ELS MONOGRÀFICS DE B.MM NÚMERO 6

34

S i ens interroguem sobre el civisme i la immigració no hi hadubte que ho fem perquè considerem que es tracta d’una rela-ció problemàtica o que pot esdevenir un problema, o perquè

és un problema per a algú. En qualsevol cas, actual o potencial, real oimaginat, constitueix un problema social. Però, on és el problema?Per fer una reflexió sobre les pràctiques dels immigrats, o de qual-sevol altre grup social, en relació amb el “civisme”, necessàriamenthem de fer el pas previ de preguntar-nos què vol dir això del civis-me. Avui en dia es parla tant de civisme i amb tanta seguretat quepot semblar innecessari preguntar-se pel significat del concepte.Ans al contrari, em sembla que la paraula té arrelats i sedimentatstot un seguit de significats històrics que són molt informatius de lesqüestions problemàtiques vinculades a la immigració en relacióamb el civisme.Civisme ve de civit (ciutadà). La vida cívica era la que desenvolu-pava el ciutadà a l’interior de la civitas, enfront del bàrbar que par-lava una altra llengua, tenia uns altres costums i mancava d’unavida civil amb lleis i institucions homologables. Seguint la teoriaaristotèlica, el bàrbar, a diferència del ciutadà, l’home virtuós, eraun home que no controlava les seves passions, que estava pres pelsseus instints naturals i que no estava subjecte a lleis civils. Segons ladoctrina aristotèlica de l’esclavitud natural, era permès prendrecom a esclaus els bàrbars per causa de la seva inferioritat cívica, i

Als països d’origen dels immigrants hi ha unaautoregulació social més gran de l’ús de l’espaipúblic i més tolerància davant “apropiacions”puntuals. Pot aquesta concepció diferent causarconflictes amb la societat d’acollida?

La immigraciói els usosde l’espai públic

TEXT Mikel Aramburu Antropòleg

Eva Guillamet

CIVISME: LES CLAUS DE LA CONVIVÈNCIA

35per les classes subordinades. Així ha passat amb les maneres detaula i moltes altres formes de comportament. Per tant, la ideologiadel civisme, si se’m permet l’expressió, tendeix a marcar categoriesexteriors, incíviques. I aquesta és una dimensió que no hem de per-dre de vista en una anàlisi del civisme.Fetes aquestes consideracions prèvies, passem tot seguit a fer unaanàlisi més empírica sobre les relacions entre civisme i immigracióa la nostra societat. Un dels problemes que hi ha per encetar unareflexió d’aquest tipus és l’enorme varietat dels comportamentssusceptibles de ser analitzats sota el prisma del civisme. En la mesu-ra que el civisme pertoca a l’àmbit públic més que al privat, semblaque podríem emmarcar el tema fent una reflexió sobre els usos del’espai públic per part de la immigració.

COL·LECTIU MOLT HETEROGENIQuan tractem de l’ús que fan els immigrats de l’espai públic, cal sermolt prudent a l’hora d’establir qualsevol generalització, ja que estracta d’un col·lectiu massa heterogeni. Aquesta heterogeneïtat esmanifesta en usos molt diferents dels espais públics. Alguns col·lec-tius es fan molt visibles als espais públics i d’altres pràcticament no

fins i tot se’ls feia un favor, ja que mitjançant l’esclavitud el bàrbarpodria esdevenir un home virtuós.La doctrina aristotèlica va jugar un paper fonamental en les agudesdisputes que els teòlegs castellans del segle XVI van tenir sobre si elsindis americans eren o no eren cívics. La qüestió era important,perquè allò que estava en joc era la legitimitat de la seva esclavitud.Las Casas, que era un protorelativista, va defensar que els indis erencívics, però a la seva manera: tenien uns altres tipus de lleis i insti-tucions i controlaven les seves passions d’una manera diferent, peròal cap i a la fi vivien en un estat civil. Per tant, sense sortir-se de ladoctrina aristotèlica, per a Las Casas, Acosta i companyia, no erajust sotmetre els indis a treball forçat. En el rerefons de la polèmi-ca sobre la naturalesa cívica de l’indi americà hi havia la disputa pelcontrol de la població indígena entre, per una part, els dominicsprimer i els jesuïtes després i, per l’altra, els colons i encomenderos.En el segle XIX hi ha dos discursos característics sobre el civisme.Per una banda, les teories evolucionistes, que situaven en una esca-la cronològica tota la diversitat cultural que sortia al pas de l’avençde l’expansionisme europeu, posaven al capdavant de la històriauniversal l’estat de “civilització”, és a dir, Europa. Les formes de vidad’altres continents estaven en fases endarrerides de “salvatgisme” o“barbàrie”. Per altra banda, amb el desenvolupament de l’Estat-Nació i les disputes bèl·liques entre els diferents estats europeus, elcivisme perd el component universalista i s’associa a la defensa dela pàtria, que, és clar, és la veritable dipositària dels valors cívics.Encara avui, és aquesta l’única accepció de civisme que recull eldiccionari de la llengua catalana de l’Enciclopèdia: “civisme: zelpels interessos i per les institucions de la pàtria”.Aquest repàs ràpid i groller per la trajectòria del terme civisme potser suficient per veure com aquest ens predisposa en contra de con-siderar els immigrats com a persones cíviques. Amb aquests ante-cedents, haurien de fer tota una demostració d’altruisme i bonesmaneres per aconseguir contrarestar la inèrcia històrica excloentque porta el concepte.Podríem matisar el que acabem de dir adduint que avui dia el con-cepte de civisme ha perdut bona part dels seus significats històrics.Normalment considerem que el comportament cívic és aquell que,simplement, és respectuós amb les normes, normalment no escri-tes, de la col·lectivitat. Segurament, hi ha molt de sentit comú enaixò. Hi ha regles de respecte que, en condicions “normals”, sónuniversals i transculturals. Però també sabem que moltes de lesnormes de convivència que es consideren normals en una època noho són en una altra. Per exemple, el reciclatge de les escombraries,que avui es considera un dels requisits d’un comportament cívic,no existia fa només trenta anys. Allò que es considera cívic va can-viant d’una època a l’altra. Sabem també que la definició dels com-portaments cívics ha anat, normalment, de dalt a baix. Les classesdominants marquen pautes de distinció que després són seguides

A la dreta, una escolar immigrant i nens de diverses procedències compartint

una àrea de jocs infantils.

Enrique Marco

Eva Guillamet

ELS MONOGRÀFICS DE B.MM NÚMERO 6

36

es veuen. Així, unes quantes desenes de famílies gitano-romanesesporten de cap a tota la ciutat, precisament perquè fan un ús moltintensiu i particular de l’espai públic, mentre que altres col·lectius,com ara el xinès, encara que és més nombrós, pràcticament no esveuen pels carrers i places.Així mateix, les situacions socials dels immigrants són múltiples: devegades es tracta de famílies; d’altres, tenim col·lectius força mas-culinitzats o feminitzats; d’altres, es tracta de grups de joves, i arafins i tot tenim bandes suposadament organitzades. Totes aquestessituacions es materialitzen en usos molt diferenciats dels espaispúblics que s’adapten malament a un tractament homogeni de laimmigració.En la mesura que l’espai públic està subjecte a certes convencionssocials que en regulen l’ús, encara que sempre de manera informali inestable, ens podem preguntar si els immigrants o els diferentscol·lectius d’immigrants parteixen de diferents convencions relati-ves a l’ús de l’espai públic; diferents de les de la població autòctonai diferents entre si. Qüestions com quins són els criteris per jutjarun comportament correcte o incorrecte, quina és la diferència entrel’àmbit públic i el privat, etc., poden variar segons diferents orígensculturals. Però admetre això en abstracte, com una possibilitat, ésuna cosa, i donar un contingut clar a aquestes suposades diferències

és quelcom més difícil. Hi ha una manera, per exemple, caracterís-ticament pakistanesa, marroquina o equatoriana de fer ús delsespais públics? Què podem dir sobre això amb certa seguretat sensecaure en estereotips? Potser, la millor manera de veure la dificultatde respondre aquesta pregunta és preguntar-nos quins serien laconcepció i l’ús específicament catalans de l’espai públic. Tindríemmoltes dificultats a trobar un denominador comú entre els usos del’espai públic que fan rics i pobres, vells i joves, conservadors i pro-gressistes, i fins i tot homes i dones. Doncs les mateixes divisòriesfuncionen per a altres nacionalitats, sent que, a més a més, els usosculturals són enormement dinàmics.No obstant això, podem aventurar alguna generalització, diferèn-cies relativament fonamentades sobre l’ús de l’espai públic entreCatalunya i la majoria de països d’on provenen els immigrants1. Espot dir que en aquests països l’ús de l’espai públic és “políticamentrestringit” i a la vegada “socialment obert”. Per una banda, l’ús del’espai públic per fer manifestacions polítiques es troba més res-tringit, però al mateix temps hi ha un ús social més obert i flexible.Si deixem de banda els usos polítics del carrer i ens centrem en elsusos socials, l’Estat (l’Administració local) es mostra menys inter-vencionista. És a dir, els usos que fa la gent dels carrers i places noestan tan regulats com aquí per l’Ajuntament. Es pot muntar una

Enrique Marco

CIVISME: LES CLAUS DE LA CONVIVÈNCIA

37

celebració familiar al carrer (un casament, un funeral…) sensedemanar permís. En general, hi ha una autoregulació social de laparticipació a l’espai públic, autoregulació que es construeix sobreel principi d’una major tolerància envers les apropiacions de l’espaipúblic. La gent es pot apropiar durant una estona de l’espai públic(muntar una festa, posar la música alta…) i troba una relativatolerància. En canvi, als països europeus hi ha més intolerànciaenvers aquests usos privats i, podríem dir, “invasius” de l’espaipúblic, encara que siguin efímers. A Europa, la pressió perquè elpoder públic reguli els usos de l’espai públic és molt més gran. Perexemple, davant un veí que fa soroll a la nit, molta gent trucarà a lapolicia abans de queixar-se directament al veí.Per tant, es podria dir que als països d’origen dels immigrants hi hamés autoregulació social de l’ús de l’espai públic, menys pressiósobre el poder local per realitzar aquesta regulació i més tolerànciadavant “apropiacions” puntuals de l’espai públic. Fins a quin puntaquesta concepció diferent de l’espai públic es pot traduir en des-ajustos i conflictes amb la societat d’acollida?Cal tenir en compte que la trobada a l’espai públic de poblacióautòctona i immigrada pot no representar cap xoc cultural en lamesura que la concepció cultural autòctona de l’espai públic ésbastant heterogènia (els habitants del Raval o de Nou Barris segu-

rament tindran una concepció i un ús diferent de l’espai públic dela que tenen els habitants de Pedralbes, per posar un exemple). Alsbarris on conviuen immigrants i autòctons el xoc, si és que n’hi ha,no necessàriament és d’ordre cultural, és a dir, no ha d’estar perforça provocat per diferents concepcions de l’espai públic, concep-cions que possiblement poden ser més similars del que sembla.D’altra banda, si la concepció que tenen els immigrats de l’espaipúblic pot provocar desajustos amb la població autòctona enmoments inicials de la immigració, aquesta concepció diferencialde l’espai públic no és quelcom inamovible, és un habitus que can-via mitjançant l’adaptació a un nou medi. Així com veiem com elsimmigrants aprenen a fer un ús polític de l’espai públic, tambépoden modificar les seves concepcions i pràctiques socials sobrel’espai públic. Però aquest procés d’adaptació no està exempt deconflictes que, no obstant això, no s’han de dramatitzar ni sobredi-mensionar. Voler un espai públic sense conflicte és una contradic-ció lògica. Forma part de la naturalesa democràtica de l’espaipúblic ser un lloc de rivalitat i confrontació on cal negociar cons-tantment els diferents significats i usos que estan en joc.Moltes vegades els usos culturals distintius de l’espai públic que fandiferents col·lectius d’immigrats s’expliquen per variables socialsprocedents del seu encaix en la societat d’acollida, més que no pas

Grup de músics de carrer.A la pàgina anterior, immigrants fent esporta la zona de Valldonzella.

“Pretendre un espai públic sense conflicte és una contradicció, perquè la sevanaturalesa democràtica en fa un lloc de rivalitat en què cal negociarconstantment els significats i els usos que es posen en joc”.

Enrique Marco

ELS MONOGRÀFICS DE B.MM NÚMERO 6

38per un habitus que els immigrats porten dels seus països d’origen.És el que passa quan intentem explicar el que segurament és elprincipal tret distintiu de l’ús que fa l’immigrant de l’espai públic:el sobre-ús de l’espai públic.Es pot afirmar amb seguretat de no equivocar-nos que els immi-grats fan, de manera general, un ús de l’espai públic més intens quela població autòctona. En part, això obeeix al replegament privat dela sociabilitat a Occident sobre la qual va reflexionar a bastamentRichard Sennet. Però també hi ha, del costat immigrant, determi-nats factors que poden explicar aquest “sobre-ús” de l’espai públic? El concepte d’“aglomeració compensatòria” de Martínez Veiga potajudar-nos a comprendre aquest sobre-ús relatiu. Martínez Veiga faservir aquest terme per explicar les aglomeracions a determinadesplaces d’internes llatinoamericanes durant el cap de setmana.Aquestes aglomeracions compensen l’aïllament de les noies queestan internes durant la setmana. Podem retenir aquest caràctercompensatori per explicar altres tipus d’aglomeracions.

La idea és que l’espai públic està unit per vasos comunicants ambaltres espais semipúblics i fins i tot privats. Quan hi ha restriccionsd’accés en un d’aquests espais pot produir-se una aglomeraciócompensatòria a l’espai públic. Algunes d’aquestes restriccions quepoden conduir a una aglomeració compensatòria per part delsimmigrats són:- Unes condicions d’habitatge caracteritzades per la precarietat il’amuntegament que fan difícil fer-lo servir com a lloc per desen-volupar relacions de sociabilitat. Com més precarietat de l’habitat-ge, més necessitat d’espai públic.- Problemes d’accés a equipaments de concurrència pública, ja

sigui per 1) preu, com pot ser el cas de moltes instal·lacions espor-tives, 2) discriminació, com pot ser el cas d’alguns bars, discote-ques, centres comercials, etc., i 3) manca de programes i contingutsatractius per a aquests col·lectius per part d’alguns equipamentsculturals públics (centres cívics, biblioteques…).- Manca d’equipaments comunitaris apropiats, com pot ser el casdels equipaments religiosos. És el que passa quan el centre d’oracióés petit i obliga els fidels al compliment de l’oració al carrer algunsdies assenyalats, o quan no hi ha espais apropiats per a determinatsritus (per exemple, el sacrifici d’animals en la festa del xai).Sense descartar l’especial inclinació cultural que alguns col·lectiuspoden tenir per desenvolupar relacions de sociabilitat en espaispúblics, no hi ha dubte que l’espai públic rep una pressió que s’ori-gina per les dificultats d’accés i ús d’altres espais. En canvi, lapoblació autòctona no té, de manera general, tants problemes pergaudir, com a espais de sociabilitat, l’habitatge, els equipamentscomunitaris i els de concurrència pública. Aquesta raó sembla la

millor opció que tenim per explicar el sobre-ús relatiu que la pobla-ció immigrada fa de l’espai públic.En general, aquesta divisió entre autòctons i immigrats és homòlo-ga a la que es dóna entre rics i pobres: en general, els pobres depe-nen més de l’espai públic, mentre que els rics tenen més opcionsper desenvolupar relacions de sociabilitat, i fins i tot instrumentals,en altres tipus d’espais.D’altra banda, en certs llocs es produeix el que podríem anomenarcentralitat ètnica, espais que aglutinen molts equipaments comuni-taris (centres d’oració, botigues especialitzades, etc.), a més d’unaforta concentració d’habitatges de la minoria ètnica, que atrau immi-

Eva Guillamet

CIVISME: LES CLAUS DE LA CONVIVÈNCIA

39

grants que viuen en altres barris i ciutats però que visiten de tant entant el barri de centralitat ètnica per fer compres, visitar amics, etc.Tot plegat reforça la concentració a determinats espais públics.Tot això ens porta a reconèixer el paper que juguen els equipamentscol·lectius i la seva incidència sobre l’espai públic. Impedir discrimi-natòriament l’accés a alguns d’aquests equipaments no sols exerceixuna pressió sobre un major ús de l’espai públic, sinó que també potcondicionar el caire d’aquest ús. En posaré un parell d’exemples.Una colla de joves que veuen com se’ls restringeix l’accés a bars noc-turns i discoteques de la seva ciutat, que a més a més no tenen ni unafeina ni un habitatge dignes, ni disposen d’altres mecanismes d’in-tegració social, no sols poden veure’s abocats a fer un ús intensd’una plaça del seu barri, sinó que també poden tenir la temptacióde fer-ne una apropiació compensatòria, de manera que facin un úsexclusiu d’aquell espai enfrontant-se amb qualsevol altre grup queen vulgui gaudir. Aquest tipus de reaccions, que estan documenta-des pel cas d’algunes banlieus franceses i altres barris de relegacióforçosa, crec que són molt excepcionals, ara per ara, a Catalunya.La discriminació contra la creació de nous locals de culte islàmic,que veiem constantment a molts municipis quan s’obliga les comu-nitats musulmanes a traslladar els centres d’oració a polígonsindustrials, és una veritable situació d’excepcionalitat democràtica,on el pluralisme religiós queda en suspens. El que aquests casosestan dient als musulmans és que ells no pertanyen a la mateixaesfera pública que la resta de la societat.El conflicte de les mesquites ens porta al tema de les reaccionsautòctones envers la presència d’immigrants als espais públics.L’augment sobtat i la visibilitat de la immigració han generat enpart de la població autòctona reaccions de rebuig. Entrar a analit-zar les raons d’aquest rebuig popular envers la immigració ens por-taria molt de temps, però d’alguna manera la qüestió és ineludibleperquè les reaccions envers la immigració es manifesten també enles concepcions i els usos dels espais públics.Val a dir que sota aquesta actitud de rebuig contra la immigració,hi ha un seguit d’elements que moltes vegades se superposen o esbarregen i que convé desmuntar, perquè, si no, arribaríem a natu-ralitzar, és a dir, desocialitzar, el rebuig envers la immigració. El

rebuig a la presència d’immigrants als espais públics pot obeir a unseguit de factors (diferents de la sola dicotomia immigrant versusautòcton) que co-ajuden a fomentar el rebuig:. Insiders versus outsiders. Des del clàssic estudi de Norbert Eliassobre Leicester als anys cinquanta, sabem que les reaccions enversl’augment sobtat de nouvinguts en un barri poden generar reac-cions virulentes de rebuig fins i tot quan els nouvinguts són de lamateixa nacionalitat i classe social que els nadius, com era el cas deLeicester quan rebia immigrants procedents de Londres. En moltsbarris l’augment de la immigració ha estat molt ràpid: el seu rebuigpot obeir al mateix fenomen.. Adults versus joves. El comportament dels joves als espais públicsgenera por entre els adults i sobretot entre les persones més grans,que poden sentir-se incomodades pels hàbits de sociabilitat delsjoves. En molts barris d’immigració (sobretot als nuclis antics, peròde manera creixent també als barris perifèrics) conviuen unapoblació autòctona envellida i una població immigrada jove, ambpocs contactes personals entre ells.. Gènere. Quan el col·lectiu immigrant està molt masculinitzat ofeminitzat es poden donar situacions fortament esbiaixades pelgènere. Per exemple, si predominen els homes (que és el que passaquan el col·lectiu majoritari és musulmà), és possible que es doniun assetjament a les dones autòctones a les places i carrers, i que elshomes autòctons arribin a barallar-se amb els primers pel controlde la sexualitat femenina. Aquest és tot un clàssic de l’antropologiadels conflictes. En altres contextos, si el col·lectiu immigrat és pre-dominantment femení, poden donar-se situacions que també estanfortament marcades pel gènere.La dicotomia immigrant versus autòcton (amb el que té de conno-tacions de diferència racial, cultural, nacional i de classe) sens dubtereforça la conflictivitat provocada per les consideracions anteriors.Un home, jove, desconegut, si a més a més és magribí, aguditza moltla percepció de la seva perillositat. Però és necessari tenir en comp-te que en les actituds envers la immigració a l’espai públic operenelements que són comuns a molts altres escenaris de conflictivitat.En qualsevol cas: a efectes pràctics sobre l’espai públic, més que unconflicte obert, el que sol passar és que es doni una evitació d’a-quells espais identificats amb immigrants. En l’evitació (el rebuig acompartir l’espai), què pesa més? El comportament de l’immigrantque incomoda? O simplement s’evita aquell espai perquè hi haimmigrants independentment de quin sigui el seu comportament?Qui és el bàrbar? Aquell que té un comportament predefinit com abàrbar o aquell que ja està predefinit com a bàrbar independent-

L’augment sobtat de nouvinguts en un barripot causar reaccions violentes de rebuig.A la pàgina anterior, grup de joves al port. Elshàbits de sociabilitat dels joves podenincomodar els adults.

Enrique Marco

ELS MONOGRÀFICS DE B.MM NÚMERO 6

40

alarma social i en d’altres es poden viure d’una manera relativamentnormalitzada. Hi ha barris més adaptats a la diversitat, mentre que ad’altres els costa més. En general, i segons la meva experiència, elsbarris perifèrics amb poques funcions i usos urbans i amb unapoblació immigrada monoètnica són més proclius a viure malamentla presència d’immigrats a l’espai públic. En canvi, els barris centrals,polifuncionals i amb diversitat d’usos i poblacions i amb una pobla-ció immigrada ètnicament heterogènia viuen amb més normalitat lapresència d’immigrants al carrer i a les places, sense que això signifi-qui que aquests barris siguin jardins interculturals exemptes de con-flictes. En aquests casos, l’evitació, que també hi és, es dóna en formade microsegregacions on es produeixen especialitzacions funcionalsde determinats punts dins una xarxa d’espais públics. Així, per exem-ple, al Raval s’observa que hi ha una mena de repartiment dels pocsi degradats espais públics disponibles: alguns són ocupats preferent-

ment del seu comportament? En relació amb la immigració, lameva opinió és que moltes vegades l’evitació dels espais que se sig-nifiquen com a “territori immigrant” es fa independentment delcomportament d’aquests.En engegar-se l’evitació, es fa més visible el predomini immigrant al’espai evitat, la qual cosa fa que s’accentuï l’evitació, i així es posaen marxa un cercle viciós que pot conduir al pràctic monopoliètnic. Però en el moment històric que vivim ara crec que aqueststipus de monopolis ètnics sobre determinades places obeeixen mésa la dinàmica de rebuig del grup majoritari que no pas a la volun-tat del grup minoritari de monopolitzar aquell espai. Encara que allarg termini la segregació pot tenir l’efecte de reforçar el sentimentd’exclusivitat sobre determinats espais.Aquests tipus d’evitació i segregacions a l’espai públic poden tenirdiferents graus de gravetat. En alguns contextos poden generar molta

“Els barris perifèrics amb poques funcions i usos urbans i amb unapoblació immigrada monoètnica tendeixen a suportar més malament lapresència d’immigrants a l’espai públic, al contrari del que succeeix alsbarris centrals, on hi ha una diversitat d’usos i poblacions”.

Eva Guillamet

CIVISME: LES CLAUS DE LA CONVIVÈNCIA

41

ment per gent gran, d’altres per mares amb fills, d’altres per pakista-nesos, d’altres per joves ètnicament homogenis o heterogenis, d’al-tres per captaires… De vegades, les microsegregacions canviensegons les hores del dia o el dia de la setmana i al llarg de l’any d’unamanera molt dinàmica. Les microsegregacions no són estables, sinóadaptacions contínues a l’ecosistema social del barri.En relació amb el punt anterior, cal fer notar que el discurs públicsobre la immigració i l’espai públic està dominat per les referènciesal gueto. Els immigrants formen guetos. Aquí voldria fer dues con-sideracions finals.

La gent que participa a l’espai públic no solament actua com a indi-vidu, sinó que moltes vegades també actua com a grup. La idea quel’espai urbà està ocupat per gent anònima que interactua “a laGoffman”, com personatges de teatre, desconeguts entre si, quesegueixen microrituals preestablerts, no és sinó una part de la vidaurbana. Si aquesta idea esdevé la narració que defineix allò que éspròpiament urbà, té l’efecte col·lateral de condemnar a l’estat d’a-nomalia urbana, de no-urbanitat, tota expressió alternativa. Però, ala pràctica, em sembla que la qüestió és més aviat quina és la legiti-mitat que tenen els diferents grups com a participants de l’espai

Al Raval s’observa una mena de repartiment dels pocs i degradats espais

públics disponibles. A la imatge, “skater” a la plaça del Macba.

A la pàgina anterior, fidels musulmans en una mesquita del barri.

Carlos Bosch

ELS MONOGRÀFICS DE B.MM NÚMERO 6

42

públic. Un grup és una reunió d’individus units per alguna relaciód’afinitat o interès en comú. Aquests grups poden tenir una vida efí-mera o més continuada. De vegades, aquests grups necessiten fer unús propi de l’espai públic: els joves que fumen porros, els vells queprenen el sol i les mares amb fills petits segurament necessiten espaisque són relativament incompatibles entre si i tendeixen a ocupardiferents llocs en l’espai públic. Estem acostumats a veure aqueststipus de grups amb normalitat. A ningú no se li acudeix dir que sónguetos. En canvi, si hi ha un grup de pakistanesos xerrant al carrerpoden ser vistos sota aquest prisma del gueto; sembla que hi hagiuna pressió especial per diluir aquests grups estigmatitzats, senselegitimitat. Si el “gueto” pot ser una altra cosa diferent d’un estigma,cosa que dubto que sigui possible, i si es vol donar algun valor des-criptiu a la paraula, caldria definir-la amb més precisió.És interessant la contraposició entre el gueto i l’àgora. El gueto és unmonopoli ètnic de l’espai públic; l’àgora és tot el contrari: un espaiobert a tothom, sense propietari. Aquesta oposició pot resultar engan-yosa. Cal tenir en compte que l’àgora, com un espai on tothom parti-cipa sense restriccions, segurament no ha existit mai en estat pur i queper sobre de tot és un gran mite de la nostra societat liberal, la qualcosa es pot veure si fem una mica d’arqueologia d’aquesta idea.L’àgora de l’Atenes de Pericles era un espai del qual estaven exclososels estrangers i les dones. Malgrat això, l’àgora s’ha convertit en unsímbol de la participació democràtica. Aquests oblits no han estatexcepcionals en la fonamentació teòrica de l’espai públic. QuanHabermas construeix la seva teoria de l’esfera pública, amb una fortaconnotació política, la situa empíricament als salons de cafè i clubs de

Londres i París. Però en aquesta esfera pública, on els senyors anavena discutir de política, no hi participaven ni les dones, ni els obrers niels camperols. Per tant, l’oposició que situa els particularistes en elgueto i els universalistes en l’àgora és enganyosa. Em pregunto si l’à-gora no serà sinó el nostre gueto, és a dir, el gueto dels universalistes.

Bibliografia· Aramburu, M. (2002): Los otros y nosotros. Imágenes del inmigrante en Ciutat Vella.Madrid: Ministerio de Educación, Cultura i Deporte.· Delgado, M. (1999): El animal público. Barcelona: Anagrama.· Elias, N. i Scotson, J. (1997): Lògiques de l’exclusion. París: Fayard. · Goffman. E. (1987): La presentación de la persona en la vida cotidiana. Buenos Aires:Amorrortu.· Martínez, U. (1997): “El lugar estable y móvil de los inmigrantes, las paradojas de suvivienda en las ciudades”. A Delgado, M. (comp.): Ciutat i immigració. Barcelona: Centrede Cultura Contemporània de Barcelona.· Monnet, N. (2002): La formación del espacio público. Una mirada etnológica sobre elCasc Antic de Barcelona. Barcelona: La Catarata.· Pagden, A. (1992): La caída del hombre natural. Madrid: Alianza.· Sennet, R. (2002): El declive del hombre público. Barcelona: Península.· Subirats, J. (1999): “El debate sobre los espacios públicos”. El País, 20 de gener de1999.· Thompson, B. (1996): “La teoría de la esfera pública”. A Voces y Culturas, 10.· Torres, F. (2004): “Espacios públicos, sociabilidad e inserción de los inmigrantes. El casode los parques de Valencia”, comunicació presentada al IV Congrés sobre la Immigracióa Espanya. Girona.

Nota1 Agraeixo als alumnes del curs de mediació intercultural de DesenvolupamentComunitari per l’oportunitat de discutir amb ells sobre els usos de l’espai públic als paï-sos d’origen.

Mares immigrants amb els seus fillsal carrer del Carme.

Enrique Marco