1

EN FERRAN CORTÈS I EL SEU COSÍ EN FRANCESC

Els orígens de l’anomenat Hernan Cortés, conqueridor de Mèxic, anomenat perell mateix Nova Espanya, té una significativa quantitat d’incongruències queposen en dubte molts aspectes del que fins ara se’ns ha vingut explicant.

El fet bàsic és que el fan fill d’una família pretesament nobiliària de cuarta filad’un racó de món com era, i és, Medellín, a Extremadura.

Origen

Així ens ho explica l’anomenat Francisco López de Gómara sobre els seus pares:“ tenien poca hisenda, però molta honra ”, eren pobres però honrats, vaja, coms’acostuma a dir. Continua després dient que els quatre llinatges que convergienen ell: Cortés, Monroy, Altamirano i Pizarro eren “ molt antics, nobles i honrats” (1). Sense dubtar de la integritat moral d’aquestes famílies, el que si és clar ésque el seu nivell de ‘noblesa’ era molt baix o fins i tot inexistent.

Segons ha estudiat en Hugh Thomas, les propietats d’aquest matrimoni produïen5.000 meravedisos a l’any en forma de blat, mel i vi (2), i en Fernand Braudelconsidera que, en aquells temps, una família que ingressés menys de 7.500meravedisos l’any podia ser considerada com a pobre (3). L’Hernán Cortés eradoncs d’una família força pobre, que en poru feines podia subsistir.

Tant és així que s’ha averiguat que les propietats dels seus pares estavenvalorades en 20.000 meravedisos, quantitat realment molt baixa, tot i que enFerran Cortès, en una declaració feta el 1533, diu que va heredar unes propietatsde 400.000 meravedisos del seu pare i 10.000 ducats per part de la seva mare,contradicció que sobta molt a en Hugh Thomas (4). O en Cortès s’havia tornatboig o l’escrivent era sord. O algú va ‘corregir’ la declaració esmentada ?

Insisteixo, de noblesa ben poca, gens. El 1480 hi havia a Medellín 616 veïns, delsque ni més ni menys 35 eren ‘hidalgos’, o sia, un 5’7 %, la minoria de propietarissignificatius de la població, clergues a part, que eren 48. El Martín Cortés deMedellín era un d’aquests, molta ‘hidalguía’ però al cap i a la fi un pagèsextremeny. S’explica que havia participat en algunes petites guerres locals dejove, però com a home d’infanteria, ja que evidentment no es podia pagar uncavall (5).

En aquells temps la riquesa material d’una persona era directament proporcionalal grau de noblesa que es tenia. En efecte, ens expliquen els estudiosos MaríaIsabel Viforcos i Jesús Paniagua: en aquelles dates, les possibilitats econòmiquesi polítiques d’una persona estaven “ supeditades a la posició social i als vinclesnobiliaris ” (6). Per tant si tenien ‘poca hisenda’, és que tenien ‘poca noblesa’ iviceversa.

2

Ras i curt: d’aquells ‘hidalgos’ pobres de solemnitat que els encantava, però,presumir de noblesa i d’ilustres avantpassats, fenòmen del que en fa burla lanovel·la picaresca del segle XVI.

Tenim que la seva dida, la Maria Esteban, era natural d’Oliva. Casualment hi haal País Valencià una població amb aquest nom.

El seu pare era en Martín Cortés, probable fill il·legítim d’un tal Rodrigo deMonroy que se suposa que va tenir amb una tal María Cortés sense estar casats.En el judici contra en Cortés un tal Juan Núñez de Prado va dir que moltespersones “ els noms de les quals no recorda en el present ” deien que “ el pare ila mare de l’esmentat Martín Cortés eren veins i naturals de Salamanca ”, no deMedellín, i, amb aquesta versió, se’l relaciona amb una família salmantinaanomenada Rodríguez de Varillas que tenien barres a l’escut d’armes i poder aixíexplicar perquè hi havia barres a les armes d’en Cortés, aspecte aquest d’extremaimportància com veurem més endavant. En qualsevol cas és claríssim quel’ascedència paterna que explica la història oficial no està demostrada de cap deles maneres. Això vol dir que ningú que fos parent seu per part de pare es potdemostrar de quina manera ho eren amb les dades que ens dóna la història oficial.

El nom de Cortés vindria així per part de la mare del pare, sense que ningú ensaclareixi el perquè. Hi havia, en el segle XV, però, una família noble aragonesad’aquest mateix cognom i, els descendents de l’anomenat Hernán Cortésdeclaraven ser-ne parent. Ningú, fins ara, ha aportat probes en cap sentit.

La mare es deia Catalina Pizarro Altamirano i era, com en Martín Cortés, veinsde Medellín en contradicció del testimoni esmentat més amunt. Era filla d’enDiego Alfon Altamirano, majordom dels Comtes de Medellín, natural de Trujilloi de la Catalina Pizarro. Els Pizarro eren “tant superbs com pobres” segons enHugh Thomas diu que explica en Fernández de Oviedo.

Família

En Cortés era fill únic, no se li coneix cap germà, fet que extranya a HughThomas. Al no haver-hi més fills no hi ha més descendents del matrimoni MartínCortés-Catalina Pizarro que els descendents de l’Hernán Cortés. Fa sospitar queaquest matrimoni només hagi existit sobre el paper.

El que sí tenia eren cosins. Uns es deien Paz, ja que la germana d’en MartínCortés es deia Inés Paz; uns altres Núñez; un Martínez; uns Altamiranos; unsCortés; uns Pizarro i, a través dels Altamirano, uns Saavedra i uns Ávalos (7).

Va estudiar Dret dos anys diuen que a Salamanca, encara que no hi surt en elRegistre d’Estudiants d’aquells anys (8) i, si de fet sembla contrastat que erajurista de formació, de moment no podem saber on realment va estudiar. També

3

és molt inversemblant que un pagès pobre pogués enviar el seu fill a estudiar. Enuna família així s’espera a que els fills siguin una mica gran, que aixequi un pamde terra, com es diu col·loquialment, per a fer-los treballar i que aportin ingressosa la família, no més despeses. És per tant molt inversemblant que un HernánCortés de Medellín, fill de pagès pobre, es pogués permetre un luxe com aquest.

Explica a més en Juan Miralles Ostos que “ no hi va haver cronistacontemporani que anotés la data exacta de naixament d’en Cortés ” tot i queunes generacions més tard, a Peregrino Indiano el seu autor, en SaavedraGuzmán hi diu “ Quan va néixer en Lúter a Alemanya, va néixer en Cortés elmateix dia a Espanya ”, això voldria dir el 10 de novembre de 1483 (9), dos anysabans del que es diu. En López de Gómara diu el 1485, en el judici del 1532, enCortés dóna entendre que havia nascut el 1482 o abans, un testimoni d’aquestjudici indica el 1482 o el 1483, un altre testimoni el 1483 o 1484. En MarineoSículo i Chirstoph Weiditz el 1487 (10).

Explica en López de Gómara que després d’una estada a València per embarcar-se cap a Itàlia, on finalment no hi va anar, en Cortés, amb dinou anys, el 1504 vapasar a les Índies, embarcant-se cap a Santo Domingo, capçalera llavors de laconquesta americana (11), encara que segons explica en Hugh Thomas, no estàclar si el viatge fou el 1504 o el 1506, ja que les afirmacions posteriors d’altrescontemporanis contradiuen el que en Gómara afirma pel que fa a la data (12).

El nostre home ha fet tot just dinou anys i ja tenim una desconeguda ascendènciapaterna, una confussió clara de dates i la confirmació de que es tracta d’un nobleextremeny de cuarta fila, ja que els teòricament gloriosos avantpassats liquedaven molt enrera i d’’hidalgo’ ho era sobre el paper, ja que hem vist que erafill d’un pagès, i d’un pagès pobre, insisteixo. Tant és així que tot i ser l’hereu vapreferir emigrar i anar a l’aventura. L’hereu d’un patrimoni important tenial’obligació moral de quedar-se i perpetuar el nom i l’hisenda de la família.Sembla com si ell no hagués tingut hisenda que perpetuar.

Anada a les Índies

Comtinua explicant en Gómara que quan en Cortés va arribar a Santo Domingo “no hi era el governador Ovando a la ciutat quan va arribar en Cortés a SantoDomingo; però un secretari seu, que es deia Medina, el va hospedar, i vainformar de l’estat de l’illa i el que havia de fer ”. Li varen donar un solar per afer-se una casa i terres de cultiu. Després de participar al costat de’n DiegoVelázquez en una campanya militar, el Governador li va donar indis i “l’escrivania de l’ajuntament d’Azua ”, o sigui, li va garantir uns ingressos, i li vadonar més terres (13).

Atenció al fet ! Arriba a Santo Domingo i s’hostatja, ni més ni menys, que a casadel Governador. La residència del Governador era on simbòlicament residia

4

l’autoritat del Rei. No era una ONG dedicada a recollir a inmigrants senserecursos. El Governador, com hem vist, no hi era, però ja havia instruïtconvenientment a un secretari, un tal Medina, per a que l’acullís, l’hostatgés i lidonés tota mena d’informació sobre la manera d’establir-se a l’illa. Per cert queels Medina eren una família de comerciant i homes de negocis valencians (14).Quan el Governador, en Nicolás de Ovando, torna, li dóna, com hem vist, terresen propietat i una renda. Això només fou el començament. És increïble que ningús’hagi preguntat el perquè tot un Governador es pren tantes molèsties i tracta ambtantíssima deferència a un noble de cuarta fila com era un fill de l’‘hidalgo’pagès pobre Martín Cortés de Medellín.

Explica en Hugh Thomas que, en canvi, un testimoni del judici de’n Cortés, untal Gonzalo Sobrino, diu que era “escrivano en la ysla Española en la villa deYaquino”, no la vila d’Azúa. De moment no és possible saber la veritat. I diemque és impossible perquè malgrat haver viscut a L’Espanyola fins al 1511,segons ens diu en Gómara, i del 1517 fins el 1519 en que va sortir a conquerirMèxic, en Hugh Thomas diu que “ no s’hi ha conservat documents oficials ambel nom d’en Cortés ” (15). Si una qual·litat ningú pot negar a en Hugh Thomas ésla seva gran minuciositat i capacitat de treball. Si ell diu que no ha trobat ‘capdocument’ sobre en Cortés és que, realment és molt difícil que n’hi hagi algún.

Així ho ratifica en Frank Moya Pons en el seu treball sobre l’Illa Espanyola en elsegle XVI (16). En el seu estudi no apareix cap Cortès absolutament per enlloc.No apareix en l’índex onomàstic (17) ni en la lista de pobladors (18). En efecte,sobre un total de 709 pobladors que aquest autor ha local·litzat, en Cortès no hisurt per enlloc. Ni en els 25 d’Azúa, ni en les 33 de Yaquimo, ni enlloc.

Qui s’ha molestat en fer aquesta ‘neteja’ ?, per a què tanta feina ?. Ningú ni s’hoha plantejat i els historiadors no donen importància aquests ‘petits detalls’.

L’any 1511 el Virrei en Jaume Colom envia en Diego Velázquez a conquerirCuba, amb tot el necessari, i en Cortès hi va anar “ per oficial del tresorer Miguelde Pasamonte, per a tenir compte amb els quints i hisenda del Rei; i encara elmateix Diego Velázquez li ho va pregar ” (19) segons explica en López deGómara. Atenció: l’aragonès Miguel de Pasamonte, tresorer de Ferran II, liencarrega, ni més ni menys, de dur els comptes del Rei, a vigilar que el Rei nosigui estafat alhora de repartir el botí de la conquesta, i el mateix futurGovernador de Cuba li va ‘pregar’ que acceptés el càrrec, com si acceptant-lo enVelázquez es quedés més tranquil, més còmode, més segur. És de debò que era elel fill del pageset que ens han dit ? Perquè alguna característica havia de teniraquest home per a que algú com en Diego Velázquez el pressionés per a dur elscomptes del Rei. Ningú tampoc s’ha sorprés per això.

A Cuba va ser secretari del seu primer Governador, l’esmentat Diego Velázquez.El fet més significaitu de la seva estada a Cuba es que va participar en unarevolta junt amb un tal Francisco Morales. Però això no és el més destacable. El

5

que crida enormement l’atenció és que no va ser castigat. En aquells temps elcàstig pels rebels era la forca o, en el millor dels casos, altra mena de càstics comaçots, multes, presó i/o confiscació de béns. Doncs res de tot això. No sols no varebre cap mena de càstig sinó que va obtenir a Cuba una “encomienda” on hi vatenir ramats i hi explotava mines. Va construïr una fundició a Santiago de Cuba, iun hospital. Fins tenia recursos per a obres benèfiques (20).

Esposes, amigues i fills

Fins i tot es va poder casar tranquilament amb una Catalina Suárez, que era delseguici de la Virreina Maria de Toledo, esposa del Virrei Jaume Colom, o sigui,algú proper al poder reial. Diuen que aquesta Catalina era natural de Granada, ien Gómara insinua que havien vingut ella, la seva mare i les seves germanes acercar marit. En qualsevol cas en Cortés va tenir negocis junt amb el seu cunyatJoan Xuarez (21).

Vidu sense fills el 1522, es va tornar a casar amb la Juana de Arellano i Zúñiga,filla d’en Carlos Ramírez de Arellano, Comte d’Aguilar i de la Juana de Zúñiga,germana del Duc de Béjar (22). Veiem com emparenta amb l’alta noblesa. La dotfou de 10.000 ducats, moneda catalana d’obligada acceptació a Castella des del1497.

En quan a fills en va tenir de la Juana de Arellano: Martí, l’hereu; Maria, casadaamb en Luís Vigil de Quiñones, Comte de Luna; Caterina; Joana; Lluís i unaaltra Caterina. D’il·legítims en va tenir un altre Martí, de la Marina, una intérpretque ell havia fet batejar amb aquest nom; Lluís, d’Antonia de Hermosilla;Caterina, de la cubana Leonor Pizarro; Leonor, d’Isabel Moctezuma, casada amben Joan de Tolosa; i Maria, d’una altra princesa mexicana. Cal dir que a Toloriu,a la Cerdanya, hi ha una llegenda que diu que allí hi és enterrada, junt amb el seumarit, una filla d’en Moctezuma (23). El censor deuria canviar Toloriu perTolosa, sinó no s’explica tan peculiar llegenda. Destaquem també que les duesdarreres filles varen ser dotades amb 10.000 ducats, precisament (24).

Mentalitat

Cal destacar també la ideia d’“imperi” que tenia en Cortés. Aquest era unconcepte que entenia, i que sobretot li agradava molt. Així veiem com en la sevasegona carta des de Mèxic a Carles I li suggereix que es construeixi un “imperide Mèxic” junt al “imperio de Alemaña” ( que així ho escrivia, am ñ, com elcatalà Alemanya ) i que en Carles I “ es pot intitular de nou emperador d’ell iamb títol, de no menys mèrit que el d’Alemaña, que ara gràcies a Déu VSMposeeix ” (25).

Bé, aquesta és una reacció extranyíssima per part d’un extremeny, i per tant dementalitat castellana. És, en efecte, molt estrany aquest entusisame per l’Imperi,

6

per l’ideia d’Imperi, en un castellà en l’any que aquestes paraules foren escritesen el 1522. En efecte, explica en José Antonio Maravall que quan Carles I fouproclamat Emperador això va causar una reacció de rebuig a Castella ja que “tothom pren les coses del Sacre Imperi com una jurisdicció aliena i sense caprelació possible amb el títol reial de Castella ” (26), en Merriman senyala que enels documents reials d’aquells anys expedits a Castella, l’ús “ del títol“Emperador electe” era també observat amb profund desgrat ” (27) i ho remataen Joseph Pérez qui afirma que, a Castella, “ lluny d’alimentar l’amor propinacional, l’elecció del rei a l’Imperi provocà reaccions hostils ” (28).

Ben contrària fou la reacció catalana al mateix fet. A Catalunya agradava molt laideia imperial. Ja des del segle XIII Catalunya havia anat construïnt un imperi alMediterrà. Tenir com a Monarca a Carles I, Emperador de Romans, satisfeiamoltíssim la mentalitat catalana de llavors. Així veiem com en efecte, la notíciade l’elecció d’en Carles I com Emperador es va saber a Barcelona el 6 de julioldel 1519 (29) segons en Ferran Soldevila “ fou celebrada amb grans festes ” (30)i en Joan Reglà ens explica que “ la coronació imperial (Aquisgran, 23 d’octubreal 1520) motivà una correspondència del més gran interès entre Carles V i laciutat de Barcelona, demostrativa que els consellers barcelonins tingueren,també, una ‘idea imperial’ ” (31). Així els consellers de la ciutat de Barcelona limanifesten al Monarca la seva “ gran consolació i alegria ” per la “ fidelíssimacoronació seva de la primera corona de l’imperi ” i celebren que com a “ nostrerey y senyor natural, ab gran pau y tranquilitat y ab molta conformitat delsprinceps electors y pobles imperials y contentament universal, esser sublimat enla suprema dignitat temporal ” (32). Així l’esmentat historiador Joan Reglàconclou que “ el text autoritza a afirmar que els consellers de Barcelonatingueren plena conciència de la ideia imperial ”(33).

Deixo que el lector jutgi per ell mateix quina de les dues visions d’imperi era laque tenia el conqueridor de Mèxic.

En un altre aspecte, veiem com a la cuarta carta li diu a Carles I: “ crec que fentjo això, no li quedarà a vostra excelsitud més a fer per ser monarca del món ”(34). A la cinquena explica a l’Emperador que conversant amb uns cabdills indis,després de que els ha explicat que Déu és el Senyor del Cel els hi afegeix “ elsvenia a fer saber com a la terra hi ha vostra majestad, a qui l’univers, perprovidència divina obeeix i serveix ” (35) i en converses amb uns altres cabdillsexplica al Rei que els diguè que “ jo era enviat per vostra majestad, a qui totl’univers és subjecte ” (36).

Sembla clar que en Cortés intentava trasmetre que el seu monarca no és que fosmolt poderós, o el més poderós del món, sinó que semblava tenir clar que le seuRei era el Monarca Universal. Per ell hi havia Déu al Cel i a la terra, el seu Rei.

Casualment corria per Catalunya una profecia que assegurava que el seu Reiseria el Rei del Món. Aquesta profecia la va recollir en Francesc Eiximenis, el

7

1483, en el seu llibre Primer del Cristià, on, en el capítol CCXLVII, tot i parlant“ De la dignitat del rey Daragó ”, hi deia: “ D’aquesta casa es profetat que deuaconseguir monarchia quasi sobre tot el món ” (37).

No havent trobat cap profecia així sobre el Rei de Castella, es fa molt extranyaaquesta ideia de Monarca Universal en un extremeny d’aquells temps, fet que noseria gens estrany en un català de llavors.

La conquesta de Mèxic

Repassarem ara uns quan detalls que creiem significatius de la conquesta deMèxic que ens poden ajudar a conèixer millor el nostre home.

És reconegut per tothom que fou, després de la conquesta del Perú perl’anomenat Francisco Pizarro, la proesa militar més gran de tots els temps perl’enorme desproporció de forces i de mitjans, tenint a més en contra el totaldesconeixement del país, país enorme per altra part, que anaven a conquerir,lluitant contra civilitzacions potents i consolidades.

Poc després del desembarcament va cometre un extraordinari acte heroic: ferenfonsar les naus amb les quals havien arribat una vegada les hagué buidat de totel necessari, ferratges, veles i àncores incloses (38) i així no hi tingués ningú latemptació de desertar tot i tornant-se cap a Cuba. Fou aquest un acte temerari, entot un continent desconegut, amb nombrossíssima població més queprobablement hostil, un fet que ha causat gran admiració pel seu coratge i la sevadeterminació.

No fou, però, un acte original. Ja s’havia fet una acte idèntic el juny de 1305, aGal·lípoli, a Grècia, per en Bernat de Rocafort, cap dels almogàvers (39). Semblacom si al nostre home les proeses dels almogàvers, entre elles aquesta com lamés destacada, li fossin com naturals, i volgués així emular un dels més famososi llegendaris herois medievals catalans. Una relació amb els almogàvers realmentmolt extanya per a un extremeny però que no ho seria gens per a un català, imenys d’aquells temps.

En Moctezuma, al tenir notícies de que una gent extranya havia desembarcat, vaenviar-hi uns informadors, els quals li varen explicar, quan descrivien alsnouvingut. “ alguns [portaven posats uns draps vermells, i eren bonets de grana” (40). Uns extremenys, castellans i andalusos amb barretina ? Realmentextranyíssim.

La part vital de la conquesta fou la part naval. En efecte, vàries ciutats importantsde l’imperi azteca, entre elles la seva pròpia capital, estaven edificades en illesenmig de llacs. Eren, per tant, necessàries embarcacions per a poder-les assaltar iconquerir. Ens explica en Gómara com en Cortés “ es va apressar a fer

8

bergantins, que ja la fusta era tallada d’abans que fossin a Tepeacac. Va enviara la Veracruz a cercar veles, jàrcies, claus, cordes i altres coses necesàries quehi havia a les naus que va deixar al través ” (41). Així desmuntats varentransportar tots els bergantins (42), els varen construïr i posar a l’aigua (43) ivaren conseguir pendre la capital després d’unes batalles navals, assetjament iassalt definitiu de la capital, Mèxic, així com de les ciutats dels voltants (44).

És extremadament sorprenent com podien aquells extemenys, andalusos icastellans, tots ells de poblacions d’interior i que de ben segur que abans d’anar aAmèrica no havien vist mai el mar, sabessin construïr i manegar aquellsbergantins com la cosa més natural del món. Sabien triar la fusta correcta, tallar-la adequadament, construïr les embarcacions, muntar-les, i conduïr-les. Delshomes d’en Cortés que s’han identificat, només 4 eren d’un lloc de mar, a part de6 sevillans, segons la història oficial (45).

Els fets mariners són abuntants al llarg de la conquesta de Mèxic i sobretotdurant la seva consolidació i futura expansió cap al Pacífic, anomenat llavorsMar del Sud, on construixen drassanes on construïr embarcacions per a poder-s’hi moure a plaer, com per exemple les que ens explica en la seva cuarta derelació al Rei Carles I: “ allí hi tinc en dressana quatre naus per a descubrir elmar del Sud ” (46). Ja no són navegacions en llacs, ho són a mar obert, pel queels serien de menester instruments de nàutica, tant construïr-los com reparar-los,cartògrafs, etc. Els exemples d’ús de la tecnologia naval són molt nombrosos i laseva llista seria llarguíssima, per això no ens hi extenem més.

En qualsevol cas m’hauran d’explicar molt a poc a poc d’on provenia aquestaciència infusa en aquells homes de secà.

L’Hernán Cortés a Espanya

Evidentment, tota la documentació oficial existent s’esforça per a explicar-nosque era pel Regne de Castella on residia el nostre home. Però els esforços hansigut tan grans que s’han notat.

I era tan forta la vinculació de’n Cortés amb Catalunya, que la història oficial hahagut d’admetre que de les tres trobades formals que tingué amb l’emperadorCarles I, una tingué lloc a Montsó el 1542 i l’altre a Barcelona el 1529. Latercera diuen que tingué lloc a Toledo el 1528 (47). Ens fixarem en aquestadarrera, de la que en podem treure’n suc.

En una recerca feta per en Jordi Bilbeny, aquest ha localitzat en les cròniques del’època unes irrefutables relacions d’en Ferran Cortès amb Catalunya i amb lesseves institucions (48).

9

Segons explica en R.B. Merriman, a finals del 1519 el Rei Carles I era aBarcelona on esperava que les Corts li aprovessin una important donació dediners, donació que s’anava retardant. El gener de 1520 va rebre 250.000 lliuresde Barcelona, totalement insuficients. I les Corts catalanes varen poder fer front ales exigències del Monarca gràcies a l’or que en Cortès hi va trametre des deMèxic (49), i encara va haver-hi un escreix, ja que el Comptador de la Casa deContractació “ ordenà enviar al virrei de Mallorca mil ducats d’or ” (50).

Si era un extremeny, tal i com se’ns ha fet creure fins ara, i per tant, súbdit de laCorona de Castella, perquè no va enviar els diners a la Cort castellana, que tambés’havia desdinerat amb les exigències econòmiques de Carles I ?

Ens diu en Gómara que en Cortés “ Va arribar a Espanya a la fi de l’any 1528,estant la cort a Toledo ” i més endavant ens explica “ Féu l’Emperador moltbona acollida a Fernando Cortés, i fins els va anar a visitar a la seva posada,per a més honrar-lo, estant malalt i deshauciat dels metges ” (51). L’escrupulósi detallista Pare Bartomeu Casaus “s’oblida” d’esmentar aquesta visita d’enCortès per a entrevistar-se amb el Rei.

També ho expliquen així els cronistes Bernal Díaz del Castillo “ la cort, que enaquella saó era a Toledo ” i que, parlant sempre de Toledo i de Castella diu “vull portar a la memòria altres coses que a en Cortès li esdevingueren a Castellaal temps que hi estigué la cort ” (52); igualment en Sandoval: “ en aquest any de1528, a les seves acaballes, essent l’Emperador a Toledo, vingué a aquestaciutat el famós i digne de perpetu nom Ferran Cortès, després d’haver conqueritla Nova Espanya i d’altres moltes províncies, majors d’Europa ” (53). I enGómara afegeix “ va inflar tot el regne del seu nom i arribada, i tots el volienveure ” (51).

Díaz del Castillo, Sandoval, Gómara. Tots eren persones que havien vistdirectament i personal el que passava a la Cort en aquells anys, i tots la pifien allàmateix, dient que la Cort era, el 1528, a Toledo, i que per tant era allí on Carles Ies va entrevistar amb en Cortès, fa evident la manipulació intencionada d’aquestaspecte.

Llàstima, però, que en Carles I havia marxat de Toledo el 12 de febrer del 1526(54) i on realment residí aquell any era a Catalunya o Aragó, puix hi havia Cortsa Montsó aquell any (55). Així ens diu d’aquesta trobada en Demetrio Ramos: “aquest esdeveniment no es produí a la ciutat del Tajo, on no hi havia la Cort ”,sinó que en Cortès “ hagué d’arribar fins a Montsó –on se celebraven les Cortsaragoneses- per poder-se presentar davant del Rei ” (56). En això també hi estàd’acord l’Amanda lópez de Meneses, qui afirma: “ es ve repetint que la primeraentrevista del conqueridor de la Nova Espanya amb el rei de les Índies, illes iterra ferma del mar Oceà tingué lloc a Toledo ” , “ però en Carles d’Àustriahavia deixat aquesta ciutat el 12 de febrer del 1512 ” (57). I creu així mateix queen Cortès, “ després de passar per València, arribava a Montsó, la tradicional

10

seu de les corts dels dominis de la corona d’Aragó ” (58). Ho remata enDemetrio Ramos afirmant que era llavors, a Montsó, “ on, a més delsprocuradors i representants dels braços, hi havia quasi tots els components delConsell d’Índies ”. Per tant el “regne” que es va alegrar i que va rebre en Cortèsamb tant d’entussiasme era el de la Corona d’Aragó.

Fou a Montsó on Carles I refusà de donar-li el títol de Virrei (59), encara que enGómara fa servir el títol de “governador” (60). Recordem que Virrei era uncàrrec català, al que només hi tenien accés els nobles de sang reial, que no era elcas dels Cortés-Altamirano de Medellín en absolut, però el nostre home eldemana amb tota la naturalitat del món. El fill d’un pagès pobre extremeny mai ala vida hagués pogut ni tant sols pensar en demanar un càrrec català reservat alsnobles de sang reial.

Cal destacar, a més, que el càrrec de Virrei tan sols s’otorgava “ en presència deles autoritats del país ”, i, en l’acte de jurament del càrrec hi intervenien elsconsellers i els diputats, els quals demanaven al Virrei “ l’obligació de jurar aBarcelona ” (61) Malgrat aquesta negativa, el 6 de juliol de 1529, des deBarcelona, Carles I li concedí el títol de Marquès de la Vall d’Oaxaca i Capitàgeneral de la Nova Espanya i de les Costes de la Mar del Sud .

I si el Rei va visitar en Cortés a casa seva i el Rei era a Catalunya, això implicaque en Cortés tenia casa a Catalunya, o, com a molt, a Aragó (62)(63). L’esforçdels censors per a fer que la primera trobada entre el conqueridor de Mèxic il’emperador fos a Castella és realment patètic, ja que un fet com unes Corts ésmolt difícil desplaçar-les de l’any en que realment varen tenir lloc.

Són molt nombroses les estades i relacions d’en Cortés i parents i amics seus perterres catalanes, o almenys de la Corona d’Aragó que aquí seria molt llarg decitar-les totes.

Francisco López de Gómara i la seva obra

Val la pena, ara, fer un petit parèntesi en aquest estudi d’en Ferran Cortès i feruna mica d’esment de l’anomenat Francisco López de Gómara

Veient tanta diferència entre el Cortés oficial i el Cortès real no ens had’extranyar gens que pasi el mateix amb l’autor de la crónica que hem anatseguint fins ara.

En efecte, ens explica en Juan Miralles Ostos que se saben molt poques cosesamb una certa seguretat sobre aquest home, així en diu que “ la figura d’enGómara és borrosa, escapant a la detecció, semioculta en un angle d’ombres.Resulta paradòjic que aquest personatge, que tan va remoure en els seus temps,

11

no hagi merescut dels seus coetanis ens n’hagi llegat una semblança seva ” (64).Sorprèn a l’historiador oficial, és clar, no a nosaltres, ja que de ben segur quealgú va escriure sobre ell, però de ben segur que ho han fet desaperèixer. Laprimera biografia coneguda seva és del 1852, feta per l’Enric de Vedia, quecomença el seu estudi dient que “ són tan escasses les notícies que tenim d’enGómara, que en prou feines pot dir-se algun detall de la seva vida ” (65). En deVedia el fa nascut a Sevilla, de noble família, estudiant d’Alcalà.

En un altre llibre d’en Gómara titulat Annals de l’Emperador Carles V, que nofou publicat fins el 1912, que se sàpiga, diu d’ell mateix que es deia FranciscoLópez, natural de Gómara (població a 30 Km de Sòria), nascut el 2 de febrer del1511, sense dir ni una paraula de la seva família. Apareix després com a clerguea Roma el 1531, sense tenir ni ideia d’on fou ordenat i sense que la sevaautobiografia expliqui res de res dels seus primers 20 anys de vida. (66). No sesap on va conèixer en Cortès, ni perquè aquest el va triar com a capellà seu. Sesap que era home d’alt nivell cultural i que era de la noblesa ja que va intimaramb el Papa i amb l’ambaixador espanyol a Venècia, Hurtado de Mendoza (67).

No deu ser casual que les primeres impressions del llibre es fessin a Saragossa, laprimera el 1552 a casa d’un tal Agustí(n) Millá(n). El 1553 una reedició pelmateix editor, el mateix any que n’apareix una a Medina del Campo, moltprobablement la mateixa que l’anterior (68).

En qualsevol cas aquestes primeres edicions varen desaparèixer ja que una ordresignada pel Príncep Felip a Valladolid el 17 de novembre del 1553 manavarigurosament a totes les autoritats de tots els seus dominis: “ Sapigueu que enFrancisco López de Gómara, clergue, ha fet un llibre titulat Historia de lasIndias y Conquista de México, el qual s’ha imprès; i perquè no convé quel’esmentat llibre es vengui, ni llegeixi, ni s’en imprimeixin més llibres, sino queels que estan impresos es recullin ” ordre que s’havia de pregonar per tot arreu, ireservava una multa de 200.000 meravedisos a qui l’imprinís o el vengués, i10.000 a qui el llegís o simplement el tingués i no el lliurés (69). La cosa noanava de broma.

Òbviament, els historiadors oficials queden molt astorats davant d’aquesta ordretan taxant i despietada, no s’en saben avenir. Les raons que donen a tal prohiciósón meres especulacions (70) i en Juan Miralles acaba admetent que “ les causesque varen motivar la prohibició del llibre d’en Gómara semblen destinades aquedar submergides en la foscor ” (71) que és on els censors volien que quedés,en la foscor.

Intentaré, amb la hipòtesi aquí defensada, una xplicació a veure si en podemtreure l’entrellat d’aquesta tan misteriosa prohibició, encara que aquesta semblaanar pel camí de la diferència entre l’Hernán Cortés que ells expliquen il’autèntic Ferran Cortès, com més endavant anirem veient.

12

Era sabut, o almenys es deia reiteradament, en els seus temps, que en Gómarahavia escrit el llibre per encàrrec, és a dir, cobrant, seguint les instruccions delmateix Cortès o algú de la seva família (72).

L’Inca Garcilaso de la Vega parla en el seu llibre Comentarios Reales de losIncas sobre sacrificis humans, dient que al Perú no n’hi havia hagut mai, alcontrari de Mèxic “ com ho explica la història de la seva conquesta, la qual ésfama certa que la va escriure el mateix que la va conquerir i guanyar duesvegades, ( o sia, en Ferran Cortès, no pot ser un altre ) la qual cosa jo crec per ami, perquè a la meva terra ( el Perú ) i a Espanya ho he sentit de cavallersfidedignes que ho han parlat amb molta certificació. I la mateixa obra ho mostraa qui la mira amb atenció, i va ser llàstima de que NO es publiqués amb el seunom per a que l’obra tingués més autoritat ( autenticitat ) i l’autor ( en FerranCortès ) imités en tot al gran Juli Cèsar ” (73).

Gràcies a una badada de la censura sabem així que en Ferran Cortès foul’autèntic autor del llibre atribuït a en Gómara, i així es comentava oralment tanta Espanya com a les Índies, que tothom ho savia. Aquest, com a molt devia serl’escribent, l’anomenat Gómara o qui fos. Els problemes per a identificarl’autèntica identitat del conqueridor de Mèxic, problemes creats pels censors, quela història oficial s’ha empassat sense cap problema, dónen una explicació a laprohibició de les primeres edicions del llibre en els que els censors varen voler-hisuprimir, de ben segur, qualsevol referència a qui era realment el nostre home i elseu escribent, l’anomenat Gómara, així com tots els demés protagonistes de laconquesta. Per cert que, extranyament, el llibre original d’en Gómara es vaescriure en llatí. Perquè no el va escriure en castellà si el que es volia era divulgarla fama del conqueridor de Mèxic i les seves proeses ? Això reduïa d’entrada elnombre possible de lectors de forma prou considerable i va donar més feina atraduïr-la al castellà.

De totes maneres, la mentira és tan enorme que no van poder evitar badades.Algunes ja les hem descrit. En destacarem dues més.

Ferran Cortès, Príncep de Catalunya

Així ho veiem en dues de les edicions posteriors a la prohibició esmentada, i queper tant ja havien passat pel sedàs de la censura, les portades de les quals, percert, no anomenen qui n’era l’autor.

Atenció al seu títol del que en transmetem el seu començament i el seu colofó: “Historia de México, con el descubrimiento de la Nueva España, conquistada porel muy ilustre y valeroso Príncipe don Fernando Cortés, Marqués del Valle,Escrita por Francisco López de Gómara, clérigo,... ...Impreso en Anvers porJuan Lacio, 1554 ”. Una altra edició a la mateixa ciutat i any du el mateix títol(74).

13

Atenció al fet ! Anomena PRÍNCEP en Ferran Cortès ! Entenem que alpressumpte noble de quarta fila, el pageset extremeny que ens diu la històriaoficial mai de la vida se l’anomenaria Príncep. Es podria objectar que és possibleque se li pugessin els fums després de la seva brillantíssima campanyapolíticomilitar. En efecte, és possible, però en aquella època a qui se li pujavenels fums els hi baixaven d’una forma extremadament ràpida i contundent.

I el texte diu ‘Anvers’, que és la forma catalana d’escriure el nom d’aquestaciutat de Flandes, avui a Bèlgica.

És encara més reveladora la primera edició anglesa coneguda, del 1578, de la queen reproduïm el principi del seu títol: “ The Pleasand Historie of the Conquest ofthe West India, now called New Spaine, archived by the worthy Prince HernandoCortes, Marques of the Valley of Huaxacac,...” (75).

Aquí veiem com, a més de requal·lificar el nostre home de PRÍNCEP diu que elllibre ha sigut fet ( archived, literalment ‘arxivar’ ) pel Príncep Ferran Cortès.Malgrat la traducció ja es va fer sobre el texte ja censurat, el traductor, o l’editor,tenia clar qui era l’autor real del llibre i així ho va posar en el títol, confirmant-nos el que ens diu l’Inca Garcilaso.

En Ferran Cortès era Príncep. I duia en el seu escut els quatre pals de gules sobrefons daurat, que eren les armes dels Comtes de Barcelona. L’explicació oficial ésque aquestes eren les armes dels Rodríguez de las Varillas, uns suposats parentsdel suposat avi patern d’en Cortès, un Rodrigo de Monroy, (76) tot i quel’Alfonso de Figueroa y Melgar afirma que el pare del Martín Cortés de Medellínera un Diego de la Cueva, alcaïd de Castilnuevo, un castell a la vora deSepúlveda, a Castella (77). El fet de que la censura hagi hagut d’inventar-se unsparents per a justificar la presència d’aquest símbol en les seves armes dóna mésforça a la hipòtesi aquí defensada, que era un Príncep de Catalunya.

He sabut també que el cavallerís d’en Ferran Cortès a la conquesta de Mèxic,definit com a l’ “amo del cavall d’en Cortès ” es deia Cristóbal Martín Millán deGamboa, home que la censura el fa “ nascut al País Basc ” (78). Bé, doncsresulta que, per casual casualitat el cavallerís del Rei Ferran II també es deiaGamboa, concretament Joan de Gamboa (79), Alcaïd de Torroella de Montgrí,Senyor de Pals i pare d’en Martí de Gamboa, home de confiança d’n JoanColom, el Descubridor, i pare també d’Isabel de Gamboa, qui va tenir un fill amben Jaume Colom, fill gran del Descubridor (80).

Tant de sang reial era que el seu fill gran i hereu, en Martí Cortès, va pretendreser proclamat Rei de Mèxic. Per això, d’acord amb la mentalitat d’aquells temps,va demanar a uns teòlegs i uns clergues que avalessin el seu dret per així poderdemanar-ne la investidura al Papa. Els teòlegs varen dir que amb justícia hopodia ser (81) i uns clergues, Fran Lluís Cal, guardià del monestir de Santiago

14

Tlatelulco i d’altres frares franciscans varen ser arrestats peruqè “ donaren parer,amb el degà de Mèxic, sobre que lícitament podia el marquès ser rei de la NovaEspanya, i es deia que el degà s’havia ofert a anar a cercar la investidura alPapa ” (82). Com que la mare d’en Martí, la Juana de Zúñiga y Arellano era desang reial d’una manera molt remota, aquest dret li havia de venir del pare,impossible en el noble de cuarta fila que ens diu la història oficial.

El que hem vist fins ara indiquen que era de naturalesa catalano-aragonesa i del’alta noblesa, de sang reial.

Així, per exemple, en Blasco de Lanuza ens diu el 1622 que en Cortès “descendia dels Cavallers i donzells que hi ha a Aragó, molt principals d’aquestnom i cognom ” (83) en una badada de la censura que ens permet tenir unareconfirmació de que no era extremeny sinó de la Corona d’Aragó, hipòtesidefensada en el present estudi.

Ja hem vist, en efecte, com reclama un títol reial i català, com el de Virrei, queno se li concedeix no perquè no hi tingués dret, sinó només per raons polítiques.

Intent de local·lització

Intentarem local·litzar l’autèntic origen i identitat del nostre home.

Per a fer-ho hem de cercar, pel que hem deduït més amunt, una família catalano-aragonesa d’aquells temps que tingui les següents característiques:

Primera: Ha de ser de llinatge clarament reial, propera familiarment alsMonarques Catalans amb qui va conviure, és a dir, Ferran II i Carles I.

Segona: Han de ser-hi presents els noms que en Ferran Cortès va posar als seusfills, tant legítims com no, a més del nom de Marina, nom posat a la indígenaconversa que li va fer d’intérpret i li va donar un fill. Parlem dels noms Martí,Maria, Lluís, Caterina, Leonor i Joana. Els noms de Martí, Maria, Lluís iCaterina es repeteixen en fills legítims i il·legítims, pel que es pot suposar que vaser ell qui va determinar el nom. Seria molta casualitat també que els noms delsil·legítims Lluís i Caterina, haguts en espanyoles, vinguessin en tots els casosdeterminats per les seves mares.

Tercera: Ha de ser una branca de la família reial extremadament confosa. Ja queen aquest cas, els censors havien d’esborrar del mapa membres de la família reialper a fer desaparèixer la seva relació amb el nostre home. Així el que hem decercar és el rastre del seu potineig. Hem de trobar així una branca de la famíliareial catalana on s’hi trobin contradiccions, absurditats, inversemblances, fetsimpossibles i/o contradictoris i tot en un grau excessiu, que no accepti cap

15

explicació racional, excepte la hipòtesi aquí defensada, que seria una granmanipulació i ocultació de dades que deixaria un inevitable rastre d’aquellsfuncionaris sumisos i incultes.

Cuarta: Ha de sortir en nom de “Cortès” d’una manera o altra, o aquest nom o béalgun nom molt semblant.

Tots aquests requisits es compleixen en l’Alfons d’Aragó i els seus descendents.

Se’ns diu que aquest Alfons era fill il·legítim, i primogènit, del Rei Joan II deCatalunya.

No se sap l’any que va néixer, encara que s’especula que fou pels voltants de1415, i en tot cas s’assegura que abans del 1417. La seva mare va ser una talLeonor de Escobar (84), o una Leonor de Escobar y Olmedo (85), o bé una Inésde Medina del Campo, ‘de los de Escobar’ (86). Resulta que era, com ens diuen,el primogènit. Però com que en Joan II li va interessar més casar-se amb la ReinaBlanca de Navarra i així esdevenir-ne Rei, va haver d’anul·lar el matrimoni ambla Leonor, Inés, o com es digués, ja que “ aparentment havien contret matrimoniel 1414 ”,. Com a conseqüència l’Alfons es va convertir en il·legítim (87) si ésque no ho era abans. Ja tenim el primer embolic.

Del 1443 al 1454 fou Mestre de Calatrava, el 1449 participa en la primera batallaque se li coneix, a Castella, contra els seus parents els Trastamara castellans. El1464 el seu pare li dóna el títol de I Duc de Vilafermosa, del País Valencià ( cast.Villahermosa ) i el 1469 és nomenat Comte de Ribagorça. També fou nomenatBaró d’Arenós, títol confiscat el 1465 a en Jaume d’Aragó i Arenós, rebel contraJoan II durant la Guerra Civil i decendent directe del Rei Jaume II. No teniminformació de què en va ser d’aquest títol.

Els anys 1460 i 1470 el veiem lluitant al costat del seu pare, primer en la GuerraCivil i després contra els remences (88)(89).

La seva vida familiar és realment extranyíssima, com veurem.

La història ens explica que no es va casar legalment fins el 1477, als 62 anysd’edat, amb una tal Leonor de Sotomayor o Soto i Portugal, filla d’en Juan deSotomayor i Isabel de Portugal (90), dama de la Reina Isabel (91). A través de laseva esposa, segons la història ens explica, fou com l’Alfons va adquirir també eltítol de Comte de Cortes, població navarresa de la que la seva esposa n’eraSenyora. Això no és pausible ja que el seu pare, Joan II, ja no era el Rei consortde Navarra en aquest any; no és possible que li dones un títol nobiliari de foradels seus dominis: una cosa és ser Senyor de Cortes i l’altre ser-ne Comte.

Si bé sabem bastant de la seva mare no en sabem absolutament res del seu pare,en Juan de Soto o Sotomayor, que de les dues formes és nomenat. Es pot suposar

16

que d’ell venia aquest domini de la vila navarresa de Cortes, però de moment non’hem trobat cap informació al respecte. Pel que sabem sobre Isabel de Portugalés que era filla d’en Fernando de Eca, o de Eça o d’Eça ( Deza? ) (92), fill alhorade l’Infant Joan de Portugal, que era fill del Rei Pere I de Portugal.

En qualsevol cas veiem els esforços de la censura per a justificar-li un origennavarrès al títol de Senyor i comte de Cortes. Esforços que queden molt patèticsatès que el títol de Baró d’Arenós duia implícit, entre d’altres, el del Senyor deCortes, població de l’Alt Millars, la zona castellananoparlant del País Valencià,sotmesa, com tots els dominis dels Aragó, als Furs d’Aragó.

Seguint amb els misteris trobem que aquest Fernando de Eca es va casar sisvegades, però només en sabem el nom d’una de les seves esposes: Isabel deAvallos. Ignorem totalment si la mare de l’esmentada Isabel de Portugal eraaquesta Avallos o qualsevols de les altres cinc, tant d’ella com dels seus setzegermans i germanes coneguts. És molta casual casualitat que sigui precisamentaquest Fernando de Eca el membre de la família reial portuguesa d’aquells tempssobre el que hi ha informació més fosca i escadussera.

De la tal Leonor de Sotomayor i Portugal en va tenir tres fills. El gran, en Ferran,va néixer en una data desconeguda abans del 1478 i va morir en data tambédesconeguda després del 1481. El segon, l’Alfons, va néixer en data desconegudaabans del 1479 i va morir a Valladolid el 1513.

Aquest darrer va heredar els títols i fou el II Duc de Vilafermosa i II Comte deCortes. No se li coneix cap esposa legítima, fet insòlit en un noble del seu nivelld’aquells temps, ja que va morir als 33 anys com a mínim. Només va tenir unafilla il·legítima, Elionor, qui alhora va tenir fills il·legítims amb un FernandoJiménez de Urrea. L’Alfons va morir el 1513 sense fills legítims coneguts.

Després va haver-hi una filla, anomenada Marina (93), escrit també Mariana (94)o fins i tot Maria Ana (95), nascuda en data desconeguda abans del 1485 i mortaa Piombino (Itàlia) el 1513, tot i que una font assegura que “ va passar a França” (96). Es va casar en primeres núpcies amb Roberto de Sanseverino, Príncep deSalern, a Saragossa, el 1506. Vídua el 1508 es tornà a casar a Nàpols amb Jacopod’Appiano, Príncep de Piombino. En qualsevol cas ja tenim el nom de ‘Marina’.

Seguns unes fonts, fou el fill gran de la Marina, en Ferran de Sanseverinod’Aragó, qui heredà els títols, i fou III Duc de Vilafermosa i III Comte de Cortes.Altres fonts ho neguen (97), agregant que fou desposeït dels seus títols pertraició, i desterrat a França, on va morir. Aquest fill tindria com a molt set anysquan la Marina va morir, el mateix any en que va heredar els títols en morir elseu oncle Alfons. El fet de la ‘traició’ deuria de passar un bon grapat d’anys méstard. A més, si estava casada a Nàpols com es pot dir que “ va passar a França”? Qui va ser el tutor dels títols durant la minoria d’edad d’aquest Ferran ? No hiha cap menció sobre això. Misteri rera misteri.

17

A part d’això ens trobem davant de l’insòlit fet, totalment inversemblant, de quel’Alfons, un noble fill de Rei i germà de Rei, no contragués matrimoni legítim auna edat no inferior als 60 anys. De ben segur que es va casar molt abans o vanéixer molt després.

Després li vénen els fills il·legítims.

Segons ens ha arribat foren: Joan i Elionor amb una Maria de Jonqueres oJonquers o Junquers (98); Alfons i Ferran amb Maria Sánchez Conejo o Corejo oConeso, una jueva conversa de Toledo o de Saragossa, segons les fonts; iCaterina i Enric amb l’Elvira Maldonado, de Salamanca.

Aquest Joan va ser Comte de Ribagorça, Duc de Luna i, segons l’EnciclopèdiaCatalana, Duc de Vilafermosa, pel que seria ell el III Duc de Vilafermosa ( isuposem que també III Comte de Cortes ) en lloc del fill de la seva germanaMarina (99)(100). Nascut el 1457 aproximadament, es va casar el 1479 amb laMaria de Gurrea Torrelles i de Gurrea, Baronesa de Luna, Pedrola, Tramaced iTorrelles (101) filla d’en Joan de Gurrea, Senyor de Pedrola i GovernadorGeneral d’Aragó, fill alhora d’en Martí de Torrelles i de l’Aldonça de Gurrea(102)(103). Ja tenim el nom de ‘Martí’.

Vidu el 1492, va passar a ser membre de l’Orde de Sant Joan i Castellàd’Amposta (104). Fou Lloctinent del Principat els anys 1496-1506, del 1507 al1509 Virrei de Nàpols, Lloctinent General d’Itàlia i Regent de Nàpols i Sicília. El1512 va ser President de la Generalitat, novament Lloctinent del Principat, CapitàGeneral i Lloctinent General de la Corona catalano-aragonesa. El mateix any varenunciar als seus títols en el seu fill Alfons i a tots els seus càrrecs. Morí el 1518i va ser enterrat, segons ell mateix havia disposat, a l’Església de Montserrat(105). Segons l’Enciclopèdia Catalana (106) i alguna altra font (107) diu quemorí el 1528. Al seu sepulcre, per cert, hi ha una inscripció que diu que fou Ducde Nàpols (108), títol que no recull cap historiador que jo sàpiga.

Abans de morir va cedir la Castellania d’Amposta al seu fill il·legítim Joan, que amés fou Comenador de l’Orde de Sant Joan (109) succeïnt probablement aFerran d’Aragó, germà d’en Joan, fill de l’Alfons i la Maria Sánchez Conejo ( ocom es digués ) (110).

També fou filla d’aquesta Maria Junquers una Leonor, nascuda en datadeconeguda i morta el 1478. Es va casar amb en Jaume Milà o Millà, Comted’Albaida, i varen tenir un fill i 8 filles (111)(112).

Després l’Alfons va tenir dos fills il·legítims més amb la tal María SánchezConejo, de qui en parlarem abastament més endavant. Foren Alfons, Bisbe deTortosa o de Tolosa i Arquebisbe de Tarragona i Ferran , Comenador de l’Ordede Sant Joan (113)(114)(115). Algunes fonts afegeixen a aquesta dona la

18

maternitat d’una Caterina, monja segons una font (116), Abadesa de SanClemente el Real de Toledo segons altra (117).

Altres fonts fan aquesta Caterina i al darrer fill conegut, Enric, fills de lasalmantina Elvira (de) Maldonado, dama noble, ja esmentada més amunt, de laque no en tenim més informació. Enric fou Bisbe de Galípoli i morí el 1509 comAbad del Monestir d’Alaon, prop de Benabarre (118)(119).

Vida familiar misteriosa

Ara entrarem en les misteris de la descendència i vida familiar del nostre Alfons.Ja hem vist com a una de les seves filles, per exemple, se li atribuiexen duesmares: la Maria Sánchez Conejo i l’Elvira Maldonado.

Comencem per en Joan. Es calcula que devia néixer pel 1457 i era, per tant, elmés gran dels seus fills, el primogènit. I això fou quan l’Alfons ja tenia més de40 anys, edat tardana per a començar a ser pare.

Destaquem, d’altra banda, que dels seus fills legítims, en Ferran, l’Alfons i laMarina, de cap d’ells en sabem la seva data de naixement, com hem vist.

També hem vist com fan fills d’una Maria de Junquers o Jonqueres en Joan i laseva germana Leonor.

Atenció el que ens explica, amb total seriositat, la història oficial sobre la vidad’aquesta dona, recollit per en Justo Broto Salanova (120).

Era l’any 1465, en plena Guerra Civil catalana. L’Alfons lluitava al costat del seupare per les comarques de l’Empordà i de la Garrotxa. Va descobrir, al MasJonqueres, d’Hostoles, població de La Garrotxa propera a La Selva, a la Maria deJonqueres, de catorze anys d’edat en aquell moment. Era filla d’en Gregori deJonqueres, Senyor d’Hostoles, Tinent General de galeres i Castellà de la Vila,Fortalesa i Port de Roses. L’Alfons va manar a un criat seu, un tal Francesc Salat,que la raptés i la dugués al seu castell de Benabarre, a la Ribagorça.L’Enciclopèdia Catalana diu que no era d’Hostoles, la Maria de Jonqueres, sinód’Olot, i que es deia de Junquers (121).

Allí la va tenir segrestada uns anys, mentre varen néixer en Joan i la Leonor itenia les seves ‘aventures’ amb la Sánchez Conejo i la Maldonado.

El que és absolutament inversemblant és que ningú sabés res de tota aquestahistòria, ni el propi Joan II, fins a finals del 1473, més de vuit anys més tard, comsi fos un complert idiota. Bé, és totalment impossible que en Gregori deJonqueres, que ja hem vist que no era pas un qualsevol, no fes res per almenysintentar de recuperar la seva filla. No sabem en quin cantó estava durant la

19

Guerra Civil, però encara que hagués estat amb la Generalitat, prou hauriaintentat d’alguna manera de rescatar-la, amb diners o amb un intercanvi, habituala les guerres d’aquells temps. Aquests esforços haurien estat molt més clars apartir de la fi de la Guerra Civil, el 1472. A part de que tot s’acaba sabent permolt que es vulgui ocultar, i més un fet com aquest que devia ser prou conegutper molta gent i que la brama se’n cuidaria prou d’escampar.

Sembla probada, d’altra banda, la presència d’una Maria Jonqueres, o almenysd’una dona resident al castell de Benabarre qui, en absència de l’Alfons, elComte de Ribagorça, intervenia en el Consell General de Ribagorça si no és queel convocava, feia lleves i manava exèrcits. I en Joan II no en savia res de queaquella dona fos allí. Au, vinga !

En qualsevol cas això contradiu el que explica l’Enciclopèdia Catalana, que diuque en Joan va néixer pels voltants de 1457, quan la seva mare tindria uns sisanys, segons les fonts que hem vist, i que es va criar junt amb el seu oncle, elfutur Ferran II (122).

Algunes fonts del segle XVI diuen, però, que en Joan i la Leonor, junt amb elsseus germans menors Alfons i Ferran, eren fills, no d’aquesta Maria, sinó d’unajueva conversa de Saragossa anomenada Estenga Conejo o Corejo o Coneso(123), que en el propi Libro Verde es diu alhora que el seu pare es deia AmiatarConejo “ que vivia en els carrerons de Santa Caterina ” (124) i que es deiaAbraham Corejo “ que vivia en els carrerons de Santa Llúcia ” (125). A veure,en què quedem ? A més, la versió que diu que aquesta jueva conversa només eramare de l’Alfons i d’en Ferran diuen també que era natural de Toledo (126).

Però això no es tot, una altra font del segle XVI diu que la jueva conversa enqüestió era de Saragosa, o almeny aragonesa, però que el seu nom era Maria deJuncos ( cognom aquest molt semblant a Jonqueres i a Junquers ), i això de laConeja era un àlias que li venia el seu pare que li deien ‘el Conejo’. El CardenalFrancisco de Mendoza i Bovadilla va més enllà i diu que aquesta dona va serpenitenciada pel Sant Ofici de la Inquisició de Saragossa en temps de Ferran II, ique els seus béns varen anar a parar al seu fill Joan (127). En canvi, en JustoBroto ens diu que la tal Estenga Conejo és enterrada “ en el prestigiós convent depredicadors de Saragossa ” (128). Una persona penitenciada mai de mai sel’enterraria en sagrat, i meny encara en un lloc ‘prestigiós’.

Tot aquest complicat galimaties el tenim esquematitzat a l’Annexe 1. Es potsuposar que els dos Ferran i els dos Alfons són en realitat els mateixos, quenomés n’hi ha un de cada. Sembla que l’esforç dels censors per amagar-ne dadesa fet suposar als historiadors del desdoblament d’ambdós homes.

Ens dóna a més un llibre anomenat Libro Verde coneixement sobre unadesconeguda filla il·legítima de l’Alfons, de qui no ens diu ni com se deia ni quiera la seva mare. Fins ara l’única que coneixíem era l’esmentada Caterina, la de

20

les dues mares, la monja o Abadesa. D’aquesta sobtadament aparescuda elCardenal Francisco de Mendoza i Bovadilla no ens en diu el nom i es limita aexplicar-nos que l’Alfons va tenir “ una filla natural, de la qual en descendeixDon Tristan de Urías ”. Un altre misteri.

Tenim així quatre mares possibles per en Joan d’Aragó, fill de l’Alfons: Maria deJonqueres o Jonquers o Junquers, natural d’Hostoles o d’Olot; la jueva conversaMaría Sánchez Conejo de Toledo; la també jueva conversa María EstengaConejo o Coreso o Coneso que pot ser filla de l’Amiatar Conejo o de l’AbrahamConejo; i la igualment jueva conversa María de Juncos (a) la Coneja. Gensmalament, com hi ha món !

De l’única que ens queda alguna cosa és de la Maria de Junquers, que a la sevalàpida diu que era natural de l’Empordà ( tot i que tant Hostoles com Olot són dela Garrotxa ) i que era “ madre del ilustrísimo Don Juan de Aragón, Duque deLuna, Conde deste Estado ( la Ribagorça ) ” que fa tuf de retocat per les sevesparaules massa modernes en llengua castellana, a més.

Les mentires de la censura són tant grosses, tant gruixudes, que a vegades es fanembolics ells mateixos, els censors. Encara que el cas que estudio aquí és,realment, bastant espectacular, quasi tant com el fet de que ningú, fins ara, s’hagiescandalitzat per aquests fets i aquestes contradiccions de dades.

Ho engrunarem tot fent servir la llògica.

Primerament: és impossible que el fill d’una jueva conversa, per molt nebot deRei i nét de Rei que fos, pogués tenir la gran llista de càrrecs i títols que vaarribar a tenir que el feien, a la pràctica, el segon home més poderós de la CoronaCatalana després del Rei.

En segon lloc sembla probada l’existència d’una dona, probablement de nomMaria, que governava el Comtat de Ribagorça en absència d’Alfons i quetractava de forma regular amb el Consell General de Ribagorça i concretamentamb en Ciprià de Mur, Procurador del Comtat. És impossible, per tant, que enJoan II en desconegués l’existència.

Ens explica en Justo Broto com en casar-se l’Alfons amb la Leonor deSotomayor sense permís del seu pare i Rei, en Joan II aquest va fer arrasar la vilade Cortes a Navarra i va donar tots els títols de l’Alfons al seu fill Joan. Afegeixque quan en Joan II va morir se’n va penedir i va retornar els títols confiscats alseu fill Alfons, però que “ Maria Jonqueres no va cedir la Ribagorça ” (129).

Anem a pams. Primerament, entrar en un altre Regne a saquejar-hi una vilaequivaldria a una declaració de guerra. No es coneix que això encetés capconflicte ni militar ni diplomàtic ni polític ni de cap mena. Estrany de debò. I ensegon lloc, qui era la Maria Jonqueres per a resistir-se a una ordre reial ? Es va

21

negar a cedir un títol damunt el que en teoria no hi tenia cap dret ? Quin podertenia, de quina influència o força disposava per a veure’s en cor d’actuar així ? Imés si és que és cert això de que només era una amant d’Alfons, i a més perforça. Costa molt de trobar la versemblança de tots aquests fets. A menys, és clar,que fos l’autèntica esposa de l’Alfons.

A més, l’Alfons no podia tenir aquest títol navarrès de Comte de Cortes perquèaquest títol pertanyia clarament a la Corona Navarresa i no a la Corona Catalano-aragonesa. En efecte, està document que, en aquells any existia un Godofre deNavarra, que tenia el títol de Comte de Cortes (130). Era fill del Rei Carles deNavarra, que alhora era també pare de la Blanca de Navarra, esposa de Joan II imare del Príncep Carles de Viana (131). En Godofre va ser casat amb la Teresade Arellano, i varen tenir com hereva a la Blanca, filla única, qui, casada amb unMendoza, va tenir nombrosa descendència. Enfrontat amb la seva germanaBlanca, varen fer les paus per llà el 1439. I com a part dels tractes el títol i la vilade Cortes varen passar a pertànyer directament a la Corona navarresa. Quan al’Alfons el seu pare li concedí el Comtat de Cortes ja no era Rei de Navarra, pelque no podia donar un títol navarrès. D’altra banda, no apareix per enlloc capsuposat Soto o Sotomayor (que de les dues maneres l’anomenen els censors) coma Senyor de Cortes.

Els Arenós i el seu parentiu amb l’Alfons

Un dels fills del Rei Jaume II i germà d’Alfons III fou Pere, Infant d’Aragó,Comte de Ribagorça, d’Empúries i Prades, Senescal de Catalunya. Es casà ambJoana, filla del comte Gastó I de Foix, de qui va tenir tres fills. La petita, laLeonor, va ser Reina Consort de Xipre, casada amb Pere I de Xipre. El segon, enJoan, va ser Comte de Prades i Senescal de Catalunya. El gran, l’Alfons (ca.1332-1412), es va casar amb la Violant Ximenis d’Arenós, filla d’en GonçalDíez Baró d’Arenós i de Maria ( o Joana ) Cornell o Coronel (132). Un FerranXimenis d’Arenós havia sigut un dels principals cabdills almogàvers. Recordemel gest de crema de naus d’en Ferran Cortès.

Aquest Alfons fou Duc de Gandia, Marquès de Villena ( títol castellà ),Conestable de Castella. També va heredar els títols del seu pare. Aquestmatrimoni va tenir cinc fills que van arribar a adults. La petita, la Leonor oViolant, casada amb en Jaume de Prades. La Joana, casada amb en Joan RamonFolch, Comte de Cardona. En Pere fou Marquès de Villena, mort a Aljubarrota el1378, i era casat amb Joana, filla il·legítima del Rei Enric II de Castella i pare del’Enric d’Aragó, Marquès de Villena, Conestable de Castella i Gran Mestre deCalatrava, conegut amb el renom de l’Astròleg, de qui en parlaré en una altraocasió. L’Alfons, Duc de Gandia, Comte de Dènia i de Ribagorça casat amb laMaria de Navarra primer i després amb l’Aldonça Marc i Vilarig, a qui no se liconeixen fills legítims en teoria. I dic en teoria perquè està el misteri del seugermà gran, en Jaume, que fou Baró d’Arenós i de qui molt poca cosa se’n sap.

22

Altres fonts indiquen, però, que aquest Jaume és el mateix Jaume fill teòricamentil·legítim d’aquest darrer Alfons, tingut, segons s’explica, amb una Nicolaua Just(a) la Pecadora ( no és un acudit, aquesta senyora tenia aquest renom ) (133).Crec, però, que en realitat en Jaume era un fill legítim d’aquest Alfons, i que vatenir germans. Després m’hi extendré sobre la també confosa descendènciad’aquest Alfons d’Aragó i Arenós i junt amb l’altra confosa descendència deJoan II de la que he parlat més amunt.

Aquest Jaume va fer costat a la Generalitat contra Joan II a la Guerra Civil del1462-72. Derrotat el 1464 va morir a la presó, a Xàtiva, el 1465, i és més queprobable que fos assassinat (134). Tots els béns i títols dels Aragó i Arenós forenconfiscats per la corona i Joan II els va concedir tots al seu fill Alfons.

Estava casat amb una Elionor d’Aragó, “ consanguínia de Joan II ” segonsafirma en Jorge Nebot Fortea. Ni ell ni jo no l’hem pogut identificar ni saber-neres d’ella. De moment he trobat dues possibilitats:

-que fos la filla del Rei Joan II Elionor, haguda amb una dona de la família delsAnsar, navarresa. Es va casar el 1468 amb Lluís de Beaumont, Comte de Lerín.Si fos aquesta, ja seria vídua de’n Jaume d’Aragó i Arenós i s’hauria pogut tornara casar.

-podria ser una filla il·legítima del seu nebot Ferran I de Nàpols, fill d’Alfons IV,de qui no se’n sap res (135)

Hi ha d’altres Elionors Trastàmares que es podrien haver anomenat “d’Aragó” iconsanguínees de Joan II, però aquestes dues són les que encaixen en els anys.Personalment m’inclino més per la primera, per raons de proximitat encara que lasegona encaixi més amb el qualificatiu de ‘consanguínea’.

És curiós que, d’una família de la que se’n saben tantíssimes coses, sigui aquestaElionor d’Aragó justament la que sigui tan difícil d’identificar.

Perquè altres fonts diuen que aquest Jaume es va casar amb una desconeguda,filla de Mossèn Joan March i la Violant Vilarig, de moment confosos iinindentificables. Sembla talment un intent d’ocultar la identitat de l’esposa d’enJaume. Com es pot veure la informació sobre aquests darrers Arenós és tambéextraordinàriament fosca. Perquè aquesta confussió ?

La hipòtesi de l’Elionor d’Aragó sembla la més versemblant i contrastada.També es possible que es casés dues vegades, primer amb l’Aldonça, enviudés, idesprés amb l’Elionor o viceversa.

El seu fill gran, anomenat també Jaume, va intentar de recuperar la Baroniad’Arenós. L’intent li va sortir malament i, fet presoner, fou decapitat a Barcelonaen data incerta, el 1472 o el 1477, encara que és molt més versemblant la primera

23

data que la segona. No se sap res d’ell, si estava casat, si va tenir fills, i res delsseus germans coneguts, en Joan, en Pere i una germana de nom desconegutcasada amb un Antonio Navarra.

Ens diu, però, en Justo Broto Salanova, i això és extremadament important, queel nostre Alfons d’Aragó era germà del segon Jaume d’Aragó que es va revoltarcontra Joan II (136) i, per tant era fill de’n Jaume d’Aragó i Arenós i de laElionor d’Aragó filla de Joan II, i no fill de la fosca i misteriosa Leonor Escobarde Olmedo de Medina del Campo. Al ser el germà segon es va apropar al seu aviqui, sense fills mascles i renyit amb el seu fill el Príncep Carles de Viana, vatrobar en el seu nét un recolzament sòlid i proper. Es pot dir que l’Alfons es vacanviar de bàndol, es va passar als Trastamara, al revés del seu germà que vapermanèixer fidel al Casal de Barcelona.

En efecte, està documentada l’existència d’un fill del primer Jaume, el que vamorir el 1465, anomenat Alfons. En el Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim,identificat com a Melcior Miralles, explica que els fidels a Joan II varen atacar enJaume d’Aragó i Arenós l’estiu del 1463. Varen treure la bandera el 21 de julioli després d’unes quantes topades el 18 d’agost “ lo dit don Jaume d’Arago sedona, ell e tota sa gent “ i també explica que “ Don Alfonso, fill del dit Jaume,ab quatre altres cavales, son fogits amagadament ” (137). D’aquest Alfons non’he pogut trobat més dades ni saber-ne res més. El més segur és que es canviésde bàndol tot i renunciant els seus drets a la Corona, àdhuc lluités contra el seugermà tal i com ens afirma en Justo Broto Salanova i, com a premi, recaiguessinen ell els títols de la família, amb l’afegitó del Ducat de Vilafermosai del Comtatde Cortes.

D’altra banda, sembla cert que va existir un fill d’en Joan II anomenat tambéAlfons que fou Gran Mestre de Calatrava. El cas és que els censors han intentatfer-nos el canvi de l’un per l’altre.

Això pot semblar conjectura, però explica moltes coses. Explica, en primer lloc,tots els anacronismes de la vida de l’Alfons, el que fou Mestre de Calatrava,especialment l’edat en que es va casar i l’edat també en que va començar a tenirfills. Al tractar-se d’un nét i no d’un fill de Joan II, tal com la documentaciócorregida ens vol fer creure, situa la seva data de naixement uns 30 anys més tardque la data oficial, i els fets familiars encaixen. Explica també, insisteixo, elperquè l’Alfons es va quedar amb tots els títols dels Arenós, ja que va ser l’únicfill d’en Jaume d’Aragó i Arenós, el presumpte bastard, que li va romandresempre fidel, no dubtant en lluitar contra el seu propi germà, també anomenatJaume, a favor del seu avi Joan II.

Explica també els esforços aparentment inútils de justificar-li al títol de “deCortes” un origen navarrès que no aguanta un minut d’anàlisi rigurosa.

24

Explica també l’enorme confussió entorn dels fills de l’Alfons suposat fill deJoan II: els anacronismes dels seus naixements, els misteris de les seves vides isobretot el desdoblament de mares, que algún n’arriba a tenir fins a quatre,algunes d’elles, per elles soles, impossibles, com a rastre del putineig delscensors en els esforços que haurien fet per a fer desaparéixer l’origen d’enCortès.

També ajuda a explicar l’acte de la crema de naus. Un cabdill almogàver es deiaFerran Ximenis d’Arenós, més que probable germà d’algún avantpassat seu, quees deia Ferran com ell. Les ganes d’emular a un heroi de la família devien sermolt fortes en el nostre home.

També es podria explicar ara l’empeny de l’Alfons i del seu avi en conseguir peraquell el títol de Gran Mestre de Calatrava. Hem vist com l’Alfons era fill d’uncosí germà de l’Enric d’Aragó i Arenós, conegut com Enric de Villena i amb elrenom de “ l’Astròleg ”, qui, tal i com hem explicat més amunt, era Gran Mestrede Calatrava. Al morir l’Enric l’Alfons es va veure amb prou força moral per aintentar d’“heredar” aquesta distinció, amenys que renunciés a aquesta distinció afavor del seu oncle honònim, l’Alfons fill d’en Joan II.

I ara es troba la relació que entenc que hi ha entre aquesta família dels Arenós ien Ferran Cortès: un dels títols dels Arenós era el de “ Senyor de Cortes ”.Cortes és una població del País Valencià, i formava part dels dominis delsArenós.

Fixem-nos que en Ferran Cortès, quan llatinitzava el seu nom, ho feia escrivintCortesi o Cortesii , en genitiu, i no Cortesus, que seria la forma més òbvia de fer-ho. Cortesi i Cortesii no semblen, de fet, la llatinització de ‘Cortès’, sino quesembla com si fos la llatinització de ‘de Cortes’ (amb o sense accent). A bandad’això, el títol de Senyor de Cortes el podria tenir qualsevol descendent del’Alfons.

Recapitulem.

En Jaume d’Aragó i Arenós, que ostentava tots els títols dels Arenós, i que eradescendent directe per via masculina del Rei Jaume II, era casat amb Elionord’Aragó, filla del Rei Joan II. Va tenir, entre d’altres fills, en Jaume, l’hereu, quees deia com ell, i l’Alfons, que es deia com el seu pare. A l’esclatar la GuerraCivil del 1462-72 i sobretot després de la derrota del seu pare, es va posartotalment i absoluta al costat del seu avi, fins i tot va lluitar en contra del seugermà. Li va sortir bé i va ‘heredar’ tots els títols dels Arenós, inclosos elsnovament creats de Comte de Cortes, que és el que aquí ens interessa, afegint-hiel de Duc de Vilafermosa.

En aquest moments ningú pot afirmar amb una certa seguretat qui era la dona del’Alfons, a part de que sembla que le seu nom de pila era Maria al ser el nom de

25

totes les candidates que la censura ha tingut a bé en llegar-nos. Tenim, però, unapista en el nom de Marina, que va ser el nom d’una de les seves filles.

Aquest nom era relativament corrent a la família dels Mendoza. En efecte, l’àviapaterna de l’esposa de l’Iñigo López de Mendoza, 1er Marquès de Santillana, laCatalina Suárez de Figueroa, es deia Marina (138). Per exemple, el quart fill del’Iñigo, en Pedro Laso de Mendoza, a una filla li posa Marina, casada amb el seucosí germà Iñigo López de Mendoza i que morí sense fills (139). Un besnet del1er Marquès de Santillana, el 3er Duc del Infantado, en Diego Hurtado deMendoza, nascut el 1461, va tenir varis fills i filles il·legítims, a una de les qualsli va posar Marina, casada amb Juan Arias Dávila, pares del Pedrarias Dávilaprimer Governador de Guatemala (140). Cal dir a més que Maria era un nomprou abundant en aquesta família. Un casament amb una Mendoza seria una bonamanera de segellar l’aliança amb els Trastamara. Seria coherent dintre de lallògica dels casaments de la família, que des de l’Infant Pere, fill d’en Jaume II,havien entroncat amb famílies de la realesa o de sang reial, raó per la quall’Aldonça Marc i vilarig no encaixa. De totes maneres aquest suposat enllaç ambla família Mendoza és només una conjectura, basada en la presència del nom‘Marina’ i la coherència abans esmentada. Futures recerques hauran de confirmaro on aquesta hipòtesi

Va heredar el seu fill Joan, descartat el fantasmagòric Alfons que hauria heredatabans, que sempre va mantenir unes excelents relacions amb el seu oncle FerranII ja que es varen criar junts de nens, fill al qui li va posar el nom del seu estimatavi. El nom de Jaume ja quedava eliminat per sempre més d’aquesta branca delsAragó i Arenós, al pertanyer a la branca ‘rebel’ i proscrita de la família. Calrecordar que dels demés germans Arenós no se’n sap absolutament res. En Joanes va casar amb una dona del seu nivell, com hem vist, la Maria Gurrea Torrellesi de Gurrea, qui va introduïr el nom de Martí a aquesta família. De ben segur quevaren tenir un fill anomenat Martí, convenientment fet desaparéixer, pare delnostre home. I es pot assegurar amb tanta fermesa perquè l’hereu d’aquest Joan,anomenat Alfons, li posà Martí al seu fill gran, i aquest nom de Martí encara eraa la família dues generacions més tard. Això fa inversemblant que el nostre Joanno anomenés Martí a cap dels seus fills.

Així, desaparescut aquest Martí, es fa de moment molt difícil saber qui va ser lamare d’en Ferran. Cal cercar una família on el nom de Lluís fos relativamentabundant, que és un nom que en Ferran Cortès va posar a dos dels seus fills i, araper ara, encara no ens ha sortit. Una possibilitat es tractaria d’una Margarit, on elnom de Lluís hi era abundant i a més, a una de les particions de l’escut d’enFerran Cortès, a l’únic retrat que sembla que li varen fer en vida el 1528 (141) ique en Hugh Thomas descriu en un altre lloc (142), hi apareixen un grup decercles que s’assemblen molt a l’escut dels Margarit. En Pere Bertran i Margarit,cap de l’expedició militar en el segon viatge d’en Colom, cosí segon seu, haviasigut patge de Ferran II. El canvi de bàndol dels Margarit en plena Guerra Civil afavor de Joan II va inclinar a favor d’aquest la victòria. Quin millor premi, de ben

26

segur entre d’altres, que entroncar amb la pròpia família reial, en un nebot delfutur Ferran II ? Uns cosins dels Margarit eren els Pau i Margarit. Això explicariaels nombrosos Paz i Páez, com a castellanització de Pau, parents, cosins germans,d’en Ferran Cortès.

Hi han a Mèxic un Francisco Bernal ( Bertran ? ) Páez (143), un Lorenzo Páez(144), un García de Paz (145) i un Martín de Paz (146) dels qui no se’n sap res deres exepte que varen existir. Inés de Paz, teòrica germana del pare d’en FerranCortès (147), va ser mare d’en Pedro de Paz, qui en un judici sobre en Cortès el1550 va declarar que “aquest testimoni i don Hernando Cortés...varen ser cosins,fills de dos germans” ( germà i germana ? o dues germanes potser ? ), casat ambla Francisca Ferrer ( al censor se li va escapar aquest cognom català ), damad’honor de la dona d’en Martí, fill d’en Ferran; mare igualment d’en Rodrigo dePaz, secretari i majordom d’en Ferran i també mare d’un Francisco Núñez, que ésun dels qui varen negociar amb Carles I el nomenament d’en Ferran Cortès coma Governador de Mèxic independent d’en Diego Velázquez, junt amb el pared’en Cortès i d’en Montejo (148). També hi ha un Juan de Páez o de Paz (mostrade la deriva censurística del cognom), notari a Guatemala, primer marit de laLeonor Moctezuma (149). Hi ha també un Alonso de Mora, que deien que haviavingut a Amèrica amb en Cortès, fill de l’Alonso de Mora i de l’Ana de Paz(150).

Ens explica en Hugh Thomas que en una de les divisions de l‘escut d’armes d’enFerran Cortès hi havia “ en camp d’argent deu roells en azur” (151). Bé, unareproducció de l’escut fa aquests “roells” bastant abonyegats (152) i recordemterriblement l’escut d’armes dels Margarit: nou boles (simbolitzant margarites)sobre fons de diversos colors, segons la branca que fos d’aquesta família (153).Algú s’ha molestat, a Medellín, a la casa que havia sigut dels Altamirano, unescut d’armes amb nou cercles “ tres fileres de tres boles ”; nou, no amb els deude l’escut censurat que l’Hugh Thomas analitza (154)

Aquest proposat parentiu també podria ajudar-nos a identificar el continuador dela conquesta de Mèxic. Un cop vençuts els mexiques i els seus antics vassalls, laconquesta la va continuar un Nuño de Guzmán. Però, de totes maneres, devegades se l’anomena Nuño Beltrán de Guzmán. Es tractaria així d’un parentd’en Ferran Cortès, i explicaria perquè va ser ell, un Bertrán, qui va continuar laconquesta. No seria que al tal Nuño Guzmán li toqués la rifa, és que era unfamiliar de l’iniciador de la conquesta de la Nova Espanya.

Així doncs els Altamirano, així es diuen alguns parents del Martín Cortés deMedellín, que segurament devia existir de debò, podrien ser perfectament unsMargarit, al ser dos cognoms que sonen una mica semblants.

Tenia també uns parents anomenats Saavedra, que eren parents seus “mitjantçant els Altamirano ” explica en Hugh Thomas (155). Els Saavedra varen

27

venir a Catalunya pel 1464 a lluitar a la Guerra Civil, al costat del Rei Pere IV ihi són documentats a la seva Cancelleria (156).

Un cop signada la Pau de Pedralbes, el 1472, de ben segur que hi varen havercreuaments matrimonials entre les antigues famílies fins llavors enemigues i/orivals, fet habitual en aquells temps. No seria així gens d’estrany un casamententre un o una Margarit i un o una Saavedra.

Totes aquestes hipòtessi haurien, evidentment, de ser corroborades en un estudiarxivístic i bibliogràfic que permetria acabar de concretar-ho tot plegat.

Aquestes conclusions poden semblar simples conjectures, i possiblement esmerexerien tal qualificatiu degut a l’esmentada manca de suport documental.

Però es tracta d’una hipòtesi plausible, llògica i racional. Res a veure, en absolut,amb tot el munt de bestieses, inversemblances i impossibilitats descrites mésamunt, i més que n’hi ha que no acabaríem, que la història oficial s’ha empassatsense cap problema, incloïnt-hi l’extranya vida familiar del nostre Alfonsd’Aragó.

28

NOTES

(1)Francisco López de Gómara, Historia de la Conquista de México, EstudioPreliminar de Juan Miralles Ostos, Editorial Purrúa, S.A., Ciudad de México,México, 1988, p.7.

(2)Hugh Thomas, Quién es quién de los conquistadores, Diccionarios Salvat,Salvat Editores, Barcelona, 2001, p. 352.

(3)Fernand Braudel, El Mediterráneo y el mundo mediterráneo en la época deFelipe II, Madrid, 1976.

(4) Nota (2), p. 353.

(5) Nota (2), p. 62.

(6) María Isabel Viforcos Marinas i Jesús Paniagua Pérez, El leonés DonCristóbal Vaca de Castro, S.A. Hullera Vasco-Leonesa, 1.991, p.

(7) Nota (2), p.63-5.

(8) José Luís Martínez, Hernán Cortés, Universidad Nacional Autónoma deMéxico-Fondo de Cultura Económica, primera reimpressió espanyola, Madrid,1992, p. 113.

(9) Nota (1) p. XXVII, nota 16 a peu de pàgina.

(10) Nota (2) p. 61-2.

(11) Nota (1) p. 8.

(12) Nota (2) p. 9.

(13) Nota (1) p. 9.

(14)Jacqueline Guiral-Hadziiossif, Valencia, puerto mediterráneo en el siglo XV(1410-1525), Edicions Alfons el Magnànim, Institució Valenciana d’Estudis iInvestigació, València, 1989, p.132.

(15) Nota (2) p. 70.

(16) Frank Moya Pons, La Española en el siglo XVI 1493-1520, Colección“Estudios”, Universidad Católica Madre y Maestra, Santiago, RepúblicaDominicana, 1978.

29

(17) Nota (16), p. 354.

(18) Nota (16), p. 297-331.

(19) Nota (1) p. 9.

(20) Nota (2) p. 70, 76.

(21) Nota (1) p. 10-1.

(22) Nota (2) p. 71.

(23) Ferran Ledesma Rubio, Guia de la Cerdanya, Libergraf, S.A.; Barcelona,1990, p. 245.

(24) Nota (2) p. 74-5.

(25)Hernán Cortés, Cartas de Relación, Edición de Mario Hernández Sánchez-Barba, Dastín, S.L., Las Rozas (Madrid), novembre 2000, p. 86.

(26)José Antonio Maravall, Las comunidades de Castilla, BibliotecaFundamental de Nuestro Tiempo-58, Alianza Editorial, S.A. – Club Internacionaldel Libro S.A. de Promoción y Ediciones, 4a edició, Madrid, 1984, p. 70.

(27)Roger Bigelow Merriman, Predilección del Emperador Carlos V por loscatalanes, Establecimiento Tipográfico de Jaime Jepus, Barcelona, 1895, p. 30.

(28)Joseph Pérez, Carlos V, soberano de dos mundos, Biblioteca de BolsilloClaves-12, Ediciones B, S.A., Barcelona, 1998, p. 34.

(29)Dietaris de la Generalitat de Catalunya, Edició dirigida per Josep Maria Sansi Travé, Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1994, p.351.

(30)Ferran Soldevila, Història de Catalunya, Editorial Alpha, 2a edició,Barcelona, 1963, p.892, nota 38.

(31)Joan Reglà, Carlos V y Barcelona, Estudios Carolinos, Cursos deConferencias (octubre-diciembre 1958), Universidad de Barcelona, Barcelona,1959, p. 41.

(32) Nota (31), p. 42.

(33) Nota (31).

(34) Nota (25), p. 336.

30

(35) Nota (25), p.366-7.

(36) Nota (25), p. 424.

(37) Francesc Eiximenis, Lo primer libre del volum appellat crestia, LambertPalmart Alemany, València, 1483, foli 134.

(38) Nota (1), p. 65-6.

(39) Francisco de Moncada, Expedición de los catalanes y aragoneses contraturcos y griegos, Ediciones Akal, S.A, Torrejón de Ardoz ( Madrid), 1987, p.133-4.

(40) Hernando de Alvarado Tezozomoc, Crónica mexicana, edició de GonzaloDíaz Migoyo i Germán Vázquez Chamorro, Crónicas de América-16, Historia-16-Información e Historia, S.L., Madrid, 1997, p. 451-2.

(41) Nota (1), p. 168.

(42) Nota (1), p. 177.

(43) Nota (1), p. 184-5.

(44) Nota (1), p. 186-195.

(45) Nota (2), p. 457.

(46) Nota (1), p. 305.

(47) Nota (2), p.70.

(48) Jordi Bilbeny, Manual de la Descoberta Catalana d’Amèrica, en premsa.

(49) Roger Bigelow Merriman, Carlos V y el Imperio Español en el Viejo yNuevo Mundo, traducció de l’anglès per Guillermo Sans Huéllin, 3ª edició,Espasa-Calpe, S.A., Madrid, 1960, p.45.

(50) Hugh Thomas, La conquista de México, Editorial Planeta, S.A., Barcelona,1994, p. 396.

(51) Nota (1), p. 272.

(52) Bernal Díaz del Castillo, Historia Verdadera de la Conquista de NuevaEspaña; introducció i notes de Luís Sáinz de Medrano, Clásicos UniversalesPlaneta-210, Editorial Planeta, S.A., Barcelona, cap. CXCV, p. 810-3.

31

(53) Fray Prudencio de Sandoval, Historia de la Vida y Hechos del EmperadorCarlos V, Máximo, fortísimo, Rey Católico de España y de las Indias, Islas yTierra Firme del Mar Oceano ; edició i estudi preliminar de Carlos Seco Serrano,Biblioteca de Autores Españoles-80, Madrid, 1955, vol. II, p. 303.

(54) Amada López de Meneses, El primer regreso de Hernán Cortés a España,Revista de Indias, XIV, 1954, p. 69.

(55) Nota (54), p.71-2.

(56) Demetrio Ramos, Hernán Cortés. Mentalidad y propósitos, Ediciones Rialp,S.A., Madrid, 1992, p.239.

(57) Nota (54)

(58) Nota (54), p. 71-72.

(59) Nota (56), p.249, nota 16.Nota (44)

(60) Nota (59)

(61) Víctor Ferro, El Dret Públic Català, Les Institucions a Catalunya fins alDecret de Nova Planta; Referències-1, Eumo Editorial, Vic, p.58.

(62) Nota (1), p. 273.

(63) Nota (59), p. 243, 251 ( nota 39 ) i 254.

(64) Nota (1), p. XI.

(65) Historiadores primitivos de Indias, Colección dirigida e ilustrada por D.Enrique de Vedia, tomo I, Biblioteca de Autores Españoles, t.22, Madrid, 1946,p. XIII-XV.

(66) Nota (1), p. XI-XII.

(67) Nota (1), p. XIV.

(68) Nota (1), p. LXI.

(69) Nota (1), p. XLVII-XLVIII.

(70) Nota (1), p. XLVIII.

(71) Nota (1), p. XLIX.

32

(72) Nota (1), p. LIII.

(73) Inca Garcilaso de la Vega, Comentarios reales de los Incas, edició a càrrecd’Aurelio Miró Quesada, Biblioteca Ayacucho, Veneçuela, p. 78.

(74) Nota (1), p. LXI-LXII.

(75) Nota (1), p. LXIII.

(76) Nota (2), p.76-7.

(77) Nota (2), p. 64, tret d’ Alfonso Figueroa y Melgar, Estudios HistóricosSobre Algunas Familias Españolas, vol. 3, 1967, p. 723.

(78) Nota (2), p.112-3.

(79) Jaime Vicens Vives, Historia crítica de la vida y reinado de Fernando II deAragón; Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Institución “Fernandoel Católico”, Excelentísima Diputación Provincial de zaragoza, Zaragoza, 1962,p. 606.

(80) Alba Vallès i Formosa, Cartes de l’Almirall Colom al seu fill Diego, Torrede les Hores, Revista d’Informació Municipal i Cultural, Nº 7, Agost-Desembre1996, p. 23-4.

(81) Juan Suárez de Peralta, La Conjuración de Martín Cortés; selecció i pròlegd’Agustín Yáñez, Biblioteca del Estudiante Universitario-53, Ediciones de laUniversidad Nacional Autònoma, Mèxic, 1945, p. 20.

(82) Nota (59), p. 38.

(83) Vicencio Blasco de Lanuza, Historias Eclesiasticas, y Seculares de Aragon,Iuan de Lanaia y Quartanet, Saragossa, 1622, Volum I, p. 289.

(84) http://genealogy.euweb.cz/ivrea/ivrea13.html

(85) http://www.iespana.es/Arenos/barones.htm?

(86) Francisco de Mendoza y Bovadilla, El Tizón de la nobleza, Editorial LaSelecta-Biblioteca de Obras Raras, Barcelona, p. 156-7.

(87) Nota (84)

(88) Enciclopèdia Catalana, Volum 3, p.41.

(89) http://www.ribagorza.com/elribagorzano/n20/a4.htm

33

(90) Nota (84), Nota (85), Nota (89).

(91) Nota (86), p. 157.

(92) http://genealogy.euweb.cz/capet/capet51.html

(93) Nota (85)

(94) Nota (84)

(95) Nota (86), p. 157.

(96) Nota (84)

(97) Nota (86), p. 157.

(98) http://genealogy.euweb.cz/italy/sanseverino2.html

(99) Nota (84)

(100) Nota (84)

(101) Nota (88), p. 43.

(102) Nota (89), p. 4.

(103) http://usuarios.lycos.es/Pedrola1/villahermosa.html

(104) Isidro de las Cagigas, Libro Verde de Aragón, Compañía Ibero-Americanade Publicaciones, S.A., Madrid, 1929, p. 15-16 i 154-155.

(105) Nota (88), p. 43.

(106) Nota (88), p. 43.

(107) Nota (84)

(108) Nota (89), p. 4.

(109) Nota (104), p. 16, 155.

(110) Nota (104), p. 154.

(111) Nota (84)

34

(112) Nota (104), p. 15, 154-155.

(113) Nota (84)

(114) Nota (89), p. 4.

(115) Nota (104), p. 15, 154.

(116) Nota (84)

(117) Nota (89), p. 2.

(118) Nota (84)

(119) Nota (89), p. 4.

(120) Nota (89)

(121) Nota (88), p. 43.

(122) Nota (88), p. 43.

(123) Nota (104), p. 14-15, 154-155.

(124) Nota (104), p. 14.

(125) Nota (104), p. 154.

(126) Nota (89), p. 2.

(127) Nota (104), p. 156-9.

(128) Nota (89), p. 2.

(129) Nota (89), p.3.

(130) Diego Gutiérrez Coronel, Historia Genealógica de la Casa de Mendoza,Instituto Jerónimo Zurita del Consejo Superior de Investigaciones Científicas yAyuntamiento de la Ciudad de Cuenca, 1946, pàg. 431-5.

La bibliografia consultada per l’autor del llibre esmentat s’hi troba a les pàginesXII i XIII:

- Historia del origen y soberanía del Condado y reino de Castilla, Madrid, ala impremta de Miguel Escribano, 1785. Llibreria dels hereders de Mena,

35

carrer de las Carretas, front el Correu ( Exemplar de la Academia de laHistoria ).

- Disertación histórica, cronológica, genealógica sobre los Jueces deCastilla Nuño Núñez Rasura y Laín Calvo , Madrid, Imprenta de MiguelEscribano, 1785, Llibreria dels hereders de Mena ( Exemplar a laBiblioteca Nacional ).

- Compendio genealógico histórico de la Casa de Mendoza. Dividit en cinctractats, 1771.

- Compendio genealógico de la Casa de Coronel, 1773.

- Tratados genealógicos de ilustres linajes y casas grandes y titulados deEspaña, 3 toms en foli.

- Promptuario de graciosos dichos y agudas respuestas de diferentesPríncipes, Generales, Caballeros, Philosophos, Poetas y otras personasseñaladas eclesiásticas y seculares.

- Diego Gutiérrez Coronel, Presvítero y Comisario del Santo Oficio de laYnquisición de Cuenca en Jadraque, Historia genealógica de la Casa deMendoza: donde se refieren su Origen, Sucesión y Armas: las másseñaladas acciones de sus señores; sus principales Mayorazgos y Alianzasmatrimoniales, y el Origen, y sucesión de sus Líneas: Adornada con lasnoticias genealógicas de otras muchas Familias y Escudos de sus Armas.Dívidida en seis Libros, Jadraque, 1772.

(131) Jerónimo Zurita, Anales de Aragón, Llibre 15è, Capítol XV.

(132) http://genealogy.euweb.cz/barcelona/barcelona2.htm

(133) http://www.iespana.es/Arenos/arbol.htm http://www.iespana.es/Arenos/vicente.htm

(134) http://www.iespana.es/Arenos/barones.htm

(135) http://genealogy.euweb.cz/ivrea/ivrea8.html

(136) Nota (89), p. 2-3.

(137) Dietari del capellà d’Alfons el Magnànim, Ajuntament de València,Acción Cultural, Delegación de Cultura, ISBN: 84-8484-024-7, València 2001,Capítol CVIII, p. 329.

36

(138) Nota (130), p.176-8.

(139) Nota (130), p. 359-360.

(140) Nota (130), p. 233-6.

(141) Nota (50), làmines entre les p. 288-9.

(142) Nota (2), p. 76-7.

(143) Nota (2), p. 325.

(144) Nota (2), p. 306.

(145) Nota (2), p. 244.

(146) Nota (2), p. 245.

(147) Nota (2), p. 404.

(148) Nota (2), p. 399.

(149) Nota (2), p. 243.

(150) Nota (2), p. 313-4.

(151) Nota (2), p. 77.

(152) Nota (50), làmina anterior a p.289.

(153) Francesc d’A. Ferrer i Vives, Heràldica Catalana, Editorial Millà,Barcelona, 1998.

(154) Nota (2), p. 62.

(155) Nota (50), p. 65.

(156) Ernest Martínez Ferrando, Cancellería de Pedro IV,

ANNEXE 1 Família teòrica de l’Alfons d’AragóANNEXE 2 Família d’en Cortès segons la hipòtesi aquí defensada