crÓnica · 2010-07-23 · tretenia pas l'esclaquu e a tal probs'atrevia a en bur xar a...
Post on 10-Jul-2020
0 Views
Preview:
TRANSCRIPT
QUlNZEflARI CATALANISTA P e d a e c i ó y fldministpaeió:
p5$oeiaeió popular Catalanista fò Egcudelleíg Blfiqchg, 8, l.e
ANY III BARCELONA 30 DE NOVEMBRE DE 1905 NÚM. 68
CRÓNICA . §
El dia 18 d'aquest mes celebraren els regionalistas un banquet pera solemnisar la gran victoria d'haver guanyat el cárréch de regidors per Barcelona 12 candidats que presentavan. Si per aquest fet ben petit al costat de la causa catalana ja llensan al vol totas las campanas ¿qué deurían fer el dia que aquesta triomfés? Mes la política de la Lliga Regionalista es de moure soroll a tothora siga o no oportú o convenient ferho, a fi de mantenir sempre excitats els ànims de la gent que la segueix, aluvió catalanista, de conviccions gens arre-ladas, que's desfaria tot seguit sino tingués aquestas ocasions de ferse la ilusió de que está desempenyant primers papers dintre la escena política.
Y aquesta excitació d'ánims y el llenguatje, causa y conseqüència a la vegada d'aquella, que en els perió-dichs que's diuen catalanistas s'usa contra dels republicans, carregat de gracias barroeras d'un mal gust que fa fástich, contestat en igual forma pels periódichs republicans que no's quedan endarrera en qüestió de falta de cultura, son la causa de fets com els que tingueren lloch a la sortida del sopar, devant del domicili de la Unió Catalanista.
No hi hagué lluyta perquè els que composan la massa regionalista de que avans hem parlat no son per lo general gent de barallas.son, si, una mica massa cridaners sobre tot no tenint per sostenir els crits altres ar mas que algún trempa-plomas escadusser, mes no pas-san d'aquestas expansions mes o menys ignocentas y que nosaltres, no exempts de tota culpa, per això condemnem avuy per poch serias. •
Fou lo del 18 d'aquest mes a la nit una brutal agressió dels que's trobavan a la Fraternidad Republicana. Ells sortiren d'aquest local y anaren a empendre al grupo que estava a la Ronda de la Universitat cantonada al carrer de Balmes victorejant a la Unió Catalanista, ells foren els que dispararen els revòlvers y els que manejaren l'ignoble ganivet volguent donar a Barcelona l'espectacle repugnant que están donant a Valencia convertintla en camp de lluyta entre blasquitas y soria-nistas. ¿Es aixís com volen inculcar al poble la idea de llibertat y la de fraternitat? D'aquesta manera será la Fraternidad Republicana el centro de cultura de que en Junoy parlava en el seu mal intencionat discurs del Congrés?
I'erque en ell en Junoy no feu altre cosa que donar pa a las ocas, desviant la qüestió cap el cantó del separatisme sapiguent que així impressionaria be als diputats, mentint a gratcient al assegurar que Cuba y Filipinas es perderen per volgusr sostenir aranzels favorables a Catalunya. Això en Junoy no ho creu ni ho pot creure y es.de molt baixa ma aprontarse d'aquest insult per arrancar aplausos de la Cambra. No foren els aranzels los que congriaren l'odi dels cubans contra
dels espanyols; fets análechs als que succehiren el darrer dissapte son els que segurament mes contribuïren a encéndrel. Mes de doscents militars anaren a assaltar duas redaccions y una imprempta y no deixaren res sencer en ellas. A n'aquest fet, del que no cal dir si'n protestem, no hi farem cap comentari. Barcelona's troba en estat anormal y avuy sols podem dir que ens refermem una vegada mes en nostre criteri. Es precís que'ns dediquem a infiltrar a la quieta a tots els fills de Catalunya el ver esperit de la terra, sense esperar conseguir en poch temps el triomf de nostre programa. El camí que s'ha de seguires Uarchycada vegada mes carregat de perills y tingan present els que portats dels sentiments que els moments actuals despertan voldrían que tothom cridés fort y mogués soroll que no's té de jugar may quan se sap que's té de perdre, y que el ver-dader valor no consisteix en anarlos a buscar els perills sino en sabersen sortir ben lliurat y ayros. Quan en els sorrals del circh roma estavan escampadas las feras que servían pera els jochs en que els patricis se divertían hi havia la costum de deixar anarun esclau quevolgués la llibertat, que conseguía si logravapassar perentremitj d'aquellas feras afamadas. Segurament que no s'hi entretenia pas l'esclau que a tal proba s'atrevia en burxar a las bestias sino que sortejantlas com millor se li acudís devia procurar arribar al extrem que desitjava.
Aixís hem d'obrar nosaltres, anant a la nostra ab ideas ben concretas, conservant en tots moments l'en-tussiasme, mes sense que perdem may la serenitat.
Vida y Llivertat fragment d'un treball llegií en
i ' l , i i a l i i l f
Lo cinquè manament del Decálech ho diu ben clar: «no matarás . Y com que tot dever es correlatiu d'un dret, resulta per lley divina que l'home té un dret indiscutible a que tothom li respecti la vida, car sols Deu es àrbitre llegítim de la vida humana, lineara que no coneguéssim la lley mosayca, la naturalesa prou clar que'ns ho indica ab los exemples que contínuament ens presenta a la vista. Ella'ns ensenya com los animals posseheixén armes de defensa contra possibles atachs exteriors. Si'ls uns tenen punxagudes ungles, carnívores dents com armes ofensives y altres facilitat de córrer o de volar com a medis defensius, l'home, ab sa intelihencia, pot tenir tots los medis ofensius y defensius que necessiti per la conservació de l'existència individual y colectiva. Y en mes: no solament se veu en els irracionals la defensa de la vida, sinotam-
ició de la propia existencia en son estat normal que es tanta llivertat com H tinguin assignada les lleys naturals a que's troven subjectes. Y es tant viu l'instint de i onservaeiú en tots los sers vivents, instint que no es mes que la veu de la Naturalesa, que hi ha animals que moren tant bon punt perden la llivertat,
erts aucells al trovarse engabiats, o'l peix, que pert la vida aixís que'l treuen de l'aygua,
que es sa patria. Es perqué en llur instint senten clarament que es preferible la mort a una vida esclava y anormal; y per inducció, si l'home, animal superior de la terra, té dret a la vida, també té dret a la llivertat, que es l'estat normal y l'ambent indispensable en que's desenrotlla la forsa vital.
Molts ignoren lo ver concepte de la llivertat. Es aquet un nom tant de moda, que tothom n'es partidari sense haversen format una idea clara, per confondres generalment ab altres conceptes que no son del cas, com lo llivertinatge, la negació sistemática dels dogmes religiosos y altres coses pel istíl. No obstant aquesta confusió d'idees, l'esperit de llivertat lo sent tothom. El qui's veu oprimit per mor de les concupiscències d'altri, el qui's veu obligat per una l!ey injusta a verificar algún acte contra la propia voluntat, ¿no suspira per veures lliure de tais en trebanchs? L'home, estant dotat d'inteligencia, no necessita viure lligat com les bèsties perilloses ni junyit com los animals d'indústria. Sols está sotmès a Deu y a la Naturalesa, als quals no pot oposarse. Quan un hom intenta dominar (en sentit depressiu) un altre home, s'atribuix una autoritat que no li correspon, y i qui 's trova aixís domiminat, no essent per circunstancies especials que ho justifiquin, té dret a redressarse contra son dominador. No i yém mal formulada una definició de la llivertat en aquets termes: <es la facultat d'exercir plenament los drets del home sense cap entrebanch que s'hi oposL Aquet es lo principi de l'autonomia individual, puix es clar que si l'individu quan ja no necessita tuteles per ésser major d'edat exerceix plenament sos drets sense que ningú '1 destorbi, ja 's basta per si sol dintre de ses facultats naturals, co es, ja pot regirse per sí me-teix, conforme al significat etimològien de la paraula grega autonomia, composta de autos, sí meteix, y nonios lley, com si diguéssim la lley posada per sí meteix, }' per lo tant, una lley que no ve de fora, que no es imposada.
L'autonomia individual es la base de l'autonomia de la llar. Los vincles de familia formen un organisme que encara que sia compost de diferentes unitats, constitueix un núeleu social perfectament distint e independent dels altres desa metí ¡roría. I/instint natural ja ha fet que 'Is parcs y fills visquin en comunitat en una meteixa casa per aixoplugarse de les inclemències del temps y dels malfaytors, y això constitueix una prova de la seva personalitat jurídica naturalment adquirida.
Y com que dada la manera d'ésser de l'actual societat, l'home, ab tot y tenir dret a la llivertat, no pot exercir aquesta facultat d'una manera ilimitada y absoluta perquè moltes vegades se veu obligat a sacrifi-
a voluntat per respectar los drets de sos consem-blants, d'aquí ve que l'autonomia del individu está limitada per les necessitats y bon régimen de la familia y de la patria, deventse armonisar en aquet sentit la llivertat ab la autoritat. Y anàlogament la llivertat dels organismes familia y patria sois está limitada pel preceptes eterns de la moral universal.
Patria y nació son sinònims. esultat de la multiplicació de les families,
es evident que una nació 's caracterisa per l'unitat de aysons de la soca comú, y 's distingeix d'una altra
nació per la diferencia que s'observa desseguida en la manera d'ésser do les soques | fiques distintes. Aquestes faysons son: lo llenguatge, 'I dret y I car.
LA DEVANTERA
ter popular, claras manifestacions anímiques que brollen de lo mes pregón de l'entitat colectiva.
Y aixís com l'indivídu peí t la salut ab la restricció de ses facultats sensitiva, intelectual y volitiva, també la nació pateix quan una forsa exlranya li ataca son llenguatge, son dret y ses costums y tradicions que son per ella lo més preuat y benvolgut.
Deixéu al individu que visqui, que desenrotlli totes cultats y bones disposicions, y i veuréu gojós y
ple de salut. Deixeu que una nació visqui, permeteu lo lliure
expandiment de ses manifestacions anímiques, y aquesta nació prosperará.
¡Que es estimable l.t llivertatl BoNAVBNTURA RlBRA.
ENGRUNAS -;Ja hi tornen els de Joventut? Si no'ls hi agradava
nostre article Contra l'esperanto, tenien el dret de fer lo que fan les persones cuites, aixó es: presentar arguments en demostració de lo contrari. Pero aixó de contestar ab insults personals, ja no ho fa cap persona seria; no mes es propi de la gent ordinaria, faltada d' educació.
VNT cora a mers espectadors, sense cap interés propi, trovem molt convenient que's treballí per la
conjunció de tots los autonomistes electorayres. D' aquesta manera, separats ells de nosaltres, que no estem per política, desapareixerà la confusió que regna en el catalanisme, perque's veuran ab mes claretat les tendències d'uns y altres, al revés d'avuy, que per la confusió que regna hi han persones sensates que's donen vergonya de darsei nom de catalanistes per que no se'l prengui per lo que mes abunda.
Que s'uneixin enhorabona, pero com que s'ha parlat de convocarnos també a nosaltres, contestem per ende-vant que no's prenguin aquesta molestia, perquè com que no estem acostumats a claudicar, no'ns arrivaríam a entendre may. Una cosa'ns desagrada molt, y es que per dur a terme la conxorxa vulguin convocar una assamblea que dugui'l nom de nacionalista. ¡Els qui van a remolch de la Lliga Regionalista dirse nacionalistes! Protestem d'aquesta usurpació denom, d'aquest engany incalificable
am en el número del 31 d'Octubre: Y la propaganda desde las Corts d'Kspanya que no la es
peri may ningú; a n'ells no'ls hem de convencer y com menys cosas sàpiguen de nosaltres mes tranquils podrem trevallar y fer mes bona feyna, a n'cls d'aquí no necessitem dirloshi desde Madrid lo que'ls hi volguém dir; desde un Uoch ahont la atmósfera de convencionalisme per forsa atenua la frase v'l concepte no es possible sino expressar un catalanisme esblaymat o anar a fer un escàndol que a res en absolut condueix; tot aixó suposant que els portant veus sa-piguessin de que se las beuen, que es una suposició bastant gratuita.
Y al escriure aquest article poch ens pensavamque tant aviat, per desgracia, es poguessin comprovar las afirmacions que en ell feyam.
Sols ab una modificació; que no's ha cumplert la disjuntiva de que parlavam sino,que ab tot y expressar els diputats regionalistas un catalanisme esblaymat, catalanistas atenuados els hi diu el Heraldo, l'escàndol del Congrés ha sigut majúscul.
Fa pena Ueigir aquests días las ressenyas de las sessions del Congrés; tots els diputats tirantse a sobre dels tres o quatre que satisfets constituiren la minoria regionalista, que esverats al contestar no sabían lo que 's deyan, demanant benevolencia y fent com aquells xicots que diuen «no'm peguis que soch amich del teu pare.»
Nosaltres no volem insistirhi en fer veure el paper gens lluhit dels diputats regionalistas perquè tampoch es are ocasió oportuna de ferho, mes si que recomeném a n'els que creguin ab la virtualitat del procediment electoral que meditin be lo que ha passat aquests días y que se'n desenganyin.
Mes passaran els días, s'esvahiran els actuals successos, y al tornar novas eleccions tornarán a la mateixa moxiganga; molts ja ni's recordarán de lo que ara ha passat y altres dels que mes ara cridan dirán que 's fan passar la rabia tirant un vot a l'urna.
TT^ns escriu un suscriptor, que seria molt convenient *-^ que el senyor Llorens aclarís a quins codos es referia quant parlava de la alsada a que deviam posar la bandera espanyola per sobre de la catalana. Ens fa notar, que no tots els colzes tenen la mateixa llargada;
aixís hi ha el codo de ribera equivalent a 2 peus y '.\ ratllas que te un valor de 0,561 m., existeix el codo de peuymit j que equival a 0,418 m. y el de 2 peus de Hurgos que representa una llargada de 0,557 m.
Fa notar també el nostre amable suscriptor que aqueixa falta de precisió es filla d'haver faltat el senyor Llorens a la lley empleant unas midas antigás quan tant sols es troba vigent a Espanya el sistema métrich decimal y ens exposa la idea de que tal vegada seria molt oportú organisar un concurs per l'istil del que feren els de Joventut al enviar aquellas postals demanant a diferents senyors perqué no 's ficavan a la Unió Catalanista, preguntant als més significats prohoms de la política a quina alsada justa, a sentir d'ells, deu posarse la bandera espanyola a li de no cometrer cap incorrecció de patriotisme.
tmww*mmtw«w?m*mwmttff«tm?m«-?f«ttmww
¿Son preferibles las grandes ó las pequeñas naciones? '
11emos visto al principio de este libro cuan poderosa fué en todos los tiempos la iniciativa de las ciudades, cuánto contribuyeron á la civilización general, y cuan difíciles empresas llevaron á término. Esto debe reconocer alguna causa, y la causa es para mí la siguiente. En los pueblos de poca extensión, sobre todo si están democráticamente regidos, el Estado y la sociedad se compenetran en todas sus partes y casi se confunden. No recibe el Estado una herida que la sociedad no sienta, ni un ultraje que la sociedad no tome por suyo, ni un beneficio que la sociedad no comparta. El Estado vive tic la vida de la sociedad, y ] a sociedad de la del I do. Así, la sociedad está siempre dispuesta á sacar al Estado de todo compromiso y á sacrificar por él su oro y su sangre. Suele acontecer lo contrario en las gran-
iciones, donde el Estado, parece algo ajeno á la nación misma. Es verdad que c n ] a s CT1S[S ¿ e e s t a s n a . ciones se ha visto también actos de abnegación que admiran; pero conviene observar que están casi siempre circunscritos á las capitales, que son las que por tenerlo más cerca participan más de la vida del Estado. En los pueblos reducidos, lo repetiré para quemejor se me comprenda, el Estado es para todos los ciudadanos un ser real que á todas horas ven y palpan; en los grandes, una abstracción que apenas se les hace tangible más que en el pago de los tributos.
Añádase á ésto que en las pequeñas naciones todo talento tiene ocasión de manifestarse y facilidad de abrirse camino á las más altas regiones del Gobierno: no hay allí hombre de genio que no pase por el Estado y no arroje luz sobre la sociedad entera; no hay aptitud administrativa ó política que no encuentre más ó menos tarde aplicación y empleo. Ésa misma facilidad de darse á conocer aviva y estimula los espíritus; y no faltan nunca hombres ni para la paz ni para la guerra, ni para los días de tempestad ni para los tiempos de bonanza. ¡Qué de grandes é ilustres varones en los pueblos de la antigua Grecia, en las ciudades de Cartago y Roma! La república de Roma halló en todas sus crisis un hombre que la salvara y la levantara del abismo a! cielo; y aún en los días de su decadencia contaba entre sus hijos á los C.racos, á Mario, á-Sila, á Cicerón, á Pompe-yo y á César. Así el Estadotenía en todas aquellas sociedades algo de deslumbrador que las arrastraba á lo que para otros habría sido ó parecido imposible.
A consecuencia del íntimo enlace entre la sociedad y el Estado la política de los pueblos reducidos es, por otra parte, firme y constante. El personal del Estado cambia; el Estado continúa el mismo. Recuérdese con qué tenacidad siguieron su ideal Roma y Cartago. El cambio de la monarquía por la república, las luchas entre el patriciado y la plebe, las brillantes victorias de Aníbal en Italia, las guerras civiles, el mismo establecimiento del Imperio, nada bastó á distraer á Roma de la política iniciada por sus primeros reyes. Cartago permaneció fiel á sus principios aún después de vencida por Scipion el Africano. Ni dieron las ciudades helénicas menos pruebas de lo que estoy diciendo. Atenas y Esparta, agitadas por cien revoluciones, no abandonaron nunca el pensamiento de predominar en Grecia. Corinto, ó por mejor decir la Liga Áquea, tuvo sus du* das y sus contiendas sobre sí debía buscar ó no la alianza de los reyes de Macedònia: la buscó al fin, llevada c su perenne idea de hacer suyo el Peloponeso.
ti Del llibre «Las N
¡Sto principalmente se deben las grandes cosas que hicieron aquellas repúblicas. Otras, aunque ya de orden inferior, son todavía las ventajas de las pequeñas naciones. Lo que han dicho Aristóteles y Rousseau es innegable. En una nación pequeña se conocen y se aman los hombres, el amor á los ciudadanos constituye el amor á la patria.
En las pequeñas naciones, por el mismo hecho de estar más cn contacto las ciudades, tardan más en corromperse las costumbres. El hombre, en sus extravíos, no tiene mayor freno, después del de su conciencia, que las miradas de los que le conocen. Vive en las naciones pequeñas bajo la constante inspección, no sólo de la autoridad, sino también de todos sus compatricios, y es Fácil que se contenga. Si subdito, cela á los magistrados; si magistrado, es á la vez agente y objeto de vigilancia para los subditos; y con dificultad se pueden cometer injusticias que no se hagan públicas ni malversaciones de caudales que no se manifiesten. No es allí el Tesoro un mar sin fondo como en las grandes naciones, ni está la contabilidad del Estado fuera del alcance de la muchedumbre. Todos los ciudadanos saben y ven en qué se invierten sus tributos, y pueden sin trabajo fiscalizar la gestión de sus administradores. Suele haber así en la sociedad y el Estado moralidad y economía.
En las pequeñas naciones, por fin, todo se presenta más fácil: la organización de los servicios, la resolución de las cuestiones que surgen en el terreno de la economía ylapolítica, el progreso, la realización de las ideas.
i La sociedad es menos compleja, más compacta; y así el Estado como el individuo encuentran menos resistencia, tanto para decidir á la acción como para difundir los nuevos principios. El orador, bien sea un general que la quiera llevar á la paz ó á la guerra, bien un tribuno que pretenda lanzarla por no trilladas sendas, tiene ocasión de hacerse oir de todas las clases y llevar su palabra al más apartado rincón de la República. Es rápida la discusión, rápido el acuerdo, la ejecución rápida.
No me propongo hacer ahora una detenida crítica de las grandes naciones. El destino de las unitarias es ser, ó turbulentas, ó despóticas. Dista en ellas la cultura de ser uniforme, los intereses de ser iguales, la opinión de moverse al mismo compás y con la misma medida. Si no las lleva del freno una autoridad absoluta, marchan estimuladas por contrarias fuerzas y viven casi siempre gobernadas por minorías. I loy avanzan y mañana retroceden, experimentan los más bruscos y repentinos cambios y son teatro de incesantes luchas. Cuando llega el mal á su apogeo, no tiene más recurso que echarse en brazos de los dictadores. En la absoluta imposibilidad de concordar las voluntades y aquietar los ánimos, han de acudir á la fuerza y no logran sino una paz efímera. Estallan á la larga las pasiones' comprimidas, y retoña la guerra. .
La vida, la actividad política, está principalmente en las capitales; allí acuden y se mueven todas las ambiciones. No prevalecen de ordinario los ciudadanos más aptos, sino los más audaces. Los hombres llenos de vicios escalan no pocas veces los primeros destinos del Estado, y algunos por el apoyo de los mismos pueblos, que les confieren, porque no los,conocen, el derecho de representarlos. No es raro que, aún á sabiendas, los antepongan las provincias á ciudadanos modestos, de indisputable mérito. Como para todo necesitan del poder supremo, y en todo le están sometidas, prefieren á los osados, porque les procuran más el favor oficial y las escudan mejor contra las iras del Gobierno. Aumentan los que codician el mando, se multiplican los partidos, y se va por fin á la política de pandillaje.
F. I'i V MARC ALL.
Retalls dkuna conferencia
A n'els que duptin del criteri autonomista de 1'actual president del Concell de Ministres, D. Eugeni Montero Ríos, que ell mateix ha sostingut que tenía en els discursos que darrerament ha pronunciat al Congrés, els hi recomeném la lectura de las conferencias que dona a n'el Circuí de la Unió Mercantil pel Febrer
14 referents al tractat de París. Parla en la pri-
L A D E V A N T E R A 3
mera d'ellas de la génessis de las revol tas de las na cions d 'Amér ica y de las equivocacions que a son entendre e l sgobernan ts espanyols t ingueren, y per aquells que n o p u g a n lleigir complertas d i tas conferencias en copiem a continuació alguns paràgra fs :
«Así los pueblos no se someten á una dominación y ni siquiera á un Gobierno ajeno, cuando llegan á tener la conciencia de que son capaces de dirigir sus propios destinos.
Ofreced á un pueblo que haya llegado ;l un superior g rado de cultura el desarrollo de su riqueza, proporcionadle todo género de beneficios; consagraos á su bienestar y A su p rogreso en todos los órdenes en que puede alcanzarlo la vida humana, y no se contentará con todo ello. Que r r á ser libre é independiente; quer rá encargarse de su propio rég imen y gobierno.»
Vino el tercer período, iniciado al advenimiento de la Casa de Borbón. Ya en él, los indios adquirieron su libertad personal y la condición de subditos, análoga á la ea que vivían los peninsulares; pero subditos, es verdad, sujetos á tutela , encomendada á Corregidores rapaces y ¡i Oidores codiciosos. Mas aun en esta nueva y progres iva situación, el americano, indio, mestizo ó criollo, era r igorosamente excluido de toda in tervención en la vida publica. Así es, que no bastaba ser ilust r ado , r ico, noble, ni título de Castil la. Es tas altas distinciones se prodigaban en América . Afirma un escritor, que en la actual capital del Perú pasaban de cincuenta los que podían ostentar el t í tulo de Conde ó de Marqués . Mas á pesar de todo ello, aquellos habi tantes eran excluidos de la administración del terr i tor io en que vivían.
I.a Metrópoli, por un espíritu de desconfianza que nunca supo abandonar , tuvo siempre, por regla general , sometidos aquellos habi tantes á la autoridad y g o bierno de los peninsulares. Fue ron contadas las excepciones. Cuando los insurrectos del Plata t ra taron de justificar sus protes tas y energ ías contra la madre patr ia , a legaban, entre otros razonamientos, este sistema de exclusión, en cuya vir tud, de 160 Vir reyes que había habido en América, sólo cuat ro habían sido criollos; de 602 Capi tanes genera les ó Gobernadores , únicamente 14 habían sido americanos, y sólo l'J de los :!(>'> Obispos que habían regido las iglesias de aquellas regiones hasta la segunda mitad del siglo X V I I . Vuelvo á repet irlo: «El hombre no se conforma jamás con una situación en que considera rebajada su dignidad, lesionado su honor, siquiera mal t ra tado su amor propio,
¿Creéis que aquellos americanos, aquellos pueblos, aquella raza muy inteligente, .como lo es s iempre toda raza mestiza, había de vivir, generación t ras generación, res ignada á verse excluida de la vida pública y gobernada por quienes, ostentando una superioridad de origen contra la que su conciencia protestaba, tan dur amen te la trataban?. ¿No comprendéis cuánta antipatía y cuánto odio habría ido derramándose gota á gota en el fondo del a lma de aquellas generaciones que bajo este régimen fueron sucediéndose en tan remotas regiones hasta el siglo X I \
«Pero aun había algo más i r r i tante que las codiciosas habilidades del Es tado: las de las autor idades y funcionarios que la Metrópoli enviaba para el régimen y gobierno de aquellos pueblos. En los documentos oficiales de la época, así en las reales pragmát icas , que la Corona incesantemente expedía pa ra contenerlas, como en los informes que los Visi tadores por ella nombrados le remitían, se halla á cada paso la relación de los deplorables abusos de que adolecía la administración colonial.»
«Nada de esto fué bastante; el vicio del sistema era el obstáculo insuperable á esta nueva fase de la soberanía española en América . A lo que las Colonias aspiraban , lo que estaban resueltas á conseguir , era regirse y gobernarse á sí mismas, era el régimen autonómico, para ellas de mucho más valor que todas las ventajas , todos los beneficios y todos los progresos de que pudiera colmarles la Metrópoli.»
Más previsor , con un criterio más levantado y más propio de un hombre de Es tado, aconsejó después, por mucho que os sorprenda lo que vais á oir, el Príncipe de la Paz á Carlos IV, la organización autonómica de la Amér ica española, como lo había hecho el Conde de Aranda , pero no bajo la forma monárquica que aquél proponía.
Pa ra el Principe de la Paz debía constituirse en aquellos terr i tor ios un Oobierno Supremo, allí debían resolverse sin ulterior recurso los asuntos, salvo el caso en que los intereses comunes de españoles y americanos aconsejasen reservar los á la superior resolución de la Metrópoli. Los jefes Supremos de aquellos terr i torios, por más de que fueran Príncipes de la sangre , habían de gobernar los con un Ministerio responsable y con un Consejo á manera de Cuerpo legislativo, que había de formarse de por mitad por españoles y americanos, y no á título de reino, sino de provincias ó virreinatos independientes de la Metrópoli. En el pensamiento del Príncipe de la Paz aparecen ya los caracteres fundamentales de la autonomía de la Austra l ia y del ( anadá.
Así lo dejó consignado en sus Memorias publicadas en IM39, en las que dice: «Mi pensamiento fué que en lugar de Virreyes fuesen nuestros Infantes á la América, que tomasen el titulo de Príncipes regentes , que se hiciesen amar allí, que llenasen con su presencia la ambición y el orgullo de aquellos natura les , que les acompañase un buen consejo con Ministros responsables, que gobernase allí con ellos un senado, mi tad de americanos y mitad de españoles, que se mejorasen y acomodaran á los tiempos las leyes de las Indias, y que los negocios del país se terminasen y fuesen fenecidos en tr ibunales propios de cada cual de estas regencias , salvo sólo aquellos casos en que, el interés común de la Metrópoli y de los pueblos de la América, requiriesen terminarlos en España».
BIBLIOGRAFÍA FKYNA NOVA, per Pere Aldavert.—Vinússet articles del
mateix género dels que durant tants anys escrigué diàriament per La Renaixensa composan el volum que l'Aldavert acaba de publicar.
Els nostres lectors pogueren assaborir ja en el número passat un d'aquestos, La estudií prop de la feyna, y per ell es podrán fer cárrech de las bellcsas que conté'l llibre. Be-llesas d'istil que ningú negará y bellesas de concepció admirables.
Es una trassa la de l'Aldavert pera associar las ideas que semblan mes separadas que pochs poden arribar a aconseguiria: tot contant fets a primera vista insignificants en sap fer veure l'enllás ab las causas generals, el detall adquireix d'aquesta manera, com revelador d'una lley superior, lame-teixa consistencia d'aquesta y per això els escrits de l'Aldavert no perden la oportunitat encara que 's trigui una temporada a publicarlos.
Per això es llegeix ab el mateix gust que s'hauria llegit l'endemà del dia 5 de Mars l'article titutat «Lo darrer diumenge de Carnestoltas» en que tant belles consideracions es fan respecte als que venen a Barcelona fugint de la miseria d'altres terres y claman contra aquesta Barcelona que 'Is dona feyna y sembran en ell a l'espant y l'odi, com se lleigeixen ab satisfacció tots els demés articles que ja prenent peu de fets mes o menys sortints d'aquests darrers temps, ja fent consideracions sobre cosas de carácter general s'em-portan l'atenció del llegidor, sense que aquest gens se cansi.
Y a fe que DO son pas curts molts dels articles; aquella facilitat per associar las ideas de que avans parlavam fa que donant voltas sobre un mateix assumpto hi lligui una infinitat de qüestions que allargan l'article mes sense ferio pesat, perquè sempre hi exposa cosas novas, sempre presenta un nou aspecte de la qüestió, sempre s'hi veu una meteixa idea, donant unitat a n'el article aparentment en dosordre.
Perquè aquesta es una característica dels escrits de 1' Aldavert, ro hi ha en ells res de la rigidesa del mètode, passa d'unas qüestions a altres ab una facilitat pasmosa, torna a rependre las primeras y las enllassa ab altres de novas... mes sempre dominant aquesta varietat s'hi sent vibrar la idea mare de l'article.
En tots s'hi respira l'amor a la terra catalana, la nota política en tots ells s'hi troba o s'hi endevina, ja fent ressaltar las bonàs qualitats de Catalunya comparantlas ab las altres térras com en El Granero del Mundo, ja sentant el criteri igual en absolut al que sosté LA DEVANTKRA, ¡respecte a las inconseqüencias dels que avuy acaparan el nom de catalanistas o nacionalistas, com en L.a Feyna d'en Marpá.
Las emprèn en aquest article contra els llogaters, societats principalment, que volen fer reformar la casa que llogan tirant envans a terra pera aixamplar una sala, y en acabat estableix la comparació ab els programas dels partits polit ichs:
«Igual passa en los partits polítichs y fins en cosas mes sagradas que'ls partits polítichs. Una doctrina costa molt d'establir. De tirarla a terra costa menos que un envà. Lligui o no lligui després l'articulat de la Doctrina; que l'arti- ' culat no's veu tant com dos enrajolats de diferenta mostra | ni com dos enguixats de diferent color; que ja's va estatuir pensant en tot y mes que en rés en la realitat de la vida; que una Doctrina no eü un penjarrobas que igual aguanta un barret que una capa.
Teníam una Constitució els catalanistas que'ns la esti-mavam d'alló mes, sobretot d'ensá que, després de dirne mal perquè'ls lligava, se la tingueren de fer seva'ls que se n' empassaren al general castellà. Y se la feren seva perquè tenía carácter, perquè havia agalat cert crit, y perquè en las burlas que'ns feren los que volían portar las mans desem-brassadas, no'ls seguiren alguns que de bona fe s'adonaren de que ab los partits vells no s'anava enlloch. Donchs be: quan havia passat per los trángits de la persecució dels Go-berns y de la befa dels pocas penas, se'n'cansaren los que mes habian cridat contra'ls pocas-penas y miraren com la tirarían p«r terra que no semblés que li tiressin. També'ls feya nosa a n'ells aquella Constitució, com los hi fa nosa als gossos—y perdonin—lo morrió que'ls te de salvar d'anar
a morir ofegats darrera del Parch de la Ciutadela. Y també 'Is hi tenen per rebechs y per rancis.»
Y no volem parlar mes del llibre perquè si tinguéssim de dir tot lo que d'ell ens agrada y copiarho aniríam publicant a trossets tot el vohim.
J. S.
Escull: Alfons Maseras. Volum ,v r de la biblioteca tFoch Nou» de Reus.
La colecció d'articles qu' ab el nom d'Escull nos ha dat á conèixer l'Alfons Maseras, son una bella demostració de l'avem,- de la literatura catalana.
Els assumptos que a n'ells tracta, en sa majoria no son pas gastats en nostra llengua, y si altres dots no tinguessin, solament per sa molta novetat ja 's farían agradivols. Mes las poseheix en altres dots, y a n' els trevalls qu' ab més forsa s'hi descubreixen, es, a mon entendre, a n ' / i / Cego y a La Venus Tísica.
En el primer, sobretot, es ahont un hi veu ab més clare-tat, l'estudi psicológich de l'autor respecte son personatje.
¡Ab quina destresa y realitat ens descriu la por del cego: Una por que glassa las sanchs, una por que s'encomana, que a un l'hi fa tancar els ulls y escoltar ab esglayadora curiositat, els més petits sorolls que sas orellas pugan recullir. Y a mida que va llegint es va entregant sugestionat en mans del autor. Y sent lo mateix que '1 cego: els sorolls, el gemegar del vent y els trontolleigs de las vidrieras. L'ansietat creix per moments fent retenir el respir y dilatar la por dintre nostre ánima, nos venen tentacions de cridar, y cridem, mes tant baix, que ni nosaltres mateixos nos semtim, y ales horas sou un cop sech, com el que produheix una porta tancada ab estrèpit, y s'apercebeixen uns passos, uns passos que no se sab de qui son, més que causan basarda, y els passos es van fent més clars, fins a teñirlos al demunt, nostres membres s'encongeixen, y quan més arrupits estem, quan ab més forsa sentim la por, es quan arriva fins a nostres orellas, fentnos fer un salt al cor, retornantnos a l a vida, una veu fresca, ingenua, acaricianta y consoladora, que 'ns diu: ¡Avi! ¡Avi!
Allavors nos despertem y alsant la vista fins a lo incone-gut, nos preguntem ab rabia: ¿Perqué, perqué hi han d'haver cegos?
Com que en literatura hi ha molts gustos, y cada un per si mereix igual respecte, al afirmar jo qu' El Cego sobrepuja a tots los demés articles, no vui pas dir que tothom l'hi haigi de concedir aquesta distinció. Tots ells (respecte a En Jordi Foix, exposaré mas impresions) son pensats y portats a cap admirablement, y per lo tant, idéntích tractament mereixen, però com que jo prefereixo el genre realista al idealista, per aquet motiu he posat El Cego enprimer terme.
L'idea d' En \ordi Foix, si l'hi tinch de dir la vritat senyor Maseras, no m'acaba de convencer, com tampoch m'acaba de convencer el que un home que no ha fet res més durant tota sa vida que entilar l'agulla ab la nyinyola, pensi que «res es res, que tot es destinat al res, fora del Esperit suprem que ho es tot. Ensenyar als homes, mes sense con-fondres amb ells; aixís com l'ànima ha d'ésser inflexible i in-tacable, el cos, aquet troc de cosa que 's nudreix, se mou, se canea i descança això qu'ha vingut del no res, de la negació, aquet ben lliure també de tot contacte, perquè per la carn entra 1 pecat. Ensenyar als homes, am la paraula, am l'acció, amb el miracle». Això que dit per un qu' ho pogués dir fora hermós, posantho en boca d' En)ordi Foix casi fa riurer.
En la Venus Tisiea, qu' es el que poso en segon lloch, en Maseras no 'ns presenta cap assumpto nou, (el de la pro-diganta de caricias y festeigs tornada tísica. El de la dona rublerta de vida y alegria esdevinguda sombra de la mort i més nos la pinta ab un colors tant vius y encertats, nos dibuixa ab tanta sobrietat los asedagats d'amor luxuriós, xampany y orgía; que realment si no es nou, son tant totalment cambiadas las expiesions y escenas, que hi resulta per complert.
)o sé una muró.. . , es un hermós himne a l'amor y a l'ig-nocencia, cantat ab tan bellas notas y agafat per un punt tan real, que pochs serán els mortals que no s'hi haigin tro-vat alguna vegada tal com en Maseras nos ho conta: Una criatura cantant una caneó d'amor ab tota ingenuitat, y quinas paraulas venen balderas al pensament d'un ignocent; la canta, com si no la cantés, com podría cantar una canc,o a la rancúnia; ¡si no 'n compren el tons! Un enamorat de la natura que la sent, y junt ab ella se la posa a cantar per riures «de las miserias, y buscar pel mon un amor desconegut y qu' estiga per dessobre dels nostres llavis, per assolirlo en las horas de solitut y de calma».
Metoposcopia: Aquest article el dedica en Maseras a explanar els diferents pensaments que poden sugerir: l'infantesa, la joventut en l'home y en la dona, la vellesa y la mort.
Hi han moltas y distintas maneras de pensar, respecte las diferentas etats perqué passa el ser huma. Cada hú las exposa segons creu, per més paralelas que siguin ab las que ja un altre haigi exposat. Mes En Maseras las ha sabut concentrar ab tanta exactitut, que no crech que ningú que les haigi ben estudiadas hi trovi res que dir.
Kfcctivament: L'inlantesa inspira llàstima y bons desitjós pera l'esdevenidor. La dona: Es nada pera alegrar els aires y
top related