TEMA 9: Psicopatologia i psicologia clínica

1. Trastorns psicològics

Resulta molt difícil acordar criteris per a jutjar la conducta normal i l’anormal, per a definir salut o trastorn mental. Com jutjar el que és normal o no?, quins criteris utilitzem?, i, a més, qui emet el juí?

Algunes vegades, el diagnòstic psicològic suposa juís de valor respecte al que és un comportament normal o anormal. Estos juís reflectixen els valors culturals, les tendències socials que es donen en eixe context i en eixe moment.

Així, és molt difícil traçar una línia que separe amb claredat la normalitat de la anormalitat ja que, en la vida, tots mostrem alguna vegada una conducta desadaptada i travessem períodes de patiment personal i, al seu torn, les persones amb un trastorn mental també passen períodes de temps en què hi ha una relativa absència de símptomes. En conclusió, tots ens situem en un punt d’un continu els pols del qual oposats són normalitat i anormalitat, tan sols és qüestió de grau, no hi ha una frontera clara entre el que és normal i patològic.

La Psicopatologia és la branca de la psicologia que estudia els aspectes desviats o anormals del funcionament mental i la conducta humanes. Els descriu, classifica, especifica les seues causes, els seus factors de risc i oferix les pautes necessàries per a la seua prevenció o intervenció.

La salut mental es definix com un estat de benestar emocional en què la persona és capaç de funcionar de forma adequada en la societat a què pertany i les característiques de la qual i rendiment personals són satisfactoris per a ella.

Els trastorns psicològics són les alteracions de l’estat mental que, en la majoria dels casos, s’acompanyen de malestar o afecten el desenvolupament normal de l’individu en la societat.

Així, hi ha dos signes o indicadors que ens poden avisar de la presència d’un trastorn psicològic:

- La presència d’emocions doloroses (sentiments d’ansietat, depressió o irritació crònica).

- L’aparició de conflictes continuats en les relacions socials o familiars.

La salut mental està condicionada per múltiples factors, entre ells els de caràcter biològic (per exemple, factors genètics o en funció del sexe), individual (experiències personals), familiar i social (el fet de comptar amb suport social) o econòmic i mediambiental (la categoria social i les condicions de vida).

El pes de cada un d’estos factors serà major o menor en funció del trastorn psíquic deque es tracte. Estos trastorns són tractats per la psiquiatria i la psicologia clínica.

La Psicologia Clínica estudia el diagnòstic i la teràpia dels problemes emocionals i de conducta, de les malalties mentals, originats per causes diverses (drogodependències, estrés, separació de parella, etcètera). L’objectiu de la psicoteràpia és ajudar la persona a enfrontar-se a eixos problemes.

1.1 Criteris per a delimitar els trastorns psicològics

Encara que resulta difícil assenyalar un límit precís entre el normal i el patològic, la psicopatologia ha d’establir alguns criteris que servisquen de referència. En termes generals, els que habitualment se seguixen són:

* Criteri biològic. Conforme augmenten els coneixements en les ciències neurològiques, augmenta la consideració dels processos biològics en les conductes i emocions humanes. En el comportament anormal, cal tindre en compte la possibilitat de funcionament imperfecte del sistema nerviós o endocrí.

* Criteri social. Es considera que la conducta normal és la que està d’acord amb l’orde social existent en una cultura i en un moment determinats. El que en una cultura es considera normal, en el mateix moment històric, en una altra pot considerar-se anormal.

* Criteri subjectiu. L’individu valora el seu propi sentit del benestar, acudix a consulta perquè es troba malament.

* Criteri professional. El professional de la salut mental explora:

· Característiques de la personalitat.

· Incomoditat personal: experiència de dificultats internes en la persona. Patiment.

· Funcionament en la vida: èxit de la persona per a satisfer les expectatives socials per al seu exercici en el treball o en l’escola i en les relacions socials.

Tots estos criteris són relatius i, habitualment, cap és prou per si mateix. Cal assenyalar que el diagnòstic psicològic suposa juís de valor, quelcom que no ocorre en la malaltia física. Els juís referents a la malaltia mental estan determinats pels valors culturals, les tendències socials i el grau de desenrotllament del coneixement científic en eixe moment.

1.2 Classificació dels trastorns psicològics

La classificació dels trastorns és bàsica per a utilitzar un llenguatge comú que servisca els professionals de la salut mental per a facilitar la investigació psicològica i millorar la comunicación entre investigadors i psicòlegs clínics.

Una de les primeres classificacions diferenciava entre trastorns neuròtics i trastorns psicòtics.

- Els trastorns neuròtics afecten la percepció del subjecte sobre si mateix i el nivell d’acceptació del Jo, el símptoma bàsic és l’ansietat. No obstant això, no suposen una desconnexió amb la realitat ni un allunyament important de la vida social, podent desembolicar-se personal i laboralment.

- Els trastorns psicòtics, es caracteritzen per la pèrdua del contacte amb la realitat, el psicòtic no és conscient de la seua malaltia. Poden incloure al·lucinacions, deliris i una greu alteració afectiva i relacional. Entre ells es troben les depressions, els trastorns bipolars, l’esquizofrènia, etcètera.

Les classificacions eren prou vagues i informals i no va haver-hi un ampli acord respecte d’això fins que, en 1952, l’American Psychiatric Association va publicar el primer manual que descrivia i classificava els distints tipus de trastorns psicològics: el Manual Diagnòstic i Estadístic de les Malalties Mentals, conegut com DSM per les seues sigles en anglés. Este manual s’ha anat actualitzant en funció dels nous descobriments o necessitats. Una altra classificació és la CIE (Classificació Internacional de Malalties), que arreplega les patologies d’acord amb l’Organització Mundial de la Salut.

2. Alguns trastorns psicològics

Òbviament no es tracta d’oferir ací una descripció de tots i cada un dels trastorns psicològics, emocionals o de la personalitat que es troben categoritzats i descrits. Veurem de forma breu alguns d’ells per la seua major prevalença o importància:

* Trastorns d’ansietat

· Fòbies

· Trastorn obsessiu compulsiu

· Trastorn d’ansietat generalitzada

* Trastorns de l’estat d’ànim

· Trastorn depressiu

· Trastorn bipolar

* Trastorns psicòtics

· Esquizofrènia

· Psicosis tòxiques

* Trastorns de l’alimentació

· Anorèxia i bulímia

2.1 Trastorns d’ansietat

Un subjecte experimenta ansietat quan la presència d’un perill li provoca un sentiment desagradable, aversiu, amb activació del sistema nerviós autònom, sensibilitat molesta en el sistema digestiu, respiratori o cardiovascular, sentiment de falta de control i posada en pràctica d’algun dels programes d’afrontament: fugida, lluita, immobilitat, submissió.

L’ansietat és una reacció instintiva normal d’autoprotecció que es desencadena davant d’una situació de perill; estimula el nostre organisme impulsant la nostra capacitat d’esforç per a lluitar o fugir. Es tracta d’una resposta emocional que afecta nostre organisme en tres aspectes:

- Fisiològic. Augmenta la pressió sanguínia, apareixen palpitacions i increment del ritme cardíac, es produïxen canvis respiratoris i tensió muscular.

- Cognitiu. L’organisme se sent desbordat per tots els estímuls que se li presenten, açò li genera por i tensió emocional, deguts a les idees o pensaments automàtics irracionals que sorgixen.

- Motor. Les reaccions motores sorgixen com a conseqüència dels altres dos aspectes: activació fisiològica i valoració cognitiva de la situació i consistixen en respostes de fuga o evitació, tremolor, incapacitat motora, emissió de llenguatge, etcètera.

Podem parlar de dos tipus d’ansietat:

- La por és l’ansietat provocada per l’anticipació d’un perill. La causa que genera l’ansietat és coneguda.

- L’angoixa és una ansietat sense desencadenant clar, acompanyada de preocupacions recurrents, amb una anticipació vaga d’amenaces globals i amb gran dificultat per a posar en pràctica programes d’evitació. La causa que genera l’ansietat és desconeguda.

A. Fòbies.

El trastorn fòbic es caracteritza per por persistent i irracional a un objecte o situació que no entranya un perill real. Les fòbies sovint s’aprenen després d’un sol succés desencadenant i són summament difícils d’eliminar.

Els afectats se n’adonen de que la seua por és infundada, però ni tan sols així aconseguixen tranquil·litzar-se quan estan davant de l’objecte o situació fòbics i tracten d’escapar o evitar-los. Així, la fòbia es caracteritza per:

- L’objecte temut no entranya cap perill real.

- El temor és desproporcionat al perill.

- El temor és incongruent amb la resta de la personalitat del subjecte.

- Pertorba la vida quotidiana del subjecte.

Les fòbies poden ser específiques, provocades per estímuls externs, per exemple.

- Aracnofòbia. Temor de les aranyes.

- Hematofòbia. Temor de la sang.

- Nictofòbia. Temor de la nit o a la foscor. Etcètera.

També ho poden ser per causes internes, no fàcilment explicables. Entre estes cal tindre en compte:

- Claustrofòbia. Temor dels espais tancats xicotets.

- Agorafòbia. Temor dels llocs públics.

- Fòbies socials. Por davant de situacions socials on la persona s’exposa a ser observada, avaluada o humiliada per altres tement realitzar alguna conducta inadequada, o fer quelcom impropi.

B. Trastorn obsessiu-compulsiu.

El trastorn obsessiu-compulsiu es caracteritza per la intrusió persistent i incontrolable de pensaments no desitjats (obsessions) que impulsen a cumplir rituals (compulsions) sense sentit.

- Les obsessions són pensaments o idees involuntàries que es repetixen malgrat els intents de la persona per detindre’ls.

- Les compulsions són conductes repetitives i ritualistes que la persona se sent obligada a realitzar.

La gent que experimenta obsessions i compulsions sovint no pareix ansiosa, encara que es donen compte del poc sentit que té la seua conducta. L’ansietat severa apareix si ells o altres persones tracten de detindre la seua conducta irracional. En altres paraules, mentres realitzen la conducta obsessiva-compulsiva mantenen controlada l’ansietat.

Un exemple d’obsessió és la por d’infectar-se o contaminar-se a l’estretir la mà d’algú, este pensament pot portar a la compulsió de llavar-se les mans contínuament.

C. Trastorn d’ansietat generalitzada.

Es caracteritza per un nivell alt i crònic d’ansietat que no està lligada a cap amenaça en especial. Els seus símptomes inclouen incapacitat per a relaxar-se, sentir-se contínuament inquiet o excitat, tensió muscular, freqüència cardíaca accelerada, dificultats per a dormir, estar en alerta constant davant d’amenaces potencials, etcètera.

2.2 Trastorns de l’estat d’ànim

Els trastorns de l’estat d’ànim es caracteritzen per pertorbacions emocionals de diversos tipus capaces d’alterar els processos físics, perceptuals, socials i del pensament. Estos trastorns apareixen i desapareixen intercalant-se amb períodes de normalitat.

Hi ha dos tipus:

- Unipolars. L’ànim es torna exagerada i crònicament trist. Les manifestacions emocionals i conductuals de les víctimes d’un trastorn unipolar es mostren sempre en un sol extrem del continu de l’estat d’ànim, perquè els afecta únicament la depressió.

- Bipolars. Els que presenten un trastorn bipolar són vulnerables a ambdós extrems emocionals del continu, passant per períodes tant de depressió com de mania (excitació, eufòria i alegria).

A. Trastorn depressiu.

Es caracteritza per sentiments persistents de tristesa i desesperació, sentiments de culpa excessiva o de minusvalidesa, a més de la pèrdua d’interés per les activitats que anteriorment li causaven plaer.

El depressiu sol entrar en una mena de circularitat: les seues idees negatives generen emocions negatives, i estes, al seu torn, pensaments negatius, que, naturalment, redunden en emocions encara més negatives. En casos molt seriosos, la gent deprimida es veu turmentada per pensaments suïcides. Una de cada set persones greument deprimides comet suïcidi o realitza algun intent fallit.

Els símptomes més comuns en la depressió són:

* En el nivell cognitiu: sensació de no tindre valor, capacitats, talent, intel·ligència o oportunitats per a enfrontar-se als problemes de la vida normal; autoavaluació, pronòstics negatius respecte al futur, desemparament i indefensió.

* En el nivell afectiu: sensació de ser roín, d’estar causant dany o perjuí als altres, de ser un destorb, sensació de buit afectiu, de falta de suport social, d’estar sent marginat, d’haver perdut la il·lusió per la majoria de les coses, sensació de llunyania i absència respecte a quasi tots els assumptes.

* En el nivell conductual i motòric: lentitud al parlar i al reaccionar, falta d’atenció i concentració, disminució del rendiment en les tasques, cansament, pèrdua de gana, insomni, abandó d’activitats lúdiques i laborals que abans atreien, plor freqüent, aïllament i postració física, descuit de la higiene, falta de desig sexual, etcètera.

B. Trastorn bipolar.

Es caracteritza per un o més períodes maníacs i per períodes de depressió. És molt menys freqüent que la depressió.

En la fase maníaca la persona es torna eufòrica, extremadament activa, summament loquaç i es distrau amb facilitat. La seua autoestima s’unfla en excés: adquirix un sentiment de poder, força, control i triomf sobre totes les coses i situacions el que fa que, de vegades, es mostra agressiva i hostil cap als altres. Com a exemples de conductes de persones en fase maníaca: balafiament en les compres, necessitat de renovar coses innecessàries, conducta extravagant, desinhibició sexual ,etcètera.

2.3 Trastorns psicòtics

Els trastorns psicòtics són trastorns mentals greus que inclouen elevada desviació de la normalitat, violència i desorganització de la personalitat. Les persones amb psicosi perden el contacte amb la realitat.

Dos dels símptomes principals són deliris i al·lucinacions.

- Els deliris són creences falses sobre la realitat sense cap fonament que distorsionen les seues relacions amb l’entorn i amb altres persones, com ara la idea que algú està en contra seu o que rep missatges secrets que li indiquen el que ha de fer.

- Les al·lucinacions són percepcions sensorials falses, com escoltar, veure o sentir quelcom que no existix.

A. L’esquizofrènia.

Els trastorns esquizofrènics es caracteritzen per deliris, al·lucinacions, parla desorganitzada i deteriorament del comportament adaptatiu. Les persones amb esquizofrènia per regularment no poden portar una vida normal a menys que reben el tractament adequat.

Hi ha diverses síndromes esquizofrènics ben diferenciats però tots compartixen les següents característiques generals:

* Deliris i pensament irracional. Normalment els esquizofrènics estan convençuts de que els seus sentiments i els seus pensaments són coneguts pels altres.

Una altra característica consistix en el fet que el flux d’idees es deteriora, el pensament deixa de ser lògic i lineal per a tornar-se caòtic. Açò es manifesta en què, sovint, són incapaços de comunicar-se amb els altres ja que quan parlen les seues paraules són incoherents.

* Deteriorament del comportament adaptatiu. L’esquizofrènia suposa un deteriorament perceptual en la qualitat del funcionament normal en el treball, en les relacions socials i en l’atenció personal.

* Al·lucinacions. Les més freqüents són les al·lucinacions auditives. Els esquizofrènics sovint diuen que senten veus de persones inexistents o absents que els parlen.

* Alteració de les emocions. El to normal de les emocions s’altera de diverses maneres en l’esquizofrènia, per exemple, poca resposta afectiva, respostes inapropiades que no es corresponen amb el que estan dient, gran volatilitat emocional, etcètera.

El desajust més freqüent en l’esquizofrènia és la forma paranoide, que està dominada per deliris de persecució junt amb deliris de grandesa.

B. Psicosis tòxiques: Toxicomania.

La principal característica d’este trastorn és la presència d’al·lucinacions o idees delirants que es consideren efectes directes d’alguna substància, ja siga una droga, un medicament o bé un tòxic. S’ha suggerit que 9 de cada 10 al·lucinacions no auditives són producte d’un trastorn psicòtic induït per substàncies o d’un trastorn psicòtic a causa de malaltia mèdica.

Este trastorn només es produïx en associació amb estats d’intoxicació o abstinència, però poden persistir durant setmanes, mentres que en els trastorns psicòtics primaris poden precedir a l’inici del consum de la substància o bé poden produir-se després de llargs períodes d’abstinència. Una vegada iniciats els símptomes poden continuar mentres dure el consum de la substància.

Entre les substàncies que poden desencadenar trastorns psicòtics trobem: alcohol, al·lucinògens, amfetamines, cannabis, cocaïna, opiacis, sedants, hipnòtics i ansiolítics. Els símptomes psicòtics també poden presentar-se per l’abstinència d’estes substàncies.

2.4 Trastorns de l’alimentació: Anorèxia i Bulímia

Els trastorns de l’alimentació són alteracions severes que es caracteritzen per una preocupació excesiva pel pes i per esforços malaltissos per controlar-lo.

En la generalitat dels casos es combinen dos síndromes: anorèxia nerviosa i bulímia nerviosa.

L’anorèxia és un trastorn que es caracteritza per la presència d’una pèrdua deliberada de pes, induïda o mantinguda pel mateix malalt. El trastorn apareix amb major freqüència en xiques adolescents i dones jóvens, encara que en rares ocasions poden veure’s afectats barons adolescents i jóvens, així com xiquets prepúbers o dones madures.

Hi ha una sèrie de factors biològics, socioculturals (com la idea de bellesa vigent en la societat occidental, amb gran pressió social per estar prim) i psicològics (com la por de créixer, el rebuig de la maduresa sexual, problemes afectius i d’autoestima), que interactúen entre si contribuint a la seua presentació. El trastorn s’acompanya de desnutrició d’intensitat variable, que té com a conseqüència alteracions endocrines i metabòliques, així com una sèrie de trastorns funcionals.

És difícil de descobrir per la família, perquè la persona anoréxica fingix menjar; en molts casos, menja i vomita. És una malaltia greu, tant en xics com en xiques, però en estes té efectes més evidents perquè afecta la menstruació i a la fixació dels músculs del pit, provoca problemes gastrointestinals, baixa pressió, osteoporosi i alteracions metabòliques que poden provocar desocupació cardíaca o col·lapse circulatori.

La bulímia és una síndrome caracteritzat per episodis repetits d’ingesta excessiva d’aliments i per una preocupació exagerada pel control del pes corporal, el que porta al malalt a adoptar mesures extremes per a mitigar l’augment de pes produït per la ingesta de menjar com a vòmit, dejuni, abús de laxants, de diürètics i exercici excessiu.

3. Tractaments psicològics: psicoteràpies

La psicoteràpia no és un camp unificat pel fet que existixen diferents escoles o enfocaments que contemplen la naturalesa dels problemes psicològics i les estratègies terapèutiques a seguir segons punts de vista discrepants.

Segons la Federació Espanyola d’Associacions de Psicoterapeutes, psicoteràpia és tot tractament de naturalesa psicològica que, a partir de manifestacions psíquiques o físiques de patiment humà, promou l’èxit de canvis o modificacions en el comportament, l’adaptació a l’entorn, la salut física i psíquica, la integritat de la identitat psicològica i el benestar bio-psico-social de les persones i grups com ara la parella o la família.

La psicoteràpia es desenrotlla per mitjà d’una relació de treballentre un terapeuta i un client/pacient a fi de restablir l’equilibri psíquic en este últim. El terapeuta, per mitjà de diferents tècniques i mètodes ajuda a resoldre problemes psicològics: eixamplar els marges de conducta del client/pacient, a millorar les seues relacions interpersonals i a tindre una visió personal més realista.

El procés consta de tres passos:

A. Discernir que el trastorn és psicològic i no mèdic, per a la qual cosa ha de ser descartada qualsevol causa de tipus físic.

B. Establir un diagnòstic apropiat.

C. Solucionar el problema.

Els dos primers passos són propis del psicodiagnòstic i el tercer formaria part de la terapia en si.

Com s’ha dit, els tractaments psicològics han anat apareixent vinculats a escoles. Veurem els següents.

3.1 Psicoanàlisi

L’escola dinàmica subratlla la importància dels pensaments, els sentiments i la història passada del pacient, així com la necessitat de descobrir el seu propi interior per a canviar la seua personalitat. Va sorgir de la teoria psicoanalítica de Sigmund Freud. Encara que hui són pocs els partidaris de l’anàlisi clàssica, la major part de la terapia psicoanalítica es fonamenta en la filosofia freudiana.

Per als psicoanalistes, els símptomes patològics són un substitut de satisfaccions prohibides de naturalesa libidinal. Els motius que generen estos símptomes queden fora de la consciència del pacient i els símptomes perduren sense que els afecte el pas del temps. Els impulsos anímics originals, les satisfaccions prohibides, han sigut reprimides i romanen en l’inconscient.

Els psicoanalistes ajuden a les persones a reestructurar el seu personalitat canviant la forma en què contemplen la vida i reaccionen davant d’ella, tractant de que prenguen consciència d’eixes forces psicològiques soterrades en l’inconscient utilitzant les següents tècniques:

* L’associació lliure. El pacient comunica de forma espontània tot el que se li ocorre sense deixar-se portar per objeccions o inconvenients. Suposant que estes idees estan determinades pel material inconscient, l’analista les interpreta a fi de facilitar l’aparició de records i desitjos reprimits i la seua acceptació conscient.

* L’anàlisi i interpretació dels somnis. Per a Freud els somnis són la ruta ideal cap a l’inconscient, el mitjà més directe d’accedir als conflictes, desitjos i impulsos interns. Pel fet que la repressió implica un gran desgast de forces, quan dormim, el jo reduïx la seua vigilància i deixa que afloren en el conscient els nostres desitjos ocults. D’este mode, els somnis representen, bàsicament, el compliment dels nostres desitjos, són la realització disfressada dels desitjos reprimits. Analitzar els somnis significa interpretar el significat simbòlic dels mateixos.

* La transferència ocorre quan el pacient, sense ser conscient d’això, comença a relacionar-se amb el terapeuta com si fóra una persona molt important en la seua vida: el pacient pot sentir-se ferit per les reaccions de l’analista com si fóra la mare que no es va ocupar d’ell, o l’amant que el va abandonar. Així, el pacient transferix al terapeuta l’hostilitat, l’afecte o culpa que va sentir cap als seus pares o altres persones significatives. Quan este reconeix les seues emocions i reactiva conflictes originats en una relació anterior (normalment paternofilial), té l’oportunitat de penetrar a poc a poc en eixos sentiments, d’anar acostant-los a la consciència. Al llarg de la teràpia, el psicoanalista va interpretant o suggerint significats alternatius per als sentiments, records i comportaments dels pacients amb l’objectiu que el pacient prenga consciència del que abans estava fora d’ella.

En la psicoanàlisi clàssica, el pacient es tomba en un divà mentre l’analista roman assentat darrere per a evitar distraccions que puguen interferir en el fluir dels pensaments i facilitar la concentració de l’analista en el que el pacient diga.

La psicoanàlisi clàssica és una teràpia molt llarga i molt cara, a més, no aporta solucions als problemes immediats. Des de mitjans del segle XX se n’han anat modificant les tècniques a fi de desenrotllar teràpies més breus.

3.2 Teràpies conductuals

Estes teràpies es basen en la creença que tota la conducta, normal i anormal, és apresa. Al contrari que en psicoanàlisi, el terapeuta no necessita saber la forma o raó per la qual un pacient va aprendre a comportar-se de forma desviada, el seu treball és, simplement, ensenyar a la persona formes noves i més satisfactòries de conducta.

Les tècniques d’esta terapia són aplicacions dels conceptes de l’escola conductista:

- Condicionament clàssic

- Condicionament operant

- Emmolatment.

A. Tècniques basades en el condicionament clàssic.

Com vam veure en el tema 4, el condicionament clàssic implica l’associació d’un estímul condicionat amb un estímul incondicionat. Si les condicions són correctes, l’estímul condicionat arribarà a produir una resposta condicionada per si mateix. Entre estes tècniques podem destacar:

* Desensibilització sistemàtica: és un mètode per a reduir gradualment la por i l’ansietat, habitualment, en pacients fòbics. Es tracta d’anar associant gradualment una nova resposta (relaxació) amb estímuls que provocaven ansietat.

El primer pas consistix en el fet que el terapeuta i el pacient elaboren una jerarquia de temors, una llista de situacions ordenades de menor a major grau d’ansietat segons el pacient.A continuació el terapeuta ensenya al pacient com relaxar-se fins que este é scapaç de produir amb rapidesa esta resposta de relaxació. Una vegada que el pacientdomina la tècnica de relaxació, es comença a treballar en la part inferior de la jerarquia de temors: es demana al pacient que imagine la situació menys amenaçadora i que assenyale quan sent la menor tensió. Davant del senyal, el pacient ha d’oblidar l’escena i concentrar-se en la relaxació. Una vegada relaxat el terapeuta li demana que imagine novament l’escena. El procés contínua fins que el pacient se sent completament relaxat a l’imaginar eixa escena.

D’esta manera es va ascendint en la jerarquia de temors fins que el pacient és capaç d’imaginar la situació més temible sense experimentar la menor ansietat. Este mètode ajuda a moltes persones a superar temors i fòbies.

* L’extinció consistix en l’exposició del pacient a la situació que li produïx temor repetidament: si una persona imagina repetidament una situació temible sense trobar cap perill, el temor o ansietat associats amb eixa situació disminuïxen gradualment.

* La implosió o inundació és un mètode relacionat amb la desensibilització sistemàtica. Es tracta de posar al pacient fòbic directament en contacte amb l’estímul temut. Per exemple, algú amb un gran temor de les serps pot ser obligat immediatament a entrar en contacte amb dotzenes de serps.

L’objectiu és produir tanta ansietat com siga possible i continuar presentant l’estímul fòbic fins que sobrevinga una marcada disminució de l’ansietat, açò fa que la fòbia perda el seu suport motivacional (extinció).

* Condicionament aversiu: Per mitjà d’este mètode el terapeuta ensenya al pacient a associar el comportament que es desitja desaprendre amb dolor i ansietat. Estes tècniques s’han utilitzat en el tractament de l’alcoholisme, l’obesitat, el tabaquisme i alguns trastorns psicosexuales.

Per exemple alguns terapeutes tracten l’alcoholisme associant el sabor i l’olor de l’alcohol amb nàusees i vòmits induïts per una droga. Al cap de poc de temps, el pacient se sent malalt només de veure una botella de licor.

B. Tècniques basades en el condicionament operant.

Segons el condicionament operant, la persona aprén a comportar-se de diferents maneres quan les noves conductes són reforçades mentres que les anteriors són ignorades o castigades.

* El contracte conductual consistix en el fet que el terapeuta i el pacient es posen d’acord respecte a les metes conductuals i sobre el reforçament que el pacient rebrà a l’aconseguir-ho.

El contracte conductual s’ha empleat amb èxit en el sistema escolar per a ajudar xiquets amb dificultats emocionals i conductuals.

* L’economia de fitxes és una altra tècnica empleada en escoles i hospitals. Els pacients obtenen fitxes o punts per posar en pràctica conductes que es consideren apropiades i adaptatives. Estes fitxes o punts són canviables per articles i privilegis desitjats.

* Emmotlament: Es tracta d’aprendre una conducta a l’observar que algú més la va realitzar i obté reforços. Per exemple, per a superar la fòbia a les serps, es fa veure al pacient pel·lícules en què els models les observen i, a poc a poc, es van acostant a elles.

3.3 Psicoteràpies cognitives

El terme cognició inclou idees, imatges, creences, atribucions i expectatives entorn de si mateixos i al món.

Per als terapeutes cognitius, algunes d’estes idees, creences, etcètera, són errònies. La teràpia cognitiva és un tractament relativament curt, perquè dura de 4 a 20 sessions. Els punts de partida d’esta teràpia són:

- L’activitat cognitiva afecta la conducta.

- L’activitat cognitiva pot ser controlada i modificada.

- El canvi conductual pot obtindre’s per mitjà del canvi cognitiu.

Els mètodes terapèutics solen ser actius, el terapeuta adopta un paper directiu, seguixen pautes molt estructurades. Hi ha diferents models de teràpia cognitiva, entre ells:

- La teràpia racional-emotiva (A. Ellis) es basa en la creença que pensament i emoció estan íntimament entrellaçats.

- La teràpia cognitiva de Beck. Beck va desenrotllar esta teràpia per al tractament de la depressió. Per a ell, la depressió és el resultat de patrons negatius. Igual que l’anterior tracta activament d’ajudar al pacient a modificar els seus errors cognitius i les seues hipótesis.

3.4 Psicoteràpies humanistes: la teràpia centrada en el client

Devem esta tècnica terapèutica a Carl Rogers, el qual no veía pacients, sinó clients. El client és una persona a la cerca de la seua pròpia identitat i el terapeuta no es veu a si mateix com un expert del que el client pot dependre sinó com algú que accepta, entén i que serà com un company durant eixa busca. Es tracta d’una teràpia no directiva, açò és, deixa que el client veja en el terapeuta al seu guia, i li dóna plena llibertat d’expressió, a fi de que siga ell mateix qui decidisca el seu camí.

Es basa en la convicció que tots tenim en el nostre interior amplis recursos per a comprendre’ns, per a canviar els nostres conceptes sobre nosaltres mateixos, les nostres actituds fonamentals i la nostra conducta, i que el paper del terapeuta és, en paraules de Rogers, proporcionar el clima perquè els individus se submergisquen en els seus propis recursos per a "actualitzar-se", és a dir, per a aconseguir la complexitat i el desenrotllament complet.

Els terapeutes ajuden als clients a organitzar els seus sentiments per mitjà de la reflexió. Per mitjà d’esta tècnica el terapeuta utilitza paraules diferents per a tornar a exposar el que el client acaba de dir perquè les escolte com si fóra un espill que li torna les seues pròpies reflexions. Rogers explicava que és important fer veure el pacient el que diu, enfront del que vol dir.

Els tres elements bàsics perquè la relació terapèutica creu un clima de creixement i promoció són:

* Congruència o autenticitat. És l’honestedat amb el pacient i el fet de ser genuí. El terapeuta es mostra tal com és, no tracta d’emmascarar les seues emocions, permet que el client veja el que sent i pensa.

* Comprensió empàtica. Suposa una escolta activa i sensible que permet al terapeuta comprendre els sentiments del client (inclús aquells de què este no és conscient) classificar-los i comunicar-li eixe coneixement.

* Acceptació o consideració positiva incondicional. El terapeuta mostra verdadera acceptació del client sense importar el que diga o faça. Per a Rogers, este és un pas crucial per a fer que els clients s’accepten a si mateixos.

3.5 Psicoteràpia Gestalt

El terme Gestalt fa referència a l’estructuració de les parts en un tot dotat d’un significat que les parts individuals no tenien. La teràpia Gestalt, considera que l’arrel dels trastorns

psicològics està en la incapacitat de les persones d’integrar reeixida i encertadament les parts de la seua personalitat en un tot saludable. Segons Perls, el paper del psicoterapeuta consistix en "omplir els buits de la personalitat perquè la persona siga total i completa de nou".

Es tracta d’una teràpia humanista i coincidix amb la terapia centrada en el client en què les persones infelices desperdicien molta energia rebutjant aspectes d’elles mateixes, no reconeixen les necessitats reals i adopten característiques alienes a les seues. L’objectiu final és el mateix: restaurar les capacitats innates per al creixement personal, desenrotllar el potencial humà.

El terapeuta és actiu i directiu, tracta de que les persones siguen conscients dels seus sentiments i de que desperten a la informació sensorial que han estat ignorant, per a això, han de destruir els bloquejos, fatxades, jocs, pretensions i defenses del pacient i propiciar l’autoconsciència.

Posa èmfasi sobre el que està succeint, s’està pensat i sentint en el moment, per damunt del que va ser, va poder haver sigut, podria ser o deuria d’estar succeint. L’objectiu de la teràpia Gestalt, a més d’ajudar al client a sobreposar-se a símptomes, és permetre-li arribar a ser més completa i creativament viu i alliberar-se dels bloquejos i assumptes inconclusos que disminuïxen la satisfacció òptima, autorealització i creixement.

En resum, les seues bases són:

- L’ací i ara: viure i sentir el present.

- El donar-se compte: és el client qui ha de donar-se compte del que li passa. Només es necesita ser conscient per a canviar (si es vol) una conducta.

- Acceptar el que u és: no acceptar els "deuries", ser responsable dels propis actes.

- Emfatitzar en el com o en el per a què més que en el perquè: Com em sent?, Com em sent en esta situació?, Com em sent ara?, ¿Per a què estic fent açò?, ¿Per a què em servix sentir-me d’esta manera?

4. Teràpies farmacològiques

Les teràpies farmacològiques tracten d’atenuar els símptomes associats amb els trastorns psicològics per mitjà de medicaments.

Molts d’estos trastorns es deuen, almenys en part, a disfuncions biològiques i, últimament s’han desenrotllat medicaments efectius que, a més, poden ser compatibles amb psicoteràpia, com a complement o com a ajuda parcial a la mateixa.

Es reconeixen especialment els efectes benefactors dels psicofàrmacs sobre pacients afectats per estats patològics angoixosos i sobre aquells la millora dels quals resulta altament resistent a altres tipus de tractament.

Els psicofàrmacs se solen dividir en tres grups:

* Tranquil·litzants o ansiolítics. La seua funció està orientada a calmar la tensió, l’angoixa o l’ansietat.

Els ansiolíticos es prescriuen als que patixen trastorns d’ansietat, però són consumits per milions de persones amb tensió nerviosa. Exercixen el seu efecte quasi d’immediat atenuant l’ansietat, però els seus efectes són a curt termini, unes hores.

Un dels més consumits és el Valium, medicament de la família de les benzodiacepines.

* Antidepressius. Com el seu nom indica, combaten els estats derivats de la depressió elevant l’estat d’ànim i l’optimisme del pacient.

Els antidepressius més utilitzats actualment són els inhibidors selectius de recaptació de serotonina, que retarden la recaptació en les sinapsis d’este neurotransmissor, un d’estos és el Prozac.

Produïxen una millora ràpida i són també útils en el tractament de trastorns obsesiu-compulsius, trastorns de pànic i altres trastorns d’ansietat. No obstant això, no són medicaments miracle i els seus efectes col·laterals han de comparar-se rigorosament amb els seus beneficis.

* Antipsicòtics. Minoren gradualment els símptomes psicòtics: hiperactivitat, confusió mental, al·lucinacions i deliris.

S’empren fonamentalment en el tractament de l’esquizofrènia. Poden provocar importants efectes secundaris pel que el seu ús ha d’estar sotmés a un estricte control mèdic.

Els antipsicòtics tradicionals reduïxen l’activitat en les sinapsis de la dopamina, els estudis indiquen que alleugen els símptomes psicòtics en un 70% dels pacients. Els denominats antipsicòtics atípics, de recent aparició, són quasi tan eficaços com els tradicionals, ajuden al tractament d’alguns pacients que no responen als tradicionals i tenen menys efectes secundaris.