Inv

en

tar

i

× Nous senyals d’alarma pel Logis Penedès ………………………………………………………………….. 1

× El segrest dels equipaments públics ….……………………………………………………………………… 2

× Abocats a la ruïna ….……………………………………………………………………………………………….. 3

× L’opacitat dels plens municipals com a símptoma ..……………………………………………………. 4

Nous senyals d’alarma pel Logis Penedès

Vols venir a les assemblees d’El Taulell? Envia un correu electrònic a eltaulellarbocenc@gmail.com

També ens pots trobar a: el-taulell.blogspot.com

facebook.com/eltaulell.debataccio

Ja fa uns anys que vivíem més o menys tranquils, davant

l’aturada del projecte Logis Penedès (anomenat inicial-

ment CIM Penedès). La crisi i la falta de recursos sembla-

va haver paralitzat un dels projectes més catastròfics i

insostenibles per a la comarca i, en general, per al país.

Per sort, però, mai no hem abaixat del tot la guàrdia. A

començament del novembre passat la comissió de Terri-

tori del Parlament de Catalunya va aprovar impulsar la

construcció del centre logístic segons el projecte elaborat

per CIMALSA. Hi anaven de bracet bàsicament socialistes

i convergents. Al darrere, la insistència en convertir Cata-

lunya en la porta d’entrada i sortida de mercaderies pel

sud d’Europa, és a dir, el famós corredor del Mediterrani.

Què ens va fer posicionar en contra com a plataforma No

Fem el Cim aleshores i ara? Els motius continuen sent

pràcticament els mateixos:

L’obscurantisme informatiu per a la gent que viu als

municipis afectats, una pràctica habitual en qualsevol

decisió territorial que ens demostra la nul·la pràctica

democràtica que practiquen.

L’impacte greu i insostenible, tant pel que fa als nivells

de contaminació com per l’ús de sòl i d’energia que re-

quereix, com també el de recursos naturals com ara

l’aigua.

La influència negativa que impossibilita en aquests mu-

nicipis l’impuls de qualsevol altra activitat econòmica.

L’increment demogràfic sobtat, que reduirà la qualitat

de vida dels pobles.

La falsedat en l’argumentació de llocs de treball, utilit-

zat perversament en uns temps especialment sensibles

per a la subsistència.

El Logis Penedès es defineix com el centre logístic més

gran del país. Amb el seu projecte d’ocupació directa de

territori de 177 ha, el seu àmbit total és de 404,5 ha. Tam-

bé inclou en la seva definició que serà un centre de merca-

deries intermodal, i això vol dir que es preveu que hi actuï

tant el trànsit rodat com el ferrocarril. Si ens aturem a

llegir l’informe que apareix en el mateix web de CIMAL-

SA, les xifres parlen, a curt termini la quota de ferrocarril

per al transport de mercaderies seria del 8%, el 19% a mig

termini i del 32% a llarg termini. És a dir, en la visió més

optimista i d’aquí a molt anys, només es farà per ferrocar-

ril encara no un terç de la mercaderia via ports de Tarra-

gona i Barcelona.

Ens podem aturar també en el ball de xifres que es donen

en parlar de llocs de treball. En el cas de l’Arboç, per

exemple, es preveu que la quantitat de llocs de treball ge-

nerats pel Logis sigui menor que la quantitat de persones

que hi vindrien a viure, la qual cosa vol dir que el proble-

ma de l’atur al municipi no només no s’arregla sinó que

s’accentua.

A qui beneficia el Logis Penedès? Evidentment, no a les

nostres comarques. El Logis Penedès, indissociablement

unit al projecte del corredor Mediterrani afavoreix Catalu-

nya com a lloc de pas dels productes asiàtics especial-

ment. I això vol dir que el capitalisme de sang, el de la

indústria basada en l’absència de drets laborals per abara-

tir costos, el que s’allunya del producte de proximitat és

amb el que s’alien els grans poders econòmics supraesta-

tals.

Un cop més, ens trobem enmig d’un projecte obsolet, la

inversió del qual suposarà un increment substancial del

deute, serà negatiu pel territori pels motius que hem ex-

posat abans (paisatge, energia, treball, contaminació, ex-

pectatives econòmiques) i, sobretot, es planteja sobre un

discurs basat en un món globalitzat per al capital, i no pas

per a les persones.

Catalunya, si és logística, no serà.

NO EM LLENCIS,

PASSA’M!!! Març 2012

Núm. 1

LA BEINA

“Falsedat en l’argumentació de

llocs de treball, utilitzat perversa-

ment en uns temps especialment

sensibles per a la subsistència.”

Març 2014

Núm. 2

2

El segrest dels equipaments públics

“Edifici vell. No compleix els mínims”, “Tancat i

per acabar”; o “Tancat perquè sí”. Aquests són

els cartells que podríem penjar a la porta de l’A-

rbosense, del centre polivalent i de Cal Freixas,

respectivament.

La bombolla dels equipaments culturals a l’A-

rboç ha donat aquests fruits: l’Arbosense degra-

dat després d’anys i anys de no invertir-hi el su-

ficient; un centre polivalent faraònic per acabar

(si és que mai s’arriba a acabar i tenim prou eu-

ros per obrir-ne els llums); i la cirereta del pas-

tís, Can Freixes, on s’han invertit 450.759 € en la

compra de l’edifici i 2.636.304 € s’invertiran

posteriorment (import que representa més d’un

40% del pressupost municipal de l’Arboç) amb

finançament procedent de l’aju-

tament, la Diputació i la Genera-

litat. Un edifici acabat i inaugurat el febrer de

l’any 2011 i sense

cap ús en l’actu-

alitat més enllà

dels assaigs de la

nostra colla cas-

tellera.

La inversió és

majúscula. Però

cal valorar tam-

bé les implicaci-

ons del temps

perdut. Durant

aquests dos anys

i mig hem per-

dut l’ oportunitat

de gaudir d’un espai de socialització, de demo-

cratització de la cultura, un bressol d’activitats,

un dinamitzador de l’oferta i la demanda cultu-

ral, un element vehicular de la participació ciu-

tadana, un fomentador de la identificació del

ciutadà amb el seu territori i un projector del po-

ble cap a l’exterior. Dos anys i mig són molts per

tothom, i especialment per un jove que el 2011

tenia 16 anys i

ara ja en té 18.

És evident que és

força difícil iden-

tificar-se amb un

poble que no

fereix el que ne-

cessites. És mas-

sa el temps per-

dut.

Que quan es va

projectar les fi-

nances munici-

pals eren unes

altres, no cal dir-

ho. Però és aquí on cal ser capaços d’adaptar-se

al moment i redissenyar allò que calgui. De mo-

dels de gestió d’equipaments públics n’hi ha

molts, per triar i remenar. Tan sols es necessita

Can Freixas: monument a la inutilitat.

Centre polivalent: el faraó Keops estaria orgullós.

L’Arbosense cau a trossos. Faça-

na de darrere.

L’Arbosense cau a trossos. Façana

de davant.

3

L’Ajuntament de l’Arboç, com a administració

que proporciona els serveis i les infraestructures

més properes a la ciutadania -potser per escasse-

tat d’ingressos propis, potser per estirar més el

braç que la màniga- sovint troba en els crèdits

bancaris una de les fonts principals del seu fi-

nançament. Es genera, així, un deute elevat amb

uns interessos que són una part important del

pressupost municipal. S’actua responsablement

en aquesta qüestió?

L’any 2009, amb la crisi més que anunciada, en-

cara que poc reconeguda, l’equip de govern d’al-

eshores va engegar un pla de sanejament del

deute, que en aquells moments estava al voltant

del 128% del PIB. Aquest pla preveia rebaixar-lo

en 6 anys (2015) fins quedar al voltant del 7,5%

del PIB. Per fer-nos una idea de com està anant

el pla, la previsió per al 2012 era que es quedés

en el 43% del PIB, ja molt a prop del 7,5% final.

Però la realitat és que el 2012 es va situar al

149% del PIB.

Quin cinisme i quina poca responsabilitat és dur

a terme un pla de sanejament on es maximitzen

els ingressos (subvencions que es redueixen o no

s’acaben complint i impostos procedents de

l’especulació immobiliària propis d’altres temps)

alhora que es menystenen les despeses (cap me-

na de previsió de préstec).

Segons s’extreu de les dades del Ministeri d’-

Hisenda, al final del 2012 l’Arboç es situava en el

18è poble més endeutat de la província de Tarra-

gona i ocupava el lloc 252 de tot l’Estat espanyol.

El deute ascendia als gairebé 8 milions d’euros,

que representen uns 1.450 € per habitant.

Amb aquest panorama sobre la taula, les previsi-

ons no s’auguren gaire optimistes, ja que els in-

gressos en els ajuntaments minven i les despeses

augmenten, so-

bretot en els in-

teressos pel

deute adquirit.

Potser és hora

que es replante-

gin les políti-

ques d’ende-

utament que

han estat duent

a terme els dife-

rents equips de

govern o esta-

rem abocats a la

ruïna.

la voluntat de tirar-los endavant i exercir la res-

ponsabilitat política d’oferir al poble allò que és

seu.

Però no tan sols estem perdent allò nou per es-

trenar. Avui a l’Arboç si una entitat vol fer un

concert en un equipament municipal, la resposta

és que l’Arbosense no es pot fer servir i que més

enllà de les 9 del vespre no s’hi pot fer res per-

què els veïns es queixen. Un cop més se’ns nega

allò que és nostre. No cal ignorar les problemàti-

ques associades a la gestió dels equipaments pú-

blics però no podem deixar que això hipotequi la

vida cultural de la vila. Punts de trobada, activi-

tats que fan possible realitzar-se com a poble,

espais que són poble. Espais vells que cal ade-

quar i espais nous que cal obrir. Per justícia i

perquè són nostres.

Abocats a la ruïna

Evolució del deute respecte el PIB a l’Ajuntament de l’Arboç.

4

L’opacitat dels plens municipals com a símptoma

La política municipal és teòricament aquella més

propera al ciutadà i amb més possibilitats d’inci-

dència per part del poble. Res més lluny de la realitat

en el cas de l’Arboç. Exemples ben clars i singulars en

són l’opacitat dels seus plens i la poca transparència

en la gestió economicofinancera del consistori.

La primera condició per poder tenir incidència i ca-

pacitat de participació ciutadana és l’accés a la infor-

mació. I és ja en aquesta primera condició on l’Ajunt-

ament de l’Arboç suspèn del tot. La transparència és

nul·la.

Els plens municipals,

màxim òrgan represen-

tatiu i de presa de deci-

sions del municipi, i es-

pai on oposició i govern

exerceixen la seva con-

dició de representants,

són opacs, l’accés a la informació d’allò que s’hi debat

i acorda és nul. La publicació de l’ordre del dia

del ple es fa únicament als Bans Municipals, i

sovint en una data molt propera a la seva celebració.

Al web de l’Ajuntament es penja de forma irregular,

en alguns casos fins i tot quan ja ha passat. Un cop

celebrat, les actes i els acords dels plens no es

publiquen, com si tot allò discutit i tractat pels nos-

tres representants no fos de domini públic.

La sol·licitud de les actes via instància es nega

al·legant aspectes legals poc fonamentats relacionats

amb la protecció de dades personals -un impediment

que es resoldria evitant d’anomenar noms personals

en l’elaboració de les actes. Pel que fa a la seva dispo-

nibilitat a la pàgina web

municipal, la normativa

d’ús dels mitjans electrò-

nics al sector públic de

Catalunya és clara en

aquest sentit, determi-

nant que «Les entitats

locals han de publicar en

llur seu electrònica les

actes de les sessions del

ple». Si bé és cert que

especifica que s'han de

tenir en compte els principis i les

garanties que estableix la normativa

de protecció de dades i la de protecció del dret a l'ho-

nor i a la intimitat, aquest element no ha d’impedir

en cap cas la publicació d’una informació que ente-

nem que és vital per a la transparència i publicitat de

l’activitat del consistori. Tampoc s’utilitza un recurs

públic municipal com és l’emissora Ràdio l’Arboç,

per retransmetre els plens. Així doncs, a l’Arboç la

possibilitat de tenir accés a la informació de l’ac-

tivitat política dels nostres representants es redueix a

l’assistència presencial als plens.

Un altre element central de l’activitat política de l’aj-

untament és el pressupost municipal. Saber a què es

destinen els nostres recursos i d’on provenen els in-

gressos municipals és evident que ens interessa a

tots. Per això pensem que fer públic el pressupost

municipal de cada exer-

cici, l’estat d’execució

pressupostària i el de-

tall de les modificacions

pressupostàries és cen-

tral per a la transparèn-

cia de la política muni-

cipal. I aquesta també és una informació tancada

amb pany i clau a l’Arboç.

Durant aquesta legislatura els nostres representants

han aprovat tres pressupostos municipals, reiterades

modificacions pressupostàries, plans de sanejament

del dèficit públic, modificacions urbanístiques, puja-

des d’impostos, mocions d’aspectes ben diversos, etc.

La major part d’aquests temes s’han discutit i apro-

vat al Ple Municipal. Decisions tancades amb pany i

clau que ni tan sols passen el primer pas de la volun-

tat de transparència. Una situació ben ridícula i ben

simptomàtica de la concepció de la democràcia dels

nostres representants, com si cada quatre anys el

nostre vot fos un xec en blanc i com si l’única via in-

formativa a la qual podem tenir accés és la de notes

de premsa propagandístiques i amb automedalles

del polític que està al govern (només d’allò que queda

maco a la foto, és clar) i els més que escassos butlle-

tins i comunicacions de l’oposició atacant aspectes

concrets del govern sense una anàlisi que vagi massa

més enllà de la crítica simplista. Una quasi nul·la

transparència que emmudeix la democràcia, una de-

mocràcia ben pobra.

“Els plens munici-

pals són opacs, l’ac-

cés a la informació

del que s’hi debat i

acorda és nul”

“La possibilitat de

tenir accés a la in-

formació de l’act-

ivitat política dels

nostres represen-

tants es redueix a

l’assistència pre-

sencial als plens”

“Aquesta informa-

ció [pressupost

municipal] és tan-

cada amb pany i

clau a l’Arboç”