Fronteres

Frontera, eix temàtic de la temporada 2013/2014 Necessitem fronteres per ordenar el món, per articular la nostra identitat, per situar-nos en tota mena de mapes conceptuals i topogràfics, per transgredir els sistemes, per enfrontar-nos als nostres límits. Necessitem línies simbòliques, convencionals, que demarquin què som i què no som, encara que només sigui per passar-nos la vida qüestionant-ho o negant-ho. On som? Quines fronteres ens defineixen? Amb quines fronteres ens volem comprometre? Quina classe de contrabandistes tindrem necessitat de ser? Entre quins canvis d’escenari ens tocarà transitar? En un món capaç d’abolir la distància temporal que separava el planeta de punta a punta, volem fronteres geogràfiques? Volem fronteres mentals, morals, sexuals, espirituals, identitàries, quan hem treballat durant segles per desdibuixar-ne tantes i de tants tipus? Canvis de protagonistes en les grans cimeres internacionals, incomprensió creixent entre l’Europa del fred i la de la calor, turbulències en els pous de petroli mentre les reserves comencen a esgotar-se. Vivim una època de canvis de paradigma molt significatius, que a hores d’ara estan definint les noves fronteres i els nous models per a les properes dècades. Preguntar-se sobre les fronteres del món contemporani no implica només parlar de divisions territorials, sinó sobretot de combinacions espaitemps en què els enllaços es comuniquen a la velocitat de la llum. Havíem après a catalogar la realitat concepte rere concepte, i ara ens toca aprendre a organitzar-la sobreposant-los els uns amb els altres. Xavier Albertí Director artístic del Teatre Nacional de Catalunya

Fronteres

Informació pràctica

Sala Petita Del 14 de maig al 8 de juny de 2014 Horaris: De dimecres a dissabte: 20 h Diumenge: 18 h Durada: 1 hora 50 minuts (espectacle sense entreacte) Preu: Tarifa general: 23 euros. Tarifa 50% (Fins a 25 anys, aturats i titulars del Carnet jove, 50% de descompte): 11,50 euros. Tarifa especial (Dia de l’espectador, abonats del TNC, +65 anys, grups +10 persones, joves 26-30 anys, discapacitats, famílies nombroses i monoparentals): 19,50 euros. Entrades: www.tnc.cat

Activitats entorn de l’obra i de l’eix temàtic Frontera

- Recital de poesia Frontera i poesia Sala Petita 19 de maig a les 20.30 h Participants: Mireia Vidal-Conte, Carles Duarte, Rodolfo Häsler, Lucia Pietrelli, Alfonso Alegre Heitzmann, Rosa Font Coordinadora: Simona Škrabec Amb la col·laboració de Jordi Boixaderas Entrada lliure amb reserva prèvia a espectador@tnc.cat

- Col·loqui amb Antoni Puigverd Sala Petita. 23 de maig de 2014 Després de la funció de Fronteres Entrada lliure

- Conferència a càrrec de Laurent Muhleisen Els dramaturgs contemporanis també construeixen Europa Sala Petita 27 de maig de 2014 a les 19 h Entrada lliure amb reserva prèvia a espectador@tnc.cat

Fronteres

El Teatre Nacional de Catalunya ha encarregat a tres noms destacats de la dramatúrgia contemporània que explorin el concepte de «frontera» des de les seves respectives poètiques. El resultat és una trilogia que reuneix en un sol espectacle les veus de l’argentí Rafael Spregelburd, l’alemany Falk Richter i la catalana Lluïsa Cunillé. Santa Cecília de Borja a Saragossa Rafael Spregelburd En una universitat d’una petita ciutat a la frontera entre França i Bèlgica, un catedràtic francès i una professora belga discuteixen sobre com conceptualitzar la «restauració» de l’Ecce Homo de Borja segons els cànons de l’art contemporani. L’apassionament d’aquesta controvèrsia plantejada per Spregelburd aconseguirà fer esclatar tota mena de fronteres, artístiques, lingüístiques o geogràfiques. Frontex Falk Richter En un modern barri emmurallat per protegir-se d’un exterior inestable i perillós, una parella discuteix sobre el desencís laboral de l’home de la casa, el qual corre el risc de provocar l’expulsió imminent d’aquest paradís de la tranquil·litat. Amb aquest text, Falk Richter posa l’accent sobre els perills d’esclavatge laboral que poden amagar-se darrere el món que ara estem construint.

Geografia Lluïsa Cunillé En una carretera secundària, una dona ajuda el seu marit a carregar unes maletes plenes de bitllets de 500 euros perquè el cotxe elèctric de l’home ha fet pana a mig camí cap a la frontera. Amb aquest punt de partida, Cunillé examina els danys col·laterals de la corrupció, a través de la devastació moral d’una dona que vol recuperar el sentit de la seva vida i de la seva feina com a mestra de geografia i història en un institut.

Fronteres

Fronteres Rafael Spregelburd/ Falk Richter/ Lluïsa Cunillé

Santa Cecília de Borja a Saragossa Rafael Spregelburd Traducció catalana Albert Arribas Direcció Rafael Spregelburd Ajudanta de direcció Susanna Garcia-Prieto Repartiment: Valerie Lina Lambert Gastón Jordi Boixaderas Paris Roser Batalla Bernardo Oriol Genís Agraïments Borja Riquelme (dicció portuguesa), Amândio Pinheiro (traducció al portuguès) Durada: 30 minuts

Frontex Falk Richter Traducció catalana Albert Tola Direcció Alícia Gorina Ajudanta de direcció Sílvia Delagneau Repartiment: La dona Roser Batalla L’home Oriol Genís Agraïments Juan Bellido, Alejo Levis i Víctor Molina Durada: 50 minuts

Geografia Lluïsa Cunillé Direcció Xavier Martínez Ajudanta de direcció Eulàlia Berguedà Repartiment: Ell Jordi Boixaderas Ella Lina Lambert Durada: 35 minuts

Fronteres

Equip artístic de Fronteres Escenografia Quim Roy Ajudanta d’escenografia Laura Clos Vestuari Montse Figueras Il·luminació Àlex Aviñoa Espai sonor i realització d’audiovisuals Ramon Ciércoles i Mar Orfila Caracterització Toni Santos Construcció de l’escenografia Germà Delaforé

Pascualin Realització de vestuari Eulàlia Cortijo Alumnes de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona Rocío Ahumada (escenografia)

Helena Torres (vestuari)

Producció Teatre Nacional de Catalunya La primera versió de Frontex (En estat d’excepció) va ser traduïda al català gràcies al suport del Goethe Institut de Barcelona.

Fronteres

Presentació dels directors Nos gustaría imaginar la frontera como una línea. No importa ya si la línea es buena o mala, si separar o unir es su objetivo, si es justa o si es injusta: lo que nos importa al menos es que tenga una sola dimensión, que sea precisamente una línea y no un plano o un volumen. Que sirva para comprender que hasta aquí llega España y del otro lado es Portugal. Pero el mundo que solemos llamar real no acepta ninguna de estas reducciones al plano, al mapa, al esquema, al diccionario. La frontera no es una línea, sino una zona. A ambos lados de la línea idealizada hay tanto de Portugal como de España y también nada de ambos, hay tanto de blanco como de negro y ni siquiera hay un gris definido. El mapa es apenas una expresión de deseo de domesticación, cualquiera sea el fin de esta feroz doma. Lo que es fácil de entender en el mapa (falso por definición, pero útil por convención) es menos fácil de entender en otros aspectos del conocimiento. ¿Y si las palabras funcionaran también como los mapas? ¿Y si entre un concepto y su opuesto estuvieran también esas zonas fronterizas que los cartógrafos tratan de esconder con sus trazados e imponer con sus colores? Si asumiéramos esa dimensión fractal que se da entre un sí y un no, entre un nacimiento y una muerte, entre una pulsión de vanguardia y una de conservación, entre un hombre y una mujer, entre un pecado y una virtud, tal vez entonces —quizás, con suerte, no lo sé— comprenderíamos el destino de nuestra perenne angustia: quiero tanto lo que es bueno como lo que me daña, busco tanto lo que me da vida como lo que me la quita. Todos vivimos en una frontera. La frontera no está hecha de un material distinto de lo que quiere dividir; está construida por un pliegue del propio material sobre sí mismo. Es la tela y su revés, todo tan cerca, todo al mismo tiempo. Rafael Spregelburd Autor i director de Santa Cecília de Borja a Saragossa

***

El matrimoni finalment ho ha aconseguit. Viu en una urbanització de luxe, una comunitat separada de l’exterior per un mur vigilat, on viuen i treballen reclosos a canvi d’una vida segura i perfecta. Darrere aquest mur és l’espai metafòric on se situa Frontex. Representa la gran fal·làcia de la Unió Europea de la lliure circulació que ha marginat, exclòs, menyspreat, oprimit i sotmès sistemàticament les cultures alienes. Per això la nostra voluntat de subratllar aquesta lectura política imaginant una posada en escena on negres i blancs han intercanviat els rols. Però el text parla en realitat de tota la societat occidental, un atac ferotge al sistema neoliberal. Perquè també ens mostra com la ideologia de les elits del poder, la totpoderosa economia, s’infiltra i penetra fins als moments més íntims dels personatges. Ja no hi ha límits per a la intimitat i aquesta també està controlada pel poder. El vigilant ho mira tot, sense ser vist. És la visió panòptica. Els individus d’aquesta societat no tenen altre remei que replegar-se sobre ells mateixos, en una suposada intimitat que, quan descobreixen que no existeix, els col·loca en una desoladora situació d’indefensió i de vulnerabilitat i això té efectes nefasts en les relacions intersubjectives. Per això una habitació buida i per això tot passa al voltant d’un llit. L’interior de la família

Fronteres

està a punt d’implosionar. L’esfondrament del món i l’esfondrament del subjecte van de la mà. Perquè també és psíquic. A l’exterior la bogeria, el perill. La dona se sent amenaçada per la presència dels qui es troben a fora, que en el fons és la seva pròpia subjectivitat. I aquesta por ha calat en la seva humanitat, ha destruït la seva identitat. No hi ha esperança. Cap esperança, que es concreta en la figura del nen que encara ha de néixer. I es trenquen els límits entre realitat i ficció, els actors es despullen, es treuen la màscara i mostren la tragèdia de la fragilitat dels nostres cossos. Per breus moments el teatre sembla ser la poca veritat de tot plegat però la vida del matrimoni en la comunitat s’ha convertit en una ficció programada... Alícia Gorina Directora de Frontex

*** A Geografia, el concepte de frontera és múltiple i està present en tot moment, manifestant-se a diferents nivells. És transversal. Ajuda a creuar. És evident el concepte de frontera física. Creuem països. Creuem fronteres morals. De morals socials i individuals. Es fa palesa la separació entre els individus. Individus que arrosseguen la culpa de perpetrar accions il·legítimes que repercuteixen en la societat. Individus corruptes. I una culpa que és la de ser qui són i què representen i la de no tenir la capacitat ni la dignitat suficients per alliberar-se’n. La impossibilitat d’escapar d’un mateix. De creuar la frontera d’un mateix. També veiem individus que arrosseguen altres individus en aquestes vileses. I emergeix el concepte de víctima col·lateral. Víctimes que s’arrosseguen confuses i amb difusa identitat pel simple fet de ser còmplices en la corrupció. Individus que es troben palpejant la liminalitat social sense ser conscients de les conseqüències. Víctimes d’una inquietant pèrdua d’identitat en una societat que els ha ajudat a perdre’s. Es creuen les fronteres, doncs, entre individu i societat. Individus perduts i una societat que no sap recuperar-los. També veiem com es creuen fronteres culturals. Sabem que la història s’explica com una successió dividida de fases temporals. Creant fronteres temporals. I com les primeres manifestacions culturals s’allunyen marginades del poderós moment actual. Quina relació identitària hi ha, doncs, entre les mitologies fundacionals de la nostra cultura i la mitologia contemporània neoliberal? I, fins i tot, una impossible frontera: la que hi ha entre les possibilitats reals del sistema educatiu per canviar radicalment la societat i recuperar-ne valors culturals perduts o la de fer una revolució social per mitjà de la violència i començar de nou. A Geografia els personatges s’acosten inexorablement a totes aquestes fronteres. Sempre que ens acostem a un estat fronterer estem a punt de creuar un límit. I el límit, físic o moral, ens revela la identitat d’allò que separa. És a dir, que en realitat, la frontera serveix de transició entre dues expressions identitàries. La frontera com a espai naufraga com a «no lloc». Com a concepte és erroni perquè fracassa en l’expressió de la diversitat, que existeix per naturalesa, i que, òbviament no li cal dividir-se. La frontera focalitza la diferència, la identitat. En aquest transvasament identitari la frontera esdevé un artifici del llenguatge. I si, en realitat, no existeixen les fronteres? Però sembla innegable que una identitat implica una frontera. Mentre existeixi el debat identitari existirà el concepte de

Fronteres

frontera. Potser si eliminem el concepte de frontera estarem sacrificant la identitat. Però ens convé sacrificar la identitat? O quina és la identitat que ens convé recuperar? Aquesta peça és un recorregut per la geografia d’uns personatges que podríem ser nosaltres i, amb tota probabilitat, sigui un esbós geogràfic moral, al mateix temps, de la nostra cultura. Xavier Martínez Director de Geografia

Fronteres

Sento que he perdut l’ànima, i una de les hipòtesis que començo a prendre en consideració és que la meva ànima ha desaparegut —o hi és, i no la sé veure, potser esclafada com un mitjó extraviat sota una pila de sabates— perquè no disposa d’espai. Però també estic començant a valorar altres hipòtesis, altres metàfores possibles, com que la meva ànima s’hagi de reconstruir, que sigui un munt de runa, com una casa que el desús i l’abandó han deixat caure, per molt que mostri, encara, algun quadre tort penjat a la intempèrie d’una paret sense habitació, o com una casa després de rebre l’impacte d’algun artefacte explosiu. O tal vegada el que he de fer és recuperar la meva ànima, i la feina que m’espera és fonamentalment espeleològica, d’exploració dels laberints d’un món d’escletxes subterrànies. No em convenç la idea d’haver-la de reinventar; no sento que una ànima sigui compatible amb la falta de misteri, i més aviat em sento inclinat a pensar que no me’n sortiré si pretenc controlar com un bàrman els ingredients de la coctelera. [...] No em sento capaç, encara, de proposar una definició de l’ànima que busco; tan sols pressuposo, i aquesta ha estat una de les meves dèries aquests últims anys, pressuposo que l’ànima —el fet de tenir-ne, de viure animat— té a veure amb l’exercici de la subtilitat, i alhora, com en una tercera baula de la cadena, l’ànima i la subtilitat tenen a veure amb la capacitat d’assumir i de saber conviure fèrtilment amb una pauta de comprensió del món i de relació interpersonal fonamentada en la preservació d’un cert grau de misteri, d’una ambigüitat que no pot ser reduïda a una suma especejada de claredats inequívoques, i que no pot ser desmuntada i tornada a muntar com un rellotge mecànic. Més encara: aquest misteri —aquesta ambigüitat, que és com una papallona delicada que es mor o que deixa de volar quan se l’agafa amb els dits—, aquest misteri necessita, per ser possible, un medi social —moral, comunitari— que adquireixi i exerceixi el compromís de fer possibles uns àmbits o unes dinàmiques (uns jocs, sí) de fragilitat compartida. És això: cal poder mostrar i poder compartir la nostra fragilitat (no tant els nostres problemes com les nostres inconsistències) perquè aflori, en la manera de tractar-la, la necessitat del misteri, de la delicadesa, de l’acceptació d’aquella ambigüitat que no és fruit de la covardia, sinó de l’assumpció del caràcter imperfecte— i, com a tal, revelador— dels signes i els sentits amb què ens hem de valdre, i fer valdre. [...] L’ànima és imprecisa, sí, i potser confusa, però la seva confusió és un caldo de cultiu d’associacions d’idees subtils, i no un instrument d’abús i dominació (com alguns espiritualistes d’aires new age —en el sentit més injust del terme— practiquen). La forma d’expressió bàsica de l’individualisme egòtic és l’abús; l’individualisme malalt és, de fet, la reivindicació del dret a l’abús. Un abús no culpable; un abús que no hagi de respondre, ni moralment, ni legalment, ni de cap altra manera, de les conseqüències que provoca. Vam lluitar molt com a societat perquè ningú no s’hagués de sentir culpable de coses que no depenen de la seva voluntat (com la raça o l’orientació sexual, per exemple), o per eradicar limitacions morals innecessàries establertes per codis culturals

Fronteres

opressors: com el fet que certes noies catalanes, que avui són àvies, fossin castigades pels seus pares, no fa tant, pel sol fet d’haver llegit un llibre, o que encara en alguns llocs del món musulmà actual una noia pugui ser estigmatitzada per escoltar música o practicar exercicis gimnàstics. Enfrontar-se a això —desculpabilitzar els innocents— ha sigut bo. Just. Però és una aberració que aquesta benèfica resituació cultural de la culpa hagi creat —per mitjà d’una generalització matussera i interessada— el monstre de la inexistència de la responsabilitat personal. Esteve Miralles, Retrobar l’ànima, 2013

Fronteres

Molts lamenten (en aquest tràngol de l’austerity) les penúries degudes a la mancança d’una vida

social i cultural organitzada fora del Centre «dolent», a les perifèries «bones» (vistes com a

dormitoris sense espais verds, sense serveis, sense autonomia, sense relacions humanes reals). Una

lamentació retòrica. Si en realitat existís a les perifèries això del que es lamenta la mancança, estaria

de tota manera organitzat pel Centre. Aquest mateix Centre que, en pocs anys, ha destruït totes les

cultures perifèriques en les quals —justament fins fa pocs anys— hi havia una vida pròpia

assegurada, substancialment lliure, fins i tot a les perifèries més pobres i fins i tot miserables.

Cap centralisme feixista va aconseguir fer el que ha fet el centralisme de la civilització del consum.

El feixisme proposava un model, reaccionari i monumental, que tanmateix no deixava de ser lletra

morta. Les diverses cultures particulars (pageses, subproletàries, obreres) es continuaven formant

impertorbables segons els seus antics models: la repressió es limitava a obtenir la seva adhesió a

unes determinades paraules. Avui, al contrari, l’adhesió als models imposats pel Centre és total i

incondicional. S’ha renegat dels models culturals reals. S’ha acomplert l’abjuració. Així doncs, es

pot afirmar que la «tolerància» de la ideologia hedonista que el nou poder desitja és la pitjor de les

repressions de la història humana. Com s’ha pogut exercir una repressió tal? A partir de dues

revolucions, interiors a l’organització burgesa: la revolució de les infraestructures i la revolució del

sistema d’informacions. Els carrers, la motorització, etc. ja han unit estretament la perifèria amb el

Centre, i han abolit tota distància material. Però la revolució del sistema d’informacions ha estat

encara més radical i decisiva. A través de la televisió, el Centre ha assimilat a ell mateix el país

sencer, que romania tan diferenciat històricament i tan ric en cultures originals. Ha començat una

operació d’homologació destructiva de tota autenticitat i especificitat. Ha imposat així —tal com

deia— els seus models: que són els models desitjats per la nova industrialització, la qual ja no

s’acontenta amb un «home que consumeixi», sinó que pretén que no hi hagi cap altra ideologia

concebible a banda de la del consum. [...]

Pier Paolo Pasolini, «Aculturació i aculturació », Corriere della Sera, 9 de desembre de 1973

Fronteres

Los pobres no tienen morada. Tienen hogares porque recuerdan a sus madres o a sus abuelos o a

una tía que los crió. Una morada es una fortaleza, no un relato; mantiene a raya el viento. Una

morada necesita paredes. Prácticamente todos los que son pobres sueñan con tener una pequeña

morada, que es como soñar con el descanso. Por más aglomeración que haya, los pobres viven a la

intemperie, donde improvisan, no moradas, sino sitios para ellos. Estos sitios son tan protagonistas

como sus ocupantes; los sitios tienen una vida propia que vivir y no sirven a otros, como hacen las

moradas. Los pobres viven con el viento, la humedad, el polvo del aire, el silencio, el ruido

insoportable (a veces con ambas cosas, ¡es posible!), con hormigas, con animales grandes, con

olores que suben de la tierra, con ratas, humo, lluvia, vibraciones de otras partes, rumores, con el

anochecer, y con todos los demás. Entre los habitantes y estas presencias no hay líneas divisorias

claras. Indisolublemente unidos, constituyen juntos la vida del sitio. [...]

A los pobres no se les puede apresar colectivamente. No sólo son mayoría en el planeta, sino que

están por todas partes y hasta el más insignificante de los acontecimientos habla de ellos. Ésta es la

razón de que la actividad básica de los ricos sea hoy la construcción de muros: muros de hormigón,

de vigilancia electrónica, de bombardeo de misiles, campos de minas, controles fronterizos, y las

pantallas opacas de los medios de comunicación. [...]

Están acostumbrados a vivir en estrecha proximidad unos con otros, y esto crea un sentido del

espacio propio; el espacio no es tanto un vacío como un intercambio. Cuando las personas viven

unas encima de otras cualquier acción emprendida por uno tiene repercusiones sobre los otros.

Repercusiones físicas inmediatas. Todo niño aprende esto.

Hay una incesante negociación espacial que puede ser considerada o cruel, conciliadora o

dominante, irreflexiva o calculada, pero que reconoce que un intercambio no es algo abstracto, sino

un acuerdo físico. Sus elaborados lenguajes de signos de gestos y manos son una expresión de este

compartir físico. Fuera de los muros la colaboración es tan natural como la lucha; los chanchullos

son corrientes y la intriga, que depende de la posibilidad de mantener las distancias, es rara. La

palabra privado tiene un timbre completamente distinto en uno y otro lado del muro. En un lado

denota propiedad, en el otro un reconocimiento de la necesidad transitoria de otro de que se le deje,

como si estuviera solo, durante un rato. Todo sitio dentro de los muros es rentable, y eso incluye

cada metro cuadrado; todo sitio fuera de ellos tiene el peligro de convertirse en una ruina, y eso

incluye todo rincón que sirva para resguardarse.

El margen de elección es también limitado. Ellos eligen tanto como los ricos, tal vez más, porque

cada opción es más rígida que la anterior. No hay cartas de colores que den a elegir entre ciento

setenta tonos distintos. La opción no da para mucho: o esto o aquello. A menudo se hace de forma

vehemente porque conlleva el rechazo de lo que no se ha elegido. Cada elección está muy próxima

al sacrificio. Y la suma de las elecciones es el destino de una persona. [...]

No hay Desarrollo (la palabra lleva D mayúscula, como si fuera un artículo de fe, al otro lado de los

muros), no hay seguros. No existe ni un futuro abierto ni un futuro garantizado. El futuro no se

aguarda. Y sin embargo hay continuidad, una generación se enlaza con otra. De ahí el respeto por la

edad, porque los viejos son una prueba de esta continuidad, o incluso una demostración de que una

vez, hace mucho tiempo, existió un futuro. Los niños son el futuro. El futuro es la lucha incesante

por conseguir que tengan bastante para comer y a veces la posibilidad de que aprendan en la escuela

lo que los padres no aprendieron nunca.

John Berger, «La resistencia ante los muros», El País, 5 de febrer de 2005

Fronteres

Ni el futurismo ni el dadaísmo podían convertirse en una nueva doctrina sin desnaturalizarse

o, al menos, convertirse en paradojas, pues todos sus gestos tenían como objeto destruir las

academias y las instituciones del arte. Gran parte de la confusión que reina en el mundo del arte

contemporáneo se debe a que ha erigido y premiado carreras basadas en los gestos vanguardistas —

el ready-made, la soirée, la provocación— que pretendían, justamente, acabar con el arte y sus

instituciones. [...]

Los estudios culturales que se enseñan en las facultades de humanidades estadounidenses (y

ahora, a medida que pasan de moda, cada vez más en Latinoamérica) han completado la tarea.

Luchando contra el poder, el sexismo, los prejuicios de clase y toda forma de opresión, estos

académicos han democratizado la producción cultural hasta el punto de banalizarla. Desde su

perspectiva, todo es digno del mismo reconocimiento pues todo es expresión de una identidad y ha

quedado demostrado —gracias a Foucault y los teóricos posmodernos— que no hay un criterio

externo y neutral con el cual juzgar qué es valioso y qué no. Con esta erosión del elitismo artístico,

sin embargo, el mundo no se ha hecho más justo ni más igualitario. Lo que se ha conseguido, al

pretender corregir las imperfecciones del mundo eliminando el juicio de valor, ha sido herir de

muerte al arte. Impermeable a la crítica, indiferente a la calidad y la imaginación, todo empieza a

depender de la habilidad de un asesor de imagen que sepa convertir a un artista en una suculenta

atracción mediática. Como querían futuristas, dadaístas y surrealistas, se destruyó la cultura, al

menos la alta cultura sustentada en valores como la pericia, la imaginación y el talento, pero con

ello no vino la muerte del arte ni del museo. Con ello vino el segundo tiempo de la revolución, en el

que cualquier cosa puede convertirse en arte siempre y cuando genere suficiente expectativa y

escándalo para llamar la atención del museo. [...]

Purgar al mundo de la alta cultura no supuso aniquilar el estilo de vida burgués. [...] Lo que

se consiguió fue legitimar una actitud infantil y risueña, destinada a invocar los gustos más básicos,

que encontraría en la televisión el mejor nicho para proliferar. La aceptación del mundo tal como es,

la erosión de las fronteras entre el arte y la vida, al igual que el humor que promovieron artistas

como Duchamp, Man Ray o Mačiūnas, saltaron del mundo del arte al de la publicidad y los

programas de entretenimiento televisivo. [...] Algunos autores —entre ellos Gilles Lipovetsky—

han dicho que la vanguardia se agotó. Creo que es más exacto decir que las ideas vanguardistas se

filtraron en la sociedad y en los medios de comunicación y que ahora, como durante cualquier

período en que se legitiman nuevas ideas, valores y actitudes, disfrutamos y sufrimos de sus

consecuencias. [...] La denuncia del museo y sus patrocinadores, del capitalismo, del sexismo, del

canon, de los criterios curatoriales, de la representación y, en general, de la cultura occidental, se

convirtió en un negocio lucrativo. Triunfaron la deconstrucción de estereotipos, la revisión de las

narrativas predominantes, la reevaluación de la forma en que se exhiben las colecciones de arte y la

mirada crítica que desvela opresión y sometimiento. Enhorabuena para artistas negros,

homosexuales y mujeres que antes pasaban desapercibidos y hoy recorren el mundo exponiendo sus

críticas a la sociedad y la cultura. Lo extraño es que este triunfo no despierte las sospechas sobre la

validez del mensaje que siguen transmitiendo sus obras. Si ahora son ellos quienes exponen, viajan,

salen en las publicaciones especializadas y ganan premios, ¿cómo seguir insistiendo en las mismas

denuncias de los setenta? [...] La denuncia, la queja y el victimismo abrieron las puertas de los

museos. Y una vez abiertas, ¿qué? [...]

La verdad es que ya nadie cree en el poder del arte para resolver problemas sociales y los

artistas no pretenden solucionar nada, así sus obras sean furibundamente rebeldes. La estridencia y

la rebeldía en el arte contemporáneo responden a otro factor, que nada tiene que ver con las

Fronteres

tormentas que sembraron los futuristas y sus sucesores. El arte contemporáneo es rebelde de la

misma forma que es rebelde la moda, la vida nocturna, los programas de televisión juveniles o las

divas del pop. [...]

Lo más lamentable es que todo este esfuerzo no ha hecho avanzar ni a la filosofía ni al arte.

Por el contrario, ha dado como resultado miles y miles de obras que sólo entiende el autor o que

demandan complejísimos ensayos teóricos que las expliquen. [...] También le ha quitado

responsabilidad al artista. No ha habido dos conceptos más sobreexplotados en los últimos dos años

que «obra abierta» y «muerte del autor». Si la intención del autor no cuenta para nada en la

interpretación de la obra, y si toda expresión artística requiere la lectura e interpretación de un

espectador para completarla, el artista entonces sólo tiene que hacer la mitad del trabajo. [...] La

consecuencia de este «que cada cual le dé la interpretación que le parezca» no es sólo el facilismo,

sino la trivialidad.

Carlos Granés, El puño invisible. Arte, revolución y un siglo de cambios culturales, 201

Fronteres

Activitats maig 2014

Fronteres

Recital de poesia

Frontera i poesia Sala Petita 19 de maig a les 20.30 h Participants: Mireia Vidal-Conte, Carles Duarte, Rodolfo Häsler, Lucia Pietrelli, Alfonso Alegre Heitzmann, Rosa Font Moderador/a: Simona Skrabec Entrada lliure amb reserva prèvia a espectador@tnc.cat Allò que defineix pràcticament d’acord mutu la cultura catalana és la seva llengua, que al llarg dels anys ha sabut trobar una unitat de resistència que li ha permès perviure malgrat algunes circumstàncies adverses que l’haurien pogut ofegar. Per això, una reflexió sobre les fronteres que no escolti amb atenció les polifonies lingüístiques i poètiques del territori correrà el perill de quedar massa allunyada d’algunes veritats essencials sobre la nostra identitat. En complicitat amb la Setmana de la Poesia de Barcelona 2014, la veu de diferents poetes d’arreu de la geografia en llengua catalana compondrà un mosaic ple d’harmonies i contradiccions, que potser ens ajudarà a entendre millor les fronteres més íntimes de la nostra cultura, a través d’un recorregut per les diferents cares d’una mateixa llengua que es resisteix a esdevenir una unitat immòbil i rígidament estable.

*** Catalunya és territori fronterer, en totes les accepcions d’aquesta paraula. Sis poetes ens ho demostraran oferint-nos les seves particulars mirades sobre el mateix tema: fronteres lingüístiques, fronteres de gènere, fronteres culturals, fronteres geogràfiques, fronteres anatòmiques… Hem volgut que cada veu participant ens brindi una interpretació diferent, la visqui des d’una perspectiva diferent, irradiï el seu nervi poètic des de la diferència, des de la frontera.

Col·loqui Col·loqui amb Antoni Puigverd Sala Petita. 23 de maig de 2014 Després de la funció de Fronteres Entrada lliure El col·loqui de Fronteres comptarà amb la presència de l’escriptor Antoni Puigverd, i amb els directors Xavier Martínez i Alícia Gorina. Poeta, escriptor i periodista, Antoni Puigverd (La Bisbal d’Empordà, 1954) és autor de poemaris com Vista cansada, Curset de natació (premi Carles Riba i Premi de la Crítica),

Fronteres

La migranya del faune i Hivernacle. Ha publicat les novel·les Paper de vidre i La gàbia d’or. També ha col·laborat en diversos mitjans escrits i audiovisuals del país.

Conferència a càrrec de Laurent Muhleisen Els dramaturgs contemporanis també construeixen Europa Sala Petita 27 de maig de 2014 a les 19 h Entrada lliure amb reserva prèvia a espectador@tnc.cat Quin paper tenen els dramaturgs contemporanis en un moment en què Europa està redefinint els seus paradigmes sociopolítics? Durant els últims anys, la circulació de textos teatrals arreu del continent ha esdevingut cada cop més fluida i ha propiciat intercanvis artístics que d’alguna manera participen col·lectivament en la concepció de nous patrons estètics a l’hora d’abordar les noves realitats que s’estan produint en un món cada cop més canviant. Laurent Muhleisen és el director artístic de la Maison Antoine Vitez, un dels organismes més importants a nivell europeu en la difusió de la dramatúrgia contemporània. Aquesta institució coordina prop d’una trentena de comitès literaris formats per traductors i especialistes de les principals llengües en què s’escriu teatre avui en dia, que vetllen per la traducció al francès de les novetats més interessants en l’escriptura teatral actual i, al seu torn, actuen de preceptors d’aquests materials a escala mundial. A partir d’aquesta temporada, el Comitè Literari català de la Maison col·laborarà amb el Comitè de Lectura del TNC, per afavorir que la dramatúrgia catalana mantingui un diàleg permanent amb l’escriptura teatral d’arreu del món.

Fronteres