WM

REVISTA DEL CONSELL CULTURAL DE LES VALLS D'ÀNEU

Època III - Núm. 1 3 - Preu: 200 PTA - Març 1993

M.

m itNICA RASTELL

Director: Fenan Relia i Foro. Coordinador: Joan Blanco i Barrilado. Equip de Redacció: Joan Abella, Jordi Abella, Josep Berenguer, Xavier Català, Carme Font, Ester Isus, Carme Mestre. Disseny: Raül Valls. Impressió: Imprès Servei. D. L.:L-134-I990. I.S.S.N.: 1130-5444. Adreça de l'editor: Consell Cultural de les Valls d'Aneu. Carrer Major, 6. 25580 Esterri d'Àneu.

Àmica fa conttar que el contingut dels articles publicats reflecteix

únicament l'opinió de llurs sotasignats.

Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya,

la Diputació de Lleida i l'Ajuntament d'Esterri d'Àneu.

^

X^

3 Nial

4 La pipida Fer, fer fer i deixar fer. (Entrevista amb Monsenyor Antoni Deig, Bisbe de Solsona). Carme Mestre.

/ \ 9 L'arna

l=\ Girella amb cap-i-potes. Josep Colom.

)i 13 Lo vístaire Des del cap de la serra. Jordi Mir i Parache.

Oi 17 Fulls de i'Ecomuseu.

(ÍD> 21 Lo bisbot Bacallà a la cassola amb trumfes Ester Isus i Barado.

C3> 22 Lo rovell de l'ou Cançons, dones i rituals. Dolors Sistac.

/ \

26 La mosquera Les esteles funeràries discoïdals. Joan J. Menchon Bes i Peter Rius May.

29 La grípia

31 Lo coder

34 Vent de port

35 Cap de casa.

Portada: Pandero del Roser Foto: Joan Falconero (MAITP)

ÁRNICA NIAL

Aquest any, el Consell està de festa. El 24 d'agost de 1983, un grup d'amics que tenien en comú l'interès i la preocupació per ala cultu­ra de la seua terra, es reunien per constituir una associació que havia d'aglutinar entorn d'ella totes aquelles persones disposades a col·la­borar en un projecte que pretenia dinamitzar culturalment la terra d'Àneu i incidir-hi socialment. Amb aquestes premi ses, el Consell Cul­tural donava els seus primers passos en el món associatiu català, orga­nitzant i col·laborant en activitats culturals ben diverses. D'aleshores ençà, el seu camp d'actuació s'ha anat eixamplant per tal de recuperar i conservar els diferents àmbits del patrimoni aneuenc, i per crear infras­tructures culturals que fessin possible la tasca. Com a fruit d'aquest treball, l'Arxiu Històric, l'Escola de Natura-Camp d'Aprenentatge, l'Ecomuseu o la recuperació de bona part del patrimoni artístic i monu­mental, per citar-ne alguns exemples, són, 10 anys després, una realitat.

El suport decidit dels socis, el seu nombre ratlla avui els 300, així com la col·laboració dels municipis aneuencs i d'altres institucions del nostre país, han fet possible que el projecte tiri endavant. Per tot això i pel futur, en el seu 10è aniversari el Consell està de festa. Festa activa, però. Vulgueu-hi col·laborar.

ÁRNICA LA PIPIDA

per Carme Mestre

Fer, fer fer i deixar fer Entrevista a Monsenyor Antoni Deig Bisbe de Solsona

El bisbe de Solsona. Foto: AHVVA. Aquestes paraules que en-capçalenl'entrevistalesheni extretes de la conversa perquè, després d'haver parlat amb monsenyor Antoni Deig i Clotet, pensem que copsen molt bé el seu tarannà.

Vaig néixer l'any 1926 a Navàs, a l'eix del Llobregat. És una població d'uns 5.000 habitants. Ara tinc 66, gairebé 67 anys, passada l'edat de jubilació. Però perals bisbes l'edat de j ubilació arriba als 75 anys, que és quan s'ha de presentar la dimissió, el Papa l'accepta, i al cap d'uns mesos en ve un altre i ja un es pot retirar.

Us queden molts anys per a ser polèmic, doncs?

Sí, sí, encara fins als 75 si Déu vol, el 2001.

I si volguéssiu continuar, ho podríeu fer?

No, no. Tenim una obligació moral. Tots els bisbes quan arribem als 75 anys hem de presentar la dimissió, escriure una carta al Papa permitjàdel Nucli Apostòhc i llavors solen contestar dient que conforme i continuem fins que arriba el successor.

Bé, jo vaig néixer a Navàs, i desprésde laGuerraCivil.al'octubre del 39 vaig començar a estudiar aquí (Navàs és del bisbat de Solsona), al seminari de Solsona, tota la carrera. Em va ordenar de capellà el Carde­nal Tarancón, qui llavors era bisbe de Solsona, i vaig estar 2 anys i mig de vicari a Berga. Més tard, al Dr. Josep Pont, fill de Bellpuig, el van fer bisbe de Sogorb-Castelló i després arquebisbe de Tarragona. Era l'any 1951 i vaiganarambell de secretari particular a Sogorb, a la província de Castelló. Vaig estar amb ell 26 anys, fent de secretari i altres tasques. L'any 1977 em van fer bisbe de Menorca on he estat 12 anys i mig, fins a l'abril del 90. L'agost del 89 es va morir Miquel Montcada, que era el bisbe d'aquí, i a l'abril del 90 vaig prendre possessió de la Diòcesi de Solsona.

Voldríem que ens expliqueu la distribució territorial dels bisbats, perquè, com nosaltres, pensem que hi ha molta gent que ignora quants n'hi ha i enfundó de què s'ha fel la distribució.

Aquí a Catalunya tenim 8 bisbats: Barcelona, Tarragona, Tortosa, Lleida, Solsona, la Seu d'Urgell, Girona i Vic. Són 8 bisbats que formen una província ecle-

La pipida

Palau Episcopal de Solsona. Foto AHVVÀ.

siàstica. La província eclesiàstica és una reunió de bisbats conjunts, amb un de principal, el metropolità, que és l'arquebisbat. Aquí som de la metropolitana de Tarragona, som sufraganis d'aquest arquebisbat. L'any 1964, però, per circumstàncies que es van donar després del Concili Vaticà II, el bisbat de Barcelona va passar a ser arquebisbat i ja no va ser sufragan de l'arquebisbat de Tarra­gona, sinó que va passar a dependre directament de la Santa Seu. No obstant això, formem conjuntament la Conferència Episcopal Tarraco­nense. Ara bé, cada bisbe decideix i presideix dins de la seua diòcesi. Per exemple, si vingués aquí ara l'arquebisbe de Barcelona i digués­sim missa a la Catedral, presidiria jo.

Voleu dir que l'Església té un protocol propi, que no es regeix per les mateixes normes que el protocol polític, per exemple...

Exacte, sí, sí. Encara que pel que fa als cardenals, el protocol, els privilegis que tenen per tota l'Església del món són diferents. Vull dir també que el bisbe no és un delegat ni un representant del Papa; jo no sóc cap representant ni cap delegat del Papa aquí, a la meva diòcesi; sóc un delegat, un repre­sentant de Jesucrist. Així com el Papa és el Vicari de Jesucrist, els bisbes també ho som. El Papa, certament, està per damunt de totes les diòcesis, i és clar, les seues lleis són les lleis de l'Església, les lleis generals per a tota l'Església univer­sal, i ens obliguen a tots. Ara, jo aquí també sóc el legislador, puc posar les meues lleis, les meues normes, la meua manera de fer... La llei de l'Església és general i llavors nosaltres l'hem d'aplicar dins del territori. Per tant, el bisbe és qui governa, qui dirigeix la seua església segons el seu criteri a la seua diòcesi. Llavors hi són les províncies eclesiàstiques, les conferències episcopals i els concilis provincials i totes aquestes coses, per ajudar-nos entre tots.

Aquesta distribució, enfiínció de què s'ha fet?

Doncs, ha vingut a mesura que ha anat creixent l'Església. Clar, al començament eren 12 apòstols als

quals Jesucrist va dir: "aneu pel món i prediqueu la meua doctrina". I això és el que van fer. I van haver de nomenar nous bisbes que els succeïssin. Allà on trobaven una ciutat grans'hi quedava un bisbe. La tradició diu que la predicado va arribar aquí amb sant Pau, a Tarragona.

Així, si s'han anat creant a poc a poc, el vostre bisbat, de quan data?

Aquest any fa quatre-cents anys de la fimdació del Bisbat de Solsona, és a dir, l'any 1593, en temps de Felip II, qui tenia por -no solament por religiosa, també por civil- que els hugonots i els protestants de França li entressin cap aquí. És clar, al nostre mapa, cap al cantó vora el mar, ja hi havia Girona que parava una mica; més cap aquí hi havia Vic; més amunt la Seu d'Urgell, i aquí quedava un co­rredor que era una mica perillós. Llavors va decidir fer un diòcesi nova aquí. El Papa, amb una butlla, va donar a Solsona el títpl de ciutat i capital de la diòcesi, amb territoris dels bisbats de la Seu i de Vic. El 1593 es produïa tot això, però no s'acabaven d'entendre per qüestions de territori: si aquesta parròquia sí, si aquesta parròquia no...

L'aspecte de les rendes devia ser important, i a l'hora de repartir el territori es devien tenir molt en compte, no és així?

I tant. Per exemple, Guissona, que és del bisbat de la Seu d'Urgell, no pertany al de Solsona pe què suposo que hi devia haver una comunitat amb prou rendes, i és clar, sense aquestes parròquies més grans i més importants només es quedava amb quatre pobles d'aquí dalt del Pirineu. En aquells temps, els bisbats no rebien diners de l'Estat. Aleshores vivien de les rendes que tenien, dels camps, de les terres...

L'Església ha anat canviant, ha evolucionat amb la societat, segons els temps. Donat el fet nacio­nal català, fóra possible la cons­titució d'una Conferència Episcopal Catalana?

Quan parlem del fet nacional català, ens hauríem de referir al conjunt dels Països Catalans. Però avui dia tots sabem que aquesta

La pípída

Plaça Major de Solsona a punt de rebre l'arbre nadalenc. Foto: AHVVÀ.

unitat esdevé molt problemàtica. La Conferència seria sens dubte la millor solució per a una Església Catalana amb personalitat pròpia. El dret canònic deixa oberta la possibilitat d'una conferència episcopal per a un territori menor que l'estatal, però és molt improba­ble que, ara per ara, l'episcopat hi accedís. No obstant això, potser no '' es perdria res d'intentar-ho. Jo, fins i tot vaig fer una hipòtesi de la remodelació territorial de les diòcesis del Principat, basada en les 41 demarcacions comarcals i mantenint com a capitals de diòcesi les actuals seus episcopals.

/, penseu que els bisbes catalans són diferents pel fet d'ésser catalans?

EI fet d'ésser catalans és com una marca. Jo diria que som més oberts, més lliberals. Però això no vol dir que siguem millors; som diferents.

Són catalans la majoria de capellans que hi ha a Catalunya ? Hi ha alguna mena depressió envers la llengua?

La major part són catalans. En llocs grans com Barcelona, però, n'hi ha més de tot arreu. Pel que fa a la llengua no hi ha cap mena de pressió. Ara, això sí, facilitem al màxim l'adaptació, tant a la llengua, amb cursets, com als costums en

general. A més, la voluntat d'inte­gració i d'adaptació per part de tots no ho fa difícil.

Vivim uns moments en què la societat, i sobretot les capes més joves, no participa gaire en tot allò relacionat amb la religió. Quines pensa que poden ser les causes d'aquesta manca d'interès pel fet religiós?

Jo no diria manca d'interès. Per les meues experiències i les d'altres amb qui parlem, veiem que sí que és un tema que preocupa els joves. El que passa és que la societat no ajuda. Entre el consumisme, les drogues, la pèrdua d'uns valors que abans eren molt potents i que ara sembla que s'hagin convertit en uns "antivalors"... La gent no valora aquestes coses, diguem-ne, de la transcendència, d'allò sobrenatural. Araes viu al dia; demàjaen parlarem. S'ha donat valor a algunes coses humanes que sí que tenen un valor, però no el valor transcendent que haurien de tenir.

I què s'hauria de fer perquè es recuperessin aquests valors perduts? En quin sentit s'hauria de treballar?

Penso que és una qüestió d'educació. Hi ha molta ignorància religiosa també. Vas pels col·legis explicant coses, coses que qualsevol cristià hauria de saber, coses essencials del cristianisme i es que­den bocabadats.

Penseu que a l'escola hi hauria de ser molt més present?

A mi em sembla que sí, que hauria d'ésser una assignatura com qualsevol altra. Penso que la religió, l'Església ha, t ingut una gran importància en la història de la humanitat, i s'ha de fer saber i expli­car-ho.

/, per a aquells qui escullen la religió com a assignatura optativa, els bisbatsen general, i el de Solsona en particular, orienten pedagò­gicament els seus sacerdots, no des del punt de vista del seu ministeri, sinó des del punt de vista de l'ensenyament?

Sí. Poden fer classe gairebé tots. És clar que hauriem de ser

La pipida

Foto: AHVVA.

Espais interiors. Solsona medieval. Foto: AHVVÀ.

capellans joves, que és el que més ens manca. Fins i tot tenim allò del Dei, que en diuen, que són uns crèdits necessarisperapoderferles classes.

És obert el seminari? No. Ara els tenim tots junts a

Barcelona, al Seminari Interdiocesà. Deuen ser trenta o trenta-cinc. I Jo n'hi tinc quatre.

El seminari va permetre d'escolaritzar molts nois i, per tant, va tenir un paper important en l'època que éreu estudiant, no és així?

Sí, sí. Hem de pensar que en aquells anys de la postguerra, en la gran part de les cases hi havia molta gana, i algunes mares deien: "que vagi al seminari; si té una mica de vocació, que hi vagi; ja veurem si en té o no. Allà res de dolent no li ensenyaran... i al mateix temps ens l'atiparan".

Van ser temps durs aquells. Tothom qui els ha viscut ho diu: per raons econòmiques, polítiques... o bé totes dues lligades. Com ha viscut l'Església el canvi de règim polític, el pas de la dictadura a la demo­cràcia?

Jo crec que l'Església hi va participar i hi va fer molt. Potser que encara li costa una mica d'acos­tumar-se a la democràcia, però penso quejuganet. Hi ha hagut la temptació de fer un partit polític de l 'Esglé­sia, com ara la Democràcia Cris­tiana d'Itàlia, que va ser fundat per un capellà. Però aquesta temptació l'hem tret, perquè el dia que perd el partit, perd l'Església, i amb això no hi hem de jugar. Ara bé, el que sí volem és opinar com tothom, però no per imposar.

Pel que ens heu anat expli­cant es pot deduir que les vostres tasques són molt diverses. Aleshores, el bisbe de quin equip humà disposa per a desenvolupar-les?

Tenim el Vicari General, que és qui t'ajuda més directament i llavors els Vicaris Episcopals. El bisbat està dividit normalment en zones i a cadascuna d'aquestes zones hi ha un vicari episcopal. Aquestes zones alhora estan dividides en arxiprestats -a cada zona n'hi ha tres-, i a cada arxiprestat, un arxiprest, que és qui té cura de les parròquies

que el formen. També tinc un capellà que em fa de secretari particular. El bisbat compta també amb un arxiver i un director del museu. Després hi són les delega-cions, en tres de les quals al capdavant hi ha una dona.

Això que hi hagi dones deu ser excepcional?

Sí, i tant que n'és. Fins i tot algun bisbe m'ha dit que no es pot delegaren les dones, perquè no tenen jurisdicció. I jo li he dit que la jurisdicció la tinc jo i no elles.

El bisbe el que ha de fer són tres coses: primer fer, després fer fer i després deixar fer. Jo he de treballar, he de ferqueelsmeus col·laboradors treballin i, a més, he de restar obert a les possibles propostes que sorgeixin, perquè un no pot pensar en tot.

Bé, el tema de les dones a l'Església darrerament ha estat de força actualitat. Què en dieu de l'accés de les dones al sacerdoci?

Quan vaig anar al programa de TV3 "El joc del segle", el Miki Moto em va fer aquesta pregunta, i jo li vaig dir així: "mira ara diuen que no; si diuen que no, haurem de dir que no; quan diran que sí, direm que sí". Em va sortir així espontà­niament. Perquè, raons teològi­ques,... no hi ha cap llibre de la Sagrada Escriptura que digui que les dones no puguin ser capellans. Només hem d'invocar una tradició de dos mil anys de l'Església en què no n'hi ha hagut cap. Jo els demanaria el mateix que als homes per a l'ordenació sacerdotal: que tinguin vocació. I estudis, és clar.

Compensa que hauria d'evo­lucionar. Podria ser que a la llarga sigues compatible tenir unafamilia, com qualsevol altra persona, amb el sacerdoci?

Jo crec que, més que ordenar dones, s'ordenarà casats. A l'Església d'Orient, hi ha capellans que són casats. L'únic que no es pot casar és el bisbe.

En principi, fins al segle VI es casaven, o sigui que és una llei posterior que imposa el celibat al sacerdoci.

Sí, sí. Mira, a les escoles els nens em pregunten si perquè els bisbes no es poden casar, i en lloc de respondre'ls els faig aquesta pre-

La pipida

1^1

El bisbe Antoni Deig i Carme Mestre. Detall de l'entrevista. Foto: AHVVÀ.

guiita: "Qui va ser el primer Papa?" I em responen: "sant Pere". "I era casat 0 solter?". I es queden tots parats. "Agafeu l'Evangeli tal...". Els faig llegir que Jesús anava per aquí i per allà, que va anar a la casa de sant Pere a reposar una estona i a menjar una mica. I la sogra de st. Pere estava malalta amb febres al llit; la va curar i després, ella li va donar dinar. Quan els nens senten això de "la sogra" diuen: "oh!, si tenia sogra és que era casat"; "doncs mira, el primer Papa era casat".

Realment, la vocació sacer­dotal passa per uns moments de crisi...

I tant. Potser arribarà un dia en què l'Esglésiabauràde prendre la determinació de decidir-se per homes que tinguin una preparació, que hagin fet teologia, que siguin casats, que tinguin els seus fills..., per tal que siguin el rector d'un poble. Quan jo era al seminari érem uns cent setanta; ara són quatre.

Fa poc que ha sortit el nou catecisme i sembla ser que, parado­xalment a aquesta crisi de valors, s'ha convertit en un autèntic "best-seller". Quines aportacions fa?

Primer semblava que havia de ser una síntesi per tal que cada bisbe en tragués el seu catecisme.

Però en lloc de ser una síntesi ha resultat un gran arsenal. El catecisme no és dogma de fe; hi ha 4 parts: la primera és la que hem de creure, la nostra fe; la segona és la celebració de la nostra fe, els sacraments; la tercera és viure la nostra fe, llavors hi són els manaments: i la quarta hi són les 7 peticions del Pare Nostre, la pregària.

Aquest catecisme s'hafetmés que res per als bisbes, per tal que l'apliquem í l'adeqüem segons els destinataris. No elimina ni substi­tueix els catecismes anteriors. Ara bé, si n'hem de fer de nous ens diuen: "mireu aquí". I jo ho miraré aquí.

Com és que no ha sortit en català?

Sortirà en català probable­ment al mes de març. Primerament es va fer en francès, no en llatí com s'acostumava a fer. I quan el Papa va donar-li el vist-i-plau es va decidir que només sortiria en francès, en castellà i en anglès, i que després ja se'n farien traduccions. Aleshores vam haver de demanar permís per traduir-lo i editar-lo en català. Fins al 4 de desembre no ens van contes­tar que podíem tirar-ho endavant, i esperem tenir-ho tot a punt per al mes de març.

Tenim entès que us agrada molt el futbol i que hi heu jugat molt...

Sí,moh. Jo ho dic de vegades que va ser una de les temptacions més grosses, i que no sabia si em feia capellà o em feia futbolista.

I de què jugàveu? De davanter centre; a fer gols.

Jugava a l'equip del meu poble, amb els Navàs. Era Tèpoca d'estudiant i aleshores havia d'estudiar, i no hi havia temps per a tot. Però, al seminari fèiem equips i campionats, i a mi ja no em van deixar jugar. Em van fer ferd'àrbitre perquè em deien que els desnivellava massa.

A ÁRNICA

L^ARNA

Girella amb cap-i-potes Ir premi "La girella romancera". Tírvia, 1992.

La llana, una materia primera indispensable. Foto: Josep Colom.

LO XOLLADOR "- Hola Àngel! Semble que

no mos vol arribar la primavera aguest any.

- Ca home! Agüella foscor que baixe sota Montsent, encara deu ser un tall de burrufada.

Es despenge un llam, i darrere un tro. Una vaquera toque les vaques cap al corral per por de mullar-se.

- Redéu vaques, camineu! no veieu que ja mos giren Uum! Al passar a la nostra altura l'Àngel li diu:

- No les atosigues que igual se t'aforren!

- Ec carallot! tot lo dia que em fan anar malreu; les teniva allà enunabaurta sota Campo-Rigo, prò al veure'ls tan anquietiades hai corregut de toca'ls cap a casa, prò la mascarda que sempre vol anar al devant i semble una màrfiga, me les fa pairar totes.

Sentim algú que cride: - Toca, toca..., que la rossa

ha tret uns astaquisots de mocs i la veig molt rimflada!

Una batzacada d'aigua mos fa entrar a casa a buscar aixopluix".

Camp de xoUadors, l'Àngel m'explica els temps en què la figura del xoUador era vital durant vint dies a l'any, quan una colla de deu homes xoUaven deu mil ovelles.

La quota eren cinquanta caps per dia i xollador.

Començàvem á xollar a Caregue, allà pra'l deu de juny, després cap a Llessui on acabàvom l'endemà de Sant Pere.

Les diumengesno comptaven perquè no deixaven treballar i ere obligat anar a missa. Només era permès traginar i segar en cas de molta necessitat.

LES ARRIFALLES Per organitzar la xolla mos

ajuntàvom un dia a l'hostal la colla i les ramaders del poble i allí entre gots de vi, acalibràvom les homens que necessitaria cada ramader: un ramat de dos-centes au velles, quatre xolladors; de tres-centes, sis...

La colla la formàvom deu homens:

Morantxo, Xamberg, Mara­villa, Alfonso, Sant, Rafel, Jepa, Masovè, Cardaire i Ventura.

L'equipatge que portàvom ere una motxilla de pell de corder amb una pedra pra esmolar i un parell d'estisores de xollar i penjats a lamotxilla vuit ó deu correions pra pessolar.

Les correions eren binses de pell d'auvellasense llana; si mullaven i quedaven encaragolats i grassos.

A L'arna

,<¡p^

Moltó esqueller, acabat de xollar. JORNAL DEL XOLLADOR

A les quatre del matí, ja èrom a l'era, fèvom palbra: Pa, all, xocolate, i beguda de xollador; barreia de vi amb aiguardent.

A les sis del matí puiàvom a esmorzar a la casa.

A les deu del matí, deuhores. A les dotze delmigdia, dinar.

Fèvom un dinar de festa maió. A les quatre de la tarde,

berenar. A les sis plegàvem i a sopar;

mentrestant lo pastor anave a aviar lo bestiar.

A la menjadora de l'era sempre hi tenívom lo formatge, xolisso, i lo porro del vi.

O sigue que tot lo día roigàvom.

ELS PESSOLADORS Eren gent de la mateixa casa,

que amb lo ganxo del pastor o bé amb la mà agafaven l'auvella que si volive esquilar; litravavenlesquatre potes lligades amb un correió, un cop xollada la despessolaven i arreplegaven lo vello.

ELS VELLONS La llana d'una au vella acaba­

da de xollar, s'encaragolave i si

Iligave amb la mateixa llana; això ere im vello que pesave uns dos kilos.

Tots les vellons feven cap a im racó de l'era en un monter que, acabada la xolla, si ficave dins de saques llaneres amples i altes on hi cabiven una corantena de vellons.

La llana ere molt apreciada. Passaven arremassadors que la compraven. Les de la casa se'n quedaven una part que, després de rentada servive pra fer matalassos, jerseis, peáis,...

LA LLANA SURJA È la llana deis vellons acaba-

dade xollar. Té un seguitde qualitats medicinals, de llimpiesa i d'adob.

Pra curar les enginyes o bé les galteres si sucave amb greix de gallina la zona afectada i a sobre un mayoc de llana surja lligada amb un mocador al cap.

Al rentar la llana amb aigua, deixave im suc ben negre; en aquell caldo hi ficaves qualsevol peça de roba bruta i et queda ve d'allò tan net i unes mans ben fines. Aquest caldo lo tiraves a l'hort i ere dels millors adobs que pugues trobar.

CARDAR; FILAR I RETORCER

Les manyocs de llana un cop rentats, amb la carda si pentinaven. facilitant així la faena de filar.

Les dones mentre preniven lo sol, aprofitaven pra filar la llana, amb una barreta redona de fust, que va aprimant-se des del mig cap als dos extrems i servís pra torçar lo fil i enrotllar-lo a mesura que es forme. Aquest objecte s'anomena fus.

Lo retorcedor è un bastó amb un forat per dins el qual volte un mànec de ferro. De cada dos fils que sortiven del fus amb lo retorcedor s'encaragolaven ràpidament ràpida­ment aconseguint un fil mes retjo i resistent.

LA NEGRA Quan si xollave una auvella

negra, lo xollador quan latenive ala carranya dive: "A beure, que de pèl mudem!".

Si lo xollador no dive res, les altres companys lo fotí vom ben moll

10

A L'arna

XoIladorsdeLlessuíiunbenmerescuttraguet de vi. Foto: Josep Colom.

d'aigua amb les borralls. Lo borrall è un cordó de llana

retorçut, que servive al xoUador de protecció als dits quan esmolave les tisores.

LO PESSIC Tot xollant de vegades si

pissigaven les auvelles, sobretot si eren magres i teniven la pell prima i arrugada que afavorive lapissigada. Si ere xica se hi ficave carbó picat a la ferida, aixís les mosques no hi pode ven fer safalions.

Si la ferida ere grossa s'havi de cosir, després se hi tirave un raig de vi, i a sobre carbó picat ben atapit que fes crosta.

ELS MARRANS Ja de xics les triàvom que

fossen motxos perquè aixis quan s'atossaven no si fe ven tan mal.

La lluita de dos marrans è un espectacle ben salvatge. Normal­ment abandona lo més feble, però s'ha donat lo cas que la lluita no ha

parat fins que l'un ha caigut mort a terra.

Comença la lluita mirant-se de fit a fit i al mateix temps van reculant unes deu pases cada un; llavòrens arrenquen tots dos a la carrera fins que si topen amb una batzacada que lo mocle del cap les hi ressone per tota l'era.

ELS MOLTONS Són marrans capats, per tant

perden tota la seua agressivitat. Ja de xics si deixaven banuts amb unes banes ben recargolades.

La seua missió ere de donar vistositat al ramat i fer-li de guia; per tant sempre anaven devant del ramat, darrere lo pastor que pra amanyagi'ls les donave trossets de pa.

Després de berenar ere l'hora de xollar els marrans i els moltons.

Als moltons les hi deixàvom tot lo carriscle sense xollar, la balona, que se'ls hi havi de marcar amb les estisores i tallar-la a l'esbiaix perquè

11

A L'arna

no les hi plorés la llana. Al coll les hi deixàvom lo

tronxo, que è un monyo de llana lligat amb una vinsa de la mateixa llana. Després, amb un pot d'anroia les hi pintàvom la balona i lo tronxo de vermell.

L'anroia è una pintura feta amb mangra, oli i aigua tot barreiat, servís pra marcar lo bestiar que crie, les bessoneres...

Acabada la xolla, quan lo pastor les portave a pèixer, la gent se'ls miraven, jaque feven tot lo goi, cinc 0 sis moltons al devant del ramat, amb la balona i lo tronxo ben vermells, esquilat lo altre, unes banes que donaven dos o tres tombs, i les hi posàvem els trucs, que feven un sarramball de mil dimonis; si feven mirar de debò!

LA PEGA È una substància molt visco­

sa que s'obtè per destil·lació del quitrà vegetal procedent del pi negre.

La pega è breula; vol dir que quan è calenta si pot treballar molt

bé, i quan è freda s'asmicole amb facilitat.

Acabada la xolla, si marcave tot lo ramat amb pega amb una marca que portave la inicial de la casa.

Si fique lapegaenunapadella al foc, Un cop calenta, amb lo mar­cador se'ls empegave la marca a la cuixa.

Quan una auvella si cama-trencave, normalment a la llaça de la pota 0 a la cuixa, se'ls hi curave amb un pegat de pega.

Si preparave lo pegat amb un tros de drap ben fort, ben sucat de pega calenta pra embolicar la pota, un tros de canya si partive al llarg amb quatre áseles. La punta de cada ascla si Uepave una mica a la pega perquè quedés afermada sobre'l pegat, sortint un dit més que la pota. Després amb una corda de fil de llana, ben trenat tot lo pegat i sobre'l fil, ben rebosat de pega.

Als coranta dies se'ls hi tallave la corda i amb la mateixa calor ja anave caient lo pegat.

CANÇÓ DE XOLLADORS

Un pomet de roses blanques tan amiguéis vam collir tan amiguéis que èrom antes i em hagut de renyir.

No hem renyit per poca cosa i a la cara te ho diré no hem renyit per poca cosa tú fes-ti'l teu, jo em faré'l meu.

No hem renyit per poca cosa (bis) tú festi'l teu, jo em faré'l meu. (bis)

Pepeta, veste'n a monja, que el teu temps ja n'és passat i les fadrines d'avui al dia no en volen pra mastegar.

Una vella en tinc a casa que no en fa sinó fer foc, s'ha cremat la camisola (bis) i els pels del cul un poc (bis)

Una vella en tinc a casa asentada en un piló se li escape un raig de merda llamp del cel, quina pudor!

Aquest recull de cançons les canta l'Àngel Torres de cal Ventura de Llessuí.

Josep Colom

12

^

ÁRNICA LO VISTAIRE

Jordi Mir i Parache Tremp, 1935 (Pallars Jussà)

Jordi Mir. DES D E L C A P

DE LA S E R R A

Al punt del migdia del dia 3 de maig del 1935, a la plaça del Peiró de Tremp, un grup de veïns devots i desvagats seguien el ritual

de la benedicció del terme, com era costum de feral diada la SantaCreu. En aquella ocasió no hi hagué ningú de cal Teixidor i això qua, si més no per veïnatge immediat, no hi acostumaven a faltar. Tot seguit va córrer la veu: "Els dal Teixidor han tingut un nen!". Era el primer i va resultar ser l'únic. En una casa fun­dada per una dona i on no hi havia hagut més que pubilles, aquest seria el primer hereu. Sempra es fa difícil de dir quins són els primers records de la nostra existència, però atès com van anar les coses par al Jordi de cal Teixidor no és arriscat de pensar que havien de ser més aviat turbulents i estranys". ...Qui són i què volen aquests homes que van pels carrers vestits d'aquesta mane­ra? ...Per què hem marxat de casa i ara ens estem en aquest forat tan fosc que diuen que vanferper passar-hi un tren ?... Què vol dir guerra, què vol dir bombardeig?... Tornarà aviat padrí de la Campaneta? Com és que en un lloc amb un nom tan bonic diu que hi maten gent? ...Per què se l'emporten aquests homes, el meu pare?...

Els hiverns dels primers anys quaranta deuen haver estat els més freds que hi ha hagut mai a Tremp. Pels carrers hi passava poca gent i an moltes cases l'alegria no hi entrava ni per les escletxes dels porticons. És clar que no sempre ara igual, perquè alguns anaven ben mudats i els diumenges a la sortida de missa de dotze, la plaça de l'Església s'omplia da gom a gom d'homas i dones ben riallers que cantaven i aixecaven els braços de tan contents. Cap trampolí, però, no es podia queixar, perquè tenia una llibreta amb la qual podia anar a comprar tot el que als que la hi regalaven consideraven que li podia fer falta. I els homes fins i tot tenien dret a

13

Lo vistaire

El Jordi, un vailet amb tota la barretina.

El diumenge de rams. Darrera la parroquial de Tremp.

fumar. Amb tot això a cal Teixidor, amb la família escapçada, feien mans i mànigues perquè al Jordi no li faltés res i cresqués sense sobresalts. Ja anava a estudi i podia jugar tranquil·lament pel carrer. Què mes podia voler? "...Oi que donya Anita és molt bona dona i m'ensenyarà moltes coses? I m'han dit que si vas a la tarda a repàs, a casa seva, parla sempre en català... Quan hi toma­rem, a Lleida, a veure el pare?... Esteu segura mare que quan tinc les mans tallades del fred el millor és mullar-les amb pipí? Es que pica molt!... No cal que hi patiu si el sucre blanc costa molts diners, que el negre també m'agrada... I ara ja s'estarà per sempre més amb nosaltres el pare?... Si faig bondat dieu que l'any que ve els Reis em duran més coses que mai?..."

A poc a poc tothom s'acostu­mava a tot i, si més no de portes enfora, la vida trempolina reprenia un ritme normal. Els forasters que amb l'enrenou s'havien establert a Tremp anàvem semblant més del poble i dels que no parlaven com nosaltres també n'hi havia que no s'ho passaven gaire bé i havien de fer, simplement, de xofers de la Mipsa. Mentrestant de projectes, no en faltava. Havien reprès les obres del tren, que aviat arribaria a la Conca, i es parlava que no es podia passar més sense refer l'altar major cremat per la guerta. A cal Teixidor tot era pensar en el nen quan seria gran i que a Tremp, com que tenien poca hisenda i la botiga de robes amb els trastorns familiars s'havia quedat estancada, no es veia gaire clar què hi podria fer. De moment que estudiï i ja veurem. A l'acadèmia del senyor Joan semblava que li podien ensenyar allò que cal per ser un home de bé i de profit i hi va anar. Els trempolins ja tomaren a tenir opcions per a divertir-se unamica al gust de cadau. Cinemaadojo, futbol i ball, d'aquest sense abusar-ne, eren les ofertes més populars i més ben vistes pels qui manaven i fer teatre, jugar a escacs, trobar-se en aplecs per a parlar lliurement del que s'esqueia i ballar sardanes sense fer-ne gaire olla constituïen les diver­sions dels qui no es conformaven amb les que els posaven més a mà.

"... Si me l'envien els avis de Barce­lona tindré el palmó més alt de tots aquest any per Rams ?... Pobre padrí, tant patir per haver d'acabar morint-se! La mare deurà estar molt trista de veure queja no té pare... I per què feien estar tanta estona la gent a la plaça de la Creu esperant que arribés si després ni s'havia de parar? Almenys el senyor Bisbe, quan ve, passa caminant pel carrer i va saludant... Que bé que el Barca hagi guanyat la Lliga!... Voleu dir, pare, que me l'aprendré i el sabré fer el paper de Manxaire del Ferrer de tall?"

Pels volts de les nou del matí del 20 de gener de 1950 el cotxe de línia començavaa baixar de Comiols cap a Artesa i es disposavaa enfonsar-se al mar de boira que cobria la vall del Segre. A Tremp que hi havia pujat el Jordi de cal Teixidor i en aquesta ocasió al moment de passar el Cap de la Serta va tenir la sensació que no era com les altres vegades. Tot just quan va deixar de veure'l, li va semblar que Tremp era molt lluny i que els carters i les places i aquell campanar que sempre pensava que li hauria agradat que fos de pedra fins a dalt, d'alguna manera ja no tomarien a ser mai tant seus com fins aleshores. "... Potser des d'una corba d'aquestes, per damunt de la boira, veuré Montserrat. Padrina, bé vaja la de la meua mare, que de molt jove havia baixat a peu a Bar­celona, em recordo que em va expli­car que quan es travessa la serra, al fons i en direcció a Calaf, i que al darrera, ja bastant a prop, quedava Barcelona. En contava meravelles de Barcelona i hi hauria volgut anar més vegades de les que va poder. Ves, i ara jo m'hi hauré d'estar. Potser per sempre. Hauré de mirar de conéixer-ne aviat els carrers, sinó m'hi perdré. I espavilar-me per guanyar diners. Però estic tranquil perquè a Barcelona, encara que sigui lluny i molt més gran que Tremp, la gent és com jo i no m'hi trobaré foraster. Procuraré fer-hi amics i hi podré fer coses que m'agradin. Estic segur que hi estaré bé, a Barcelona!..."

14

X Lo vistaire

•-v·^m'

Panoràmica des del Cap de la Serra.

INDRETS DE On4UJNY4/ll Jadi Mr

Segona edició

A les sis de la tarda del dia 10 d'agost de 1991, al celler de cal Teixidor encara es feia barrila després d'haver-se aplegat una colla d'amics per dinar. Als carrers de Tremp feia molta calor i allí s'estava bé, però tothom estava pendent del que passava a Barcelona. De sobte, la notícia esperada. Tot havia anat bé. A les quatre havia nascut el que havia de ser el primer membre de la sisena generació de la casa. El cotxe era a la porta i al cap de ben poc el Jordi ja tenia els ulls fits a la carre­tera amb el Cap de la Serra com a horitzó.

"... Ospedrer quina il·lusió, un nét! Ja tinc ganes de veure'l. Però, ves. per això no corris més del compte. Ara sembla que hem enganxat la ratxa que el primer sigui nen. Certament a la vida hi ha coses que compten més que d'altres, i ser avi Déu n 'hi do. Però, noi, et fa mirar enrere o si més no et fa adonar que s'escurça el que et queda al davant. Pots anar a buscar ous a vendre de quan me'n vaig baixar a barcelona. Va ser una bona expe­riència posar-se dintre d'aquella gran olla i buscar-s 'hi un lloc. Quina

allau de records d'aquells primers anys! Treballar al costat de l'avi i del pare fent confits, fer amics i saber conservar els que ho havien de ser de debò, buscar on et podies arrecerar per col laborar al redreça­ment de Catalunya, estudiar català per poder-ne ensenyar d'amagatotis, veure amb tristor com anava perdent els avis, immergir-se en el món de l'excursionisme com a gran font per conèixer el país i comprendre com ens necessita, anar descobrint qui són Ramon Llull, el general Mora-gues, mossèn Cinto, Prat de la Riba, Josep Carner... A aquest dimoni de revolts de Llordà no els acaba de tocar mai de treure'ls... I, entremig, un dia! El que vaig conèixer la Neus. Quin tomb la vida! Tol ha tingut més sentit des d'aleshores. Tota la meua vida es lliga a tu, com en la nit les flames a la fosca. El pobre Rosselló-Pòrcel només ho va poder dir de la seua enyorada terra mallorquina. Jo sóc immensament feliç perquè hi puc afegir tots els de casa. M'esborrona de pensar que el Jordi, la Griselda, el Roger i la Valldeflors no haurien existit sense ella. Fot goig de veure'ls. Per més que fem, el millor rastre que podem deixar en aquest món és una canalla que sàpiguen viure amb dignitat. Es clar que no tot han estat alegries. A Barcelona també hi he perdut els pares i això, per més que ho sapiguem, costa de pair. Sort de la Neus al costat, però quan els recordo... Ja fa quatre hores que ha nascut. Què deu fer? Ves, si de cas pocacosa mésqueplorar. No vulguis correr que és traidorota aquesta baixada de Montclar i no vindrà de deu minuts... La veritat és que no me 'n sabia estar, d'anar-me emboli­cant per fer la punyeta a aquella gent. Potser em moriré sense veure el meu país independent, però no em saben gens de greu els dies passats en aquell sinistre so terrani de la Via Laietana. Vaig aprendre a saber més bé qui i què són. Ara encara es creuen omnipotents, però hi ha més dies de Sant Martí que llonganisses. Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança. Frase sagrada. Fabra ho va dir, ho va creure i ho va fer. Si tots eh catalans l'imitéssim tan sols una mica tot podria ser fàcil. La

15

)i Lo vistaire

Neus i Jordi coronant la Pica d'Estats.

ÍOKI) Mir

•9,^-Sit, ..Í!«".^(T?TM ".?..:

DELSEU.^CRKiAT CLARET

prova és que de la ¡lengua no se'n surten. En això, hi crec. Tot i els paranys, i les desercions que també cal dir-ho, estic convençut que ell -deu rondinar gaire o està tran­quil let? encara podrà transmetre la torxa de la llengua als seus fills amb confiança. Jo hi he fet el que he sabut. Anys i anys de classes i de predicar, si més no amb l'exemple. I d'escriure, poc o molt. Home, al costat d'unes quantes dotzenes d'articles i altres treballs, no puc negar que emfagoig els dos volumets d'Indrets de Catalunya, ben rebuts i que m'han obert més amistats, i el del recull de noms de lloc del terme de Tremp, que si més no, ajudarà que no se'n perdi la memòria... Per a elija no serà més que el poble de l'avi, però encara hi pot saber trobar arrels. M'agradaria dur-Thi aviat. Ep, no badis, els llums! Que hi pot haver aquella caterva a l'altrapun­ta del túnel i te la clavaran. Ara ja és a un pas. A veure si el tindran a la habitació... Si m'haguessis fet néixer gra de blat, que seria senzill

d'arribar a ser espiga! Què li deu esperara la vida? A l'enyorat Màrius Torres, que ens en va parlar d'una manera tan sublim, no li va ser gens benèvola. Ja fa cinquanta anys que va morir. Caldrà al pensar a recor­dar-lo. Se'l coneix poc. És clar, si llegim tan poc. Ara si una cosa no surt a la televisió ningú no sap res de res. La televisió! No se'n pot pas dir mal, que fet i fet és una de les poques armes que mig tenim. Un tipus collonut, el Quim! Com m'hi ha embolicat! Vostè pregunta, Vostè jutja. La vida en un xip. I Tres pics i repicó, que hi van venir els de Tremp. Ves, el cas és repicar des d'una banda o altra i mirar de girar l'aigua al nostre molí. Que si fos per ells ja no moldria. És qüestió de no treure la banya del forat. I fer coses. Ara mateix penso que podria mirar de. ..Però si ja hi sóc. Ara sí que em batega el cor. A la 217, diu? Que poc a poc va aquest ascensor..."

* * *

Cap al migdia del dia 7 de setembre de 1991 l'alegria regnava a l'interior d'un cotxe que deixava Folquer enrere i començava a remuntar les rampes de Comiols. Al punt de l'ample horitzó de la collada es va aturar... "Va, baixem tots un moment...". Amb l'airet va entreobrir els ulls. Segur que és bo per a un nounat, encara que sigui des de l'orbetat i la inconsciència, tenir un dels primers contactes amb la terra al Cap de la Serra, al mig del camí umbilical entre el mar i el Turbó. L'aire que hi circula infon llibertat. El Jordi i l'Olga ja pateixen. Per ell, és clar... "Va, tomem al cotxe, que no es refredi". "Un moment, que li vull ensenyar la Conca. Mira, allà baix hi ha el poble de l'avi i ara hi arribarem de seguit. Jordi-Arnau, bonic, ja veuràs com hi estaràs bé, a Tremp!...".

Jordi Mir

16

F U L L S DE L'ECOMUSEU N.10 MARC 1993

Editorial

El Consell Internacional de Museus -ICOM-

l j^,>;> . :ym lllllli» l a f c J^^^^^^^^^H

L'església parroquial d'Estaís. Foto: EVVÀ.

El Consell Internacional dels Museus (ICOM), és una organització no governamental que es va crear al 1946. L'UNESCO li donà reconeixement d'organisme de categoria A, per aquest motiu la seva central és a París, a la Maison de i'UNESCO. També té caràcter d'organisme consultiu de les

Nacions Unides. Les seves recomanacions i resolucions són generalment seguides per les institucions culturals i científiques.

Al'ICOMhihamésde 120 estats representats, els seus membres, que sumen uns 12,000 a tot el món, són els museus i els professionals d'aquest camp. Cada tres anys es convoca una Conferencia General en una ciutat diferent, per a tractar un tema de manera conjunta i reunir un gran nombre de membres, alhora que esdevé el marc per a la designació del Consell Executiu que ha de conduir l'organització durant el proper trieni.

El Consell Internacional dels Museus funciona mitjançant Comités Nacionals que reuneixen els membres dels diversos estats i que donen a conèixer els acords i programes generals de l'organització, alhora que poden, si aquest és el criteri dels seus membres, organitzar els seus programes propis, sempre i quan estiguin d'acord amb el codi d'ètica professional i els objectius de l'ICOM.

També hi ha Comités Internacionals que tracten temàtiques concretes relacionades amb el món dels museus i la seva gestió. El nombre d'aquestes Comités no és fix ja que es modifica en funció de les diverses propostes i de les noves activitats que es van fent necessàries en els museus amb el pas del temps, a fi d'adaptar-se als canvis que es donen en la societat.

El Comité Español de l'ICOM compta, en aquest moment, amb uns 330 membres individuals i 40 d'institucionals. La seva veu, renovable cada tres anys en funció de l'elecció del Consell Executiu, és actualment el Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona. Entre les seves propostes aprovades el passat 23 de gener per enguany, cal esmentar la presentació del programa pels museus fins el 2001, la traducció'i adequació del codi deontològic, el manteniment i la creació de diversos grups de treball així com la promoció de propostes per al reciclatge i formació dels professionals així com l'intercanvi i la comunicació entre aquests i els museus, a nivell estatal i internacional.

Camila González

Editor: Consell Cultural de les Valls d'Aneu Director: Ferran Relia Coordinació: Joan Abella i Jordi Abella Disseny gràflc: Raül Valls

FULLS DE L'ECOMUSEU fa constar que el contingut dels arti­cles publicats reflecteix únicament l'opinió de llurs sotasignats.

GENERALITAT DE CATALUNYA / DIPUTACIÓ DE LLEIDA / AJUNTAMENT D'ESTERRI D'ÀNEU.

JL ECOMUSEU

Valls d Aneu — 17

F U L L S

Patrimoni Cultural al Pallars Sobirà. Un estat de la qüestió

Entre els anys 1950-1970 al Pallars Sobirà es conso­liden tot un seguit de transformacions estructurals, com ho evidencien: la definitiva substitució del sistema agroramader d'autoconsum pel de mercat, (progressiva especialització i mecanització, abandonament de conreus marginals, etc.), l'impacte econòmic i sociològic de la construcció de les centrals hidroelèctriques, lamigració vers lesàrees industrials, l'envelliment de lapoblació, lamillorade les comunicacions, etc.

Tot plegat, lògicament, comporta un trencament quant a la percepció d'aquesta nova realitat, ja que els valors tradicionals han deixat de ser vàlids i els nous estan per definir.

És a finals de la dècada dels anys 1970 i durant la dels 1980 quan progressivament es va prenent consciència de la necessitat de recuperar ima identitat per a una comarca que

A partir dels anys 70, el Pallars veu rebrotar l'associacionisme cultural. Foto: EVVÀ.

havia quedat desvertebrada per l'impacte de la modernitat. Inicialment, i paral·lelament al que passarà a les comarques veïnes, qui abordarà aquest problema no serà pas l'administració, sinó un seguit d'iniciatives d'individus o col·lectius, que aniran manifestant la seua preocupació envers cada comarca i conjuntament sobre la situació global de tota l'àrea de muntanya; i ho faran des de grups més o menys organitzats com: els Grups de l'Alt Pirineu o el Centre d'Estudis del Pallars, amb l'organització d'activitats puntuals, en les que s'abordaran tota mena de qüestions relatives al present i al ftitur d'aquestes zones, com: el Curs d'Estiu d'Estudis Pirinencs, Les Jornades sobre la problemàtica cultural del Pallars, etc., i amb l'elaboració d'estudis, propostes i materials diversos, els quals, a part de ladifusió més o menys generalitzada que acabin tenint, es faran arribar sempre als diferents nivells de l'administració.

Serà a partir d'aquest moment que al Pallars, i més concretament al Sobirà, aniran apareixent tot un seguit d'entitats i associacions, desigualment distribuïdes territorialment que, a un nivell més local, aniran jugant un molt important paper dinamitzador alhora que aniran creant una progressiva conscienciació col·lectiva sobre la deplora­ble situació global de cada zona i sobre la necessitat d'anar arbitrant i oferint alternatives.

Si el primer grup, majoritàriament joves universitaris fills de la comarca, encengueren la flama i posaren en evidència les mancances i les necessitats que calia abordar, els segons, molts d'ells els mateixos, però amb una composició molt més heterogènia, han tingut una implantació i una incidència social més plausible, ja que no es tractava tant d'elaborar una diagnosi i presentar uns fets, com, a partir d'una pràctica més o menys continuada, començar a dur a terme algunes de les realitzacions de valorització i revitalització d'allò que en cada moment hom considerava important. Val a dir també que si bé els primers analitzaven i dibuixaven una panoràmica de tractament integral, de model de desenvolupament, els segons, s'han especialitzat molt més en actuacions puntuals de caràcter lúdic i cultural.

En qualsevol cas es tracta d'un mateix procés en el qual són necessaris i complementaris ambdós plantejaments i que comparteixen uns mateixos trets que els caracteritzen: sorgeixen de la societat civil, al marge de les institucions i treballen des del voluntarisme.

En aquests moments, al Pallars Sobirà, hi ha una dotzenad'entitats culturals sense finalitat de lucre, les finalitats de les quals són principalment de dinamització de la vida social i cultural de les seues respectives àrees d'implantació, que són, tret d'alguna excepció, la pràctica totalitat de la comarca.

Actualment, a més, s'ha produït un fet a priori força

18

F ü t t S

CURS D'ESTIU D'ESTUDIS PIRINENCS

LA SEU D'URGELL

del 8 al 12 de juliol de 1991

PATROCINEN:

Universitat de Barcelona, Universitat Autònoma de

Barcelona. Universitat Politècnica de Catalunya,

Departament d'Ensenyament de la Generalitat, Diputació

de Lleida. Ajuntament de La Seu d'Urgell i Caixa

d'Estalvis de Catalunya.

Amb la col·laboració de la Fundació Bofill,

En el CURS D'ESTIU D'ESTUDIS PIRINENCS es manifesta la preocupació pel present i futur del Pirineu.

important, que és constatable des de dos vessants: d'una banda, el que alguns dels elements provinents d'aquest moviment associatiu i voluntarista hagin accedit a ocupar càrrecs de responsabilitat dins l'administració local i comar­cal, i d'una altra banda, que la progressiva conscienciació social ha comportat que, gairebé arreu de la comarca, els diversos ajimtaments vagin incorporant tímidament alguns dels plantejaments defensats pels col·lectius anteriorment esmentats.

El suport a activitats de dinamització de la vida social i cultural, o lacreixent intervenció sobre el patrimoni cultural

(especialment l'arquitectònic) són possiblement les mostres més evidents d'aquest canvi d'actitud.

No hi ha dubte però, que tot plegat s'ha vist també afavorit per la percepció que des de fora s'ha anat conformant sobre la muntanya; percepció que, ja sigui per l'afluència massiva de turisme, o per la influència de mitjans de comunicació, o bé per la facilitat d'intercomunicació amb la resta del país, ha comportat un gradual procés d'aculturació en el qual la cultura urbana ha passat a ser absolutament dominant dins mateix del territori del Pallars Sobirà.

És freqüent trobar, a vegades, una efstranya barreja en què es confonen, s'enfronten o conviuen actituds i concepcions romàntiques, típicament verdaguerianes i folklòriques, amb altres pretesament racionalitzadores i científiques de tractament de la realitat.

Manca però, i aquest és sens dubte el repte més seriós que cal afrontar, que s'abordi de forma global una planificació del fet cultural dins un model de desenvolupament integral del Pallars Sobirà, jaque, inqüestionablement, cal veure que el patrimoni cultural, entès en un sentit ampli (etnològic, arqueològic, arquitectònic, artístic, etc), ha de jugar un paper fonamental, tant des del punt de vista social, com econòmic, jaque constitueix un dels recursos potencials més importants de la comarca.

El que succeeix és que, a part de les desconfiances, les pors o els interessos preexistents, no serà una tasca gens senzilla, ja que en tot procés de transició en que es malda per trobar el model de desenvolupament desitjable s'han de conciliar actituds més o menys irreconciliables, sense que acabin desvirtuant o hipotecant la possibilitat d'avançar.

Segurament res d'això és exepcional ni en l'espai ni en el temps, més aviat constitueix un procés propi i típic, no sé si inel·ludible o necessari, de tot moment de transició i transformació sòcio-econòmica important. A més, pot ser indicatiu d'una certa vitalitat sempre que s'afronti d'una manera clara i decidida.

Xavier Català Dinamitzador Cultural del Pallars Sobirà

19

F U L L S ••'JIIJ.!.!!IIHJII

Parcs Naturals. Per a què?

l'Ii

El Parc Nacional d'Aigüestortes i estany de Sant Maurici: un exemple d'espai protegit. Foto EVVA.

Durant les darreres dècades el procés de destrucció dels ecosistemes naturals del nostre planeta ha continuat de forma accelerada. Mai, des de l'aparició de la vida sobre la terra, ara fa 3.500 milions d'anys, s'ha produït unaeliminació tant vasta, ràpida i irreversible de grans extensions de boscos, de zones humides i de multitud d'espècies animals i vegetals.

La societat occidental, opulenta i rica, amb el seu afany desmesurat de lucre i ostentació, és laprincipal respon­sable de l'explotació irracional dels recursos tant dins d'ella mateixa com, i això és encara més greu, la que es produeix als països del Tercer Món. Aquests es veuen obligats a practicar una destrucció sistemàtica dels seus recursos naturals, que han de ser utilitzats com a moneda de canvi per a liquidar els endeutaments generats per l'adquisició, naturalment a un bon preu, d'aquests mateixos recursos, una vegada manufacturats per les indústries en mans dels països

més rics. Això provoca una espiral de destrucció del medi, de misèria i d'injustícia que tindrà, si no s'hi posa remei, greus conseqüències polítiques i ecològiques en un ftitur no gaire llunyà.

És evident que la solució global d'aquests problemes ha de passar per una reorientació de les relacions i de l'economiamundial que permeti tractar aquesta problemàtica conjuntament entre tots els països, deixant de banda diferiències de tipus polític i ideològic. Podem deduir doncs, que la tasca que s'ha de realitzar és immensa, difícil i contínua, i que també ens pertoca a nosaltres com a paí s i com a persones individuals una part en la consecució d'aquests objectius.

Els espais naturals protegits (parcs naturals, parcs nacionals, reserves...) tenen per objectiu principal donar una possibilitat a la supervivència dels sistemes naturals més valuosos del nostre planeta. Així, molt països disposen de zones protegides, on, amb més o menys fortuna i encert, s'intenta propiciar aquesta supervivència. A casa nostra no som, afortunadament, una excepció i disposem també d'espais amb aquestes característiques. Malgrat això, s'hauria d'anar més enllà de la simple funció protectora i fer una reflexió seriosa i profunda de larepercusió que sobre el conjunt de la societat haurien de tenir aquests espais protegits. De res ens serviran uns espais que esdevinguin veritables illeso santuaris al mig d'un entorn completament degradat.

Per evitar-ho, hem d'intentar que els parcs siguin indrets on la gent pugui arribar a conèixer i entendre una mica més el funcionament dels sistemes naturals i, sobretot, les conseqüències que es deriven de la ralació entre l'home i el seu entorn natural. Solament des d'aquest coneixement es poden produir els necessaris canvis d'actituds i de comportaments que ens han de permetre tenir ima relació harmònica i responsable amb el medi i amb la resta dels éssers humans. Si aquest canvi no es produeix, val més no pensar en el món que deixarem a les generacions que vindran.

Jaume Comas

20

ÁRNICA LO BISBOT

Bacallà a la cassola amb trumfes

Set semanes de Quaresma, només hem pogut menjar arengades rovellades, mongetes i bacallà.

La Quaresma, després dels abusos de Carnestoltes, devia ser una època ben magra per als nostres avis que com diu aquesta corranda només podienmenjarverduresi peix, aliment per altra banda ben escàs a muntanya i que només arribava salat, bacallà, arengades i congre. Potser per això el bacallà ha estat un dels plats tradicionals que es pot cuinar de mil maneres.

Les trumfes són un dels ingredients més comuns de la cuina de muntanya, de la barreja dels dos en sortirà un plat ben senzill i gustós.

Ingredients: - Una cua de bacallà salat - Trumfes -Ceba - Tomata - All i julivert - Pebre vermell -Oli

Preparació: Es talla el bacallà a trossos

mitjans, la cua i la part central que conté els ossos de l'espinada que al bullir faran més bon brou.

Es fregeix i el guarda en un plat.

En una cassola es fa un sofregit amb ceba i tomata i s'hi afegeix el bacallà i aigua calenta; es tapa i es deixa coure una hora a foc lent, mentre es pelen les trumfes i es fan a daus una mica grossos, s'afegeixen a la cassola i es deixa bullir fins que aquestes siguin cuites, el temps de cocció dependrà de la qualitat de les trumfes, no s'han de desfer.

Es fa unapicadad'all i julivert i s'afegeix a la cassola es deixa bullir uns cinc minuts i ja es a punt de servir.

Un plat de Quaresma, que ens vindrà de gust un dia de fred encara que no fem gaire cas dels dejunis i abstinències propis d'aquests dies.

Bon profit,

Ester Isus i Barado

21

c°>

ÁRNICA LO ROVELL DE L'OU

Cançons, dones i rituals

Ermita del Roser de Tírvia. Foto: Enric Farreny.

Que tradicionalment les do­nes han estat intèrprets excepcionals, intermediàries i/o introductores de rituals i cultes religiosos diversos és un fet comprovable.

Ara que s'ha pasat de moda el tema del sacerdoci femení a Europa, sembla lícit posar l'accent en certes comeses encomanades històrica­ment al dit sexe, en l'àmbit tan profund, alhora que humà, de les religions més properes. Caldria, però, partir d'una apreciació prèvia: el paper de la dona, fins i tot en casos com els que presentem, no ha estat ni fonamental ni durador. I, si de fet ho hagués estat, la seva acció no hauria transcedit el grup social tancat dels propis individus consagrats a uns determinats cultes.

No obstant això, una mena d'esperit de signe femení impregna, des d'èpoques reculades, algunes ceremònies folklòriques religioses, tot dotant-les d'un caràcter particu­lar. En aquesta col·laboració en pre­sento petitesmostres, fruitdelsmeus escorcolls entorn del gènere popular anomenat "cançó de pandero". Gènere, altrament, relacionat amb el culte,a partir d'un determinat moment ecumènic als Països Cata­lans, dedicat a la Verge del Roser.

1. Descoberta L'any 1986, enmig dels

neguits d'una investigació encarada a la lectura de la meva tesi doctoral ("Les cançons de pandero o de tam­bor. Estudi i noves aportacions", llegida a la UB, inèdita), visitàvem per primer cop la vall de Baiasca. El motiu era concret: inquirir si algun habitant anric d'aquells pobles amenaçats d'extinció tenia memòria de certes celebracions folklòriques i festives, aixoplugades en el caràcter parareligiós de les confraries, particularment la del Roser. La

descoberta casual d'im reguitzell de timbalets (pandero o tambor) d'artesania i de diferents tamanys, oblidats i cosits de teranyines dins la pilasecadel baptisteri, ens conduiria a la qüestió prèvia: si aquells toscos instruments de percussió podien haver acompanyat cerimònies comunitàries (bateigs, bodes, festivitats senyalades). L'habitant més ancià ens ho corroborà: les "xicotes" del poble (Baiasca) sortien, en efecte, a cantar en ocasions així, tot percudint els panderets en qüestió (vegeu-ne la fotografia amb l'autora d'aquest article).

D'aquesta manera, ni que fos parciahnent, enriquiríem les investi­gacions menades més aviat a les comarques baixes ponentines (el Segrià, la Noguera, l'Urgell i el Priorat). I vam suposar que tal vegada aquelles altres intèrprets podrien ser pariones de les que nosaltres havíem localitzat, investides d'un prioratge que les regles de les associacions rosarianes prescrivien i regulaven. Prioratge establert tradicionalment per grups d'edat (solteres/casades) que els "permetia" sortir al carter i comparèixer en llocs públics amb el seu inventari de cobles memorit-zades, això, cada cop que es produïa algun esdeveniment important. De fet, es tractava d'un ritual "de capta" 0 "de captiri", per tal de contribuir a l'esplendor de cultes i les devocions propis del lloc.

Però així com a les contrades baixes esmentades l'instrument que imprimia caràcter era un gran pandero quadrat, que duiauna imatge rosariana en una cara i la del sant patró a l'altra, a més de llaços de colors (a manera d'exvots) i ristres de cascavells d'angle a angle, els timbalets de Baiasca estaven reduïts a la categoria primitiva, construïts a mà com la majoria d'atuells antics.

22

Lo rovell de l'ou

Dolors Sistac, autora de l'article, amb un dels timbalets de Baisca. Foto: Santi Llorens.

d'Ús diari o pastoral. (Vegeu, a les il·lustracions,el tambor d'Àger, amb Sant Vicenç, el patró, en una cara, i a la Verge del Roser a l'altra: fotografiat per Enric Farreny l'any 1972).

Documents escrits que corroboren l'existència d'a­quests folidores a les contrades altes.

Joaquim Morelló, dins l'estudi "La Vall d'Aneu" (i)ens en proporcionarà una dada segura

quan feia referència a la cerimònia tradicional de les bodes en aquells llocs: "Les noyes del poble -deia-formen un cor que per dret de costum se presenta a totes les bodes i canta cançons als actes, i altres dedicades als nuvis, als sogres, al capellà i convidats(...)" i afegia "(...) llavors surten les cantores i acompanyades de pandero canten cançons, després de regalar flors primer als nuvis i després a tot l'acompanyament".

El fet de les ofrenes (cançons, antigament danses, i flors) i dels subjectes femenins que les interpre­taven, lligava encara amb un altre costum típic d'aquelles valls, i que Morelló havia descrit de bell antuvi: les "falles d'Isil". Ens referim a les noies (majorales o priores?) que esperaven els fallairesal capdamunt del poble. Pere Català Roca (2), més cap aquí, ens ho aclareix:"(...) i en fila índia arriben (els fallaires) un xic fatigats (...), i a l'entrada del poble tres majorales ofereixen una flor, coca ensucrada i vi -per aquest ordre- a cada un dels qui arriben, presidits ara pel senyor rector". És curiós que Català Roca anomeni "majorales" aquelles administrado­res del culte a la Mare de Déu, nom amb què eren també conegudes ales terres baixes de l'Urgell, el Segrià i la Segarra. En canvi, tant Ramon Violant i Simorra (3) com Valeri Serra i Boldú (4), els més conspicus col·lectors i estudiosos dels nostres folklores occidentals, reporten que, a tots dos Pallars, aquestes trobado-resses de la Mare de Déu, triades per la parròquia d'entre els membres de l'Associació religiosa corresponent, ordenades generalment per grups d'edat, se'ndeia"priores" o "priores-ses" ("priora" maior la casada, o vídua situada).

Pel que fa al ritual "cantat" del gènere boda (5), tant les formes de les peces interpretades (una corranda de 4 versos, o bé doblada de 8) com els continguts s'adeien. En canvi, ignorem si les melodies eren idèntiques o semblants, tota vegada que les úniques músiques de què disposem són de les comarques baixes. Si que podem afirmar que, en relació amb les que havíem aplegat des dels anys 70, les peces presentades per Morelló són més breus, per tant més el·líptiques i concentrades. Algunes reduïdes en­cara a purs refranys. Refranys que,

23

c3> Lo rovell de Tou

pel seu caràcter itinerant dins els variats repertoris populars cantats, nosaltres havíem qualificat de "volanders". Cosa que, a més, en corroborava el seu sediment tradi­cional.

També és a notar com s'assemblen les cobles de Morelló (per la mateixa brevetat i pel procediment rítmic i rímic), a les més primerenques recollides per Pierre Vidal a la Catalunya Nord (6).

El tambor d'Àger. Sant Vicenç, patró de la parròquia. Foto: Enric Farreny.

La majoria d'elles, diu el col·lector, aplegades a l'AltaCerdanya (munici­pis de Vallcebollera i de Planés). Podríem aventurar que la transmissió oral, i certes herències populars co­munes, permetia el transvassament d'una vall pirinenca a l'altra, d'un vessant pirinenc a l'altre? No hem anat més enllà de les hipòtesis. Vegem-ne dues mostres (del gènere boda) contrastades:

De Pierre Vidal:

(I) Flor de lliri lliri, flor d'un taronger, m'apar que'l moreno vos està molt bé. (II) Conyats i conyades serviu, si podeu, casa'l vostre pare may l'oblidareu.

De l'aplec de Morelló

(I) Flor del lliri lliri, flor del lliri blanch. ja les males llengües ara callaran, (ir) En aqueixa casa hi trobareu cimyades: serviu-les i amau-les com a vostres germanes, millor si podeu; mes dels vostres pares no vos olviden.

Altres rituals oficiats per dones a l'Alt Pallars

Cada any, per la Setmana Santa, assistim a la mateixa cerimònia preparatòria. El matí de Dijous Sant, a Tírvia, a l'hora de guarnir el monument, algunes do­nes del poble duen les seues gracioses ofrenes al temple. Són presents casolans, que allà dalt anomenen "mais" 0 "maiets" (versió pallaresa de "maigs"), els quals serven enca­ra, per la forma i per la funció, un cert sentit primaveral profund. Les plantetes, grans d'ordi o de blat, de pèsol, etc., han estat sembrades quinze dies abans en padellassos. Posats a sota el buit de l'escalao dins la foscor d'un armari, han estat forçades a espigar-se depressa. Els grills tendres, regats sovint, esgro­gueïts i frèvols per manca de llum, seran conduïts a l'església coberts amb un drap. Els sol els retomariael verd de la vida. Les "jardineres" hi hauran afegit un parament ingenu, de flors fetes amb papers de colors (= "flors de monja"), el tot en forma de garlanda o de corona sostinguda per un arc de filferro.

A la vall de Cardós, els presents conservaven encara el nom antic (7), amb reminiscències de pasqua mediterrània: "jardins". En aquest cas, la relació amb ofrenes primaverals paganes és evident. A Fenícia, Xipre, i altres llocs de la Mediterrània, les anomenades "adonais" (festes dedicades al jove déu Adonis) gaudien de rituals semblants. El culte al déu condemnat a morir i cada any ressuscitat per amor (8) es caracteritzava per les ingènues presentalles anomenades així mateix: "jardins d'Adonis". Les joves donzelles duien a la processó plantes temporeres que havien fet arrelaren gerres especials. Efímeres,

24

C3 Lo rovell de l'ou

El tambor d'Àger. Mare de Déu del Roser. Foto: Enric Farreny

es pansien l'endemà mateix de la cerimònia. Els "mais" d'ara comme­moren encara la mort de Jesucrist, el fill de déu dels cristians, ressuscitat cada any per amor als homes.

Possible enllaç de tot plegat amb festes i rituals antics

Els antropòlegs, i més d'un estudiós de les literatures antigues, ens parlen de "festes de primavera" protagonitzades per dones. Només que, degut ales pressions socials i al poder creixent de l'església, aquests esbargiments van tenir mala premsa. Allò primordial, per exemple, seria impedir que les casades hi prengues­sin part en qualitat de "Reines de l'amor nou", en alguns llibres "Reies Maies". El nomenament incloïa po­der deslligar-se per uns dies dels vincles contrets i triar un enamorat "de tom", temporer. Diu René Nelli (9): "A rOccitània i al Rosselló especialment, l'església hauria aconseguit molt d'hora (final del segle XIX) transformar les "reines maies" (o de maig) en joves filles de Maria".

Sense massa esforç arriba­ríem a la institució de les "majora-les", "priores" o "pabordesses" de la Mare de Déu. Sí que les dones, a les confraries esmentades, eren admeses en igualtat de drets que els seus contrincants masculins. Aparent­ment, però, assolint un grau més de dignitat a l'hora de les "captes". En efecte, elles presentaven la bacineta petitoria amb la imatge correspo­nent collada al bell mig (l'ofici solia correspondre a la casada, o bé a la vídua adinerada). Com també, solament elles podrien assolir la categoria de cantadores, en algun cas especial de "pendereres" del lloc. Però el seu comès no passava d'aquí. Més d'un folklorista (Valeri Serra, per exemple), i algun escriptor de novel les populars (i o) van idealitzat la seua imatge. Tot adjudicant-li un rang social distint, dins les petites societats on actuava. Però el seu "regnat" eraefímeriestava "vigilat".

Des d'un altre angle, sembla que les "cançons de pandero" constituïen la deixa reelaborada pel pas del temps i per les diverses intèrprets, d'uns refranys cantats i ballats per dones en èpoques reculades. Especialistes com Leo Spitzer (11) i Sánchez Romeralo (12)

consideren un gènere a part les anomenades Frauenlieder o can­çons de dona, terme que aplicat a les líriques primerenques englobaria les cantigas de amigo (galaico-portu-gueses), les jarchas (refranys separant posats en boca de donzella enamorada), i el villancico. És ben cert que moltes de les peces recollides per nosaltres es ressenten de fórmules-refi any estereotipades, i d'arcaismes lèxics i morfològics ben evidents. Especialment les de tema amorós (13) conserven la gràcia de soliloquis primitius expressant el plany de la dona traïda, menyspreada o abandonada per l'amant.

A la mostra de Morelló són totes "de boda". Però hi ha més d'un motiu temàtic que revela prejudicis ancestrals entorn de la núvia. La pèrdua de la virginitat, per exemple:

"Al baixar-ne de l'església, has perdut lo ram florit, que és lo ram de les donzelles tan hermós i requerit".

Peça escarida, amb una economia de mitjans encomiable, ens podria conduir al desfici enamorat de la grega Safo.

Dolors Sistac

(1) Morelló, J., "La vall d'Aneu", Barcelona 1904 (reedició en facsímil el 1984). (2) Festa del foc al Pirineu: les falles de Gil, dins "Quart Creixent", 3, 1957. (3) "Festes tradicionals del Pallars", Barcelo­na 1934. (4) "Llibre popular del Rosari. Folklore del Roser", Barcelona 1917, i altres. (5) Veg. Sistac, Dolors, Cançons de boda (de pandero), dins "Collegats", 3, Centre d'Estudis del Pallars, 1989, 27-37. (6) "Cançoner català de Rosselló i de Cerdanya", II, (Cançons del Pandero), Perpignan, 1885. (7) Violant i Simorra, "La Setmana al Pallars i la Ribagorça", Barcelona 1953. (8) Veg. Frazer, JG, "La rama dorada", Ma­drid 1989. (9) "L'érotique des troubadours", Toulouse, 1963, pàgs. 32-33. (10) Clovis Efimeric (Almene i Sellares, Lluís), "La majorala del Roser", Barcelona 1928. (11) "Lingüística e historia literaria", Madrid 1969. (12) "El villancico", Madrid, 1969. (13) Veg. Sistac, D.: El tema amorós i la seua retòrica a les cançons de pandero,dins "Estudis de literatura catalana en honor de J. Romeu i Figueras", II, Abadia de Montserrat 1986.

25

ÁRNICA LA MOSQUERA

Les esteles funeràries discoïdals

La vida d'una persona passa per diferents etapes consecutives (naixement, majoria d'edat, matri­moni, mort...) i el canvi entre aquestes se celebra mitjançant els anomenats ritus de pas. N'hi ha d'estrictament familiars, i d'altres que tenen una dimensió més àmplia, que s'estén a l'àmbit social de la persona afectada.

Entre els costums socials relacionats amb la mort, hi trobem la senyalització del lloc de traspàs i del lloc d'enterrament. S'ha fet, al llarg del temps, de diverses maneres, entre les quals hi ha la utilització de les esteles funeràries discoïdals. De fet, aquest és im nom tècnic, perquè correntment ningú les anomena així, sinó creus o pedres de cementiri, pedres dels morts, pedres "estra­nyes", o d'altres noms.

El nom d'estela funerària discoidal prové del fet que són senyals verticals clavats a terra, per tant esteles, que fan referència a la mort d'algú, així doncs, funeràries, i que tenen la part superior en forma de disc. Hi ha diferents opinions (i) sobre el simbolisme d'aquesta for­ma, que, sintetitzant-les, podríem agrupar en dos. Per uns, la forma de l'estela simbolitza la persona difun­ta a la qual es refereix. El disc de la part superior representaria el cap, i per tant, la seua "personalitat", que quedaria identificada per la decora­ció de les seues cares, i el peu, la resta del cos. Perd'altres estudiosos, la formarodona del disc ésun símbol solar, utilitzat pel que significa el sol com a llum, renaixement, ressurrecció...

26

La mosquera

La majoria d'aquestes peces tenen decoració a les dues cares del disc. És més rar que ho estiguin en una sola, o que n'hi hagi al peu i als cantons del disc. Els motius decoratius tenen un ampli ventall iconogràfic. Les més senzilles es decoren amb creus, i en altres casos, aquest motiu es combina amb figu­res geomètriques, com l'hexafòlia (la flor de sis pètals, moh utilitzada en l'art popular de tot el Pirineu) o elsentrellaçats,ambmotius vegetals o zoomòrncs, etc. Molt interessants són les esteles on s'han cisellat símbols heràldics o representatius d'oficis, com eines o activitats, que ens poden indicar l'ofici o el nom de qui ha mort. Les peces més interessants, però les menys fi-e-qüents, són les que tenen inscrip­cions. Si aquesta es pot relacionar amb documentació de l'època, se'n poden treure dades com la cronolo­gia, el nom de l'enterrat o el seu estatus social.

Lestècniquesmésusuals són el relleu, el baix relleu, sigui pla o no, i la incisió, recta o a bisell. Per dir-ho d'alguna manera, són més obra de picapedrer que d'escultor, i la funcionalitat i la claredat del motiu decoratiu solen anteposar-se a d'altres qüestions estètiques.

Si bé les esteles discoïdals més antigues que es coneixen són de l'època ibèrica, els costum d'utihtzar-les s'estén extraordinàriament a l'edat mitjana (2), tant dins del món cristià com a la part musulmana de la península. Aquesta "moda" con­tinua fins al segle XVII, quan comença una davallada que arriba als darrers anys del segle passat. En aquesta última època, però, és molt fi-eqüent el reaprofitament d'esteles més antigues.

Un dels problemes usuals en l'estudi de les esteles és el de la cronologia. Hi ha una certa seguretat quan són desenterrades en excava­cions arqueològiques, ja que en aquests casos, larelació de les peces amb els enterraments, o la datació de les diferents fases que es docu­menta a les excavacions, poden ajudar força. O si presenten epigra-fia, ja sigui perquè hi figura la data 0 pel tipus de lletra utilitzada. Però, com ja hem dit abans, són ben poques

les esteles discoïdals epigràfiques, dins del miler llarg localitzat fins ara al Principat.

Deixant a part les trobades en context arqueològic, les esteles es localitzen actualment en llocs molt diferents. Originalment, devien haver estat clavades a terra al cap o als peus de la sepultiu-a, o en tots dos llocs alhora, però en aquesta ubicació enquedenmolt poques. Elmés usual és que les hagin desplantat al llarg del temps, i les hagin acoUat a la part superior de la paret del cementiri, encaixades dins del mur, etc.

També sol passar que es desfaci definitivament el cementiri vell, i es retiren les esteles, junt amb creus i d'altres elements, i que ningú no reclama. El que acostuma a fer-se en aquests casos, és trasUadar-les a un lloc segur com el museu local o alguna altra dependència. De vegades es fan servir com amobiliari urbà, decorant im carrer o coronant un campanar i, desgraciadament, també han arribat a utilitzar-se com a material de construcció.

Això ens portaria a parlar del valor històric i etnogràfic de les esteles. En general, és desconegut, i fins i tot, arriba a ser-ho la seua mateixa existència, potser com a conseqüència de l'escassedat de publicacions sobre el tema i de la seua reduïda difusió. 1 això provoca que es produeixin situacions com la de la reutilització actual com a ma­terial de construcció, de la qual parlàvem abans.

Per altra banda, la raresa de les esteles fa que hi hagi qui els suposi un valor monetari elevat, i que se'n faci comerç. Com en quasi tot el que afecta el patrimoni cultu­ral, aquesta compra-vendaés de molt difícil justificació. Si això hi afegim el desconeixement sobre el seu significat real, es poden provocar situacions ben curioses. En el jardí d'una casa adossada d' "arquitectura típica aranesa", en una urbanització de l'estació de Vaqueira-Beret, hi ha plantada una estela discoidal del segle XIV, que sembla que prové de l'Espluga de Francolí (la Conca de Barberà). El cas és tan estrambòtic com si plantéssim una creu de ferro, que haguéssim pres de la tomba d'un parent, al jardí de casa nostra.

27

La mosquera

No cal dir, doncs, la impor-tànciaque té ladifusióde l'existència d'esteles, i el seu estudi i protecció tant des dels ajuntaments com des d'altres instàncies. El perill de desaparició o de robatori existeix realment, i nosaltres ja n'hem conegut més d'un cas. Durant els treballs fets en els darrers temps, l'ajut de la gent de caíia poble ha estat importantíssim, i per tant confiem que l'interès creixent que hem notat, eviti que es repeteixin aquests casos.

Tírvia (3) és im cas excepcio­nal dins del conjunt català, per diverses raons. Primerament, perquè la majoria, quatre de les set esteles, tenen epigrafía tant en llatí com en català, i una d'elles té una data (Any 1374). També, perquè es fan servir grans còdols de riu, un tipus de pedradifícil de treballar, i finabnent, perquè hi ha decoracions de realització força complexa. Hi trobem creus, símbols clarament heràldics (una àguila amb ales obertes, potes esteses i cap mirant a destra, un vaixell amb les veles desplegades), motius cristians (un home al peu d'una creu amb un llibre a la mà, un àngel, un Agnus Dei), i símbols d'oficis (una campana i el que sembla un motilo per a fondre-la, una ferradura, i unes tisores d'esquilar, un esquellot i un bol). Quant a les tècniques d'execució, són les usuals en aquestes peces.

Com a exemples, tenim l'estela 3, on, a la cara B (foto 1) hi ha símbols d'ofici, la campana i el motilo que citàvem més amunt, i una inscripció en català, "+L0 SENYAL: DEN MATEU: GE-RAU". Un cas apart dins del conjunt, però, és l'estela 6 (foto 2). No és discoidal, i les seues mesures, 138 cm. d'alçada i 60 cm. d'amplada màxima, i laseuadecoració,que ens fa pensar en una obra romànica, són úniques a Catalunya.

Malauradament, a Tírvia no vam poguer fer treball d'arxiu a la parròquia ni a l'ajuntament, i per tant, no sabem si hi ha referències documentals, molt útilsper comple­tar un estudi, relacionant-les amb el context humà i cultural que les envolta. Com en altres àmbits, les esteles no es poden entendre si les

aïllem de la gent que les va fer o les va utilitzar, malgrat que els ritus funeraris antics ens siguin encara massa desconeguts.

Per acabar, volem aprofitar l'ocasió per fer una crida perquè, quan es locahtzi algimaestela, s'avisi l'Ajuntament corresponent, perquè la pugui recollir. Per lanostrabanda (4), ens oferim per a col·laborar en aquesta feina.

Joan J. Menchon i Bes Peter Rius May

(1) AGUIRRE, A., Las estelas discoidales de Guipuzkoa. Donostia, ed. de la Guipuzkoa-Donostia Kutxa, 1991.

BARANDARIAN, J. M. de, Estelas discoideas del País Vasco. Donostia, ed. Gran Enciclopedia Vasca, 1981.

MENCHON I BES, J. J.,Orientacions per un estudi de les esteles discoïdals dels Països Catalans, a Butlletí Arqueològic, època V,anys 1988- 1989,núms. lOi 11.Tarragona, ed. Reial Societat Arqueològica Tarraconen­se. (2) RIU, M., "Alguns costums funeraris de l'edat mitja a Catalunya", dins Necròpolis i sepultures medievals de Catalunya, Annex núm. 1 a la revista Acta/Mediavelia. Pedralbes-Barcelona, ed. Departament d'Història Medieval de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona, 1982. (3) MENCHON I BES, J. F. i RIUS MAY, P., "Les estels medievals de Tírvia", dins COLLEGATS 5, Anuari del Centre d'Estudis del Pallars 1991. Tremp, Garsineu edicions, 1992. (4) Arxiu d'Esteles Discoïdals dels Països Catalans. Plaçadel Mercadal, 16, escala dreta, Irpis, 43201 REUS(el Baix Camp). Tel.977 - 340928.

28

ÁRNICA LA GRIPIA

per Carme Mestre

EXPOSICIÓ D'ARTESANIA PALLARESA 27 de novembre

El dia 27 de novembre el President de la Diputació, Sr. Josep Grau, va inaugurar al Centre Permanent d'Artesania de la Generalitat, a Barcelona, l'exposició d'Art Popular del Pirineu, mostrad'Artesania de les valls d'Aneu, organitzada pel Consell Cultural. La mostra aplegà 112 peces, 31 artesans i diversos àmbits artístics: fusta, ferto, teixits, gravats, dibuixos, quadres de flors seques.

ASSEMBLEA GENERAL DE SOCIS 28, de desembre

El passat dia 28 de desembre es va celebrar al Paller de Casa Gassia l'assemblea anual de socis del Consell Cultiu-al. Entre altres punts de l'ordre del dia, l'escriptor Pep Coll va presentar el Retaule de Santa Maria d'Aneu. El Dr. Llorenç Prats, per la seua banda, parlà sobre el futur de l'Ecomuseu de les Valls d'Àneu.

CAVALCADA DE REIS 5 de gener

En una nit de fred. Ses Majestats de l'Orient, Melcior, Gaspar i Baltasar van artibar a les Valls d'Àneu per repartir joguines i alegria a dojo, a petits i grans.

SANT VICENÇ FESTA MAJOR VELLA D'ESTERRI D'ÀNEU 22 de gener

Amb balls i alegria, els aneuencs van gaudir de la Festa Major Vella d'Esterti d'Àneu, en el dia del seu patró.

El President de la Diputació, Sr. Josep Grau, en l'acte d'inauguració de la "Mostra d'Artesania aneuenca". Foto: AHVVÀ.

llim

Foto AHVVA.

29

La grípia

FESTA DE SANTA ÁGATA 5 de febrer

Per quart any consecutiu, les dones de les valls d'Àneu van festejar santa Àgata. Aquest any, però, ja van començar la celebració la nit abans amb una xocolatada i una cercavila. A més, en aquesta edició, van ser els homes els encarregats de parar la taula i de servir el dinar a gairebé un centenar de dones.

CARNESTOLTES 23 de febrer

Com ja és habitual en aquesta data, més d'un va aprofitar la disfressa per fer el tarambana, mentre altres, per si un cas, es van quedar a casa.

EXPOSICIÓ DE PINTURA abril

Conjuntament organitzada per la Diputació de Lleida, el Cercle de Belles Arts i el Consell Cultural, al mes d'abril s'inaugurarà una exposició de pintura que recull part del fons del Cercle de Belles Arts de Lleida.

DIADA DE LES VALLS D'ANEU 1 de maig

L'ermita de santa Manad'Aneu acull cada any la gent de les Valls, on celebren amb joia i devoció la seua Diada.

Santa Àgata... els homes a servir. Foto AliVVÀ.

Foto AHVVÀ

La tradicional coca dels Veïnats a punt d'ésser beneïda. Foto: AHVVÀ.

30

ÀPNICA LO CODER

A una companya meua, el dia que va anar a canviar-se el nom a la forma catalana, la primera cosa que li va dir el senyor de tom va ser: "No sé cómo te llamas, pero seguro que en catalán quedará más feo". Això d'entrada. Jaus podeu fer una idea de com van continuar.

Uns amics m'han explicat que van anar a fer testament. Resulta que el seu era el primer (potser encara ho és) redactat en català en aquella notaria. A més, van haver de redactar ells un model per a una part concreta del testament, perquè no els en van poder facilitar cap en català.

Fa quatre anys que uns amics meus van tenir un accident amb el cotxe, i un d'ells va morir. Ara, fa poc temps, que s'ha fet el judici (ja sabem que la justícia mai no s'ha caracteritzat per la rapidesa), i el senyor jutge va demanar al pobre conductor que parlés en castellà. Lògicament, ell s'hi va negar, i ja hi vam ser!

Aquest estiu passat he hagut de fer bastant de paperassa (advocats, notaris, registre de la propietat...), i la meua sorpresa va ser quan vaig rebre l'escriptura a casa... en castellà! Jo, santa innocència, ni m'ho vaig qüestionar, de demanar-la en català, ja que per a mi no havia de ser en cap altra llengua, per lògica.

I així podríem anar fent llistat i explicar grapats d' "anècdotes" (que, desgraciadament, són reals i que no fan gens de gràcia). Amb tot això no vull pas dir que tots els jutges, que tots els advocats, que tots els notaris... siguin com els d'aquests fets que he comentat. Per sort, hi ha gent que ja fa anys que lluita per aconseguir una normalització de la llengua en aquest àmbit.

Ara, no deixa de ser curiós i absurd que s'hagi de lluitar, que t'hagis de barallar amb el funcionari de guàrdia, que et vulguin rebaixar o humiliar pel fet de veure que això no és un país normal... i és curiós i absurd perquè darrere de tot tenim una constitució, tenim un estatut, tenim una llei de normalització lingüística... que contemplen una sèrie de qüestions que no es posen en pràctica. És clar que, al funcionari de guàrdia, sempre li pots retreure totes aquestes lleis, però si el ruc no vol beure...

També és curiós i absurd que cada dos per tres hàgim de parlar de fets d'aquest tipus. Aixòevidenciamésque no vivim de maneranormal ni normalitzada, tot i que de normati vitzats sí que n'estem, ja que a part de les normes lingüístiques tenim les lleis que ens "emparen". Això ens tranquil·litza!

I, a part de la nostra passivitat general i de la prepotència i ignorància de moltes persones que ocupen càrrecs de jutge, de notari... allò que em treu de polleguera és el paper del govern. Sembla que desconegui aquesta situació o potser és que se'n renta les mans. Per altra banda, però, n'hi ha que es pengen medalles per haver contribuït a la normalització dels ciutadans del país, i llavors veiem incongruències i més injustícies: els professors d'ensenyament secundari han de fer un curs de llengua (que es diu Mòdul-ll) en què han de demostrar la seua suficiència per a exercir la docència en català a l'ensenyament secundari; per a cobrir moltes de les places de l'administració cal passar una prova de llengua que és selectiva (és a dir, que pots ser molt bon físic i el més bo dels aspirants, però com que no saps escriure bé els pronoms febles, et quedes sense la feina). En canvi, un arquitecte, per exemple, us pot fer un projecte -signat i amb la conformitat del Col·legi d'Arquitectes- que sigui gairebé il·legible. En fi! Per mi poden continuar posant-se medalles, que jo continuaré amb la petita baralla diària i quofidiana amb jutges, notaris...

Josepa Berenguer i Fabregat

31

Lo coder

• •

Mctode per aprendre a accentuar bé

L'Aütodeterminació h Cat i ly i ) ) fa

•?¿agis;.

COLLEGATS

I

B R

METODE PER APRENDRE A ACCENTUAR BE Xavier Coramina /Jacint Creus Ed. Empúries. Barcelona, 1991.

XavierCoromina,especialistaencomxmicacióescrita,ésprofessornumerari de Llengua i Literatura a l'Institut Politècnic de Formació Professional de Vic.

Jacint Creus, especialista en ensenyament, és mestre d'EGB al Col·legi Públic Fortià Solà de Torelló.

Aquest Mètode per a aprendre a accentuar bé és el resultat d'anys de dedicació a l'ensenyament. Presenta una solució a diversos problemes que giren entorn de l'aprenentatge de les regles d'accentuació. Els autors hi han aplicat tots aquells recursos que cal fer servir per ensenyar els alumnes, per donar-los la informació justa que els permeti escriure i accentuar correctament.

L'AUTODETERMINACIÓ DE CATALUNYA Fèlix Cucurull Tibidabo Edición S. A. Barcelona, 1991.

Arenys de Mar, 1919. Escriptor, periodista i historiador, ha col·laborat en diaris, revistes i enciclopèdies nacionals i de l'estranger. Ha publicat 5 llibres de poesia, 6 de narrativa, i 14 entre assaig i investigació històrica. Entre altres premis li fou atorgat l'Ixart d'assaig (1966), i haestat condecorat amb la Creu de Sant Jordi (1985).

En els darrers mesos, el debat sobre l'autodeterminació de Catalunya ha pres posicionaments en la societat catalana i de la resta de l'Estat. En aquest llibre hom trobarà una anàlisi aprofundida de la qüestió nacional catalana. L'originalitat i el rigor es complementen amb un to didàctic que fa que la seua lectura resulti amena i entenedora per tothom.

COLLEGATS 5 Anuari del Centre d'Estudis del Pallars 1991 Ed. Garsineu edicions. Tremp, 1992.

Tenim ja entre nosaltres el darrer número de l'anuari del Centre d'Estudis del Pallars. Si en el darrer volum, s'hi aplegaven les ponències presentades a Tremp en la XXXVIena Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, la present edició recull les comunicacions. 34 treballs interessants que giren entorn de les comarques del Pallars i l'Alta Ribagorça. S'hi desenvolupa un contingut temàtic divers: etnografia, museologia, prehistòria, història, patrimoni artístic, patrimoni natural, excursionisme, cartografia, geologia, medicina, heràldica, premsa comarcal, toponímia, llengua...

D'entre el mostrari exposat cal remarcar aquelles comunicacions que d'una manera central o bé tangencialment aporten apunts sobre el territori aneuenc: L'estudi de les formes de vida de les classes populars a les valls d'Aneu: Esterri (18 75-1936), per Jordi Abella; Les restauracions del Patrimoni artístic al Pallars, per Lídia Balust i finalment l'excel·lent recull literari de Concepció Canut, M'acompanyen en una passejada.

32

Lo coder

RAIS I RAIERS DEL PIRINEU

lAROlN DE MARtA PLANTADO I N IL PRINCIPADO DE CATALUÑA

B R

i l . MSBAT O 'UMIU .

eAMON VIOIANT

EL CICLE INDIVIDUAL I PAMILIAR AL PALLARS

RAIS I RAIERS DEL PIRINEU Ramon Baixareu /Àngel Portel /Pere Dalmau Garsineu Edicions. Col. 1. Polaris, 2. Tremp, 1992.

El dia 28 de desembre passat presentàvem a Esterri el llibre Rais i Raiers del Pirineu que descriu amb senzillesa pedagògica ima de les professions més singulars del Pallars. Des del bosc fins al mar, un sender de vida que s'allargassa i recargola en els plecs de la història de Catalunya. El Segre, les Nogueres -Pallaresa i Ribagorçana- i el Garona, conduïen riu avall la fusta que els picadors aterraven,els tiradors aplegaven desprésifinalmentelsraiersmenavendestrament.

El text precís, és completat per un centenar de fotografies i una quinzena de dibuixos il·lustrats de Pere Dalmau que detallen perfectament allò que la camera, perquè tal vegada resultava obvi, mai captà. Imatges ben vives que recullen els moments decisius de tot el procés. "Pràcticament tots els testimonis fotogràfics que s'han conservat o que es coneixen de les activitats raieres al Pirineu, corresponen a la Noguera Pallaresa". Amb aquest llibre, sens dubte, lliscarem rabents aigua avall.

JARDÍN DE MARÍA PLANTADO EN EL PRINCIPADO DE CATA­LUÑA. El Bisbat d'Urgell. Narcís Camós. Garsineu Edicions. Tremp, 1992.

Narcís de Camós és el fi"are dominic autor del Jardín de Maria Plantado en el Principado de Cataluña que, durant el trienni 1651-1653, va recórrer la major part del Principat amb l'objectiu de fer un recull dels diferents llocs d'advocació mariana d'arreu de Catalunya. De l'ampli llibre que es va publicar per primer cop l'any 1657, araesreediten els capítols dedicats a lademarcació del bisbat d'Urgell.

El Jardín de Maria és una obra amb una clara intencionalitat religiosa però enriquida pel seguit de descripcions i reculls d'alguns llocs que va visitar. Pel que fa al Pallars i l'alta Ribagorça, el frare ens parla: de la Mare de Déu de Valldeflors de Tremp, la de Ribera de La Pobla de Segur, la de Gerri, la de la Roca d'Escart, la de Montgarri, la de Caldes de Boi i la de Cabanasses també de Boi. La seua lectura ens permetrà conèixer alguns detalls de la Catalunya contemporània de l'autor tot restituint bona part del patrimoni cultural.

EL CICLE INDIVIDUAL I FAMILIAR AL PALLARS Ramon Violant i Simorra Garsineu Edicions. Tremp, 1992.

L'etnògraf pallares Ramon Violant i Simorra (Sarroca de Bellera, 1903 -Barcelona, 1956), d'ofici de sastre i de formació autodidacta, desenvolupà al llarg d'una trentena d'anys una labor que fou inicialment una afecció i, més tard, una professió -a partir de 1940- exercida amb la vocació i dedicació d'un sacerdoci. La seua obra ofereix dos línies diferenciades però complementàries: la seua labor com a recol·lector i investigador, i la seua labor com a museògraf credor de la Secció Etnográfica del Museu d'Indústries i Arts Populars del Pueblo Español de Monjuïc. Entre l'obra publicada destaquen El Pirineo español (1949), El llibre de Nadal (1948)...

El cicle individual i familiar al Pallars -inèdita fins ara- forma part de la sèrie de monografies pallareses que l'autor venia preparant i publicant des de 1932. Datada l'any 1942 es pot considerar com la darrera de les seues monografies pallareses escrites. Aquest estudi ofereix una minuciosa descripció en el sentit etnogràfic, de les etapes de la vida de l'individu i de la seua integració familiar i social; estructurat en cinc capítols (el naixement, la infantesa, l'adolescència i la joventut, les esposalles, la família, la mort) posa de relleu no tan sols els ritus de pas essencials, sinó també tots aquells elements que configuren o marquen la trajectòria humana.

33

ÁRNICA VENT DE PORT

pel professor Tringoles

A part dels animals i plantes, que pateixen una pila de vegades la crueltat de la nostra societat, els habitants més desprotegits d'aquest món són els nens i la gent gran. La relació de dependència que els lliga a la resta de membres de la societat i en definitiva, el fet que sovint no es puguin fer valer per si mateixos, fa que siguin el blanc fàcil i predilecte d'ires, vexacions, injustícies i monstruositats diverses. A voltes, als nens se'ls tracta com a deficients mentals, com a éssers incapaços de saber el que volen, menuts als que se'ls diu que ja són homenets quan fan algima cosa que plau als adults. Els padrins, a l'altre extrem, encara ho tenen més magre, i alguns, fins i tot són considerats com a malalts crònics als quals s'allunya, no sigui que la vellesa s'escampi per la casa.

Doncs bé, si ja era prou feixuga la càrrega que havien de suportar, una altra amenaça posa en perill la seua existència; els concur­sos de vídeos domèstics, la gallina dels ous d'or de lanovaeratelevisiva. Els premis als millors vídeos -llegiu els més bèsties-, són ben sucosos, i amb aquest incentiu, els diferents canals de televisió han despertat la cobeja del ciutadà, tot creant un engendre, meitat primat meitat xip, que empaita incansablement les seues víctimes. Ir exemple: un nen de no més de dos anys damunt la "mountain bike" del seu germà gran; la mare preparada amb una mica d'àmica per a la caiguda i el pare col locat estratègicament per assegu-rar-se'n que el nen farà el que ha de fer. I pam, el que tothom esperava; el nen de morros a terra, llavors la mare a córrer i el pare "aquí no ha passat res" i "aquest vídeo val mig milió". 2n exemple: posen contenta la padrina amb Aigua del Carme i la van animant. La dona comença a ballar i a treure's roba fins que es queda amb les "domingues" a l'aire, "per Déu, mama, tapa't" i "mig milió

més". Aquesta situació lamentable, que pot en alguns casos ser dramàtica, queda palesa en el testimoni que ens ha fet arribar Pereta Fins Almonyo, veïna jubilada de la Guingueta, qui ens explica la seua experiència. La carta, amb capçalera de l'Institut Català de la Salut, diu el següent:

Estimat professor Tringoles, tants anys lluitant per poder pujar una familia i després, com t'ho agraeixen ? A questsfills de sa mare... només els interessa fer diners, peti qui peti. Bé, sense més preàmbul passo a relatar els fets recordant que tot va començar una nit mentre feien els "betes i films". La brillantor dels ulls del meu gendre, ara ho penso, no podia presagiar res de bo. Des d'aquell mateix moment em rondava a totes hores i sempre vaig tenir la sensació que s'amagava al­guna cosa. I és ben cert que així era! El diumenge d'aquella mateixa setmana, tot baixant les escales i agafant-me a la barana, aquesta va cedir i vaig iniciar un vol en direcció cap al menjador, acompanyada dels barrots que havien estat asserrats. La darrera imatge que tinc present és el meu gendre abraçat a la camera de vídeo que seguia amb l'objectiu la meua trajectòria. Els metges diuen que sortiré aviat de l'hospital i que podré fer una vida normal. Fa mitja hora que m'he vist per televisió. També he vist al mal parit del meu gendre recollint un milió de pessetes com apremi. Però aquesta quantitat és menuts comparada amb la hisenda que podria haver heretat, el molt desgraciat. Jubilats del món, uniti­vos!

Benvolguda senyora, em dóna una alegria saber que us en sortireu. És difícil d'arribar a imagi­nar-se el que és capaç de fer l'home per diners. D'altra banda, veig que no necessiteu cap consell i que el sentit comú jaus ha mostrat el camí. Rebeu una abraçada.

34

/ \

CAP DE CASA

Isil. Panoràmica del poble que encara no havia sofert l'aiguat del 37. Foto: AHVVA.

Son. La Mare de Déu de Beliero abans del 1947. Foto: AHVVA.

laL·aixa CAIXA D ESTALVIS I PENSIONS

DE BARCELONA