Conceptes contradictoris?

Unitat: conjunt de tots els signes i les regles que els organitzen codi abstracte, ideal i teoricosocial (llengua).

Diversa: realització concreta, individual (parla).

Factors contextuals

situació de comunicació

interlocutors

relacions interpersonals

tema

lloc

temps

Variació estructural

Variació d’ús

Diacrònica

Diastràtica

Diatòpica

Diafàsica

Evolució de la llengua: diacronia

Arcaisme: forma lingüística usada en el passat, però que avui ja no té vigència.

Lingüística històrica.

Situació de la llengua en un moment determinat en el temps: sincronia.

Dialectes: zona geogràfica on es parla una llengua.

Isoglosses: línies imaginàries.

Dialectes constitutius

Dialectes consecutius

Català oriental i català occidental

CATALÀ ORIENTAL CATALÀ OCCIDENTAL

1ª pers. Present d’indicatiu –o (central) / -ø (balear)

1ª pers. Present d’indicatiu –o (nord-occidental) / -e (valencià)

Subjuntius amb –i

Subjuntius amb –a / -e

Pretèrit imperfet de subjuntiu amb -s

Pretèrit imperfet de subjuntiu amb –s / -r

Demostratiu reforçat “Aquest”

Demostratiu reforçat o clàssic “Este” (només en valencià)

Pronoms neutres amb dos graus

Pronoms neutres amb tres graus

Adverbis de lloc amb dos graus

Adverbis de lloc amb tres graus

Verbs incoatius amb -eix Verbs incoatius amb –eix / -ix (només en valencià)

Relacionada amb el grup social que usa la llengua.

Dialectes socials o sociolectes.

Poc estudiats.

Funció que acompleix la llengua en un acte comunicatiu determinat.

Nivells del llenguatge o registres Factors:

a) El tema: quotidià vs. especialitzat. Registres especialitzats: terminologia.

b) El to o nivell de formalitat: relacions que estableixen els participants en l’acte comunicatiu.

Quatre nivells de formalitat: molt formal (solemne), formal, informal (familiar), molt informal (vulgar).

c) El propòsit o intenció: objectivitat vs. subjectivitat. impersonalitat vs. modalització.

d) El mode o canal de comunicació: oral o escrit.

Àmbit periodístic

Poc formal: pot acostar-se a altres registres.

Oral o escrit

Triple funció:

a) informar sobre els fets polítics, socials i culturals importants d’una manera veraç i objectiva;

b) interpretar i formar opinió sobre el món que ens envolta, la qual cosa pot convertir-se en una font d’adoctrinament;

c) entretenir mitjançant la inclusió de missatges i seccions més lúdiques.

Valoració subjectiva de l’autor, ús de recursos literaris, estructura poc rígida, molts adjectius valoratius i altres recursos modalitzadors.

Editorial: opinió que el diari té dels fets. No apareix mai firmada. Tema de gran actualitat i rellevància.

Carta al director: veu dels lectors del diari. Normalment, segueixen la línia ideològica del diari. Substituïdes per correus, tuits o missatges.

Crítica: punt de vista i valoració d’un periodista especialitzat o d’un expert sobre el tema. Generalment se centra en el món de la cultura i l’art.

Columna: Brevetat. Gran llibertat temàtica. Col·laborador habitual del mitjà. Llenguatge més col·loquial que el de l’editorial. Gran varietat tipològica i estructural. Títols poc o gens temàtics.

Article d’opinió: col·laboradors especialistes. Temes d’actualitat. La diferència amb la columna és l’extensió, l’actualitat i l’autor.

Dades objectives sobre temes d’actualitat que puguen ser interessants.

Estil informatiu: tota la informació disponible, llenguatge concís i objectiu, registre estàndard i informació ordenada de major a menor importància.

Reportatge: caràcter documental, ampliació objectiva de la notícia. Inclusió d’entrevistes, diàlegs, narracions, cites i testimonis. Acompanyat d’imatges, fotografies, gràfics...

Entrevista: gènere mixt, informació i opinions i valoracions. Introducció que glossa la importància del personatge o del tema tractat. N’hi ha temàtiques i psicològiques o de personalitat.

Altres gèneres amb finalitat lúdica: relats, cartellera, tira còmica, passatemps.

Brevetat, concisió, claredat, objectivitat, impersonalització.

Estructura de piràmide invertida: títol informatiu; entrada o lead i cos.

Paràgrafs bloc que van responent a cadascuna de les qüestions.

Titular

lead

Què?

Qui?

Quan?

On?

Com?

Per què?

Finalitat última: promoció de béns de consum o d’una idea a través de la persuasió.

Destinatari: gran massa.

Diverses funcions lingüístiques: referencial (informa del producte amb el text i la imatge), conativa (pretén persuadir el receptor) i poètica (la forma del missatge potencia l’ús connotatiu mitjançant recursos retòrics).

Brevetat: recursos variats (metàfores, comparacions, hipèrboles, rimes, neologismes, estrangerismes, omissió d’elements de l’oració, etc).

Imatge gràfica.

Dos parts, una verbal i una no verbal.

El text lingüístic, l’eslògan i el logotip.

La imatge visual (literal o simbòlica) i la imatge sonora (música, sorolls, veu).

Segons l’emissor Segons el

receptor Segons el canal

Segons la finalitat

-Comercial -Institucional

-Edat -Sexe -Classe social -Grup especialitzat -Gran massa

-Impresa -Audiovisual

-Llançament i venda de productes nous. -Promoció i augment de vendes. -Prestigi i promoció de marca. -Informació de campanya institucional. -Prestigi d’entitats i institucions. -Propaganda electoral

Intercanvis entre els ciutadans i les administracions.

Finalitat: regular la vida social.

Característiques pròpies: molt formal i poc modificable

exactitud i exhaustivitat

poca naturalitat i dinamisme

imperatiu, condicional i subjuntiu.

fraseologia arcaica

escrit

expressions provinents del dret romà

referència a altres textos del mateix registre.

Tipus: normatius o no normatius

Àmbit d’ús acadèmic

Finalitat: transmetre o obtenir informació

per tal d’omplir un buit de coneixements.

Tipologia expositiva.

Afany d’objectivitat: lèxic clar i precís,

defugen les figures estilístiques i els períodes

llargs que en dificulten la comprensió, abundància de

tecnicismes i neologismes, termes biunívocs, signes propis.

Recursos per condensar la informació, i procediments d’ampliació de la informació

Predominen els verbs de l’eix de present pel seu valor atemporal, les oracions enunciatives, les citacions per introduir diferents teories i estudis, etc.

Segons la dificultat:

textos divulgatius.

textos pròpiament científics.

Segons el tema :

Cientificotècnics: transmissió de coneixements objectius que puguen ser contrastats i verificats.

Humanístics: mètode de coneixement especulatiu, basat en la reflexió, l`anàlisi i la interpretació de les manifestacions humanes i de la realitat social.

Gèneres: definició, esquema, resum, apunts, examen, fitxa, treball monogràfic, article, ponència, exposició oral, lliçó, tesi, llibre de text, diccionari, comunicació, etc.

Realitat inventada per l’autor. Receptor desconegut. Finalitat estètica. Alt grau d’elaboració formal. Figures retòriques Lèxic connotatiu Gèneres literaris:

Narrativa Poesia Teatre Assaig.

Subgèneres: epopeia, conte, novel.la, faula, lírica, èpica, aforisme, autobiografia,...

COL·LOQUIAL VULGAR

Temes generals, de la vida quotidiana

Finalitats o propòsits subjectius (usos privats).

Subjectivitat del parlant. Relacions no formals. Oral (encara que podem trobar-lo

per escrit en diàlegs teatrals) Interacció durant l’emissió del

text. Poc elaborats, espontanis. Codis no verbals: moviment del

cos, de les mans, gestualitat facial. Estructures estereotipades,

simples, i un lèxic poc formal i popular.

Llenguatge poc elaborat.

Elements lingüístics considerats vulgars: grups socials baixos

temes tabú.

Alt grau d’incorreccions.

Paraules malsonants.

Forma general d'un idioma, model per a la seua comunitat lingüística.

Ha de ser estable i flexible. No ha de ser massa estricte. Etapes del procés d’ estandardització :

fixació de l'estructura de la llengua o normativització. Tasca dels lingüistes: ortografia, gramàtica i diccionari que reculla tot el lèxic comú a totes les varietats geogràfiques de la llengua. L'ortografia ha de ser acceptada per tots els membres de la comunitat lingüística. Diverses subfases: Selecció de la varietat que serà estàndard. Codificació. Elaboració estilística i terminològica.

comunicació interdialectal en l'estàndard però també manteniment de les característiques pròpies de cada dialecte (bidialectalisme passiu). Tasca de la societat.

lleialtat lingüística

orgull lingüístic dels parlants consciència de correcció.

1. Servir de lligam entre tots els parlants d'una comunitat lingüística. 2. Assegurar la independència de la llengua respecte a les llengües veïnes.

3. Prestigiar la llengua

Mitjans de comunicació.

Ensenyament.

Literatura.

Investigació.

Administració.

La llengua escrita.

La llengua literària.

La llengua natural.

La llengua culta.

Competència d'un altre estàndard.

Manca d'adhesió de sectors importants de la societat.

Fragmentació de la comunitat lingüística:

-divisió del territori o impediments per a la seua unió

-desvertebració social

-ocultació o destrucció dels símbols unitaris (nom, ortografia)

-atiament de sentiments localistes o particularistes.

Problemes:

Manca de tradició escrita.

Incorporació a l’audiovisual.

Pompeu Fabra: 1913, 1918 i 1932.

Normes de Castelló: 1932.

Estàndard policèntric: reduir les diferències formals, i mantenir i desenvolupar les diferències funcionals.

L'Institut d'Estudis Catalans distingeix:

trets d'àmbit general i trets d'àmbit restringit

registre formal i registre informal

Lingüístics:

varietats geogràfiques.

degradació interna de la llengua.

No lingüístics:

anomalies en l'ús social de la llengua.

castellanització.

divisió administrativa del territori

regionalisme d'algun(s) territori(s).