anys 30 i postguerra
DESCRIPTION
Comentari de Cèlia Garcia i Laura JuncàTRANSCRIPT
ELEGIES DE LA REPRESA,VI (ROSA LEVERONI)No em preguntis, amor, per què t'estimo,si no trobo raons. ¿Però podriadirte del rossinyol la meravellani el batec de la sang, ni la seguradolcesa de l'arrel dins de la terra,ni aquest plorar suau de les estrelles?¿És que sabries, cert, l'ardent misterid'unes ales signant l'atzur en calma,o el fluir de la font, o de la brancaaquest respir beat quan l'aire passa?...No em preguntis, amor, per què t'estimo,si et tenia dins meu i ni sabriaja veure't com a tu, perquè respiresdintre del meu respir, si dels meus somnisets l'únic somni viu que no podriaarrabassar la Mort...
L’AUTOR I L’OBRA
Autora: Rosa Leveroni.
Va nèixer el 1910 i va morir el 1985.
Influència de Carles Riba.
Pertany al llibre Presència i record publicat l’any 1952.
ESTRUCTURA EXTERNA
Una sola estrofa de setze versos sense rima regular.
Versos decasíl∙labs menys l’últim que és hexasíl∙lab.
Força encavalcaments tan de tipus abrupte com de tipus suau.
El poema està dividit en tres parts:
Primera part: composta pels dos primers versos. Demana que no li pregunti per què l’estima ja que ella no hi troba raons.
No em preguntis,amor, per què t’estimo, si no trobo raons.
Segona part: del segon vers fins el vers 10. L’autora es fa altres preguntes que tampoc tenen explicació com per exemple el fluir de la font.
¿Però podria dirte del rossinyol la
meravellani el batec de la sang, ni la
seguradolcesa de l'arrel dins de la
terra,ni aquest plorar suau de les
estrelles?¿És que sabries, cert, l'ardent
misterid'unes ales signant l'atzur en
calma,o el fluir de la font, o de la
brancaaquest respir beat quan l'aire
passa?...
Tercera part: del vers 11 fins al final.
El jo poètic torna a recordar que no troba arguments per expressarho i també li diu que ell és la seva vida i que per ella ell mai morirà.
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si et tenia dins meu i ni sabria
ja veure't com a tu, perquè respires
dintre del meu respir, si dels meus somnis
ets l'únic somni viu que no podria
arrabassar la Mort...
ESTRUCTURA INTERNANo em preguntis, amor, per què
t'estimo,si no trobo raons. ¿Però podriadirte del rossinyol la meravellani el batec de la sang, ni la seguradolcesa de l'arrel dins de la terra,ni aquest plorar suau de les estrelles?¿És que sabries, cert, l'ardent misterid'unes ales signant l'atzur en calma,o el fluir de la font, o de la brancaaquest respir beat quan l'aire passa?...No em preguntis, amor, per què
t'estimo,si et tenia dins meu i ni sabriaja veure't com a tu, perquè respiresdintre del meu respir, si dels meus
somnisets l'únic somni viu que no podriaarrabassar la Mort...
AnàforaPolisíndetonFigura
etimològicaAntítesiPersonificaci
ó
CONCLUSIONS
Expressió dels seus sentiments d’incapacitat per argumentar els motius del seu amor.
La pèrdua a la que fa referència aquesta elegia és el pas del temps des d'una etapa feliç.
Ens vol demostrar que hi ha coses en el món que no tenen explicació
ODA A CATALUNYA DES DELS TRÒPICSEntre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorançad'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons i corrandes, sinó la difícil duresa del temps que fa navegables els records i desterra imatges.No vull la degotejant enyorança que plany un sostre, renova el gust de les farines i desvetlla l'ombra d'una flor a un rostre,sinó el crit de zel fluvial...
Vigoria desesperada del vol de la meva sang sense diàleg, zenit del meu cor i de les marxes mutables, ets tu, Pàtria! l món m’oculta l'uniforme de la teva tristesa ennoblida i callada, però no deixen d'arribarme les barques que endoles clandestinament....
Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel del teu nom.aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren, i em sorprenc a les platges cercant les ruïna d'un palúdic àngel de madrèpora.
Estrany dins l'aire estrany, circulo entre les argentades columnes dels temples de palmeres sentint com el meu cor accedeix a la sirga cruel d’un continent d’agulles, comprenent el rictus secret d'aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins...
Oh Pàtria que tant se t'ha estimat flautejant, ¿què faig aquí, com sempre fugitiu de tota arribada, assetjat per atlètiques aromes, dins les tardes de cavalls i arcs iris? També sabria plorarte, sanglotar damunt les mans estimades que també duen anells nòmades...Plor i sanglot potser, però l'enyorança no. ¿Com puc enyorarte si no t'has desprès de mi, si ets tan forta d'existència com l’amor en el refugi dels cossos?.................................................................
Tu ets la terra, l'arbre, el foc. Invenciblement s'ha d'anar aixecant el so de la teva caiguda, el violat pes jove de la teva llibertat ha de brotar dels cims, sota els arcs de l'alba nova. Jo només visc per l'entrada lluminosa dels teus ocells als graners del
futur, per la resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes...
L’AUTOR I L’OBRA Autor: Agustí Bartra.
Exiliat a Amèrica entre els anys 1939 i 1970.
El poema va ser escrit l’any 1940 i pertany al seu poemari L’arbre de foc.
Aquesta obra ha estat traduïda a diferents idiomes
Premi Fastenrath dels Jocs Florals de l'exili.
Obra post simbolista del Modernisme.
ESTRUCTURA EXTERNA
Estructura irregular de versos polimètrics i lliures.
Alguns versos rimen sense seguir cap combinació i que donen certa sonoritat al poema.
Predominen els versos d’art major No consta d’encavallaments.
El poema està dividit en cinc parts:Primera part: primera estrofa:
L’autor admet el seu dolor per separarse de Catalunya.
Entre aquell febrer i aquest novembre, no vull l'enyorança
d'ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita orfeons i corrandes,
sinó la difícil duresa del temps que fa navegables els records i desterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre, renova el gust de les farines
i desvetlla l'ombra d'una flor a un rostre,sinó el crit de zel fluvial...
Segona part: segona estrofa. L’autor explica la importància de la seva pàtria per ell i que, tot i trobarse separats en la distància, no deixa d’afligirse per ella
Vigoria desesperada del vol de la meva sang sense diàleg, zenit del meu cor i de les marxes mutables, ets tu, Pàtria!
l món m’oculta l'uniforme de la teva tristesa ennoblida i callada,
però no deixen d'arribarme les barques que endoles clandestinament....
Tercera part: tercera i quarta estrofa.
El poeta ens informa que es troba en el continent Americà i recorda que se sent com un estrany.
Em saps perdut per les illes, mossegant la delicada arrel del teu nom.
aquí, on Àfrica i els ciclons es citaren,
i em sorprenc a les platges cercant les ruïna d'un palúdic àngel de madrèpora.
Estrany dins l'aire estrany, circulo entre les argentades
columnes dels temples de palmeres
sentint com el meu cor accedeix a la sirga cruel d’un continent d’agulles, comprenent el rictus secret d'aquestes roques tan fabulosament allunyades dels pins...
Quarta part: cinquena
estrofa. És una crida
directa a la pàtria recordantli el seu dolor. Torna a recordar el seu enyor.
Oh Pàtria que tant se t'ha estimatflautejant, ¿què faig aquí, com sempre fugitiude tota arribada, assetjat per atlètiques aromes,dins les tardes de cavalls i arcs
iris?També sabria plorarte, sanglotar damunt les mansestimades que també duen anellsnòmades...Plor i sanglot potser, peròl'enyorança no. ¿Com puc enyorarte si no t'hasdesprès de mi, si ets tan forta d'existència coml’amor en el refugi dels cossos?
Cinquena part i clímax del poema: última estrofa.
El poeta expressa el gran desig que la nació catalana revisqui d’ “entre les escumes”. Per a ell, Catalunya ho és tot.
Tu ets la terra, l'arbre, el foc. Invenciblement s'ha d'anaraixecant el so de la tevacaiguda, el violat pes jove de la teva
llibertatha de brotar dels cims, sota els arcs de l'alba nova. Jo només visc per l'entradalluminosa dels teus ocells alsgraners del futur, per la resurrecció exacta de
la teva veu entre les escumes...
ESTRUCTURA INTERNAEntre aquell febrer i aquest novembre,
no vull l'enyorançad'ulls immòbils i lentes llàgrimes que
necessita orfeons i corrandes, sinó la difícil duresa del temps que fa
navegables els records i desterra imatges.
No vull la degotejant enyorança que plany un sostre, renova el gust de les farines
i desvetlla l'ombra d'una flor a un rostre,
sinó el crit de zel fluvial...
Vigoria desesperada del vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del meu cor i de les marxes mutables,
ets tu, Pàtria! l món m’oculta l'uniforme de la teva
tristesa ennoblida i callada, però no deixen d'arribarme les barques
que endoles clandestinament....
Paral∙lelismeApòstrofe
Em saps perdut per les illes, mossegant
la delicada arrel del teu nom.aquí, on Àfrica i els ciclons es
citaren, i em sorprenc a les platges cercant
lesruïna d'un palúdic àngel de
madrèpora.
Estrany dins l'aire estrany, circulo entre les argentades
columnesdels temples de palmeres sentint com el meu cor accedeix a
lasirga cruel d’un continent
d’agulles,comprenent el rictus secret
d'aquestesroques tan fabulosament
allunyades delspins...
PerífrasiPolípot
Oh Pàtria que tant se t'haestimat flautejant, ¿què faig aquí, com semprefugitiu de tota arribada,assetjat per atlètiques aromes,dins les tardes de cavalls iarcs iris? També sabria plorarte,sanglotar damunt les mansestimades que també duenanells nòmades...Plor i sanglot potser, peròl'enyorança no. ¿Com puc enyorarte si not'has desprès de mi, si ets tan forta d'existènciacom l’amor en el refugi delscossos?
ApòstrofeInterrogació
retórica
Tu ets la terra, l'arbre, el foc. Invenciblement s'ha
d'anar aixecantel so de la teva caiguda, el violat pes jove de la
teva llibertatha de brotar dels cims, sota els arcs de l'alba
nova. Jo només visc per
l'entradalluminosa dels teus ocells
alsgraners del futur, per la resurrecció exacta
de la tevaveu entre les escumes...
Asíndeton