L’HOMENET DE PAPER

“Era un matí de primavera i una xiqueta jugava en la seua habitació. Va jugar amb un tren, amb una pilota, i amb un trencaclosques. Però prompte s’avorria de tot. Després va començar a jugar amb un periòdic. Primer va fer un barret de paper i se'l va posar en el cap. Després va fer un barco i ho va posar en la peixera. La xiqueta es va cansar també de jugar amb el barret i el barco. Llavors va fer un homenet de paper amb un periòdic. I va estar tot el matí jugant amb ell.

A la vesprada, la xiqueta va baixar al parc per a jugar amb els seus amics. Anava amb ella l’homenet de paper. A l’homenet de paper li agradava el joc dels xiquets.

I els xiquets estaven molt contents amb aquell amic tan rar que tenien. Per fi tots es van assentar a descansar. L’homenet de paper de periòdic era molt feliç i volia que els xiquets estigueren contents. Per això, va començar a comptar-los les històries que sabia. Però les seues històries eren històries de guerra, de catàstrofes, de misèries... I els xiquets, al sentir aquelles històries, es van quedar molt tristos. Alguns es van fica a plorar. Llavors l’homenet de paper va pensar: El que jo sé no és bo perquè fa plorar els xiquets. I va ficar a caminar només pels carrers. Anava molt trist perquè no sabia fer riure als xiquets. De sobte va veure una bugaderia. El nino de paper va fer un salt d’alegria i amb pas decidit va entrar. Ací podran esborrar-se totes les coses que porte escrites. Tot el que fa plorar els xiquets.

A l’eixir-se, ningú ho hauria reconegut. Blanc com la neu. Planxat i emmidonat com un xiquet de primera comunió. Fent alegres bots se’n va anar cap al parc. Els xiquets el van envoltar molt contents i van jugar en rogle al seu voltant. L’homenet de paper somreia satisfet. Però, quan va voler parlar, de la seua boca no eixia ni una paraula. Es va sentir buit per dins i per fora. I molt trist, va tornar a anar-se'n.

Va caminar per tots els carrers de la ciutat... i va eixir al camp. I llavors, de sobte, es va sentir feliç. I el seu cor de paper feia bots en el pit. I l’homenet somreia, pensant que tenia un pardal guardat en la seua butxaca. I va començar a amerar-se de tots els colors que veia en el camp. Del roig, groc i rosa de les flors; del verd tebi de l’herba, del blau de l’aigua i del cel i de l’aire... Després se va anar omplint de paraules noves i belles. I quan va estar ple de color i de paraules noves i belles, va tornar junt amb els xiquets.

Mentre descansaven dels seus jocs i de les seues rialles, va començar a parlar-

los. Els va parlar de totes les persones que treballaven per als altres; perquè la vida fóra millor, més justa, més lliure i més bella. I sobre el parc i sobre els ulls dels xiquets van caure estes paraules fresques com la pluja. La veu de l’homenet de paper es va fer molt suau quan els va parlar de les flors. I dels pardals de l’aire... i dels peixos del riu i del mar... Els rostres dels xiquets i de l’homenet de periòdic es van omplir de somriures. I van cantar i van ballar agafats de les mans.

I tots els dies a partir d’aquella vesprada, l’homenet de paper feia ploure sobre la ciutat tot un món de color i d’alegria”.

F. Alonso, L’homenet de paper.