Seminari

Autobiografia Educativa

Maribel Cano

Marc Forcada Sànchez27/10/2010

AUTOBIOGRAFIA EDUCATIVA:

Per més que intento pensar en tota la meva història educativa em trobo amb un problema que

deu ser comú a tots: sóc incapaç de veure la meva pròpia història en la seva totalitat. Podria

arribar a recordar sensacions o moments si m’ajudés amb algunes imatges de suport, però

aleshores estaria influint en el meu pensament més pur. Així que, si em permeteu aquesta

llicència, començaré el meu relat des del punt en que la meva memòria, sense estímuls de cap

tipus, m’ho permeti.

Els primers records que tinc sobre la meva educació estan relacionats amb la meva etapa de

guarderia. Vaig anar a la guarderia “Laia” del meu barri. D’allà recordo amb enorme estima el

seu pati. No era molt gran, però gaudia d’un parc de sorra i uns gronxadors que feien les

meves delícies. Seria capaç de dibuixar-lo amb els ulls tancats. És en aquell pati on vaig forjar la

meva primera amistat: en Marc Viñas. Era un nen de la meva mateixa edat, que vivia al carrer

paral·lel al meu. Tot just estàvem a 30 passes! Ens varem fer amics de seguida a força de

compartir jocs en aquell pati que tant ens permetia experimentar. Sempre anàvem junts a tot

arreu, ens varem entendre des del primer dia. És ben curiós que per més que forço la memòria

sóc incapaç de recordar les meves professores de guarderia. No les reconeixeria pel carrer per

més que em passegessin al davant durant hores i hores. Això em passa amb totes les mestres

que sé que vaig tenir, exceptuant-ne una: la Rosa. La Rosa era una dona de cabells canosos,

amb una mirada penetrant que t’ho deia tot sense articular paraula. Resulta que era més que

una simple mestra, era la directora. Ella va ser la persona que em va inculcar els meus primers

valors. Recordo una anècdota amb molta claredat: una nit, per sopar, els meus pares em van

fer verdura amb pernil salat. A mi sempre m’ha encantat la verdura, però la barreja d’aquesta

amb el pernil salat no em va fer gràcia la primera vegada que em van posar la combinació per

sopar. No vaig tastar-ne ni una mica, per més que els meus pares em van amenaçar que no

soparia res més si no m’ho menjava. Dit i fet, vaig anar a dormir sense sopar i tot orgullós

d’haver-me sortit amb la meva. El matí següent, els meus pares em van portar a la guarderia, i

li van comentar el que havia passat a la Rosa, conscients del gran respecte que m’imposava.

Per mi, la Rosa era l’autoritat suprema. Ella els va dir que als meus pares que portessin el plat

de verdura, que la cosa no quedaria així. Quan va arribar l’hora de l’esmorzar, la Rosa em va

fer seure a la taula de la mestra, enfront de tota la classe, i em va posar el plat de verdura al

davant. Va explicar-li a la classe que jo no havia sopat per la nit i que per això tenia aquest

càstig. Els companys em miraven amb cara de tristor, segurament perquè se sentien

identificats amb mi. El fet, és que de la vergonya i el disgust que vaig passar, em vaig acabar

menjant la verdura.

En aquest mateix període de temps recordo que, els meus pares, degut a les seves respectives

feines no podien fer-se càrrec de venir-me a recollir a la guarderia. Els encarregats de fer-ho

eren els meus avis materns, que vivien al carrer que es troba perpendicular al meu. Vaig passar

moltes hores amb ells i en guardo molt bon record. Pel meu avi sentia una gran admiració,

sempre em portava amunt i avall, compartia mil estones de jocs amb mi, m’ajudava a fer els

deures,... Els meus pares sempre m’han dit que sóc com un calc del meu avi, no només en

postures i actituds corporals (tinc un munt de “tics heretats” del meu avi), sinó també quan a

sensibilitats o valors. Ells van ser molt importants en la meva formació.

Una de les coses que els meus pares van decidir en aquella època i crec que ha estat

fonamental en el meu desenvolupament com a persona, ha estat la manera de decidir quina

llengua (català o castellà) seria la bàsica en la meva formació. No es van decantar per cap de

les dues en detriment de l’altra, sinó que van arribar a un acord: el meu pare es dirigiria a mi

en català, mentre que la meva mare ho faria en castellà. No és que recordi el moment exacte

en que van decidir establir aquesta norma interna, és una cosa que m’han explicat moltes

vegades i que em resulta particularment curiós perquè aquesta distinció es manté avui en dia.

La meva mare és incapaç de dirigir-se a mi en català, i jo d’imaginar-me-la fent-ho. Aquesta

decisió ha estat molt important en la meva educació, crec que he assolit un bon nivell en totes

dues llengües i, sens dubte, en té bona part de culpa aquesta decisió. Aquest “bilingüisme” va

fer que la meva petita biblioteca gaudís de contes castellans i catalans, que sempre hagi

mostrat un interès per aprendre paraules noves, i que el meu nivell ortogràfic i d’expressió

sigui més que adequat.

Per començar l’educació primària, els meus pares em van portar a l’escola salesiana Sant Joan

Bosco d’Horta. Durant els cursos de primer, segon i tercer, vaig gaudir de dos mestres que em

feien tenir il·lusió per anar a classe. M’encantava poder aprendre coses noves, portar els

deures de casa fets. Em van ensenyar la responsabilitat a través de la il·lusió per aprendre. Tot

això va canviar durant els anys següents. A quart, cinquè i sisè vaig tenir el mateix tutor i,

progressivament, vaig anar perdent aquella il·lusió que em caracteritzava. Cada vegada em feia

més mandra anar a classe. A partir d’aquí només guardo un bon record sobre un mestre. Vaig

haver d’arribar a 3r de la ESO per tornar a enganxar-me als estudis o, com a mínim, a una part

d’ells. El meu tutor, alhora mestre d’Història i Història de l’Art, era una persona que encarnava

allò que ensenyava. A les seves classes tornava a tenir la sensació que aprenia, que l’importava

el meu progrés. Crec que el gran problema d’aquesta escola és que no ets més que un número

allà. Ets un expedient numèric que interessa només per inflar els arxius d’alumnat. Hi ha pocs

professors que es preocupin per l’alumne, que et transmetin uns valors mitjançant la seva

assignatura, perquè la viuen i es preocupen perquè tu també ho facis. Aquest altre nom

sempre estarà en el meu record, i serà un dels exemples a seguir en la meva formació coma

mestre: Santi Oliveres.

Cal dir que ja feia uns quants anys que havia començat a jugar a bàsquet. A mesura d’anar

creixent i desenvolupant-me vaig anar guanyant-me un petit prestigi, si pot dir-se així, degut a

la meva bona capacitat per jugar-hi. Això em va fer molt popular a l’escola i, de vegades, em

sorprenia com alumnes de cursos inferiors i superiors al meu em coneixien o, com a mínim,

havien sentit a parlar de mi. No és el més important, però recordo que aquest “estatus” del

que gaudia em va permetre establir moltes noves amistats, algunes més interessades que

d’altres, però totes em van aportar alguna cosa. El que sí és cert, és que els meus amics -

companys del bàsquet es van convertir en el meu gran cercle, el meu grup social, i fèiem força

de la nostra unió. Això és una cosa que es notava a la pista i fora d’ella, i tinc molts records

preciosos d’aquella etapa, que també considero crucial en la meva educació.

Després d’un any bastant convuls en el meu primer intent de Batxillerat,(vaig provar de fer el

científic quan sé de sobres que les matemàtiques, física,...no estan fetes per mi), els meus

pares em van buscar una nova escola, i vaig anar a parar a l’IES Montserrat de Barcelona. Allà,

vaig gaudir de dos molts bons anys en l’àmbit educatiu, els professors eren gent que es

preocupava per l’alumnat, que volia fomentar l’aprenentatge de tots els individus que

formaven el grup - classe, malgrat alguns no estàvem (i m’hi incloc al grup perquè no vaig fer

tot el que era a les meves mans) disposats a donar tot el que oferien les nostres possibilitats.

Tot i així, sí que recordo que tornava a sentir-me important per al mestre, que aquests es

preocupaven per mi. Quan algun mestre notava alguna cosa estranya, ens demanava als

alumnes tenir una petita reunió i ens mostraven les seves preocupacions. De vegades, em

penedeixo de no haver donat tot el que podria en aquest Batxillerat, el qual vaig superar per la

“llei del mínim esforç”.

Des d’aquell moment fins ara, moltes feines pel mig i moltes experiències viscudes que m’han

portat a replantejar-me una vocació que sempre ha estat desperta en mi. Crec que la tria que

he fet, tornant a ficar-me en el món de l’estudi i la formació és la idònia, ja que tinc les

capacitats i el potencial per ser un molt bon mestre. N’estic segur, ara només em falta treballar

per demostrar-ho.

M’agradaria destacar el paper de la meva família en la meva evolució educativa que, si bé no

ha estat lo suficientment anomenada en aquest text, sempre ha estat allà. Mai m’he sentit

abandonat pels meus pares quan és ben cert que els he ocasionat més d’un mal de cap.

Sempre han mostrat molt d’interès en la meva formació, m’han volgut ajudar, orientar-me,

m’han recolzat en les meves iniciatives,... Per no parlar de tots els valors que m’han transmès i

continuen transmetent dia rere dia. I el que em queda per aprendre...