la terra. 1.2003-04 s

Direcció General d’Ensenyaments Professionals, Artístics i Especialitzats CFA Pau Casals de Rubí, 2003-2004

GRADUAT EN EDUCACIÓ SECUNDÀRIA Nivell 1

ÀMBIT DE LES CIÈNCIES SOCIALS – GEOGRAFIA - MÒDUL S -01

LA TERRA L’ESPAI DE LA VIDA

Geografia Física

Josep-Manel Alarcó

LA TERRA, L’ESPAI DE LA VIDA 1

ÍNDEX Unitat Didàctica 1. Descoberta i exploració de la terra 2 1. La terra dins de l’univers 3 2. El sistema solar 4 3. Moviment de rotació i fusos horaris 8 4. Moviment de translació: equinoccis i solsticis 10 5. Heliocentrisme i geocentrisme. teories sobre el sistema solar 13 6. L’espai avui. darreres incursions a l’espai 16 Unitat Didàctica 2. Representació de l’espai 19 1. Els punts cardinals. Orientació 20 2. Les coordenades geogràfiques 21 3 . Representació gràfica de la Terra 24 Unitat Didàctica 3. Oceans i continents 30 1. Els oceans 31 2. Els continents 37 2.1. Europa 37 2.2. Àsia 47 2.3. Àfrica 49 2.4. Amèrica 52 2.5. Oceania 55 2.6 . Antàrtida 57 2.7. L’àmbit de la mar Mediterrània 58 Unitat Didàctica 4. Els components del medi físic: relleu, hidrografia i clima 61 1. El món: relleu i rius 62 1.1. Àfrica 62 1.1.1. Característiques del relleu 62 1.1.2 . La xarxa fluvial 63 1.2. Àsia 64 1.2.1. Característiques del relleu 65 1.2.2 . La xarxa fluvial 67 1.3. Amèrica 68 1.3.1. Característiques del relleu 68 1.3.2 . La xarxa fluvial 71 1.4. Oceania 72 1.3.1. Relleu i rius 72 1.5. L’antàrtida 74 1.6. Europa 75 1.6.1. Característiques del relleu 75 1.6.2. La xarxa hidrogràfica 76 2. El clima 79 2.1. Els elements del clima 79 2.2. Les precipitacions 79 2.3. Les temperatures 79 2.4. Medis naturals intertropicals: equatorial i tropical 81 2.4.1. El medi natural equatorial 82 2.4.2. El medi natural tropical 82 2.5. Medis naturals intertropicals: desèrtic i de muntanya intertropical 83 2.5.1. El medi natural desèrtic 83 2.5.2. El medi de muntanya intertropical 84 2.6. Medis naturals temperats: oceànic i mediterrani 85 2.6.1. El medi natural oceànic 85 2.6.2. El medi natural mediterrani 86 2.7. Medis naturals temperats: contiental i de muntanya temperada 88 2.7.1. El medi natural continental 88 2.7.2. El medi natural de muntanya temperada 88 2.7.3. El medi natural polar 89 Unitat Didàctica 5. Els canvis mediambientals 91 1. El medi ambient 92 2. La desforestació 94 3. La contaminació 97


Unitat Didàctica 1. Descoberta i exploració de la Terra


1. La Terra dins de l’Univers L'Univers és tot, sense excepcions. És molt gran, però no infinit. Si ho fos, hi hauria infinita matèria en infinits estels. La realitat és ben diferent. L'univers és, sobre tot, espai buit. Per cada milió d'àtoms d'hidrogen els 10 elements més abundants són:

Matèria, energia, espai i temps, tot el que existeix forma part de l'Univers La teoria del Big Bang explica com es va formar L’explicació que actualment es dóna sobre l’origen de la Terra es basa en la teoria del Big Bang (la gran explosió). Diu que fa uns 15.000 milions d'anys la matèria tenia una densitat i una temperatura infinites. Va haver una explosió violenta i, des d'aleshores, l'univers va perdent densitat i temperatura.

El Big Bang és una singularitat , una excepció que no poden explicar les lleis de la física. Podem saber què va passar des del primer instant, però el moment i grandària zero encara no tenen explicació científica. Segons aquesta teoria, l’origen de l’Univers va tenir lloc fa uns 15.000 milions d’anys a partir d’una gran explosió de matèria que va dispersar un núvol de pols i gas gegantí amb una temperatura molt elevada. Fa uns 4.600 milions d’anys el refredament progressiu d’aquest núvol immens va originar els estels i els diversos planetes. L’escorça de la Terra començà a consolidar-se i les erupcions dels volcans començaren a formar l’atmosfera, el vapor d’aigua i els oceans. El refredament progressiu de l’aigua i de l’atmosfera va permetre, fa uns 4.000 milions d’anys, el naixement de la vida a la Terra. El nostre món, la Terra, és minúscul comparat amb l'Univers. Formem part del Sistema Solar, perdut en un braç d'una galàxia que té 100.000 milions d'estels, però només és una entre els centenars de milers de milions de galàxies que formen l'Univers.

Mosaic d’imatges de tot el cel


2. El Sistema Solar

El Sistema Solar està format per una estrella central, el Sol, els cossos que l'acompanyen i l'espai que queda entre ells.

Els planetes són astres que giren al voltant del Sol. No tenen llum pròpia, sinó que reflecteixen la llum solar. Tenen forma gairebé esfèrica, com una pilota una mica aplanada pels pols.

Els planetes es van formar fa uns 4.500 milions d'anys, a l'època de la formació del Sol.

En el nostre Sistema Solar es coneixen 9 planetes: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn, Urà (descobert el 1781 per Herschel), Neptú (1846, per Galle), i Plutó (1930, per Tombaugh). Es creu que hi ha un altre planeta X o grup de petits planetes més lluny de Plutó.

Els planetes es classifiquen en terrestres i gegants o gasosos. Vegeu Sistema Solar. També hi ha la classificació en planetes interiors, que es troben entre la Terra i el Sol, i exteriors, els que tenen l'òrbita a l'exterior de la terrestre: Mart, la zona dels asteroides, Júpiter, Saturn, Urà, Neptú i Plutó. El t


e

Planetes Radi equatorial

Distància al Sol (km.) Llunes

Període de Rotació

Òrbita Inclinació de l'eix

Inclinació orbital

Mercuri 2.440 km. 57.910.000 0 58,6 dies 87,97 dies

0,00 º 7,00 º

Venus 6.052 km. 108.200.000 0 -243 dies

224,7 dies

177,36 º 3,39 º

La Terra

6.378 km. 149.600.000 1 23,93 hores

365,256 dies

23,45 º 0,00 º

Mart 3.397 km. 227.940.000 2 24,62 hores

686,98 dies

25,19 º 1,85 º

Júpiter 71.492 km.

778.330.000 16 9,84 hores

11,86 anys

3,13 º 1,31 º

Saturn 60.268 km.

1.429.400.000 18 * 10,23 hores

29,46 anys

25,33 º 2,49 º

Urà 25.559 km.

2.870.990.000 15 17,9 hores

84,01 anys

97,86 º 0,77 º

Neptú 24.746 km.

4.504.300.000 8 16,11 hores

164,8 anys

28,31 º 1,77 º

Plutó 1.160 km. 5.913.520.000 1 -6,39 dies

248,54 anys

122,72 º 17,15 º

ACTIVITATS

1. ¿Quin origen té l’Univers? 2. ¿Quan es va començar a consolidar l’escorça terrestre? 3. ¿Què és el que va permetre que sorgís la vida a la Terra?

La Terra La Terra ocupa al sistema solar un lloc intermedi per la seva mida; hi ha quatre planetes més grans que la Terra i quatre més petits (el diàmetre de Júpiter és 11 vegades superior; en canvi, el de Mercuri és dues vegades i mitja més petit. La Terra té una forma força esfèrica i la circumferència màxima, que correspon a l’equador, té una longitud de 40.ooo km. El planeta Terra està envoltat d’una capa d’uns mil quilòmetres de gruix anomenada atmosfera. Gràcies a aquesta capa i la llum i a la calor que

Imatge de la Terra


arriba del Sol hi pot haver vida. Potser aquesta és la diferència més significativa entre la Terra i els altres planetes del sistema solar. Sembla que les darreres investigacions descarten la possibilitat que hi pugui haver formes de vida a la resta dels planetes i satèl·lits del sistema solar.

La Lluna És l'únic satèl·lit natural de la Terra. Té un diàmetre de 3.473 km, i es troba a una mitjana de 384.000 km. A causa de les dimensions i distància de la Lluna en referència a la Terra, aquesta en té influències importants, com els eclipsis i las marees.

El Sol És l’estrella propera a la Terra i l'element més gran del Sistema Solar. Les estrelles són els únics cossos de l'Univers que emeten llum.


El Sol és també la principal font d’energia, que es manifesta sobretot, en forma de llum i calor.

Conté més del 99% de tota la matèria del Sistema Solar. Exerceix una forta atracció gravitatòria sobre els planetes dels seu entorn.

Es va formar fa 4.500 milions d’anys i té combustible per a 5.000 milions més. Després, començarà a fer-se més i més gran, fins a convertir-se en una gegant roja. Finalment, s’enfonsarà pel seu propi pes i esdevindrà

una enana blanca, que pot trigar un trilió d’anys a refredar-se.

La capa exterior és la que es veu. S’anomena fotosfera i té una temperatura d’un 6.000º C amb zones més fredes (4.000º C) que s’anomenen taques solars.

L’energia solar es crea a l’interior del Sol, on la temperatura arriba als 15 milions de graus, amb una pressió altíssima, que provoca reaccions nuclears. S’alliberen protons (nuclis d’hidrogen), que es fonen en grups de quatre per formar una partícula alfa (nucli d’heli).

Com que la partícula pesa menys que els quatre protons junts, la diferència s’expulsa en forma d’energia capo a la superfície. Un gram de matèria allibera tanta energia com la combustió de 2,5 milions de litres de benzina.

El Sol també absorbeix matèria. És tan gran i té tanta força que sovint atreu els asteroides i els cometes que passen a prop. Naturalment quan cauen al Sol es desintegren.

*El període de rotació de la superficie del Sol va des dels 25 dis de l’equador fins als 36 dies propo dels pols. Més endins sembla que tot gita cada 27 dies.

El Sol (i tot el Sistema Solar) gira al voltant de la Via Làctia, la nostra galàxia. Dóna una volta cada 200 milions d’anys. Ara es mou cat a la constel·lació d’Hèrcules a una velocitat de 19 km/s.

Actualment, el Sol s’estudia des de satèl·lits, com ara l’Observatori Heliosfèric i Solar (SOHO), dotats d’instruments que permeten apreciar aspectes que, fins ara, no s’havien pogut estudiar.

A més de l’observació amb telescopis convencionals, s’utilitzen el coronògraf, que analitza la corona solar, el telescopi ultraviolat extrem, capaç de detectar el camp


magnètic, i els radiotelescopis, que detecten diversos tipus de radiació que resulten imperceptibles a l’ull humà.

Detalls d’una taca solar Estructura del camp magnètic

ACTIVITATS

1. l’Univers està format per nombroses galàxies; però, de què estan formades les galàxies?

2. Tots els planetes són astres, com els estels; però, en què es diferencien?

3. Quins són els planetes principals del Sistema Solar? 4. Quina és la diferència més significativa que hi ha entre la Terra i els

altres planetes del Sistema Solar?

3. Moviment de rotació i fusos horaris

El moviment de rotació és el gir d’oest a est que la Terra fa sobre un eix imaginari que travessa ambdós pols. Triga exactament 23 h, 56 min i 4,09 s a fer una volta completa. La velocitat màxima de rotació es dóna a l’Equador i aquesta decreix progressivament a mesura que un hom s’acosta als pols, on és nul·la. Aquest moviment és el que


provoca el fenomen de l’alternança entre el dia i la nit (i, per tant, també el del canvi d’horari segons cada zona de la Terra), ja que fa que una part del planeta no rebi la llum del Sol mentre l’altra part si que la rep.

El coneixement de la rotació terrestre i de les seves conseqüències permet localitzar qualsevol punt sobre la superfície terrestre i dividir el temps en hores:

Els fusos horaris Tots els llocs de la Terra que estan en el mateix tenen la mateixa hora solar, ja que tots els punts que travessa tenen al Sol en la vertical a migdia.

Com la circumferència de la Terra té un total de 360º i el dia solar es divideix en 24 hores, la Terra es pot dividir en 24 franges imaginàries d’una hora, els anomenats fusos horaris. Per tant, cada 15º de longitud hi ha una hora de diferència, una més cap a l’Est i una menys vers l’Oest.

No obstant, cada país té la seva pròpia hora oficial, que en manta de vegades no coincideix amb l’hora solar.

ACTIVITATS 1. Tenint en compte que cap a l’est del meridià de Greenwich s’ha d’avançar

el rellotge una hora per cada fus horari i cap a l’oest s’ha d’endarrerir, quina hora és a Moscou, Pequin, Nova York i San Francisco quan a Barcelona són les 3 de la tarda?

2. Per què es diu que és una hora menys a les illes Canàries.


4. Moviment de translació: equinoccis i solsticis

El moviment de translació Moviment que fa la Terra al voltant del Sol seguint una òrbita el·líptica. Triga un any a produir-se un gir complet. Aquest moviment dóna lloc a les estacions de l’any a causa de la diferent intensitat d’irradació solar que provoquen les successives posicions del planeta: quan és estiu en un hemisferi, és hivern a l’altre i viceversa, fet que també passa entre la primavera i la tardor. Durant aquest moviment la Terra és a una distància màxima del Sol de 152.000.000 km (afeli, a principi de juliol), mentre que la distància mínima que assoleix és de 147.000.000 km (periheli, a principi de gener). La distància mitjana, per tant, és de 149.500.000 km. Equinocci Punt del recorregut que la Terra fa durant el moviment de translació en què deixa d’acostar-se al Sol a causa de la seva òrbita el·líptica i comença a allunyar-se. L’equinocci marca el moment en què el moviment de translació de la Terra fa que el Sol passi d’un hemisferi nord, on comença la primavera; i el 23 de setembre a l’hemisferi sud, on també comença la mateixa estació. Mentrestant, en ambdós casos, a l’altre hemisferi s’inicia la tardor. Solstici Punt del recorregut que la Terra fa durant el moviment de translació en què deixa d’allunyar-se del Sol a causa de la seva òrbita el·líptica i comença acostar-s’hi. A l’hemisferi nord el solstici del 22 de juny, què és el dia més llarg de l’any, marca l’inici de l’estiu; i els solstici del 22 de desembre, què és el dia més curt de l’any, marca l’inic de l’hivern. A l’hemisferi sud passa a l’inrevés. Això succeeix perquè el 22 de juny, al migdia, el raigs del Sol cauen perpendicularment sobre el Tròpic de Càncer (a l’hemisferi nord) i el 22 de desembre, a la mateixa hora, cauen perpendicularment sobre el Tròpic de Capricorn (a l’hemisferi sud).

Les estacions Durant el seu viatge al voltant del Sol la Terra descriu una el·lipsi anomenada òrbita. El canvi de les estacions al llarg de l’any es produeix al donar-se la particularitat de que l’eix de rotació de la Terra es troba inclinat respecte del pla de l’òrbita, això fa que els raigs del Sol incideixin de forma diferent al llarg de l’any a cada hemisferi.

Degut a aquesta característica la Terra passa per 4 moments importants durant el seu moviment de translació:


En el Solstici d’Estiu, 21 o 22 de juny, l’Hemisferi Nord s’inclina cap el Sol. Els dies són més llargs que les nits i els raigs del Sol incideixen de forma més perpendicular, al situar-se el Sol en la vertical del Tròpic de Càncer, iniciant-se en aquest hemisferi l’estació més calorosa, l’estiu. No obstant a l’Hemisferi Sud es produeix la situació contrària, iniciant-se llavors l’hivern.

En el Equinocci de Tardor, 22 o 23 de setembre, els dies i les nits tenen igual durada a tot el planeta, al situar-se el Sol en la vertical de l’Equador, començant la tardor a l’Hemisferi Nord i la primavera al Sud.

En el Solstici d’Hivern, 22 o 23 de desembre, és l’Hemisferi Nord el que té els dies més curts que les nits, a la vegada que els raigs del Sol incideixen d’una forma més obliqua, al situar-se el Sol en la vertical del Tròpic de Capricorn, començant en aquest hemisferi l’estació més freda, l’hivern. A l’Hemisferi Sud es

Hemisferi nord Equinocci de tardor Hemisferi sud Equinocci de primavera


produeix la situació contrèria, iniciant-se llavors l’estiu.

A l’Equinocci de Primavera, 20 o 21 de març, els dies i les nits tenen igual durada a tot el planeta, al situar-se de nou el Sol en la vertical de l’Equador, començant la primavera a l’Hemisferi Nord i la tardor a l’Hemisferi Sud.

Las zones tèrmiques de la Terra Una altra conseqüència del moviment de translació de la Terra al voltant del Sol és la divisió del planeta en grans zones tèrmicas i climàtiques, una càlida a la zona intertropical, dues temperades a les latituds mitges d’ambdós hemisferis i dues fredes o polars, degut a que la quantitat i intensitat de radiació solar que arriba a la superfície terrestre varien amb la latitud i les estacions de l’any.


ACTIVITATS

1. Quines són les conseqüències del moviment de translació? 2. ¿Per què hi ha anys de traspàs? Cada quant temps s’estableixen? 3. Quins límits creus que marquen els tròpics? I els cercle polars? 4. En relació amb el moviment de translació de la Terra i la inclinació del

seu eix de rotació, explica perquè a algunes zones del planeta se diferencien tant les estacions i a altres quasi no hi ha canvis.

5. Per què les estacions tenen lloc en èpoques contràries de l’any a els Hemisferis Nord i Sud? Per què són els dies d’hivern més curt i freds a l’Hemisferi Nord? Com seran a l’Hemisferi Sud durant el mes de juliol?

6. Explica quins canvis ocorrerien al nostre país si l’eix de rotació de la Terra fos perpendicular al plànol de la seva òrbita al voltant del Sol.

5. Heliocentrisme i geocentrisme. Teories sobre el Sistema Solar

Els canvis en la concepció de l’espai L’Edat Moderna correspon al temps que s’escola a Europa entre el descobriment d’Amèrica (1492) i la Revolució Francesa (1789). Durant aquest període, la història, entre altres fets, enregistra tres fenòmens cabdals des de la perspectiva europea:

• un considerable avenç en el camp teòric de les idees científiques; • una manera diferent de veure les coses en el món cultural (una

nova actitud humana); i


• l’ampliació de l’espai geogràfic conegut. Avenços científics: l’heliocentrisme Posats a triar dins els avenços científics de l’època, potser el més representatiu és constituït per les teories que van capgirar la visió dels sistema solar i del lloc que hi ocupa la Terra. Efectivament, durant l’Edat Mitjana, la visió de l’Univers es va caracteritzar pel geocentrisme; és a dir, per la teoria segons la qual la Terra estava situada en el centre de l’Univers i tots els astres giraven al seu entorn. Aquesta idea, deguda a Ptolemeu –filòsof i astrònom grec-, es mantingué durant tota l’època medieval. Durant el s. XVI pràcticament tothom, tant en el món islàmic com en el cristià, encara creia que les coses eren així. El capgirament efectiu deles idees de Ptolemeu l’havia de dur a terme un capellà polonès: Nicolau Copèrnic (1473-1543). Copèrnic arribà a la conclusió que el Sol és el centre de l’Univers i que la Terra té un moviment de rotació diürn i un de translació anual al voltant del Sol. Aquesta teoria, anomenada heliocèntrica, contenia una enorme càrrega revolucionària, no solament perquè proposava una nova concepció de l’Univers oposada al geocentrisme medieval, sinó perquè reconeixia que la tradició antiga i la Bíblia, pel que fa al coneixement científic, no eren autoritats indiscutibles. A més, establia que el treball de la ciència no se centrava, doncs, en la fidelitat al passat sinó a l’estudi dels fets a partir de l’observació i en la formulació de lleis capaces d’explicar aquests fets. Per això es pot dir que, a partir del s. XVI, es posen les bases de la revolució científica.

Els treballs de Tycho Barhe, Johannes Kepler i Galileu Galilei fixaren definitivament la nova concepció copernicana. Mentre Kepler arribava a la conclusió que les òrbites eren elíptiques i no circulars, el 1609 Galileu construïa el primer telescopi i començava l’observació augmentada de l’espai. A aquest savi es deu precisament la veritable difusió de la teoria copernicana. Per la seva defensa d’aquesta teoria, Galileu tingué conflictes amb la Inquisició, un tribunal que vetllava per la puresa de les idees religioses. El caràcter revolucionari de la nova concepció heliocèntrica queda demostrat ben clarament pel fet que Galilei va haver d’abjurar dels seus “errors” a fi d’evitar el turment i la morts a la foguera.

Amb Galileu Galilei nasqué la ciència moderna, una nova manera de veure el món basada en l’observació intel·ligent de la natura, el mètode experimental i la formulació de les teories físiques d’acord amb els fets reals.

Nicolau Copèrnic

Galileu Galilei


ACTIVITATS

1. Resumeix amb les teves paraules les concepcions del sistema solar de Copèrnic i de Kepler.

2. Quines diferències hi havia entre la versió medieval del sistema solar i la que s’enceta a l’Edat Moderna.

DOCUMENT: EL PRIMER MAPA DEL SISTEMA SOLAR Copèrnic, a principis del s. XVI, fou el primer que va tenir una idea clara de les dimensions relatives de las òrbites dels planetes.

En el llibre de Copèrnic, "de Revolutionibus Orbium Coelestium" ("els girs de les esferes del cel, publicat a Nuremberg el 1543), no apareix cap diagrama a escala de les òrbites. Això no deixa de ser curiós, perquè Copèrnic (segons conte en el pròleg del llibre) es donava perfectament de quina era la importància de l’ obra de la seva vida: havia trobat les proporcions exactes entre les òrbites dels diferents planetes, i, amb això, les imatges fragmentades dels diferents moviments planetaris passaven a formar part d’una imatge única, un "sistema solar" que hom diu, en la qual no es podia alterar cap de les parts sense desfer la idea de conjunt. Curiosament, el primer dibuix de les òrbites a escala no aparegué fins la publicació del "Mysterium Cosmographicum" de Kepler Tübingen, 1596).

Però, si que apareix en el "de Revolutionibus", en canvi, un mapa que no està a escala. És un diagrama en forma de ceba semblant als que apareixen en els llibres d’astronomia anteriors, només que, en els diagrames antics, la terra estava en el centre, i la resta de planetes i el sol es movien cadascun dins d’una capa de la ceba (denominada "orbe"; aquesta paraula designava l’ espai situat entre dues superfícies esfèriques concèntriques). Com las lletres d’aquesta còpia del dibuix es llegeixen , cal donar aquí una traducció. Diuen, de fora a dins:

• I. Esfera immòbil de les estrelles fixes

• II. Saturn dóna una volta en XXX anys

• III. Gir de XII anys de Júpiter • IV. Gir biennal de Mart • V. Gir anual de la Terra amb l’òrbe

lunar a sobre • VI. Venus, de nou mesos • VII. El de Mercuri en LXXX dies • Sol


6. L’espai avui. Darreres incursions a l’espai

Els antecedents Fins al segle XX, la idea de viatjar per l'espai era cosa de científics massa avançats o d'escriptors amb molta imaginació.

El coneixement de l’espai, quan només es podia observar a ull nu, era limitat i sovint es basava més en creences màgiques o religioses que en la realitat.

A partir de l’any 1600 els estudis de Kepler, la invenció del telescopi i les obsrvacions de Galileu van canviar el panorama. Però, malgrat que els instruments d’observació van millorar molt, continuaven enganxats a terra.

Des del final de la IIª Guerra Mundial, el 1945, la cursa cap a l’espai es va intensificar. Els alemanys havien perfeccionat els coets i llurs coneixements van ser fonamentals per als russos i nord-americans.

Quan es va aconseguir traspassar l'atmosfera de la Terra va començar l'era espacial, primer amb satèl·lits i sondes i, després, amb naus tripulades.

Els soviètics van llençar el primer satèl·lit artificial, l’Sputnik I, el 4 d’octubre de 1957. Un mes després, el 3 de novembre, van enviar el primer ésser viu, la gossa Laika, a bord de l’ Sputnik II.

Al febrer de1958, els EUA van posar en òrbita l’Explorer I, el seu primer satèl·lit. El 12 d’abril de 1961 els soviètics van aconseguir el primer vol tripulat i Yuri Gagarin va ser el primer astronauta. Poc després el nord-americà Alan B. Shepard va sortir un quart d’hora fora de la seva càpsula. Era el primer passeig espacial.


Objectiu: la Lluna A partir de 1966 l’objectiu era la Lluna i els americans hi van arribar abans. El 21 de juliol de 1969 la càpsula Apollo XI es va quedar en òrbita lunar mentre el mòdul Eagle baixava fins a la superfície. Neil Amstrong es va convertir en el primer humà que trepitjava la Lluna.

També els soviètics van arribar a la Lluna i, a més, a partir de 1971 van dedicar llurs esforços a construir una estació espacial. Després ho van fer els nord-americans. Eurropa i el Japó van crear llurs Agències de l’espai i van començar a participar. L’exploració

de l’espai es va convertir en un projecte internacional.

A més dels viatges tripulats, s’ha enviat a l’espai naus amb instruments que exploren el Sistema Solar. El Voyager que ha fotografiat de prop gairebé tots els planetes, el Mars Pathfinder, que s’ha passejat per Mart o el Hubble, un telescopi situat en òrbita i que, fora de l’atmosfera, fotografià l’Univers com mai s’havia vist.

Reparació del telescopi espacial Hubble

Els astronautes, a bord de la llançadora espacial nord-americana Endeavour, repararen satisfactòriament el telescopi espacial Hubble, un telescopi amb base a l’espai, que orbita sobre l’atmosfera terrestre. Llançat el 1990, el telescopi tenia un mirall principal deteriorat que dificultava el seu funcionament. La reparació es dugué a terme durant una missió d’11 dies el desembre de 1993, que inclogué cinc passeigs espacials.

Agencia Espacial Europea

També coneguda por les seves sigles en anglès ESA (European Space Agency), organització creada el 1975 a partir de la fusió de l’Organització Europea per a la Investigació de l’Espai i l’Organització per al Desenvolupament de la Llançadora Europea, amdues creades el 1964. El 31 de juliol de 1973 una conferència interministerial celebrada a Brussel·les per deu nacions europees (Bèlgica, Dinamarca, França, Alemanya, Itàlia, Països Baixos, Espanya, Suècia, Suissa i Regne Unit) adoptà el principio fundador de la Agència; el 31 de maig de 1975 es produí el seu establiment efectiu. Irlanda es va unir també al projecte, passant a ser membre el 30 de octubre de 1980, data en la que a més es ratificà el conveni que va donar existència legal a la Agència. Àustria i Noruega ingressaren a l’ESA l’1 de gener de 1987, i Canadà i Finlàndia es convertiren en membres associats mitjançant la firma de contractes de col·laboració.

Els estatuts de l’Agència Espacial Europea assenyalen en el seu article 2 que “el seu objectiu és promoure, amb finalitats exclusivament pacífiques, la cooperació entre els estats membres en el campo de la investigació i la tecnologia de l’espai i les seves aplicacions, amb l’objecte d’utilitzar-les amb finalitats científiques i en sistemes operacionals d’aplicacions espacials”. Una de les seves principals tasques és preparar,


cada cert temps, plans a llarg termini en los que es proposin les directrius que hauria de seguir la investigació espacial a Europa. Tanmateix, l’Agència s’interessa pels plans nacionals dels seus països membres, tractant d’integrar-los, en la mesura del possible, en els seus propis programes. L’activitat de l’ESA es divideix fonamentalment en cinc grans àrees: sistemes de transport espacial (com el programa Ariane), programes científics (com Física Terrestre Solar, Missió Científica Planetària i Missió Astronòmica), programes de telecomunicacions (satèl·lits de telecomunicacions i sistemes de transmissió), observació de la Terra (Meteosat, Ers-1i d’altres), i plataformes i estacions espacials (Spacelab i Estació Espacial Internacional).

Les oficines generales de l’ESA es troben a París. El seu principal centro tècnic és el Centre Europeu de Tecnologia i Investigació Espacial, a Noordwijkaan Zee, Països Baixos; el seu Centre d’Operacions Espacials està a Darmstadt, Alemanya. L’Agència compte també amb una base de llançaments d’Ariane a Kourou (Guiana Francesa) i una extensa xarxa mundial d’estacions de seguiment a terra, entre les que es troba l’estació espanyola de Villafranca del Castillo (Madrid).

Ariane 4

El programa Ariane pertany a l’àrea de sistemes de transport espacial de l’Agència Espacial Europea. L’Ariane 4 que apareix en la fotografia fou llançat el 15 de juny de 1988.

ACTIVITATS

1. Elabora un informe sobre l’estructura i el sistema organitzatiu de la NASA.

2. Recava informació sobre els darrers projectes de l’Agència Espacial Europea.


Unitat Didàctica 2. Representació de l’espai


1. Els punts cardinals. Orientació

Per orientar-nos o localitzar un lloc s’utilitzen els punts cardinals, que posseeixen una relació directa amb el moviment aparent del Sol al cel al llarg del dia, conseqüència del moviment de rotació de la Terra.

Els punts cardinals se situen sempre a cada un dels quatre costats del rectangle o quadrat que conté un mapa:

L’ Est correspon a l’espai de la part dreta del mapa. Una persona pot orientar-se en funció del moviment del Sol a l’horitzó, si assenyala amb el braç dret cap on surt el Sol, aquest lloc correspon amb l’Est.

L’ Oest correspon a l’espai de la part esquerra del mapa. Quan ens orientem en qualsevol lloc de la Terra, com en el cas anterior, coincideix amb el braç esquerra, el que assenyala el lloc on es pon el Sol.

El Nord correspon a l’espai de la part superior del mapa. Davant quan ens orientem en qualsevol lloc de la Terra.

El Sud correspon a l’espai de la part inferior del mapa. Darrera quan ens orientem en qualsevol lloc de la Terra.

A més, l’espai que existeix entre dos punts cardinals pot designar-se mitjançant els anomenats punts cardinals compostos: Norest, Noroest, Surest i Suroest.

Orientar-se Per orientar-se cal saber on és el nord. Per què el Nord? No ens podem orientar cap els quatre punts cardinals, n'hem de triar un de referència i a partir d'aquest punt ja establirem els altres.

La direcció nord (ombra més curta quan el Sol està més alt i que sempre i durant tot l'any assenyala la mateixa direcció) és la de referència bàsica per a determinar totes les altres direccions.


La brúixola Hi ha diverses maneres de trobar el Nord. La millor és utilitzant la brúixola, que és una agulla imantada situada sobre un eix. El magnetisme terrestre atrau l'agulla imantada cap al Nord (també es pot dir pol magnètic o nord magnètic).

2. Les coordenades geogràfiques

L’eix, els pols i les direccions La Terra és una esfera i gira sobre ella mateixa. El temps que tarda la Terra a girar sobre ella mateixa és de 24 hores, i és el que s’anomena un dia. Aquest moviment de rotació que fa la Terra té un eix, és a dir, una línia imaginària que travessa la Terra d’un extrem a l’altre. L’ eix de rotació de la Terra està lleugerament inclinat respecte del Sol. Els dos extrems de l’eix de rotació s’anomenen pol Nord i pol Sud. Són molt importants com a punt de referència, ja que és a partir d’aquests punts que es poden orientar les direccions.

Inclinació de l’eix de la Terra en quatre punts de l’òrbita

Els hemisferis, els paral·lels i els meridians Per trobar la localització exacta d’un punt de la superfície terrestre s’usen les denominades coordenades geogràfiques, la longitud i la latitud, trobades a partir d’una xarxa geogràfica de línies imaginàries anomenats meridians i paral·lels.


Els paral·lels són unes línies circulars que divideixen la Terra en sentit horitzontal i que s’empetiteixen a mesura que s’apropen als pols.

La principal d’aquestes línies s’anomena equador, se situa a la mateixa distànccia dels dos pols i divideix l’esfera terrestre en dues meitats iguals: l’hemisferi nord, que comprèn les terres que són més properes al pol Nord, i l’hemisferi sud, que comprèn les terres que són més a la vora del pol Sud.

Els paral·lels s’anomenen amb els graus de l’angle que formen unes altres dues línies imaginàries que anirien des del paral·lel en qüestió i l’equador fins al centre de la Terra.


Els dos paral·lels situats a una distancia de l’equador de 23º 27’ s’anomenen tròpics. El que està situat a l’hemisferi nord s’anomena Tròpic de Càncer i el que està situat a l’hemisferi sud, Tròpic de Capricorn.

També són importants els dos paral·lels anomenats Cercle Polar Àrtic i Cercle Polar Antàrtic, situats a l’hemisferi nord i sud respectivament.

Els meridians són unes línies verticals que recorren la superfície de la Terra unint els dos pols.

El meridià principal, que ha servit de referència per a la situació de la resta és el meridià de Greenwich.

Aquest nom prové del fet que van ser els anglesos els primers que van proposar traçar aquesta línia imaginària. A Greenwich (localitat propera a Londres), hi havia un important observatori, i és per això que van decidir que hi passés el meridià 0.

La línia complementària que continua per l’altra banda del món, enllaçant els dos pols i complementant la circumval·lació de la Terra juntament amb el meridià 0, s’anomena meridià 180.

Gràcies al meridià de Greenwich i al meridià 180 es pot dividir el món en uns altres dos hemisferis: l’hemisferi est i l’ hemisferi oest.

Per tant, es diu que totes les terres i les mars que queden a l’esquerra del meridià de Greenwich segons es mira l’esfera fins al meridià 180, són a l’oest, i totes les terrs i les mars situades a la dreta del meridià 0 fins al meridià 180 són a l’est.

Els meridians també s’anomenen amb els graus de l’angle que formen llurs plans d’intersecció amb el pla del meridià de Greenwich.

La longitud és la distància angular que existeix entre un punt qualsevol de la superfície terrestre i el Meridià de Referència o Meridià de Greenwich. Els meridians són semicercles imaginaris que uneixen els Pols.

La latitud es la distància angular entre un punt cualsevol de la superfície terrestre i l’Equador, que és el cercle màxim que divideix la Terra en dos hemisferis, el Nord i el Sud. Els paral·lels són cercles imaginaris paral·lels a l’Equador i perpendiculars als meridians, entre ells destaquen el Tròpic de Càncer, el Tròpic de Capricorni, el Cercle Polar Àrtic i el Cercle Polar Antàrtic.

Al ser mesures angulars la latitud i longitud es mesuren en graus. Els seus valors màxims són: 90º de latitud Nord, 90º de latitud Sud, 180º de longitud Est i 180º de longitud Oest.

ACTIVITATS

1. Indica si aquests punts tenen longitud est o oest.


Longitud Latitud El Caire Jerusalem Barcelona Sevilla Nova York Rio de Janeiro

3. Explica amb paraules teves què són un paral·lel, un meridià i un

hemisferi.

3 . Representació gràfica de la Terra

La millor representació de la Terra és l’esfera, el globus terraqui, que és una maqueta del món a petita escala.

Però no sempre és pràctic utilitzar l’esfera, sobretot, si es vol estudiar una part del món amb detall, ha que s’hauria de fer servir una esfera excessivament grossa.

Per això, el cartògrafs (dibuixants de mapes) van haver-se de plantejar com es podia reproduir la imatge de la Terra en un full de paper pla.

Però, és impossible representar exactament una superfície corba al damunt d’una de plana. Per tant, totes les projeccions que es fan de la Terra presenten algunes deformacions.

L’any 1569, un geògraf flamenc va idear una solució per resoldre aquest problema i la va donar a conèixer amb el seu pseudònim llatí: Mercator . El seu sistema s’emprà durant segles i encara s’utilitza, en molts casos, avui en dia-

La projecció de Mercator tenia molts avantatges per als mariners, però desfigurava molt la forma de les terres. Per exemple, les línies de longitud, que en realitat convergeixen als pols, apareixen separades quan hi arriben.

Les deformacions, sobretot a l’hemisferi nord són importants. L’Amèrica del Nord i Europa es veuen més grans.

Mapa de Mercator

La projecció cartogràfica de Mercator és una de las més conegudes, introduïda per aquest cartògraf flamenc el 1569, i ideada fonamentalment per a la navegació nàutica. Conceptualment, es tracta d’una projecció cilíndrica, però ha de derivar-se matemàticament. Té la propietat de que tots els rumbs apareixen com línies rectes. Però aquest tipus de projecció amplia en excés les superfícies de les zones situades a les latituds altes, per la qual cosa és d’escassa utilitat per a altres propòsits distints als de la navegació i per a la representació d’àrees allunyades de l’equador. Aquest mapa del Nou Món fou traçat per Gerardus Mercator en el segle XVI.


Amb el temps s’han trobat altres tipus de projeccions, que també presenten deformacions, però no tan exagerades. L’any 1973, l’alemany Arno Peters va dissenyar una nova representació plana del planeta. Va intenta fer un mapa d’acceptació internacional que respectés al màxim les superfícies reals dels països i els continents.

El resultat fou un mapa que impactava a primera vista, sobretot entre els europeus, que estaven habituats a veure en les projeccions de Mercator que eren la par més important i el centre del món. Les deformacions més grans del mapa de Peters es donen a la zona dels pols, però aquestes deformacions són en realitat menys grans que les que es donen en altres tipus de mapes.

Projecció de Peters

L’objecte de la projecció de Peters és representar una àrea amb la màxima exactitud, malgrat que la forma de les masses de terra estigui molt distorsionada. En sentit oposat es troba l’escala de la projecció de Mercator, en la que la precisió de la forma se supedita a una gran distorsió de l’àrea (tot i que això fou e una conseqüència accidental de la seva utilitat en navegació).

ACTIVITATS

1. Per què els mapes mostren deformacions respecte a la realitat que representen?

Els mapes

Són representacions reduïdes, simbòliques i aproximades de tota la superfície terrestre o bé d’un apart d’aquesta.


Segons la quantitat de detalls que es vulguin representar, s’utilitzarà un mapa d’unes dimensions més grans o més petites. Els mapes reprodueixen de manera simplificada imatges de la realitat en una projecció vertical o sigui, vista des de dalt.

Quan es vol representar un fragment molt petit de la Terra, com una ciutat, s’usen els plànols.

L’escala del mapa Un mapa és sempre més petit que la realitat que representa. Però, quantes vegades és més petit un mapa que la superfície a la qual es refereix? La resposta a aquesta pregunta la dóna l’escala del mapa.

L’ escala és la relació fixa que hi ha entre les mesures del mapa i les de la realitat. Amb l’escala es pot saber a quants metres o quilòmetres equival un centímetre del mapa.

En els mapes l’escala s’expressa de dues maneres: de forma gràfica i de forma numèrica.

L’ escala gràfica consisteix en un segment (que es pot subdividir en segments més petits) que mostra la relació entre les distàncies del mapa i les de la realitat.

Fixa’t en els tres mapes. En el primer, el segment representa 1.000 km, en el segon 100 km i en el tercer només 10 km. Si col·loques un fil agafat amb les dues mans i els pose entre dos punts del mapa i després el situes damunt l’escala gràfica sense deixar-lo anar, podràs saber la distància que hi entre els dos punts.

En un dels marges de cada mapa, amés de l’escala gràfica, hi ha una altra indicació amb nombres. En un cas és 1:100.000.000, en un altre 1:10.000.000 i en l’altre 1:1.000.000. Aquesta fracció ens diu la reducció del mapa respecte de la realitat i s’anomena escala numèrica.

Si l’escala numèrica és 1:1.000.000 vol dir que 1 centímetre del mapa representa en el terreny una distància d’1.000.000 de centímetres, és a dir, 10 km. Així doncs, sabent l’escala numèrica es pot esbrinar la distància real que existeix entre dos punts i, després, de multiplicar-los per la xifra del denominador de l’escala.

Plànol


Escala

L’escala d’un mapa defineix la relació entre la distància mesurada sobre el mapa i la distància corresponent en la realitat; en una relació de 1:100.000.000. (esquerra); les unitats de mesura que apareixen en l’escala representen 1.000 km en la realitat. (centre); una unitat en el mapa equival a una distància de 10.000.000 unitats en la realitat. (dreta); una unitat en el mapa equival a una distància de 1.000.000 unitats en la realitat.

ACTIVITATS

1. Que vol dir la divisió que hi ha al marge dels mapes? 2. Quin dels tres mapes dóna més detalls de la realitat? 3. Digues a quants quilòmetres correspon cada centímetre en cadascun

d’aquests mapes.

L’orientació i la llegenda d’un mapa Per comprendre un mapa s’ha de tenir en compte la seva orientació. Per tant, per fer servir un mapa, el primer que cal fer és orientar-lo, és a dir, fer coincidir el nord del mapa amb el nord real que assenyala la brúixola. Habitualment els mapes fan coincidir el nord amb la part superior del full en el qual estan representats.

Per interpretar correctament qualsevol tipus de mapa, cal entendre els signes que s’hi utilitzen. Per copsar aquests signes, els mapes duen una llegenda, que es una taula on s’explica el significat de tots els símbols que hi ha representats.

Els símbols emprats són molt similars d’una mapes als altres, i és per això que el conjunt dels símbols

Mapa orientat


representats es coneix amb el nom de signes convencionals.

Llegenda d’un mapa de riscos d’allaus

Tipus de mapes Els mapes poden servir també per representar diferents tipus d’informacions i dades; així, per exemple, hi ha mapes polítics, mapes físics, mapes de climes, mapes de vegetació, econòmics, de població, etc. També hi ha mapes històrics que mostren fets esdevinguts en un determinat territori i en una determinada època, etc.

Mapa polític Mapa físic


Un mapa molt especial és el mapa topogràfic, que representa superfícies no gaire grans i proporciona la màxima informació sobre els accidents del terreny, les poblacions, les vies de comunicació, els rius i la toponímia (noms dels llocs).

Els excursionistes solen emprar mapes topogràfics, perquè representen el relleu i es pot saber, per exemple, si una muntanya és molt costeruda o no.

Això es fa mitjançant les corbes de nivell, que són línies imaginàries que uneixen tots els punts del terreny que són a una mateixa altura. El nombre que indica l’altitud d’una corba de nivell s’anomena cota.

Corbes de nivell

ACTIVITATS

1. Què passa a mesura que es va reduint l’escala del mapa? L’espai representat és més gran o més petit?

2. Dibuixa l’escala gràfica d’un mapa a escala :100.000. 3. Què és la llegenda d’un mapa? Posa’n exemples. 4. Anomena 5 tipus diferents de mapes i digues en què es basa

cadascun.

Mapa de vegetació

Mapa topogràfic de Catalunya 1:250 000


Unitat Didàctica 3. Oceans i continents


1. Els Oceans

Els oceans cobreixen el 71% de la superfície del planeta i llur profunditat mitjana és de 3.750 metres.

Els oceans es comuniquen entre ells i formen, doncs, un únic conjunt d’aigua. No es pot dir el mateix dels continents ja que la majoria estan separats per l’aigua dels oceans.

La mar Els oceans, especialment en espais reduïts a la vora de la costa dels continents, s’anomenen mars. Així, per exemple, les aigües de l’oceà Atlàntic, quan entre per l’estret de Gibraltar, reben el nom de mar Mediterrània. Fins i tot dins d’aquesta hi ha mars més petites en extensió, com la mar Adriàtica o la mar Egea.

L’aigua de la mar conté una gran quantitat de sals dissoltes que li proporcionen una salabror molt característica. En cada litre d’aigua de mar hi ha dissolts aproximadament 36 grams de sal. El tipus de sal més abundant és el clorur sòdic, que constitueix el principal component de la sal marina.


El Pacífic és el més extens del oceans. Cobreix ben bé una tercera part de la Terra, més que no pas tots els continents junts.

L’Atlàntic, menys gran, es troba unit a l’oceà Àrtic.

L’oceà Índic s’estén, sobretot, per l’hemisferi sud.

ACTIVITATS

1. Tenint en compte que la superfície total del planeta és de 510.100.000 km2, què és més gran, l’espai ocupat per les aigües o l’espai ocupat per les terres emergides?

2. Calcula el percentatge d’aigua i de terra en el total del planeta.

3. Consulta un atles i digues a quin hemisferi hi ha més terres emergides.

L’Atlàntic Limita amb Europa i Àfrica de l’est, i amb Amèrica a l’oest. La seva silueta s’assembla molt a una essa. L’equador el divideix en l’Atlàntic nord i l’Atlàntic sud. La seva profunditat mitjana és de 3.314 m.

El seu nom deriva d’una llegenda molt vella de l’antiga Grècia segon la qual al damunt de l’oceà hi havia una illa gran i rica anomenada Atlàntida. La llegenda explica que aquesta illa es va enfonsar dins de l’oceà.


L’Àrtic L’oceà Àrtic està situar al voltant del pol Nord. Es comunica amb l’Atlàntic per la badia de Baffin, l’estret de Davis, i les mars del Labrador, de Groenlàndia i de Noruega.

Al pol Nord, l’aigua superficial és gelada i forma una capa de dos a tres metres de gruix. Tanmateix, per sota de la capa hi poden passar submarins.


El seu nom prové del mot arktós, que en l’antiga llengua dels grecs vol dir ‘ós’. Les zones del nord serien, doncs, la terra dels óssos. D’aquí va que la constel·lació on hi ha l’estel que assenyala el nord es digui Óssa Menor.

Mar de gel, oceà Glacial Àrtic

El gel cobreix gran part de l’oceà Glacial Àrtic durant l’hivern, malgrat que el seu gruix és molt inferior al dels gels antàrtics. Això ha suposat una dificultat, tot sovint infranquejable, per a la navegació, inclòs per vaixells preparats per això,

els trencagels. A més, el constant moviment de les masses de gel continues sobre l’oceà i el desplaçament més ràpid dels icebergs, que se separen dels glacials, constitueixen un seriós perill per als navegants.

El Pacífic L’oceà Pacífic, que de tranquil i calmós no en té res, se situa entre Amèrica, Àsia i Oceania. El Pacífic i l’Atlàntic es comuniquen pel sud del continent americà i, artificialment, pel canal de Panamà.

Va rebre el nom de Pacífic perquè el dia que el va veure el priemr europeu, l’extremeny Vasco Núñez de Balboa al segle XVI, feia molt bona mar.

És l’oceà que té una profunditat mitjana més gran i on es troben els llocs més profunds dels planeta, les anomenades fosses. La més profunda de totes és la fossa de les Mariannes, que té més d’11 km de fondària.

A vegades, a les profunditats del Pacífic es produeixen uns terratrèmols submarins que originen grans onades, anomenades tsunamis, que travessen l’oceà a velocitats de fins a 720 km/h i provoquen danys quan arriben a la costa, amb onades de 18 a 30 m d’alçada.


L’Índic Rep aquest nom perquè banya la gran península de l’Indostan, ocupa l’espai entre Àsia, Àfrica i Oceania. Es comunica amb el Pacífic pel sud d’Austràlia i pels estrets de Malacca, de la Sonda i de Bass. Una d eles seves mars, la mar Roja, s’uneix artificialment amb la mar Mediterrània per mitjà del canal de Suez. Finalment, l’oceà Índic es posa en contacte amb l’Atlàntic pel sud d’Àfrica.

ACTIVITATS

1. Per què els oceans reben el nom de Pacífic, Atlàntic, Àrtic i Índic? 2. Quins oceans es comuniquen gràcies al canal de Panamà i el canal de

Suez? La riquesa dels oceans Les mars contenen moltes riqueses. Des dels inicis de la història, les persones han trobat en la mar aliment –crustacis i peixos- o bé n’han explotat la sal per mitjà de les salines.

La sal servia per conservar molts aliments, ja que en les èpoques en què no hi havia frigorífics era pràcticament l’única manera de fer-ho. També duran molt temps la tècnica de la navegació era l’única que permetia el transport de mercaderies a l’engròs. Encara avui els vaixells són el mitjà de transport amb què es pot traginar més quantitat de càrrega.

Mapa tectònic de l’oceà Índic

Mapa del fons oceànic

Aquest mapa mostra la topografia del llit marí situat sota els oceans terrestres. La profunditat de l’oceà varia entre les conques, les plataformes, les serralades, les dorsals i els volcans que configuren el fons oceànic. Amb la seva varietat de trets geològics, el llit marí s’assembla als paisatges continentals.


Els oceans, a més, tenen un relleu submarí molt divers. Els fons marins són travessats per autèntiques cadenes de muntanyes anomenades dorsals. Algunes illes, com Islàndia o les Galápagos, són els cims emergits més alts d’aquestes muntanyes. En el subsol del relleu submarí s’hi ha descobert riqueses naturals de gran importància, com els jaciments de gas i de petroli. D’uns quants anys ençà, també s’hi ha detectat importants jaciments de minerals, anomenats nòduls polimetàl·lics. S’estima que en el fons dels oceans hi ha més de 22 mil milions de tones d’aquest nòduls. Encara més recentment, al Pacífic s’ha detectat en els fons marí els anomenats sulfurs polimetàl·lics, també potencialment molt rics en diversos tipus de minerals. Els estats més poderosos del món pretenen l’explotació de totes les riqueses del fons marítim. Els acords internacionals, però, tot i respectar el dret dels estats sobre les aigües més pròximes a llurs costes (les aigües jurisdiccionals), han declarat l’alta mar patrimoni comú de la humanitat. Només l’ONU té dret a assignar a les indústries de qualsevol país l’explotació d’aquests jaciments.

ACTIVITATS

1. Assenyala tres aspectes econòmics importants relacionat amb la riquesa que es troben a les mars i els oceans.

2. Digues amb paraules teves què és una fossa marina.

Els majors corrents superficials oceànics en el món estan causades pels vents dominants. Els corrents poden ser freds, com el corrent de deriva del vent de l’oest, o càlides, com el corrent del Golf. Els corrents circulen en trajectòries anomenades girs, movent-se com les agulles d’un rellotge a l’hemisferi nord i al contrari en el sud.

Corrents oceànics


2. Els continents

Se sol assenyalar l’existència de sis unitats de terres emergides: Europa, Àfrica, Àsia, Amèrica, Oceania i l’ Antàrtida. De fet, però, per poc que ens fixem en el planisferi, es pot observar que Europa i Àsia estan unides i que el continent africà també ho estaria a l’asiàtic si no fos pel canal de Suez. El continent americà i l’Antàrtida, en canvi, estan ben aïllats; i Oceania, més que un continent, és un arxipèlag. Però, com sempre s’han dividit així, també ara es presenten d’aquesta manera.

ACTIVITATS

1. Quin és el continent més gran? I el més petit? 2. Què és més gran Àsia o els continents d’Àfrica i

de l’Antàrtida junts? 3. Elabora un gràfic circular amb els distints percentatges que ocupen

els continents i assigna a cadascun un color característic. 2.1. Europa

Europa, un dels sis continents que constitueixen la superfície emergida de la Terra d’acord amb el costum, malgrat que en realitat només és la cinquena part més occidental de la massa continental euroasiàtica, composada en la seva major part per Àsia. En general, per als geògrafs moderns els monts Urals, el riu Ural, una part del mar Caspi i les muntanyes del Caucas formen la principal frontera entre Europa i Àsia. El terme Europa potser deriva d’Europa, el nom de la filla d’Agenor en la mitologia grega, o possiblement d’Ereb, paraula fenícia que significa ‘ocàs’.


Europa, el segon continent més petit de la Terra, té una extensió de 10.359.358 km2 aproximadament, però ocupa el segon lloc quant a població de tots els continents, amb uns 699.774.000 habitants (segons estimacions per a l’any 1993). El punt més septentrional del continent europeu és el cap Nordkinn, a Noruega, i el més meridional la punta de Tarifa, al sud de la península Ibèrica. S’estén d’oest a est des del cap da Roca, a Portugal, fins la vessant nord oriental dels Urals, a Russa.

Europa ha estat durant molt de temps un territori en el que han hagut grans fites culturals i econòmiques. Els antics grecs i romans crearen civilitzacions importants, famoses per llurs contribucions a la filosofia, la literatura, l’art i els sistemes de govern. El renaixement, que començà en el s. XIV, fou un període de grans èxits per a artistes i arquitectes europeus, i en l’època dels descobriments, iniciada en el s.XV, els navegants europeus viatjaren als llocs més apartats del món conegut fins la data. Més tard, les nacions europees, en especial Espanya, Portugal, França i Gran Bretanya, construïren grans imperis colonials amb vastes possessions a Àfrica, Amèrica i Àsia. En el s.XVIII s’inicià el desenvolupament de formes modernes de organització i producció industrial. Durant el s. XX, les dues guerres mundials devastaren gran part d’Europa. Després de la II Guerra Mundial, que acabà el 1945, el continent es dividí en dos importants blocs polítics i econòmics: els països d’Europa oriental, sota la influència de la Unió Soviètica, i els països d’Europa occidental, sota la dels EUA. No obstant, entre 1989 i 1991 el bloc de l’Est es desintegrà i els seus dirigents comunistes abandonaren el poder donant pas a règims de tipus de democràcia pluripartidista als països d’Europa oriental. La República Federal de Alemanya i la República Democràtica Alemanya es reunificaren. El Partit Comunista de la Unió Soviètica se dissolgué, els lligams multilaterals militares i econòmics entre Europa oriental i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) es reduiren o eliminaren, i la mateixa URSS deixà d’existir.

Entorn natural Europa és una massa continental molt fragmentada que avarca algunes penínsules grans, com l’Escandinava, la Ibèrica i la Italiana, a l’igual que algunes petites, com Jutlàndia i Bretanya. També engloba gran nombre d’illes properes a la costa, en especial Islàndia, les illes Britàniques, les illes Balears, Sardenya, Sicília i Creta. El seu litoral s’estén fins l’oceà Glacial Àrtico, el mar del Nord i el mar Bàtic al nord; el mar Caspi al sudest; el mar Negre i el mar Mediterrani al sud; i l’oceà Atlàntic a l’oest. El punt més alt del continent és el mont Elbrús (5.642 m), al Caucas, al


sudoeste de Rússia. El punt més baix d’Europa es troba al llarg de la costa septentrional del mar Caspi, aproximadament a 28 m per sota del nivell del mar. Regions fisiogràfiques Des d’un punt de vista geològic, Europa està formada, de nord a sud, per una antiga massa de roques cristal·lines estables, un ample cinturó de materials sedimentaris relativament anivellats, una zona d’estructures geològiques mesclades, creada per l’acció de les falles, els plegaments i els volcans, i una regió muntanyosa de formació recent en comparació amb les anteriors. Aquesta estructura geològica ha contribuït a crear les nombroses regions fisiogràfiques que constitueixen el paisatge d’Europa.

A Finlàndia i gran part de la resta de la península Escandinava es troba subjacent l’escut Finoescandinau, sorgit durant l’era precàmbrica. Inclinat cap a l’est, forma les muntanyes de Suècia occidental i el planell de Finlàndia. La glaciació ha llaurat els profunds fiords de la costa noruega i ha erosionat la superfície del planell finès. El moviment d’un segment de l’escorça terrestre contra l’escut estable durant l’orogènia caledoniana (des de fa 500 milions fins fa 395 milions d’anys) creà les muntanyes d’Irlanda, Gal·les, Escòcia i Noruega occidental. L’erosió posterior ha arrodonit i desgastat aquestes muntanyes a les illes Britàniques, però els pics de Noruega encara assoleixen els 2.472 m de altitud.

La segona regió geològica destacada, un cinturó de materials sedimentaris, se estén en un arco des del sud-oest de França fins el nord y cap a l’est, a través dels Països Baixos, Alemanya i Polònia fins arribar a l’interior de Rússia occidental. També avarca una part del sud-est d’Anglaterra. Malgrat que deformades en alguns llocs per formar conques, com la de Londres i la de París, aquestes roques sedimentàries, cobertes per una capa de rocalla depositada en les glaciacions, estan en general el suficientment anivellades com per formar la gran planura europea. Alguns dels millors sols d’Europa es troben en la planura, en especial al llarg del seu marge meridional, on


s’ha depositat el loess, un material arrossegat pel vent. La planura té més amplada a l’est.

Al sud de la gran planura europea, una franja d’estructures geològiques diferents s’estén a través d’Europa i crea els paisatges més intricats del continent, les muntanyes centreoeuropeeas. A tota aquesta regió les forces dels plegaments (serralada del Jura), les falles (Vosgos, Selva Negra), els volcans (massís Central), i les elevacions (planell Central) han interactuat per crear muntanyes, planells i valls alterns.

La principal regió fisiogràfica d’Europa, situada més al sud, és també la de formació més recent. A mitjans de l’era terciària, fa 40 milions d’anys aproximadament , la placa afroàrab col·lisionà amb la placa euroasiàtica i desencadenà l’orogènia alpina ). Les forces de compresió generades per aquesta col·lisió elevaren grans masses de sediments mesozoics i crearen serralades com els Pirineus, els Alps, els Apenins, els Càrpats i el Caucas, que no solament són les muntanyes més altes d’Europa sinó també les més escarpades. Els freqüents terratrèmols indiquen que els canvis orogènics encara estan passant hores d’ara.

ACTIVITATS

1. Què estudia la fisiografia.

2. Elabora un mapa en diferents colors de les regions fisiogràfiques europees.

Hidrografia La naturalesa peninsular del continent europeu ha determinat una estructura hidrogràfica radial, en la que la majoria dels rius flueixen devers l’exterior des del nucli del continent, tot sovint des de capçaleres properes. El riu més llarg d’Europa, el Volga, flueix principalment en direcció sud, cap`a la mar Càspia, i el segon en longitud, el Danubi, flueix d’oest a est abans de desembocar a la mar Negre. Entre els rius d’Europa central i occidental destaquen el Rodan i el Po, que desaigüen a la mar Mediterrània, i el Loira, el Sena, el Rin i l’Elba, que desemboquen a l’oceà Atlàntic o en el mar del Nord. L’ Oder i el Vístula flueixen cap el nord fins la mar Bàltica. L’estructura radial hidrogràfica facilita la interconnexió de rius mitjançant canals.

Alguns rius espanyols, per la seva longitud i cabdal, són dignes d’esment, com l’Ebre, el Duero, el Tajo, el Guadiana i el Guadalquivir.

Existeixen llacs a zones muntanyoses com a Suïssa, Itàlia i Àustria, i a regions planes, com a Suècia, Polònia i Finlàndia. El llac d’aigua dolça més gran d’Europa és el llac Ladoga, al nord-oest de Rússia.

ACTIVITATS

1. Assenyala els països per on passa el riu més llarg d’Europa.


2. En un mapa de la península Ibèrica dibuixa el traçat dels principals rius.

Clima Malgrat que gran part d’Europa està situada a latituds septentrionals, els mars que envolten el continent, relativament càlids, proporcionen a la major part d’Europa central i occidental un clima moderat, amb hiverns freds i estius temperats. Els vents de l’oest, dominants, esclafats en part al passar sobre el corrent oceànic de l’Atlàntic nord, duen precipitacions durant quasi tot l’any. A la zona climàtica mediterrània (Espanya, Itàlia i Grècia) els mesos d’estiu solen ser calorosos i secs, i la mayoría de les precipitacions es recullen a la tardor i primavera. Aproximadament a partir de Polònia central, cap a l’est, es redueix l’efecte moderador dels oceans i, com a conseqüència, el clima és més fred i sec. Les parts septentrionals del continent també tenen aquest tipus de clima. Les precipitacions anuals varien entre els 510 i els 1.530 mil·límetres.

Europa: mapa climàtic

Les masses d’aigua moderen el clima de la part occidental d’Europa; una regió caracteritzada pels seus hiverns freds i els seus estius càlids. A països de la zona mediterrània com Espanya, Itàlia i Grècia les temperatures són més caloroses. A l’interior d’Europa l’efecte moderador del mar desapareix, per la qual cosa els països a l’est de Polònia experimenten condiciones climàtiques molt més fredes i seques.

Flora Tot i que bona part d’Europa en bona part i en particular l’oest, estava en el seu origen coberta de boscos, la flora ha estat transformada per l’expansió humana i el desboscament. Només els boscos de les zones muntanyoses més septentrionals i de zones del nord i centre de la Rússia europea han estat relativament al marge de l’activitat humana. D’altra banda, Europa està coberta en la seva majoria de boscos plantats o que han tornat a ocupar terres desboscades. La zona de vegetació més gran


d’Europa, que talla la meitat del continent des de l’Atlàntic als Urals, és un cinturó d’arbres de fulla caduca i coníferes: roures, faigs i xops barrejats amb pins i avets. Les regions àrtiques d’Europa septentrional i els vessants superiors de les seves muntanyes més altes es caracteritzen per la vegetació de tundra, constituïda fonamentalment per líquens, arbusts i flors salvatges. Les temperatures de l’interior d’Europa septentrional, més suaus però encara fredes, creen un ambient favorable al desenvolupament de boscos de coníferes com la picea i el pi, malgrat que també hi ha bedolls i oms. La major part de la gran planura europea està coberta de praderies, zones d’herbes relativament altes; Ucraïna es caracteritza per l’estepa, una regió plana i seca amb herbes curtes. Les terres que voregen la Mediterrània destaquen pels fruits d’alguns de llurs arbres i arbusts, en especial olives, cítrics, figues i raïm.

Regions bioclimàtiques

Fauna A altres èpoques, Europa fou la llar d’una gran varietat de animals, com el cérvol, el bisó, el senglar, el llop i l’ós. No obstant, els humans han ocupat o desenvolupat tal quantitat de territori europeu que nombroses espècies animals s’han extingit o reduït llur nombre. El cérvol, l’ant, el llop i l’ós es poden trobar en estat salvatge i en quantitats significatives només al nord, a Escandinàvia i Rússia, i a la península dels Balcans. A altres zones habiten sobretot a reserves protegides. Els saamis (lapons) de l’extrem nord crien rens . L’isard i l’íbex viuen als cims més alts dels Pirineus i els Alps. A Europa encara hi ha molts animals petits com la mostela, la fura, la llebre, el conill, l’erissí, el lemming, la guilla i l’esquirol, i gran nombre d’ocells, com l’àliga, el falcó, el pinsà, el rossinyol, el mussol, el colom, el pardal i el tord. Es creu que les cigonyes duen bona sort a les cases on fan el niu, en especial als Països Baixos i els cignes adornen els rius i llacs europeus. Els salmons d’Escòcia, Irlanda i el Rin són molt preuats pels europeus i a les aigües costaneres marines hi ha gran varietat de peixos. inclosos espècimens d’importància comercial com el bacallà, el verat, l’arengada i la tonyina. A les mars Negra i Càspia hi ha esturions, dels que s’extreu el caviar.

Recursos minerales A Europa existeix una gran varietat de recursos minerals. Hi ha grans jaciments de carbó a varies zones del Regne Unit, a la regió alemanya del Ruhr i a Polònia, Bèlgica, la República Txeca, Eslovàquia, França i Ucraïna. Avui les majors fonts


europees de mineral de ferro són les mines de Kiruna (al nord de Suècia), la regió de Lorena (a França) i Ucraïna. A algunes zones d’Europa es produeix petroli i gas natural en petites quantitats, però les dues regions més importants en aquest sentit són la mar del Nord (que exploten en la seva majoria Gran Bretanya, els Països Baixos, Alemanya i Noruega) i les antigues repúbliques soviètiques, en especial Rússia. Entre altres molts jaciments minerals destaquen els de coure, plom, estany, bauxita, mercuri, manganés, níquel, or, plata, potasi, argila, guix, dolomita i sal.

ACTIVITATS

1. Elabora un informe sobre les mesures que es prenen a Europa per preservar les espècies animals.

2. Dibuixa un mapa econòmic d’Europa amb detall de les riqueses minerals.

Els pobles europeus

Malgrat que no se sap amb exactitud quan s’establiren a Europa, els primers grups humans emigraren probablement des de l’Est en diverses onades, majoritàriament a través d’un pont de terra, que ja no existeix, des d’Àsia Menor als Balcans i a través de les praderies del nord del mar Negre i des del sud, a través de la península Ibèrica. Al voltant de l’any 4.000 a.C. algunes zones d’Europa ja tenien una considerable població. Barreres geogràfiques com els boscos, les muntanyes i els pantans contribuïren a dividir els pobles en grups que van estar separats durant llargs períodes. No obstant, com a resultat de les migracions va haver una constant mescla racial.

En Europa existeix una gran varietat de grups ètnics. La major part de les nacions europees es composen d’un grup dominant, com els alemanys a Alemanya i els francesos a França. A diversos països, sobretot en el sud i el centre d’Europa, hi ha minories ètniques; a més, la majoria dels països contenen grups més petits, com els saamis (lapons) de Noruega. A més, un nombre considerable de turcs, negres africans i àrabs viuen a Europa occidental, la major part d’ells com treballadors. A partir de 1989 i fins 1991 es produí la desmembració de la URSS en 15 repúbliques distintes, cada una amb el seu grup ètnic dominant. Els croates, eslovens i macedonis, que constituïen la majoria de la població de llurs respectives repúbliques a Iugoslàvia, votaren a favor de la separació de Iugoslàvia el 1991 per convertir-se en estats independents. Bòsnia-Herzegovina, amb una varietat de grups ètnics molt més diversa, es convertí en l’escenari d’un dramàtic conflicte ètnic que va tenir lloc després de la declaració d’independència d’aquelles repúbliques el 1992.

ACTIVITATS

1. Fes un informe sobre el component ètnic a la guerra de Bòsnia.

Demografia La distribució de la població europea no ha estat estable durant llargs períodes, si bé el seu increment ha estat significatiu al llarg de la història, degut a la diferència entre les


taxes de natalitat i mortalitat i als moviments migratoris de tota mena. A principis de l’era cristiana, la part més densament poblada d’Europa vorejava la mar Mediterrània. A la dècada de 1980 Europa tenia la densitat de població total més alta del món. La zona més densament poblada era el cinturó que començava a Gran Bretanya i continuava cap a l’est a través dels Països Baixos, Alemanya, Txecoslovàquia, Polònia i la URSS europea. Al nord d’Itàlia també havia una gran densitat de població. La taxa mitja de creixement anual de la població europea durant el període comprés entre 1980 i 1987 només fou del 0,3% (en el mateix període la població d’Àsia va créixer prop del 0,8% anual, i la dels EUA un 0,9% anual). A la mateixa època, va haver grans variacions en la taxa de creixement segons els països europeus. Així, a finals de la dècada de 1980, Albània tenia una taxa de creixement anual del 1,9% aproximadament i Espanya del 0,5%, mentre que les taxes de les ciutats de Gran Bretanya no canviaren significativament i les de l’antiga República Democràtica Alemanya descendiren. En conjunt, la lentitud de la taxa de creixement de població es degué sobretot a la baixa taxa de natalitat. Generalment, els europeus frueixen al nàixer d’una de les més elevades taxes d’esperança de vida, uns 75 anys en la majoria dels països, si es compara amb les mateixes taxes de la Índia i la majoria dels països africans, per sota dels 60 anys.

Els moviments de la població, voluntaris o involuntaris, han estat una característica constant en la vida europea. A finals del s. XX destacaren dos moviments: la migració de personeas a la cerca de treball com ‘treballadors convidats’ (en alemany gastarbeiter) i la migració de zones rurals a zones urbanes. Treballadors italians, iugoslaus, grecs, espanyols i portuguesos (a l’igual que turcs asiàtics, nord-africans i d’altres zones no europees) es traslladaren, en la seva majoria sense la intenció d’establir-se permanentment, a Alemanya, França, Suïssa, Gran Bretanya i altres països a la cerca de feina. A més, molts europeus emigraren des de zones rurals fins les ciutats dins de les fronteres nacionals. Entre 1950 i 1975, la població urbana d’Europa occidental augmentà d’un 70% aproximadament a quasi un 80%; a Europa oriental va créixer del 35% al 60%. D’altra banda, en comparació amb les emigracions del s. XIX i principis del XX, molt pocs europeus sortiren del continent. La major part de les persones que deixaren Europa a finals del s. XX emigraren a Sudamèrica, Canadà o Austràlia.


A la major part dels països europeus la capital de la nació és la ciutat més gran, però a més hi ha moltes altres ciutats importants. Nombroses capitals europees tenen una gran transcendència econòmica i cultural i acullen nombrosos llocs històrics. Entre les ciutats més famoses es troben Berlín, Budapest, Londres, Madrid, Barcelona, Moscou, París, Praga, Roma, Estocolm i Viena.

DENSITAT DE LA POBLACIÓ EUROPEA 1989


Idiomes Els europeus parlen una gran varietat d’idiomes. Les principals famílies lingüístiques estan formades per les llengües eslaves, que inclouen el rus, l’ucrainà, el bielorús, el txec, l’eslovac, el búlgar, el polonès, l’eslovè, el macedoni i el serbo-croata; les llengües germàniques, que engloben l’anglès, l’alemany, el neerlandès, el danès, el noruec, el suec i l’islandès; les llengües romàniques, entre les que es troben l’italià, el francès, l’espanyol, el català, el portuguès i el romanès. Aquests idiomes tenen bàsicament els mateixos orígens i es classifiquen dins de les llengües indoeuropees, que també comprenen el grec, l’albanès, i llengües celtes com el gaèlic, el gal·lès i el bretó. A més de les llengües indoeuropees, en el continent hi ha pobles que parlen llengües ugrofineses, a més d’altres llengües, com l’euskera i el turc. Molts europeus usen l’anglès, l’alemany, l’ espanyol o el francès com a segona llengua.

Utilització de les llengües a Europa


ACTIVITATS

1. Elabora informe sobre la diversitat religiosa a Europa.

2.2. Àsia

El nom d’Àsia Segons explica la mitologia grega, Àsia va ser filla de Tetis, que simbolitzava la capacitat fecunda de la mar. Tetis, filla del Cel (Urà) i de la Terra (Gea), es va casar amb el seu germà Oceà, amb el qual va tenir més de tres mil fills i filles. Una d’aquestes va ser precisament Àsia. D’aquí ve el nom del continent. Límits Àsia és el continent més gran i poblat del món. Té més de 44 milions de quilòmetres quadrats i representa quasi una tercera part de les terres emergides del planeta. Limita al nord amb l’oceà Àrtic i al sud amb l’Índic. A l’est el seu límit és el Pacífic, i queda separada d’Europa, a l’oest per la serralada dels Urals, la mar Càspia, el Caucas, la península d’Anatòlia i la Mediterrània. Àsia gairebé toca el continent americà al nord-est, per l’estret de Bering. Continent divers El continent asiàtic presenta grans contrastos de paisatges i de cultures. Així, per exemple, mentre que les aigües del nord estan pràcticament glaçades bona part de l’any,


les del sud es troben a la zona equatorial, una de les més càlides del món. Les illes més meridionals tenen 10º de latitud sud. Àsia és també el continent amb les muntanyes més elevades del planeta. Des del punt de vista humà, s’hi practiquen religions molt antigues, com l’hinduisme, el budisme i l’islamisme, entre d’altres.


Àsia: mapa climàtic

Àsia experimenta pràcticament totes les condicions climàtiques de la terra. Posseeix un terreny tan variat i extens, que comprèn nombrosos i impressionants trets topogràfic i climàtics; és a l’ensems a la vegada càlid, fred, humit i sec.

ACTIVITATS

1. Cerca il·lustracions sobre la serralada de l’Himàlaia i fes-ne un petit informe.

2. Elabora un mapa sobre les àrees d’influència de les distintes religions a Àsia.

3. Fes una llista dels estats i llurs capitals asiàtics que es troben a l’alçada del Tròpic de Càncer.

2.3. Àfrica

El nom d’Àfrica La paraula Àfrica ve del grec a-frikós, que vol dir ‘sense fred’. L’imperi romà va designar amb el nom d’Àfrica una petita zona del nord d’aquest continent, i al s. IV va aplegar tot el nord d’Àfrica, fins el desert del Sahara, en una sola regió administrativa que es va dir diòcesi d’Àfrica, de la mateixa manera que la península Ibèrica es va dir diòcesi d’Hispània.


A mesura que, en segles posteriors, els europeus s van dirigir cap el sud, van anar anomenant tot el continent amb el nom amb què es coneix avui. Àfrica és el bressol de la humanitat: en aquest contient és on van aparèixer els primers éssers humans de la Prehistòria. Límits d’Àfrica El continent africà és un territori molt extens, de forma més o menys triangular, que té més de 30 milions de quilòmetres quadrats. Limita al nord amb la mar Mediterrània; al sud amb l’aiguabarreig dels oceans Índic i Atlàntic, al cap de Bona Esperança; a l’oest limita amb l’oceà Atlàntic; i a l’est, amb l’Índic i amb una de les seves mars, la mar Roja. Àfrica està migpartida per l’equador i se situa, en general, a la zona més càlida de la Terra. Des del punt de vista humà, un dels trets més destacables del continent africà és, sens dubte, la gran diversitat de religions, llengües i formes de vida que s’hi donen.

ACTIVITATS

1. Busca en una enciclopèdia a quin lloc d’Àfrica i quan es va utilitzar per primer cop l’escriptura.

2. Fes una llista dels estats africans i llurs capitals banyats per l’oceà Índic.


Àfrica: mapa climàtic

Àfrica té el clima més uniforme de tots els continents. L’absència de cadenes muntanyoses importants, els corrents oceànics freds i llur situació a la zona tropical, contribueixen a la uniformitat general del clima. També hi ha grans regions àrides, com los deserts del Sàhara, Horn, Namíbia i Kalahari, amb precipitacions anuals que oscil·len entre 250 i 500 mm.

2.4. Amèrica

Amèrica ja era poblada fa més de 30.000 anys. Els europeus van ignorar l’existència d’aquest continent fins al final del s. XV, tot i que els víkings ja havien arriba a Groenlàndia i a les costes de Terranova al s. X. Va ser Cristòfor Colom qui el va descobrir. Colo, però, sempre va pensar que les terres descobertes eren zones de la costa d’Àsia. El primer europeu que es va adonar que es tractava d’un continent nou i encara no conegut va ser l’italià Amerigo Vespucci. D’aquí va que el continent es digui Amèrica i no Colòmbia. Els europeus també el coneixen pel nom de Nou Món, per oposició al Vell Món constituït per Europa, Àsia i el nord d’Àfrica. Amèrica és el més llarg de tots els continents. Pràcticament abasta del pol Nord pol Sud. És més gran que Àfrica: té més de 42 milions de quilòmetres quadrats. El continent americà té la forma de dos triangles units per un passadís aprimat, l’istme de Panamà. Per això, en estudiar-lo se sol dividir sempre en tres parts: Amèrica del Nord, Amèrica Centra i Amèrica del Sud.


Els seus límits són molt clars: al nord, l’oceà Àrtic, i al sud, l’aiguabarreig de l’Atlàntic i el Pacífic. Aquest dos oceans l’abracen per l’est i l’oest, respectivament. Per la seva gran llargària, és el continent on es donen el major nombre de contrastos climàtics i paisatgístics del planeta.


ACTIVITATS

1. Elabora un mapa de les nacions americanes de parla espanyola.


2.5. Oceania

Més que no pas un continent, Oceania és un conjunt d’illes escampades per l’immens oceà Pacífic, tot i que les costes de l’oest i el sud d’Austràlia (que en constitueix la massa territorial més gran i forma un sol estat) són banyades per l’oceà Índic. Per tant, no es pot dir que tingui límits clars. Les nombrosíssimes illes que formen Oceania (llevat del cas especial de Nova Zelanda) se solen dividir en tres grups: el de les illes situades a la zona central, que s’anomena Micronèsia; el de les més occidentals –Nova Guinea, Nova Caledònia, etc.-, que rep el nom de Melanèsia; i el de les més orientals, que es diu Polinèsia. Com que aquestes illes van estar per molt temps sense contacte amb els altres continents, hi sobreviuen moltes espècies animals i vegetals diferents. Les cultures dels pobles indígenes que encara hi viuen són també força diferents de les dels altres continents.

Cerimònia aborigen australiana


Países de Oceanía

PAÍS CAPITAL MONEDA GENTILICIO ORGANIZACIONES A LAS QUE PERTENECE

Australia Canberra Dólar australiano

Australiano ONU, Pacto ANZUS, Plan Colombo, Commonwealth, CEAP, OCDE, CPS

Islas Fiji Suva Dólar fiji Fijiano o fidjiano ONU, Plan Colombo, CPS

Kiribati Bairiki Dólar australiano

Kiribati Commonwealth, CPS

Islas Marshall Dalap Uliga Darrit

Dólar estadounidense

Marshallés ONU, CPS

Islas Salomón Honiara Dólar de las islas Salomón

Salomonés ONU, Commonwealth, CPS

Estados Federados de Micronesia

Kolonia Dólar estadounidense

Micronesio ONU, CPS

Nauru Yaren Dólar australiano

Nauruano CPS, Unión Europea (país asociado)

Nueva Zelanda Wellington Dólar neozelandés

Neozelandés ONU, Pacto ANZUS, Plan Colombo, Commonwealth, CEAP, OCDE, CPS

Palau Koror Dólar estadounidense

Palauano ONU, CPS

Papúa-Nueva Guinea

Port Moresby

Kina Papuanos o papúes ONU, Plan Colombo, Commonwealth, CPS, CEAP

Samoa Apia Tala o dólar de Samoa

Samoano ONU, Commonwealth, CPS

Tonga Nuku’alofa Pa’anga Tongano o tongués Commonwealth, CPS

Tuvalu Fongafale Dólar tuvalés Tuvalés Commonwealth, CPS

Vanuatu Port Vila Vatu Ni-vanuatu ONU, Commonwealth, CPS

Pacto ANZUS: Pacto Australia-Nueva Zelanda-Estados Unidos

CPS: Comisión del Pacífico Sur

OCDE: Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico

ONU: Organización de Naciones Unidas

CEAP: Cooperación Económica para Asia y el Pacífico

ACTIVITATS 1. Fes un mapa i un breu informe geogràfic sobre les antípodes de la península Ibèrica.


2.6 . Antàrtida A diferència del pol Nord –on només hi ha aigües gelades fins a dos o tres metres de profunditat-, el pol Sud està constituït per terres emergides. Es tracata, doncs, d’un autèntic continent: l’Antàrtida. Té una extensió d’una mica més 13 milions de quilòmetres quadrats i, per tant, és més gran que tot el continent europeu. L’Antàrtida està coberta per masses de gel amb una altitud que va dels 2.000 al 4.500 metres, més altes, doncs, que els Pirineus. Té el 95% de tot el gel del món i, per tant, amb la tecnologia adequada, pot representar, en el futur, una font d’aigua vital per al planeta. Des de l’any 1988 Espanya té instal·lada una base d’investigació a la petita illa de Livingston, dins de l’arxipèlag de les Shetland del Sud.


Antàrtida: mapa climàtic

L’Antàrtida, on s’ha enregistrat la temperatura més baixa de la terra (-88,3 ºC) és el continent més fred. Malgrat tot, el clima és uniforme, les precipitacions són variables, essent mínimes en la zona desèrtica interior. Els forts vents eleven la neu des de les regions costaneres i la dipositen a l’interior.

ACTIVITATS

1. Elabora un mapa de la zona on es troba la base espanyola a l’Antàrtida.

2. Qui va ser el primer explorador que va recórrer l’Antàrtida? Quin any ho va fer?

3. Busca a la premsa d’aquesta setmana una notícia que hagi passat a cadascun dels cinc continents. Situa el més exactament possible el lloc de l’esdeveniment en el mapa polític.

2.7. L’àmbit de la mar Mediterrània

La Mediterrània ocupa una superfície d’un dos milions i mig de quilòmetres quadrats. Es tractava d’una mar tancada situada entre Europa, Àfrica i Àsia. Les seves aigües són bastant calentes i, com a conseqüència de la forta evaporació, són també bastant salades. La Mediterrània comunica amb l’Atlàntic per l’estret de Gibraltar, que només té 14 km d’amplada. D’una forma artificial comunica també amb la mar Roja pel canal de Suez, i amb la mar Negra a través dels estrets de Dardanels i del Bòsfor. A la Mediterrània hi destaquen quatre grans penínsules: la Ibèrica a l’oest, la Itàlica al centre, i la Balcànica i l’Anatòlica a l’est.


La presència d’aquestes penínsules juntament amb el gran nombre d’illes, ha fet que en la mar Mediterrània s’hagin identificat mars secundàries, com la Tirrena, l’Adriàtica, la Jònica i l’Egea. La península Itàlica i l’illa de Sicília divideixen la Mediterrània en dues conques principals: la conca occidental i la conca oriental.

Mar Mediterrània

La mar Mediterrània, compresa entre Europa meridional, Àfrica del nord i Àsia sudoccidental,

ocupa una àrea de 2.510.000 km2. Moltes de les primeres civilitzacions del món van tenir llur origen a les costes de la Mediterrània, que durant milers d’anys ha estat una ruta comercial de vital importància.

La seva profunditat mitjana és de 2.000 m. Les profunditats més important s’enregistren a la mar Tirrena i a la Jònica. La plataforma continental és bastant extensa cap a l’est de la península Ibèrica, al gol de Lleó i a la zona orienta de Tunísia.

El riu més cabalós que desemboca a la Mediterrània és el Nil. La seva extensa desembocadura, situada al nord del Caire, forma diversos braços que reguen un delta molt fèrtil amb una superfície de 22.000 km2.

Altres rius importants que desemboquen a la mar Mediterrània són l’Ebre (a Catalunya), el Roine (a França) i el Po (a Itàlia), encara que mar un cabal d’aigua molt inferior al Nil.


El delta del Nil

ACTIVITATS

1. Busca en un atles el nom de les principal illes mediterrànies i situa-les en un mapa mut.

2. Situa en el mateix mapa de la conca de la Mediterrània tots els accidents que s’ha esmentat. Assenyala’ls amb colors diferents segons es tracti de penínsules, illes, estrets, rius o mars.


Unitat Didàctica 4. Els components del medi físic: relleu, hidrografia i

clima


1. El món: relleu i rius

1.1. Àfrica El continent africà té una superfície de 30.304.445 km2. Tot i que aquesta extensió és més petita que no pas Àsia o Amèrica, Àfrica és tres vegades més gran que Europa. L’estret de Gibraltar separa Àfrica d’Europa, i la península del Sinaí la uneix a Àsia. Les terres del continent africà són situades al nord i al sud de l’equador i presenten un contorn compacte i sense penetracions gaire grans del mar; per això les costes són poc retallades. 1.1.1. Característiques del relleu Dos grans conjunt d’unitats de relleu d’extensió molt diferents ocupen el territori africà: zones de cubetes (enfonsaments) i altiplans (bombaments). El relleu pla i monòton és la característica dominant dels paisatges africans. Nombroses planes i cubetes de gran extensió es combinen amb altiplans i relleus aïllants, de poca altitud, situats enmig d’immenses superfícies planes. Les dimensions de les cubetes poden sobrepassar fàcilment els 1.000 km de radi. Només al nord i a l’est d’Àfrica hi ha serralades d’altitud considerables. Zones de serralades Hi ha grans accidents del terreny que constitueixen formes de relleu molt destacades i espectaculars; però no són característics del conjunt del continent africà, perquè són limitats a espais força reduïts. La serralada de l’Atles constitueix una veritable cadena de muntanyes joves situada fonamentalment al Marroc i al nord d’Algèria. La major par del relleu de la zona oriental del continent és el resultat de la ruptura del territori en grans blocs aïllats provocada pels moviment de l’escorça de la Terra. Aquests blocs són situats a diverses altituds, alguns enfonsats (fosses) i els altres, elevats (altiplans o serralades). Les fosses poden ser ocupades per llacs, nombrosos i extensos, que són característics d’aquesta zona d’Àfrica. De vegades les grans línies de ruptura que separen aquests blocs (falles) són aprofitades pels materials de l’interior de la Terra per sortir a la superfície i formar volcans. Aquests volcans poden arribar a tenir altituds considerables, com el Kilimanjaro que fa 5.895 m d’altitud.


Cràter Ngorongoro, Tanzània

Gràcies a una densitat de població relativament baixa, Tanzània ha conservat gran part de la seva fauna i alberga algunes de les reserves d’animals salvatges més famoses del món, com el cràter Ngorongoro, que apareix a la imatge, i els parcs nacionals de

Serengeti i Selous. Ngorongoro, que comprèn un enorme cràter volcànic apagat situat al nord-est de Tanzània, proporciona no solament un refugio segur a la fauna salvatge sinó també una àrea d’estudi única per als científics, en especial genetistes, degut a que les seves poblacions d’animals salvatges estan isolades de las del resto del país per les parets del cràter. Aquest es localitza dins de la Zona de Conservació Ngorongoro, declarat Patrimoni de la Humanitat, que també inclopu la gola d’Olduvai, on s’han trobat restes d’alguns dels primers acantpassats de l’ésser humà.

1.1.2 . La xarxa fluvial Els grans rius africans són molt diferents entre ells pel que fa a les característiques de llurs cursos, el lloc on desemboques i la quantitat d’aigua que porten durant l’any. Els rius El Nil és el riu més llarg del món (6.671 km). Tant per la longitud com pel cabal i per les característiques del seu curs constitueix un cas excepcional entre els rius africans. El Nil neix a la regió del llac Victòria, travessa el desert més gran de la Terra, el Sàhara, i aboca l’aigua a la mar Mediterrània formant un gran delta. El Senegal, el Níger, el Congo i l’Orange desemboquen a l’oceà Atlàntic, i el Zambezi i el Limpopo, a l’oceà Índic. El cabal d’aigua de tots aquests rius és important, però varia segons els climes de les zones per on passen. La majoria presenten moltes dificultats per a la navegació, a causa del terreny accidentat; n’interrompen el curs cascades, ràpids i congostos profunds per salvar els desnivells. D’altra banda, alguns rius no arriben a la mar, sinó que desemboquen al centre de les cubetes, on formen llacs, o bé l’aigua es perd a causa de l’evaporació, quan travessen zones desèrtiques. Els grans llacs Els grans llacs també tenen unes característiques molt diferents. Els llacs situats als fons de les fosses de la part oriental d’Àfrica (Victòria, Tanganyka, Malawi) són grans, profunds i permanents.


En canvi, els llacs que es localitzen a les cubetes més o menys desèrtiques (Txad, Níger) són poc profunds; l’extensió varia durant l’any i a l’estació seca es poden arribar a evaporar completament.

ACTIVITATS

1. A quina zona d’Àfrica es localitzen els volcans? Esmenta el nom i l’altitud d’algun volcà del continent africà.

2. On se situen els grans llacs? 3. Per què al continent africà hi predomina el relleu pla i monòton? 4. Digues el nom d’algun dels grans rius africans i dibuixa el seu curs en

un mapa mut. 5. En què es diferencien els rieu africans? 6. Tots els llacs africans tenen les mateixes característiques? Per què?

1.2. Àsia Extensió: 44 624 883 km2 Població: 3 522 016 000 h [1996]

Continent situat entre 26°10' E (a Turquia) i 164° W (al cap Dezney a Sibèria) de longitud i entre 77°41' N (cap Cel'uskin a Sibèria) i 1°16' N (al cap Buru a la península Malacca) de latitud. És separat d'Amèrica del Nord per l'estret de Bering i de la resta per l'oceà Pacífic; l'oceà Índic, la mar Roja i l'istme de Suez el separen d'Àfrica i és unit a Europa sense transició; hom pren com a divisòria la serralada dels Urals i la mar Càspia


i els estrets del Bòsfor i dels Dardanels (amb les illes, 44 318 329 km2; 3 210 194 000 h [1991]). 1.2.1. Característiques del relleu Les terres més elevades i més enfonsades de la Terra es troben al continent asiàtic; els cims més alts són la serralada de l’Himàlaia, on culminen en l’anomenat sostre del món, l’Everest (8.848 m).

Mont Everest

L’Everest, el cim més alt del món, amb 8.848 m d’altitud, està a la serralada de l’Himàlaia, al sud d´Àsia central, formant la frontera entre Nepal i el Tibet. Abans de que el 29 de maig de 1953 dos membres d’una expedició britànica (Edmund Hillary i Tenging Norkay) assoliren el seu cim, nombroses expedicions havien intentat la seva ascensió.

D’altra banda, també s’hi troben els punts més enfonsats del planeta: a la mar Morta, a 397 m per sota del nivell de la mar, i a la depressió de Turfan, a la vora del desert de Gobi, a la Xina, situada 154 m per sota del nivell de la mar. Serralades importants Un seguit de serralades importants de dimensions i altituds diferents ocupen una gran part d’Àsia. Es poden distingir dos grans conjunts: el més destacat, per l’extensió i per l’altitud, ocupa tot el sud del continent des de Turquia i el Caucas fins a les serres de la península d’Indo-xina; un altre, no tan important, parteix de les serralades del Pamir i Tian Shan vers el nord-est, fins arribar a l’estret de Bering. Planes i altiplans immensos Ocupen la resta del territori asiàtic. Al nord-oest s’estén la gran plana siberiana, que es converteix en un altiplà a la part oriental del continent. Al sud i a l’est les planes no són tan extenses i ocupen les amples valls dels grans rius, el Tigris i l’Eufrates, l’Indus i el Ganges; o el curs més baix del Mekong, del Iangtsé i del Huang He. Els grans altiplans se situen al sud i a l’est: l’altiplà de l’Ioran, l’altiplà del Dècan (a l’Índia), l’altiplà del Tibet (el més alt del món, entre 4.000 i 5.000 m) i l’altiplà de Mongòlia.


El cinyell de foc del Pacífic L’anomenat cinyell de foc del Pacífic, que envolta aquest oceà, es refereix a l’existència de volcans situats en nombroses illes de l’est i del sud-est d’Àsia, properes a les grans fosses marines i que constitueixen una de les zones de la Terra de més inestabilitat i de més freqüència de sismes.

ACTIVITATS

1. Per què es diu que al continent asiàtic hi ha els punts més elevats i els punts més enfonsats del món?


2. On estan situades les grans serralades del continent? 3. A quina zona d’Àsia les planes no són tan extenses? 4. On es localitzen els grans altiplans? 5. On està situat, al continent asiàtic, el cinyell de foc del Pacífic? Per

què? 1.2.2 . La xarxa fluvial El riu Brahmaputra al seu pas per Assam

En el seu curs baix, en concreto al seu pas per l’estat indi d’Assam, el riu Brahmaputra es converteix en la principal artèria fluvial de la regió bengalí, a través de la qual es realitzen els intercanvis comercials i el transport de persones i mercaderies. Els productes són transportats, bé per particulars en llurs pròpies embarcacions, bé per companyies, amb seu a la propera ciutat de Guwahati, que operen a gran escala.

Els rius asiàtics es corresponen amb cada una de les unitats climàtiques. A la regió àrtica correspon un tipus de riu de curs lent i regular que té les fonts a les muntanyes de l'interior del continent i amb una orientació general sud-nord vers l'oceà Àrtic. Resten glaçats 4 o 5 mesos l'any, especialment a la desembocadura, i, en produir-se el desglaç al curs alt, les pannes s'acumulen al curs baix i formen preses que originen inundacions freqüents. El primer dels rius d'aquesta regió és el Ienissei (4 750 km); el segueixen en longitud l'Obi i el Lena. El riu Amur, que pertany a aquesta regió, però que desguassa al Pacífic, participa ja del règim de les crescudes monsòniques. L'Àsia interior és essencialment una regió de conques endorreiques, a causa de l'escassetat de precipitacions i al cercle muntanyós que impedeixen alhora la formació de grans rius capaços de travessar les estructures muntanyoses. Molts dels cursos d'aigua es perden a les sorres o fan d'immissaris de llacs o mars interiors, com la Càspia, l'Aral o el llac Balkhas, que, malgrat les aportacions, no poden evitar el procés de dessecació comú a tots els llacs interiors. A part aquestes conques, hom pot esmentar les d'Anatòlia, Iran, Armènia, Tibet, Turquestan i les depressions de Síria i Palestina, totes elles amb nombrosos llacs salats, poc profunds (excepció feta de la mar Morta), que s'han convertit sovint en pantans. A l'Àsia monsònica els rius neixen a les muntanyes alimentats per la fosa de les neus, però tenen com a característica comuna una crescuda determinada per les pluges del monsó d'estiu. Són rius de curs irregular, amb freqüents gorges i ràpids, amb gran capacitat erosiva i gran cabal i que transporten masses d'al·luvions que, en dipositar-se a la desembocadura, formen planes i deltes. Entre els rius més llargs destaquen el Iangtsé, el Mekong i l'Huang He, i entre els més cabalosos, el Iangtsé, el Ganges i l'Indus. Fora dels rius àrtics i dels monsònics, només el Tigris i


l'Eufrates constitueixen una conca fluvial de consideració, bé que situats a la regió de l'Àsia interior. Els rius de l'Àsia mediterrània són de tipus torrencial; n'és l'única excepció el Kizilirmak, que ve de les muntanyes de l'interior.

ACTIVITATS 1. En un mapa mut dibuixa el curs dels principals rius asiàtics. 1.3. Amèrica Extensió: 39 937 064 km2 Població: 768 896 500 h [1996] Continent situat entre 34° 45' (al Brasil) i 167° 20'W (a Alaska, al cap del Príncep de Gal·les) de longitud, i entre 72°N (83° 20'N, amb Grenlàndia) i 54° 5' (56°, fins al cap d'Hoorn; 57°, fins a les illes de Diego Ramírez) de latitud. És separat del NE d'Àsia per l'estret de Bering, i de la resta, per l'oceà Pacífic; l'oceà Atlàntic el separa d'Europa i d'Àfrica (amb les illes properes, 42 090 660 km2; 711 966 000 h [1990]). 1.3.1. Característiques del relleu Una serralada impressionant de muntanyes joves a l’oest A la costa occidental dels dos subcontinents americans s’hi aixequen unes cadenes de muntanyes joves impressionants que van des d’Alaska fins a la Terra de Foc. A Amèrica del Nord són les muntanyes Rocalloses (McKinley, 6.194 m), globalment amb menys altitud que la serralada d’Amèrica del Sud, els Sndes, on es localitzen les altituds més grans (Aconcagua, 6.959 m). Les muntanyes Rocalloses i els Andes tenen valls profundes i estretes i altiplans importants, com el Canyon del Colorado i els altiplans andins (4.000 m), entre els qual sobresurt l’altiplà bolivià. En conjunt, les Rocalloses tenen una amplada superiro als Andes. A Amèrica Central se’n redueix l’amplària i es converteixen en una successió de muntanyes intermèdies.


Aquestes dues serralades constitueixen la part oriental del cinyell de foc del Pacífic, format per nombrosos volcans en activitat –sobretot a les serres mexicanes, centreamericanes i als Andes-, les zones de més activitat sísmica i volcànica d’Amèrica.

Petites serres de muntanyes velles a l’est A prop de les costes atlàntiques, tant a Amèrica del Nord com a Amèrica del Sud, hi ha arrengleraments de muntanyes velles, de poca altitud i de dimensions reduïdes, amb valls amples i cims arrodonits.

• A Amèrica del Nord hi ha als Apalatxes, que no arriben als 2.000 m d’altitud.

Muntanyes Rocalloses, Colorado, EUA

Els Andes


• A Amèrica del Sud hi ha dos conjunts separats per la conca del Amazones: el massís de les Guaianes i el massís Brasiler, aquests darrer més extens. Cap cim d’aquests dos blocs de muntanyes so supera els 3.000 m.

Planes al·luvials immenses al centre dels subcontinents Entre les serralades joves de l’oest i les muntanyes velles e la costa atlàntica, tant a Amèrica del Nord com a Amèrica del Sud, s’hi troben immenses planes per on passen grans rius i llurs afluents, que ocupen prop de la meitat de la superfície del continent. A Amèrica del Nord només hi ha una gran plana, formada per la conca del Mississipí i del Missouri, i a Amèrica del Sud n’hi ha tres: la de l’Orinoco, la de l’Amazones i els seus afluents i la del Paranà-Paraguai.

ACTIVITATS

1. On estan situades les serralades de muntanyes joves? Quines són? 2. En què s’assemblen i en què es diferencien les Rocalloses i els Andes? 3. Per què es parla de dos subcontinents? Es troben units o separats?

Per què?


4. En què s’assembla i en què es diferencia l’estructura del relleu d’Amèrica del Nord i la d’Amèrica del Sud?

5. Hi ha el mateix nombre de grans planes i massissos antics a Amèrica del Nord que a Amèrica del Sud? Explica-ho.

1.3.2 .La xarxa fluvial D'acord amb la disposició de les grans unitats de relleu, la major part de les aigües del continent americà és evacuada vers l'Atlàntic. Tres de les quatre conques fluvials més grans del món es troben a Amèrica i desguassen a l'oceà Atlàntic: la de l'Amazones-Ucayali amb 7 050 000 km2, la del Mississipí-Missouri amb 3 650 000 km2, i la del Riu de la Plata-Paraná, amb 3 140 000 km2. També són grans conques fluvials les del Mackenzie (1 760 000 km2), tributari de l'Àrtic, el Yukon (855 000 km2) i el Columbia (772 000 km2), tributaris del Pacífic, i l'Orinoco (944 000 km2) i Rio Bravo o Rio Grande (580 000 km2), que desguassen a l'Atlàntic. El mateix lloc privilegiat ocupa Amèrica pel que fa a la longitud dels rius: l'Amazones-Ucayali (6 280 km) i el Mississipí-Missouri-Red Rock (5 970 km) són el segon i el tercer rius més llargs del món. Són també molt llargs el Plata-Paraná (4 700 km), el Mackenzie (4 241 km), el Purús (3 200 km), afluent de l'Amazones, el Nelson Saskatchewan (3 103 km), que desguassa a la badia de Hudson, el Sant Llorenç (3 058 km), tributari de l'Atlàntic, etc. Amèrica disposa igualment d'algunes de les més extenses conques lacustres del món, gairebé totes elles als EUA i al Canadà: Superior (84 131 km2), el segon llac del món quant a superfície; Huron (61 797 km2), Michigan (58 016 km2), Erie (26 612 km2) i Ontario (18 841 km2), coneguts com els Grans Llacs nord-americans; el Gran Llac dels Óssos (31 792 km2), el Gran Llac dels Esclaus (28 438 km2), Winnipeg (24 514 km2), Athabasca (8 080 km2), Reindeer (6 390 km2), Winnipegosis (5 447 km2), Manitoba (4 706 km2) i el Gran Llac Salat (4 690 km2); a l'Amèrica Central destaca el llac Nicaragua (8 430 km2) i a la del Sud, el llac Titicaca (8 300 km2).

ACTIVITATS

Canyon del Colorado Riu Amazones


1. Fixa’t en les fotografies d’aquest dos rius del continent americà.

Quin és més cabalós? 2. Són navegables aquests rius? Per què? 3. A quin d’aquests rius penses que les precipitacions són més

abundants? 4. On desemboquen a majoria els grans rius el continent americà. 5. Hi ha el mateix nombre de grans conques a Amèrica del Nord que a

Amèrica del Sud? Detalla-les. 1.4. Oceania

Extensió: 8 945 712 km2 Població: 30 514 000 h [est 1997]

Continent que comprèn Austràlia, Nova Guinea, Nova Zelanda i les illes de Melanèsia, Polinèsia i Micronèsia. Oceania és el continent més petit de tots i està format per una munió d’illes de mides molt desiguals. L’element comú d’aquest continent és l’oceà Pacífic, que banya totes les illes i els arxipèlags; la majoria de les illes estan situades al sud de l’equador. 1.3.1. Relleu i rius

Un continent format per illes Les grans illes estan situades al sud-oest: són Austràlia i Tasmània (7.700.000 km2), que tenen una superfície que representa les ¾ parts d’Europa (10.500.000 km2), i Nova Zelanda i Nova Guinea, amb una extensió molt més reduïda. Austràlia té un relleu molt senzill En la distribució del relleu australià s’hi distingeixen tres grans zones:

• A l’oest, un gran altiplà amb característiques de desert i poca altitud (no arriba a 1.500 m als indrets més elevats).

• Al centre, una gran plana, anomenada la Gran Conca Artesiana. Aquesta zona té una extensió considerable (una mica més de tres vagades Espanya).

• A l’est d’Austràlia, de nord a sud i al llarg de la costa, hi ha un arrenglerament muntanyós d’altitud moderada, la Serralada Australiana, que culmina a les muntanyes de Kosciusko (2.280 m).

A l’interior de la gran conca un conjunt de rius passen per terrenys molt secs, porten poca aigua i no arriben al mar perquè desemboquen al llac interior Eyre. Només el Murray i el seu afluent el Darling són veritables rius que desemboquen a la mar a la costa sud d’Austràlia.


Nova Zelanda i Nova Guinea Són unes illes muntanyoses on hi ha alguns volcans; tenen planes costaneres estretes i valls profundes a l’interior, per on passen rius curts i cabalosos. Un conjunt molt nombrós d’illes formen la resta del continent Una munió d’illes es troben al centre i a l’est deç’Oceania. Els arxipèlags que formen aquestes illes es distribueixen en

tres grans conjunts: la Melanèsia, la Micronèsia i la Polinèsia. La gran majoria d’aquestes illes tenen dimensions molt reduïdes. Són d’origen volcànic o bés estan formades per atols.

ACTIVITATS

1. A quina zona de l’oceà Pacífic estan situades les grans illes d’Oceania? Digues-ne els noms.

2. Com és el relleu de Nova Zelanda i el de Nova Guinea? 3. Quines semblances i quines diferències hi ha entre les illes

volcàniques i les formades per atols de corall? 4. On estan situats els arxipèlags volcànics i els atols?

Aridesa típica del paisatge australià


1.5. L’Antàrtida És un continent situat en ple casquet polar

antàrtic. Continent situat al voltant del pol Sud i que juntament amb les illes properes és a l'interior dels 60° de latitud. Té 14 100 000 km2 de

superfície, compreses les illes (140 000 km2) i la plataforma continental amb glaç flotant (1 160 000 km2) El relleu és poc conegut perquè està cobert totalment per una capa immensa de glaç (inlandis) d’un gruix que oscil·la entre 2.000 i 4.000 m. Un continent glaçat La perifèria de l’Antàrtida està formada per nombroses llengües de glaç, les galceres. Quan aquestes entren en contacte amb la mar es parteixen i hi suren: així es formen uns impressionants blocs de glaç, anomenats icebergs. Els icebergs es mouen gràcies als corrents marins i són molt perillosos per a la navegació. L’Antàrtida es troba aïllada completament de la resta dels continents i és despoblada. El medi àrtic Els forts vents i les temperatures baixíssimes que es produeixen a l’Antàrtida són una dificultat per a la supervivència dels éssers vivents. Només hi poden accedir durant l’estiu missions científiques i militars. L’existència de riqueses minerals i energètiques al subsòl i al fons del mar proper ha generat una sèrie de tensions entre els països que posseeixen àrees d’influència sobre aquest territori. A més, aquestes discussions i aquests problemes han estat traspassats al conjunt d’estat de la comunitat internacional, que pretenen conservar l’Antàrtida i preservar-la de qualsevol activitat econòmica que faci malbé aquest medi natural gairebé pur.


ACTIVITATS

1. És pot conèixer el relleu de l’Antàrtida? Per què? 2. Hi ha problemes pel que fa al domini i l’explotació de l’Antàrtida? Per

què? 3. Quins són els dos continents més propers a l’Antàrtida? Quina

distància hi ha entre aquests continents i l’Antàrtida? 4. Intenta calcular la distància que hi ha entre Catalunya i l’Antàrtida. 5. Quin és l’origen dels icebergs?

1.6. Europa

Extensió: 10 149 496 km2 Població: 701 925 000 h [1995]

Continent situat entre els 71° 08´ (al cap Nord) i els 36° de latitud nord (a la Punta Marroquí, al sud de la Península Ibèrica) i entre els 9° 31´ de longitud oest (al cap Rock, a Irlanda) i els 67° 20´ de longitud est (al sector polar dels Urals); és l'extrem nord-occidental de l'antic continent. És separat de l'Àrtic per l'oceà Glacial Àrtic, d'Amèrica per l'oceà Atlàntic, d'Àfrica per l'estret de Gibraltar i per la mar Mediterrània, i és unit a Àsia sense transició; hom pren com a divisòria convencional els Urals, la mar Càspia, els rius Emba i Manyc (bé que de vegades hom l'ha feta passar per la serralada principal del Caucas), la mar Negra i els estrets del Bòsfor i dels Dardanels (10 522 140 km2; 699 285 000 h [est 1993]). 1.6.1. Caract46ístiques del relleu La gran plana europea La gran plana europea constitueix la unitat de relleu més extensa d’aquest continent i n’ocupa gairebé la meitat de la superfície. Té una forma estreta al cantó oest (Bèlgica i Holanda) i s’eixampla considerablement en territori de Rússia. Aquesta plana impressionant i monòtona té petits turons de poca altitud, sobretot a la riba de la mar Bàltica. Massissos i altiplans vells Els massissos i els altiplans vells estan situats fonamentalment al nord-oest del continent. Els formen unitats de relleu més reduïdes, integrades per muntanyes i altiplans molt antics. El paisatge d’aquestes unitats de relleu és molt variat: les muntanyes són de formes arrodonides, tenen poca altitud i estan separades les unes d eles altres per valls amples.


Serralades de muntanyes joves Les serralades de muntanyes joves són situades bàsicament al sud d’Europa i constitueixen les elevacions més importants del continent. El relleu més o menys accidentat d’aquestes serralades dificulta les comunicacions entre els vessants d’aquests sistemes de muntanyes. Els Pirineus (Aneto, 4.404 m), els Alps (Mont Blanc, 4.810 m), els Carpats (Alta Tatra, 2.663 m) i el Caucas (Elbrus, 5.633 m) són les serralades més importants.

1.6.2. La xarxa hidrogràfica Malgrat que a Europa el volum total d'aigua desguassada és petit (3 112 km3 l'any), a causa de les dimensions reduïdes del continent, l'índex d'escolament per km2, de 319 mm, és el segon del món, després del de l'Amèrica del Sud. El riu més llarg d'Europa és el Volga, que desguassa a la mar Càspia; de 3 530 km de longitud i una conca d'1 360 000 km2, té un cabal mitjà anual de 8 000 m3/s. Els seus afluents principals són el Kama i l'Oka, entre altres. A la mar Càspia desemboca també l'Ural; a la mar Negra, el Don, el Dnièper, el Dnièster i el Danubi, el riu més llarg de l'Europa occidental; a la mar de Barentsz, el Pecora; i a la mar Blanca, el Dvina septentrional. A l'Europa central desguassen, a la Bàltica, el Vístula i l'Oder, i a la mar del Nord, l'Elba, el Rin i el Sena. Van a parar directament a l'Atlàntic el Loira, la Garona, el Tajo, el Duero, el Guadiana i el Guadalquivir, i a la Mediterrània, l'Ebre, el Roine, el Po i el Marica. A l'Europa oriental els rius s'alimenten del desglaç i de la pluja. El cabal màxim s'esdevé a la primavera i al començament de l'estiu, i amb l'augment de l'evaporació, baixa. El corrent és lent, i les valls són ben tallades. A l'hivern els rius es glacen d'un mes a tres mesos al sud i fins de cinc a set mesos al nord. A la Fennoscàndia i a la península de Kola l'alimentació és nival, i el cabal màxim és de primavera; la xarxa fluvial és jove, amb cursos divagants, plens de ràpids i cascades. A Finlàndia i a les planes de Suècia i Carèlia els rius corren sovint a través de llacs, que fan de reguladors del cabal. Als


països atlàntics els rius tenen un gran cabal, molt estable, i no es glacen; són d'alimentació pluvial. A la plana polonesa, on la innivació és forta, l'alimentació dels rius és pluvionival, amb crescudes de primavera i estiatge estiuenc. A la muntanya mitjana de l'Europa central —Carpats, massís Txec i d'altres— les crescudes vernals van acompanyades d'inundacions. Molts dels grans rius de l'Europa occidental —el Rin, el Po, el Roine, l'Ebre, el Danubi i els seus afluents per la dreta, entre altres— neixen a les muntanyes alpines i s'alimenten del desglaç; les crescudes són a l'estiu i l'estiatge a l'hivern. Les oscil·lacions de nivell més grans es donen als rius mediterranis, que s'alimenten només de les pluges d'hivern; les crescudes són fortes i de caràcter torrencial; a l'estiu els rius s'arriben a eixugar. El cabal màxim i el mínim poden arribar a ésser en una relació d'1 a 20 i d'1 a 30. A les regions càrstiques, molt freqüents, les aigües subterrànies tenen molta importància. Les regions septentrionals d'Europa, cobertes per la glaciació quaternària, són les més abundants en llacs, que es formaren durant la retirada de les glaceres. Embassats per les morenes, els llacs tenen formes irregulars i sovint són comunicats per canals o valls fluvials poc erosionats. Els llacs més grans coincideixen amb les fosses tectòniques afaiçonades també per les glaceres, com el Làdoga, l'Onega, el Vänern o el Vättern. Un origen anàleg tenen els llacs del raiguer dels Alps: el de Como, el de Garda, el Major, el Leman, el de Constança i d'altres. A l'alta muntanya de les grans serralades (Pirineus, Alps, Islàndia) hi ha una gran quantitat de llacs glacials càrstics i volcànics; als deltes dels grans rius (Volga, Danubi, Po) s'han format també llacs per tancament. Grans llacs es formaren a les depressions tectòniques, com els d'Okhrid i Shkodër a la península Balcànica i el Balaton a Hongria; al llarg de les costes de les mars Negra, d'Azov i Adriàtica s'estén una cadena de llacs litorals. La majoria de llacs són d'aigua dolça; només a la depressió càspia hi ha alguns llacs d'aigua molt mineralitzada (El'ton, Baskuncak). A la frontera entre Europa i Àsia hi ha el llac més gran del món, la mar Càspia. Les glaceres cobreixen una extensió d'uns 116 000 km2. La massa principal és a les illes àrtiques: Nova Terra, Spitzbergen i Terra de Francesc Josep. Grans aglomeracions de glaç s'acumulen a Islàndia i als altiplans escandinaus. El gruix de les capes de glaç arriba als 500-600 m i fins als 1 000 m. Formen grans cúpules que al litoral cauen bruscament a la mar i originen els icebergs. Hi ha també glaceres d'alta muntanya, als Alps, als Pirineus i als Urals polars. A les muntanyes de Sierra Nevada (Andalusia) hi ha la glacera més meridional d'Europa.


Mapa de les conques hidrogràfiques europees

ACTIVITATS

1. Quina és la unitat de relleu més extensa d’Europa? On està situada? Quines característiques essencials posseeix? Quins rius hi passen?

2. Quines són les formes de relleu més velles d’Europa? On estan situades? Quines característiques essencials les defineixen? Com són els rius que hi passen?

3. Quines són les formes de relleu més elevades d’Europa? On estan situades? Quins en són els trets més destacats? Com són els rius que hi passen?

4. Elabora un mapa físic d’Europa amb les principals unitats de relleu i la xarxa hidrogràfica essencial.

2. El clima

2.1. Els elements del clima Els elements del clima són un conjunt d’indicadors o de dades mesurables que en mostren les característiques bàsiques.


Hi ha molts elements climàtics: les precipitacions (pluja, pedra, neu), la temperatura, la insolació (hores de sol), la pressió atmosfèrica, el vent, la humitat de l’aire, els núvols, la boira, etc. Només s’estudiaran aquí dos dels elements més importants que defineixen els climes: les precipitacions i les temperatures. Per definir les característiques d’un clima només són vàlids els valors de les precipitacions i de les temperatures si corresponen a mesuraments que s’hagin fet durant un mínim de 30 anys. 2.2. Les precipitacions Les precipitacions d’un lloc concret durant un període de temps determinat es mesuren pel nivell que assoleix l’aigua en un metre quadrat de superfície durant un dia, un mes, una estació, un any. Es poden expressar en mil·límetres d’alçària o en litres per m3. El volum d’un cub de 1.000 mm de d’1 m de costat equival a 1.000 litres. 1, 10, 200 o 500 mm d’alçària de precipitacions sobre una superfície d’1 m2 equivalen respectivament, a 1, 10, 200 o 500 litres. Les precipitacions mensuals són el resultat de sumar el volum d’aigua que ha caigut durant els dies d’un mes determinat. De la mateixa manera, les precipitacions anuals són el resultat de sumar la quantitat d’aigua que ha caigut durant els 12 mesos d’un any.

Dades meteorològiques de Rubí: precipitacions 1986-1990

Mes mitjana Gener 20,36 Febrer 30,42 Març 24,45 Abril 44,74 Maig 20,84 Juny 14,64 Juliol 32,38 Agost 46,56 Setembre 38,9 Octubre 117,43 Novembre 50,32 Desembre 15,05

2.3. Les temperatures Les temperatures es mesuren en graus centígrads en un termòmetre. Habitualment es fa referència a temperatures mitjanes d’un mes o d’una estació de l’any.


Els valors mensuals de les temperatures són el resultat de sumar totes les temperatures diàries i dividir-les pel nombre de dies que té el mes. Les temperatures anuals s’obtenen sumant les temperatures mensuals i dividint-les pel nombre de mesos que té un any. Quan es parla de temperatures absolutes, es vol dir que la temperatura més alta (màxima) o la temperatura més baixa (mínima) que s’ha enregistrat un dia, un mes, una estació, un any o un conjunt d’anys. En aquest cas, no són valors mitjans.

Dades meteorològiques de Rubí: temperatures 1986-1990

Mes mitjana Gener 7,98 Febrer 9,46 Març 12.56 Abril 13,54 Maig 18,22 Juny 21,83 Juliol 25,88 Agost 26,29 Setembre 22,58 Octubre 17,34 Novembre 12,16 Desembre 8,92


ACTIVITATS

1. Què són els elements del clima? Esmenta uns quants. 2. Quins són els dos elements climàtics més importants que cal tenir en

compte per poder definir les característiques d’un clima? 3. En quines unitats diferents es mesuren les precipitacions? I les

temperatures, com es mesuren? 4. Defineix el significat de valor mensual i de valor anual aplicat a les

precipitacions i a temperatures. 5. Quina diferència hi ha entre temperatures mitjanes i temperatures

absolutes. 6. A partir del model de climograma que tens més amunt i amb les dades

de Rubí, elabora el climograma d’aquesta ciutat. CLASSIFICACIÓ ORIENTATIVA DE LES TEMPERATURES MITJANES MENSUALS

Més de 30 graus = extraordinàriament càlides De 25 a 30 graus = molt càlides De 20 a 25 graus = càlides De 15 a 20 graus = temperades De 10 a 15 graus = temperades / fresques De 5 a 10 grau = fresques De 0 a 5 graus = fredes De -10 a 0 graus = molt fredes Per sota de –10 graus = extraordinàriament fredes

CLASSIFICACIÓ ORIENTATIVA DE LES PRECIPITACIONS ANUALS Més de 3.000 mm = extraordinàriament abundants De 2.000 a 3.000 mm = molt abundants De 900 2.000 mm = abundants De 600 a 900 mm = moderades De 300 a 600 mm = escasses De 100 a 300 mm = molt escasses Menys de 100 mm = gairebé nul·les

2.4. Medis naturals intertropicals: equatorial i tropical

Situats a partir de l’equador fins a les proximitats dels tròpics, el medi natural equatorial i tropical tenen algunes característiques climàtiques comunes, com les temperatures, molt càlides i constants durant tot l’any. Però també hi ha diferències notables entre aquests dos climes.


2.4.1. El medi natural equatorial

El medi natural equatorial correspon als territoris situats a l’entorn de l’equador: la conca de l’Amazones (Amèrica del Sud), la conca del Congo (Àfrica central) i les illes del sud-est asiàtic i del Pacífic. Les temperatures són molt càlides (entre 25 i 28 graus) i varien molt poc durant l’any, per això pràcticament no hi ha hivern. Les pluges hi són molt abundants i constants durant tot l’any (més de 2.000 mm) i no hi ha una estació seca. Els rius són molt cabalosos gràcies a la intensa pluviositat. S’hi solen produir inundacions estacionals a causa de la major intensitat de la pluja durant alguns mesos a l’any. El bosc del medi natural equatorial, anomenat selva, és molt dens com a resultat e la humitat elevada i de les altes temperatures, que provoquen la formació d’una vegetació gairebé impenetrable. 2.4.2. El medi natural tropical Al nord i al sud de la zona que ocupa el medi natural equatorial hi ha situat el medi natural tropical, entorn els tròpics. Les temperatures hi són molt càlides durant tot l’any, però tenen variacions sensibles entre l’estiu (25 – 30 graus) i l’hivern (20 – 25 graus). Les pluges hi són estacionals. L’estiu és l’estació plujosa, en canvi, l’hivern es l’eixuta, amb pluviositat escassa. A causa de les diferències importants de les precipitacions, el cabal dels rius varia notablement. Durant l’estació seca gairebé no baixa aigua, però durant l’estació de les pluges experimenten unes grans crescudes que poden provocar inundacions. La vegetació, anomenada sabana, és bàsicament herbàcia, com a conseqüència de l’estació eixuta, que hi fa difícil la presència de boscos. Les formacions herbàcies, amb alguns arbres adaptats a la sequera estacional, dominen aquest medi tropical.


Vegetació de selva Vegetació de sabana

ACTIVITATS

1. Explica quins pisos de vegetació veus al dibuix de la selva. 2. Com és el sotabosc de la selva? 3. Quina formació vegetal domina a la sabana, els arbres o l’herba? Per

què passa així? 4. Pots indicar si la sabana de la fotografia és a l’estació seca o a

l’estació humida? Com ho saps? 5. Diferencia les precipitacions del medi natural equatorial i les del

tropical. 6. Com són les temperatures del clima equatorial i les del clima

equatorial? Compara-les. 7. Duen la mateixa quantitat d’aigua els cursos fluvials del clima

equatorial i els del tropical? Per quina raó? 8. Explica les diverses formacions vegetals del clima equatorial i les del

tropical. 2.5. Medis naturals intertropicals: desèrtic i de muntanya intertropical

El medi natural desèrtic i el de muntanya intertropical estan situats a la mateixa zona climàtica que els medis naturals que s’han vista a l’apartat anterior, però tenen unes característiques molt diferents. 2.5.1. El medi natural desèrtic El medi natural desèrtic està situat entorn dels tròpics de tots dos hemisferis, però ocupa més superfície a l’hemisferi nord que al sud.


A l’hemisferi nord hi pertanyen els deserts del Sàhara, el d’Aràbia i una extensa zona al sud-oest d’Àsia i el desert de Gobi (Àsia); els deserts de la costa d’Amèrica del Nord. A l’hemisferi sud, el desert d’Austràlia i el d’Amèrica del Sud. Les temperatures, molt elevades, fan que es diferenciïn el estius, extremadament calorosos (més de 35º), dels hiverns, temperats (entre 20 i 25º). Hi ha una forta oscil·lació tèrmica entre el dia (molt calorós) i la nit (molt freda), que pot arribar a ser de 40 o 50º. Les pluges, gairebé inexistents (menys de 100mm l’any), són el fet més destacat del clima desèrtic. Poden passar sense que hi caigui una sola gota d’aigua. No hi ha cursos d’aigua permanents a causa de l’escassetat de les precipitacions i de la calor tan alta que hi fa, perquè l’aigua s’evapora ràpidament. Només es troben al desert antics cursos d’aigua (uadis) que s’havien format en altres èpoques climàtiques i que actualment només porten aigua esporàdicament. La vegetació és inexistent o molt escassa a causa d’aquestes condicions climàtiques tan rigoroses. La sorra i les pedres, sense vegetació, o amb algunes plantes aïllades dominen el paisatge del desert.

Paisatges del medi natural desèrtic

2.5.2. El medi de muntanya intertropical El medi natural de muntanya intertropical només comprèn els Andes (Amèrica del Sud), algunes serres de l’esta d’Àfrica i les serralades d’Indo-xina (Àsia). Les temperatures hi són moderades durant tot l’any, i les precipitacions, abundants. Com a conseqüència de l’altitud baixen les temperatures i les precipitacions es fan més escasses a partir dels 2.000 m.

Paisatge andí


Els rius són molt nombrosos i el cabal que duen depèn de les precipitacions que s’enregistren a les regions on flueixen. A causa de la pluja i de les temperatures que deriven de l’altitud hi ha un esglaonament de la vegetació.

ACTIVITATS

1. Compara el clima desèrtic i el de muntanya intertropical. 2. Hi ha diferències i semblances entre el clima desèrtic i el clima

equatorial i el tropical? 3. En què es diferencia un curs d’aigua del clima desèrtic d’un de

muntanya intertropical. 4. Fes una relació i una breu descripció amb il·lustracions de distintes

espècies vegetals del desert.

2.6. Medis naturals temperats: oceànic i mediterrani

2.6.1. El medi natural oceànic El medi natural oceànic ocupa una franja estreta de terres costaneres properes als oceans a les latituds intermèdies. A l’hemisferi nord comprèn les costes de l’Europa occidental i d’Amèrica del Nord, i a l’hemisferi sud, la costa meridional de Xile i les illes de Tasmània i Nova Zelanda. Les temperatures hi són temperades o fresques, amb poca diferència entre les

temperatures de l’estiu i les de l’hivern (oscil·lació tèrmica). Les pluges hi són abundants i hi cauen durant tot l’any. Solen oscil·lar entre els 900 i els 1.500 mm l’any o fins i tot més. Els rius tenen un cabal permanent i abundant a causa de les pluges persistents, tot i que les diferències estacionals de les precipitacions es reflecteixen en la variació del cabal. El bosc oceànic és caducifoli; les pluges abundants i les temperatures moderades hi permeten l’existència

Bosc caducifoli del medi


de formacions boscoses denses. Però com aquestes zones estan molt poblades els boscos han quedat reduïts a extensions molt petites (s’han talat per poder cultivar la terra) o s’han anat degradant fins que hi ha sorgit formacions arbustives que reben el nom de landes.

Quadre de precipitacions model del clima oceànic

2.6.2. El medi natural mediterrani Es localitza a les costes del mar Mediterrani, a les costes de Califòrnia (EUA), a la costa central de Xile i al sud d’Àfrica i d’Austràlia. Les temperatures en general són càlides. A l’estiu s’hi poden assolir temperatures elevades durant força dies. L’hivern hi és suau i les glaçades hi són rares. Les precipitacions són escasses i irregulars al llarg de l’any: entre 300 i 600 mm. A l’estiu hi plou molt poc (estació seca), tot i que de vegades s’hi poden produir pluges torrencials de manera intensa i esporàdica. Els rius, amb un cabal escàs i irregular, reflecteixen l’oscil·lació de les precipitacions. Durant l’estiu duen molt poca aigua i fins i tot arriben a tenir el llit totalment sec (rieres o rambles), però amb pluges torrencials els rius poden provocar inundacions. La vegetació reflecteix el problema més greu d’aquest clima: la necessitat d’adaptar-se a les dures condicions de sequera i a la calor que hi fa durant l’estiu, agreujat per la proliferació d’incendis forestals. El bosc mediterrani (pins, alzines) s’ha degradat i ha estat reemplaçat de formacions arbustives.


Climograma de Blanes, model del medi natural mediterrani

Bosc mediterrani

ACTIVITATS

1. Apunta les semblances i les diferències que hi ha entre el medi natural oceànic i el mediterrani pel que fa a aquests punts:

• Temperatures i precipitacions • Cursos fluvials • Formacions vegetals

2. Mira els gràfics de Torí i de Blanes i respon: • Durant quina estació plou més al clima oceànic? • Durant quina estació plou menys al clima mediterrani? • On són més calorosos els estius, al clima oceànic o al mediterrani? • A quins d’aquests dos climes és gran l’oscil·lació tèrmica? • Compara les precipitacions hivernals en aquests dos climes.


2.7. Medis naturals temperats: continental i de muntanya temperada

2.7.1. El medi natural continental

El medi natural continental ocupa unes extensions enormes a l’interior dels continents d’Europa, d’Àsia, d’Amèrica del Nord i d’Amèrica del Sud. Les temperatures tenen oscil·lacions tèrmiques molt fortes (més de 20º). Els estius són temperats i els hiverns molt freds, amb uns quants mesos de temperatures per sota dels zero graus. Les precipitacions, escasses, difícilment superen els 600 mm anuals, i una bona part es concentren a l’estiu. Tot i les escasses precipitacions, el cabal dels rius és considerable perquè recullen aigua d’extenses zones planes per on flueixen i formen conques fluvials molt grans. Les dues formacions vegetals bàsiques del medi natural continental són la taigà (bosc d’arbres de fulla perenne: avets) i la prada (terreny extens amb herba).

2.7.2. El medi natural de muntanya temperada Es redueix a les serralades i a les altes muntanyes d’aquesta zona. L’altitud en modifica les condicions climàtiques. Les temperatures hi disminueixen, ja que cada 1.000 , d’altitud baixen uns 6º. Les precipitacions hi augmenten en funció de l’altitud; a l’hivern solen ser en forma de neu. El cabal dels rius és variable, en funció del règim de precipitacions. La vegetació s’esglaona en pisos, és a dir, les plantes s’han d’adaptar a les variacions tèrmiques u pluviomètriques que comporta l’altitud.

Taigà


PIRÀMIDE DELS TIPUS DE PAISATGES DEL MEDI NATURAL D E MUNTANYA TEMPERADA

2.7.3. El medi natural polar El medi natural polar se situa a l’extrem més septentrional i al més meridional del planeta a partir dels cercles polars. Les temperatures són molt fredes, sempre inferiors a 0º de mitjana. Només algun mes de l’any s’hi supera aquesta temperatura. El canvi estacional més important és l’alternança de la llum a l’estiu (sol de mitjanit) i la foscor a l’hivern . Les precipitacions, molt escasses, són en forma de neu i el fred constant evita que es fongui. La vegetació és pràcticament inexistent; només durant l’època menys freda se’n fa als límits dels cercles polars. Rep el nom de tundra i està formada per arbustos aïllats, molsa i líquens. A les regions de més a prop dels pols no hi ha vegetació perquè sempre estan cobertes de glaç.


Llum diürna (Sortida/Posta del sol)

Reykjavík

Gener 11:19 h. 15:44 h.

Maig 08:37 h. 18:45 h.

Setembre 06:08 h. 20:45 h.

Desembre 10:44 h. 15:49 h.

El sol de mitjanit a Islàndia

ACTIVITATS

1. Quin d’aquests tres climes, continental, de muntanya temperada i polar, ocupa més extensió?

2. A quin clima hi ha més precipitacions a l’estiu? 3. En què s’assembla i en què es diferencia la vegetació al clima

continental i al de muntanya? 4. Per què hi tan poca vegetació al clima polar?


Unitat Didàctica 5. Els canvis mediambientals


1. El medi ambient El deteriorament del medi ambient Actualment, la degradació del medi natural és un dels problemes més greus a escala mundial, especialment als països industrialitzats. La intensificació de les activitats humanes, principalment el creixement de les ciutats i el desenvolupament de la indústria, és la causa principal del deteriorament del l’entorn. Principals problemes mediambientals Els problemes mediambientals més importants són els següents:

• La contaminació de l’aigua, del sòl i de l’aire. • La desforestació, és a dir, el retorcés dels boscos. • L’erosió del sòl, és a dir, la pèrdua de la capa fèrtil. • La desertització, és a dir, la transformació d’algunes zones àrides en deserts. • L’extinció de moltes espècies animals i vegetals, és a dir, la pèrdua de la

biodiversitat. • La desaparició i l’alteració de paisatges naturals. • L’efecte hivernacle. • Els forats de la capa d’ozó de l’atmosfera constitueix un problema força greu:

aquest gas fa possible la vida a la Terra perquè priva el pas de la radiació solar ultraviolada.

L’efecte hivernacle Alguns gasos presents en la part inferior de l'atmosfera, com el CO2, permeten el pas de la radiació solar (longitud d'ona


curta) però no a la radiació infrarroja emesa per la superfície terrestre després de ser escalfada pel Sol. Aquesta radiació no pot escapar i incrementa la temperatura de l'atmosfera. Aquest procés natural rep el nom d'efecte hivernacle i ha fet possible la vida en el planeta, ja que en absència d'aquests gasos la temperatura mitjana de la superfície seria de 18ºC. No s’ha de confondre aquest efecte beneficiós amb el que seria un increment de l'efecte hivernacle causat per la contaminació humana

Les solucions Durant els darrers anys, científics, organitzacions ecologistes i governs busquen solucions per limitar l’impacte humà sobre el medi. Les espècies animals i vegetals en perill d’extinció i els paisatges naturals de més interès se salvaguarden gràcies a la legislació mediambiental que obliga a avaluar les conseqüències d’algunes activitats humanes i a impedir-les si són perjudicials. La signatura d’acords internacionals, com el Conveni sobre Biodiversitat i el Tracta de l’Antàrtida , contribueixen a la protecció de la natura. La contaminació es redueix gràcies a diverses mesures com ara la prohibició d’utilitzar productes contaminants (per exemple, els que contenen clor) i l’ús de tecnologies netes, com les depuradores d’aigües, els llits fluids a les centrals tèrmiques i els filtres catalitzadors als vehicles. Altres alternatives són el reciclatge de residus urbans i industrials, i l’ús de les anomenades energies netes o suaus. Tanmateix, és ben clar que l’única solució definitiva per a la conservació del la Terra és aconseguir un desenvolupament que faci possible l’explotació dels recursos naturals sense perjudicar el medi ambient. Només d’aquesta manera serà possible aconseguir realment un desenvolupament sostenible.

Contaminació atmosfèrica i pluja àcida

En temps remots, l’aigua de pluja era la més pura disponible, però avui conté molts contaminants procedents de l’aire. La pluja àcida es produeix quan les emissions industrials es combinen amb la humitat atmosfèrica. Els núvols poden dur els contaminants a grans distàncies, fent malbé els boscos i llacs molt allunyats de les fàbriques en les que s’originaren. Prop de les fàbriques, es produeixen


danys addicionals per deposició de partícules de major grandària en forma de precipitació seca. La contaminació ha anat en augment des de la Revolució Industrial, però fins fa poc els seus efectes, com la pluja àcida, no han produït alarma internacional.

Extinció de plantes i animals

Malgrat que l’extinció de plantes i animals és un aspecte natural de l’evolució, el nombre d’espècies que desapareixen cada any ha augmentat de forma espectacular des del s. XV. Si es manté la tendència actual, a començaments d’aquest segle se extingiran 50.000 espècies anuals.

ACTIVITATS

1. Quins són els principals problemes ambientals dels continents i els oceans?

2. Mira d’esbrinar quines espècies animals es troben més amenaçades pel perill d’extinció.

3. Indica quins són els problemes mediambientals que hi ha al lloc on vius.

4. Elabora un dossier amb fotografies, adhesius, retalls de diari, etc., sobre els problemes més greus que afecten el medi ambient.

5. Mira de comparar els programes dels diferents grups polítics i llur actuació respecte el mediambient.

2. La desforestació Els boscos tropicals en perill Actualment, els boscos ocupen un terç de la superfície terrestre. Els boscos situats a la zona intertropical representen el 7% del total mundial, la qual cosa fa de la zona càlida


l’àrea més arbrada després de la zona boreal. Les reserves boscoses més grans es troben a l’Àfrica negra i a l’Amèrica central i meridional, on hi ha hagut menys presència humana. Els boscos de la zona intertropical contenen més del 50% de les espècies d’éssers vius que es coneixen; tot i això, són ecosistemes molt delicats a causa de la pobresa del sòl i del volum i constància de la pluja. En les últimes dècades, les agressions més fortes de què són víctimes aquests boscos procedeixen de les activitats humanes. La rompuda agrícola ha estat intensa, sobretot a Indonèsia, on el bosc ha deixat pas als arrossars. La construcció de grans obres públiques i privades també ha tingut importància, sobretot a l’Amazònia. La tala d’arbres, com ara l’hevea, d’on s’extreu cautxú i làtex, ha estat excessiva, principalment a Malàisia i al Brasil. Els efectes de la desforestació Darrerament, els boscos de la zona càlida s’han reduït considerablement. La desaparició d’aquests boscos significa l’extinció de moltes espècies animals i vegetals, i també d’una part de les tribus indígenes que hi viuen. La desforestació contribueix a més, a l’increment de l’efecte hivernacle i, per tant, influeix en el canvi climàtic global.

Desforestació per tala i crema

Aquesta tècnica de desforestació, molt utilitzada per aclarir grans àrees de bosc amb finalitats agrícoles i altres és molt perjudicial per al medi ambient. La gran quantitat de diòxid de carboni despresa contribueix a l’efecte hivernacle. La desaparició dels arbres i la coberta vegetal destrueix

hàbitats, accelera l’erosió i multiplica la càrrega de sediments dels rius, fent que les inundacions estacionals siguin molt més greus.

L’Amazònia: la selva més gran del món La conca del riu Amazones és a l’Amèrica del Sud. Té els límits següents: a l’oest, la serralada dels Andes; al nord, el massís de les Guaianes; a l’est, l’oceà Atlàntic, i al sud, les regions de Goiàs i Mato Grosso (Brasil). És la conca amb més cabal i la més extensa del planeta. Ocupa uns 6,5 milions de quilòmetres quadrats, gairebé 14 vegades l’extensió d’Espanya, repartit entre 9 països: la Guaiana francesa, Surinam. Guyana, Veneçuela, Colòmbia, l’Equador, Perú, Bolívia i el Brasil. L’Amazònia destaca per la gran varietat d’espècies vegetals i animals (biodiversitat). El tòpic que afirma que és el darrer pulmó de la Terra no és exacte, tot i que l’Amazònia és un important productor d’oxigen.


En un principi, els habitants de la conca amazònica la van talar i la van cremar per cultivar la terra i obtenir llenya. Al principi del segle XX, l’expolotació del cautxú va agreujar el problema de la desforestació. Avui dia, l’Amazònia està més amenaçada que mai. La causa principal de la desforestació és la creació de colònies agràries i ramaderes. La construcció de línies fèrries, aeròdroms i carreteres, la creació d’indústries de la fusta, preses i embassaments, l’extracció de petroli i de minerals (com ara carbó, ferro, urani i or), també són causes de desforestació. Cada any es destrueix un 0,3% de l’Amazònia.

Desforestació a l’Amazones

L’àrea originalment ocupada per la pluvisilva, en el sector brasiler de l’Amazones, està patint una considerable desforestació degut a l’acció antròpica. La tala indiscriminada d’arbres i crema de les terres, amb la fi de l’aprofitament fuster, cria de bestiar i construcció de nous assentaments, està provocant una ràpida erosió del sòl. La regeneració del bosc es difícil, i la terra només pot sostenir una vegetació de herbàcies i matolls després d’uns pocs anys d’ús agrícola.


ACTIVITATS

1. Treballa amb el mapa, localitza els principals impactes ambientals de l’Amazònia brasilera i marca-hi els espais més desforestats.

2. Informa’t i compara la manera de viure tradicional i la manera de

viure moderna dels indis amazònics. 3. Explica en què consisteix el procés de desforestació i quines són les

causes i les conseqüències. Digues si coneixes cap exemple concret d’aquest fenomen a Espanya i a Catalunya.

3. La contaminació

La contaminació atmosfèrica La contaminació de l’aire és un del principals problemes ambientals de la zona temperada. Les fàbriques, les centrals tèrmiques, el trànsit, la calefacció, etc., alliberen gasos tòxics que degraden l’atmosfera. Aquesta contaminació té diverses manifestacions:

• El boirum és un núvol de partícules i pols present, sobretot, a les grans ciutats. El boirum dificulta la respiració i dificulta la penetració dels raigs solars, de manera que contribueix a l’escalfament global de la Terra (efecte hivernacle).


Emissions de xemeneies industrials

El diòxid de carboni, de sofre i altres contaminats emessos per les xemeneies de les indústries contribueixen a la contaminació atmosfèrica. El diòxid de carboni contribueix a l’escalfament global, i el diòxid de sofre és la principal causa de la pluja àcida en el nord i est d’Europa i el norest de Nordamèrica.

• La pluja àcida

s’origina fonamentalment a causa de les emissions de diòxid de sofre que les indústries, les mines i les centrals tèrmiques envien a l’atmosfera. Afecta, bàsicament, al nord i al nord-est d’Europa, principalment la franja que va des del Regne Unit a Rússia. Aquesta ena de contaminació provoca la desaparició de milions d’hectàrees de boscos i contribueix al deteriorament dels monuments.

Zones més afectades per la pluja àcida


La seva acció sobre edificis i escultures "La plaga silenciosa"

Els efectes sobre la matèria inerta s’havien notat a Anglaterra, el 1866, ja que l’edifici del Parlament a Londres, construït el 1835, presentava deterioraments. Però aquest fet passà quasi per alt per a la resta d’Europa. Des de principis del segle passat, es va començar a documentar amb fotografies l’estat d’alguns monuments i edificis construïts amb pedra calcària. Pocs anys després, es donava la primera alarma sobre el seu deteriorament. La comparació entre castells i illes realitzada amb el mateix material, i a la mateixa època, va permetre veure ja el 1907 que el deteriorament variava segons el desenvolupament industrial de la zona. El castell de Neuschwanstein, al sud d’Alemanya, tenia intacta la seva façana. No obstant, la catedral de Colònia, sobre el riu Rin, a la zona industrial, mostrava greus danys.

• L’increment del forat de la capa d’ozó, el gas que protegeix la Terra dels raigs solar ultraviolats, pot arribar a resultar molt perillós per als éssers vius.

La degradació de l’aigua i del sòl El principal motiu de contaminació dels rius i de les mars són els milers de tones de residus tòxics (olis minerals, plom, fosfats, mercuri, etc.) que hi

aboquen algunes indústries, sobretot les químiques i les papereres, igualment contaminants són els plaguicides

agrícoles i les marees negres, és a dir, el vessament de petroli a la mar originat pel naufragi dels vaixells petroliers. Els abocaments no depurats de les aigües dels nuclis de població són una altra font de contaminació.

El principal problema relacionat amb el sòl és l’erosió, provocada essencialment per la desaparició de la vegetació.

ACTIVITATS

1. Treballa amb el mapa marcant les àrees europees més contaminades segons la mena de contaminació.

2. A què s’anomena marea negra? Quins efectes té? 3. Investiga la situació de la teva localitat pel que fa a la contaminació i

les possibles solucions.

Imatge tractada on es veu l’extensió de l’anomenat forat d’ozó (en blau) a la darrera primavera austral (octubre de 1999)

la terra. 1.2003-04 s

Documents