Sortíem de l'hotel quan vam veure que pel carrer no hi havia ningú. Era molt estrany perquè era

hora punta.

Vam anar fins a una parada de metro, i el més estrany es que els metros funcionaven. No es suposava que no hi havia ningú? Vam anar a veure si i havia conductor, però hi havien molts vagons i no vam poder arribar fins al

conductor.

Llavors, vam pujar al metro. El metro va arrancar, de sobte es van apagar els llums i ens vam quedar a les

fosques, però el metro continuava funcionant.

De sobte, el metro es va parar. Una llum brillant, que ens va segar la visió, ens va

il luminar. Vam pensar que · potser seria el final del túnel,

però estàvem molt equivocades. Era el sol.

Estàvem a la superfície, quina situació més surrealista. Fa dos minuts, estàvem en un metro del centre de Pequin. Ara, en canvi, ens trobem en un lloc estrany. A la Àngela li sembla que ens trobem a les tombes Ming, perquè ho llegir en un llibre.

De sobte vam veure una ombra molt gran darrere d'una tomba, teníem por de apropar nos però, jo, vaig - tenir coratge i em vaig apropar.

Però, de sobte, em vaig trobar envoltada per una flamara de foc.

Ens vam allunyar, per aquella flamarada cada vegada s'apropava més a nosaltres. Un incendi! Vam cridar.

Peró, jo, no estava segura de que fos un incendi, la meva experiència fent pràctiques de guarda forestal em deien que allò no podia ser un incendi. La Marina estava molt preocupada, perquè ni tan sols sabíem el número dels bombers, quin viatge més estrany...

Un gran temps, en una situació desesperant va fer que poguéssim escoltar tot el que passava al voltant nostre, un soroll no gaire estrident va fer que els nostres rostres es giréssim.

El no ens podíem imaginar era que ens trobéssim allò que ens vam trobar. Era gran, pelut i d'un color rogenc. Era un drac! Per la forma en la que ens estava mirant i per la seva mirada, vam saber que tenia molta gana. Ens vam posar molt nervioses. Ens sortiríem d'aquella?Ens vam donar una abraçada forta, era el fi, el final de les nostres vides...

Però, resulta que la Àngela portava a la seva motxilla enganxada una etiqueta que deia:“I love bejing Hutong Inn”.

De cop i volta, el drac es va parar, totes ens vam girar i vam veure com aquell drac es convertia en una persona. Jo, vaig començar a crida: “es el director de l'hotel”.

El senyor, que es deia Kashu ens va explicar, que quan ell era petit, jugant amb els seus amics en un laboratori abandonat de la ciutat de beijing ,li va caure una substancia de color rogenca, que el va fer que es convertís en drac. Gracies a molts metges, tots els matins es pren una medicina que fa que pugui estar unes hores sense convertir se. -

Vam tornar a l'hotel i en Kashu ens va convidar a anar a sopar.

Des de aquell dia les nostres vides no van ser iguals, perquè cada nit ens convertim en dracs, potser ens va contagiar, però això es historia i ara ja no importa, és massa tard......