Febrer 2007Núm. 1083a. època

VENIU, PUGEM A LA MUNTANYA DEL SENYOR,AL TEMPLE DEL DÉU DE JACOB

(ISAÏES 2,3)

Setembre 2005Núm. 1053a. època

S U M A R I3 UNA SALUTACIÓ

4 PARAULES DEL PAPA BENET XVI

5 EL MESTRATGE DE SANT BENETCONTINUA VIUPare Abat Josep Ma. Soler

7 COMUNIÓ DE TAULA, SERVEI ECLESIALPare Cebrià Pifarré

9 EL PROÏSME ÉS JESÚSPare Martí Roig

11 NO TINGUEU POR, QUE SÓC JO; ...I JESÚSDONÀ LA MÀ A PERE Pare Jordi Castanyer

13 LES PORS, ELS FANTASMES I ELS DIMONISD'AVUI Pare Lluís Planas

17 NO TINGUEU POR Pare Lluís Planas

21 TINGUEU EN VOSALTRES ELS MATEIXOSSENTIMENTS DEL CRIST JESÚS Alexander Schmemann

C R Ò N I C A

22 EXCURSIÓ A VIC,SANT JOAN DE LES ABADESSES I RIPOLL Ramona Solans

24 VIATGE A L'ARAGÓ,A NAVARRA I AL PAÍS BASC Ramona Solans

N O T I F I C A C I O N S

30 DOMINICA LAETARE

31 ELS NOSTRES DIFUNTSCALENDARI D’ACTIVITATS dels oblats (abril-

Setembre 2005Núm. 1053a. època

Imprimeix: Bengar GràfiquesLluís Companys, 62GRANOLLERS

Dipòsit legal: B-2907-1996

3

Jordi Castanyer, ConsiliariMaria Dolors Tresserras, Presidenta

UNA SALUTACIÓ

Teniu a les mans, benvolguts lectors, un nou Acull. Aquest número, tot just sortit del forn per

més que l’hauries d’haver rebut ja fa uns mesos, és el primer que, bo i aprofitant material ja

recollit anteriorment, enllesteix la nova Junta de la Fraternitat d’oblats i oblates de Montserrat.

En efecte, en un mateix dia de principis de març, concretament en la dominica Laetare d’enguany,

s’esdevenia el nomenament d’un nou consiliari i l’elecció d’una nova presidenta. Som els qui signem

aquestes ratlles de salutació a l’hora d’agafar, juntament amb d’altres, el relleu de mans dels qui ens han

precedit.

L’Acull porta ja un llarg camí, gràcies a l’esforç, a la imaginació i a la traça de diversa gent; i a la

col·laboració de molts. I no és únicament un camí llarg i un camí fet entre molts sinó també, i això és

l’important, un camí bonic, digne; un camí, encara, que s’ha anat adaptant a temps nous i que, al llarg de

diverses etapes, ha anat assolint noves fites sempre més altes. Es tracta, doncs, de continuar en la mateixa

direcció; i amb una actitud i amb una il·lusió semblants. És evident que, ni que sigui de manera

imperceptible, les persones anem posant un estil concret en allò que fem, però el desig de tots és que l’Acull

continuï oferint pàgines que alimentin l’esperit i que, per mitjà d’informacions i d’aportacions dels oblats

mateixos, fomentin la nostra comunió, la nostra fraternitat. I procurant que el llistó que hem rebut no

decaigui.

Ens agradarà, és clar, de rebre suggeriments, siguin del tipus que siguin, tant de cara a millorar o

corregir els diversos aspectes de l’Acull com de cara a afegir-hi o suprimir-ne algunes coses, per bé que

ningú no ignora que d’una revista -de qualsevol producte, de fet- no tot plau igualment a tothom. D’altra

banda, i atesa la vinculació de tots nosaltres a Montserrat, no podem oblidar que tenim a l’abast no

únicament un ample ventall de llibres sinó també diverses revistes editades igualment per l’abadia i que,

entre aquestes i aquells, omplen sobradament les inquietuds que podem sentir pel que fa a àmbits culturals,

eclesials, de coneixement de la vida montserratina o del pensament i de les problemàtiques actuals: Serra

d’Or, Documents d’Església, Qüestions de Vida Cristiana, Butlletí del Santuari… L’Acull, amb tota la

dignitat però també amb tota la modèstia que calgui, no vol ser sinó un element més de cohesió, de lligam,

entre tots els membres de la Fraternitat d’oblats i oblates de Montserrat i també amb tots aquells que, per

la raó que sigui, s’hi senten especialment vinculats. I ho fa tenint sempre ben present, i fomentant-lo,

l’esperit de nostre pare sant Benet i de la seva Regla. Així ha estat fins ara i procurarem que en endavant

ho continuï essent. Amb l’ajut de tots, que ja des d’ara agraïm. C

4

DE LES PARAULES DEL PAPA

BENET XVI PRONUNCIADES

EN LA VIGÍLIA DE SANT BENET

Demà se celebra lafesta de sant Benetabat, patró d’Europa,

un sant pel qual sento un amorparticular, com es pot intuir perhaver triat el seu nom. Nascut aNúrsia, entorn de l’any 480,Benet va fer els seus primersestudis a Roma, però decebut perla vida de la ciutat, es va retirar aSubiaco, on va romandre durantuns tres anys en una cova -elfamós "Sacro Speco"- dedicant-se totalment a Déu. A Subiaco,servint-se de les ruïnes d'unaciclòpia vil·la de l'emperador

Neró, al costat dels seusprimers deixebles, vaconstruir uns monestirs,i donà vida a una comu-nitat fraterna fundadaen la primacia del’amor de Crist, en laqual la pregària i el tre-ball s’alternen harmo-niosament a lloança deDéu. Anys després, aMontecassino, va donarplena forma a aquestprojecte, i el va posarper escrit en la "Regla",la seva única obra queha arribat fins a nosaltres.Entre les cendres del’Imperi Romà, Benet,buscant abans que res elRegne de Déu, va sem-brar, potser sense ni tan

sols adonar-se’n, la llavor d’unanova civilització, que es desen-voluparia tot integrant els valorscristians amb l’herència clàssica,d’una banda, i les cultures ger-mànica i eslava per una altra.

Hi ha un aspecte típic de laseva espiritualitat, que avuivoldria subratllar d’una maneraparticular. Benet no va fundar unainstitució monàstica orientadaprincipalment a l’evangelitzaciódels pobles bàrbars, com els altresgrans monjos missioners del’època, sinó que va indicar alsseus seguidors com a objectiu

fonamental de l’existència o, mésben dit, l’únic objectiu, la recercade Déu: "Quaerere Deum". Noobstant això, sabia que quan elcreient entra en relació profundaamb Déu no pot acontentar-sede viure de manera mediocre,amb una ètica minimalista i unareligió superficial.

Des d'aquesta perspectiva,s’entén millor l’expressió queBenet va prendre de sant Cebrià ique, en la seva "Regla" (IV, 21),sintetitza el programa de vida delsmonjos: "Nihil amori Christipraeponere", "No anteposar res al’amor de Crist". En això consis-teix la santedat, proposta vàlidaper a cada cristià, que s’ha con-vertit en una autèntica urgènciapastoral en la nostra època, en laqual s’experimenta la necessitatd’ancorar la vida i la història ensòlides referències espirituals.

Maria és model sublim i per-fecte de santedat, que va viure enconstant i profunda comunióamb Crist. Invoquem la sevaintercessió, al costat de la de santBenet, perquè el Senyor multi-pliqui també en la nostra èpocahomes i dones que, a través d'unafe il·luminada, testimoniada enla vida, siguin en aquest noumil·lenni sal de la terra i llum delmón. C

5

PEL PARE ABAT JOSEP MARIA SOLER

EL MESTRATGE DE SANT BENET

CONTINUA VIU*

Estimat Sr. Bisbe; esti-mats germans i ger-manes:

Sant Gregori, uns anysdesprés de la mort de sant Benet,deia referint-se al Pare de mon-jos: “encara avui resplendeix ambfets prodigiosos” (Diàlegs, II, 38).D’alguna manera també hopodem dir als nostres temps. SantBenet resplendeix encara avui,quinze segles després de la sevamort. Resplendeix per la sevaRegla, amarada d’aquella saviesadivina de la qual ens ha parlat laprimera lectura. Una saviesa queés do del Senyor i que il·lumina laintel·ligència i amoroseix el cor, iper això porta a obrar amb bondati justícia. La Regla està tota cen-trada en Jesucrist, estimat perdamunt de tot (cf. RB 5, 2), i enels homes i dones que en sónimatge. La seva finalitat és ajudara viure segons la Saviesa divina iajudar a fer comunitat cristiana;per això es fa ressò de les normesque donava sant Pau a la segonalectura. Ensenya a tenir senti-ments de compassió, de bondat,d’humilitat, de serenor, de pacièn-cia, de perdó, de capacitat d’acollirl’altre tal com és, de posar elspropis dons al servei del bé comú.El model és l’amor amb què esti-ma Jesucrist, i la font per viure-hoes troba en la pregària i en laParaula de Déu interioritzada.

Aquesta Regla, que santBenet mateix en la seva humilitatdefineix com a “mínima”, per aprincipiants (cf. RB 73, 1.8), nosols ha servit i serveix per donarvigor espiritual a les comunitatsmonàstiques, sinó que conté unespautes de convivència que podenservir per fer fructífer el diàlegintraeclesial i, també, en un abastmés ample, poden servir per a laconstrucció dels pobles d’Europa,dels quals és patró, i de la Unióeuropea mateixa.

Sant Benet resplendeix encaraavui per la seva Regla. Però tambéresplendeix per mitjà dels seusmonestirs. Voldria que m’enten-guéssiu bé. No vull dir que elsmonjos siguem un fidel reflex del’home de Déu que era santBenet; llevat d’algunes excepcionsencoratjadores, la majoria estemlluny de l’ideal que ens proposa laRegla. Vull dir que les comunitatsmonàstiques tenim una missió iunes responsabilitats particularsen el moment actual de la vida del’Església i del desenvolupamentde la societat. En una reunió d’a-bats celebrada a Subiaco el maigpassat vàrem constatar que hi ha“una gràcia de Déu particular enel monaquisme d’avui a favor del’Església i del món”. I afegíemque el contrast entre aquesta grà-cia i la fragilitat dels monjos i demoltes comunitats que veuen,

sobretot a Europa, com van dis-minuint els seus efectius, encaraposava més de relleu que era unagràcia de la qual cap monjo ni capmonestir no es podia gloriar.

El monaquisme és actualmentportador d’una responsabilitat id’una missió específica; ésportador d’un heretatge a favor del’Església i de la humanitat. Unheretatge, un tresor, tant a nivellespiritual com humà. Cal que elsmonjos siguem ben conscientsd’aquesta responsabilitat que ensexigeix de viure a fons i d’oferir atothom la nostra experiència.

A nivell espiritual hem deviure i de procurar transmetre lavida litúrgica i la lectura orant dela Paraula de Déu, com a fontd’una espiritualitat sòlida, capaçde nodrir el desig del cor i de sus-citar l’esperança, en la recercacomuna a tothom de satisferl’anhel de felicitat i de plenitud,que no és altre que l’anhel deDéu. A nivell espiritual, encara,hem de testimoniar el tresor de lacomunió eclesial. La comunitatmonàstica està formada per unconjunt de germans als quals santBenet ensenya a acollir-se i aescoltar-se mútuament i a escoltarl’abat, com a vincle de comuniófraterna i harmonitzador delsdiversos carismes atorgats als seusgermans de comunitat. D’aquesta

6

(*) Homilia del pare abat en la solemnitat desant Benet, l’11 de juliol d’enguany(Prov 2, 1-9; Col 3, 12-17)

manera, es va fent un discerni-ment del que és millor en cadacircumstància, segons el voler deDéu; per això també l’abat had’escoltar tots i cadascun dels ger-mans. Aquest acollir i aquestescoltar, però, no sols estan enfunció de la vida comunitària sinóque ajuden cada membre aconstruir-se com a persona perarribar a la maduresa. A més, elsmonestirs benedictins estan unitsentre ells amb uns vincles interna-cionals de comunió i tenen unsòrgans d’ajuda mútua.

En aquest sentit, cada comu-nitat monàstica estable és unsigne visible de la comunitat ecle-sial que perllonga la fraternitat alllarg del temps a causa d’unafidelitat fonamental a Jesucrist i al’Església. I la fraternitat entremonestirs és, semblantment, unsigne visible de la comunió entreles Esglésies locals, sota el minis-teri dels seus pastors en comunióamb el ministeri petrí del bisbe deRoma. En efecte, els diversosmonestirs, tot respectant l’au-tonomia de cadascun, s’ajuden, estroben i discerneixen sinodalmentsota la sol·licitud pastoral dels quitenen una missió de guiatge acausa de la seva primacia. ¿Potserhi ha una gràcia de Déu en aques-ta sinodalitat monàstica per con-tribuir a il·luminar la comunióeclesial i la col·legialitat episcopal,i fer-la més rica i més entenedoraecumènicament?

Permeteu-me, abans d’acabar,de dir encara una paraula sobrel’heretatge a nivell humà del qualés portador el monaquisme avui.Si bé, lamentablement, no semprehi reeixim al cent per cent, santBenet ens ensenya a valorar totesles riqueses humanes de les qualsés portador cada germà i lacomunitat en el seu conjunt. A

valorar-les, a estimar-les i aaprofundir-les per tal que elresultat no sigui la disgregació ol’aïllament sinó la col·laboració il’enriquiment de la comunitat i dela irradiació cap enfora que se’npugui derivar. D’aquesta manerael monestir esdevé per als monjosi per als qui hi entren en contacteuna escola d’humanitat, en la qualhem de progressar cada dia i cadadia hem d’esmenar-nos permillorar. Aquesta dimensió

humana no queda tancada en el side la comunitat, sinó que s’obre al’acolliment de tothom i esdesplega, segons les possibilitatsde cada monestir, en la irradiacióespiritual, pastoral, intel·lectual,cultural o laboral.

Per què us he exposat tot això,germans? No pas per posar-noscap medalla, que prou sabem elsmonjos com ens costa de tenir -icito sant Benet- “si més no uncomenç de vida monàstica” (RB73, 1). Ho he fet per tres raons.En primer lloc, perquè agraïujuntament amb nosaltres, elsmonjos, el carisma que Déu vaatorgar al nostre Pare en la vidamonàstica i el fet que encara avuicontinuï resplendint i ensenyant através de la seva obra. En segonlloc, perquè, membres vius delpoble de Déu com sou, teniu dreta exigir-nos que us comuniquemla gràcia particular que avui Déudóna a l’Església i al món amb lavida monàstica. He dit benconscientment que teniu dret aexigir-nos-ho; aquest dret us eldóna sant Benet mateix a la Regla(cf. RB 64, 4). I, en tercer lloc,m’he esplaiat amb vosaltres sobreaquests punts perquè ens porteu ala pregària per tal que donem mésimportància al ser que no pas alfer. Perquè sapiguem buscar Déude veritat (cf. RB 58, 7) i noanteposar res a l’amor del Crist(cf. RB 4, 21) en les cosesordinàries de cada dia, i en laveritat, la integritat i la simplicitatde la nostra vida humana. C

• Dibuix de Josep Obiols.

7

PEL PARE CEBRIÀ PIFARRÉ

COMUNIÓ DE TAULA,SERVEI ECLESIAL

En les tradicionssobre Jesús reco-llides als evange-

lis sovintegen els àpats.

Generalment sol tractar-se de relats en els quals Jesúsapareix compartint la taulano solament amb el pobleque ha escoltat la sevaparaula sobre el Regnat deDéu sinó també amb publi-cans i pecadors. El Regnat deDéu i dels seus dons, no éspotser quelcom d’imminent, pelque fa a la seva adjudicació alspobres, als qui pateixen fam, alsqui ploren marginats en llur inde-fensió? La comunió de taula ambmarginats i pecadors, els exclososde la comunitat d’Israel a causade llur situació d’impuresa legal,fou un dels gestos de Jesús con-siderats més blasfems per partdels mestres i doctors de la Llei.Només cal recordar les tresparàboles que sant Lluc reporta alcapítol 15 del seu Evangeli:l’ovella esgarriada, la dona que,plena de joia, retroba la monedade plata, el fill que retorna a casadel pare. Doncs bé, l’evangelistapresenta totes tres paràboles tal-ment una resposta als mestres ifariseus que "murmuraven entreells i deien: “aquest home acullpecadors i menja amb ells”".

És prou sabut així mateix quela imatge del banquet de festa

Jesús la va emprar de manera moltsintètica per il.lustrar aquellacomunió de taula en el Regnatescatològic de Déu, en la qual elscridats, vinguts d’Orient id’Occident, s’asseuran amb elspatriarques d’Israel. Jesús hi beuràamb els seus la copa de vi, essèn-cia del gaudi de festa. Vist desd’aquest horitzó apareix sota unanova llum l’últim sopar, el queJesús celebrà amb els seus deixe-bles a les vigílies de la passió. Enaquest darrer sopar, resum de totsels àpats que Jesús celebrà al llargde la seva vida, el gest del pa i delcalze compartits hi és profecia dela seva gloriosa passió, i alhorainseparable tant de la comunitatdels deixebles, fruit preciós nascutdel costat traspassat del Crist,l’anyell immolat de la novapasqua, com de l’arribada delRegnat de Déu. Per això la taulade l’Eucaristia, en la qual els

deixebles de Jesús rememoremla santa cena del Senyor,constitueix l’essència mateixadel misteri del cristianisme.Amb un gran respecte pels nos-tres germans jueus, i evitantpossibles malentesos, podríemdir que ara ja no és el Temple,el lloc on Déu congrega Israeli les nacions, sinó la comunitatde taula creada per Jesúsmitjançant el lliurament de laseva vida. Que la comunió de

taula hauria de ser com el para-digma de la comunitat messiànicaaplegada per Jesús, ho deixen benclar unes paraules de Jesús, repor-tades també per sant Lluc en elmarc de l’últim sopar, a propòsitd’una disputa encetada pels apòs-tols sobre quin d’ells havia de serconsiderat el més important.“Entre vosaltres -els digué elSenyor-, el més important s’ha decomportar com el més jove i elqui mana com el qui serveix. Quiés més important, el qui seu ataula o el criat que serveix? Oi queho és el qui seu a taula? Doncs joem comporto entre vosaltres comel qui serveix” (22,24s).

Em sembla que aquestesparaules de Jesús poden ajudar aentendre aquell fragmentevangèlic en el qual sant Llucreporta la instrucció de Jesús randels qui, convidats a un àpat defesta, buscaven d’ocupar els

8

primers seients (vegeu Lluc14,1.7-11). De ben segur que elslectors grecs de Lluc deviencopsar l’abast d’aquesta formaliterària de conversa de sobretaulao symposion, en la qual un mestreimparteix lliçons de saviesa alscomensals. L’àpat de festa dedissabte al migdia, un cop s’haviaacabat l’ofici religiós de la sina-goga, no era precisament unabona oportunitat per a establirrelacions de caràcter social?Senzill, humà, Jesús no es féu pasesquiu quan un dels principalsfariseus el convidà a casa seva.Diu el text de Lluc que altresfariseus i doctors hi eren presents,observant Jesús amb curiositat.La paràbola que Jesús proposà, ennotar que els convidats escollienels primers llocs, és plena derealisme i de bon humor.

Que els qui estan segurs detenir un lloc d’honor en una avi-nentesa de caràcter social acostu-men a arribar quan ja tot és apunt, deu ser una xacra antiga.Jesús no féu sinó glossar unanorma de prudència que erapatrimoni del sentit comú: “Quanalgú et convidi a un banquet decasament, no et posis al primer

lloc: si hi hagués un altre convidatmés important que tu, vindria elqui us ha convidat a tots dos i etdiria: cedeix-li el lloc, i tu, totavergonyit, hauries d’ocupar ellloc darrer.

Més aviat, quan et conviden,vés a ocupar el darrer lloc, i quanentrarà el qui t’ha convidat etdirà: ‘amic, puja més amunt’.Llavors seràs honorat de tots elsqui són a taula”. Amb quina finorde pedagog consumat Jesúsemprà aquesta norma de sentitcomú és cosa prou evident. Defet, tot convit era, per als jueus,una imatge espontània delRegnat festiu de Déu. Allò,doncs, que s’esdevé en un convithumà apunta vers aquella normad’obrar que regeix en l’ordre delRegne de Déu: “tothom quis’enalteix serà humiliat, però elqui s’humilia serà enaltit”. Enefecte, la vera grandesa de la per-sona humana, no rau justamenten la seva capacitat d’obrir-se aldo de Déu? No d’altra maneras’ha comportat Jesús, quan de laseva vida de donació i de servei,tota senzilla i humil, en féu unsagrament de l’amor sense límitsde Déu. Amb quin goig ho cele-

bra el conegut himne de la cartaals Filipencs: “Per això Déu l’haexalçat, i l’ha constituït Senyor iMessies”!

En deriva, d’ací, una lliçó prouclara per a la comunitat messiàni-ca dels deixebles de Jesús. Allòque li escau, no és potser uncapteniment de servei generós iabnegat, viscut amb senzillesa ibon humor, de manera que la màdreta no sàpiga el que fa la màesquerra? En aquest sentit és justd’afirmar que en les comunitatseclesials no hi hauria d’haver dis-tinció entre persones més impor-tants i persones menys impor-tants. És cert que hi ha diversitatde carismes i de ministeris, d’a-cord amb el do rebut de l’Esperitper a l’edificació de la comunitat.Però en l’Església no hi ha ciu-tadans amb privilegis, sinó quetots som iguals en dignitat, totssom germans i germanes de Jesús,companys i companyes de Jesús.Si sabem compartir amb senzille-sa de cor la comunió de taula ambJesús, no ens faltarà la força perviure amb alegria aquesta crida aser constructors d’una fraternitatnova, en ruta vers el Regnat deDéu que ja apunta. C

• Jaume Serra XIV siècle

9

En el decurs delsEvangelis trobemJesús que parla al seu

poble, que ens parla a nosaltres,per mitjà de paràboles. Són moltsels episodis que ens aclareixen iens justifiquen la interpretaciód'aquestes paràboles. Jesús havolgut simbolitzar amb la sevaactitud i el seu testimoniatge lavoluntat i la disposició de Déuenvers 1'home. I ens fa veure queno és Déu qui ha d’espe-rar laconversió del pecador, ja que Déuli va al davant per fer-li veure queés Ell qui pren la iniciativa, quecomença un nou temps, una novavida, fonamentada en la llibertat,en la llum, en el coneixement delbé, en l'amor. Jesús, mogut perl'Esperit del Senyor, Déu, ens haestat enviat per portar-nos laBona Nova a tots els qui estàvemcaptius, l'esperança i la pau alsatribolats. A proclamar l'any degràcia del Senyor, que obra lanova era del perdó definitiu. Peraixò, no és el pecador qui, amb laseva conversió, dóna el primer pasi obté el perdó de Déu. És Déumateix qui s'avança oferint-li elseu perdó, que esborra el passatdel pecador i, amb una novaaliança, li obre el camí a l'amor.

A partir d'aquest moment

l'home es troba tan unit a Déuque les seves obres esdevenenobres de Déu. O, més ben dit,l'obra de Déu esdevé l'obra del'home, en la mesura que l'homeno posi obstacles a l'acció de Déu.

Per aquest mateix fet podemdir que ningú no pot estimar siabans no s'ha sentit estimat perDéu, ja que l'amor amb quèl'home estima no és més que laprojecció de l'amor de Déu per al’home. Això fa possible quel'actitud que Jesús demana al seudeixeble enfront dels seus germanssigui un seguiment fidel dels seusconsells evangèlics: estimartothom sense cap mena derestricció, desitjar per damunt detot assolir el Regne, donar-se alservei dels germans amb tota laforça de les seves possibilitats, nodeixar-se portar per la ira, ni perl'enveja, ni per la mentida. Aixòens fa veure que la nostra vida,que la nostra manera de fer, coma seguidors de Crist, no es potguiar simplement per una merafidelitat a la Llei, ja que la Llei nitan sols no ha pogut salvar l'homeper ella mateixa, i ni ens ha pogutdir amb profunditat el que Déuespera de nosaltres. Ha calgut queJesús, el Fill de Déu, hagi viscut laseva condició humana perquè

sota la lletra de la Llei haguempogut reconèixer el Déu vivent.

Per estimar els homes, primerDéu havia de restablir la sevaaliança amb ells i perdonar-los delmal. És el mateix que ara ensdemana a nosaltres. Primer cal queperdonem els nostres germans queens hagin pogut ofendre, perpoder-los veri-tablement estimar.Aquest és el manament de Jesús:sortir a l'encontre de l'altre, fins itot en el cas que aquest ens hagipogut fer mal, o que s'hagi pogutportar amb nosaltres com unenemic, per reconciliar-nos ambell i estimar-lo com a germà.

Per damunt de tot, Jesús ensdemana que acollim el germà quesofreix, el feble, el qui viu sol operseguit, ja que per damunt detots, aquest és el meu germà, elmeu proïsme, el meu “altre”. Quèhaig de fer, doncs, per al meu“altre”? Puc restar indi-ferent a laseva existència? De fet, no en sóc,en certa manera, una micaresponsable?

No m'haig de sentir realmentinteressat per tots i cada un delsmeus “germans”? La resposta latrobem en Mt 7,12: "Tot allò,doncs, que voleu que els altres usfacin a vosaltres, feu-ho tambévosaltres a ells, que en això

EL PROÏSME ÉS JESÚS

PEL PARE MARTÍ ROIG

10

no li diu pas a l'escri-ba qui és el seuproïsme, sinó que,més aviat, respon laseva pregunta ambuna altra pregunta.Quin d'aquells tres etsembla que va serproïsme d'aquell quiva caure a les mansdels lladres? Ell li vadir: el qui va fer ambell obra de misericòr-dia. I Jesús lirespongué: Vés, i festu igual.

Ets tu, per tant,qui t'has d'acostar alferit, al necessitat. Etstu qui t'has de fer elseu proïsme. Devegades, tu no potsdeterminar qui ésl'altre, proper a tumateix, però sí que tuet pots fer semprealtre, et pots fer sem-pre proïsme, sempreque se't presenti l'o-casió. Aquesta ocasióJesús ens l'especificaen el fragment de

Mt 25,34ss quan diu: "Veniu,beneïts del meu Pare; preneupossessió del Regne que Ell ustenia preparat des de la creació delmón. Quan jo tenia fam em vaudonar menjar, quan tenia set emdonàreu beure, quan era forasterem vau acollir, etc... Perquè totallò que fèieu a cadascun d'aquestsgermans meus, per petit que fos,m'ho fèieu a mi." Els “justos”descobreixen que tot home quepassa dificultats és el seu proïsme,i que aquest proïsme és Jesús enpersona. Per això, estimar i servirels altres, és estimar i servir Jesús,el Senyor. C

consisteix la Llei i els Pro-fetes."Fer a l'altre allò que jo voldria queell em fes. Sembla, doncs, que elcri-teri que hem de seguir persaber com ens hem de comportarenfront de “l'altre”, és el “propijo”, és fer-li aquell bé que jodesitjo per a mi. En la mesura quesóc cons-cient del bé que desitjoper a mi coneixeré el bé que haigde fer a l'altre. D’aquesta manerase'ns fa patent l'estreta comunióentre tots els homes. Certamentque “jo” no sóc “l'altre”, però síque “l'altre” és un altre “jo”. Peraixò, en la mesura en què “jo” em

conec a mi mateix, podré conèixerel bé que haig de fer al meu“altre”, al meu germà.

Amb el ple coneixement delDéu que regna i salva, d'aquestDéu que està girat permanentmentde cara a l'home, Jesús ens procla-ma que el Jo cal que es giri tambéde cara a l'Altre. Recordant laparàbola del “bon samarità”, perregla general ens fixem en l'acti-tud dels tres personatges quepassen pel camí prop de l'homeferit pels lladres. Però fent-ne unaaltra lectura podem fixar-nos enla persona del mateix ferit. Jesús

11

“NO TINGUEU POR,QUE SÓC JO; …I JESÚS DONÀ

LA MÀ A PERE”*PEL PARE JORDI CASTANYER

Qui són aquests queeren a la barca i quees prosternaren i

digueren a Jesús: “Realment souFill de Déu”? Som nosaltres, ger-manes i germans, nosaltres i tantsd’altres cristians d’arreu del món;en una paraula: som l’Església.Potser us pensàveu que ara, comsi estiguéssim ben asseguts en unteatre, contemplaríem i glossaríem

la bonica escena que se’ns acabade llegir. Doncs no; de fet,escoltar l’evangeli mai no hauriade ser una actitud passiva, més omenys neutra, com la dels espec-tadors que, per atrets que sesentin per l’obra, no fan sinómirar els actors; aquí no es tracta

-i ja que hi ha una barca al centredel relat- de llegir Mar i Cel deGuimerà o d’anar-ne a veure elmusical tan digne que en faDagoll Dagom. Us convido,doncs, a pujar a l’escenari, a pujara la barca, a identificar-nos ambels deixebles de Jesús, si és quecontinua interessant-nos això deser deixebles de Jesús; fins podemposar-nos, tan modestament com

calgui però amb tot el realisme,en el lloc de Pere, el primer delsdeixebles, el cap de colla. I la collasom l’Església; i podem ben dir,com a vegades els venia a dir Jesúsmateix: i quina colla!

Us proposo de fixar-nosespecialment en dos punts, que

em semblen cabdals tant en elrelat evangèlic com en la nostravida. Us els anuncio amb duesfrases que hi hem sentit; laprimera, de llavis de Jesús: Notingueu por, que sóc jo; la segona,li és referida: Jesús donà la mà aPere.

La por, quina mala cosa! peròque n’és, d’humana! I ho és des desempre; rieu-vos de la por de

l’infant, d’aquella por de quedar-se sol i a les fosques; la greu, depor, és la dels adults, barrejats elsuns amb els altres -i a plena llum-qui són els uns i els altres? tu i joi aquell de més enllà... som delsuns o dels altres? és correcteparlar dels “uns” i dels “altres”?

12

únicament deu ser-ho si tinc clarque tu ets l’“altre” per a mi de lamateixa manera que jo sócl’“altre” per a tu; però tu i jo,humans al cap i a la fi, fetsexactament de la mateixa pasta,del mateix fang, fills del mateixbuf, som a la mateixa barca. I totsdos, i això ens fa també beniguals, som uns porucs: ens tenimpor mútuament. Ho dic parlanthumanament però ens calreconèixer que també ho hem dedir com a cristians, com adeixebles de Jesús; sí, com aEsglésia: som una colla de porucs;tenim tantes pors, confessades ono! Potser algú dirà, i ho pensemmés d’una vegada, que tenim porde perdre la fe, de no ser proucomplidors amb no sé quinamena de lleis, de ser poc fidels;por dels comptes que algun diaDéu ens demanarà, però que enrealitat són uns comptes que ensfem nosaltres mateixos. I arribema pensar que aquesta por és bona,que ens salva perquè ensprotegeix; i ca! en realitat el quetenim és por del món -com sinosaltres no fóssim món-, de laciència que avança a grans passos-com si no fos un do de Déu-, porde ser agosarats, por de confiar enl’altre -de qual sóc germà-, por deser lliures, por d’estimar i tot, pordel veí -veí meu com jo ho sócd’ell-, por de confiar en allò quediem creure, por del Déu que ésamor, que és vida, que és llum,que és veritat, que és llibertat, queés, sí, exigència, que és camí. Somporucs perquè no tenim fe; i ensrefiem més de les nostres closquesque de l’esquelet que Déu ensofereix en profunditat. Per això alllarg de la història de salvació, desdel Gènesi a l’Apocalipsi, vanressonant aquestes paraules deDéu: no tinguis por, sóc jo.

Som a la barca, germans i

germanes, amics: digueu-li església,digueu-li família, digueu-licomunitat: som a la barca, peròla barca no és cap refugi, no és capclosca; al contrari: és oberta a totsels vents, als favorables i alsadversos. Jesús sovint l’hi trobem,a la barca; despert o adormit, peròhi és. Però no pas en l’escenad’avui; avui n’és fora i ens convidaa sortir-ne i a anar cap a ell unavegada i una altra, sense por, comdigué a Pere: ja pots venir; parlo,és clar, metafòricament, peròrecolzant-me en la realitat del’escena on som inserits.L’Església no és closca protectorasinó esquelet que vertebra iaguanta; no és replegamenttemorenc, a la defensiva, sinóprojecció, missió, apostolat, és adir enviament. La flaquesa dePere, i sovint la nostra, no és dir aJesús, per creure que realment ésell: mana’m que vingui cap a tu,sinó exigir-li un prodigi, unmiracle; també a la creu li deienels qui se’n burlaven: si ets fill deDéu baixa ara de la creu i creuremen tu. I la grandesa de Jesús nofou baixar de la creu sinó confiaren el Pare.

I Jesús donà la mà a Pere.Únicament a Pere? No, també alsaltres deixebles i, per tant, acadascú de nosaltres; i noúnicament a nosaltres sinó a totacriatura, creada per Déu i en laqual Ell es veu reflectit. I és queDéu no para de donar la mà; i ladóna a tothom. Perquè tots entenim necessitat, de la mà deDéu; ningú, cap ésser, no hi ha“deixat de la mà de Déu”. En mésd’una ocasió Pere es pensava queera ell qui havia de defensar iprotegir Jesús, com nosaltres,l’Església, a vegades ens pensem,o ho sembla, que amb la nostratraça i la nostra saviesa hem de

defensar, de protegir Déu.Il·lusos! Més que de Jesús, elCrist, i del seu evangeli, semblaque ens refiem de les nostresestratègies. Però recordem-ho: noés Pere qui dóna la mà a Jesús,sinó Jesús qui la dóna a Pere; noés Pere qui salva Jesús sinó Jesúsqui salva Pere. Fou així, i així seràsempre. Jesús, en dir-nos queanem cap a ell, que anem amb ell,no ens assegura que notrontollem, que no ens enfonsem;del que sí ens fa estar segurs és dela seva mà salvadora.

Però encara ens cal, finalment,identificar-nos amb el personatgecentral de l’evangeli, del d’avuicom del de sempre: Jesús. Ell ensva dient, a l’Església, a cadascú denosaltres, allò que un dia digué aun mestre de la Llei desprésd’explicar-li la paràbola del bonsamarità: Vés, i tu fes igual. ComJesús, doncs, avui somespecialment convidats, els seusdeixebles, a dir una paraula –notingueu por– i a fer un gest: donarla mà. De la barca estant osortint-ne –vull dir anant als mésallunyats, als més necessitats, alsmés desvalguts– l’Església no hade fer por sinó donar confiança,no ha de tancar portes sinó donarla mà al qui la demana o al qui,encara que no la demani, s’estàenfonsant.

Que l’Eucaristia, misteri de laparaula i del gest salvadors, ensajudi a passar pel món fent el bé,essent testimonis d’esperança i,amb l’ajut de Déu, donant-nos lamà i oferint-la a tothom. C

(*) Homilia feta a Montserrat el 7 d’agost(Diumenge XIX durant l’any.Mt 14,22-33)

13

LES PORS, ELS FANTASMESI ELS DIMONIS D’AVUI*

PEL PARE LLUÍS PLANAS

QUÈ ÉS LA POR?És un sentiment de perill que

no acabem de descobrir i que ensfa posar a l’aguait, que provocaunes reaccions dins nostre queens fan actuar d’una manera od’una altra; unes vegades ambagressivitat, i d’altres fugint; peròsempre disparen en nosaltres unsressorts molt vius que ens portentensió. I, amb tot, a vegades enscosta de descriure quin és elfonament real de la por quetenim, però sempre ens exigiràquelcom, si som capaços de serprevisors, de tal manera que lapor és l’avantsala que ens avisad’una possible i probable pèrdua.

Darrere la por s’amaguen lestendències de conservació que

tots portem. Sentir por ésanticipar l’amenaça.

L’experiència de la por fa quebusquis alternatives; serà unaforma de lluita; quedar-se sensefer res vol dir que no acabes depercebre-la totalment.

L’angoixa és una mena de porque no té res al davant, no té resde concret, però que porta a lapersona una gran opressió; és comsi la vida es fes més estreta.Sembla que moltes personesviuen aquest sentiment d’angoixa.

Les tres feridesa) Una societat que busca la

mare: la ferida de l’abandonament,i el sentiment d’haver de buscarsols el sentit de la vida.

b) Una societat que busca elpare: la ferida de la castració.No hem trobat qui ens guiï i aixòfa que constantment vulguemassegurar-nos si allò que es vol ferestà en condicions de poder-serealitzar.

c) Una societat poc fraterna:la ferida de la rivalitat.

La pèrdua dels germans il’aprenentatge fa que vegis enl’altre el rival i no trobis ningúamb qui identificar-te. La vellesaet pot fer sentir sol.

QUÈ FEM PER SUPERAR L’ESCULL

DE LA POR?Recuperar el grupRecuperar la recerca d’identitatTorna a prendre compromisos.

• Bariloche

14

LES PORS, ELS FANTASMES I ELS

DIMONIS D’AVUI

Hi ha la impressió que noestem segurs enlloc, i això ens faprendre consciència de la pròpiafragilitat i porta l’home d’avui avoler controlar-ho tot; peròconstatem que aquest control noés possible, sobretot quan nopodem controlar els esdevenimenti, menys encara, el futur; aixògenera un cert temor.

Ara bé, algú que visqui senseincerteses, despreocupat dequalsevol perill, que fos immune ales preocupacions i a les amenacesobjectives i subjectives que podenenvoltar la seva vida, no eltrobarem enlloc, o no és unapersona. Molts animals sí queviuen així.

De fet l’home viu diferentstipus de perills, de diversaintensitat, subjectivament iobjectivament, de caràctercol·lectiu i de caràcter individual,conjunturals, etc. que podengenerar, en un moment donat, lapor. El temor, entès en aquestsentit de por, de perill, d’haverd’estar a l’aguait, és consubstancialamb l’home, que fa que la valentiasolament existeixi quan es prenconsciència de perill. Si no hi haconsciència de perill aleshores elque hi ha és temeritat. Però el queés veritablement important éssaber quines són les coses i quinssón els fets a què donem realmentvalor i que ens donen aquestacapacitat d’espantar-nos.

La por és aquesta percepcióque podem tenir de quelcom queens pot amenaçar i que enspreocupa prou perquè ensmovilitzem: fugint o prevenint,intentem posar solucions abansque ens presenti problemes. Novolem que hi hagi res que enspugui perjudicar, i d’això endiem seguretat.

LES PORS SOCIALS

Les pors de l’època. Cadaèpoca té els seus propisfantasmes, que afecten en un graumés o menys gran amplis sectorsde la població. El fet que ensparlin de la possibilitat d’unaepidèmia de l’èbola, que és unamalaltia pròpia dels països méspobres d’Àfrica, no ens esveraespecialment aquí a Europa. Arabé, a l’Edat mitjana, a Europa elque feia pànic era la pestabubònica. Avui potser impressionamés la SIDA per la por de lapèrdua de salut.

Una altra por que plana sobrenosaltres és la de ser víctima de laviolència, per bé que en aquestaspecte hi ha una evolució. Durantla guerra freda hom tenia pord’una guerra nuclear, però avui potfer por que un que porti unamotxilla la faci esclatar al teucostat. I cal veure com es reaccionasi això t’impacta especialment i,sobretot, si veus alguna personaque no t’ofereix prou confiança iporta un tipus de motxilla...

En canvi, el càstig diví semblaque ara no faci reaccionar massala gent; més encara, un insultdedicat a Déu, que abans hauriaestat tot un escàndol, avui es faservir com a màrqueting per apromocionar una obra de teatre(“Me cago en Dios”).

LES PORS DE LLOC

Segons el lloc on et trobes hiha coses que poden fer més porque si et trobes en un altre lloc.Encara que la globalitzaciósembla que ha de fer desaparèixerles desigualtats veiem que encarahi ha llocs on algú pot morir defam, i per tant on l’ombra de lamort és un presència constant;però això es viu amb resignaciómés que amb temor. En altresllocs l’ensurt passa quan algú es

mira a la bàscula i s’adona que elseu pes s’ha disparat. Així, doncs,en alguns llocs del planeta elproblema és la fam i en d’altres hoés l’obesitat; i, encara, podríemtrobar que hi ha persones quetenen el problema de sentir-sesoles, o que els falta llibertat. Enun lloc l’esperança de vida és moltminsa, i a d’altres hi ha la pord’envellir.

ALTRES PORS I MOTIVACIONS

De fet no tot són pors,pròpiament dit. Més aviat sónpreocupacions. Per exemple hi hacoses que són racionalmentamenaçadores, però que no esviuen com a quelcom urgent, queno ens fan moure (en el sentit demobilitzar) o que no ens espanten.Així podríem parlar del mediambient. Parlem ben poc de lamanca d’aigua, llevat de quan fatemps que no ha plogut; potserper al pagès això és méspreocupant. Altres temes coml’escalfament del sòl, la falta depetroli... El futur del planeta enspot interessar, però no sembla quehi estiguem molt sensibilitzats,encara que ens arribi a plantejarproblemes de desertització. Eltema del reciclatge. Com jutgemles accions dels militantsmedioambientals.

LES NOSTRES PORS

Si mirem al nostre voltantsegurament que hi ha coses queens fan més por que d’altres; enalguns casos seran més particularsi en d’altres més globals. El quehauríem de dir és que sónveritables fonts de por quan ensfan buscar seguretats. Algunscasos més que de pors potser seriamillor parlar de fantasmes.

EL TERRORISME GLOBAL

Certament que les Torres

15

Bessones de Nova York ol’atemptat de Madrid de l’11-Mens fan sentir la violència moltpropera. Però, en canvi, hi haaltres casos que, encara que sónmolt violents, els tenim moltallunyats emocionalment delnostre ésser; així tindríem l’Irak,l’Afganistan, Rwanda, Costad’Ivori, El Caire, etc. Ensimpressiona que un dels nostresveïns pugui haver sofert unatemptat, i que puguis pensar que,en comptes del veí, hauria pogutser que el sofrissis tu mateix.

Aquests sentiments hi ha

polítics que els estan explotant peraconseguir més vots, bo isubratllant el terrorisme enfrontdel qual cal prevenir-nos. Així hova utilitzar Bush. Però Kerry, elseu rival, parlava d’una altra cosaque també podia fer por i que eraper guanyar també vots: la mancade vacunes per la grip, o haver detornar a fer el servei militar, o laprivatització de les pensions. Enaquest cas sembla que va pesarmés el terrorisme que la llibertat iel benestar.

EL FUTUR

Ara sembla que es fa molt

difícil de poder preveure el que etpassarà. Hi ha moltes coses quehan entrat en la provisionalitat.En l’aspecte laboral, el fet quel’empresa et pugui destinar llunyd’on vius, a part de la precarietatactual de tot treball. El mateix fetde casar-se, que per a molts, en elseu fur intern, no és per sempresinó mentre duri i vagi bé, isembla que cada vegada duramenys (alguna estadística diu quela mitjana és d’11 anys i escaig).Com més incert és el futur mésaprensió es té, i, per tant, mésinseguretat. Aquí, en la nostra

societat i per a alguns, una manerade fugir és la de mentalitzar-seúnicament per a viure el present.

L’ESTRANY

El tema de la immigració, lamulticulturalitat i la diferència dereligions i costums. Algú començaa sentir-se estranger al barri o al’escala on viu. Ens malfiem delsqui no són com nosaltres. Avegades això porta a la creació deguetos, de societats molt tancadesen elles mateixes. El que abanspassava als EEUU entre blancs inegres i que ara a Espanyacomença a succeir en alguns

estadis i altres llocs de masses.Sembla que no ens costi d’acceptarquan surt a la televisió, però lanostra percepció canvia quan viu ala nostra escala.

DECIDIR

Ens costa d’elegir. Perquè, defet, quan elegim renunciem. Hiha una dinàmica que ens potpassar molt fàcilment: ho volemtenir tot, i, per això mateix,perquè no ens hem entrenat asaber renunciar a una cosa perpoder tenir-ne una altra, moltagent experimenta la incapacitat

de prendre grans decisions queafecten la seva vida. D’aquí quecada vegada es fa més difícil elcompromís per sempre.

I podríem encara parlard’altres por com ara la d’envellir,la d’engreixar-se…

LA REFLEXIÓ

Les nostres pors parlen delsnostres valors

La por té molt a veure amb lescoses que valorem i les consideremnecessàries. Aquelles coses a quèno dónes importància, o que notenen cap valor per a tu, no tenenla capacitat d’inquietar-te. Saps

16

que ho pots perdre, però, ni que etcanviï la vida, ho viuràs comquelcom que no és una amenaçaper a tu. Les nostres porscol·lectives ens parlen dels valorscol·lectius: la vida i la pau; i n’hi had’altres que són relatius però nopas per a tothom (aprimar-se oestar prim), i d’altres que quedendesenfocats, com la persecució del’eterna joventut. Cada vegada esfa necessari un criteri personal,que cal buscar i ser-ne conscient;la necessitat de buscar coses quesiguin dignes i per les quals callluitar.

LES NOSTRES PORS ENS PORTEN

A ACTUAR

Solament allò que ens afectaens porta a actuar; i és aquí onrealment veiem allò queveritablement ens interessa o queens mereix una certa preocupaciói allò que ens produeix unveritable temor. Això darrer és elque ens porta a moure’ns, abuscar solucions, fins i tot a fugir.Això es nota quan estemdisposats a transformar les cosesper eliminar les amenaces i peraixò optem més per la seguretatque per la llibertat. Estemdisposats a estar més controlats siaixò ens garanteix que algunesombres s’allunyaran. Això pel quefa a la col·lectivitat. Però hi haaspectes també individuals. Perexemple, la por a engreixar-te ésmés motivador que el fet de tenirsalut (anorèxia). Així podemconcloure que hem de mirar elpotencial que genera la por, quinssón els monstres autènticamentperillosos i veure si els podemeliminar.

AMB LES PORS TAMBÉ ES FA

NEGOCI

De la mateixa manera que escreen necessitats, també es

(*) Aquest article i el següent corresponen adues conferències que va fer el pare Lluís enuna Trobada de cap de setmana aMontserrat; ambdues foren preparades apartir de dos articles publicats a SalTerrae, gener 2005.

fomenten pors. Els informàticsens parlen de virus i d’antivirus,que per a alguns sembla que sónles empreses mateixes les quegeneren els virus a fi que despréspuguin vendre els antivirus. Quanla seguretat es pot pagar podemestar segurs que això pot generarnegoci per a uns altres (empresesde seguretat).

LES PORS PÚBLIQUES I LES PORS

PRIVADES

Una societat que viu en elbenestar va perdent consciènciade les pors col·lectives i en canvicreixen les pors particulars. Un delstrets que en la societat del benestarva creixent és l’individualisme, ensanem centrant en nosaltresmateixos i simultàniament es vaperdent la corresponsabilitatcol·lectiva, el teixit col·lectiu es vadestruint. És possible que aquestasigui una de les dinàmiques del’evolució de les societats. Elresultat és que la societategocèntrica i acomodada vaperdent la capacitat de reaccionarcol·lectivament i perd elsavantatges que té respecte ad’altres societats més empesespels perills col·lectius.

Hi pot haver una doblevaloració pel que fa als perillspúblic i privats. És normal quementre tinguem el sentiment quevan disminuint els perills públicsens anem centrant en lespreocupacions senzilles, subjectivesi fins i tot frívoles i, si convé, quanveiem el perill públic prouallunyat, fins podem fer-hibroma. Podem ser conscients quenosaltres, quan ens llevem, no enshem de preocupar de si avuitindrem possibilitat de menjar, ode com m’abrigaré si fa fred. Arabé, el fet de no tenir aquestesnecessitats, i si les nostrespreocupacions són més aviat

secundàries, ens pot fer perdre lasensibilitat per les causes quehauríem de poder fer nostres i queel mateix evangeli ens reclama,perquè les nostres preocupacionssón massa buides.

NO ÉS DOLENT TENIR POR

La por ens parla d’una cosaque és important, que pernosaltres és digna de preocupaciói d’interès, motiu d’afecte id’estima; és allò a què claramentdónes valor fins al punt quet’inquietes perquè, a més, es potperdre. I d’això som perfectamentconscients.

"Tal vez sea inevitable que measuste sólo lo que amenaza mivida cotidiana, mi cada día, mipan, mi techo, mi imagen o misalud. Quizás sea muy difícil otrogrado de implicación. Pero no had’excluirse nuestro miedo porotros. Porque hay malos lejanosque son muy reales. Golpesdistantes destrozan otras vidas. Ysi no llegan a entrar de algunamanera en nuestra rutina mássubjetiva; si no llegan a pesar delas noticias de los periódicos ainquietarnos, preocuparnos,dolernos como algo relacionadocon nuestra propia vida, entoncesexiste el riesgo de que vivamosfelices, como canarios en unajaula dorada, amplia, cómoda ylimpia; con alpiste siempre a puntoy, como mucho, preocuparnosporque la canaria de turno noquiere cantar hoy o por el tonoamarillo desvaído de nuestrasplumas. Hasta los gatos abran lajaula."C

17

NO TINGUEU POR

PEL PARE LLUÍS PLANAS

Al’Església hi ha unacrida a desterrar lapor dels cors, a

treballar en llibertat i a viure enl’alegria, a recuperar la confiançaque Déu està amb nosaltres, aviure des de l’amor que allunyatotes les pors: "Sigueu valents, johe vençut el món." Però tambépodem recordar la por que vantenir els deixebles damunt labarca durant la tempesta, quanvan ser molt pocs els qui vanaguantar al peu de la creu, o quanestaven amagats abans dePentecostès; això ens fan adonarque la por també estava a lesprimeres comunitats cristianes.Avui, segons com, sembla quetambé podem parlar que hi haexperiències de por en el si de

l’Església. Potser serà qüestiód’identificar-la adientment perpoder superar-la.

LA POR

A Proverbis llegim " L'astutveu venir la malvestat is'aixopluga, però l'incaut continuaenllà i ho paga car." Pro 33,2.L’incaut no té consciència delperill i el malvat tampoc; miremLc 24,40 quan el bon lladre li diua l’altre: " Però l'altre, renyant-lo, lirespongué: -¿Tu tampoc no tenstemor de Déu, tu que sofreixes lamateixa pena?"

Mirem les funcions de la por● La por avisa del perill. Quan lasupervivència física, psicològica oespiritual d’una persona està en

joc, la por es dispara, i concentrala nostra atenció en el problema.● La por obliga a reaccionar. Comque és una pulsió amb un fortcomponent instintiu, qui ho estàsofrint té una poderosa motivacióper l’acció.● La por distorsiona la percepcióde la realitat. La por genera moltsfantasmes i prejudicis i fa que esmagnifiquin, minimitzin itergiversin els factors objectiusque causen perill i, aleshores, esdonen respostes equivocades adiagnòstics erronis.● La por precipita les respostes.Com que la por és una reaccióprimària sovint ens impedeix detrobar la solució més intel·ligental problema, i pot agreujar-lo.● La por paralitza i bloqueja. Avegades l’emoció de la por anul·lala capacitat de reacció de lespersones i de les institucions,provocant una reacció evasiva oinhibeix que impedeix poderreaccionar davant l’amenaça.

Què domina a l’Església? Hiha un reconeixement que hi hauna certa por? Segurament quetrobaríem diferents resposta, peròcal dir que viure en la por éspatològic, perquè hem de viure enla confiança i en l’alegria.

LES PORS INTERNES I LES PORS

EXTERNES

De moment sembla que és

18

força evident que hi ha unpessimisme en l’activitat pastorali crispació en les relacions amb lesaltres forces socials. Mirem-nealgunes:

Fenòmens que generen porseclesials “ad intra”

La reducció del nombre decreients: hi ha un èxode importantentre els batejats que passen d’unafe practicant a no ser practicants,per acabar en la indiferènciareligiosa.

L’envelliment dels membresactius de l’Església; l’escassetat devocacions quan sembla que encaldria més per fer l’apostolat.

L’enfrontament entre elsdiferents tarannàs, grups icarismes, i la creixent polaritzacióentre els “oberts als canvis” i els“tradicionals” Sembla que no hiha camins de diàleg entre les duespolaritzacions.

El dilema entre el mantenimentde la identitat cristiana i l’obtencióde la rellevància espiritual en unentorn plural i canviant, i que es tépor d’adulterar el missatge cristià.

La pèrdua de qualitat,intensitat, creativitat i operativitatde la vivència de la fe dels creients,que ens porta a fer uns discursosmolt defensius, voluntaristes oapologètics, que no acaben degenerar unes actituds pròpiamentevangèliques.

La trivialització postmodernadel sagrat que afecta a coses moltimportants dins l’Església com lafundamentació moral, la unitatlitúrgica, la comunió eclesial.

Es demana un grau de mésllibertat en la investigacióteològica i en el discerniment dela consciència en les qüestionsmorals.

La reivindicació d’una mésgran corresponsabilitat en la presade les decisions eclesials il’eliminació de qualsevol tipus dediscriminació sobretot pel que fa algènere.

Fenòmens que generen porseclesials “ad extra”

La pèrdua de prestigi i influxsocial del fet religiós.

La reducció del recolzament

públic: això es nota en ladisminució de la financiació, enl’aprovació de lleis moralscontràries a la moral de l’Església.

La falta de significació orellevància del missatge cristià enles societats econòmicamentdesenvolupades.

No es comprenen els seussímbols. Deixem a part la mort iel funeral del Papa.

La indiferència religiosa massivai l’extensió d’una religiositatsincrètica a la carta, individualista,sense cap mena d’institució; elnew age. La fi del monopoli religiós.

L’augment d ’alguns valorspostmoderns, com el consumisme,el narcisisme (els metrosexuals),l’individualisme, el relativisme,l’hedonisme, i la pèrdua depresència dels valors evangèlicscom la pau, la justícia, la veritat, lafraternitat, la gratuïtat.

La possibilitat de perdre lesdones i els joves a l’església.

Però hi ha fets que potsertambé haurien de ser objecte depreocupació: un augment d’unareligiositat espiritualista molt

19

preocupada per un tipus de signereligiós, però que no van a fons,com per exemple concerts d’artsacre, processons de SetmanaSanta que són més importantsque la celebració litúrgica de laSetmana Santa; la pèrdua delsentit utòpic i profètic, ladisminució de l’esperit crític...

PORS IMPORTANTS

La pèrdua de la recerca deDéu

La por de ser els últimscristians

La por a la marginació del’Església

La por a no ser autèntics,creatius, coratjosos seguidorsvalents i arriscats de Jesús

La por que predomini sobre lanostra societat la indiferència, laviolència, el domini, l’exclusió,l’acumulació, la competència, laprepotència, que van en contradels valors evangèlics.

Cal reconèixer que al si del’Església no tothom té por delmateix, encara que tothom vulguiel millor per l’Església; el que fapor als uns és el que menys temenels altres: la unitat i lafragmentació; uniformitat ipluralisme; la pèrdua d’influènciaen la societat política, els altres i laindependència; l’autoritat il’autoritarisme; compromíssolidari i espiritualitat queevadeix. Encara podríem fer unallista més llarga.

LA POR DES DE LA FE

Estimar els enemics.Superar l’odi amb el perdó.La por de Jesús a l’hort de

Getsemaní.Jesús parla de no tenir por,

però hi ha coses que els deixeblesno van veure clares, i els feien por:quan els deixebles acompanyenJesús a Jerusalem, pensant que

s’iniciaria un enfrontament deJesús amb els mestres de la Llei iels fariseus, amb les autoritats;quan temien el fracàs del projectemessiànic i, per tant, de la sevaprojecció personal; quan Jesúsmana dirigir-se a l’altra banda delllac on s’hauran d’obrir als poblespagans; quan davant les donesque anuncien la resurrecció novaloren llur testimoniatge; davantla manca de recursos suficientsper a la missió (la multiplicaciódels pans; només la bossa i elcalçat); la persecució (l’actitud dePere a la Passió); el trencamentamb el judaisme (un dels aspectesque trobem en els Fets delsApòstols); la divisió de lacomunitat com reflecteixen lescartes de Pau.

Però l’evangeli s’enfronta a lespors amb el coratge de la fe. A laprimera comunitat creientdominava el caràcter arriscat delprofetisme, que els feia superar la“prudència” amb la valentia. Iaquesta valentia sempre la vanentendre com un regal de Déu,com un fruit de la fe, com unresultat de la força de l’Esperit.No són propis de la vida cristianala covardia o l’encongiment, sinóla confiança en la bonesa de ladarrera realitat, i saber que Déusempre t’acompanya. Recordemels tres tipus de ferides de la por:el de la mare: l’acompanyament;el del pare: el de guia i el defraternitat.

Tendim a pensar que l’oposata la fe és l’ateisme, que el contraride l’amor és l’egoisme, que elcontrari de l’esperança és ladesesperança. Però, pròpiament,l’evangeli situa la por a l’arrel de lafalta de fe, la por que fa créixerl’egoisme i l’odi.

I la psicologia moderna ens vea dir el mateix; la por ensincapacita per tenir confiança,

que és on recolza la fe; darrere demolts comportament destructius(el consum compulsiu, ladependència, la gelosia, l’odi, elracisme, l’orgull, la intolerància, laviolència, la prepotència...)s’hiamaga el temor. I moltes vegadesaquestes actituds negatives vénenper la por al buit, a la soledat, alfet que ens coneguin les nostresfebleses, a la mort, al fracàs.

Vist des d’aquesta perspectivapodem dir que la por és un càncerque amenaça la fe, l’amor il’esperança; com diu la primeracarta de Joan (4,18 ): “On hi haamor no hi ha por, ja que l'amor,quan és complet, treu fora la por.La por i el càstig van junts; peraixò només té por el qui no estimaDéu plenament”. En l’amor no hiha temor, quan un té por noconeix l’amor perfecte. Des de laperspectiva cristiana, és més greuperdre la identitat, la dignitat, lavocació, la consciència, la salvacióo l’esperança, que perdre la vidamateixa.

Hi ha una experiènciahumana que esdevé moltimportant per entendre la maneracom et relaciones amb Déu.Aquesta experiència és la miradade Déu. Ara bé, per alguns aquestamirada arriba a ser abassegadora,escrutadora, mirada que els vigilaen tot moment; tenen elsentiment que Déu ho fa peratrapar-te en la falta icondemnar-te; és el Déu quecastiga, un Déu que és com unpare a qui es té por. Fa un tempsque es potenciava la visió il’experiència d’aquest Déu:l’autoritat (el pare) era la Llei i lallei no es podia transgredir. La lleiera una multitud de preceptes enquè sempre quedaves agafat. Ésl’experiència que tenia Pau abansde la conversió. L’experiència dela conversió li dóna a Pau una

20

progressió que anavainterioritzant, i que els altresevangelistes també ens fan notar.També veiem que en l’experiènciade Getsemaní Jesús va conèixer elfactor de la por: “Pare, si pot ser,que passi de mi aquest calze”. Lacarta als Hebreus ens diu que vaplorar i que va cridar Aquell queel podia salvar: “Ell, Jesús, durantla seva vida mortal s’adreçà aDéu, que el podia salvar de lamort, pregant-lo i suplicant-loamb grans clams i llàgrimes. Déul’escoltà per la seva submissió.Així, tot i que era el Fill, aprenguéen els sofriments què és obeir, i,arribat a la plenitud, s’ha convertiten font de salvació eterna per atots els qui l’obeeixen” (He 5,7).Ens diu que la seva pregària va serescoltada, però no d’una manerainfantil. Lluc ens diu que se li vaaparèixer un àngel que el vaconfortar (Lc 22,43). L’experiènciade Jesús ens diu que Déu no ensdeixa sols en els sofriments, noque ens tregui dels sofriments,perquè en Jesús els sofriments, enel despullament, ens ensenya aalliberar-nos de tot el queposseïm per fer de la vida lacapacitat de viure en comunióamb Déu. “Pare, a les teves mans

encomano el meu esperit”.Tornem a la mirada de Déu.

És la mirada de tendresa del pareenvers el seu fill, és una miradafeta en l’amor. És la mirada del’Amor, perquè sabem que Déu ésaixò, la seva mirada no pot deixard’estimar. Sant Joan de la Creudiu en el seu Càntic Espiritual:“El mirar de Dios es amar”. Elsalm 33 fa així: “Els ulls delSenyor vetllen els qui el veneren,els qui esperen en l'amor que elsté; ell rescata de la mort la sevavida, els retorna en temps de fam.Tenim posada l'esperança en elSenyor, auxili nostre i escut queens protegeix. És l'alegria delnostre cor i confiem en el seu santnom. Que el teu amor, Senyor, noens deixi mai; aquesta ésl'esperança que posem en tu!” (vv18-22). I el 34: “Alceu vers ell lamirada i sereu radiants, i nohaureu d'abaixar els ulls,avergonyits. El Senyor escolta elpobre que l'invoca, i el salva detots els perills. Acampa l'àngel delSenyor entorn dels seus fidels perprotegir-los” (vv 6-8). Els salmsens estant parlant d’aquestamirada.

El temor de Déu com aprincipi de saviesa. Siràcida 1,14:“Venerar (témer) el Senyor ésprimícia de saviesa, ell l'ha creadaen els fidels des del si de la mare”.Sir 1,16: “Venerar (témer) elSenyor és la plenitud de lasaviesa; l'abundor dels seus fruitsembriaga els homes”. Sir 1,18:“Venerar (témer) el Senyor és elcoronament de la saviesa, fa florirla pau i la bona salut”. Lareverència que li produia aMoisès la possibilitat de descobrirel rostre de Déu (Ex 3,6). Eltemor assenyala la reverència queels homes experimenten sempredavant la majestat divina. I ésl’experiència que fan els apòstolsen la transfiguració (Mc 9,6). C

nova perspectiva; s’adona que elcompliment de la llei esdevéimpossible. Déu hauria creat lallei per enganxar-nos davant laimpossibilitat del complimentmés estricte. Pau, en canvi,descobreix que és la gràcia, lagratuïtat de Déu, la que pot salvarl’home. Si l’home té un lloc onagafar-se per conèixer la salvacióés, sense cap mena de dubte, quandescobreix que la mirada de Déu,feta a través de Jesús, és unamirada de gràcia. La mirada deJesús és una mirada que buscasalvar i no condemnar, i ho fadonant-se ell mateix. Jesús noqueda en un castell, allunyat de larealitat, sinó que prengué lanostra condició, llevat del pecat.Ell no va caure en el parany de lapor, no hi va quedar agafat, sinóque ens ensenya a adreçar-nos aDéu amb la confiança que té unfill envers el seu pare. Abba Pare!

Amb tot, hem de serconscients que Jesús sabia que lesseves paraules, les seves actituds,el posaven en una situacióperillosa respecte als dirigents delpoble. A poc a poc va prenentconsciència que la seva vida estàen perill. L’evangelista Joan ensho va descrivint com una

21

TINGUEU EN VOSALTRES

ELS MATEIXOS SENTIMENTS

DEL CRIST JESÚSPER ALEXANDER SCHMEMANN

Creure en Cristsignifica no nomésconfessar-lo, no tan

solament rebre’n alguna cosa,sinó per damunt de tot donar-se aell. Aquest és el sentit delmanament a seguir-lo. I no hi haaltra manera de creure en Cristfora d’acceptar la seva fe com lanostra fe, el seu amor com el

nostre amor, el seu desig com elnostre desig. No hi ha Crist forad’aquesta fe, d’aquest amor,d’aquest desig; només sicompartim els seus sentimentspodem arribar a conèixer-lo, a ellque és la fe i l’obediència, l’amor iel desig. Creure en ell i no creureen allò que ell ha cregut, noestimar allò que ell ha estimat i

no desitjar allò que ell ha desitjat,significa no creure en ell. Separar-lo del contingut de la seva vida,esperar d’ell miracles i ajuda sensefer allò que ell va fer, anomenar-lo “Senyor” i adorar-lo sense fer lavoluntat del seu Pare, no és creureen ell.

(...)

No és possible conèixer Cristsense desitjar de ser alliberatcompletament d’aquest món que,com Crist mateix ens va revelar,està subjecte al pecat i a la mort, ial qual ell mateix és mort, tot iviure-hi. (...) Ser amb Crist vol dirtenir aquella vida nova, amb Déui en Déu, que no és d’aquest món;però això només és possible acondició, com diu sant Pau (...),que nosaltres morim i que lanostra vida estigui amagada ambCrist en Déu. En definitiva,només es pot conèixer Crist si esdesitja beure el calze que ell vabeure i ser batejat amb el baptismeamb el qual ell va ser batejat. (...)És la fe que reclama el baptisme,és la fe que sap que el baptismeconsisteix realment a morir i aressuscitar amb Crist. C

(D’eau et d’esprit, 106-108 – Bose, Letturedei giorni, 94-95)

• Sant Martí de Centelles

22

c r ò n i c a

EXCURSIÓ A VIC,SANT JOAN DE LES ABADESSES

I RIPOLLPER RAMONA SOLANS

2/4 de vuit del matí del dia 21de maig. Un grup d’oblats isimpatitzants, amb el nostreconsiliari el pare Jordi Castanyer,ens disposem a passar un dia debona convivència, podercontemplar la natura amb total’esplendor de la primavera ivisitar tres llocs importants de laCatalunya interior: Vic, amb lacatedral i el museu episcopal, elmonestir de Sant Joan de lesAbadesses i el monestir de Ripoll,bressol de Catalunya.

Tot just arribats a Vic, idesprés d’esmorzar i de trobar-nos amb el matrimoni oblat ivigatà Grau-Font i algú altre queha vingut aquí directament, totsens dirigim a l’església dels paresClaretians.

Allí ens rep el pare Vilarrúbiasi visitem, acompanyats per ellmateix, la cripta on hi ha elsarcòfag de vidre de sant AntoniMaria Claret; aquesta capella,inaugurada fa pocs anys, els haquedat molt acollidora. Nosaltreshi celebrem l’Eucaristia, que enspresideix el pare Jordi; enl’homilia ens comenta l’evangelid’avui: Jesús i els infants. “Qui norebi el Regne de Déu com el repun nen no hi entrarà pas”.

Acabada l’Eucaristia ja ensesperen al museu episcopal,l’edifici del qual i els criteris

d’exposició són totalment nous defa ben pocs anys. Dividits en dosgrups i acompanyats per una guiacadascun visitem les sales de l’artromànic i les del gòtic. Ésinteressant d’anar contemplantaquelles peces –pintures i retaulessobretot, però també alguns grupsescultòrics– que ens transportenals segles XI i XII i que, avançanten el temp, ens condueixen finsals segles XIII-XV. També femuna ràpida visita al dipòsit, atapeïtde més obres també catalogadesperò no exposades en les sales perbé que estan al servei delsestudiosos. Després del museuanem cap a la catedral, oncontemplem els enormes frescosde Sert, molt característics tantper la temàtica com per les • Monestir Santa Maria de Ripoll

• Absis principal del monestir romànic (Sant Joan de les Abadesses)

23

c r ò n i c a

tonalitats que hi dóna, i fem unapassejada pel claustre.

Tenim emparaulat el dinar enun restaurant poc més enllà deSant Joan de les Abadesses. Totanant-hi voregem el Ter enmigde pollancredes amb aquell verdtan característic. I a mig camí enshem d’aturar perquè passi laVolta ciclista a Catalunya; comque som els primers a ser aturatstenim una vista privilegiada del’espectacle; això sí, entre esperarque arribi el primer corredor, méstard uns quants escamots i fins aldarrer ciclista passa ben bé unamitja hora llarga.

A les quatre som ja a SantJoan de les Abadesses; ens hiespera una guia. El monestir al’inici fou abadia de mongesbenedictines, funada vers el 885pel comte Guifré el Pelós, el qualhi destinà com a primeraabadessa la seva filla Emma.L’església, romànica, guarda elfamós “Davallament”, anomenattambé “el sant Misteri”, elsepulcre del beat Miró, el retaulei les imatges de la Mare de DéuBlanca. Visitem també elclaustre.

Deixem Sant Joan i, perbonics paratges, fem camí cap aRipoll, a la dreta del Ter i pocabans de la seva confluència ambel Freser. Anem de seguida al’antic monestir benedictí deSanta Maria, fundat també pelcomte Guifré el Pelós vers el 879.L’època de més prestigi l’adquiríRipoll amb l’abat Oliba, que el1008 n’obtingué l’abadiat. Fou ellqui amplià l’església amb untranssepte de set absis i una novafaçana flanquejada per doscampanars; l’església fouconsagrada el 1032. Nosaltres, ésclar, hem pogut passar una bona

aquest venerable lloc i, de fet, peracabar el nostre dia d’excursió ide convivència, resem les vespresal monestir mateix. Avui,primeres vespres de la solemnitatde la Santíssima Trinitat; el pareJordi ens llegeix, després de la“lectura breu”, la lecturacorresponent a les matines de lafesta: llum, esplendor i gràcia enla Trinitat i per la Trinitat.

Ja força tard emprenem elretorn a Barcelona, amb una breuparada a Vic per a deixar-hi elsmateixos que hi havien pujat almatí. Tots els qui hem participaten aquesta jornada ens sentimjoiosos pel dia de què hem gauditi en donem gràcies a Déu. C

estona contemplant i admirantembadalits la magnífica portaladaromànica, que malauradament eltemps i la contaminació vandeteriorant.

A continuació, i acompanyatspel senyor rector, fem una visita alclaustre, bellíssim. Actualment elmonestir és la parròquia de lavila. La vida monàstica no hi haestat restaurada d’ençà deprincipis del segle XIX però ladignitat abacial sí que a vegadesha estat donada com a títolhonorífic a membres destacats del’orde benedictí. Un dels darrers atenir-lo fou el cardenal AnselmAlbareda monjo de Montserrat.

I per acabar la nostra estada a

• Cripta romànica del segle XI

24

c r ò n i c a

VIATGE A L’ARAGÓ, A NAVARRA

I AL PAÍS BASC

PER RAMONA SOLANS

Dia 2 de juliol, dissabteDe nou ens trobem oblats i

simpatitzants amb el nostreconsiliari, el pare Jordi Castanyer,per començar el viatge de vuit diesque ens portarà fins a Jaca, almonestir de la Santa Creu, demonges benedictines, que serà lanostra residència durant aquestsdies i des d’on ens arribarem alPirineu aragonès i navarrès pergaudir de les seves belleses naturals idels monuments romànics i gòticsque hi anirem trobant. La majorpart dels membres del grup enstrobem a Barcelona; a Vilanova i laGeltrú se’ns n’hi afegeixen unadesena llarga més. Iniciem el nostrecamí, ara ja tots junts, amb el rés deLaudes a l’autocar mateix, tal comfarem si Déu vol en d’altres dies.L’autocar, conduït pel nostre xoferJosep, que és un més de la colla,corre primer per terres catalanes; enpassar pels afores de Lleidacontemplem de lluny la Seu vella,amb el seu enlairat campanar, dignade ser visitada en una altra ocasió.

Cap al migdia som ja a Osca, onvisitem la catedral, gòtica,començada l’any 1274 per iniciativade Jaume I el Conqueridor; a l’altarmajor hi ha un magnífic retauled’alabastre, de Damià Forment, queens recorda el de Poblet. La guia enscondueix després, tot passant perdiverses placetes i carrers antics, finsa l’església de San Pedro el Viejo,

presidida per una enorme imatge desant Pere, policromada. Dinem aOsca mateix, i poc desprésreemprenem la nostra ruta.

A mitja tarda arribem a Jaca.Les germanes monges ens rebenamablement al monestir. Desprésd‘aposentar-nos a les habitacions del’hostatgeria, nova en molt bonapart, tenim encara temps departicipar a les Vespres de lacomunitat i, just després, de celebrarnosaltres sols l’Eucaristia. Un bonicmenjador ens acull a tots a l’hora desopar; més d’un de la colla preveuaviat, i no s’equivocarà, que himenjarem bé: senzill, casolà inatural, molt bo. Cloem el dia ambla pregària de Completes.

Dia 3 de juliol, diumengeAvui celebrem les Laudes i

l’Eucaristia juntament amb lesmonges i amb alguns vilatans que hi

assisteixen. Després d’esmorzaranem a visitar la catedral, romànica,iniciada el segle XI, amb les sevestres naus i els absis corresponents.Ens arribem també fins a laCiutadella, autèntica fortalesa quedomina la ciutat, amb el seuamplíssim i profund fossat; peròcom que no és hora de visites l’hemde contemplar des de l’exterior.

A la tarda anem al monestirbenedictí de Leyre, aproximadamenta una hora de Jaca; tot vorejant elpantà de Yesa el veiem ja de llunymagníficament assentat sobre labalconada de la serra d’Errando.Totjust arribats a Leyre, i després defruir del meravellós panorama, unaguia ens porta per la Plaça delsAbsis i ens invita a entrar a laCripta. La impressió en passar perla petita porta és la d’un recinted’estructura angosta a causa de larusticitat dels seus elements, un

• San Pedro de Siresa

25

c r ò n i c a

bosc de columnes estranyament depoca alçada, de diàmetres desiguals,que aguanten grans capitells;consagrada l’any 1057, conté al fonsla imatg del llegendari sant Virila.Anem després cap a l’església, ambla seva magnífica portalada il’austera nau, ambdues romàniques;a l’absis central hi ha la imatge de laMare de Déu de Leyre. Acontinuació ens dirigim al monestir,on el pare abat, que és català, ens hirep una bona estona; es mostra moltcontent de poder parlar amb unmonjo de Montserrat i amb la collad’oblats. Després d’assistir a lesVespres de la comunitat pugemnovament a l’autocar i tornem cap aJaca.

Dia 4 de juliol, dillunsAvui la nostra sortida ocuparà

tot el dia. Ens llevem més aviat icelebrem l’Eucaristia a la capelletaon les monges acaben de resar lesMatines. Just després d’esmorzar,en Josep, el xofer, ja ens tel cotxe apunt. Deixem Jaca amb un diaesplèndid però de mica en mica esva ennuvolant i acabem trobant-nos, ja al País Basc, amb el seucaracterístic “xirimiri”.

La primera visita que fem, i queserà la més llarga del dia, és al MuseuChillida-Leku, prop d’Hernani. Estracta de la realització d’un somnillarg temps anhelat per l’autor, filld’Hernani: crear un gran espai enplena natura on pugui ser exposada

permanentment bona part de laseva obra, feta normalment depeces de grans dimensions a basesobretot de ferros i granits. El climai la impressió que resulten de laintegració del paratge natural,dominat per faigs, roures imagnòlies, i l’austeríssima obra deChillida, feta de grans volums,sempre suggerents, que transmetenno pesantor sinó agilitat, sónveritablement màgics, irrepetibles.Hem fet dos grups, acompanyatcadascun per una guia que moltpedagògicament ens anava fentcomprendre i aprofundir l’esperiten certa manera místic que movial’artista. La visita guiada hacomprès tant la passejada per entreel bosc i els prats, sempre trepitjantla flonja i humida gespa, coml’entrada i l’estada al “Caserío laBalaya”, enorme masia típica de laregió que Eduardo Chillida, quetambé era arquitecte, va adquirir perpoder-hi mostrar, un cop la vabuidar gairebé totalment, moltespeces de dimensions més reduïdes oque no poden romandre a l‘exterior.Aquest edifici, tal com el deixàl’artista, amb l’espai que hi crea abase de formes i de lluminositatsnaturals, ja és en ell mateix unaautèntica escultura. Al final podemencara veure un vídeo que mostral’autor treballant sol al seu taller i,amb l’ajut d’artesans, en gransobradors i foneries.

Feta una quinzena dequilòmetres arribem a Sant Sebastià,on hem de dinar. Malgrat plànols,ajut d’urbans i trucades d’auxili alsqui ens esperem no hi ha manerad’arribar amb autocar al lloc indicat.Les angúnies, però, quedensobradament compensades perquètenim l’ocasió de fer voltes i mésvoltes pels barris més bonics de laciutat, talment enfilats en un busturístic: contemplem edificis molt

notables, passeigs amb magníficsarbratges, recorrem el riu ara peruna banda ara per l’altra, voregemdes de força amunt un bon tros decosta, amb el cantàbric, avui un xicenfadat, als nostres peus…Finalment, després de deixarl’autocar, ens cal encara baixar unsbons trams d’escala per arribar, unahora més tard del previst, alrestaurant “Aquarium”, dit aixíperquè es troba dins mateix de lesinstal·lacions de l’aquari de la ciutat,en ple barri dels pescadors. Tot elneguit ens passa quan palpeml’amabilitat del xef i, més encara,quan ens adonem que el menjadorés un esplèndid mirador: l’amplemar encabritat just sota nostre, aldavant i més enllà el Mont Ygüeldoamb la coneguda escultura “Elpeine del viento” de Chillida, on permanca de temps no ens seràpossible d’arribar-nos-hi. Haventdinat, ja a mitja tarda, fem unabonica passejada ran de port i demar fins a l’Ajuntament; allí, no allloc on l’havíem deixat, ens esperal’autocar.

De retorn a Jaca fruïm d’uncapvespre meravellós; l’autoviaqueda enlairada i, sota nostre, tot ésimmensa verdor, amb mil matisos,només trencada pel vermell de lesteulades de les masies i poblets. Ésun goig contemplar-ho!

Dia 5 de juliol, dimartsAvui serà un dia sobretot de

natura: al matí anirem a la valld’Hecho i a la tarda a la vall delRoncal. Com que no ens cal sortirtan aviat fem les Laudes il’Eucaristia amb les monges, comsempre celebrada conjuntament pelpare Jordi i per mossèn ArcadiLlagostera, prevere de Vilanova i laGeltrú que enguany forma part dela colla.

Sortim en la mateixa direcció de• Museu Chillida Leku

26

c r ò n i c a

quasi cada dia, però aviat, desprésde travessar el riu Aragón,trenquem a la dreta per a enfilar lavall d’Hecho. El dia és lluminós i lavegetació, exhuberant. Al cap depocs quilòmetres comencem aguanyar alçada; l’autocar ha depassar per una carretera cada vegadamés estreta i amb impressionantspenya-segats a la nostra dreta peron, a gran profunditat, el riuAragón saltirona entre les roques;l’espectacle urgeix de no badar perno perdre’s cap detall. No lestindríem totes si no fos per laperícia comprovada del nostre xoferi perquè ens ha assegurat que coneixl’indret i sap que més endavant, toti que res no ho fa preveure, podremgirar. En efecte, arribem a unapetita clariana on, a més de podermaniobrar, tenim la sorpresa que elriu, fins ara engorjat, passa al nostrenivell tot mansoi i banyat pels raigsdel sol que s’obren pas entre elfullam dels arbres. Més d’un, i mésd’una, s’atreveixen a posar-hi elspeus… L’aigua hi és clara,tranquil·la, transparent. Quinameravella!

Novament a l’autocar tiremavall. A mig camí fem una parada a

Siresa, poblet que de l’anticmonestir de Sant Pere conserval’església romànica de gransdimensions; és de visita obligada.Té una única nau, presidida per unaimatge de la Mare de Déu del segleXIII; als braços del creuer hi hadiversos retaules, sobretot barrocs.Al migdia, just a l’hora de dinar,som novament a Jaca.

Havent dinat, i després dedescansar una estona, novamentagafem la mateixa ruta, però ara enscal anar un xic més enllà de la valld’Hecho; vorejat una vegada més elpantà de Yesa, poc abans d’arribar altrencall que diumenge ens dugué aLeyre, girem també cap a la dretaper endinsar-nos a la vall delRoncal, en certa manera paral·lela ala que hem recorregut al matí, notan estreta però igualmentimpressionant.

Arribem al poble de Roncal;parem just davant l’oficinad’Informació i Turisme on jateníem emparaulada la projecciód’un interessant reportatge sobre laflora i la fauna de la regió així comtambé sobre les seves tradicions ifestes populars. En sortir-ne ésevident una pressa col·lectiva, quasi

un abraonament, en direcció a unabotiga... de formatges! L’adquisicióque hi fem és més que notable. Ialtra vegada carretera amunt, per talde poder contemplar des deposicions més altes tant la vall onens trobem com d’altres com ara lade Belagua. La natura, però, encaraens reservava una sorpresa, un regalinesperat: un ramat de bensbloqueja al llarg d’uns cent metrestota l’amplada de la carretera, queaquí ho és prou perquè la vall ésmolt oberta. La traça i la rapidesaamb què els dos gossos, sota lesordres del pastor, van arraconant elramat just perquè l’autocar puguiavançar lentament per un costat ensmeravella; de l’autocar estantdonem les gràcies al pastor i lipreguntem quans caps mena…: unsdos mil! D’aquí una estona, enretornar, tindrem ocasió de reviurela mateixa escena. Fets uns quantsd’aquells revolts típics d’un port demuntanya, tan tancats i costeruts, iper més que ja devem ser a prop dela frontera amb França, decidimgirar cua atès que ens cal refer elllarg camí fins a Jaca. L’espectacleals nostres peus i horitzó enllà ésimponent. Feta una breu parada perles fotografies de rigor tirem avall.En travessar el poble de Roncal femuna petita marrada per a arribar-nos al mausoleu de Julián Gayarre,fill del poble, obra escultòrica moltnotable del valencià Benlliure.

Arribem al monestir de Jaca –jacomencem a poder dir el “nostre”monestir– un quart més tard del’hora prevista per al sopar; les“nostres” germanes monges esmostren del tot comprensives.Havent sopat fem una estona detertúlia i de comentari de tantabellesa com avui ens ha estat donatde veure, i resem completes.

Dia 6 de juliol, dimecresDia sencer a Roncesvalles; dia

27

complet, doncs, lluny de Jaca. Comens va passar abans-d’ahir sortimamb bon sol però a mesura que ensacostem al nord el dia s’enfosqueix,novament ens rep el “xirimiri” iacabarem trobant boira i tot, la qualcosa no solament no ens molestasinó que ens dóna l’oportunitat deviure el clima més propi d’aquestsparatges.

Roncesvalles té el seu fonamenten la poesia. La fabulosa cançó deRotllan esmenta quinze vegadesaquest topònim com l’escenri d’unabatalla entre cristians i musulmans al’època de Carlemany i en la qualmor Rotllan. A partir de l’any 1132comença la brillant història del’Hospital de pelegrins deRoncesvalles; tots els edificis que hiperduren actualment, algunstanmateix mig arruïnats, han tinguti alguns continuen tenint el seusentit al servei del pelegrinatge aSant Jaume de Compostel·la:dormitoris, menjadors, refugis,infermeries, capelles… L’ambientque s’hi respira és de pelegrinatge:joves i grans, a peu o en bicicleta,que hi arriben, que hi descansen oque es disposen a emprendrenovament el camí; de fet cada dia,

de l’autocar estant i sobretot elsmatins, n’hem vist diversos en plenamarxa; avui els trobem en un llocclau.

Acompanyats per una guiaencetem la visita per la sitja deCarlemany, o Sancti Spiritus,actualment cementiri del veïnat. Ésun capella funerària de planta centralestablerta sobre una tosca criptamolt profunda parcialment plena derestes humanes, considerada com ellloc d’enterrament que Carlemanyva fer fer per als soldats morts en labatalla de Roncesvalles. Durantl’edat mitjana va servir de sepulturaper als pelegrins que morien allí

mateix o ben a prop. D’aquí passema l’església Col·legiata de SantaMaria, feta edificar pel rei Sanç elFort; la façana, posterior, fourestaurada el 1940; a l’interior hi hal’enlluernadora imatge de la Verge,escultura de fusta de cedre xapadade plata. A contnuació entrem a lasala capitular, del segle XIV, queallotja l’enorme mausoleu del reiSanç el Fort. Havia estat cavallercroat a la batalla de “las navas deTolosa” el 1212. D’aquesta batalla,representada en una gran vidriera,va portar les cadenes que hi ha aldarrere d’una reixa i que la tradiciólliga a l’escut de Navarra. Dinem a“La Posada”. I abans de marxar deRoncesvalles, però no encara cap aJaca, visitem el Museu-Tresor, quecompta amb exquisides pintures,escultures, llibres i sobretotorfebreria.

Tenim la frontera força a prop; imalgrat el plugim i que el dias’enfosqueix a causa d’una espessaboira, no renunciem a arribar-nosfins a Saint Jean-Pied-du-Port, jadins l’estat francès. La carretera passaper paratges frondosíssims, entreboscos amb espessos brancatges;però el que més ens admira, tottravessant un parell de veïnats, sónels balcons i les finestres i diversosparterres coberts i farcits demagnífiques hortènsies blaves i liles.

c r ò n i c a

• Roncesvalles

28

Saint Jean-Pied-du-Port és eltípic poble fronterer, amb turistesamunt i avall de carrers i botigues;el nucli més antic, emmurallat , téel seu encant; i l’església, moltdigna tant arquitectònicamentcom pastoralment. I novamentcap a Roncesvalles i cap a Jaca, totpassant una vegada més pel“nostre amic” l’embassament deYesa, on el sol ja lluu, i dedicantuna estona al rés de Vespres totdonant gràcies a Déupel dia que jas’acaba.

Dia 7 de juliol, dijousSeguint el costum dels dies que

tornem a Jaca a l’hora de dinarperquè repartim les sortides entre elmatí i la tarda, abans d’esmorzar hemcelebrat les Laudes i l’Eucaristia ambla comunitat. La visita programadaper al matí és al monestir de San Juande la Peña. El darrer tram de pujadai la situació mateixa dels edificis sónimpressionants. Quan hi arribem jaens hi espera el guia, que ens aniràconduint pels diversos recintes:l’església mossàrab del segle X, elgran panteó i l’església romànicaconstruïda damunt la mossàrab,amb la roca de la muntanya que hifa de bòveda, amb els tres absisromànics, el del mig dels qualsconté una reproducció del santGrial… Després passem al claustre,autèntica meravella, amb els seusesculpits capitells dels segles XII iXIII: la creació, escenes delspatriarques, la infància de Jesús i laseva vida pública, i molts d’altresque el guia ens explicant.

A continuació fem uns pocsquilòmetres més amunt fins arribaral monestir nou, ara en obres, en unparatge menys agrest, mésassolellat, construït fa uns pocssegles ran d’un incendi queocorregué en el que acabem devisitar. Tot passejant per un flairós

camí enmig del bosc arribem al’anomenat “mirador del Pirineu”,des d’on gaudim d’una panoràmicaprivilegiada, amplíssima, de laserralada pirinenca. Ens hi estemtanta estona com ens permet elnostre horari. Ens cal ser puntuals aJaca. Tanmateix no podem estar-nos, tot baixant, de fer una parada iuna breu visita a l’antic monestir deSanta Cruz de la Serós, on fins l’any1553 havia residit la comunitat demonges benedictines abans detraslladar-se a Jaca, on és encaraactualment i on nosaltres som tanben acollits aquests dies.Únicament en queda l’església, ambuna portalada molt bonica, i la torrecampanar. Les monges van agrairque ens haguéssim parat en un llochistòricament tan estimat per elles.

A la tarda sortim cap aSangüesa, poble del qual es diu queté un monument a cada carrer.També aquí comptem amb unaguia prèviament contactada.Iniciem a visita a l’església de SantaMaría la Real, monument nacionald’ençà del 1889 i considerada unade les obres romàniques mésimportants de tots els temps.

Les nombrosíssimes escenesrepresentades a la portalada enstraslladen fàcilment, entre d’altresmoments bíblics, al degollamentdels inncocents, a la presentació deJesús al temple, al judici final…L’església té tres naus; l’absis centralconté un retaule plateresc presiditper la imatge de la Mare de Déu deRocamador. Visitem tambél’església de San Salvador, del segleXIV, i la de Santiago, en la qualadmirem l’enorme estàtua de pedrade l’apòstol descoberta tot just faquaranta anys.

Deixem Sangüesa i ens dirigima Javier, amb el seu majestuóscastell, tot i que ja sabem que no elpodrem visitar perquè hi estan fent

obres; el contemplem de foraestant, amb el pensament que siDéu vol demà passat moltprobablement podrem visitar-neun, de castell, encara mésimpressionant. Avui també ha estatun dia ple. Estem contents de tot elque hem vist. Ho recordarem?

Dia 8 de juliol, divendresAquest penúltim dia del nostre

viatge el passarem altra vegadasencer lluny de Jaca. Al llarg de laruta anem trobant, com quasi cadadia, unes esteles de color blau ambla llegenda “Camino de Santiago”com també, és clar, molts pelegrinsque les van seguint. La primeraparada la fem a Santa María deEunate, petit temple de plantaoctogonal construït al segle XIII,aïllat de qualsevol nucli de població;està envoltada per una galeriaporticada, com una mena declaustre, que li dóna una originalbellesa. En la llunyania, ipràcticament emmarcats entre elsarcs de la galeria, es veuen elsmolins d’energia eòlica que coronenla Sierra del Perdón: insòlita imatgedel passat i del futur de Navarra!

A continuació anem a Puentela Reina; hi entrem passant perl’imponent pont romànic de setulls, sobre el riu Arga, que dónanom a aquesta localitat fundadaper Alfonso el Batallador laimportància de la qual li ve del seuemplaçament estratègic en unaantiga cruïlla de camins cap aSantiago. La mateixa guia que jaens ha rebut a Eunate ens condueixper dins el poble fins a l’església deSantiago el Mayor, construïda elsegle XII per bé que del primitiuedifici sols resten les duesesplèndides portalades romàniques;l’interior guarda valuosos retaulesd’estil rococó. Passem després al’església del Crucifijo, d’origen

c r ò n i c a

29

templari; té dues naus, l’unaromànica i l’altra gòtica, unides perdos pilars octagonals; conté laimatge de Nuestra Señora de lasHuertas i un crucifix gòtic del segleXIV. L’església de San PedroApóstol completa el que hem visitatdel patrimoni històric d’aquestainteressant ciutat.

I finalment arribem a Estella-Lizarra, just a l’hora que teníemprevist de dinar. Avui, però, aquestàpat se’ns ha allargat tant que lavisita a la ciutat l’hem de fer un xicde pressa, amb menys temps delque caldria. Veiem l’església de SanPedro la Rua, construïda sobre unpujol, amb la portalada d’inspiraciómusulmana i un bell claustreromànic del qual queden duesgaleries amb uns capitells que ensexhibeixen talles de gran delicadesa.Tot baixant l’escalinata de l’esglésiaens apareix davant per davant elnoble edifici del Palau dels Reis deNavarra, dins del qual hi haactualment el museu dedicat alpintor Gustavo de Maeztu.

El temps ens ha corregut mésràpid del que voldríem; tanmateix,veiem que ni que sigui per pocaestona ens podem arribar fins almonestir de Santa María la Real deIrache, a dos quilòmetres d’Estella.Es tracta d’un antic cenobibenedictí del segle X convertit enuniversitat des del 1555 fins a lainvasió francesa. L’església conservaun absis romànic; el claustre ésplateresc. L’amabilitat del senyorque en té cura ens permet, tot ihaver-hi arribat a punt de tancar, dedonar una bona ullada a tot elrecinte i d’endur-nos-en, doncs, unamolt bona impressió. El camí deretorn ja ens és del tot familiar:l’embassament de Yesa, l’encimbellatpoblet de Berdura, el pont sobre elriu Aragón… i l’entrada pels carrersi placetes de Jaca fins al nostre

monestir de benedictines.

Dia 9 de juliol, dissabteS’acaba l’estada a Jaca. Després

de celebrar l’Eucaristia esmorzem i,deixades les habitacions i baixadesles maletes, ens acomiadem de lesmonges, tan amables i disponiblesamb cadascun de nosaltres al llargde tots els dies. Nosaltres en marxencontents i agraïts, i amb la impressióque també elles estant contentesd’haver-nos acollit a casa seva i mésanimades a fer rendir la magníficahostatgeria de què disposen peròque, fins ara i llevat de poquíssimesexcepcions, únicament havien oferta grups femenins i, encara, nomésels mesos d’estiu en què elles estanmés alliberades del servei a l’escolaque tenen.

La ruta que hem escollit és laque ens acosta a Loarre. Ja d’un bontros lluny n’albirem el castell,talment com si ens traslladéssimuns segles enrere. Deixem el poblet,i per una ruta plena de giragonsesanem enlairant-nos notablementfins arribar prop del castell, que estroba just al capdamunt d’unaenorme mola. Ens trobem amb unaimpressionant fortalesa, que datadel segle XI. Des de l’any 1906 ésmonument nacional, un dels mésextraordinaris del romànicespanyol. La part més antiga és latorre de la Reina, de plantarectangular. La muralla quel’encercla, de grans dimensions,causa també una forta impressió.L’església és d’una sola nau divididaen dues parts que continua en unamena d’absis semicircular; la llumhi entra a través de belles finestresamb fines columnetes, i disposad’una boníssima acústica natural. Apartir d’aquí l’accés als diversossectors del castell, amb escales i mésescales d’amplades molt diverses i avegades força verticals i aèries, es fa

més difícil, de manera que algunsde nosaltres no s’arrisquen acontinuar, però els qui ho hem fethem gaudit encara de raconsinteressants i des del cim de tothem pogut contemplar un extenspanorama de l’Alt Aragó. Un coptots retrobats fem unes quantesfotos al peu de les grans torrassesdel castell que donaran crèdit de lanostra estada en aquest lloc.

Som ja altra vegada a l’autocar,que va avançant en direcció aBarbastre, on dinem, i a la tardaseguim cap a Barcelona. Poc abansd’arribar a Vilanova i la Geltrú, onja començaran els comiats, mossènArcadi ens adreça la paraula a totsper agrair-nos, en nom també de laseva germana, els bons dies que hanpassat amb nosaltres; i ens dóna acadascun una estampa de santArcadi feta pel pare Oriol M. Divíde Montserrat.

Al cap de poca estona som ja alcarrer Aragó de Barcelona; allímateix on ens havíem trobat fa vuitdies ara ens acomiadem amb bonesabraçades i amb un a reveure si aDéu plau. C

• Dibuix a l’aquarel•la: Oriol M. Diví, monjode Montserrat

30

DOMINICA LAETARE

El matí, després de la Missa Conventual, tingué lloc al Cambril l'entrada d'aquests cinc nous novicis:

Ma. Antònia Aguilar Vernet de Tarragona

Josep Ma. Codinachs Miralpeix de Tarragona

Josep Ma. Llauradó Salvat de Maspujols

Núria Riera Gili de Moià

Ma. Josefa Rivas Rodríguez de Barcelona

A la tarda tingué lloc l'Assemblea General d'Oblats, en la qual el P. Abat Josep Ma. Soler enspresentà el P. Jordi Castanyer com a nou Consiliari.

En aquesta mateixa Assemblea, i d'acord amb els nostres Estatuts, tingueren lloc les eleccions de caraa la nova Junta.

Actualment, i tenint en compte allò que prescriuen aquests Estatuts, la nova Junta directiva delsOblats Benedictins de Montserrat queda constituïda de la següent manera i amb aquests càrrecs:

Consiliari: P. Jordi Castanyer Bachs

Presidenta: M. Dolors Tresserras Puig

Secretària: Faustina Font Graells

Tresorer: Ramon Borrell Ventosa

Vocals: Lluís Campos Solé

Sebastià Grau Fonts

Jordi Gubern Prat

Àurea Saldes Mas

Des d'aquí volem agrair el treball i l'esforç que, en bé de la nostra Fraternitat d'Oblats tant en elsaspectes de formació com de gestió i d'organització, han realitzat al llarg de tants anys el nostre consiliariP. Lluís Planas i el nostre President Josep Icart.

N O T I F I C A C I O N S

Informació General: Ma. Dolors TRESSERRAS - Tel. mòbil 656 40 80 57

Faustina FONT - Tel. mòbil 653 34 53 62

Informació Tresoreria: Ramon BORRELL - Tel. mòbil 617 40 80 84

Informació ACULL: Jordi GUBERN - Tel. mòbil 686 21 04 95

31

CALENDARI D’ACTIVITATS 2005

OBLATSRosa Ma. JANSANA vda. CARDONAFrederic TORRES PADRÍSEulàlia FIGUERAS SOLERCarme NET GRASPilar LIDÓN FALCÓ vda. AUGÉMontserrat MARTÍ BASCristina LLANAS SALVÀMercè BRILLAS CARBONELSofia FORNS

SETEMBRE5 Inscripcions Regla B.- Recés

17/18 REGLA B.- RECÉS.26 Inscripcions Exercicis Espirituals

OCTUBRE8/12 EXERCICIS ESPIRITUALS.

A càrrec del P. Jordi CastanyerCal portar la Bíblia.

31 Inscripcions Trobada

NOVEMBRE 12/13 TROBADA per compartir la vida i la fe

21 Inscripcions Dominica Gaudete24 Conferència -Eucaristia a

LESTONNAC -20h.

DESEMBRE11 DOMINICA GAUDETE

FAMILIARS

Josepa CREUS GARRIGA, germana de Joan i

Ma. Teresa CREUS GARRIGA

Teresa TERRADÓ, esposa de Josep FERRERES TENA

Montserrat CASAS, amiga personal d' alguns oblats i que hacompartit amb nosaltres trobades i sortides de convivènvia.

ELS NOSTRES DIFUNTS

INSCRIPCIONS: Faustina FONT - Tel. mòbil 653 34 35 62

QUE NO ANTEPOSIN RES ABSOLUTAMENT AL CRIST,EL QUAL ENS DUGUI TOTS JUNTS A LA VIDA ETERNA.

(RB C. LXXII)

C