dossier 'barcelona

Barcelona Pere Riera

Sala Gran Del 8 de maig al 22 de juny de 2013

Barcelona Pere Riera Sala Gran

2

Sala Gran Del 8 de maig al 22 de juny de 2013. Estrena: dijous 9 de maig.

Horaris: De dimecres a dissabte, 20 h; diumenge, 18 h

Durada: Primera part: 1.30 h Entreacte: 20 minuts Segona part: 45 minuts

Preus: 19,05 38,09 € Exposició Catalunya bombardejada: Sala polivalent del vestíbul de la Sala Gran del TNC. Produïda pel Memorial Democràtic. Conmemora el 75è aniversari dels bombardejos a Catalunya.

Trobada amb testimonis dels bombardejos: Dissabte, 11 de maig. 18.30h. TNC. Amb la col·laboració del Memorial democràtic. L'acte comptarà amb la participació de Jordi Palou-Loverdos, director del Memorial Democràtic; Sergi Belbel, director artístic del TNC; Pere Riera, autor i director de Barcelona, i dues dones que van viure en primera persona els bombardejos de Barcelona. Audiodescripció: Dissabte 18 de maig. Amb la col·laboració de la ONCE. Col·loqui: Divendres 24 de maig Xerrada: La dona i la Guerra Civil Divendres, 7 de juny. 18.30 h. TNC. Amb la col·laboració de l’Institut Català de les Dones. Entrevista de la Mònica Terribas a una testimoni de la Guerra Civil i a una historiadora. Amb: Mònica Terribas, periodista; Montse Gatell, presidenta de l’Institut Català de les Dones; Assumpta Montellà, historiadora; Josefina Piquet, testimoni de la Guerra Civil. Edat recomanada: A partir de 14 anys + info, a www.tnc.cat


3

Fem-nos grans... Pere Riera, que va deixar bocabadats molts espectadors amb el seu T6 Lluny de Nuuk (text que, per cert, ja ha estat traduït a algunes llengües i que té projectes d’escenificació fora de Catalunya), ens presenta la seva obra més madura: Barcelona. Fa dies, amb motiu d’una extensa i intensa entrevista que en Josep M. Muñoz va fer-me per a la revista L’AVENÇ, vaig mostrar la meva satisfacció en constatar que aquesta obra de Pere Riera seria la darrera obra d’autor català que es veuria sota la meva direcció artística al TNC (deixant de banda el Projecte T6, amb l’esperada obra dels joveníssims, genials i «gamberríssims» Nao Albet i Marcel Borràs, de títol gairebé impossible: Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach). A l’entrevista de L’AVENÇ hi dic, parlant de Barcelona: «Quan la vaig llegir, per a mi va ser una revelació. Per primera vegada, un autor jove accepta, amb tots els ets i uts, ser una baula de la cadena. És a dir, accepta inserir-se en la tradició del teatre català, des de Rusiñol, Sagarra i Guimerà fins a Benet i Jornet. És un autor que s’ha llegit els seus clàssics, en fa una reinterpretació i, a sobre, a partir d’un fet històric. Per a mi, ho té tot. És el trencament definitiu (...) amb la generació que s’avergonyeix una mica d’on ve: per primera vegada algú no només no se n’avergonyeix, sinó que es declara hereu d’una tradició, d’un teatre popular, català. I ho fa parlant de la Guerra Civil, perquè utilitza un tema històric per parlar del nostre present, com feia Shakespeare. En Pere Riera ha fet un exercici de desacomplexament escrivint aquesta obra.» Crec que aquestes paraules resumeixen perfectament el que penso sobre en Riera i el seu text. I, a més, hi veurem un duel actoral d’altura amb dues de les nostres millors actrius: Míriam Iscla i Emma Vilarasau. I un elenc de primeríssima magnitud al seu voltant. Sergi Belbel Director artístic del Teatre Nacional de Catalunya (Fragment del text de presentació de la temporada 2012/2013)


4

Dues dones i una ciutat assetjada La Núria i l’Elena són dues dones amb comptes pendents; dues amigues separades per l’amor d’un home i el destí d’una pàtria. Dues dones atretes sense remei per l’encís d’una ciutat prodigiosa; una ciutat rosa de foc, blava i vermella. El seu retrobament, la darrera batalla entre totes dues, tindrà lloc en una Barcelona que respira, malgrat tot, les cendres d’una època daurada. Totes dues hauran de posar en solfa allò que les apropa i allò que les separa, amb el ressò d’una guerra estúpida i sagnant com a teló de fons. La carrera de Pere Riera com a dramaturg (Canet de Mar, 1974) es va enlairar de manera sonada a la Sala Tallers la temporada 2009/2010, amb Lluny de Nuuk. L’èxit esclatant d’aquell T6 va situar-lo, de manera gairebé immediata, en boca de crítica i de públic, com una de les veus més prometedores del teatre català. La temporada 2010/2011 va repetir èxit a La Villarroel amb Desclassificats, i ara, després de signar la dramatúrgia de rei i senyor(Sala Petita, 2012), entra amb tot mereixement a la Sala Gran del TNC amb Barcelona, la seva darrera obra.


5

Barcelona Pere Riera Direcció.................................................................................................Pere Riera Escenografia .................................................................................. Sebastià Brosa Vestuari ..................................................................................... Georgina Viñolo Il·luminació .................................................................................. David Bofarull Música original ................................................................................... Òscar Roig So .................................................................................................. Damien Bazin Moviment ......................................................................................... Aixa Guerra Ajudanta de direcció ........................................................................... Ota Vallès Ajudanta d’escenografia ................................................................. Elisenda Pérez Repartiment Núria ................................................................................................ Míriam Iscla Elena ......................................................................................... Emma Vilarasau Victòria .......................................................................................... Anna Moliner Joan Vila ................................................................................. Jordi Banacolocha Simó .................................................................................................... Pep Planas Nati ..................................................................................................... Pepa López Tinet .............................................................................................. Carlos Cuevas Ramon ............................................................................................ Joan Carreras Producció: Teatre Nacional de Catalunya


6

Aquesta obra és un acte d’amor. D’amor a una època, a una gent, a una ciutat prodigiosa. A un temps que hauria pogut ser el preludi d’un temps encara millor: més ple de llibres, d’escoles, de música i de llibertat. Vaig néixer un any abans que morís aquell paio amb bigoti que l’any 1936 va decidir dinamitar un sistema democràtic, una idea de país i unes esperances de futur. Estudiar a fons la Història de principis del segle XX a Espanya i Catalunya és entrar en un apassionant laberint d’ideologies, lideratges polítics, moviments socials, aspiracions identitàries, lluita de classes, reivindicacions en pro de la igualtat de gèneres, iniciatives culturals i llenguatges artístics eclèctics i avantguardistes… Un brou caldós que va tenir com a corol·lari l’anhelada República: segon intent d’implantar un sistema de govern participatiu, que concedís al ciutadà la plena sobirania política i decisòria. Aquell primer quart de segle, Barcelona era una urbs esplèndida, plena i diversa, canalla i burgesa, feréstega i mestissa. I per damunt de tot, era el cap i casal de les essències d’una terra catalana promesa i encesa des de temps immemorials. La Guerra Civil, però, ho va esberlar tot, i res del que podia haver estat no va ser. Espanya, esquinçada i empresonada en mans dels totalitaris, va recular cent anys. Catalunya, emmordassada i sotmesa, hauria de renéixer de les cendres (una vegada més). I Barcelona… Barcelona va ser assetjada, vexada, bombardejada sistemàticament pels feixistes de mig Europa, aliats d’aquell paio amb bigoti que poc després ens va prohibir «escupir y hablar catalán». Però la nostra ciutat era –ja aleshores– la insígnia, l’estendard de les llibertats, del progrés, de l’esperança. Ens la van ferir, ens la van foradar, van assassinar milers d’homes, dones i nens innocents. Volien aniquilar la bella i robusta ciutat dels prodigis. Però no ho van aconseguir. Aquesta obra és un acte de sentit reconeixement a tots aquells que van viure i somriure quan el cel va omplir-se de voltors durant aquells tres anys de ràbia; aquells que sota les bombes van estripar tots els carnets i van fer pinya per construir la xarxa de refugis més gran del món; aquells que potser no van tenir mai cap carnet i que compartien una única militància: la de ser catalans, treballadors, lliures i resistents. He escrit Barcelona tot sol, però vosaltres veureu a l’escenari del TNC la Barcelona que han fet possible vuit actors i actrius còmplices i conscients que aquest no és només un espectacle entretingut. Tots aquells que ens hem involucrat en aquest projecte ho hem fet des del respecte, la delicadesa i la sensibilitat justa que es mereix el record dels milers de ciutadans d’aquest país que van perdre la vida injustament. A tots ells, doncs, el nostre millor i emocionat somriure. Pere Riera


7

El context de Barcelona, de Pere Riera Una ciutat sota les bombes

Som a l’any 1938, en plena Guerra Civil Espanyola. Les tropes falangistes avancen, però de moment, Catalunya, un punt que s’ha convertit en estratègic per a la victòria o per a la derrota, resisteix. La Guerra Civil havia esdevingut una mena de camp de proves per a exèrcits com l’italià, que hi va desenvolupar estratègies que després aplicaria a la Segona Guerra Mundial. Una de les maniobres més tristament cèlebres va ser l’atac aeri sobre objectius civils, amb la intenció de debilitar l’enemic i d’atemorir la població. L’abril de l’any 1937 es va produir el bombardeig de la ciutat basca de Gernika, un esdeveniment tan devastador i amb tanta força simbòlica que les imatges de la ciutat arrasada són presents encara dins l’imaginari universal, i el quadre majestuós que els esdeveniments van inspirar a Pablo Picasso s’ha convertit en una icona contra la guerra. Fer caure Catalunya, que encara resistia l’any 1938, era l’objectiu prioritari per a l’exèrcit falangista, de manera que van començar els bombardejos sobre terra catalana. Més de 140 poblacions del país foren bombardejades pels exèrcits aeris nazi i feixista. Una de les ciutats més afectades per l’atac va ser Barcelona. La capital catalana va patir diversos bombardejos d’intensitat diversa, amb el balanç devastador de més de 2.500 víctimes. És en aquesta ciutat trencada pels atacs aeris que Pere Riera situa l’acció de Barcelona.


8

Entrevista amb Pere Riera «L’impuls per escriure Barcelona va ser el context actual. De crisis com la que estem patint poden sorgir conflictes encara més greus» Som a l’any 1938, en plena Guerra Civil Espanyola. Les tropes falangistes avancen, però de moment, Catalunya, un punt que s’ha convertit en estratègic per a la victòria o per a la derrota, resisteix. La Guerra Civil havia esdevingut una mena de camp de proves per a exèrcits com l’italià, que hi va desenvolupar estratègies que després aplicaria a la Segona Guerra Mundial. Una de les maniobres més tristament cèlebres va ser l’atac aeri sobre objectius civils, amb la intenció de debilitar l’enemic i d’atemorir la població. L’estratègia va començar l’any 1937, amb bombardejos tan famosos com el de la ciutat basca de Gernika. Fer caure Catalunya, que encara resistia l’any 1938, era l’objectiu prioritari per a l’exèrcit falangista, de manera que van començar els bombardejos sobre terra catalana. Més de 140 poblacions del país foren bombardejades pels exèrcits aeris nazi i feixista. Una de les ciutats més afectades per l’atac va ser Barcelona. La capital catalana va patir diversos bombardejos d’intensitat diversa, amb el balanç devastador de més de 2.500 víctimes. És en aquesta ciutat trencada pels atacs aeris que Pere Riera situa l’acció de Barcelona. TNC: Quin és l’origen d’aquest projecte, Pere? PR: La primeríssima idea, la llavor de Barcelona, és ben senzilla: tenia moltes ganes de treballar conjuntament amb l’Emma [Vilarasau] i la Míriam [Iscla], després d’haver treballar amb totes dues per separat. Em venia molt de gust ajuntar-les perquè entenen la professió de manera molt similar. Sense tenir cap projecte, vaig parlar-ho amb elles i totes dues em van dir que sí immediatament. Em feien confiança, i serien presents en el repartiment escrivís el que escrivís. El segon pas va ser anar a parlar amb en Sergi [Belbel, director artístic del TNC], que en aquell precís moment estava preparant tot aquest cicle anomenat «La temporada dels autors». Vaig sortir d’aquella trobada amb l’encàrrec de fer un text per a la Sala Gran. Tot un repte! TNC: I Barcelona, la idea de l’argument, com et va venir al cap? PR: Ja feia temps que tenia ganes de parlar de la guerra, però en un principi no tenia previst de situar l’acció a Barcelona, sinó que la meva idea era parlar d’una ciutat europea a la Segona Guerra Mundial. Un dels consells que em va donar en Sergi va ser traslladar l’obra a la nostra ciutat, i a la nostra guerra. A mi em va semblar una bona idea. A partir d’aquí, documentar-se i escriure, perquè volia enllestir una primera versió del text perquè volia parlar amb la resta d’actors que volia per a l’equip. L’impuls per escriure aquesta obra va ser el context actual. La crisi que estem patint a l’actualitat fa por, i és d’aquesta mena de crisis que sorgeixen conflictes


9

encara més greus. Les persones ens convertim en bèsties per tal de sobreviure. Com va passar durant la Guerra Civil. I com està passant ara. TNC: Estem parlant d’un tema que encara avui dia no deixa indiferent a ningú. La Guerra Civil, els bombardejos, són ferides que encara estan obertes. Has tingut cap problema en omplir de «veritat» una obra com Barcelona? PR: Barcelona és una obra de ficció, feta des del respecte i amb tota la cura possible. Però no és cap document històric, sinó que intenta evocar un moment molt concret de la història de la ciutat: els bombardejos del març de 1938. I em centro en una família concreta, un grup humà relativament aliè als dos bàndols de la Guerra, que pateix els efectes d’aquest conflicte tan inhumà. Estem parlant d’un grup de gent que intenta sobreviure, mantenir la pulsió de vida, en un context molt difícil. Per això insisteixo que parlem d’una ciutat en guerra, i de com un grup de gent, que representa una Barcelona de principis del segle XX, una ciutat que si no hagués estat trencada pel conflicte armat i per la dictadura probablement hagués seguit el curs lògic de les altres urbs europees (a la dècada de 1930 Barcelona podia parlar de tu a tu a ciutats com Berlín, París o Roma). Parlo de la mort d’una Barcelona que hauria pogut ser. TNC: Així doncs, Barcelona, la ciutat, ha acabat esdevenint un personatge de l’obra. PR: Sí. Per mi, Barcelona són l’Elena i la Núria, les dues protagonistes de l’obra. Parlo de l’amistat entre dues dones que encarnen la manera com es van posicionar alguns dels ciutadans davant d’aquella situació extrema, més enllà de les ideologies. En aquesta situació de guerra, una de les dues dones decideix quedar-se i resistir, i l’altra no vol exposar-se a perdre la vida i les il·lusions, de manera que se’n va. Una persona amb la visió més cosmopolita, i una altra que s’estima més preservar la identitat malgrat els atacs. Aquesta dualitat, de fet, és la mateixa que té molta gent jove ara, davant la crisi actual: «Què faig, em quedo i confio en poder tornar al país allò que ha invertit en la meva persona, o potser és millor marxar perquè, al cap i a la fi, no em volen?». En aquest sentit, sí que pot haver-hi una analogia entre aquells moments i l’actualitat, sense que ara estiguem en cap situació bèl·lica, tot i que la situació en la qual ens trobem actualment, personalment, em fa por. Falten dos graons perquè la gent surti al carrer o, el que seria terrible, que una altra persona torni a aprofitar-se d’aquesta situació tan crítica per portar l’extremisme al govern. TNC: Veus, així doncs, un vincle entre aquella Barcelona i la situació que estem vivint? PR: Pot sonar exagerat, però el cert és que, mentre em documentava per escriure Barcelona, em va venir aquesta sensació. Com més llegia sobre aquest país en pre-guerra, més paral·lelismes podia fer respecte de la situació política, social i econòmica que estem vivint ara. Vaig començar a escriure l’obra amb molta por, i l’he acabada d’escriure encara amb més por. Penso en el que estava passant abans de 1936 i hi veig un mirall de la situació actual. Aleshores també van començar a fer fora immigrants, a perseguir a aquells que no treballaven


10

(gràcies a la Ley de vagos y maleantes, que va ser una iniciativa del govern de la República). TNC: T’estrenes a la Sala Gran del TNC, tot un gran repte. Quines són les sensacions prèvies a aquesta estrena? PR: Per a mi, aquesta és una oportunitat única a la vida. Jo no sé si podré tornar a estrenar en una sala de la magnitud de la Sala Gran del TNC. És una qüestió estadística. En tot cas, trobo que està molt bé que s’hagin obert les portes d’una gran sala com aquesta a la dramatúrgia catalana contemporània, i estaria bé que això és normalitzés. Personalment, tenir l’oportunitat d’estrenar una peça de gran format com Barcelona és tot un esdeveniment, de manera que vinc a assajar cada dia conscient de la sort que tinc de poder-ho fer. Evidentment, estic preocupat per molts detalls, com sempre que es tira endavant un muntatge, però també tinc la il·lusió i la confiança en aquest text i en tot l’equip artístic. TNC: Un text com aquest, per a una sala com aquesta, s’escriu de manera diferent que un altre text per a una sala més petita? PR: I tant. Tinc la sort de saber on s’estrena, però això també significa que m’he d’adaptar a l’espai. Parlo, per exemple, en termes de l’espectacularitat demana que una sala com la Gran del TNC, per les seves dimensions i també pels espectadors als quals m’adreço. Sempre és important tenir en compte qui en serà el receptor. Per omplir l’escena de la Sala Gran compto amb un gran repartiment de vuit actors, encapçalats per aquestes dues grans dames que són l’Emma Vilarasau i la Míriam Iscla. L’obra està escrita per als vuit, però el projecte neix amb elles dues, elles hi van confiar sense que jo hagués començat a escriure el text, i elles dues en són les protagonistes. A més a més, he volgut fer un espectacle en el sentit més ampli de la paraula. Hi ha música, hi ha balls, hi ha sorpreses... TNC: Barcelona és una obra plena d’alegria, tot i que durant gairebé tota l’estona ronda el fantasma de la mort. PR: I tant. Barcelona ens parla d’uns diletants. D’una gent que ha sabut viure la vida, aprofitar els avantatges, l’oferta cultural d’una ciutat com aquesta. Per tant, tot i la situació en la qual s’emmarca, és una obra vital. La meva idea, i això ho tenia clar de bon començament, era mostrar vitalitat, alegria, malgrat les circumstàncies. Sovint, quan la vida corre més perill, més ganes tens de viure. Viure és una pulsió que no es pot reprimir, un instint. I aquesta gent, quan es diverteix, ho fa de manera gairebé irracional. Això ho diu el personatge d’en Jordi Banacolocha: «Si m’he de morir, m’estimo més que la mort m’agafi ballant.» TNC: Parla’ns una mica del títol, que ja indica que es tracta d’un projecte ambiciós. PR: De fet, el títol original d’aquesta obra era Sioux: balla o batalla, en referència a una de les frases del text. En Sergi [Belbel] em va dir que aquest


11

títol no funcionava (i, a dia d’avui, crec que tenia tota la raó), de manera que vaig pensar-ne un altre, de títol. I vaig trobar que Barcelona funcionava bé, perquè, al cap i a la fi, la ciutat acabava sent un personatge més del relat. En tot cas, no és la primera obra de teatre on surt el nom de la ciutat (Plou a Barcelona de Pau Miró, Barcelona, mapa d’ombres de Lluïsa Cunillé, Oblidar Barcelona de Carles Batlle...). Jo també em vaig plantejar que el títol digués alguna cosa més que Barcelona, i de fet, Josep Maria Benet i Jornet, quan se la va llegir, em va suggerir que es digués Barcelona 1938. Al final, però, em vaig decantar de deixar-ho amb Barcelona, perquè parlo d’una idea de la ciutat, d’un punt d’inflexió que marca la ciutat que hauria pogut ser i la que va acabar sent. No és «l’obra de teatre sobre Barcelona», sinó una obra de teatre que ha escrit Pere Riera sobre Barcelona. Amb aquest títol, jo, que sóc nascut a Canet de Mar, volia retre un petit homenatge a la ciutat que m’ha acollit de fa més de 20 anys. Volia parlar d’una ciutat que van aniquilar. Parlo dels ciutadans que van patir aquells dies tan terribles. I del valor, del coratge que van tenir. TNC: La teva obra, tot i no ser teatre de tesi, traspua veritat. Parla’ns una mica de com va anar el treball de documentació. PR: La primera cosa que vaig fer va ser llegir tot el que vaig poder. Assajos de tots dos bàndols, ficció... això em va permetre de descobrir clàssics com Incerta glòria, de Joan Sales (com pot ser que una novel·la com aquesta no sigui de lectura obligatòria?). Em vaig entrevistar amb gent com Lluís Permanyer, que em va ajudar amb la bibliografia i que em va explicar anècdotes que m’han estat útils per escriure el text. Posteriorment, vaig entrar en contacte amb la gent del Memorial Democràtic, que ens ha ajudat moltíssim. Aquesta associació ens ha facilitat l’accés a un munt de testimonis dels bombardejos que tenen enregistrats, i que ens han permès de preparar, posteriorment, l’obra, els personatges, amb els actors. Gràcies a aquests testimonis, la companyia s’ha pogut sensibilitzar sobre el tema de què estem parlant: tots afrontem les funcions de Barcelona molt conscients del que estem fent. Estem parlant de gent que les va passar molt magres, que es va morir o que va patir la fam, la guerra, la crueltat i el vessant més neci de l’ésser humà. Coses que ni tan sols ens podem imaginar. D’aquesta crueltat, els personatges joves en són una bona mostra. En Carlos [Cuevas] i l’Anna [Moliner] tenen papers especialment sensibles, perquè representen la joventut, que no sap què està passant i que no en té cap culpa, de la situació que estan vivint. Són víctimes, i prou. I els dos actors han pogut posar-se en situació gràcies, en part, al treball que hem fet de contextualització. Hi ha algunes escenes que a la sala d’assaig ens han fet plorar a tots, i que esperem que també emocionin als espectadors. TNC: La Núria i l’Elena, tot i ser germanes, són dos personatges molt diferents. PR: Sí, fins i tot antagònics. Hi ha un moment en què una li diu a l’altra: «Que fóssim inseparables no vol dir que fóssim iguals.» Les dues actrius també tenen maneres d’actuar ben diferents, però al mateix temps, han aconseguit congeniar molt bé. Juntes, fan una suma molt estimulant per a l’espectador. I per mi ha estat un plaer treballar amb dues grans actrius que et vénen el


12

primer dia d’assajos amb l’obra apresa, analitzada, i amb un munt de propostes interessants. A partir d’aquí, tot creix molt fàcilment. TNC: És cert que l’obra la protagonitzen l’Emma Vilarasau i la Míriam Iscla, però la resta del repartiment també està a l’altura d’una producció com aquesta. PR: Tinc la sort de comptar amb un equip artístic impressionant, tant complet que no sé si podré comptar mai més amb tanta gent tan bona. Representant de generacions més veteranes d’actors com Jordi Banacolocha o Pepa López, actors que arriben a una maduresa envejable com Joan Carreras o Pep Planas, i dos representants d’una joventut que puja amb una força brutal, Carlos Cuevas i Anna Moliner. Tots saben que, tot i que el projecte estigui capitanejat per l’Emma i la Míriam, el paper de cadascun dels seus personatges és essencial. Tots plegats hem d’aconseguir que el projecte de Barcelona arribi a bon terme. I esperem que els espectadors també se’n sentin còmplices.


13

«I ara Catalunya és en perill. Les seves fronteres són amenaçades per les hordes bàrbares. I serem els catalans al costat dels nostres germans de les altres terres hispàniques, els que

rebutjarem la invasió estrangera. ¿Què significaria aquesta invasió? La prohibició de tocar “La Santa Espina”, ha dit algú amb pueril inconsciència. No es tracta pas de “La Santa Espina”. És la

nostra personalitat nacional que és en joc. És la nostra existència com a poble; és l’accent peculiar del nostre esperit col·lectiu; és la nostra llengua; les nostres lletres; la nostra música; les

nostres danses; són els costums nostres; l’obra present i futura dels nostres homes de ciència; dels nostres artistes que corre el perill de desaparèixer sota la tirania més absoluta que mai hagi

sofert cap poble.» Joan Oliver: «Cap de setmana. Catalunya!», Meridià, 25-3-1938

I La guerra va començar a anar de mal borràs per a la causa republicana en els primers mesos de 1938. Un cop enllestida, el 9 de març, la batalla de Terol, l’exèrcit insurrecte va iniciar l’ofensiva d’Aragó que es va cloure el 15 d’abril quan va ocupar Vinaròs amb unes conseqüències funestes per al bàndol governamental. La zona republicana va quedar dividida en dues: la formada per la zona central, una bona part de La Mancha, Andalusia oriental, el País Valencià i Múrcia, i una altra constituïda per Catalunya, llevat de la franja occidental de Lleida. Enmig de l’ofensiva militar dels rebels es van produir dos fets significatius: els bombardejos sistemàtics i seguits de l’aviació italiana contra la població civil de Barcelona entre el 16 i el 18 de març i la derogació de l’estatut de Catalunya, signada pel general Franco el 5 d’abril, dos dies després de l’ocupació de la ciutat de Lleida. La situació política i social en la reraguarda catalana no podia pintar més malament, començava a fer-se insostenible. La gent començava a patir tant per la seva supervivència personal i familiar com per la d’un poble cada cop més desconcertat i espantat, que sofria problemes seriosos d’alimentació dels productes bàsics, encara que les autoritats polítiques republicanes procuressin animar-lo a resistir l’embat enemic. En l’àmbit del teatre, 1938 assenyalava també una gran «paradoxa històrica que suposava viure en el cor d’una guerra i una revolució que, en termes generals, no reflectia la cartellera barcelonina. A despit, per més inri, de la gestió socialitzada i de la intervenció oficial. Tanmateix, aquesta mena de fugida endavant –o potser hauríem de dir enrere- es feia en uns moments en què es començava a percebre, cada vegada de manera més imperiosa, que el teatre català corria el risc, com la cultura mateixa, de ser trepitjat per la indeturable maquinària bèl·lica feixista1

». Certament, la cartellera teatral mantenia l’esperit de la programació establerta amb anterioritat a la revolta militar en contradicció amb els plantejaments teòrics de renovació escènica que reclamava un sector de la professió teatral des de juliol de 1936.2 Alguns

1 Francesc FOGUET I BOREU: «El teatre a Barcelona l’any 1938: una visió jocosament partidista», Revista del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i en Ciències de Catalunya, 134, gener 2011, p. 62. 2 En un article de referència, Lluís Capdevila anotava: «1938. Febrer. Vint mesos de guerra. Agafem un diari barceloní, consultem la cartellera d’espectacles. I llegirem: ‘Cómico: La pipa de oro; Espanyol: Un milionari del Putxet; Novedades: El ramo de la Fuensanta, El pájaro azul; Nuevo: Los claveles, La Dolorosa; Principal Palace: La casa de salud, Tu mujer es cosa mía; Romea: La chocolaterita, El orgullo de Albacete; Tívoli: El conde de Luxemburgo, La viuda alegre; Victòria: Serafín el pinturero, Don Quintín el amargao…’ I sentiu davant d’això, una gran estranyesa, un gran astorament. 1938? Vint mesos de guerra? Si sou un xic sensibles, si sou un xic intel·ligents, us semblarà impossible tanta barroeria. I si després penseu en altres obres representades durant aquest temps – La educación de los padres, La boda del señor


14

dramaturgs, però, es van esforçar per actualitzar els repertoris habituals tot procurant ajustar-los al moment històric insòlit que es respirava a la rereguarda i al front. Com se sap, la situació va animar la formulació d’un teatre de i per a la guerra3. En línies generals, es va promoure una dramatúrgia de circumstàncies, de temàtica bèl·lica i revolucionària marcadament política, una bona part de la qual es va publicar i també, en determinats casos i circumstàncies, es va arribar a representar no sense dificultats i limitacions. En aquest sentit, un text com La fam, de Joan Oliver, que va ser guardonat el 15 d’abril de 1938 amb el Premi Teatre Català de la Comèdia, demana de ser destacat de manera preferent.4 La necessitat d’explicitar, adoctrinar i difondre les actituds ideològiques i polítiques del bàndol republicà en el període bèl·lic i revolucionari pot ser un dels motius de l’absència o manca de referències en la dramatúrgia de circumstàncies del món de la reraguarda, amb les inquietuds i pors d’un poble que les ballava magres i encarava amb desfici el futur en l’últim any de guerra5. Avui disposem ja d’estudis i testimonis d’escriptors i polítics en forma de dietaris, memòries i correspondència diversa, que proporcionen una aproximació detallada i matisada sobre aquell període. Gent del poble, que va viure l’experiència de la rereguarda, ha ofert també la seva visió dels fets en programes de ràdio i televisió o en l’edició d’algun que altre llibre personal o col·lectiu.6 En el si del context històric que estic comentant, es va originar també un debat sobre si es podia elaborar una literatura de guerra en la immediatesa dels fets, o calia prendre’n distància per disposar de suficient perspectiva per dur-ho a

Bringas, Luisa Fernanda, etc., etc.- l’estranyesa i l’astorament s’accentuen. », «Teatre d’abans i després del 19 de juliol», Catalans!, 5, 30-3-1938, p. 37. 3 Com a mostra, vegeu algunes de les contribucions de Francesc Foguet i Boreu al tema: El teatre català en temps de guerra i revolució (1936-1939). Barcelona: PAM (Biblioteca Serra d’Or, 227), 1999; Teatre de guerra i revolució de Joan Oliver. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Institució de les Lletres Catalanes, 1999; Teatre, guerra i revolució. Barcelona, 1936-1939. Barcelona: PAM (Textos i estudis de cultura catalana, 103), 2005; Teatre de Guerra i Revolució (1936-1939). Antologia de peces curtes. Tarragona: Arola Editors (Biblioteca catalana, 23), 2005. 4 Es va estrenar el 15 de juny de 1938 al Teatre Poliorama. Vegeu Miquel M. GIBERT: El teatre de Joan Oliver. Barcelona: Institut del Teatre (Monografies de Teatre, 36), 1995, 133-160. Vegeu també el comentari sobre La fam de Foguet i Boreu: «Era un dels poc textos teatrals que gosava convertir in situ el temps històric, viscut pocs mesos enrere, en matèria artística, en experiència humana destil·lada dramàticament. En el conjunt del teatre català del període, La fam és l´única peça d’una certa entitat que reflecteix el procés revolucionari i, al capdavall, la millor de totes les escrites durant el trienni bèl·lic i revolucionari. La seva vàlua com a document històric és innegable», «Introducció», dins Joan OLIVER: La fam. Barcelona. Proa (Les Eines, 25), 2003, p. 27. 5 Entre les poques peces situades en la reraguarda, s’ha d’esmentar Els pares del soldat. Estampa de la rereguarda en un acte (1937), de Joan Baptista Xuriguera, que no es va publicar ni representar. Segons Josep Camps i Arbós i Francesc Foguet i Boreu. «s’inspira, a l’estil dels quadres costumistes del vuit-cents, en la reraguarda barcelonina, i dóna veu als sectors populars de la ciutat de Barcelona que opinen sobre la guerra: la confiança en la victòria, l’ajuda que els feixistes reben d’ Itàlia i Alemanya o el blasme dels bombardeigs indiscriminats. A través de personatges com Neus o Miquel, critica també les actituds frívoles, inconscients o interessades en relació amb l’esforç i el sacrifici que, en moments de penúria, reclama la guerra», «Els pares dels soldats (1937), de Joan Baptista Xuriguera. Edició i estudi», Llengua & Literatura, 19, 2008, p. 167. 6 Daniel SERRA i Jaume SERRA, La guerra quotidiana. Testimonis d’una ciutat en guerra (Barcelona 1936-1939). Barcelona: Columna (Textos, 56), 2003. Vegeu també el llibre d’entrevistes de Ronald FRASER: Recuérdalo tú y recuérdalo a otros, 2 vols, Barcelona: Ed. Crítica, 1979.


15

terme. No entraré ara, però, a discernir i valorar sobre els resultats literaris d’aquell debat.7 Em proposo més aviat traslladar-lo al present, al conreu i al tractament que escriptors de totes condicions i procedències poden realitzar en les seves ficcions d’altres èpoques més o menys llunyanes, no viscudes per ells. Des d’una doble perspectiva, històrica i literària, ¿es pot oferir una ficció versemblant de fets i situacions d’un temps no viscut, de les característiques i expectatives d’una societat determinada? ¿Amb una sòlida base documental sobre una etapa històrica concreta, utilitzada amb la finalitat de crear una ficció enraonadament veraç, es pot engrapar i seduir el lector i/o espectador? ¿Es pot crear la complicitat necessària amb el públic i la crítica, i els historiadors que analitzaran i contrastaran amb lupa els fets de la ficció amb els «reals»? No sé si aquestes preguntes se les va fer Pere Riera en emprendre l’escriptura de Barcelona, basada en els bombardejos de març de 1938 i els seus efectes en la vida quotidiana d’un grup familiar singular. II En molts pocs anys, Pere Riera s’ha guanyat el reconeixement de la crítica i del públic. La representació de quatre obres –Lluny de Nuuk (2010, Projecte T6 del TNC; Premi de la crítica Serra d’Or), Desclassificats (2011, La Villarroel), Red Pontiac (2011, Temporada Alta) i El don de las sirenas (2013, Sala Beckett)8- ha servit perquè tant la crítica com el públic s’hagin pogut fer una idea aproximada d’aquest dramaturg de Canet de Mar. La seva presència escènica coincideix amb la d’una colla d’autors i autores, que s’ha desplegat a partir sobretot de la primera dècada del nou segle. En aquest sentit, Riera formaria part d’un grup d’escriptors que Belén Ginart caracteritza en aquests termes: Res de tancar-se a casa escriure en solitud i delectar-se amb l’experimentació formal, d’esquena al públic. Res de compartimentar els oficis: ara és freqüent que sigui el mateix autor qui dirigeixi les seves obres. La generació Facebook escriu molt a peu d’escenari, busca la màxima sintonia amb l’espectador, veu els altres autors com a col·legues, no com a competència, té un fort desig de parlar a l’escenari del que parla al món real i, per suposat, està fortament influenciada pel cinema, la televisió, el còmic, internet i els videojocs.9 Ginart anota els noms de Marta Buchaca, Jordi Casanovas, Guillem Clua, Pau Miró, Pere Riera, entre altres. Aquests dramaturgs completen la llista de noms com ara Carol López, Sergi Pompermayer, Mercè Sàrrias, Gerard Vàzquez o Manuel Veiga, que, segons Carles Batlle, conreen el «drama actual o drama a seques (comèdies, melodrames, drames socials o ciència ficció inclosos)» i ho fan «sempre amb el benentès que la formalització actual del drama ha sabut incorporar còmodament invents de la vintena centúria sense fer escarafalls ni trair la seva essència, recursos com ara els jocs temporals o la presència de monòlegs aïllats. Som lluny de la pièce bien faite!»10

7 Entre altres, remeto a l’estudi de Maria CAMPILLO: Escriptors catalans i compromís antifeixista (1936-1939). Barcelona: Curial Edicions Catalanes – PAM (Textos i estudis de cultura catalana, 35), 1994. 8 Cal esmentar també Casa Calores (Lectura a la Sala Beckett el 2007, publicada el 2009 a Arola Editors) i El factor Luxemburg (Representada a l’Espai Lliure del Teatre Lliure 2007). 9 «La nova comunitat d’autors. La ‘generació Facebook’ conquista la dramatúrgia catalana amb obres que busquen la connexió del públic», «Quadern», 1354, d’El País, 3-6-1010, p. 2. Vegeu també Juan Carlos OLIVARES: «El classicisme renovat del teatre narratiu de Pere Riera», Avui, 4-3-2013, p. 27. 10 «Lluny de Nuuk: Drama contemporani, drama de la foscor», dins Pere RIERA: Lluny de Nuuk. Tarragona: Arola Editors ( Teatre a part. Teatre contemporani, 72), 2010, p. 13.


16

L’antecedent clar i reconegut d’aquesta colla d’autors dramàtics és Jordi Galceran, el comediògraf que en el seu moment va passar a ocupar el buit deixat per Josep Maria de Sagarra, salvades siguin totes les distàncies, en el clar propòsit d’«oferir uns productes teatrals que, procurant no renunciar als seus objectius artístics, s’identifiquen amb els interessos i els gustos del públic»

11. En el cas de Riera, la referència a l’autor de Burundanga no és gratuïta, ben contràriament n’ha emfasitzat el reconeixement com a expressió del model de «drama absolut», de què se sent en bona mesura deutor o continuador: Galceran escriu històries amb presentacions contundents, nusos ferms com forrellats, i desenllaços efectius que mai no deceben ni detenen el sanglot. I ho fa sense parlar-nos d’art, sense inculcar-nos discursos moralitzadors, sense lliçons de dramatúrgia ni sobreesforços hermenèutics. Sense complexos, l’últim fenomen del teatre català ens mostra l’altra cara d’una inveterada moneda: la del teatre de les emocions, oposada a la del teatre de les idees. I qui negaria l’evidència? Si no fos perquè té dues cares, la moneda no seria el que és, ni tindria cap valor.12 El que exposa sobre Galceran, es pot aplicar perfectament a l’obra coneguda del mateix Riera. Si El mètode Grönholm va assenyalar el zenit del que havia estat la producció dramàtica de Galceran fins aleshores, no em sé estar de dir que, en justa correspondència, Barcelona ho és pel que fa a l’obra teatral precedent de Riera, amb tota una sèrie de trets que es posen un cop més de manifest: forma precisa, estructura efectiva, domini de la tècnica i de la construcció dels personatges, sentit i saviesa en el conreu de la llengua literària i ús mil·limetrat d’ingredients experimentals. En el complex i difícil context actual de penúries econòmiques i incerteses sobre el futur polític i social que viu la gent, encarar-se i enfilar una trama teatral situada en un dels moments més convulsos de la història contemporània catalana té el seu risc, i no només de caràcter artístic, però també té el seu valor innegable, el de reconèixer i agrair la voluntat de l’autor d’afrontar–la. Riera és conscient del rerefons polític i ideològic lligat indestriablement a l’argument que traça a Barcelona. Aquesta consideració no li ha impedit d’escriure un text basat en les vicissituds d’uns representants de la nostra societat en un moment excepcional, que es pot convertir en una de les baules més preuades de la tradició dramàtica catalana. Vet aquí el desafiament artístic i social de Barcelona. III Barcelona presenta un grup de vuit personatges el 17 de març de 1938 amb les conseqüències immediates que els bombardejos tindran sobre ells en el costerut i tens viatge cap a la nit. Com en el cas de Lluny de Nuuk, Riera ha bastit una història coral i familiar, en què cada personatge compta amb el seu recorregut individualitzat, encara que dos d’ells, Núria i Elena, esdevenen les autèntiques catalitzadores i protagonistes d’una trama situada el segon dia dels bombardeigs sobre Barcelona en l’endemig d’un clima de progressiva desmoralització en la rereguarda catalana.13 Núria i Elena són la cara i la creu d’una mateixa

11 Enric GALLÉN, Pròleg, dins Jordi GALCERAN: Sis comèdies. Barcelona: Edicions 62 (El Galliner, 205), 2010, p. 14 12 Pere RIERA: «Una dramatúrgia desacomplexada, o l’altra cara de la moneda. Aproximació còmplice a l’obra de Jordi Galceran», Pausa, 29, juliol 2008, p. 110. 13 Els bombardejos es van dur a terme entre les deu de la nit del 16 de març fins poc després de la tres de la tarda del 18 de març amb el resultat de prop de 700 víctimes i 1200 ferits. El 17 de


17

personalitat davant d’una determinada situació, en el mateix sentit que ho són també les dues mares de Red Pontiac. Amb un tractament dramàtic que recorda el de Heartbreak House (1919), de G. B. Shaw, els bombardeigs creen l’atmosfera trepidant que embolcalla els personatges de Riera, conscients del perill real de l’aviació enemiga que sobrevola la ciutat.14 Una amenaça que és copsada d’una manera propera i immediata pels personatges de Barcelona, els quals, a diferència dels de l’obra de Shaw, no viuen en absolut al marge o d’esquena a les circumstàncies que passen al seu país, sinó que les assumeixen i pateixen amb inquietud i preocupació creixents. D’aquí que, des d’un primer moment, la premonició sobre el destí d’un dels personatges de l’obra es col·ligui amb l’impacte dels atacs aeris en els voltants de l’espai on s’arreceren. Els vuit personatges aplegats en una «casa rica» amb «escala senyorial, mobles i objectes decoratius escollits amb gust» constitueixen un grup representatiu d’un sector de la rereguarda republicana barcelonina. Riera ensenya la mansió d’una família de la burgesia mitjana, lleial a la causa republicana i catalana, que es manifesta crítica amb l’actuació del sector anarquista, al qual titlla de principal responsable tant dels seus maldecaps particulars com dels que afecten al conjunt de la societat durant el procés revolucionari.15 Sobre Núria, vídua de Martí Vila, un industrial assassinat uns anys abans de la guerra, recau la responsabilitat de protegir la família i una casa que va ser requisada en els primers temps de la revolució. Actua com la ferrenya cap de casa d’una colla formada pel sogre Joan i els seus fills, Victòria i Tinet, amb el suport de Nati, una majordoma d’absoluta confiança, la complicitat de Simó, un amic pintor, i la presència trasbalsadora de Ramon, el promès de la seva filla. L’arribada inesperada d’Elena, la seva amiga actriu, que va anar-se’n a França quatre anys enrere fa aflorar les ferides obertes del passat comú alhora que accentua les diferents posicions ètiques i polítiques ètiques de les dues davant un autèntic cul-de-sac. Que no s’enganyi el lector, Riera no ofereix una visió ensucrada i amorosida de la guerra i la revolució, el mateix episodi històric triat l’hauria desmentit. Altrament, introdueix amb cura un munt de referències «reals» en la ficció per emmarcar amb precisió els moviments i els comportaments dels personatges, quan manava el «pa amb fantasia» i s’intercanviaven els productes bàsics com

març cinc avions Savoia-79 van descarregar vuit bombes de 250 quilos, 100 bombes de 100 quilos i 12 bombes incendiàries de 20 quilos sobre la ciutat de Barcelona. Vegeu http://www.barcelonabombardejada.cat (consultat el 14-4-2013); Joan VILLARROYA I FONT: Els bombardeigs de Barcelona durant la guerra civil (1936-1939). Barcelona: PAM (Biblioteca Serra d’ Or, 33), 1981, 81-112. 14 Una atmosfera que Eulàlia Berenguer, un testimoni supervivent dels bombardeigs, descriu així: «La gent tenia vertader pànic. Aquí és on els bombardeigs van fer més diana, en la por de la gent. Quan sonaven les sirenes, la gent es transformava, corrien com bojos, sense respectar res, tot eren empentes i cops de colze per entrar primer al refugi. A mi em feien un pànic terrible», dins Daniel SERRA i Jaume SERRA, La guerra quotidiana. Testimonis d’una ciutat en guerra (Barcelona 1936-1939), op. cit., p. 162. 15 La família Vila de Barcelona exemplifica en la ficció de Riera l’estat d’opinió d’uns determinats sectors de la petita i mitjana burgesia catalana, de fe republicana i catalanista, que va qüestionar i rebutjar les accions del grups polítics defensors de la implantació immediata i forçada del procés revolucionari, preferentment identificats amb la facció anarquista. Un cas real, bastant semblant al de la família Vila de Barcelona, l’ofereix el testimoni d’Eulàlia de Masribera dins Ronald FRASER, Recuérdalo tú y recuérdalo a otros. Barcelona, vol. 2, op. cit., p. 202.

http://www.barcelonabombardejada.cat/


18

ara els ous o les patates. Quan la desmoralització s’havia introduït de ple en el cos social, els bombardeigs convertien la ciutat en un «cendrer» i, per acabar-ho d’adobar, l’entrada dels «nacionals» ja no era ni una broma ni una quimera, sinó un avís imminent, segons la percepció d’alguns escriptors el març de 1938: Si no comparteixo l’opinió de companys estimats, tanmateix coratjosos i dignes, que veuen en l’eventual victòria dels nacionalistes espanyols l’esfondrament definitiu de Catalunya, una mena de Finis Cataloniae; si crec fermament que malgrat les persecucions de què seria objecte, l’ànima de Catalunya aguantaria i, després d’un període més o menys llarg d’enfosquiment o de comprensió, tornaria a resplendir i a expandir-se; si estic convençut que Catalunya ha lligat la seva sort a la sort d’una causa humanal destinada finalment a triomfar, àdhuc si encara hagués de passar per dures proves de desfeta, ¿com no creuré en les possibilitats del nostre esforç i de la victòria que vingui a coronar-lo. [...] Sigui la que es vulgui l’eixida d’aquesta guerra, no serà la de la mort per a Catalunya, si cada català, o almenys els millors, saben enfortir la fe en ells mateixos i ofrenar-la a la resistència i a l’acció patriòtica. Perquè, en el fons, la mancança de la fe en la pàtria no pot ésser, especialment en homes assenyalats, sinó una manifestació de l’íntim fracàs. Mai l’home de vàlua essencial no pot caure en una semblant aberració. Mai l’home de veritable vàlua no pot perdre la fe en la seva pàtria mentre no perdi la fe en ell mateix, perquè ell mateix és la pàtria: molt més que tots els mediocres o pusil·lànimes que el volten.16 Com a complement de la ficció, Riera ha triat amb bon criteri les músiques i els balls que, a part d’estructurar internament l’obra, exposen els estats emocionals dels personatges segons el moment concret del desenvolupament de la història amb el propòsit d’entretenir l’espectador i de tocar-li també la seva fibra més sensible. El resultat no pot ser més ajustat des del punt de vista històric ni més eficaç des del punt de vista artístic: dels cuplets populars –«Els focs artificials», «La Marieta de l’ull viu»– del «matí», al «Ram-pam-pam», un número de fox-trot de Josephine Baker o al cop emocional que provoca el cant de «La Santa Espina», de Guimerà i Morera, al final de la «tarda», per culminar en l’estudiat dramatisme de «Por una cabeza», un tango de Gardel, al servei del lluïment de la parella protagonista, en la seqüència de la «nit». Vet aquí el marc de Barcelona, que és farcit de moltes més anotacions polítiques, culturals i socials de l’etapa republicana. El fons històric sàviament desplegat per Riera al llarg de l’obra fa més comprensibles les actituds i les reaccions dels personatges en les seves confrontacions expressades en uns diàlegs vius, concisos i contundents. Tots ells es troben en ple desconcert d’una situació límit a causa del desenvolupament dels esdeveniments, amb el sentiment de pèrdua i de fracàs per part d’uns i de la desitjada i esperada ràpida resolució del conflicte per part d’altres. Mentrestant han de viure. Com fer-ho, però, enmig de les misèries materials i els mals averanys que els assetgen? Com es pot dissimular el nerviosisme, la por, l’angoixa, la desesperança que transmeten alguns dels seus comportaments? Les primeres escenes ja exhibeixen un estat d’esverament i prevenció alhora, amb les referències al menjar i les notícies dels bombardeigs al port i a la Barceloneta, que desdibuixen l’aniversari de Tinet, que fa divuit anys i es

16 «Fe en Catalunya», Revista de Catalunya, 84, març de 1938, p. 311-312.


19

disposa a allistar-se l’endemà. 17 La realitat dels bombardeigs manté consternats als grans, al vell Joan i a Núria, especialment. La relació entre Simó i Ramon posa també al descobert els distints posicionaments ideològics dels dos davant de la guerra; una col·lisió del tot irreversible, que en el decurs dels esdeveniments del dia conduirà el segon al seu aïllament i rebuig absolut per part de la resta. L’aparició estel·lar d’Elena, una intèrpret de revista18, que s’ha convertit després de quatre anys a París en una actriu més completa (ha representat Shaw i Racine), transforma el clima inquietant que aclapara als estadants de la casa. Amb una actitud aparentment frívola, provoca l’enrenou necessari per respondre a la malvestat i al dolor del moment, amb una defensa aferrissada de la Vida, malgrat tot i tothom. Xoca, però, amb l’actitud reticent de la Núria, que no li perdona haver-la deixat sola amb els fills quan, al poc temps de la mort del seu marit, va fugir a França. Si bé el retorn d’Elena té inicialment un caràcter vivificador i enforteix la posició dels seus nebots putatius, no podrà evitar que l’amenaça constant dels bombardeigs vagi minant els ànims i la moral del grup, malgrat la celebració de la festa d’aniversari del Tinet. Riera els situa a tots ells en un carreró sense una clara sortida. Vet aquí la qüestió: Resistir o fugir, a quin preu, però? Riera no pot trair la realitat del que van significar els bombardeigs de març de 1938, la premonició més clara del desenllaç de la guerra per al dos bàndols. Ens acosta a algunes de les reaccions humanes, ben representatives del que es van esdevenir en la rereguarda a la ciutat de Barcelona –de Joan Vila a Ramon, tot passant per Simó i Nati, Tinet i Victòria, i culminant en Núria i Elena, cara i creu d’una realitat cruel i sagnant. El conjunt de les relacions que s’estableixen entre ells li permet exposar una sèrie de temes i d’aspectes que, més enllà del moment històric excepcional escollit, són en bona part presents en la seva obra dramàtica: el clos familiar com a protecció i estabilitat; les relacions afectives i competitives de l’amistat; la gelosia; la pèrdua de les esperances davant el pas del temps; la decepció i la frustració davant dels ideals polítics col·lectius; l’esfondrament de les pròpies conviccions ideològiques i morals; la violència injustificada, entre altres. Fidel als seus postulats dramatúrgics, Pere Riera ha procurat oferir a Barcelona el tractament més adient perquè el lector/espectador en quedi atrapat: «Vull que la gent rigui i senti empatia amb la felicitat dels personatges, però alhora se’ls trenqui el cor quan vegi el seu entorn.»19 Si no m’erro, Pere Riera ha reblat el clau un cop més en la creació personal d’un teatre d’emocions. Amb escreix. Enric Gallén (pròleg del llibre editat per Arola)

17 El perfil de Tinet correspon al d’aquells joves nascuts el 1920 i 1921, que formen part de la «lleva del biberó». Vegeu el testimoni de Frederic-Pau VERRIÉ, L’any 1938 d’un noi de 17 anys. Barcelona: Fundació Carles Pi i Sunyer, 1938, i el llibre d’Emma AIXELÀ, La quinta del biberó. Els anys perduts. Barcelona: Proa, 2004. 18 Segons Núria, Elena era «amiga» de l’actriu Elvira Fremont, que va participar en el repartiment d’Els desheretats, de Josep Gimeno-Navarro, que la companyia de Josep Clapera i Alexandre Nolla va estrenar al Teatre Espanyol, el 25-1-1938. 19 Marta ARMENGOL: «Pere Riera. Autor i director. Sense pretensions», http://www.teatral.net/asp/entrevistes/index1.asp?x=Fy (Consulta realitzada el 14-4-2013).

http://www.teatral.net/asp/entrevistes/index1.asp?x=Fy%20


20

Què va dir la premsa de l’època… Las Noticias: «En estos últimos días, las hordas salvajes de la invasión han pretendido minar, destrozar la moral de la retaguardia con los crímenes más horrendos a que jamás haya asistido la humanidad. No debe ello influir en nuestro ánimo, no debe causar mella en nuestro espíritu indomable, ansioso de victoria. Cada víctima de la metralla criminal de los aviones negros del fascismo ha de acrecentar, multiplicar hasta el infinito el afán de lucha de un pueblo que no cejará hasta conseguir el triunfo definitivo. Con la ayuda, el apoyo desinteresado de la gran Patria de los Trabajadores, con la reintegración por parte de las democracias de nuestro legítimo derecho internacional, la guerra ha de hacerse, en su duración, corta, mucho más corta de lo que hasta los más optimistas puedan llegar a esperanzar.» El Día Gráfico: «Nadie puede decir, sin incurrir en falsedad notoria, que España no se haya hecho digna de ser independiente. Contando con sus propios medios viene luchando contra dos de las naciones más formidablemente preparadas para la guerra. Los medios de destrucción de que se valen los agresores son fantásticos. Nunca la ciencia se puso resueltamente a la disposición de los criminales como ahora. El Madrid heroico, admirable, no ha conocido, dentro de su tragedia, esas bombas que en pocos días han destruido gran número de edificios de Barcelona, dando un porcentaje de víctimas formidable. Es, por lo tanto, el exterminio de los españoles lo que se persigue. O quedarnos sin vida, para que vengan a habitar nuestro suelo italianos y alemanes, como se está haciendo en la España esclavizada, a la que constantemente llegan a millares los sin trabajo de los Estados totalitarios que se erigen en poseedores de la tierra en que hemos nacido, o someternos para convertirnos en súbditos de Hitler o de Mussolini. Este es el dilema que nos imponen nuestros agresores. Pero a él no nos someteremos, aunque las naciones expuestas a ser devoradas nos consideren abisinios, y sus Gobiernos pretendan abandonarnos a nuestra suerte. Ya sabemos que por humanitarismo no se decidirán a defender nuestras vidas. Y que sólo por egoísmo, por instinto de conservación y por superar el miedo a verse dominadas por el eje Roma-Berlín, al pánico que ahora sienten de tener que defender sus intereses con las armas en la mano, que las naciones democráticas no persistirán en asistir impasibles al espectáculo bochornoso que ofrece la vieja Europa al mundo civilizado.» Mañana: «Los últimos “raids” de la aviación italiana y alemana sobre Barcelona han logrado poner en guardia incluso a un Gobierno tan fríamente egoísta como el inglés. Chamberlain ha tenido que reconocer y condenar el hecho monstruoso. Esto puede no significar de momento nada decisivo para nosotros, pero determinará en breve plazo, a pesar de todo, una acción conjunta y enérgica contra los pueblos que, como Alemania e Italia, emplean métodos tan bárbaros y contrarios al Derecho Internacional. Centenares de víctimas, docenas de edificios derruidos, son un balance bien doloroso y triste; pero ese balance significa también, para los agresores, el principio del fin. Sobre todo, cuando el pueblo que siente en su propia carne ese dolor, sabe mostrarse fuerte, sereno y enérgico frente a la magnitud de su tragedia.»


21

Solidaridad Obrera: «Dejemos a un lado ahora todas las cuestiones que puedan significar una desviación del camino de la lucha y de la resistencia. El enemigo, conociendo la capacidad de nuestro Ejército y la imposibilidad de vencerlo en lucha directa, trata de operar sobre el espíritu de la población de la retaguardia. He ahí una razón más para obligarnos a actuar a todos con la máxima responsabilidad y serenidad de ánimo. Nada de fomentar inquietudes, de plantear problemas artificiosos. Que cada cual cumpla con su deber en el sitio que le corresponde: que se exija a todos este estricto cumplimiento; que apliquen sanciones implacables a los traidores y aun a los incapaces que hayan puesto sus ambiciones particulares por encima de los altos intereses de la guerra antifascista; que se dé al pueblo, a los combatientes y trabajadores, las mayores garantías de lealtad y de consecuencia. Nada más que esto ha de pedirles en estos momentos, y sobre esta base hemos de luchar, juntos todos los antifascistas, en la más sólida e indestructible unidad, hasta lograr el triunfo común.» El Diluvio: «Cuando, víctima de la aviación italogermana, caía en las calles de Barcelona una viejecita o un niño, el Cuerpo diplomático podía ignorarlo y seguir haciendo ver que estaba convencido de que las alas negras sólo perseguían objetivos militares. No podrá afirmar otro tanto ahora. El balance de la actividad de los oficiales de Hitler y Mussolini es demasiado elocuente. Sus bombas destruyen en Castellón el Consulado de Checoslovaquia; matan en Vinaroz al cónsul y en Barcelona al vicecónsul de Francia; hieren en nuestra ciudad al cónsul general de la República francesa y al embajador de Brasil. No se puede pedir más como prueba de que lo único que se proponen las fieras fascistas es sembrar el terror sin respeto a las vidas humanas.» Treball: «Los salvajes bombardeos últimos no nos desmoralizan, no nos hacen acercar más a ellos (a los fascistas): antes al contrario, incrementan nuestro firme deseo de aplastar a esta canalla, oprobio de la humanidad, y hacen más infranqueable la barrera que nos separa.»


22

Què va dir la premsa de l’època…

«Yo peleo por los niños de Europa» Ayer nos asomábamos al balcón de nuestra casa para contemplar a Barcelona, bañada de sol. Nadie dijera que la clara y azul visión correspondía a una ciudad torturada. De pronto mugieron allá abajo las sirenas y a poco las baterías antiaéreas rompieron broncamente la paz del día. Poblóse el cielo de vellones blancos y unos truenos profundos y largos advirtieron que los aviones facciosos habían descargado su mercancía mortal. Varios cúmulos ocres se alzaron lentamente de los barrios heridos y cuando pensábamos que las nubes de polvo y humo eran la exhalación de innumerables tragedias, algo musical, inefable nos acarició el oído. Eran los niños de una colonia de refugiados que a pocos metros de nuestra casa cantaban bajo los pinos. No modulaban un himno de guerra sino una de esas viejas y frescas cancioncillas, entre burlescas y sentimentales, que ya entonaban sus madres cuando niñas. El contraste entre la brutalidad destructora y el juego infantil era tan fuerte que nos produjo angustia, al imaginar que muchos niños así se habían quedado con la canción en los labios, simplemente porque hay hombres de gobierno que tienen de los pueblos el concepto biológico que la serpiente pitón de los simios. ¡Pobres niños! Tan pequeños y ya eran beligerantes y estoicos ante la idea de la muerte, acallando con sus canciones el miedo aniquilamiento. La escena era expresiva, como una síntesis del crimen y de la vida. Y podía referirse al estilo de la guerra que Alemania e Italia nos hacen. Una ciudad martirizada por las bombas y unos niños elevando sus cantos como salmos de perduración de las criaturas a través de la barbarie. Comprendíamos que fura diáfano el deber del soldado de la República. Luchaba por estos niños y contra estos aviadores. Por estos niños, muchos de los cuales han renacido entre las ruinas de sus casas sin olvidar la vieja canción materna. Por estos pobres niños nuestros, empujados por una crueldad siniestra, que hoy componen fratrias conmovedoras, y a quienes Hitler y Mussolini, después de privarlos de sus padres no les conceden, todavía, el derecho a un cacho de tierra donde continuar sus juegos. Suponemos que a la Europa democrática le duelen sus hijos tanto como a los hombres de la City sus dineros. Por muchas cosas combate España, pero entre otras porque los niños de Europa puedan seguir jugando. Es decir, luchamos por la subsistencia de los sentimientos cardinales. Porque las criaturas pervivan en una atmósfera elemental de humanidad. Recordamos, a este propósito, una bella anécdota que nos contó el gran escritor Ilya Eliremburg. Un aldeano ruso, soldado de la revolución, cayó herido. Y al preguntarle un camarada por qué combatía, dijo: «Por darles tierra a las mujeres de Granada.» El aldeano había asociado la revolución y el romanticismo, una idea reparadora y la reminiscencia de alguna historia, oída en su burgo, que dejara en su ser una suave simpatía por las lejanas mujeres de Granada. Algo de esta naturaleza de be sentir el soldado español cuando regresa al frente después de contemplar a los niños que juegan bajo las bombas. Si le cumple caer herido, su respuesta a quien le pregunte las razones de su impulso, puede ser legítimamente ésta: «Yo peleo por los niños de Europa.» Editorial La Vanguardia, 19 de març de 1938


23

Pere Riera Canet de Mar, 1974. Llicenciat en Dramatúrgia i Direcció teatral per l’Institut del Teatre i en Història de l’art per la UB. Màster oficial en Estudis teatrals. És professor de teoria i literatura dramàtica i de dramatúrgia a l’Institut del Teatre, i d’escriptura teatral a l’Obrador de la Sala Beckett. Compagina la tasca docent amb l’escriptura dramàtica i de guions televisius.

Autor resident de la cinquena edició del Projecte T6 del TNC, on va escriure i dirigir Lluny de Nuuk (2010), Premi Crítica Serra d'Or. També són obres seves Desclassificats (La Villarroel, 2011), nominat als premis Max al Millor autor en català, de la qual també ha escrit l’adaptació televisiva per a TV3; Casa Calores

(Sala Beckett, 2007); El don de las sirenas (Sala Beckett, 2013); El factor Luxemburg (Teatre Lliure, 2007), a més del manual d'arts escèniques Fem teatre (edicions La Galera). Va participar al Primer Torneig de Dramatúrgia Catalana al Temporada Alta 2011 amb Red Pontiac, que s’ha convertit en un muntatge dirigit per ell mateix i estrenat a Temporada Alta 2012.

Ha fet dramatúrgies per a diversos espectacles: Rei i senyor, de J. Pous i Pagès (TNC Sala Petita, 2012); Ròmul El Gran, de F. Dürrenmatt (TNC Sala Petita, 2005); La controversia de Valladolid, de J. C. Carrière; La bella Galatea, de F. Von Suppé, El doctor Miracle, de G. Bizet i Baal, de B. Brecht. És membre del Consell de Redacció de les revistes Pausa i Estudis Escènics.


24

Sebastià Brosa Escenografia Estudis de disseny d’interiors a l’escola EINA, i d’escenografia a l’Institut del Teatre. Espectacles destacats: La dona vinguda del futur de Marc Rosich. TNC Sala Gran. 2013; Roberto Zucco de Bernard-Marie Koltès. Dir. Julio Manrique. Teatre Romea. 2013; Red Pontiac de Pere Riera. Dir. Pere Riera. Sala La Planeta de Girona. 2012; Noies de calendari de Tim Firth. Dir. Antonio Calvo. Teatre Poliorama. 2012; Hélade. Dir. Joan Ollé. Teatro romano de Mérida. 2012; 4 acords (Murfila/Pastora/Sílvia Pérez Cruz). Teatre Romea. 2012; El furgatori de Josep Pedrals. Dir. Iban Beltran. La Seca Espai Brossa. 2012. Conjuntament amb Jorge Salcedo; Espiadimonis de Ramon Gomis. Dir. Iban Beltran. Teatre Bartrina de Reus. Lliure de Gràcia. 2012; Incendis de Wajdi Mouawad. Dir. Oriol Broggi. Teatre Romea. 2012. Conjuntament amb Oriol Broggi. Premi Butaca 2012; t-ERROR de Jordi Oriol. Projecte T6. 2012; La ciutat de Martin Crimp. Dir. Víctor Muñoz i Calafell. Sala Beckett. 2011; Qui té por de Virginia Wolf d’Eduard Albee. Dir. Daniel Veronese. Teatre Romea. 2011; Llum de guàrdia de Sergi Pompermayer i Julio Manrique. Dir. Julio Manrique. Teatre Romea. 2011; Luces de Bohemia de Valle-Inclán. Dir. Oriol Broggi. Biblioteca de Catalunya. Grec 2011; Una història catalana de Jordi Casanovas. Projecte T6. 2011; La presa de Connor McPherson. Dir. Ferran Utzet. Bibliotaca de Catalunya. 2011; Desclassificats de Pere Riera. Dir. Pere Riera. La Villarroel. 2011; Joan Maragall, la llei d’amor. Dir. Joan Ollé. Temporada Alta. TNC Sala Gran. 2010; Misteri de dolor d’Adrià Gual. Dir. Manel Dueso. TNC Sala Petita. 2010; Lluny de Nuuk de Pere Riera. TNC Sala Tallers. Projecte T6. 2010; El uno y el otro de Rafael Campos. Dir. Joan Ollé. Teatro Arbolé. Zaragoza. 2010: A mi no em diguis amor de Marta Buchaca. TNC Sala Tallers. Projecte T6. 2010; M de Mortal de Carles Mallol. TNC Sala Tallers. Projecte T6. 2010; El casament d’en Terregada de Juli Vallmitjana. Dir. Joan Castells. TNC Sala Petita. 2009; El jardí dels cinc arbres. A partir de textos de Salvador Espriu. Dir. Joan Ollé. Temporada Alta. TNC. 2009; Present vulnerable. Cia. Raravis. Andrés Corchero-Rosa Muñoz. TNC Sala Petita. 2009; Trueta d’Àngels Aymar. Dir. Àngels Aymar. TNC Sala Tallers. 2009; Dublín Carol de Connor Mcpherson. Dir. Manel Dueso. Sala Beckett. 2008; Entremès de dos estudiants . Dir. Iban Beltran. Auditori Sant Francesc. 11a fira de la Mediterrània. Manresa. 2008; El Ángel exterminador de Luis Buñuel. Dir. Joan Ollé. Teatre Grec / Palacio de Congresos Expo Zaragoza. 2008; N&N. Una parella jove busca pis a Barcelona de Marc Rosich. Dir. Antonio Calvo. Sala Beckett. 2008; Un fill, un llibre, un arbre de Jordi Silva. Dir. Antonio Calvo. TNC Sala Tallers. 2008; Una mujer en transparencia d’Eva Hibernia. Dir. Eva Hibernia. TNC Sala Tallers. 2008; Garrick d’El Tricicle. 2007; Party line de Marc Rosich. Dir. Andrea Segura. Sala Beckett. 2007; Molta Aigua de Carles Mallol. Dir. Víctor Muñoz i Calafell. Sala Beckett. 2007; Soldados de Salamina. Dir. Joan Ollé. Teatre Romea. 2007; En defensa dels mosquits albins de Mercè Sàrrias. Dir. Carol López. TNC Projecte T6. 2007; El jardí abandonat de Santiago Rusiñol. Dir. Francesc Nel·lo. Espai Escènic Joan Brossa. 2007; Party line de Marc Rosich. Dir. Andrea Segura. El Teatret. Festival LOLA d’Esparraguera. Novembre 2006; Vells temps de Harold Pinter. Dir. Rosa Novell. Sala Beckett. Festival Grec 06; Last chance (última oportunitat). Direcció i dramatúrgia de Carol López. Teatre Bartrina Reus. Espai


25

Lliure. 2006; L´home coixí de Martin MacDonagh. Dir. Victor Muñoz. Teatre Estudi. 2006; Escenografia conjuntament amb Bibiana Puigdefàbregas a l’obra European House. Pròleg dún Hamlet sense paraules. Dir. Àlex Rigola. Cia Teatre Lliure. Al teatre de Salt. Girona. Temporada Alta 2005. Premi Butaca 2007; Dramatúrgia, direcció i escenografia, conjuntament amb Iban Beltran, a l’obra (instant). Area Tangent. 2005.

Georgina Viñolo Vestuari Barcelona,1972. Estudis de disseny de moda i disseny de vestuari per espectacles a lÉscola dÁrts i Tècniques de la Moda. Compagina els estudis de dibuix i pintura amb la seva feina com ajudant de la cap del taller d’alta costura Montserrat Figueras. El 2005 realitza un posgrau de la UB en gestió i producció d’espectacles i esdeveniments.

Teatre:

A mi no em diguis amor de Marta Buchaca. Projecte T6. 2010

M de Mortal de Carles Mallol. TNC. Projecte T6. 2010

Nixon/Frost. Dir. Àlex Rigola. Co-disseny amb Berta Riera. Teatre Lliure. 2009

Hansel i Gretel. Dir. Dani Cherta. Teatre Poliorama. 2009

Sang al coll del gat. Dir. Ricard Gazquez. UAB. 2008

Connexions. Dir. Dani Cherta i MarcCrehuet. Espai Joan Maragall de Gavà. 2008

Aquesta criatura. Dir. Antonio Simón. Teatre Lliure. Grec 2008

MASCLEtà. Tres coreografies de Sofia Asencio, Roser Montlló Guberna i Teresa Nieto dins del Projecte T6-dansa del TNC. Sala Tallers. 2008

A qui li pugui interessar. Dir. Antonio Simón. Tantarantana. 2008

Jaula. Dir. Ricard Gàzquez. Tantarantana. 2008

2666. Dir. Àlex Rigola. Co-disseny amb Berta Riera. Teatre Lliure. 2007

Efectes Secundaris. Dir. Ricard Gázquez. Tantarantana. 2007

Abraham i Samuel. Dir. Vicente Genovés. SAT. 2006

Sarab. Coreografía d’Increpación Danza. SAT. 2006

Esperant Gaspar. Dir. Jordi Casasampera. Sala L’Evocador. 2006

L’Idiota. Dir. Antonio Simón. La Planeta. Girona. 2005

Viatge al país de Marmarà. Infantil. Auditori de l’Aquari de Barcelona. 2005

84 Charing Cross Road. Dir. Isabel Coixet. Teatre Romea. 2004 El Club de les palles d’Albert Espinosa. Dir. Toni Casares. TNC Sala Tallers.

2004

T’estimaré infinittt de Gemma Rodríguez. Dir. Magda Puyo. TNC Sala Tallers. 2004

Almenys no és Nadal de Carles Alberola. Dir. Tamzin Townsend. TNC Sala Tallers. 2004

El somriure del guanyador. Dir. Robert Torres. Tantarantana. 2002

Numbert. Dir. Robert Torres. Sitges Teatre Internacional. 2001


26

Ha fet ajudanties amb figurinistes com Montse Amenós, Isidre Prunés, Javier Artiñano, Lluc Castells, César Olivar o Nina Pawlowski.

Esdeveniments:

Disseny del vestuari de quatre espectacles de teatre de carrer per La Industrial Teatrera a Terra Mítica. 2007

Estilisme de part dels personatges d’un acte educatiu sobre el teatre de Caixaforum a Bilbao. 2007

Vídeo-publicitat: Desde 1997 al 2008 treballa per a diferents productores a diferents spots o videos informatius: Albiñana films, Mirinda films, Bnc, Clan B&B Multimedia, La Cosa de las Películas, Milana Bonita, Bees International, El Gran Mogol i Ovideo. Per clients com Caixa Catalunya, ADETCA, Departament d´Educació de la Generalitat, Barcelona Activa, Iniciativa per Catalunya, Forum 2004, Caja Madrid, etc.

Cinema: Divadlo (videodansa de la companyia Erre que Erre. Dir. Guillem Morales. 2003); UpsideDown, (curt. Dir. Guillem Morales. 2003); Cactus (llarg. Dir. Pau Freixas. 2000); La Petición (llarg. Dir. Hector Faver. 1999); i diversos curtmetratges realitzats entre 1997 i 1999 per a projectes de fi de carrera d’alumnes del CECC i de l´ESCAC. Llicenciat en Art Dramàtic, especialitat d’Escenografia, per l’Institut del Teatre de Barcelona i en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra.

Entre els seus últims treballs s’hi compten: el vestuari de Pàtria, escrita i dirigida per Jordi Casanovas. Teatre Lliure – Temporada Alta. 2012; escenografia i vestuari de Smiley de Guillem Clua. Sala FlyHard. 2012; escenografia i vestuari de La Nostra Champions Particular de Cristina Clemente. Temporada Alta. 2012; escenografia i vestuari de L’Eddito Bulgaro de la companyia La Calòrica. Festival Grec – La Cuina. 2012; vestuari d’El principi d’Arquimedes, escrita i dirigida per Josep Maria Miró i Coromina. Festival Grec – Sala Beckett. 2012; escenografia i vestuari de Litus, escrita i dirigida per Marta Buchaca. Sala FlyHard. 2012; el vestuari de Burundanga de Jordi Galceran, dirigida per Jordi Casanovas. La Vilarroel. 2010; escenografia i vestuari de David y Sara d’Ever Blanchet, dirigit per Òscar Molina. Teatre Gaudí. 2012; escenografia i vestuari de La Terra Oblidada, de la Cia. Arcàdia. Sala FlyHard. 2012; escenografia i vestuari de República Bananera, de la Cia. La Barroca. Versus Teatre. 2012; vestuari de Pessoa, o que o turista deve ver de Corcada Teatre. La Seca. 2011; escenografia i vestuari de Kafka a la ciutat del les mentides de la Cia. Arcàdia. La Cuina. Festival Grec. 2011; vestuari de Gang Bang (obert fins a l'hora de l'Àngelus), escrita i dirigida per Josep Maria Miró i Coromina. TNC Projecte T6. 2011; vestuari de Feísima enfermedad y muy triste muerte de la Reina Isabel I de la Cia. La Calòrica. Versus Teatre. 2011; vestuari de Vimbodí vs. Praga, escrita i dirigida per Cristina Clemente. TNC Projecte T6. 2011; escenografia i vestuari d’Arturo Ui, versió lliure del text de Brecht dirigida per Israel Solà. Teatre Estudi. 2010; vestuari de Fora de Joc de Sergi Belbel, dirigit per Cristina Clemente. Festival Grec. Club Capitol. 2010; vestuari de Cocaïna, absenta, pastilles de Valda i cafè amb llet, dramatúrgia de Josep Maria Miró i direcció de Xavier Albertí. Teatre Ovidi Montllor. 2010.

També ha treballat en el disseny i construcció de màscares i titelles per a companyies com La Barroca (La Prima Donna, 2010), La Companyia del Príncep Totilau (Sis Joans, 2008; La Tempesta, 2008) o Microcosmos Teatre (Baobab, 2007).


27

David Bofarull Il·luminació Molins de Rei, 1978. Dissenys d’il·luminació destacats: Pàtria de Jordi Casanovas. Temporada Alta. Teatre Lliure de Gràcia. 2012; El principi d’Arquímedes de Josep Maria Miró i Coromina. Sala Beckett. Grec 2012; Rei i senyor de Josep Pous i Pagès. Dir. Toni Casares. TNC Sala Petita. 2012; Voyager de Marc Angelet. Projecte T6. TNC Sala Tallers. 2012; El crim de Lord Arthur Savile d’EGOS Teatre. TNC Sala Gran. 2011; Una història catalana de Jordi Casanovas. Projecte T6. 2011; Gang Bang (Obert fins a l’hora de l’Àngelus) de Josep Maria Miró i Coromina. Projecte T6. 2011; Vimbodí vs. Praga de Cristina Clemente. Projecte T6. 2011; Misteri de dolor d’Adrià Gual. TNC Sala Petita. 2010; Massa soroll per Shakespeare. Dani Nel·lo/Carme Portaceli. Festival Shakespeare Mataró. Fei. 2010; A la Tierra. Kimbala. Enric Monfort/Roger Julià. Auditori Segorbe. 2010; Lluny de Nuuk de Pere Riera. TNC Sala Tallers. Projecte T6. 2010; A mi no em diguis amor de Marta Buchaca. TNC Sala Tallers. Projecte T6. 2010; M de Mortal de Carles Mallol. TNC Sala Tallers. Projecte T6. 2010; Aquí s’aprèn poca cosa. Adaptació teatral de la novel·la Jakob von Gunten, de Robert Walser, de Toni Casares. Sala Beckett. 2009; Asufre. Dir. Gemma Beltran. Cia. Dei Furbi. Teatre Tantarantana. 2009; Julia smells like teen spirit de Jordi Casanovas. Dir. Jordi Casanovas. Teatre Lliure. Grec 2009; Stokölm de John Osborne. Dir. Marc Martínez. Teatre Borràs. Grec 2009; Dublin Carol de Connor McPherson. Dir. Manel Dueso. Sala Beckett. 2008; Les criades de Jean Genet. Dir. Manel Dueso. Sala Muntaner. 2008; La corte del Faraón. Dir. Xavier Albertí. Sala Muntaner. 2008; Homes de Shakespeare. Dir. Gemma Beltran. Cia. Dei Furbi. 2008; El dia del profeta de Joan Brossa. Dir. Rosa Novell. TNC Sala Petita. 2008; Ruddigore o la nissaga maleïda de Gilbert i Sullivan. Dir. Joan Maria Segura. Egos teatre. Versus teatre. 2007; Pensaments escrits al caure de les fulles. Dir. Jordi Prat i Coll. Sala La Planeta, Espai Brossa. Temporada Alta. 2007; En cualquier otra parte d´Àlex Mañas. Dir. Àlex Mañas. Biblioteca de Catalunya. Grec 2007; Leonce i Lena de Georg Büchner. Dir. Pep Pla. Sala Muntaner. Cia. Q-Ars Teatre. Grec 2007; Una còpia de Caryl Churchill. Dir. Jordi Prat i Coll. Teatre Lliure i Teatre Bartrina de Reus. 2007. Nominat a millor il·luminació als Premis Butaca; Crónica sentimental de España de Manuel Vázquez Montalban. Dir. Xavier Albertí. Temporada Alta i Sala Muntaner. 2006; Merrily we roll along de Stephen Sondheim. Dir. Daniel Anglès. El musical més petit. 2006; Anitta Split de Josep Julien. Dir. Manel Dueso. Sala Villarroel. Grec 2006; El presoner de la segona avinguda de Neil Simon. Dir. Manel Dueso. Sala Villarroel. 2005; El beso de la mujer araña de Manel Puig. Dir. Manel Dueso. Teatre Romea. 2005; Off Broadway. El musical més petit. Dir. Dani Anglès. Teatre Romea. 2005; Molt soroll per no res i Otel·lo de William Shakespeare. Dir. Anna Lizaran, Ferran Madico. Versus Teatre. 2004; No són maneres de matar una dona. Dir. Silvia Sanfeliu. Artenbrut. 2004; Eva Perón de Copi. Dir. Jordi Prat i Coll. Teatre Lliure. 2004; Les amargues llàgrimes de Petra von Kant. Dir. Manel Dueso. Sala Muntaner. 2003; Flor de otoño. Dir. Josep Costa. Artenbrut. 2003; Mestres antics de Thomas Berhard. Dir. Xavier Albertí. Teatre Romea. 2003; JRS, de dotze anys d´Octavi Egea. Dir. Manel Dueso. Teatre Romea. 2003; Follies. Dramatúrgia i direcció de Josep Costa. Teatre Kaddish. Artenbrut. 2003; Lluny de Caryl Churchill. Dir. Jordi Prat i Coll. Sala Beckett. 2003; Gertrude Stein i una senyoreta de companyia de Win Wells. Dir. Josep Costa. Teatre Kaddish. Artenbrut. 2003; Jugant a Rodgers. El musical més petit. Dir. Daniel Anglès. Versus Teatre. 2003; Adéu a Berlín. Dir. Josep Costa. Teatre Kaddish. Artenbrut. 2001.


28


29

dossier 'barcelona

Documents