Em vaig acontentar aredactar una reconstrucció dels esdeveniments, tal com sem’havien revelat al final de les meves recerques. Per tant,aquesta reconstrucció es basa en els records, publicats o anò-nims, de diversos testimonis, dels quals podreu trobar la llis-ta al final del meu relat. He fet tot el que he pogut per esta-blir la veritat dels fets, però, precisament per haver passatmolt de temps buscant-la, sé perfectament que al capdavallés fràgil i que demà podria conèixer nous detalls o noves implicacions dels actes que descric, que se m’han escapat ique modificarien la construcció en el seu conjunt. Per tant,cal llegir tot el que segueix amb aquesta restricció explícita:«segons l’estat actual dels meus coneixements»...

10


una tragèdia francesa

Documents